Sociologia de l'engany i de l'autoengany

Sociologia de l'engany i de l'autoengany Salvador Cardús Univsersitat Autònoma de Barcelona. Departament de Sociologia 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain s a l va d o r. c a rd u s @ u a b. e s Resum El principal problema de la sociologia és l'excés d'informació amb què s'ha de tractar, no pas l'escassetat. Així, doncs, les epistemologies adequades a l'escassetat d'informació tals com la indiciària, proposada per Carlo Ginzburg, no resolen els problemes suscitats per la sociologia. En la seva exposició, l'autor proposa una epistemologia de la paradoxa que permeti donar resposta a l'anàlisi sociològica de l'engany i l'autoengany, del món que es dóna per descomptat, a l'evidència i a la confusió, a la confiança i el recel, a la memòria i l'oblit, a l'humor, a les passions i als sentiments. Abstract. The sociology of deception and self-deception The main problem of sociology is excess of information, no scarcity. Epistemologies must face scarcity of information. The epistemology of the trailby Carlo Ginzburg, does not resolve the major questions set by sociology. The author's proposal is an epistemology of paradox for to face up the sociological analysis of deception and self-deception, the taken for granted world, evidence of confusion, confidence and suspition, memory and oblivion, humour, passions and feelings. De l'epistemologia indiciària a la paradoxal 1. Carlo Ginzburg, Giovanni Morelli, Conan Doyle i Sigmund Freud Potser ja fa ben bé divuit anys, en el marc de l'assignatura d'Ep i s t e m o l o g i a —que llavors s'anomenava Lògica de la In v estigació Científica—, vam desenvolupar un seminari paral·lel a propòsit d'una coincidència, potser d'una afinitat electiva, entre alguns alumnes —entre els quals hi havia en Josep Ve rd a g u e r i en Toni Estradé— i jo mateix, per a les novel·les policíaques de G. K. Chest e rton que pro t a g o n i t z a v a el capellanet catòlic, el Pa re Brown. A més, una altra Papers 59, 1999 21-23 coincidència en el temps, la presentació del llibre de Carlo Ginzburg El queso y los gusanos, a la qual havia assistit en Toni Estradé, ens permeté descobrir una versió del text reescrit diverses vegades d'aquest autor: Pistes. Ar rels d'un para - digma indiciari, que ens dibuixava tot un llarg camí que port a va fins dava n t mateix d'allò que ens interessava. Ef e c t i vament, tot i l'interès que tenia la proposta d'un paradigma indiciari, les limitacions que presentava quan s'aplicava a la sociologia, ens semblava que quedaven en part resoltes si hi afegíem una nova dimensió: la de la parad oxa. És cert que el paradigma indiciari1re s u l t a va d'un gran interès a l'hora d'estudiar, precisament, els aspectes poc visibles de la realitat analitzada, però també ho era com a estratègia per a la descoberta d'allò que es pretén amagar o, encara, d'allò que és fora de la consciència de l'actor. Des de la tradició de c o n e i xement pròpia dels pobles caçadors, guiats per les pistes que deixen les p reses, fins a arribar a l'anàlisi de l'obra d'art tal com la pro p o s a va Gi ova n n i Morelli, des del model implícit de descoberta que desenvolupa Conan Doyle en les seves novel·les protagonitzades per Sherlok Holmes i fins a l'epistemologia indiciària d'un Sigmund Freud (els actes fallits, els lapsus, els somnis... entesos com a pistes d'una realitat amagada) —autors entre els quals es pot e s t a b l i r, d'altra banda, una interessantíssima relació—, hi ha un fil que s'apart a d'una certa concepció del coneixement científic, de la noció de rigor i de la idea d'objectivitat que s'ha mantingut des de Galileu fins ara mateix. 2. De Sherlock Holmes al Pare Brown El problema que resol aquesta epistemologia indiciària, dit telegràficament, és el com estudiar els fenòmens la força dels quals rau precisament en la seva invisibilitat. Una invisibilitat que es pot donar per tres raons diferents: per una objectiva manca de dades i documents —el cas de la història d'èpoques antigues o de cultures o grups socials sense tradició escrita—; pel fet que les dades disponibles poden ser el resultat d'una estratègia emmascaradora i, per tant, d'engany —com seria, actualment, la informació periodística o fins i tot moltes dades obtingudes a través de sondejos d'opinió—, i, finalment, perq u è l'absència de dades pot formar part de la mateixa condició de funcionament de determinades xarxes de relació, d'estructures de poder i de sistemes de significació públiques i privades. Pe rquè el cert és que bona part de la re a l i t a t social és d'aquest tipus o, encara més ben dit, no hi ha cap àmbit social que no contingui elements d'aquesta naturalesa «invisible» que, a més, solen ser de molta rellevància. Més particularment, el problema que planteja la perspectiva sociològica de manera més accentuada que altres ciències socials és que, generalment, el seu 22 Papers 59, 1999 Salvador Cardús 1. Carlo Ginzburg. «Señales. Raíces de un paradigma indicario», a Crisis de la razón de Aldo Ga r - gani, ed. México, Siglo XXI editores, 1983. A més, podeu veure el número 26 de la revista Papers, C o n e i xement, Indicis i para d oxe s(1986), amb articles de J.M. Terricabras, Antoni Estradé, Joan Estruch i Salvador Cardús. principal adversari és l'abundància d'informació, l'excés, que fa molt difícil p o d e r-la conve r tir en dada científica, i això quan aquesta informació no busca, com hem dit, no només confondre, sinó enganyar astutament. És per això que si a més treballem en una perspectiva sociològica que troba la seva força analítica —i també pràctica— en el fet de part i r, d'entrada, més d'una vo l u ntat de comprensió que no pas de la de judici o actuació, el model epistemològic que, literàriament, proposa Chesterton amb el seu Pa re Brown, el de la descoberta per la paradoxa, ens re s u l t a va —intuïtivament— d'una gran potència. I no devíem anar tan mal encaminats quan, anys més tard, en To n i Estradé tro b a va en una de les cartes de Gramsci des de la presó, una re f l e x i ó en aquest sentit en la comparació entre el model de coneixement de Ho l m e s i de Brow n . 3. La construcció de la intersubjectivitat Tot i que tinc la impressió que mai no hem acabat d'explotar prou a fons aquella intuïció només desenvolupada sistemàticament en un número de la revista PA PE R S , el cert és que en aquest pla intuïtiu, el model ha governat molt p r ofundament els treballs de re c e rca dels membres de l'lsor i d'altres companys. Unes intuïcions que porten a, primerament, desconfiar de l'evidència; després, a parar atenció als petits elements aparentment irre l l e vants; però, sobretot, a estar atents als dobles significats de determinades accions que, més enllà de la s e va significació explícita, poden estar anunciant el contrari d'allò que insinuen o mostren explícitament. D'altra banda, tot i que en els nostres treballs no ens hem limitat a l'anàlisi de la intersubjectivitat, en canvi, es pot dir que mai no hem desatès el paper central que aquesta dimensió té en qualsevol fet social, i en especial en l'anàlisi de la religió i de la cultura. Per nosaltres, potser sense tota la disciplina i el rigor que serien exigibles, el paper de l'engany i l'aut o e n g a n y, de l'evidència col·lectiva i de la confusió, del món donat per descomptat i del sentit comú, de la il·lusió i la desil·lusió, de la confiança i el re c e l , de la memòria i l'oblit, i fins i tot de l'humor, de la passió o dels sentiments, han estat molt presents en els nostres treballs. És clar que la majoria d'aquests conceptes ja són presents en l'obra de P. L . Be r g e r, que ha marcat decisivament la nostra trajectòria. Ell mateix ens ha reconegut com la seva secta a Ba rcelona, i això pot explicar que, gaire b é simultàniament, s'hagi publicat l'original anglès i la versió catalana de la seva d a r rera obra, La rialla que salva, traduïda per Joan Estruch i que inaugura la col·lecció que dirigeixo per a La Campana. Però també és en la línia d'altre s autors, com Randall Collins (Sociological In s i g h t , 1982), que, amb tota precisió, ha caracteritzat la sociologia com a ciència de la no-o bvietat, i que l'ha definit com l'anàlisi dels fonaments no racionals de la racionalitat social. O, més recentment, l'hem trobada en aproximacions relatades amb bellesa, passió i agosarament per Ann Game i Andrew Metcalfe a Passionate Sociology ( 1 9 9 6 ) . Sociologia de l'engany i de l'autoengany Papers 59, 1999 23