Resum
El mi e es p en com una mane a d’explica el món i dona sen i a la ida, pa al·lela a les
p òpies de la iloso ia i la ciència. S’a gumen a que no és una mane a de pensa que co es-
pongui necessà iamen a les socie a s p imi i es, sinó que con inua igen ac ualmen . Les
indús ies cul u als són els agen s p incipals a l’ho a de gene a les no es abulacions i
d’ele a a la ca ego ia de amosos els a is es, polí ics, eis i p inceses, els quals componen
una mena de s a sys em. La mí ica con empo ània es à abocada al p esen i ambé al u u
mi jançan la ciència- icció.
Pa aules clau:mi e, eligió, ciència, iloso ia, cinema, ele isió, li e a u a, ciència- icció.
Abs ac . The P esence o My hs in Con empo a y Cul u es
My hs a e seen as a way o explain he wo ld and gi e sense o li e, a pa allel mane p ope
o science and phylosophy. The a icle a gues ha his ype o hough isn’ necessa ily
exclusi e o p imi i e socie ies and jus how i ’s s ill cu en ly alid. Cul u al indus ies a e
he main agen s in he c ea ion o new ables and he p ocess o u ning a is s, poli icians,
kings and p incesses in o celeb i ies, in he manu ac u ing o he s a sys em. Con empo a y
my h is bound o he p esen bu also o he u u e by means o science ic ion.
Key wo ds:My h, able, eligion, phylosophy, cinema, ele ision, li e a u e, supe s i ion.
Un ad e imen a mode de p òleg
El ex que el lec o é a les se es mans no és més que un in en , limi a i p o-
isional, d’ence a una e lexió sob e un ema poc ac a —o mal ac a , més
ben di —, que es e e eix a la igència o no, als nos es dies, del pensamen
mi ològic. No hi oba à, doncs, més que uns esbossos un xic inconnexos que
enen com a inali a p incipal la d’anima els es udiosos de la cul u a con-
Anàlisi 24, 200093-105
La igència del mi e en la cul u a con empo ània
Jo di Be io
Uni e si a Au ònoma de Ba celona
Depa amen de Pe iodisme i de Ciències de la Comunicació
08193 Bella e a (Ba celona). Spain
Suma i
Anàlisi 24 093-105 7/4/00 10:54 Página 93
Un ad e imen a mode de p òleg
Sob e la noció de mi e
La di e si a mosaica de la cul u a ac ual
La mi ogènesi ac ual
Nous gène es mí ics
Bibliog a ia
empo ània a ap o undi sob e un ema que no dub em a quali ica de mol
impo an pe assoli una au oconsciència consis en , absolu amen necessà-
ia pe a l’home con empo ani.
Sob e la noció de mi e
Pa la de mi e en gene al esul a di ícil, pe què aques a és una noció poc de i-
nida i més a ia in uï i a. Aques a a i mació po sembla es anya, si hom cons-
a a l’eno me quan i a de bibliog a ia que exis eix dedicada a es udia -los des
dels di e en s pun s de is a i disciplines. Pe ò el e és que, en epassa els e-
balls dels au o s més impo an s, hom a iba a la conclusió que no sabem ben
bé a quina eali a ens e e im en pa la dels mi es, a ès que esul a di ícil,
man a egades, dis ingi -los dels con es adicionals, de les sagues de ca àc e
his ò ic, les llegendes i les ges es he oiques. També esul a di ícil, pe no di
impossible, esca i o es les elacions i di e ències, si és que n’hi ha, en e mi e
i eligió1. És e iden que o es les eligions con enen elemen s mí ics, pe ò
ambé n’és que no s’hi edueixen. Les eligions del nos e en o n cul u al con-
enen un nucli anscenden d’expe iència pe sonal que con igu a un àmbi
au ònom, pe bé que so in es iguin es ides pe un conjun de na acions que
sí que podem conside a que enen un ca àc e mí ic. P ecisamen , és aques a
da e a dimensió la que onamen a la c eença eligiosa popula .
És així, doncs, que si és di ícil ac a els mi es en gene al de o ma sol en ,
enca a ho és més si p e enem copsa els con ingu s mí ics de la cul u a de masses.
El e de ole pa la de mi es en e e ència a la cul u a con empo ània, po
sembla que és una asca o assenyada i ins i o una con adicció palesa. D’an u i
hem de di que exis eix una adició cul a que si ua els mi es en el pensamen p i-
mi iu, segons la qual ind ien a se la o ma de conceb e el món i el lloc que
els homes hi ocupen p òpia de les socie a s que enca a no enen una li e a u a
esc i a. Segons aques a esi, els mi es cons i ui ien el nucli cul u al, a pa i del
qual es desen olupa ien, pe negació, la eligió i la iloso ia; i pe e olució, en
can i, la li e a u a, an la popula com la cul a. Si això os així, els mi es només
es a ien com a es igis udimen a is, pe bé que onamen als, del nos e pas-
sa cul u al, i se ien nega s pe les explicacions que ens p opo cionen, cadascu-
na al seu ni ell epis emològic, la eligió, la iloso ia i la ciència.
Un al e aspec e impo an és si ealmen es po e dis inció en e les na a-
cions que conside em que són de cai e mi ològic i els con es popula s o les
sagues que exis eixen en o es les cul u es, pe un can ó, i la eligió, pe un
al e. És que els mi es ac en només de emes eligiosos? No sembla que sigui
així. Si p enem com a model la nos a mi ologia —que és la més coneguda i la
que enim més a mà g àcies a les na acions li e à ies que en an e els au o s
an ics—, eiem que hi ha ela s en els quals in e enen déus i semidéus i o a
una sè ie de pe sona ges que hem de si ua dins la eligió. Pe ò, o segui ,
94 Anàlisi 24, 2000 Jo di Be io
1. G.S, KIRK, La na u aleza de los mi os g iegos, Ba celona: Labo , 1992, p. 11-24.
Anàlisi 24 093-105 7/4/00 10:54 Página 94
eiem que els g ans poemes èpics que ens se eixen com a models ambé con-
enen na acions que s’assemblen més a con es o a his ò ies d’he ois que no
pas a emes de ipus eligiós. No hi a es que els he ois de la gue a de T oia in-
guin com a amics i enemics déus o deesses, les ames de les na acions poden
no se especí icamen eligioses.
Comp a i deba u , les di e ències que hi pugui ha e en e els con es popu-
la s, les sagues he oiques i els emes eligiosos, d’una banda, i el que acos u-
mem a conside a mi es, d’una al a, són ènues. P obablemen , podem a iba
a la conclusió que hom ha endi a c eu e que són mi es les na acions de cai e
eligiós i i ual, així com ambé les que enen un con ingu se iós que les a
ana més enllà de la ondallís ica popula . So in s’hi e e eixen la mane a com
s’o iginen les coses. T ac en sob e l’o igen del món, de les comuni a s cul u-
als o simplemen de ciu a s o ins i ucions. Gene almen , enen un ca àc e
in empo al. Quan són mi es o igina is es an si ua s en emps an e io s inde-
e mina s. Pe als déus el emps no comp a: només se’ns diu com an néixe ,
les se es elacions amb els humans ances als i ambé llu in e enció ocasional
en els e s del p esen .
En un p incipi, els ela s his ò ics no són mí ics, pe ò en en iqui -se amb
els elemen s que la adició hi a egeix, sense que es ingui cons ància de la se a
e aci a , adqui eixen la condició de mi es. Així, enim que San Jaume és,
segons sembla, un pe sona ge his ò ic, pe ò la se a in e enció a la península
Ibè ica a a o dels c is ians en les llui es que lliu a en con a els sa aïns és
cla amen una abulació que el con e eix en un pe sona ge mí ic. Una cosa
anàloga passa amb Robin Hood: la majo ia de les accions que li són a ibuï-
des són una simple abulació. De la ma eixa mane a, el que la adició popu-
la diu del Com e A nau, enca a que pugui se e e i a algun pe sona ge
his ò ic, no deixa de se una llegenda o una ges a he oica.
No és possible e una de inició p ecisa del que són els mi es, pe bé que
les p ecisions an e io s ens poden ajuda a eni un esbós de la na u alesa queels
a o guem i una idea aga de les uncions que eali zen. Cal, pe ò, ad e i que,
pe a la nos a comesa, no emp a em una de inició, sinó una mena de isió
p agmà ica del enomen.
Conside a em que el pensamen mí ic és això: una mane a de pensa , una
mena de acionali a que no es egeix pels cànons de la lògica ilosò ica ni pels
de la cons a ació empí ica, sinó que segueix la o ma del pensamen popula .
Els mi es se’ns p esen en com a in en s de dona sen i al món que en ol a els
humans; ens p e enen explica els o ígens i les elacions que hi ha al si del món
social. Els mi es són abulació pe què semp e ac en sob e aquelles en i a s i
emes que no enen explicació empí ica ni demos ació acional. In en en pe -
sona ges o di ini a s a les quals, nosal es, els mode ns, a ibuïm unes uncions
simbòliques. És així que en els mi es pelasgues de la c eació es pa la de la dees-
sa Eu iome, so ida del caos, i de la se p O ió, que la ecundà2.
La igència del mi e en la cul u a con empo ània Anàlisi 24, 2000 95
2. R. GRAVES, Los mi os g iegos, Mad id: Alianza Edi o ial, 1985, 1e ol., p. 29.
Anàlisi 24 093-105 7/4/00 10:54 Página 95
En el ma eix o d e de coses, el mi e de P ome eu explica com aques i à
donà el oc del sabe als humans, pe la qual cosa Zeus el cas igà. Ens podem
p end e o s dos mi es com una o ma an às ica d’explica els o ígens del món
i la cul u a que no con adiu les desc ipcions més p ecises que se’n puguin e .
És impo an que dis ingim els mi es de la supe s ició. Els mi es no són his ò-
ies alses, sinó abulacions incon as ables que p e enen o dena la eali a ,
que és caò ica pe ella ma eixa. Aques a és la aó pe la qual se si uen o a de la
ciència i de la iloso ia, a les quals, anma eix, no con adiuen. P o a d’això és
que Pla ó no dub a a d’emp a els mi es en els seus diàlegs i els des ina a a
eali za una unció didàc ica. En can i, les supe s icions són explicacions,
ècniques i i uals semp e alsos, en el sen i que mai no ob enen el que p e-
enen, si no és a a és de l’e ec e psicològic que la c eença pugui eni . Que
la deessa A enea a so gi del cap de Zeus, amb o a la se a a madu a, o en
un c i po en , no es po di que sigui una na ació alsa ni e ade a, sinó una
mane a an às ica, al·legò ica, d’explica un ipus de naixença. En can i, que
una de e minada o ació o ac e i ual pugui cu a una de e minada malal ia
és una alseda .
Els mi es poden con eni emes amb un g an i p egon sen i , pe ò no es
e e eixen a es conc e i, pe an , no es poden ni a i ma ni nega . Es an o a
de la ciència, pe ò no la neguen; de e , poden coexis i -hi, pe què es mouen en
plans epis emològics pa al·lels. En can i, les supe s icions són negades posi i-
amen pels coneixemen s cien í ics —i pels empí ics, ins i o — que un-
cionen en la ida o dinà ia. Una pe sona assenyada, que o deni la se a ida a
a és del sen i comú, mai no accep a à les supe s icions; la se a cul u a, en
can i, es a à imp egnada pe mul i ud de c eences de ipus mí ic, i no pe això
se à i llada d’i acional. Els mi es i la ciència són mane es di e en s de signi-
ica el món; els p ime s pe abulació, la segona pe coneixemen .
Una qües ió impo an que cal esold e au a esb ina si podem pa la de
mi es e e i s als emps con empo anis o si, con à iamen , pe anyen als es a-
dis p imi ius de l’e olució cul u al de les comuni a s. Respond e-la en un sen-
i o en un al e signi ica pa i d’una concepció de e minada no només del
mi e, sinó ambé de la iloso ia i de la ciència. El ema es e e eix no an a si
els mi es adicionals con inuen enin igència —enca a que ambé—, sinó,
més a ia , a si seguim con eccionan nous mi es i llegendes, glo i ican he ois
i deï ican les he oïnes del nos e emps. No dub a em a e e ma aques a da e-
a a i mació, ca l’e idència ens mos a que als nos es dies el pensamen mí ic
con inua essen igen .
A pa i d’aques a concepció, és possible de conside a que el pensamen
mí ic és in empo al, que ha acompanya la humani a des de semp e i que
segueix ac ualmen an ac iu com en qualse ol al a època his ò ica. Pe an ,
ens apa em dels qui pensen que els mi es co esponen es ic amen a les comu-
ni a s p imi i es de adició o al. El que és e iden és que, en desen olupa -se
la cul u a i les se es mediacions, les na acions de ipus mí ic can ien i s’adap en
a les no es condicions, pe ò conse en el seu sen i onamen al. Pa i em,
doncs, de l’a i mació, a la qual a o ga em ca ego ia de pos ula , que el pensa-
96 Anàlisi 24, 2000 Jo di Be io
Anàlisi 24 093-105 7/4/00 10:54 Página 96
men mí ic segueix uncionan als nos es dies. El que in en a em en aques
ex és p ecisamen essal a els con ingu s mí ics de les o mes cul u als con-
empo ànies, o dis ingin les ca ac e ís iques que p enen en compa ació amb
les mi ologies clàssiques, que són les que se eixen no malmen de model.
Comença em amb una a i mació que po sembla pa adoxal: les an igues
na acions de la cul u a clàssica han pe du igència en les socie a s desen o-
lupades ac uals. La cul u a clàssica a desapa eixen p og essi amen dels ense-
nyamen s bàsics que eben els jo es. Les e e ències als déus i als he ois clàssics
ja no o men pa de l’idea i col·lec iu. Qui es eco da de Zeus o d’A enea a
l’ho a de e ci acions al·legò iques sob e les di ini a s? Qui esmen a Aquil·les
o Àiax com a models he oics? Ningú no esmen a Penèlope com a símbol de
la ideli a emenina, ni eco da l’as úcia d’Ulisses. El ma eix es à passan , o
i que d’una mane a menys cla a, amb els pe sona ges i les his ò ies de la mi o-
logia c is ianojue a. Els jo es no coneixen les na acions bíbliques, especial-
men els de les socie a s ca òliques, ja que mai no hi ha exis i una adició
popula p ou consolidada de lec u a de les Sag ades Esc ip u es. D’al a banda,
els ciu adans co en s ja no con emplen els as es. Pe comença , no es poden
eu e des de les g ans ciu a s, on es concen a la majo ia de la població. Fo a
de les aglome acions u banes no hi ha més que ja dins ag ícoles o o es als. Els
habi an s dels països desen olupa s iuen dins d’una bombolla cul u al, i la
na u alesa no és més que un conjun d’en i a s i ésse s es anys que hem de
domina —i que, si p o essem una ideologia p ese acionis a, cal, a més, p o-
egi . Els cicles de la Lluna ja no egeixen l’ag icul u a indus iali zada; els ma i-
ne s ixen llu s posicions als oceans a a és de les indicacions que els en ien els
sa èl·li s a i icials. En el seu conjun , les ap oximacions que em a la na u a-
lesa e es e o als as es neixen majo i à iamen del que ens diuen les di e ses
ciències; a amen b ollen d’una mane a p imà ia, de les nos es pe cepcions i
sen imen s o de les c eences ances als. Això no eu que, ecen men , s’hagi
p oduï un enaixemen de mol es supe s icions.
Di ec amen elaciona s amb els mi es hi ha els i uals. Els en end em
p imà iamen com les no mes que egulen de e minades seqüències d’ac es
que enen i uali a s de cai e màgic, mí ic o eligiós. Pe ò, d’una mane a més
genè ica, podem es end e la noció cap a les no mes que egulen ac es de ca àc-
e simbòlic. D’aques a mane a, els i uals es con e eixen en les mani es a-
cions pe cep ibles dels mi es3i, na u almen , de o allò que simboli zen. Pe
an , podem di que hi ha i uals eligiosos, pe ò ambé polí ics i acadèmics,
com pe exemple les ases i els ju amen s que han de e els polí ics a l’ho a
de p end e possessió de llu s cà ecs, o la mane a com un aspi an a iba a la con-
dició de doc o en les uni e si a s. Mol a de la nos a conduc a quo idiana es à
i uali zada sense que en inguem una consciència cla a.
Doncs bé, els i uals ancis endeixen a es ai -se. Ja no es conse en les a-
dicions que se ien pe ema ca la p egonesa còsmica de la semb a i ecol·lec-
La igència del mi e en la cul u a con empo ània Anàlisi 24, 2000 97
3. R. MAY, La necesidad del mi o. Lain luencia de los modelos cul u ales en el mundo con empo-
áneo, Ba celona: Paidós, 1992, p. 50.
Anàlisi 24 093-105 7/4/00 10:54 Página 97
ció dels ui s. To això, quan es man é, ha pe du la se a an iga o ça simbò-
lica. Les es es adicionals es pe den i, en el cas que es conse in, han pe du
el sen i que enien an igamen . En apa en con adicció amb les a i macions
an e io s, hi ha el e que els jo es o nen a mos a in e ès pe mol es de les
mani es acions adicionals que es a en en pe ill de desapa ició; anma eix ho
an a la ece ca d’unes elacions humanes que dominen en els ambien s u bans
on s’es an. Al País Valencià, pe exemple, es conse en les es es dels co ebous;
p obablemen se’n an més que mai, pe ò a a són un simple di e imen i han
pe du els simbolismes que enien an igamen . El món ac ual pe d p og essi-
amen els an ics símbols. El p o esso uni e si a i ja no és un ésse llunyà es-
i amb oga, que a les classes des de la cà ed a. És simplemen un unciona i,
algú a qui els alumnes exigeixen els seus se eis, igual com ho a ien amb el
dependen d’una bo iga.
La ciència i la ecnologia, les elacions econòmiques i, en gene al, la laïci -
zació de la ida ac ual ens allunyen dels mi es i dels i uals que han dona sen-
i a la nos a cul u a du an mol s segles. Pe ò el p oblema au en el e que ni
la ciència ni les elacions econòmiques impe an s no són enca a capaces de
sa is e o es les necessi a s que enen els humans. La ciència ens ha obe expec-
a i es insospi ades en al es emps; ens pe me comp end e millo an la ea-
li a que ens en ol a com a nosal es ma eixos. Pe ò els humans no només
olem comp end e, sinó, a més, conno a , alo a , cosa que la ciència no a ni
es p oposa de e , a esa la se a na u alesa epis emològica.
L’economia ac ual ens a iu e amb un con o com mai no ha ien sospi-
a els nos es an ecesso s. Enca a que mol s no ho c eguin, el e és que mai no
s’ha ia c ea an a iquesa ni ampoc s’ha ia epa i millo . El sen i comú ens
ha de e pensa que els béns que ens p opo cionen la ciència i l’economia
ac uals s’han de p ese a . Tanma eix, amb això, que és mol , no n’hi ha p ou.
L’espe ança de ida de la humani a en els p ope s anys a iba à ins als cen
in anys, i no cal di que la ida és un bé pe ella ma eixa, pe ò el p oblema que
enim i que ind an els nos es descenden s és el d’assoli una exis ència plena,
lliu e i eliç. Aques a és una aspi ació que la humani a ha d’assoli ambé pe
uns al es camins. El coneixemen i el benes a ma e ial són indispensables,
pe ò no són su icien s.
Deixan de banda les qües ions de ipus econòmic i polí ic, pe cen a -
nos en el que ens ocupa á aquí, hem de di que ens cal oba un equilib i
en e la acionali a cien í ica i ilosò ica i la abulació mí ica. Es ac a de dues
mane es de pensa que es complemen en, o i que des d’un ce pun de is a
puguin se con adic ò ies. Es complemen en pe què les unes ac en sob e les
qües ions que es poden comp end e i a a és de les quals els homes poden
domina la eali a na u al, i l’al a ac a sob e el que només po se imagina
o e oca . T oba l’ús més adien d’aques es dues o mes de acionali a és un dels
ep es cabdals que é plan ejada la cul u a con empo ània —un dels objec ius
que la nos a ci ili zació ha malda pe aconsegui des de l’an igui a . Al on-
ispici del emple de Del os hi ha ia insc i a la ase «Res en excés», i ai al di i-
sa és an àlida a a com quan la an esc iu e els hel·lens.
98 Anàlisi 24, 2000 Jo di Be io
Anàlisi 24 093-105 7/4/00 10:54 Página 98
La ciència ens explica com és el món, pe ò no li a o ga sen i ni inali a ; és
aquí, com nosal es ma eixos, sense que hi calguin al es explicacions que
l’e idència. Pe ò oba sen i i inali a a la eali a és una exigència humana,
pe bé que, p obablemen , e de les se es p òpies accions, es no en é. A ès
que semp e pe seguim alguna cosa amb les nos es accions i omissions, ens és
di ícil d’adme e que ens es iguem en un món na u al domina pe l’a za . En
aques cas, els déus, els pe sona ges mi ològics, els he ois no se ien sinó una
p ojecció a escala còsmica dels nos es desi jos, emences i ambé, pe què no
di -ho, a xende ies.
Pe o es aques es aons, les socie a s con empo ànies, mancades, enca a
que sigui pa cialmen , dels an ics mi es, i uals i eligions, han hagu de ce -
ca no es abulacions que sa is acin les necessi a s que segueixen exis in de
dona sen i a la ida. D’aques a mane a, al com in en a em d’exposa a con-
inuació, la abulació mí ica con inua p esen en les p oduccions cul u als més
ca ac e ís iques de la nos a època, que són les elabo ades pe les indús ies
cul u als.
La di e si a mosaica de la cul u a ac ual
La cul u a ac ual, la que es man é igen als nos es dies i és gaudida pels
públics, és di e sa pel que a als con ingu s, als ni ells i ambé als seus o í-
gens. P oduc es de o a mena es consumeixen a bas amen : hom escol a
Moza i ambé Raimon; les cançone es més in anscenden s al cos a dels
liede de Schube ; llegim l’Odissea i ambé les a en u es del de ec iu
Ca alho; Don Quijo e de la Mancha o Ti an lo Blanc, pe ò ambé Ulisses o
La Mun anya Màgica. Visi em les g ans pinaco eques i les unes que ens
mos en les millo s ob es de l’a qui ec u a clàssica, alho a que gaudim dels
monumen als pas iches de Po A en u a o de Disneylandia; disposem de la
pe ecció es ilís ica del Pa elló Alemany de la Fi a de Ba celona de l’any
1929 de Mies Van de Rohe, i ambé de l’o gia ki sch de Las Vegas glo i i-
cada pe Robe Ven u i.
To l’a xiu cul u al de la nos a adició és pe ec amen p esen en el con-
sum cul u al ac ual. Tanma eix, si s’anali zen amb de enimen els con ingu s,
les o mes, així com ambé la mane a com s’elabo a la cul u a dels nos es dies
sense els p ejudicis he e a s, esul a e iden que la cul u a ep esen a i a de la
nos a època és la que a lligada de o ma indissoluble a les mediacions ècni-
ques que són a la nos a disposició. Les belles a s esponen a una sensibili a
es è ica que a ui, pel cap baix, es à debili ada. La ma eixa li e a u a, si bé en apa-
ença és plena de igo ia, pa eix p egones ans o macions a causa de les in luèn-
cies que ep del cinema i de la ele isió4.
La decadència o la manca d’ac uali a de la cul u a adicional implica
necessà iamen el debili amen de les in luències que exe cien en al es èpoques
La igència del mi e en la cul u a con empo ània Anàlisi 24, 2000 99
4. J. BERRIO, Es udis sob e cul u a con empo ània, Bella e a: Uni e si a Au ònoma de Ba celona,
1999.
Anàlisi 24 093-105 7/4/00 10:54 Página 99
els seus mi es. És pe això que hom ha di que es em imme sos en una ci i-
li zació sense mi es. Tanma eix, aques a a i mació no és co ec a, a ès que,
en debili a -se i ins i o oblida -se els mi es adicionals, n’han apa egu de
nous. I això ha succeï així pe què els indi idus iuen necessà iamen en
comuni a s. Els homes només ho són en e els homes. Les comuni a s man-
enen uni s els indi idus pe llaços de o s ipus. Na u almen , n’hi ha de
p agmà ics: és e iden que la ida en comú possibili a la supe i ència; pe ò
ambé n’hi ha de simbòlics i mí ics: les comuni a s han de eni una cons-
ciència del seu naixemen i les se es ca ac e ís iques pa icula s que les dis-
ingeixi les unes de les al es. To es les nacions enen mi es undacionals que
expliquen el seu o igen i que p opo cionen aons pe a la se a con inuï a .
Cal que hi hagi connacionals que con igu in el nosal es i amb els quals pode
compa i la llengua i uns alo s de e mina s. Es necessi en he ois que ma -
quin la di e ència i la supe io i a de la ibu p òpia. To es les nacions, pe
sob e o pe so a de la his ò ia cien í ica, en enen una al a de abulosa, lle-
gendà ia, que no sabem si és ce a o no — ampoc no impo a— i que és
mí ica. Els ca alans enen una ensenya que o iginà iamen hom suposa que
a se con egida amb la sang d’un dels seus undado s: el com e Gui é.
Aques és un mi e his ò ic. Pe ò és que si epassem les ideologies nacionals
ac uals oba em a gumen acions del ma eix ca àc e . Així, enim que els
xinesos han hagu de man eni la memò ia i a de l’he oi nacional Mao, al
qual han mi i ica en l’idea i col·lec iu. En el on ispici de la casa de la ciu-
a ancesa de Beaune hi ha di isa següen : «Uni a , indi isibili a de la
República, llibe a , igual a , a e ni a o la mo ». Resul a cla que es ac-
a d’una exal ació mí ica dels ideals de la Re olució i una a i mació de jaco-
binisme quasi eligiosa.
La abulació mí ica semp e ana a e e ida a uns emps p e è i s inde e -
mina s. Ningú no es p egun a a a, i mai es a p egun a en al es emps,
quan es a p odui el naixemen d’A enea o la sè ie de eballs de Teseu. La
gue a de T oia e a si uada en un passa glo iós que no enia da a ins que
la his o iog a ia mode na li n’ha p opo ciona . La pujada de Moisès al mon
Sinaí se’ns diu que es p oduí en un emps his ò ic que no co espon als
coneixemen s que enim a ui de la his ò ia d’Egip e i de l’èxode dels jueus.
La c eació del món que ens desc iu la Bíblia és aga i en o cas equi ocada,
pe ò això no li eu la o ça mí ica i eligiosa que la na ació con é. En o s
aques s casos semp e ens obem al da an de na acions que desc iuen e s
si ua s en un emps inde e mina . La cul u a de masses ens mani es a cla a-
men que hi po ha e na acions abuloses, co esponen s a emps con em-
po anis ben de e mina s I, ins i o , a u u s imp ecisos. La posició que es
de ensa aquí és que exis eix una mane a de pensa mí ica, que aques a es man é
ac ualmen i que o sembla indica que con inua à. Això no p i a que
ealmen els pensamen s màgics i mí ics siguin his ò icamen an e io s a
l’apa ició de la iloso ia I, desp és, de la ciència. El que no es po sos eni és
que el pensamen mí ic ep esen i el passa i que es dissolgui en apa èixe la
iloso ia.
100 Anàlisi 24, 2000 Jo di Be io
Anàlisi 24 093-105 7/4/00 10:54 Página 100
La mi ogènesi ac ual
La ci ili zació ac ual és plena de c eences mí iques i de supe s icions sense que
se les ingui concep uades com a als. Pe pode -ho cons a a hem de deixa
de banda pe un momen l’eno me baga ge de coneixemen s ilosò ics, cien í ics
i ècnics que p opo cionen a la nos a cul u a una consis ència inconeguda en
al es èpoques, i ens hem de ixa en el que pensa i a el comú de la gen ; en
el sen i que a o ga a les di e sions, espec acles i models he oics que con ea.
Com semp e ha ia succeï , els mi es o men pa de les isions del món com-
pa ides, de les ep esen acions simbòliques del que es conside a dolen o bo,
de l’es any semp e dolen en con aposició del que es conside a nos a , de
les c eences en abulacions que p enen la consis ència de e s, dels p ejudicis
sob e móns pa al·lels, quali ica s de pa ano mals, de la deï icació de ce s pe -
sona ges que pe anyen a una mena d’Olimp habi a pels amosos de l’espo
i dels p oduc es de la indús ia de la cul u a. To s aques s enòmens, ci a s a
all d’exemple, d’en e els mol s que hi ha i que escapen a les capaci a s d’anà-
lisi del p esen es udi, con igu en un nou món mí ic con empo ani5. A all
d’exemple, exposa em sin è icamen alguns dels casos, amb la in enció d’acla-
i el que es ol di , més que no pas d’anali za -los amb igo .
L’espo con igu a un dels àmbi s p i ilegia s en el qual podem oba nom-
b osos exemples del que hem anomena la no a mi ogènia. Els clubs espo ius són
ca ali zado s de enòmens iden i a is que es mani es en, a ol es, de mane a
b u al i semp e mol udimen à iamen . L’equip i els jugado s que el o men
ep esen en el bé i la e i a , men e que els i als són l’enemic i el mal. La gen
s’iden i ica ibalmen amb el seu equip o amb alguna igu a conc e a, enca a que
sigui un me cena i es ange . El que passa a l’en o n del món de l’espo ens
demos a que con inua igen la endència a la glo i icació de igu es que sim-
boli zen el iom dels nos es sob e els al es. En o el mun a ge d’elemen s
simbòlics que en ol en les compe icions espo i es, exis eixen un conjun de
no mes implíci es que coneixen els p ac ican s, els di igen s i els a ecciona s.
Cadascú a el seu pape , segons unes expec a i es pe ec amen de inides. Un
pa i de u bol, de bàsque o un comba de llui a lliu e són com les ob es
co eog à iques, en les quals o s els sons i els mo imen s que es an enen una
cà ega simbòlica pe ec amen coneguda pe ac o s i espec ado s. To això con-
igu a no mes d’ac uació que les podem si ua ben bé a l’es e a del i ual.
D’en e els objec es i a e ac es de consum massiu, un dels que més des a-
ca és l’au omòbil. D’an u i pod ia sembla que se eix pe al anspo , pe ò la
e i a és que eali za o un conjun de uncions que an mol més enllà de
les pu amen ins umen als. La majo ia de la gen se’ls comp a, en un e a-
de sac i ici econòmic, pel conjun de símbols que compo a la possessió de
l’a e ac e i pe la cà ega emo i a que suposa la se a conducció. Els au omò-
La igència del mi e en la cul u a con empo ània Anàlisi 24, 2000 101
5. Aques ema a se es udia , ja a anys, conc e amen el 1956, pe Roland Ba hes, qui pen-
sa a p inciplamen en la cul u a ancesa. Vegeu R. BARTHES, Mi ologías, Mèxic: Siglo XXI,
1988.
Anàlisi 24 093-105 7/4/00 10:54 Página 101
