Indústria cultural lusòfona. Les perspectives del flux comunicacional lusoafrobrasiler

Resum El flux comunicatiu entre els països de llengua portuguesa situats en els territoris d’Europa, Àfrica i Amèrica, s’intensificà en les dècades del 1980 i 1990. Els processos recents de democratització de la vida política i la privatització de les indústries culturals estan motivant l’intercanvi entre Brasil i Portugal, que s’estén als cinc països africans la llengua oficial dels quals és el portuguès: Angola, Moçambic, Guinea Bissau, Cap Verd, São Tomé i Príncipe. S’estima avui l’existència d’un mercat potencial de lusoparlants de prop de doscents milions de persones, incloent-hi la diàspora dels portuguesos, brasilers i africans que constitueixen la Comunitat dels Països de Llengua Portuguesa (CPLP), així com les perspectives per a l’articulació d’un mercat comunicatiu capaç de preservar les identitats culturals lusitanes i alhora recolzar-les en els nous espais multiculturals creats per la globalització de l’economia contemporània. Paraules clau:Comunicació internacional, indústries culturals, identitat cultural globalització, lusitània. Abstract. Indústria cultural lusófona. As perspectivas do fluxo comunicacional luso-afrobrasileiro Communication between the Portuguese-speaking countries of Europe, Africa and Latin America intensified in the 1980s and 1990s. The recent advent of democracy and the privatization of cultural and communications industries have stimulated links between Brasil and Portugal, and these links have also been extended to the five African countries where Portuguese is an official language: Angola, Mozambique, Guinea-Bissau, Cape Verde Islands, St Thomas and Principe. Today there is an estimated potential market of two hundred million Portuguese speakers, including the diaspora of Portuguese, Brazilian and African immigrants who make up Portuguese-speaking communities all over the world. This article examines the setting up of the Community of Portuguese-Speaking Countries (CPLP), and the prospects for the consolidation of a communications market capable of preserving Portuguese-speaking cultures, and finding a niche for them in the new multicultural media created by economic globalization. Key words: International communication, cultural industries, cultural identity, globalization, Portuguese-speaking. * Traducció: Renata Veloso. Anàlisi 19, 1996 123-134 Indústria cultural lusòfona. Les perspectives del flux comunicacional lusoafrobrasiler* José Marques de Melo Universidade Metodiste de São Paulo. Brasil. Rebut: octubre/1995 Anàlisi 19 123-143 17/9/96 16:01 Página 123 Realitat o utopia? El mes de desembre de 1994, a la ciutat de Río de Janeiro, al Brasil, es reuniren més de dos centenars d’empresaris i professionals, durant un congrés internacional de periodisme en llengua portuguesa, que representaven set nacions, localitzades en tres continents, on el portuguès és la llengua oficial: Angola, Moçambic, Guinea Bissau, Cap Verd, São Tomé i Príncipe (a Àfrica), Brasil (a Amèrica) i Portugal (a Europa). Hi havia també participants vinguts d’altres països, com ara Canadà, Estats Units i Japó, vinculats a comunitats d’immigrants que preserven les tradicions culturals d’origen lusoafrobrasiler. L’assemblea final d’aquella trobada exhortà els presidents dels set països a preparar mesures destinades a la creació de la CPLP —Comunitat dels Països de Llengua Portuguesa. Aquesta manifestació pública traduïa una reacció a l’ajornament de la II Cimera dels Caps d’Estat i de Govern dels Països de Llengua Portuguesa («II Conferência de Cúpula dos Chefes de Estado e de Governo dos Países de Língua Portuguesa»), dues vegades convocada i ajornada. Els periodistes defengueren categòricament la CPLP com una iniciativa que comptava amb el suport de la societat civil d’aquelles nacions, la concreció de la qual no pot ser encoberta pels seus governants. Anticipant-se en certa manera a l’exigència dels periodistes, el president de Portugal, Mario Soares, en entrevista col·lectiva transmesa via satèl·lit als set països ja referits, demanà disculpes, explicà que les negociacions per acabar la guerra civil a Angola i Moçambic havien impedit la cimera, i prometé empenta per a la seva realització en un futur no gaire llunyà. En la mateixa ocasió, el llavors president del Brasil, Itamar Franco, declarava peremptòriament: «Aquesta Comunitat és un projecte que no es pot aturar, d’incomptables avantatges per a tots els països de parla portuguesa i, per això, hi diposito les més grans esperances»1. Com sorgí la idea de la CPLP i quines són les seves metes?2 El seu origen llunyà es troba a la I Cimera dels Caps d’Estat i Govern del Brasil, Portugal i dels cinc països africans de llengua oficial portuguesa, realitzada a São Luis do Maranhao, Brasil, el 1989. El seu artífex fou el llavors ministre brasiler de Cultura, José Aparecido de Oliveira, creador de l’Institut Internacional de Llengua Portuguesa, els objectius del qual són els següents: a) promoure la defensa de la llengua portuguesa, en el supòsit que es tracta del patrimoni comú dels països i pobles que la fan servir com a llengua nacional o oficial; b) fomentar l’enriquiment i la difusió de l’idioma com a vehicle de cultura, educació, informació i d’accés al coneixement científic i tecnològic; 124 Anàlisi 19, 1996 José Marques de Melo 1. MATUSSI, Dante (ed.). Jornalistas dao passo decisivo para consolidar a integraçao luso-afrobrasileira, Imprensa (Encarte Especial), 87 (1994), São Paulo, Feeling Editorial. 2. EMBAIXADA DO BRASIL. A Comunidade dos Países de Língua Portuguesa, Lisboa, 1994. Anàlisi 19 123-143 17/9/96 16:01 Página 124 c) promoure el desenvolupament de les relacions culturals entre tots els països i pobles que utilitzen el portuguès; d) encoratjar la cooperació, la investigació i l’intercanvi d’especialistes en els camps de la llengua i de la cultura; e) preservar i difondre l’Acord Ortogràfic ja firmat pels Set i en curs de ratificació. El seu origen immediat es troba en la proposta que el mateix José Aparecido, que llavors ocupava el càrrec d’ambaixador del Brasil a Portugal, va fer, el dia 1 de gener de 1993, al president brasiler Itamar Franco. Aquest va donar suport a la proposta i la va sotmetre a la consideració dels caps de govern dels altres països de llengua portuguesa. La iniciativa brasilera va rebre l’adhesió unànime dels governants d’aquells països; també dels seus intel·lectuals, polítics i empresaris, a través de manifestacions emfàtiques que encoratjaren la creació de la CPLP. El febrer de 1994 es realitzà a Brasília la «Primera reunió de ministres de relacions Exteriors i d’Afers Estrangers dels països de llengua portuguesa», amb la finalitat d’elaborar la declaració constitutiva de la nova Comunitat i de preparar la II Cimera dels Caps d’Estat i de Govern, destinada a examinar les metes següents: a) Institució de la Comunitat Comercial dels Set, amb vistes a complementar les economies respectives, que es troben en diferents nivells de desenvolupament, però que conformen un mercat consumidor potencial de l’ordre de 200 milions de persones. A pesar de la inserció de cadascú en el mercat regional respectiu, la cooperació econòmica que puguin desenvolupar en el futur podrà significar l’ampliació dels mercats per a les empreses nacionals, al mateix temps que incitarà l’intercanvi d’experiències en l’adopció de plans d’ajustament econòmic negociats amb el Fons Monetari Internacional o l’articulació d’estratègies coordinades en el si de la futura Organització del Comerç Mundial. b) Creació del Parlament dels Països de Llengua Portuguesa, amb la finalitat de donar suport a la democràcia representativa a l’àmbit de cada país i, al mateix temps, d’adoptar mecanismes de consulta flexible i informal per a l’actuació conjunta i la defensa dels interessos comuns a les principals organitzacions internacionals. c) Implantació i enfortiment d’institucions culturals, científiques i educatives comunitàries, orientades a la preservació de les identitats lusoafrobrasileres, com ara la Universitat dels Set, el Fons Bibliogràfic de la Llengua Portuguesa, l’Institut Internacional de la Llengua Portuguesa, l’Institut Camoes i d’altres organismes destinats a formar recursos humans, desenvolupar investigacions i emmagatzemar dades d’interès plurinacional. La conjuntura política no semblava propícia a la formalització de la CPLP, principalment a causa de la transició institucional que estava tenint lloc a Angola, Brasil i Moçambic l’any 1994. D’aquí la insistència dels periodistes Indústria cultural lusòfona Anàlisi 19, 1996 125 Anàlisi 19 123-143 17/9/96 16:01 Página 125 reunits a Rio de Janeiro, que consideraven el projecte madurat i en reivindicaven la immediata aplicació. Alguns analistes classificaren com a «romàntic» i, per tant, irrealitzable aquest projecte inspirat per l’exministre i exambaixador José Aparecido de Oliveira. Tot i que no gaudia de cap mandat governamental, ell continuà defensant-lo entusiàsticament a la tribuna de la premsa, per tal d’aconseguir el suport de la societat civil. I que ningú no es faci il·lusions amb la versió interessada dels negativistes que acusen la nostra iniciativa políticodiplomàtica de ser un gest merament romàntic. La prova són els grans potencials d’Angola i Moçambic, per exemple, i la posició estratègica de Cap Verd, Guinea Bissau i São Tomé i Príncipe, pel desenvolupament dels quals tenim propostes específiques i definides al llarg dels debats promoguts per òrgans de comunicació social, a Rio, a Lisboa, a Luanda, a la Cidade da Praia i a Brasília. La vessant empresarial de la comunitat serà més que una proposta econòmica, ja que es troba fonamentada en l’humanisme cultural de més de 200 milions de persones que parlen la mateixa llengua i que pretenen defensar valors històrics permanents. Un d’ells —i el més immediat— és la defensa de la pau a Angola, on milers de persones han estat massacrades des de fa més de trenta anys. La Comunitat dels Països de Llengua Portuguesa, que reuneix set nacions sobiranes en tres continents, és una imposició de l’actualitat i una vella demanda del fons de l’ànima dels nostres pobles3. Però, des que assumí el càrrec d’ambaixador del Brasil a Portugal, l’expresident brasiler Itamar Franco s’abocà a la realització del projecte. Tant és així que va fer possible la realització de la II Cimera dels Caps d’Estat dels referits països, a Lisboa, el juliol de 1995, quan es firmà el compromís d’implantar efectivament la CPLP a partir del 1996. Antecedents històrics L’any 2000 se celebrarà el cinquè centenari de l’arribada al continent americà d’aquella missió marítima portuguesa dirigida per Pedro Álvarez Cabral, episodi que la història registrà com el descobriment del Brasil4. Però, abans d’arribar a Amèrica, els portuguesos ja havien protagonitzat fets històrics a d’altres continents, i ja havien obtingut una significativa presència a Àfrica i Àsia5. Com a resultat d’aquestes iniciatives pioneres dels segles XIV i XV, Portugal mantingué un vast imperi colonial —l’últim, per cert, de desaparèixer— enmig del procés de descolonització que marcà la conjuntura posterior a la II Guerra Mundial. Si, per una banda, Portugal perdé el control dels anomenats territoris d’além mar(de més enllà del mar) —procés que s’inicià amb l’independència del Brasil al 1822—, els va deixar la seva llengua i la seva cultura. Avui prop de 200 126 Anàlisi 19, 1996 José Marques de Melo 3. OLIVEIRA, José Aparecido. Responder é preciso, Folha de S. Paulo, 17/1/95, São Paulo. 4. FAUSTO, Boris. História do Brasil, São Paulo, EDUSP, 1994. 5. CASTRO, Armando. O Sistema Colonial Portugues em Africa, Lisboa, Editorial Caminho, 1978 / NEWITT, Malyn. Portugal in Africa, Londres, C.Hurst & Co., 1981. Anàlisi 19 123-143 17/9/96 16:01 Página 126 milions de persones parlen la llengua portuguesa arreu del món, i només el 5% viuen a terres lusitanes. Els més nombrosos contingents se situen a les antigues colònies americanes i africanes; s’hi han d’afegir encara els ciutadans portuguesos, brasilers, capverdians, etc. que engreixen els corrents migratoris d’aquest segle, tot escampant-se pel globus terrestre. De fet, la idea de crear una comunitat de llengua i cultura portuguesa no és pas nova. Sorgí inicialment al període posterior a la II Guerra Mundial, quan Brasil i Portugal reactivaren les seves relacions comercials, després de molts anys de distanciament. Encara que els dos països van reduir substancialment les seves relacions econòmiques tot just després dels moviments emancipadors que configuraren la nova fesomia d’Amèrica Llatina al segle passat, el temps ajudà a curar les ferides de la dominació colonial i els lligams afectius mai no foren interromputs. Tant és així que el Brasil rebé diversos contingents d’immigrants portuguesos, en la primera meitat del segle, incloent-hi els dissidents polítics del règim autoritari que s’hi implantà en el període d’entreguerres i perdurà fins a la dècada dels setanta. Recentment, Portugal està acollint immigrants brasilers, sobretot persones de classe mitjana, empaitades per l’espiral inflacionària que fuetejà el Brasil fins l’any passat i fascinades per la conquesta d’oportunitats al mercat de treball europeu. Fou justament la longevitat de l’autoritarisme salazarista l’obstacle que dificultà l’ampliació de les relacions econòmiques entre Portugal i Brasil. Com a teló de fons, tenim el posicionament de la societat civil brasilera —en alguns moments compartit pel govern— que s’afegia al cor anticolonialista de la comunitat internacional, donant suport a la lluita per la independència de les colònies que Portugal s’obstinava a mantenir a l’Àfrica. Era natural aquest sentiment de suport a les lluites d’alliberament dels pobles africans de llengua portuguesa, els avantpassats dels quals havien estat traslladats forçosament com a esclaus al nostre país, amb la qual cosa van contribuir substantivament a forjar la fesomia de la moderna societat brasilera. Alguns antropòlegs, com ara Egon Schaden, defensen la tesi segons la qual la contribució negra a la cultura brasilera fou quantitativament superior a la mateixa influència exercida per les comunitats indígenes. Quan Portugal, poc abans del desmantellament del seu imperi colonial, intentà crear la Comunitat Lusitana7, inspirant-se en l’exemple de la British Commonwealth, Brasil s’abstingué de cooperar-hi. Fou un gest subtil de censura al comportament colonialista portuguès que va fer inviable definitivament el projecte, la qual cosa accentuà el seu aïllament internacional. Aquest episodi ocorregué, paradoxalment, durant la vigència del règim militar brasiler, la fesomia política del qual s’assemblava a la de l’autoritarisme salazarista. Indústria cultural lusòfona Anàlisi 19, 1996 127 6. FERREIRA, Eduardo de Sousa. O fim de uma era -o colonialismo portugues em Africa, Lisboa, Livraria Sá da Costa Editora, 1977. 7. CHILCOTE, Ronald. Portuguese Africa, Englewood Cliffs, New Jersey, Prentice-Hall, 1967, p. 49. Anàlisi 19 123-143 17/9/96 16:01 Página 127 Però, després de la Revolució dels Clavells, el 1974, Portugal es reconvertí a la democràcia, interrompé l’acció militar a l’Àfrica i va reconèixer la independència de les seves antigues colònies. Es va crear, llavors, els cinc PALOP —Països Africans de Llengua Oficial Portuguesa: Angola, Cap Verd, Guinea Bisau, Moçambic, São Tomé i Príncipe8. Aquestes nacions emergents buscaren adequar-se al marc dibuixat per la guerra freda; n’hi va haver que adoptaren sistemes governamentals pròxims al model socialista, passant a gravitar al voltant de la URSS. A pesar de la desacceleració de les relacions econòmiques amb l’antiga potència colonial —fet agreujat per la fugida massiva de capitals i recursos humans lusitans, atemorits pels processos d’estatització dels primers governs postcolonials—, les relacions culturals mai no foren interrompudes. Fou un procés semblant a l’experimentat pel Brasil a final del segle passat. Portugal continuava significant un espai de referència històrica, fins i tot per la presència, en territori seu, d’expressius contingents de colons repatriats o d’africans dissidents dels governs socialistes, que seguien mantenint lligams afectius o familiars amb les terres on havien nascut o treballat9. Aquets contingents d’exiliats van injectar nous valors a la cultura portuguesa, en certa mesura accentuant la seva africanització, en una conjuntura en la qual Portugal buscava europeïtzar-se a través de la CEE10. Els PALOP, al seu torn, augmentaren les relacions comercials i culturals amb el Brasil, el qual esdevingué un soci privilegiat. No obstant això, la distància geogràfica sempre representà una barrera a la intensificació d’aquestes relacions. Un altre obstacle fou, sens dubte, la crisi econòmica que traumatitzà el Brasil la darrera dècada, impedint iniciatives més conseqüents a nivell comercial11, encara que les relacions polítiques i culturals amb l’Àfrica portuguesa haguessin estat preservades i fins i tot incrementades. Aquest marc històric presenta una evidència indiscutible: els set països de llengua portuguesa desenvoluparen trajectòries contemporànies que els distanciaren a nivell políticoeconòmic, d’acord amb les tensions provocades per la guerra freda. Cadascun passà a integrar un determinat bloc econòmic regional, i coexistí i cooperà amb els veïns geogràficament contigus. Tot i així, preservaren la intercomunicació entre ells, tant a través dels canals diplomaticogovernamentals, com per mitjà de les élites intel·lectuals. En el cas dels països africans, era natural que busquessin cooperació econòmica i tècnica amb el Brasil, per les identitats culturals comunes. De la mateixa manera, les relacions amb Portugal varen ser represes a poc a poc, malgrat les amargues 128 Anàlisi 19, 1996 José Marques de Melo 8. FERREIRA, José Medeiros. International Ramifications of the Portuguese Revolution. A: GRAHAM, Lawrence & WHEELER, Douglas (eds.). In Search of Modern Portugal, Madison, The University of Wisconsin Press, 1983, p. 287-296. 9. MARUJO, Antonio. «Os africanos em Portugal nao cabem nos censos». O Público, Lisboa, 17/11/94. 10. AGUALUSA, José Eduardo. A Lisboa Africana, Lisboa, ASA, 1993. CUNHA, Isabel Arriaga. «Portugal mais europeu». O Público, 15/11/94, Lisboa. 11. CARDOSO, Fernando Henrique. A Construçao da Democracia, São Paulo, Siciliano, 1993. Anàlisi 19 123-143 17/9/96 16:01 Página 128 reminiscències que tenien del recent període colonial. El pragmatisme polític s’imposà, fins i tot perquè les frustrades experiències socialitzants i les relacions moltes vegades traumàtiques establertes amb els nous socis de l’Europa de l’Est varen conduir cap a una reaproximació amb els antics colonitzadors, ara amotllats a la democràcia liberal i al capitalisme competitiu. La síndrome dels països parents És un fet notori que els set països de llengua portuguesa s’hagin adaptat als determinismes geogràfics de les regions on se situen, ampliant les relacions comercials amb els països veïns i compartint amb ells estratègies comunes per a la inserció a l’economia globalitzada. Portugal s’adherí a la Comunitat Econòmica Europea —CEE—12; Brasil s’integrà al Mercat Comú del ConSud d’Amèrica —MERCOSUL—13; Angola i Moçambic participen de la Comunitat per al Desenvolupament de l’Àfrica Austral —SADC—14; Cap Verd i Guinea Bissau s’estan inserint en la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental —CEDEAO—; São Tomé i Príncipe formen part dels països que conformen la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Central —CEEAC—15. Es tracta d’una contingència que és conseqüència del nou ordre mundial, dibuixat per blocs econòmics regionals. Tant les estructures dels Estats nació com la sobirania territorial de cadascun d’aquests van ser preservades, però les fronteres econòmiques i comercials s’eixamplaren substancialment. Això, tanmateix, no ha estat suficient a l’hora de garantir l’estabilitat institucional, en una conjuntura d’incerteses polítiques com la que es viu avui dia. Les seqüeles de la guerra freda encara no han estat totalment eliminades. Persisteixen els temors i les inseguretats nacionals dels petits Estats davant les ofensives hegemòniques de les societats políticament i econòmicament més fortes. Això explica, en part, la gran receptivitat que va tenir el projecte de la CPLP per part de les élites dels països de llengua portuguesa. La principal motivació que el projecte suscita ve de l’aïllament cultural al qual han estat sotmesos cadascun dels set països en el conjunt de les seves regions geogràfiques respectives. A més a més, es nodreix del rescat contemporani d’una singular estima per la pròpia civilització que va substituint gradualment una mena de complex d’inferioritat cultural envers les cultures Indústria cultural lusòfona Anàlisi 19, 1996 129 12. CUNHA, Paulo de Pitta. «Portugal and the European Economic Community». In: GRAHAM, Lawrence & WHEELER, Douglas (eds.). In Search of Modern Portugal, Madison, The University of Wisconsin Press, 1983, p. 321-338. 13. FADUL, Anamaria. «Process of regional integration and mass communication: challenges of the South Common Market». Brazilian Communication Yearbook 2 (1993): 17-32, São Paulo. 14. THOMPSON, Carol B. African Initiatives for Development: the practice of regional economic cooperation in Southern Africa, Journal of International Affairs 46-1 (1992): 125-144. 15. MOURAO, Fernando A. Albuquerque. A CPLP num mundo globalizado, Jornal de Letras, Artes e Ideias, 628 (1994): 11-12, Lisboa. Anàlisi 19 123-143 17/9/96 16:01 Página 129 hegemòniques, fet per al qual es pot trobar una justificació en el llunyà declivi de l’Imperi portuguès i el seu aïllament internacional consegüent. Són nacions els veïns pròxims de les quals posseeixen llengües diferents d’aquella que té vigència al territori nacional. Això constitueix una barrera per a la integració geopoliticoeconòmica, sobretot en una conjuntura històrica marcada per la primazia dels béns culturals i informacionals. Té sentit, per tant, la «síndrome dels països parents» com a forma d’agrupament de civilitzacions, segons l’accepció defensada per Samuel Huntington16: Durant la guerra freda el món es dividia en Primer, Segon i Tercer mons. Aquestes divisions ja no són rellevants. Molt més significatiu és agrupar els països no pels seus sistemes polítics o econòmics, o pel grau de desenvolupament de la seva economia, sinó que s’ha de fer en funció de la seva cultura i civilització. [...] Civilització és, per tant, el més ampli agrupament cultural de persones i el més comprensiu nivell de la identitat cultural que es verifica entre els homes... [...] Es defineix pels elements comuns, com ara la llengua, la història, la religió, els costums i les institucions, i també per l’autoidentificació subjectiva dels pobles. [...] Les persones poden i solen redefinir les seves identitats i, com a conseqüència d’això, la composició i les fronteres entre les civilitzacions pateixen modificacions. Aquí tenim el que justifica la manifestació del recent congrés de periodistes reunit a Río de Janeiro, que exhorta els seus dirigents governamentals a crear i sedimentar la CPLP. Expressions semblants han anat apareixent, de manera explícita o no, a les reunions similars dels intel·lectuals, motivats per la preservació de la identidat cultural lusoafrobrasilera. En aquest sentit, la comunitat intel·lectual assumeix l’avantguarda d’una empresa internacional que encara inhibeix els seus governants. Ara, la iniciativa rep l’adhesió de segments de l’empresariat que opera a l’àmbit de la indústria cultural. Mercat cultural lusoafrobrasiler La perspectiva per a la formació d’un mercat cultural lusoafrobrasiler sorgí cap a la meitat de la dècada de 1970. El moment coincideix amb la fi de la dictadura salazarista a Portugal i amb l’obertura de les fronteres culturals portugueses. Era natural que el Brasil emergís com a soci preferencial, per les afinittats històriques i lingüístiques existents. Disposant d’un poderós parc industrial en el sector de la informació i de l’entreteniment, el Brasil assolia el cim d’un procés de nacionalització de la seva produció televisiva i fonogràfica17. D’una determinada manera, l’hegemonia nord-americana, que causava amenaces a la nostra identitat nacional, 130 Anàlisi 19, 1996 José Marques de Melo 16. HUNTIGTON, Samuel P. Clash of Civilizations, Foreign Affairs (summer), 1993. 17. OLIVEN, Ruben George. «The Production and Consumption of Culture in Brazil». Latin American Perspectives 40-2 (1984): 103-115. Anàlisi 19 123-143 17/9/96 16:01 Página 130 havia estat neutralitzada18. En la seqüència històrica, l’exportació de productes ben elaborats estèticament (telenovel·les, discos, espectacles musicals i esportius) constituïa un desafiament per a les empreses brasileres, que identificaven l’existència d’una important demanda per part dels països o les comunitats de cultura llatina per productes culturals «not made in USA»19. L’expansió i la modernització de la indústria cultural portuguesa comptà, de manera creixent, amb la participació brasilera. La importació inicial de productes televisius, sobretot les telenovel·les, va ser ampliada després amb l’absorció de know-how i de capitals. Aquesta fase coincideix amb la desestatització de la indústria cultural portuguesa. Les noves empreses privades nacionals busquen socis en els països culturalment més identificats amb les demandes del mercat consumidor local. Aquesta obertura a la intensificació de les relacions comercials entre Brasil i Portugal, pel que fa a la indústria cultural, produiria fins i tot una exaltació de l’orgull nacionalista lusità. Hi ha el temor que aquest procés pugui significar una colonització a l’inrevés. O sigui, que l’antiga colònia exerceixi hegemonia cultural sobre l’exmetròpoli a través dels mitjans de comunicació de massa. La mateixa atracció que el Brasil va exercir naturalment sobre Portugal es donà també a l’àmbit dels PALOP. En instal·lar les seves primeres emissores de televisió, i a causa de la impossibilitat de sostenir econòmicament una producció interna de grans dimensions, aquests països varen buscar en el mercat internacional els programes que poguessin satisfer les audiències nacionals. Era natural que els programes brasilers gaudissin de primacia i acabessin modelant el comportament afrolusità pel que fa a la cultura televisiva. Portugal també passà a disputar aquest mercat emergent, ocupant espais als països on les seqüeles de la dominació colonial haviant estat més ràpidament dissipades. Desenvolupà també esforços de cooperació amb el Brasil, sobretot amb les organitzacions mediàtiques estatals. Es va crear, llavors, un mercat lusoafrobrasiler de productes televisius, concretat per les trobades periòdiques de les empreses estatals que operen xarxes de radiodifusió als set països. Però la privatització, que constitueix històricament un fet de l’acció brasilera en aquest sector, s’intensificà a Portugal als anys vuitanta. En el cas dels PALOP, aquest procés s’inicià només als anys noranta, com a conseqüència de la substitució de les poc afortunades iniciatives estatals, inspirades en el model soviètic, per les noves estructures capitalistes absorbides pels governs que tot just es varen sotmetre a la prova de les eleccions20. Indústria cultural lusòfona Anàlisi 19, 1996 131 18. STRAUBAHAAR, Joseph. «Mass Communication and the Elites». A: CONIFF, Michael and McCANN, Frank (eds.). Modern Brazil, Lincoln, University of Nebraska Press, 1989, p. 225-245. 19. MARQUES DE MELO, José. «Brazil’s role as a television exporter within the Latin American market». Brazilian Communication Yearbook 2 (1993): 75-86, São Paulo. 20. PHILLIPS, Barnaby. «Mozambique. Back from the Abyss». BBC Focus in Africa 6-1 (1995): 4-8. MAIER, Karl. «A Fragile Peace». Africa Report 40-1 (1995): 22-27. Anàlisi 19 123-143 17/9/96 16:01 Página 131