Una primera i darrera explicació

* Traducció a càrrec de Begonya Sàez Ta j a f u e rc e . Aquest text, «Una primera i darrera explicació», inclòs a la fi de la Postil·la conclusiva i no científica (1846), escrita per Søren Kierk e g a a r d sota el pseudònim Johannes Climacus, autor també de les En g runes filosòfiques, vol ser per al primer, com indica fins a cert punt el seu títol, l'aclariment definitiu de la seva relació d'autoria amb els textos que ja aleshores li eren atribuïts, tot i no dur la seva signatura. Kierk e g a a rd pensava no dedicar-s'hi més, a l'escriptura i a l'edició, i fins i tot havia considerat concursar a una plaça de mossèn a p rovíncies. Tanmateix, finalment, tant la seva croada particular contra l'Església oficial danesa, com la seva batalla personal contra una de les publicacions de la premsa copenhaguesa, C o r s a re n, i, a través d'ella, contra la intel·lectualitat d'aleshores, el feren re t o r n a r - hi, a totes dues, bé en nom propi, bé amb el nom d'Anti-Climacus, autor de La malaltia per a la mort i de la Pràctica en el cristianisme. Enrahonar 29, 1998 1 5 91 6 2 Una primera i darrera explicació* Søren Kierkegaard Per una qüestió de forma i d'ord re, confesso aquí allò que, en realitat, ningú no pot estar gens interessat a s a b e r : que sóc, així se'n diu, autor de O això, o a l l ò (Victor Eremita), Copenhaguen, febrer de 1843; Temor i tre m o l o r (Johannes de silentio), 1843; La Re p e t i c i ó (Constantin Constantius), 1843; S o b re el concepte de l'angoixa (Vigilius Haufniensis), 1844; Pr ò l e g s ( Ni c o l a u s Notabene), 1844; En g runes filosòfiques(Johannes Climacus), 1844; Estadis en el camí de la vida ( Hilarius Bogbinder, William Afham, l'assessor, Fr a t e r Taciturnus), 1845; Postil·la conclusiva i no científica a les En g runes filosòfiques (Johannes Climacus), 1846; un article a La Pàtria, núm. 1.168, 1843 (Vi c t o r Eremita); dos articles a La Pàtria, gener de 1846 (Frater Ta c i t u r n u s ) . La meva pseudonímia o polinímia no ha tingut un fonament c a s u a l en la m e va p e r s o n a ( c e rtament no per temor al càstig de la llei, ja que en aquest sentit no tinc consciència d'haver infringit res, i, a l'hora de la publicació de l'escrit, l'impressor i el censor q u a funcionari han estat sempre posats oficialment al corrent de qui n'era l'autor), sinó un d'essencial en la p ro d u c c i ó mateixa, la qual per amor de la rèplica i de la psicològicament variada dive rsitat de la individualitat, exigia poèticament aquella desconsideració en el bé com en el mal, en la contricció com en la redempció, en la desesperació com en la temeritat, en el patiment com en la joia, etc., que només es troba idealment limitada per una conseqüència psicològica, quelcom que ningú, cap 1 6 0 Enrahonar 29, 1998 T r a d u c c i ó 1 . Per aquesta raó, el meu nom fou de seguida inclòs com a nom de l'editor a la portada de les En g ru n e s(1844), car la significació absoluta de l'objecte en la realitat exigia aquesta exp ressió per tal que hom parés atenció obligada que hi havia un responsable amb noms i cognoms per fer-se càrrec de tot allò que la realitat pogués oferir. persona efectivament real dins dels límits ètics de la realitat, no gosa concedir-se ni gosa voler concedir-se. El que és escrit és certament meu, encara que només en el sentit que hi he posat la pro d u c t i va individualitat poeticoreal i que mitjançant l'audibilitat de la rèplica li he posat a la boca la seva concepció de la vida. Car la meva condició depassa la del poeta que p o e t i t z a p e r s ones malgrat ésser ell mateix l'autor en el pròleg. Jo sóc justament de manera impersonal o personal la tercera persona, un s o u f f l e u r, el qual, poèticament, ha produït a u t o r s, els p r ò l e g s de qui són novament llur producció, fins i tot els n o m s de qui ho són. És així que en els llibres pseudònims no hi ha ni un sol mot meu; no en tinc cap opinió si no és com a terc e r, ni cap coneixe m e n t de llur sentit si no és com a lector, ni la més llunyana relació privada amb ells, per tal com és impossible de tenir-ne cap amb una comunicació doblement reflectida. Una sola paraula meva, personal, en el meu propi nom, implicaria un presumptuós oblit de mi mateix que, vist dialècticament, mere i xe r i a essencialment l'anihil·lació dels pseudònims amb aquest sol mot. Així com a O això, o allò no sóc ni poc ni molt el seductor ni l'assessor, tampoc no en sóc l'editor Victor Eremita, gens ni mica; aquest és un pensador subjectiu poe t i c o real i així també se'l re t roba a in vino ve r i t a s. A Temor i tre m o l o r no sóc ni poc ni molt Johannes de silentio, ni tampoc el cavaller de la fe que aquell hi presenta, ni tampoc, gens ni mica, l'autor del pròleg al llibre, rèplica de la individualitat d'un pensador subjectiu poeticoreal. A la Història d'un patiment ( Cu l p a b l e ? - Innocent?), no sóc ni poc ni molt ni el q u i d a m de l'experiment, ni tampoc aquell qui experimenta, precisament gens ni mica, car qui experimenta és un pensador subjectiu poeticoreal i qui pateix l'experiment és el p roducte d'aquell, una conseqüència psicològica. Així jo sóc l'indiferent, o sia, és indiferent què i com sóc, justament perquè, novament, la pregunta sob re si per ventura què i com sóc resta igualment indiferent per mi a les meves entranyes roman del tot aliena a aquesta pro d u c c i ó . Per això, allò que en relació amb molts quefers no reduplicats dialècticament pot re vestir una fausta importància en perfecta harmonia amb la del destacat quefer, en aquest cas, en relació amb l'absolutament indiferent pare adoptiu d'una producció tal vegada no imperceptible, solament hi faria nosa. Igual que la pregunta sobre si jo vaig amb barret o amb gorra, o el meu facsímil, o el meu retrat, etc. només serien susceptibles de l'atenció d'aquells per qui l'indiferent ha esdevingut important —tal vegada a canvi que l'important ara els és indiferent. Jurídicament i literària, la responsabilitat és meva1; però entès des d'un punt de vista lleugerament dialèctic sóc jo qui ha o c a s i o n a tl ' a udibilitat de la producció en el món de la realitat, la qual cosa naturalment impossibilita embolicar-hi un autor poeticoreal i, per això, de manera totalment conseqüent, amb absolut dret jurídic i literari se l'associa amb mi. [Di c ] Una primera i darrera explicació Enrahonar 29, 1998 1 6 1 Jurídicament i literària, car tota producció poètica fora eo ipsoi m p o s s i b l eo abs u rda o insostenible, si la rèplica hagués de coincidir amb els propis mots de qui produeix (entès directament). Per això, els meus desitjos i les meves prèdiques volen que si mai algú s'entossudís a citar alguna manifestació dels llibre s , em fes el favor de citar el nom del respectiu autor pseudònim, no el meu, o sia, que escindís així entre nosaltres, puix que la manifestació pertany femeninament al pseudònim, i la responsabilitat, [en canvi,] burgesament a mi. De bell antuvi he entès perfectament, encara ara ho faig, que la meva realitat personal seria un destorb que, segons el desig patètic i voluntariós dels pseudònims, caldria o bé allunyar com més aviat millor, o bé buidar de tota significació possible, encara que, irònics i atents, desitgessin mantenir-la en qualitat de resistència repel·lent. I és que en la meva condició coincideixen el secretari i, ben irònicament, l'autor dialècticament reduplicat per l'autor o autors. Per això, atès que sembla ser que tothom qui d'una manera o altra ha posat esment en això fins ara m'ha tingut sense solta ni vo l t a per l'autor dels llibre s pseudònims abans que no se'n fes palesa una explicació, l'explicació palesarà tal vegada en un primer moment el curiós resultat que jo, tot i ser aquell que n'està més al cas, sóc l'únic que [només] molt dubtosament i ambigua es té per autor, car en sóc l'autor impropi; i tanmateix, per una altra banda, sóc amb plena propietat i univocitat l'autor de p.ex. els parlaments edificants i de cadascun dels mots que acullen. L'autor poetitzat disposa de la seva determinada concepció de la vida i la rèplica que en aquest sentit possiblement resultaria significativa, enginyosa, suggerent, potser sonaria estrambòtica, ridícula, repugnant en boca d'una persona concreta fàcticament determinada. Si algú d'aquesta manera, desconeixedor del tracte que hom estableix amb una idealitat que guarda les distàncies, a causa d'una malentesa familiaritat amb la meva personalitat fàctica, ha tergiversat la seva impressió dels llibres pseudònims, va errat de conceptes, re a l m e n tva errat de conceptes quan es deixa endur per la meva realitat personal en comptes de ballar amb la lleugera idealitat doblement reflectida d'un autor poeticoreal, paralògicament indiscret, i [si algú] s'enganya, perquè absurdament extrau la meva singularitat privada de l ' e l u s i va duplicitat dialèctica de contradiccions qualitatives, de cap manera no és culpa meva, car justament he fet tot allò que he pogut, tot, per evitar allò que una porció del món dels lectors, Déu sap en interès de qui, de bon principi ha fet tot per assolir. L'ocasió sembla convidar-hi, fins i tot gairebé a exigir-ho del reticent: molt bé, me n'aprofitaré per manifestar-me obertament i directa, no com a autor, puix que no ho sóc ben bé, sinó com aquell que ha col·laborat al fet que els pseudònims ho esdevinguessin. En primer lloc vull agrair la providència, que tan diversament ha afavorit el meu zel, que l'ha afavorit potser sense deixar d'injectar-hi ambició ni un sol dia al llarg de quatre anys i mig, i que m'ha concedit molt més del que jo mai no haviat esperat, ho dic ara que goso donar testimoni veritable que hi he posat la pell fins a l'extrem de les meves capacitats, més del que jo si més no havia esperat, encara que la meva pre s t a c i ó sembli només una prolixa insignificància als altres. Així doncs, en virt u t 1 6 2 Enrahonar 29, 1998 T r a d u c c i ó d'aquest profund agraïment a la providència, no em sembla ja molest que p recisament no pugui ser dit que he realitzat alguna cosa, o, amb un grau major d'indiferència, que he assolit alguna cosa en el món exterior; trobo irònicament pertinent, atesa la producció i la meva ambivalent obra, que, si més no, els honoraris hagin estat força socràtics. Tot seguit, no sense haver abans demanat humilment excuses i perdó no fos cas que algú considerés impro p i que parli com ho faig, encara que potser també li ho semblaria si me n'abstingués, vull recordar amb evocador agraïment el meu difunt pare, la persona e n t re totes les persones a qui més dec, també pel que fa a la meva feina. De l s pseudònims m'escindeixo amb els millors vots de la vacil·lació per llur destí f u t u r, perquè aquest, si és que ha de ser-los favorable, ho sigui en la justa mesura en què ho desitgen; precisament perquè els conec d'haver-hi tingut un tracte confidencial, sé que no podrien esperar ni desitjar molts lectors: tant de bo trobessin feliçment aquells pocs desitjables. Al meu lector, si és que puc parlar-ne, d'un així, vull demanar-li de passada un re c o rd oblidós, un senyal que sóc jo qui ell re c o rda, car em re c o rda aliè als llibres, tal com ho exigeix la meva condició, alhora que hi ofere i x o el meu sincer re c o n e i xement en aquest instant de comiat, en què, a més, agraeixo des de l'absoluta vinculació cadascú que ha callat, amb profunda veneració [agraeixo a] l'empresa Kts que hagi parlat. Atès el cas que els pseudònims haguessin ofès d'alguna o altra manera algú honorable o algú fins i tot admirat per mi mateix; atès el cas que els pseudònims haguessin destorbat o torbat d'alguna manera o altra quelcom ve rt a d erament bo en l'ord re establert, ningú més disposat que jo, qui carrega per cert amb la responsabilitat d'haver fet ús de la parca ploma, a demanar perdó. To t això que reconec en favor dels pseudònims no em dóna naturalment cap dre t a fer cap declaració, encara que tampoc a formular cap dubte entorn de llur aquiescència, atès que llur significació (que ha d'esdevenir-se ara re a l m e n t) no rau incondicionalment en el fet que fan una nova proposta, una descobert a inaudita, ni en el fet que funden un nou partit per tal d'anar més enllà, sinó justament en el contrari, en el fet de no voler tenir cap significació, i vo l e r s o l s llegir novament i si fos possible de manera encara més íntima i de bat a bat, des de la distància que és la llunyania de la doble reflexió, el vell text originari de la condició existencial humana, individual, conegut i tramès pels a va n t p a s s a t s . I tant de bo que cap grumet no descarregui la mà dialèctica sobre aquest t reball, sinó que el deixi estar com està ara. Copenhaguen, febrer de 1846 S. Kierk e g a a rd