Sentir per aprendre : arquitectura escolar

SENTIR PER APRENDRE ARQUITECTURA ESCOLAR AUTORIA TUTORIA DATA TIPOLOGIA INSTITUCIÓ Carlota Tost Chela Marc Camallonga Gener 2025 Treball de Fi de Grau Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV - UPC) Resum / Abstract Motivació Objectius i Metodologia Agraïments Introducció a l’arquitectura multisensorial I. L’arquitectura a través dels sentits Contenidors sensorials Vista _Villa Savoye (1928-1931). Le Corbusier _Casa Farnsworth (1945-1951). Mies van der Rohe _Casa Estudio (1948). Luis Barragán _Ajuntament de Saynatsalo (1950-1952). Alvar Aalto Tacte _Villa Mairea (1938). Alvar Aalto _Salk Institute (1959-1965). Louis I. Kahn _Capella Notre Dame du Haut (1950-1955). Le Corbusier _Casa Batlló (1904-1907). Antoni Gaudí Oïda _Casa de la Cascada (1935-1939). Frank Lloyd Wright _Los Clubes (1964-1959). Luis Barragán _Capilla de las Capuchinas (1953). Luis Barragán _Casa Batlló (1904-1907). Antoni Gaudí Olfacte _Capella Bruder Klaus (2001-2007). Peter Zumthor _Jardins Zen del Temple Ryoanji Gust _Fundació Querini Stampalia (1961-1963). Carlo Scarpa _Pavelló Alemany (1929). Mies van der Rohe & Lilly Reich L’arquitectura com la suma dels cinc sentits II. Arquitectura escolar Context històric, polític i social Evolució històrica dels espais educatius Contenidors sensorials escolars Anàlisi de casos: _L’Escola del Bosc, Barcelona (1914) _L’Escola del Mar, Barcelona (1921). Josep Goday _L’Escola del Bosc del Guinardó, Barcelona (1923) _Escola a l’aire lliure, Amsterdam (1926-1930). Jan Duiker & Bernard Bijvoet _Escola a l’aire lliure, Suresnes (1932-1935). Eugène Beaudouin & Marcel Lods _Corona School, Los Angeles (1935). Richard Neutra _Asilo Sant’Elia, Itàlia (1936). Giuseppe Terragni _Emerson School, Los Angeles (1938). Richard Neutra 6 8 10 12 14 18 22 24 26 27 28 29 30 32 33 34 35 36 38 39 40 41 42 44 45 46 48 49 50 56 58 60 70 72 73 74 75 77 78 80 82 84 86 88 90 92 94 95 99 101 104 106 110 116 126 _Munkegaard School, Dinamarca (1951-1958). Arne Jacobsen _Escola primària a Nagele, Països Baixos (1957). Aldo van Eyck & H.P.D. van Ginkel _Montessori School, Delft (1960-1966). Herman Hertzberger _Escola Garbí, Barcelona (1965). MBM _Escola Thau, Barcelona (1972-1974). MBM _Escola Costa i Llobera, Barcelona (1976-1979). MBM _Apollo Schools, Amsterdam (1980-1983). Herman Hertzberger _Institut Torredembarra (1993-1996). Josep Llinàs _Llar d’infants Els Colors, Manlleu (2001-2004). RCR _Llar d’infants El Petit Comte, Besalú (2010). RCR _Escola Imagine Montessori, Paterna (2019). Gradolí & Sanz III. Visió crítica Context + Sentits + Escoles Connexions Bibliografia TAULA DE CONTINGUTS 6 7 RESUM Aquest Treball de Fi de Grau estudia el paper dels sentits en l’arquitectura, a través de l’anàlisi sobre com la percepció i l’experiència sensorial de l’usuari influeixen en la vivència de l’espai construït, posant especial èmfasi dins l’àmbit de l’arquitectura escolar. Partint de la premissa que l’arquitectura contemporània ha esdevingut excessivament visual i sovint oblida la dimensió humana i perceptiva, la investigació aprofundeix en el concepte d’arquitectura multisensorial, analitzant com la vista, el tacte, l’oïda, l’olfacte i el gust poden intervenir en el disseny per millorar la qualitat de vida, el benestar i l’aprenentatge dels usuaris. La primera part del treball, de forma introductòria, se centra en l’anàlisi d’arquitectes i teòrics rellevants, que han reflexionat i projectat espais des d’aquesta perspectiva sensorial, amb exemples concrets d’obres i textos de referència. En una segona fase, el treball aplica aquest enfocament al disseny dels espais escolars, analitzant l’evolució de les escoles al llarg de la història i estudiant com l’arquitectura pot influir en l’experiència i l’aprenentatge dels infants. A partir de casos concrets i del context d’Europa i Catalunya, es reflexiona sobre l’actual tendència en el disseny escolar, sovint repetitiva i deshumanitzada, i es plantegen alternatives que integrin la percepció sensorial com a eix central del projecte arquitectònic. Aquest estudi busca aportar una visió crítica sobre el model actual i posar en valor la necessitat de dissenyar espais educatius que despertin els sentits, fomentin la relació entre la persona i l’entorn construït, i afavoreixin un aprenentatge més complet, estimulant i humà. _PARAULES CLAU Sensorial, percepció, experiència, usuari, escola, aprenentatge, espai ABSTRACT This Final Degree Project studies the role of the senses in architecture through an analysis of how users’ sensory perception and experience influence their engagement with built spaces, with a particular focus on school architecture. Starting from the premise that contemporary architecture has become overly visual, often neglecting the human and perceptual dimension, the research delves into the concept of multisensory architecture, exploring how sight, touch, hearing, smell, and taste can be incorporated into design to enhance users’ quality of life, well-being, and learning. The first part of the project, in an introductory manner, focuses on the analysis of relevant architects and theorists who have reflected on and designed spaces from this sensory perspective, with concrete examples of works and reference texts. In the second phase, the project applies this approach to the design of school spaces, analyzing the evolution of schools throughout history and studying how architecture can influence children’s experience and learning. Through specific cases and the context of Europe and Catalonia, it reflects on the current trend in school design, often repetitive and dehumanized, and proposes alternatives that integrate sensory perception as a central axis of the architectural project. This study aims to provide a critical perspective on the current model and highlight the need to design educational spaces that awaken the senses, foster the relationship between individuals and the built environment, and promote a more comprehensive, stimulating, and human learning experience. _KEY WORDS Sensory, perception, experience, user, school, learning, space 8 9 MOTIVACIÓ Després de cinc anys cursant la carrera d’arquitectura i havent superat totes les assignatures del grau, he trobat a faltar una reflexió profunda sobre conceptes i processos de disseny arquitectònics que involucrin els sentits i que posin el focus en la percepció i l’experiència plena de l’usuari dins d’un espai. Vivim en una època en què la salut i el benestar de les persones són temes prioritaris, però poques vegades s’aborda el paper essencial que pot jugar l’arquitectura en aquest context, oferint noves solucions i camins per millorar la qualitat de vida. Sento que, cada cop més, com a arquitectes, estem oblidant la figura humana com a ésser que viu i experimenta l’espai. Sovint, ens centrem en projectar obres arquitectòniques imponents, capaces de generar programes i activitats concretes que omplen el temps físic de l’usuari, però que poques vegades aconsegueixen enriquir la seva experiència sensorial i/o deixar una empremta eterna en la seva percepció. L’arquitectura d’avui dia, sota la influència dels avenços tecnològics i les possibilitats infinites de disseny, tendeix a convertir-se en un fenomen visual, un objecte bell per ser contemplat, però que rarament transmet o desperta sensacions profundes en l’usuari. La societat actual, ràpida, canviant i inconformista, dificulta que l’arquitectura es visqui des dels sentits, allunyant-la d’una dimensió més humana i perceptiva. Davant aquest panorama, considero fonamental estudiar el cas de les escoles, i especialment en el context de Catalunya, ja que és en els primers anys de vida on els humans ens desenvolupem, creixem i experimentem el món i l’arquitectura per primera vegada. L’escola representa la primera arquitectura pública que com a humans percebem, el lloc on el nen comença el seu camí cap a la maduresa i on es forma, en gran part, per acabar integrant-se en una societat més àmplia. Em pregunto, com pot l’arquitectura unir l’infant amb l’espai construït i com es pot dissenyar un entorn educatiu que afavoreixi aquesta relació, allunyant-se de projectes freds i buits de significat, basats únicament en criteris numèrics o modulacions estandaritzades. Si observem les escoles construïdes al llarg dels darrers anys, sovint ens trobem amb espais gairebé idèntics i repetitius, influenciats pels mateixos patrons distributius i obviant la relació entre l’espai i les emocions intrínseques de l’usuari. L’experiència humana de l’infant, així com la seva percepció de l’espai i el món que l’envolta, ha quedat en un segon pla. Aquest fet em porta a qüestionar el model dels espais d’aprenentatge, concebent-los com a llocs on els nens no només es relacionen, sinó que també descobreixen i experimenten noves sensacions i coneixements, fonamentals per a la seva formació futura. Així doncs, la meva motivació per estudiar l’arquitectura multisensorial en els espais educatius neix des de la voluntat d’oferir noves respostes més humanes a les escoles, posant els sentits i l’experiència de l’infant en primer pla. El treball es presenta com una crítica i una crida a replantejar el disseny dels espais educatius, per tal de recuperar la dimensió sensorial i perceptiva de l’arquitectura, on l’experiència de l’espai construït agafa el paper essencial de la forma més viva possible. 10 11 OBJECTIUS I METODOLOGIA L’estudi sobre l’arquitectura multisensorial en els espais educatius es planteja des de dos nivells d’objectius, contemplant-ne un de general i un específic, els quals organitzen i estructuren el treball en tres parts clarament diferenciades. _OBJECTIU GENERAL / PRIMERA PART L’objectiu general de la investigació, que comprèn la primera part del treball, és analitzar el paper que juguen els sentits en l’arquitectura i comprendre la relació de l’usuari amb la percepció i l’experiència sensorial dins l’espai construït. En la primera part, s’estudia l’arquitectura sensorial a través d’arquitectes i obres concretes que exploren i potencien els cinc sentits, projectant espais que fonen l’usuari i l’espai dins una nova dimensió estimulant. Què significa l’arquitectura multisensorial? No ho és tota, en el fons? Quin és el rol de l’usuari i quins factors influeixen en aquesta experiència? En aquesta secció, es posen en relleu figures d’arquitectes i teòrics que han tingut un paper rellevant dins l’àmbit de l’arquitectura sensorial, oferint noves vies i models projectuals, com Steven Holl, Peter Zumthor, Luis Barragán, Alvar Aalto, Mies van der Rohe, Louis I. Kahn, Frank Lloyd Wright, Antoni Gaudí, Juhani Pallasmaa... complementades amb l’anàlisi d’un recull d’obres de referència, com “Los ojos de la Piel” de Juhani Pallasmaa, “Atmospheres” de Peter Zumthor, “Questions of Perception” de Steven Holl, Juhani Pallasmaa i Alberto Pérez-Gómez, entre d’altres. _OBJECTIU ESPECÍFIC / SEGONA PART L’objectiu específic, que enllaça la segona part del treball, es focalitza en l’estudi de l’arquitectura sensorial aplicada als centres educatius. S’analitza l’evolució de l’arquitectura escolar dels darrers anys a Europa i Catalunya, així com ideals i exemples d’obres i arquitectes rellevants que han tingut un efecte o una visió més enllà dins aquests espais. Aquesta secció no té com a objectiu assolir conclusions concretes sobre tota l’arquitectura escolar en termes generals, sinó obtenir i oferir un ampli recull d’informació i exemples per comprendre l’evolució de la percepció sensorial en els espais educatius i com aquesta s’ha integrat en els processos de disseny projectuals d’aquest tipus d’arquitectures. Com podem millorar la relació entre l’espai construït d’una escola i els alumnes mitjançant l’arquitectura, potenciant la percepció sensorial dels espais? Quins aspectes cal tenir en compte per projectar espais educatius que fomentin les relacions, les interaccions i les experiències dels alumnes? Sempre que es pugui, s’intenta relacionar els conceptes analitzats a la primera part del treball amb aquesta segona part, ajudant al lector a veure i comprendre com els elements i conceptes sensorials de l’arquitectura s’integren dins els espais educatius. _TERCERA PART Finalment, com a tancament del treball, la tercera part de la investigació té com a propòsit oferir una visió crítica sobre les tendències escolars d’Europa i Catalunya, plantejant noves vies sensorials dins l’arquitectura escolar, que potenciïn i enriqueixin l’experiència i l’aprenentatge dels alumnes. A través de la juxtaposició dels àmbits estudiats en la primera i segona part, es tracen múltiples connexions que obren les portes cap a un nou enfocament sensorial aplicat a l’àmbit de l’escola. 12 13 AGRAÏMENTS En primer lloc, vull agrair l’esforç i la dedicació al meu tutor del Treball de Fi de Grau, Marc Camallonga, ja que ha estat molt present al llarg de tot el treball. Les tutories realitzades, cada dues setmanes, per veure’n l’evolució i fer correccions puntuals sobre la feina feta, han estat essencials per a la realització correcta i constant del projecte. Alhora, la disponibilitat fora les sessions de tutoria, per resoldre dubtes o proporcionar noves idees i directrius per seguir endavant, han estat clau i han demostrat la forta implicació del tutor envers el projecte. En segon lloc, agrair el recolzament incondicional de la meva família, ja que, tot i no ser experts en el tema i en l’arquitectura, han mostrat la seva ajuda i el seu suport en tot moment, oferint-me possibles camins i solucions. El més sincer agraïment al Lucas, el Francesc, l’Alex i la Eva. Finalment, agrair a les amistats més properes per la seva presència al llarg d’aquesta etapa i animar-me en tot moment a seguir lluitant per aconseguir el millor resultat en aquesta recerca. 14 15 És cert que tota l’arquitectura pot ser considerada multisensorial, partint de la base que aquesta es viu i s’experimenta a través de la persona, qui percep l’espai mitjançant els cinc sentits: la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i, en menor mesura, el gust. Aleshores, com pot l’arquitectura enriquir la percepció i l’experiència de l’usuari potenciant els sentits en la seva essència? Aquest treball no busca estudiar l’arquitectura multisensorial com un concepte limitat a experiències artificials o efímeres, com ara instal·lacions escenogràfiques o muntatges artístics. L’objectiu és explorar com l’arquitectura pot esdevenir una experiència profunda i significativa, on l’usuari n’és el principal motor i on es desperten percepcions intangibles i eternes, capaces d’evocar dimensions o sensacions externes que, a priori, poden semblar inimaginables. Així, es posa en relleu la importància de considerar l’arquitectura com un llenguatge sensorial que influeix directament en les emocions, projectada des de la consideració de tots els sentits, més enllà de la supremacia de la vista. En l’actualitat, tendim a considerar la vista com el sentit principal a l’hora de percebre l’arquitectura, ja que és el més immediat i dominant en l’ésser humà. No obstant això, no podem oblidar la resta de sentits, i tampoc ignorar el paper de la memòria i la imaginació, les quals poden funcionar com un sisè sentit capaç d’enriquir l’experiència espacial d’una obra arquitectònica. Es tracta de viure l’arquitectura a través de tocar i acariciar les superfícies dels materials i de sentir les textures a flor de pell, d’escoltar el so o el silenci que emana un espai, de desxifrar les olors particulars i la fragància d’un lloc, o fins i tot d’assaborir els murs, el terra i els materials que conformen l’obra. Aquesta aproximació holística vol reivindicar el valor d’una arquitectura completa connectada amb les percepcions humanes. L’estudi s’endinsa en l’àmbit multisensorial de l’arquitectura, des de la consciència que no hi ha una resposta única o absoluta a les qüestions inicials que es plantegen. La percepció sensorial és subjectiva i evoluciona constantment; no sentim igual que fa 50 anys, però tampoc ho fem com ahir ni ho farem com demà. Les percepcions estan condicionades per una infinitat de factors incontrolables que sovint desconeixem, però és imprescindible reconèixer-ne el paper fonamental que hi juguen dins l’arquitectura. El projecte pretén traçar un recorregut històric per entendre com els sentits han influït en l’arquitectura al llarg del temps, identificant exemples concrets que permetin establir una metodologia i una recepta de coneixements per projectar una arquitectura capaç de despertar experiències humanes profundes. INTRODUCCIÓ A L’ARQUITECTURA MULTISENSORIAL 16 17 SENTIR PER APRENDRE ARQUITECTURA ESCOLAR 30 31 El tacte és el sentit que ens apropa i ens permet als humans percebre l’afecte de les coses, ens connecta amb el temps i la tradició, i inclús és capaç de transportar-nos a vivències de generacions passades. La nostra pell és capaç de llegir la textura, el pes, la densitat i la temperatura de tots els elements que conformen la matèria, comprenent la naturalesa dels materials. El tacte és un sentit fonamental que al·ludeix l’apropament i la intimitat entre l’home i l’edifici, és el responsable de relacionar les vivències emocionals més intenses, i ho fa gràcies al contacte directe a través de la pell, de l’ésser i l’espai construït. A l’edat contemporània, els processos industrials i tecnològics han provocat la pèrdua de la textura i l’essència dels materials que conformen el nostre entorn, i l’arquitectura. El detall deixa de ser un atribut rellevant en l’espai construït, i el tacte ha quedat cancel·lat. En gran part, aquest fet té una causa directa en la visió del món actual a través d’imatges generades per l’ordinador, que resulten en una escenografia incapaç de ser palpada per l’home. A diferència de la vista, que ens allunya i ens separa de la realitat, el tacte, i la pell, ens connecten de la forma més directa i propera amb el que ens envolta. El fet de tocar o palpar una superfície, sense la necessitat de veure, ja ens permet imaginar, comprendre i experimentar les sensacions i la naturalesa d’un lloc. La pell, doncs, és un òrgan intel·ligent que tradueix les textures en sensacions i emocions. Tal com indica De la Fuente (2012, p.141) (19) gràcies a les nostres experiències tàctils, les formes acolorides que provenen dels nostres sentits s’interpreten com els objectes tridimensionals que veiem. Al llarg de la nostra primera etapa de desenvolupament com a persones, comprenem l’existència de la tercera dimensió a través de l’acte de palpar, ens adonem que som capaços de percebre el món i la profunditat sense la necessitat de veure. La relació amb l’autenticitat dels materials, com la rugositat de la pedra, la calidesa de la fusta, el fred del metall (fig.7) o la suavitat de l’argila, ens recorda que l’arquitectura no és només una obra visual, sinó una experiència estimulant pel nostre cos i la nostra experiència. La dimensió tàctil és crucial per l’arquitectura, ens convida a viure-la, tocar-la i sentir-la en tota la seva essència. Recuperar aquesta dimensió implica recuperar l’arquitectura més propera i humana, capaç d’integrar i connectar l’usuari en la seva totalitat perceptiva. L’arquitectura contemporània ha d’assumir el repte de reconèixer el valor del tacte per redescobrir la intimitat i l’autenticitat de l’espai construït. Només així es podrà tornar a crear una arquitectura que ens acosti al món, que ens connecti amb la tradició i que ens ofereixi una experiència plena i enriquidora. TACTE (19) De la Fuente, L. A. (2012). Arquitectura: El diseño de una experiencia. Tesis doctoral, Universitat politècnica de Catalunya. UPCommons. http://hdl.handle. net/10803/81930 Nota. Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco) (2) Imatge de la pàgina 110 fig.7 Texas Stretto House, cabinet pull (1992) El pany: la trobada entre l’home i l’arquitectura 32 33 En contrast amb l’ideal ocularcentrista de molts arquitectes moderns, l’arquitectura d’Alvar Aalto destaca per la seva voluntat d’evocar el sentit hàptic en les seves obres, donant gran importància als materials i les textures utilitzades. La seva arquitectura, expressionista, afavoreix la plasticitat muscular i reconeix la condició humana dissenyant amb tots els sentits. A la Villa Mairea (1938) (fig.8), l’arquitectura s’integra amb l’entorn boscos a través dels materials, les formes i les textures naturals -fusta, pedra i maó-, creant una experiència tàctil immersiva, convertint-se en un refugi càlid que només es pot entendre si es viu en persona. En moltes de les seves obres, sobretot en els encàrrecs de cases privades, Aalto introdueix un element de gran valor: el pany. Es tracta d’un element tàctil que, tal com afirma l’autor, simbolitza l’encontre entre l’ésser humà i l’arquitectura. “El tirador de la puerta es el apretón de manos de un edificio; puede ser atrayente y cortés, o adusto y agresivo” (Pallasmaa, 2006, p.62) (1) Més enllà de la percepció visual, Aalto planteja un realisme sensorial basat en la percepció física i espacial a través del contacte directe amb l’espai, en cerca d’una atmosfera d’intimitat i calidesa. fig.8 Villa Mairea (1938) Alvar Aalto (1) Pallasmaa, J. (2006). Los ojos de la piel: la arquitectura y los sentidos. (Editorial GG (Gustavo Gili), Ed.). Nota. Futagawa, Y. (2009). Alvar Aalto: Villa Mairea. Noormarkku, Finland, 1937-39. (Editorial ADA EDITA TOKYO CO) (8) Imatge de la pàgina 62-63 Nota. Curtis, W., Filler, M., Moneo, R., Navarro, J. & Scully, V. (1997). AV Monografías de Arquitectura y Vivienda nº44: Louis I. Kahn. (Editorial Arquitectura Viva) (9) Imatge de la pàgina 10 El Salk Institute (1959-1965), de Louis I. Kahn, aprofundeix en l’experiència tàctil de l’arquitectura a través de la puresa i l’essència dels materials utilitzats en l’obra. Les superfícies de formigó, tenyides amb un color lavanda que canvien amb la llum al llarg del dia, juntament amb els sòls de marbre travertí (fig.9), generen una sensació tàctil que és percebuda a través de la pell de l’espectador. “Al entrar en el magnífico espacio exterior del Salk Institute (...) sentí una irresistible tentación de dirigirme directamente hacia el muro de hormigón y tocar la suavidad aterciopelada y la temperatura de su piel” (Pallasmaa, 2006, p.59) (1). La pell percep la temperatura, la suavitat i la textura de l’espai, i converteix les sensacions del lloc en experiències profundes. L’experiència sensorial de la pell connecta l’usuari amb l’arquitectura i l’espai de la forma més primària i profunda. Kahn defineix el projecte des de la cura extrema de cada detall i element de l’espai, on el formigó, la fusta i el marbre travertí s’uneixen per generar una atmosfera sensorial que inspira creativitat en la ciència. Sense la necessitat d’introduir elements externs, l’arquitectura es torna un continu hàptic, on la força i la puresa dels materials desperten el desig de la persona per voler apropar-se i tocar la superfície. fig.9 Salk Institute (1959-1965) Louis I. Kahn Villa Mairea (1938). Alvar Aalto Salk Institute (1959-1965). Louis I. Kahn 34 35 Tot i la tendència de Le Corbusier cap a una arquitectura basada en un enfocament visual i centrada en el paper de l’ull, en els seus dibuixos i esbossos apareixen elements tàctils i textures provinents del talent artístic de la seva mà, fent que la seva arquitectura no es transformi per complet en un reductivisme sensorial. A la Capella Notre Dame du Haut (1950-1955), veiem aquesta combinació entre la percepció visual amb l’hàptica, on es genera un joc de llum i ombres que es fonen amb els materials i les textures de l’edifici. Les petites i intencionades obertures sobre els densos murs de formigó (fig.10), de formes corbes i irregulars, generen una atmosfera íntima de reflexió en l’espai interior, que es col·loca en sintonia en el lloc on es troba. Alhora, és a través de la pell i els materials utilitzats, que la capella transporta l’espectador cap a fortes emocions i percepcions, quedant fascinat davant la immensitat de l’obra. Els murs de formigó, aparentment freds i abstractes, prenen vida a través del tacte gràcies a la rugositat i la irregularitat del material, que l’espectador percep des de la màxima sensualitat material en sintonia amb l’entorn. A la capella, Le Corbusier aconsegueix transcendir una vivència purament visual connectant l’usuari amb l’espai a través de la pell, que sent la solidesa i l’espiritualitat. fig.10 Capella Notre Dame du Haut (1950-1955) Le Corbusier Nota. Etlin, R.A. (1994). Frank Lloyd Wright and Le Corbusier: The romantic legacy. (Editorial Manchester University Press) (10) Imatge de la pàgina 30 Nota. Bassegoda, J., Sanmartí, J. & Giralt-Miracle, D. (2012). Casa Batlló: Llum i color/Luz y color/Light and colour. (Editorial Triangle Postals, S.L.) (11) Imatge de la pàgina 117 A l’arquitectura contemporània, les innovacions i el constant ús de la tecnologia, han separat l’arquitecte del treball manual, que cada cop més es decanta per la creació d’imatges bidimensionals i el disseny a partir de modulacions irreals o imatges planes produïdes per l’ordinador. S’ha perdut la tradició del disseny i la projecció d’obres arquitectòniques a través de maquetes i dibuixos fets a mà, i els projectes es redueixen en seqüències d’imatges planes i buides perceptibles per l’ull però impalpables per la mà. Antoni Gaudí, per contra, reivindica la importància del cos i la mà en el procés creatiu, apostant per una arquitectura que potenciï l’experiència tàctil a escala humana. La Casa Batlló (1904-1907) neix a partir d’una maqueta de guix que Gaudí modela amb les seves pròpies mans, per tal de materialitzar i dissenyar tots els espais i cada detall. El projecte es realitza d’una forma completament hàptica i des de l’experiència manual de l’autor, que utilitza el propi cos per projectar els espais de l’obra. L’espectador, en visitar-la, és capaç de llegir la textura, el pes, la densitat i la temperatura de les superfícies dels espais a través de la pell, despertant un desig i una connexió entre l’home i l’arquitectura. La casa es presenta amb formes sinuoses (fig.11) que recorden a la natura i que la pell de l’espectador concep com si fos un organisme viu, despertant el desig per tocar i acariciar-la. Gaudí garanteix que la percepció hàptica sigui ja experimentada des de l’exterior, però és en l’interior que es revela per complet, on cada sala, cada element i cada material, transporta a una dimensió tàctil diferent i immersiva, concebuts de la mateixa manera que el cos humà i establint un diàleg entre ambdós. Es tracta d’una arquitectura viva i amb una funció dinàmica. La Casa Batlló és un cos orgànic i viu, que recorda que l’arquitectura va més enllà de la perspectiva merament visual, per transmetre una experiència immersiva de plena connexió entre l’usuari i el món que l’envolta. fig.11 Detall de la façana de la Casa Batlló (1904-1907) Antoni Gaudí Capella Notre Dame du Haut (1950-1955). Le Corbusier Casa Batlló (1904-1907). Antoni Gaudí 36 37 L’oïda ens permet concebre l’espai de forma omnipresent i envoltant. El soroll mesura i comprèn l’escala de l’espai construït a través dels moviments i l’harmonia. Aquesta concepció de l’espai de forma auditiva no és únicament informativa, sinó que provoca estímuls a l’usuari que el connecten i l’integren amb l’entorn. Sentir permet concebre l’arquitectura des de la seva funció essencial, des de l’espai, el volum i la forma. Tal com indica Pallasmaa (2006, p.52) (1) el so mesura l’espai i fa que la seva escala sigui comprensible. A diferència de la vista, que aïlla l’usuari i el connecta amb l’espai d’una forma molt més directe i focalitzada, el so habita l’arquitectura i ens ofereix una percepció més profunda i immersiva de l’entorn. L’espai, tot i estar completament fosc on la vista per si sola és incapaç d’entendre’l, esdevé comprensible gràcies als sons, que en revelen les dimensions, l’escala i la materialitat. Dins aquesta dimensió sensorial auditiva, es desperta la imaginació i crea imatges en la ment de la persona, les quals generen una experiència sensorial gravada eternament en la memòria. L’home viu l’experiència d’un espai acústic i és a través dels sons que percebem les distàncies, ens avisen, informen i desperten el record en nosaltres. L’experiència acústica es fonamenta en tres atributs essencials: l’escolta, que depèn de factors físics, socials i culturals; l’espai construït, determinat per la forma, el volum i el material; i l’efecte espacial, és a dir, la resposta sonora de l’espai i com aquesta afecta la percepció de l’usuari. Alhora, l’efecte que produeix el so en les persones pot manifestar-se de tres formes diferents: de forma fisiològica, on el so altera ritmes corporals com la respiració o la freqüència cardíaca; de forma psicològica, on el so influeix directament en les nostres emocions; i finalment, de manera cognitiva, on els sons ens ajuden a comprendre i interpretar el que passa al nostre voltant (Delia, 2021, p.31) (44). L’arquitectura, per tant, no és mai acústicament neutra, l’usuari s’integra en l’entorn construït a través de la presència auditiva omnipresent que l’envolta, i contribueix a la manera en què percebem i vivim l’arquitectura. L’experiència auditiva més primordial en l’arquitectura és la tranquil·litat. Com indica Pallasmaa (2006, p.52) (1) l’arquitectura és l’art del silenci petrificat. El silenci no és absència de so, sinó una presència subtil que ens convida a centrar l’atenció en nosaltres mateixos i en el record més essencial. En aquest context, el silenci esdevé una qualitat receptiva, que centra l’atenció l’experiència de la persona, transportant-la a un record o moment essencial. L’absència de so permet evocar memòries d’un temps passat, així com atmosferes de contemplació i imaginació. El paper de l’oïda juga un paper essencial en l’arquitectura, capaç de transmetre’ns estímuls sensorials que ens arrelen íntegrament amb l’entorn de forma omnipresent. Sentir i entendre l’espai a través d’estímuls auditius obre les portes cap a un univers immersiu, que fon l’usuari i l’espai on es troba. Sense la necessitat de percebre visualment el lloc, podem arribar a dibuixar cada racó i cada presència de l’arquitectura i l’entorn. El silenci, aparentment buit, es compon d’una ànima carregada de memòria, imaginació i reflexió. La persona és capaç de viatjar dins el seu ser interior i descobrir l’essència plena del seu ser. Barrejar, doncs, els estímuls auditius amb el silenci, permet dibuixar una obra arquitectònica completa. OÏDA Nota. L’arquitectura com l’art del silenci petrificat. Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco) (2) Imatge de la pàgina 123 (1) Pallasmaa, J. (2006). Los ojos de la piel: la arquitectura y los sentidos. (Editorial GG (Gustavo Gili), Ed.). (44) Delia, B. (2021). Arquitecturas a flor de piel. La experiencia sensorial en espacios contemporáneos. Projecte, Universitat de Valladolid. UVaDOC. https://uvadoc.uva.es/ handle/10324/48919 fig.12 Cúpula del Panteó Balthazar Korab 38 39 Una obra d’arquitectura ha de generar indivisibles impressions, una experiència sensorial completa, una suma de la presència espiritual i material. Si, a més, l’entorn hi apareix de forma omnipresent, de forma que l’espai construït i el context es fonguin en un tot, s’arriba a l’èxtasi de l’arquitectura. “Quiero que viváis en la cascada, no que sólo la veáis, sino que se convierta en una parte integral de vuestras vidas.” (Wright, 1935, frase dita en veu alta per l’autor en una reunió amb el seu client Kaufmann) A partir d’aquesta intencionalitat, Frank Lloyd Wright dissenya i construeix la Casa de la cascada (1935-1939), un habitatge que trenca amb els models del moment, i que es relaciona de forma directa amb l’espai que flueix en el seu entorn. Amb la decisió de situar la casa just sobre la cascada (fig.13), l’aigua deixa de ser un element merament visual per convertir-se en sonor. El so de l’aigua és omnipresent i permanent, s’expandeix al llarg de totes les estances de la casa, integrant l’espai interior amb l’entorn natural on es troba. La connexió auditiva entre la casa i la cascada esdevé essencial per sentir l’harmonia entre l’arquitectura i la natura. Aquí, l’oïda es converteix en el principal vincle amb l’entorn natural; el flux constant del riu embolcalla l’usuari i el connecta amb l’experiència viva del lloc. Wright aconsegueix una harmonia absoluta entre l’arquitectura i la natura, fusionant l’atmosfera interior i exterior a través de la connexió auditiva. La casa es converteix en un organisme viu i de diàleg entre l’home i l’entorn a través d’una experiència auditiva immersiva que dona vida a l’espai. fig.13 Casa de la Cascada (1935-1939) Frank Lloyd Wright Nota. Brooks, B. & Gossel, P. (2004). Frank Lloyd Wright. (Editorial Taschen America Llc) (12) Imatge de la pàgina 52 Com afirma Pallasmaa (2006, p.67) (1) quan l’espectador es troba davant una obra arquitectònica, concep les sensacions i les intencions del creador, i inconscientment imita els elements que conformen l’obra. És el que entenem per la capacitat mimètica del cos, una interacció constant amb l’obra on l’usuari empatitza i experimenta les mateixes sensacions. Los Clubes (1964-1969), de Luis Barragán, desperta aquesta dimensió mimètica a través del so de l’aigua. Més enllà del seu caràcter formal, l’aigua, omnipresent, té un rol auditiu on el so actua com un fil conductor, acompanyant el recorregut de l’home i del cavall a través de l’espai. Barragán crea un diàleg entre l’arquitectura i l’usuari, que li permet guiar el visitant des del gran mur rosa fins a la piscina on l’aigua cau en forma de cascada (fig.14) i se submergeix el cavall. Tot el recorregut evoca una sensació d’equilibri i moviment constant gràcies a la presència omnipresent del so de l’aigua. Els espais semblen atemporals i en repòs, induint a un estat de contemplació i reflexió que fusiona l’home i l’espai. L’aigua és el connector acústic entre l’home i l’arquitectura, representa el moment on s’arriba a la màxima plenitud de la forma i el contacte més íntim. fig.14 Los Clubes (1964-1969) Luis Barragán Casa de la cascada (1935-1939). Frank Lloyd Wright Los Clubes (1964-1969). Luis Barragán Nota. Noelle, L. (2018). Luis Barragán: Search and Creativity. (Editorial Center for American Architecture and Design) (6) Imatge de la pàgina 191 (1) Pallasmaa, J. (2006). Los ojos de la piel: la arquitectura y los sentidos. (Editorial GG (Gustavo Gili), Ed.). 40 41 Bellesa, inspiració, embruix, màgia, sortilegi. Serenitat, silenci, intimitat, sorpresa. “El espacio que traza el oído en la oscuridad se convierte en una cavidad esculpida directamente en el interior de la mente.” (Pallasmaa, 2006, p.51) (1) La Capilla de las Capuchinas (1953), de Luis Barragán, és la prova d’una arquitectura sensorial i un espai fenomenològic que transcendeix el visual. La capella s’aïlla de l’exterior, eliminant qualsevol interferència de l’espai urbanitzat i contaminat acústicament, per tancar-se en un interior de propietats completament diferents, on el silenci esdevé el protagonista. L’usuari s’endinsa a l’espai a través d’un recorregut introspectiu i d’immersió, on el so esdevé cada cop més subtil i càlid. L’interior (fig.15), a través del joc de llum i ombres combinat amb l’acústica, incita la reflexió i l’espiritualitat, despertant la imaginació de l’usuari. L’obra és un espai sensorial on l’usuari experimenta sensacions úniques que no es poden veure però sí sentir. El silenci crea una atmosfera de calma, serena i íntima, aïllada de l’exterior, on el temps s’atura i l’arquitectura passa a ser una cavitat més en la ment. fig.15 Capilla de las Capuchinas (1953) Luis Barragán “La arquitectura presenta el drama de a construcción silenciada en materia, espacio y luz.”, “(...) la arquitectura es el arte del silencio petrificado.” (Pallasmaa, 2006, p.52) (1) El silenci, perceptiu, desperta la memòria i el record a través de l’arquitectura, on l’edifici es converteix en un museu ple de vivències d’un temps passat. El silenci de l’arquitectura és receptiu, centra la nostra atenció sobre l’experiència. El temps i l’espai queden eternament atrapats l’un amb l’altre en els espais de silenci; es fonen en una experiència primària: el sentit del ser. La Casa Batlló (1904-1907), d’Antoni Gaudí, més enllà de la seva façana icònica, l’interior de la casa es mostra com un espai de recollida per l’home que s’enfronta a la ciutat, és una mena de cova submarina on recollir-se i trobar-se a si mateix en un espai íntim. La llar de foc (fig.16) simbolitza el silenci petrificat de la unió familiar, un espai ple de vivències íntimes i càlides. Transporta l’usuari a una altra època i crea una connexió profunda entre el moment i l’espai. La casa es converteix en un museu del temps, on el so i el silenci capturen instants i celebren la vida en tota la seva intimitat. No hem d’entendre l’arquitectura de l’oïda només en termes del que sentim, sinó també del que l’arquitectura del lloc ens desperta de forma indirecta a través de l’absència de so, l’experiència essencial de l’ésser en quant a trobar-se a sí mateix immers en els seus pensaments i la imaginació. Aquest és el poder del silenci. fig.16 Llar de foc de la Casa Batlló (1904-1907) Antoni Gaudí Capilla de las Capuchinas (1953). Luis Barragán Casa Batlló (1904-1907). Antoni Gaudí Nota. Noelle, L. (2018). Luis Barragán: Search and Creativity. (Editorial Center for American Architecture and Design) (6) Imatge de la pàgina 171 (1) Pallasmaa, J. (2006). Los ojos de la piel: la arquitectura y los sentidos. (Editorial GG (Gustavo Gili), Ed.). Nota. Bassegoda, J., Sanmartí, J. & Giralt-Miracle, D. (2012). Casa Batlló: Llum i color/Luz y color/Light and colour. (Editorial Triangle Postals, S.L.) (11) Imatge de la pàgina 42 42 43 Al llarg de la història i les diverses cultures del món, l’olfacte ha tingut una influència i un paper diferent en relació amb l’arquitectura i la forma de viure de les persones. En l’arquitectura islàmica, per exemple, predominen els jardins i els patis interiors carregats d’intensos aromes florals, que uneixen l’usuari amb la natura i evoquen sensacions de calma, contemplació i connexió espiritual. En l’arquitectura oriental, predominen elements com l’encens i les flors, els quals s’utilitzen com a símbols de veneració als temples, evocant una atmosfera sagrada que connecta els fidels amb la divinitat. Aquestes cultures, entre d’altres, reconeixen l’olfacte com un element capaç d’enriquir l’experiència espacial i dotar-la de significat emocional i espiritual. En l’arquitectura occidental, en canvi, s’ha oblidat i apartat el sentit de l’olfacte, quedant buida en relació amb al poder emocional i les possibilitats evocatives de les olors. Des del Renaixement, s’ha prioritzat l’ús de la resta de sentits, sobretot la vista i l’oïda, apartant progressivament l’olfacte de la seva experiència espiritual, i separant-lo del cos humà. Avui dia, doncs, la societat occidental tendeix a desaprofitar i subestimar el poder i la dimensió que les olors poden oferir en un espai arquitectònic i la manera en què poden fer-nos percebre i experimentar l’arquitectura. L’olfacte, a través de les partícules aromàtiques que percebem mitjançant la nostra cavitat nasal, ens proporciona informació i estímuls sobre l’entorn, des de l’activitat que s’hi duu a terme, fins als materials que componen l’espai o la presència de persones. Les olors es poden classificar en dues categories: les olors localitzades, provinents d’un element d’origen concret i localitzat; i les olors ambientals, que defineixen l’atmosfera general d’un lloc o inclús la fragància característica d’una ciutat. El contrast entre les diferents olors, siguin focalitzades o difuses, permet a l’usuari concebre un recorregut concret, així com organitzar i entendre l’espai. L’olfacte, íntimament lligat al gust i d’una forma similar al silenci, té la capacitat única de transportar-nos a llocs, moments i vivències del passat que queden oblidades en la nostra memòria retinal i emocional. L’olor d’una botiga de llaminadures ens transporta a la nostra infantesa; la fragància de la crema solar ens fa reviure les vacances d’estiu; l’olor de la llenya cremant ens trasllada al paisatge de muntanya… Aquestes experiències olfactives queden gravades inconscientment en la nostra ment i la memòria, donant una profunditat emocional als espais i creant vincles únics amb ells. Per tant, quan parlem de la percepció olfactiva dins l’arquitectura estem parlant de: Cultura Sensacions Experiència Emoció Informació Materials Presència Orígen Cal reivindicar el sentit de l’olfacte en l’obra arquitectònica, no només per tots els atributs i elements que desperta dins la percepció espacial, sinó per la seva capacitat de transportar-nos al passat i despertar al màxim la nostra memòria i vivències d’un temps llunyà. OLFACTE Atmosfera Fragància Ciutat Recorregut Organització Memòria Passat Profunditat Nota. La fragància de la ciutat. Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco) (2) Imatge de la pàgina 130 fig.17 Aquarel·la de Ferrara, Itàlia Steven Holl 44 45 L’olfacte, en arquitectura, lluny d’utilitzar elements artificials o afegits per generar una experiència olfactiva concreta, pot fer-se present de forma evocadora a través de la materialitat i els processos constructius. Peter Zumthor, a la Capella Bruder Klaus (2001-2007), treballa amb el material de l’entorn per impregnar l’obra amb una poderosa olor característica. L’autor utilitza 112 troncs procedents del bosc proper de Bad Münstereifel per crear un encofrat de fusta que agafi la forma de la capella i sigui el motlle on abocarà posteriorment el formigó. El procés culmina amb una foguera a l’interior de l’edifici durant tres setmanes, que revela el negatiu de la imatge del bosc (fig.18) i impregna la capella de l’olor de fusta cremada. L’usuari aprecia les empremtes de les branques marcades sobre el formigó i la rugositat de les parets interiors, que juntament amb l’olor a fusta, culmina en una experiència evocadora i emocional. L’olor és l’element essencial de l’obra, eternament atrapada dins la capella, que juntament amb la imatge dels troncs, la rugositat de la textura interior i l’atmosfera fosca i introspectiva, convida l’espectador a submergir-se en una experiència sensorial única connectada amb la natura i els orígens del lloc. Així, la capella es converteix en un espai atemporal arrelat a la història i la memòria. fig.18 Capella Bruder Klaus (2001-2007) Peter Zumthor fig.19 Jardins Zen Temple Ryoanji Moh Nishikawa Nota. Scheidegger & Spiess. (2014). Peter Zumthor, 1998-2001. Buildings and Projects, Volume 3. (Editorial SCHEIDEGGER) (13) Imatge de la pàgina 133 Nota. Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco) (2) Imatge de la pàgina 126 (2) Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco). Tal com revela Holl (2007, p.126-127) (2) la visita als Jardins Zen del Temple Ryoanji (fig.19), a Kyoto, el van deixar immers dins una experiència sensorial fascinant. L’abstracció del lloc, d’extrem minimalisme i ortogonalment horitzontal, transcendeix en la cultura, la història i els límits del temps. Les parets del temple que envolten el jardí són d’argila bullida, on la textura té un patró que recorda als núvols pintats amb aquarel·la. La coberta de fusta, on el pas del temps ha aixecat el gra i es poden sentir les arrugades crestes, així com les pantalles de paper del temple, desprenen una olor que transporta als orígens i l’antiguitat de l’obra. “Inside, I remember wonderful smells from the freshly woven tatami mats” (Steven Holl, 2007, p.126) (2). Destaca l’experiència canviant segons l’època de l’any, com varien els sorolls, els colors i les olors del temple. La connexió estacional espai-material revela una força vital oculta, un principi de vida il·luminat a través de la fenomenologia de l’arquitectura. A través de la fusió de textures, olors i sons, dins l’arquitectura de grava, paper i fusta, el temple i el jardí són un testimoni perpetu de la intensitat poètica que, mitjançant una composició subtil i inspirada, invoca una experiència fascinant. Capella Bruder Klaus (2001-2007). Peter Zumthor Jardins Zen del Temple Ryoanji 46 47 El gust és, sens dubte, el sentit menys reconegut i capaç d’identificar-se en l’arquitectura. De forma similar i molt lligat a l’olfacte, el gust té la capacitat perceptiva d’emmagatzemar records en la nostra ment, provocant emocions que queden gravades a la nostra memòria. Encara que puguem pensar en el gust com un sentit exclusivament associat a l’alimentació, la seva dimensió perceptiva va molt més enllà: es connecta amb la nostra memòria sensorial a través de la identificació de textures, temperatures i olors que l’usuari percep en l’entorn a través dels altres sentits -vista, tacte, olfacte-, que acaben transformant-se en una percepció gustativa subliminar. Aquest sentit ens retorna als nostres orígens, quan la boca era la primera eina per comprendre el món, i ens recorda que la relació humana amb l’espai és física, íntima i emocional. El gust, arquitectònicament parlant, és el sentit menys palpable i més difícil de posar en matèria. Com a humans, podem veure i analitzar un edifici, acariciar o tocar les parets, sentir els sons i sorolls de l’entorn, olorar l’aroma d’un espai, però no podem menjar-nos un tros de mur o un terra. L’arquitectura, si bé no és literalment menjable, pot culminar en una experiència de percepció gustativa a través de l’ús de materials concrets i aspectes com la temperatura, la rugositat, la calidesa, la sensualitat o el color de certs materials. Per exemple, un material delicat i polit pot suggerir una suavitat similar a la d’un caramel, mentre que una textura aspra pot recordar l’aroma i el gust d’un pa acabat de sortir del forn. Aquest fenomen de transferència sensorial es produeix quan un sentit n’activa o n’estila la percepció d’un altre. “Existe una sutil transferencia entre las experiencias táctiles y las gustativas. La vista también se transfiere al gusto; ciertos colores y detalles delicados evocan sensaciones orales. La lengua siente subliminalmente la superficie de una piedra pulida delicadamente coloreada. Nuestra experiencia sensorial del mundo se origina en la sensación interior de la boca, y el mundo tiende a volver a sus orígenes orales. El origen más arcaico del espacio arquitectónico está en la cavidad bucal.” (Pallasmaa, 2006, p.60) (1) Junichiro Tanizaki descriu les qualitats espacials del gust i la interacció dels sentits exemplificat en l’acte d’obrir un pot de sopa, un ritual on totes les sensacions, l’admiració, el desig, la inquietud, el vapor, l’olor, els colors… es desperten en harmonia fins el moment en què arriben a la boca de la persona. De la mateixa manera, un espai arquitectònic ha de presentar-se davant l’usuari seguint aquesta progressió sensorial, aconseguint una experiència plena i íntimament connectada amb el cos. (Pallasmaa, 2006, p.60) (1) El sentit del gust en l’arquitectura no l’hem d’entendre com una experiència literal, sinó com una metàfora de percepció sensorial. La textura, la temperatura i la sensualitat de materials evoquen records primitius i respostes sensorials orals, que recorden la dimensió humana i orgànica de l’arquitectura, culminant en vivències carnals i emocionals. El gust és capaç de transportar-nos als orígens d’un record que quedava oblidat a la memòria, cada detall material i sensorial es transforma en un contacte íntim que la llengua percep com un sabor o una vivència familiar. És un sentit que, tot i ser el menys literal arquitectònicament parlant, pot evocar-nos les emocions més profundes. GUST Nota. Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco) (2) Imatge de la pàgina 36 (1) Pallasmaa, J. (2006). Los ojos de la piel: la arquitectura y los sentidos. (Editorial GG (Gustavo Gili), Ed.). fig.20 The Lovers, 1928 René Magritte 48 49 “Me gustaría zamparme este Verona poquito a poquito.” - John Ruskin (Pallasmaa, 2006, p.60) (1) Un arquitecte a destacar pel tractament dels materials en les seves obres, els quals susciten experiències gustatives a l’usuari, és el cas de Carlo Scarpa. A la Fundació Querini Stampalia (1961-1963), Scarpa transforma el marbre polit en un element sensorial de primer ordre. Les superfícies de marbre (fig.21) perfectament llises, les tonalitats càlides, l’atenció al detall i els cantells delicadament tallats, es perceben a través de la llengua com una resposta gustativa subtil. La llengua, de forma subliminar, percep la frescor del marbre, la superfície delicada i suau. Així com la vista pot influir en el gust a través dels colors i els detalls, els materials de l’arquitectura, com el marbre o la fusta, desperten en nosaltres una experiència gairebé oral. Scarpa, amb la seva atenció al detall i els materials sensuals, perfectament llisos i amb tonalitats càlides, crea espais que converteixen l’arquitectura en una experiència sensorial i d’emocions, on el gust esdevé una metàfora d’una percepció més íntima i carnal. fig.21 Fundació Querini Stampalia (1961-1963) Carlo Scarpa fig.22 Pavelló Alemany (1929) Mies van der Rohe & Lilly Reich Nota. Dal Co, F. & Terrassan, P. (2006). Carlo Scarpa. La Fondazione Querini Stampalia a Venezia. (Editorial Electa) (14) Imatge de la pàgina 104 (1) Pallasmaa, J. (2006). Los ojos de la piel: la arquitectura y los sentidos. (Editorial GG (Gustavo Gili), Ed.). Nota. Imatge pròpia El marbre, amb les seves superfícies perfectament llises i polides, amb els cantells delicadament tallats, i la infinitud de formes que permet posar en escena en una obra arquitectònica, el fan segurament el material que més genera experiències i sensacions orals a l’home. Al Pavelló Alemany de Barcelona (1929), Mies i Reich converteixen l’edifici en una exposició on l’usuari s’endinsa cap a una nova dimensió de tranquil·litat i admiració. Les superfícies de marbre travertí (fig.22) -travertí romà, marbre verd dels Alps, marbre verd de Grècia i ònix daurat de l’Atlas-, intencionadament col·locades en l’espai, dirigeixen els moviments i la mirada del visitant, que es perd enmig d’aquest laberint de materialitat. Aquesta experiència revela fins a quin punt un material pot estimular els sentits de manera tan poderosa i evocadora, fins i tot el sentit del gust, convertint-se en un element orgànic i vital dins l’arquitectura. Fundació Querini Stampalia (1961-1963). Carlo Scarpa Pavelló Alemany (1929). Mies van der Rohe & Lilly Reich 62 63 que impulsen aquests nous corrents escolars. Les escoles del període presenten canvis formals cap a un caràcter monumental que pren importància en el context. Es consoliden com un tipus arquitectònic plenament integrat en el paisatge urbà marcat per l’horitzontalitat, on la façana principal, màssica i tancada, amaga a la part posterior les aules, que queden orientades al pati a través de façanes més lleugeres per afavorir les condicions d’il·luminació i ventilació. L’escola es consolida com un tipus arquitectònic acceptat socialment, que busca la funcionalitat i l’eficàcia, incorporant espais polivalents, materials assequibles i línies senzilles. D’altra banda, les escoles assumeixen un paper clau dins l’urbanisme de l’època, funcionant com a llocs d’intercanvi i cohesió comunitària dins el creixement de zones d’habitatges unifamiliars. L’escola adopta el paper de la “nova església”, un nou espai de trobada i aprenentatge que es basa i reforça els ideals socials i educatius moderns. Un exemple destacat d’aquesta arquitectura escolar és el conjunt d’escoles de Hilversum (Països Baixos), dissenyades per W.M. Dudok, com l’Escola de Boschdrift (1921) (fig.27 i 28), l’Escola de Merelstraat (1928) i l’Escola de Jan van der Heydenstraat (1930). (Hertzberger, 2008, p.11) (15) A Catalunya, la Segona República impulsa programes d’educació laics i moderns, adoptant tendències europees que promouen la igualtat i el progrés social. Un exemple representatiu és l’Escola del Bosc (fig.26), que, tot i haver-se fundat el 1914, durant aquest període creix i es desenvolupa per adaptar-se a les noves tendències pedagògiques. 1930. Destaca l’aparició de noves corrents educatives que tenen un efecte en l’arquitectura escolar. És el cas dels corrents higienistes i l’Escola Activa. Suposen un punt d’inflexió a l’hora de concebre els espais educatius, on pren especial importància la salut, el benestar i la interacció dels infants amb l’entorn. Davant la preocupant situació de salut de les persones, que pateixen de malalties respiratòries i pulmonars, agreujat pels espais tancats i les condicions insalubres de les escoles, els corrents higienistes sorgeixen com un nou model arquitectònic escolar basat en el benestar i la salut dels alumnes, posant el focus en la ventilació i la il·luminació dels espais. Per aconseguir-ho, s’introdueixen nous elements de màxima transparència amb l’exterior i els mínims elements màssics opacs que puguin acumular brutícia o impedeixin les condicions mínimes quant a la cura dels espais. Rebutgen el model pedagògic tradicional, basat en l’ensenyança magistral, i aposten per un model capaç de retornar als nens la il·lusió i l’admiració dins els espais d’aprenentatge i al llarg de la seva etapa educativa. S’aposta per un model de pedagogia filosòfica, d’observació i experimentació, que concep l’arquitectura escolar com un organisme viu i capaç de generar un nou aprenentatge. Exemples destacats de l’època que segueixen el model pedagògic dels corrents higienistes són l’Escola a l’Aire Lliure d’Amsterdam, construïda entre els anys 1926 i 1930 pels arquitectes Jan Duiker i Bernard Bijvoet, i l’École de plein air de Suresnes, construïda entre els anys 1932 i 1935 per Eugène Beaudouin i Marcel Lods (fig.29). Dins el context polític de preocupació per la salut i el benestar de les persones dins els espais d’aprenentatge, apareix un nou model d’Escola Activa. De la mateixa manera, aposta per models pedagògics d’experimentació amb l’entorn i l’espai arquitectònic, rebutjant els mètodes magistrals tradicionals. Els espais es dissenyen perquè els alumnes aprenguin jugant i descobrint, amb aules flexibles que fomenten la creativitat i la col·laboració. Exemples d’escoles que segueixen aquest model dins l’època són la Corona School (Los Angeles), construïda l’any 1935 per Richard Neutra; l’Asilo Sant’Elia (Como), construïda l’any 1936 per Giuseppe Terragni i la Emerson School (Los Angeles), construïda l’any 1938 per Richard Neutra (fig.30). fig.27 Escola Boschdrift, Hilvestrum (1921) fig.28 Planta de l’Escola Boschdrift fig.29 Secció de l’Escola a l’aire lliure de Suresnes (1932-1935) fig.30 Dibuix de la Emerson School (1938) Richard Neutra fig.26 Veure pàgina 61 (15) Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). Nota. fig.27 i 28. Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (15) Imatges de la pàgina 11 Nota. Hidden Architecture. (n.d.). Corona School. Recuperat de https://hiddenarchitecture.net/corona-school/ (24) Nota. Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (15) Imatge de la pàgina 18 64 65 1940-1960. El període està marcat per episodis bèl·lics i polítics que impacten sobre Europa i Espanya: la Segona Guerra Mundial (1939-1945) deixa Europa devastada, especialment en l’àmbit d’infraestructures; la Guerra Freda (1947-1991) genera tensions entre els blocs capitalista i comunista. Aquestes dues dècades, doncs, es caracteritzen per un procés massiu de reconstrucció, prioritzant edificis senzills i funcionals que compleixin les necessitats bàsiques de la població. De forma paral·lela, la dictadura de Francisco Franco a Espanya (1939-1975) imposa una política educativa centralitzada i autoritària, on l’educació es converteix en una eina per inculcar els valors del règim. En el camp de l’arquitectura escolar, la greu necessitat de reconstrucció després dels episodis i conseqüències de la guerra, es duu a terme des d’un enfocament funcionalista i senzillesa, d’edificis econòmics i massificats, que manquen de qualitats arquitectòniques i sensorials. Malgrat això, de forma paral·lela, durant la dècada dels cinquanta comencen a aparèixer noves escoles als països del nord d’Europa, que aposten per un model de renovació pedagògica, rebutjant els mètodes tradicionals. Exemples destacats d’aquest període són la Montessori School de Delft (1944-1947) (fig.31), que incorpora els principis pedagògics de Maria Montessori; la Munkegaard School a Dinamarca (1951-1958), dissenyada per Arne Jacobsen, que connecta funcionalitat i espai exterior; i l’Escola de primària a Nagele, Països Baixos (1957), d’Aldo van Eyck, que proposa espais flexibles i creatius. L’arquitectura, cada cop més, es concep com una eina per fomentar l’aprenentatge i el desenvolupament dels alumnes. A Espanya, i Catalunya, sota la dictadura franquista, les escoles segueixen els valors autoritaris del règim, amb dissenys rígids i uniformes. Les escoles es converteixen en un instrument clau de divulgació i inculcació dels valors del règim, passen a ser una eina de control social i de transmissió ideològica. Aquesta situació contrasta amb les millores observades als països del nord d’Europa, on s’aposta per una nova arquitectura per millorar l’experiència i el benestar dels infants. 1960-1980. Destaca l’aparició de moviments socials i renovació pedagògica dels espais escolars. A Europa, els anys seixanta engloben moviments socials com el Maig del 68, que reclama una societat igualitària i democràtica, l’auge del moviment feminista i les constants lluites per recuperar drets civils. Aquesta onada de reivindicacions i moviments es combina amb l’expansió de l’estat del benestar a Europa, que aposta per inversions i millores en nombrosos àmbits de la societat. A Espanya, l’any 1975 acaba la dictadura franquista i s’inicia el procés de transició cap a la democràcia, en cerca d’estabilització i desenvolupament del país després dels anys de dictadura. En aquest context, a l’arquitectura escolar es comencen a integrar conceptes més flexibles i democràtics, influïts per moviments pedagògics alternatius. S’aposta per dissenys més humans i en contacte amb els espais exteriors per al joc, així com escoles prefabricades per atendre l’augment demogràfic. Figures com Hans Scharoun i Herman Hertzberger esdevenen claus en aquest canvi de paradigma. Ambdós arquitectes es preocupen per l’escola com un mecanisme entre individu i societat, on es potenciï la relació entre l’espai arquitectònic i l’aprenentatge, allunyant-se de criteris i models funcionalistes. Plantegen un model d’escola que simula la llar, on els nens, en el seu primer contacte amb la via pública, assumeixen l’estructura jeràrquica i formal similar a la societat i l’entorn urbà. L’Escola a Darmstadt, de Hans Scharoun (fig.32), tot i quedar-se en fase de projecte, exemplifica clarament aquests ideals. Es tracta d’un cas hipotètic que dissenya l’escola com una petita ciutat democràtica. Les aules, concebudes com ‘la casa’, s’agrupen a una banda, mentre que a l’altre trobem els espais administratius i d’accés, ‘el barri’. Les aules es configuren per rangs d’edat, de manera que l’espai evoluciona segons el desenvolupament i l’evolució natural dels alumnes. Scharoun busca, per sobre de tot, establir el funcionament de la ciutat dins l’espai escolar, garantint als infants la fàcil adaptació al món en el seu procés d’aprenentatge. fig.31 Escola Montessori, Delft (1944-1947) fig.32 Planta de la Darmstadt School Nota. Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (4) Imatge de la pàgina 32 Nota. Sentieri, C. & Verdejo, E. (2017). Las escuelas de Hans Scharoun versus la escuela finlandesa en Saunalahti. Projecte, Universitat de Sevilla. Creative Commons. https://doi.org/10.12795/ ppa2017i17.05 (20) Imatge de la pàgina 74 66 67 Per altra banda, un altre exemple d’arquitectura escolar que segueix aquests ideals és el cas de l’Escola Montessori, Delft (1960-1981) (fig.31), de Herman Hertzberger, on aplica el mètode de Maria Montessori per proposar una nova resposta pedagògica basada en l’experiència i el benestar dels alumnes, per tal que l’escola passi a sentir-se casa seva. A Catalunya, els arquitectes MBM, formats per Oriol Bohigas, David Mackay i Josep Maria Martorell, lluiten per la implantació d’una educació lliure i amb valors com la solidaritat, llibertat democràtica i sentiment de catalanitat, que superi els temps del passat i recuperi els mètodes pedagògics de Catalunya previs a la dictadura. El mètode que proposen respon a les influències del Mètode Montessori, les Escoles a l’Aire Lliure, i l’Escola Nova, basats en una educació lliure i amb valors com la solidaritat i llibertat. Es tracta d’una proposta radical per tal d’implementar a Catalunya nous valors pedagògics a l’arquitectura escolar, posant per sobre el benestar, l’experiència i l’aprenentatge dels infants. Entre les seves arquitectures escolars més emblemàtiques es troben l’Escola Garbí a Barcelona (1965), l’Escola Thau (1972-1974) (fig.33) i l’Escola Costa i Llobera (1976-1979). 1980-2000. El període està marcat per canvis polítics, econòmics i socials a escala global: la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989 i el final de la Guerra Freda (1945-1989), que dona pas a la transformació de les relacions internacionals i l’expansió del capitalisme; la consolidació de la Unió Europea l’any 1993, que fomenta la integració política i econòmica d’Europa; i la transformació tecnològica que transforma ràpidament la societat, amb innovacions digitals i noves formes de comunicació i treball que tenen un impacte en l’educació. L’arquitectura escolar es caracteritza per la integració de tecnologia i el disseny pensat per espais amb ordinadors i recursos multimèdia, sovint seguint principis de funcionalitat. Alhora, es para més atenció a la sostenibilitat i l’entorn rural, amb major cura pels materials naturals i reciclables, així com la integració dels espais educatius en contacte directe amb la natura. La sensibilitat pel medi marca l’inici d’un nou paradigma cap a una arquitectura sostenible que anirà guanyant pes en les següents dècades. A Catalunya, arran de la democratització i la descentralització del sistema, les reformes educatives impulsen escoles públiques més accessibles per a la població, però amb dissenys sovint funcionals i poc innovadors. Aquest fet respon a la necessitat d’atendre el creixement demogràfic i la pressió econòmica del moment. 200-actualitat. El context polític i social s’ha vist afectat per esdeveniments importants. En primer lloc, la crisi econòmica del 2008 ha tingut una repercussió negativa sobre les inversions públiques, incloent-hi les destinades a la construcció i els espais educatius. En segon lloc, l’emergència climàtica i les apostes per la sostenibilitat han esdevingut una de les grans preocupacions de la societat, instaurant noves polítiques i formes de fer responsables amb el medi ambient i l’entorn natural. En tercer lloc, i més recentment, la pandèmia de la COVID-19 ha transformat la percepció dels espais educatius, apostant per nous espais més oberts i en contacte amb l’espai exterior. Això ha provocat un canvi radical en la percepció, el disseny i les necessitats de l’arquitectura escolar per adaptar-se als canvis d’aquesta nova època. L’arquitectura escolar, dins aquest context, es basa en un disseny focalitzat en el benestar emocional i físic dels infants, on inclús a vegades poden aparèixer elements de percepció sensorial que enriqueixen aquestes experiències. Els dissenys no només fomenten l’aprenentatge creatiu i dinàmic, sinó que també aposta per materials sostenibles i tecnologies passives, molts cops controlades pels mateixos usuaris de l’escola. fig.33 Escola Thau, Barcelona (1972-1974) fig.31 Veure pàgina 64 Nota. Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (4) Imatge de la pàgina 209 68 69 En un context d’urgència per combatre el canvi climàtic i les condicions climatològiques, la naturalització dels espais de lleure és cada cop més visible dins les reformes i millores aplicades als espais escolars. Tot i que es duu a terme fora els espais i les aules de docència, les zones exteriors de l’escola, el ‘pati’, es replantegen per tal d’integrar-los dins un nou projecte educatiu de comunitat. Aquesta idea, sorgida a partir dels anys 2019-2020 dins el marc europeu per tal de convertir els patis en refugis climàtics, esdevenen un espai capaç d’acollir activitats d’oci i creatives dels infants, però també de docència. El pati es converteix en un element fonamental del projecte pedagògic, que passa a incorporar la natura i el verd per integrar l’aprenentatge i les relacions entre els alumnes i la comunitat. A Catalunya, trobem exemples d’arquitectures escolars que apliquen dissenys innovadors amb l’ús de colors, formes i materials per generar espais i experiències fascinants als infants. En obres de RCR, per exemple, trobem aquesta relació dinàmica i empàtica entre espai i persona, on es creen ambients que commouen els nens. Alguns exemples destacables dins l’àmbit d’arquitectura escolar són la Llar d’infants Els Colors a Manlleu (2001-2004) (fig.34) i la Llar d’infants El Petit Comte a Besalú (2005-2006). fig.34 Llar d’infants Els Colors, Manlleu (2001-2004) fig.35 Proposta transformació pati de l’Escola infantil Sabina, Madrid (2021) fig.36 Pati de l’Escola Els Encants, Barcelona (2013-2015) Nota. RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants Els Colors, Manlleu. Recuperat de https://www.rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-els-colors-manlleu-barcelona/ (25) Nota. Ajuntament de Barcelona. (28 de juliol de 2014). En marxa les obres de l’Escola dels Encants. Recuperat de https://ajuntament. barcelona.cat/glories/en-marxales-obres-de-lescola-dels-encants/ (27) Nota. El Globus Vermell. (n.d.). Escola infantil Sabina. Recuperat de https:// elglobusvermell.org/serveis/espais-educaius/escola-infantil-sabina/ (26) Dins l’àmbit de naturalització i transformació dels patis i els espais exteriors de l’escola, destaca l’arquitectura escolar dels arquitectes El Globus Vermell. La naturalització dels espais de lleure de les escoles, on la gran majoria es componen per superfícies planes i homogènies de formigó, es converteixen en un nou espai d’aprenentatge envoltat de natura, capaç d’albergar també aules a l’aire lliure protegides de les condicions atmosfèriques. Dins l’ampli ventall de projectes dels arquitectes, podem destacar casos com la transformació del pati de l’Escola Sant Ignasi (2020) l’Escola La Font (2020) de Manresa, o l’Escola infantil Sabina (2021) (fig.35) a Madrid. L’Escola dels Encants (2013-2015) (fig.36), de l’arquitecte Roger Méndez Badias (AMB) i situat dins l’entorn de transformació urbana de la plaça de les Glòries de Barcelona, és també un projecte pedagògic que estableix un diàleg entre l’escola i l’aprenentatge dels infants. Els espais s’optimitzen al màxim i apareixen connexions directes entre l’interior i l’exterior, on aquest es va introduint dins l’edifici. El buit central que connecta les aules i els espais oberts estimulen els recorreguts i la trobada entre els alumnes al llarg del seu aprenentatge i a través d’experiències ambientals diferents. La materialitat i la natura són elements essencials que interactuen de forma directa amb els alumnes en la seva formació estudiantil. 70 71 1900 2020 1907 1ª Escola Montessori, Roma 19601920 1940 1980 2000 1914 Escola del Bosc, Barcelona 1921 Escola del Mar, Barcelona 1923 Escola del Bosc del Guinardó, Barcelona 1926 Escola a l'Aire Lliure, Amsterdam 1932 Escola a l'Aire Lliure, Suresnes 1935 Corona Schools, LA 1936 Asilo Sant'Elia, Como 1938 Emerson School, LA 1951 Munkegaard School, Copenhagen 1957 Escola a Nagele, Nagele 1960 Montessori School, Delft 1965 Escola Garbí, Barcelona 1972 Escola Thau, Barcelona 1976 Escola Costa i Llobera, Barcelona 1980 Apollo Schools, Amsterdam 1993 Institut Torredembarra, Torredembarra 2001 Llar d'infants Els Colors, Manlleu 2010 Llar d'infants El Petit Comte, Besalú 2019 Imagine Montessori, Paterna NacionalInternacional 1967-69 Escola Sant Jordi, Pineda de Mar 2007-2007 Escola Lluís Vives 2020 Escola Sant Ignasi, Manresa 2020 Escola La Font, Manresa 2021 Escola La Sabina, Madrid 2013 Escola Els Encants, Barcelona fig.37 Contenidors sensorials escolars Elaboració pròpia 72 73 L’Escola del Bosc (1914) L’Escola del Bosc, inaugurada el 8 de maig de 1914 i ubicada en una antiga torre de Montjuïc (fig.38), va ser la primera escola municipal de Barcelona i la primera de les anomenades “escoles a l’aire lliure”, pionera en la renovació terapèutica i pedagògica. Els mestres aplicaven els principis pedagògics de l’Escola Nova. A diferència dels mètodes de l’escola tradicional, basats en la reclusió dels alumnes dins les aules, el paper autoritari dels mestres i l’aprenentatge memorístic, l’Escola del Bosc prioritza les classes a l’aire lliure, en contacte amb la natura, i basant-se en un aprenentatge experimental, on els alumnes tenen un paper interactiu. L’escola fomenta una iniciativa vinculada al moviment higienista de les open-air school o école de plein air, les quals ja funcionaven a la resta d’Europa. En aquesta tipologia d’escoles, es prioritza les aules a l’aire lliure (fig.39 i 26), directament en contacte amb la natura i l’exterior, per tal de fomentar un entorn més saludable pels infants, sobretot en un moment d’auge de les malalties respiratòries. L’èxit de l’Escola del Bosc va propiciar la construcció d’altres centres similars a la ciutat de Barcelona, impulsats per l’Ajuntament i la Mancomunitat, com l’Escola del Mar (1921) i l’Escola del Bosc de Guinardó (1923). Malauradament, amb l’arribada del franquisme s’elimina el model d’escoles a l’aire lliure per imposar els mètodes educatius del règim. En conseqüència, moltes escoles van haver de tancar, i la torre Laribal on se situava l’Escola del Bosc va ser enderrocada. Nota. fig.38, 39 i 26. Històries de Barcelona. (13 de setembre de 2020). L’Escola del Bosc, un col·le a l’aire lliure. Recuperat de https://historiesdebcn.com/ escola-del-bosc/?related_post_ from=895 (23) Nota. fig.40, 42 i 43. Històries de Barcelona. (2 d’agost de 2021). L’escola a la platja que van destruir les bombes. Recuperat de https://historiesdebcn.com/escola-del-mar/ (28) Nota. TipusGràfics. (2022). Crònica: El diari de l’Escola Garbí de Pere Vergés. (Editorial TipusGràfics) (16) (16) TipusGràfics. (2022). Crònica: El diari de l’Escola Garbí de Pere Vergés. (Editorial TipusGràfics). L’Escola del Mar (1921). Josep Goday “La Escuela, en su pensar, hacer, vivir, tiene que chocar con el deplorable espectáculo incivil de la calle, con la vida anárquica del hogar, con la Ciudad sin ciuadanía y con la pobrísima y limitada mentalidad de nuestro hombre en general.” (Vergés, 2022, p.4) (16) L’Escola del Mar, obra de Josep Goday inaugurada l’any 1921 i situada a la platja dels pescadors de la Barceloneta, fou una institució pionera, no només per la seva ubicació, sinó també pel seu mètode pedagògic. L’escola va ser fruit de la política higienista impulsada per l’Ajuntament de Barcelona a principis del segle XX, amb l’objectiu de millorar la salut dels infants més vulnerables de la ciutat. Davant les precàries condicions higièniques del moment i la inaccessibilitat de les famílies per accedir a la platja, l’Escola del Mar es presenta com un remei que combina la docència amb els banys, l’esport i els jocs a la sorra (fig.40). L’aigua i el sol s’utilitzen com una teràpia per combatre les malalties de l’època, sobretot respiratòries (fig.41 i 42). L’Escola del Mar, un referent per a la renovació pedagògica, era una escola mixta sense llibres de text ni exàmens, que fugia dels mètodes i assignatures convencionals, per fomentar activitats més interactives, sobretot a l’aire lliure. L’objectiu principal era la formació de ciutadans, per la qual cosa els mateixos alumnes gestionaven els diferents espais i l’organització del centre. L’escola era com una petita república governada pels infants del centre. En plena Guerra Civil, el gener del 1938, l’Escola va ser bombardejada i destruïda per l’aviació feixista italiana, quedant arrasada pel foc. Tot i això, el centre queda recollir en un documental fet pels mateixos exalumnes: “Han bombardejat una escola”, inspirat en el títol de l’article “Han quemado una escuela!” de Gabriel García Maroto (fig.43). fig.38 Torre Laribal, Barcelona fig.39 Rosa Sensat i les alumnes de l’Escola del Bosc fig.43 Portada de l’article de Gabriel García Maroto La Vanguardia, 12/01/1938 fig.40 Horari de l’Escola del Mar fig.41 Banys al mar, activitats a l’aigua a l’Escola del Mar fig.42 Migdiada al sol a l’Escola del Mar fig.26 Classe a l’aire lliure a l’Escola del Bosc ANÀLISI DE CASOS 74 75 Escola a l’aire lliure, Amsterdam (1926-1930) Jan Duiker & Bernard Bijvoet L’escola a l’aire lliure d’Amsterdam, de Duiker i Bijvoe, neix des d’aspiracions higièniques per aconseguir una societat més saludable i combatre les malalties respiratòries de la població. Tot i estar pensada per situar-se en un entorn rural, l’escola es troba en un solar urbà a causa de vàries disputes entre el client i l’ajuntament. L’edifici, concebut com una teràpia, alberga aules interiors i exteriors il·luminades amb amplis finestrals per aprofitar al màxim la radiació solar i el contacte amb l’aire pur. Les aules disposen de terrasses protegides del vent i la pluja, que permeten l’activitat docent al llarg de tots els mesos de l’any. En els seus sistemes constructius, trobem precedents i influències d’altres arquitectes. La combinació de grans plans blancs i amplis vidres amb les lloses en voladís converteixen l’escola en un precedent de l’arquitectura blanca de Richard Meier. L’extensa terrassa de la planta superior es considera una influència del gimnàs del Colegio Maravillas de Madrid, d’Alejandro de la Sota. La planta de l’edifici en forma de quadrícula de 3x3 metres segueix els principis modulars de Le Corbusier (fig.47). Els requisits d’higiene, la llum solar i la connexió amb l’exterior segueixen els models del Moviment Modern Holandès, Nieuwe Bouwen, de minimització de la construcció. L’Escola del Bosc del Guinardó (1923) Molt a prop del Parc del Guinardó, s’inaugura una altra escola del bosc, en un dels pavellons construïts per Adolf Florensa. S’implanten els principis pedagògics del Mètode Decroly, el qual concedeix una gran importància a les activitats a l’aire lliure i l’educació estètica, el dibuix, la música, la dansa i l’esport, però també els mètodes Montessori i Jacques Dalcroze. El Mètode Decroly prepara el nen per a la vida social del moment, coneixedor de la seva pròpia personalitat -consciència del jo, les seves necessitats, aspiracions, finalitats i idealsaixí com el medi natural i humà en què viu, del qual depèn i on ha d’actuar constantment. El mètode s’estudia segons dos factors clau: l’acció del mitjà sobre l’individu, i la reacció de l’individu sobre el mitjà. Tot i els impulsos i l’esforç per implementar nous models pedagògics a l’època, allunyats del model tradicional i incloent l’activitat experimental i interactiva dels alumnes a l’escola, la dictadura de Primo de Rivera va acabar amb l’Escola del Bosc, convertint-la en una de les darreres escoles a l’aire lliure de Barcelona. fig.46 Activitats a l’aire lliure a l’Escola del Bosc fig.44 Classe de pintura a l’aire lliure a l’Escola del Bosc fig.47 Dibuix original Duikergroep de Delft fig.48 Façana nord de l’Escola a l’aire lliure d’Amsterdam fig.45 Classe a l’aire lliure a l’Escola del Bosc Nota. Històries de Barcelona. (13 de setembre de 2020). L’Escola del Bosc, un col·le a l’aire lliure. Recuperat de https://historiesdebcn.com/escola-del-bosc/?related_post_from=895 (23) Nota. fig.44 i 45. Escola Parc del Guinardó. (n.d.). Una mica d’història. Recuperat de https://agora. xtec.cat/escolaparcdelguinardo/ lescola/una-mica-dhistoria/ (29) Nota. Roth, A. (1950). The New Schoolhouse/Das neue Schulhaus/La Nouvelle École. (Editorial Girsberger Zürich) (18) Nota. Bak, P. & Delft, D. (1982). J.Duiker, bouwkundig ingenieur. (Editorial De Slegte) (17) 76 77 Les aules, quadrades, es conformen per tres parets de vidre i una paret opaca, en la que es col·loca la pissarra i la porta d’entrada. L’accés des del carrer mostra la màxima transparència i visibilitat entre interior i exterior. No obstant la forta intencionalitat de connectar els alumnes el màxim possible amb l’entorn i l’espai exterior, els nens encara es mostren descontents per la falta de contacte directe amb aquest. Sí que és cert que a cada planta i per cada aula hi ha connexió amb una terrassa exterior coberta, que permet l’estada dels nens a fora, ampliar l’espai docent cap a l’aire lliure, i la màxima visibilitat de l’entorn. Tot i això, aquests espais manquen del contacte físic directe i real, és a dir, tot queda en la mera connexió visual de l’exterior. A més, tot i que l’escola havia estat pensada per col·locar-se en un entorn rural i verd, envoltat de natura, s’acaba situant en un entorn urbà. Aquesta falta de naturalesa a prop de l’escola i el fet que l’espai exterior adjacent de la planta baixa -el patitampoc incorpori elements naturals, són un motiu que insatisfà els nens en la seva experiència dins l’escola. No podem negar que l’Escola a l’Aire Lliure d’Amsterdam és un dels primers grans centres educatius que mostra una intenció de renovació dels mètodes pedagògics, donant importància a l’experiència dels alumnes i el seu aprenentatge, el màxim en contacte amb la natura i l’espai exterior. Però, tot i aquesta forta intencionalitat, encara falta un llarg camí per arribar a una arquitectura escolar que plantegi i aconsegueixi noves vies per a obtenir resultats satisfactoris per la vivència dels alumnes. Escola a l’aire lliure, Suresnes (1932-1935) Eugène Beaudouin & Marcel Lods L’escola a l’aire lliure de Suresnes, obra de Eugène Beaudouin i Marcel Lods, va ser un nou establiment educatiu per fer front a la creixent tuberculosi, destacant per la seva arquitectura, l’atenció sobre la higiene i els ritmes escolars dels alumnes. En un context de desenvolupament higienista internacional, les primeres escoles d’aquest tipus van sorgir a Alemanya, Suïssa i França entre els anys 1904 i 1906. L’escola segueix el lema “Mens sana in corpore sano”, per tal de donar resposta a les conseqüències de salut provocades per la industrialització i la urbanització, així com combatre les malalties infantils del moment. Fomenta un ambient sa, ventilat i assolellat, oferint un nou model d’estructura per l’aprenentatge dels nens en un entorn saludable. Les aules, pensades per aconseguir la màxima il·luminació natural i protegides de les condicions atmosfèriques, resulten en grans sales vidriades que es fonen per complet amb l’espai exterior de l’entorn (fig.50). L’escola es forma per un edifici principal, de dues plantes i en forma d’arc, connectat a vuit pavellons destinats a les aules, rodejats per un parc natural i units entre si per galeries. Les terrasses dels pavellons s’utilitzen com un solàrium, possibilitant als professors realitzar la classe al jardí o a la coberta, en funció de la llum del sol (fig.51). Cada pavelló, en forma de cub, es conforma per tres parets de vidre que s’obren com un acordió. Davant la instal·lació, s’instal·la un globus terraqui (fig.52), de 5 metres de diàmetre, utilitzat a les classes de geografia, on el relleu dels continents peremtia als estudiants materialitzar i palpar a través del tacte les diferents altituds de la Terra. El sentit del tacte, tot i no incorporar-se intrínsecament en l’arquitectura de l’espai construït, s’introdueix en el mètode pedagògic per donar resposta a noves vies d’experiència i aprenentatge a través del contacte amb el material. fig.49 Façana sud de l’Escola a l’aire lliure d’Amsterdam fig.50 Aula de l’Escola a l’aire lliure de Suresnes fig.51 Classe al sol i a l’aire lliure fig.52 Globus terraqui a l’accés de l’escola Evocació al tacte Nota. Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (4) Imatge de la pàgina 246 Nota. fig.50, 51 i 52. Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (15) Imatges del llibre: - fig. 50 i 51, pàgina 18 - fig. 52, pàgina 19 78 79 Corona School (1935). Richard Neutra “La escuela es el lugar donde oímos hablar de hechos nuevos para nosotros, donde nos divertimos, forjamos nuestra mentalidad, nuestros puntos de vista y nuestras actitudes sociales… Podemos disfrutar de agradables aperturas a espacios exteriores verdes o sufrir con las esquinas raras e incontroladas detrás de un mobiliario apretado… y miles de otros elementos de carácter psicológico. Aún no se ha hecho ningún cálculo con base empírica sobre la magnitud y las cualidades precisas de todo este conjunto de influencias ambientales, pero a veces, en nuestros sueños, nos persiguen y torturan recurrentes impresiones infantiles creadas por ellas hace mucho tiempo, cuando descubrimos los primeros miedos y tuvimos las primeras alegrías.” - Richard Neutra. (Bolaño et al., 2017, p.39) (43) La Corona School, de Richard Neutra, neix amb la finalitat de donar resposta a noves formes educatives basades en els principis d’higiene i flexibilitat del moviment modern. L’escola respon a les necessitats físiques, psicològiques i emocionals dels infants, posant especial èmfasi a garantir les òptimes condicions lumíniques, acústiques i de ventilació a les aules. Segons l’autor, garantir un ambient un espai amb aquestes condicions és essencial per mantenir la vitalitat i l’atenció tant dels alumnes com dels mestres. L’escola es projecta des de la necessitat dels infants per fer front a les aules convencionals, tancades i opaques. Les aules, orientades a est-oest, s’obren per complet cap als jardins individuals permetent estendre la classe cap a l’exterior i duplicar l’espai, que fomenta un aprenentatge més dinàmic i natural. Els nens es disposen en forma de semicercle de dins cap a fora (fig.53), difuminant els límits i emfatitzant la connexió interior-exterior en contacte directe amb la naturalesa. L’espiral de cadires es fon amb l’arbre del jardí, donant importància a la natura dins el model pedagògic. La Corona School és un projecte pioner que integra els mètodes educatius innovadors europeus, com el mètode Montessori, i es basa en un aprenentatge actiu que dona plena llibertat als alumnes per marcar el seu propi ritme i explorar els seus interessos individuals. El mestre agafa el rol de guia, que acompanya els estudiants en el seu procés d’aprenentatge i desenvolupament, sense imposar un camí fix. Això s’aconsegueix gràcies a la flexibilitat de les aules, amb prou llibertat i mobilitat per permetre diferents configuracions segons les necessitats del moment. Nota. Hidden Architecture. (n.d.). Corona School. Recuperat de https://hiddenarchitecture.net/corona-school/ (24) (43) Bolaño, G., Demaria, M. & Toledo, A. (2017). Tesis: ESCUELA YA!. Libro vol.1. Projecte final. https://issuu.com/aracelitoledoracca/docs/ escuela_ya_libro_vol1 Nota. fig.54 i 55. Hidden Architecture. (n.d.). Corona School. Recuperat de https://hiddenarchitecture. net/corona-school/ (24) fig.53 Collage de la Corona School Richard Neutra fig.55 Planta de la Corona School fig.54 Dibuix de la Corona School Richard Neutra 80 81 Asilo Sant’Elia (1936). Giuseppe Terragni El projecte de l’Asilo Sant’Elia dona forma a les aspiracions d’aconseguir la màxima insolació i transparència a l’interior de l’escola. Les aules s’articulen al voltant d’un pati central on la presència de la natura potencia la transparència de l’espai i el joc del ple i el buit dels murs, creant una relació significativa entre l’interior i l’exterior. Tot i l’estructura racionalista i organitzada en forma de quadrícula, Terragni dota el projecte d’una forta plasticitat, que permet els desplaçaments i el dinamisme de les persones a través de l’edifici. L’autor juga sempre amb els mateixos elements, però de forma diferent: el ple i el buit dels murs, la transparència i l’opacitat, l’interior i l’exterior, el natural i l’artificial, i fins i tot l’ordre i la plasticitat. El resultat mostra un conjunt de normes establertes, però que permeten la llibertat de moviments. El jardí juga un paper d’autèntica poesia, que permet el canvi de gustos i exigències, i es basa en unes poques directrius: horitzontalitat, dinamisme, compenetració interior-exterior, flexibilitat i màxima transparència. L’edifici consta de grans espais oberts, volums nítids, tonalitats clares i detalls proporcionats però asimètrics. En un sol pla de dimensions, la pantalla es desvincula de l’esclavitud estàtica per integrar-se amb l’entorn a través d’una abstracció orgànica. És una arquitectura total, on tot conflueix a la formació d’una imatge en moviment, generant una arquitectura de gestos vius i de la vida quotidiana. L’autor juga amb les llums i les ombres per tal d’unir la composició en un únic ritme viu, i on la superfície vidriada dels murs (fig.56) destaca per sobre el terra completament opac. Inunda l’espai amb incomptables vibracions de llum i color, que es combinen amb el color blau del cel i l’efecte del vidre i els miralls. Elimina els passadissos foscos i les habitacions tristes, per crear un únic ambient de plaer i de síntesi personal entre arquitectura i naturalitat. És interessant el joc i la perspectiva visual que l’autor aconsegueix en l’obra. A través de les superfícies vidriades, la incorporació dels miralls, les grans alçades, les proporcions, i la fusió cromàtica entre l’edifici, el cel i la natura exterior, l’usuari es troba en un fascinant món visual dins l’escola. Tot i l’aparent organització rígida de l’espai, l’Asilo Sant’Elia es compon per espais dinàmics que es connecten directament amb el jardí. La geometria formal, l’aparença blanca, els plans bidimensionals i la racionalitat de l’obra, recorden a l’obra de la Villa Savoye, de Le Corbusier. fig.57 Jardí, vista exterior de l’Asilo Sant’Elia fig.56 Aula, interior de l’Asilo Sant’Elia Nota. Arquine. (27 de setembre de 2013). Ejemplos ejemplares: Asilo Sant’Elia. Recuperat de https://arquine.com/ejemplos-ejemplares-asilo-santelia/ (30) Nota. Arquine. (27 de setembre de 2013). Ejemplos ejemplares: Asilo Sant’Elia. Recuperat de https://arquine.com/ejemplos-ejemplares-asilo-santelia/ (30) 94 95 Escola Costa i Llobera (1976-1979). MBM L’Escola Costa i Llobera, fundada pels pedagogs Pere Darder Vidal i Pau López Castellote, juntament amb l’empenta d’un grup de mestres i universitaris de la generació de postguerra, neix amb la voluntat d’exercir una educació lliure, solidària i democràtica que recuperi la pedagogia renovadora catalana i superi els mètodes convencionals del règim. L’escola, com l’Escola Thau, s’organitza a través d’una analogia urbana que segueix el model de ciutat, on els tres edificis independents es col·loquen al voltant de la plaça comunitària central. De forma similar a l’Escola Thau, elements destacables de l’escola són les zones destinades a la circulació i la comunicació entre els diferents espais de l’escola, situades al pla de façana, visibles i transparents des de l’exterior. L’espai exterior de pati, atès el fort pendent del terreny, també s’executa amb una escalinata en forma de grades. Un altre element interessant és la materialitat, en sintonia amb la natura, que connecta l’usuari amb l’espai i el relaciona de forma directa amb l’entorn, convidant el sentit hàptic en l’experiència educativa. La natura del pati de l’escola (fig.77), totalment en contacte amb l’edifici, permet la transició fluida i constant entre interior i exterior, enriquint la percepció dels usuaris. Des del punt de vista visual, l’escola presenta un fort contrast entre interior i exterior, entre un espai més fosc i immersiu potenciat pel joc de llum i ombres, i l’aparença blanca i llisa de les façanes de formigó. El conjunt també introdueix formes acolorides que es superposen entre els volums (fig.76). Apollo Schools (1980-1983). Herman Hertzberger El conjunt escolar de les Escoles Apollo (fig.78), situat en una àmplia zona verda, s’inspira en un disseny de vila que l’integra amb els habitatges unifamiliars de l’entorn, concebent l’interior de l’escola com una gran casa. El principi estructural bàsic de les dues escoles es desenvolupa en les interseccions constructives, on cada una d’elles ofereix solucions possibles des de la seva variació. Metafòricament, és com si es tractés de la conjugació d’un verb, que finalment forma una gramàtica. La construcció es concep com el principi organitzador de l’arquitectura. Tal com indica Herman Hertzberger (2005, p.143) (4), el principi estructural de cada conjunt escolar es pot definir en 20 punts classificats segons la seva interpretació, com són interior-exterior, esquelet per l’acumulació de materials, normal-sobredimensionat, bigues creuades… Tot els elements s’uneixen gràcies al seu parentiu familiar, considerats ja en el moment de disseny projectual i la implicació que tindrà cada element en el conjunt. “In an architectural style each element has its fixed task, and allows itself to be combined with others according to specific rules. In this sense an architectural style thus represents a sort of formal language by means of which you can express some things and not others, in the sense that each element and each combination of elements inevitably refers to a certain fixed meaning thereby leaving little or no room for interpretation. But in addition, and this has more far reaching consequences, the technical limitations of the ‘construction kit’ determine its spatial potential.” (Hertzberger, 2005, p.144) (4). Els vestíbuls mostren una organització tipus amfiteatre (fig.79 i 80), que augmenten el contacte visual i les situacions acústiques espontànies, com els nens asseguts al llarg de les escales o la circulació entre les aules, i connecten tots els nivells del conjunt escolar, convidant-los a interactuar entre ells. Cada aula es converteix en un element aïllat dels veïns, i és en l’espai intermedi comunitari que els alumnes disposen de més possibilitats i encontres espontanis. fig.76 Vista des de l’exterior fig.78 Axonometria, Apollo Schools fig.79 Interior, vestíbul Espai docent fig.80 Interior, vestíbul Acte públic fig.77 Espai exterior, natura Nota. Institut Escola Costa i Llobera. (n.d.). Institut Escola. Costa i Llobera. Recuperat de https://costaillobera.cat/institut-escola/#historia (37) Nota. MBM Arquitectes. (n.d.). Escola Costa i Llobera. 2003-2008. Recuperat de https://www.mbmarquitectes.cat/proyectos_detalle.php?id_proyecto=76&id_sub_ categoria=4 (36) Nota. fig.78, 79 i 80. Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (4) Imatges del llibre: - fig.78, pàgina 143 - fig.79 i 80, pàgina 215 96 97 Aquest espai central, dissenyat fins cada una de les seves cantonades, presenta alhora subespais de menor dimensió i més acollidors, on es poden dur a terme activitats de caràcter més privat i intrusiu, però sense abandonar ni deixar de formar part de l’espai (fig.81). Al llarg de tot l’interior de l’escola, es manté la visibilitat entre tots els racons que apareixen, de forma que els alumnes sempre estan relacionats entre si i amb l’arquitectura. “Whatever an architect does or deliberately leaves undone - the way he concerns himself with enclosing or opening - he always influences, intentionally or not, the most elementary forms of social relations. And even if social relations depend only to a limited extent on environmental factors, that is still sufficient reason to aim consciously at an organization of space that enables everyone to confront the other on an equal footing. Ignoring this potential of architecture amounts in the end to less freedom for the inhabitants. However, the aversion shown by many architects to sociological and psychological approaches is in a sense understandable. For here we are, surrounded by the failures of a past period, with its social utopias such as ‘spaces for social interaction’ and other romantic, useless (at any rate never used) notions invented by architects who believed they could simply predict the behaviour of people. Architects in general have a predilection for theoretical simplifications. Attunement to psychologically and socially inescapable factors was never a prime concern in architecture. Carefully calculated dimensions, a correct articulation and the right proportion of openness and seclusion are the starting-points for the shift in attention to the ‘habitable space between things’. Social architecture does not exist, but that does not mean that we can ever afford to ignore the implications of how people relate to each other, and how they react in different situations. The mere choice between a door opening outwards or inwards is in itself an indication of this inescapable responsibility - for the direction in which the door opens will decide whether everything that goes on in the room can be seen in one glance upon entering, or whether those inside the room have the time to prepare themselves for your entrance. Admittedly we have only talked about details up to now, but there are so infinitely many details in every building that might well all together be just as important as the grand gesture of the architecture in its entirety. For us a building is the sum of all those small gestures which, like the thousands of muscles in a ballet dancer’s body, together create a unified whole. It is this grand total of decisions, provided they are taken with proper consideration and due care, that can result in a truly welcoming architecture.” (Hertzberger, 2005, p.214) (4). En pocs exemples d’arquitectures escolars veiem un espai de vestíbul tan impressionant com aquest (fig.82). No només per la seva distribució i la forma com es desenvolupa en l’interior del complexe, sinó també per la seva materialitat i il·luminació. Per una banda, tot i que l’espai de vestíbul és un ‘buit’ situat al centre de l’escola, podria considerar-se com l’espai més ‘ple’ de tots els que la conformen. Un lloc ple de relacions, de moviments, de vistes, racons i possibilitats, on totes juntes funcionen com el cor bombejador del conjunt. Un espai que, gràcies al joc de dobles alçades, balcons i plataformes, inclús els racons amagats i íntims, crea un laberint infinit de possibilitats i atmosferes. fig.81 Interior, subespai de treball fig.82 Interior, vestíbul Jerarquia i visuals Nota. Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (4) Imatge de la pàgina 32 (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). Nota. Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (4) Imatge de la pàgina 214 98 99 Per altra banda, la materialitat juga un paper molt important. La fusta, càlida i acollidora, es col·loca en elements singulars, com les escales/grades de la part més baixa, els bancs, les baranes, o el mobiliari. Els blocs de formigó, d’un to càlid i amable, agafa la majoria de les superfícies. És el mateix material que utilitzaven els alumnes a l’Escola Montessori de Delft per construir els murs de l’espai recreatiu exterior. Finalment, la unió entre aquests dos materials, es realitza a través de superfícies de formigó llises, que faciliten la circulació de les persones sense entrebancs o sobresortints. La incorporació de la llum natural augmenta la intensitat en els espais de major concurrència i la disminueix en els espais i racons més petits i íntims, unint tot l’espai en una experiència única i commovedora que canvia la percepció i els estímuls visuals al llarg del recorregut. L’escola es mostra com un contenidor sensorial en ella mateixa, una arquitectura viva que transmet emocions als alumnes al llarg del seu aprenentatge: el recorregut immersiu i el joc de llum i ombres - que recorden a Barragán-; la combinació de materialitat amb superfícies de fusta i formigó, dotant-les de temperatures i rugositats diverses; el despertar dels estímuls auditius gràcies a l’espai de vestíbul on s’integren diferents activitats; o inclús les superfícies llises de formigó perfectament polides i tractades, que inciten al tacte (o fins i tot al gust) -que veiem a Carlo Scarpa- (fig.83 i 84). Institut Torredembarra (1993-1996) Josep Llinàs L’Institut Torredembarra, de l’arquitecte Josep Llinàs Carmona, se situa en un petit turó al límit de Torredembarra, amb vista a totes direccions: el mar o el paisatge suaument ondulat del camp de Tarragona. L’edifici combina les formes racionalistes de l’arquitectura moderna, però respectant la tradició mediterrània. Destaca per l’horitzontalitat i les formes regulars, amb la voluntat d’establir un diàleg entre l’edifici i l’arquitectura de la zona. L’institut té un disseny d’autonomia i identificació, que simula un modern castell blanc de formes cúbiques (fig.85). L’element clau del projecte és el buit interior que organitza l’espai i imita les qualitats del clima tarragonès a través de la creació d’un microclima i unes condicions ambientals controlades al detall (fig.86). Aquest espai interior, a banda d’incorporar condicions favorables de l’espai exterior -lluminositat, temperatura, vegetació, assolellament-, permet relacionar tots els espais de l’escola i convertir-se en un eix de circulació i distribució. La incorporació de la natura i el microclima tarragonès a l’espai interior de l’escola es mostra com una oportunitat per als alumnes de relacionar-se amb els elements ‘exteriors’ del context, i alhora enriquir el seu procés d’aprenentatge a través de la natura. La proposta de Josep Llinàs una nova possibilitat d’incorporar l’espai exterior dins l’edifici, sense la necessitat d’obrir-lo directament cap aquest. En l’espai central, al cor de l’escola, introdueix un microclima que imita les condicions atmosfèriques de Tarragona, creant un nou espai interior on els alumnes de l’escola es poden sentir com si es trobessin a l’exterior, sense la necessitat física de ser-hi. fig.83 Espai exterior, materialitat Evocació al tacte fig.85 Vista exterior de l’Institut Castell fig.84 Espai exterior, materialitat Evocació al gust Nota. fig.83 i 84. Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam) (4) Imatge del llibre: - fig.83, pàgina 187 - fig.84, pàgina 188 Nota. La Casa de la Arquitectura. (n.d.). Instituto de Enseñanza Secundaria en Torredembarra. Recuperat de https://lacasadelaarquitectura. es/recurso/instituto-de-enseanza-secundaria-en-torredembarra/ 14c188b4-a8df-4bda-a337-9b244 241965c (38) fig.86 Veure pàgina 100 100 101 L’institut garanteix la visibilitat al llarg de tot l’espai central i els diferents recorreguts que s’originen a partir d’aquest. D’aquesta manera, es manté la relació -visual i físicaentre la vegetació incorporada i l’usuari. El paisatge i el clima de Tarragona passen a interioritzar-se inconscientment per l’alumne que experimenta i recorre l’espai, ja sigui a través de la relació visual i física directa amb la vegetació, o a gràcies als estímuls olfactius i auditius que aquesta genera amb la seva presència. Finalment, és interessant el contrast generat per l’autor quant a l’aparença de l’escola. Tant a l’interior com a l’exterior, l’edifici es compon per grans superfícies rectangulars de color completament blanc, que se superposen i generen el volum final. En canvi, dins aquest univers clar, aparentment pla i uniforme, s’incorpora l’element de la natura, viva, verda i fortament estimulant. Visualment, l’edifici pot recordar a l’estètica blanca i formal de Le Corbusier. Llar d’infants Els Colors (2001-2004). RCR La llar d’infants neix amb l’objectiu de facilitar l’orientació i la ubicació dels infants en les seves primeres etapes educatives, concebut com un aprenentatge essencial sobre les qualitats de l’espai i la seva futura autonomia i seguretat. La intencionalitat del projecte respon al caràcter obert i fluid de la materialització dels límits de l’espai, que contribueix a una experiència de relacions entre els infants i l’entorn construït. L’objectiu és incorporar la perspectiva del nen i la seva capacitat de concebre el món a través del joc i les variacions cromàtiques. L’edifici agafa forma a partir d’un joc infantil de peces de fusta (fig.87), de mida i color diferent, que es juxtaposen i superposen per acabar formant la disposició final dels volums i els espais. El conjunt es compon per un total de vuit prismes, tenyits amb diferents colors, que continuen identificant-se com autònoms dins la totalitat. La percepció dels nens en aquest espai, desplegat en una única alçada i des d’un punt de vista inferior al de l’adult, culmina en la identificació de diferents perspectives que amplien o disminueixen les relatives dimensions. La llar d’infants planteja l’aprenentatge i l’experiència dels més menuts des de l’autonomia i la seguretat d’apreciació dels espais, millorant la seva capacitat d’orientació i ubicació. El mateix infant és el responsable de descobrir els espais a través dels límits difusos i oberts dels prismes. Alhora, la superfície entre prismes s’omple amb grava, sorra o goma per tal de generar aquest sentiment de curiositat i desig de ser palpar i trepitjar-la. La Llar d’infants Els Colors és una obra arquitectònica de caràcter aparentment complex i difós, que, a través del joc de transparència i opacitat, els colors (fig.88) i el recorregut entre espais, aconsegueix despertar en els més petits una percepció de relacions espacials que estimula la seva experiència i el seu aprenentatge. fig.86 Espai interior, vestíbul Microclima tarragonès Nota. Edu Manager. (n.d.). Institut Torredembarra - Torredembarra, Tarragona. Recuperat de https://edumanager.es/institut-torredembarra/ (39) fig.87 Dibuix/esquema de la Llar d’infants Els Colors fig.88 Vista interior Recorreguts cromàtics Nota. RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants Els Colors, Manlleu. Recuperat de https://www.rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-els-colors-manlleu-barcelona/ (25) Nota. ArchDaily. (9 d’agost de 2012). Guarderia ‘Els Colors’ / RCR Arquitectes. Recuperat de https:// www.archdaily.cl/cl/02-279342/ guarderia-els-colors-rcr-arquitectes (40) 102 103 La llar d’infants Els Colors de RCR, a Manlleu, és un dels primers projectes educatius on veiem clarament la incorporació del color com un element sensorial organitzador de l’espai. Com veiem a la primera part del treball, en projectes de Luis Barragán -Casa Estudio o Los Clubes-, l’ús de colors brillants sobre les superfícies genera experiències perceptives intenses en l’usuari. En aquest cas, els infants de 0 a 3 anys, en la seva primera etapa vital i educativa, es veuen estimulats per les superfícies vidriades tenyides de color, i es fan responsables sobre ells mateixos de guiar-se en l’espai. Juntament amb els límits difusos i els reflexos, es veuen immersos dins un univers que els desperta la curiositat i la imaginació. Com veiem en els projectes de Barragán, l’usuari es mou en una seqüència d’espais diferents segons la llum i el color, on cada un els desperta una emoció i una imaginació diferent. Aquest fet, quan s’aplica en les primeres etapes de l’infant, és encara més rellevant i té una reacció més forta i directa sobre la persona, ja que es troba en un moment de desenvolupament dels sentits i la seva etapa d’aprenentatge. No obstant això, la llar d’infants Els Colors va provocar efectes negatius en els nens a causa de les altes temperatures a les quals s’arribava a les aules i els espais interiors. Tot i la voluntat sensorial i evocativa que els arquitectes plantegen a l’obra, les superfícies vidriades, tenyides d’intensos colors, no garanteixen el confort tèrmic dels infants en l’interior. La qüestió, doncs, recau en reconèixer i entendre les limitacions i les possibilitats de cada una de les parts -emocional i de confortper tal de generar una obra plenament satisfactòria i intrusiva en totes les seves condicions. Els usuaris viuen i han de viure l’arquitectura, en tots els seus sentits i respectant la seva condició humana. fig.89 Vista des de l’espai obert central Llar d’infants Els Colors Nota. RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants Els Colors, Manlleu. Recuperat de https://www.rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-els-colors-manlleu-barcelona/ (25) 104 105 Llar d’infants El Petit Comte (2010). RCR La Llar d’infants El Petit Comte es concep com un arquitectònic arc de Sant Martí enmig de les construccions medievals de Besalú. Fusionat amb la natura i el paisatge de l’entorn, la llar d’infants revela un projecte de poesia visual que alberga la ‘casa’ dels nens, on poden resguardar-se, jugar, aprendre i protegir-se. Els tubs verticals que recobreixen la totalitat de l’edifici (fig.90) li atorguen el caràcter tan distintiu i essencial al projecte. Aquests combinen diferents diàmetres i colors, alhora que permeten l’experimentació i el joc dels nens, capaços de resseguir i girar amb les seves pròpies mans totes les superfícies. La separació entre els tubs i el material transparent d’alguns d’ells filtren la llum natural cap a l’interior de l’edifici, generant un fascinant reflex en topar amb les superfícies i la penombra dels espais. La distribució de l’escola elimina els passadissos, les cantonades ocultes i els espais morts, garantint la connexió amb l’exterior a totes les estances, directe o visual. L’interior es converteix en un univers d’il·lusió i fantasia, perfecte per despertar les emocions dels alumnes, però també dels professors. D’una forma similar a la Llar d’infants Els Colors, el projecte incorpora els colors -en aquest cas en forma de tubs cilíndricscom un element per despertar la imaginació i la creativitat dels nens. Els cilindres filtren la llum solar i generen un joc de reflexos de colors al terra del pati central. A l’interior, en canvi, els cilindres mostren la imatge d’un bosc de bambú. Els tubs no només funcionen com a elements visuals atractius, sinó també com a elements mòbils i manipulables que permeten el gir sobre si mateixos. Els nens, doncs, es troben immersos dins un univers de colors, convidant-los a experimentar-lo i palpar la seva superfície. Pel que fa al sentit de la vista, l’ús dels brillants colors al llarg dels tubs que ressegueixen el perímetre de l’edifici, estimula l’ull de l’infant i desperta el desig del joc i la creativitat. Els recorreguts, els reflexos i el joc de llum als espais interiors guien els nens a descobrir cada racó de l’escola, estimulant la seva creativitat i la imaginació dins l’arc de Sant Martí. Pel que fa al sentit del tacte, la manipulació dels cilindres verticals, així com les ombres que generen sobre els espais interiors i exteriors, recorda a la imatge d’un bosc. L’espai interior de l’escola, doncs, és envaït per la natura d’una forma metafòrica i captivadora. La introducció dels estímuls cromàtics recorda a l’obra de Barragán; el recorregut visual canviant a través dels reflexos i ombres, així com la forma i la materialitat dels tubs verticals que simulen la imatge del bosc, porta a l’arquitectura d’Alvar Aalto. fig.90 Vista des de l’espai obert central Llar d’infants El Petit Comte fig.91 Vista aèria de la Llar d’infants El Petit Comte Nota. RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants El Petit Comte, Besalú. Recuperat de https://www.rcrarquitectes.es/ projects/llar-dinfants-el-petit-comte-besalu-girona/ (41) Nota. RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants El Petit Comte, Besalú. Recuperat de https://www. rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-el-petit-comte-besalu-girona/ (41) 106 107 Escola Imagine Montessori (2019) Gradolí & Sanz L’Escola Imagine Montessori, situada al límit de Valterna, a València, es desenvolupa com un organisme viu, on cada cèl·lula de l’interior agafa una forma i unes condicions determinades segons les seves necessitats. A partir del mètode pedagògic Montessori, l’escola es presenta com un nou model educatiu basat en l’experiència i la interacció dels alumnes amb la pròpia arquitectura per tal d’afavorir el seu aprenentatge. El projecte posa especial importància a la connexió entre l’interior i l’exterior, potenciat per la natura i el paisatge de l’entorn (fig.92). L’entrada a l’escola es realitza des del barranc i no des de la ciutat, el qual passa a ser un element essencial dins el projecte, natural i vertebrador, superant la visió tradicional de ser un element perillós i negatiu. En èpoques de fortes pluges, el barranc s’omple d’aigua i es converteix en un petit rierol que corre pel costat de l’escola, introduint nous estímuls sensorials. La transició des de l’accés és gradual i difusa, el recorregut fins a l’entrada no es mostra com el convencional, on trobem una tanca i els nens passen a través d’ella. El mateix bosc i la naturalesa de l’entorn generen el camí d’entrada des de l’exterior del recinte (fig.93), que a poc a poc s’endinsa a l’escola i guia als nens fins a l’interior de l’edifici, deixant enrere la ciutat i la urbanització. La totalitat de les aules s’orienten al barranc i el bosc de pins, i a totes les estances interiors de l’escola es garanteix la visibilitat cap a l’exterior natural (fig.94). No existeix la pissarra o la taula del professor, totes les aules són accedides lliurement per l’alumne segons les seves necessitats i inquietuds. Es distribueixen en 5 àrees: sensorial, vida pràctica, llenguatge, matemàtica i estudis culturals. L’escala humana de l’alumne es percep a través d’un arc d’altura reduïda que crea un buit en el mur, i que alhora ens assenyala l’entrada cap a cada una de les aules. Cada una disposa d’una terrassa coberta, un petit amfiteatre, una font i un arbre de fulla caduca, oferint la possibilitat d’obrir les aules a l’exterior (fig.95). L’arbre es converteix en un company més, que varia segons l’època de l’any atorgant-li a l’espai un caràcter i una estètica diferent. Els patis i les terrasses mantenen els elements naturals propis de la vegetació -troncs, arrels, branquesper tal de no transformar-se en espais asèptics o artificials. L’objectiu és que els alumnes es relacionin amb la natura i no pas construir un decorat de color verd. Les aules, disposades en forma de ventall, es relacionen i connecten entre si a través d’un espai que no té només una funció de pas, sinó que s’eixampla i redueix per convertir-se en un espai de reunió, treball i joc. Tots els espais de l’escola s’omplen de racons dissenyats únicament pels nens, d’escala reduïda, com altells, espais sota les escales o sota les finestres arran de terra. Aquests espais, difícilment accessibles pels adults a causa de la seva alçada, es mostren com un santuari de la infantesa, el refugi dels nens. Pel que fa a la materialitat del projecte, s’han utilitzat materials ecològics com el fang cuit -en els murs de càrrega, les voltes i els paviments-; i la fusta -en els elements estructurals, la coberta i els tancaments interiors i exteriors-. El formigó només s’usa en la cimentació, i l’acer en pilars singulars i baranes. En el projecte, no hi ha rastre de falsos sostres o folres, tot queda a la vista, desvelant cada textura i cada defecte dels materials. Les instal·lacions estan vistes (fig.96), i el seu recorregut es pot seguir al llarg de tot l’edifici, entenent com funciona i se subjecta tot. L’edifici en si mateix és el primer material didàctic de l’escola. fig.92 Ubicació, entorn Escola Imagine Montessori fig.94 Vista interior, aula Connexió amb exterior fig.95 Vista interior, aula Pati fig.96 Vista interior Zona de pas fig.93 Entrada a l’escola des del bosc Nota. fig.92 i 93. ArchDaily. (13 de febrer de 2024). Escuela Imagine Montessori / Gradolí & Sanz. Recuperat de https://www.archdaily.cl/ cl/974952/escuela-imagine-montessori-gradoli-and-sanz?ad_medium=gallery (42) Nota. fig.94, 95 i 96. ArchDaily. (13 de febrer de 2024). Escuela Imagine Montessori / Gradolí & Sanz. Recuperat de https://www. archdaily.cl/cl/974952/escuela-imagine-montessori-gradoli-and-sanz?ad_medium=gallery (42) 108 109 Ens trobem davant un projecte fascinant i innovador quant a una arquitectura escolar que considera els sentits i l’experiència dels alumnes al llarg de la seva etapa educativa. La seva distribució en planta (fig.97) i en secció (fig.98), la relació amb l’espai exterior i la materialitat utilitzada, responen a molts dels aspectes estudiats en la primera part d’aquest treball. El conjunt aconsegueix, amb èxit, esdevenir un espai educatiu que va més enllà dels sistemes convencionals i tradicionals, introduint una nova estructura i jerarquia orgànica, variació en alçades per crear diferents atmosferes, connexió permanent amb la natura i l’espai exterior, materialitat evocativa del sentit hàptic on la pell percep cada textura i irregularitat... L’edifici es presenta com el motor d’aquesta experiència, un organisme viu en plena sintonia amb les persones i l’entorn, capaç de despertar vivències sensorials que estimulen l’aprenentatge dels alumnes. La relació amb l’exterior i la connexió directa amb la natura, o inclús el so de l’aigua quan cau pel barranc, poden recordar a la Casa de la Cascada de Frank Lloyd Wright. La natura, omnipresent, penetra a l’interior de l’escola i es mostra com una extensió d’aquesta, que permet traslladar i ampliar les classes i els mètodes de docència. El constant canvi de la natura al llarg de les èpoques de l’any, comporta, conseqüentment, la variació física i aparent de les activitats de l’escola, ambdues en plena sintonia. La distribució en planta i secció possibilita la creació d’espais i formes que s’adapten a l’escala de l’alumne, connectant plenament la persona i l’espai construït. Les variacions en alçada, la il·luminació i les formes sinuoses que van apareixent al llarg del recorregut, doten el projecte d’una atmosfera canviant adaptable a cada persona i situació. L’alumne sent seu l’espai i és capaç de descobrir tots els racons de l’escola. La materialitat imita els colors terrosos i crus de la natura i l’espai exterior que envolta l’edifici, connectant-lo i difuminant-lo per tal d’establir la relació més directa possible entre ambdós. La fusta i el fang cuit, a banda de treballar bé tèrmicament, són materials acollidors que garanteixen el benestar i l’acomodament de la persona. Conviden els alumnes a tocar les seves irregularitats, la seva textura i sentir a través de la seva pell totes les superfícies que l’envolten. Els nens s’assenten i treballen sobre les diferents superfícies, i inclús quan ho fan a l’espai exterior, els materials es difuminen i s’estenen cap a les terrasses. fig.97 Planta de l’escola fig.98 Seccions de l’escola fig.99 Espais, materialitat, detalls fig.100 Connexió interior-exterior Natura Nota. fig.97 i 98. ArchDaily. (13 de febrer de 2024). Escuela Imagine Montessori / Gradolí & Sanz. Recuperat de https://www.archdaily.cl/ cl/974952/escuela-imagine-montessori-gradoli-and-sanz?ad_medium=gallery (42) Nota. fig.99 i 100. ArchDaily. (13 de febrer de 2024). Escuela Imagine Montessori / Gradolí & Sanz. Recuperat de https://www.archdaily.cl/cl/974952/ escuela-imagine-montessori-gradoli-and-sanz?ad_medium=gallery (42) 110 111 1900 2020 1907 1ª Escola Montessori, Roma 19601920 1940 1980 2000 1914 Escola del Bosc, Barcelona 1921 Escola del Mar, Barcelona 1923 Escola del Bosc del Guinardó, Barcelona 1926 Escola a l'Aire Lliure, Amsterdam 1932 Escola a l'Aire Lliure, Suresnes 1935 Corona Schools, LA 1936 Asilo Sant'Elia, Como 1938 Emerson School, LA 1951 Munkegaard School, Copenhagen 1957 Escola a Nagele, Nagele 1960 Montessori School, Delft 1965 Escola Garbí, Barcelona 1972 Escola Thau, Barcelona 1976 Escola Costa i Llobera, Barcelona 1980 Apollo Schools, Amsterdam 1993 Institut Torredembarra, Torredembarra 2001 Llar d'infants Els Colors, Manlleu 2010 Llar d'infants El Petit Comte, Besalú 2019 Imagine Montessori, Paterna 1914-1918 Primera Guerra Mundial 1923-1930 Primo de Rivera 1931-1939 Segona República 1936-1939 Guerra Civil 1939-1945 2ª Guerra Mundial 1939-1975 Francisco Franco 1993 Consolidació Unió Europea 1989 Caiguda mur de Berlin 2008 Crisi econòmica 2020 Pandèmia COVID-19 1959-1965 Salk Institute 1950-1955 Notre Dame du Haut 1904-1907 Casa Batlló 1964-1969 Los Clubes 2001-2007 Capella Bruder Klaus 1945-1951 Casa Farnsworth 1948 Casa Estudio 1935-1939 Casa Cascada 1953 Capilla Capuchinas 1961-1963 Querini Stampalia 1947-1991 Guerra Freda 1928-1931 Villa Savoye 1938 Villa Mairea - Industrialització - Migració cap a les ciutats i creixement demogràfic - Condicions de vida insalubres - Rígid i uniforme - Moviment higienista - Montessori - Open air schools - Període d'entreguerres - Crisi econòmica - Ascens del feixisme (Itàlia i Alemanya) - Caràcter monumental - "Nova església" - Anys 30: - Corrents higienistes - Escola Activa - Europa devastada - Reconstrucció i funcionalisme postguerra - Tensions entre països - Espanya: caràcter rígid del règim - Nord Europa: renovació pedagògica - Moviments socials - Europa: Estat del benestar - Espanya: democràcia (1975) - Renovació pedagògica: - Catalunya - Hans Scharoun - Herman Hertzberger - Transformació tecnològica - Expansió del capitalisme global - Tecnologia - Sostenibilitat i medi ambient - Catalunya: reformes educatives - Emergència climàtica - Apostes per sostenibilitat - Poca inversió pública - Benestar emocional i físic - Materials sostenibles - Tecnologies passives - Adaptació a noves formes de viure Context històric Arquitectura escolar 1950-1952 Ajuntament de Saynatsalo NacionalInternacional Jardins zen Temple Ryoanji Alhambra de Granada - Naturalització 1990-1996 Termes de Vals 2007 Museum Kolumba 2005 Les Cols Pavellons 1988 Saint Benedict Chapel 2018 Secular Retreat 2011 Serpentine Gallery 2006 Sun Slice House 2004 Bodegues Bell-lloc 1988 Casa Vicenç 2015-2023 Museu del Barroc de Catalunya 1967-69 Escola Sant Jordi, Pineda de Mar 1976-1978 Casa Rognoni 1968 Casa Fasquelle 1966-1968 Habitatges Via Augusta-Brusi-Sant Elies 1988-1990 Casa Jori-Miserachs 2007-2007 Escola Lluís Vives 2001-2003 Crematori del Cementiri de Reus 1973 Casa Bofill 2020 Escola Sant Ignasi, Manresa 2020 Escola La Font, Manresa 2021 Escola La Sabina, Madrid 2013 Escola Els Encants, Barcelona 1929 Pavelló Alemany Barcelona fig.101 Context + Sentits + Escoles Elaboració pròpia 112 113 A través de la juxtaposició de les capes d’anàlisi del treball: contenidors sensorials context històric, polític i social espais educatius s’ofereix una visió crítica redactada en aquesta tercera i última part. Aquesta, no pretén ser única i vertadera, ja que també hi té pes una part subjectiva personal adquirida al llarg de la investigació, però sí pretén posar en valor tot l’estudi realitzat per tal que no quedi en una mera recerca sobre els diferents àmbits. A través de la fusió dels diagrames, s’ofereix un nou enfocament i una visió crítica per entendre la relació entre tots els elements. El diagrama (fig.101) s’organitza a través d’un eix cronològic que divideix el full en dues parts. L’eix organitza els darrers cent anys en períodes que van cada vint anys, ja que cada un d’ells respon a un context polític, històric i social d’Europa, i conseqüentment d’Espanya i Catalunya. A la part central situada per sota l’eix, es defineixen els conceptes més rellevants de cada context, mentre que la part que queda per sobre l’eix, defineix l’arquitectura escolar de cada període. Alhora, com a branques del tronc vertebrador, creixen de forma ordenada i cronològica els esdeveniments importants i les arquitectures a destacar dins l’àmbit sensorial. Totes elles queden distribuïdes de manera que en la part superior es troben les ubicades dins el context d’Espanya i Catalunya, mentre que en la part inferior, les de la resta d’Europa o puntualment a escala internacional fora el continent. D’aquesta manera, tot i la juxtaposició dels múltiples i diferents conceptes, el mapa es fa comprensible a simple vista per poder organitzar i situar cada un dels elements, sigui a nivell temporal, històric o situacional. III. VISIÓ CRÍTICA A partir del diagrama (fig.101), el primer que destaca és la diferència evolutiva de l’arquitectura en l’àmbit nacional -Espanya i Catalunyai en l’àmbit europeu. A Europa, l’aparició d’arquitectures escolars i exemples d’obres que incorporen els sentits apareix de forma molt més continuada i constant; no existeix cap buit o cap període on es deixen de veure aquestes innovacions arquitectòniques. A Espanya i Catalunya, en canvi, la Guerra Civil i els règims dictatorials generen un període ‘fantasma’ entre els anys trenta i els anys setanta, on s’inculquen els valors del règim i es reprimeix qualsevol intent radical que s’oposi a aquest. Això provoca un endarreriment del país respecte a la resta d’Europa, la qual avança en noves propostes i obres d’arquitectures escolars, que a poc a poc innoven i introdueixen elements sensorials de caràcter significatiu, com la incorporació de la natura, la importància en la relació entre interior i exterior, l’aparició de classes a l’aire lliure, o l’aprenentatge dels alumnes basat en l’experiència i el contacte amb l’espai construït de l’escola. Aquestes ideologies, que responen a la influència del mètode Montessori, les openair-schools i els moviments higienistes, són una influència pels posteriors espais educatius que sorgeixen a Catalunya a partir dels anys setanta un cop finalitzat el període del règim. A partir d’aquest moment, recuperada de la guerra i la dictadura franquista, Catalunya reprèn les propostes radicals i innovadores dins el model pedagògic, incorporant els sentits i mètodes d’aprenentatge dinàmic entre l’alumne i l’arquitectura. A partir dels anys setanta, el diagrama (fig.101) revela moltes d’aquestes propostes d’arquitectura escolar i altres tipologies d’obres arreu de Catalunya. Les influències europees, l’aparició de figures com Scharoun i Hertzberger, i la creixent renovació tecnològica i econòmica del país, acceleren el procés i els intents de recuperar els ideals pedagògics del passat, com l’Escola del Bosc (1914), l’Escola del Mar (1921) i l’Escola del Bosc de Guinardó (1923). A poc a poc, la figura de l’alumne i la seva relació amb l’espai, sobretot exterior i natural, va guanyant importància en les noves propostes educatives, que continuaran evolucionant fins el dia d’avui. fig.101 Veure pàgines 110-111 126 127 _LLIBRES, ARTICLES I REVISTES (1) Pallasmaa, J. (2006). Los ojos de la piel: la arquitectura y los sentidos. (Editorial GG (Gustavo Gili), Ed.). (2) Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco). (3) Zumthor, P. (2006). Atmospheres: Architectural Environments. Surrounding Objects. (Editorial Birkhauser; Printing). (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). (5) Blaser, W. (1999). Mies van der Rohe: Farnsworth House, Weekend House / Wochenendhaus. (Editorial Birkhäuser). (6) Noelle, L. (2018). Luis Barragán: Search and Creativity. (Editorial Center for American Architecture and Design). (7) Capitel, A., Fernández-Galiano, L., Isasi, J. & Pallasmaa, J. (1997). AV Monografías nº66: Alvar Aalto. (Editorial Arquitectura Viva). (8) Futagawa, Y. (2009). Alvar Aalto: Villa Mairea. Noormarkku, Finland, 1937-39. (Editorial ADA EDITA TOKYO CO). (9) Curtis, W., Filler, M., Moneo, R., Navarro, J. & Scully, V. (1997). AV Monografías de Arquitectura y Vivienda nº44: Louis I. Kahn. (Editorial Arquitectura Viva). (10) Etlin, R.A. (1994). Frank Lloyd Wright and Le Corbusier: The romantic legacy. (Editorial Manchester University Press). (11) Bassegoda, J., Sanmartí, J. & Giralt-Miracle, D. (2012). Casa Batlló: Llum i color/Luz y color/Light and colour. (Editorial Triangle Postals, S.L.). (12) Brooks, B. & Gossel, P. (2004). Frank Lloyd Wright. (Editorial Taschen America Llc). BIBLIOGRAFIA (13) Scheidegger & Spiess. (2014). Peter Zumthor, 19982001. Buildings and Projects, Volume 3. (Editorial SCHEIDEGGER). (14) Dal Co, F. & Terrassan, P. (2006). Carlo Scarpa. La Fondazione Querini Stampalia a Venezia. (Editorial Electa). (15) Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). (16) TipusGràfics. (2022). Crònica: El diari de l’Escola Garbí de Pere Vergés. (Editorial TipusGràfics). (17) Bak, P. & Delft, D. (1982). J.Duiker, bouwkundig ingenieur. (Editorial De Slegte). (18) Roth, A. (1950). The New Schoolhouse/Das neue Schulhaus/La Nouvelle École. (Editorial Girsberger Zürich). _TREBALLS FINALS D’ESTUDIS (19) De la Fuente, L. A. (2012). Arquitectura: El diseño de una experiencia. Tesis doctoral, Universitat politècnica de Catalunya. UPCommons. http://hdl.handle.net/10803/81930 (20) Sentieri, C. & Verdejo, E. (2017). Las escuelas de Hans Scharoun versus la escuela finlandesa en Saunalahti. Projecte, Universitat de Sevilla. Creative Commons. https://doi. org/10.12795/ppa2017i17.05 (43) Bolaño, G., Demaria, M. & Toledo, A. (2017). Tesis: ESCUELA YA!. Libro vol.1. Projecte final. https://issuu.com/ aracelitoledoracca/docs/escuela_ya_libro_vol1 (44) Delia, B. (2021). Arquitecturas a flor de piel. La experiencia sensorial en espacios contemporáneos. Projecte, Universitat de Valladolid. UVaDOC. https://uvadoc.uva.es/handle/10324/48919 128 129 _WEBGRAFIA (21) Association Montessori Internationale. (29 de febrer de 2020). On This Day, 29 February 1912. Recuperat de https://archives.montessori-ami.org/news/day-29-february-1912 (22) Ministère de l’Éducation nationale, de l’enseignement supérieur et de la Jeunesse. (n.d.). École de plein air de Suresnes. Recuperat de https://batiscolaire.education.gouv.fr/ ecole-de-plein-air-de-suresnes-240449 (23) Històries de Barcelona. (13 de setembre de 2020). L’Escola del Bosc, un col·le a l’aire lliure. Recuperat de https://historiesdebcn.com/escola-del-bosc/?related_post_ from=895 (24) Hidden Architecture. (n.d.). Corona School. Recuperat de https://hiddenarchitecture.net/corona-school/ (25) RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants Els Colors, Manlleu. Recuperat de https://www.rcrarquitectes.es/projects/ llar-dinfants-els-colors-manlleu-barcelona/ (26) El Globus Vermell. (n.d.). Escola infantil Sabina. Recuperat de https://elglobusvermell.org/serveis/espais-educaius/ escola-infantil-sabina/ (27) Ajuntament de Barcelona. (28 de juliol de 2014). En marxa les obres de l’Escola dels Encants. Recuperat de https://ajuntament.barcelona.cat/glories/en-marxa-les-obresde-lescola-dels-encants/ (28) Històries de Barcelona. (2 d’agost de 2021). L’escola a la platja que van destruir les bombes. Recuperat de https:// historiesdebcn.com/escola-del-mar/ (29) Escola Parc del Guinardó. (n.d.). Una mica d’història. Recuperat de https://agora.xtec.cat/escolaparcdelguinardo/ lescola/una-mica-dhistoria/ (30) Arquine. (27 de setembre de 2013). Ejemplos ejemplares: Asilo Sant’Elia. Recuperat de https://arquine.com/ejemplos-ejemplares-asilo-santelia/ (31) Arne Jacobsen. (n.d.). Munkegaard School. Recuperat de https://arnejacobsen.com/works/munkegaard-school/ (32) CIRCARQ. (9 de febrer de 2015). Munkegaard School, “a escuela de Jacobsen”. 1951-1958. Recuperat de https://circarq.wordpress.com/2015/02/09/munkegard-school-la-escuela-de-jacobsen-1951-1958/ (33) DOCOMOMO_Ibérico. (n.d.). Escola Garbí. Recuperat de https://docomomoiberico.com/edificios/escola-garbi/ (34) MBM Arquitectes. (n.d.). Escola Garbí. Recuperat de https://www.mbmarquitectes.cat/proyectos_detalle. php?id_proyecto=42&id_sub_categoria=5 (35) Garbí Pere Vergés. (20 de desembre de 2022). Escola Garbí Pere Vergés Esplugues: Ou al niu. Recuperat de https:// escolesgarbi.cat/esplugues/josep-bohigas-ou-al-niu/ (36) MBM Arquitectes. (n.d.). Escola Costa i Llobera. 20032008. Recuperat de https://www.mbmarquitectes.cat/proyectos_detalle.php?id_proyecto=76&id_sub_categoria=4 (37) Institut Escola Costa i Llobera. (n.d.). Institut Escola. Costa i Llobera. Recuperat de https://costaillobera.cat/institut-escola/#historia (38) La Casa de la Arquitectura. (n.d.). Instituto de Enseñanza Secundaria en Torredembarra. Recuperat de https://lacasadelaarquitectura.es/recurso/instituto-de-enseanza-secundaria-en-torredembarra/14c188b4-a8df-4bda-a337-9 b244241965c 131130 (39) Edu Manager. (n.d.). Institut Torredembarra - Torredembarra, Tarragona. Recuperat de https://edumanager.es/institut-torredembarra/ (40) ArchDaily. (9 d’agost de 2012). Guarderia ‘Els Colors’ / RCR Arquitectes. Recuperat de https://www.archdaily.cl/ cl/02-279342/guarderia-els-colors-rcr-arquitectes (41) RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants El Petit Comte, Besalú. Recuperat de https://www.rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-el-petit-comte-besalu-girona/ (42) ArchDaily. (13 de febrer de 2024). Escuela Imagine Montessori / Gradolí & Sanz. Recuperat de https://www. archdaily.cl/cl/974952/escuela-imagine-montessori-gradoli-and-sanz?ad_medium=gallery _FIGURES fig.1, pàg.22-23. Elaboració pròpia fig.2, pàg.25. ref: (2) Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco). fig.3, pàg.26. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.4, pàg.27. ref: (5) Blaser, W. (1999). Mies van der Rohe: Farnsworth House, Weekend House / Wochenendhaus. (Editorial Birkhäuser). fig.5, pàg.28. ref: (6) Noelle, L. (2018). Luis Barragán: Search and Creativity. (Editorial Center for American Architecture and Design). fig.6, pàg.29. ref: (7) Capitel, A., Fernández-Galiano, L., Isasi, J. & Pallasmaa, J. (1997). AV Monografías nº66: Alvar Aalto. (Editorial Arquitectura Viva). fig.7, pàg.31. ref: (2) Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco). fig.8, pàg.32. ref: (8) Futagawa, Y. (2009). Alvar Aalto: Villa Mairea. Noormarkku, Finland, 1937-39. (Editorial ADA EDITA TOKYO CO). fig.9, pàg.33. ref: (9) Curtis, W., Filler, M., Moneo, R., Navarro, J. & Scully, V. (1997). AV Monografías de Arquitectura y Vivienda nº44: Louis I. Kahn. (Editorial Arquitectura Viva). fig.10, pàg.34. ref: (10) Etlin, R.A. (1994). Frank Lloyd Wright and Le Corbusier: The romantic legacy. (Editorial Manchester University Press). fig.11, pàg.35. ref: (11) Bassegoda, J., Sanmartí, J. & Giralt-Miracle, D. (2012). Casa Batlló: Llum i color/Luz y color/ Light and colour. (Editorial Triangle Postals, S.L.). fig.12, pàg.37. ref: (2) Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco). fig.13, pàg.38. ref: (12) Brooks, B. & Gossel, P. (2004). Frank Lloyd Wright. (Editorial Taschen America Llc). fig.14, pàg.39. ref: (6) Noelle, L. (2018). Luis Barragán: Search and Creativity. (Editorial Center for American Architecture and Design). fig.15, pàg.40. ref: (6) Noelle, L. (2018). Luis Barragán: Search and Creativity. (Editorial Center for American Architecture and Design). fig.16, pàg.41. ref: (11) Bassegoda, J., Sanmartí, J. & Giralt-Miracle, D. (2012). Casa Batlló: Llum i color/Luz y color/ Light and colour. (Editorial Triangle Postals, S.L.). fig17, pàg.43. ref: (2) Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco). fig.18, pàg.44. ref: (13) Scheidegger & Spiess. (2014). Peter Zumthor, 1998-2001. Buildings and Projects, Volume 3. (Editorial SCHEIDEGGER). fig.19, pàg.45. ref: (2) Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco). fig.20, pàg.47. ref: (2) Holl, S., Pallasmaa, J. & Pérez-Gómez, A. (2007). Questions of Perception: Phenomenology of Architecture. (Editorial William Stout Publishers, San Francisco). fig.21, pàg.48. ref: (14) Dal Co, F. & Terrassan, P. (2006). Carlo Scarpa. La Fondazione Querini Stampalia a Venezia. (Editorial Electa). fig.22, pàg.49. Imatge pròpia fig.23, pàg.58-59. Elaboració pròpia fig.24, pàg.60. ref: (21) Association Montessori Internationale. (29 de febrer de 2020). On This Day, 29 February 1912. Recuperat de https://archives.montessori-ami.org/ news/day-29-february-1912 fig.25, pàg.61. ref: (22) Ministère de l’Éducation nationale, de l’enseignement supérieur et de la Jeunesse. (n.d.). École de plein air de Suresnes. Recuperat de https://batiscolaire. education.gouv.fr/ecole-de-plein-air-de-suresnes-240449 fig.26, pàg.61 i 72. ref: (23) Històries de Barcelona. (13 de setembre de 2020). L’Escola del Bosc, un col·le a l’aire lliure. Recuperat de https://historiesdebcn.com/escola-del-bosc/?related_post_from=895 fig.27 i 28, pàg.62. ref: (15) Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.29, pàg.63. ref: (15) Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.30, pàg.63 i 83. ref: (24) Hidden Architecture. (n.d.). Corona School. Recuperat de https://hiddenarchitecture.net/ corona-school/ fig.31, pàg.64. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.32, pàg.65. ref: (20) Sentieri, C. & Verdejo, E. (2017). Las escuelas de Hans Scharoun versus la escuela finlandesa en Saunalahti. Projecte, Universitat de Sevilla. Creative Commons. https://doi.org/10.12795/ppa2017i17.05 fig.33, pàg.66 i 93. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.34, pàg.68. ref: (25) RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants Els Colors, Manlleu. Recuperat de https://www.rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-els-colors-manlleu-barcelona/ fig.35, pàg.69. ref: (26) El Globus Vermell. (n.d.). Escola infantil Sabina. Recuperat de https://elglobusvermell.org/serveis/espais-educaius/escola-infantil-sabina/ fig.36, pàg.69. ref: (27) Ajuntament de Barcelona. (28 de juliol de 2014). En marxa les obres de l’Escola dels Encants. Recuperat de https://ajuntament.barcelona.cat/glories/enmarxa-les-obres-de-lescola-dels-encants/ fig.37, pàg.70-71. Elaboració pròpia fig.38 i 39, pàg.72. ref: (23) Històries de Barcelona. (13 de setembre de 2020). L’Escola del Bosc, un col·le a l’aire lliure. Recuperat de https://historiesdebcn.com/escola-del-bosc/?related_post_from=895 fig.40, pàg.73. ref: (28) Històries de Barcelona. (2 d’agost de 2021). L’escola a la platja que van destruir les bombes. Recuperat de https://historiesdebcn.com/escola-del-mar/ fig.41, pàg.73. ref: (16) TipusGràfics. (2022). Crònica: El diari de l’Escola Garbí de Pere Vergés. (Editorial TipusGràfics). fig.42 i 43, pàg.73. ref: (28) Històries de Barcelona. (2 d’agost de 2021). L’escola a la platja que van destruir les bombes. Recuperat de https://historiesdebcn.com/escola-del-mar/ fig.44 i 45, pàg.74. ref: (29) Escola Parc del Guinardó. (n.d.). Una mica d’història. Recuperat de https://agora.xtec.cat/escolaparcdelguinardo/lescola/una-mica-dhistoria/ fig.46, pàg.74. ref: (23) Històries de Barcelona. (13 de setembre de 2020). L’Escola del Bosc, un col·le a l’aire lliure. Recuperat de https://historiesdebcn.com/escola-del-bosc/?related_post_from=895 fig.47, pàg.75. ref: (17) Bak, P. & Delft, D. (1982). J.Duiker, bouwkundig ingenieur. (Editorial De Slegte). fig.48, pàg.75. (18) Roth, A. (1950). The New Schoolhouse/ Das neue Schulhaus/La Nouvelle École. (Editorial Girsberger Zürich). fig.49, pàg.76. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.50, 51 i 52, pàg.77. ref: (15) Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.53, pàg.78. ref: (24) Hidden Architecture. (n.d.). Corona School. Recuperat de https://hiddenarchitecture.net/corona-school/ fig.54 i 55, pàg.79. ref: (24) Hidden Architecture. (n.d.). Corona School. Recuperat de https://hiddenarchitecture.net/ corona-school/ fig.56, pàg.80. ref: (30) Arquine. (27 de setembre de 2013). Ejemplos ejemplares: Asilo Sant’Elia. Recuperat de https://arquine.com/ejemplos-ejemplares-asilo-santelia/ 132 133 135134 fig.57, pàg.81. ref: (30) Arquine. (27 de setembre de 2013). Ejemplos ejemplares: Asilo Sant’Elia. Recuperat de https://arquine.com/ejemplos-ejemplares-asilo-santelia/ fig.58 i 59, pàg.84. ref: (31) Arne Jacobsen. (n.d.). Munkegaard School. Recuperat de https://arnejacobsen.com/works/munkegaard-school/ fig.60, pàg.84. ref: (32) CIRCARQ. (9 de febrer de 2015). Munkegaard School, “a escuela de Jacobsen”. 1951-1958. Recuperat de https://circarq.wordpress.com/2015/02/09/ munkegard-school-la-escuela-de-jacobsen-1951-1958/ fig.61 i 63, pàg.85. ref: (32) CIRCARQ. (9 de febrer de 2015). Munkegaard School, “a escuela de Jacobsen”. 1951-1958. Recuperat de https://circarq.wordpress.com/2015/02/09/ munkegard-school-la-escuela-de-jacobsen-1951-1958/ fig.62 i 64, pàg.85. ref: (7) Capitel, A., Fernández-Galiano, L., Isasi, J. & Pallasmaa, J. (1997). AV Monografías nº66: Alvar Aalto. (Editorial Arquitectura Viva). fig.65 i 66, pàg.86. ref: (15) Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.67, pàg.87. ref: (15) Hertzberger, H. (2008). Space and Learning: Lessons in Architecture 3. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.68 i 69, pàg.88. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.70, pàg.89. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.71, pàg.90. ref: (33) DOCOMOMO_Ibérico. (n.d.). Escola Garbí. Recuperat de https://docomomoiberico.com/ edificios/escola-garbi/ fig.72, pàg.90. ref: (34) MBM Arquitectes. (n.d.). Escola Garbí. Recuperat de https://www.mbmarquitectes.cat/proyectos_detalle.php?id_proyecto=42&id_sub_categoria=5 fig.73, pàg.91. ref: (35) Garbí Pere Vergés. (20 de desembre de 2022). Escola Garbí Pere Vergés Esplugues: Ou al niu. Recuperat de https://escolesgarbi.cat/esplugues/josep-bohigas-ou-al-niu/ fig.74 i 75, pàg.93. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.76, pàg.94. ref: (36) MBM Arquitectes. (n.d.). Escola Costa i Llobera. 2003-2008. Recuperat de https://www.mbmarquitectes.cat/proyectos_detalle.php?id_proyecto=76&id_ sub_categoria=4 fig.77, pàg.94. ref: (37) Institut Escola Costa i Llobera. (n.d.). Institut Escola. Costa i Llobera. Recuperat de https://costaillobera.cat/institut-escola/#historia fig.78, 79 i 80, pàg.95. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.81, pàg.96. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.82, pàg.97. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.83 i 84, pàg.98. ref: (4) Hertzberger, H. (2005). Lessons for Students in Architecture. (Editorial 010 Publishers, Rotterdam). fig.85, pàg.99. ref: (38) La Casa de la Arquitectura. (n.d.). Instituto de Enseñanza Secundaria en Torredembarra. Recuperat de https://lacasadelaarquitectura.es/recurso/instituto-de-enseanza-secundaria-en-torredembarra/14c188b4a8df-4bda-a337-9b244241965c fig.86, pàg.100. ref: (39) Edu Manager. (n.d.). Institut Torredembarra - Torredembarra, Tarragona. Recuperat de https:// edumanager.es/institut-torredembarra/ fig.87, pàg.101. ref: (40) ArchDaily. (9 d’agost de 2012). Guarderia ‘Els Colors’ / RCR Arquitectes. Recuperat de https:// www.archdaily.cl/cl/02-279342/guarderia-els-colors-rcr-arquitectes fig.88, pàg.101. ref: (25) RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants Els Colors, Manlleu. Recuperat de https://www.rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-els-colors-manlleu-barcelona/ fig.89, pàg.103. ref: (25) RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants Els Colors, Manlleu. Recuperat de https://www.rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-els-colors-manlleu-barcelona/ 136 137 fig.90, pàg.104. ref: (41) RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants El Petit Comte, Besalú. Recuperat de https://www. rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-el-petit-comte-besalu-girona/ fig.91, pàg.105. ref: (41) RCR Arquitectes. (n.d.). Llar d’infants El Petit Comte, Besalú. Recuperat de https://www. rcrarquitectes.es/projects/llar-dinfants-el-petit-comte-besalu-girona/ fig.92 i 93, pàg.106. ref: (42) ArchDaily. (13 de febrer de 2024). Escuela Imagine Montessori / Gradolí & Sanz. Recuperat de https://www.archdaily.cl/cl/974952/escuela-imagine-montessori-gradoli-and-sanz?ad_medium=gallery fig.94, 95 i 96, pàg.107. ref: (42) ArchDaily. (13 de febrer de 2024). Escuela Imagine Montessori / Gradolí & Sanz. Recuperat de https://www.archdaily.cl/cl/974952/escuela-imagine-montessori-gradoli-and-sanz?ad_medium=gallery fig.97 i 98, pàg.108. ref: (42) ArchDaily. (13 de febrer de 2024). Escuela Imagine Montessori / Gradolí & Sanz. Recuperat de https://www.archdaily.cl/cl/974952/escuela-imagine-montessori-gradoli-and-sanz?ad_medium=gallery fig.99 i 100, pàg.109. ref: (42) ArchDaily. (13 de febrer de 2024). Escuela Imagine Montessori / Gradolí & Sanz. Recuperat de https://www.archdaily.cl/cl/974952/escuela-imagine-montessori-gradoli-and-sanz?ad_medium=gallery fig.101, pàg.110-111. Elaboració pròpia fig.102, pàg.116-117. Elaboració pròpia CARLOTA TOST CHELA Treball de Fi de Grau ETSAV. Gener 2025