El barzaj nord-africà

En l9islam, el concepte barzaj –en àrab خزرﺑَﻟا, literalment 8istme9– descriu un pont entre el món dels vius i el més enllà. És un entre-mons, un espai liminal; una frontera. Del 6 al 9 de novembre, hem habitat múltiples barzajs, a Ceuta, Tetuan i Tànger: hem multiplicat universos lingüístics, hem transformat la nostra manera de llegir i de mirar. Hem trenat segles, hem trepitjat els límits dels Estats, hem desbordat estereotips. A Borderlands/La Frontera, Gloria Anzaldúa conjuga múltiples gèneres i llenguatges per dir un món heterogeni i explorar els plecs d9identitats que també ho són. S9hi posiciona com una habitant de les Borderlands, que «són presents sempre que dues o més cultures es freguen, quan gent de diferents races ocupa el mateix territori, quan les classes baixa, mitja i alta es toquen». (1) Pensar la Mediterrània amb Anzaldúa ens dóna eines per entendre els intercanvis culturals que la travessen, per aprofundir en les rutes de coneixement i també en les violències que s9articulen a banda i banda del mare nostrum. Les Borderlands mediterrànies són un espai de friccions i solapaments en què les contradiccions estan presents. Durant tres dies, com a habitants de les Borderlands, en els nostres barzajs particulars, ens hem fet preguntes per il·luminar aquestes contradiccions i fer-ne brollar aprenentatges. Entre diferència i genuïnitat: Ceuta Després d9haver creuat la frontera mediterrània en l9aire i d9haver-nos situat al sud, a Tànger, vam recórrer en autobús el camí que uneix l9antiga ciutat internacional amb Ceuta, sense perdre de vista el mar. Fent camí, albiràvem intermitentment Gibraltar, i en parlàvem en anglès, en català, en castellà. Vivíem un inici de barreges i juxtaposicions, abraçàvem el vaivé que s9anunciava, entre allò 2 conegut i el que desconeixíem. A Al sur de Tànger, l9arabista i traductor Gonzalo Fernández Parrilla recupera les paraules de Domènec Badia-Ali Bei –viatger nascut a Barcelona el 1776– per subratllar les lògiques d9alteritat que permeen l9espai mediterrani: per a Ali Bei, els habitants de les dues ribes de l9estret són «estranys els uns dels altres», i la «petita distància de dues llegües i dos terços» que és l9estret conté «la diferència de vint segles.» (2) El 2025, arribem al pas fronterer entre Castillejos i Ceuta, i prenem consciència de la llarga distància en què es desplega la frontera. Avancem per un camí murat i estret per passar d9un control de passaports a l9altre, i ens aturem quan ens escanegen amb la mirada i amb la tecnologia. I el nus de tot plegat, l9element primigeni que separa i distancia és el filferro espinós. La concertina, retallada contra el blau del cel i de la mar, dibuixa un paisatge de violència. Amb la violència al pensament, veiem la platja del Tarajal l9any 2014 i ens enrabiem per assassinats que van quedar impunes. Amb la violència al pensament, afinem la mirada per adonar-nos que, abans d9arribar al passeig murat de la frontera, altres murs intenten impedir l9entrada a territori europeu a qui no té el passaport adient. I diem adéu, durant unes hores, a un company que no pot abandonar el Marroc perquè no ha tramitat correctament els permisos d9entrada i sortida del país. La violència esdevé el baix continu de la nostra estada, a la qual sumarem la melodia particular que componen els trets dels militars que fan pràctiques i que conformen bona part de la població ceutí. El «todo por la patria» de la legión és omnipresent; veiem, literalment, les traces de Franco. I invoquem la saviesa de la Laura Casielles, qui ens convida a enretirar-nos la arena en los ojos per veure clars els 3 mapes que tenim als telèfons. Per conèixer-la, hem de moure el cos en múltiples direccions, hem de tòrcer la mirada, hem de capgirar el sud i el nord. Al museu de la Kasbah, el mapa d9al-Idrissi ens obliga a intentar-ho. El tros de món condensat per la mirada d9al-Idrissi dialoga amb el que veiem fora del museu: una ciutat infinita, una ciutat que creix. Una gran metròpoli, en moviment constant; aventurera. El lloc de naixement d9Ibn Battuta. I un dels espais que retrata Mohamed Xukri a la seva colossal Al-hubz al-hafi. Xukri hi pinta una pobresa –vestida de fam i de violència– que continua sent el pa de cada dia per a molta gent tangerina. Censurada durant anys, la novel·la es va publicar primer en anglès, en una versió de Paul Bowles, a qui el museu del llegat estatunidenc de Tànger dedica una sala sencera i on Bowles està acompanyat per Josephine Baker, Jacques Muyal, Randy Weston o Mohamed Mrabet. Ni El pa de cada dia ni El pan a secas no recullen el mosaic lingüístic que Xukri construeix a la seva obra, majoritàriament en àrab clàssic, amb pinzellades en rifeny –una llengua que, en paraules de Najat El Hachmi, «es transmet per l9aire» (4)– i en darija. Nosaltres, però, ens hi acostem gràcies a les escriptures que anem trobant a les parets, als coneixements que compartim, als records familiars que ens acompanyen i a les converses que esgarrapem als carrers i als cafès. Als cafès i als carrers prenem consciència de la divisió espaial que opera a la ciutat, en què les terrasses són, majoritàriament, espai masculí. Fatima Mernissi, pionera feminista marroquina, va escriure el Marroc raconté par ses femmes. La seva obra –escrita en francès, àrab i anglès– ens continua interpel·lant perquè reflexionem sobre la nostra experiència del món. A Les Sinbads marocains, les seves paraules ens donen eines perquè analitzem i qüestionem la nostra 6 condició de turistes que provenen d9un país que va participar de lògiques colonials al Marroc. Mernissi subratlla la importància del viatge en el camí a l9autoconeixement: «per als sufís la millor manera de conèixer-se és el contacte amb els estrangers. [...] [n]o és casualitat que els àrabs anomenessin al viatge 8safar9, sinònim de <desvelar-se=: <anomenem 8safar9 al viatge perquè desvela el caràcter de les persones=.» (5) Amb la mirada més clara, continuem l9exploració marroquina després d9haver travessat fronteres. La nostra incursió al barzaj nord-africà ha suposat beure tes amb diferents quantitats de sucre, i degustar tagins i basteles i… Ha filat molts escenaris: el passeig marítim de Tànger, la serralada del Rif, l9inabarcable Tànger Med… Els punts suspensius acullen la manca de conclusió d9aquest paisatge ja una mica nostre i d9aquesta nostra relatoria. En el plural que marca el ritme del relat, hi caben 8jos9 ben diversos i les veus teòriques que han endreçat el viatge. També un ارًﻛﺷ a la Rosa i el Toni per haver fet possible la travessa, i un 8gràcies9 a l9Enric i al Ricard per proposar els plecs des del qual registrar-la. Al final de Al-hubz al-hafi, el narrador de Xukri, que té vint anys i és analfabet, declara que vol aprendre a llegir i a escriure. La consecució del seu desig ens permet, avui, seguir desvelant la diversitat marroquina, la qual també és present a Catalunya. Que la continuem llegint. Que l9escriptura continuï sent eina de descoberta. 7