Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural

Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Jordi Garreta i Bochaca Universitat de Lleida. Departament de Geografia i Sociologia Complex de la Caparrella, s/n. 25192 Lleida. Spain [email protected] Resum Les associacions, enteses com una forma de vertebrar la minoria i defensar-ne els interessos, és a dir, com a base per a l’acció col·lectiva, poden actuar com a catalitzador del procés d’integració social i de la seva negociació, com també de la seva participació política. Des d’aquest plantejament es presenta la síntesi d’un estudi de les associacions d’africans i gitanos de dues províncies (una de la comunitat autònoma d’Aragó i una altra de Catalunya) destacant-ne els objectius, el funcionament, els membres, les dificultats i els problemes i si tenen un paper important en el procés d’integració sociocultural dels seus «representats». Al mateix temps, utilitzant una enquesta i entrevistes en profunditat a individus d’aquests col·lectius, ens aproximarem al coneixement, a l’acceptació, a la participació… en aquestes associacions. Paraules clau: associacions, africans, asiàtics, gitanos, integració. Abstract. Ethnic minority, associations and sociocultural’s integration Associations, these undertood as a way to give the minority a structure and defend its interests, that is, as a base for collective action, can work as a catalyzer of the social integration process and its negotiation, and also of its political participation. From this approach we are introduced to the synthesis of a research on Africans and Gipsies associations in two provinces (one in the Aragon Autonomous Community and other one in the Catalan Community), pointing out their aims, functioning, members, difficulties and problems and whether they have an important tole in the process of sociocultural integration of their «represented». At the same time, we shall approach to the knowledge, acceptation and participation in these communities, by means of a survey and thorough interviews to individuals from these groups. Key words: associations, Africans, Asians, Gipsies, integration. 1. Minories ètniques i associacionisme 2. L’associacionisme de les minories ètniques: perfil i situació actual 3. Participació i coneixement de les associacions entre les minories ètniques 4. Conclusions Bibliografia Sumari Papers 56, 1998 197-230 198 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca 1. Minories ètniques i associacionisme Minories es consideren aquells col·lectius d’individus que es troben en inferioritat numèrica respecte a un altre col·lectiu —majoritari—, però que, alhora, tenen un sentiment de pertànyer-hi, pateixen situacions de discriminació i es troben en general físicament i socialment aïllats de la comunitat més àmplia (Giddens, 1994). La noció de minoria no és necessàriament una noció exclusivament basada en el nombre, sinó que també fa referència al grau de poder social de què es disposa: les majories numèriques poden ser minories socials (Wallerstein a Wallerstein i Balibar, 1991). Per Emilio Lamo de Espinosa (1995), en la situació multicultural actual la minoria es percep com a part d’una altra majoria alhora que la majoria es veu (o pot veure’s) com a part d’una altra minoria. Els moviments ètnics no són, ni han estat, únicament instruments d’inserció i participació de categories dominades i alienades: alhora són portadors d’orientacions culturals i socials modernitzadores aplicables al conjunt de la societat (Touraine, 1995). Les associacions representarien dins aquest context la forma visible de l’organització de tipus comunitari. A Espanya, dins el que s’ha anomenat minories ètniques destacaríem un col·lectiu instal·lat de molts anys en aquests territoris, els gitanos, i una heterogeneïtat d’ètnies i nacionalitats que s’han agrupat sovint sota categories més àmplies amb diferents nivells de concreció segons a qui ens referim: «noves migracions», extracomunitaris1, africans, magrebins i subsaharians, etc. No totes aquestes «noves migracions» han despertat l’interès d’investigadors i, per citar un exemple, dels mitjans de comunicació. La presència dels procedents de l’anomenat Tercer Món i en especial, en el nostre cas, els d’Àfrica ens han dut a redescobrir una diversitat cultural que ja existia. A partir d’aquestes migracions el reagrupament de famílies o individus d’un mateix origen nacional o religiós ha donat lloc a comunitats de fet. Els Estats han ajudat a passar les estructures informals a formals —per exemple, a França i Alemanya—, creant noves solidaritats on es combinen interessos econòmics, socials i polítics amb l’afirmació d’identitat. Les associacions es converteixen en el lligam entre l’acció concreta i els canvis estructurals que a llarg termini modifiquen les solidaritats. Alhora, la representació dels trets nacionals, culturals i religiosos pels intermediaris porta a la presa de consciència de les especificitats que cal reivindicar (Kastoryano, 1994). Per tot l’anterior considerem les associacions ètniques com un element clau en l’articulació de la vida social, cultural i política de les minories ètniques. Per Riva Kastoryano (1994), la negociació d’un grup o d’una comunitat depèn de la seva organització, del grau de participació dels seus membres i del seu impacte en el context. 1. El terme extracomunitaris l’utilitzarem en presentar les nostres dades en un sentit restringit, ja que farà referència a africans i asiàtics, unitats de la nostra anàlisi. De la mateixa forma, s’utilitza el terme en un sentit neutre, com també el de gitanos, subsaharians…, referint-nos simultàniament tant al gènere masculí com al femení. En el moment que sigui necessària l’especificació, aquesta es realitzarà. Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 199 Com assenyala Hepburn (1992), ja el 1830 Alexis Tocqueville, analitzant el pluralisme nord-americà, va destacar la tendència a l’associacionisme —polític, social, religiós i econòmic— com una forma de representació dels interessos dels diferents grups existents en una societat, i també com un mecanisme d’informació i de participació en la vida política. Però l’aïllament estructural i la mancança de béns materials contribueixen a la creació d’associacions endògames per afinitat ètnica, lingüística o per patir situacions de marginació. En sentir-se exclosos i veure limitades les possibilitats d’interacció, es crea una consciència de «col·lectiu marginal» que produeix la percepció de l’exogrup com a «col·lectiu de marginadors». Sobre aquesta base, per exemple, d’identitat ètnica, es dóna un control de l’endogrup i s’ofereix, a canvi, una certa seguretat, una integració i un sentiment de pertinença (Martin, 1993). Si les immigrés originaires de certains pays finissent par acquérir une certaine cohésion sociale et par créer des institutions et des organisations qui leur sont propes, c’est souvent par réaction contre la discrimination qu’ils subissent dans la societé d’accueil. Ils doivent se doter de moyens de pression pour défendre leurs intérêts. Une telle situation favorise la résurgence du sentiment d’identité «ethnique», qui prend de nouvelles significations dans le contexte particulier de la société d’accueil. (Richmond, 1984: 552) És característic dels treballadors immigrants, segons John Rex (1987) —perspectiva estructuralista—, que les organitzacions ètniques, freqüentment amb la base en la comunitat residencial, formin focus alternatius de lleialtat i de base per a l’acció col·lectiva. Des d’aquest plantejament, la classe i la comunitat ètnica es converteixen, o poden fer-ho, en base alternativa d’organització dels immigrants. Aquesta organització cal que sigui entesa com a manifestació dels interessos especials dels treballadors immigrants en la societat metropolitana i del paper que han de tenir dins el canvi de referents estructurals. «Las culturas minoritarias dan acogida psicológica a sus miembros y, junto con las organizaciones propias, crean un tipo de solidaridad que los habilita para luchar mejor por sus derechos» (Rex, 1995: 210). Per citar-ne un exemple, a França (René Gallissot, Nadir Boumaza i Ghislaine Clément, 1994) els afores obrers són actualment el teatre de processos en el qual les polítiques públiques d’integració i d’inserció social de les poblacions sorgides de la immigració han tendit a arrossegar els actors socials i les polítiques sorgides del moviment obrer. Aquestes accions, lligades directament al moviment social de les «segones generacions», mostren la incapacitat del moviment obrer en la lluita contra les situacions d’exclusió i segregació, de manera que aboquen els col·lectius implicats a l’autoorganització. John Rex, a Race and Ethnicity (1986), inicia el seu discurs sota el referent del que ha anomenat quasigrups ètnics. Es refereix, utilitzant el concepte quasigrups d’interessos de Ralf Dahrendorf i variant-ne el contingut (1979), a entitats socials que prenen altres característiques que les associacions o comunitats. Les polítiques, cal que tinguin en compte que els grups ètnics són també grups d’interès quant a treballs, ocupacions i pertinences (Glazer i Moynihan, 1963). 200 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca Per Ralf Dahrendorf (1979), els quasigrups d’interessos són agregats sense estructura recognoscible, però els components dels quals tenen certs interessos comuns i una forma comuna de comportament, cosa que pot conduir en qualsevol moment a organitzar-se. Els interessos latents serien la característica formal constitutiva dels quasigrups d’interessos. Les expectatives inconscients dels rols són anomenades interessos latents que, en el moment de fer-se conscients, seran interessos manifestats —tot i això no és necessari ser conscients dels interessos per actuar d’acord amb aquests—. Dahrendorf considerava que la teoria del conflicte, de la qual és un representant, havia d’analitzar la relació entre aquests interessos. El contenido especial de los intereses manifiestos sólo puede determinarse en relación con ciertas situaciones sociales existentes y siempre constituyen la formulación de una pugna, estructuralmente producida, del tipo de conflicto de clases. En tal sentido, los intereses manifiestos constituyen el «programa» de grupos organizados cuyo carácter queda aún por determinar. (Dahrendorf, 1979: 219) Mientras que los intereses latentes constituyen un postulado para fines analíticos y en este sentido no «existen», los intereses manifiestos son simples realidades existentes en las mentes de los titulares de funciones, negativas o positivas de autoridad. La teoría de la formación de las clases tiene la misión de establecer una relación sistemática entre ambas categorías centrales, de intereses latentes y manifiestos. (Dahrendorf, 1979: 220) La diferència entre quasigrup i grup d’interessos rau en les estructures d’autoritat de les associacions de dominació. Tot grup secundari pot ser interpretat com a grup d’interessos, per exemple: associacions professionals, clubs de futbol… En el moment que existeix un conflicte de grup evident, aquests grups d’interès passaran a ser grups de conflicte. Grupos de intereses son grupos en el sentido más riguroso del concepto sociológico. Tienen éstos una estructura, una forma dada de organización, un programa u objetivo y un «personal» integrado por sus componentes. […] Los grupos de intereses son siempre «grupos secundarios»; sus componentes sólo están en contacto permanente a través de su pertenencia común, esto es, por medio de la vía indirecta de los representantes, elegidos o designados por ellos mismos. (Dahrendorf, 1979: 222) Els grups d’interessos són sempre empíricament més reduïts que el seu camp de reclutament, és a dir, els quasigrups. L’organització d’un quasigrup d’interessos necessita la presència d’uns capdavanters organitzadors i directors. La ideologia és alhora una condició de l’organització, així com també les condicions polítiques —l’autor ho exemplifica amb un Estat totalitari que impedeix la cristal·lització dels quasigrups—, la mobilitat social —per exemple, si el canvi de classes socials es produeix per generacions, existeix una gran estabilitat que permet la formació de grups d’interessos— i la «psicologia» dels membres —motius perquè s’activi la pertinença a una classe en uns contextos i no en Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 201 uns altres. El reclutament, si es realitzés per atzar tindria poques possibilitats de cristal·litzar com a grup d’interès o conflicte; en canvi, si esta estructuralment determinat, es delimita el camp de reclutament, el quasigrup es converteix en la base de constitució del grup d’interessos. John Rex (1986) aplica el concepte a l’anàlisi de l’etnicitat i dels quasigrups ètnics sense arribar a vincular-ho a l’associacionisme. Per Rex els quasigrups ètnics no són grups en si mateixos, però alimenten d’una forma de vida concreta. On no hi ha presència de característiques racials o culturals, el reconeixement dels individus com a membres d’un grup és lligat a la potencialitat de reconeixement, que ajuda a construir el quasigrup. Les relacions que s’estableixen entre un individu i el quasigrup ètnic no és valoren exclusivament per la utilitat que li pugui donar, sinó també pel sentiment de pertinença, la història i el territori comú. Aquest lligam —unitat ètnica— immediat és un recurs per a l’acció cooperadora. El quasigrup ètnic es pot convertir en grup ètnic en el moment que es busca un objectiu i s’actua. Tot i això, no s’exclou que els individus que integren aquests quasigrups comparteixin una posició en la jerarquia de l’Estat o en l’estructura social, i uns interessos comuns amb d’altres que no hi pertanyin. D’altra banda, Frederick Barth (1976) presenta que els llindars ètnics persisteixen, és a dir, no depenen de l’absència de mobilitat, el contacte i la informació, però es vinculen a processos d’exclusió i incorporació a través dels quals les categories es mantenen, malgrat els canvis en les històries de vida. Alhora, també considera que les relacions socials importants es mantenen a través d’aquestes fronteres i es basen freqüentment en la dicotomització ètnica («nosaltres»/«altres»). El plantejament de F. Barth ataca els quasigrups proposats per John Rex (1986) utilitzant el terme grup ètnic. Mentre Frederick Barth veu que un dels aspectes principals del grup ètnic és identificar-se i ser identificat construint una categoria, no es qüestiona si la identificació pot entrar en conflicte amb la d’altres. Aquest enfocament se centra en el llindar ètnic del grup, no tant en la matèria cultural que l’uneix, tot considerant que el que involucra pot canviar segons el temps i l’espai, però el grup ètnic perdura2. Segons John Rex (1986), el que aquest presenta com a grup ètnic podria ser vist com una classe, l’Estat… Hi ha menys estabilitat en condicions ètniques i adscripcions ètniques que el que Barth afirma. Tot i això, tal com analitza F. Barth, l’etnicitat és important, sobretot en les prescripcions que permeten l’articulació en sectors o l’herència d’activitats i proscripcions d’interacció de prevenció —en un nivell microsocial—. El que li discuteix John Rex (1986) és l’exten2. En aquest context, les relacions pressuposen una estructura d’interacció. Un conjunt de prescripcions governa les situacions de contacte i permet l’articulació d’alguns sectors o l’herència d’activitats, i un altre conjunt de prescripcions sobre situacions socials que prevenen relacions interètniques en altres sectors i així part de les cultures. El tipus de situació, sota aquest plantejament, seria una societat plural on els grups, separats per llindars, organitzen les seves vides religioses o domèstiques, però les regles d’interacció en el mercat serien fruit de la interacció entre els diferents grups ètnics (Rex, 1986). 202 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca sió a un nivell macrosocial i l ús per explicar les relacions entre els quasigrups ètnics: cal considerar també les classes, els Estats i les castes —que comporten dominació, subjecció i segurament conflicte—. En síntesi, per John Rex, els grups ètnics es definirien per: 1. Les «races» poden ser la base dels quasigrups ètnics. 2. Es defineixen com a individus que comparteixen una cultura. 3. Emfasitzen l’existència de models complementaris de comportament que proveeixen de potencialitat per a la interacció. 4. Els membres s’identifiquen i són identificats de forma que també poden conduir al conflicte. Per la seva banda Frederick Barth considera important l’etnicitat en les societats complexes i classifica els individus segons l’origen, els antecedents i, de forma general, el parentiu. El parentiu extens és danyat seriosament per la migració, i la socialització passa a dependre d’estructures artificials com són les associacions —fet que no succeeix entre el col·lectiu gitano—. La unió per una negociació amb el grup majoritari, superant l’aïllament social, condueix a l’afirmació dels valors i les creences. John Rex (1986) defensa el llindar com a marcador que pot afavorir els nostres interessos en un context particular. Concretant més enllà de debats sobre els llindars i el paper de l’etnicitat, l’organització de la comunitat ètnica, religiosa, d’interessos o de circumstàncies (Kastoryano, 1994) permet la negociació de cada element de la identitat amb els poders públics3. Els militants poden portar una identitat col·lectiva construïda. Segons l’experiència migratòria o la situació de minoria, fan intervenir el món afectiu —pels lligams primordials— i el racional —pels lligams creats amb la societat, l’Estat i les institucions— per dur una acció més eficaç. Si la identitat és una estratègia d’acció, la formació d’una comunitat esdevé tàctica necessària per fer reconèixer les particularitats i la seva negociació amb l’Estat. Una condició necessària per al sorgiment de moviments és l’existència d’atributs culturals objectius compartits pel grup ètnic, tot i no ser factors prou explicatius, ja que alguns moviments s’han generat dins grups ètnics caracteritzats per una debilitat d’atributs culturals. Cal, doncs, tenir presents altres factors: 3. Els estudis de grups ètnics als Estats Units i en altres països europeus posen de manifest que les comunitats apareixen a partir d’una situació de minoria —de fet o de dret— i fixen una identitat de reacció a l’ostentada en la comunitat nacional. A França, la mobilització de la comunitat política ha reforçat la identitat religiosa —islam—, fent de la religió una força mobilitzadora basada en l’oposició a la laïcitat. En aquest país es posa molt d’interès des de l’organisme públic per provocar una solidaritat entre veïns i allunyar la temptació d’una solidaritat ètnica —amb la qual cosa s’evita la negociació amb comunitats que han contribuït a formar—. A Alemanya la solidaritat ètnica es manifesta en el «mercat ètnic», que reafirma les relacions amb les estructures econòmiques i socials del context. Aquest lligam econòmic de les comunitats els dóna pes per negociar amb el poder local i federal (Kastoryano, 1994). Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 203 les xarxes de solidaritat —permeten més densitat de relacions socials intragrup—; una estructura d’interessos compartida i l’existència o el desenvolupament d’un sistema d’oportunitats polítiques favorable que permeti a les organitzacions del moviment explotar el potencial de mobilització. Com Porta i Mattina (1986) creuen, la combinació dels atributs culturals, les xarxes culturals i les estructures d’interessos determinen el potencial de mobilització en el qual poden confiar les organitzacions del moviment per configurar-se a si mateixes i per induir la comunitat ètnica a una implicació política. El establecimiento de asociaciones preferenciales puede ser el resultado o de una política segregatoria, o de una voluntad de reunión, o incluso de los dos supuestos a un tiempo[…] La formación de asociaciones étnicas voluntarias, a pesar de que juega un papel congregacional desde el punto de vista de aquéllos que las constituyen, reduce necesariamente las oportunidades de aparición de una intimidad interétnica. Por otra parte, refuerza las tendencias segregacionistas de los demás grupos, o bien acarrea multiplicación de formaciones del mismo tipo, con idéntico resultado global: la disminución de los contactos interraciales. (Douglass i Lyman, 1994: 66) Per William A. Douglass i Stanford M. Lyman (1994), els conflictes entre grups ètnics o racials mantenen i reforcen la solidaritat ètnica. L’associacionisme voluntari comporta un replegament ètnic. La formació d’enclavaments ètnics i d’associacions voluntàries és vista com a inevitable i com a manifestació necessària d’assentament sobre la qual els grups minoritaris es construeixen i es defineixen, cosa que els permet una negociació de la seva integració social i la seva participació política (Castles i Miller, 1994). 1.1. Immigració i associacionisme Tot i que breument, abans de centrar-nos en el cas espanyol, atorgarem especial atenció a l’associacionisme dels immigrants a Gran Bretanya i a França, fet que ens permetrà apropar-nos a la seva dinàmica de creació i desenvolupament. El problema de les minories ètniques arribades als anys cinquanta i seixanta a Gran Bretanya (Rex, 1988) se centrava en l’assoliment dels drets com a patrons o empleats dins un Estat de benestar i si en quedaven exclosos alhora que separats socialment i econòmica. El resultat fou la creació d’una underclass, sense negar-los els drets legals i formals que es desprenen de la ciutadania. La situació posa de manifest la restricció en unes indústries i en uns treballs concrets i la segregació residencial —és interessant observar que la solidaritat es queda a la porta de la fàbrica i, quan l’immigrant arriba a la seva llar, es troba en una comunitat força segregada; a més, el moviment obrer que es mobilitza en la reivindicació de vivendes per altres obrers, per ell no ho fa—. Entorn dels anys setanta, les condicions de gueto havien sorgit, alhora que s’anava perpetuant la situació, ja que també els nous immigrants preferien àrees segregades per l’existència d’instal·lacions de la comunitat i per la protecció que suposa en un 204 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca context hostil. Alhora, aquesta segregació es trasllada a l’escola. John Rex presenta aquests col·lectius no només com a segregats, sinó també com a retinguts i oprimits en les classes baixes. Aquesta situació, que no ha de ser pas definitiva, condueix a l’organització i el desenvolupament de formes polítiques que modifiquen la relació de les minories (asiàtics i antillans, principalment) amb la societat. El desenvolupament de la vida associativa de les minories ètniques permet estructurar les comunitats afavorint l’expressió i el manteniment de llur identitat cultural, però no arriba a fer recular les discriminacions socials, ni a assegurar una veritable ciutadania. A França s’observa com darrerament s’han activat els recursos comunitaris, que permeten mobilitzar «recursos ètnics» a nivell econòmic, l’afirmació d’identitats lingüístiques i culturals —associacions de pares d’alumnes, religioses…—, o l’augment d’influència del grup per a la solució de problemes d’ocupació, de lloguer, d’integració local… Aquests diferents aspectes no s’oposen, i donen lloc a la producció d’identitats col·lectives noves com la dels beurs(Tripier, 1989). El manteniment de les identitats col·lectives s’ha centrat essencialment, per als grups d’immigrants, en la recerca d’un compromís entre la integració social i el reconeixement de cert pluralisme cultural. Maryse Tripier (1989), posant de manifest com el doble estatut d’obrer i estranger segueix assignant a aquestes comunitats una posició de feblesa, agrupa en tres línies les accions dutes a França pels sindicats: 1. Accions en contra de les discriminacions. 2. Expressió de les aspiracions dels treballadors estrangers. 3. Agència de socialització de la cultura obrera i reforçament de les comunitats d’empresa. Els sindicats actuarien en el camp laboral, i les associacions negociarien qüestions escolars, d’hàbitat… mantenint un equilibri. L’acció dels sindicats no reforçaria la identitat particular, però no la negaria sistemàticament. L’eficàcia integradora del sindicat s’atura en l’empresa i no sembla penetrar en les relacions interètniques generals. Per exemple, el desenvolupament de la vida associativa i la creació cultural i institucional dels joves fills d’immigrants en l’espai local representa, potser, una via de substitució a una socialització que no pot operar dins/en la cultura obrera de treball (Tripier, 1989). Les associacions ètniques sovint organitzen processos de formació comunitària: ensenyament de la llengua materna, organització de festivals, rituals… La llengua i la cultura tenen, a més a més d’un sentit de comunicació, un paper simbòlic de cohesió. El manteniment cultural ajuda a crear una base de seguretat que porta a la integració del grup en la societat majoritària (Castles i Miller, 1994). L’etnització dels productes socials expressa la preferència dels actors per definir-se per referents de tipus ètnic (nacional, cultural i lingüístic), més que per referències de tipus professional de classe o veïnatge, alhora que facilita la tendència a elaborar recursos sobre base ètnica i una infraestructura específica (escoles, associacions, serveis…) més o menys completa. Si inicialment aquests tipus de recursos són de natura funcional, posteriorment és una elecció voluntària pels avantatges Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 205 simbòlics i materials que comporta. Tot i això, hi ha un ventall de nivells organitzacionals dels grups ètnics i també de consciència d’identitat (TaboadaLeonetti, 1989). A França s’observa molta heterogeneïtat entre els responsables associatius i les seves formes d’inserció en l’espai públic. Un estudi d’aquests militants posa de manifest l’existència de diferents ofertes polítiques en competició en l’espai polític francès per la representació política legítima dels joves immigrants. L’estructura obeeix a la diferenciació entre París i província, i entre grans associacions nacionals i petites associacions de barri. Marie Poinsot (1991), que ha realitzat aquesta anàlisi, parteix de la hipòtesi que les orientacions ideològiques i les estratègies d’identitat de les associacions són condicionades pels recursos socials i polítics que poden mobilitzar, i no a la inversa. Per finalitzar aquestes pinzellades referides a la participació política dels immigrants, retornarem a la investigació empírica realitzada per John Rex (1995) sobre les relacions ètniques a la Gran Bretanya que posa de manifest com s’ha volgut aplicar serioses polítiques de promoció de la igualtat d’oportunitats i el multiculturalisme: «Más aún, estas políticas contemplan la participación política directa de las minorías. Parece ser que, precisamente porque existe esta participación, en la actualidad se considera seriamente la adopción de medidas institucionales para tratar con las minorías en forma colectiva» (Rex, 1995: 221). Però aquestes polítiques no es converteixen de forma immediata en una harmonització de les relacions ètniques: el conflicte també pot sorgir. El que sí és cert és que les minories es mobilitzen per aconseguir més igualtat entre els seus membres i més respecte per les cultures —tolerància. Centrats a Espanya, Rafael Crespo (1995), analitzant les organitzacions dels immigrants negroafricans residents a Catalunya, observa que les associacions són nacionals i no ètniques, pel reduït nombre d’individus d’aquesta darrera categoria. És més pràctic l’agrupament en categories nacionals o supranacionals. […] el grado de asociacionismo es bastante pequeño entre los inmigrantes del Tercer Mundo y Portugal en relación con otros países europeos. […] Las asociaciones tienden a potenciar la resistencia frente a los inconvenientes generados por la sociedad receptora y la solidaridad entre los propios inmigrantes. En cambio los centros de acogida ponen el acento en la integración social de estos colectivos, facilitando apoyo jurídico, capacitación laboral y, en general, asistencia material. […] Las asociaciones tienden a primar el papel de la entidad como lugar de reunión y desarrollo cultural frente a la oferta de servicios y apoyo de los centros de acogida. La existencia (número) y la participación (implicación real) de los inmigrantes en centros y asociaciones es difícil de precisar. (Prada, 1992: 229) El Colectivo IOE (1987) diferencia organitzacions no governamentals, creades pels i per als immigrants. Tres serien els tipus d’organitzacions no governamentals que ofereixen els seus serveis als immigrants: les organitzacions ètniques —nascudes del propi grup minoritari i que representen els seus interessos— o coordinadores que les agrupen; les organitzacions «generalistes» de la socie- 212 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca tot i que són principalment dones de l’Àfrica negra, ja que hi ha molt poques dones magrebines. Fins i tot a Osca hi participa alguna sud-americana, perquè diuen que és del mateix color i es troba en una situació semblant. Tot i que la majoria d’associacions intenta agrupar el màxim d’individus, segons el seu perfil, la participació real és molt baixa en tots els casos. Unes poques persones, com ens han dit els entrevistats, «han d’estirar i fer funcionar l’associació». Aquest és un discurs que es va repetint en les entrevistes i que exemplifiquem amb la transcripció següent: Hay que no, que no están dentro de la asociación, ya tienen sus vidas, tienen ya, hay que tienen miedo, nosotros no estamos acostumbrados a las asociaciones, yo personalmente nunca en Argelia. (ASAHO) Aquest fet i la manca o limitació dels ingressos via quotes o subvencions condicionen molt el treball associatiu, com també ho fa la joventut de moltes d’elles. Respecte a l’any de creació, s’observa que pràcticament totes les associacions estudiades han iniciat el seu camí durant els anys noranta, i moltes d’elles després de mil nou-cents noranta-tres. Només una de les associacions, la Asociación de Promoción Gitana, fa molts anys que funciona (concretament, vint-i-quatre), això, com veurem, comportarà més organització, un nombre més elevat d’actuacions i el fet de ser més reconeguda com a interlocutora per l’Administració. Els motius per crear una associació d’immigrants es reflecteixen en els objectius que volen assolir. Com a exemple representatiu ens serveix la següent argumentació sobre els motius i el procés de creació d’una de les associacions: […] nos hemos juntado un par de argelinos amigos, aquí, como hemos visto que había muchos problemas, en España, no solamente en Aragón con el tema de papeles. Con lo que está pasando en Argelia y viene mucha gente de Argelia, hemos hecho una semana cultural, una semana de exposición tema gastronómico, charlas… todo lo que te viene son gente que no tiene trabajo, gente que no tiene papeles, gente que no tiene vivienda, gente que no tienen para ir de viaje, muchos… (ASAHO) Els principals objectius que volen assolir aquestes associacions d’extracomunitaris són reflex de les motivacions i inquietuds que han conduït a la seva creació. D’una forma esquemàtica els principals objectius que volen assolir són: 1. Creació i potenciació d’una xarxa de relacions entre els residents que actuï com a protecció davant situacions de necessitat. 2. Assessorament administratiu (principalment, ajut a la tramitació dels documents per la regularització). 3. Assessorament dels drets laborals. 4. Assessorament social, principalment sobre condicions d’habitatge, discriminació i racisme. Hi ha des d’aquells que només volen treballar sobre les Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 213 condicions de l’habitatge, fins als que també reflexionen sobre el que representa la integració al barri, als espais d’oci, etc. 5. Evitar la pèrdua de costums, tradicions…, en definitiva, de la cultura pròpia. 6. Organització d’alguns cursos de formació (aquest objectiu és més una fita que una realitat). 7. Trobar l’espai de la dona africana en la societat espanyola traient-la de la invisibilitat actual (objectiu concret de les associacions de dones). 8. Aconseguir un espai per reunir-se; en la majoria de casos, aquest no existeix, o s’utilitzen espais en préstec com fa el CITE a Lleida amb els magrebins i l’Associació de Barris amb els africans, on es poden anar a reunir i els afilien. Entre els gitanos podem observar que hi ha objectius comuns als anteriors, però emfasitzen el tema cultural, formatiu i de negociació amb l’Administració i dins el mateix col·lectiu, i atorguen menys paper al treball i l’habitatge8. La negociació que es fa necessària es reflecteix en el fragment següent: […] és un col·lectiu molt conflictiu, no tots, però bueno hi ha un trenta per cent que estan fora de les normes. Viuen com poden i llavores és allí on tens que intervindre. (ASGMIL) Per la seva banda, els principals objectius de les associacions gitanes presenten diferències, per la situació de la minoria, però sense allunyar-se d’uns plantejaments coincidents: 1. Promoció i integració del gitano sense pèrdua de la cultura pròpia. 2. Mentalització dels gitanos de la importància de l’escola. 3. Promocionar socialment els joves del col·lectiu, sobretot a partir de la base educativa i formativa. 4. Revalorització i recuperació de la identitat gitana a partir de transmetre les pròpies tradicions a les noves generacions. 5. Lluita contra el racisme i la discriminació. 6. Actuar com a mitjancer amb l’Administració i altres institucions. 7. Eradicació del barraquisme i lluita contra la vivenda degradada. 8. Lluita contra la marginació, la droga i la delinqüència. De l’anterior constatem com hi ha alguns objectius que comparteixen els dos col·lectius i que es posen sobre la taula en la Plataforma Intercultural de Lleida. Entre aquestes actuacions conjuntes destaquem la idea de donar a 8. Aquests objectius serien molt importants per una part del col·lectiu, al qual es farà referència més endavant, que constitueixen una associació gitana, no legalitzada, i l’hem considerada més un grup de pressió amb un tio al cap i per unes demandes concretes que una associació pròpiament —es pot veure a l’entrevista (GH63CL). 214 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca conèixer les cultures particulars organitzant una jornada intercultural, que pretén augmentar la força dels col·lectius units davant l’Administració. Encara que també apareixen crítiques per considerar que no s’aconsegueixen gaires coses, les relacions amb l’Administració no són més fluides, i les activitats organitzades any rere any són les mateixes (ASMAGHL). A l’Aragó existeix la Coordinadora de Inmigrantes de Aragón, que realitza aquestes funcions però centrades al col·lectiu d’estrangers (llatinoamericans, dones africanes, illencs de Cap Verd…) sense relació amb els gitanos, que per si mateixos ja tenen un paper prou significatiu, com hem manifestat, pel temps que fa que funcionen i pel treball que realitzen. Entre els extracomunitaris una de les idees bàsiques, quan ens allunyem dels objectius més vinculats a les condicions de vida, és donar a conèixer la seva cultura i les seves tradicions com a forma de lluita contra el racisme i la discriminació per motius culturals, i també conèixer la cultura dels autòctons per poder viure i treballar aquí9. Desgraciadament, aquest projecte s’aplica poc sovint: El año pasado estuvimos las mujeres bubis, por ejemplo, con otras mujeres de pueblos, explicando, contando […] Sí, contándoles y además estaban superineteresadas, es una cosa que también teníamos en mente pero que no ha habido forma de sacarla adelante, el poder ir por los alrededores que ya van yendo más trabajadores al campo, negros con sus mujeres y entonces pues explicarles un poco de las culturas… fui a un pueblo, bueno, que fuimos varias en varios días, cada cual fue a hacer un trabajo de cocina mientras ibas haciendo el trabajo pues ibas explicando y diciendo: «Mira, pues en los pueblos de allí como resulta que no hay esto, pues se utiliza… no hay aceite de oliva, pues se utiliza aceite de palma», cosas de este tipo, y estaba preparando con pollo y me dice la señora: «Anda, pues si lavan el pollo igual que nosotras», digo: «Pues no vamos a lavar a escupitajos». Que es que muchas veces desde luego es un poco triste y lamentable lo lejana que está la gente a pesar de los medios de comunicación, lo lejana que está la gente de la realidad. (ASAFDO) Si otra persona conoce mi cultura y otra cultura se va a enriquecer más, de ahí yo comprendo, yo entiendo, puede vivir con la sociedad occidental porque conozco su cultura, si no conociera esta cultura no puede vivir aquí […], aquí se toma cerveza, mira las putas por ahí… de cosas que tú no, no es de tu cultura, pero conociendo de esta cultura tú vas a aceptar que esta persona toma su cerveza […], hasta las personas que son immigrantes, que no conocen bien la cultura occidental, le parece un poco extraño. (ASAFMIO) Conèixer una altra cultura no significa voler perdre la pròpia. Els discursos sempre apunten a la necessitat de mantenir-la en la distància a través de les reunions i celebracions que fan, de l’ensenyament a casa d’aquesta cultura…, però també n’hi ha que són conscients que hi ha una certa aculturació en els més joves: 9. En alguns casos detectem com es promociona el català, perquè es creu que facilita la integració. Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 215 No es para no seguir la cultura de aquí, sino al revés, para llevar las dos culturas para integrar aquí en la sociedad pero sobre… y respetando a la nuestra también… reservando cultura siempre. (ARIHL) Son culturas diferentes, muy diferentes, pero hay límite, no vamos a entrar al cien por cien en la cultura mayoritaria, en la cultura española. (ASAHO) També els representants d’associacions gitanes volen mantenir la cultura pròpia, però aquests són més agressius davant la possibilitat d’incorporar trets culturals paios. En alguns casos es diu que la cultura paia no pot aportar res de positiu a la gitana —valors que ells tenen molt presents com la virginitat, el respecte a les persones d’edat, la importància del tio, el valor de la paraula… que els paios els han perdut (ASGMIL)—. Però alhora hi ha la consciència que s’està perdent part d’aquesta cultura per l’assentament, les opinions dels joves que diuen que no cal mantenir determinats costums, la penetració del món de la droga… Un representant dels joves gitanos ha explicat que davant aquesta pèrdua de la cultura d’alguns joves, amb els quals s’associen, hi ha la necessitat de revaloritzar la cultura gitana en tots els camps, també en l’escola, ja que hi ha una situació com la que descriu a continuació: La situación cultural, hoy por hoy, en el pueblo gitano hay dos fases. O sea, hay dos escalas, por decirlo de alguna forma: está el gitano encumbrado, tienes Peret, tienes los Chipen, tienes el Joaquín Cortés, tienes los Quetama, tienes los artistas grandes que realmente, pues los gitanos es un pueblo con sus manifestaciones artísticas, pues da unos artistas de muchísima talla, eso no lo puede negar nadie […] Nos falta muchísimo más fomentar la cultura literaria, por decirlo de alguna forma, hoy en día tenemos fotógrafos gitanos y además son bastante buenos y están reconocidos, hay que darles un poco de propulsión, hay que darles un poco de propaganda para que la gente se haga eco de que los gitanos no solamente sabemos cantar y bailar, que sabemos hacer muchísimas cosas más […]. La situación cultural pues, hoy por hoy, la verdad es que es realmente baja, en el estrato bajo. Hay gitanos que, como te digo, están encumbrados, pero la mayoría del pueblo gitano no ha tenido una educación. (ASGJMIO) Com ens diu el representant d’una altra associació gitana, i com hem vist anteriorment, l’escola genera reticències i aquestes són un fre per a la millora de la comunitat gitana. Al mateix temps, el fet que les associacions tinguin com un dels objectius apropar els infants a l’escola fa que els seus representants siguin vistos com a «traïdors», ja que no es veu que vulguin apropar l’escola als gitanos sinó a l’inrevés: […] [hi ha] por a… a que la integració passi per una pèrdua de la pròpia essència gitana. Per això que molta gent té… pues, bueno, molta reticència a que els crios continuïn estudiant, que les nenes vagin a l’escola […] [cal] que pares d’aquestos joves i aquestos crios realment vegin que la cultura paia no absorbirà l’essència de la cultura gitana […] perquè si veuren que si els fills estudien, no es casaran gitanos entre gitanos, sinó que també aspiraran a tindre 216 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca vincles en d’altres nivells, no?, de… de formació i econòmics, i llavores, què quedarà del gitano? (ASGMIL) Per altra banda, la interlocució amb l’Administració i altres institucions comporta reunions i trobades amb alcaldes, assistents socials, representants de Benestar Social, etc. per la recerca de recursos, per assolir formació, per manifestar queixes i per donar-se a conèixer i que se’ls tingui en compte. Però el resultat d’aquestes trobades sovint no és satisfactori. En concret per als representants de les associacions d’estrangers que reben, en conjunt, poques ajudes, els condiciona que es desenvolupin i quallin: […] desde siempre hemos tenido un choque con la Diputación General, con el Ayuntamiento por el tema de la asociación, que colaboran, pues por eso y más vienen dinero del tema Horizón que viene de la Comunidad Europea por inmigrantes aquí y siempre hemos dicho: ¿Por qué? Si estamos trabajando aquí inmigrantes, pues al menos tener un apoyo, locales, por ejemplo, o económico, lo que sea, o cuando presentamos cursos de formación profesional que no aceptan, pero por eso siempre hay un choque, es que es algo político porque siempre el dinero se va entre sindicatos, Cáritas, lo mismo… Yo lo he dicho y lo he dicho en sus caras que no tengo miedo a nadie, que eso por voto, se pueda decir en las elecciones, das que piensas que ya estamos aquí no sólo nosotros, ya vienen nuestros hijos. (ASAHO) Es mantenen relacions de les associacions d’immigrants amb l’Administració en els sentits que hem vist, però també n’hi ha amb organitzacions no governamentals i sindicats. En tots els casos apareix un problema: el que s’ofereix com a formació o millora només fa que perpetuar-los en la situació actual: […] esta gente tiene nivel, tiene estudios, no se van a quedar a trabajar en eso… la formación que vas a hacer va a ser un fracaso, o sea, ahora piensan en otras cosas, formación profesional mecánicos, lo que sea y ellos hacen lo que les da la gana, piensan ellos, no quieren que les echemos una mano, nos echan a gente por ejemplo cuando hay una formación profesional […], estamos colaborando… con CCOO… más yo no digo CCOO, sindicato, todo el sindicato pero la área de inmigración vemos que son falsos, trabajan el tema de inmigración pero no hay ningún inmigrante trabajando con ellos, te critican y es, pues un poco… eso, hablo en todos los sindicatos, es que no hay una colaboración, te llaman, yo no he visto aquí ningún inmigrante trabajando con ningún sindicato, para nosotros son falsos […]. Conflicto, no es un conflicto, porque antes ellos siempre cuando hacían algo nos llamaban para poner nuestros nombres, tenemos que estar en el proyecto, pero estar. (ASAHO) Aquesta utilització també la manifesten les associacions de dones, que no estan d’acord amb servir de pantalla i que els altres organitzin i gestionin els recursos: Diputación, Ayuntamiento alguna vez sí que nos han convocado y tal, a ver si queríamos participar como la campaña esta por ejemplo de Juventud contra Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 217 el racismo y la xenofobia que figuramos en un principio en el cartel y tal, pero después vimos que nosotras no tenemos capacidad como para una movida de este tipo, tendríamos que tener una ayuda, una financiera para poderla llevar a cabo. Sin embargo, como no existía esa ayuda que parecía ser que teníamos que poner nosotras del propio bolsillo que encima que no tenemos, no era posible, pues dejamos de acudir a las reuniones y demás, que a lo mejor que pueden decir que no nos gusta colaborar, pues cada cual lo puede entender como quiera, tampoco nos gusta discutir con nadie. (ASAFDO) Entre els gitanos, també es dóna la limitació econòmica com un dels motius que dificulta la tasca quotidiana, i també es reprodueix la idea que són cridats i utilitzats per «fer la feina bruta de carrer». Sempre que hi ha problemes els criden per fer de mitjancers en el conflicte i poder resoldre’l (ASGMIL). Simultàniament, els joves gitanos, molt més reivindicatius, consideren l’Administració com un obstacle que s’ha de superar, perquè els ha creat dependència: […] llegas al Ayuntamiento… ves que hay una sección dentro de Acción Social que se llama «Minorías étnicas», en esa sección de minorías étnicas para nada está representado el pueblo gitano, no hay ninguna persona que se haga cargo, no hay ninguna persona gitana que, no sé, lleva a cabo actividades con el pueblo gitano […]. Nos han hecho casi esclavos de esa subvención, porque han, por así decirlo de alguna forma, han fomentado eso dentro del pueblo gitano… han pretendido que el pueblo gitano sea un parásito social […], hay muchísima más voluntad de hacerlo a nivel europeo, por parte del Consejo de Europa, que las… que por parte de las instituciones, por los ayuntamientos y las diputaciones. (ASGJMIO) Tot i l’anterior, compartit per la majoria d’associacions, l’objectiu d’actuar com a mitjancer amb l’Administració i altres institucions s’ha assolit en la que fa més anys que treballa (començà el 1971), la qual cosa li ha suposat tenir un paper destacat en parlar d’actuacions concretes i projectes de futur. S’ha convertit en l’interlocutor més reconegut per a l’Administració que hem detectat, per exemple, hi ha col·laboracions concretes amb ajuntaments i la universitat per l’alfabetització d’adults, i s’ha demanat finançament per a projectes conjunts10: Ya tenemos una parte del Ministerio que nos ha mandado para comprar herramientas y después entra el INEM, pero primero tiene que ver la herramienta el INEM, y el Ministerio pues ha puesto primero su dinero y el INEM pondrá otra parte. Un curso de albañilería que terminará con el del Fondo Social Europeo que el gitano mismo se hará su vivienda. Entonces el alcalde nos tendrá que donar el terreno, a payos y gitanos, ¿eh? La otra parte se encarga la Federación de Barrios de aquí de Zaragoza y se busca la vida para sus payos y 10. Resulta evident, però no per això menys destacable, que aquesta associació treballa en tot l’Aragó i per tant Osca no gaudeix de tot el que es detalla. 218 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca nosotros para los gitanos, aunque lleve junto el programa […] y lo pensamos hacer a nivel nacional, para que después lo cojan los demás. Y, como el seguimiento escolar que lo hicimos desde aquí antes y después se ha ido extendiendo […] Uno de los proyectos que tenemos, tenemos muchísimos proyectos en cabeza. Uno de los proyectos que tenemos es el de las subcontratas con el Ayuntamiento, así como los minusválidos tienen una cláusula por la cual ellos se les permite, hay cierto, un tanto por ciento de los minusválidos que, que trabajan en las subcontratas del Ayuntamiento por ley, estipulado por ley, pues así sí se podía hacer una cosa similar con el pueblo gitano, una discriminación positiva. La discriminación positiva, hoy por hoy, es totalmente necesaria para el pueblo gitano, es totalmente necesaria por lo que te he contado antes del contexto histórico, por la deuda histórica que hay. (ASGJMIO) La participació social i política a través de l’associació és sempre suggerida per institucions, per ssociacions o per l’Administració. Aquestes associacions porten la iniciativa en activitats molt concretes, per exemple la jornada intercultural, anteriorment citada, i fan de comparsa, com ja es queixen, en la resta de casos. Aquesta trobada és organitzada per la plataforma intercultural (a Lleida) i es converteix en un espai de contacte de les diferents minories amb la majoria (sovint amb un sector ja conscienciat d’aquesta11) i on els organitzadors es troben còmodes: […] hay veces una fiesta, vamos, no hay racismo ni nada, todo el mundo se divierte, blancos, negros, todo el mundo se divierte. (GEH27SL) Malgrat que tenen condicionades les actuacions, pensen que s’hauria de participar molt més socialment, però estan limitats. D’altra banda, la participació política també és desitjada, per uns sense condicions i per altres amb la condició que haurien de tenir prèviament el dret de vot en les locals (extracomunitaris), fet que els faria interessar-se pels beneficis que els pot suposar. Amb el que coincideixen és que els polítics menteixen sovint, els enganyen amb bones paraules i després res més: Aquí en España nos gustaría mucho meternos a trabajar con partidos políticos, hemos tenido muchas, nos mandan de vez en cuando aquí y todo, pero cada uno tenemos nuestra ideología […]. Los políticos, la mayoría, te mienten y 11. Tot i que hi ha d’altres persones, la festa és un espai de trobada dels interessats en la situació de les minories ètniques i de molts professionals que hi treballen. En una d’aquestes festes es va realitzar un treball etnogràfic que permeté observar, entre d’altres aspectes interessants, com les relacions que s’establiren foren principalment amb membres de la pròpia minoria, o amb paios o autòctons (no gitanos), segons el col·lectiu a què ens referim. Això s’observa en les activitats organitzades, espectacle, i en l’oferta dels diferents productes que es poden consumir en el dinar, sembla, i les dades de l’enquesta ens reafirmen en el convenciment que les relacions s’estableixen principalment amb la «majoria» i existeixen poques relacions entre minories. Altra vegada es reprodueix la diferenciació entre subsaharians i magrebins. Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 219 aquí en España todavía no hemos llegado al punto de meternos directamente, hasta para las elecciones municipales no tenemos derecho, no tenemos vías abiertas o puertas. (ASAHO) De momento creen que no es lo suyo, cambiaría si pudieran votar en las municipales, entonces interesaría estar al día, pero ahora es algo independiente, ajeno a ellas. (ASAFDO) Els representants gitanos tenen més clar que la lluita pel seu poble ha de ser en el nivell social i en el nivell polític (nacionalisme gitano molt més manifest entre els representants dels joves): La lucha del pueblo gitano debe ser social y política […], en Madrid hay un plan […] Plan de Desarrollo del Pueblo Gitano, está gestionado por los ayuntamientos y las diputaciones pero esta gestionado de tal… de tal… de una manera tan nefasta que nunca llega al pueblo gitano. (ASGJMIO) Aquest jove gitano, molt més bel·ligerant que la resta, finalitza explicant que aquest pla cerca també representants polítics entre el poble gitano. Un altre dels entrevistats (ASGMIL) ens justifica també aquesta necessitat de representants a nivell polític per defensar llurs interessos i no dependre de «pajarracos intermediaris, cal jugar dins el sistema». 3. Participació i coneixement de les associacions entre les minories ètniques L’anàlisi de la participació i el coneixement es realitzarà principalment a partir de les dades obtingudes en l’enquesta, les quals són complementades i enriquides pels discursos de les entrevistes en profunditat. La primera conclusió que podem extreure és l’elevat desconeixement de les associacions que existeixen (51,6%), i aquest s’incrementa entre els immigrants (71,8%). Les associacions més mencionades de forma espontània són: l’associació Futur de Lleida —17,9% del total i 39,6% dels gitanos, evidentment més conegut a Lleida (26,5%)—, l’associació d’Africans de Lleida (7,8%, el 14,1% dels estrangers i el 10,5% de Lleida), Camelamos (6,5% i 14,4% dels gitanos), la Plataforma de Jóvenes Gitanos (3,3% i el 7,2% dels gitanos) i l’Associació Islàmica (3,1%, el 5,7% dels immigrants). Es tracta d’associacions properes, de la mateixa província o de l’altra província limítrof (també estudiada) i que intervenen en el seu context més immediat. Alhora cada col·lectiu menciona les pròpies i «oblida» davant la pregunta espontània les associacions nacionals o coordinadores d’associacions. Al mateix temps també hem observat com el coneixement es relaciona amb els desplaçaments, de manera que apareixen entre els que han emigrat (extracomunitaris i gitanos) associacions d’altres indrets. La cohesió associativa o l’organització que hi ha en cadascun dels dos col·lectius ha estat analitzada, entre d’altres qüestions, a partir d’una frase uti- 220 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca litzada com a estímul que afirmava el següent: «Els gitanos o estrangers estem units i organitzats en aquesta província». La resposta obtinguda se situa en el punt mitjà, entre poc i bastant d’acord (mitjana: 2,54)12, i també es caracteritza per una elevada no-resposta (21,8%), fet que ens reafirma en el desconeixement de les associacions existents. El que pot resultar més interessant és la percepció d’organització i unió que hi ha entre els gitanos que es redueix entre els estrangers i que se situa propera al poc acord amb què estan organitzats. Internament els immigrants que consideren que el col·lectiu està més organitzat —que són els que després veurem que més creuen que defensen llurs interessos— són els legals i els de l’Àfrica negra; d’altra banda, són els asiàtics els que es consideren menys organitzats. L’única significació observada entre els gitanos és que els emigrats afirmen estar més organitzats que els nascuts a la província, ja que han de recórrer amb més freqüència a l’associació per informar-se o per obtenir-ne ajut. La diferenciació entre aquests dos grups gitanos s’ha anat repetint en altres aspectes, com ara: posicionament laboral, característiques de l’habitatge, la qual cosa posa de manifest que l’emigració, per tot el que comporta, els distancia internament (Garreta, 1998a). Anteriorment hem esmentat la possibilitat que existeixi distància entre l’associació i els seus representats, per aquest motiu s’ha analitzat la utilitat conferida a les associacions: més de la meitat dels entrevistats considera que té una utilitat (55,6%), tot i que el 25,4% no li’n troba cap. Seguint amb les concrecions realitzades, aquesta idea d’utilitat és més present entre els gitanos (69,5%) que entre els estrangers (44,2%), que se signifiquen per la resposta negativa (32,3%). Un pas posterior fou que justifiquessin aquesta resposta. Entre els que creuen que la tasca és positiva l’argument principal és que ajuda i defensa els seus interessos (30,9%) i que reuneix el col·lectiu (29,2%)13 —tot i que també n’apareixen d’altres, com organitzar activitats (5%) i potenciar la cultura pròpia (4,3%)—. Entre els que afirmen que aquestes associacions no són útils, la percepció que no fan res (10,9%) és la crítica més nombrosa —tot i que també hi ha els que prefereixen arreglar-se sols (3,9%) i els que creuen que els líders no són de fiar (1,1%)14. Les entrevistes en profunditat també ens han permès constatar l’existència de discursos crítics respecte a aquestes associacions, molt palesos entre els algerians. Vegem, per exemple, un algerià que diu que val més espavilar-se sol, tot i que valora el paper que podria fer a l’hora de divulgar la seva cultura: 12. La traducció a valors de les respostes obtingudes s’ha realitzat amb l’escala d’u a quatre, on l’u representa cap acord amb l’estímul presentat, mentre que el quatre representa molt acord amb aquest. 13. Incrementen resposta en aquestes dues opcions els de l’Àfrica negra, entre els quals, el 31,1% creu que reuneix i el 31,1% que ajuda i defensa els seus interessos —també cal dir que són els que se signifiquen per la poca resposta negativa a la utilitat conferida (27,3%)—. Alhora, són els homes gitanos els que estan més d’acord amb la utilitat (76,5%) i concentren resposta que ajuda i defensa els seus interessos (43,9%) i reuneix els gitanos (41,3%), mentre que les dones gitanes són les que menys coneixement en tenen (8,65%). 14. Les dues respostes parteixen principalment dels extracomunitaris. Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 221 Intereses, más vale que cada uno a su… porque yo soy así, porque hablando claramente, prefiero negociar con uno de aquí que un paisano porque muchas veces te dice esto, lo otro, tenemos que hacer esto o esto, el otro pero al final nada. (AH32SO) N’hi ha, com el José, procedent de Guinea Equatorial, que pensen que abans tenien una utilitat en la tramitació de documents, però actualment no cobreixen les necessitats que té ell, ni tan sols la d’altres immigrants que necessiten informació: Había una asociación africanos aquí que hacíamos siempre reuniones, yo era, bueno era, venía participar […] Bueno, este momento servía para la gente que no tiene papeles, la gente que no tiene trabajo, la gente que venía, acabo de llegar, todo esto, ¿no?, te daban consejos que te decían: «Bueno, si quieres los papeles hace así, hace así a través de la asociación ayudamos, hacer así, hacer así». En ese momento iba un poco bien… Por ejemplo este momento, cuando venía a ver al presidente de la asociación, explicabas tus cosas a él… si te puedo hacer algo, ayudarte, hablarte, cosas… a orientarte… era ese momento un poco útil, ahora no, ahora ya no. (GEH27SL) D’altres, com Sinayoko, procedent de la República de Mali, consideren que té utilitat però que també és més limitada que fa uns quants anys: Si no hay dinero no se puede organizar nada… No hay dinero […] no hay intereses, uno que vaya ahí, uno que viene, porque hay muchos que no saben ni leer ni escribir. Para enseñarle dónde tiene que llevar los papeles, aquellos tiempos aquí y llevar, pero ahora las cosas están muy modernizado, todo el mundo sabe dónde tiene que llevar los papeles, todo el mundo sabe dónde tiene que recoger el papel. Dirigemos a la asociación es haber un poco de complicación de los papeles en el campo del 86, 87, 88, hasta el 89. Ahora la Administración está correcto, la cosa un poco más rápido los papeles y no hace falta. Entonces la asociación na más que organizar la fiesta cultural. (MAH38CL) D’altra banda, entre el col·lectiu gitano hem trobat discursos molt més favorables envers l’associacionisme: El de la asociación… dio la cara cuando tenía que darla, y me gustó. Sí, confío en él, confío en él porque se ve serio […] Ya te digo, de momento me saqué el permiso de conducción y mucha gente está aprendiendo a leer. O se iban a por el carnet de conducir y les dijeron no, si no sabes leer, ¿cómo te vas a sacar el carnet de conducir? y ya le empezaron a enseñar a leer, y luego el carnet de conducir, o sea eso, una pasada a mi modo de ver. (GH22COO) I que es manifesta sovint com a grup d’interès o de pressió per a l’obtenció de determinades demandes del col·lectiu o de part d’aquest: […] Cuando quieren ellos obtener algo para beneficiar al pueblo gitano, sea en viviendas o en subvenciones, lo que sea, si hay un colectivo hay una fuerza. (GH71CL) 228 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca quals han estat creades perquè fa més temps que treballen i l’Administració els atorga un paper més rellevant com a potenciadores de la integració del col·lectiu. Però també existeix la percepció que són utilitzades per les administracions quan les necessiten i que no els atribueixen la capacitat per gestionar recursos propis que els permetrien realitzar activitats i assolir bona part dels seus objectius. En síntesi, a excepció d’algun cas molt concret, l’associacionisme és embrionari i no funciona com un important eix estructurador de la comunitat ni com a catalitzador del procés d’integració, especialment entre els africans, per la qual cosa les associacions es queden amb la iniciativa de poques actuacions, condicionades per la pròpia limitació d’esforç i manca de recursos. L’activitat més coneguda que organitzen són jornades interculturals, on assumeixen un paper important. Per últim, només volem mencionar que l’associacionisme mixt no és una idea gaire acceptada, tot i que funciona en una de les províncies i que organitza aquestes jornades. Són els gitanos (que com s’ha presentat confien més en l’associacionisme) els que més a favor s’hi mostren, ja que creuen que poden resoldre problemes que comparteixen (es tractava principalment dels gitanos que han emigrat, que han viscut un procés semblant). Per part dels immigrants, els gitanos són autòctons i cal que s’associïn amb aquests, mentre que ells ho han de fer amb immigrants d’altres països perquè hi tenen molt en comú (tot i això prefereixen associar-se per zones, Magrib i Àfrica negra, i si fossin més nombrosos, per països de procedència). Però, com ja hem constatat, el fet d’associar-se no deixa de ser una opció condicionada per la dinàmica en què estan immersos, com ens ha dit un interlocutor «cal jugar segons les regles del sistema», fet respecte al qual no hi ha consens. Bibliografia BARTH, F. (1976). Los grupos étnicos y sus fronteras. La organización social de las diferencias culturales. México: Fondo de Cultura Económica. CALVO BUEZAS, T. (1993). «Evolución de la minoría étnica gitana en España: perspectiva antropológica». Ponència presentada en el I Encuentro Estatal sobre el Programa de Desarrollo Gitano. Zaragoza: Ministerio de Asuntos Sociales (no publicat). CASEY, J. (1995). «El papel de las organizaciones no gubernamentales en la elaboración de las políticas públicas: el caso de la integración de inmigrantes extranjeros en Catalunya». Memòria pel Doctorat en Ciència Política. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciència Política i de Dret Públic (no publicat). CASTELLS, S.; MILLER, M.J. (1994). The age of migration. International population movements in the modern world. Londres: The Macmillan Press Ltd. CEBRIÁN ABELLÁN, A. (1992). Marginalidad de la población gitana española. Múrcia: Universidad de Murcia. CRESPO, R. (1995). «Negro-africans a Catalunya. Els nous Catalans?». A Ètnia i nació als mons africans. Barcelona: L’Avenç, 251-272. Minories ètniques, associacionisme i integració sociocultural Papers 56, 1998 229 DAHREBDORF, R. (1979). Las clases sociales y su conflicto en la sociedad industrial. Madrid: Rialp (primera edició, 1957). DOUGLASS, W.A.; LYMAN, S.M. (1994). «La etnia: estructura, proceso y compromiso». A DOUGLASS, W.A.; LYMAN, S.M; ZULAIKA, J. Migración, etnicidad y etnonacionalismo. Bilbao: Universidad del País Vasco, 53-78. (Primera edició, 1976: «L’ethnie: structure, processus et saillance». Cahiers Internationaux de Sociologie, vol. 61, 197-220). GALLISSOT, R.; BOUMAÑA, N.; CLEMENT, G. (1994). Ces migrants qui font le prolétariat. París: Méridiens Klincksieck. GARRETA, J. (1998a). «La integració sociocultural de les minories ètniques». Estudi comparatiu entre immigrants extracomunitaris i gitanos residents a les províncies de Lleida i Osca. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona (format microfitxa). — (1998b). «La construcció de la comunicació intercultural. Identitats col·lectives, minories ètniques i integració sociocultural». Perspectiva Social, núm. 39. Barcelona: Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, 53-84.. GIDDENS, A. (1994). Sociología. Madrid: Alianza Universidad Textos. GLAZER, N.; MOYNIHAN, D.P. (1963). Beyond the Melting Pot. Massachusetts: The Massachusetts Institute of Tecnologie Press. HEPBURN, M.A. (1992). «El problema de multiculturalismo y de la cohesión social en una sociedad democrática: los Estados Unidos ¿modelo o ejemplo?». Perspectivas, vol. XXII, núm. 1, 83-93. IOE (1987). «Los inmigrantes en España». Documentación Social. Revista de estudios sociales y sociología aplicada, núm. 66. Madrid: Caritas. — (1994). Marroquins a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Mediterranis. KASTORYANO, R. (1994). «Construction de communautés et négociation des identités: les migrants musulmans en France et en Allemagne». A MARTÍN, D.C. Cartes d’identité. Comment dit-on «nous» en politique? París: Presses de la Fondation Nationale des Sciences Politiques, 229-244. LAMO DE ESPINOSA, E. (1995). «Fronteras culturales». A LAMO DE ESPINOSA, E. (ed.). Culturas, estados y ciudadanos. Una aproximación al multiculturalismo en Europa. Madrid: Alianza editorial, 13-79. LIÉGEOIS, J.P. (1987). Gitanos e itinerantes. Datos socioculturales. Datos sociopolíticos. Madrid: Asociación Nacional Presencia Gitana. — (1994). Roma, tsiganes, voyageurs. Strasbourg: Conseil de l’Europe. MARTÍN SERRANO, M. (1993). «Los efectos sociales de la política inmigratoria». Política y Sociedad, núm. 12, 37-43. Madrid: Revista de la Universidad Complutense, Facultad de Ciencias Políticas y Sociología. POINSOT, M. (1991). «L’intégration politique des jeunes Maghrébins: deux stratégies associatives dans la région lilloise». Revue Européenne des Migrations Internationales, vol. 7, núm. 3, 119-137. PORTA, D.; MATTINA, L. (1986). «Ciclos políticos y movilización étnica: el caso vasco». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 35, 123-148. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas. PRADA, M.A. (1992). «España de país de emigración a país de inmigración». A ROQUÉ, M.A. (ed.). Els moviments humans en el Mediterrani occidental. Barcelona: Institut d’Estudis Mediterranis, 209-241. 230 Papers 56, 1998 Jordi Garreta i Bochaca REX, J. (1986). Race and ethnicity. Milton Keynes: Open University Press. —(1987). Race relations in sociological theory. Londres: Routledge & Kegan Paul (primera edició, 1970). —(1988). The ghetto and the underclass. Essays on Race and Social Policy. Vermont: Gower Publishing Company. —(1995). «La metrópoli multicultural: la experiencia Britànica». A LAMO DE ESPINOSA, E. (ed.). Culturas, Estados y ciudadanos. Una aproximación al multiculturalismo en Europa. Madrid: Alianza editorial, 197-224. RICHMOND, A.H. (1984). «Adaptation et conflicts socio-culturels dans les pays d’immigration». Revue Internationale des Sciences Sociales, vol. XXXVI, núm. 3, 551-568. Unesco. SAN ROMÁN, T. (1994). La diferència inquietant. Velles i noves estratègies culturals dels gitanos. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular. Editorial Altafulla. SOLÉ, C. (1981). Integración sociocultural de los inmigrantes en Cataluña. Madrid: CIS. TABOADA-LEONETTI, I. (1989). «Cohabitation pluri-ethnique dans la ville: stratégies d’insertion locale et phénomènes identitaires». Revue Européenne des Migrations Internationales, vol. 5, núm. 2, 51-70. Poitiers: Université de Poitiers. —(1991). «Stratégies d’intégration». Informations Sociales, núm. 14, 11-19. París: CEDEX, Publicacions de la Caisse Nationale des Allocations Familiales. TOURAINE, A. (1995). «¿Qué es el multiculturalismo? Claves de Razón Práctica, núm. 56, 14-25. Madrid. —(1996). «Faux et vrais problèmes». A WIEVIORKA, M.: Une société fragmentée? Le multiculturalisme en débat. París: La Découverte, p. 291-319. — (1997). Pourrons-nous vivre ensemble? Égaux et différents. París: Fayard. TRIPIER, M. (1989). «Les associacions, l’entrepise et la vie locale». Revue Européenne des Migrations Internationales, vol. 5, núm. 1, 85-95. Poitiers: Université de Poitiers. WALLERSTEIN, I.; BALIBAR, E. (1991). Raza, Nación y clase. Madrid: IEPALA. (Primera edició, 1988: Race, Nation Classe. Les identités Ambigües. París: Editions La Découverte.)