De la llengua catalana a les sèries de televisió

Anàlisi 23, 1999 7 39 2 De la llengua catalana a les sèries de televisió David Paloma i Sa n l l e h í Facultat de Ciències de la Comunicació Unitat de Filologia Catalana 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Resum Amb més de quinze anys d'experiència, Televisió de Catalunya ha posat en contacte el conjunt de la població catalanoparlant amb unes varietats i uns re g i s t res propis de la llengua catalana però fins aleshores impropis, en gran part, de la comunicació pública adre ç a d a a tots els ciutadans. En aquest article es pretén analitzar el model de llengua que ens ha o f e rt la televisió catalana per mitjà d'una mostra de telenovel·les (també anomenades c u - l e b rones o c o l o b ro t s), tant de producció pròpia com de producció aliena. Al capdavall, s'intenta descobrir les raons lingüístiques que pre s i d e i xen les sèries de televisió en general i que sens dubte contribueixen a conve rtir-les, cada cop més, en un autèntic fenomen de cultura de masses. Paraules clau: televisió, llengua catalana, telenovel·la, cultura de masses. Abstract. From Catalan language to television serials With a background of more than fifteen years, Televisió de Catalunya has established contact between Catalan-speaking population as a whole and own Catalan linguistic variety and registers. Those registers that, to a large extent, used to be improper of public communication addressed to all citizens. The aim of this article is to analyze the language pattern offered by the Catalan television by means of a soap opera sample (in Catalan c u l e b ro n sor c o l o b ro t s), whether national or foreign productions. After all, this article tries to discover the linguistic reasons that manage general television serials. Those reasons certainly contribute more and more to conve rting serials in an authentic phenomenon of mass culture . Ke y w o rds: television, Catalan language, soap opera, mass culture . Su m a ri 1 . In t ro d u c c i ó 2 . Per triar i re m e n a r 3 . La Sue Ellen ‘fent el pendó’ i altres curiositats lingüístiques 4 . Característiques lingüístiques 5 . C o n c l u s i o n s 7 4 Anàlisi 23, 1999 David Paloma 1 . So b re els entrebancs legals i tècnics que es van posar des de Madrid, vegeu J. M. BAG E T IHE R M S . Història de la Televisió a Ca t a l u n y a. Ba rcelona: 1994, p. 87-101. 2 . En el mateix llibre d’estil de TV3, Francesc Va l l ve rdú, director de la Comissió de No r m alització Lingüística de Televisió de Catalunya, escriu que «hem procurat de satisfer les necessitats específiques i habituals de la llengua en l’àmbit de la informació, cosa que comport a dedicar molta més atenció al català estàndard i els seus nivells que no pas al català col·loquial i els seus re g i s t res» (El català a TV3. Ll i b re d’ e s t i l, Televisió de Catalunya, 1995, p. 6). D’altra banda, apuntem que entre els diferents telenotícies, els del ve s p re són els que g a u d e i xen en general de més audiència. 3 . Les SPA Carson i Carson, advo c a t s i Hotel Fa w l t y són dels primers anys de TV3: 1984 i 1. Introducció Han passat més de quinze anys de la primera emissió de Televisió de Catalunya (T VC). Era un 10 de setembre de 1983, amb la famosa sèrie Da l l a s com un dels principals atractius d'aquella programació inaugural1. Es pot ben d i r, doncs, que ja són anys, quinze anys, per haver posat en contacte el conjunt de la població amb una sèrie de varietats i re g i s t res propis de la llengua catalana que fins aleshores s'havien vist en gran part exclosos de la comunicació pública adreçada a la gran massa de la població. Aquesta sèrie de varietats i re g i s t res lingüístics, tot i tenir el seu màxim exponent en els pro g r a m e s i n f o r m a t i u s2, s'ha anat perfilant de fet al llarg de tota la història de T VC i té, segurament com a referències més evidents, els productes que han aconseguit una audiència més àmplia del 1983 ençà: tradicionalment, els part i t s de futbol del Barça —sobretot en els duels contra el Madrid—; magazins com Àngel Casas show o La vida en un xip; concursos com Tres i l'astròleg o Am o r a primera vista; sèries de producció aliena com Da l l a s, Carson i Ca r s o n, Ma g - n u m, Ve ï n s…, i més recentment les populars sèries de producció pròpia com Poble No u, Nissaga de poder o Laberint d'ombre s. L'objectiu d'aquest article és justament analitzar el model de llengua oral que Televisió de Catalunya ens ha ofert en aquests quinze anys per mitjà de les sèries de televisió. Ve u re, per exemple, en quina mesura aquesta llengua no espontània (escrita per ser dita fingint espontaneïtat) es val de renecs, de frases fetes, de col·loquialismes, d'argot; fins a quin punt es té en compte la varietat dialectal del català; quina és la qualitat fonètica de les veus que se senten; quines són les formes lingüístiques privilegiades… De s c o b r i r, doncs —o almenys aproximar-nos a descobrir—, les raons lingüístiques que pre s id e i xen les sèries de televisió en general i que sens dubte contribueixen a conve rtir-les, cada cop més, en un autèntic fenomen de cultura de masses. Pa rtim, lògicament, d'una mostra de capítols i de sèries, tant de pro d u cció pròpia com de producció aliena (a partir d'ara SPP i SPA, re s p e c t i va m e n t ) . En concret, hem analitzat tres SPP i tres SPA, amb dos capítols de cada sèrie: Poble No u (capítols 94 i 95), Oh! Eu ro p a ! ( « L o n d res» i «Irlanda»), Es t a - ció d'enllaç ( « Ta u rons» i «La sort truca quan vol»), Carson i Ca r s o n,a d vo c a t s («L'amant» i «Reputacions») Hotel Fa w l t y ( « Wa t e ry fowls» i «Fatty owls») i Ve ï n s (capítols 728 i 729)3. Hi ha també altres referències de SPP i SPA, com De la llengua catalana a les sèries de televisió Anàlisi 23, 1999 7 5 1986, re s p e c t i vament. La sèrie Ve ï n ses va emetre per primera vegada a principis de 1989, però els capítols analitzats es van passar l’any 1992. Finalment, les tres SPP són de l’ a n y 1994. Ara, els capítols analitzats d’Es t a c i ó d’ e n l l a ç es van passar l’any 1996. Per a la caracterització de les sèries i dels personatges, vegeu D. PA LO M A. El català col·lo - quial a les sèries de Televisió de Ca t a l u n y a. Bellaterra: 1998 [tesi doctoral], i també, pel que fa a la sèrie Ve ï n s, L. SA N TA M A R I A, «Les sèries de producció aliena» (dins M. M. BA S S O L S; A. RI C O; A. M. TO R R E N T. La llengua de T V 3. Ba rcelona: 1997), p. 85-94. ara Nissaga de poder o De què va s ? re s p e c t i vament, que serve i xen per il·lustrar certs comentaris sobre el model de llengua utilitzat. És clar que la descripció i els comentaris sobre aquesta mostra concreta podrien variar si la tria de sèries fos una altra; també podrien variar segons el període concret en què aquestes s'haguessin doblat o gravat. Igualment, el nostre punt de vista pot no coincidir del tot, per les mateixes raons apuntades més amunt, amb el del públic en general o amb el dels assessors lingüístics de TV3 en part i c u l a r. Ja se sap que allò que és veritat o que és mentida sempre ho és amb relació a alguns criteris, a alguns paràmetres, a algun marc de referència. Si canvien els p a r à m e t res, poden haver-hi altres veritats —i altres mentides. Quant a l'estructura de l'article, i a banda d'aquesta introducció, assenyalem que d'entrada hi ha una breu presentació de la diferent terminologia que es fa servir avui dia, en català, a l'hora de definir aquests productes audiov i s u a l s , i també una selecció de curiositats lingüístiques que han tingut lloc en q u i n ze anys d'història de les sèries de televisió en català. A continuació trob a rem els apartats pròpiament lingüístics, centrats en la descripció de les característiques fonètiques, morfològiques, sintàctiques i lèxiques de les sèries, més unes conclusions finals. 2. Per triar i remenar La terminologia que envolta els productes de ficció com Estació d'enllaç o Ve ï n s és, en català, força abundant. Fins i tot pot arribar a ser confusa a causa de la varietat de conceptes i de les diferents traduccions que es proposen. I és que lingüistes, comunicadors, mitjans de comunicació, centres de terminologia…, tots contribuïm a posar en circulació, de manera més o menys planificada, les formes que més ens agraden o que sentim com a més habituals. Encara que no sempre siguin les més justificades. Per començar, el mot més general i més popular d'anomenar les històries que es difonen per televisió en capítols successius és, ras i curt, sèrie —o bé sèrie de televisió,amb el sintagma preposicional, per especificar que no és, per e xemple, ra d i o f ò n i c a. És igual que el nus argumental de les històries es resolgui al final de cada capítol o que es resolgui en el conjunt de capítols, que hi apareguin molts personatges o que n'hi apareguin pocs, que l'acció passi en una estació de tren catalana o que passi a Canberra, als antípodes. Se ' n diu sèrie (de televisió). També aquesta és la forma principal que fem serv i r en aquest article. Hi ha qui, filant més prim, parla de minisèrie (de televisió) 7 6 Anàlisi 23, 1999 David Paloma 4. Aquest mot, t e l e c o m è d i a, no és recollit en el Diccionari de la llengua catalana, de l’ In s t itut d’Estudis Catalans (Ba rcelona, 1995). De totes maneres, s’utilitza amb freqüència amb un significat afí a t e l e s è r i e i t e l e n ove l · l a. L’única peculiaritat d’una telecomèdia és el seu caràcter lleuger i dive rtit, per fer riure . 5 . D ra m à t i c com a “p rograma televisiu…” tampoc no apareix al D i c c i o n a r i…, op. cit. 6 . En lloc de Ve ï n s es va emetre la sèrie valenciana Herència de sang. El canvi d’una SPA per una SPP va ser prou significatiu pel que fa a la valoració cre i xent dels productes de ficció fets a casa. Re c o rdem que Herència de sang es va coproduir entre Canal 9, la pro d u c t o r a catalana Drimtim i La Principal, l’ e m p resa de T VC. quan el producte en qüestió no té centenars de capítols sinó tan sols 13 o 25 —que són les xifres habituals en sèries de pocs capítols. De paraules, tanmateix, n'hi ha per triar i re m e n a r. Moltes vegades sentim les formes t e l e s è r i e, t e l e n ove l · l a, t e l e c o m è d ia4o, simplement, d ra m à t i c. En els tres primers casos, veiem que el fet que es tracti d'un producte difós «per televisió» s'aconsegueix amb el prefix t e l e - ,de la mateixa manera que si es difongués per ràdio ens valdríem del prefix radioi en diríem, per exemple, ra - d i o n ove l · l a. En el cas de d ra m à t i c5, s'imposa una visió de la sèrie entre la tragèdia i la comèdia, però sense concretar que es tracta d'un programa televisiu. L'èxit dels mots on apare i xen els termes c o m è d i a o d ra m a s'adiu, de passada, amb el fet que aquests són els gèneres narratius capdavanters entre els pro d u c t e s de ficció europeus. També al nostre país. És lògic, per tant, que si el drama i la comèdia destaquen per sobre de les sèries d'acció/crim, s'utilitzin mots més aclaridors, més compromesos en relació amb el contingut de cada sèrie. També són clàssiques les formes s e r i a l , c u l e b r ó i c u l e b ro n (sense accent). Aquestes dues últimes són avalades pel mateix llibre d'estil de TV3 mentre que c u l e b r ó n (amb accent) i el plural corresponent, c u l e b ro n e s, són formes recollides pel llibre d'estil de l'Av u i. De fet, com a mot estranger que designa una realitat d'una altra cultura i que és difícil de traduir, les connotacions implícites d'un autèntic c u l e b r ó n no són comparables, segons alguns, amb les d'un mot com s e r i a l, per bé que el sufix -a l ja denota abundància; en aquest cas, abundància de capítols. Tanmateix, per fer referència al desplegament d'algunes sèries, sembla que s'imposi el xenisme c u l e b ro n, augmentatiu masculí de la forma castellana ‘c u l e b ra’ . Si una característica d'aquests rèptils és que es poden anar desplegant, la similitud amb algunes sèries de televisió és clara. Així, per exemple, TV3 va començar a emetre la sèrie australiana Ve ï n sel 2 de febrer de 1989. En principi eren 130 capítols. Doncs bé, quan es va deixar d'emetre nou anys després, el 17 de febrer de 1 9 9 8 , Ve ï n shavia superat el capítol 1.5006. Una demostració espectacular de desplegament argumental. A més a més, sovint s'utilitza c u l e b ro n per manifestar menyspreu enve r s la concepció d'aquest tipus de programa televisiu, de manera que, per definició, les sèries sud-americanes sempre són, per als catalans, culebrons —a Sud-amèrica mateix també en diuen t e l e l l o ro n a s—, però totes les altres sèries (les de producció pròpia i també les de producció aliena, llevat de les sudamericanes) tenen el privilegi de ser citades amb altres paraules; només quan De la llengua catalana a les sèries de televisió Anàlisi 23, 1999 7 7 7 . J. RUA I X, Ob s e rvacions crítiques i pràctiques sobre el català d’ a v u i / 2. Moià, 1995. 8. J. RUA I X, Diccionari auxiliar. Moià, 1996. 9 . Q. MO N Z Ó, “De petitburgesos a subculturals”, diari Av u i, 10 de setembre de 1983, suplement ‘Televisió’, p. II. s'allarguen o es troben exc e s s i vament recargolades passen a anomenar-se c u - l e b ro n s —o segons el llibre d'estil de l'Av u i, c u l e b ro n e s. Per si no hi hagués prou possibilitats lèxiques per referir-se a les sèries de televisió, encara hi ha altres propostes. D'una banda, Josep Ruaix, un dels gramàtics més influents dels últims anys, va proposar s e r p e n t ot7; la idea de la s e r p com a rèptil que s'allarga fa pensar en una traducció del castellà ‘c u l e b ra’. Més tard, partint de c o l o b raen lloc de s e r p, el mateix Ruaix va proposar c o - l o b rot8. També ho havien fet així els autors del joc de preguntes i re s p o s t e s Trivial Pursuit d'El Periódico de Ca t a l u n y a (joc que l'esmentat diari va re g alar als seus lectors l'any 1995). Una de les preguntes d'aquell joc era «Qu i n a traducció catalana s'ha proposat per c u l e b r ó n?» Resposta: c o l o b ro t. El temps decidirà si aquestes paraules de laboratori acaben fent fort u n a e n t re els usuaris de la llengua. De moment alguns comunicadors estrella de TV3 ja es valen de tant en tant d'una paraula com c o l o b ro t; fins i tot se sent a dir als telenotícies. Hi ha finalment el recurs dels tecnicismes: es pot parlar de s o a p - o p e ra i de sit-com ( a b reviació de situation commedy). El problema és que aleshore s s'han de tenir clars els diferents productes a què es re f e re i x en. Una s o a p - o p e ra manté un nus argumental que no es resol en el mateix capítol sinó en el conjunt de capítols total; es poden re s o l d re en el mateix capítol alguns fils argumentals que han anat descobrint-se al llarg de l'obra, encara que sempre queden qüestions obertes amb vista als capítols següents. En canvi, una s i t - c o m té un nus argumental que comença i acaba en el mateix capítol. És clar que, posats a triar i re m e n a r, sempre podem parlar d'o b res de sabó i de c o m è - dies de situació. 3. La Sue Ellen ‘fent el pendó’ i altres curiositats lingüístiques La sèrie Da l l a s es va estrenar als Estats Units el 2 d'abril de 1978. Te l e v i s i ó n Española (TVE) la va començar a emetre en castellà a finals de 1979 i la va deixar d'emetre l'agost del 1982 adduint problemes econòmics i també, de fons, qüestions ideològiques: Fernando Mo reno, aleshores cap d'adquisició de programes de TVE, ho va anunciar tot dient que Da l l a s i D i n a s t i a e re n «un vici»9. Doncs aquella sèrie tan «viciosa» va ser l'atracció principal de la primera emissió de T V 3 . Re c o rdem que en l'últim episodi emès per TVE, una misteriosa pistola aconseguia abatre el malvat JR sense poder-se aclarir si realment havia mort . La re p resa de la sèrie, ara en català, d'una banda prometia re velar el desenllaç vital del temible JR i, de l'altra, servia de base per atre u re l'atenció de bona part dels teleespectadors del país, per fi receptors d'un tercer canal que 7 8 Anàlisi 23, 1999 David Paloma 1 0 . Ò. MO N T F E R R E R, “Sue Ellen, ets un pendó”, diari Av u i, 30 de març de 1998, p. 56. 1 1 . Val la pena d’ e s m e n t a r, pel que fa al doblatge, que una de les queixes més repetides ent re els teleespectadors, almenys durant la dècada dels vuitanta i principis dels noranta (vegeu les cartes al director dels diferents mitjans de comunicació), va ser la repetició de ve u s tant a les sèries com també a la publicitat. També va ser una queixa —i ho continua sent— la utilització d’un llenguatge massa cru. Quant a la definició de cadascun d’aquests passos dins el procés de doblatge, vegeu R. AG O S T, La variació lingüística i la traducció audiov i s u a l. València, 1994 [tesi de llicenciat u r a ] . 1 2 . I més quan el diccionari de l’ Enciclopèdia Catalana, eina bàsica de referència dels usuaris de la llengua al llarg de la dècada dels vuitanta —el qual era avalat pel mateix In s t i t u t d’Estudis Catalans— definia p e n d ó com a ‘persona malfard a d a’. I prou. Però als ulls de Jock Ewing, la Sue Ellen, més que malfardada, potser devia ser llicenciosa. El diccionari normatiu, finalment, va incorporar una altra accepció a l’ a rticle p e n d ó: ‘persona de conducta dissoluta’. 1 3 . En el suplement ‘Comunicación’ del diari La Va n g u a rd i a del 20 de nove m b re de 1994 s’assenyala aquesta paraula com a exemple d’ i n c o r recció/inadequació lingüística de T V 3 i es diu que «los re q u i e b ros lingüísticos de Da l l a s quizá no eran comprendidos por algunos, pero se intuían». p a r l a va la seva pròpia llengua. La televisió catalana, doncs, va aconseguir «que les aigües de So u t h f o rk […] corressin sota el seu logo. I això va marcar una de les seves pàgines de glòria»1 0 . En aquesta pàgina de glòria és innegable que la llengua hi va tenir un pes essencial. El va tenir en relació amb la sèrie Da l l a s i l'ha anat tenint en totes les altres SPA (més de set-centes) emeses des d'aleshores. La re s p o n s a b i l i t a t —i el mèrit en la majoria d'ocasions— recau, per descomptat, en tots els professionals que intervenen en el procés de doblatge, des dels traductors fins als dobladors passant per adaptadors i directors de doblatge1 1. Una de les expressions, per exemple, que en aquella època va fer parlar més va ser la intervenció de Jock Ewing (Felip Peña) adreçant-se a la Sue El l e n ( Roser Cavaller), a qui va dir: «El teu marit s'està morint i tu, mentre s t a n t , fent el p e n d óvés a saber per on!». La Sue Ellen, desorientada, va replicar: «Jo … no feia… el p e n d ó… » . Si tenim en compte la novetat que suposava sentir parlar en català un clan tan conegut i alhora amb una pinta tan americana com els Ewing (que naturalment s'havien fet famosos a la televisió parlant en castellà), entendre m la commoció que va provocar un mot tan col·loquial com p e n dó1 2. Avui, amb només quinze anys de tradició en la ficció televisiva, ja tenim un pòsit pro u ric de termes d'aquest estil, que els diccionaris marquen com a populars i fins i tot vulgars. Una altra paraula que va causar una certa sensació va ser m e l sa1 3, en la i n t e rvenció del metge que va assistir en JR. Aquell, explicant la feina que p o rt a ven a terme, va dir: «Estem explorant de nou la melsa». I doncs!, què és el que sorprenia, si era del tot natural que un professional de la medicina digués m e l s a en parlar d'aquest òrgan vascular i no d'un altre? La bala no havia pas perforat ni el ronyó ni l'estómac ni el diafragma ni el mesocòlon; i és que tampoc no hi ha un terme més col·loquial per definir aquell òrgan De la llengua catalana a les sèries de televisió Anàlisi 23, 1999 7 9 1 4 . Com també la sorpresa de ve u re per primer cop un striptease a TV3, el de Christa Leem al programa Àngel Casas show, va fer ploure les crítiques de molts teleespectadors (ve g e u , per exemple, El No t i c i e ro Un i ve r s a l del 19 de gener de 1984), quan la mateixa actriu havia fet el mateix número feia uns mesos davant les càmeres de TVE. Llavors ningú no se’ n va queixar. 1 5 . Per als prolegòmens d’una televisió pròpia, i les diferents òptiques que s’hi van manifestar des del punt de vista intel·lectual, vegeu À.MA D U E L L, Televisió catalana abans de T V 3. Teià, 1997. 1 6 . Quan Poble No u es va passar en castellà per Antena 3 Televisión, la sèrie va fracassar. Josep M. Benet i Jornet va afirmar, en unes jornades a la Un i versitat Ramon Llull a l’ a b r i l de 1997, que això podia deure’s al ball d’horaris que va patir el producte. S’hi podria afegir el mal doblatge i, potser, l’ e xc e s s i va catalanitat d’una sèrie que va canviar de nom: en castellà es deia Los mejores años. 1 7 . Comissió de Normalització Lingüística, És a dir…, núm. 2, juliol de 1988, p. 5. —com sí que hi és, per exemple, i sense moure'ns de l'àmbit de la medicina, quan parlem col·loquialment del metge dels peus per referir-nos a p o d ò l e g, del metge de la pell per referir-nos a d e rm a t ò l e g… La sorpresa de sentir parlar en català, i a vegades també les pròpies deficiències lingüístiques dels nous receptors —més acostumats a sentir, en aquest cas, la forma castellana ‘b a z o’ — , feien criticar sense motiu la bona qualitat del doblatge1 4 . Tanmateix, creiem que ni la correcció lingüística ni la qualitat del doblatge no expliquen de manera exc l u s i va l'èxit de Da l l a s en català: el factor de la n ovetat —i, lògicament, el de l'assoliment d'un gran repte per a la societat catalana, el del naixement d'una televisió pròpia—1 5 hi van ser decisius. I fins a cert punt, tant era el que els Ewing diguessin i tant era com ho diguessin, el més important era que enraonaven en català. Si en lloc de ser Da l l a sla primera sèrie emesa per TV3, haguessin estat les coproduccions Quan es fa fosc o R i v i e ra —sèries emeses anys més tard amb uns índexs d'audiència molt menors dels que s'esperaven, malgrat les expectatives creades—, a hores d'ara qualificaríem d'espectacular, d'emblemàtic, el ressò assolit per aquestes sèries. Creiem que tant la correcció lingüística com la qualitat del doblatge eren i són condicions necessàries però no suficients per beure de l'estranya i vo l àtil poció de l'èxit1 6. A l t res curiositats lingüístiques del primer capítol de Da l l a s són, d'una banda, l'única paraula que va dir en JR (Arseni Corsellas) després de re c uperar el coneixement: «Ma re !» Anys després, un butlletí intern de T VC1 7 rec o m a n a va d'usar m a m a(i p a p a) en llenguatge infantil, i limitar m a m à(i p a p à) per a usos molt connotats. Sembla encertat, doncs, que en JR optés per dir m a re. D'altra banda, es va sentir la primera paraula malsonant —si exc e p t u e m l'esmentat p e n d ó— en la veu de Ray Krebbs (Pep To r rents); i va ser adre ç a n t - se a la Lucy Ewing (M. Jesús Lleonar). Aquell, enfadat, no es va poder estar d ' e xclamar «Què c o n y fas aquí?». Les crítiques cap al llenguatge groller de T V 3 , s o b retot en sèries i pel·lícules, van arrencar en aquests primers compassos de la televisió catalana i van portar Francesc Va l l ve rdú, poc temps després, a elaborar una llista d'expressions irre ve rents amb uns criteris per al seu (bon) ús. 8 0 Anàlisi 23, 1999 David Paloma 1 8 . Es tracta d’un document intern, citat a D. PA LO M A, El català col·loquial a les sèries de Te - levisió de Ca t a l u n y a. Bellaterra, 1998, p. 40 [tesi doctoral]. 1 9 . La quasi omnipresència de Da l l a s és un fet: vint anys després de la seva estrena es pot ve u re als EUA, cada dia havent dinat, a través de la TNN; també s’està emetent a Fi n l à ndia i la té anunciada la nova Channel 5 britànica. Ara bé: sembla que la joia de la coro n a de la programació televisiva als Estats Units és, ara per ara, Emergency ro o m, que aconsegueix captar audiència per les notícies locals que la pre c e d e i xen, i arrossegar-la i mantenir-la durant la franja dels xous de nit. Re c o rdem que aquesta sèrie s’emet actualment a TVE1: és la famosa Ur g e n c i a s. 2 0 . Aquests mots i expressions sovintegen en general a les SPA juvenils. En particular sobres u rten en sèries com Els jove s, Els cignes i Helena, quina canya! En aquesta llista hi havia, entre altres, el mot c o n y, que només es podia fer s e rvir excepcionalment, «en obres netament dures i destinades explícitament a un públic adult»1 8. La primera època de TV3 va estar marcada per l'auge de les SPA. El 1984 van ser, sobretot, les sèries Sí, ministre; L ' e s c l a va Is a u rai Carson i Carson, ad - vo c a t s; el 1985, Ma g n u m; el 1986, Dancing Da y s, A cor obert, Pe r ry Ma s o n, Hotel Fa w l ty; el 1987, Gent del barri. Després van venir Star Tre k, Ve ï n s, Mi s - ter Be a n… I, com si d'una sèrie omnipresent es tractés, Da l l a ses va anar mantenint en pantalla durant aquells primers anys: s'havia deixat d'emetre el 1986 però se'n va tornar a passar una última part a partir del 1988 i fins al 19921 9. Una de les curiositats lingüístiques més destacables pel que fa a les SPA té a veure amb els noms dels personatges. Si bé per tradició aquests noms no es tradueixen, val la pena d'assenyalar-ne una única excepció: a la sèrie juvenil francesa De què vas?(emesa l'any 1993) sí que es va optar per traduir els noms dels personatges i, per tant, hi havia Annes, Francescs, Justines… Fins i tot quan les seqüències passaven al bar, se sentia de fons música de l'anomenat a l e s h o res rock català. De totes maneres, aquesta voluntat de transformar l'univers cultural d'una SPA juvenil per connectar-la al màxim a la realitat del país (i a la llengua) d'arribada es val tot just d'uns pocs recursos —més enllà de la traducció dels noms, que és una autèntica singularitat—, centrats en la repetició gairebé obsessiva de mots i expressions com rutllar,ser una canya i tallar el rotllo20. L'aposta per les SPP s'entre veu en aquells primers dramàtics que s'inserien en programes que no eren de ficció (La Gra n j a, per exemple, dins el magazín La vida en un xip) i també en les tan llunyanes comèdies de situació com De professió: A.P. I . o Tot un senyo r. Però la consolidació d'aquests productes televisius no arriba fins a les grans telenovel·les com Poble No u o Ni s - saga de poder, que triomfen en els horaris de màxima audiència. So b re les SPP es podrien explicar un munt de curiositats lingüístiques en la mesura que la caracterització de cada personatge —i de la llengua que utilitza—, tot i ja estar definides en el guió, es van matisant diàriament, a cada escena, a cada capítol; aquesta intervenció és més evident en les SPP que en les SPA. El mateix procés que comprèn des de la tramesa dels guions als actors i les actrius fins al rodatge de les diferents seqüències de qualsevol SPP De la llengua catalana a les sèries de televisió Anàlisi 23, 1999 8 1 2 1 . Se n’escriuen, en tot cas, per denunciar algun ús reiterat d’una forma o fins i tot d’ u n a varietat lingüística que es considera inadequada o potser menystinguda al llarg d’una sèrie concreta. Però les cartes als diaris que més sovintegen avui dia en relació amb les sèries de televisió es decanten, no tant per qüestions de forma com per qüestions de fons: de crítica als guionistes, a l’actitud moral que adopten els protagonistes, de re c o m a n a c i o n s per fer acabar la història d’una manera diferent de com previsiblement s’ha d’ a c a b a r … Com a carta re p re s e n t a t i v a, vegeu la del 8 de desembre de 1997 al diari Av u i, signada per D.E.E., de Piera: a propòsit de Nissaga de poder es parla de presa de pèl, de “burrad e s”, d’ “escenes de novel·la barata […], exagerades i de mal gust”, de “sèrie llarga i pesada, escassa de valors humans…”, etc. permet que hi hagi, en major o menor grau, supressions i afegitons de diversa índole i en tots els nivells de la llengua. A Estació d'enllaç, per exe m p l e , el gest del Manel, l'amo del bar (Josep M. Pou), de tirar el drap a la cara del fill va ser un gest impulsiu —talment el de la ganyota d'escepticisme— que ara és un punt de referència de la sèrie; hi ha una relació entre el pro d u c t e acabat i els guionistes, els quals segueixen alguns fils interpretatius dels actors. És clar que això no passa a les SPA, on els dobladors estan molt lligats a la imatge i a cada presa concre t a . En l'àmbit lingüístic, poden haver-hi i hi ha, de fet, transformacions de tot tipus: fenòmens fonètics com afèresis (tà bé per està bé) i epèntesis (on /t/ é s per on és), combinacions pronominals col·loquials (p a rl â ' l per p a rl a r - l o) , e xclamacions canviades (p u t a d a per mala jugada), presència d'altres va r i e t a t s lingüístiques fora de la del català central, també de llengües diferents (un professor mallorquí a Poble No u, dues turistes valencianes a Oh! Eu ro p a !, un marmitó que fa una barreja ben curiosa d'italià i de català a Dones d'aigua… ) . Però aquestes qüestions lingüístiques avui dia passen força més desaperc e b u d e s : els teleespectadors ja saben que tots els personatges són capaços de parlar en català amb més o menys gràcia —sobretot per televisió—, i no s'escriuen cartes als diaris perquè se senti a dir p e ra ' t en lloc d'e s p e ra 't2 1 . Amb tot, assenyalem com a principals curiositats lingüístiques que la voluntat de re f l e c t i r, d'una banda, la realitat sociolingüística de la comunitat catalanoparlant, tractada sobretot des de l'òptica de la convivència entre parlants catalans i castellans, fa que alguns personatges mai no diguin ni una paraula en català (per exemple, la Trini i l'Óscar d'Oh ! Eu ro p a ! i l'Eugenio de Te resina, S.A.). D'altra banda, la decisió força general d'ensenyar els difere n t s accents del català, la seva varietat dialectal, a vegades cau en la incoherència de presentar personatges catalanoparlants que a priori són fills d'una ciutat o d'un poble concrets, però que en canvi no es valen de cap tret d'aquella varietat geogràfica (per exemple, l'Elisenda de Nissaga de poder i el Sergi d'El joc de viure; també a Se c rets de família, on l'acció tenia lloc a Gi rona, i bona p a rt dels personatges que hi sortien no reflectien cap tret lingüístic propi del g i ro n í ) . 8 8 Anàlisi 23, 1999 David Paloma 2 9 . Revista Pre s è n c i a, abril de 1994, p. 11. 3 0 . Ca ra m no és res més que un c a ra l l, un p e n i s. I o s t re s són h ò s t i e s. 3 1 . El Diccionario de jergas. El nuevo tocho cheli, de Ramoncín (1996), inclou dins l’ e n t r a d a t o s t á les accepcions «regla, periodo, menstru a c i ó n» i «c h o c h o, coño, chichi, pillón». Se m b l a raonable la influència del terme castellà t o s t á a un inoït t o r ra t en català. genera el propietari de l'hotel, que farien renegar qualsevol—, sí que el Fe rran de Poble No u es val d'algun h ò s t i ao p u t a en situacions concretes. De tota manera, es vigila molt que no s'hi sentin determinats renecs. La Lola Lizaran (la tieta Victòria de Poble No u) explica, per exemple, que «a vegades, com que s'improvisa, sobretot la gent jove, surt algun h ò s t i a !, i han dit que no, que això no pot ser. […] És admès dir m a l p a r i t, però no es pot dir fill dep u t a»2 9 . Els eufemismes, aquells mots neutres que encobre i xen una realitat pro h ibida (com la mort, les malalties, el sexe, l'escatologia…), no formen part dels recursos lèxics habituals a la llengua de les SPA; però sí a la de les SPP. A banda d'aquells casos que s'han acabat considerant com a interjeccions, com ara c a - ram i o s t re s3 0, aquests recursos sovint funcionen amb finalitats iròniques. I és que alguns eufemismes són fruit d'un imaginari popular realment ric i cre atiu, que la llengua de les SPP (a diferència de la de les SPA) trasllueix sense embuts. Per a en Josep M. d'Oh! Eu ro p a !, el l a va b o és «can Felip» i o r i n a r é s «canviar l'aigua de les olive s » . A les sèries analitzades l'argot és només una pinzellada lingüística pre s e n t de manera esporàdica en la llengua d'alguns personatges. Tanmateix, aquesta p i n zellada també és més rica a les SPP que a les SPA. A Ve ï n s , per exe m p l e , no hi ha un argot específicament juvenil tot i el nombre elevat de joves que p a rticipen a la sèrie. I en canvi, a Poble No u se sent un cert argot —c a va l l, m à f i e s, m a n d a n g a— que és exclusiu dels personatges joves. És clar, però, que a les sèries ningú no es fot un bistec (ningú no es ‘fa un petó') ni tampoc no va a l'i n s t i (és a dir, l'‘institut’). Es deixen passar uns termes i se n'eviten, a vegades incomprensiblement, uns altre s . Sens dubte el recurs lèxic més utilitzat en totes les sèries i en boca de personatges de qualsevol edat és la fraseologia; és a dir, locucions i frases fetes, a més de dites, aforismes, adagis… Destaquem, d'una banda, una determinada fraseologia de creació moderna, sovint interferida del castellà (tenir un bon/mal ro t l l o,tenir un morro que te'l trepitges, passar-se amb algú…), i de l'altra, algun cas en què s'altera per error un terme intrínsec a la locució (ni a fums de sabatot en lloc de ni amb fums de sabatot). També hi ha algun exe mple escadusser i poc genuí, de procedència castellana (i no menges ni un to - r rat3 1, diu el Ma rtí de Poble No u). A vegades el resultat pot arribar a ser fru i t d'una tal voluntat còmica que només s'intueix el sentit de la frase feta en el context comunicatiu concret. És un cas de creació individual que s'actualitza en context. Per exemple: donar algú per la menjadora vol dir, en boca del Josep M. d'Oh! Eu ro p a !, ‘burlar-se d'algú’, ‘p re n d re el pèl a algú’. Segons veiem en els exemples transcrits, podem deduir que una bona part d'aquesta fraseologia té uns re f e rents d'àmbits d'ús quotidians: al costat De la llengua catalana a les sèries de televisió Anàlisi 23, 1999 8 9 3 2 . L. LÓ PE Z D E L CA S T I L LO. Diccionari complementari del català norm a t i u. Ba rcelona, 1998. Vegeu-hi els avaladors concrets per a cadascun dels termes marcats amb una c . d ' e xemples més propis d'una llengua formal, en ocasions literària (p re n d re ' s alguna cosa al peu de la lletra, engegar-ho tot a ro d a r, e s t i rar més el braç que la m à n i g a, a Ta r ragona manxen i a Reus enganxe n…), trobem casos marcats per una evident informalitat (tenir-ho pelut, t e n i r (molt) mala llet, semblar el cul del Ja u m e t, estar com una cabra o estar com una re g a d o ra, tocar el dos… ) . No hi ha a la llengua de les sèries adaptacions o col·loquialitzacions com ra d e re (per d a r re re), c a m p i n (per c à m p i n g), pinícula ( p e r p e l · l í c u l a), ni se senten formes com a l l a vo n s, a l l a vo re s, a l l a v ò re n s, a l l a vo n s e s… (per l l a vo r s); tampoc no hi ha termes cultes utilitzats en un sentit diferent de l'originari. S'intenten evitar tots aquests fenòmens en benefici d'una llengua normativa . En canvi, i curiosament, hi ha sèries permeables a la inclusió de certs barbarismes molt presents en la llengua oral —com c a r i n yo, c a va l l i t o s, m o d o s, m o n o ( ‘ b o n i c’), n ò v i o, t e r re m o t o, x u l o… Ho hem notat especialment a l'Ho t e lFa w l t y. Assenyalem, per acabar, una breu llista de mots col·loquials que hem anat recollint en l'anàlisi de la llengua a les sèries de televisió. Val a dir que es tracta d'un lèxic que no ha rebut el vistiplau del diccionari normatiu per bé que avui dia són mots d'ús freqüent entre els parlants. N'apuntem el significat amb què s'han dit i indiquem, mitjançant una c, els termes que apareixen en el Dic - cionari complementari del català normatiu; és a dir, els termes que són avalats per diferents autoritats lingüístiques, llibres d'estil, estudis contemporanis…, fins i tot per la mateixa tradició lexicogràfica catalana llevat del diccionari normatiu32. al·lucinar Im p re s s i o n a r, sorpre n d re . a r ra m b a r Ro b a r. a ve n t u raRelació sexual esporàdica. bírria (c) Cosa de poca qualitat, mal feta. bocati di card i n a l i Exq u i s i d e s a . b ronca ( c ) E s b ro n c . c a n i c h e ( c ) Gos de talla mitjana, de pèl llarg i arrissat, de color negre, blanc o gris, amb orelles llargues i penjants. c l a va d a Preu abusiu. d i s f ru t a r (c) Fru i r, gaudir. l à m p a ra(c) Llum. n a n o (c) Ne n . p a l ( c ) Cosa enutjosa, avo r r i d a . palmar: palmar-la (c) Mo r i r - s e . p a s s a r - s e Excedir-se, exagerar. p i f i a r (c) Espifiar. q u a l s e vol Una pro s t i t u t a . ronso: fer el ro n s o (c) Fer el ro n s a . 9 0 Anàlisi 23, 1999 David Paloma ro t l l o (c) Llauna. t e l e (c) Forma abreujada de ‘t e l e v i s i ó ’ . t i o (c) Home, dona; paio, paia. 5. Conclusions L'ús oral de la llengua de qualsevol sèrie de televisió —sigui en català, en castellà o en l'anglès australià— és, com hem vist, falsament espontani. N'és un e xemple extrem la llengua de Ta rzan, el personatge creat per l'escriptor nord - americà E. Rice Bu r roughs. Si en les pel·lícules de Ta rzan doblades al castellà, el protagonista es valia d'una llengua del tot artificial —i no existeix cap parlant, per malament que domini el castellà, que s'expressi de la forma amb què ho feia Ta rzan—, en les sèries de televisió doblades al català, però també en les sèries de televisió en català, hi hauria d'haver uns criteris lingüístics que impliquessin totes les frases, totes les construccions d'aquella sèrie, que en definitiva són la reformulació lliure d'un suport escrit anterior. Uns criteris que ajustessin la manera de parlar, falsament espontània, d'un a d vocat, d'un científic…, d'una persona culta, i també d'algú amb poca o gens formació acadèmica, d'un individu marginal. Uns criteris que poguessin aplicar-se quan a la sèrie apare i xen personatges pert a n yents a diverses comunitats lingüístiques (mexicans, italians, alemanys…, que a priori parlen un català amb accent) i també, és clar, en cas de presentar-se un Ta rzan parlant català —per bé que no pogués haver-hi cap parlant tan maldestre, capaç d'expressar-se en un hipotètic català format per subjectes pronominals i formes verbals no personals («Jo anar allà», «Jane venir demà»…). A totes les sèries de televisió analitzades, amb advocats, delinqüents, camb rers, personatges grans, personatges joves, catalans, australians, anglesos, mexicans…, no s'ha partit —o no s'ha pogut partit— de criteris semblants. El l l i b re d'estil de TV3, aparegut l'any 1995, s'orienta sobretot a satisfer les necessitats específiques i habituals de la llengua en l'àmbit de la informació; i els Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge, molt més encaminats cap a la modalitat específica de llengua que demanen les sèries de televisió, no va n a p a r è i xer fins al 1997. I tanmateix, no n'hi hauria prou amb l'existència física d'uns criteris semblants als de l'obra que acabem de citar. Ja hem vist al llarg d'aquest art icle que algunes sèries que s'emeten actualment no tenen gaire en comtpe aquelles recomanacions concretes. El resultat lingüístic, amb Criteris lin - g ü í s t i c s … o sense, continua farcit d'incoherències com ara sentir, per exe mple, una parla formal, normativa, en boca de personatges de classe baixa i marginal que essencialment haurien de parlar en un re g i s t re col·loquial, si no vulgar. Val a dir, però, que en general això passa molt més a les SPA que a les SPP. D'una banda, la llengua de les SPA és molt respectuosa amb la normat i va i amb l'estàndard; també ho és la llengua de les SPP. I això és segurament una de les claus de l'èxit de les sèries de televisió en català: aquests De la llengua catalana a les sèries de televisió Anàlisi 23, 1999 9 1 p rogrames televisius es valen d'una llengua, en general, clara i precisa, que defuig tot allò que no és clar ni pre c í s . Ara bé, creiem que la llengua de les sèries no és sempre adequada als graus de formalitat i d'espontaneïtat que presenten aquests productes de ficció. Repetim-ho: es tracta de graus de formalitat i d'espontaneïtat falsos, art i f i c i a l s , i precisament per això dúctils. És cert que la llengua de les SPP gaudeix d'una major llibertat lingüística: a cada sèrie es poden justificar certes pronunciacions i fenòmens fonètics diversos, certs barbarismes i usos propis dels mitjans, determinats re c u r s o s molt poc corrents a les SPA… I malgrat tot, la discrepància en l'ús de formes concretes arriba tot sovint a la confusió: qui parla un català molt castellanitzat ho fa sobretot d'acord amb uns trets fonètics determinats —normalment, pocs—, però la morfologia, la sintaxi i el lèxic són curiosament impecables —i el mateix personatge exhibeix una competència lèxica, per exemple, genuïnament catalana; qui diu «Ho h i vist» no diu mai d a i x ò o i d e i a —aspectes tan col·loquials l'un com els altres; hi ha combinacions pronominals que tots els lingüistes estan d'acord a considerar col·loquials i que, en canvi, no se senten gairebé mai en el re g i s t re informal de les sèries (en gran p a rt col·loquial, ni que sigui falsament col·loquial), etc. Exemples d'aquests es poden anar extraient dels apartats pròpiament lingüístics d'aquest art i c l e . És cert, al capdavall, que la llengua de les SPP depèn de la sensibilitat lingüística dels guionistes i de la competència o idoneïtat, també lingüístiques, dels actors que interpreten els diferents personatges. I que a cada sèrie la sensibilitat pot ser diferent. Però si la Comissió de Normalització Lingüística de Televisió de Catalunya és capaç d'orientar els usos formals de la llengua en els telenotícies, també ha de saber apostar per certs usos en l'article personal, en les fórmules de tractament, en designacions com p a p a / m a m a, p a re / m a re, p a p à / m a m à, en determinades imprecacions, en combinacions de pronoms febles, en els relatius…, i no tant com a correcció lingüística —malauradament, s e m p re necessària—, sinó com a adequació lingüística necessària a les SPA i del tot recomanable a les SPP. No pot ser que encara avui, a les bodes de porcellana de Televisió de Catalunya, no hi hagi un model de llengua informal capaç de contraposar-se al model formal a què tots estem més acostumats. I això en benefici de la mateixa noció de credibilitat i dels hàbits lingüístics dels teleespectadors; com pot ser que només a les SPP se sentin veus de tota la variació dialectal del català? Els motius que hi hagi —i que hi són amb més o menys justificació: la ubicació física dels estudis de doblatge; la procedència dialectal de bona part de locutors, dobladors, actors…; el ritme amb què es treballa a la televisió; els problemes econòmics que comportaria el fet de caracteritzar les sèries a fons des del punt de vista lingüístic…—, són encara ara insalvables? I això en benefici, dèiem, d'una llengua viva que part icipa de tots els dialectes i de tots els re g i s t res —si és que realment ens cre i e m que el català el componen uns quants dialectes i més d'uns quants re g i s t re s . Per a tots aquests casos presentats en aquest article, a vegades apare n t m e n t deliberats (i discutibles), altres vegades senzillament no deliberats (i, per tant, 9 2 Anàlisi 23, 1999 David Paloma 3 3 . Aquest títol l’hem traduït de la sèrie nord-americana L ove without boundaries, la primera que té com a protagonistes personatges hispans que dominen l’anglès i que tenen èxit social i professional. Com que la sèrie és bilingüe, aneu a saber si Televisió de Catalunya no acabarà comprant-ne els drets d’emissió. molt més discutibles) —i sobretot per als casos de sèries futures, d'un hipotètic Amor sense fro n t e re s—3 3, ens cal una implicació més efectiva en la creació, en la descripció i en la difusió d'una llengua catalana vàlida en els cercles més populars —o més íntims, com diu algú— de la televisió.