A propòsit d'una lectura sobre Benet Garret «Il Cariteo» (1450-1514) (Giovanni Parenti)

NOTES Faventia 20/1 083-094 2/3/98 16:50 Página 84 A R. sepulta penitus tristitia parthenopea La bibliografia dedicada a l’estudi de l’entorn cultural i, en concret, a la literatura conreada a la cort catalanoaragonesa del Regne de Nàpols, ha donat fruits abundants i ha omplert buits considerables. Resseguint la trama de les planes que parlen de Benet Garret, conegut dins el cercle humanístic pontanià amb el sobrenom de «Cariteo», planes escrites tot sovint per italianistes estudiosos del Quattrocento i per algun llatinista interessat en la formació clàssica del poeta, he arribat a la lectura de l’obra més recent que s’ha escrit sobre Garret, firmada pel professor Giovanni Parenti1. L’objectiu de les línies que presento consisteix primordialment a oferir determinades reflexions, àmplies en alguns punts i precises en d’altres, al voltant de la figura del poeta català a propòsit de la lectura del llibre de Parenti. En el prefaci l’autor expressa quins han estat els motius que l’han empès a escriure sobre Garret: «tentare di dare risposta alle domande rimaste insoddisfatte, e tutto coordinare e fondere in un esame complessivo della personalità e dell’opera di Cariteo»2. Donar respostes a preguntes insatisfetes (dissortadament algunes encara hi resten); coordinar-ho i fondre-ho tot (es refereix a la literatura crítica sobre Garret, produïda per altres intel·lectuals italians), per tal d’obtenir un examen global del poeta i de la seva obra. Adoptant com a punt de partença l’afirmació de Parenti, voldria repassar en primer lloc qui era Benet Garret, quina era la seva formació, quin el seu paper a la cort napolitana i quina la relació que mantingué amb l’acadèmia pontaniana. Seguidament caldrà establir l’estat de la qüestió quant a la bibliografia general i les monografies dedicades a l’autor i passar a l’anàlisi de les aportacions i les reelaboracions de Parenti, per acabar afegint altres perspectives sobre el tema, sense caure en la polèmica. 1. Giovanni PARENTI, Benet Garret detto il Cariteo: profilo di un poeta, Florència, L. S. Olschki, 1993. El llibre forma part de la col·lecció «Quaderni di Rinascimento» de l’Istituto Nazionale di studi sul Rinascimento. 2. Ibídem, p. 2. Faventia 20/1, 1998 85-94 A propòsit d’una lectura sobre Benet Garret «Il Cariteo» (1450-1514) (Giovanni Parenti) Isabel Segarra Añón IES Provençana L’Hospitalet de Llobregat Data de recepció: 12/9/1996 Faventia 20/1 083-094 2/3/98 16:50 Página 85 No és la meva intenció escriure una ressenya llarguíssima i primmirada de l’obra de Parenti, sinó més aviat prendre-la com a darrera publicació «aggiornata» de la recerca sobre Benet Garret per assenyalar, matisar, completar i comentar aspectes remarcables que cal tenir en compte a l’hora d’endinsar-nos en el coneixement del poeta humanista català3. Benet Garret neix a Barcelona vers el 1450. L’any 1467 o potser el 1468 marxa a la cort catalanoaragonesa de Nàpols. Allí es relaciona amb el cercle humanista de l’acadèmia pontaniana on coneix Pontano, Sannazaro, Summonte i Pardo, entre d’altres. El 1486 esdevé un personatge rellevant en els afers polítics i administratius del Regne, ja que simultàniament a l’elecció de Giovanni Pontano com a secretari d’Estat en substitució d’Antonello Petrucci, Cariteu és anomenat conservador del segell reial. Es converteix en un funcionari més incorporat a l’aparell burocràtic de la cort. A partir d’aleshores, Garret inicia el seu cursus honorum, que l’any 1495 el portarà a ocupar el càrrec de secretari de Ferran II de Nàpols. Arran de la invasió francesa de Carles VIII, seguirà el seu rei a l’exili. Més tard, de 1501 a 1503, resta a Roma. Allí coneix altres intel·lectuals i humanistes com Angelo Colocci, que estava convençut que en els dies de sojorn a Roma Cariteu havia traduït a l’italià els poemes de Folquet de Marsella. De tornada a Nàpols, caiguda ja la dinastia, el virrei de Ferran el Catòlic, Gonzalo Fernández de Córdoba, l’anomenà governador del comtat de Nola. Tot i així, en aquesta darrera etapa de la seva vida visqué en condicions humils, patí de gota i morí el 1514 a la seva casa del «vico de li Dactoli» de Nàpols. Tal com testimonien els seus contemporanis Summonte, Pontano i Sannazaro, Cariteu fou home docte en lletres clàssiques, en la coneixença del provençal, bon músic i, sobretot, poeta. Pontano encunyà per a ell el sobrenom de Chariteus, ‘deixeble i amic de les Gràcies’. Sannazaro l’anomenà Barcinio a l’ègloga dotzena de la seva Arcadia, apel·latiu amb què recordava l’origen de l’amic. L’elecció del nom acadèmic Chariteus, difós per la tradició literària italiana en Cariteo, remet directament al gènere conreat per l’autor: la poesia. Es tracta d’una poesia en italià toscanitzat, molt probablement degut a un allunyament volgut de la lírica popularitzant napolitana del moment; una poesia llatinitzada, també, que segueix el cànon humanístic de l’acadèmia pontaniana, nodrida en la imitatio de la poesia romana d’època augustea. Garret cercà per a la seva obra un model lingüístic i literari ennoblidor, el toscà i el petrarquisme, encara que aquest últim sigui resseguible en la majoria dels casos a través de patrons i esquemes gairebé sempre formals. 86 Faventia 20/1, 1998 Isabel Segarra Añón 3. Des de l’any 1990 m’he interessat per la recerca sobre B. Garret. Pel que fa a aquest treball, em permeto remetre a Isabel SEGARRA AÑÓN, La presència d’Horaci en la cançó de cloenda de l’Endimione. Altres temes sobre la influència dels clàssics a Cariteu, tesi de llicenciatura (inèdita) dirigida pel Dr. Joan Bastardas, llegida a la Facultat de Filologia de la UB el 17 d’octubre de 1991; també remeto a l’article de la mateixa autora, «El tema del monumentum horaciano en B. Garret «Il Cariteo», poeta y humanista catalán en la corte catalano-aragonesa de Nápoles», a Actas del coloquio humanista Antonio de Nebrija: Edad Media y Renacimiento, Salamanca, Ediciones de la Universidad, 1994, p. 505-512; «Virgili en l’Aragonia de Chariteo: una lectura política», a Anuari de Filologia, Universitat de Barcelona (en premsa). Faventia 20/1 083-094 2/3/98 16:50 Página 86 Garret és conegut pel seu cançoner, l’Endimione. El petrarquisme de l’Endimione, palès en el tractament de l’amor i en l’ús del toscà, ple de girs i peces lèxiques extretes dels Rerum vulgarium fragmenta, discorre paral·lelament al costat d’una altra tendència que es constata al llarg del text garretià: la voluntat d’inserir i recuperar els clàssics. Cariteu ha volgut rellegir-los, traduir-los, recrear-los en el teixit poètic creat, talment que els models lírics llatins constitueixen en substància la carta de presentació que el poeta ofereix als seus interlocutors humanistes. L’ampli i aprofundit coneixement dels clàssics que Cariteu demostra en tota la seva obra, tant en el cançoner com en els poemes narratius de caire moralitzant —Pascha o el càntic De dispregio del mondo— i de caire mitològic —els quatre càntics titulats Methamorphosi — fa molt difícil de creure que, encara que continuà llegint i aprenent sota l’aixopluc dels pontanians, no hagués rebut ja una bona formació a Barcelona abans de marxar a l’aventura napolitana. Cal afegir, a més, que per accedir al funcionariat de la cort havia de comptar amb un cert grau d’instrucció, factor bàsic en l’admissió i en la possibilitat d’«ascens» en els càrrecs administratius i cancellerescos. Continua essent «una domanda insoddisfatta», en mots de Parenti, obtenir noves dades sobre l’origen familiar de Garret i els seus anys viscuts a Barcelona, tot i que no hem de descartar orientar la recerca vers el material d’arxiu català més que no pas napolità. L’erudit italià Erasmo Pèrcopo publicà en apèndix a la seva edició de l’obra completa de Cariteu tots els documents d’arxiu trobats a Nàpols (a l’Arxiu d’Estat i a l’Arxiu de l’Arquebisbat) signats per Garret i també aquells que hi feien referència. El 1898, sis anys més tard de l’aparició de l’edició de Pèrcopo, Tammaro De Marinis publicà tres documents d’arxiu més sobre aspectes diversos de la vida de Cariteu a Nàpols4. Si un lector dels nostres dies vol conèixer l’obra de Garret i no pot accedir a les edicions «cinquecentine», encara avui haurà de llegir el poeta català en l’edició de les Rime de Pèrcopo (any 1892), erudita, molt anotada, però tanmateix susceptible de revisió quant a diversos punts. Entre els més rellevants convé indicar la necessitat d’actualitzar-la en certs aspectes tipogràfics i de puntuació; en la precisió d’algunes anotacions sobre les fonts clàssiques dels poemes de vegades poc exactes i, d’altres, omeses. La literatura crítica sobre Garret n’ha mostrat alguns exemples, tot i que resten isolats precisament per la manca d’una nova edició revisada que els inclogui. Parenti, com ja ho havia fet Rino Consolo5, indica a peu de pàgina alguna inexactitud i omissió de Pèrcopo, tot i que no expressa el suggeriment de revisió. A propòsit d’una lectura sobre Benet Garret Faventia 20/1, 1998 87 4. Pel que fa als documents editats per Erasmo PÈRCOPO, vegeu l’edició completa de l’obra garretiana a cura d’aquest mateix estudiós, Le Rime di Benedetto Gareth detto il Chariteo, «Biblioteca napoletana di Storia e Letteratura» editada per Benedetto Croce, Nàpols, 1892, 2 vols. Vegeu esp. l’apèndix inclòs al vol. II. Igualment, Tammaro DE MARINIS, «Tre documenti inediti riguardanti il “Chariteo”», a Archivio storico per le provincie napoletane, XXIII (1898), p. 399-403. Sobre la catalogació i la descripció del corpus conservat de la cancelleria catalanoaragonesa de Nàpols, vegeu Jole MAZZOLENI, Regesto della Cancelleria Aragonese di Napoli, Archivio di Stato di Napolipubblicazioni degli Archivi di Stato, Nàpols, L’arte tipografica, 1951. 5. Vegeu Rino CONSOLO, «Il libro di Endimione: modelli classici, “inventio” ed “elocutio” nel canzoniere del Cariteo», a Filologia e Critica, 3 (1978), p. 19-94. Faventia 20/1 083-094 2/3/98 16:50 Página 87 Ara bé, l’estudi de les edicions renaixentistes de Garret, un dels poetes de la cort catalanoaragonesa que en vida tingué difusió immediata gràcies a la tipografia veneciana i napolitana de l’època, permet dilucidar el procés de redacció del cançoner i de la resta de poemes que completen les opera omnia garretianes. De gran ajut és també l’únic còdex que ha romàs de l’Endimione, l’anomenat Còdex De Marinis, que havia format part de la biblioteca de Tammaro De Marinis i ara deu trobar-se en mans d’algun ric bibliòfil6. Sembla ser que la primera elaboració del cançoner s’hauria de situar entre els anys 1493-1494, segons els indicis que ens dóna el Còdex De Marinis. La segona se situa poc abans de l’editio princeps del 1506 i la tercera i definitiva es produeix entre el 1508-1509, amb el lliurament de l’obra completa a la impremta de Sigismondo Mayr, text en què s’han eliminat els estrambots i les frottole, metres popularitzants que havien estat inclosos en les edicions anteriors. Cada fase marca una poètica que s’acosta paulatinament als models àulics de la poesia llatina, puix que Garret pretén arribar amb el contingut humanístic dels seus poemes al públic de l’acadèmia, acostumat a la producció lírica de Pontano, que bevia principalment de Properci i de Catul. Dins aquesta línia d’imitació clàssica, Properci era el poeta llatí més proper a l’ideal de l’amor petrarquista, ja que a la seva obra exalça els conceptes de la fides i del foedus amoris, elimina progressivament del vers tot element de sensualitat «escandalosa» i confereix un to refinat als sentiments. El text propercià constitueix un punt de partença per als sonets garretians que reelaboren el tema del mollis liber7. Lucreci, Catul, Tibul, Horaci i Ovidi completen amb Porperci les fonts clàssiques predominants en els poemes amorosos del cançoner. Cadascuna de les imitacions de Cariteu i, en ocasions, traduccions adobades amb motius petrarquistes presenten un interès especial per als estudis sobre insercions, o millor, intertextualitat i recepció de la literatura clàssica en els textos humanístics. Més enllà de la incorporació de peces lèxiques extretes en traducció directament del text antic, hem de parlar d’un recurs altament productiu, característic de molts poemes de Cariteu: em refereixo al que s’ha anomenat «especialització incipitària»8. Consisteix bàsicament en la recuperació total o parcial, en traducció o en reelaboració, de l’íncipit del text clàssic. L’especialització incipitària acompleix un rol específic: el reconeixement quasi immediat del model per part del públic. Aporta valor emblemà88 Faventia 20/1, 1998 Isabel Segarra Añón 6. Parenti ens informa del fet que el 18 de juny de 1991 el manuscrit va sortir a subhasta a la Sotheby’s de Londres. Actualment és introbable. Cf. G. PARENTI, Benet Garret detto il Cariteo: profilo di un poeta, Florència, L. S. Olschki, 1993, p. 4, n. 4. Del fet, me n’havia donat notícia el Dr. Amadeu Soberanas. Per a la descripció completa del còdex, el seu agençament per al rei Ferrandino quan encara era príncep de Càpua (1467-1493), les insercions recentiores de Cariteu on hi ha lletres, cobles i cançons i, finalment, les belles il·lustracions de portada, vegeu Gianfanco CONTINI, «Il codice De Marinis del Cariteo», a Studi di bibliografia e storia in onore di T. De Marinis, Verona, 1964, vol. II, p. 15-31. 7. Sobre Properci a Cariteu, vegeu l’acurat article de Claudia FANTI, «L’elegia properziana nella lirica amorosa di Cariteo», a Italianistica, 15 (1985), p. 23-44. Parenti l’ha tingut present, encara que lleugerament, i el cita a les pàgines 1, 15, 64 del seu llibre. 8. Sobre l’especialització incipitària, vegeu G. B. CONTE, Memoria dei poeti e sistema letterario. Catullo. Ovidio. Virgilio. Lucano, Torí, Einaudi, 1974, p. 53 i següents. Faventia 20/1 083-094 2/3/98 16:50 Página 88 tic, puix que suposa per ella mateixa l’adhesió a l’original. D’un ampli ventall d’exemples localitzats en els poemes garretians en destaquem l’íncipit de la cançó XIX de l’Endimione: «Non sempremai dal ciel procella cade» i Horaci, Odes,II, 9, 1-2 diu: «Non semper imbres nubibus hispidos / manant». Juntament amb el tema clàssic de la consolatio, Garret recull a manera de condensació en el mot procella dos substantius emprats per Horaci, imbres en el primer ves de l’oda i procellae del tercer d’Horaci: «vexant inaequales procellae». Així, l’adopció de lèxic i la recuperació de l’íncipit horacià constitueixen en el nostre poeta òptimes tècniques de connexió intertextual. Voldria continuar tractant aspectes més específics que s’han apuntat en les primeres pàgines d’aquest escrit. En primer lloc, a fi de situar l’aportació de Parenti a l’estudi de Benet Garret, convé fer una ràpida panoràmica dels treballs anteriors sobre l’autor. En els antics i els nous manuals sobre història de la literatura italiana Garret apareix en petits apartats9. Els estudis de caire crític i monogràfic sorgiren arran de la completa edició d’Erasmo Pèrcopo10. Entre els primers comptem amb l’aportació de les personalitats de Croce i de Getto; entre els segons, els més destacats, l’anàlisi d’Enrico Fenzi sobre la llengua i l’estil de Cariteu11, Rino Consolo amb el seu preuat i bell article en què explicità gran part de les fonts llatines del cançoner12, el capítol que Marco Santagata dedicà a Sannazaro i a Cariteu en el seu llibre La lirica aragonese13 i l’article de Claudia Fanti sobre Properci en la lírica garretiana14. Ha estat aquest el punt de partença indefugible per a Parenti. Tanmateix, dins la diversa bibliografia espanyola sobre l’època, hi ha alguns títols (petits articles, repertoris bibliogràfics, dades en capítols sobre els intercanvis culturals amb el Regne de Nàpols) que inclouen informació sobre Garret, títols que Parenti no ha tingut presents15, entesos com a punts de partença de la recerca sobre l’autor des de Catalunya. Reinterpretant la tasca de tots aquests estudiosos, Parenti ha construït un llibre monogràfic, dividit en deu capítols16, fixant-se especialment en el petrarquisme i l’antipetrarquisme, l’herència trobadoresca i stilnovística del cançoner, és a dir, incidint en particular en Garret com a poeta «in volgare», per bé que no ha descurat l’anàlisi de les represes cabdals de fonts clàssiques en els poemes amorosos. I així, A propòsit d’una lectura sobre Benet Garret Faventia 20/1, 1998 89 9. És digne d’interès l’apartat «La letteratura aragonese», a Storia della letteratura italiana, d’E. CECCHI i N. SAPEGNO, vol. III, Il Quattrocento e l’Ariosto, Milà, Garzanti, 1965, p. 560-566. 10. Op. cit. a la nota 4. 11. Vegeu Enrico FENZI, «La lingua e lo stile del Cariteo dalla prima alla seconda edizione dell’Endimione», a Studi di filologia e critica, 1 (1970), p. 9-83. 12. Rino CONSOLO, op. cit. a la nota 5. 13. Vegeu Marco SANTAGATA, La lirica aragonese. Studi sulla poesia napoletana del secondo Quattrocento, Pàdua, Antenore, 1979. 14. Claudi FANTI, op. cit. a la nota 7. 15. Em refereixo, per ex., al breu article de J. ARCE, «Un español en la historia de la lírica italiana», a Atlántida, 38 (1969), p. 234-239; també al repertori bibliogràfic TODA Y GÜELL i a F. ELÍAS de TEJADA, Nápoles hispánico, Madrid, Montejurra, 1959-1961, 4 vols. 16. Tenen per títol, per ordre d’exposició: «le edizioni», «la vita», «poesia volgare e immortalità», «la cultura e l’ambiente», «i modelli», «il primo canzoniere», «i protagonisti», «petrarchismo e stilnovismo», «il secondo canzoniere», «la fortuna». Faventia 20/1 083-094 2/3/98 16:50 Página 89 l’anomena poeta humanista17 en el ple sentit de la paraula, perquè —crec— Cariteu no es limita a la lectura dels clàssics, sinó que va més enllà, talment que en resulten poemes que, en alguns casos, tenen el valor de traduccions artístiques dels originals; en d’altres, reelaboracions enginyoses de motius antics. Per citar-ne un parell: el paraklausíthyron dels elegíacs llatins i els nocturns virgilians18 convertits en serenates i el deliri en l’ardor de la passió amorosa evocat per Lucreci en el seu poema19, recreat per Garret en dolç sonet amorós petrarquista20. Tant les monografies anteriors a l’obra de Giovanni Parenti com aquesta mateixa han tractat àmpliament i acurada l’estructura, les fases de redacció i les fonts de l’Endimione, deixant marcadament de banda la resta de la producció garretiana. No podem negar que la temàtica dels poemes narratius de Cariteu és menys atractiva i menys original que el seu cançoner amorós. No obstant això, convé reconèixer en aquest punt un cert grau de despreocupació per part de la crítica, puix que un estudi particularitzat dels poemes religiosos, morals, mitològics i fins i tot polèmics21 de Garret ens descobreix noves perspectives per al coneixement i la valoració d’una faceta clarament humanista de l’autor. Sembla oportú, doncs, dedicar-ne algunes línies, bo i exposant (i matisant, quan calgui) algunes afirmacions de la crítica. Els poemes narratius o Cantici, tal com els anomena Cariteu, són composicions poètiques llargues, escrites en terza rima, incorporades a l’edició de l’obra completa de 1509. Segueixen el cançoner en aquest ordre: Sei canzoni ne la Natività de la Gloriosa Madre di Christo; Una canzone ne la Natività di Christo; Una canzone in laude de la humilitate; Uno cantico in terza rima de dispregio del mondo; Quattro cantici, in terza rima, ne la morte del Marchese del Vasto; Risposta contra li malivoli; Sei cantici del libro intitulato Pascha. Hi prevalen el tema religiós i els arguments moralitzants als quatre primers poemes i a la Pascha; el to satíric i d’invectiva a la Risposta; el gust per la mitologia i l’al·legoria a les Methamorphosi; el gènere de la consolatio al càntic ne la morte del Marchese del Vasto. Les fonts dels càntics religiosos, exceptuant les contínues referències al text sagrat i a l’obra de l’amic Sannazaro De partu Virginis, estan constituïdes per represes provinents de Lucreci i de Virgili, filtrats en clau cristiana, i de Claudià principalment. Un dels exemples més remarcables per la seva força i bellesa és la traducció que Garret fa del famós íncipit del llibre II del poema lucrecià en el càntic titulat De dispregio del mondo22. L’allunyament del savi reflectit pel poeta 90 Faventia 20/1, 1998 Isabel Segarra Añón 17. «Viceversa Cariteo, con tecnica che rivela il poeta umanista, punta su una decisa contaminazione delle fonti...», G. PARENTI, op. cit., p. 55. 18. Cf. VIRGILI, Aeneis, IV, 522-532. 19. Cf. LUCRECI, De rerum natura, IV, versos 1073-1120; Cariteu reprèn en concret els versos 1089-1093. 20. Cf. CARITEU, sonet LXXIX. 21. Com la interessant Risposta contra li malivoli, inclosa en l’edició de Mayr (1509) i reeditada per E. Pèrcopo (1892) juntament amb l’obra completa de l’autor. 22. Rino Consolo ha assenyalat la traducció garretiana de Lucreci, encara que no s’hi ha detingut. Per a aquest apunt sense estudi, vegeu l’article d’aquest autor (p. 62) citat a la n. 5. Per a l’anàlisi del fragment em permeto remetre a Isabel SEGARRA AÑÓN, «Sobre la traducció garretiana del pas De rerum natura II, 1-8 de Lucreci en el Càntic De dispregio del mondo 1-12 de Cariteu» (Excursus 1), a La presència d’Horaci... op. cit. a la n. 3, p. 79-84. Faventia 20/1 083-094 2/3/98 16:50 Página 90 romà permet a Cariteu la recreació d’una atmosfera privilegiada, idònia per al plantejament de la matèria que es vol tractar. Una matèria que a poc a poc es cristianitzarà: el poeta, isolat, aixeca els ulls «al bel templo sereno / di sapientia» identificat amb Déu. Mereixen atenció especial els càntics titulats Methamorphosi, que presenten el record nostàlgic de la ja caiguda dinastia catalanoaragonesa23, el plany per la mort del noble Alfons d’Avalos, occit en una batalla el 1495, i el record de l’antiga passió per Lluna. Tot el poema és emmarcat en escenes de tendres nimfes, de sirenes i de divinitats fluvials que vagaregen per les ribes del golf de Nàpols: una estampa literària en perfecta correspondència amb els motius iconogràfics de l’art renaixentista. Indubtablement, el model clàssic adoptat per a l’argument de les transformacions és Ovidi. Potser l’episodi més reeixit de les Methamorphosi garretianes és la història de la nimfa Inarime que —tal com descriu el poeta amb tons dramàtics— de tant de plorar s’assecà i es convertí en l’illa d’Ísquia, on Lluna havia sojornat amb Isabella del Balzo i part de la cort. La faula d’Inarime, que s’estén al llarg del càntic IV de l’obra, mostra la coneguda estructura literària de la Ringkomposition: l’aparició i la desaparició del riu Sebeto, emblema mític de la ciutat, al principi i al final de l’obra, unifica l’ampli ventall de variacions temàtiques que s’hi observen, en particular, els episodis cabdals de la desfeta del Regne evocats mitjançant escenificacions mitològiques i al·legories. En aquesta darrera etapa de la seva producció, Garret recolza en l’erudició, en un estil més reclòs en ell mateix, en la producció —per dir-ho d’alguna manera— «per a» i «dins» l’acadèmia humanista napolitana. L’autor es complau en un llenguatge hermètic, en un missatge que ja no cerca un grup cortesà com a públic, perquè la situació del Regne havia patit canvis profunds. Per bé que Parenti se centri principalment en la figura del poeta a través del cançoner i en l’Endimione mateix, l’estudiós italià cita els càntics de Garret i els dedica algun comentari, que —opino— en alguns casos, es pot matisar. Referint-se a la Pascha, Parenti la qualifica de «curioso miscuglio di sacro e di profano»24; més endavant, també sobre el mateix poema i sobre les Methamorphosi, conclou que «rappresentano la testimonianza dell’irrigidirsi in modi ambiziosi e arcaizzanti di una vena poetica che aveva già dato il meglio di sé»25. Sens dubte, Parenti té sempre present l’anàlisi de la poesia narrativa de Garret en funció de l’experiència del cançoner. Si, en canvi, ens fixem en l’apropament de Cariteu a l’ideari de l’Acadèmia en aquesta darrera etapa de la seva obra i descartem la ja errònia i traspassada concepció de l’humanisme i del Renaixement com a moviments carregats d’irreligiositat, la lectura de la Pascha deixa de ser «curiosa» i sorprenent per «la barreja de sacre i de profà»; igualment, els càntics de Garret no es llegeixen com a formes rígides i arcaïtzants, sinó com a produccions paral·leles al discurs, ple de reflexions morals, reflectit en els tractats i en els diàlegs pontanians. L’aparent plantejament A propòsit d’una lectura sobre Benet Garret Faventia 20/1, 1998 91 23. Aquests poemes són posteriors a 1501, pertanyents a l’època de govern del virrei castellà Gonzalo Fernández de Córdoba, anomenat «Il gran Capitano». 24. Cf. G. PARENTI, op. cit., p. 7. 25. Cf. ibídem, p. 19. Faventia 20/1 083-094 2/3/98 16:50 Página 91 religiós o mitològic, acompanyat de la complicació i l’erudició en el llenguatge, amaga la meditació, la queixa per l’adversitat dels temps: la caiguda de la dinastia trenca a bocins la teorització humanística sobre el príncep i les virtuts. En aquest sentit, el poeta es plany amb l’acadèmia. Finalment voldria dedicar un espai, tal com s’ha apuntat, a comentar les aportacions, al meu parer, més remarcables de l’obra de Parenti. Un dels nuclis centrals del seu llibre consisteix en la valoració del pes de l’herència clàssica i de la tradició «in volgare» en la poesia de Cariteu. No deixa de ser una anàlisi conflictiva per part seva, que desemboca en petites contradiccions. Per a Parenti la relació llatí/vulgar en el conjunt de la producció garretiana i, especialment, en el cançoner, esdevé una font de tensió contínua. La barreja «a tots nivells» —en opinió de G. Parenti— de les dues tradicions podria explicar-se com a «solució de compromís», perquè (potser) Garret s’havia mostrat incapaç de dominar el llatí a la mateixa alçada que els pontanians. Aquesta és una de les hipòtesis que Parenti ens ofereix. Tanmateix, planes més endavant l’estudiós italià ressalta que «la competenza latina e l’amore dei classici facevano di Cariteo un membro di pieno diritto del sodalizio pontaniano» i també que «talvolta accadeva, cioè, a Cariteo di pensare in latino la frase che avrebbe scritto in volgare»26. Què cal concloure, doncs? Més aviat cal entendre que l’elecció del model de poesia «in volgare» presa com a adhesió a un model amb tradició ja consolidada, enaltida pels grans poetes toscans, d’una banda, i, de l’altra, per la lírica classicista del company Sannazaro, a poc a poc acomodà amb èxit les preferències de l’acadèmia i l’obrí a la recepció de la producció en vulgar. Des del punt de vista de la recerca en l’àmbit de la italianística resulta de particular interès l’estudi que Parenti elabora en el capitolet titulat «Petrarchismo e stilnovismo»27. De manera breu i clara analitza la petja de Guinizelli i Cavalcanti en alguns poemes del cançoner. Un ressò cavalcantià recuperat per Garret és la visió de l’ànima turmentada que lluita per eixir de l’enamorat i el pathos que desencadena. Aquest és un dels motius literaris que no havien estat tinguts en compte per Pèrcopo en l’anotació de les composicions on és manifest. Juntament amb el capítol esmentat s’ha d’assenyalar l’últim, «la fortuna»28, ple d’encertades reflexions sobre la discreta difusió de l’obra garretiana a Nàpols, a la resta d’Itàlia, a Espanya i a França. El deixeble directe de Garret fou el poeta Serafino Aquilano, que prengué de la lírica del català el gust per l’argúcia en el concepte i la metàfora, és a dir, els elements més pròxims al manierisme de la poesia cortesana del segle següent. Féu 92 Faventia 20/1, 1998 Isabel Segarra Añón 26. Cf. G. PARENTI, op. cit., p. 23 i 36 i 58 respectivament. Segons Parenti, als ulls dels acadèmics, Cariteu hauria pogut semblar escriptor de poesia llatina vulgaritzada o un nou Petrarca esbandit a les aigües del Tíber. A la p. 23 Parenti dóna breu notícia, en nota, dels dos escrits en llatí que conservem de l’autor. Aquests documents foren publicats en apèndix (al vol. II) de l’edició garretiana de Pèrcopo (1892). Per a l’edició, la traducció i l’estudi dels dos documents, em permeto remetre a Isabel SEGARRA AÑÓN, «Textos llatins de Garret» (Excursus 2), a La presència d’Horaci... op. cit., p. 85-102. 27. Vegeu esp. les p. 82-89 del llibre de Parenti. 28. Vegeu esp. les p. 112-145 del llibre de Parenti. Faventia 20/1 083-094 2/3/98 16:50 Página 92