* T aducció del danès de Begonya Sàez Ta j a u e c e .
1 . Les ob es de Kie k e g a a d se ci en de l'edició S ø en Kie k e g a a ds Sk i e (Esc i s de Kie k e -
g a a d), edi a s pel Cen e de Re c e ca Sø en Kie k e g a a d, Copenhaguen, 1997 s., o bé la
e ce a edició de les Samlede V œ k e (Ob es Comple es), o indican el núme o de o l u m
i de plana en e pa èn esis al cos a de la ci ació, p. ex.: S K S 1, 52 o bé S V 3 18, 20. Pe l
que a als Dia is i Pa p e s, se ci a de la segona edició, ols. I-XIII, Copenhaguen, 1978, o
en e e ència al olum, al g up (A, B o C), al núme o de passa ge i, en cas necessa i, al
n ú m e o de plana en e pa èn esis al cos a de la ci ació, p. ex.: Pa p. II A, 639.
En ahona 29, 1998 9 7- 1 0 2
Kie kegaa d, l'esc i à es è ic*
Joakim Ga
Uni e si a de Copenhaguen
Cen e de Rece ca Sø en Kie kegaa d
Un llunyà udol de gossos que c ida en e s
amis osos ind e s llunyans i desconegu s,
—du la p o a més bonica de la immo a l i a
de l'ànima ( Pa p. II A, 639; 1837)
Lacònicamen , Kie k e g a a d a l'obse ació següen sob e Jean Paul a la se a
« Vo schule de Aes he ik»: «Si en absolu pa la com a es e a, això es deu mol
més a una ica expe iència es è ica que no a la jus i icació de la se a posició
es è ica» (S K S1, 28)1. Aques a obse ació no és solamen lacònica, és, a més,
un xic i ònica. I no pe què p ocedeixi de la esi del mes e S o b e el concep e
d ' i o n i a, sinó més a ia pe què, ins a ce pun , al igualmen pe al ma eix
K i e k e g a a d. Malg a la se a esplèndida gene osi a , enlloc no ha deixa una
eo ia es è ica uni icada. Amb la p àc ica sola ja enia eina de sob e s .
Pe això, quan hom p e èn p onuncia -se sob e l'es è ic a l'ob a de Kie -
k e g a a d, sob e la se a múl iple signi icació i sob e el pape que hi a, en el
seu pensame eològic, hom es oba en la lleuge amen desag adable si ua-
ció que hom no po dona -se pe sa is e de consul a un únic llib e sob e la
qües ió, puix que hom és emès a mun a peça pe peça o allò que en la més
o menys immensa p oducció de Kie k e g a a d només es oba a ossos i es-
campa . I això no és o . Me n e que gai ebé no hi ha cap concep e eològic
o ilosò ic de l'ob a de Kie k e g a a d, ni an sols cap cu iosi a de ipus psicològic,
que hagi eludi el zel de la e c e ca, pel que a a l'es è ic, aques a s'hi e l a c i o-
9 8 En ahona 29, 1998 Joakim Ga
na amb una no able, pe bé que a ol es, a mada, neu ali a . Qu a l s e ol po-
d ia ce cio a -se'n o obse an la mane a com són exempla men es u c u-
ades la majo pa d'an ologies i in oduccions de all més o menys popula
de l'ob a de Kie k e g a a d. En elles, l'es è ic es ac a de passada amb uns quan s
« Diapsalma a» i un pa ell d'obse acions sob e «El dia i d'un seduc o », i o
segui hom uig cames ajudeu-me e s el ju ge Wilhelm, el se iós e icis a, qui,
a més d'ha e ia la se a dona i la se a eina al ju ja municipal de p ime a
ins ància, s'ha ia a si ma eix en la se a e e na a l i d e s a .
Un que e com aques és degu , en e al es coses, a la iloso ia exis encial
i a la eologia dialèc ica, on Kie k e g a a d ha es a in e p e a com el pensado
de l'absu d i de la pa adoxa; pe ò ambé és degu al e que el ma eix
K i e k e g a a d ha c iminali za l'es è ic ins a la sacie a i, amb la se a de a l u a-
ció, n'ha e una no a ma ginal en el g an ex de la se a p o d u c c i ó .
L'es è ic com a es adi
Al bell mig de l'ex ensa gale ia de pe sona ges pseudònims de qui Kie k e g a a d
e a di ec o i adminis ado alho a, hi ha una única igu a que ha me e s c u
l ' h o n o , al egada un xic dub ós, de galleja amb la denominació «es e a A».
La conno ació de dub ós no es deu solamen al e que, en la je a quia de la
eo ia dels es adis, semp e ha hagu de emp a la so de se quelcom p o p e
a la suma de de icien e modi, no; més a ia es deu al e que la se a A, pod ia
e c e u e que ell és el p ime de o un segui d'es e es. I no ho és. En an
que igu a, es oba p ecisamen p e igu a pe l'i onis a al com aques és e-
a a a la esi S o b e el concep e d'i o n i a. Kie k e g a a d, en algun ind e al ons
del seu ce amen agosa a ex , disposa d'un pe i dicciona i de sinònims en
o ma de no a: «En o a aques a p esen ació aig se i l'exp essió: i onia i
i onis a; ben bé pod ia di : Roman icisme i omàn ic. To es dues exp e s s i o n s
dessignen essencialmen el ma eix […]» (S K S 1, 312 no a 1). I an que ho
an, pe ò Kie k e g a a d, sos ind é, pod ia ha e esc i a més so a la ma eixa ú-
b ica e s e a i e s è i c a, puix que so a aques a denominació, la i onia o m à n i c a
con inua la se a ac i i a en la p oducció esc i a, on apa eix i a el an asma
«(aques da e mo s'en én en la se a plena ambigüi a )» (S K S 1, 296).
És a di , la igu a ho és o menys uní oca, la qual cosa se ia o ça incon-
enien pe l'i onis a, a ès que és jus amen la consciència de l'ambigüi a , la
i n c o n g uència en e « enomen» i «ésse », allò que el ca ac e i za i allò que ell,
en sen i li e al, és capaç d'ap o i a ins a l'ex em. Més enllà del bé i del mal
i ple a essa de We l s s c h m e z , el seu o midable m e i e consis eix a poe i za -se,
a posa -se en escena a si ma eix i a les se es ci cums àncies pe al de e e n c i s a
aquell món del qual s'ha apode a un seny mesquí, que l'ha e inhabi able. El
pe i bu gès, la igu a e e namen i inexcusablemen in amada de la p o d u c-
ció més a dana, a aquí la se a i ial en ada i és exhibida amb esca ni en el
seu banal idil·li bide maià, on el k i c h i el sublim han es a uni ica s en un
ensopi decò um, que ol a ia allò que es di e en dins la ile a d'allò que
és gene al.
Kie kegaa d, l'esc i à es è ic En ahona 29, 1998 9 9
L'es e a A és ambé un mes e en l'a d'enas a el pe i bu gès amb la se a
a ilada ploma, com ho mos en gai ebé en excés els seus així anomena s
« Diapsalma a», un ipus de ba eja a o ís ica que ha de se gaudida go a a go a,
a poc a poc, sense pe d e el comp e —pe ci a -ne un. Tanma eix, esul a di ícil
e u e com hau ien de pode ca ac e i za ipològicamen l'es e a A i ningú
més, sob e o si hom pa a esmen al e que Kie k e g a a d ha ce ca la majo
p a d'aques s a o ismes en els seus dia is. No obs an això, l'es e a A ha dei-
xa al es coses ben a iades: un dia i o manual d'un seduc o , que ou sens
dub e un èxi escandalós, un enamo a homena ge a Mo z a i a «l'e o i c o-
musical» a Don Juan, una anàlisi de l'ob a en un ac e de Sc ibe, El p ime
a m o , un bu lesc assaig anomena El gua e , amb consells pe a o aquell que
s'es ima més mo i de iu e que d'a o imen , a més de, pe acaba , es ac-
a s pe se llegi s a una lúgub e o d e de s y m p a a n e k o m e n o i, o sia, de com-
panys de mo , sob e les esga i oses obades de di e ses dones amb els homes
que les an enganya , amb la qual cosa an segella llu p opi des í.
Pe aconsegui enxampa un esmunyedís es e a com aques , hom no é cap
més escapa ò ia, pe mol en e essada que sembli, que la d'ana a busca l'as-
sesso del ju ja municipal de p ime a ins ància, Wilhelm, qui, a la segona
p a de O això, o allò, con aposa de mane a c í ica una p axi i al de ipus
es è ic amb la se a p òpia, è ica, i p esen a a l'es e a A la necessi a d'una ia,
que més enda an ha esde ingu una espècie d'especiali a exis encial. Jo no
m'hi es end é, a a, puix que, en aques con ex , m'in e essen menys les im-
plicacions de la ia, i més les conseqüències que la ia é pe als concep es
d'his ò ia i de emps de Wilhelm; és p ecisamen aquí on la se a di e e n c i a-
ció de l'es e a A i, així, del ma eix A, es a palesa.
L'assump e del ju ge és la his ò ia in e na, no l'ex e na. La his o ici a de
l'indi idu au en la se a consciència sob e si ma eix en an que his ò ia, pe
la qual cosa el pun clau de Wilhelm, na a ològicamen cla i iden , és que
l'indi idu no é senzillamen i acciden almen una his ò ia, sinó que simple-
men i subs ancialmen é sla se a his ò ia. Pe la qual cosa —aquí au l'exigència
è ica de Wilhelm—, l'indi idu é una obligació en e s els capí ols an pas-
sa s com u u s de la se a his ò ia i, en aques sen i , Wilhelm ia amb en-
c e els mo s quan quali ica l'indi idu en aques doble sen i his ò ic com el
edac o esponsable de la se a p òpia ida (c . S K S 3, 248).
Una conseqüència en e al es d'aques pun de is a és que la e l a c i ó
amb Déu no compo a un encamen en ni amb la his ò ia p è iamen do-
nada, ans al con a i, és jus amen en i u de Déu que la his ò ia pa i -
cula ob é i man é la se a con inuï a . Déu no apo a a la his ò ia de Wi l h e l m
nou ma e ial èpic, no esde é un al e desp és d'ha e ésse insc i en una
al a his ò ia (d'un al e), a ès que la iden i a que a a ha es a guanyada
depèn únicamen i exc l u s i amen de la iden i icació de Wilhelm amb la
s e a p òpia his ò ia. «Si jo os enginyós», gosa esc iu e, «pod ia di que,
en ce a mane a, l'indi idu ja es coneix a si ma eix, com quan a l'An ic
Tes amen es diu que Adam coneixia E a. G àcies a les elacions que l'in-
di idu man é amb si ma eix, l'indi idu és ecunda pe si ma eix i s'in an a
1 0 0 En ahona 29, 1998 Joakim Ga
a si ma eix. […] Només en ell ma eix, l'indi idu oba in o mació sob e si
ma eix» (S K S 3, 246). Wilhelm no és an sols enginyós aquí, puix que p e-
cisa amb ex ema exac i ud l'ind e on l'e icis a oba l'impuls de la se a
his ò ia —jus amen , d'«ell ma eix».
Fins aquí, de mane a suma ial, el concep e d'his ò ia de Wilhelm. Pel que
a al seu concep e de emps, em con o mo a essal a el pun que el ju ge s'ha
econcilia amb la empo ali a de l'exis encial. «El q u i d de la qües ió és el
emps en la se a ex ensió» (S K S 3, 137), a ale ; i, així, a palesa la se a opo-
sició a l'exis ència es è ica, la qual insis eix en el pun ual, en l'ins an , en l'es-
cisió en el emps, aquell segon sublim el qual, a egeix Wilhelm, en p incipi
només po di -se de l'a , ja que «concen a [acu adamen ] l'ex ensió en l'in-
ensió» (S K S 3, 132).
El e que Wilhelm des aqui una oposició absolu a en e ell i A, amb la
qual gai ebé (de)nega la possibili a ma eixa de la ia es deu al seu con e n-
cimen que A acull un desig de sublimi a , que s'oposa a o que e quo idià.
L'è ic: el ma imoni, la casa amb l'acollido ello ge de pèndol, que alla ga
l'e e ni a cada egada que oca, la canalla, la eina al ju ja municipal i de
p ime a ins ància, les obligacions, l'e e na alidesa, l'ex ensió del emps com
a q u i d de la qües ió — o això i mol més és, així doncs, una compensació
pe l'absència del sublim i, alesho es, una sublimació, na u almen no en sen-
i eudià, Wilhelm é ce amen la se a dona, sinó en el sen i que l'è ic, amb
la se a p òpia o mulació, li a o ga una «exp essió més al a», la qual és més o
menys una aducció li e al de la glossa lla ina s u b l i m a i o.
T ia -se a si ma eix com ho ol Wilhelm és, en aques a pe spec i a, una
mode na compensació pe la pè dua del sen i que e a a o ga an e io men
—pe exemple, en la agèdia g ega— al subjec e, quan aques e a en e g a
a un g an poe a, el qual el subjec a a en una sòlida xa xa na a i a sense dei-
xa que l'a ec és la se a p òpia p axi de edacció. El poe a el poe i za a i, així,
conduïa la se a ida en e s un únic i d amà ic pun clau i pe sonal. És pe
això que quan A conclou la se a amosa queixa sob e la manca d'apassiona-
men que a ec a els seus medioc es coe anis amb la con essió que la se a àni-
ma semp e e o na a l'An ic Tes amen i a Sh a k e s p e a e, pe què allí sí que
hom oba ésse s que saben què és odia , es ima i peca (c . S K S 2, 36), no
es ac a solamen d'un a den ges e ò ic, sinó igualmen d'una decla ació
que —com e a el cas de Wilhelm— la iden i a de l'indi udu no au en una
iden i icació amb la se a p òpia h i s ò i a, sinó, ben al con a i, en una i d e n -
i icació amb una his ò ia e s a n y a .
L'es è ic com a medi
De i xeu-me abandona O això, o allò. La elació en e el desig de l'es e a A
d'iden i a na a i a i la se a consciència de la dis ància que l'hi sepa a és jus-
amen e p esa en l'es uc u a de la p oducció pseudònima a dana com la
elació en e la na ació i el na ado pseudònim p òpiamen . I d'aques a ma-
ne a m'endinso en l'es è ic com a medi.
Kie kegaa d, l'esc i à es è ic En ahona 29, 1998 1 0 1
2 . Ca es i documen s (B e e og Ak s ykke e d ø ende Sø en Kie k e g a a d) ols. I-II, Copen-
haguen, 1953-54; ol. I, núm. 82, pl. 121.
Les ob es pseudònimes, sí, la pseudonímia ma eixa, és un g andiós a an-
jamen es è ic, «un insondable pa amen de cap a peus a ís ic», com
K i e k e g a a d l'anomena en una ano ació, on, a més, es lamen a que malg a
la «gai ebé insomníaca pe se e ança dialèc ica [pe ] sos eni des amen els
ils d'aques dis ingi pa amen » (Pa p. X 2 A, 601), és iden i ica amb els seus
pseudònims, quelcom que declina ca egò icamen , ja que —així ho comuni-
ca a la Po s i l · l a— l'emp ada «pseudonímia o polionímia no ha ingu un
onamen c a s u a l en la me a p e s o n a […], sinó un d'e s s e n c i a l en la p o d u c c i ó
ma eixa […]. El que és esc i és ce amen meu, enca a que només en el sen-
i que hi he posa la p o d u c i a indi iduali a poè ico eal i que mi jançan
l'audibili a de la èplica li he posa a la boca la se a concepció de la ida. Ca
la me a condició depassa la del poe a que p o e i z aa pe sones malg a ésse e l l
ma eix l'au o en el p òleg. Jo sóc jus amen de mane a impe sonal o pe so-
nal la e ce a pe sona, un s o u l e u , el qual, poè icamen , ha p oduï a u o s,
els p òlegs de qui són no amen llu p oducció, ins i o els n o m s de qui no
són». (SW310, 285 s.) En e cadascun dels esc ip o s pseudònims i el ma eix
K i e k e g a a d no s'es ableix —o po se s'hi es ableix solamen — la més llun-
yana elació, «i anma eix, pe una al a banda, sóc amb plena p opie a i uni-
oci a l'au o de, pe exemple, els pa lamen s edi ican s i de cadascun dels
mo s que acullen.» (S V 3, 10, 287)
Aques a ce esa de la dis ància amb la p oducció pseudònima es oba en
ella ma eixa an pa è icamen accen uada, que, si més no en e els lec o s de
K i e k e g a a d més il·lus a s, sembla in oca una ce a sospi a he menèu ica.
¿ No és pas que Kie k e g a a d es oba en eali a lliga de mane a enca a més
ín ima a la se a p oducció de com ol o b a - s ' h i ?
L'es è ic com el e ò i c
«Què no hau à es a capaç de e p esen a aques a ploma quan es ac a a
d'audàcia, d'un en usiasme i d'una exal ació que a lla en la boge ia» (S V 3
18, 120). Així esc iu Kie k e g a a d al pun de is a sob e la me a ac i i a com
a esc ip o , i així plan eja una qües ió en doble sen i e ò ica, que ell ma eix
al ma eix ind e de seguida espon amb un g au al d'opulència me a ò ica,
que ningú no pod ia dub a ni un momen que ell, ben li e almen , no no-
més domina a la ècnica d'esc iu e, sinó ambé la ècnica d'esc iu e sob e
aques domini. Ben a ia ha ia comunica en una ca a des de Be lín al seu
amic Emil Boesen que els seus ex os e en «in an s sans, eliços, eixe i s, ia-
lle s i ado ables, nascu s plàcidamen i, anma eix, amb o es les pigues de la
m e a pe sonali a »2. I o i que al es in an amen s li e a is pos e io s an du
ésse s un xic més malencònics al món, o s duen anma eix aques senyal,
aques a piga a ol es ins i o an e iden , que ni la més enginyosa dis e s s a
pseudònima no pod ia amaga -la, puix que l'es il és l'home i l'home és Kie k e-
1 0 2 En ahona 29, 1998 Joakim Ga
g a a d. Si el pensamen de Hegel es ca ac e i za pe oba -se en un ni ell an
e l e a d'abs acció, que l'associació i la an asia han de socó e el lec o quan
aques es oba a pun d'expi a a causa de la con enció del concep e, o el
con a i és el cas amb Kie k e g a a d. El seu ex és pe pè uamen dialògic i és
empès enda an mi jançan dinàmiques i pe pè ues oscil·lacions del concep e
a la ima ge i de la ima ge al concep e. Hom no sap ben bé en què consis eix
una complicada ope ació dialèc ica ins que hom no ha e una es ada ec ea-
i aen un esc i que s'es én en l'exp essió, es anyamen il·lus a des de dins,
un esc i on la dis ància en e la g esca i la b oma ins a iba a l'acu ada,
g a i ebé minuè ica g acili a , po se e c o eguda en una plana, amb l'aju d'una
ase o ins i o amb menys. Ce amen , aquí hi au un elemen de seducció,
del qual Kie k e g a a d e a ben conscien , pe bé que, seduc o amen en sego-
na po ència, p e e ís el mo e n g a n y—quelcom pe què hom no ha de deixa -se
s e d u i , na u almen .
L'esc i e ò ic de Kie kegaa d, la se a acció ex ual, ol jus amen p o o-
ca una acció exis encial en el lec o . Pe aques a ma eixa aó, els ex os cons-
i u e i xen — e ò icamen , es ilís icamen — una ex ensa es uc u a d'apel·lació
i mai no obliden la indicació impe a i a i pe sonal, llu ua es agi u o de e
a b u l a. Si coincidim que no és al a cosa que la o ça de l'es il allò que a de
l'esc i una esceno-g a ia, hem d'accep a que semp e indica una al a escena
com l'escena e ade a, ja que, o comp a i deba u , explica Climacus, no-
més n'hi ha una, d'«escena: l'exis ència» (SV3 10, 58). És el pas o el mo i-
men de l'escena ex ual a l'escena exis encial allò que Kie k e g a a d mi a de
p o oca amb «agili a » (S K S 1, 306), pe di -ho b eumen amb una ci ació
de Kie k e g a a d quan Kie k e g a a d ci a Schlegel.
És p àc icamen impossible acomiada -se de l'es e a. No penso només en
el pe sona ge que a p es a el nom i la epu ació a la p ime a pa de O això,
o allò, sinó ambé en l'es e a com a igu a i com a ema en l'ob a de Kie k e-
g a a d: la c í ica al seny de l'època, el desig d'au en ici a , la consciència de la
mode na pè dua de de e minacions subs ancials, l'apassionamen , la ia en-
e l'he oisme àgic i la sal ació eligiosa, el con lic e en e poesia i eali a , la
necessi a d'una iden i a na a i a, el sen i pel sublim i la es a: l'esceni ica-
ció, la mi i icació, la g esca, l'engany, la i onia i la seducció, o això és ep e-
sen a pe l'així anomena es e a, qui, pe an , eapa eix o so in en l'ob a
de Kie kegaa d, o i no se -hi semp e un con ida ben ingu .
