Set articles de Josep Maria Llovera sobre la imitació dels ritmes clàssics

Resum Recol·lecció i edició de set articles sobre la imitació dels ritmes clàssics publicats a la premsa catalana entre els mesos de setembre i de desembre de 1927 per Josep Maria Llovera (18471949). L’autor hi fa reflexions sobre la possibilitat de transportar els ritmes clàssics a les llengües modernes, sobre la manera com cal llegir els versos grecs i llatins i sobre la sintonia o coincidència de l’accent prosòdic i l’accent rítmic. Paraules clau: mètrica, imitació dels ritmes clàssics, tradició clàssica, traducció. Abstract. Seven articles on the imitation of classical rhythms by Josep Maria Llovera Summary and edition of seven articles on the imitation of classical rhythms published in the Catalan press from September to December 1927 by Josep Maria Llovera (1847-1949). The author makes some considerations on the possibility of transporting classic rhythms to modern languages, on how to read Greek and Latin poems and on the coincidence of the prosodic accent and the rhythmic accent. Key words: meter, imitation of the classic rhythms, classic tradition, translation. Faventia 26/1, 2004 95-111 Set articles de Josep Maria Llovera sobre la imitació dels ritmes clàssics Jaume Medina Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Data de recepció: 9/3/2004 Sumari Introducció I. Proemial II. Transportabilitat dels ritmes III. Mètode de llur lectura IV. Mètode de llur lectura (continuació) V. Encara del mètode de llur lectura VI. De la sintonia VII. Més sobre sintonia Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 95 Introducció La qüestió dels ritmes clàssics era tan viva durant els anys vint i trenta de la passada centúria, que l’únic manual de mètrica publicat en aquells temps, el Resum de poètica catalana, d’Alfons Serra i Baldó i Rossend Llatas,1dedicava tot un capítol a aquesta temàtica i considerava «El ritme» des de diversos punts de vista: «El ritme en la literatura clàssica», «El ritme d’accent en la literatura catalana», «La temptativa d’Agustí Esclasans», «Els assaigs de Costa i Llobera» i «Les traduccions clàssiques de Maragall i Carles Riba». Els signes convencionals de la mètrica clàssica greco-llatina referits a les síl·labes llargues i breus apareixien contínuament en aquest apartat, encara que en l’àmbit del ritme català no hi tinguin cap mena de significat ni de sentit. Tanmateix no era ni esmentat el nom d’una de les persones que parlà d’una manera més continuada i, fins a un cert punt, més autoritzada en aquells moments: el doctor Josep Maria Llovera. En efecte, el canonge Llovera publicà durant els anys vint i trenta no tan sols un bon nombre de traduccions de diversos autors clàssics —Homer, Teognis de Mègara, Catul, Virgili, Ovidi, Marcial, Horaci, Tibul—, de poemes de l’himnari litúrgic i d’autors moderns alemanys (Lenau i Klopstock), sinó que participà vivament i activa en les polèmiques suscitades entorn de la qüestió dels ritmes clàssics: de primer en controvèrsia amb Joaquim Garcia Girona i amb Tomàs Bellpuig, després enfrontantse amb Agustí Esclasans i, finalment, presentant uns aclariments a Josep Fonts. Però la seva activitat com a teòric de la mètrica no quedava circumscrita a l’àmbit de les polèmiques, sinó que avançava cap a la construcció d’un corpus en què la imitació dels ritmes clàssics en català pogués trobar un fonament ferm. I, així, del setembre al desembre de 1927 publicava al diari La Veu de Catalunya una sèrie de sis articles en què exposava la base de la seva teoria. Ben documentat —coneixia millor que tots els qui en aquells moments parlaven de la mètrica clàssica a casa nostra i adduïa el testimoni dels autors més prestigiosos d’aquesta matèria en l’àmbit internacional—, examinava els diversos aspectes relacionats amb aquest camp de la imitació: la legitimitat de la temptativa, la possibilitat del transport dels ritmes, el mètode de lectura i la sintonia. La sèrie d’articles quedava interrompuda el 9 de desembre de 1927. Però encara en redactà un altre que deixava inacabat i que vaig poder obtenir gràcies a l’amabilitat del doctor Quirze Estop, que me’l va fer a mans quan cercava material per a la confecció de la meva tesi doctoral, en què va quedar inclòs. Ara, doncs, veu la llum per primera vegada. Tot seguit són presentats, doncs, els articles que Josep Maria Llovera dedicà a aquest tema i que publicà a La Veu de Catalunya, entre el setembre i el desembre de 1927. Tal com es podrà observar, responen a un pla que es disposava a donar una visió alhora global i exhaustiva de la qüestió de la imitabilitat dels ritmes clàssics. Així, començava amb un article «Proemial», en què situava el tema dins el seu context modern, a partir dels intents de l’italià Carducci, fent referència també a les provatures d’alguns autors alemanys, fins a arribar als moments en què ell 96 Faventia 26/1, 2004 Jaume Medina 1. Vegeu: Alfons SERRA I BALDÓ; Rossend LLATAS, Resum de poètica catalana (mètrica i versificació), Barcelona 1932. Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 96 escrivia les seves reflexions; continuava amb una anàlisi del fet rítmic per tal de demostrar la «Transportabilitat dels ritmes»; després dedicava tres articles a parlar sobre «El mètode de llur lectura»; i, finalment, es posava a parlar «De la sintonia», és a dir del «fet de coincidir, eventualment o normalment, en les mateixes places del vers les dues menes de vocals que en els metres clàssics poden dir-se tòniques», és a dir, «les que tenien accent tònic […] i les que portaven ictus mètric (accent rítmic)». I aquí s’acabava la sèrie d’articles de La Veu de Catalunya. Com es pot veure, amb tot això el doctor Llovera no havia fet més que començar aquest seu possible tractat sobre la imitació dels ritmes clàssics. ¿Per què no va continuar la sèrie? És difícil de saber-ho. Potser, d’una banda, no es volia embrancar més en les vives disputes i polèmiques suscitades entorn d’aquest tema durant els anys vint (tot i que, en més d’una ocasió, demostrà no quedar-se pas gens curt en la defensa de les seves creences). Però d’una altra, sens dubte, perquè anar a fons pel costat teòric en una qüestió que ateny l’essència i la naturalesa del ritme demana tenir a la disposició una quantitat de coneixements i d’informacions que —tot i l’abundància de documentació que donava mostra de posseir— no estaven a l’abast del doctor Llovera en aquells moments. En efecte, si bé podia estar al cas —i hi estava— dels tractats i d’altres estudis especialitzats sobre la mètrica clàssica, res no hi havia que pogués ajudar-lo pel costat de la mètrica catalana, que no ha començat a comptar amb estudis seriosos fins a l’època dels darrers decennis del segle XX2. Tot amb tot, cal reconèixer a Josep Maria Llovera, juntament amb els altres autors que polemitzaren amb ell, el mèrit d’haver estat un dels pioners entre nosaltres en l’intent d’exploració del camp de la naturalesa del ritme. Sobre la biografia d’aquest apassionat defensor de la imitabilitat dels ritmes clàssics, Quirze Estop i Pere Valls van dir: «El doctor Josep M. Llovera nasqué a Castelló d’Empúries el 17 de desembre de 1847. Estudià al Seminari de Girona. Carmelita profés de l’antiga observança, acabà els seus estudis eclesiàstics a Roma, on fou ordenat sacerdot i rebé el grau de doctor en Teologia. Després d’uns anys d’apostolat al sud d’Espanya, tornà a Roma, i hi fou procurador general de l’orde, i després vicari general. Per motius de salut tornà a Catalunya, i sortí de l’orde el 1914. El setembre de 1915 és professor del Seminari de Girona. El 1919 és nomenat canonge, per oposició, de la Seu de Barcelona. I aquest mateix any és professor de Sociologia al Seminari barceloní. Fou membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, president de la Comissió Diocesana de Música Sagrada, propulsor de les “Scholae Cantorum”, consiliari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de l’Escola Catòlica d’Ensenyament Social. […] Va ser també catedràtic de Religió a la Universitat Literària de Barcelona. Finà en la pau del Senyor el dia 23 de març de 1949».3 Set articles de Josep Maria Llovera sobre la imitació dels ritmes clàssics Faventia 26/1, 2004 97 2. Vegeu, per exemple, els treballs de S. OLIVA, Mètrica catalana, Barcelona 1980, i Introducció a la mètrica, Barcelona 1986 i 1988. 3. Quirze ESTOP, pvre.; Pere VALLS, Nota proemial, dins: Josep M. LLOVERA, Versions de l’obra completa d’Horaci i de Quinze rapsòdies de la Ilíada d’Homer. Traducció directa en els metres originals. Volum I. Sabadell (Acadèmia Catòlica) 1975, p. 4. Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 97 I. Proemial4 Quan la publicació de les Odi barbare de G. Carducci féu reviure a Itàlia la vella qüestió de les imitacions dels ritmes clàssics en llengua vernacular, va destriar-se entre els crítics i literats italians —diu Stampini5— una quàdruple posició. «Hom creia ja, al capdavall, abandonada aquella excentricitat de literats i erudits —la frase és de Benloew6— que s’havien esforçat, inútilment, per introduir en la poesia italiana una versificació feta a imitació dels metres greco-romans; semblava definitivament establert que, pertocant els ritmes, l’antiga poesia clàssica res no podia afegir al patrimoni, ric a bastament, de la nostra. Tocava a Carducci encendre de bell nou la lluita. I, com fou reencesa! D’una banda un estol de letteratuzzi, ignorants de la mètrica i que amb treball reeixien a comptar amb els dits el pairal hendecasíl·lab, envestí aferrissadament contra les Odes del nostre poeta, per tal de fer a bocins els bells membres llurs; veritable caricatura de les Bacants que trossejaren Orfeu, si per a ells no s’haguessin invertit els termes. Un altre estol, format d’homes competents però enemics de novetats, s’acontentà d’admirar l’exquisida perfecció de la forma carducciana desaprovant en principi la nova temptativa. Un tercer grup, en canvi, prova de demostrar, sota el guiatge de les disciplines mètriques, que l’exemple de Carducci, àdhuc si trobava imitadors, no podia resultar perniciós a la nostra poesia, ans al revés l’enriquia de nous mitjans musicals, delicats, exquisits, tot altre que bàrbars. Un quart estol, per últim, ultra no escandalitzar-se de l’experiment que el nostre poeta volgué fer, anava més enllà: es planyia que ell no s’hagués preocupat de reeixir plenament en la prova; trobava que els seus ritmes eren sovint enormement distants dels clàssics, perquè no eren a base de la distinció i de la regular successió de les síl·labes llargues i les breus, de les arsis i les tesis; que, més aviat, amb poques excepcions, hi era en absolut falsejat el ritme clàssic i, restaurant antigues doctrines, s’emprengué de donar preceptes i de comprovar amb assaigs poètics com no mancava la possibilitat d’ésser efectuada aqueixa altra tasca». Anàlogues posicions hom podria comprovar a Alemanya durant el període d’elaboració de les imitacions clàssiques, al qual posà terme amb gest herculi el geni de Klopstock, reeixint a adaptar els principals antics ritmes greco-llatins, precisament en la forma rigorosa desitjada pels italians del quart grup assenyalat per Stampini, a base d’arsis i tesis, d’on rebé extraordinari impuls el renaixement poètic d’aquella llengua, tal volta el més semblant en condicions al nostre, i, per això mateix, el més alliçonador per a nosaltres, tota vegada que a fons l’examinéssim. I anàlogues posicions trobem també ara reproduïdes a Catalunya, salvada només la menor extensió proporcional que l’inferior estat de cultura clàssica entre nosaltres, per comparació a Itàlia i Alemanya, comporta. Des de l’aparició de les Horacianes han sovintejat en la ressorgent literatura nostrada els assaigs d’imita98 Faventia 26/1, 2004 Jaume Medina 4. La Veu de Catalunya, 3 de setembre de 1927, p. 5. 5. Le Odi barbare di G. Carducci alla metrica latina (Studio comparativo). Introduzione. Torí, Rocca, 1921. 6. Précis d’une théorie des rhythmes, première partie, París-Leipzig, 1862, p. 14. Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 98 ció de les formes poètiques greco-llatines. Darrerament hom ha tornat a escatir-ne amb més documentació històrica i teòrica la viabilitat i utilitat, i n’han estat fetes noves provatures. Nosaltres mateixos, l’any passat, en les pàgines de La Veu, de Revista de Poesia, de Ciutat, de Catalunya Social, donàrem per via de specimen diverses composicions, vertides la major part, originals algunes. I en tots els números d’enguany de Vida Cristiana, ultra un assaig de versió de diverses Cantigas del Rei savi de Castella, cantables en les antigues melodies que tan aciençadament transporta a notació musical moderna el nostre amic i notable musicòleg mossèn Higini Anglès, anem donant una versió dels Himnes litúrgics del temps, plenament susceptible, segons l’autoritzat judici del P. Sunyol, d’ésser cantada en totes les corresponents melodies gregorianes. Això ens ha fet arribar nombrosos requeriments, de persones qualificades, que volguéssim exposar in extenso el nostre pensament en un opuscle de preceptiva mètrica comparada, on es donessin normes precises per a l’adaptació dels ritmes clàssics al català, acompanyant tostemps el precepte amb l’exemple. Coincidia el desig dels qui això ens demanaven amb el nostre desig propi. Però, tot ben pensat, preferim per ara formular les anotacions adients al nostre propòsit en forma d’articles, mirant ensems a una major divulgació i a un més eficaç estímul davant l’esforç que la producció literària d’aquesta mena ens representa. En la matèria que ens proposem tractar, ja poca cosa o no res pot inventar-se. Tanmateix, l’estudi constant d’uns anys ençà, l’assidu exercici d’anostrament de models clàssics i l’àvid afany que hem tingut de documentar-nos han fet que arribéssim a aplegar una quantitat de dades i d’observacions, que fàcilment podran ésser d’utilitat als esperits selectes que sentin, com una hora o altra han sentit arreu totes les literatures neoclàssiques, el noble deler d’imitació de les belles formes antigues, i que altrament amb dificultat trobarien reunides en poques pàgines. Tal volta la forma menys cenyida d’articles de premsa serà en dany de la sistematització rigorosa. Però, d’altra banda, guanyarà flexibilitat la seriació de les matèries, i demés hi haurà espai per a digressions necessàries i no mancades d’interès que trencarien el curs regular d’una exposició didàctica severament metoditzada. I també més fàcil avinentesa per a controlar, de pas, la forma com han estat tractats pels nostres poetes, antics i moderns —més instintivament que conscientment, gairebé sempre—, els vells ritmes conservats i devinguts usuals en les noves literatures, en fer-se el pas de la mètrica de peus quantitatius a la versificació regida per les escaients alternances de l’accent dinàmic. Començarem per tractar, en el vinent article, de la transportabilitat dels ritmes clàssics a les modernes llengues neollatines. II. Transportabilitat dels ritmes7 Hector Romagnoli, egregi traductor italià d’Homer, d’Èsquil, de Píndar, d’Aristòfanes, de Baquílides, i de diverses composicions triades de molts altres Set articles de Josep Maria Llovera sobre la imitació dels ritmes clàssics Faventia 26/1, 2004 99 7. La Veu de Catalunya, 21 de setembre de 1927, p. 5. Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 99 poetes hel·lènics, diu en el prefaci del seu Libro della Poesia Greca (Milà, Treves, 1921): «En altre lloc he parlat llargament dels meus criteris pertocants l’art de traduir. Ací em limito a repetir que sempre, dintre els límits assenyalats per la tècnica diferent i la diversa índole de les llengües, he donat el ritme de l’original. Canviar el ritme d’una poesia significa alterar la seva més íntima essència; i, sortosament, el ritme és element que pot transportar-se sense alteració de qualsevulga a qualsevulga llengua». És vera aquesta última afirmació de Romagnoli? Nosaltres creiem que sí: que tot ritme «sentit» o «percebut» en una llengua qualsevol és transportable a qualsevol altra llengua. Analitzant el ritme trobem que l’integren: a) una successió de sons, moviments, colors o altres qualitats sensibles a la vista, o a l’oïda, que són els sentits externs pels quals principalment ens pervé la percepció del ritme; b) un o diversos elements diferenciats dintre la successió; c) una regularitat en la reaparició d’aquests elements diferenciats i més sensibles, alternant amb els altres no tan sensibles. Una sola nota, o un grup de notes diverses emeses una sola vegada, no fa ritme. Una nota repetida o sostinguda amb successió plenament monòtona i uniforme (el xiulet d’una màquina) tampoc no fa ritme. Una successió de notes diverses produïdes sense cap regularitat tampoc no fa ritme. Fóra tasca ben fàcil multiplicar els exemples. L’element diferenciat i més sensible que reapareix periòdicament dintre la successió regulada dels sons, colors, gestos, etc., que integren el ritme, és el suport del ritme. La llei d’intervals o distàncies en la successió de l’element material diferenciat que fa de suport, és l’element formal del ritme. Identitat d’element formal, àdhuc variant els elements materials, dóna identitat de ritme: per això una poesia, una música i una dansa (en les tres arts rítmiques) poden tenir un mateix ritme; i és llei que el tinguin quan la poesia, la música i la dansa s’acoblen per a una obra conjunta. Segons això, el ritme és transportable de la poesia a la música, i d’aquestes dues arts a la dansa, i inversament; per bé que cada una d’aquestes arts rítmiques té per al ritme un suport propi i peculiar. Per veure encara millor la identitat del ritme independent dels elements materials on es realitza, vulguem observar com no varia gens el ritme d’una mateixa tonada o cançó cantada o tocada amb molts diversos instruments musicals. Ara, és evident que les llengües grega i llatina no tenien el mateix suport del ritme poètic que tenen avui les llengües neo-llatines. Suport del ritme poètic en aquelles llengües sàvies era la quantitat sil·làbica mesurable, distribuïda de faisó que formés una grata alternància d’arsis i tesis. Les llengües neo-llatines tenen també la diversa quantitat sil·làbica; però nosaltres podem fer-la servir de suport del ritme poètic, per tal com n’hem perdut la facultat o, més ben dit, l’ús de la facultat auditiva de mesuració. Àdhuc així, però, si amb la mateixa llei de distàncies o intervals amb què els grecs i llatins disposaven les llargues i breus en llocs d’arsis i tesis, disposem nosaltres les tòniques i àtones dins el vers, tindrem transportat a llengua moderna l’antic ritme. Amb altre suport, i amb altres elements materials; però, formalment, el mateix ritme. I, llavors, seran transportables tots els ritmes greco-llatins; no solament el iàmbic i el trocaic i l’anapèstic i el dactílic; sinó àdhuc el logaèdic i altres ritmes asi100 Faventia 26/1, 2004 Jaume Medina Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 100 nartètics, fins els més complexos. Només amb una condició: que en la poesia greco-llatina arribin a fer-se’ns perceptibles. Car, si no percebem el ritme original, ¿com parlaríem de transportar-lo? Hom dirà que mai les llengües modernes no podran reproduir transportat el ritme del vers proceleusmàtic, on van succeintse peus tetrasil·làbics de breus soles, una darrera l’altra; ni el vers crètic, o els jònics (ascendent i descendent); ni el ritme pindàric. Algun d’aquests i d’altres semblantment difícils, potser no. Però, llavors, seria millor dir que l’oïda moderna no podrà percebre mai el ritme d’una poesia grega o llatina escrita en jònics, crètics, proceleusmàtics, etc. I seguir l’exemple d’humilitat de Teodor Reinach (La musique grecque, Avant-propos, París, Payot, 1926), el qual ingènuament confessa que, al cap de quaranta anys esmerçats en l’estudi de la poesia i la música gregues, no sap escandir, el que es diu escandir, una oda de Píndar o de Baquílides. Feu que un bon poeta arribi a percebre un ritme, baldament difícil, de la poesia greco-llatina, i trobarà, posant-s’hi, manera de transportar-lo. És evident que la percepció dels ritmes clàssics depèn de la manera de llegir la poesia clàssica. Això ens porta a una qüestió de la manera de llegir la poesia clàssica. Això ens porta a una qüestió capital: Com ha de llegir-se la poesia grega i llatina? III. Mètode de llur lectura8 Com han de llegir-se els versos dels poetes grecs i llatins? Heus ací, substancialment, el parer d’un mestre tan autoritzat com P. Maas, en el seu opuscle Griechische Metrik (Leipzig i Berlín, 1923, p. 21): per a la recitació moderna de les poesies gregues (el mateix direm de les llatines) romanen, en el fons dos possibles camins. El primer és renunciar a tota expressió, que sempre fóra convencional, del ritme; donant interpretació d’accent dinàmic l’accent musical o melòdic de les llengües clàssiques, tal com fem els alemanys en la lectura dels prosistes grecs, i solen fer els grecs moderns, els italians i altres nacions, àdhuc en la lectura dels poetes. El segon és transportar l’accent dinàmic a la síl·laba d’ictus de cada peu o dipòdia, fent àtones les síl·labes restants, segons el costum general a Alemanya i Anglaterra en la recitació de les poesies gregues; costum que ens ha dut fins a la formació de versos vernaculars reproduint el so dels clàssics llegits d’aquesta manera. Recomanen el primer camí la conseqüència (norma igual de lectura per a poetes i prosistes) i la comoditat; el segon, en canvi, té a favor seu: el costum secular; l’avantatge d’obligar-nos a parar compte en la prosòdia i de fer-nos copsar a cada moment la paraula rígidament lligada a la mesura i les diverses estilitzacions mètriques; sobretot el ritme, ja consagrat per obres mestres de la poesia alemanya, al qual ha donat naixença aquesta forma de recitació i que ens la fa incomparablement més grata i expressiva. Opina Maas que els alemanys hauran de perseverar en aquesta segona forma, malgrat el difícil aprenentatge de la prosòdia, les inevitables arbitrarietats en l’escansió dels chors de la tragèdia, i altres innegables inconvenients. I fins insiSet articles de Josep Maria Llovera sobre la imitació dels ritmes clàssics Faventia 26/1, 2004 101 8. La Veu de Catalunya, 18 d’octubre de 1927, p. 5. Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 101 nua que potser fóra convenient, per conseqüència, aplicar-la a la lectura dels prosistes. Amb raó, parlant Maas dels italians i dels grecs moderns, diu només que solen usar el primer mètode de lectura, per tal com la pràctica usual a Itàlia és actualment modificada per excepcions ben remarcables. En comprovació d’això, vegeu el testimoni de Zuretti, en la nota proemial al Cant V de la seva estimable edició comentada de La Iliada (Torí, Chiantore, 1923): «Òptim exercici és l’escansió contínua de tots els versos que hom llegeix. La cosa pot semblar enutjosa, sobretot al començament: és, però, summament útil, àdhuc per a capir l’harmonia del vers. A Alemanya és usual llegir versos per arsis i tesis, emetent els accents gramaticals que no cauen en arsi; no manca algú, doctíssim en mètrica, que llegeix així també a Itàlia». Nosaltres, de moment, podem citar dos humanistes, prou eminents, els quals així llegeixen àdhuc els poetes del Laci: Zambaldi i Stampini. Heus ací el primer com accentua el dístic elegíac —i anàlogament els altres metres— en els seus Elementi di Prosodia e di Metrica Latina (Torí, Chiantore, 1921, p. 42): Mágna fuít quondám capitís reveréntia cáni ínque suó pretió — rúga senílis erát. Mártis opés iuvenés animósaque bélla gerébant ét pro dís aderánt — ín statióne suís, etc. (Ovid. Fast. V, v. 57 i ss.) El segon en el llibre La metrica di Orazio comparata con la greca, con un appendice di Carmi di Catullo studiati nei loro diversi metri (Torino, Chiantore, 1923) dóna accentuats per arsis i tesis, exemples de tots els metres d’aquests dos poetes llatins. I en l’altre seu estudi Le Odi barbare di G. Carducci e la metrica latina (Torino, Bocca, 1921) sostenint la transportabilitat dels ritmes clàssics, troba més lògic el mètode de lectura a base de l’accent rítmic, que el que només té en compte l’accent gramatical. I als que, per tal de negar la transportabilitat del ritme (que, segons ell, è qualche cosa che surnuota al naufragio dei metri) objecten que el ritme llatí descansa en la successió regular de les arsis i les tesis, respon: «També nosaltres tenim l’arsi i la tesi, en la successió de les síl·labes accentuades i àtones; i, demés, quan volem percebre el ritme dels metres clàssics, som obligats a donar a l’arsi l’entonació de l’accent, se non vogliamo sentire un bel nulla». En confirmació d’aquest bel nulla que, probablement, és tot el que han sentit dels ritmes clàssics molts dels que s’escandalitzaren —per no dir tots— davant les profanadores temptatives d’imitació (i si quelcom més han sentit ja veurem per què, aviat, en el curs d’aquests articles) notem una experiència personal de Romagnoli (Lo scimione in Italia, Bologna, Zanichelli, sense data, p. 214): «Vinc a un altre punt importantíssim: a la interpretació i a la lectura rítmica dels poetes grecs. En les escoles secundàries i en les universitats és totalment negligit o mal donat l’ensenyament de la rítmica. Jo recordo que vaig arribar a l’estudi dels poetes grecs amb el cap ple de les infinides lloances de la llur harmonia, de l’excel·lència de la forma llur. I en sentir llegir i llegir jo mateix Homer, i després, ara l’un ara l’altre, els lírics o tràgics, havia de tapar-me les orelles. Aquesta és la divina música dels 102 Faventia 26/1, 2004 Jaume Medina Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 102 grecs? Déu ens en lliuri i ens en guardi! I, per complement d’aquestes lectures barbàriques, em feien aprendre de memòria llargs esquemes de peus mètrics i repulsives terminologies, que sortosament mai no vaig arribar a digerir. Els dos rius tèrbols, vull dir la lectura arítmica i la discussió teòrica, no es trobaven mai. I encara no es troben en les escoles; i aquesta és una de les raons principals perquè els joves de talent literari i artístic —val a dir els únics dels quals caldria ocupar-nos— es retrauen de l’estudi dels poetes hel·lènics». I, per avui, prou citacions. Insistirem, encara, en aquest tema, abans d’entrar en l’estudi interessantíssim i sorprenentment revelador de la sintonia. IV. Mètode de llur lectura (continuació)9 Dèiem que a Itàlia s’han assenyalat últimament excepcions remarcables a la usual pràctica de llegir les poesies clàssiques atenent només a l’accent gramatical, interpretat en sentit d’accent dinàmic, per bé que el seu veritable caràcter fos el d’accent musical o melòdic. I fa de bon consignar, tot passant, el fet que, coincidint amb aquelles excepcions i precisament dintre dels cercles literaris on eren proposades i defensades, han eixit a llum de vida bellíssimes versions de poetes clàssics, guardant el ritme original. Citarem, només, la versió de la Ilíada i de l’Odissea per Romagnoli i la dels poemes de Catul per Stampini. Creiem que també entre els grecs moderns hi ha semblants excepcions. El professor Liano, bon amic nostre, ens llegia, no fa gaire, trossos de l’Odissea, talment com ho practiquen els alemanys, escandint, i ens deia que així els feien llegir a l’escola de Constantinoble. En algunes escoles privades d’Espanya, ja de temps hi havia mestres que feien llegir el grec, fins la prosa, precindint de l’accent gramatical, i aplicant-li les mateixes normes que regeixen l’accentuació llatina: cap paraula aguda, esdrúixoles les que tenen síl·laba penúltima breu, les altres planes. La norma era arbitrària; però, melòdicament, l’hexàmetre hi guanyava, sobretot en els peus finals, que són els més ferms sustentacles del seu ritme dactílic. Hi guanyava, per la resultant coincidència major d’accents i ictus a semblança de l’hexàmetre llatí, com notarem més avall. Ara mateix, però, ha sortit de les premses de la casa Subirana una nova edició de la Gramàtica llatina del P. Álvarez, refosa i molt considerablement augmentada per cura dels PP. Jesuïtes del Col·legi de Veruela. D’aquest llibre volem, de moment, remarcar només la mètrica, redactada pel P. Oleza, que se’n va, grat sia a Déu, de la rutina secular de les escoles d’ací. El capítol II conté idees sobre el ritme, que fins ara només estàvem avesats a trobar en autors d’enllà del Pirineu. I sota l’epígraf «Rhythmi latini lectio», a base d’una citació de Ciceró (Tusc., 2 II, 20), diu: «En la lectura cal, doncs, expressar els ictus. És versemblant que els antics en la lectura dels ritmes (in numeri lectione), juntament amb els ictus, tenien també en compte d’alguna manera l’accent ordinari de les paraules; però és cert que atenien més Set articles de Josep Maria Llovera sobre la imitació dels ritmes clàssics Faventia 26/1, 2004 103 9. La Veu de Catalunya, 29 d’octubre de 1927, p. 13. Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 103 dir: els accents de l’esquema accentual cauen sobre els ictus de cada peu. En els grups II i III no hi ha sintonia: els accents no cauen en els ictus del sàfic ni de l’alcaic. Amb una diferència, però, l’esquema accentual dels sàfics transcrits és el general dels sàfics llatins (salvant només la pronunciació àtona-tònica i tònicaàtona en les dues primeres places, tan comú també en l’hendecasíl·lab iàmbic accentual). En canvi l’esquema accentual dels tres alcaics més aviat és una excepció dintre l’alcaic llatí. Això explica que en fer-se el canvi del vers quantitatiu a ritme accentual, l’hendecasíl·lab iàmbic hagi restat hendecasíl·lab iàmbic, que l’alcaic hagi deixat d’ésser alcaic i no hagi esdevingut hendecasíl·lab iàmbic, com podem creure que fóra esdevingut si l’esquema accentual fos el dels tres alcaics transcrits; que el sàfic hagi deixat d’ésser sàfic i hagi esdevingut hendecasíl·lab iàmbic. Realment preneu els sàfics italians, els castellans, els catalans i són hendecasíl·labs iàmbics amb cesura femenina a la quinta. Sonen perfectament igual que els del primer grup d’Horaci que alhora que hendecasíl·labs rítmics o accentuals són hendecasíl·labs mètrics o quantitatius. Hem de confessar que Costa i Llobera en el començament del sàfic evita diríem sistemàticament la segona tònica en lloc de la primera. A voltes són tòniques les dues, i aleshores és més just pensar que el poeta volia el predomini de l’accent primer sobre el segon: Per exemple. Sí; dins sa terra…; Illa és galana…; oh, com anyora…; l’art és sa vida…; Ah pugin altres…; Horacianes, I. Casos clars d’àtona-tònica, li trobem només Perquè dins terres…?; A mi certera…; Horac. IV, si plores, pluges… (VIII); se’n féu corona (VII); Duptós el qui tan hàbil… (Ho., VI); per que té Psiquis (Hor. VIII); com entre somnis (VIII). Més excepcions hom troba en el volum de «Poesies» (Sant Constanci II) i en Peristephanon IV. L’oda a la Puríssima, amb el primer i tercer vers agut, ja no és pròpiament sàfica potser, i té encara més casos de començament àtona-tonica. De totes maneres Costa i Llobera és en això més acurat no sols que els poetes anteriors a Carducci (Meléndez vital aliento al costat de dulce vecino, Giusti, L’Incoronazione, etc., etc.), sinó fins que el mateix Carducci, que gairebé promiscua tònica-àtona amb àtona-tònica. En Miramar per exemple trobem: E tutto il mare; e tona il cielo; Trieste in fondo; A lui dal volto; l’attrae con vista; ei cede e lascia; a te d’avanti; in te fermati; tra boschi immani; ti mando inferia, negligint altres casos dubtosos; l’oda té vuit estrofes. I és que Costa i Llobera sembla que tenia present l’esquema quantitatiu, cosa innegable tractant-se del Peristephanon. Sigui com sigui, tant Costa i Llobera, com Carducci, com els anteriors a ells, donen només un hendecasíl·lab iàmbic. Tan hendecasíl·lab iàmbic és Vo ra la mar de Lusitània un dia (comença tònica-àtona), com I ronca en l’altre assedegat de presa (àtona-tònica). En parlarem més avant en exposar les varietats de l’hendecasíl·lab, on també parlarem, ajudant Déu, dels tres hendecasíl·labs no iàmbics que s’hi mesclen, donant-li la varietat. Hom veu més clar el caràcter d’hendecasíl·lab iàmbic dels sàfics de Costa i Llobera, Carducci i anteriors poetes observant que mai no manquen el segon accent a la quarta en lloc de la tercera i a totes les altres parts donant un ritme ascendent, tal com ho és el iàmbic. Per això els manca sempre el dàctil com a peu tercer (cin110 Faventia 26/1, 2004 Jaume Medina Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 110 quena-sisena-sèptima). Ara bé; el ritme sàfic veritable és ritme descendent pur, dos troqueus (substituïts, el segon en Horaci per espondeu, peu també descendent, en Horaci), un dàctil i dos troqueus. Sense parlar dels sàfics accentuals alemanys i anglesos, no en manquen mostres a Itàlia. Vegeu-ne un exemple de Cavallotti (Anticaglie, Roma, 1829): Pari agli Iddii, sémbrami l’uom che a fronte siédati, e’l guardo entro lo sguardo fisso dolce parlar t’oda vicin, soavemente ridendo. Sinó que, com ha notat Stampini, no fuig mai del desplaçament del segon accent de la tercera a la quarta, ço que en cas de dièresi a la quarta (freqüent però no necessari en Safo) la fa esdevenir masculina en lloc de femenina com en el model grec —i trenca el caràcter descendent del ritme. Nosaltres hem cercat d’evitar aquest desplaçament en dues versions nostres, una de Lenau (Revista de Poesia, 1926 i Vida Cristiana, Pentecosta, 1927): Tapa’m, tell, amable, amb tes denses ombres que el meu rostre, pàl·lid per la sofrença i el meu plô, encongit, l’amorós somriure mai no li trenquin. Per veure com es desvia el sàfic iàmbic de l’esquema clàssic, n’hi ha prou d’observar que en el cas més favorable de començar per tònica-àtona dóna en l’estrofa quatre adònics —el final i els tres començaments de vers. Qui llegeix accentualment els sàfics d’Horaci no copsa doncs un bel nulla. Copsa una bonica melodia (bell ritme); però no la sàfica sinó una totalment oposada: la de l’hendecasíl·lab iàmbic. En l’article vinent veurem… Set articles de Josep Maria Llovera sobre la imitació dels ritmes clàssics Faventia 26/1, 2004 111 Faventia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 111