Taula rodona : què és investigar? : del marc institucional a les pràctiques

Taula rodona: Què és investigar?: del marc institucional a les pràctiques Moderadora: Teresa Torns Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Sociologia 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain La re c e rca és allò que l'organització universitària ha situat dins els depart aments, és a dir, el departament té responsabilitat en la re c e rca. Pa rticipen de la taula re p resentants de grups i de maneres de fer re c e r ca distintes dins el d e p a rtament, no hi són tots perquè al públic també n'hi ha. El que volem mostrar ara no és tant el que fem i com ho fem, sinó què vol dir investigar en aquest m a r c institucional concret, la universitat en general, i quines són aquestes pràctiques. La Taula M. Jesús Izquierdo. Departament de Sociologia En primer lloc, cal fer unes consideracions inicials sobre investigar a la universitat, és a dir, situar allò que es fa en el context general. Aquests dies s'ha parlat dels problemes i de les necessitats d'ava l u a r, en definitiva, nosaltres treballem a la universitat i no podem fer allò que ens doni la gana. El marc bàsic, doncs, seria el següent: el professor universitari és: a) un tre b a l l a d o r, és a dir, una persona que ven la seva força de treball per sobre v i u re, b) un treballador públic, és a dir, al servei de la societat que finança i paga la seva feina; en altres paraules, el comprador de la seva feina és la societat, no és l'Estat. Així, si el comprador és la societat i no és l'Estat, com obeeixo la societat —perquè el tre b a l l és un acte d'obediència—? L'acte d'obediència, en primer lloc, es practicaria per la via de fer allò que se't diu a la comunitat de la qual es forma part, i aquí estaríem equiparant els poders pràctics amb el poder que dóna origen a aquests poders pràctics. M'explico: Si parlem de democràcia hem de parlar de la vo l u ntat de la majoria i en aquest moment la majoria al nostre país, el partit més votat, és l'abstenció, la qual cosa genera una gran dificultat per establir si serve i xes a la societat quan obeeixes allò que et diuen que has de fer dins d'una determinada institució. Com he resolt aquest problema? Per la via de re c o rdar que sóc treballadora, i això significa que obeeixo en els límits i obeeixo a consciència, d'allò que se'm demana explícitament, però no accepto ord re s que no siguin explícites ni formalitzades. En el treball d'investigació les orPapers 59, 1999 117-128 d r es no són explícites ni estan formalitzades, per la qual cosa no tinc cap obligació d ' o b e i r. No pretenc no obeir, tinc clar que he venut la meva força de tre b a l l i, a més, per mi és un orgull ser funcionària pública, i per tant encantada de re b r e ord res de la comunitat; el que passa és que no les sento, per més que pari l'orella, i mentrestant sobrevisc amb l'obediència a unes certes ordres que són molt explícites i de les que depèn que cobri cada mes. Això del que depen que cobri cada més ho faig de cor i tant bé com puc, obeeixo però a més a consciència, dins els límits de les meves capacitats, fent allò que sóc capaç de fer. Així doncs, en l'àmbit de la investigació, fins que a mi no em diguin clarament que se'm mana investigar un cert tema, no ho faré, però si se'm mana ho faré, si se'm mana vol dir, si hi ha elements de coacció que em forcin a fer-ho. De moment no n'hi ha. Per altra banda, realment em crea problemes de confusió el propi marc en què es desenvolupa la investigació. Qui mana el professorat universitari? En principi depenem de departaments, però resulta que els professors dels departaments hem manifestat la necessitat de fer un treball interdisciplinari, transdisciplinari i pluridisciplinari. Com es resol això? És aquí on situaria els instituts d ' i n vestigació, amb la finalitat de saltar aquesta barrera de les disciplines, cre a n t un entorn universitari on un professor pogués investigar en un terreny d'int e rcanvi immediat amb professors d'altres llocs. El problema que es crea, és que els instituts estan configurats de manera autònoma, així que quan el professor investiga per a l'institut, això li suposa una càrrega de feina, i inve r s ament el departament, per tal de cobrir aquesta mancança, rep un pro f e s s o r substitut que en principi té menys experiència i està menys qualificat que el p rofessor que està absorbit totalment o parcialment per part de l'institut. Aq u í hi ha tensions que són urgents, per exemple, una tensió urgent respecte de l'entorn investigador fóra la pregunta sobre «qui investiga?»; en principi, inve stiguen becaris, professors contractats o funcionaris i personal extern; crec que està poc regulat, malgrat que s'ha fet un esforç seriós, no s'ha posat en pràctica un marc laboral clar sobre l'estatut de les persones que investiguen. Ta m b é cal tenir present què s'investiga: ¿podem considerar investigació un informe tècnic fet mitjançant un conveni amb una institució pública o amb una empresa privada? D'altra banda, abans de parlar de la meva manera de treballar, vull deixar clar que no pretenc implícitament defensar una manera de treballar; perq u è quedi clar que no en defenso cap, assenyalaré que els diferents estils d'inve s t igació comporten certs avantatges per a les universitats. No hi ha un estil bo i un altre de dolent, cadascun té els seus avantatges, i n'hi ha alguns que són simplement il·legals, aquells que realitza un professor que està contractat a temps complet i treballa per a entitats de fora de la universitat que impliquen algun tipus de relació contractual professional. Hi ha una tolerància respecte de petites intervencions com ara conferències, etc. Em re f e re i xo a projectes d'entitat financera, i en grau de dedicació intens. Els beneficis de la inve s t i g a c i ó del professorat sota «comanda», i per tant perseguint el fet de tenir ingressos, 118 Papers 59, 1999 Moderadora:Teresa Torns poden ser l'adquisició de coneixements, l'obtenció d'ingressos que es poden traduir en infraestructura per a la universitat (llibres...). En definitiva, que una u n i versitat tingui presència social no és poc important, i aquest tipus de vies de t reball donen tots aquests avantatges. Els perills que això presenta són que, en la mesura i en el grau que s'ha anat devaluant l'estatut del professor en tant que docent, el professor (per factors d'autoestima, de poder, de diners...) tendeixi a sentir-se cada vegada més atret per coses que no tenen a veure amb la docència i que tenen a ve u re amb activitats que li donen més presència social, i crec que això és un problema, perquè podria significar que persones molt valuoses, amb vàlua reconeguda internacionalment o a nivell autonòmic, s'anessin allunyant de la docència i s'anessin dedicant només a la investigació. Però no m'atreveixo a dir que hi hagi models millors o pitjors. So b re la meva manera o model d'inve s t i g a r, cal dir que he investigat de diverses maneres i l'espectre és tant ampli que fins i tot he treballat per a una multinacional passant per la universitat, he cobrat, no he cobrat, he fet projectes per a l'Administració pública, «tutti colori». He sentit que entorns molt amplis són poc controlables, i a mi m'agrada el poder; poder vol dir que si l'espífio l'he espifiat jo i que si està bé, ho fet bé jo. Quan et bellugues en entorns molt amplis s'escapen moltes coses i per una persona a qui l'interessa sobre t o t la investigació fonamental i el treball teòric (com és el meu cas), és necessari el control, ja que l'autoria intel·lectual és d'una persona. Es pot discutir amb els altres, obrir camins i interc a n v i a r, però el treball intel·lectual d'aquest tipus em sembla que no es pot fer en equip, cosa que no vol dir no interc a n v i a r. Quan no treballes en equip pots no establir una relació entre parells, la ve r itat és que al treball que tenim ara en marxa, que és sobre l'acudit, no hi ha una relació entre parells, i prou que m'en re s s e n t e i xo, perquè, per una part , podríem dir que no tinc uns adversaris forts de les coses que dic i, per altra p a r,t he de dir que les meves experiències de descoberta intenses s'han pro d u ï t en relació amb alumnes precisament perquè la gent no està tan configurada mentalment com perquè no sigui impertinent, i la impertinència és utilíssima. S'aprèn més dient bestieses que formalitzant correctament, i a mi això m'ha portat a la relació amb persones que podríem dir que, des del punt de vista de formació, no són parells. El tema d'enfrontar-se de cara amb parells, que en la meva manera de treballar és una absència, l'he resolt a través de repartir a rticles que he escrit, miro de buscar gent llunyana respecte de l'àmbit on treballo, per re b re les seves crítiques. A vegades rebo crítiques àmplies; per exe mple, del treball que he rebut una crítica més sistemàtica i àmplia, ha esta d'una persona que suposadament no és un parell, en la mesura que ha entrat després al departament, que no és un funcionari, etc... Un article meu sobre el «vincle social» va ser criticat per J.A. Noguera de manera fonamentada i curosa, i vull agrair-li públicament l'esforç que ha fet. En canvi, costa enormement establir un vincle de debat, de crítica i és més fàcil que les relacions entre nosaltre s siguin tenses, encara que sigui implícitament, per enveges, susceptibilitats i afanys de poder. I això dificulta molt el debat universitari, perquè és una comunitat massa tancada, però si passem més temps junts que amb la parella, per Què és inve s t i g a r ? :del marc institucional a les pràctiques Papers 59, 1999 119 què no convivim més? Pe rquè tenim coses no resoltes i que no són de caràcter intel·lectual. Fausto Miguélez. Departament de Sociologia Inicio l'exposició amb el mateix tema que la M. Jesús: investigar a la unive r s i t a t significa dues coses, s'investiga com a treballador o com a funcionari i es té l'obligació d'inve s t i g a r. Seria útil que a la universitat hi hagués gent que només i n vestiga, gent que fa docència i investiga... o diverses graduacions. De fet, l'única cosa que tenim ara és una combinació, difícil de mantenir a vegades, però que se suposa que s'ha de mantenir, i aquesta dificultat és greu quan treballes, per exe m - ple, amb gent d'altres països que té més flexibilitat de la que tenim aquí. La segona funció del professor és la d'estudiós, una l'obligació per exigències de la ciència, o d'altres que interpel·len el que fas, alhora que també per exigències del currículum, malauradament per als joves, perquè sense currículum de la inve s t i g a c i ó que derivi en publicacions, poca cosa es pot fer a la unive r s i t a t . Què he investigat? En aquest punt hi ha un principi fonamental que és el de l'autonomia de l'inve s t i g a d o r, nosaltres hauríem de tenir només les limitacions que deriven del debat, de les exigències científiques, de la teoria, del que se sap, mai imposicions que siguin ni de la universitat, ni del ministeri, ni de la UE, ni de cap tipus d'empresa, i en aquest sentit els poso tots dins del mateix calaix. La universitat l'única cosa que ha de donar als investigadors és suport, i si de cas posar mecanismes d'avaluació. Com pot fer-ho? No s a l t res tenim aspectes molt pautats, a nivell legal i, en termes d'eficàcia de la re c e rca i de treball, hi hauria d'haver un acord pel qual cada any es redactés una espècie d'informe d ' a valuació de cada grup o investigador que està fent re c e rca —perquè ho fa amb mitjants públics o amb finalitat pública—. Per què han de ser ocultes o semiocultes aquestes coses? I no ho dic només en termes de debat dels bonics resultats teòrics que hem trobat, sinó també de la «cuina» de la investigació. Com és possible estabilitzar la recerca? Segurament hi ha raons per poder i n vestigar sol o en gru p, això depèn de la pròpia voluntat, però crec que, com a entitat pública que és la universitat, hauríem de demanar que la universitat donés el màxim suport a aquells que volen coordinar-se. La universitat, via c e n t res, instituts o grups, hauria de donar suport als que volen coord i n a r - s e , com a forma de superar les limitacions de l'excessiva especialització, o als que volen superar enfocaments sectorials o parcials. Paral·lelament la gent que vulgui fer recerca individualment, òbviament també ho ha de poder fer, i potser millor, amb la llibertat que dóna no tenir cap pressió de parells o d'imparells, però dit ara des del punt de vista institucional, la universitat hauria de tenir l'obligació de fomentar al màxim el suport, els recursos, perquè la re c e rca és pogués fer més en coordinació, en gru p, utilitzant recursos de manera compartida i potenciant els recursos de recerca que té la universitat. L ' a valuació que ara existeix en la re c e rca en aquest país és pràcticament individual, es fa una mica d'avaluació col·lectiva o avaluacions conjuntes de g ru p, però majoritàriament és una avaluació individualitzada. De vegades re s - 120 Papers 59, 1999 Moderadora:Teresa Torns pon a la realitat, perquè s'ha fet la re c e rca individualment, però de vegades no, perquè s'ha fet recerca de manera col·lectiva i hi hauria d'haver també mecanismes d'avaluació en aquests casos. S'avalua sobretot pel lloc on es publiquen les coses que es publiquen, i segurament és un criteri d'interès, però en les publicacions passa el mateix que amb altres tipus de relacions, si tens una xarx a de bones relacions amb determinades persones acabes publicant més fàcilment en determinades revistes que si en tens amb altres persones o no en tens. Per part de la universitat o d'instàncies públiques hi hauria d'haver mecanismes d'avaluació anteriors a la publicació que donessin la possibilitat de ve u re la qualitat de la re c e rca en termes de continguts, d'avenç teòric, de tècniques utilitzades, de canvis introduïts, i en funció d'aquesta avaluació, la universitat podria potenciar molt més les capacitats de publicació. L'avaluació és molt important i pot ser estimulant, si no es fa només amb criteris administrativistes, sinó per donar s u p o r t als investigadors. Així, finalment, la investigació o els resultats de la i n vestigació passarien a formar part del capital de tothom si efectivament la universitat tingués mecanismes de publicació del que s'investiga. Així s'evitaria que moltes recerques quedessin al calaix del comitent o client, i si es queden coses sense publicar per exemple perquè no interessen a la persona que ho ha encarregat, és en part perquè els investigadors no som suficientment va l e n t s per fer va l d re la nostra autoria. Si el client no vol publicar, l'investigador sí que pot, i si no, en el moment de firmar el contracte cal mirar que no hi hagi cap clàusula, de manera que si hi és, aquella investigació no s'ha de fer, ja que per definició qualsevol re c e rca ha de ser pública. No tindria sentit una re c e rca que no pogués ser contrastada, cosa que vol dir que ha de ser pública, que s'ha de p u b l i c a r. I si un contracte impedeix la publicació, la manera més fàcil de re s o l - d re el problema és no fer-la. Estem en una posició bona per fer això, perq u è com que ens paguen igualment, si fem re c e rca almenys que tinguem la llibertat i l'autonomia d'haver fet el que creiem que s'ha de fer. Última qüestió sobre els recursos: crec que hi ha un problema molt important a la universitat, i és que, en primer lloc, no calen tants recursos per fer re c e r ca en ciències socials, fonamentalment els recursos són necessaris per tenir una certa infraestructura, que garanteix que no ens hem de dedicar a tasques que si estiguéssin fetes o garantides donarien més temps per fer el pas d'inve s t i g a r. S'han de tenir alguns recursos mínims, ja que també calen diners per a aquests recursos mínims, i el mecanisme actual a la universitat segons el qual s ' i n vestiga si es té un projecte de la DIGICYT, o de la UE, o de la conselleria, o d'ajuntaments, o de ministeri... falla en una cosa fonamental, i és que la universitat hauria de tenir diners, i això ho lligo amb el tema de l'avaluació, per dedicar-los a la re c e rca bàsica o a aquella que no encarrega ningú, i ja sé que té diners, però en té molt pocs. Parlo del tipus de recerca que no paga cap ajuntament, ni ministeri, ni conselleria, però que la comunitat científica o un gru p c o n c ret creu sincerament i contrastadament que és important. Si no tenim aquest tipus de recurs o aquest tipus de garanties, és més fàcil que ens decantem pel tipus de convocatòries que hi ha, on potser intencionadament es toquen temes que no es volen. Què és inve s t i g a r ? :del marc institucional a les pràctiques Papers 59, 1999 121 Salvador Cardús. Departament de Sociologia De fet, la meva experiència en el terreny de la re c e rca és fins i tot prèvia a la de la universitat, perquè abans d'acabar la carrera em vaig incorporar a l'ISOR i, per tant, al món de la recerca. L'ISOR va néixer fa vint-i-cinc anys i fora del marc acadèmic, gràcies a una fundació que ara ha desaparegut. Ha estat una plataforma extraord i n à r i a m e n t prima, és a dir, ha estat més un sostre, una cobertura formal que no pas un ve r itable centre de re c e rca, ha servit de cobertura de molta feina però no ha sigut una institució sòlida. Ha sigut una estructura voluntàriament tan prima com ens ha convingut o com hem aconseguit que fos perquè fes la seva feina, però mai que fos una estructura més gruixuda del que necessitàvem i, en aquest sentit, també ha estat flexible: al llarg del temps hi ha hagut moments com en els primers anys que fins i tot hi va haver una persona contractada fixa, però quan no ha sigut necessari o quan això ens podia comportar unes servituds que no estàvem disposats a assumir, ha desaparegut. Al cap de molt pocs anys d'have r - s e c r eat l'ISOR ja vam intentar incorporar-lo a la universitat físicament, i així que va ser possible vam trobar un local on hi ha el material que durant aquests vinti-cinc anys s'ha anat incorporant a través del resultat de la pròpia feina. Aq u e s t caràcter precari, des del punt de vista formal, de l'ISOR vol dir que ha sigut una estructura molt barata, que ha viscut en el primer temps d'una manera regular amb els ajuts d'aquella fundació, però després ha anat vivint amb petits ajuts intermitents de caràcter públic o semipúblic (Fundació Jaume Bofill, Fu ndació Juan Ma rch, Un i versitat de Boston...), sempre hem trobat alguns re c u rsos que mai no han estat aplicats a una remuneració dels propis inve s t i g a d o r s , sinó a adquirir material, per pagar algun treball de camp... Aquesta estru c t u r a prima ha comportat també la impossibilitat d'establir equips amplis i estables de t r eball, sempre hem crescut i hem disminuït en funció dels treballs i dels pro j e c t e s que hi havia, seguint una estratègia d'acordió, però mai no ha arribat a estabilitzar-se res. Hi ha dues persones que hi som des del primer dia, el Joan Estru c h , ell hi és des del primer dia, i jo, que hi sóc des del segon, i després hi ha hagut gent que ha aprofitat aquesta mateixa estructura prima pel que li ha convingut; hi ha hagut gent que ha estat fent la seva tesi a dins de l'ISOR, ja que hi hem encabit tot el que ha convingut sense cap mena de condició de re s . Darrerament també ha servit de cobertura perquè en algun cas apareixien alguns encàrrecs molt petits i molt marginals pel que eren les línies fonamentals de l'ISOR. Els hem acceptat, perquè ha semblat que podien ser un trampolí d'iniciació per a alguns estudiants que s'havien acabat de llicenciar, i si un consell comarcal demanava de fer un estudi sobre alguna cosa, es buscava algú que s'hagués llicenciat que pogués fer aquella feina, i nosaltres fèiem purament una feina de tutoria. Hem tingut consciència des del primer dia, des de l'any 74, que els nost res interessos intel·lectuals eren uns interessos re l a t i vament fora del merc a t . Ja ho eren llavors, atès que l'any 74 estar interessats per temes de religió no era precisament el moment més adequat, però sempre han estat fora del que són 122 Papers 59, 1999 Moderadora:Teresa Torns les prioritats del mercat o del que són les prioritats del mercat acadèmic, no fora del que és l'interès acadèmic, perquè, d'altra banda, hem pogut comprovar al llarg dels anys, que en el marc internacional del que és el món acadèmic, allò que fèiem tenia algun tipus d'interès. Hem tingut moltes i molt bones relacions amb universitats estrangeres, però en tot cas no formava part de les prioritats públiques de re c e rca i, per tant, això ho hem acceptat no només amb «cristiana» resignació, sinó també acceptant que aquesta era la condició de poder mantenir-nos en aquests interessos, que són més aviat teòrics, diríem en el millor sentit de la paraula, temàticament d'aparença marginal, però que això té un preu i el preu era no entrar en determinades competicions legítimes de tipus acadèmic. Jo crec que això no ens ha generat cap mala consciència ni cap irritació, perquè ens hem mirat amb una placidesa absoluta el fet de no disposar de grans projectes, potser és que som poc ambiciosos. No hem llegit enlloc unes instruccions precises que diguessin que això no es pot fer. No s a l - t res hem investigat. Quan us re p a rtim la memòria d'aquests vint-i-cinc anys veureu què és el que hem publicat, quantes coses hem publicat, hem organitzat i hem fet, és a dir, hem treballat molt però acceptant que això no formava part de les prioritats del moment. Jo crec que és defensable l'existència d'aquest t i p u s de treball acadèmic, d'allò que no forma part del que és el mercat més potent, de la recerca que incorpora aspectes marginals però importants per nosaltres. Per exemple, vam pensar que era una responsabilitat acadèmica nostra, i que a més diria que ens n'hem pogut aprofitar tots, el fet de poder disposar de bones traduccions al català de textos fonamentals per a la nostra docència o per a la recerca: la traducció de l'Estruch de L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme jo crec que és un treball acadèmic de primer ord re, així com les traduccions del Be r g e r, o de La construcció social de la re a l i t a t. Tots aquests llibres, que ere n els que nosaltres necessitàvem, es feien des d'aquest mateix marc, sense grans sorolls, però ens semblava que podia ser interessant, i això és el que hem anat fent, hem anat adequant el nostre treball, i jo incorporo les traduccions dins del balanç de feina de recerca. A vegades un també queda fora del mercat, no només perquè els seus temes són marginals o molt teòrics, sinó també per raons poc democràtiques. Les a v aluacions a vegades són molt opaques, de vegades tenen tonalitats polítiques, etc. Hi ha moltes altres raons per les quals un queda fora del mercat més competitiu, però ja dic que ni ens n'hem queixat. Per part meva també he entès que formava part de la meva feina, ja que era un cert tipus de vinculació amb la resta de la societat. El que vull dir és que moltes vegades que es parla de les relacions entre universitat i societat —i moltes vegades se'n parla per ve u r e què és el que paga la societat a la universitat, o quins projectes pot ve n d re la u n i versitat a la societat— hi ha un tipus de relació més oberta i més pública que a mi em sembla que també és important. Jo no sé si queda fora o no queda fora del que és legítim que fem, però col·laborar en un determinat moment amb uns programes de televisió, o escriure articles a la premsa, o donar conferències en algun lloc, o tenir iniciatives editorials, com dirigir una col·lecció de llibre universitari com he fet per l'editorial Proa i d'altres feines de divulQuè és inve s t i g a r ? :del marc institucional a les pràctiques Papers 59, 1999 123 gació, ja sé que no és estrictament fer recerca, però és un tipus d'activitat que es pot incorporar perfectament a allò que fem. Aquesta manera de tre b a l l a r, jo no em veig amb cor de ve n d r e-la, no només per la manera, sinó fins i tot no em veig amb cor de fer-ne virtut. Sé que té moltes pegues, i no per nosaltres, perquè subjectivament visc molt confort ablement instal·lat en la meva feina, no tinc mala consciència de no haver fet feina, però sí que entenc que té problemes, per exemple, pel que fa a la mateixa línia d'especialització. Sé que en part la feblesa quantitativa, i no sé si qual i t a t i va —espero que no— del que és l'especialització en cultura, pro b a b l e m e n t té a ve u re amb una manera de treballar que ha fet que no poguéssim pre s s i onar prou el De p a rtament, ni acadèmicament, per poder créixer d'una manera més notable, per tenir més professors especialitzats en aquest terre n y, o bé perjudica directament els estudiants, de vegades acaben aquestes línies d'especialització i es qüestionen sobre el que es pot fer, i als quals no es pot dir que hom té una manera de tre b a l l a r, que difícilment pot oferir-los res. És una manera de fer que té moltes limitacions. Per tant, no em veig amb cor de fer-ne virtut, sé que té molts límits, que és perjudicial, però de totes maneres no hem sabut fer una altra cosa, hem trobat una manera de fer, un tipus de treball, al qual també s'ha incorporat altra gent, però que ha sigut el que era possible pel tipus d'objectius que ens proposàvem. Carlota Solé. Departament de Sociologia Intentaré explicar breument, què és per mi inve s t i g a r, com inve s t i g a r, quins recursos es poden trobar, i després parlaré de les tendències actuals en les formes d'investigar i els avantatges que té investigar a la universitat, a diferència de les empreses o d'altres entitats. In vestigar respon a una decisió individual o personal, que potser té causes inconscients que potser des d'una perspectiva freudiana podríem explicar, però que, en fi, és quelcom que respon a una predisposició personal que de vegades es dóna i de vegades no es dóna tant o gens. En aquest sentit, si el fet d'investigar a la universitat es projecta a la docència, com a finalitat útima i legítima més clara, pot molt bé donar-se el cas de persones que combinin les dues activitats intel·lectuals: investigar i explicar el que s'ha investigat, per tal de transmetre els coneixements que ha adquirit. A la u n i versitat, doncs, existeixen dos tipus de professors, aquells que investiguen i fan docència i aquells que únicament fan docència. Això es dóna en altres universitats estrangeres encara més, on es potencia la investigació i es reconeix institucionalment aquesta tasca, i cal dir que aquest re c o n e i xement ha estat iniciat a la nostra universitat des de fa poc. Considero que els professors unive r s i t a r i s com a treballadors o funcionaris som uns privilegiats, perquè tenim un grau d'autonomia molt alt en el desenvolupament de la nostra activitat —a part de ve u re gent jove cada dia davant nostre, la qual cosa és més agradable que ve u re cada dia les mateixes cares—, i en el que fem en els grups de recerca, i a més, com diria Collin-Write, ens situem en els intersticis de les classes socials, així que mai ens sentirem subordinats o explotats per un altre grup social. Un a 124 Papers 59, 1999 Moderadora:Teresa Torns altra qüestió sobre què és investigar és l'elecció del tema, això també respon a interessos, ideologies i creences que motiven i incentiven per anar a un cantó o a l'altre. És una elecció inconscient, que es plasma en una tasca molt racionalitzada, per no dir racional, amb uns mètodes molt treballats. Com investigar? Es pot investigar individualment o a través d'equips de re c e rca. Individualment, es pot o s'ha d'investigar quan el tema és eminentment teòric, la reflexió teòrica és primerament molt individual, després en una segona fase apare i xen els debats, es discuteix per tal d'enriquir-se personalment, però l'acte de pensar, reflexionar i d'argumentar-se a si mateix és un acte molt individual. Ara bé, en sociologia la reflexió teòrica i l'activitat empírica van molt lligades, aquesta primera forma d'investigar, bàsicament teòrica, en alguna part sempre s'ha de combinar amb re c e rca empírica. Per la meva experiència en temes de modernització, per exemple, vam fer un estudi sobre nove s tecnologies i modernització, es va necessitar un equip d'investigació que fes e n t revistes en profunditat, etc. Per tant sí que sempre hi ha una combinació de re c e rca empírica en temes teòrics, tret que es tractin temes més de filosofia social que no pas pròpiament sociològics. Una altra forma d'investigar fóra a còpia d'equips de re c e r ca configurats en funció del que s'investiga. Això fa que es produeixin de vegades divisions de tasques, però hi ha sempre una coordinació centralitzada i diversos equips que treballen diversos apectes: aquí de nou la reflexió teòrica i el treball empíric hi són ben presents. Una terc e r a forma d'investigar fóra a través d'equips de re c e rca que han anat funcionant al llarg del temps, això respon a la creació de grups consolidats, com existeixen al nostre departament, grups o equips de re c e rca que s'impliquen en dive r - sos projectes d'investigació. Són grups cohesionats que combinen el treball de reflexió amb el treball empíric de camp, i poden estar treballant amb un projecte o en diversos, amb una continuïtat al llarg del temps. Pel que fa als recursos, aquesta és una tasca burocràtica i administrativa , confusa i pesada, perquè realment un cop s'ha escollit el tema, que generalment a la universitat no és en funció de qui el vol pagar, s'ha de buscar un mínim de finançament. Es deia que es podia investigar sense diners i em sembla una mica difícil, cal un mínim de finançament. Hi ha dues formes de finançament, en primer lloc el públic, al meu parer més preferible, ja que permet fer re c e rca sobre temes bàsics que no tenen una aplicabilitat immediata. To t i que pugui ser indirectament condicionada, garanteix l'autonomia de l'inve s t i g a d o r, la possibilitat d'investigació, perquè no hi ha els condicionants que fan que una investigació es quedi en un calaix, sinó que es té molta més flexibilitat i poder de decisió per difondre-la, ja que la investigació no només es fa de cara a la docència, sinó també de cara a donar-la a conèixe r, i això serveix a a l t r es investigadors per establir noves línies de re c e r ca. Són petits grans de sorra que tots anem aportant al coneixement de la realitat social. En segon lloc, el finançament privat presenta condicionaments més directes, sobretot en l'elecció del tema, però molt menys en la metodologia, ja que moltes empre s e s donen molta llibertat en l'aproximació al tema que proposen, tot i que pot haver-hi condicionaments a l'hora de publicar-lo. Què és inve s t i g a r ? :del marc institucional a les pràctiques Papers 59, 1999 125