Resum
Recol·lecció i edició de se a icles sob e la imi ació dels i mes clàssics publica s a la p emsa
ca alana en e els mesos de se emb e i de desemb e de 1927 pe Josep Ma ia Llo e a (1847-
1949). L’au o hi a e lexions sob e la possibili a de anspo a els i mes clàssics a les llen-
gües mode nes, sob e la mane a com cal llegi els e sos g ecs i lla ins i sob e la sin onia o coin-
cidència de l’accen p osòdic i l’accen í mic.
Pa aules clau: mè ica, imi ació dels i mes clàssics, adició clàssica, aducció.
Abs ac . Se en a icles on he imi a ion o classical hy hms by Josep Ma ia Llo e a
Summa y and edi ion o se en a icles on he imi a ion o classical hy hms published in he
Ca alan p ess om Sep embe o Decembe 1927 by Josep Ma ia Llo e a (1847-1949). The
au ho makes some conside a ions on he possibili y o anspo ing classic hy hms o mode n
languages, on how o ead G eek and La in poems and on he coincidence o he p osodic accen
and he hy hmic accen .
Key wo ds: me e , imi a ion o he classic hy hms, classic adi ion, ansla ion.
Fa en ia 26/1, 2004 95-111
Se a icles de Josep Ma ia Llo e a
sob e la imi ació dels i mes clàssics
Jaume Medina
Uni e si a Au ònoma de Ba celona
Depa amen de Ciències de l’An igui a i de l’Eda Mi jana
08193 Bella e a (Ba celona). Spain
Da a de ecepció: 9/3/2004
Suma i
In oducció
I. P oemial
II. T anspo abili a dels i mes
III. Mè ode de llu lec u a
IV. Mè ode de llu lec u a (con inuació)
V. Enca a del mè ode de llu lec u a
VI. De la sin onia
VII. Més sob e sin onia
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 95
In oducció
La qües ió dels i mes clàssics e a an i a du an els anys in i en a de la passada
cen ú ia, que l’únic manual de mè ica publica en aquells emps, el Resum de poè-
ica ca alana, d’Al ons Se a i Baldó i Rossend Lla as,1dedica a o un capí ol a
aques a emà ica i conside a a «El i me» des de di e sos pun s de is a: «El i me
en la li e a u a clàssica», «El i me d’accen en la li e a u a ca alana», «La emp a i a
d’Agus í Esclasans», «Els assaigs de Cos a i Llobe a» i «Les aduccions clàssi-
ques de Ma agall i Ca les Riba». Els signes con encionals de la mè ica clàssica
g eco-lla ina e e i s a les síl·labes lla gues i b eus apa eixien con ínuamen en
aques apa a , enca a que en l’àmbi del i me ca alà no hi inguin cap mena de
signi ica ni de sen i . Tanma eix no e a ni esmen a el nom d’una de les pe sones
que pa là d’una mane a més con inuada i, ins a un ce pun , més au o i zada en
aquells momen s: el doc o Josep Ma ia Llo e a.
En e ec e, el canonge Llo e a publicà du an els anys in i en a no an sols un
bon nomb e de aduccions de di e sos au o s clàssics —Home , Teognis de Mèga a,
Ca ul, Vi gili, O idi, Ma cial, Ho aci, Tibul—, de poemes de l’himna i li ú gic i
d’au o s mode ns alemanys (Lenau i Klops ock), sinó que pa icipà i amen i ac i-
a en les polèmiques susci ades en o n de la qües ió dels i mes clàssics: de p ime en
con o è sia amb Joaquim Ga cia Gi ona i amb Tomàs Bellpuig, desp és en on an -
se amb Agus í Esclasans i, inalmen , p esen an uns acla imen s a Josep Fon s.
Pe ò la se a ac i i a com a eò ic de la mè ica no queda a ci cumsc i a a l’àm-
bi de les polèmiques, sinó que a ança a cap a la cons ucció d’un co pus en què
la imi ació dels i mes clàssics en ca alà pogués oba un onamen e m. I, així, del
se emb e al desemb e de 1927 publica a al dia i La Veu de Ca alunya una sè ie de
sis a icles en què exposa a la base de la se a eo ia. Ben documen a —coneixia
millo que o s els qui en aquells momen s pa la en de la mè ica clàssica a casa
nos a i adduïa el es imoni dels au o s més p es igiosos d’aques a ma è ia en l’àm-
bi in e nacional—, examina a els di e sos aspec es elaciona s amb aques camp
de la imi ació: la legi imi a de la emp a i a, la possibili a del anspo dels i mes,
el mè ode de lec u a i la sin onia. La sè ie d’a icles queda a in e ompuda el 9 de
desemb e de 1927. Pe ò enca a en edac à un al e que deixa a inacaba i que aig
pode ob eni g àcies a l’amabili a del doc o Qui ze Es op, que me’l a e a mans
quan ce ca a ma e ial pe a la con ecció de la me a esi doc o al, en què a queda
inclòs. A a, doncs, eu la llum pe p ime a egada.
To segui són p esen a s, doncs, els a icles que Josep Ma ia Llo e a dedicà a
aques ema i que publicà a La Veu de Ca alunya, en e el se emb e i el desemb e
de 1927. Tal com es pod à obse a , esponen a un pla que es disposa a a dona
una isió alho a global i exhaus i a de la qües ió de la imi abili a dels i mes clàs-
sics. Així, comença a amb un a icle «P oemial», en què si ua a el ema dins el
seu con ex mode n, a pa i dels in en s de l’i alià Ca ducci, en e e ència ambé
a les p o a u es d’alguns au o s alemanys, ins a a iba als momen s en què ell
96 Fa en ia 26/1, 2004 Jaume Medina
1. Vegeu: Al ons SERRA I BALDÓ; Rossend LLATAS, Resum de poè ica ca alana (mè ica i e si ica-
ció), Ba celona 1932.
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 96
esc i ia les se es e lexions; con inua a amb una anàlisi del e í mic pe al de
demos a la «T anspo abili a dels i mes»; desp és dedica a es a icles a pa -
la sob e «El mè ode de llu lec u a»; i, inalmen , es posa a a pa la «De la sin-
onia», és a di del « e de coincidi , e en ualmen o no malmen , en les ma eixes
places del e s les dues menes de ocals que en els me es clàssics poden di -se
òniques», és a di , «les que enien accen ònic […] i les que po a en ic us mè ic
(accen í mic)». I aquí s’acaba a la sè ie d’a icles de La Veu de Ca alunya. Com
es po eu e, amb o això el doc o Llo e a no ha ia e més que comença aques
seu possible ac a sob e la imi ació dels i mes clàssics. ¿Pe què no a con inua
la sè ie? És di ícil de sabe -ho. Po se , d’una banda, no es olia emb anca més en
les i es dispu es i polèmiques susci ades en o n d’aques ema du an els anys
in ( o i que, en més d’una ocasió, demos à no queda -se pas gens cu en la
de ensa de les se es c eences). Pe ò d’una al a, sens dub e, pe què ana a ons pel
cos a eò ic en una qües ió que a eny l’essència i la na u alesa del i me demana eni
a la disposició una quan i a de coneixemen s i d’in o macions que — o i l’abun-
dància de documen ació que dona a mos a de possei — no es a en a l’abas del
doc o Llo e a en aquells momen s. En e ec e, si bé podia es a al cas —i hi es a-
a— dels ac a s i d’al es es udis especiali za s sob e la mè ica clàssica, es no hi
ha ia que pogués ajuda -lo pel cos a de la mè ica ca alana, que no ha comença a
comp a amb es udis se iosos ins a l’època dels da e s decennis del segle XX2.
To amb o , cal econèixe a Josep Ma ia Llo e a, jun amen amb els al es au o s
que polemi za en amb ell, el mè i d’ha e es a un dels pione s en e nosal es en
l’in en d’explo ació del camp de la na u alesa del i me.
Sob e la biog a ia d’aques apassiona de enso de la imi abili a dels i mes
clàssics, Qui ze Es op i Pe e Valls an di : «El doc o Josep M. Llo e a nasqué a
Cas elló d’Empú ies el 17 de desemb e de 1847. Es udià al Semina i de Gi ona.
Ca meli a p o és de l’an iga obse ança, acabà els seus es udis eclesiàs ics a Roma,
on ou o dena sace do i ebé el g au de doc o en Teologia. Desp és d’uns anys
d’apos ola al sud d’Espanya, o nà a Roma, i hi ou p ocu ado gene al de l’o de,
i desp és ica i gene al. Pe mo ius de salu o nà a Ca alunya, i so í de l’o de el
1914. El se emb e de 1915 és p o esso del Semina i de Gi ona. El 1919 és nome-
na canonge, pe oposició, de la Seu de Ba celona. I aques ma eix any és p o es-
so de Sociologia al Semina i ba celoní. Fou memb e de la Reial Acadèmia de
Bones Lle es, p esiden de la Comissió Diocesana de Música Sag ada, p opulso
de les “Scholae Can o um”, consilia i de la Lliga Espi i ual de la Ma e de Déu de
Mon se a i de l’Escola Ca òlica d’Ensenyamen Social. […] Va se ambé ca ed à-
ic de Religió a la Uni e si a Li e à ia de Ba celona. Finà en la pau del Senyo el
dia 23 de ma ç de 1949».3
Se a icles de Josep Ma ia Llo e a sob e la imi ació dels i mes clàssics Fa en ia 26/1, 2004 97
2. Vegeu, pe exemple, els eballs de S. OLIVA, Mè ica ca alana, Ba celona 1980, i In oducció a
la mè ica, Ba celona 1986 i 1988.
3. Qui ze ESTOP, p e.; Pe e VALLS, No a p oemial, dins: Josep M. LLOVERA, Ve sions de l’ob a com-
ple a d’Ho aci i de Quinze apsòdies de la Ilíada d’Home . T aducció di ec a en els me es o i-
ginals. Volum I. Sabadell (Acadèmia Ca òlica) 1975, p. 4.
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 97
I. P oemial4
Quan la publicació de les Odi ba ba e de G. Ca ducci éu e iu e a I àlia la ella
qües ió de les imi acions dels i mes clàssics en llengua e nacula , a des ia -se
en e els c í ics i li e a s i alians —diu S ampini5— una quàd uple posició. «Hom
c eia ja, al capda all, abandonada aquella excen ici a de li e a s i e udi s —la
ase és de Benloew6— que s’ha ien es o ça , inú ilmen , pe in odui en la poe-
sia i aliana una e si icació e a a imi ació dels me es g eco- omans; sembla a
de ini i amen es able que, pe ocan els i mes, l’an iga poesia clàssica es no
podia a egi al pa imoni, ic a bas amen , de la nos a. Toca a a Ca ducci encen-
d e de bell nou la llui a. I, com ou eencesa! D’una banda un es ol de le e a uz-
zi, igno an s de la mè ica i que amb eball eeixien a comp a amb els di s el pai-
al hendecasíl·lab, en es í a e issadamen con a les Odes del nos e poe a, pe al
de e a bocins els bells memb es llu s; e i able ca ica u a de les Bacan s que
osseja en O eu, si pe a ells no s’haguessin in e i els e mes. Un al e es ol,
o ma d’homes compe en s pe ò enemics de no e a s, s’acon en à d’admi a l’exqui-
sida pe ecció de la o ma ca ducciana desap o an en p incipi la no a emp a i-
a. Un e ce g up, en can i, p o a de demos a , so a el guia ge de les disciplines
mè iques, que l’exemple de Ca ducci, àdhuc si oba a imi ado s, no podia esul a
pe niciós a la nos a poesia, ans al e és l’en iquia de nous mi jans musicals, deli-
ca s, exquisi s, o al e que bà ba s. Un qua es ol, pe úl im, ul a no escanda-
li za -se de l’expe imen que el nos e poe a olgué e , ana a més enllà: es pla-
nyia que ell no s’hagués p eocupa de eeixi plenamen en la p o a; oba a que els
seus i mes e en so in eno memen dis an s dels clàssics, pe què no e en a base
de la dis inció i de la egula successió de les síl·labes lla gues i les b eus, de les
a sis i les esis; que, més a ia , amb poques excepcions, hi e a en absolu alseja
el i me clàssic i, es au an an igues doc ines, s’emp engué de dona p ecep es i
de comp o a amb assaigs poè ics com no manca a la possibili a d’ésse e ec-
uada aqueixa al a asca».
Anàlogues posicions hom pod ia comp o a a Alemanya du an el pe íode
d’elabo ació de les imi acions clàssiques, al qual posà e me amb ges he culi el
geni de Klops ock, eeixin a adap a els p incipals an ics i mes g eco-lla ins, p e-
cisamen en la o ma igo osa desi jada pels i alians del qua g up assenyala pe
S ampini, a base d’a sis i esis, d’on ebé ex ao dina i impuls el enaixemen poè-
ic d’aquella llengua, al ol a el més semblan en condicions al nos e, i, pe això
ma eix, el més alliçonado pe a nosal es, o a egada que a ons l’examinéssim.
I anàlogues posicions obem ambé a a ep oduïdes a Ca alunya, sal ada només
la meno ex ensió p opo cional que l’in e io es a de cul u a clàssica en e nosal-
es, pe compa ació a I àlia i Alemanya, compo a. Des de l’apa ició de les
Ho acianes han so in eja en la esso gen li e a u a nos ada els assaigs d’imi a-
98 Fa en ia 26/1, 2004 Jaume Medina
4. La Veu de Ca alunya, 3 de se emb e de 1927, p. 5.
5. Le Odi ba ba e di G. Ca ducci alla me ica la ina (S udio compa a i o). In oduzione. To í, Rocca,
1921.
6. P écis d’une héo ie des hy hmes, p emiè e pa ie, Pa ís-Leipzig, 1862, p. 14.
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 98
ció de les o mes poè iques g eco-lla ines. Da e amen hom ha o na a esca i -ne
amb més documen ació his ò ica i eò ica la iabili a i u ili a , i n’han es a e es
no es p o a u es. Nosal es ma eixos, l’any passa , en les pàgines de La Veu, de
Re is a de Poesia, de Ciu a , de Ca alunya Social, donà em pe ia de specimen
di e ses composicions, e ides la majo pa , o iginals algunes. I en o s els núme-
os d’enguany de Vida C is iana, ul a un assaig de e sió de di e ses Can igas
del Rei sa i de Cas ella, can ables en les an igues melodies que an aciençadamen
anspo a a no ació musical mode na el nos e amic i no able musicòleg mossèn
Higini Anglès, anem donan una e sió dels Himnes li ú gics del emps, plenamen
suscep ible, segons l’au o i za judici del P. Sunyol, d’ésse can ada en o es les
co esponen s melodies g ego ianes. Això ens ha e a iba nomb osos eque i-
men s, de pe sones quali icades, que olguéssim exposa in ex enso el nos e pen-
samen en un opuscle de p ecep i a mè ica compa ada, on es donessin no mes
p ecises pe a l’adap ació dels i mes clàssics al ca alà, acompanyan os emps el p e-
cep e amb l’exemple. Coincidia el desig dels qui això ens demana en amb el nos-
e desig p opi. Pe ò, o ben pensa , p e e im pe a a o mula les ano acions adien s
al nos e p opòsi en o ma d’a icles, mi an ensems a una majo di ulgació i a un
més e icaç es ímul da an l’es o ç que la p oducció li e à ia d’aques a mena ens
ep esen a.
En la ma è ia que ens p oposem ac a , ja poca cosa o no es po in en a -se.
Tanma eix, l’es udi cons an d’uns anys ençà, l’assidu exe cici d’anos amen de
models clàssics i l’à id a any que hem ingu de documen a -nos han e que a i-
béssim a aplega una quan i a de dades i d’obse acions, que àcilmen pod an
ésse d’u ili a als espe i s selec es que sen in, com una ho a o al a han sen i a eu
o es les li e a u es neoclàssiques, el noble dele d’imi ació de les belles o mes
an igues, i que al amen amb di icul a oba ien eunides en poques pàgines.
Tal ol a la o ma menys cenyida d’a icles de p emsa se à en dany de la sis-
ema i zació igo osa. Pe ò, d’al a banda, guanya à lexibili a la se iació de les
ma è ies, i demés hi hau à espai pe a dig essions necessà ies i no mancades d’in-
e ès que enca ien el cu s egula d’una exposició didàc ica se e amen me odi -
zada. I ambé més àcil a inen esa pe a con ola , de pas, la o ma com han es a
ac a s pels nos es poe es, an ics i mode ns —més ins in i amen que conscien -
men , gai ebé semp e—, els ells i mes conse a s i de ingu s usuals en les no es
li e a u es, en e -se el pas de la mè ica de peus quan i a ius a la e si icació egi-
da pe les escaien s al e nances de l’accen dinàmic.
Comença em pe ac a , en el inen a icle, de la anspo abili a dels i mes
clàssics a les mode nes llengues neolla ines.
II. T anspo abili a dels i mes7
Hec o Romagnoli, eg egi aduc o i alià d’Home , d’Èsquil, de Pínda ,
d’A is ò anes, de Baquílides, i de di e ses composicions iades de mol s al es
Se a icles de Josep Ma ia Llo e a sob e la imi ació dels i mes clàssics Fa en ia 26/1, 2004 99
7. La Veu de Ca alunya, 21 de se emb e de 1927, p. 5.
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 99
poe es hel·lènics, diu en el p e aci del seu Lib o della Poesia G eca (Milà, T e es,
1921): «En al e lloc he pa la lla gamen dels meus c i e is pe ocan s l’a de a-
dui . Ací em limi o a epe i que semp e, din e els lími s assenyala s pe la ècni-
ca di e en i la di e sa índole de les llengües, he dona el i me de l’o iginal. Can ia
el i me d’una poesia signi ica al e a la se a més ín ima essència; i, so osamen , el
i me és elemen que po anspo a -se sense al e ació de qualse ulga a qualse ulga
llengua».
És e a aques a úl ima a i mació de Romagnoli? Nosal es c eiem que sí: que
o i me «sen i » o «pe cebu » en una llengua qualse ol és anspo able a qual-
se ol al a llengua.
Anali zan el i me obem que l’in eg en: a) una successió de sons, mo imen s,
colo s o al es quali a s sensibles a la is a, o a l’oïda, que són els sen i s ex e ns
pels quals p incipalmen ens pe é la pe cepció del i me; b) un o di e sos elemen s
di e encia s din e la successió; c) una egula i a en la eapa ició d’aques s ele-
men s di e encia s i més sensibles, al e nan amb els al es no an sensibles. Una
sola no a, o un g up de no es di e ses emeses una sola egada, no a i me. Una no a
epe ida o sos inguda amb successió plenamen monò ona i uni o me (el xiule d’una
màquina) ampoc no a i me. Una successió de no es di e ses p oduïdes sense cap
egula i a ampoc no a i me. Fó a asca ben àcil mul iplica els exemples.
L’elemen di e encia i més sensible que eapa eix pe iòdicamen din e la suc-
cessió egulada dels sons, colo s, ges os, e c., que in eg en el i me, és el supo
del i me. La llei d’in e als o dis àncies en la successió de l’elemen ma e ial di e-
encia que a de supo , és l’elemen o mal del i me. Iden i a d’elemen o mal,
àdhuc a ian els elemen s ma e ials, dóna iden i a de i me: pe això una poesia,
una música i una dansa (en les es a s í miques) poden eni un ma eix i me; i és
llei que el inguin quan la poesia, la música i la dansa s’acoblen pe a una ob a
conjun a. Segons això, el i me és anspo able de la poesia a la música, i d’a-
ques es dues a s a la dansa, i in e samen ; pe bé que cada una d’aques es a s í -
miques é pe al i me un supo p opi i peculia . Pe eu e enca a millo la iden i-
a del i me independen dels elemen s ma e ials on es eali za, ulguem obse a
com no a ia gens el i me d’una ma eixa onada o cançó can ada o ocada amb
mol s di e sos ins umen s musicals.
A a, és e iden que les llengües g ega i lla ina no enien el ma eix supo del
i me poè ic que enen a ui les llengües neo-lla ines. Supo del i me poè ic en
aquelles llengües sà ies e a la quan i a sil·làbica mesu able, dis ibuïda de aisó
que o més una g a a al e nància d’a sis i esis. Les llengües neo-lla ines enen
ambé la di e sa quan i a sil·làbica; pe ò nosal es podem e -la se i de supo
del i me poè ic, pe al com n’hem pe du la acul a o, més ben di , l’ús de la
acul a audi i a de mesu ació. Àdhuc així, pe ò, si amb la ma eixa llei de dis àn-
cies o in e als amb què els g ecs i lla ins disposa en les lla gues i b eus en llocs
d’a sis i esis, disposem nosal es les òniques i à ones dins el e s, ind em ans-
po a a llengua mode na l’an ic i me. Amb al e supo , i amb al es elemen s
ma e ials; pe ò, o malmen , el ma eix i me.
I, lla o s, se an anspo ables o s els i mes g eco-lla ins; no solamen el iàm-
bic i el ocaic i l’anapès ic i el dac ílic; sinó àdhuc el logaèdic i al es i mes asi-
100 Fa en ia 26/1, 2004 Jaume Medina
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 100
na è ics, ins els més complexos. Només amb una condició: que en la poesia
g eco-lla ina a ibin a e -se’ns pe cep ibles. Ca , si no pe cebem el i me o igi-
nal, ¿com pa la íem de anspo a -lo? Hom di à que mai les llengües mode nes
no pod an ep odui anspo a el i me del e s p oceleusmà ic, on an succein -
se peus e asil·làbics de b eus soles, una da e a l’al a; ni el e s c è ic, o els jònics
(ascenden i descenden ); ni el i me pindà ic. Algun d’aques s i d’al es sem-
blan men di ícils, po se no. Pe ò, lla o s, se ia millo di que l’oïda mode na no
pod à pe ceb e mai el i me d’una poesia g ega o lla ina esc i a en jònics, c è ics,
p oceleusmà ics, e c. I segui l’exemple d’humili a de Teodo Reinach (La musi-
que g ecque, A an -p opos, Pa ís, Payo , 1926), el qual ingènuamen con essa que,
al cap de qua an a anys esme ça s en l’es udi de la poesia i la música g egues, no
sap escandi , el que es diu escandi , una oda de Pínda o de Baquílides. Feu que
un bon poe a a ibi a pe ceb e un i me, baldamen di ícil, de la poesia g eco-lla ina,
i oba à, posan -s’hi, mane a de anspo a -lo.
És e iden que la pe cepció dels i mes clàssics depèn de la mane a de llegi
la poesia clàssica. Això ens po a a una qües ió de la mane a de llegi la poesia
clàssica. Això ens po a a una qües ió capi al: Com ha de llegi -se la poesia g ega
i lla ina?
III. Mè ode de llu lec u a8
Com han de llegi -se els e sos dels poe es g ecs i lla ins? Heus ací, subs ancialmen ,
el pa e d’un mes e an au o i za com P. Maas, en el seu opuscle G iechische
Me ik (Leipzig i Be lín, 1923, p. 21): pe a la eci ació mode na de les poesies
g egues (el ma eix di em de les lla ines) omanen, en el ons dos possibles camins.
El p ime és enuncia a o a exp essió, que semp e ó a con encional, del i me;
donan in e p e ació d’accen dinàmic l’accen musical o melòdic de les llengües clàs-
siques, al com em els alemanys en la lec u a dels p osis es g ecs, i solen e els
g ecs mode ns, els i alians i al es nacions, àdhuc en la lec u a dels poe es. El segon
és anspo a l’accen dinàmic a la síl·laba d’ic us de cada peu o dipòdia, en à o-
nes les síl·labes es an s, segons el cos um gene al a Alemanya i Angla e a en la
eci ació de les poesies g egues; cos um que ens ha du ins a la o mació de e -
sos e nacula s ep oduin el so dels clàssics llegi s d’aques a mane a. Recomanen
el p ime camí la conseqüència (no ma igual de lec u a pe a poe es i p osis es) i la
comodi a ; el segon, en can i, é a a o seu: el cos um secula ; l’a an a ge d’o-
bliga -nos a pa a comp e en la p osòdia i de e -nos copsa a cada momen la
pa aula ígidamen lligada a la mesu a i les di e ses es ili zacions mè iques; sob e-
o el i me, ja consag a pe ob es mes es de la poesia alemanya, al qual ha dona
naixença aques a o ma de eci ació i que ens la a incompa ablemen més g a a i
exp essi a. Opina Maas que els alemanys hau an de pe se e a en aques a segona
o ma, malg a el di ícil ap enen a ge de la p osòdia, les ine i ables a bi a ie a s en
l’escansió dels cho s de la agèdia, i al es innegables incon enien s. I ins insi-
Se a icles de Josep Ma ia Llo e a sob e la imi ació dels i mes clàssics Fa en ia 26/1, 2004 101
8. La Veu de Ca alunya, 18 d’oc ub e de 1927, p. 5.
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 101
nua que po se ó a con enien , pe conseqüència, aplica -la a la lec u a dels p o-
sis es.
Amb aó, pa lan Maas dels i alians i dels g ecs mode ns, diu només que solen
usa el p ime mè ode de lec u a, pe al com la p àc ica usual a I àlia és ac ual-
men modi icada pe excepcions ben ema cables. En comp o ació d’això, egeu
el es imoni de Zu e i, en la no a p oemial al Can V de la se a es imable edició
comen ada de La Iliada (To í, Chian o e, 1923): «Òp im exe cici és l’escansió con-
ínua de o s els e sos que hom llegeix. La cosa po sembla enu josa, sob e o al
començamen : és, pe ò, summamen ú il, àdhuc pe a capi l’ha monia del e s. A
Alemanya és usual llegi e sos pe a sis i esis, eme en els accen s g ama icals
que no cauen en a si; no manca algú, doc íssim en mè ica, que llegeix així ambé
a I àlia». Nosal es, de momen , podem ci a dos humanis es, p ou eminen s, els
quals així llegeixen àdhuc els poe es del Laci: Zambaldi i S ampini. Heus ací el
p ime com accen ua el dís ic elegíac —i anàlogamen els al es me es— en els
seus Elemen i di P osodia e di Me ica La ina (To í, Chian o e, 1921, p. 42):
Mágna uí quondám capi ís e e én ia cáni
ínque suó p e ió — úga senílis e á .
Má is opés iu enés animósaque bélla ge éban
é p o dís ade án — ín s a ióne suís, e c.
(O id. Fas . V, . 57 i ss.)
El segon en el llib e La me ica di O azio compa a a con la g eca, con un
appendice di Ca mi di Ca ullo s udia i nei lo o di e si me i (To ino, Chian o e,
1923) dóna accen ua s pe a sis i esis, exemples de o s els me es d’aques s dos poe-
es lla ins. I en l’al e seu es udi Le Odi ba ba e di G. Ca ducci e la me ica la i-
na (To ino, Bocca, 1921) sos enin la anspo abili a dels i mes clàssics, oba
més lògic el mè ode de lec u a a base de l’accen í mic, que el que només é en
comp e l’accen g ama ical. I als que, pe al de nega la anspo abili a del i me
(que, segons ell, è qualche cosa che su nuo a al nau agio dei me i) objec en que
el i me lla í descansa en la successió egula de les a sis i les esis, espon: «També
nosal es enim l’a si i la esi, en la successió de les síl·labes accen uades i à ones;
i, demés, quan olem pe ceb e el i me dels me es clàssics, som obliga s a dona
a l’a si l’en onació de l’accen , se non ogliamo sen i e un bel nulla».
En con i mació d’aques bel nulla que, p obablemen , és o el que han sen i dels
i mes clàssics mol s dels que s’escandali za en —pe no di o s— da an les p o-
anado es emp a i es d’imi ació (i si quelcom més han sen i ja eu em pe què,
a ia , en el cu s d’aques s a icles) no em una expe iència pe sonal de Romagnoli
(Lo scimione in I alia, Bologna, Zanichelli, sense da a, p. 214): «Vinc a un al e
pun impo an íssim: a la in e p e ació i a la lec u a í mica dels poe es g ecs. En les
escoles secundà ies i en les uni e si a s és o almen negligi o mal dona l’ense-
nyamen de la í mica. Jo eco do que aig a iba a l’es udi dels poe es g ecs amb
el cap ple de les in inides lloances de la llu ha monia, de l’excel·lència de la o ma
llu . I en sen i llegi i llegi jo ma eix Home , i desp és, a a l’un a a l’al e, els
lí ics o àgics, ha ia de apa -me les o elles. Aques a és la di ina música dels
102 Fa en ia 26/1, 2004 Jaume Medina
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 102
g ecs? Déu ens en lliu i i ens en gua di! I, pe complemen d’aques es lec u es
ba bà iques, em eien ap end e de memò ia lla gs esquemes de peus mè ics i epul-
si es e minologies, que so osamen mai no aig a iba a dige i . Els dos ius è -
bols, ull di la lec u a a í mica i la discussió eò ica, no es oba en mai. I enca-
a no es oben en les escoles; i aques a és una de les aons p incipals pe què els
jo es de alen li e a i i a ís ic — al a di els únics dels quals cald ia ocupa -nos—
es e auen de l’es udi dels poe es hel·lènics».
I, pe a ui, p ou ci acions. Insis i em, enca a, en aques ema, abans d’en a
en l’es udi in e essan íssim i so p enen men e elado de la sin onia.
IV. Mè ode de llu lec u a (con inuació)9
Dèiem que a I àlia s’han assenyala úl imamen excepcions ema cables a la usual
p àc ica de llegi les poesies clàssiques a enen només a l’accen g ama ical, in e -
p e a en sen i d’accen dinàmic, pe bé que el seu e i able ca àc e os el d’accen
musical o melòdic. I a de bon consigna , o passan , el e que, coincidin amb
aquelles excepcions i p ecisamen din e dels ce cles li e a is on e en p oposades
i de ensades, han eixi a llum de ida bellíssimes e sions de poe es clàssics, gua -
dan el i me o iginal. Ci a em, només, la e sió de la Ilíada i de l’Odissea pe
Romagnoli i la dels poemes de Ca ul pe S ampini.
C eiem que ambé en e els g ecs mode ns hi ha semblan s excepcions. El p o-
esso Liano, bon amic nos e, ens llegia, no a gai e, ossos de l’Odissea, almen
com ho p ac iquen els alemanys, escandin , i ens deia que així els eien llegi a
l’escola de Cons an inoble.
En algunes escoles p i ades d’Espanya, ja de emps hi ha ia mes es que eien
llegi el g ec, ins la p osa, p ecindin de l’accen g ama ical, i aplican -li les ma ei-
xes no mes que egeixen l’accen uació lla ina: cap pa aula aguda, esd úixoles les
que enen síl·laba penúl ima b eu, les al es planes. La no ma e a a bi à ia; pe ò,
melòdicamen , l’hexàme e hi guanya a, sob e o en els peus inals, que són els
més e ms sus en acles del seu i me dac ílic. Hi guanya a, pe la esul an coin-
cidència majo d’accen s i ic us a semblança de l’hexàme e lla í, com no a em
més a all.
A a ma eix, pe ò, ha so i de les p emses de la casa Subi ana una no a edició
de la G amà ica lla ina del P. Ál a ez, e osa i mol conside ablemen augmen ada
pe cu a dels PP. Jesuï es del Col·legi de Ve uela. D’aques llib e olem, de momen ,
ema ca només la mè ica, edac ada pel P. Oleza, que se’n a, g a sia a Déu, de
la u ina secula de les escoles d’ací. El capí ol II con é idees sob e el i me, que
ins a a només es à em a esa s a oba en au o s d’enllà del Pi ineu. I so a l’epí-
g a «Rhy hmi la ini lec io», a base d’una ci ació de Cice ó (Tusc., 2 II, 20), diu: «En
la lec u a cal, doncs, exp essa els ic us. És e semblan que els an ics en la lec u-
a dels i mes (in nume i lec ione), jun amen amb els ic us, enien ambé en comp-
e d’alguna mane a l’accen o dina i de les pa aules; pe ò és ce que a enien més
Se a icles de Josep Ma ia Llo e a sob e la imi ació dels i mes clàssics Fa en ia 26/1, 2004 103
9. La Veu de Ca alunya, 29 d’oc ub e de 1927, p. 13.
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 103
di : els accen s de l’esquema accen ual cauen sob e els ic us de cada peu. En els
g ups II i III no hi ha sin onia: els accen s no cauen en els ic us del sà ic ni de l’al-
caic. Amb una di e ència, pe ò, l’esquema accen ual dels sà ics ansc i s és el
gene al dels sà ics lla ins (sal an només la p onunciació à ona- ònica i ònica-
à ona en les dues p ime es places, an comú ambé en l’hendecasíl·lab iàmbic accen-
ual). En can i l’esquema accen ual dels es alcaics més a ia és una excepció din-
e l’alcaic lla í.
Això explica que en e -se el can i del e s quan i a iu a i me accen ual, l’hen-
decasíl·lab iàmbic hagi es a hendecasíl·lab iàmbic, que l’alcaic hagi deixa d’és-
se alcaic i no hagi esde ingu hendecasíl·lab iàmbic, com podem c eu e que ó a
esde ingu si l’esquema accen ual os el dels es alcaics ansc i s; que el sà ic
hagi deixa d’ésse sà ic i hagi esde ingu hendecasíl·lab iàmbic. Realmen p eneu
els sà ics i alians, els cas ellans, els ca alans i són hendecasíl·labs iàmbics amb
cesu a emenina a la quin a. Sonen pe ec amen igual que els del p ime g up
d’Ho aci que alho a que hendecasíl·labs í mics o accen uals són hendecasíl·labs
mè ics o quan i a ius.
Hem de con essa que Cos a i Llobe a en el començamen del sà ic e i a di í-
em sis emà icamen la segona ònica en lloc de la p ime a. A ol es són òniques les
dues, i alesho es és més jus pensa que el poe a olia el p edomini de l’accen p i-
me sob e el segon: Pe exemple. Sí; dins sa e a…; Illa és galana…; oh, com
anyo a…; l’a és sa ida…; Ah pugin al es…; Ho acianes, I. Casos cla s d’à o-
na- ònica, li obem només Pe què dins e es…?; A mi ce e a…; Ho ac. IV, si
plo es, pluges… (VIII); se’n éu co ona (VII); Dup ós el qui an hàbil… (Ho., VI);
pe que é Psiquis (Ho . VIII); com en e somnis (VIII). Més excepcions hom oba
en el olum de «Poesies» (San Cons anci II) i en Pe is ephanon IV. L’oda a la
Pu íssima, amb el p ime i e ce e s agu , ja no és p òpiamen sà ica po se , i é
enca a més casos de començamen à ona- onica. De o es mane es Cos a i Llobe a
és en això més acu a no sols que els poe es an e io s a Ca ducci (Meléndez i al
alien o al cos a de dulce ecino, Gius i, L’Inco onazione, e c., e c.), sinó ins que
el ma eix Ca ducci, que gai ebé p omiscua ònica-à ona amb à ona- ònica. En
Mi ama pe exemple obem: E u o il ma e; e ona il cielo; T ies e in ondo; A
lui dal ol o; l’a ae con is a; ei cede e lascia; a e d’a an i; in e e ma i; a
boschi immani; i mando in e ia, negligin al es casos dub osos; l’oda é ui es o-
es. I és que Cos a i Llobe a sembla que enia p esen l’esquema quan i a iu, cosa
innegable ac an -se del Pe is ephanon.
Sigui com sigui, an Cos a i Llobe a, com Ca ducci, com els an e io s a ells,
donen només un hendecasíl·lab iàmbic. Tan hendecasíl·lab iàmbic és Vo a la ma
de Lusi ània un dia (comença ònica-à ona), com I onca en l’al e assedega de
p esa (à ona- ònica). En pa la em més a an en exposa les a ie a s de l’hende-
casíl·lab, on ambé pa la em, ajudan Déu, dels es hendecasíl·labs no iàmbics que
s’hi mesclen, donan -li la a ie a .
Hom eu més cla el ca àc e d’hendecasíl·lab iàmbic dels sà ics de Cos a i
Llobe a, Ca ducci i an e io s poe es obse an que mai no manquen el segon accen
a la qua a en lloc de la e ce a i a o es les al es pa s donan un i me ascenden ,
al com ho és el iàmbic. Pe això els manca semp e el dàc il com a peu e ce (cin-
110 Fa en ia 26/1, 2004 Jaume Medina
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 110
quena-sisena-sèp ima). A a bé; el i me sà ic e i able és i me descenden pu , dos
oqueus (subs i uï s, el segon en Ho aci pe espondeu, peu ambé descenden , en
Ho aci), un dàc il i dos oqueus.
Sense pa la dels sà ics accen uals alemanys i anglesos, no en manquen mos-
es a I àlia. Vegeu-ne un exemple de Ca allo i (An icaglie, Roma, 1829):
Pa i agli Iddii, sémb ami l’uom che a on e
siéda i, e’l gua do en o lo sgua do isso
dolce pa la ’oda icin, soa e-
men e idendo.
Sinó que, com ha no a S ampini, no uig mai del desplaçamen del segon accen
de la e ce a a la qua a, ço que en cas de diè esi a la qua a ( eqüen pe ò no neces-
sa i en Sa o) la a esde eni masculina en lloc de emenina com en el model g ec
—i enca el ca àc e descenden del i me.
Nosal es hem ce ca d’e i a aques desplaçamen en dues e sions nos es,
una de Lenau (Re is a de Poesia, 1926 i Vida C is iana, Pen ecos a, 1927):
Tapa’m, ell, amable, amb es denses omb es
que el meu os e, pàl·lid pe la so ença
i el meu plô, encongi , l’amo ós som iu e
mai no li enquin.
Pe eu e com es des ia el sà ic iàmbic de l’esquema clàssic, n’hi ha p ou d’ob-
se a que en el cas més a o able de comença pe ònica-à ona dóna en l’es o a
qua e adònics —el inal i els es començamen s de e s.
Qui llegeix accen ualmen els sà ics d’Ho aci no copsa doncs un bel nulla.
Copsa una bonica melodia (bell i me); pe ò no la sà ica sinó una o almen oposada:
la de l’hendecasíl·lab iàmbic.
En l’a icle inen eu em…
Se a icles de Josep Ma ia Llo e a sob e la imi ació dels i mes clàssics Fa en ia 26/1, 2004 111
Fa en ia 26/1 001-136 10/1/05 17:20 Página 111
