La recerca sobre comunicació social a Catalunya : assaig de realització d'un panorama comprensiu

Anàlisi 22, 1998 47-59 La recerca sobre comunicació social a Catalunya: assaig de realització d'un panorama comprensiu Jordi Berrio Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Resum Descripció de les diferents tendències que han existit en la recerca sobre comunicació social a Catalunya. S'hi descriuen els àmbits d'estructura, història, teoria i comunicació periodística. També s'hi fan referències a les diferents tendències teòriques a què s'han adscrit els investigadors. Paraules clau:estructura de la comunicació, teoria de la comunicació, història de la comunicació, comunicació periodística, Catalunya, recerca. Abstract. Research in Social Communication in Catalonia: towards a comprehensive overview A description of the various trends in research in social communication in Catalonia. Aspects such as structure, history, theory and journalistic communication are dealt with. Reference is also made to the different theoretical schools represented by the researchers. Key Words: Structure of communication, communication theory, history of communication, journalistic communication, Catalonia, research. Introducció Els estudis sobre la comunicació social i els fenòmens que giren al seu entorn són força recents tant si limitem la nostra perspectiva a la Catalunya estricta com si l'estenem a tot l'àmbit de parla catalana. Llevat d'uns precedents històrics, molt limitats d'altra banda, els estudis i, més encara, la re c e r ca pròpiament dita no es consoliden sinó és en les darre res dècades i, si volem ser estrictes, hem de dir que el gruix de la producció científica s'ha realitzat en els darrers quinze anys. Cal precisar que emprem el mot re c e rc aen un sentit molt ampli: volem re f erir-nos tant a les descripcions sobre els fenòmens que es pro d u e i xen en aquest c a m p , com a les reflexions que s'hi fan des de diverses perspectives científiques, així com també a la història del desenvolupament del sistema comunicatiu. La re c e rca ha estat feta, bàsicament, per autors universitaris en el si de la mateixa institució universitària o en centres, fundacions i instituts públics i 48 Anàlisi 22, 1998 Jordi Berrio 1. Aquí hem d'esmentar les col·leccions de Gustavo Gili, d'editorial Pòrtic, d'editorial Bosc, de Paidós i, darrerament, la dels serveis de publicacions de la Universitat de València, Jaume I de Castelló i de la Universitat Autònoma de Barcelona. 2. La noció «d'ambient» entesa com el conjunt de condicions per què es pugui donar la recerca en un àmbit científic l'he presa com extensió «d'ambient intel·lectual» desenvolupada per BE R R I O , Jordi i SA P E R A S , Enric (1993). Els intel·lectuals avui. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. 3. Vegeu CO R O M I N A S, Maria. «Estructura i polítiques de comunicació», a BE R R I O, Jordi (dir.), ( 1 9 9 7 ) .Un segle de recerca sobre la comunicació a Catalunya. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, P. 99-150. p r i vats. Tanmateix, cal no oblidar les aportacions realitzades per una munió d'estudiosos deslligats de les institucions anteriors i que normalment tre b a l l e n en solitari. Han estat especialment significatives les fetes sobre premsa comarcal, fotografia i cinema per la quantitat i qualitat de les obres publicades. La creació d'un ambient Pe r què hi pugui haver una re c e rca desenvolupada en qualsevol dels àmbits científics són necessàries un conjunt de condicions. En primer lloc una massa crítica d'especialistes, comunicats entre ells i també amb els seus col·legues estrangers amb unes condicions de treball plausibles. Això implica l'existència de revistes especialitzades, col·leccions de llibres en les quals puguin publicar l'obra pròpia i bones biblioteques que continguin tota la pro d u c c i ó internacional. Calen, a més, bases de dades i de documentació. Tot això s'ha donat a casa nostra gràcies a l'existència de les facultats de ciències de la comunicació, continuadores de les inicials escoles de periodisme. La universitat ha aportat una base professional absolutament necessària, així com unes infraestructures mínimes. Tanmateix, la institució universitària, tal com funciona al n o s t re país, no garanteix l'aportació suficient de recursos per dur a terme les i n v estigacions. Cal que existeixin, doncs, instituts de re c e r ca que puguin finançar les investigacions i complementar les infraestructures de les institucións universitàries. En el nostre cas aquest paper l'han tingut el Centre d'Investigació de la Comunicació, l'Institut d'Estudis Catalans i alguna fundació priva d a com la Jaume Bofill. Tot aquest entramat d'institucions, d'instruments i de relacions no s'han donat entre nosaltres, d'una manera plena, sinó durant els d a r r ers deu o quinze anys. En aquest mateix ord re de coses, resulta absolutament necessària l'existència de col·leccions de llibres i revistes especialitzats que publicitin l'obra dels investigadors catalans. Durant els darrers anys s'ha avançat de manera decidida en aquest aspecte1. El conjunt de circumstàncies descrites, imprescindibles totes elles, però d'importància variable en el seu detall, és el que anomenem ambient intel·lec - t u a l o de re c e rc a2. En aquest mateix sentit cal esmentar de la tasca re a l i t z a d a per Miquel de Moragas, Emili Prado o Josep Gi f reu, com animadors de la re c e rca a través del seu mestratge i de la incorporació de joves investigadors als equips3. La recerca sobre comunicació a Catalunya: un panorama comprensiu Anàlisi 22, 1998 49 4. He seguit la mateixa classificació emprada en el treball: BE R R I O, Jordi (dir.) 1997. Un segle de recerca sobre comunicació a Catalunya. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. El to de la recerca que s'ha fet La recerca que s'ha fet a Catalunya, en les seves diferents etapes, hem de considerar que, globalment, ha estat notable pel que fa a la seva qualitat. Està constituïda per treballs generalment ben elaborats que, tot i la seva modèstia, aconsegueixen, en moltes ocasions, les finalitats que es proposen. Com és natural, no tots els àmbits que constitueixen el camp de la comunicació social han estat tractats amb la mateixa intensitat i encert. Pel que fa a l'estructura i a les polítiques de comunicació, és oportú d'assenyalar que s'ha a v ançat en el coneixement i la descripció del sistema comunicatiu català. Actualment podem tenir una idea de conjunt dels mitjans de comunicació, la seva estructura com a sistema i també de les polítiques que s'hi fan des de les distintes administracions, així com les que s'hi podrien fer, car s'han re a l i t z a t s esforços importants de pro s p e c t i v a. Probablement, aquest ha estat l'àmbit millor desenvolupat i en el qual les aportacions gaudeixen d'un interès re m a rcable per a tot el qui vulgui conèixer el panorama català. És potser l'únic àmbit en què els treballs poden tenir, fins i tot, un interès de caire internacional. Cal re m a rcar aquí el gran nombre de treballs i monografies destinades a l'estudi de la indústria i la producció cinematogràfica que s'han elaborat en els darre r s vint anys. Pel que fa a l'àmbit de les teories de la comunicació l'esforç fonamental ha estat basat en la introducció entre nosaltres de la re c e rca que es fa a r r eu del món, finalitat plenament assolida pels investigadors catalans. El panorama que presenta la re c e rca sobre la història dels mitjans i de la comunicació social en general és força encoratjador, tot i que incomplet. Resten per fer encara molts estudis parcials dedicats a capçaleres periodístiques que han existit al nostre país fins a confegir un panorama complet. Els estudis de comunicació periodística van seguir una línia vacil·lant, en un principi, però clarament prometedora en els darrers anys. Hi ha una producció encara incompleta de treballs sobre el periodisme català. Molts dels investigadors en aquest àmbit, a diferència del que ha passat en el d'estructura i polítiques de la comunicació, s'han ocupat més del panorama periodístic espanyol i internacional que no pas català, tret de notables excepcions. Els àmbits que assoleix La re c e rca sobre comunicació social que s'ha realitzat a Catalunya és va r i a d a pel que fa als àmbits que assoleix i multiforme respecte de les aprox i m a c i o n s científiques que s'hi fan. Centrant-nos, de primer, en el primer aspecte i simplificant, la podem agrupar en uns àmbits concre t s4. Es tracta d'un tipus d'ag rupació de temes que ha guanyat consistència entre nosaltres i, d'acord amb això, ha polaritzat els temes de re c e rca i ha configurat les assignatures dels «curricula» universitaris. Són els àmbits d'estructura i de polítiques, d'histò- 50 Anàlisi 22, 1998 Jordi Berrio 5. Vegeu: MO R A G A S, Miquel de. (1988). Espais de comunicació. Experiències i perspectives a C a t a l u n y a. Barcelona: Edicions 62; GI F R E U , Josep. (1991). Construir l'espai català de comu - nicació. Barcelona: Centre d'Investigació de la Comunicació. ria de la comunicació, de teories, de comunicació periodística i els específics d'alguns mitjans com poden ser els de cinema, la historieta il·lustrada o el c a rt e l l . L'estructura comunicativa a Catalunya, a Espanya i a l'àmbit internacional. Aquest és un àmbit que ha estat especialment productiu entre nosaltres, ja que és el que ha ocupat el major nombre d'investigadors i també és el que ha generat un nombre més gran de re c e rques i de publicacions. El més re m a rcable que trobem del que s'ha fet en aquest àmbit ha estat l'atenció dedicada a estudiar el sistema comunicatiu català en els seus diferents espais: local, comarcal i nacional. La seva especial significació ve donada perquè el nostre model comunicatiu presenta un nombre d'especificitats que el conve rt e i xen en un cas molt p a r ticular dins d'Eu ropa. Aquests estudis han donat els millors fruits en la determinació dels elements que constitueixen un sistema comunicatiu diguemne «normal». Els investigadors catalans s'han esforçat a definir la normalitat com un objectiu a assolir a partir d'unes polítiques proposades. La necessitat de definir un àmbit particular català ha portat els investigadors a delimitar els modes de comunicació locals, nacionals i internacionals. Ha estat, doncs, en el tema dels espais de comunicació5on els treballs que s'han fet entre nosaltre s ha ofert les aportacions més innova d o r es. En aquesta feina hem de subratllar la tasca de dos investigadors fonamentals, que són Miquel de Moragas i Jo s e p Gifreu, tot i que se n'hi poden comptar altres com Maria Coromines o Joan Corbella. E s t retament relacionada amb la descripció de les empreses, de les mediacions tècniques o de les pràctiques professionals hi ha hagut els estudis de polítiques de comunicació. La reconstrucció de la cultura catalana a l'època de la indústria de la cultura ha obligat a conèixer els elements més significatius que hi ha en una cultura contemporània, per tal d'identificar les pràctiques constructives per tal d'establir un espai català de comunicació diferenciat i alhora connectat amb tota la realitat internacional, més enllà dels localismes més o menys folklòrics. Les preocupacions dels investigadors catalans s'han adreçat a plantejar les bases conceptuals destinades a poder establir polítiques de comunicació a les nacions sense Estat, de manera que no restin al marge de les possibilitats que obren els mitjans de comunicació, alhora que també puguin defensar-se de les conseqüències adverses que comporten les noves pràctiques comunicatives globalitzadores. Dins aquest àmbit general d'estructura de la comunicació a Catalunya, m e re i x en una especial atenció els estudis sobre els mitjans locals i comarcals. El fet que aquest tipus de comunicació hagi tingut i tingui actualment un notable desenvolupament, ha generat nombrosos estudis específics. Aquí hem de destacar els treballs de Rosa Franquet sobre les ràdios locals i els de Jaume Gu i l l a m e t La recerca sobre comunicació a Catalunya: un panorama comprensiu Anàlisi 22, 1998 51 6. Sobre aquest tema hi ha una bibliografia extensa, de la qual en destacaríem: GU I L L A M E T, Jaume. (1983).La premsa comarcal: un model català de periodisme popular. Barcelona: Generalitat de Catalunya; FRANQUET, Rosa i MARTI, J.M. (ed.). (1989). 10 años de liber - tad de información en la radio española: 1977-1;987. Jornadas sobre la libertad informativa en los medios audiovisuales españoles. Barcelona: Departament de Comunicació Audiovisual Publicitat. 7. MO R A G A S, Miquel de. «Els mitjans de comunicació i el canvi polític a Catalunya». P a p e r s, 21, 1984, p. 9-11; GI F R E U , Josep. (1986). Comunicació, llengua i cultura a Catalunya, Horitzó 1990. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. 8. MA T E O , Rosario de. et alt. (1988). La premsa catalana als anys vuitanta. Barcelona: Generalitat de Catalunya; MA T E O, Rosario de (cord.). (1989). La empresa periodística en los ochenta. Barcelona: Fundación Conde de Barcelona; Els mitjans de comunicació social als ´Quatre Motors´ per Europa: Estructura econòmica i anàlisi comparativa. Barcelona: CEDIC. 9. CO R B E L L A, Joan. (1988). La comunicació social a Catalunya: Panorama general als anys vui - t a n t a. Barcelona: CEDIC; 1991, La comunicació social a Catalunya, 1981-1991: Una dèca - da de canvis. Barcelona: CEDIC 10. CO R O M I N A S ,Maria i LL I N É S, Montserrat. (1988). La televisió a Catalunya. Barcelona: Llibres de la Frontera; LL I N É S, Montserrat. (1990). Els serveis de teletext a Europa Occidental. Bellaterra: UAB. Tesi doctoral. 11. PA R É S, Manuel i TE M B L A Y, G.(ed.) Catalunya, Quebec: dues nacions, dos models c u l t u r a l s . Barcelona: Generalitat de Catalunya. (1988). CO R O M I N A S, Maria. (1989). Política lingüís - tica i política de mitjans a Europa. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona; MO R A G A S, Miquel de. «Políticas de comunicación, televisión y regiones en Europa» a El nuevo mapa informativo europeo. Actas de las IV Jornadas Internacionales de Ciencias de la Información. Pamplona: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Navarra. (1990). p. 95-106. 12. GI F R E U , Josep. (1986). El debate internacional de la comunicación. Barcelona: Ariel; MU R C I A N O, Marcial, (1992). Estructura i dinàmica de la comunicación internacional. Barcelona: Bosch Casa Editorial; «El debate sobre la circulación internacional de la comunicación» a MO R A G A S, Miquel de. (ed.). Sociología de la comunicación de masas, vol. IV. Barcelona: Gustavo Gili, 1985, p. 100-124. s o b re premsa comarc a l6. Pel que fa al panorama general dels mitjans existents a Catalunya, hem de continuar destacant l'obra de Josep Gifreu i també la de Miquel de Mo r a g a s 7, al costat de la d'altres investigadors com Rosario de Mateo, centrada en els aspectes econòmics de les empreses comunicative s8; Joan Corbella, amb balanços periòdics sobre el sistema comunicatiu català9, i Maria Corominas i Montserrat Llinés1 0 amb estudis sobre la televisió catalana, amb especial atenció a la llengua i també cap a altres mitjans. Un tema re m a rcable que s'ha desenvolupat dins d'aquest àmbit ha estat el que tracta el model de comunicació català en relació amb d'altres que poden servir-ne de comparació o referència, com poden ser els del Quebec o Escòcia. En estreta relació amb el model català de comunicació, tenim l'interès que han d e s p e rtat les polítiques de comunicació que es fan a Catalunya i a la resta de païs o s1 1. Els estudis sobre les polítiques de comunicació han tingut sovint una m o t i vació pragmàtica al servei d'uns objectius clarament ideològics, en el sentit d'oferir a les autoritats autonòmiques perspectives científiques per orientar llur preses de decisions per consolidar un sistema comunicatiu modern. Malgrat l'atenció pre f e r ent als temes catalans, també tenim en aquest àmbit t reballs que fan referència a temes generals1 2, tant en el camp de l'estru c t u r a 52 Anàlisi 22, 1998 Jordi Berrio 13. TR E S S E R R A S, Joan Manuel; GO M E Z MO M P A R T, Josep Lluís. «Les investigacions sobre història de la comunicació deçà dels primers setanta», a BE R R I O, Jordi (dir.) (1997), op. cit. p.63. 14. Vegeu el treball: GOMEZ MOMPART, Josep Lluís; TRESSERRAS, Joan Manuel. «Els antecedents i els primers estudis comunicatius», p. 45-61, i també «Les investigacions sobre història de la comunicació d'ençà dels primers setanta», p. 63-96, a BE R R I O, Jordi (dir.), op. cit. 15. TRESSERRAS, Joan Manuel; GOMEZ MOMPART, Josep Lluís, op. cit. p.. 66. 16. MARIN, Enric. (1982). Metodología de la història de la prensa española. 17. MORENO, Amparo. (1982). Metodología de la història de la premsa española. com en el de les polítiques de comunicació. A Catalunya, com a tot arre u , durant els darrers anys hem assistit a un interès creixent per la introducció de les denominades n oves tecnologies de la comunicació. S'estudia com canvia el sistema comunicatiu general, amb intents incipients d'esbrinar-ne les conseqüències socials, culturals i polítiques. No manquen en aquest àmbit de les noves tecnologies aportacions específiques al cas català. La investigació sobre la història de la comunicació social. Els treballs que s'han fet han estat centrats, gairebé de manera exclusiva, a la realitat catalana; a tot estirar hi ha alguns treballs sobre temes espanyols13. Per bé que l'àmbit historiogràfic és molt important per a la constitució de la comunicació social com a disciplina científica diferenciada, encara és en camí de consolidar-se entre nosaltres. La història de la comunicació social, ja sigui entesa de manera rest r i c t i v a com a història dels mitjans, o de faisó més general assolint totes les formes de comunicació, tot just comença a configurar-se de manera seriosa des d'una perspectiva científica exigent. És ben cert, però, que cal pensar que tot és massa recent, tret del cas de la premsa o potser del cinema, perquè ja estigui consolidada una historiografia desenvolupada. De tota manera, les recerques actuals han superat els plantejaments inicials i van en el camí de constituir-se en una activitat específica dins l'àmbit més general dels estudis sobre la comunicació mediada14. Actualment, presenciem com els investigadors catalans porten el camí de distingir la història de la premsa de la del periodisme. Hi ha moltes monografies s o b r e els diferents mitjans que han existit al nostre país; malauradament poques han estat fetes amb el rigor metodològic que exigeix la historiografia científica. La tendència, però, especialment en els treballs universitaris, és la de superar les actuals mancances. Els investigadors catalans consideren que cal entendre com a història del periodisme «la història d'una activitat especialitzada en la transmissió de la informació i d'opinions a un col·lectiu determinat —no semp re adequadament designat com a «públic», «audiència», «lectorat», etc.— i de les modalitats discursives que, en cada circumstància, aquella activitat especialitzada estableix»1 5. Aquí podem destacar les aportacions de Josep Ma r i a Casasús i Josep Lluís Gómez Mompart. En els darrers anys assistim, doncs, a una re n ovació de l'enfocament i de la metodologia; autors com Enric Ma r í n1 6 i Amparo Mo re n o1 7 defugen una història del periodisme centrada exc l u s i vament en els mitjans i propugnen la seva vinculació als contextos culturals generals que constitueixen el seu marc natural. La recerca sobre comunicació a Catalunya: un panorama comprensiu Anàlisi 22, 1998 53 18. ES P I N E T,Francesc. (1997). Notícia, imatge, simulacre. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona; GO M E Z MO M P A R T, Josep Lluís. (1992). La gènesi de la premsa de masses a Catalunya. Barcelona: Pòrtic. 19. GU I L L A M E T, Jaume. (1983). La premsa comarcal. Un model català de periodisme popular. Barcelona: Generalitat de Catalunya; HU E R T A S, Josep Maria. (1982).La premsa de barris a Barcelona, 1939-1982. Barcelona; SOLÀ, Lluís. (1983). Cultura popular, educació i societat al nord-est català (1887-1959). 20. PO R T E R , Miquel. (1992). Història del cinema a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; GU B E R N, Román. (1973). Historia del cine. Barcelona: Editorial Lumen; (1983). Cien años de cine. Barcelona: Bruguera. 21.CO M A, Javier. (1978). Los comics, un arte del siglo XX. Madrid: Ediciones Guadarrama; 1979, Del gato Félix al gato Fritz. Historia de los comics. Barcelona: Gustavo Gili; SO L À, Lluís. (1972). Un segle d'humor català. Barcelona: Editorial Bruguera; RU I Z CO L L A N T E S, Francesc Xavier. ( 1 9 9 0 ). Els cartells del PSUC: 1976-1988: les estratègies persuasives en la propaganda electoral. Barcelona: Catalana de Publicacions Reunides. En termes generals, els professors investigadors de les universitats catalanes han fet un esforç destinat a vincular la història dels mitjans de comunicació a la història de la comunicació en general. Aquests autors tendeixen a considerar la comunicació social com a antropologia cultural. Hi ha diferències e n t re els camins que ha emprès Amparo Mo reno i els d'Enric Marín, Jo a n Manuel Tresserras i Josep Lluís Gómez Mo m p a rt. La primera s'ha dedicat a una crítica de la historiografia científica, en fer una denúncia de «l'arq u e t i p u s viril». La resta del grup es va orientar primàriament vers la semiòtica i, finalment, han retrobat el cos central dels mitjans de comunicació com a objecte d'estudi. Un dels temes que els ha ocupat en els darrers anys és el de compre n d r e i descriure la formació de la comunicació de masses a Catalunya18. L'estudi historiogràfic de la premsa comarcal ha constituït un centre permanent d'atenció per als investigadors catalans. En correspondència amb la rica tradició que hi ha en el nostre país de comunicació local, ja que des del segle passat en tenim testimonis, nombrosos estudiosos de la unive r s i t a t i també de fora s'hi han dedicat1 9 amb l'edició de monografies i obres de c o n j u n t . Més enllà de la premsa hi ha un gruix d'investigadors que fa molt de temps que es dediquen a l'estudi dels diferents mitjans. De manera especial, el cinema ha estat l'objecte privilegiat de nombrosos estudis2 0, però no ha mancat l'atenció sobre els cartells, la historieta il·lustrada2 1 i els altres mitjans. Molts d'aquests treballs s'han fet fora del marc de la universitat. Pel que fa al cinema, cal destacar la tasca realitzada des de fa molts anys per Román Gubern, sense oblidar-ne altres com Miquel Porter o Joaquim Romaguera. La comunicació periodística. La pràctica del periodisme ha conegut a Catalunya un desenvolupament, des de fa més de dos-cents anys, semblant als països i cultures del seu entorn; tanmateix, el periodisme escrit en llengua catalana ha estat absent durant llargues etapes, ja fos per oblit o per pro h i b i c i ó . De tota manera, la ja re l a t i vament llarga trajectòria de l'exe rcici periodístic, en una o altra llengua, que s'ha pogut fer al nostre país ha tingut com a re s u l- 54 Anàlisi 22, 1998 Jordi Berrio 22. CHILLÓN, Albert. (1993). Literatura i periodisme. València. Secretariat de Publicacions de la Universitat d'Alacant, Publicacions de la Universitat Jaume I, Universitat de València: p.21;(1994). Literatura de fets. Barcelona: Llibres de l'Índex. 23. CA S A S U S , Josep Maria. (1986).Lliçons de periodisme en Josep Pla. Barcelona: Edicions Destino; ( 1 9 8 7 ) . El pensament periodístic a Catalunya. Barcelona: Curial; (1989). Eugeni Xammar. P e r i o d i s m e. Barcelona: Quaderns Crema; (1991). Periodisme que ha fet història. Barcelona: Diputació de Barcelona, Col·legi de Periodistes. tat la creació d'una certa tradició pròpia que es coneix a partir de maneres i d'estils específics. Podem parlar, doncs, d'un modest però existent estil català de fer periodisme. Si bé l'existència de premsa escrita i audiovisual és antiga, la reflexió teòrica sobre les maneres de fer d'aquesta professió és recent. Com als altres països, de primer, la prosa periodística ha estat exclusivament escrita, però en els d a r rers setanta anys també ha conegut una pràctica radiofònica, i després telev i s i va. En aquest aspecte insistiran alguns dels nostres investigadors com Albert Chillón22, mentre que altres centren les seves anàlisis de manera preferent en les formes escrites d'aquesta activitat, com és el cas de Josep Maria Casasús. El d e s e n volupament del periodisme, tant l'escrit com l'audiovisual, s'han efectuat fins a constituir un sistema comunicatiu modern força complex; això sí, amb problemes d'identitat i amb una barreja de normalitat i anormalitat. D'una banda, les pràctiques professionals són en una situació de plena consolidació; d'altra, els mitjans de comunicació espanyols, amb la força que li proporcionen els extensos públics castellanoparlants, estan fortament implantats a Catalunya. A causa d'això, els mitjans amb seu a Catalunya, tant els escrits o parlats, en llengua catalana o castellana, no gaudeixen dels tiratges i de les audiències que assolirien en altres circumstàncies. En els estudis sobre la comunicació periodística, hi ha dues tendències ben marcades. Una és la que els entén com un àmbit particular dins d'una p retesa ciència de la comunicació; una altra, com una disciplina independent. En t re els investigadors catalans que s'han ocupat del fenomen periodístic, podem trobar dues grans òptiques. La primera està re p resentada per autors com Josep Maria Casasús o Jaume Guillamet i té una inclinació clara a tractar el periodisme català i en llengua catalana: les seves característiques distint i ves, els seus autors més importants així com l'existència d'un possible model d i f e renciat. La segona seria una òptica més abstracta i tractaria el periodisme de qualsevol lloc; podria agafar models del nostre país o de qualsevol altre . Aquesta segona tendència estaria re p r esentada principalment per Héctor Borrat i Albert Chillón. Josep Maria Casasús és, potser, el principal autor dedicat a estudiar el periodisme català tradicional des dels autors i les seves tendències. Ha publicat nomb roses monografies sobre les figures del periodisme català que han marc a t època23. Casasús considera que el periodisme constitueix una disciplina científica autònoma, que anomena periodística, i que es dedica a estudiar els processos professionals de producció de les notícies, des de la seva selecció, fins a La recerca sobre comunicació a Catalunya: un panorama comprensiu Anàlisi 22, 1998 55 24. CA S A S U S , Josep Maria. «La sistematització dels estudis sobre història i crítica de la Periodística», Periodística 1, (1989). p.99. 25. BO R R A T, Héctor, (1989). El periódico actor político. Barcelona: Gustavo Gili; «El periódico actor del sistema político», a Anàlisi, 12, (1989). p. 67-80; «Aportes de la periodística a la política comparada», a Periodística, 1, (1989). p. 59-77. 26. BO R R A T, Héctor. «La Europa de los periódicos. Estrategias discernibles en el discurso polifónico acerca de los acontecimientos comunitarios», a Periodística,.2, 1990, p. 53-68. 27. CA S A S U S, Josep Maria. «La periodística com a experimentació de la nova retòrica», a P e r i o d í s t i c a , 6, 1993,. p. 125-128; BO R R A T, Héctor. (1989). El periódico, actor político. Barcelona: Gustavo Gili; CHILLON, Albert. (1993). Literatura i periodisme. Op cit. la publicació, passant per la re d a c c i ó2 4, amb els procediments i els mètodes propis de les ciències socials i de la crítica literària. Pel que fa a la segona tendència hem de destacar les interessants aport acions que ha fet Héctor Borrat a l'estudi del periodisme polític. Destaquen els seus treballs sobre els periòdics considerats com a actors polítics25. L'autor és un exemple clar de la recerca feta des de Catalunya, però amb una perspectiva no nacional, abstracta, podríem dir2 6. També hem de re m a rcar les primere s a p o rtacions que ha fet Albert Chillón a les relacions entre literatura i periodisme; uns esforços que sens dubte ajudaran a aclarir els aspectes estètics i comunicatius del discurs periodístic. Un tema que tracten actualment alguns autors és el de la naturalesa argum e n t a t i va dels textos periodístics. Per fer això apel·len als recursos que els pot donar la retòrica. Aquests intents els trobem tant en Josep Maria Casasús, Héctor Borrat com en Albert Chillón2 7. Els plantejaments d'aquests autors m o s t ren d'una manera nova entre nosaltres les relacions entre literatura i periodisme, tema que ha estat tractat especialment per Albert Chillón. En els seus t reballs es pot trobar no solament la dimensió literària del periodisme sinó també com la literatura contemporània en rep l'empremta. La teoria de la comunicació.Les teories de la comunicació constitueixen un dels àmbits importants pel volum de la producció que s'ha publicat en els d a r rers anys. Es tracta d'un àmbit clarament interdisciplinari i així es re f l e cteix en els treballs que s'han fet a casa nostra, els quals, però, cal no oblidarho, s'han centrat en l'estudi de les tendències que han existit en l'àmbit internacional. No podem trobar encara cap aproximació teòrica original entre els investigadors catalans. En els treballs que s'han desenvolupat entre nosaltre s , fets gairebé tots en els darrers quinze anys, hi tro b a rem estudis de sociologia de la comunicació, els quals contenen la sociologia de la cultura, de comunicació política i opinió pública i d'anàlisi de continguts, amb una especial dedic ació a les tècniques semiòtiques. El conjunt de temes referits a la influència dels mitjans sobre les audiències, la comunicació política i opinió pública mereix una atenció cre i xent de p a rt dels investigadors catalans. Aquest fet té a ve u re amb la centralitat, que ha tingut sempre, i que es manté actualment, el problema de la influència dels mitjans. Aquesta temàtica ha estat introduïda i consolidada entre nosaltres gràcies als treballs d'autors com Miquel de Moragas, Enric Saperas i Maria Do l o re s