Kierkegaard, l'escrivà estètic

* Traducció del danès de Begonya Sàez Ta j a f u e rc e . 1 . Les obres de Kierk e g a a rd se citen de l'edició S ø ren Kierk e g a a rds Skrifter (Escrits de Kierk e - g a a rd), editats pel Centre de Re c e rca Søren Kierk e g a a rd, Copenhaguen, 1997 s., o bé la t e rcera edició de les Samlede V œ rk e r (Ob res Completes), tot indicant el número de vo l u m i de plana entre parèntesis al costat de la citació, p. ex.: S K S 1, 52 o bé S V 3 18, 20. Pe l que fa als Diaris i Pa p e r s, se cita de la segona edició, vols. I-XIII, Copenhaguen, 1978, tot fent referència al volum, al grup (A, B o C), al número de passatge i, en cas necessari, al n ú m e ro de plana entre parèntesis al costat de la citació, p. ex.: Pa p. II A, 639. Enrahonar 29, 1998 9 71 0 2 Kierkegaard, l'escrivà estètic* Joakim Garff Universitat de Copenhaguen Centre de Recerca Søren Kierkegaard Un llunyà udol de gossos que crida enve r s amistosos indrets llunyans i desconeguts, —du la prova més bonica de la immort a l i t a t de l'ànima ( Pa p. II A, 639; 1837) Lacònicament, Kierk e g a a rd fa l'observació següent sobre Jean Paul a la seva « Vorschule der Aesthetik»: «Si en absolut parla com a esteta, això es deu molt més a una rica experiència estètica que no a la justificació de la seva posició estètica» (S K S1, 28)1. Aquesta observació no és solament lacònica, és, a més, un xic irònica. I no perquè procedeixi de la tesi del mestre S o b re el concepte d ' i ro n i a, sinó més aviat perquè, fins a cert punt, val igualment per al mateix K i e rk e g a a rd. Malgrat la seva esplèndida generositat, enlloc no ha deixat una teoria estètica unificada. Amb la pràctica sola ja tenia feina de sobre s . Per això, quan hom pretèn pronunciar-se sobre l'estètic a l'obra de Kierk e g a a rd, sobre la seva múltiple significació i sobre el paper que hi fa, en el seu pensamet teològic, hom es troba en la lleugerament desagradable situació que hom no pot donar-se per satisfet de consultar un únic llibre sobre la qüestió, puix que hom és remès a muntar peça per peça tot allò que en la més o menys immensa producció de Kierk e g a a rd només es troba a trossos i escampat. I això no és tot. Me n t re que gairebé no hi ha cap concepte teològic o filosòfic de l'obra de Kierk e g a a r d, ni tan sols cap curiositat de tipus psicològic, que hagi eludit el zel de la re c e rca, pel que fa a l'estètic, aquesta s'hi re l a c i o- 9 8 Enrahonar 29, 1998 Joakim Garff na amb una notable, per bé que a voltes, armada, neutralitat. Qu a l s e vol podria cerciorar-se'n tot observant la manera com són exemplarment estru c t urades la major part d'antologies i introduccions de tall més o menys popular de l'obra de Kierk e g a a rd. En elles, l'estètic es tracta de passada amb uns quants « Diapsalmata» i un parell d'observacions sobre «El diari d'un seductor», i tot seguit hom fuig cames ajudeu-me vers el jutge Wilhelm, el seriós eticista, qui, a més d'haver triat la seva dona i la seva feina al jutjat municipal de primera instància, s'ha triat a si mateix en la seva eterna va l i d e s a . Un quefer com aquest és degut, entre altres coses, a la filosofia existencial i a la teologia dialèctica, on Kierk e g a a rd ha estat interpretat com el pensador de l'absurd i de la paradoxa; però també és degut al fet que el mateix K i e rk e g a a rd ha criminalitzat l'estètic fins a la sacietat i, amb la seva deva l u ació, n'ha fet una nota marginal en el gran text de la seva pro d u c c i ó . L'estètic com a estadi Al bell mig de l'extensa galeria de personatges pseudònims de qui Kierk e g a a rd era director i administrador alhora, hi ha una única figura que ha mere s c u t l ' h o n o r, tal vegada un xic dubtós, de gallejar amb la denominació «esteta A». La connotació de dubtós no es deu solament al fet que, en la jerarquia de la teoria dels estadis, sempre ha hagut de temptar la sort de ser quelcom pro p e r a la suma de deficiente modi, no; més aviat es deu al fet que la seva A, podria fer cre u re que ell és el primer de tot un seguit d'estetes. I no ho és. En tant que figura, es troba precisament prefigurat per l'ironista tal com aquest és retratat a la tesi S o b re el concepte d'iro n i a. Kierk e g a a rd, en algun indret al fons del seu certament agosarat text, disposa d'un petit diccionari de sinònims en forma de nota: «En tota aquesta presentació faig servir l'expressió: ironia i i ronista; ben bé podria dir: Romanticisme i romàntic. Totes dues expre s s i o n s dessignen essencialment el mateix […]» (S K S 1, 312 nota 1). I tant que ho fan, però Kierk e g a a rd, sostindré, podria haver escrit a més sota la mateixa rúbrica e s t e t a i e s t è t i c a, puix que sota aquesta denominació, la ironia ro m à n t i c a continua la seva activitat en la producció escrita, on apareix i fa el fantasma «(aquest darrer mot s'entén en la seva plena ambigüitat)» (S K S 1, 296). És a dir, la figura ho és tot menys unívoca, la qual cosa seria força inconvenient per l'ironista, atès que és justament la consciència de l'ambigüitat, la i n c o n g ruència entre «fenomen» i «ésser», allò que el caracteritza i allò que ell, en sentit literal, és capaç d'aprofitar fins a l'extrem. Més enllà del bé i del mal i ple a vessar de We l s t s c h m e rt z , el seu formidable m e t i e r consisteix a poetitzar-se, a posar-se en escena a si mateix i a les seves circumstàncies per tal de re e n c i s a r aquell món del qual s'ha apoderat un seny mesquí, que l'ha fet inhabitable. El petit burgès, la figura eternament i inexcusablement infamada de la pro d u cció més tardana, fa aquí la seva trivial entrada i és exhibida amb escarni en el seu banal idil·li bidermaià, on el k i t c h i el sublim han estat unificats en un ensopit decòrum, que vol arriar allò que es diferent dins la filera d'allò que és general. Kierkegaard, l'escrivà estètic Enrahonar 29, 1998 9 9 L'esteta A és també un mestre en l'art d'enastar el petit burgès amb la seva afilada ploma, com ho mostren gairebé en excés els seus així anomenats « Diapsalmata», un tipus de barreja aforística que ha de ser gaudida gota a gota, a poc a poc, sense perd r e el compte —per citar-ne un. Tanmateix, resulta difícil ve u re com haurien de poder caracteritzar tipològicament l'esteta A i ningú més, sobretot si hom para esment al fet que Kierk e g a a rd ha cercat la major p a rt d'aquests aforismes en els seus diaris. No obstant això, l'esteta A ha deixat altres coses ben variades: un diari o manual d'un seductor, que fou sens dubte un èxit escandalós, un enamorat homenatge a Mo z a r t i a «l'ero t i c omusical» a Don Juan, una anàlisi de l'obra en un acte de Scribe, El primer a m o r, un burlesc assaig anomenat El guare t, amb consells per a tot aquell que s'estima més morir de riure que d'avorriment, a més de, per acabar, tres tractats per ser llegits a una lúgubre ord re de s y m p a ra n e k ro m e n o i, o sia, de companys de mort, sobre les esgarrifoses trobades de diverses dones amb els homes que les van enganyar, amb la qual cosa van segellar llur propi destí. Per aconseguir enxampar un esmunyedís esteta com aquest, hom no té cap més escapatòria, per molt enre vessada que sembli, que la d'anar a buscar l'assessor del jutjat municipal de primera instància, Wilhelm, qui, a la segona p a rt de O això, o allò, contraposa de manera crítica una praxi vital de tipus estètic amb la seva pròpia, ètica, i presenta a l'esteta A la necessitat d'una tria, que més endavant ha esdevingut una espècie d'especialitat existencial. Jo no m'hi estendré, ara, puix que, en aquest context, m'interessen menys les implicacions de la tria, i més les conseqüències que la tria té per als conceptes d'història i de temps de Wilhelm; és precisament aquí on la seva difere n c i ació de l'esteta A i, així, del mateix A, es fa palesa. L'assumpte del jutge és la història interna, no l'externa. La historicitat de l'individu rau en la seva consciència sobre si mateix en tant que història, per la qual cosa el punt clau de Wilhelm, narratològicament clarivident, és que l'individu no t é senzillament i accidentalment una història, sinó que simplement i substancialment é sla seva història. Per la qual cosa —aquí rau l'exigència ètica de Wilhelm—, l'individu té una obligació envers els capítols tant passats com futurs de la seva història i, en aquest sentit, Wilhelm tria amb enc e rt els mots quan qualifica l'individu en aquest doble sentit històric com el redactor responsable de la seva pròpia vida (cf. S K S 3, 248). Una conseqüència entre altres d'aquest punt de vista és que la re l a c i ó amb Déu no comporta un trencament en ni amb la història prèviament donada, ans al contrari, és justament en virtut de Déu que la història part i - cular obté i manté la seva continuïtat. Déu no aporta a la història de Wi l h e l m nou material èpic, no esdevé un altre després d'haver ésser inscrit en una altra història (d'un altre), atès que la identitat que ara ha estat guanyada depèn únicament i exc l u s i v ament de la identificació de Wilhelm amb la s e v a pròpia història. «Si jo fos enginyós», gosa escriure, «podria dir que, en certa manera, l'individu ja es coneix a si mateix, com quan a l'Antic Testament es diu que Adam coneixia Eva. Gràcies a les relacions que l'individu manté amb si mateix, l'individu és fecundat per si mateix i s'infanta 1 0 0 Enrahonar 29, 1998 Joakim Garff a si mateix. […] Només en ell mateix, l'individu troba informació sobre si mateix» (S K S 3, 246). Wilhelm no és tan sols enginyós aquí, puix que precisa amb extrema exactitud l'indret on l'eticista troba l'impuls de la seva història —justament, d'«ell mateix». Fins aquí, de manera sumarial, el concepte d'història de Wilhelm. Pel que fa al seu concepte de temps, em conformo a ressaltar el punt que el jutge s'ha reconciliat amb la temporalitat de l'existencial. «El q u i d de la qüestió és el temps en la seva extensió» (S K S 3, 137), fa valer; i, així, fa palesa la seva oposició a l'existència estètica, la qual insisteix en el puntual, en l'instant, en l'escisió en el temps, aquell segon sublim el qual, afegeix Wilhelm, en principi només pot dir-se de l'art, ja que «concentra [acuradament] l'extensió en l'intensió» (S K S 3, 132). El fet que Wilhelm destaqui una oposició absoluta entre ell i A, amb la qual gairebé (de)nega la possibilitat mateixa de la tria es deu al seu conve nciment que A acull un desig de sublimitat, que s'oposa a tot quefer quotidià. L'ètic: el matrimoni, la casa amb l'acollidor rellotge de pèndol, que allarga l'eternitat cada vegada que toca, la canalla, la feina al jutjat municipal i de primera instància, les obligacions, l'eterna validesa, l'extensió del temps com a q u i d de la qüestió —tot això i molt més és, així doncs, una compensació per l'absència del sublim i, aleshores, una sublimació, naturalment no en sentit freudià, Wilhelm té certament la seva dona, sinó en el sentit que l'ètic, amb la seva pròpia formulació, li atorga una «expressió més alta», la qual és més o menys una traducció literal de la glossa llatina s u b l i m a t i o. Triar-se a si mateix com ho vol Wilhelm és, en aquesta perspectiva, una moderna compensació per la pèrdua del sentit que era atorgat anteriorment —per exemple, en la tragèdia grega— al subjecte, quan aquest era entre g a t a un gran poeta, el qual el subjectava en una sòlida xarxa narrativa sense deixar que l'afectés la seva pròpia praxi de redacció. El poeta el poetitzava i, així, conduïa la seva vida envers un únic i dramàtic punt clau i personal. És per això que quan A conclou la seva famosa queixa sobre la manca d'apassionament que afecta els seus mediocres coetanis amb la confessió que la seva ànima sempre retorna a l'Antic Testament i a Sh a k e s p e a re, perquè allí sí que hom troba éssers que saben què és odiar, estimar i pecar (cf. S K S 2, 36), no es tracta solament d'un ardent gest retòric, sinó igualment d'una declaració que —com era el cas de Wilhelm— la identitat de l'indivudu no rau en una identificació amb la seva pròpia h i s t ò r i a, sinó, ben al contrari, en una i d e n - tificació amb una història e s t r a n y a . L'estètic com a medi De i xeu-me abandonar O això, o allò. La relació entre el desig de l'esteta A d'identitat narrativa i la seva consciència de la distància que l'hi separa és justament re p resa en l'estructura de la producció pseudònima tardana com la relació entre la narració i el narrador pseudònim pròpiament. I d'aquesta manera m'endinso en l'estètic com a medi. Kierkegaard, l'escrivà estètic Enrahonar 29, 1998 1 0 1 2 . Ca rtes i documents (Bre ve og Aktstykker ve d r ø rende Søren Kierk e g a a rd) vols. I-II, Copenhaguen, 1953-54; vol. I, núm. 82, pl. 121. Les obres pseudònimes, sí, la pseudonímia mateixa, és un grandiós arranjament estètic, «un insondable parament de cap a peus artístic», com K i e rk e g a a rd l'anomena en una anotació, on, a més, es lamenta que malgrat la «gairebé insomníaca perseverança dialèctica [per] sostenir destrament els fils d'aquest distingit parament» (Pa p. X 2 A, 601), és identificat amb els seus pseudònims, quelcom que declina categòricament, ja que —així ho comunica a la Po s t i l · l a— l'emprada «pseudonímia o polionímia no ha tingut un fonament c a s u a l en la meva p e r s o n a […], sinó un d'e s s e n c i a l en la pro d u c c i ó mateixa […]. El que és escrit és certament meu, encara que només en el sentit que hi he posat la pro d u c t i va individualitat poèticoreal i que mitjançant l'audibilitat de la rèplica li he posat a la boca la seva concepció de la vida. Car la meva condició depassa la del poeta que p o e t i t z aa persones malgrat ésser e l l mateix l'autor en el pròleg. Jo sóc justament de manera impersonal o personal la tercera persona, un s o u f f l e u r, el qual, poèticament, ha produïr a u t o r s, els pròlegs de qui són novament llur producció, fins i tot els n o m s de qui no són». (SW310, 285 s.) Entre cadascun dels escriptors pseudònims i el mateix K i e rk e g a a rd no s'estableix —o potser s'hi estableix solament— la més llunyana relació, «i tanmateix, per una altra banda, sóc amb plena propietat i univocitat l'autor de, per exemple, els parlaments edificants i de cadascun dels mots que acullen.» (S V 3, 10, 287) Aquesta certesa de la distància amb la producció pseudònima es troba en ella mateixa tan patèticament accentuada, que, si més no entre els lectors de K i e rk e g a a rd més il·lustrats, sembla invocar una certa sospita hermenèutica. ¿ No és pas que Kierk e g a a rd es troba en realitat lligat de manera encara més íntima a la seva producció de com vol tro b a r - s ' h i ? L'estètic com el re t ò ri c «Què no haurà estat capaç de re p resentar aquesta ploma quan es tractava d'audàcia, d'un entusiasme i d'una exaltació que ratllaven la bogeria» (S V 3 18, 120). Així escriu Kierk e g a a rd al punt de vista sobre la meva activitat com a escriptor, i així planteja una qüestió en doble sentit retòrica, que ell mateix al mateix indret de seguida respon amb un grau tal d'opulència metafòrica, que ningú no podria dubtar ni un moment que ell, ben literalment, no només dominava la tècnica d'escriure, sinó també la tècnica d'escriure sobre aquest domini. Ben aviat havia comunicat en una carta des de Berlín al seu amic Emil Boesen que els seus textos eren «infants sans, feliços, eixerits, riallers i adorables, nascuts plàcidament i, tanmateix, amb totes les pigues de la m e va personalitat»2. I tot i que altres infantaments literaris posteriors van dur éssers un xic més malencònics al món, tots duen tanmateix aquest senyal, aquesta piga a voltes fins i tot tan evident, que ni la més enginyosa disfre s s a pseudònima no podria amagar-la, puix que l'estil és l'home i l'home és Kierk e- 1 0 2 Enrahonar 29, 1998 Joakim Garff g a a rd. Si el pensament de Hegel es caracteritza per trobar-se en un nivell tan e l e vat d'abstracció, que l'associació i la fantasia han de socórrer el lector quan aquest es troba a punt d'expirar a causa de la contenció del concepte, tot el contrari és el cas amb Kierk e g a a rd. El seu text és perpètuament dialògic i és empès endavant mitjançant dinàmiques i perpètues oscil·lacions del concepte a la imatge i de la imatge al concepte. Hom no sap ben bé en què consisteix una complicada operació dialèctica fins que hom no ha fet una estada recreat i vaen un escrit que s'estén en l'expressió, estranyament il·lustrat des de dins, un escrit on la distància entre la gresca i la broma fins arribar a l'acurada, g a i rebé minuètica gracilitat, pot ser re c o r r eguda en una plana, amb l'ajut d'una frase o fins i tot amb menys. Certament, aquí hi rau un element de seducció, del qual Kierk e g a a rd era ben conscient, per bé que, seductorament en segona potència, preferís el mot e n g a n y—quelcom per què hom no ha de deixar-se s e d u i r, naturalment. L'escrit retòric de Kierkegaard, la seva acció textual, vol justament provocar una acció existencial en el lector. Per aquesta mateixa raó, els textos const i t u e i xen —retòricament, estilísticament— una extensa estructura d'apel·lació i mai no obliden la indicació imperativa i personal, llur tua res agitur o de te f a b u l a. Si coincidim que no és altra cosa que la força de l'estil allò que fa de l'escrit una esceno-grafia, hem d'acceptar que sempre indica una altra escena com l'escena ve rtadera, ja que, tot comptat i debatut, explica Climacus, només n'hi ha una, d'«escena: l'existència» (SV3 10, 58). És el pas o el mov iment de l'escena textual a l'escena existencial allò que Kierk e g a a rd mira de p rovocar amb «agilitat» (S K S 1, 306), per dir-ho breument amb una citació de Kierk e g a a rd quan Kierk e g a a rd cita Schlegel. És pràcticament impossible acomiadar-se de l'esteta. No penso només en el personatge que va prestar el nom i la reputació a la primera part de O això, o allò, sinó també en l'esteta com a figura i com a tema en l'obra de Kierk eg a a rd: la crítica al seny de l'època, el desig d'autenticitat, la consciència de la moderna pèrdua de determinacions substancials, l'apassionament, la tria entre l'heroisme tràgic i la salvació religiosa, el conflicte entre poesia i realitat, la necessitat d'una identitat narrativa, el sentit pel sublim i la resta: l'escenificació, la mitificació, la gresca, l'engany, la ironia i la seducció, tot això és representat per l'així anomenat esteta, qui, per tant, reapareix tot sovint en l'obra de Kierkegaard, tot i no ser-hi sempre un convidat benvingut.