Els negotiatores de Narbona i el vi català

Resum La relació entre epigrafia amfòrica i epigrafia lapidària ha permès la identificació de certs personatges que sembla que hagin participat en el comerç del vi català. La seva procedència, Narbona, documenta, d’una banda, la important funció comercial d’aquesta ciutat en època d’August, però també la seva relació amb la difusió i la comercialització del vi català a França. Abstract Some names on amphoric stamps and headstones have made possible to identify some people who seem to have played a role in the trade of Catalonian wine. Their origo, Narbonne, show, not only the importance of this city in commerce in the age of Augustus, sed also its connection with distribution and trade of Catalonian wine in France. El sector nord-est de la futura Tarraconense coneix, durant la segona meitat del segle IaC, una profunda transformació econòmica. La fabricació de contenidors locals de vi1(àmfores Tarraconesa i Pascual 1, més tard Dressel 2/4) documenta, d’una banda, una extensió de la viticultura, conreu especulatiu amb finalitat comercial. D’altra banda, la redistribució a gran escala en època augustal d’aquests contenidors en amplis sectors de la Gàl·lia i, més tard, de la peninsula Itàlica, indica la plena integració d’aquest producte, el vi català, dins dels circuits mercantils de la Mediterrània occidental2. El vi català entra en competició amb el vi itàlic (enva1. R. PASCUAL GUASCH, «Centros de producción y difusión geográfica de un tipo de ánfora», VII Congreso Nacional de Arqueología, Barcelona, 1960/Zaragoza, 1962, p. 334-345; ídem, «Las ánforas de Layetania», Méthodes classiques et méthodes formelles dans l’étude des amphores, Rome, 1977, p. 45-96. 2. J. MIRÓ, «Vi català a França (segles IaC-IdC), una síntesi preliminar», El vi a l’Antiguitat, economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental, Badalona, 1987, p. 217-223; ídem, «La producción de ánforas romanas en Catalunya. Un estudio sobre el comercio del vino de la Tarraconense (siglos IaC-IdC)», BAR International Series, Oxford, 1988, p. 183-197. Faventia 19/2, 1997 75-95 Els negotiatores de Narbona i el vi català Michel Christol Université de Paris I. Sorbonne Rosa Plana Mallart Université de Pau Data de recepció: 6/3/1997 Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:28 Página 75 sat en àmfores Dressel 1), que, fins llavors, havia monopolitzat tots els mercats occidentals3. Aquest canvi, d’una transcendència econòmica important, senyala l’inici de la participació activa de les províncies occidentals a aquest gran comerç internacional. El punt d’inflexió d’aquest fenomen sembla que se situa a la costa catalana. La descoberta d’un gran nombre de forns productors d’àmfores de vi en tot el litoral català4indica la importància de la producció viticola, la qual es trobaria plenament inscrita dins d’una economia de mercat. L’àmfora Pascual 1 és freqüent en els nivells de datació augustal dels jaciments del sud de França (Narbona, Saint-Bertrand-de-Comminges, Bordeus, etc.) i també en àmplies zones del nord (Besançon, Lió, Argenton, etc.)5. La seva dispersió mostra que el comerç es realitzava bàsicament a partir dels eixos fluvials, l’eix Aude-Garonne (des de Narbona) i la vall del Rhône en un primer moment, i expansió progressiva a tota la Gàl·lia6. El vi català assegurava, doncs, una part important de l’aprovisonament de la major part dels mercats gals, fet que subratlla l’envergadura d’aquest comerç. La comercialització de l’excedent vinater requeria una àmplia infraestructura que assegurés l’exportació i la difusió del vi en altres mercats, però la gestió d’aquest comerç i els mecanismes de control dels circuits mercantils són aspectes àmpliament desconeguts. En efecte, desconeixem l’essencial de les mesures utilitzades per introduir el vi català en els mercats gals i, sobretot, la identitat, els objectius i els mètodes dels negotiatores que van incentivar la distribució d’aquesta mercaderia. La identificació de certs personatges que van participar activament en el comerç del vi català aporta nous elements per abordar aquesta problemàtica7. **** Dins d’aquest context de comercialització del vi català hem de situar el jaciment romà de Llafranc (Palafrugell, Baix Empordà). El lloc de Llafranc, situat en la part central de la costa empordanesa, domina una àmplia badia que ofereix bones condicions portuàries. Aquest indret fou sens dubte utilitzat anteriorment com a embar76 Faventia 19/2, 1997 Michel Christol; Rosa Plana Mallart 3. A. TCHERNIA, Le vin de l’Italie romaine, Roma, 1986, p. 125-195. 4. Actualment es coneixen uns seixanta jaciments: V. REVILLA, «Producción artesanal, viticultura y propiedad rural en la Hispania Tarraconense», Gerión, 13, 1995, p. 310. 5. Agraïm a Mme. Laubenheimer les informacions inèdites que ens ha proporcionat, les quals estan recollides en un article, «Des Espagnes vers les Gaules, mouvements d’amphores», en curs de publicació a Mélanges de la Casa de Velazquez. 6. F. MAYET; J.-L. TOBIE, «Au dossier des amphores de M. Porcius», Annales du Midi, 156, 1982, p. 5-16; Y. ROMAN, De Narbonne à Bordeaux. Un axe économique au Ier s. av. J-C, Lyon, 1983, p. 240-244; J. MIRÓ, «Vi català a França…», loc. cit., p. 217-233; ídem, «La producción…», op. cit., p. 183-197; P. GALLIOU, «Les amphores Pascual 1 et Dressel 2/4 de Tarraconaise découvertes dans le Nord-Ouest de la Gaule et les importations des vins espagnols au Haut Empire», Laietania, 6, 1991, p. 99-105. Confirmació a partir de les dades inèdites aportades per Mme. Laubenheimer. 7. M. CHRISTOL;R. PLANA, «De la Catalogne à Narbonne: épigraphie amphorique et épigraphie lapidaire. Les affaires de Veiento», IXe Rencontre franco-italienne sur l’épigraphie du monde romain, École Française de Rome/Université de Macerata, novembre de 1995, en premsa. Vegeu l’article de M.J. PENA i A. BARREDA en aquest mateix volum. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:28 Página 76 cador pels habitants de l’oppidum de Sant Sebastià de la Guarda8, situat dalt de la muntanya que limita per la banda nord-est la badia de Llafranc. El procés de romanització, iniciat al segle II aC, va comportar l’abandonament progressiu del centre ibèric i el trasllat de la població al pla immediat. Llafranc es beneficiava de l’obertura directa al mar, però també d’un accés fàcil a un rerepaís fèrtil i ben irrigat apte per a l’explotació agrícola. Aquestes condicions expliquen el desenvolupament d’aquest nucli de població, que assolirà un paper important vinculat en gran mesura al comerç del vi. Els treballs de construcció de l’església de Santa Rosa de Llafranc a finals del segle passat posaren al descobert un conjunt de tombes d’inhumació i una estructura quadrangular que va ser definida com una mena de recinte fortificat9; el context cronològic d’aquestes estructures correspon a l’antiguitat tardana. Diferents troballes de material ceràmic van demostrar, però, que el sector situat a l’oest del promontori de l’església presentava una ocupació més antiga10, i hi eren particularment nombroses les restes d’àmfores, en especial de la forma Pascual 111. Les campanyes d’excavació portades a terme en aquest sector han confirmat l’existència d’una indústria artesanal dedicada a la fabricació de ceràmica12 i la presència de restes d’unitats d’habitació i de magatzems13. Les restes pertanyents a la terrisseria ocupen una superficie aproximada de 7500 m2, dimensions que, tot i tenir en compte la parcialitat de les excavacions, expliciten l’envergadura de l’oficina. S’han excavat tres forns, un dels quals conserva part dels arcs que sostenien la graella i el praefurnium; dels altres dos forns es conserva solament la cambra de foc14. Al costat dels forns han aparegut un assecador de tegulae15, aljubs, abocadors i una àrea de magatzem. Aquesta terrisseria va fabricar àmfores per a vi (Tarraconesa, Pascual 1, Dressel 2/4 i Gauloise 4), materials de construcció, dolia i ceràmica comuna. El seu període d’activitat ha de situar-se de finals del segle IaC al segle III dC. Determinats indicis permeten de proposar una evolució dins de l’espai ocupat per aquest complex artesanal16. En el sector més proper a la platja, treballs de construcció antics van destruir restes associades a un nombre elevat d’àmfores, la majoria del tipus Pascual 1. Un petit sondeig realitzat aquí l’any 198817 va permetre de Els negotiatores de Narbona i el vi català Faventia 19/2, 1997 77 8. A. BARTI; R. PLANA, «Noves aportacions a l’estudi del jaciment romà de Llafranc», Cypsela, VII, 1989, p. 137-146; ídem, «Sant Sebastià i Llafranc: dos exemples del poblament antic al terme de Palafrugell», Palacio Frugelli Miscel·lània, Palafrugell, 1989, p. 36-44. 9. J. PELLA I FORGAS, Historia del Ampurdán, 1883, p. 210. 10. G. TRIAS, «Materiales arqueológicos de Llafranc (Gerona)», Pyrenae, 1966, p. 93-117. 11. J. BADIA, «Hallazgo de ánforas romanas en Llafranc (Gerona)», Ampurias, XXVIII, 1966, p. 265-266. 12. J.M. NOLLA; J.M. CANES;X. ROCAS, «Un forn romà de terrissa a Llafranc (Palafrugell, Baix Empordà). Excavacions de 1980-81», Empúries, 44, 1982, p. 147-183; A. BARTI; R. PLANA, «La terrisseria d’època romana de Llafranc (Palafrugell, Girona)», Cypsela, X, 1993, p. 87-99. 13. A. BARTI; R. PLANA, «Noves aportacions…», loc. cit., p. 137-146; J. LLINAS; J. SAGRERA, «Una construcció alt-imperial a Llafranc. Fases, estratigrafia i material», Cypsela, X, 1993, p. 105-127. 14. A. BARTI; R. PLANA, «La terrisseria…», loc. cit., p. 87-90. 15. J.M. NOLLA; J.M. CANES; X. ROCAS, «Un forn romà…», loc. cit., p.147-183. 16. A. BARTI; R. PLANA, «La terrisseria…», loc. cit., p. 94. 17. Ídem, p. 91-94. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:28 Página 77 comprovar, d’una banda, que aquest sector formava part de la terrisseria i, d’altra banda, de verificar la presència majoritària aquí de la forma Pascual 1. Sembla, doncs, que aquest sector va conèixer la primera activitat de l’oficina. Més al nord, les excavacions han localitzat, per contra, estructures relacionades amb la producció de les àmfores Dressel 2/4 i probablement de Gauloise 418. Atès que les excavacions han afectat primordialment aquest darrer sector, d’activitat més recent, desconeixem l’organització del taller durant la seva primera fase de producció, és a dir el moment de fabricació de les àmfores Pascual 1, i la cronologia inicial de funcionament de la terrisseria. L’àrea dels forns19 presenta un percentatge reduït d’àmfores Pascual 1, hi domina la forma Dressel 2/4, però s’ha constatat que en els nivells més antics coexisteixen els dos tipus, fet que documenta una producció conjunta durant alguns decennis. Atesa la cronologia inicial d’aquesta zona entorn del canvi de l’era, podem suposar que les àmfores Pascual 1 continuaren essent fabricades durant el primer quart del segle I, potser fins i tot una mica més tard, bé que en nombre reduït en comparació amb el volum de les Dressel 2/4. Aquesta mateixa indicació es desprèn dels resultats de les excavacions realitzades al sud de la terrisseria20, en un espai que podria haver actuat com a magatzem (presència important de dolia, emmagatzematge del vi ?). Les estructures més antigues daten del primer terç del segle I(entorn de l’any 20) i en aquest primer nivell d’ocupació les àmfores Pascual 1 hi són nombroses. Bé que no podem precisar la data inicial de fabricació de les àmfores Pascual 1, no sembla massa arriscat considerar que la producció hauria pogut començar durant els dos darrers decennis del segle IaC, sinó abans. En altres llocs de la Tarraconense, aquest contenidor es fabrica a partir dels anys 40-30 aC, fins i tot una mica abans, com ho demostra el cas de Baetulo21. Per tant, podem proposar a Llafranc un període de producció de l’àmfora Pascual 1 que hauria pogut durar quaranta o cinquanta anys, potser més a causa de l’incertesa de la cronologia inicial. L’auge del centre romà de Llafranc se situa dins del context d’emergència del vi català i de la seva comercialització exterior. La terrisseria produïa especialment àmfores per a vi, bé que resulta difícil avaluar el volum de la producció atesa la parcialitat de l’àrea excavada. Les àmfores Dressel 2/4 semblen, però, més nombroses, fenomen potser vinculat al fet que el tràfic precoç de les Pascual 1 es realitzà a petita escala en comparació amb la gran difusió de les Dressel 2/4 de la Tarraconense. Els vaixells que transportaven les àmfores Pascual 1 corresponen a petites naus de capacitat feble, la qual cosa contrasta amb el tràfic posterior de les Dressel 2/422. 78 Faventia 19/2, 1997 Michel Christol; Rosa Plana Mallart 18. J.M. NOLLA; J.M. CANES; X. ROCAS, «Un forn romà…», loc. cit., p. 147-183; A. BARTI; R. PLANA, «La terrisseria…», loc. cit., p. 87-99. 19. A. BARTI; R. PLANA, «La terrisseria…», loc. cit., p. 87-99. 20. J. LLINAS; J.SAGRERA, «Una construcció…», loc. cit., p. 107-108. 21. M. COMAS, «Importació i exportació del vi a Baetulo: l’estudi de les àmfores», El vi a l’Antiguitat, economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental, Badalona, 1987, p. 161-173. 22. B. LIOU, «L’exportation du vin de Tarraconaise d’après les épaves», El vi a l’Antiguitat, economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental, Badalona, 1987, p. 271-284. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:28 Página 78 La terrisseria de Llafranc va funcionar com una indústria autònoma, completament deslligada dels centres de producció agrícola. La tendència a vincular sistemàticament el taller artesanal a un fundus és freqüent a Catalunya23, bé que s’observa sovint una clara separació entre producció artesanal i producció agrícola, com és el cas de Llafranc. Aquí, el caràcter de l’assentament on s’ubica el complex artesanal, així com la diversificació de la producció, que respon a una demanda variada, són elements que posen de relleu el seu funcionament autònom. El centre de Llafranc pot definir-se com una aglomeració secundària (vicus?) amb una funció essencialment comercial vinculada a la seva activitat portuària. Aquesta funció va determinar el seu paper de receptor de la producció del territori (especialment el vi) per procedir a la seva comercialització. Aquest paper mercantil explica la creació d’indústries paral·leles destinades a satisfer la demanda d’altres productes, així els contenidors que devien permetre l’envasament del vi per al seu transport ulterior. Llafranc funcionaria en conseqüència com a centre de canalització dels excedents del territori, els quals serien posteriorment comercialitzats per via marítima. El caràcter d’un centre com Llafranc respon a nous models d’organització producte de la romanització, la qual cosa beneficià progressivament l’obertura de les províncies occidentals al gran comerç internacional. L’expansió de Llafranc a l’època augustal està relacionada directament amb l’auge de la viticultura i de la comercialització del vi català. La seva situació en el litoral assegurava una plena participació en el comerç marítim. La viticultura devia ser el conreu dominant en tot el rerepaís de Llafranc. El desconeixement de les unitats rurals impedeix, però, d’abordar l’impacte de l’extensió de la viticultura i la transformació de les estructures agràries, elements clau per comprendre els mecanismes que van fomentar l’extensió de la vinya i la producció per al comerç. Els jaciments del rerepaís de Llafranc, coneguts solament en superfície, amb una ocupació durant els segles IaC-IdC24, sembla que corresEls negotiatores de Narbona i el vi català Faventia 19/2, 1997 79 23. Estat de la qüestió presentat per Ch. RICO, «Production et diffusion des matériaux de construction en terre cuite dans le monde romain: l’exemple de la Tarraconaise d’après l’épigraphie», Mélanges de la Casa de Velázquez, XXIX-1, 1993, p. 51-86. Vegeu, en darrer lloc: V. REVILLA, Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en Hispania Tarraconensis (siglos IaC-III dC), Barcelona, 1995. Per a aquest autor (p. 157), « El análisis de la evidencia arqueológica, la epigrafía anfórica y las fuentes literarias muestra la total integración del artesanado cerámico en las estructuras de la economía rural de la Tarraconense». Pensem que el nivell actual de la investigació no permet de realitzar una afirmació tan general. En efecte, l’evidència arqueològica no és sempre clara, al contrari. El mateix autor (p. 135-140) senyala els límits de la recerca arqueològica, que no permet en la majoria dels casos de dilucidar la relació concreta que podia existir entre producció artesanal i producció agrícola. Cal prendre en consideració certes indicacions formulades per al cas de la Bètica: B. LIOU; A. TCHERNIA, «L’interprétation des inscriptions sur les amphores Dressel 20», Epigrafia della produzione e della distribuzione, Actes de la VIIe Rencontre franco-italienne sur l’épigraphie du monde romain, Roma, 1994, p. 132-156; Ch. RICO, «Les ateliers de tuiliers antiques dans la moyenne vallée du Guadalquivir. Nouvelles recherches, permier bilan», Mélanges de la Casa de Velázquez, XXX-1, 1994, p. 123-127. 24. J. ESPADALÉ; X. ROCAS, «Noves aportacions al coneixement de l’ocupació del territori de Palafrugell en època romana», Palacio Frugelli Miscel·lània, Palafrugell, 1989, p. 65-77. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:28 Página 79 ponen a petites unitats d’explotació agrícola. Aquest caràcter no és sorprenent, ja que sabem que sovint la petita propietat està vinculada al desenvolupament de la viticultura25. Les activitats de producció agrícola i de comercialització d’aquesta producció no estan forçosament vinculades. Al contrari, la comercialització era normalment assegurada pels comerciants, els negotiatores, que compraven la mercaderia als productors, en aquest cas el vi, i ells mateixos s’ocupaven de l’envàs, el transport i la comercialització. La documentació disponible no permet defensar una participació important dels propietaris agrícoles en el comerç del vi català. En conseqüència, sembla plausible pensar que els negotiatores serien els agents que actuarien com a intermediaris d’aquest comerç, els quals asseguraven el vincle entre producció i redistribució. Aquests negotiatores, instal·lats a Llafranc, controlarien el tràfic comercial i els circuits de distribució; ells mateixos haurien pogut incentivar o invertir en la creació d’indústries artesanals, necessàries per garantir el transport de les mercaderies. Un cert nombre d’àmfores Pascual 1 porten la marca VSUL.VEIENT26. L’estampilla, de forma rectangular delimitada per un requadre, apareix inscrita sobre el coll de l’àmfora (fig. 1). Aquesta marca apareix igualment sobre tegulae produïdes en el mateix taller, les quals presenten el nom complet del personatge: P.VSVL.VEIENT (fig. 2). El nombre d’àmfores marcades és reduït en comparació amb el volum total de la producció. Aquest aspecte no és exclusiu de Llafranc, sinó que caracteritza la majoria dels tallers27. El significat d’aquesta pràctica és desconegut, potser era suficient marcar unes quantes àmfores per reconèixer un lot complet de contenidors. La significació de les estampilles sobre àmfores és un tema en discussió, però hi ha una certa unanimitat a acceptar que la marca, en relació directa amb el procés de fabricació del producte, pot estar relacionada amb el fabricant o el propietari de l’oficina28. Aquesta hipòtesi no exclou, però, que, en certs casos, l’estampilla faci referència igualment al comerciant. De fet, el personatge mencionat va poder ocupar un lloc important, tant en el procés de fabricació dels contenidors com en la seva redistribució ulterior. La producció d’àmfores apareix en realitat més vinculada al comerç que a l’explotació agrícola, ja que per als comerciants era essencial assegurar l’envàs de les mercaderies per garantir el transport i la comercialització del producte. La presència, a Llafranc, de la mateixa marca sobre àmfores Pascual 1 i sobre tegulae podria indicar que el personatge mencionat, P(ublius) Usulenus Veiento (aquest era 80 Faventia 19/2, 1997 Michel Christol; Rosa Plana Mallart 25. Ch. VANDERMERSCH, Vins et amphores de Grande-Grèce et de Sicile, IVe-IIIe s. av. J-C, Nàpols, 1994, p. 93-121; A. TCHERNIA, «Le vin…», op. cit., p. 114-116. 26. A. BARTI; R. PLANA, «La terrisseria…», loc. cit., p. 91 i 96. 27. V. REVILLA, «Producción cerámica…», op. cit., p. 96. 28. D. MANACORDA, «Le anfore dell’Italia repubblicana: aspetti economici e sociali», Amphores romaines et histoire économique. Dix ans de recherche, Roma, 1989, p. 443-467; Ch. RICO, «Production et diffusion…», loc. cit., p. 58-62; A. TCHERNIA, «Des timbres d’amphores à l’organisation du commerce», W. V. Harris Éd., The inscribed economy, production and distribution in the Roman Empire in the light of Instrumentum Domesticum, 1993, p. 183-185; B. LIOU; A. TCHERNIA, «L’interprétation des inscriptions…», loc. cit., p. 132-156. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:28 Página 80 Els negotiatores de Narbona i el vi català Faventia 19/2, 1997 81 Figura 1. La marca VSV. VEIENT sobre àmfora Pascual 1. Figura 2. La marca P. VSUL. VEIENT sobre tegula. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:29 Página 81 el seu nom complet com veurem més endavant), era el propietari de la terrisseria. Però, el seu paper no era solament aquest, ja que tot porta a pensar que era també un dels comerciants, si no l’únic a l’època de fabricació de les Pascual 1, que participava en la redistribució del vi d’aquest sector de l’Empordà a França. Per contra, res permet de suposar que aquest personatge posseís terres a la zona de Llafranc. Altres marques sobre tegula (PRI, MVL, SEC, QVIETI)29 han estat descobertes en un abocador utilitzat durant els segles I-II dC. Aquestes tegulae podien haver estat igualment fabricades a Llafranc (bé que certes marques són conegudes en un sol exemplar), però la seva cronologia és probablement posterior als productes marcats amb el nom de Publius Usulenus Veiento. Cal resaltar el fet que, a excepció de les àmfores Pascual 1 amb marca VSVL.VEIENT, no s’han descobert a Llafranc d’altres àmfores marcades, fenomen que potser està en relació amb un canvi dins de les pràctiques del taller o bé clarament amb una nova forma de funcionament de la terrisseria. De totes formes, la fabricació contemporània, almenys durant un cert període, de les formes Pascual 1 i Dressel 2/4 obliga a interrogar-se sobre per què solament es marcava un tipus de contenidor. Aquesta diversitat demostra una manca de pràctica sistemàtica en el marcatge, i això en el temps i en l’espai. Potser caldria valorar la hipòtesi30 segons la qual sols serien marcades les àmfores que eren objecte de més exportació, és a dir, destinades al gran comerç. En aquest cas, coneixem l’enorme difusió de les àmfores Pascual 1 per tot França, bé que de moment no hem localitzat cap àmfora de Veiento fora de Llafranc. Malgrat tot, les àmfores Dressel 2/4, nombroses a Llafranc, devien ser també objecte d’exportació, però, atès que la seva destinació era diferent, potser estaven sotmeses a d’altres tipus de control. Publius Usulenus Veiento devia controlar l’activitat de l’oficina ceràmica de Llafranc, bé que aquesta funció seria secundària, ja que tot sembla indicar que aquest personatge estava principalment implicat, com a negotiator, en la comercialització del vi català a les Gàl·lies. En efecte, l’interès de la presència d’aquest nom sobre àmfores Pascual 1 i sobre materials de construcció rau en el fet que Publius Usulenus Veiento no és un desconegut. Això permet d’aclarir un dossier arqueològic suggestiu a partir d’un ric dossier epigràfic, amb la qual cosa es fa possible d’extreure del conjunt certes indicacions i, sobretot, algunes conclusions significatives. Un dels noms de família més originals de Narbona és el gentilici Usulenus, que cal situar en el cercle de les grans famílies locals d’època augustal. Es tracta d’un gentilici d’origen italià, poc freqüent, la qual cosa ha fet dubtar sobre aquesta procedència31. Bé que no és usual fora de Narbona32, resulta evident que no es pot 82 Faventia 19/2, 1997 Michel Christol; Rosa Plana Mallart 29. J.M. NOLLA; J.M. CANES; X. ROCAS, «Un forn romà…», loc. cit., p. 158-160. 30. D. MANACORDA; C. PANELLA, «Anfore», W. H. Harris Éd., The inscribed economy, production and distribution in the Roman Empire in the light of Instrumentum Domesticum, 1993, p. 61-62. 31. W. SCHULZE, Zur geschichte lateinischer Eigennamen (1904). Mit einer Berichtigungsliste zur Neuausgabe von Olli Salomies, Zurich-Hildesheim, 1991, p. 261-262 i 429-434. 32. Amb el temps, el gentilici Usulenus es transforma en Usulenius. A excepció dels testimonis proporcionats per l’epigrafia de Narbona, que s’examinaran a continuació, existeixen dos exemples procedents de Barcino datables al segle II dC (CIL, II, 4594 i 6161): vegeu G.M. ABASCAL PALAZÓN, Los nombres provinciales en las inscripciones latinas de Hispania, Múrcia, 1994, p. 251. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:29 Página 82 proposar un origen local en relació amb el fons indígena33. És a Itàlia, sens dubte, on cal cercar el nucli inicial de la seva difusió. En efecte, els gentilicis en -enus (Titisenus, Histumenus, etc.), en -ulenus o en -iolenus (Statulenus, Vettulenus, Usulenus, Sariolenus, etc.) pertanyen indiscutiblement al vell fons onomàstic italià34. No resulta sorprenent que, en certs casos, els testimonis es concentrin essencialment a Narbona, ja que aquesta ciutat, que va acollir dues vegades diferents grups de colons, va actuar igualment com a receptacle d’una forta immigració procedent de la península durant el darrer segle de l’època republicana. La documentació epigràfica que prové de les seves necròpolis més antigues constitueix un autèntic conservatoire de noms italians, en general escassament documentats35. L’inventari dels testimonis d’aquest gentilici, present en diverses inscripcions, permet d’apreciar la importància que tenia aquesta família a Narbona36. Un primer conjunt d’inscripcions ens permet conèixer certs personatges, en general lliberts, a la vegada que copsar les ramificacions d’aquest grup familiar a Narbona, a l’època augustal i a principis del segle IdC. 1. CIL, XII, 5265 i add.; HGL, XV, 93237 (revisada): Usulena P(ubli) l(iberta) Ursa / sibi et suis de suo fecit./ [.] Herennio Rufioni con[iugi] / [P(ublio)] Usuleno Acasto fra[tri]. Aquesta inscripció ens situa en el cercle dels lliberts de Narbona. Això és evident per Ursa però també per Publius Usulenus Acastus, encara que aquest darrer no menciona explícitament aquest estatut: el cognomen Acastus, en dues altres inscripcions de Narbona, pertany a lliberts38. És probable que aquest personatge aparegui citat en una altra inscripció del dossier epigràfic (inscr. núm. 3); si aquest és el cas, podem assegurar la seva condició de llibert. Els negotiatores de Narbona i el vi català Faventia 19/2, 1997 83 33. La hipòtesi d’un origen indígena ha estat formulada per M. Tarpin: F. LAUBENHEIMER; M. TARPIN, «Un pagus à Sallèles d’Aude? Essai sur les pagi de Narbonnaise», Revue Archéologique de Narbonnaise, 26, 1993, p. 274, n. 78. 34. Usulenus és considerat italià per M. GAYRAUD, Narbonne antique, des origines à la fin du IIIe siècle, París, 1981, p. 442. A Narbona s’ha constatat també, per exemple, el gentilici Sariolenus (CIL, XII, 5119): vegeu M. GAYRAUD, «Narbonne…», op. cit., p. 439. 35. Sobre l’originalitat de l’onomàstica de Narbona en relació amb Itàlia, vegeu M. CHRISTOL, «De l’Italie à la Gaule méridionale: transferts d’influences, d’après les inscriptions de la fin du Ier siècle avant J-C et du Ier siècle après J-C», F. Beltrán Lloris Éd., Roma y el nacimiento de la cultura epigráfica en Occidente, Zaragoza, 1995, p. 49-56; ídem, «De l’Italie à la Gaule méridionale, un transfert: l’épigraphie latine», Cahiers du Centre G. Glotz, 6, 1995, p. 163-181. 36. Una presentació i una revisió detallades d’aquests documents apareixen en l’article publicat dins de les Actes del IXe Rencontre d’épigraphie franco-italienne de Macerata, novembre de 1995 (M. CHRISTOL; R. PLANA, «De la Catalogne à Narbonne…», loc. cit.). En tots els casos, remetem a aquesta publicació. 37. Per les referències cal afegir, al volum XII del CIL, la selecció d’inscripcions de Narbona recollida a Histoire Générale de Languedoc, XV, Tolosa, 1892 (Recueil des inscriptions antiques de la province de Languedoc, preparat per E. BARRY i E. GERMER-DURAND, i publicat per A. LEBÈGUE, F. GERMER-DURAND i A. ALLMER). 38. En total, a la Narbonense (CIL; HGL; ILGN) hi ha tres testimonis procedents de Narbona: la inscripció mencionada en el text, CIL, XII, 4538 (HGL, XV, 681) i 4542 i add. (HLG, XV, 934). Aquesta darrera podria fer referència al mateix personatge. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:29 Página 83 tratura: mitjançant l’adverbi iterum o per la xifra II. Cal cercar, en conseqüència, d’altres solucions, així per exemple l’exercici de dos flaminats en ciutats diferents o bé l’exercici de dos flaminats de natura diversa. La primera hipòtesi comporta la formulació d’altres hipòtesis en relació amb un eventual canvi de ciutat, com és el cas de L. Aufidius Vinicianus Epagatinus de Fundi62. La segona hipòtesi orienta vers dos sacerdocis a la mateixa ciutat, tots dos amb el títol de flamen, un dels quals era el flaminat del culte a Roma i a August. Malauradament, no coneixem per Narbona cap més flamen comparable al flamen Iuventutis de Vienne o al flamen Martis de la mateixa ciutat63. En el cas d’una antiga colònia d’època republicana com Narbona, podríem suposar l’existència d’un tal sacerdoci64, però no n’hi ha proves a nivell epigràfic. Malgrat tot, ¿per què no podem suposar que després del flaminat de Roma i d’August el fill de Veiento va poder ocupar un sacerdoci similar, en relació amb el culte d’un altre membre de la família imperial? Coneixem notables de Nimes i de Vienne que van afegir al flaminat de Roma i d’August el de Germanicus i el de Drusus65. A Narbona, s’ha proposat de restituir en el text d’una inscripció relativa a un personatge important aquesta mateixa funció de flamen Germanicus Caesaris, però aquest possible paral·lel no està assegurat. En primer lloc, el text apareix molt mutilat66, amb la qual cosa la seva restitució és àmpliament hipotètica: [flamen Germanici Caes]aris67. Es podria igualment proposar la restitució [flamen Romae et Augusti Caes]aris, com és el cas de l’individu de l’ordre eqüestre d’Arles68. Podria també tractar-se del prefecte d’un membre de la família imperial nomenat a la magistratura municipal suprema del duumvirat. D’altra banda, no es pot tampoc assegurar que l’exercici d’aquest sacerdoci es realitzés en la capital provincial: el pare del personatge en qüestió era originari d’Aix-en-Provence. Aquesta inscripció de Narbona aporta, doncs, poca ajuda per tal de resoldre el cas plantejat per la inscripció del fill de Veiento. De totes maneres, bé que restant en el marc de la hipòtesi, les comparacions possibles amb els testimonis procedents de Vienne i de Nimes fan que la solució d’un segon flaminat per a un membre de la família imperial aparegui de moment com la més raonable. Totes aquestes consideracions condueixen en definitiva a considerar que el personatge era un gran notable de la seva ciutat, en contacte amb persones d’estatus 90 Faventia 19/2, 1997 Michel Christol; Rosa Plana Mallart 62. CIL, XII, 4357; HGL, XV, 47. Però sembla que no va exercir cap responsabilitat pública a Narbona. 63. Flamen Martis: CIL, XII, 1899, etc.; flamen Iuventutis: CIL, XII, 1783, etc. Es tracta de grans personatges. 64. En podem trobar referències a H. DESSAU, ILS, III, 1 (índex VIII), p. 571-572, en relació amb els cultes de les ciutats d’Itàlia. 65. A Nîmes, CIL, XII, 3180: flamen Rom[ae et] Divi Aug., item Dr[usi] et Germ(anici) Caes(arum); à Nîmes, CIL, XII, 3207: [flamen Roma-e et Divi Au[g. item Drusi et Germa]nici Caesar[um]. A Vienne, un notable de rang eqüestre, C. Passerius Afer, fou successivament flam(en) Divi August. d(ecreto) d(ecurionum) et flam(en) Germ(anici) Caes(aris). 66. CIL, XII, 4363. 67. M. GAYRAUD, «Narbonne antique…», op. cit., p. 366-367, el considera com a flamen de Germanicus a Narbona, seguint l’opinió de Hirschfeld. Vegeu també H.G. PFLAUM, Les fastes de la province de Narbonnaise, París, 1978, p. 251, qui adopta el mateix punt de vista. 68. AE, 1954, 104. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:29 Página 90 eqüestre, l’elit més elevada i la més restringida69. Podem situar el seu floruit en els dos primers decennis del segle IdC si s’accepta la darrera hipòtesi presentada i que considerem la més versemblant, o fins i tot anteriorment (final del segle IaC) si acceptem les altres hipòtesis proposades. En conseqüència, el floruit del pare d’aquest gran notable, el famós Veiento, podria situar-se a l’entorn d’una vintena d’anys abans, és a dir, si adoptem la primera de les solucions formulades, en el darrer decenni del segle IaC aproximadament, ens podem estendre una mica abans o una mica després. Aquesta època correspon precisament a l’auge de la producció de les àmfores Pascual 1 de la Tarraconense. S’observa, per tant, que aquesta reconstrucció cronològica no es contradiu en absolut amb el que sabem de l’activitat de la terrisseria de Llafranc. Existia, doncs, un Publius Usulenus Veiento anterior al notable conegut per la inscripció. La seva fortuna sembla ben consolidada a Narbona en època augustal. Pertanyia a un grup familiar molt ramificat i apareix vinculat a propietats rurals, tal com sembla posar de relleu la inscripció de Moux. Però, l’epigrafia referent a personatges pròxims de Veiento, de la mateixa generació, mostra a la vegada un interès per la terra però també pels grans negocis comercials. És per aquesta raó que no creiem que es tractés d’un dels colons cesarians deduïts al 45-44 aC, segurament menys integrats en la vida comercial de la colònia que els seus predecessors. Resulta més adient pensar que Veiento era un italià d’Occident, amb una família ben arrelada a la ciutat de Narbona tardorepublicana, ja que si podem situar el floruit d’aquest personatge en el darrer decenni a.n.e., cal considerar que va néixer vers el 60-50 aC, potser fins i tot una mica abans, però no gaire més tard70. Això ens permet situar la seva activitat econòmica en un període que abraçaria el darrer quart del segle IaC. El seu floruit se situaria, doncs, prop del canvi de l’era. Aquesta relació entre epigrafia amfòrica i epigrafia lapidària presenta un gran interès per la història econòmica. Amb el cas de Veiento disposem d’una indicació indiscutible sobre la intervenció en el comerç del vi català de personatges establerts a Narbona i ben integrats en aquesta ciutat. Pel perfil social que es desprèn del ric i variat dossier epigràfic i per la importància que sembla que revelen les seves múltiples activitats, Veiento podria ser qualificat de negotiator, ja que segurament participava en el gran comerç: a partir de Narbona devia tractar els seus afers comercials, els quals s’afegien a les seves rendes agràries; tot això sense perdre la seva notabilitat71. ¿S’haurien referit a ell i a la seva memòria per tal de consolidar la personalitat del seu fill difunt, en un epitafi destinat essencialment a commemorar el millor dels ciutadans? La seva presència a Llafranc estava sense cap dubte relacionada amb la comercialització dels productes del territori, especialment el vi. El desenvolupament d’aEls negotiatores de Narbona i el vi català Faventia 19/2, 1997 91 69. Tots els flamines de Germanicus i de Drusus que s’han evocat anteriorment pertanyien a l’ordre eqüestre: H. G. PFLAUM, «Fastes de Narbonnaise», op. cit., p. 200, 209, 225-226, 253, 265-266. 70. Aquesta observació cronològica no permet considerar que es tractés d’un dels colons cesarians. 71. Podem explicar la personalitat de Veiento a partir de les reflexions de J. Andreau sobre les relacions entre els homes de negocis i la propietat de la terra: J. ANDREAU, La vie financière dans le monde romain. Les métiers des manieurs d’argent (IVe siècle av J-C-IIIe siècle ap. J-C), Roma, 1987, en particular p. 370-371. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:29 Página 91 quest comerç hauria potenciat, tal com hem comentat anteriorment, la funció del lloc com a centre d’emmagatzematge i d’envasament del vi en vista de la seva comercialització per via marítima. Veiento va poder aprofitar els recursos vitícoles oferts per aquesta zona per incentivar un tràfic comercial que devia permetre al vi local una sortida vers l’exterior, concretament el mercat gal. Aquesta funció el va portar molt probablement a crear o a donar suport a una activitat artesanal a gran escala, destinada principalment a la fabricació de contenidors de vi, però sense desaprofitar les ocasions ofertes pel mercat per diversificar la producció en vista d’assegurar la demanda local. El seu nom apareix imprès sobre àmfores i tegulae, fet que sembla evidenciar que exercia un cert control sobre la terrisseria. Per contra, no disposem de cap indici que permeti intuir que aquest personatge tenia també interessos agraris. El seu paper sembla centrar-se en la compra del producte comercialitzable, n’assegurava l’envàs i potser també el transport72. De totes formes, ignorem si la seva funció es limitava únicament a vigilar el transport o bé si posseïa també vaixells, en tot cas sembla més versemblant considerar que utilitzava els serveis de transportistes. Pel que es refereix a la destinació del producte, podem suposar que el vi de Veiento seguia la mateixa ruta que la resta d’àmfores Pascual 1: transitava per Narbona vers l’interior de la Gàl·lia occidental i més enllà. A Narbona, Veiento devia fer transbordar el producte i gestionava la seva sortida comercial. Malgrat tot, manca la descoberta d’altres testimonis d’aquesta marca que permetin seguir la circulació del producte73. Aquesta reconstrucció de l’activitat de Publius Usulenus Veiento permet de ressaltar el paper de Narbona com un dels principals ports comercials de l’Occident à l’època d’August, en el moment en què els vins de la Tarraconense reemplacen els vins d’Itàlia en les rutes comercials del sud de França. Les fonts literàries (Estrabó, que reprèn Poseidonius) i arqueològiques han posat en evidència la importància econòmica d’aquesta ciutat, fet que confirma el dossier de Veiento. Aquest exemple permet d’ampliar les perspectives, ja que situa en un punt precís d’aquest gran comerç de la Mediterrània occidental el nom del responsable de la fabricació de les àmfores, també del comprador del vi i del beneficiari de la seva exportació. Les modalitats d’aquest tràfic comercial posen de relleu que l’expansió del comerç del vi hispànic no s’explica solament pel propi desenvolupament de la viticultura provincial, sinó que cal tenir en compte també la demanda del mercat i el paper de les persones que, des de certs punts neuràlgics del gran comerç mediterrani, dirigien els negocis, garantint el vincle entre producció i consum i assegurant-se l’essencial dels beneficis, ja que assumien 92 Faventia 19/2, 1997 Michel Christol; Rosa Plana Mallart 72. Les condicions de transport del vi de la Tarraconense han estat tractades per B. LIOU, «L’exportation du vin de Tarraconaise…», loc. cit., p. 271-284, cf. 306-307, on insisteix sobre la reducció de les quantitats d’àmfores Pascual 1 en relació amb les Dressel 1 i sobre els riscs del cabotatge entre la costa catalana i el port de Narbona. 73. F. Laubenheimer no ha trobat per ara cap testimoni d’aquesta marca en les àmfores que ella ha estudiat procedents de diferentes zones del territori francès. De totes maneres, hem de tenir en compte que el nombre d’àmfores marcades era reduït. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:29 Página 92 tots els riscs del negoci74. Devia tractar-se principalment d’italians, ja que eren els únics que controlaven veritablement durant aquesta època els grans mercats mediterranis. Les activitats de Veiento indiquen a més que podien ser italians d’Occident. Veiento devia participar en el comerç del port de Narbona, la qual cosa li permetia d’exercir un cert control sobre les rutes comercials i els centres de mercat de la Narbonense i de l’Aquitània. D’aquí el seu interès a invertir en un nou producte, el vi català, que el podia beneficiar mercès a una demanda important. Els motius que van condicionar aquesta nova inversió ens són desconeguts, però hem de tenir en compte que la proximitat geogràfica va afavorir el contacte comercial entre les dues zones, contacte ja plenament documentat en una època anterior75. D’altra banda, les relacions entre Empúries i Narbona ja han estat assenyalades en relació amb d’altres elements76; cal també considerar que les dues ciutats eren centres importants i que totes dues van conèixer la instal·lació de colons cesarians. No sabem si els Usuleni de Narbona van interessar-se pel comerç solament a l’època de Veiento. Potser aquest personatge representa una de les darreres etapes de l’aventura comercial d’una família, iniciada en el moment de la seva instal·lació a la província. Cal recordar que durant la primera meitat del segle IaC Narbona era ja un dels grans centres de comerç de l’Occident romà. És precís qüestionar-se si el dossier que hem presentat té valor d’exemple o d’excepció. Un examen de la documentació epigràfica de la ciutat de Narbona revela que és posible efectuar una segona relació del mateix tipus entre marques amfòriques i inscripcions lapidàries. Malgrat tot, aquesta aproximació no és tan explícita com l’exemple de P(ublius) Usulenus Veiento, per al qual tenim constatats, en els dos tipus de documents, els mateixos components onomàstics, tant el praenomen com el gentilici i el cognomen: la concordància d’aquests elements permet de proposar-ne una identificació encertada. Aquest segon exemple es refereix a una altra marca, molt ben coneguda i àmpliament testimoniada sobre àmfores del tipus Tarraconesa, Pascual 1 i Dressel 2/4. Es tracta de la marca L. VOLTEIL77, que prové del taller d’El Sot del Camp (Sant Vicenç de Montalt, Maresme) i que presenta una cronologia entre el darrer terç del segle IaC fins a August o Tiberi. Aquesta marca va tenir una difusió important, ja que s’ha localitzat en altres zones del Maresme, en la costa gironina i en amplis sectors del sud de França (Port-la-Nautique, Narbona, Ensérune, Cayla de Mailhac, Béziers, Fos, Auterive, Ruscino, Vieille-Toulouse, Sainte-Foi-la-Grande, Cintegabelle i Saint-Jean-le-Vieux). Els negotiatores de Narbona i el vi català Faventia 19/2, 1997 93 74. Sobre aquesta qüestió: A. TCHERNIA, «Modèles économiques et commerce du vin à la fin de la République et au début de l’Empire», El vi a l’Antiguitat, economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental, Badalona, 1987, p. 329-330. 75. El plom de Pech-Maho és, en aquest sentit, un exemple clar. 76. M. MAYER; I. RODÀ, «Contactos entre la epigrafía de Emporiae y la zona sur de la Narbonense», L’Afrique, la Gaule, la Religion à l’époque romaine. Mélanges à la mémoire de M. Le Glay, Coll. Latomus, 226, 1994, p. 318-328. 77. J. MIRÓ, «La producción de ánforas…», op. cit., p. 213-214; V. REVILLA, «Producción cerámica…», op. cit., p. 262-264. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:29 Página 93 L’epigrafia de Narbona proporciona també un dossier important referent a la gens Voltilia. Aquest gentilici d’origen italià78 apareix testimoniat diverses vegades en documents epigràfics de data antiga. Deixem de banda ILGN, 602, que, tot i que menciona un personatge anomenat Sex(tus) Vol[---] Satur[ninus], és poc explícita. Podem així conèixer: 1. T(itus) Voltilius T(iti) l(ibertus) An[ti]ochus: CIL, XII, 4597 = 5252 add.; HGL, XV, 923; Voltilia T(iti) l(iberta) Flora, la seva esposa; T(itus) Voltilius T(iti) l(ibertus) [----], el seu vincle amb els dos personatges precedents no està precisat. 2. T(itus) Voltilius T(iti) l(ibertus) Hilarus: CIL, XII, 5254; HGL, XV, 925. 3. D(ecimus) Voltilius Auctus: CIL, XII, 4516; HGL, XV, 226; espòs d’una [--- ]trin[i]a Sp(urii) f(ilia) Optata. Voltilia D(ecimi) f(ilia) Optata, la seva filla. 4. D(ecimus) Voltilius D(ecimi) l(ibertus) Fronto: CIL, XII, 5253; HGL, XV, 925; espòs d’Ocratia P(ubli) f(ilia) Maxsum(a). 5. P(ublius) Voltilius Rufio: CIL, XII, 5255; HGL, XV, 1266. 6. Voltilia Secunda: CIL, XII, 5257; HGL, XV, 922. 7. Voltilia (mulieris) l(iberta) Secunda: CIL, XII, 4504; HGL, XV, 211; esposa de Cn(aeus) Domitius Auctus. Els deu testimonis esmentats d’aquest gentilici, que seran completats a continuació, posen de relleu l’arrelament local d’una gens Voltilia, ben ramificada, a la colònia de Narbona. El nombre important de lliberts permet comparar aquesta documentació amb els testimonis presentats abans referents als Usuleni, també amb els documents relatius a d’altres famílies que participaven activament en els afers comercials, així per exemple els Vettieni79. Respecte als monuments funeraris, alguns d’imponents, factor que reflecteix el bon nivell de fortuna, aquests se situen per la seva cronologia en la mateixa època evocada anteriorment en relació amb els Usuleni, és a dir, vers la fi del segle IaC i l’inici del segle IdC: trobem el mot VIVET (CIL, XII, 4516), VIVIT (CIL, XII, 5253), el theta nigrum (CIL, XII, 5255), la fórmula HIC EST SEPVLT (CIL, XII, 5253) i l’arcaisme SEIBEI (CIL, XII, 5252). D’altra banda, una inscripció trobada prop de Narbona presenta dues vegades el praenomen L(ucius) per a membres d’aquesta família (CIL, XII, 5256; HGL, XV, 926): L(ucius) Voltilius L(uci) l(ibertus) Suavis vivos sibi et Saloniae Castae uxsori, L(ucio) Voltilio Severo patrono, Cotidiani l(iberto), Fausto Severi f(ilio). 94 Faventia 19/2, 1997 Michel Christol; Rosa Plana Mallart 78. W. SCHULZE,Zur Geschichte lateinischer Eigennamen (1904). Mit einer Berichtigungsliste zur Neuausgaben von Olli Salomies, Berlín, 1991, p. 259-260. Aquest autor comenta a la p. 454, n. 11 que, a l’excepció de Roma, és en els volums V i XII del CIL on apareix una documentació més abundant. En el volum V, és en la X Regió, i sobretot Aquileia, on es constaten els testimonis. 79. Aquesta família és més coneguda gràcies a una nova inscripció de Narbona presentada per un de nosaltres (M. Christol) en la sessió del 18 de març de 1995 de la SFER. El document i el seu comentari han estat l’objecte d’un article, orientat també vers l’estudi de la topografia urbana: M. CHRISTOL; R. SABRIÉ, «Découverte d’inscripctions romaines à Narbonne: nouveautés d’histoire sociale et nouveautés de topographie urbaine», Bull. de la Commission Archéologique de Narbonne, 46, 1995, p. 55-68. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:29 Página 94 Aquest epígraf, encastat en el mur del cementiri de Salles d’Aude, a pocs quilòmetres de la ciutat de Narbona, ha estat així mateix datat en una època alta. Aquest testimoni permet de vincular més directament les informacions aportades per les inscripcions lapidàries amb la marca amfòrica L. VOLTEIL. Aquest nou dossier no indica, com el precedent, l’existència d’una gens Voltilia entre els notables de Narbona, però les evidències de la repartició onomàstica semblen ser suficientment clares. En efecte, per l’àrea del Mediterràni occidental i per les províncies romanes que aquí s’hi localitzen, aquestes inscripcions atesten, per la seva concentració a Narbona, el paper d’aquesta ciutat com a receptacle d’una immigració italiana i com a centre d’activitat d’aquest grup familiar. Es coneix també un testimoni procedent de Còrdova, la capital de la Bètica80, però aquest exemple únic contrasta amb els dotze testimonis de la capital de la Transalpina. En conseqüència, és en aquest darrer lloc on estaven veritablement arrelats els Voltilii, d’origen italià, i és des d’aquest indret des d’on dirigien els seus negocis. Així, podem reconstruir alguns aspectes d’una història que sembla propera al cas dels Usuleni, particularment de P. Usulenus Veiento. Aquest resultat convida a continuar la recerca per tal de descobrir d’altres possibilitats de relació entre epigrafia lapidària narbonesa i epigrafia amfòrica. En tot cas, queda clar que els resultats aconseguits depassen el marc de l’excepció. Podem abordar, doncs, des d’una nova perspectiva aquest gran comerç del vi català, en particular la funció dels grans centres de mercat, en aquest cas Narbona, que haurien actuat com a veritables emporia, controlant l’animació econòmica, tant les produccions com els intercanvis81. Molt sovint s’ha evocat el paper dels propietaris agrícoles, atents a les innovacions i als guanys82. Però és precís no descuidar les intervencions dels grans negotiatores que, en el cas present, van fer del port de Narbona, durant el segle IaC i tota l’època augustal, un dels grans centres econòmics de la Mediterrània occidental. Els negotiatores de Narbona i el vi català Faventia 19/2, 1997 95 80. CIL, II2 / 7, 381: Voltilia Ni[ce], i no Ne[potilla] (AE, 1971, 182). Cal corregir les taules decennals de l’Année Épigraphique (VIIIe série, 1960-1980) a les p. 201 (Voltilia Ne[—-]) i 272 (Ne[—-]). 81. Vegeu els comentaris de R. ÉTIENNE, P. ROUILLARD i P. COUNILLON: A. BRESSON i P. ROUILLARD Éds., L’Emporion, Bordeus, 1993, p. 23-24, 35-46 i 47-57. 82. Aquest tema ha estat àmpliament desenvolupat per R. SYME, «La richesse des aristocraties de Bétique et de Narbonnaise», Ktéma, 2, 1977, p. 373-380. Faventia 19/2 075-095 8/9/97 10:29 Página 95