La traducció catalana medieval de les Heroides d'Ovidi

Resum L’article presenta la traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi, realitzada per Guillem Nicolau, capellà de la cort de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) i Joan I el Caçador (1387-1396) de Catalunya i Aragó, autor també de les traduccions del Chronicon Siculum o Chronicon Siciliae al català i de la Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona al llatí. Després d’un estudi codicològic dels manuscrits conservats que contenen l’obra, ms. 543 de la Bibliothèque Nationale de París i ms. 1579 de la Biblioteca de Catalunya, que conté un fragment de la quarta heroida (De Fedra a Hipòlit), és editada la primera heroida (De Penèlope a Ulisses), i, com a apèndix, les glosses que el mateix Guillem Nicolau realitzà com a encapçalament de cadascuna de les epístoles a manera d’introducció Paraules clau: Ovidi, Heroides, català, traduccions. Abstract. The medieval Catalan translation of Ovid’s Heroides The article presents the medieval Catalan translation of Ovid’s Heroides, carried out by Guillem Nicolau, priest of the court of Peter III the Ceremonious (1336-1387) and John I the Hunter (13871396) of Catalonia and Aragon, also author of the translations of Cronicon Siculum or Chronicon Siciliae into Catalan and Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona to Latin. After the codicological study of the kept manuscripts that the work includes, ms. 543 of Bibliothèque Nationale in Paris and ms. 1579 of Biblioteca de Catalunya in Barcelona, that it comprises a fourth heroide’s fragment (Phaedra to Hippolytus), the first heroide (Penelope to Ulysses) is edited, and, as addition, the commentaries that Guillem Nicolau carried out himself as heading of each epistle as introduction. Key words: Ovid, Heroides, Catalan, translations. En 1927 la Fundació Bernat Metge edità i traduí al català les Heroides de Publi Ovidi Nasó. L’edició i traducció del clàssic llatí estigué a cura d’Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra.1Aquesta traducció catalana, però, no era la primera, car segles abans, Guillem Nicolau, capellà al servei dels reis Pere III i Joan I de Catalunya i Aragó, havia traduït per iniciativa pròpia aquesta obra, que seria cobejada per la família de Joan I. Altrament, no era la primera vegada que Guillem Nicolau exercia 1. Publi Ovidi Nasó, Heroides, edició i traducció a cura d’Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra, Barcelona, 1927, Fundació Bernat Metge, núm. 29. Edició exhaurida en l’actualitat. Faventia 24/2, 2002 37-53 La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi Josep-David Garrido i Valls Universitat Autònoma de Barcelona Seminari de Paleografia, Diplomàtica i Codicologia 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Data de recepció: 19/12/2001 Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 37 de traductor, car anys abans havia posat els seus dots de torsimany al servei de la casa reial. Ell havia traduït per a Pere el Cerimoniós el Chronicon Siculum al català2 i les Cròniques d’Aragó al llatí, és a dir, l’anomenada Crònica General de Pere el Cerimoniós o Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona, que Jerónimo Zurita creia equivocadament originària del monestir aragonès de San Juan de la Peña.3 De Guillem Nicolau sabem que en gener de 1381 encara treballava en la traducció de les Cròniques d’Aragó e de Sicília. Fou ajudant de l’escrivania de la cancelleria i havia estat capellà i comensal de la reina Elionor, tercera muller de Pere III. El 30 de juliol de 1366 entrà com a ajudant de registre a la cort de la reina.4En 1375 redactà els epitafis dels reis Jaume II i Alfons III el Benigne.5Estudiant de dret canònic, el rei el recomanà al papa en 1373 per a l’obtenció del benefici de l’església de Maella (la Terra Alta, però diòcesi de Saragossa)6, i en 1375, encara estudiant, fou recomanat de nou per a obtenir el benefici de l’església de Tiana, al Maresme.7 Guillem Nicolau s’establí, doncs, a Maella, on el tenim documentat, com a rector, en una visita pastoral del visitador diocesà realitzada el 29 de novembre del 1387.8 38 Faventia 24/2, 2002 Josep-David Garrido i Valls 2. Sobre la traducció catalana del Chronicon Siculum o Siciliae, també conegut com a Anònim Palermità o Sicilià, ultra la meva edició crítica i tesi doctoral El Llibre de la Crònica de Sicília. Estudi i edició crítica (Universitat Autònoma de Barcelona, 1997), que sortirà a la llum aviat en la col·lecció Els Nostres Clàssics de l’editorial Barcino de Barcelona, vegeu també el meu article «La Crònica de Sicília (Chronique de Sicile), traduction catalane médiévale du Chronicon Siculum», a Scriptorium, 55/1 (2001), p. 93-106 i planxes 26-29. 3. La Crònica General de Pere el Cerimoniós presenta dues redaccions: una extensa, objecte de la tesi doctoral de Amadeu-J. Soberanas (Universitat de Barcelona, 1973), encara inèdita, i una compendiada que el mateix autor publicà una dècada abans, Crònica General de Pere III el Cerimoniós dita comunament Crònica de Sant Joan de la Penya, Barcelona, 1961. Sobre aquesta crònica s’han pronunciat a bastament autors, entre altres, de la talla d’Antoni Rubió i Lluch, Jaume Massó i Torrents, Amadée Pagès, Eduardo González Hurtebise, Miquel Coll i Alentorn i Jordi Rubió i Balaguer. Per a no estendre’m innecessàriament en aquest tema, suggereixo al lector —disculpeu si semblo fatu— que consulti el meu article «Un nou manuscrit de la Crònica dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona: el ms. Ventimiliano 1/83 de la Biblioteca Regionale Universitaria de Catània», a Miscel·lània Giuseppe Tavani. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/XLII, Barcelona, 2001, I, p. 19-36. 4. Amada López de Meneses, «Documentos culturales de Pedro el Ceremonioso», a Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, V (1952), p. 669-771. 5. Ángel Canellas López i José Trenchs Odena, Cancillería y cultura. La cultura de los escribanos y notarios de la Corona de Aragón (1344-1479), Folia Stuttgartensia, Saragossa, 1988, p. 46; treball publicat en síntesi al llibre Cancelleria e cultura del medio evo, Ciutat del Vaticà, 1990, p. 202239. Incomprensiblement, aquests autors confonen el nom de la reina. 6. El document en què Guillem Nicolau és recomanat al papa, aleshores Gregori XI, està datat a Barcelona, el 26 de novembre de 1373 (Arxiu de la Corona d’Aragó —a partir d’ara ACA—, Reial Cancelleria, r. 1233, f. 24v-25r). Dóna notícia d’aquest document Antoni Rubió i Lluch, encara que sense entrar en anàlisi, a Documents per l’Història de la Cultura Catalana Mig-eval, II, Barcelona, 1921, p. CVI. Aquest volum i el primer han estat reeditats en edició facsímil per l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2000. 7. Barcelona, 25 de maig de 1375 (ACA, Reial Cancelleria, r. 1254, f. 5v). Antoni Rubió i Lluch no precisa la data d’aquest document, del qual tan solament dóna una simple referència, a Documents per l’Història..., II, p. CVI. El registre de cancelleria està confús, potser per una mala ordenació del qüadern que conté les recomanacions per a Guillem Nicolau i altres onze clergues que havien estat al servei de la reina Elionor, que ocupen els ff. 3v-7v. 8. Vicente JUSTE MOLES, Historia de Maella, Saragossa, 1995, p. 402-404. Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 38 Pel text d’aquesta visita, descobrim en Guillem Nicolau un clergue antidogmàtic i de costums relaxats. Havia fet alguns comentaris contra la transubstanciació i era afeccionat a beure en excés. El primer testimoni que tenim de l’acció de Guillem Nicolau sobre el text d’Ovidi és del 28 de gener de 1389, data en què des de Montsó Joan I reclamà una còpia en romanç de les Epistoles d’Ovidi.9Un any més tard és la reina Violant de Bar, segona muller de Joan I, qui, de Barcelona estant, l’11 de febrer de 1390, demanà un altre cop a Guillem Nicolau l’obra del poeta de Sulmona.10 No satisfeta només amb això, al mateix temps sol·licità a l’arquebisbe de Saragossa que també reclamés el llibre «ab aquelles millors maneres que tenir porets».11 La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi Faventia 24/2, 2002 39 9. Lo rey. Com nós vullam haver còpia de les Epístoles d’Ovidi, les quals vos havets arromançades, pregam e manam vós que de la dita còpia nos enviets en romanç en continent per certa persona, car pler e serviy nos en farets e lo contrari nos desplauria molt. Dada en Muntsó, sots nostre segell secret, a .XXVIII. dies de jener del any .MCCCLXXXVIIII. Rex Iohannes. Fuit missa. ACA, Reial Cancelleria, r. 1954, f. 178v. El document fou editat per primera vegada per Antoni Rubió i Lluch, que equivoca l’any d’expedició, a Documents per l’Història..., I, Barcelona, 1908, document 392, p. 350-351. L’edició exposada i les altres que segueixen han estat revisades i corregides personalment per mi a partir dels registres originals. 10. La reyna. Rector, per ço com nós trobam plaher gran en les letres d’Ovidi en pla e nós, per relació d’alscuns domèstichs nostres dignes de fe, hajam entès que vós havets aquelles desplanades e per consegüent los tenits, pregam vós que aquelles, vista la present, nos trametats si a nós desigats servir e complaure; altra letra nostra no esperada, car nós, haüdes aquelles, les ferem tantost copiar e les vos remetrem sens tota falla. E de açò nos farets servey, lo qual molt vos grahïrem e·ns tendrem par dit en son cas e loch a fer-vos gràcies e favors. Dada en Barcelona, sots nostre sagell secret, a .XI. dies de ffebrer del any .MCCC. noranta. La reyna. Al amat nostre En Guillem Nicholau, rector de Maella e capellà del senyor rey. Domina regina mandauit mihi Petro Otgerii. Prouisa. ACA, Reial Cancelleria, r. 2050, f. 14v-15r. Editat per primer cop per Antoni Rubió i Lluch, Documents per l’Història..., I, document 405, p. 361-362. 11. La reyna. Archabisbe, per ço com nós trobam plaher gran en les letres d’Ovidi en pla, les quals ha arromançades e té lo rector de Maella, segons per relació digne de fe d’alscuns familiars e domèstichs nostres havem entès, per ço us pregam que en cas que lo dit rector, al qual nós ab letra nostra scrivim per aquesta rahó, no·s recusàs trametre les dites letres, que vós ab aquelles millors maneres que tenir porets les li trascats de poder e per persona certa les nos trametats sens tota triga, car nós de continent que les hajam les farem copiar e les li remetrem sens tota falla. E d’açò nos farets plaher, lo qual molt vos grahïrem. Dada en Barcelona, sots nostre sagell secret, a .XI. dies de ffebrer del any mil .CCC. noranta. La reyna. Al reverent pare en Christ mossèn Garsia, per la divinal providència archabisbe de Seragoça. Domina regina mandauit mihi Petro Otgerii. Prouisa. ACA, Reial Cancelleria, r. 2050, f. 15r. D’aquest document, fins ara inèdit, en dóna notícia Antoni Rubió i Lluch, Documents per l’Història..., I, p. 362, nota 1. Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 39 Nogensmenys, el rector de Maella contestà seguidament a la reina i li digué que estava treballant a glossar el text. Aquestes glosses o comentaris encapçalen cadascuna de les epístoles de l’obra a mode d’introducció, que el lector pot trobar com a apèndix a aquest treball i en les quals ens centrarem detingudament més endavant. La reina, delerosa per obtenir la traducció i ara també les glosses, tornà a escriure a Guillem Nicolau el 10 de març.12 Desconeixem documentalment si Violant de Bar pogué finalment fruir de l’obra ovidiana. Possiblement sí, i l’obra, de segur, tingué ressó a l’entorn de la cort catalana, car el successor de Joan I, Martí I l’Humà, heretà de la seva neboda, la comtessa de Foix Joana,13 «un libre en pergamí, scrit en cathalà, en què són les Epístoles de Ovidi arromançades, e·s cubert de posts de cuyr negre ab deu claus e ab quatre guafets».14 Així, doncs, al final del segle XIV circulà per les terres catalanes, si més no a l’entorn reial, una traducció d’unes epístoles d’Ovidi amb glosses. És clar que unes epístoles podien ser ben bé unes Tristia o unes Epistulae ex Ponto, però el fet que l’únic manuscrit conservat de les Heroides en català, el ms. espagnol 583 de la Biblothèque Nationale de París porti aquestes glosses a l’inici de cada epístola elimina qualsevol dubte sobre l’atribució d’aquesta traducció a la realitzada per Guillem Nicolau. Altrament, Lola Badia, que també planteja la qüestió de la identificació del manuscrit conservat a París i la còpia fragmentària conservada a la Biblioteca de Catalunya, ms. 1599, amb les dades documentals de la cancelleria catalana recollides per Antoni Rubió i Lluch, finalment arriba a la conclusió, a partir de les referències contingudes als inventaris de béns del cavaller Giralt de Palou (1437), del mercader barceloní Guillem de Cabanelles i del rei Alfons IV el Magnànim, que els esments antics remeten a un sol arquetip.15 40 Faventia 24/2, 2002 Josep-David Garrido i Valls 12. La reyna. Rector, vostra letra havem rabuda, en la qual nos fets saber que vós sots mes en glosar lo translat de les letres d’Ovidi em pla, lo qual nos devets tremetre o aportar, per què, regraciants-vos molt la bona proferta que·ns en havets feta, vos preguam que, assíduament, continuant ab diligència la dita glosa, nos vullats tremetre, on abans porets per persona certa, o aportar lo dit translat ensemps ab la glosa que per vós hi serà feta. E de açò nos farets plaher, lo qual molt vos grahïrem. Dada en Barcelona, a .X. dies de març de l’any .MCCCLXXXX. La reyna. Al amat nostre En Guillem Nicholau, rector de la sgleya de Maella e capellà del senyor rey. Domina regina mandauit mihi Petro Otgerii. Provisa. ACA, Reial Cancelleria, r. 2050, f. 17. Editat primerament per Antoni Rubió i Lluch, Documents per l’Història..., I, document 407, p. 362-363. 13. Joana, filla de Joan I i la seva primera esposa, Mata d’Armanyac, fou l’única dels fills i filles del matrimoni que sobrevisqué els seus pares. Nascuda pels volts d’agost de 1375, en 1395 casà amb el comte Mateu de Foix. De naturalesa malaltissa, potser àdhuc deficient mental, traspassà en setembre de 1407. Rafael Tasis i Marca, Pere el Cerimoniós i els seus fills, Barcelona, 19802, p. 145. 14. L’inventari dels béns de la comtessa de Foix i infanta de Catalunya i Aragó està datat a Barcelona, el 9 de juny de 1492. ACA, Reial Cancelleria, r. 2262, f. 46v. Editat per Antoni Rubió i Lluch, Documents per l’Història..., I, document 601, p. 444-445. 15. Lola Badia, «Per la presència d’Ovidi a l’Edat Mitjana catalana amb notes sobre les traduccions de les Heroides i de les Metamorfosis al vulgar», a Studia in honorem prof. M. de Riquer, Barcelona, Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 40 El ms. 543 de la Bibliothèque Nationale de París és un còdex de 90 folis en paper, 230 × 208 mm, el text de les Heroides ocupa 86 folis, al f. 87r l’explicit: «Ffinito libro sit laus et gloria christo. Amen». Escriptura a línia tirada. La caixa d’escriptura mesura 126 × 108 mm. Escrit en la lletra característica dels llibres catalans en llengua romanç, en escriptura gòtica cursiva (vegeu facsímil adjunt del foli 1r del còdex): arodona, però en aquest cas molt oberta; b, l, h, amb rúbrica superior vers la dreta que no arriba a tancar del tot; clligada sempre a la lletra següent; f, s, pi qamb astes descendents sota la línia; srodona a final de paraula; gamb el traç inferior obert i acabat en rúbrica, però no amb l’elegància i horitzontalitat de la lletra gòtica catalana documental; uamb forma aguda a principi de paraula que la fa molt semblant a la b.16 Nogensmenys, sense menyscapte dels caràcters generals de la cursiva gòtica, cal fer esment a la influència de l’anomenada gòtica bastarda francesa en els traços de les astes descendents, grosses en la part superior i acabant en punta en la part inferior, i la percepció d’una certa inclinació cap a la dreta, tot i que en general també coincidiria amb les característiques de la gòtica cursiva formata.17 En definitiva, tot això ens porta a relacionar el manuscrit amb els confeccionats a la fi del segle XIV i el primer quart del segle XV, amb una escriptura gòtica d’influència francesa, introduïda a Catalunya per les tendències culturals filofranceses de la cort catalana al regnat de Joan I (1387-1396), abans que el gust per la nova littera antiqua o humanística influenciï o desplaci definitivament l’escriptura gòtica catalana. Així, doncs, el manuscrit caldria situar-lo temporalment entre el regnat de Joan I i els primers anys d’Alfons IV el Magnànim.18 La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi Faventia 24/2, 2002 41 1986, I, p. 79-109; article reeditat i corregit a Estudis de cultura literària i lectures d’Ausiàs March, València-Barcelona, 1993, p. 39-71. Aquesta autora, però, reconeix que només coneix el manuscrit de París per fotografies i segueix la descripció, correcta, que donà Pere Bohigas, «El repertori de manuscrits catalans de la Institució Patxot. Missió de París. Biblioteca Nacional (1926-1927)», Estudis Universitaris Catalans, 15 (1930) i 16 (1931), reeditat al volum del mateix autor Sobre manuscrits i biblioteques, Barcelona, 1985, p. 148, per a la descripció del manuscrit de les Heroides. La referència a l’inventari de Giralt de Palou (20 de març de 1437) està extret de les notes d’Andreu Balaguer i Merino: «Ítem, hun libre en paper, en romanç, ab posts cubertes de cuyro vermell, ab .V. boles e dos gaffets, intitulat Letres de Ovidi», citat a l’article del mateix autor, «Fragment inèdit de la IVª Heroida d’Ovidi, trelladada al català en lo segle XV», a La Renaxensa, V/1 (1875), p. 491495. L’inventari de Guillem de Cabanelles a E. Moliné i Brasés, Les costums marítimes de Barcelona, universalment conegudes pel llibre del Consolat de Mar, Barcelona, 1914, p. LI. L’inventari d’Alfons IV el Magnànim a Ramon d’Alòs-Moner, «Documenti per la storia della biblioteca d’Alfonso il Magnanimo», Miscellanea Francesco Ehrle, V, 1923, p. 405. 16. Les característiques cal·ligràfiques coincideixen amb les exposades per Giulio Battelli per a la gòtica cursiva. Vegeu d’aquest autor les seves Lezioni di Paleografia, Ciutat del Vaticà, 1999, p. 211-215. 17. A més del treball citat a la nota anterior de G. Battelli, que considera la bastarda com un tipus de gòtica cursiva, sobre les nomenclatures de l’escriptura gòtica i més concretament la littera textualis i la littera cursiva, d’on és una derivació la littera cursiva formata, vegeu el manual de Jacques Stiennon, Paléographie du Moyen Âge, París, 1991, p. 138-142. Altrament, encara que per al cas de la bastarda se centra en el cas alemany, és interessant l’exposició de Bernhard Bischoff, que jo he consultat en la seva versió francesa, Paléographie de l’Antiquité Romaine et du Moyen Âge occidental, París, 1985, p. 154-163. 18. En 1413 està datat el manuscrit de la Crònica de Sicília conservat a la Biblioteca Nacional, a Madrid, ms. 2084, amb les caplletres idèntiques a les exhibides pel manuscrit de les Heroides, Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 41 Alternança de caplletres ornamentades vermelles i blaves, que trobem a l’inici de cada glossa i epístola, als folis 1r, 4r, 7v, 8r, 11v, 16r, 16v, 20v, 24v, 25r, 30r, 33r, 33v, 38r, 38v, 42r, 42v, 45v, 46r, 50r, 50v, 54r, 54v, 57v, 58r, 64r, 70r, 75r, 75v, 80v, 86v. La numeració dels folis és moderna. La relligadura és en pergamí, que P. Bohigas considera del segle XVII, amb el títol Història de Throya al llom, que també trobem al primer foli de guarda. Al marge superior del f. 1r trobem el nom d’un dels propietaris: «És de Don Diego de Rocabertí Pau y Bellera» i dessota Espagnol 543. Al f. 88r trobem al marge superior esquerre, en lletra dels segle XIX, més cal·ligràfica en les dues primeres línies i cursiva en les dues últimes, el nom «Chatarina» i dessota «Al molt magnífich senior mosèn Vidal de la vila de Palafrugel / A set era bigora qui no pot faltar que choria i no dich més chri / sia ab tots vui ab chatorsa de max de l’ann mil uisens uitenta». Al marge superior del f. 89r, en lletra com l’anterior, cal·ligràfica: «Desde poniente a levante passa de septentrión chon alta bos retumbante / es cosa iusta se chante un chaso de admiración es chaso dulce i grasiosa». Al f. 90r hi ha un text de vint línies de difícil lectura per l’excessiva cursivitat de la lletra, que no té res a veure amb la resta del còdex. Aquest còdex era el mateix que pertanyé al bibliòfil mallorquí resident a Barcelona Miquel Victorià Amer, i del qual Antoni Rubió i Lluch tenia notícia.19 A la mort d’aquell, els seus hereus vengueren part dels seu patrimoni bibliogràfic a l’Ateneu Barcelonès, que forma part actualment de la rica col·lecció de manuscrits d’aquesta institució. En canvi, el còdex de les Heroides fou venut a la Bibliothèque Nationale de París. A més d’aquest còdex de les Heroides conservat a París, un altre manuscrit, tot i que conté únicament una part de la quarta epístola «De Fedra a Hipòlit», pertanyé a Andreu Balaguer i Merino, que el publicà a la revista La Renaxensa en 1875.20 És l’actual ms. 1599 de la Biblioteca de Catalunya. En paper, ocupa dos folis d’un ternió, 300 × 220 mm. Escriptura a línia tirada, 190 × 120 mm de caixa d’escriptura (110 × 120 el f. 2v). Espai reservada per a la caplletra a l’inici del text, amb una p, inicial de Phedra, com a marca. Al marge superior del f. 1r, una anotació molt probablement del mateix Andreu Balaguer i Merino: «S. XV. Fragment d’una letra mitològica; o sia traducció de la 1ª meytat de la IV Heroida d’Ovidi (Phedra a Hypòlit)». L’editor i propietari aleshores del manuscrit ens diu a l’inici de la seva edició: «Aytal se troba entre los llibres que havém en nostre estudi y sembla fou part del comens d’un in folio, no continuat per lo traductor, ó millor per l’escrivent que’l copiava. Compren dos fullas de paper escritas, seguidas d’altre en blanch, veyentse en la primera d’aquellas lo lloch destinat pera la iluminació de la lletra P capujua ó inicial allí indicada. Lo carácter del manuscrit es propi evidentment d’un bon 42 Faventia 24/2, 2002 Josep-David Garrido i Valls també en lletra cursiva gòtica encara que amb una manca de trets bastards que sí que percebem al manuscrit de l’obra d’Ovidi. Vegeu el meu article, citat més amunt, «La Crònica de Sicília (Chronique de Sicile), traduction catalane médiévale du Chronicon Siculum», concretament les pàgines 9899 i la planxa 28. 19. Documents per l’Història..., I, p. 361, nota 1. 20. Vegeu la referència bibliogràfica a la nota 15. Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 42 pendolista del XVesegle, y lo tros de la composició literaria qu’en ell se translada al catalá pertany á la primera meytat de la IV.aHeroida d’Ovidi». Aquest fragment de la quarta heroida coincideix amb el manuscrit de París, però sense la glossa. Pere Bohigas ja indicà les coincidències entre tots dos manuscrits.21 Més recentment, Lola Badia ha indicat algunes diferències entre totes dues versions: la lectura de Cert per Cret al manuscrit de la Biblioteca de Catalunya, Amazoyna per Amatzònia, haurà per aurà, donas per dones; l’omissio ex homoioteleuto del llatí «Perlege, quodcumque est» al manuscrit de París. Finalment, aquesta autora indica la discordança entre «Cupido, deessa de amor» (París) i «Cupido, déu de amor» (Barcelona).22 No estaria complert aquest treball si no féssim esment a l’altra obra ovidiana traduïda al català, les Metamorfosis. La traducció la realitzà en la segona meitat dels segle XV el barceloní Francesc Alegre.23 Fou impresa a Barcelona, al taller de l’impressor Pere Miquel, el 24 d’abril de 1494. En l’actualitat s’han conservat dos incunables d’aquesta obra, un és l’exemplar 11-VII-16 de la Biblioteca de Catalunya, en molt bon estat, i altre l’Incunable 515 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, greument mutilat, que manca de les al·legories realitzades per Francesc Alegre a partir de la traducció del clàssic ovidià. Efectivament, Francesc Alegre traduí les Metamorfosis d’Ovidi, però adjuntà al text unes al·legories tretes del De genealogia deorum de Boccacio. Aquesta obra fou dedicada a la infanta Joana de Catalunya i Aragó —la Boja—. D’antuvi el treball d’Alegre provocà polèmica entre els contemporanis, que l’acusaven de la inutilitat de la traducció, àdhuc adduint que ja existia una versió catalana de l’obra, que no era una versió íntegra i que s’havia servit de l’obra de Boccaccio.24 A l’epíleg de l’obra l’autor es defensa de les acusacions amb un hàbil estratagema literari en què el llibre rebat les acusacions. Així, per al nostre interès, surt mencionada l’obra de Francesc de Pinós, avui perduda, que sembla ser el primer traductor de les Metamorfosis al català. Emperò, tornem de nou a l’obra ovidiana objecte del nostre interès. El manuscrit de París recull cadascuna de les epístoles acompanyades amb la corresponent glossa de la manera que segueix: 1/ De Penèlope a Ulisses, ff. 1r-3v; 2/ De Fil·lis a Demofont, ff. 4r-7v; 3/ De Briseida a Aquil·les, ff. 7v-11v; 4/ De Fedra a Hipòlit, ff. 11v-16r; 5/ D’Enone a Paris, ff. 16r-20v; 6/ D’Hipsípila a Jàson, ff. 20v-24v; La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi Faventia 24/2, 2002 43 21. Sobre manuscrits i biblioteques, p. 148, nota 184. 22. Lola Badia, «Per la presència d’Ovidi...», p. 86 i nota 49 (1986); p. 54 i nota 49 (1993). 23. Sobre aquest personatge, vegeu el treball de recerca realitzat per Pere Quer i Aiguadé, Estudi sobre Francesc Alegre. Dues obres inèdites: El sermó d’amor i La passió de Jesucrist, Universitat Autònoma de Barcelona, 1988. També és interessant l’article de Jaume Turró, «—Officium poetae est fingere—: Francesc Alegre i la Faula de Neptuno i Dyana», a Lola Badia i Albert Soler, Intel·lectuals i escriptors a la Baixa Edat Mitjana, Barcelona, 1994, p. 221-241. 24. Sobre aquesta polèmica, l’obra de Lola Badia ja citada, «Per la presència d’Ovidi...», p. 87-91 (1986); p. 56-67 (1993). Aquest article ve acompanyat d’un apèndix amb la transcripció dels ff. 160r-161v de l’incunable de la Biblioteca de Catalunya, que contenen algunes al·legories d’Alegre. La polèmica sobre l’obra d’Alegre també a Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la Llengua Catalana. 2. El segle XV, Barcelona, 1996, p. 426-432. Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 43 7/ De Dido a Eneas, ff. 24v-29v; 8/ D’Hermíone a Orestes, ff. 30r-33r; 9/ De Deianira a Hèrcules, ff. 33r-38r; 10/ D’Ariadna a Teseu, ff. 38r-42r; 11/ De Cànace a Macareu, ff. 42r-45v; 12/ De Medea a Jàson, ff. 45v-50r; 13/ De Laodamia a Protesilau, ff. 50r-54r; 14/ D’Hipermnestra a Linceu, ff. 54r-57v; 15 [16]/ De Paris a Hèlena, ff. 57v-64r; 16 [17] D’Hèlena a Paris, ff. 64r-69v; 17 [18] De Leandre a Hero, ff. 70r-75r; 18 [19] D’Hero a Leandre, ff. 75r-80v; 19 [20] D’Aconci a Cidipe, ff. 80v-86r; 20 [21] De Cidipe a Aconci, f. 86v. Com el lector pot notar, manca l’epístola «De Safo a Faó» (núm. 15 de les edicions llatines). És per això que he posat entre claudàtors quadrats el número de l’heroida segons la numeració tradicional.25 Ací entraríem en la qüestió de l’atribució a Ovidi de les vint-i-una cartes, cosa que sembla avui acceptada pels especialistes. No obstant això, la carta de Safo ha estat tradicionalment exclosa, car no apareix en la majoria dels manuscrits llatins, entre els quals hi hauria l’utilitzat per Guillem Nicolau. Tanmateix, sí que apareixen la resta d’heroides discutides, és a dir, les sis últimes o cartes dobles, que hi ha qui ha atribuït a Sabí, amic d’Ovidi.26 La darrera epístola, «De Cidipe a Aconci», està incompleta i només arriba fins al vers 12 (edició Showerman) o 14 (edició Moya) de l’original llatí: «Ella, verge, mils deguera dar favor als anys de mi, verge, los quals jo tem que ella vulla que sien pochs a mi, ço és que muyre tost». Potser aquesta interrupció s’hagués degut a una mancança textual de la còpia llatina, però jo més aviat l’atribueixo a la mateixa còpia catalana, que ha restat inacabada per a la posteritat, no sabem per quins motius, amb l’afegitó de l’explicit solitàriament al foli següent, d’antuvi destinat a continuar l’obra. Edició de la primera heroida, de Penèlope a Ulisses Aquesta edició parcial pretén ser un avanç a l’edició del ms. 543 de la Bibliothèque Nationale de París que tinc preparada i, alhora, un complement necessari per a analitzar la qualitat de la traducció realitzada per Guillem Nicolau. Remeto l’autor a les edicions llatines esmentades més amunt en nota per a realitzar un correcte acarament dels dos textos. He optat, com és habitual, per regularitzar l’ús d’ii ji d’ui v. La puntuació i l’accentuació han estat modernitzades d’acord amb els criteris ortogràfics actuals. Altrament, la glossa o comentari és en cursiva, per a diferenciarlo del text de l’heroida. Qualsevol aclariment sobre el text apareixerà en nota. 44 Faventia 24/2, 2002 Josep-David Garrido i Valls 25. Per al present estudi i posterior edició de la traducció catalana de la primera heroida he utilitzat l’edició amb traducció a l’anglès de Grant Showerman, segona edició revisada per G.P. Goold, Londres, Loeb Classical Library, 1986; i l’edició amb traducció castellana de Francisca Moya del Baño, Madrid, CSIC, 1986. 26. El fet que el de Sulmona fes una relació de les heroides a Amores II 18, 19-26, i n’esmenti nou: Penèlope, Fil·lis, Enone, Cànace, Medea, Ariadna, Fedra, Dido i Safo, és a dir, 1, 2, 5, 11, 12, 10, 6, 7 i 15, ha fet pensar que només de les quinze primeres es pot parlar d’Epistulae Heroidum. Sobre aquesta qüestió, vegeu la introducció de Francisca Moya a l’edició i traducció castellana de les Heroides, citada més amunt, p. XXX-XXXIV. També sobre el mateix tema, encara que aquest autor s’inclina a pensar que Ovidi afegí posteriorment les sis cartes darreres, Ludwig Bieler, Historia de la literatura romana, Madrid, 1992 (setena reimpressió), p. 248-249. Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 44 [De Penòlope a Ulixes] Penòlope, filla de Itari, tramès a Ulixes, marit seu, aquesta letra. Aquest Ulixes anà ab los altres grechs a la batalla de Troya e aquí stech .V. anys e més, que tornàs per altres .V. anys, car per ço com ell27 anà contra los temples dels déus quant Troya fo presa, fo condempnat per los déus que .X. anys anàs vagarós per la mar ans que tornàs a sa terra. Penòlope, muller sua, requesta per molts cortejadors, amonestà Ulixes que degua tornar e al·leguà moltes rahons. La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi Faventia 24/2, 2002 45 27. ella al manuscrit. París, Bibliothèque Nationale, Ms. 543, f. 1r. Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 45 13. [De Laomedònia a Protheselau] Protheselau fo rey de la ciutat de Ffílaçe, qui ab los grechs anà a la batalla de Troya. E car Agameneó havia a menyspreu sacrificar a Diana, Diana detenia tots los grechs en la isla de Àulida, axí que no podien haver via de passar en Troya. Los quals com sperassen aquella via, Laomedònia tremès a Protheselau aquesta letra. 14. [D’Ipermestra a Lino] Dànaus e Egistus foren germans.51 Dànaus hac .L. filles e Egistus .L. fills. Dànaus hoí en les respostes dels déus que un nebot seu lo ouçiuria e per aquesta rahó forçà Egistus que ajustàs per matrimoni los seus fills a les sues filles, e axí fo fet. Dànaus donà a cascuna filla una spasa ab que ouçiés son marit quant dormiria, e axí fo fet exceptada Ipermestra, qui perdonà a son marit Lino, e per ço fo encarçerada per son pare. E quant fo en lo carrer tramès aquesta letra a Lino. 15 [16]. [De Paris a Elena] Les deesses Juno, Pal·las e Venus, convides a les noçes de Tetis e de Peleu; fo irada la deessa Discòrdia perquè no y fo convidada, e gità en la casa on elles eren un pom d’aur en què havia scrit «sia donat a la pus bela.» Lo qual vaent les deesses cascuna de elles lo volgué haver, e vengueren a Júpiter que jutgàs qual era pus bela e li donàs lo pom, mas Júpiter, no volent encórrer malvolença de aquelles si per la una jutjàs, remès elles a Paris, pastor. E Juno promès a ell regne e riqueses, Pal·las saviesa e virtut, e Venus la pus bela dona del món; a la promissió de la qual Paris consintent, jutgà que ella era la pus bela, donà-li lo pom. Venus amonestà Paris que anàs en Grèçia e prengués Elena, en la qual fo reebut, e com no gosàs parlar manifestament ab Elena, tramès-li aquesta letra. 16 [17]. [D’Helena a Paris] Helena screví a Paris aquesta letra, en la qual entén spaordir e rependre Paris e puys satisfer a ell. 17 [18]. [De Leànder a Heros] Cestos e Abidos foren ciutats entre los quals havia un bras de mar appellat la mar de El·les. Leànder era de Abidos, Heros era de Cestos, e tota ora que venia Leànder a sa amigua nadava. Ara la mar era torbada, per què tramet a Heros aquesta letra. 18 [19]. [D’Heros a Leànder] Heros scriu aquesta letra seguint a Leànder. Entençió d’ella és amonestar a Leànder que persever en la amor e que no am altra mes que ella. 52 Faventia 24/2, 2002 Josep-David Garrido i Valls 51. Dànau i Egipte, fills bessons de Belos. Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 52 19 [20]. [D’Aconci a Cidepe] Aconci fo un jove de la isla de Chia52, qui amava Cidepe, mas ell no gosava enquerir. Ella era nobla e sacerdotessa o capellana del temple de Diana. Perquè hac consell de amor scriví en un pom aquestes paraules: «Jo, Cidepe, jur a tu, Aconci, per les sagrades virtuts de Diana, que jo seré ta companyona e ta muller». E aquell pom gità denant Cidepe, qui fahïa oració en lo templa denant l’altar de Diana; e Cidepe que·l trobà, no volent fer matrimoni ab ella, comensà haver febra, e per açò Aconci, haüda avinentesa, tramet-li aquesta letra. 20 [21]. [De Cidepe a Aconci] Cidepe tramet aquesta letra seguent Aconci, la qual, per temor de Diana, consent als seus prechs e promet que pendrà ell per marit, dient pahor aguí. La traducció catalana medieval de les Heroides d’Ovidi Faventia 24/2, 2002 53 52. Ceos. Faventia 24/2 001-204 19/12/02 11:10 Página 53