Incidència de l'urbanisme en la funció econòmica i social de la ciutat: El rol de les ciutats mitjanes en un entorn metropolità

Tesi doctoral: INCIDÈNCIA DE L’URBANISME EN LA FUNCIÓ ECONÒMICA I SOCIAL DE LA CIUTAT: EL ROL DE LES CIUTATS MITJANES EN UN ENTORN METROPOLITÀ Autora: M. Dolors Calvet Puig Dirigida per: Dr. Francesc Solé Parellada Dr. Pere Alavedra Ribot Maig 2005 1 ÍNDEX INCIDÈNCIA DE L’URBANISME EN LA FUNCIÓ ECONÒMICA I SOCIAL DE LA CIUTAT: EL ROL DE LES CIUTATS MITJANES EN UN ENTORN METROPOLITÀ 0. PRESENTACIÓ .................................................................................... 11 0.1 Objectius de la investigació .........................................................11 0.2 Bases que sustenten la investigació ............................................12 0.3 El punt de partida .........................................................................13 0.4 Metodologia del treball .................................................................14 0.5 Estructura del treball ....................................................................15 0.6 Bibliografia citada ........................................................................20 1. INTRODUCCIÓ: EL DESENVOLUPAMENT COM A PREOCUPACIÓ ...........................21 1.1 El desenvolupament com a preocupació legal ............................21 1.2 El desenvolupament com a preocupació de l’administració ........22 1.3 Territoris en situació delicada reclamen mesures d’intervenció ..24 1.4 Estudis i interpretacions del fenomen. La ciència se n’ocupa ..................................................................27 1.5 Programes i ajuts de la Unió Europea .........................................27 1.6 Les administracions en són conscients .......................................27 1.7 Les administracions tenen instruments: plans urbanístics i plans estratègics ............................................28 1.8 Bibliografia citada ........................................................................31 2. ESTAT DE LA QÜESTIÓ ESTRUCTURES METROPOLITANES: LES CIUTATS MITJANES I EL SEU ENTORN ....................................33 2.1 Sobre la ciutat ...........................................................................33 2.1.1 La ciutat: breu recorregut històric dels seus origen i creixements ....................................................33 2.1.2 La ciutat magatzem de persones nouvingudes ...........................34 2.1.3 Necessitat d’ordenar la ciutat i el territori .....................................35 2.1.4 Les ciutats continuen creixent (Evolució dels assentaments urbans al món)...............................38 2.1.5 El retorn a la natura: creixements dins i fora de la ciutat .............39 2 2.1.6 La forma dels creixements a Europa ...........................................44 2.1.7 Consideracions sobre diferents criteris en l’ocupació de sòl .......48 2.2 Sobre els entorns metropolitans .............................................49 2.2.1 Repercussió dels creixements en l’entorn immediat ...................49 2.2.2 Les grans ciutats centrifuguen persones .....................................51 2.2.3 Les grans ciutats centrifuguen serveis ........................................55 2.2.4 Les grans ciutats centrifuguen indústria ......................................56 2.2.5 La gran ciutat centrifuga indústria, no necessàriament activitat .........................................................57 2.2.6 L’economia i la producció en els centres de les ciutats................59 2.2.7 Concentració en àrees metropolitanes ........................................61 2.2.8 Característiques de l’estructura metropolitana: 2.2.8.1Especialització i dependència ...........................................64 2.2.8.2Equiparació i equilibri ........................................................66 2.2.9 Producció i canvi tecnològic ........................................................67 2.3 Les xarxes de ciutats ................................................................69 2.3.1 Condicions de les ciutats per al treball en xarxa .........................71 2.3.2 Xarxa local i xarxa global de ciutats ............................................73 2.4 Les ciutats mitjanes i el seu entorn ..............................................75 2.4.1 Definicions i característiques de ciutat mitjana ............................75 2.4.2 Ciutat mitjana o ciutat intermèdia ................................................80 2.4.3 La ciutat mitjana condicionada pels creixements de la gran ciutat ...........................................................................81 2.4.4 Operacions de recentralització a la ciutat mitjana .......................84 2.4.5 La ciutat mitjana en la globalització .............................................87 2.4.6 Abans creixement, ara equilibri ...................................................88 2.5 Bibliografia citada ......................................................................90 3. HIPÒTESIS DE TREBALL PRINCIPALS I SECUNDÀRIES ...............97 3.1 Hipòtesi principal .......................................................................99 3.1.1 Realització d’una política urbanística que incideixi en l’equilibri de la ciutat i dels territoris ........................................99 3.1.2 L’urbanisme i el sòl com a factors estratègics en l’equilibri de la ciutat ....................................................................100 3.1.3 Sòl industrial obsolet base per a l’implantació de noves activitats .......................................100 3.1.4 L’equilibri entre activitats contribueix a l’eficiència de la ciutat i dels territoris ..........................................................101 3.2 Hipòtesi secundàries ...............................................................101 3.2.1 La manca d’anticipació en l’acció urbanística provoca el desequilibri de les ciutats .........................................101 3.2.2 Les àrees metropolitanes creixen més harmònicament si les ciutats que les formen mantenen un cert equilibri ............102 3.3 Objecte i subjecte de les hipòtesis formulades ....................102 3.3.1 Objecte de les hipòtesis formulades ..........................................102 3 3.3.2 Subjecte de les hipòtesis formulades ........................................103 3.4 Terreny d’actuació i morfologia de les hipòtesis formulades ...............................................................103 3.4.1 Terreny d’actuació de les hipòtesis formulades .........................103 3.4.2 Morfologia de les hipòtesis formulades .....................................104 3.5 Elements demostratius ...........................................................104 4. MODELS I INSTRUMENTS PER A LA RECUPERACIÓ DEL SÒL INDUSTRIAL ..........................105 4.1 L’acció de govern element indispensable per a la governabilitat d’un territori: l’urbanisme com a instrument ................................................105 4.1.1 L’urbanisme indispensable per traslladar la indústria ................106 4.1.2 L’urbanisme indispensable per reutilitzar l’espaï urbà ...............107 4.1.3 L’urbanisme indispensable per cercar nous llocs de treball en el nucli urbà ...........................................................109 4.1.4 Els canvis d’ús del sòl industrial, actes de governabilitat ..........112 4.2 Sabadell ....................................................................................114 4.2.1 Ordenació de volums i transformacions d’ús .............................114 4.2.2 Les ordenacions de volums. Pla de 1962 ..................................114 4.2.3 Les transformacions d’ús. Pla de 1978 ......................................118 4.2.4 Característiques físiques de les transformacions d’ús ..............123 4.2.5 Realitat social de la ciutat ..........................................................123 4.2.6 La legalitat s’adapta a la realitat ................................................125 4.2.7 Les transformacions d’ús i les seves conseqüències. Pla de 1993 ................................................................................131 4.2.8 La incidència dels canvis en l’ús del sòl industrial en la indústria de Sabadell .........................................................132 4.3 Terrassa ....................................................................................135 4.3.1 Del Pla d’Ordenació de 1983 al Pla d’Ordenació de 2003 ........135 4.3.2 Àrees Centrals de Millora Urbana (ACMU) ................................135 4.4 Barcelona .................................................................................138 4.4.1 Districte d’activitats 22@ ...........................................................138 4.4.1.1 Ubicació i nous aprofitaments a Poble Nou ...................138 4.4.1.2 Regulació de la zona d’activitats 22@ ...........................139 4.4.1.3 Edificis industrials de nova construcció .........................140 4.4.1.4 Condicions d’urbanització i serveis Pla especial d’infraestructures .......................................140 4.4.1.5 Costos i pagament de la urbanització ............................142 4.4.2 Transformació del Sector de la Marina a la Zona Franca ..........143 4.5 L’Hospitalet de Llobregat ........................................................147 4.5.1 Pla de renovació d’àrees industrials ..........................................147 4.5.2 L’antecedent del sector Repsol .................................................147 4.5.3 Objectius de la modificació ........................................................148 4.5.4 Àmbit i proposta de la modificació .............................................149 4 4.6 Bibliografia citada ....................................................................150 5. REPERCUSSIONS DE L’ACTIVITAT URBANÍSTICA I ELS USOS DEL SÒL EN VINT-I-CINC CIUTATS DE CATALUNYA ....................151 5.1 Selecció de ciutats a estudiar i justificació ...........................151 5.1.1 Resum de les ciutats escollides .................................................162 5.1.2 Explicació i justificació de les dades escollides .........................163 5.2 Dades físiques, urbanístiques i de població .........................165 5.2.1 Dades físiques i urbanístiques ...................................................165 5.2.1.1 Dades de tramitacions urbanístiques ...................165 5.2.1.2 Dades de tramitacions urbanístiques per legislatures ...........................................................166 5.2.1.3 Resum de les dades de tramitacions urbanístiques ........................................................169 5.2.1.4 Índex d’activitat urbanística ..................................170 5.2.1.5 Densitats, sòls urbans i sòls agrícoles .................171 5.2.1.6 Índex de transformació agrícola ...........................172 5.2.1.7 Sòl urbà i sòl urbanitzable ....................................173 5.2.1.8 Coincidències i diferències entre ciutats en les dades de sòl i urbanístiques.......................174 5.2.2 Dades de població .....................................................................176 5.2.2.1 Població segons nivell d’instrucció .......................177 5.2.2.2 Índex de formació .................................................178 5.2.2.3 Instrucció i comparacions entre ciutats: ...............178 Primària incompleta EGB 1a etapa EGB 2a etapa BUP i COU Títol de primer cicle Títol superior 5.2.2.4 Instrucció i consideracions generals.....................182 5.2.2.5 Creixement vegetatiu............................................183 5.2.2.6 Esperança de vida: ...............................................183 Esperança de vida i comparació entre ciutats Esperança de vida per sexes 5.3 Indicadors d’equipament social .............................................186 5.3.1 Centres escolars de primària i secundària: unitats i grups ........186 5.3.2 Places de residència per a persones grans ...............................187 5.4 Economia i ocupació ...............................................................188 5.4.1 Localització de l’ocupació laboral per professions .....................188 Anàlisi de les dades: Personal directiu d’empreses i de les administracions públiques Personal tècnic i professional, científic i intel·lectual Personal tècnic i professional de suport Personal empleat i administratiu 5 Personal treballador de serveis i venedor de comerç Treballadores i treballadors qualificats en activitats agràries i pesqueres Personal artesà i treballadores i treballadors qualificats de les indústries i de la construcció Operadores i operadors d’instal·lacions, maquinària i muntadors Treballadores i treballadors no qualificats Forces armades Consideracions generals 5.4.2 Localització de l’activitat econòmica ..........................................197 5.4.2.1 Superfícies dels establiments industrials, de serveis i de comerç al detall ............................197 Superfícies industrials Superfícies de serveis Superfícies de comerç al detall 5.4.2.2 Ocupació per grans sectors d’activitat..................198 Agricultura Indústria Construcció Serveis 5.4.3 Renda bruta familiar disponible (RBFD) ....................................200 5.4.4 Producte interior brut a preus de mercat (PIBpm) .....................201 5.4.5 Índex de motorització .................................................................202 5.4.6 Mobilitat espacial de la població ................................................202 Taxa d’autosuficiència Taxa d’autocontenció 5.4.7 Habitatges construïts ...................................................................203 5.5 Paràmetres tecnològics ..........................................................204 5.5.1 Punts d’internet d’accés públic (PIAP) 5.6 Paràmetres mediambientals ...................................................205 5.6.1 Qualitat de l’aire 5.7 Representació gràfica de les dades estudiades ...................206 5.7.1 Dades estudiades 1. Planejament: total per figura urbanística i per població 2. Totes les dades tots els casos i totes les dades tots els casos menys Barcelona 3. Indicador social: nivell d’instrucció el 1981 i el 2001 4. Economia i ocupació 5. Esperança de vida l’any 2002 6. Altres dades estudiades 5.7.2 Comentaris a les figures. Figures i dendrogrames.....................209 5.7.3 Elements tècnics del gràfics anteriors .......................................231 5.8 Mesures d’equilibri i de qualitat de vida a les ciutats...........233 5.8.1 Mesures d’equilibri de la ciutat...................................................235 5.8.2 Mesures de qualitat de vida de la ciutat.....................................235 5.8.3 Gràfics de les mesures anteriors................................................235 5.9 Valoració de resultats..............................................................236 6 Quadres i gràfics .......................................................................237 5.10 Bibliografia citada ....................................................................243 6. CONCLUSIONS I LINIES DE RECERCA FUTURA ...........................247 6.1 Conclusions sobre les hipòtesis principals...........................248 6.1.1 Realització d’una política urbanística que incideixi en l’equilibri de les ciutats i dels territoris 6.1.2 L’urbanisme i el sòl com a factors estratègics en l’equilibri de la ciutat 6.1.3 El sòl industrial obsolet base per l’implantació de noves activitats 6.1.4 L’equilibri entre activitats contribueix a l’eficiència de la ciutat i dels territoris 6.2 Conclusions sobre les hipòtesis secundàries.......................251 6.2.1 La manca d’anticipació en l’acció urbanística provoca el desequilibri 6.2.2 Les àrees metropolitanes creixen més harmònicament si les ciutats que les formen mantenen un cert equilibri 6.3 Altres conclusions ...................................................................253 6.3.1 Equilibri i competència entre ciutats i territoris: el moment de les ciutats mitjanes 6.3.2 La gran ciutat recupera poder de decisió 6.3 Línies de recerca futures ........................................................254 6.4 Bibliografia citada ...................................................................256 BIBLIOGRAFIA....................................................................................257 7 En volum annexa: ANNEXOS AL CAPÍTOL 4 NORMATIVA URBANÍSTICA Annex 1 .......................................................................................................7 Plan general de ordenación de Sabadell (1962) Annex 2 .......................................................................................................13 Proyecto de ordenanzas municipales de edificación (1967) Ayuntamiento de Sabadell. Annex 3 .......................................................................................................16 Normas del Plan general de ordenación de los municipios de Castellar del Valles, Palau de Plegamans, Polinya, Sabadell, Sant Quirze, Sta. Maria de Barberá, Sta. Perpetua de Mogoda y Sentmenat (1978)Tomo I Annex 4 .......................................................................................................21 Normes urbanístiques. Pla general municipal d’ordenació de Sabadell. Gener de 1994 Annex 5 .......................................................................................................23 Normativa del Pla d’ordenació urbanística municipal. Terrassa (2003) Annex 6 .......................................................................................................30 Normes urbanístiques del Pla general metropolità d’ordenació urbana (1976) Annex 7 .......................................................................................................35 Treballs previs per la transformació de la Marina. (2004) Zona Franca. Ajuntament de Barcelona. “La proposta: contingut de la modificació del Pla General” Annex 8 .......................................................................................................40 Ordenances. L’Hospitalet de Llobregat ANNEXOS AL CAPÍTOL 5 DADES BÀSIQUES I DADES UTILITZADES Dades físiques i de població Padrons per comarques: Padró Alt Penedès (Quadre padró 1) Padró Bages (Quadre padró 2) Padró Baix Camp (Quadre padró 3) Padró Baix Llobregat (Quadre padró 4) Padró Barcelonès (Quadre padró 5) Padró Garraf (Quadre padró 6) Padró Gironès (Quadre padró 7) Padró Maresme (Quadre padró 8) 8 Padró Segrià (Quadre padró 9) Padró Tarragonès (Quadre padró 10) Padró Vallès Occidental (Quadre padró 11) Padró Vallès Oriental (Quadre padró 12) Població. Ciutats de més de 100.000 habitants (Quadre padró 13) Població. Ciutats entre 100.000 i 50.000 habitants (Quadre padró 14) Població. Ciutats amb menys de 50.000 habitants (Quadre padró 15) Població. Total Catalunya (Quadre padró 16) Superfície municipal (ha.) (Quadre 17) Població 1979, 2003 i % 79-03 (Quadre 18) Creixement vegetatiu. Taxa 1999, 2000 i % a 2000 (Quadre 19) Densitat 1979 i 2003 i diferències. Densitat en sòl urbà 03 (Quadre 20) Nivell d’instrucció. 1981 i 2001 (Quadres 21) Població segons nivell d’instrucció Índex de formació Instrucció i comparacions entre ciutats. 1981 i 2001 (Quadres 22) Primària incompleta EGB 1a etapa EGB 2a etapa BUP i COU Títol de primer cicle Títol superior Esperança de vida. 1979 i 2002 Esperança de vida per sexes (Quadre 23) Població i defuncions 1979 (Quadre 23.1 del 1al 26) Població i defuncions 2002 (Quadre 23.2 del 1 al 26) Comparativa entre ciutats. Totals 1979. (Quadre 23.3T) Comparativa entre ciutats. Homes 1979. (Quadre 23.3H) Comparativa entre ciutats. Dones 1979. (Quadre 23.3D) Comparativa entre ciutats. Totals 2002. (Quadre 23.4T del 1 al 5) Comparativa entre ciutats. Homes 2002. (Quadre 23.4H del 1 al 5) Comparativa entre ciutats. Dones 2002. (Quadre 23.4D del 1 al 5) Dades urbanístiques Plans Generals. Tramitacions per municipis i per anys. 1979 a 2003 (Quadre 24) Plans Parcials. Tramitacions per municipis i per anys1979 a 2003. (Quadre 25) Plans Especials. Tramitacions per municipis i per anys. 1979 a 2003 (Quadre 26) Estudis de Detall. Tramitacions per municipis i per anys. 1979 a 2003 (Quadre 27) Tramitacions per municipis i per anys. 1979 a 2003 (Quadre 28) Total per figura urbanística i per població. 1979 a 2003 (Quadre 29) Índex d’activitat urbanística. 1979 a 2003 (Quadre 30) Sòls agrícoles. Índex de transformació agrícola. 1988 a 2003 (Quad. 31) Sòl Urbà i sòl urbanitzable a 2003 (Quadre 32) Indicadors d’equipament social Centres escolars a 2001 (Quadre 33) Places de residència per a persones grans a 2002. (Quadre 34) 15 Ens ha semblat que el sòl i l’urbanisme eren valors indispensables per facilitar les transformacions de la ciutat i que potser no eren sols un valor d’ús, un tràmit que calia passar per fer quelcom, sinó que eren un valor per si mateix i que servien com a termòmetre per detectar l’estat d’un territori. Aquesta hipòtesi calia contrastar-la per això té tanta importància fer un estudi detallat de l’evolució urbanística de vint-i-cinc ciutats de Catalunya. D’aquestes ciutats sabem el nombre de tramitacions urbanístiques de les principals figures de planejament: plans generals i les seves modificacions, plans parcials i les seves modificacions, plans especials i estudis de detall. Relacionem aquestes tramitacions amb l’evolució de variables físiques, de població i econòmiques, amb indicadors d’equipament social i amb paràmetres tecnològics i mediambientals. Relacionant algunes d’aquestes variables hem tret índexs que ens permeten una comparació més homogènia. En conjunt, treballem sobre 596 variables de cada una de les ciutats estudiades. I hem centrat una part del treball en l’estudi del sòl industrial i la seva transformació. Creiem que per al futur d’aquestes ciutats ha estat fonamental l’ús que ha tingut aquest sòl quan ha deixat de ser industrial i ha facilitat ubicar-hi equipaments indispensables en un primer moment o ha acollit altres activitats més endavant. 0.5 Estructura del treball Capítol primer Introducció: el desenvolupament com a preocupació El territori i el seu desenvolupament com a objecte d’estudi. Les bases legals que donen suport a la intervenció de les administracions sobre un territori. El suport científic a l’anàlisi de la realitat. Les situacions de crisi que han justificat aquestes intervencions i els mecanismes creats en els àmbits local, regional i estatal i en organismes internacionals per fer-hi front. Instruments utilitzats en la intervenció: plans generals urbanístics i plans estratègics. Avantatges i inconvenients de cada una de les propostes. Capítol segon Estat de la qüestió. Estructures metropolitanes: les ciutats mitjanes i els seus entorns Breu recorregut per la història de les ciutats, els orígens, els creixements. Seguiment del debat sobre el retorn a la natura i la integració de la natura a la ciutat. Repàs a les formes del creixement i a diferents criteris en l’ocupació de sòl. Seguiment històric de la repercussió dels creixements en el territori i en la ciutat. La producció en la ciutat i de la ciutat. Noves activitats productives ocupen antics espais 16 industrials. El centre de les ciutats esdevé altra volta un espai productiu i l’àrea metropolitana una realitat inqüestionable. La competència entre les parts de l’àrea metropolitana conviu amb la cooperació; el treball en xarxa permet mantenir l’especialització de les parts i els avantatges del projecte comú en moltes altres qüestions. En aquest marc fem un seguiment de les teoritzacions elaborades sobre les ciutats mitjanes i des de les ciutats mitjanes. Definició de la seva mateixa existència. Creixements propis i induïts. Actuacions per garantir l’activitat econòmica. Actuacions per equipar la ciutat, per distribuir equitativament aquests equipaments. En aquesta etapa l’objectiu ja no és el creixement, sinó l’equilibri. Capítol tercer Hipòtesis de treball principals i secundàries A partir de les lectures fetes fins al moment i del coneixement de la realitat de les ciutats mitjanes establim unes hipòtesis de treball que caldrà confirmar o rebutjar en el treball posterior. La hipòtesi principal de la tesi és que l’acció urbanística incideix en l’equilibri de la ciutat i sobre aquesta hipòtesi fem bascular les hipòtesi secundàries: l’urbanisme i el sòl són factors determinants, l’acció de govern condiciona l’equilibri de les ciutats i la manca d’anticipació en l’acció urbanística provoca el desequilibri. Constatem també que el sòl industrial obsolet moltes vegades és la base per a noves activitats econòmiques. En un segon nivell hem formulat altres hipòtesis relacionades amb aquestes. Creiem que l’equilibri entre activitats contribueix a l’eficiència de la ciutat i que les àrees metropolitanes creixen més harmònicament si les ciutats que les formen mantenen un cert equilibri. En un darrer apartat hem comparat la situació d’equilibri o de competència entre ciutats. Hem fet unes hipòtesis, en el temps, de com aquesta situació ha anat variant i volem contrastar amb dades posteriors si aquestes hipòtesis es donen a la realitat. Capítol quart Models i instruments per a la recuperació de sòl industrial Al llarg de la història les necessitats de les ciutats han anat variant i els instruments per solucionar aquestes necessitats també ho han fet. L’anàlisi de les lleis i de les normes legals que l’administració ha creat en cada cas ens permet saber els problemes existents i els criteris per resoldre’ls. En aquest capítol es comprova com la indústria ha anat abandonant el centre de la ciutat, com s’han fet normatives per potenciar el trasllat, per afavorir la marxa de la indústria a zones menys properes a la població. I veurem també com en molts casos les indústries no es traslladen sinó que acaben la seva activitat. Moltes vegades la recuperació de sòl industrial no s’esdevé pel trasllat de la indústria sinó pel tancament de l’activitat, sobretot en les ciutats mitjanes estudiades. 17 S’analitza també l’ús que es dóna als sòls recuperats. En un primer moment s’hi fan habitatges i s’hi creen zones verdes o d’equipaments. Més endavant aquest espais serveixen per recuperar activitat econòmica a la ciutat, sobretot amb activitats terciàries. I finalment es promociona aquest sòl per fer-hi habitatges, habitatges protegits si és possible, i també es transforma per recuperar una activitat que creï llocs de treball en el nucli urbà de la ciutat. Les experiències de les ciutats de Sabadell, de Terrassa, de Barcelona i de l’Hospitalet de Llobregat, que han redactat normatives urbanístiques per fer-ho possible, serveixen per il·lustrar aquest capítol més normatiu i el fet que les tramitacions s’hagin fet en diferents moments i amb criteris econòmics i urbanístics dispars, permeten veure un panorama molt divers de les voluntats municipals en cada moment i en cada lloc concret. Capítol cinquè Repercussions de l’activitat urbanística i els usos del sòl en vint-i-cinc ciutats de Catalunya Les hipòtesis formulades sobre la incidència de l’activitat urbanística en el desenvolupament i en l’equilibri de la ciutat que hem anat explicant en capítols anteriors calia aplicar-les en algun espai físic concret cosa que hem fet en un conjunt de vint-i-cinc ciutats de Catalunya. La majoria d’aquestes ciutats les considerem mitjanes, d’acord amb la definició que hem donat per vàlida després de conèixer i valorar les definicions existents; altres ciutats les hem inclòs per la seva situació geogràfica o per la seva grandària, com és el cas de Barcelona, i de totes hem buscat un conjunt de variables per fer les comparacions oportunes. Estudiades les bases de dades de què podíem disposar, a més de les dades urbanístiques que han comportat un cert esforç de recerca i d’interpretació, ens hem decidit per un seguit de variables que podem trobar en aquest capítol. D’aquestes dades hem extret uns índexs que ens permeten comparar algunes de les magnituds i finalment hem treballat sobre un conjunt de 596 variables, que es detallen en els capítols següents. Posteriorment hem buscat la ubicació de cada ciutat, respecte a la resta, en un conjunt de variables i veiem com se’ns confirmen les hipòtesis apuntades. I per acabar, hem buscat uns indicadors que ens permetin mesurar la qualitat de vida i l’equilibri estructural de cada una de les ciutats estudiades. Capítol sisè Conclusions i línies de recerca futures A la vista del treball realitzat i dels raonaments exposats determinem la viabilitat de les hipòtesis exposades. Encara que amb lleugers matisos, comprovem que les hipòtesis 18 inicials es confirmen i que ens permeten avançar en la importància que s’ha donat al sòl i a la seva urbanització en el desenvolupament de la ciutat. Naturalment l’existència de sòl industrial obsolet és una bona base per a la captació de noves activitats, tot i que detectem que la majoria dels nous creixements dels darrers anys s’han fet sobre antic sòl no urbanitzable, és a dir, que les ciutats han crescut més quant a extensió que no pas quant a alçària o quant a la densitat de les construccions existents. Comprovem com l’acció de govern i la tramitació urbanística que en depèn serveixen per saber el nivell de preocupació de l’administració i la seva capacitat per preveure noves necessitats i activitats abans que les antigues indústries entrin en declivi i portin la ciutat a una situació de desequilibri. L’estudi de les dades ens porta a afirmar que un equilibri en les activitats contribueix a l’eficiència dels territoris. També constatem que les àrees metropolitanes creixen i s’equilibren conjuntament fins arribar a uns mínims de serveis i de benestar socials en la totalitat del territori; i que un cop assolits aquests mínims el centre de l’àrea metropolitana, és a dir, la gran ciutat, recupera la primacia i l’exerceix sobre la resta del territori. El treball en xarxa de les ciutats esdevé una necessitat a partir de les seves especialitats que les ciutats s’han esforçat a trobar en una etapa prèvia. La xarxa permet mantenir entre les parts la cooperació i la competència alhora i és un instrument indispensable per tenir presència, com a territori, en un món més ampli. En aquest capítol es suggereix que la recerca futura podria orientar-se a la confirmació o no de les tendències recentralitzadores que s’han detectat en la gran ciutat; seria interessant estudiar les activitats de la gran ciutat i dels territoris veïns per saber quines activitats es recentren i quines continuen allunyant-se, i si això és en detriment de les ciutats mitjanes o no. Bibliografia En aquest capítol es referencia la documentació utilitzada en l’elaboració de la tesi. Inclou la bibliografia citada al final de cada capítol. Annexos Annex al capítol 4 En aquest annex es reprodueixen les normatives que s’han citat en el capítol 4 i que possibiliten la transformació de sòls industrials. De la lectura d’aquestes normatives es pot deduir el que calia afavorir en cada moment i les voluntats de recuperar espais per a la col·lectivitat. Evidentment, la cessió de terrenys en nombre i en qualitat, i l’edificabilitat varien notablement com també el llenguatge tècnic que les justifica. 19 Annex al capítol 5 En aquest annex es reprodueixen els quadres, les figures, els dendrogrames i els gràfics que s’han explicat en el capítol 5. Els quadres recullen les dades bàsiques, el seu origen en el cas d’elaboració pròpia i les comparacions que s’han fet de cada ciutat amb la resta. També hi ha quadres amb índexs que agrupen diverses variables i que s’expliquen en els capítols corresponents. 20 0.6 Bibliografia citada • GEDDES, P. (1915) Cities in evolution. Londres. Williams and Norgate. • INDOVINA, F. (1990). La Città diffusa. 1a ed. Venècia: Istituto universitario di architettura di Venezia. Dipartimento di analisi economica e sociale del territorio. • INDOVINA, F.; SAVINO, M. (1999). Terrassa i la nova disposició de la regió metropolitana. Noves perspectives de desenvolupament i polítiques. Treball annex a la revisió del Pla General, Gerència Municipal d’Urbanisme, Ajuntament de Terrassa. No publicat. • LÓPEZ DE LUCIO, R. (1993) Ciudad y urbanismo a finales del siglo XX. 1a ed. Universitat de València. • SORRIBES, MONRABAL J. (1999). Las áreas metropolitanas: Análisis teórico y experiencia comparada. 1a ed. València: Consell Metropolità de l’Horta. Col.lecció Quaderns de l’Horta, 1. 21 1. INTRODUCCIÓ EL DESENVOLUPAMENT COM A PREOCUPACIÓ La realitat històrica demostra que territoris amb una ubicació o una morfologia aparentment iguals tenen diferents graus de desenvolupament econòmic i social. Saber les causes d'aquestes desigualtats en els creixements ha estat un motiu d’interès teòric i pràctic, des de fa molt de temps i des de moltes disciplines. Les teories del desenvolupament regional han constatat com el creixement econòmic es produeix en moments diferents i de forma desigual sobre el territori i n’han buscat les causes. Han intentat saber per què les activitats es concentren en un lloc més que en un altre, o com la mateixa activitat té uns rèdits diferents —siguin econòmics o socials— segons la seva ubicació. Un cop estudiats els mecanismes del desenvolupament, a vegades amb resultats contradictoris, les teories del desenvolupament regional han formulat models per mostrar les condicions que són indispensables per aconseguir un cert nivell de desenvolupament en un territori determinat. Sobre la base de la teoria regional s’han evidenciat quines són les actuacions imprescindibles i quines són les opcionals, i avui tenim tot un cos teòric sobre com cal actuar sobre un territori i sobre el seu entorn i quins son els inconvenients i perills que cal evitar. Aquestes teories es poden enfocar en un marc molt localista o poden fer l’anàlisi des d’una perspectiva més global, o ambdues coses a la vegada. El cert és que avui, en els nostres entorns, és doctrina comunament acceptada que el territori és mal·leable i sensible a un conjunt de factors propis i de l’entorn. Fa molt de temps que s’ha rebutjat tot plantejament determinista sobre el creixement dels territoris. I els agents públics i privats que hi actuen saben que de les seves actuacions o omissions, individuals i col·lectives, se'n desprenen fets que incideixen en el territori. Com també saben que la coordinació i el treball conjunt vers uns objectius prèviament decidits tenen un rendiment creixent per a les seves actuacions. Les teories del desenvolupament regional donen armes i mecanismes per fer actuacions en positiu, per facilitar el creixement i el desenvolupament de ciutats i regions. La necessitat d’intervenció ja l’han assumida els agents socials i les administracions del nostre entorn. Aquesta necessitat d’intervenció sobre el territori per part de l’administració, ha estat assumida, al més alt nivell, per la legislació espanyola i la catalana. 1.1 El desenvolupament com a preocupació legal El desenvolupament dels territoris i de les persones que els habiten és una preocupació que en el seu moment van recollir la Constitució espanyola i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. 22 L’article 131 de la Constitució diu: 1. L'Estat, mitjançant una llei, podrà planificar l'activitat econòmica general per a atendre les necessitats col·lectives, equilibrar i harmonitzar el desenvolupament regional i sectorial i estimular el creixement de la renda i de la riquesa i la distribució més justa d'aquesta darrera. 2. El Govern elaborarà els projectes de planificació d’acord amb les previsions que li siguin subministrades per les Comunitats Autònomes i l’assessorament i la col·laboració dels sindicats i de les altres organitzacions professionals, empresarials i econòmiques. Amb aquesta finalitat es constituirà un Consell, la composició i les funcions del qual desenvoluparà una llei. L'article 9 de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya diu: La Generalitat de Catalunya té competència exclusiva sobre les matèries següents: 9. Ordenació del territori i del litoral, urbanisme i habitatge. L’article 12 del mateix Estatut diu: 1. D’acord amb les bases i l’ordenació de l’activitat econòmica general i de la política monetària de l’Estat, correspon a la Generalitat, en els termes d’allò que disposen els articles 38 i 131 i els números 11 i 13 de l’apartat 1 de l’article 149 de la Constitució, la competència exclusiva de les matèries següents: 1) Planificació de l'activitat econòmica a Catalunya. D'aquests redactats podem deduir que la normativa jurídica vigent permet i obliga a la intervenció de les administracions estatal i autonòmica en una tasca equilibradora entre territoris i entre persones. 1.2 El desenvolupament com a preocupació de l’administració El desenvolupament dels territoris en un sentit ampli ha esdevingut una de les preocupacions de primer ordre per als responsables tècnics i polítics de les diferents administracions territorials del nostre país en els darrers anys. Cal dir en primer lloc que les administracions, mitjançant la recaptació d’impostos i de contribucions, són una de les grans beneficiàries d’un territori desenvolupat i productiu. Cada nivell administratiu s’hauria de beneficiar dels rendiments del territori d'acord amb les seves responsabilitats. A les administracions més llunyanes, amb la recaptació dels impostos sobre la renda i el patrimoni, els impostos indirectes, els de successions, etc., i a les administracions més properes o, més ben dit, a la més propera, la municipal, també els repercuteix favorablement la recaptació d’impostos, sobretot sobre els béns mobles i immobles. Un territori desenvolupat ofereix moltes possibilitats a diferents sectors de la població. Un territori productiu multiplica les possibilitats per als emprenedors i facilita l’encaix per a les persones que busquen oportunitats de treball. La productivitat en béns materials i en intangibles és font de riquesa que repercuteix directament i 23 indirectament en els habitants d’un territori, directament per a les persones i els col·lectius lligats a l’activitat productiva i indirectament per a tots els que ofereixen serveis i altres productes per al consum de les persones que produeixen uns béns determinats. A més, els beneficis econòmics i socials s’escampen en cascada a molts altres racons de la societat mitjançant relacions múltiples entre els membres de l’entorn. Però el desenvolupament d’un territori es pot valorar tant pel que aporta als ciutadans i a l’administració com per les possibilitats amb què compensa o les inconveniències que evita: atur, delinqüència, crispació, malalties..., actes de desgovern que repercuteixen en l’augment de costos en sanitat, en serveis socials i en ordre públic, entre altres. No és estrany, doncs, que les administracions considerin com a obligació pròpia incidir en la productivitat d’un territori i en el seu equilibri, prenent moltes vegades iniciatives i forçant la competència amb els territoris veïns. A més a més, en els darrers anys la percepció de la ciutadania que el bon funcionament de l'activitat econòmica és en gran part responsabilitat de l'administració a tots els nivells, fa que aquesta s'hi hagi anat implicant progressivament. La història recent ens demostra que avui no hi ha cap administració local, supramunicipal o regional que no disposi d’un departament de promoció econòmica1. L’administració sap que la seva gestió es valora en funció de la marxa de l’economia i del benestar en una zona determinada. La promoció econòmica, el desenvolupament, el creixement i l’augment de benestar per a la població, han estat les premisses que han justificat les iniciatives més dispars entre els promotors públics o entre els promotors públics i els privats. Encara que històricament el paper de les administracions ha estat proveir d’infraestructures i potser també preparar personal tècnic, en els darrers temps es demana un paper molt més actiu de les administracions i comença a normalitzarse la creació d'organismes conjunts d'entitats públiques i privades per rellançar iniciatives concretes en un territori més concret encara, sempre a la recerca de més desenvolupament i de la millora del benestar social. Es tracta de rendibilitzar el “capital social” que formen el conjunt de relacions, de trobades, d’institucions i d’entitats, de vincles entre persones i grups sobre un mateix territori, creant relacions de confiança, de reciprocitat, d’implicació col·lectiva sobre el futur del territori. No sols cal intervenir sobre el territori, sinó que cal fer-ho d'una determinada manera. És aquí on l’acció de govern té molt a dir. Com apunten alguns autors (Brugué i altres, 2002, pàgina 18): Aquellos territorios y comunidades que cuenten con esta base social y la aprovechen mejor, o que sepan generar mecanismos para hacerla aflorar y para consolidarla, serán las comunidades mejor preparadas para afrontar colectivamente su futuro. 1 Les iniciatives als països europeus són múltiples i variades: des de les régies de quartier a França, que neixen com a organitzacions econòmiques de barri, fins a les associacions concertades públic-privat, com les ZAC (zones d’aménagement concerté), també a França, les alemanyes improvement contracts o les vieneses Gebietsbetreuungen. 24 Avui aquesta pràctica s’ha estès i s’ha popularitzat. La mateixa OCDE (Organisation for Economic Cooperation and Development), quan valora la seva realitat, reconeix que si bé el desenvolupament local i les polítiques de creació d’ocupació no són tan antigues com moltes altres àrees d’intervenció dels governs, sens dubte ja es pot extreure un gran estoc de coneixements d’aquestes pràctiques a les regions de l’OCDE. I dóna unes pautes d’intervenció generalistes perquè siguin efectives en la majoria dels territoris, entre les quals no podia faltar exigir la intervenció i la participació, ja des del moment del diagnòstic, de totes les parts implicades en la situació. 1.3 Territoris en situació delicada reclamen mesures d'intervenció Molt sovint les iniciatives de promoció econòmica afloren en territoris que estan en una situació delicada, fruit d’alguna davallada recent, com pot ser la pèrdua de teixit econòmic, o també per l’acceleració de l’atur o el declivi de sectors importants i majoritaris fins fa poc en el territori. Secchi (1974, pàgina 17), a començaments dels anys setanta, ja havia observat la concentració d’esforços que es feien des de diferents camps per incidir en un territori determinat. Sobre aquesta qüestió ja deia: Lo mismo que en los demás campos de la investigación aplicada, también en éste (en el análisis territorial), se han dado originariamente situaciones de general y reconocida insatisfacción, capaces de promover una concentración de esfuerzos encaminados a la investigación de problemas específicos y susceptibles de actuar de estímulo al progreso, aunque éste fuera de tipo teórico. Aquest autor fa èmfasi en el criteri que, en molts països, l'estímul per als estudis territorials ha derivat fonamentalment de la necessitat de resoldre situacions de desequilibri territorial i subdesenvolupament i també de situacions de congestió que tenien lloc, al mateix temps, en algunes regions molt urbanitzades. Destaca la necessitat de consens general respecte a determinades accions polítiques encaminades a pal·liar les circumstàncies i a millorar les condicions d’habitabilitat i de transport en les grans àrees urbanes. Podríem dir que les màximes inquietuds acostumen a provenir de col·lectius que veuen perillar la seva situació d’estabilitat i de benestar i que tenen una base econòmica i social per superar la situació provisional en què estan momentàniament. I aquest és el moment òptim per incidir en la realitat econòmica del lloc, per estudiarne la situació, les potencialitats; fer propostes per consolidar i millorar, i, sobretot, repartir les responsabilitats entre els agents privats i les administracions corresponsables de la situació. És en aquest moment que el territori pot actuar com un tot i es pot incidir sobre les seves realitats des de diferents àmbits. La situació en relació amb la necessitat de models i d’actuacions no ha variat substancialment. Però sí que ha canviat l'organització econòmica i conseqüentment les bases dels models de desenvolupament i els instruments per aconseguir-ho. Les teories del desenvolupament endogen i una atenció més gran a les externalitats estan en la base dels nous models d'intervenció. Tanmateix, les aproximacions al desenvolupament local basades en les intervencions urbanístiques presenten 31 1.8 Bibliografia citada • BRUGUÉ, Q. GOMÀ, R. SUBIRATS, J. (2002). “La agenda y el debate sobre el territorio en la sociedad de las redes”. A: Subirats, J. (coordinador) Redes, territorios y gobierno. Ed. Diputació de Barcelona. Col·lecció: Territorio y Gobierno. • DACHEVSKY, M. (2001). Urban Zapping. Ciudades, productos y marcas. Edicions UPC. • FONT, A. (coord.) (2003). Planeamiento urbanístico: de la controversia a la renovación. Diputació de Barcelona. • HERCE, M. i MAGRINYÀ, F. (2002). La ingeniería en la evolución de la urbanística. Edicions UPC. • LÓPEZ de LUCIO, R. (1993). Ciudad y urbanismo a finales del siglo XX. Universitat de València. • PORTAS, N. (1994). “Planificació estratègica urbana”. A: Seminari internacional: les ciutats mitjanes en el context regional europeu. Ajuntament de Sabadell, Comissió de les Comunitats Europees, Direcció General de Polítiques Regionals. • SECCHI, B. (1974). Análisis de las estructuras territoriales. Ed. Ariel. • SORRIBES MONRABAL, J. (1999). Las áreas metropolitanas: análisis teórico y experiència comparada. Col·lecció: Quaderns de l’Horta, número 1. Consell Metropolità de l’Horta. • OCDE Observer, 2000. “Local development and job creation”. Què s’ha dit?, gener de 2000. Ed. Diputació de Barcelona. 32 33 2. ESTAT DE LA QÜESTIÓ. ESTRUCTURES METROPOLITANES: LES CIUTATS MITJANES I ELS SEUS ENTORNS 2.1 Sobre la ciutat 2.1.1 La ciutat: breu recorregut històric dels seus origen i creixement La nostra civilització es basa en l’existència de les ciutats. Res del que avui es debat sobre l’organització de les persones i dels territoris no seria possible si la majoria de la població visqués en una societat rural o en petits nuclis urbans. La ciutat neix amb la voluntat de fer possible el progrés, la informació i la llibertat. La ciutat facilita la posada en comú d’experiències i la mancomunitat de serveis que ajuden al benestar dels seus habitants i també al de les persones que viuen en els seus entorns. La ciutat ha fet possible l’existència de ciutadans i ciutadanes, persones amb drets i deures que exerceixin com a tals, visquin o no a la seva mateixa ciutat. Com diu Borja (2002, pàgina 63): La ciudadanía es un status, es decir, un reconocimiento social y jurídico por el cual una persona tiene derechos y deberes por su pertenencia a una comunidad, en general, de base territorial y cultural. (...) La ciudadanía acepta la diferencia, no la desigualdad. El segle XX va ser el segle de les grans ciutats. El procés de creixement de les grans conurbacions urbanes ja va començar al segle XIX i es va consolidar al XX. La ciutat ha estat el gran pol d’atracció de les zones rurals de l’entorn immediat i llunyà. Els avenços tecnològics en les tasques agrícoles van fer augmentar la productivitat i suprimir mà d’obra de les zones rurals. La implantació de tècniques, encara que elementals, permetia acumular un cert excedent agrícola que va repercutir favorablement en la millor alimentació de les persones i, lògicament, en l’augment de la demografia. El mateix procés d’avenç tecnològic havia consolidat una certa industrialització a les ciutats que podien absorbir la mà d’obra sobrera de les tasques agrícoles. També, la millora en el transport possibilitava a persones i mercaderies traslladar-se amb més facilitat per unes àrees més extenses i fins al moment inaccessibles. La immigració del camp a la ciutat era necessària i inevitable per a la subsistència del camp i per a la consolidació de la ciutat. Per López de Lucio (1993, pàgina 35), la ciutat, des de la seva fundació, té unes funcions clares: absorbir l’excedent agrícola dels camps dels entorns i l’excedent de tot tipus de béns, més preuats com més llunyanes siguin les terres que domina; actuar 34 com a focus d’innovació tècnica i científica; actuar com a lloc privilegiat per als intercanvis i el comerç i, lògicament, com a seu dels poders religiós, polític i militar. I concreta les funcions de la ciutat amb aquesta redacció: • Absorción del excedente agrícola de un entorno o hinterland rural al que domina (que en las formas más evolucionadas pueden alcanzar las dimensiones de un imperio, caso en el que los tributos de los territorios más lejanos se transformarán en bienes de mayor valor específico: metales u otros productos preciosos o escasos). • Foco de innovaciones técnicas y científicas al servicio de las actividades productivas primarias (agricultura, etc.), de las funciones consuntivas internas (hilados y tejidos, joyería y todo tipo de artesanías) y, finalmente, del propio mantenimiento y expansión del sistema de dominación (industrias de la guerra, pariente siempre cercano de la ciudad). • Lugar privilegiado de los intercambios y del comercio: mercados, puertos, etc. • Sede de los poderes religioso, político y militar, con frecuencia íntimamente relacionados en las teocracias primitivas. 2.1.2 La ciutat magatzem de persones nouvingudes El trànsit del camp a la ciutat ha estat progressiu en els darrers segles i a totes les parts del món. En algun moment aquests trasllats han estat més o menys organitzats o incitats, però la majoria de les vegades, almenys en el nostre context, el trasllat ha estat fruit de fenòmens migratoris esperonats per la crisi econòmica dels territoris d’origen. Això ha fet que el creixement de les ciutats no hagi estat previst ni equilibrat. No ho va ser en les ciutats europees fa un parell de segles ni ho va ser en els creixements dels darrers cinquanta anys fruit de les migracions econòmiques. En moments de forta immigració, coincidents amb els inicis dels processos industrials, les ciutats creixen desordenadament i es congestionen. Les condicions higièniques i sanitàries es deterioren i l’expectativa de vida disminueix notablement, sobretot en les primeres ciutats industrialitzades. Fins a tal punt era evident el deteriorament de la vida a la ciutat que el Parlament d’Anglaterra va crear les Comissions Reials d’Informació sobre la Higiene, que van elaborar un informe sobre higiene i salut. Aquest informe constata que l’expectativa de vida per als homes, a l’Anglaterra de l’any 1841, a les zones rurals, era de 44 anys, a la ciutat de Londres no arribava als 35 anys i a la ciutat més industrial del moment, Manchester, l’expectativa de vida fregava els 22 anys. Les taxes de mortalitat infantil eren molt altes a causa de la mala alimentació i les malalties infeccioses derivades de les condicions higièniques i sanitàries. L’informe recomanava la creació de departaments de salut pública en l’àmbit local per controlar les condicions de vida i les normes d’edificació. Aquestes dades no són gaire diferents de les que Ildefons Cerdà recull a la ciutat de Barcelona i als pobles de l’entorn, en un estudi que va fer per detectar les necessitats de la població. Segons Cerdà (reproduït a 1993), l’expectativa de vida a la Barcelona 35 intramurs, així com a les zones de la Barceloneta, les Hortes de Sant Bertran, Gràcia i Hostafrancs, entre els anys 1844 i 1854, era de 17 anys per als obrers i de 34 anys per a les classes altes. Aquest alt índex de mortalitat l’autor l’atribueix a la insalubritat de l’habitatge obrer i a les epidèmies que això comportava. I possiblement van ser aquestes dades les que van animar la seva imaginació per fer propostes noves sobre l’ordenació de la ciutat i la tipologia dels seus habitatges. 2.1.3 Necessitat d’ordenar la ciutat i el territori El cert és que la situació higiènica i sanitària a les ciutats era tan escandalosa que disminuïa la rendibilitat dels treballadors i de les treballadores i deixava de ser funcional al sistema. Des d’àmbits diferents, i a vegades contraposats, sorgeixen diverses teories per fer front a les males condicions de vida de les famílies treballadores i es busquen noves formes d’organització de l’espai físic de la ciutat per trobar una millor qualitat de vida per a les persones. Manllevant el llenguatge de Choay (1976), qualificarem de preurbanistes progressistes els pensadors que van buscar sobre l’espai físic, el territori, noves formes d’organitzar la vida. Des de Cerdà fins a Arturo Soria o Haussmann, Garnier i Gropius, hagin tingut o no l’oportunitat d’executar algunes de les seves idees per “sanejar i higienitzar” les ciutats, han estat moltes les teories i les experiències que van començar en aquells moments i de les quals encara avui som deutors per la manera de distribuir les nostres ciutats i els nostres habitatges. Des d’aleshores les ciutats no han parat de créixer fins a arribar a nivells impensables en el moment de la seva creació.4 Avui la ciutat acumula en el seu si el més alt nivell de poder, de coneixement, de creativitat, de producció i de riquesa. I aquestes característiques conviuen amb la pobresa, la degradació, la malaltia i la ignorància. En un primer moment els habitatges i les fàbriques es construeixen en el mateix espai i conviuen amb les zones de comerç i d’oci. Però els criteris d’organització de les ciutats són classistes. Les famílies benestants busquen llocs més sans i agradables per viure. Les ciutats creixen en la perifèria, en barris nous i selectes, lluny de les famílies treballadores, que s’amunteguen al més a prop possible del lloc de treball, ja que no disposen de mitjà de transport; les jornades laborals són llargues i els dies de descans inexistents. Miralles (1997, pàgina 171) parla de l’òmnibus i del tren de vapor a la segona meitat del segle XIX, i demostra que no estaven a l’abast de la majoria de la població: Cap dels dos mitjans de transport no s’utilitzava de manera quotidiana ni per la classe benestant ni, evidentment, per la classe treballadora. Eren mitjans de transport que solucionaven trajectes del tot ocasionals a aquells grups socials que podien pagar l’alt preu del bitllet, preu que en relació amb la setmanada d’un obrer del tèxtil representava, per als trajectes més curts, els del Pla (Horta, el Clot, Sants, etc.), al voltant del 2 % del sou setmanal per a cada desplaçament (aquesta relació pot variar segons la categoria de l’obrer i el mitjà de transport). Per als trajectes llargs, els de la Regió (Mataró, Molins de Rei, Granollers, Sabadell, etc.) 4 Creixements impensables per tothom, menys per Jules Verne, que l’any 1899 va escriure The Day of an American Journalist in 2889, on s’imagina una metròpolis gegant on els edificis tenen alguns quilòmetres i els seus habitants estan alienats per l’ús d’aparells que ho fan tot. (Treball publicat a la revista The Forum el 1899). 36 utilitzar el ferrocarril podria representar més del 10 %. Preus que per si mateixos, sense comptar els temps de trajecte ni l’extensa jornada laboral, apartaven aquests transports de qualsevol solució quotidiana i els feien totalment inassolibles per a la classe treballadora. Amb el temps, les ciutats es reordenen en zones, s’especialitzen. Les ciutats, com es va teoritzar a la Carta d’Atenes, l’any 1933, han passat de ser ciutats “completes” a ciutats “zonificades”, ciutats en les quals viure, treballar, circular i tenir cura del cos i de l’esperit no es pot fer en el mateix espai; ciutats amb zones especialitzades i diferenciades per a cada activitat. En un principi va ser la necessitat de més qualitat de vida el que va portar a foragitar les indústries de les zones habitades. La contaminació industrial —per sorolls, per olors, i en general, per contaminació ambiental— feia difícil la convivència entre indústria i habitatge. A més, l’augment de la motorització de la població va possibilitar que les indústries es poguessin traslladar als extrems de les ciutats, a polígons especialitzats, allunyant-se dels habitatges dels treballadors, que veien com s’escurçava la seva jornada laboral al mateix ritme que augmentava el temps de desplaçament al lloc de treball. Les ciutats continuen creixent i les relacions entre ciutats són cada vegada més fluides. En un primer moment són les relacions comercials entre pobles i ciutats les que expliquen i justifiquen la realitat geogràfica. Fins i tot algunes propostes d’ordenació territorial es basen en la distribució de mercats naturals entre poblacions. P. Vila (1977, pàgina 87), en una entrevista molt posterior a les seves propostes de reordenació territorial, explicava molt clarament les bases de la proposta comarcal de 1932 a Catalunya: Vam començar fent-ho tot amb la base dels mercats, que ens va donar l’essencial per a tenir una caixa de comarques. Va ser una mica llarg, perquè vam voler ocupar les comarques pensant sempre en els serveis que havien d’anar-hi. És a dir, més que geografia, fèiem quasi política administrativa. Més endavant la millora en les comunicacions va facilitar que les relacions entre ciutats i pobles no fossin solament comercials, sinó que van ser les mateixes persones les que van crear noves relacions, buscant els serveis més enllà de la mateixa ciutat. Així, si en un primer moment van ser les indústries les que es van traslladar a uns espais propis, més endavant van ser altres activitats les que van cercar zones especialitzades. Avui la vida a les ciutats dels països desenvolupats transcorre en espais diferenciats i segmentats per edats, per activitats, segons les hores del dia i segons els dies de la setmana. Per estudiar s’han creat les ciutats universitàries; per a l’esbarjo i les zones d’oci nocturn hi ha espais acotats i parcs recreatius; per viure es disposa de zones exclusives d’habitatge; altres zones s’han especialitzat en el comerç i el sector terciari, moltes vegades en els solars lliures entre ciutats. 2.1.4 Les ciutats continuen creixent A les primeres migracions del camp a la ciutat, fruit d’un cert nivell de tecnificació, en segueixen moltes altres. Les guerres europees i locals van agreujant aquesta situació. El cert és que les ciutats pròpiament dites, o els seus entorns immediats, no han parat de créixer fins a finals del segle XX i tot apunta que ho continuaran fent al segle XXI. 37 L’any 1900 només un 10 % de la població mundial vivia en ciutats; l’any 2000 aquest percentatge superava el 50 % a tot el món i el 80 % a Europa, Amèrica i Austràlia. A principis del segle XX només una dotzena de ciutats superaven el milió d’habitants i gairebé totes eren als països capitalistes desenvolupats; en aquests moments, prop de 500 ciutats superen el milió d’habitants i estan repartides per tot el món. Més concretament, a la Declaració d’Istanbul sobre els assentaments urbans, d’Hàbitat II, es reconeix que del 80 % de la població d’Europa que viu en ciutats, el 20 % viu en aglomeracions de més de 250.000 habitants, el 20 % en ciutats mitjanes d’entre 50.000 i 250.000 habitants i el 40 % en ciutats petites de 10.000 a 50.000 habitants, i que només el 10 % de la població viu en poblacions de menys de 10.000 habitants. El món s’ha fet urbà i la població s’ha agrupat en les grans ciutats, les conurbacions, les àrees metropolitanes i les ciutats intermèdies que les formen. En el quadre adjunt, Serratosa5 (2000), sobre els assentaments urbans al món, situa l’evolució dels assentaments d’acord amb el nombre d’habitants i les dates de cada nou sistema d’organització urbana d’acord amb la seva grandària. En l’esquema es poden veure els creixements de les ciutats i els diferents noms que proposa en cada cas. 5 Serratosa, A. Quadre sobre l’evolució dels assentaments urbans al món, presentat a les Segones Jornades sobre Àrees Metropolitanes Comparades. Experiències de Planificació Metropolitana dins el Marc Europeu, Institut d’Estudis Territorials, 2000. 38 39 L’esquema posa de manifest les necessitats de planificació, que van des dels plans urbanístics fins als plans territorials quant al nombre d’habitants, i lògicament la superfície estudiada supera l’esquema de la gran ciutat i passa al de conurbació o d’àrea metropolitana. L’autor dibuixa un creixement continuat dels assentaments urbans cap a les regions metropolitanes i no descarta les acumulacions de més de cinquanta milions de persones, segurament en una data més tardana de la prevista per l’autor. Aquesta nova aglomeració l’ha anomenat galàxia urbana. El cert és que els creixements urbans cada vegada ocupen més territori, la ciutat s’escampa en els seus contorns com a perifèries pròpies o en forma d’altres ciutats més petites que acaben formant un continu urbà. I la nova ciutat s’ajunta amb les ciutats dels entorns, que també han augmentat la població i l’ocupació del sòl de la perifèria. Bon exemple del que diem són les paraules de Rueda (1998) quan, referintse a l’àrea metropolitana de Barcelona, diu: La explosión urbana que ha padecido la región metropolitana de Barcelona, especialmente desde la década de los setenta, a pesar de que se haya hecho día a día y lo hayamos visto con la naturalidad de aquello que nos es cotidiano, es de una dimensión considerable. En veinte años, para ser más exactos desde 1972 a 1992, se ha ocupado más suelo en asentamientos urbanos que en los dos mil años anteriores; en concreto, en estas dos décadas se ha destinado, para usos urbanos, la desorbitada cantidad de 26.000 hectáreas, habiéndose ocupado en los dos mil años anteriores nada más 20.000 hectáreas. En términos parecidos han crecido la mayoría de metrópolis españolas, que han visto cómo se multiplicaba el espacio urbano en detrimento de los espacios rurales y naturales. En el caso de la metrópoli barcelonesa, el ritmo de ocupación del suelo (eso quiere decir que ya no volverá a tener otro uso) ha sido frenético y continúa siéndolo, en una relación de 7 a 1, si se compara con la evolución de ocupación del espacio hasta la década de los sesenta. L’edificació es va dispersant sobre el territori i es fa difícil fixar-ne els límits. Es generalitza una voluntat de sortida de la gran ciutat. El trasllat a les zones menys poblades dels entorns es fa buscant un contacte amb la natura, una major qualitat de vida i un entorn més “humanitzat”, fora de la fredor del ciment i del vidre de la ciutat, on es considera que hi ha tots els perills acumulats. I curiosament aquesta anàlisi coincideix amb una línia històrica de pensament que considera la ciutat com a culpable de la degradació existent i busca el retorn de les persones a la natura com a solució de molts dels seus mals. 2.1.5 El retorn a la natura: creixements dins i fora de la ciutat Al llarg de la història, les propostes de reordenació urbanística han anat en dues direccions, aparentment contradictòries, però complementàries alhora. Per una part, la voluntat de treure persones de les ciutats i portar-les a una vida millor en zones obertes a la natura i amb una organització de l’espai capaç d’afavorir millors condicions d’higiene i de sanitat en el cos i en l’esperit. I per altra part, portar el camp a la ciutat amb solucions molt diferents, ja sigui creant anelles verdes entre els creixements o parcs urbans i periurbans, o simplement creixent en alçada per deixar àmplies zones verdes entre les edificacions. 40 La línia de pensament que propugnava el retorn de la humanitat a la natura ha estat teoritzada per Proudhon (1971) o per Howard (1898), que fins i tot va fundar les ciutats socials de Letchworth i Hampsteat, com abans Owen havia fet la ciutat de New Harmony o Considérant (1849) havia fet la colònia de la Reunió, experiències que moltes vegades van acabar amb fracassos econòmics, si no socials, ja que no és tant que la mala organització de la ciutat faci dolentes les persones, com que l’organització de la ciutat no és més que el reflex de la situació de les persones i de la societat en un moment determinat. Les propostes teòriques i pràctiques per buscar la ciutat ideal es van estendre a molts altres llocs. A Espanya podem esmentar la proposta, executada en part, de Soria (1882), a França les propostes de Garnier (1917) o a Amèrica les d’Stein o de Wright. Stein i Wright van ser fundadors de l’Associació Americana de Planificació Regional i, segons Friedman i Weaver (1981, pàgina 50), defensaven la ciutat, però en harmonia amb el seu entorn: Sus miembros concebían la ciudad como un foco de cultura urbana, una retorta en ebullición destilando los elementos culturales de la civilización: arte, literatura, debate libre, gobierno democrático. Pero también creían que la ciudad solamente podía sobrevivir dentro de un equilibrio orgánico con la totalidad de su entorno regional. Ciudad, campiña y naturaleza, todo era necesario, justamente compartimentado en perfecto equilibrio de unos elementos con los otros. Com explica Hal (1996), Marshall, abans de 1884, veia difícil sanejar les ciutats, si no era disminuint-ne la població, i per això havia suggerit que a la llarga seria econòmicament avantatjós traslladar una gran part de la població de Londres al camp, ja que en unes ciutats plenes i amb poca qualitat de vida el seu esponjament tant beneficiaria els que en marxessin com els que s’hi quedessin. Aquestes teoritzacions contra la ciutat existent, contra els habitatges en alçada i a favor del retorn de les persones al camp, dels habitatges aparellats o aïllats en parcel·la, ocupant quilòmetres i quilòmetres en extensió, s’han visualitzat com un fenomen col·lectiu, de grans proporcions, a partir del segle XX. I s’han adaptat paraules i conceptes per explicar aquest fenomen de dispersió. Patrick Geddes va copsar la dimensió regional del fenomen del trasllat fora de les ciutats. Va relacionar aquests canvis amb les noves tecnologies —les anomenava neotècniques— com l’energia elèctrica o el motor de combustió interna. Les neotècniques, segons l’autor, possibilitaven una descentralització industrial i feien que les grans ciutats es dispersessin i d’aquesta manera es formessin “conglomeracions” a l’entorn de ciutats existents o creant-ne de noves. Segons l’autor, la solució als problemes urbanístics de les ciutats depenia de la urbanització global de regions senceres. Opinava que sobre la base d’una urbanització de tipus regional les “ciutats jardí” es podrien distribuir de manera racional per tot el territori d’acord amb els recursos naturals, buscant l’equilibri en l’explotació dels recursos agrícoles i forestals i les zones edificades. D’aquest conglomerat de ciutats en va dir conurbació. Amb el terme conurbació, Geddes (1915, pàgina 34) va definir: 47 Els treballs posteriors de diferents autors (Nel·lo, 2001, pàgina 38) han demostrat que el procés d’expansió sobre el territori no comporta necessàriament més equilibri: Diversos autors han volgut veure darrera aquest procés no pas una desaparició de les tendències envers l’especialització funcional i la segregació social en els espais urbans sinó el seu manteniment sota noves formes. En el debat a Europa es contraposa el terme de ciutat compacta al de ciutat dispersa o ciutat difusa. Indovina (1990, pàgina 15), que és qui va utilitzar per primera vegada el terme de città diffussa, encara que ell mateix no descarta que hagi estat utilitzat alguna altra vegada, el fa servir com a “descriptiu d’una tipologia d’organització espacial” i diu: En particular ha d’indicar un territori ampli, un desenvolupament extensiu, al contrari d’una ciutat que ha de tenir un desenvolupament intensiu, i ha de tenir una funcionalitat urbana. A Catalunya, i més en concret a l’àrea metropolitana de Barcelona, també s’ha donat una gran ocupació del territori en els darrers anys.8 Però un estudi de Ferrer (2003, pàgina 138) sobre els usos del sòl, en una zona de l’àrea metropolitana i per un període determinat, ha permès comprovar que molt del nou sòl ocupat s’ha destinat a serveis, a equipaments i a activitats econòmiques i en una petita part s’ha destinat a la creació de noves zones d’habitatge.9 Això porta l’autor a defensar que les ciutats del nostre entorn són de “densitat raonable” i que els nous creixements s’han dedicat a la necessitat d’equipar les ciutats congestionades dels anys anteriors, han proporcionat uns eixamples equilibrats i uns parcs urbans i uns equipaments que l’urbanisme especulatiu dels anys seixanta i setanta havia impedit. Camagni (1998, pàgina 12) parla de metropolització per explicar el desenvolupament de la urbanització de caràcter dispers, discontinu des del punt de vista de la contigüitat del teixit ja construït, de baixa densitat encara que estigui ancorat en algunes macroàrees i fins i tot accentuant la seva concentració a escala interregional, i es pregunta quines són les raons del procés de dispersió que es manifesta arreu d’Europa, encara que amb modalitats morfològiques i tipològiques bastant diferents país a país. Sobre la dispersió de la residència, opina que les raons poden ser: • La disminució de la qualitat ambiental global de la ciutat històrica, de la conurbació densa. • L’evolució dels gustos i dels estils de vida. • Un efecte de desplaçament de les activitats residencials per part de les activitats terciàries, que poden oferir beneficis més alts. 8 Si ens remetem a les dades dels estudis del Pla territorial metropolità, veiem que l’ocupació de sòl hauria augmentat en unes 50.000 hectàrees en els darrers 50 anys. (Factors clau de la planificació territorial a l’àrea metropolitana de Barcelona. Pla territorial metropolità de Barcelona. Barcelona, 1999). 9 L’estudi es va fer a l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona durant el període 1970-1992. De les 10.000 hectàrees ocupades de nou, el 44,48 % s’havien destinat a infraestructures, equipaments i parcs urbans, el 19,85 % es destinaven a usos industrials i terciaris i els usos residencials representaven el 35,67 % del total. 48 • Els costos de reconstrucció del patrimoni immobiliari existent són més elevats que els costos de la construcció en espais verds extraurbans. • Estratègies per localitzar l’oferta residencial per part dels operadors immobiliaris, que troben als espais extraurbans millors condicions amb menys traves, majors oportunitats i menys limitacions urbanístiques i institucionals. I pel que fa a l’activitat econòmica, les raons de la suburbanització poden sintetitzar-se de la manera següent: • Reduccions dels costos d’instal·lació per totes aquelles activitats que no requereixen un accés directe al centre. • Accés reduït en cotxe a les localitzacions centrals. • Desenvolupament de nous models d’oferta comercial, basats en l’ús de l’automòbil. • Suburbanització de les residències i per tant de part del mercat de béns i de treball. Totes aquestes consideracions tendeixen a explicar uns avantatges físics i econòmics que els diferents operadors del mercat i les persones usuàries valoren abans de prendre una decisió. Seguint la linealitat de l’argumentació, podríem imputar a aquests col·lectius la responsabilitat d’uns creixements i d’una ocupació il·limitada del sòl. Però, com abans hem comentat, els creixements dels darrers anys, almenys als nostres entorns, s’han fet, la majoria de les vegades, d’acord amb el planejament aprovat. I, segons les lleis vigents, els creixements urbanístics en noves zones urbanes requereixen diferents acords del municipi i també del govern autonòmic. Abans de cada ocupació de sòl hi ha moltes decisions legals preses i moltes aprovacions que han legalitzat els fets. 2.1.7 Consideracions sobre els diferents criteris en l’ocupació de sòl En els criteris exposats fins al moment sobre la necessària relació de les persones amb la naturalesa, veiem que es proposen diferents maneres d’aconseguir-ho i això porta a propostes molt diverses en l’ocupació del sòl i dels territoris. A vegades pot semblar que hi ha una línia divisòria entre els col·lectius partidaris de la descentralització i els partidaris de la ciutat funcional, entre els que reclamen un retorn a la naturalesa i, per tant, la construcció d’habitatges en extensió amb espais lliures dins la mateixa propietat, i els que reclamen la ciutat d’edificis alts, però amb àmplies zones lliures entre edificis o amb parcs urbans per facilitar el contacte amb la naturalesa. El debat pot donar peu a veure unes persones com a partidàries de l’ocupació indiscriminada del sòl i unes altres com a partidàries de la contenció i de la 49 reordenació dels espais ja ocupats. Pot semblar que l’edificació en poca alçada i en construccions aïllades permet el contacte directe amb la natura que les grans construccions en alçada no permeten. Però, si fem abstracció d’algunes realitats i ens movem en un terreny més teòric, estudiant a fons els escrits citats fins ara i altres d’igualment importants, veurem que majoritàriament hi ha un gran respecte per la naturalesa i pels sòls encara lliures dels entorns de les ciutats. En tot cas, els uns i els altres incideixen en aspectes diferents del problema i moltes vegades proposen solucions contradictòries, encara que sigui buscant el mateix objectiu: aproximar la natura a les persones i garantir una mínima qualitat de vida per a tothom. Com a exemple d’aquestes afirmacions, reproduïm unes paraules de Siza (2003) que resulten paradigmàtiques d’aquesta voluntat de mantenir la relació de les persones amb l’ecologia i el paisatge. Per ell, la construcció en alçada és símptoma d’energia urbana i diu: Todo depende de las circunstancias específicas de los proyectos, pero los rascacielos son más ecológicos, menos agresivos con el paisaje que las urbanizaciones, estos conjuntos de viviendas monótonamente iguales que se extienden en mancha de aceite, desbordándose por las periferias de las ciudades. 2.2 Sobre els entorns metropolitans 2.2.1 Repercussió dels creixements en l’entorn immediat En l’informe de les Comunitats Europees “Europa 2000. Perspectives de desenvolupament del territori de la Comunitat” (1991), quan es tracta del desenvolupament del sistema urbà comunitari, es destaquen uns fenòmens que expliquen la situació actual de les ciutats del nostre entorn i que van ser exposats de la manera següent en la ponència de Milà i de Soler (1994): a) Fins a la meitat dels anys vuitanta les grans zones urbanes del nord d’Europa van experimentar un doble fenomen de creixement demogràfic i alhora de declivi de les ciutats centrals i de les conurbacions immediates per la dispersió de la població cap a zones urbanes perifèriques de les àrees metropolitanes, arribant a la pèrdua de població del conjunt metropolità, donant pas a un sistema urbà més equilibrat. Això s’explica perquè en aquest període els nuclis de moltes grans ciutats del nord varen acabar el seu període de creixement, com a conseqüència del declivi de l’activitat industrial tradicional, que es va veure reforçat per polítiques de foment d’una distribució geogràfica més equilibrada de la població i de l’activitat econòmica. Des de mitjans del anys vuitanta, algunes de les més antigues àrees metropolitanes han experimentat un notable ressorgiment econòmic, degut, per una part, a la contínua descentralització d’alguns sectors d’activitat econòmica i de serveis de menor nivell des dels antics nuclis metropolitans, cap a la seva perifèria immediata i, d’altra part, pel procés de reconcentració de les activitats 50 econòmiques de major nivell i representativitat en els cascs antics revitalitzats, mitjançant un seguit de mesures de “ennobliment” i de millores mediambientals dels centres urbans. b) En el sud d’Europa les grans ciutats van créixer per saldo migratori i per les altes taxes de natalitat durant els anys seixanta i setanta. Aquest creixement de les grans ciutats meridionals va disminuir a partir dels anys vuitanta, si bé van seguir desenvolupant-se les ciutats més petites de l’entorn. c) En general, tant en el nord com en el sud d’Europa, s’està desenvolupant un sistema urbà més descentralitzat a mesura que les grans zones metropolitanes creixen més lentament o perden població, en tant que les ciutats mitjanes i petites, sobretot en les regions més pròsperes, amb bones comunicacions i properes a grans zones metropolitanes, han posat de manifest els seus avantatges per a atreure residents, en especial personal especialitzat i activitats productives de mida petita o mitjana, més flexibles i que es beneficien de bones ubicacions, de temps de desplaçament més breus, de menys congestió i d’un medi ambient més net, sense renunciar als avantatges de la proximitat als grans nuclis urbans i a les seves conurbacions metropolitanes. A la vista d’aquestes previsions, constatem que la pèrdua de població de la gran ciutat a favor de les mitjanes i les petites s’ha mantingut, amb petites variacions, fins a aquests moments. Això ha portat al creixement de les ciutats mitjanes i petites dels entorns de la gran ciutat i a la creació de grans àrees urbanes, gairebé contínues, que no responen a cap organització administrativa. El creixement de l’àrea metropolitana moltes vegades ha estat més fruit d’una demanda urgent que d’un procés raonat i previst de descentralització i potser per això aquests creixements moltes vegades han estat al marge de les infraestructures necessàries, tant per a les activitats de les persones com per a les de les indústries. Com que els creixements s’han fet en aquestes condicions, moltes vegades han estat en forma de taca d’oli o a partir dels focus dels diferents nuclis urbans de les ciutats de l’entorn. I encara que en els dos casos es visualitzin com una gran ciutat, segurament els criteris morfològics i d’organització social seran molt diferents. Els creixements poden ser diferents segons el grau d’incidència i d’autonomia que cada una de les ciutats de l’entorn de la gran ciutat ha exercit sobre els seus mateixos creixements. La barreja d’usos que l’espai ciutat ofereix es pot veure desequilibrada quan els creixements no es preveuen i el govern de la ciutat no ha adequat les infraestructures a les noves expectatives. O quan es veu forçat a recollir, en el territori propi, les activitats, segurament incòmodes, que no caben en altres ciutats més grans. Mantenir l’equilibri dins la conurbació requereix reconèixer l’especificitat de cada nucli urbà i planificar conjuntament l’ordenació del territori. Aquest principi és especialment útil quan la conurbació està formada per una gran ciutat i per un conjunt de ciutats mitjanes i petites que mantenen la seva autonomia i el seu equilibri intersectorial. La realitat ens demostra que no sempre ha estat així. 51 Cal dir que, en tot cas, retent tribut a la racionalitat, es requereixen formes d’actuar conjuntes d’aquestes zones urbanes conegudes com a conurbacions, àrees metropolitanes o regions, tinguin o no tinguin una superestructura administrativa que les reforci. 2.2.2 Les grans ciutats centrifuguen persones El creixement de les ciutats dels entorns metropolitans s’ha fet, moltes vegades, a costa de restar persones i activitats a la ciutat central. Avui podem confirmar que les àrees centrals de les grans zones urbanes als països industrialitzats, des de fa uns anys i en contra de les previsions de les darreres dècades, perden població, activitat productiva i llocs de treball. Aquest és un fenomen no previst inicialment, ja que es pensava que els creixements de les ciutats eren il·limitats en tots els casos i no es preveia l’envelliment de la població o la disminució de densitat en l’ocupació dels habitatges. Aquest procés d’allunyament de l’activitat productiva dels centres de les metròpolis i sobretot l’allunyament de l’activitat industrial va acompanyat, i a vegades precedit, de la sortida de la ciutat de les persones que busquen més espai i més qualitat de vida per situar els seus habitatges. Aquest és un dels motius dels creixements de ciutats residencials i de ciutats petites i intermèdies de l’entorn de les metròpolis, que han crescut en la direcció d’alguna infraestructura o mitjà de transport que les relliguen amb la ciutat central, on cal anar sovint per feina, per compres o per oci. Aquest procés de trasllat en l’entorn europeu i mediterrani en què ens movem afecta en primer lloc les famílies establertes que disposen de renda o de patrimoni i que canvien l’habitatge de propietat col·lectiva en propietat vertical per un patrimoni exempt o moltes vegades també de propietat col·lectiva, però en horitzontal. En alguns casos el procés de trasllat es dóna amb l’ocupació permanent d’habitatges que inicialment van ser construïts per a l’oci dels caps de setmana i que el creixement de la urbanització “ha apropat” a la gran ciutat, on cal continuar anant per motius de feina, d’escola o de compres. També les persones amb menys renda es veuen obligades a traslladar-se fora de la ciutat. Els joves que busquen accedir al primer habitatge i que no tenen mitjans per a la compra d’un pis a la ciutat central o a les ciutats intermèdies, induïts per la “il·lusió de costos”10(Indovina i Savino, 1999, pàgina 7), es traslladen a la primera o a la segona corona de ciutats de l’entorn metropolità. El mercat immobiliari decideix, en bona part, la situació de l’habitatge. Sobre aquest tema podem disposar de les dades del treball de Jané i de Garcia (1992, pàgina 87) sobre el municipi de Barcelona. Aquest treball va donar l’alarma sobre la quantitat de persones joves que abandonaven la ciutat, moltes vegades en contra de la seva voluntat. Les autores diuen: En termes de població, la dècada dels vuitanta s’ha caracteritzat a Barcelona, per la creixent pèrdua de residents, especialment per la via del saldo migratori (...). 10 Indovina, F.; Savino, M. A. Terrassa i la nova disposició de la Regió Metropolitana. Noves perspectives de desenvolupament i polítiques. Ajuntament de Terrassa, 1999 (no publicat). Diuen els autors: “Sens dubte la casa costa menys en els centres petits que en la ciutat principal, però, malgrat això, no s’exclou el fet que altres costos com poden ser transports i necessitats afegides de serveis, facin que a la fi, la comparació sigui menys profitosa. És a dir, hi ha una espècie “d’il·lusió de costos” determinada especialment pel cost directe de l’habitatge”. 52 A causa de l’elevat percentatge d’emigrants que romanen a la província i que treballen a Barcelona, es constata un fort increment de la mobilitat de base diària. En analitzar el comportament d’aquestes famílies veiem que és més decisiu el fet de trobar un habitatge adequat a les seves necessitats que els inconvenients que es deriven dels desplaçaments quotidians residència-treball i que, en general, no afecten tots els membres de la família. Un treball més recent de Trilla (2002) demostra que és el preu de l’habitatge i no la seva situació el que motiva les persones a traslladar-se a la primera i a la segona corona de la gran ciutat; també explica Trilla que el lloc de treball és secundari en el moment de decidir el lloc de residència, tant per la seva temporalitat, com perquè han millorat les infraestructures i els mitjans de comunicació i, per tant, s’ha escurçat la distància entre el lloc de treball i el domicili familiar. La mobilitat, peatge que cal pagar en temps, diners i salut, recupera en bona part la reducció històrica de la jornada laboral. Gràcies a les facilitats en mobilitat, els territoris són continus i la distància per als desplaçaments obligatoris augmenta d’any en any. Malgrat que hi ha poques comptabilitzacions de l’increment del temps o de la distància recorreguda en desplaçaments diaris, en un arc temporal llarg, Miralles (1997, pàgina 61) posa dos exemples: Els suecs, per terme mitjà, han passat de recórrer 0,5 km el 1930, a recórrer-ne 33 km el 1985 per anar de casa a la feina (...). Als Estats Units els quilòmetres anuals recorreguts per càpita han augmentat un 22 % entre 1969 i 1990. Schrank i Lomax (2001, pàgina 189) donen les següents dades dels costos anuals, ja no dels desplaçaments, sinó de les congestions de trànsit que creen els desplaçaments en una sèrie de ciutats dels EUA. Els autors comptabilitzen les hores anuals i l’excés de combustible que les congestions originen i el cost econòmic que això representa per a cada persona que es trasllada en vehicle propi al lloc de treball, i els resultats són els següents: 53 Àrees urbanes Retard anual per persona (hores) Excés de combustible consumit per persona (litres de gasolina) Cost de la congestió per persona* (dòlars) Los Angeles, CA 56 318 1.000 Seattle-Everett, WA 53 307 930 Atlanta, GA 53 318 915 Houston, TX 50 288 850 Washington, DC-MD-VA 46 261 780 Denver, CO 45 254 760 San Francisco-Oakland, CA 42 246 760 Boston, MA 42 238 715 Portland, OR-Vancouver, WA 34 201 610 Nova York, NY-Northeastern, NJ 34 197 595 * Inclou retard i cost del combustible. Aquests trasllats de persones en desplaçaments obligatoris —estudis o treball— o voluntaris —compres o oci—, a més dels costos en temps i en salut personals, tenen costos indirectes en energia i en contaminació que repercuteixen en l’augment del producte interior brut. Segons va estimar l’OCDE/CE, els costos indirectes de transport tenint en compte la congestió, els accidents, la contaminació local i la global per a l’any 1994 a tot l’Estat espanyol van ser d’entre el 5 % i el 15 % del producte interior brut (López de Lucio, 1999, pàgina 11). I en la mateixa publicació l’autor afirma: Un reciente informe de la CE calcula que el transporte es responsable del 90 % de las emisiones de plomo, del 50 % de las de NOx, del 30 % de las de CO y del 22 % de las de CO2; en las áreas urbanas el tráfico provoca el 100 % de las emisiones de CO2, el 60 % de las de hidrocarburos y NOx, el 50 % de las partículas y el 10 % de SO2. Cal tenir en compte també el cost social i econòmic en accidents que les grans vies de comunicació provoquen o estalvien, per activa o per passiva, segons el seu disseny i les velocitats autoritzades. En aquest terreny destaquem els estudis d’impacte social de Junyent (1990) i l’estudi de Riera (1993, pàgina 71) sobre la rendibilitat social de les rondes de Barcelona, on demostra que l’existència d’aquesta infraestructura pot estalviar morts, ferits i danys materials que comptabilitza a partir de les dades de les companyies asseguradores i que calcula en 1.430.882.998 pessetes de l’any 1989. Les dades que l’autor aporta són les següents: 54 VALOR DELS ACCIDENTS ESTALVIATS EL 1990 SEGONS LA GRAVETAT DELS ACCIDENTS, EN CAS D’ ESTAR EN SERVEI ELS CINTURONS DE BARCELONA, EN PESSETES DE 1989 Estalvi Concepte d’accidentats Valoració Total en nombre en pessetes en pessetes absolut de 1989 de 1989 Morts.................... 22 12.882.409 283.412.998 Ferits greus....... 404 1.314.000 530.856.000 Ferits lleus......... 2.306 85.000 196.010.000 Danys materials.. 2.962 142.000 420.604.000 ------------------------------- - Total......... 1.430.882.998 A més dels costos esmentats, que tenen els trasllats obligatoris i continus per a les persones i per a la productivitat, si hi ha abandó de persones i d’activitats dels nuclis urbans, les expectatives de la zona queden minvades i les bases fiscals que se sostenen sobretot en l’activitat econòmica poden quedar afectades negativament. Això dificulta a públics i a privats la realització de les despeses necessàries per al seu funcionament i incrementa l’obsolescència de l’espai construït, cosa que incentiva indirectament el procés de trasllat i fugida dels seus habitants o veïns històrics. Aquest espai, sobretot al centre i als barris antics de la gran ciutat, que abans era viu i productiu, es degrada: tanca el comerç i els locals col·lectius resten sense clientela. Paral·lelament, els espais centrals, moltes vegades amb habitatges sense manteniment ni comoditats, són ocupats per una població amb poc nivell de renda. El creixement urbà comporta les seves pròpies malalties, com són les bosses de pobresa i la marginació. Glaeser (1994) en diu “el costat fosc de les externalitats d’aglomeració”. Segons l’autor, les ciutats grans són un brou de cultiu dels problemes socials. Els guetos o nuclis marginals que es formen a les grans ciutats tendeixen a autoalimentar-se; els fluxos d’informació que circulen entre els habitants dels guetos estan desconnectats del flux d’informació de la ciutat avançada i pot arribar un punt en què els problemes socials siguin tan importants que les ciutats perdin el seu atractiu i caiguin en una espiral de degradació. Aleshores el cercle és molt difícil de trencar i massa vegades, quan es trenca, és per expulsar els habitants de la zona i per convertir l’espai en un parc d’oficines i de serveis. Els estudis de Castells (1997) demostren clarament, segons Susser (2001, pàgines 479 i 480), que: La principal consecuencia de la renovación urbana en las ciudades industriales como París o Nueva York es el desplazamiento de los sectores sociales humildes y de la industria y su sustitución por espacio para oficinas. 55 D’exemples més propers no ens en falten, i encara que no sempre és així exactament, la majoria de les vegades el procés de difusió de les activitats i les persones sobre el territori comporta una forta reestructuració funcional i productiva, que allunya grans segments de població dels llocs centrals de les ciutats on potser havien viscut durant generacions. Disminueixen els habitatges i el nombre de persones que viuen i/o treballen al centre i a la resta de la ciutat. Pot passar que els llocs de treball que inicialment desapareixen reapareguin en edificis nous i moderns, amb altres formes i expectatives i segurament destinats a persones més joves i amb més nivell de formació. En un procés més o menys llarg, pot passar que, tot i haver-hi menys població i menys activitat productiva tradicional a la ciutat o al centre de la ciutat, la seva terciarització comporti un increment de les rendes generades i de la renda disponible per càpita. Fruit d’aquesta constatació, podem apuntar que el procés de difusió urbana pot afectar positivament o negativament les ciutats i les seves àrees centrals, d’acord amb la seva capacitat de reestructuració productiva. D’això es podria deduir que la situació de degradació dels centres urbans és evitable i que els governs de la ciutat, de la regió o de l’autonomia poden preveure actuacions per estalviar la degradació actual i possiblement una intervenció radical i traumàtica posterior. 2.2.3 Les grans ciutats centrifuguen serveis No només les persones sofreixen una pressió centrífuga que les allunya dels centres de les ciutats, sinó que també les indústries i alguns espais de servitud dels serveis de les mateixes ciutats sofreixen aquest procés d’allunyament. Com diu La Roca (2000, pàgina 97), en el cas de Barcelona: La posición dominante del municipio barcelonés en el Área Metropolitana (con o sin Corporación Metropolitana), ha facilitado la deslocalización, fuera del territorio municipal, de las actividades y servicios más molestos pero necesarios para el modelo de crecimiento que se propugna. Les grans aglomeracions urbanes tendeixen a ocupar tot el territori disponible. Alhora, l’aglomeració humana genera una necessitat en equipaments i en serveis difícil de solucionar en l’espai del mateix terme municipal i més quan aquests serveis necessiten grans espais i generen molèsties o poden generar-ne. Aleshores és quan les grans ciutats centrifuguen serveis necessaris però molestos. És evident que la gran ciutat s’especialitza. Expulsa del seu espai urbà els serveis tècnics d’abastament d’aigua, les estacions de tractament de les aigües residuals, fins i tot els grans magatzems d’aigua s’instal·len lluny de la gran ciutat i els dipòsits antics convenientment rehabilitats s’utilitzen per a biblioteca o qualsevol altre tipus d’equipament urbà. Ja no parlem dels cementiris o de les estacions transformadores d’energia o les plantes recuperadores de residus urbans... Els municipis dels entorns 56 metropolitans són els grans receptors d’aquests equipaments molestos, com ho són de les centrals tèrmiques i d’altres instal·lacions energètiques i d’eliminació de residus. Evidentment, els equipaments culturals, esportius o d’oci que generin rendes econòmiques directes o intangibles en forma de prestigi o d’avantatges d’entorn continuaran ocupant espai a la gran ciutat. Aquests equipaments, convenientment actualitzats, amb milions d’euros invertits en la seva construcció i massa vegades amb poca innovació quant al contingut i al lligam amb el territori de l’entorn, tenen la voluntat de servir com a reclam per recuperar centres de ciutats degradats per la renúncia a la governabilitat en el moment precís. Si aquests equipaments perden valor econòmic o social, com que el sòl urbà és un bé escàs i irrepetible al centre de les ciutats, pot ser que la ciutat central promocioni el seu trasllat a l’entorn metropolità i canviï una activitat obsoleta per una activitat amb més rendiment social, o simplement utilitzi l’espai per generar unes plusvàlues més directes. Per això, si no hi ha voluntat d’exercir la governabilitat, és a dir, d’utilitzar el planejament com a arma legal que la llei urbanística dóna a les administracions, els espais que queden lliures als centres de les ciutats es destinen a usos rendibles econòmicament: oficines, hotels, restaurants, comerç, oci i una mica de cultura si cal. Fins i tot pot passar que, quan el planejament existeix i impedeix certes actuacions, es reinterpreta, es modifica puntualment i porta a justificar que un solar previst per a equipament públic s’utilitzi per a activitats privades amb finalitat lucrativa. Aquestes actuacions, que escapen de la nostra valoració, formen part dels actes de govern que algunes administracions fan per sortir d’una situació límit que potser han provocat amb unes decisions equivocades o per falta de decisions en moments anteriors. 2.2.4 Les grans ciutats centrifuguen indústria Paral·lelament al trasllat dels serveis urbans molestos fora de la gran ciutat, hi ha el trasllat, evidenciat durant anys, de la indústria que va estar en l'origen, l’orgull11 i la motivació del creixement de la ciutat. En un primer moment, la indústria es trasllada als límits de la població, fora del nucli urbà, en espais creats especialment per a la indústria: són els polígons industrials. Les teories de la “zonificació”, explicitades a la carta d’Atenes, li han fabricat un espai diferenciat i especialitzat. Sembla que la indústria fora de la vista dels habitatges ja no molesta, no contamina, té un espai propi i els carrers amples dels polígons industrials permeten la circulació de vehicles de gran capacitat. Però aquest procés de trasllat no sempre és organitzat i sense traumes. De l'experiència pràctica que després detallarem es pot deduir que el procés de trasllat de la indústria, en la majoria dels casos, va precedit d’una readaptació, d’una reestructuració, si no d’un tancament de la indústria inicial. Si el procés és complicat, vol dir que durant un temps indeterminat, mesos o anys, l’edifici industrial dins el nucli urbà ha estat abandonat o, en alguns casos, compartimentat per acollir petites indústries o altres activitats (sobre la compartimentació, vegeu l’experiència 11 Vegeu les paraules de J. L. Sert (capítol 1) sobre l’orgull de la ciutat en veure el fum de les seves xemeneies. 63 En la mateixa publicació, diferents autors i autores constaten que els saldos migratoris de la ciutat de Barcelona han estat intensos vers les ciutats de la primera i de la segona corona i indiquen també que s’ha produït un saldo migratori de les grans i mitjanes ciutats cap a les més petites, sempre dins d’un entorn metropolità. Amb poc temps s’han integrat els municipis més llunyans i ara interactuen dins una mateixa àrea. La distància dels trasllats augmenta d’any en any. Cada vegada hi ha més persones que es mouen i ho fan en totes les direccions. I aquesta tendència té moltes repercussions en la necessitat d’infraestructures i de mitjans de transport. També els treballs de Castañer (2001, pàgina 15 i següents) van en el mateix sentit. Aquests treballs parteixen de la idea d’un nou concepte de ciutat; constaten que la ciutat real no s’adequa a les estructures polítiques i administratives que existeixen avui. Diuen que la “ciutat legal” no coincideix amb la “ciutat real”, i apliquen un model territorial per determinar la seva amplitud. La proposta es basa a determinar la mobilitat per motius de treball —mobilitat laboral— com a paràmetre principal i bàsic a partir del qual es poden delimitar les ciutats reals, tinguin la forma de ciutat difusa o d’àrea urbana en un sentit més morfològic. Segons Indovina i Savino (1999), una de les característiques de les àrees metropolitanes és que poden estar compostes per unitats institucionalment autònomes, però unides fortament per una relació economicofuncional i molt jerarquitzada. Aquesta visió coincideix bastant amb la de López de Lucio (1993, pàgina 153) quan diu que: El concepto tradicional de Área Metropolitana se basaba en la noción de un centro único: una ciudad central que concentra puestos de trabajo, equipamientos y servicios, rodeados de un espacio dependiente, suburbios residenciales, industrias descentralizadas, pequeños núcleos urbanos de origen rural absorbidos por el crecimiento, etc.” I ho contraposa al concepte de regió urbana, que diu que és: Esencialmente policéntrica: incluye diversas ciudades con sus periferias respectivas y sus núcleos centrales de mayor o menor relevancia pero siempre caracterizados por la acumulación de una serie de funciones que antes estaban reservadas al centro metropolitano único; evidentemente existen relaciones jerárquicas, pero la complejidad de la estructura locacional y de los flujos es considerablemente mayor que en los esquemas estrictamente focalizados y especializados. Les àrees metropolitanes, tinguin o no tinguin organització administrativa pròpia, formen part d’un territori que obliga els pobles i les ciutats que les formen a prendre decisions conjuntes. Aquesta proximitat dels nuclis urbans porta a una situació de reequilibri fins a aconseguir uns mínims serveis i qualitat de vida per a tothom. És en aquest sentit que podem dir que les previsions de la Unió Europea de fa deu anys s’han complert a bastament. Les ciutats mitjanes, sobretot les dels entorns metropolitans, s’han reequilibrat. Però també és cert que, alhora que s’anava aconseguint aquest mínim, ja sigui 64 gràcies a iniciatives generals o locals, el centre de la metròpoli ha consolidat el seu paper de centre i ha reforçat les funcions directives i institucionals del territori. 2.2.8 Característiques de l’estructura metropolitana Un cop analitzada la realitat de les àrees metropolitanes de la mà de diferents autors com són Indovina, Sorribes i López de Lucio, volem constatar unes característiques comunes a les àrees metropolitanes dels nostres entorns. Aquestes característiques, encara que aparentment semblen contradictòries, moltes vegades es donen al mateix temps i en molts territoris alhora. Ens referim a l’especialització i la dependència i a l’equiparació i l’equilibri. 2.2.8.1 Especialització i dependència L’especialització no es dóna només entre la ciutat central i la corona metropolitana, sinó que també es dóna entre els diferents espais que les formen. Així, constatem l’especialització dels nuclis urbans de la corona metropolitana en usos residencials, industrials i d’equipaments comercials i d’oci amb grans necessitats d’espai, i la ciutat central incrementa la seva especialització terciària i direccional.13 Un altre fenomen contrastable és la dependència que s’estableix entre la corona metropolitana i la ciutat central d’acord amb els llindars de demanda de serveis especialitzats que hi estan situats. El grau de dependència varia segons el grau de desenvolupament de l’àrea. Si aquest és alt, acostumen a aparèixer subcentres direccionals14 a la corona metropolitana. Amb això l’esquema radiocèntric de fluxos d’un lloc a un altre és més complex i equilibrat. En tot cas, sembla que les tendències confirmen que els nous i moderns subcentres metropolitans constitueixen zones amb perspectives de futur, com a subcentres metropolitans, si saben trobar el seu lloc respecte a la ciutat central i a les ciutats del seu entorn. El model d’especialització s’adapta bé a un món constituït per ciutats monocèntriques i independents, però resulta poc satisfactori per explicar la realitat de les àrees metropolitanes diversificades com és el cas de les mediterrànies. A menys que es defensi la compatibilitat del patró productiu de les àrees metropolitanes diversificades amb el de les ciutats especialitzades, argumentant que una gran àrea metropolitana pot contenir diverses ciutats especialitzades o també defensant que l’àrea metropolitana especialitzada pot estar formada per molts subcentres industrials també 13 Encara que el conjunt de l’estructura metropolitana tendeix a igualar les seves prestacions fins a un mínim comú a tota ella, el cert és que la ciutat central s’especialitza i tendeix a acumular l’activitat terciària per al seu propi consum, per al dels visitants o per al de les persones de la resta de l’àrea que requereixin productes especialitzats. Al mateix temps, les direccions de les grans empreses, com els nuclis de poder polític, econòmic, cultural i en menor mesura eclesiàstic tendeixen a buscar espais al centre de les ciutats si aquestes tenen serveis i qualitat. 14 Centres que acumulen poder i centralitat en serveis terciaris o en serveis a la indústria. Poden estar dins o fora de la trama urbana i poden ser creats de nou per afavorir un territori o poden respondre a activitats existents que en un moment determinat prenen un nou impuls. 65 especialitzats, envoltats per zones de residència de la població que ocupen i governats per administracions independents. Les tesis de Henderson (1997) i d’altres autors, en aquesta mateixa línia, diuen que les àrees metropolitanes poden analitzar-se com a clústers de ciutats especialitzades.15 És a dir, per explotar les economies de localització, les empreses de cada sector específic s’agrupen espacialment formant nuclis urbans. I per explotar les economies d’urbanització i estalviar costos de transport, cada cert nombre de nuclis urbans s’agrupen fins que formen àrees metropolitanes. El límit per a aquest reagrupament urbà, segons la lògica anterior, seria el fet que moltes ciutats especialitzades necessiten dispersar-se en el territori per aprofitar els recursos naturals. En canvi, quan l’especialització disposa d’indústries mòbils, és molt més fàcil que aquestes s’agrupin. Això és el que passa amb les activitats d’alta tecnologia, generalment no dependents de recursos naturals fixos en el territori. Moltes d’aquestes afirmacions s’observen a la realitat. Algunes activitats econòmiques presenten una clara preferència per la localització en el centre de les àrees metropolitanes. Per exemple: edició, R+D, etc. El mateix passa amb produccions de natura molt específica, amb un alt valor afegit i allunyades de la producció en sèrie, tal com maquinària de disseny específic. Les zones intermèdies es reservarien per a les activitats emergents en fase de desenvolupament experimental. I, finalment, els serveis avançats com banca, finances, publicitat, disseny, consultoria, alta formació, alta investigació, etc. es localitzen principalment als nuclis centrals de les àrees metropolitanes. L’altra cara d’aquest fenomen de reubicació d’activitats és la contínua especialització d’un determinat sòl per a habitatges. És previsible la continuació del procés d’expansió espacial urbà i potser el descens de la densitat en les zones residencials de nova creació. Com ja han posat de manifest molts experts com Camagni (1978) o Hall (1976), les tendències expansionistes en l’ocupació del territori continuaran agreujant els problemes de congestió, de consum d’espais naturals i de consum d’energia no renovable i contaminant. I com que els recursos sempre són limitats —tant si són recursos naturals com el medi ambient o recursos artificials com les infraestructures— i els col·lectius que els utilitzen en uns espais no ho fan en els altres, podem afirmar que l’especialització ja no és només entre espais de la mateixa ciutat, sinó que és entre cada una de les ciutats. L’especialització porta a la competència i a la complementarietat, i d’aquí a la xarxa de ciutats només hi ha un pas. 15 Segons Callejón, M. (1998, pàgina 9): “V. Henderson es uno de los autores que más ha contribuido a formalizar el modelo de especialización urbana. La hipótesis de Henderson se basa en el hecho observable de que las ciudades pequeñas y medianas presentan un patrón productivo altamente especializado. Ello quiere decir que, dejando al margen entre el 50 y 60 por ciento de la fuerza del trabajo de una ciudad que suele estar empleada en la producción de bienes y servicios no comercializables —producidos y consumidos dentro de la propia ciudad—, el resto de la población se encuentra empleada en el sector de bienes comercializables—aquellos que son exportados fuera de la ciudad”. 66 2.2.8.2 Equiparació i equilibri Si no la pròpia existència, sí que són el manteniment i la sostenibilitat de l’àrea metropolitana el que porta en un moment determinat a una equiparació i a un equilibri progressiu entre la ciutat central i les ciutats perifèriques en una situació de creixement normal i de desenvolupament de la mateixa àrea, tal com preveia l’“Informe 2000 de les Comunitats Europees” (1991). Si bé en el seu origen l’especialització es decanta en benefici de la ciutat central, que assumeix gairebé totes les tasques de subministrament de béns materials elaborats i d’oci per a la resta de l’àrea, a més de les tasques institucionals i de representació, després la continuïtat del mateix territori obliga a buscar una equiparació i un cert equilibri entre les parts. És la ciutat central la primera interessada, per necessitats físiques i funcionals, a desplaçar algunes activitats del nucli urbà, i aquest interès coincideix amb el de la resta de ciutats de l’entorn, que necessiten incrementar la seva oferta de serveis. Això porta implícitament o explícitament a unes polítiques de reequilibri del territori que han afavorit el trasllat de determinades activitats productives, tant industrials com de serveis, en un primer moment fora de la ciutat central i més darrerament el trasllat ja es constata més enllà de la corona de ciutats metropolitanes. Aquests desplaçaments de les activitats atreuen població que accepta la renúncia a viure a la ciutat central perquè els serveis de les ciutats i dels pobles dels entorns no són tan deficitaris com uns anys enrere, perquè valora uns criteris mediambientals superiors o simplement perquè el preu i les característiques de l’habitatge són molt més favorables fora del nucli urbà central. En l’estudi de Janer i de Garcia (1992, pàgina 91) citat abans, es diu: El fet de marxar de Barcelona implica una renúncia a un nivell locacional i genera els inconvenients de viure en un nucli reduït quant a nivell d’equipaments —escolars, sanitaris, comercials i ludicoculturals—, així com un increment dels desplaçaments diaris en hores punta, amb tota la problemàtica que comporta ja sigui en serveis públics o en transport privat. No obstant això, les famílies que marxen assumeixen plenament aquesta situació com a un mal menor, ja que consideren que les contrapartides que obtenen són netament superiors: estalvi econòmic en l’adquisició de l’habitatge, oferta més àmplia en relació amb la tipologia i millora del medi ambient i de la qualitat de vida. Aquesta dispersió de les activitats i de les persones sobre el territori pot fer pensar que l’equilibri entre les seves diferents parts és possible i desitjable, però aquesta tendència consolidada a Europa als anys vuitanta i noranta està canviant en la dècada posterior. Susser (2001, pàgina 479) reconeix que, arran de la globalització i de l’acumulació de poder, es retorna a una reconstrucció de la centralitat urbana, encara que afirma que aquesta recentralització es fa sobre la base d’una nova “estructura multinuclear”: Esta estructura no implica necesariamente una jerarquía entre centros, sino que requiere una combinación de centralidad funcional y simbólica que remita a un subconjunto específico de la región metropolitana o a la región metropolitana en su conjunto. 67 Les previsions de la CE dels anys noranta d’un equilibri més elevat entre cada una de les parts que formen les àrees metropolitanes i consegüentment d’una consolidació de les ciutats mitjanes, es van complir a bastament. Les ciutats mitjanes, sobretot les metropolitanes, han tendit a l’especialització, s’han consolidat i han trobat el seu espai en l’entorn metropolità. Però aquestes realitats, com analitzava Susser, queden alterades per les noves tendències recentralitzadores dels nuclis de poder i de decisió, que, tot i les tecnologies, sempre acaben tenint una traducció física en el territori. 2.2.9 Producció i canvi tecnològic Si la realitat de les nostres ciutats és que s’han convertit en unes ciutats “especialitzades”, tant per zones geogràfiques com respecte a les ciutats i els pobles de l’entorn, caldria analitzar quin és el paper que està fent el canvi tecnològic en aquesta carrera per a l’especialització de l’espai urbà. Persones expertes diuen que, en la mesura que els costos de transport de la informació es redueixen gràcies a les noves tecnologies de telecomunicacions, també disminueix la importància de les economies de localització i són la diversitat i les economies d’urbanització les que guanyen en interès (Harrison i Kelley, 1996). Solé Parellada (1999, pàgina 232), aprofundint en aquestes idees, apunta: Siendo la tecnología una de las variables más importantes en la elevación del nivel de competencia de las empresas y junto con el capital humano, la variable decisiva para procurar la innovación territorial y el aumento de la complejidad territorial, es razonable que administraciones e instituciones varias sientan la obligación de mejorar el nivel tecnológico de los agentes. Para ello habrá que mejorar el espacio de soporte y mejorar la organización. En este entorno la política científica y tecnológica tiene su acomodo. Millorar l’espai de suport i millorar l’organització són objectius indispensables per mantenir el nivell de competència de les empreses i per fer que les ciutats trobin el seu lloc en la complexitat territorial. Els entorns d’activitat són prou importants per poder afirmar que la probabilitat d’adopció d’una nova tecnologia depèn més de l’entorn territorial de l’empresa que de la proximitat o densitat de clústers d’altres productes de la mateixa activitat. Les empreses que se situen en entorns amb una aglomeració d’activitat més elevada adopten més ràpidament les innovacions. Paral·lelament de les empreses situades en àrees rurals, les que són filials de multinacionals també presenten molta més tendència a adoptar innovacions de procés que les empreses aïllades, sense connexions a “xarxes”. Un factor que no s’ha de menystenir és la qualitat dels entorns relacionals de les implantacions industrials: 68 L’experiència apunta que una bona qualitat de les zones residencials acostuma a ser un factor clau en les preferències de localització de moltes empreses amb negocis d’abast global. Callejón (1998). En la mesura que les tecnologies de la informació redueixen les distàncies, s’ha d’esperar que condicionin l’organització espacial de la societat. Alguns estudis pronostiquen que la tendència de les persones i de les indústries a concentrar-se en ciutats d’alt cost es podria reduir. Però es detecten tendències diferents i simultànies. La manera com el canvi tecnològic reordenarà espacialment l’activitat econòmica dependrà en bona mesura del tipus d’activitat. D’acord amb l’informe OTA (1995), el principal problema al qual s’enfronten les ciutats és el de dotar-se de capacitat per respondre al canvi tecnològic. D’acord amb les tendències identificades en l’informe, es desprèn que:  Les activitats d’alta tecnologia presenten mes tendència a localitzar-se a les àrees metropolitanes i darrerament en edge cities. Alguns experts suggereixen que la població qualificada que ocupa les activitats d’alta tecnologia reforça les preferències per les localitzacions amb infraestructures modernes i entorns cuidats, la qual cosa els allunya dels antics centres metropolitans, moltes vegades degradats.  L’impacte de les noves tecnologies de la informació sobre els clústers d’activitat existents dependrà de les característiques d’aquests. No tots responen a la mateixa lògica d’organització ni de funcionament. Algunes concentracions espacials d’empreses giren a l’entorn d’una única empresa gran. En d’altres predominen les filials de multinacionals. Els anomenats districtes industrials estan compostos de petites empreses independents. En conjunt s’espera que les noves tecnologies de la informació redueixin la importància de les economies de localització i facilitin la segmentació de funcions dins les empreses. En aquest sentit, el canvi tecnològic seria desconcentrador.  Els diferents sectors d’activitat creixen a ritmes també diferents i això afecta les pautes de localització en marxa actualment. L’informe OTA va trobar que alguns serveis a les empreses tendeixen a localitzar-se al centre de les zones metropolitanes. Tot i així, algunes de les activitats, del tipus processament de dades i assegurances, tendeixen a localitzar-se fora dels centres metropolitans. Es podria deduir que els efectes del canvi tecnològic sobre la concentració i les economies d’aglomeració són múltiples i variats. Les diferents experiències demostren que es pot arribar a conclusions francament oposades. En alguns casos pot semblar que les noves tecnologies de la informació accentuen l’erosió de la base econòmica dels centres de les ciutats mentre faciliten el desplaçament d’activitat cap a perifèries urbanes o àmbits més rurals. I en d’altres casos pot semblar el contrari: es podria dir que la innovació i les noves tecnologies enforteixen el paper com a “tecnòpolis” de les ciutats. El debat actual a vegades reprodueix les opinions de fa un parell de segles sobre els desastres i/o els avantatges de les ciutats. Per una part, les ciutats eren i potser encara són el brou de cultiu de la delinqüència i de la descomposició social i això porta 69 a promoure la desconcentració cap a les perifèries. Per altra part, s’expressa la idea oposada i s’assenyala el paper positiu de la ciutat en la convivència, l’oci i la cultura. També l’augment de la sensibilitat mediambiental ha incidit en el debat. La necessària aglomeració que genera la ciutat pot ser denunciada pel nefast impacte mediambiental, però no és menys cert que un creixement urbà més compacte pot portar a un desenvolupament sostenible. Els estudis empírics més recents apunten cap a la configuració d’una nova fase en el desenvolupament urbà dels països de l’Europa occidental. Sembla que es confirma que el procés de descentralització s’està acabant i s’observa una tendència més evident a la recentralització d’activitat en les principals àrees metropolitanes europees i també de les àrees metropolitanes perifèriques cap a les grans ciutats d’Europa. Hi ha una tendència favorable a la recuperació dels valors més urbans almenys per part de certs segments de la població de classe alta i mitjana,16 que opten pel retorn als centres de les ciutats, ara rehabilitats, amb gran oferta cultural i terciària i on la població originària ha estat foragitada per actuacions directes o pel mercat del sòl. Aquest fenomen es coneix amb el nom de gentrificació. 2.3 Les xarxes de ciutats Les xarxes de ciutats es defineixen com a sistemes de relacions horitzontals, no jeràrquiques, entre centres urbans especialitzats que produeixen externalitats derivades de la integració complementària/vertical o bé de les sinergies/cooperació entre centres urbans (Camagni i Salone, 1993). Aquesta definició del que és una xarxa de ciutats comporta un seguit de realitats prèvies, algunes lligades a la mateixa existència de les ciutats en un moment determinat del seu desenvolupament i d’altres han estat induïdes o forçades des de l’Administració o des d’altres institucions o entitats de la zona. Com explica Callejón (1998, pàgina 16), el concepte de xarxa de ciutats pot visualitzarse en un doble vessant: com una realitat observable i com una forma de política econòmica de desenvolupament local. Moltes vegades hi ha tendències espontànies que cal estimular i encarrilar quan hi són i que cal crear quan no neixen per si mateixes. Aquest criteri d’estimular els avantatges i les especialitats de les ciutats per convertirles en pol de referència i ser atractives per a les persones i les activitats ens porta al criteri de la competència entre ciutats i entre territoris. Hi ha un intens debat sobre si realment es pot parlar de ciutats competitives i en quin sentit són competitives. Krugman (1993, pàgina 293) argumenta que les ciutats són tan sols “una localització” per a empreses i companyies que competeixen entre elles, i que no té sentit parlar de ciutats competitives. En canvi, altres autors, com Lever 16 Desconeixem la incidència que, sobre aquesta tendència al retorn al centre de la ciutat de persones i sobretot d’empreses, hi poden tenir les actuacions terroristes en el cor d’una de les ciutats terciàries per excel·lència: Nova York. Sembla que algunes firmes han optat per buscar centres de producció més dispersos i distribuïts sobre territoris més amplis, en entorns menys urbans i sense la concentració emblemàtica dels centres productius. 70 (1999, pàgina1029), argumenten que les ciutats estan en competència, encara que no de la manera que ho fan les empreses comercials. Diu que les ciutats competeixen pel dinamisme de la inversió, pel creixement, per l’augment de població, pel turisme, per aconseguir fons públics i per ser la seu de grans esdeveniments, siguin econòmics, esportius o culturals. D’acord amb Camagni i Salone (1993), el concepte de xarxa de ciutats es fonamenta en la lògica del comportament espacial de les empreses. Aquest comportament pot obeir a tres lògiques diferents: la lògica territorial, la lògica de la competitivitat i la lògica de la xarxa d’empreses. La lògica territorial es dóna quan l’empresa està abocada a la producció per al territori de l’entorn. Està configurada per les economies d’escala en la producció i per les economies genèriques d’aglomeració. Quan la primera funció de les empreses és la competitivitat en mercats oberts, quan el seu comportament és dominat per la lògica de la competitivitat, les empreses s’esforcen a reduir costos i a millorar la seva eficiència per mitjà de la localització en entorns adients, rics en externalitats i amb estratègiques d’integració vertical i horitzontal. S’imposa la lògica de la competitivitat. I, finalment, quan la innovació és la funció principal de l’empresa, aquesta tractarà de millorar la seva eficiència innovadora per mitjà de l’aprofitament d’un medi ambient curós i innovador o bé establint acords de cooperació amb empreses innovadores allunyades. Aquesta és la lògica de la xarxa d’empreses. El seu objectiu és formar un club que produeix un bé col·lectiu constituït per externalitats interempresarials entre els socis. I un cop traslladades les tres lògiques anteriors de les empreses a les ciutats, tenim tres tipus de xarxes de ciutats: xarxes jeràrquiques, xarxes complementàries i xarxes sinèrgiques, que Callejón (1998) explica així: • En las redes jerárquicas de ciudades la posición de cada una de ellas coincide con la importancia del mercado al que abastece tal como se establece en la teoría urbana clásica. • En cambio las redes de ciudades complementarias se componen de centros especializados y complementarios en la producción; este tipo de redes se observa en Italia (Padua — Treviso — Venecia) o en Holanda (Randstad). Las ciudades pertenecientes a redes complementarias se relacionan por vínculos comerciales de carácter horizontal. • Por último, las redes sinérgicas aprovechan externalidades generadas entre ciudades con bases económicas similares que mantienen relaciones de cooperación. No interviene la proximidad espacial sino otro tipo de sinergias. Por ejemplo, hay networks de ciudades financieras o de ciudades que componen un circuito turístico. I conclou que les xarxes sinèrgiques poden correspondre a diferents categories de ciutats. Poden ser ciutats d’alt nivell que fan nodes d’informació a escala internacional i acullen centres de decisió amb funcions complexes, per exemple la xarxa Eurocities, que, entre d’altres coses, exerceix de portaveu de les ciutats europees davant les institucions comunitàries. Poden ser xarxes de ciutats de menor nivell, amb un interès 71 comú en una especialització similar i que aconsegueixen aprofitar economies d’escala en l’àmbit del network. Com a exemple d’aquest segon cas parla de les relacions entre les ciutats del Nord i de Pas-de-Calais a França i les ciutats de la veïna Valònia a Bèlgica. El seu objectiu és desenvolupar programes comuns d’infraestructures en els camps econòmic, industrial i tecnològic. Un altre exemple el constitueixen les poblacions que formen el corredor turístic del riu Loira a França. En aquest aspecte de cooperació interciutats, la Unió Europea ha plantejat iniciatives comunitàries i programes amb els governs regionals o nacionals per estimular les relacions de cooperació entre ciutats a partir dels interessos comuns que les puguin identificar. En tot cas, és clar que en tot moment la cooperació interurbana coexisteix amb la competència interurbana. 2.3.1 Condicions de les ciutats per al treball en xarxa Per poder treballar en xarxa, les ciutats han de complir uns mínims interns que els permetin assumir l’externalitat amb certes garanties. Pié (2002, pàgina 255) opina que les ciutats només estan madures per treballar en xarxa quan han aconseguit uns mínims serveis col·lectius i una qualitat de vida més o menys generalitzada i quan: Amb l’acció pública dels darrers anys [a les ciutats] s’han cobert els equipaments i els serveis bàsics de l’equitat. Només una ciutat que s’ha dotat d’equipaments i ha cobert equitativament uns mínims serveis públics per a tothom —parlem dels estàndards propis dels nostres entorns, sense valorar-ne la suficiència—, només aleshores la ciutat està en condicions d’analitzar la seva ubicació territorial i de canviar la relació amb la ciutat i els territoris propers. Aleshores i només aleshores la ciutat pot deixar de pensar individualment per tamisar les seves propostes en el marc de la xarxa de ciutats de la qual forma part. Seguint els raonaments anteriors, la ciutat, per funcionar en xarxa, ha de canviar la zonificació dins el terme municipal i ha de compartir la barreja, dins i fora de la ciutat. En un moment determinat, les ciutats van passar de compartir en el mateix espai l’habitatge, el lloc de treball i l’esbarjo a ser ciutats sectorialitzades, zonificades, amb espais propis per a cada activitat, i ara, quan parlem de xarxa de ciutats, estem tornant a zones especialitzades. L’especialització és més àmplia, els espais especialitzats poden estar més lluny de lloc d’origen de cada usuari i cal recórrer més distància per tenir certs serveis: treball, compres, formació, etc. Extrapolant aquest criteri, podem parlar de ciutats especialitzades que donen serveis especialitzats a la resta de ciutats. La voluntat del govern de la ciutat en aquesta etapa ja no és tant la d’homogeneïtzar o d’equilibrar les zones o els barris de la ciutat per arribar a uns mínims equitatius entre tots els habitants, com la d’afavorir la diversitat. Es parteix de situacions molt diferenciades, però cal fer-ho sense tancar portes a un mínim per a tothom, que és el principi del qual partíem i també és la condició indispensable per assumir aquest pensament més ampli d’un territori en xarxa, si és que es vol mantenir l’equilibri en el seu si. 72 No es tracta tant de reequilibrar cada tros de territori com de complementar-lo. Allò que sigui propi d’un territori no cal que es repeteixi en el territori del costat i a la inversa. Ara la visió ja no és de la ciutat o des de la ciutat, sinó del territori que inclou aquesta i altres ciutats, i l’equilibri s’aconsegueix complementant unes zones amb les altres. La supervivència de cada zona depèn del seu encaix amb la resta i de la necessitat que la resta del territori pugui tenir dels serveis que una part d’ell li pot prestar. La interrelació, sigui en horitzontal o en vertical, sigui en igualtat entre les parts o amb supremacia d’una sobre les altres, està servida. Les relacions en xarxa són alhora individuals i col·lectives, són accions econòmiques i són accions d’oci o de treball o d’estudis o simplement socials, però són accions a les quals tots els col·lectius es deuen. L’ús del territori es generalitza d’una manera més àmplia. Ja no és patrimoni d’unes capes amb poder adquisitiu i amb mitjans per desplaçar-se i per escollir el millor de cada lloc. Ben al contrari. S’ha generat una obligatorietat en l’ús del territori, ja que molts serveis i moltes especialitats no es poden trobar a menys distància. Allò que abans podria ser motiu de prestigi, com fer ús dels serveis d’altres ciutats en certes compres, oci o treball especialitzat, s’ha convertit en una rutina o fins i tot en una càrrega. Els espais de cada ciutat i de cada tros de ciutat s’especialitzen i competeixen per trobar el seu lloc. Tampoc la jerarquia entre territoris no és un valor per si mateixa en aquesta especialització del territori. Preval la col·laboració o la cooperació entre territoris, encara que aquí podríem remarcar que la inèrcia de la jerarquia i la seva realitat són prou pesants per condicionar durant molt de temps el desenvolupament de la resta del territori i la configuració de la xarxa. La realitat mostra a bastament que, en un entorn metropolità, la ciutat central continua decidint. La gran ciutat moltes vegades planifica per acció les seves necessitats i per omissió les del seu entorn. Quan una ciutat pensa en termes de xarxa sobre el territori vol dir que ha acabat l’etapa de cercar els seus límits i ha passat a una etapa d’obertura vers l’entorn. Ha deixat de pensar en l’autosuficiència i passa a defensar la interrelació. Aquesta forma d’exercir l’acció de govern en termes territorials no fa altra cosa que reproduir en l’àmbit de la responsabilitat pública el que ja és una realitat en el món de les relacions econòmiques i socials, en l’esbarjo i en la radicació dels llocs de treball. El desenvolupament de les ciutats comporta el seu funcionament en xarxa. I una visió més àmplia del territori dóna resposta a una realitat que la legislació pot ser que no reculli, però que els ciutadans viuen cada dia. L’espai ciutat fa molts anys que no és autosuficient i això ho sap la població que ha de traslladar-se constantment per estudis, per feina, per oci o per consum. Per això Henderson, com altres autors, diu que les àrees metropolitanes diversificades són compatibles amb les xarxes de ciutats mitjanes. I defensa que una àrea metropolitana pot ser un clúster de diverses ciutats especialitzades en activitats diferents, ja que una gran àrea metropolitana pot estar formada per diversos subcentres especialitzats coincidint o no amb els límits de les ciutats. Les economies d’aglomeració ja no són un atribut de l’espai continu, sinó de les xarxes que connecten llocs geogràfics entre si. 79 Aquestes firmes poden ser, per exemple, empreses relativament petites, especialitzades en activitats d’alta tecnologia, en les quals la localització està molt determinada per les preferències dels treballadors molt qualificats que ells ocupen o per la de les persones que les han creades. Aquest tipus de ciutat molt sovint pot també ser un lloc que atreu turistes per la seva pròpia naturalesa. • Ciutats situades al centre de zones rurals que han guanyat població amb la disminució de l’ocupació agrícola i l’arribada d’habitants del camp a la recerca d’altres ocupacions. • Ciutats que han aconseguit desenvolupar una especialització particular, susceptible d’oferir per a aquesta especialitat un suport tècnic o alguna altra característica important i sobretot treballadors tan competents com els de les grans ciutats. • Ciutats que formen part de xarxes que engloben ciutats de mides similars a la mateixa regió i que poden oferir globalment infraestructures i equipament idèntic al de les grans ciutats, o també ciutats que tenen lligams amb les grans ciutats més distants, però amb unes comunicacions molt bones. I sembla que les ciutats mitjanes més desenvolupades als anys vuitanta a Europa són les que pertanyen almenys a dues d’aquestes categories alhora. L’informe “Europa 2000” (1991) ja preveia que la dispersió de les activitats i de les persones sobre el territori portava a un sistema urbà més descentralitzat. Observava que les grans zones metropolitanes creixien més lentament o perdien població, mentre que les ciutats mitjanes i petites, sobretot en les regions més pròsperes de les grans zones metropolitanes i amb bones comunicacions, posaven de manifest els seus avantatges per atreure residents i d’una manera especial atreure personal especialitzat. També anunciava que les ciutats mitjanes estaven en condicions d’atreure activitats productives, segurament mitjanes o petites, sempre més flexibles i que s’haurien de beneficiar, lògicament, d’una bona ubicació, amb temps de desplaçament més breus, de menys congestió i d’un ambient més net, sense renunciar als avantatges de la proximitat als grans nuclis urbans i a les conurbacions metropolitanes. Aquestes premisses serien possibles sempre que les ciutats mitjanes exercissin les seves capacitats per fer possible l’atracció de persones, d’indústria o de serveis que abandonaven la gran ciutat a la recerca d’alguna cosa que el nou espai territorial podia oferir. Aquestes mateixes opinions favorables a les noves oportunitats de les ciutats mitjanes les comparteix Fournier (1999, pàgina 11) quan diu: Las “ciudades intermedias” constituyen nodos de la red territorial que configura el sistema urbano mundial, hoy en día fuertemente dirigido por la dinámica de la globalización económica. En una red territorial consolidada, éstas pueden ser centros regionales de equilibrio y de regulación, tanto desde el punto de vista demográfico como desde el económico, lo que puede tener un impacto sobre la reducción de la pobreza, la violencia y los perjuicios ecológicos en las grandes ciudades. Esto ocurriría evidentemente a condición de que estas ciudades intermedias participen activamente en los cambios que se dan en los modelos de 80 producción, de consumo, de concentración demográfica y de ordenación territorial, en el contexto de un desarrollo a la vez geográfico, ecológico, social y cultural; en este aspecto, se promueve cualquier intento por alcanzar un “desarrollo urbano integrado. El procés de reubicació de la indústria sobre el territori i de dispersió de les persones en territoris més amplis ha tingut repercussions. Segons Castañer i altres (2001, pàgina 9): Ha comportat una difusió del sistema de vida urbà, una desconcentració de les ciutats i la possibilitat d’assumir noves funcions per part dels sistemes urbans. També la globalització, el canvi tecnològic i sobretot la fragmentació del sistema productiu poden haver repercutit favorablement en les ciutats i en les ciutats mitjanes, que és el cas que ens ocupa, si aquestes han pres la iniciativa i han posat les seves capacitats al servei de les noves oportunitats. En aquest procés de reordenació territorial, les ciutats mitjanes han tingut a les mans l’oportunitat i la possibilitat d’administrar el canvi sobre el seu territori, han pogut gestionar els creixements, han facilitat certes activitats i han influït en la creació de llocs de treball; i també han pogut preveure la reconversió dels espais industrials obsolets dins el nucli urbà en espais disponibles per a altres usos més d’acord amb les noves necessitats. I si això és així, i des del govern de la ciutat s’ha fet ús d’aquestes possibilitats reals i legals, podria ser que el territori de la conurbació, després d’aquest procés, fos més equilibrat que fa uns anys. Seguint la lògica del raonament fet fins ara, que treballarem en els propers capítols, les diferències econòmiques entre ciutats es podrien haver equilibrat. Les ciutats mitjanes han viscut en primera línia aquest procés de canvi i, si han sabut governar-lo, poden haver estat les grans beneficiàries de la nova situació, almenys en un primer moment. 2.4.2 Ciutat mitjana o ciutat intermèdia Encara que molts autors i autores, com veurem al llarg del text, utilitzen indiferentment les paraules mitjana o intermèdia per referir-se a aquestes ciutats, caldria fer algunes precisions. Totes les ciutats, també les mitjanes i/o intermèdies, tenen diferents angles des dels quals es poden valorar. Segons el paràmetre escollit, es prioritza una característica en detriment de les altres. Per això aquest treball intenta valorar la realitat d’aquestes ciutats des de diferents angles, però, com dèiem en el capítol de presentació, la valoració que proposem de les ciutats té la voluntat de recollir el punt de vista de la mateixa ciutat. És per això que en el text s’ha utilitzat decididament la paraula mitjana i no intermèdia. 81 La paraula intermèdia la interpretem com un valor de funció, funció referida entre una ciutat més gran i una de més petita, on la definició de ciutat intermèdia depèn de la seva activitat com a mitjancera entre les dues realitats que la defineixen. Considerem que la dimensió, amb els amplis marges que ens hem donat, és un valor definidor i bàsic per si mateix en el moment d’identificar una ciutat. I potser ens atreviríem a dir que la majoria dels condicionants que anirem analitzant en bona part tenen com a premissa prèvia la dimensió de la ciutat. A la paraula mitjana li donem un valor de dimensió però també de continguts. La dimensió, en els entorns del sud d’Europa, és la d’una ciutat d’entre 50.000 i 250.000 habitants, que és sobre les que hem treballat com es veurà en capítols posteriors. I els continguts els centrem en les capacitats de la ciutat per fer front a les seves necessitats i per donar uns serveis amplis i complerts a les persones que les habiten i a les de les poblacions dels entorns, si cal. Els continguts els basem en un seguit de paràmetres que ens poden donar una idea de l’equilibri de la ciutat i del seu nivell de qualitat de vida; entenem que el grau de benestar de les persones que viuen en una ciutat es pot mesurar en el grau assolit per aquests paràmetres. 2.4.3 La ciutat mitjana condicionada pels creixements de la gran ciutat Encara que la situació i la història són diferents en cada àmbit geogràfic i en cada situació, hi ha una constant en les relacions entre la gran ciutat i les ciutats i els pobles de l’entorn que va més enllà de les voluntats de cada un i que, en el cas que ens ocupa, condiciona totalment l’estatus de les ciutats mitjanes. En aquest sentit, és significatiu l’estudi dels creixements de l’àrea metropolitana de Barcelona, que tantes dades ens aporta sobre la nostra realitat immediata. En aquest treball, els autors, Font, Llop i Vilanova (1999, pàgines 102 i següents), detecten tres models en el creixement contemporani de la regió metropolitana de Barcelona: • “Creixement per agregació”, al començament dels anys setanta. • “Creixement per dispersió”, a mitjans dels anys vuitanta. • “Creixement per polarització”, a les transformacions recents. Els autors parlen de tres models diferents i superposats i especifiquen que, encara que es presenten com a tres models successius en el temps, cada un d’aquests models no s’esgota en un període determinat. No són models excloents, ja que d’alguna manera, en moments de grans creixements, totes les tendències són sempre presents en un punt o un altre del territori estudiat. En tot cas, es marquen les etapes en el moment en què cada característica predominant ha tingut el seu pes relatiu més gran. 82 En cada una de les tres etapes esmentades, la relació de les ciutats mitjanes amb la gran ciutat i amb les poblacions del seu entorn ha estat diferent. En una primera etapa de creixement per agregació, l’atracció de la gran ciutat és imparable; les ciutats de l’entorn poca cosa poden fer per impedir la sagnia de persones amb un cert nivell econòmic o de formació que van a la gran ciutat a trobar allò que no troben a les altres poblacions: habitatge d’un cert nivell, una feina més qualificada, el comerç i l’oci més desitjats... I al començament dels anys setanta, aquesta fugida dels col·lectius amb més poder adquisitiu, amb més preparació tècnica i potser amb més inquietuds, impedeix alhora a la ciutat mitjana desenvolupar les seves potencialitats. És escaient reproduir aquí les paraules de Brunet (2000, pàgina 112) quan diu: Finalment cal remarcar que la situació de les ciutats mitjanes d’Europa central i oriental és moltes vegades catastròfica, ja que el seu procés d’urbanització ha estat negligit en profit de les capitals que s’han beneficiat d’un fort procés de concentració de poders. Aquest procés és doble per a la ciutat mitjana. Al mateix temps que perd certs col·lectius i disminueix el seu poder econòmic, social i potser polític, la ciutat mitjana continua creixent per agregació. Les ciutats mitjanes de l’àrea metropolitana de Barcelona, en aquesta etapa del seu creixement, es consoliden com a grans polígons industrials on aterra la indústria que surt de la gran ciutat. Es creen llocs de treball i la ciutat augmenta en població, però els serveis no creixen al mateix ritme: falten places escolars, habitatges, llits hospitalaris i la qualitat de vida disminueix en aquestes ciutats dissenyades, planificades i previstes per servir les indústries. La forta immigració que la indústria reclama provoca un fort augment demogràfic i requereix l’ocupació de nous espais per fer habitatges dins o fora de la ciutat, espais no sempre comunicats amb la ciutat ni amb disponibilitat de serveis. El planejament i la gestió del sòl, fins a començament dels anys setanta, anaven al darrere de les necessitats i a vegades també de les realitats. És significatiu el redactat de la “Memoria del Plan general de ordenación de Sabadell” (1961), on es diu que s’accepta la situació de fet a la zona d’Arrahona-Merinals, qualificada com a zona industrial i on, en contra de la normativa vigent, s’havien construït centenars de pisos de l’Obra Sindical del Hogar en un terreny industrial que el mateix Ajuntament havia cedit per fer-hi habitatge. El Pla d’ordenació urbanística, davant els fets consumats, l’únic que pot fer és compensar la pèrdua de sòl industrial requalificant nous solars per a indústria en un altre espai de la ciutat, al sector del riu Ripoll. També en aquest cas la situació de dependència social i econòmica d’una ciutat mitjana com Sabadell de la gran ciutat, Barcelona, queda ben reflectida en el treball que va encarregar la Caja de Ahorros de Sabadell (Caja de Ahorros de Sabadell, 1971). En aquest treball, d’abast comarcal, es feia una anàlisi molt pessimista del comerç local de les diferents poblacions del Vallès Oriental i Occidental a causa de la manca d’iniciatives comercials i de la tendència dels habitants de les ciutats mitjanes i petites a desplaçar-se a la gran ciutat de Barcelona a la recerca de serveis més especialitzats. Paral·lelament a aquesta fugida d’algunes persones i de moltes activitats, hi ha una certa mobilitat industrial. La indústria de la gran ciutat, que ocupa amplis espais en zones estratègiques, pot estar interessada a reubicar-se en un sòl més barat i 83 segurament més còmode, on sigui possible traslladar-se diàriament i així deixar a la gran ciutat un sòl lliure que pot ser reconvertit en habitatge o en terciari i que té una demanda assegurada. En una segona etapa el creixement és per dispersió. Els grans creixements de mitjans dels anys vuitanta es detecten no a les ciutats mitjanes, sinó a pobles i ciutats més petits. També es detecten en petits nuclis que difícilment tenen la configuració de poblacions i que en pocs anys han edificat en cases aparellades o en filera, àmplies zones de plana o de muntanya que havien estat lliures durant segles. Aquests nuclis de població que han rebut milers de persones en pocs anys acostumen a tenir també creixements en forma de polígons industrials i les indústries que els ocupen no necessàriament vénen de la gran ciutat, Barcelona, sinó que moltes vegades vénen de la ciutat mitjana més propera, que ha sofert el mateix procés de terciarització i de valoració del sòl que abans havia tingut la ciutat gran. Les persones es traslladen fora de les ciutats buscant espais més amplis i de més qualitat de vida, i alhora la indústria es trasllada als mateixos pobles o als dels entorns buscant espais més grans i menys congestionats. Augmenten les infraestructures de comunicació, sobretot les dedicades al vehicle privat. El parc automobilístic es dispara. L’accés als polígons industrials massa vegades només es pot fer amb el vehicle propi i, tot i l’augment d’infraestructures, en hores punta es col·lapsen les carreteres i, sobretot, les entrades i les sortides de les ciutats. La dispersió industrial obliga a una major mobilitat de persones i de mercaderies. Com diuen Herce i Magrinyà (2002, pàgina 159) sobre les xarxes de transport: “(...) Les xarxes de transport acosten els punts i allunyen els usos.” La disminució de la jornada laboral, negociada any rere any en cada conveni de ram o d’empresa, és àmpliament compensada per l’augment del nombre d’hores dedicades als trasllats obligatoris per anar al lloc de treball. Aquesta dispersió de les persones sobre el territori moltes vegades no va acompanyada d’una planificació en els serveis ni en les comunicacions. Els avantatges de viure en una zona amb més qualitat ambiental a vegades es converteixen en desavantatges quan es valoren els esforços per accedir als serveis més elementals o quan la mobilitat només és possible amb vehicle privat. En una tercera etapa el creixement és per polarització. Les implantacions es fan al llarg dels eixos territorials i dels nusos d’intercanvi de la xarxa de comunicacions. Les noves implantacions estan relacionades fonamentalment amb la indústria, però també ho poden estar amb determinats tipus de serveis i d’equipaments. La característica principal del creixement en aquest model seria la polarització, fonamentalment en relació amb la infraestructura viària bàsica metropolitana. En el cas de la metròpoli de Barcelona, que és l’estudiada en la publicació de Font, Llop i Vilanova (1999), constaten que hi ha hagut la construcció d’una xarxa territorial en infraestructures que ha esdevingut urbana. El salt d’escala de l’espai servit ha estat definitiu per transformar les relacions entre les àrees centrals amb els entorns metropolitans i amb l’àmbit regional. Com es diu més concretament al llibre d’Herce i Magrinyà (2002) abans esmentat: 84 La reducció substancial del temps de comunicació a través de les intervencions infraestructurals canvia el funcionament i la forma de l’àrea central metropolitana. La centralitat es desplaça de la gran ciutat a altres eixos més ben comunicats i les ciutats mitjanes poden trobar el seu paper si formen part d’aquesta xarxa de comunicacions. Les ciutats mitjanes, com abans la ciutat gran, s’han convertit en pols d’atracció dels territoris dels entorns. Aquestes formes d’ocupació del territori més polaritzades ofereixen noves oportunitats a les ciutats mitjanes, sempre que aquestes reuneixin les condicions necessàries, com abans apuntava l’informe “Europa 2000+” (Comunitats Europees, 1994), i sàpiguen crear i aprofitar les seves oportunitats. Algunes d’aquestes possibles actuacions que s’han fet sobre el territori, fruit dels nous creixements per polarització, prenen el nom i el concepte de centre direccional, que, segons Font, Llop i Vilanova (1999): Responia a aquesta concepció d’una forma d’urbanització i implantació territorial específica, basada en la posició de les infraestructures en el territori i en les economies de localització. En altres casos, el creixement polaritzat s’ha concretat en potents actuacions aïllades que els autors de l’esmentat estudi de l’àrea metropolitana de Barcelona denominen “creixement insular”. Són intervencions de gran envergadura, normalment d’una sola peça, almenys inicialment, la sola existència de les quals determina tots els entorns. Per la seva grandària i caràcter industrial, posen l’exemple de la Seat a Martorell o la Gec-Alsthom a Santa Perpètua de Mogoda, i com a grans equipaments i infraestructures de serveis, assenyalen el centre penitenciari de la Roca del Vallès o el circuit de Montmeló. En els apartats següents veurem diversos exemples d’aquestes operacions urbanístiques sobre el territori. 2.4.4 Operacions de recentralització a les ciutats mitjanes En aquesta etapa de creixements per polarització a l’entorn dels anys noranta, les ciutats mitjanes hi van tenir un cert protagonisme. A la pràctica, es van donar alhora dos processos aparentment contradictoris: la consolidació d’una visió global sobre el territori i l’autonomia de les ciutats mitjanes per buscar la seva especialització i emprendre els seus propis projectes. Va ser una etapa en què la ciutat mitjana ja havia assolit uns mínims de qualitat de vida en serveis i en equipaments repartits més o menys uniformement sobre el terme municipal i alhora començava a intuir els avantatges del treball conjunt amb altres ciutats. Segurament forçada per algun programa europeu o per algun organisme supramunicipal, la ciutat havia treballat en xarxa en temes sectorials que l’afectaven directament i valorava positivament els resultats. La ciutat mitjana —estem parlant dels anys noranta— ja havia superat l’etapa dels mínims serveis i equipaments de què parlava R. Pié (2002) com a condició indispensable per començar a pensar en un treball en xarxa. 85 En aquesta etapa les ciutats mitjanes de les àrees metropolitanes europees formaven part de diverses xarxes alhora, algunes de sectorials, altres de merament instrumentals per justificar un programa europeu, però, en tot cas, servien per conèixer noves experiències i fixar-se objectius amb referents per imitar, moltes vegades a centenars de quilòmetres del país. Cal dir que les crisis econòmiques que periòdicament han sofert les ciutats mitjanes d’Europa han avivat la imaginació de moltes d’elles i les han obligat a buscar el seu espai, la seva activitat, l’especialització i la productivitat que donin llocs de treball en sectors molt diferents dels que tenien històricament i, sobretot, en sectors on puguin aparèixer com a més “noves” i potser amb més perspectives de futur. La ciutat mitjana, com abans ha fet la gran ciutat, busca els seus referents, la seva especialització econòmica i també cultural si és possible. Intenta trobar el seu encaix en un territori proper que li és amic, competidor i alhora complementari i indispensable. Mai com en aquest període tantes ciutats no havien creat organismes públics, semipúblics o empreses mixtes per impulsar projectes econòmics; mai les ciutats no havien buscat fins a aquest moment una especialització cultural creant festivals, fires i mostres culturals diverses per remarcar la seva especialització i erigir-se en punt de referència de l’espai de l’entorn. La ciutat mitjana, un cop esgotada l’etapa de productivitat industrial i possiblement sotmesa a una terrible crisi d’identitat, ja que ha perdut el mitjà de vida industrial que havia estat el motor del seu creixement, busca desesperadament una sortida a l’economia i a la seva continuïtat. La crisi repercuteix en la davallada de la construcció, la degradació del patrimoni arquitectònic públic i privat i en la manca de llocs de treball. Requereix solucions d’impacte als problemes existents. Són aquesta situació i aquest ambient el que força les ciutats a unes operacions urbanístiques d’envergadura. Mitjançant l’urbanisme i el canvi d’ús del sòl es buscava una solució als problemes econòmics i socials. Des de les administracions, i amb l’ajut de programes europeus, com hem vist abans, es va teoritzar sobre la necessitat de crear llocs de treball en el sector terciari en substitució del primari o del secundari que havia desaparegut. La hipòtesi que els metres quadrats en oficines, en serveis o en habitatges podien recuperar per a la ciutat les persones que l’havien abandonada a favor dels pobles dels entorns guanya adeptes i ajuda a prendre decisions arriscades. En el llenguatge del moment es tractava de buscar els “valors i les potencialitats” que la ciutat apuntava i que calia reforçar. També es teoritzava sobre la necessitat de crear activitats lligades a les “noves tecnologies” (expressió que va fer fortuna en el seu moment), capaces d’atreure una àrea de negocis més àmplia que l’estricte terme municipal. I sobretot el que es pretenia amb aquestes operacions urbanístiques era trobar nous centres d’atracció que ajudessin a sortir les ciutats d’una situació de crisi econòmica i del model de creixement exclusivament industrial que havia estat la seva raó de ser els darrers cent anys. Aquestes voluntats les resumeix Solans (1998, pàgines 6-13) amb aquestes paraules: 86 Canviar el més profundament possible la base econòmica d’aquests municipis i el paper que aquestes ciutats han de jugar en el marc del futur concert de les ciutats de Catalunya i, per tant, d’alguna manera són actuacions en les quals es dóna no sols la qüestió de com resoldre el tema dels nous barris residencials o dels futurs sectors d’activitat econòmica o industrial, sinó que s’hi posa de manifest la voluntat de conferir noves funcions a les ciutats sobre les quals actuen. Aquestes voluntats es manifesten en les operacions urbanístiques, coincidents en el temps, entre 1980 i 1995, d’un seguit de ciutats mitjanes amb característiques semblants:17 A Sabadell, l’Eix Macià. A Girona, les Casernes. A Lleida, el Canyeret. A Terrassa, el Campus Universitari. A Mollet, Can Mulà. A Badalona, el Port. A Vic, el Sucre. Com a trets comuns de les operacions urbanístiques en aquestes ciutats mitjanes remarquem els següents: • Tenen voluntat transformadora de l’estructura global de la ciutat. • Busquen centralitats metropolitanes. • Reforcen la base econòmica de la ciutat. • Doten la ciutat d’infraestructures, parcs i equipaments. • Se situen en sòl urbà abandonat per l’ús anterior (industrial en cinc dels casos). • La iniciativa ha estat pública, municipal o consorciada. • La concertació amb els privats s’ha fet des de la lògica pública, amb una preeminència dels interessos públics per sobre dels privats. Aquesta explosió d’iniciatives locals responia, com hem dit abans, a les inquietuds de moltes ciutats mitjanes, que buscaven la seva ubicació en un territori més ampli que el del municipi i que necessitaven la consolidació de recursos propis per fer front a situacions de crisi creades per monocultius industrials o per decisions preses en el marc de la globalització, a molts quilòmetres lluny del terme municipal. Al mateix temps que les ciutats mitjanes més actives planificaven i executaven aquestes operacions urbanístiques de recentralització, també dites de creació de centres direccionals, la ciutat de Barcelona (1987) treballava, en el Pla d’àrees de nova centralitat, en la mateixa direcció. Aquest pla feia propostes per a unes zones de la ciutat amb potents instal·lacions industrials o de transport obsoletes i possiblement 17 Per a més informació sobre aquestes operacions urbanístiques, vegeu: Transformacions Urbanes (1998). Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona. ISBN 84-88258-09-7. 87 abandonades. I preveia que aquests buits urbans s’omplissin no com una mera continuïtat dels teixits veïns, sinó que aportessin opcions estratègiques que ajudessin la ciutat i sobretot els entorns més immediats a recuperar la vitalitat que necessitaven i que normalment, com que els espais eren grans, també podien solucionar dèficits en zones verdes i d’equipaments. 2.4.5 La ciutat mitjana en la globalització Un cop acabat el període en què les ciutats mitjanes vivien a recer de la gran ciutat, assumint i depenent del trasllat de la indústria, que buscava sòls més amplis i assequibles o esperant inversions foranes per solucionar un moment concret de crisi econòmica en el cicle productiu de la zona, les ciutats mitjanes, com molts col·lectius socials i administratius, han vist la necessitat i la urgència de treballar amb els recursos propis i preparar-los al màxim per competir en un món molt més ampli econòmicament. Abans de 1980 les ciutats mitjanes del sud d’Europa estaven a l’expectativa de l’arribada d’indústries foranes. A la ciutat mitjana li estava reservada la tasca de preparar sòl industrial i esperar la creació de nous llocs de treball. L’estudi de Lleonart (1980) sobre vint-i-nou ciutats de Catalunya reflecteix aquesta realitat. Ja en un treball posterior, el mateix autor, Lleonart (1988, pàgina 1) constata que en un primer moment s’estava: Massa influït per la creença imperant en aquells moments, sobre les possibilitats de creixement forà d’aquelles ciutats sobre la base del trasllat de plantes industrials procedent de l’àmbit barceloní. La realitat dels anys següents va demostrar que no era possible esperar l’arribada de noves implantacions industrials sense incorporar algun valor afegit al de la mateixa ubicació. A causa de la crisi econòmica deixa d’haver-hi trasllat d’empreses i a més les grans empreses demostren un gran nivell de vulnerabilitat davant el panorama econòmic i territorial. La nova situació requeria un nou enfocament urbà i l’autor abans esmentat continua dient: L’enfocament endogen, el qual posa l’accent en la plena utilització dels recursos propis de cada zona i en les potencialitats de les petites i mitjanes empreses dirigides en sentit empresarial innovador i arrelades al seu territori. El terciari apareix com a motor de desenvolupament d’aquestes ciutats. L’estudi de la realitat d’un conjunt de ciutats de Catalunya porta a apostar decididament a favor del potencial de creixement del sistema de ciutats mitjanes, dites intermèdies en el text esmentat, sempre que aquestes l’enfoquin correctament, és a dir, siguin capaces de fer “una estratègia de desenvolupament urbà global de tot el sistema” (Lleonart, 1988). És a dir, les ciutats mitjanes, molt condicionades per la seva escala d’entorn fins al moment, deixen de comptar amb l’aterratge d’empreses de la gran ciutat o foranes, com podia passar en altres moments puntuals, i passen a potenciar les seves pròpies especialitats i, sobretot, diversifiquen el teixit productiu i social. En aquest context, la ciutat mitjana i les forces polítiques, econòmiques i socials que la representen s’esforcen o s’haurien d’esforçar a desenvolupar i consolidar les 88 possibilitats locals en el marc d’una economia global que va molt més enllà de la conurbació o de l’àrea metropolitana de la qual forma part, si és el cas. I aquest esforç per trobar el seu espai, les seves potencialitats i l’aprofitament del sòl per a les activitats indicades porta les ciutats mitjanes a reflexionar sobre elles mateixes. Per Camagni (1998, pàgina 21), les ciutats intermèdies són considerades com el lloc que millor pot acollir els desenvolupaments dels anys vinents, amb la condició que el desenvolupament no destrueixi els seus actuals avantatges competitius. I diu més concretament: Les dimensions no excessives afavoreixen l’equilibri mediambiental, l’eficiència dels sistemes de mobilitat, la possibilitat de conservar un sentit de pertinença per part de la població. I avisa també del perill de les ciutats intermèdies: La limitació que tenen aquestes ciutats intermèdies, i que sovint les fa sucumbir si es comparen a les grans metròpolis, és una limitació de massa crítica i de centralitat. I per evitar-ho defensa la xarxa de ciutats com una manera de permetre la seva millora qualitativa evitant l’augment de la dimensió urbana i sobretot per garantir una bona mobilitat amb accés a les grans xarxes de comunicació i de transport de llarga distància. 2.4.6 Abans creixement, ara equilibri El creixement de les ciutats mitjanes ha passat d’una etapa quantitativa a una etapa més qualitativa, per arribar a una etapa de recerca d’un equilibri més global. L’etapa quantitativa es produeix quan la ciutat mitjana és relegada i menystinguda per la ciutat gran, on cal anar constantment a la recerca dels serveis més elementals. El poder de decisió, sigui polític, econòmic o social, no resideix en la ciutat mitjana. S’ha exercit l’acció de “descremament” entre els diferents sectors socials i els col·lectius que disposaven de més mitjans econòmics han deixat de viure en una ciutat mitjana que no oferia serveis. El poder polític i econòmic és exercit des d’una ciutat més gran, encara que sigui per persones de la ciutat mitjana que s’han traslladat a la gran ciutat. En aquesta etapa la ciutat busca la seva consolidació en el creixement: creixement poblacional, creixement urbanístic en polígons industrials i en habitatges, en serveis i també en llocs de treball. Preval la quantitat sobre la qualitat. El creixement és el màxim objectiu. Però el cicle continua i més endavant hi ha una nova etapa que comença quan la ciutat ja ha aconseguit un mínim de serveis per a la gran majoria de la població. La ciutat entra en la fase de buscar el seu equilibri intern. És evident que el creixement accelerat ha provocat tensions i desequilibris entre les diferents parts de la mateixa ciutat. El col·lectiu ciutat ha de relligar les diferents trames que la componen. Cal que la distància de les persones als diferents serveis sigui 95 • SERT, J. L. (1944) Poden sobreviure les nostres ciutats? Un ABC dels problemes urbans. Anàlisi i solucions (treball basat en les propostes formulades pels CIAM, publicat a 1944 per Harvard University Press, traduït i editat per la Generalitat de Catalunya el 1983). • SIZA, A. (2003) Los rascacielos son más ecológicos que las urbanizaciones. El País, Quadernos de Arquitectura, 18 i 19 d’abril. • SOLANS, J. A. (1998) Propostes de transformació urbana a set ciutats catalanes. A: Transformacions urbanes. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona. ISBN 84-88258-09-7. • SOLÉ PARELLADA, F. (1999) Introducción a la política industrial y tecnológica en Europa, tom II. • SORIA, A. (1882) La ciudad lineal en 1882. A: Ciudad lineal. Compañía Madrileña de Urbanización. • SORRIBES MONRABAL, J. (1999) Las áreas metropolitanas: análisis teórico y experiencia comparada. 1a. ed. València. Col·lecció Quaderns de l’Horta, 1. • SUSSER, I. (ed.) (2001) La sociología urbana de Manuel Castells. 1a. ed. Alianza Editorial. • TRILLA, C. (2003) L’habitatge. Estudi de l’habitatge a Catalunya 2002. 1a ed. Barcelona: Gabinet Tècnic. Equip de Treball: DEP Consultoria Estratègica. Direcció General d’Arquitectura i Habitatge. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. • VILA, P. Entrevista de ROVIRA, B. I ROIG, M. La divisió territorial: entrevista a Pau Vila, Taula de Canvi, 8-9, novembre-desembre 1977/gener-febrer 1978. • WACKERNAGEL, M., REES, G. (1996) Ours Ecological Footprint: Reducing human impact on Earth. New Society Publishers. San Francisco. USA • Dinámica y perspectiva del Vallés, volumen II, i Sabadell y su zona de influencia (1971) Caja de Ahorros de Sabadell. Centro de Estudios Sociales. • Europa 2000. Perspectivas de Desarrollo del Territorio de la Comunidad. (1992). Comunicació de la Comissió al Consell i al Parlament Europeu. Comissió de les Comunitats Europees. Direcció General de Polítiques Regionals. 1a ed. Luxemburg: Oficina de Publicacions Oficials de les Comunitats Europees. • Europe 2000+. Coopération pour l’aménagement du territoire européen. (1994). Comissió Europea. 1a ed. Luxemburg: Oficina de Publicacions Oficials de les Comunitats Europees. • Factors clau de la planificació territorial a l’àrea metropolitana de Barcelona. (1999) Pla territorial metropolità de Barcelona. Barcelona. 96 • Hàbitat II. Conferència de les Nacions Unides sobre els Assentaments Humans. (1996) Nacions Unides. Istanbul. • OFFICE OF TECHNOLOGY ASSESSMENT CONGRESS OF THE UNITED STATES (OTA) (1995) The Technological Reshaping of Metropolitan America. • Plan general de ordenación de Sabadell. Ayuntamiento de Sabadell (1961). Revisió del Pla aprovat el 1957. • Seminari Internacional: Les Ciutats Mitjanes en el Context Regional Europeu, Sabadell, 1994, organitzat per l’Ajuntament de Sabadell i la Comissió de les Comunitats Europees. Direcció General XVI de Polítiques Regionals. • Transformacions urbanes (1998) Varis autors. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona. 97 3. HIPÒTESIS DE TREBALL PRINCIPALS I SECUNDÀRIES Les reflexions de diferents autores i autors sobre l’estat de les ciutats, i més concretament de les ciutats mitjanes, i la lectura dels articles més recents sobre l’evolució de les àrees metropolitanes i de cada una de les parts que les formen, ens porten a formular les següents hipòtesis de treball que constatarem posteriorment. Partim d’una possible correlació entre diferents accions que hem citat en els capítols anteriors: l’acció de govern i l’acció urbanística per una part i l’equilibri de la ciutat per l’altra. En aquesta tesi constatem que hi ha una certa correlació entre l’acció de govern, moltes vegades visualitzada mitjançant l’acció urbanística i l’estat de diferents variables que poden ajudar a descobrir una situació d’equilibri o de desequilibri de la ciutat amb l’entorn immediat. I si això és així, des d’aquesta tesi proposem la detecció d’un seguit de variables que incideixen en aquesta direcció. Volem estudiar i comprovar com el nivell de compliment de certes variables no sols permet millorar el territori, sinó que pot transformar una ciutat intermèdia en una ciutat mitjana, d’acord amb les definicions i les consideracions que hem fet en capítols anteriors. Sabem que l’acció de govern va més enllà de l’acció urbanística i en el capítol 1 d’aquesta tesi hem recollit informació sobre les diferents accions i actuacions dels municipis per fomentar el seu desenvolupament. També hem vist estudis i programes d’organismes europeus incidint en aquesta direcció; i hem constatat que aquestes actuacions, com a garantia del seu funcionament, haurien de comptar amb la coparticipació del sector públic i del sector privat, i haurien de tenir un ampli consens entre la població. I també d’acord amb raonaments anteriors, recordem que tot creixement urbanístic es fonamenta en el sòl i normalment al nostre país, almenys en els darrers vint-i-cinc anys, les actuacions urbanístiques tenen suport legal i disposen de les tramitacions corresponents, el que implica que el govern local, regional o estatal, o tots alhora, tenen alguna responsabilitat en els seus resultats. Les accions urbanístiques a favor de la transformació del sòl són actes i decisions que necessàriament s’han de prendre des de les instàncies de govern. La iniciativa, com també la propietat del sòl, poden ser públiques o privades, però sempre la responsabilitat final correspon a una o a diverses administracions, que són les que decideixen prendre o no en consideració unes transformacions determinades. Per això ens atrevim a apuntar que el govern i la seva acció condicionen l’equilibri de les ciutats i això passa també en el cas estudiat, el de les ciutats mitjanes i del seu entorn. El condicionen per acció o per omissió quan promocionen, estimulen o eviten el debat sobre els territori o quan prenen decisions que impulsen, afavoreixen o impedeixen projectes determinats. 98 Les preses de decisió tenen formes pròpies en cada cas, passen etapes diferents i les persones i els col·lectius implicats poden ser diversos en cada etapa. En els anys estudiats en aquesta tesi veiem com els plans urbanístics van jugar un paper clau en un primer moment i van actuar de catalitzadors de les estratègies locals que moltes vegades passàvem per trobar solars per a espais verds i equipaments en el sòl urbà consolidat. Ara el pla d’ordenació urbanística municipal (POUM) necessita d’un programes d’actuació urbanística municipal (PAUM)19 per reforçar el seu paper, però continua activant aquests debats locals. Més endavant els plans estratègics van semblar més complets que els plans urbanístics i van aparèixer gairebé com alternatius. El pla urbanístic apareixia com un tràmit que calia cobrir per poder arribar a l’objectiu que era el compliment de les propostes del pla estratègic. (Més informació en aquesta tesi al capítol 1.7) Més endavant les agendes 21 es van posar en marxa com a pacte entre diferents estaments de la ciutat per, aplicant criteris mediambientals i fer estratègies de futur per cada un dels àmbits implicats. El compliment de cada un dels punts aprovats depèn de les voluntats dels diferents agents. I en paral·lel a aquestes propostes, des dels municipis s’han activat els pressupostos participatius que obren el debat, i a vegades les conclusions, a sectors més distants dels àmbits de decisió. En cada una de les diferents formes d’incidència i de decisió sobre el sòl hi ha una administració que al final o potser des del principi és responsable de la qüestió i n’assumeix la legalitat i la responsabilitat de l’execució. I és per totes les coses dites que com a qüestió prèvia abans de formular les hipòtesis de treball ens atrevim a deduir que de l’actitud de qui té la responsabilitat en el govern de la ciutat es poden derivar polítiques actives que generin accions positives o no, a favor de les variables més favorables per a la ciutat i per a les persones que la comparteixen. I conseqüents amb la legalitat vigent l’acció urbanística, a l’efecte d’aquest treball, la centrarem en aquells actes de govern que es tradueixin en tràmits legals i han estat degudament registrats en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) i en els butlletins oficials de les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Són aquelles actuacions que els ajuntaments o la Generalitat de Catalunya, hagin pogut fer per preparar sòl, edificat o no, per a futures actuacions. Aquestes actuacions poden ser d’iniciativa pública o d’iniciativa privada. Volem saber també si una ciutat és equilibrada, si en la mateixa ciutat hi conviuen diferents activitats, si el territori ofereix llocs de treball a sectors diversos i si són llocs de treball de diverses categories o si, per contra, és una ciutat amb un monocultiu econòmic que condiciona totes les decisions. L’equilibri de la ciutat el deduïm per comparació amb ciutats semblants i també per la situació relativa de les ciutats respecte a la ciutat gran de la metròpoli, Barcelona. Les distàncies de les diferents variables al punt ideal poden permetre fer una lectura de la situació en què es troba en cada moment una ciutat determinada en un entorn donat. A partir d’aquest raonaments formulem unes hipòtesi principals i unes hipòtesis secundàries, que contrastarem posteriorment en unes ciutats i en un temps concret. 19 Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme. 99 3.1 Hipòtesis principals Si les asseveracions fetes fins ara són certes i si totes les variables que anirem analitzant incideixen en la realitat de les ciutats, com és el cas, estem en condicions de proposar la detecció de diferents variables vàlides per mesurar la transformació d’una ciutat intermèdia en una ciutat mitjana. Buscarem la millor manera de poder llegir aquests resultats comparativament entre les mateixes ciutats estudiades i entre les ciutats mitjanes i la ciutat gran que dóna nom a la conurbació. Una metodologia que permeti a una ciutat intermèdia que es defineix en funció de la seva activitat com a mitjancera entre dues realitats, la de la ciutat més gran i la de la ciutat més petita, convertir-se en una ciutat mitjana, no només per la seva dimensió, sinó també per la seva capacitat de generar riquesa i qualitat de vida per als seus habitants i per al territori de l’entorn. I també hem de trobar la manera de comparar ciutats entre elles i saber la seva relació amb la gran ciutat. La proposta podria consistir en el compliment del apartats següents: • Realització d’una política urbanística que incideixi en l’equilibri de les ciutats i dels territoris. • L’urbanisme i el sòl com a factors estratègics en l’equilibri de la ciutat. • El sòl industrial obsolet base per a l’implantació de noves activitats. • L’equilibri entre activitats contribueix a l’equilibri entre les ciutats i els territoris. 3.1.1 Realització d’una política urbanística que incideixi en l’equilibri de la ciutat i dels territoris Entenem per acció urbanística els tràmits legals que a iniciativa de particulars o de l’administració hi ha hagut en un territori durant la seva transformació. Creiem que les actuacions urbanístiques poden ser la base del desenvolupament dels territoris. Volem entendre l’urbanisme com un instrument actiu a favor de certes actuacions i no com un tràmit al qual cal sotmetre’s abans de certes actuacions. I voldríem estudiar les diferents maneres que ha trobat la legalitat per justificar actuacions urbanístiques diferents en el temps i en les ciutats. En la part demostrativa d’aquestes hipòtesi ens hem centrat en les tramitacions de l’any 1979 a l’any 2003 de plans generals i les seves modificacions, de plans parcials i de modificacions, de plans especials i d’estudis de detall d’un conjunt de ciutats de Catalunya, moltes d’elles de l’àrea metropolitana que tenim més propera, la de Barcelona. 100 De les lectures fetes i de les intervencions de ponents i gestors de diferents àrees metropolitanes d’Europa, es podria deduir que els problemes i les solucions que proposem no són tant diferents als d’altres indrets20. Treballem amb la hipòtesi que la modificació de l’estat del sòl és motivada per la voluntat de construir habitatges, indústria o serveis i, en relació amb aquestes edificacions amb voluntat d’ús privat, es prepara sòl per construir-hi equipaments, infraestructures i zones verdes que són edificacions amb voluntat d’ús públic o col·lectiu. I pensem que aquests canvis físics del territori tenen efectes directes, físics i socials, no només sobre els sòls construïts, sinó també sobre els dels entorns; normalment sobre tota la ciutat de la qual formen part, encara que els efectes puguin estar diferits en el temps. És per això que en aquesta tesi formulen la hipòtesi de que l’acció urbanística incideix en l’equilibri de la ciutat. 3.1.2 L’urbanisme i el sòl com a factors estratègics en l’equilibri de la ciutat És el sòl un factor estratègic en l’equilibri de la ciutat? Tota activitat econòmica es fonamenta en un espai físic i el sòl és el seu suport; i no és només la quantitat, sinó l’ús que la ciutat fa del seu sòl el que l’ajuda o no a trobar un equilibri intern i un equilibri amb l’entorn. Aquesta és una de les hipòtesis que volem justificar al llarg d’aquest treball. Ja hem dit que equilibrar no vol dir igualar i que cal trobar a cada territori les seves especificitats. Per això la importància de tenir sòl disponible per a les actuacions que puguin convenir a un territori en un moment concret. La manca de sòl o el sòl abandonat o infrautilitzat crea distorsió en l’entorn i unes deseconomies d’escala que analitzarem; d’aquí la importància de tenir mecanismes per reutilitzar l’antic sòl industrial a les ciutats. En aquest context el sòl i la seva gestió poden esdevenir elements estratègics en el present i el futur de la ciutat. 3.1.3 Sòl industrial obsolet, base per a l’implantació de noves activitats El sòl industrial a les ciutats mitjanes ha tingut grans transformacions i ha estat la base indispensable per a la instal·lació de noves activitats que han contribuït a trobar un nou equilibri a les ciutats. 20 El desafio de las áreas metropolitanas en un mundo globalizado. Una mirada a Europa y América Latina. Seminario internacional. (2002). Barcelona. Institut Català de Cooperació Iberoamericana. Institut d’Estudis Territorials i Pontificia Universidad Católica de Chile. I Àrees metropolitanes comparades. Experiències en planificació metropolitana dins del marc europeu. (2000) Barcelona. Institut d’Estudis Metropolitans. 101 És evident que no només l’existència de sòl disponible equilibra la ciutat sinó que calen projectes agosarats i una base econòmica i social que els sostingui; però és ben cert que tot això sense una base física on fer-ho realitat, no seria possible. I a moltes ciutats aquest sòl en el nucli urbà, indispensable per a noves activitats, només pot procedir d’antigues indústries avui obsoletes i degradades o abandonades. La seva transformació no és automàtica, cal una acció de govern per fer la transformació en el pla legal i cal una decisió econòmica, basada en la confiança i en l’expectativa, per fer la transformació. És per això que considerem indispensable la disponibilitat de sòl i la seva transformació mitjançant les actuacions urbanístiques pertinents. 3.1.4 L’equilibri entre activitats contribueix a l’eficiència de la ciutat i dels territoris. Si les ciutats mitjanes, fruit de la conjunció dels factors abans esmentats, arriben a una situació d’equilibri en les activitats que es desenvolupin sobre el seu territori, pot ser que la ciutat conservi un cert equilibri entre les parts que la formen. L’equilibri entre indústria, residència i serveis, actuant com a agent de desenvolupament autònom, fa que aquestes ciutats siguin més eficients i tinguin més possibilitats d’augmentar el benestar de les persones que les habiten. Defensem que un cop garantit aquest mínim equilibri, la ciutat pot aspirar a una certa especialització. I segurament, l’especialització de cada ciutat i de cada tros de territori, amb voluntat de complementar el conjunt, pot incidir en un major desenvolupament de tot el territori. Per això creiem que l’equilibri entre activitats pot contribuir a l’eficiència de la ciutat i del territori. 3.2 Hipòtesis secundàries Lligades a les hipòtesis principals sorgeixen les hipòtesis secundàries següents: • La manca d’anticipació en l’acció urbanística provoca el desequilibri de les ciutats. • Les àrees metropolitanes creixen més harmònicament si les ciutats que les formen mantenen un cert equilibri. 3.2.1 La manca d’anticipació en l’acció urbanística provoca el desequilibri de les ciutats La transformació del sòl requereix un temps, que sempre dependrà de la profunditat de la transformació física que requereixi, i abans dels canvis físics caldrà haver fet els tràmits legals amb les etapes d’audiència pública que marquen la llei i les normatives vigents. 102 Això fa que la posada de sòl al mercat no pugui respondre a una demanda immediata. Hi ha un temps que cal saber preveure i gestionar. Cal anticipar la transformació i cal tenir mecanismes que la facin possible. Al fil d’aquesta reflexió formulem la hipòtesi que, si les administracions no s’anticipen a les necessitats i impulsen l’acció urbanística necessària, provoquen un desequilibri en el territori. 3.2.2 Les àrees metropolitanes creixen més harmònicament si les ciutats que les formen mantenen un cert equilibri Si cada una de les ciutats mitjanes que formen una àrea metropolitana té el seu equilibri, o sigui, té unes mínimes necessitats cobertes i ha sabut trobar les seves possibilitats en un territori a vegades molt homogeni, pot contribuir a harmonitzar la resta del territori. Equilibrar un conjunt a partir del desequilibri de les parts és difícil ja que crea tensions i moviments sobtats o imprevistos dels factors interns de cada una de les parts que buscaran la seva reubicació en el terreny més favorable possible. Per això defensem que l’àrea metropolitana de la qual formen part les ciutats mitjanes té més possibilitats de créixer harmònicament com a conjunt que si aquestes ciutats mitjanes perden l’equilibri i la capacitat de decisió i deixen de ser agents autònoms de desenvolupament. 3.3 Objecte i subjecte de les hipòtesis formulades 3.3.1 Objecte de les hipòtesis formulades L’objecte de les hipòtesi formulades és trobar un seguit de variables que permetin valorar els canvis haguts en una ciutat intermèdia per saber si ha esdevingut ciutat mitjana, és a dir si la ciutat està basada en una monocultiu econòmic o si disposa d’un conjunt equilibrat de sectors econòmics; i saber alhora si és una ciutat equilibrada i si disposa d’un bon nivell de qualitat de vida i de benestar social. Aquestes variables necessàriament passen per l’actuació del govern o dels governs que tinguin capacitat de decisió sobre el territori i volem constatar si l’acció urbanística és una variable més en el conjunt de variables o si és una variable definitòria en el moment de fer valoracions. En aquesta tesi es vol valorar la capacitat de l’acció de govern i de l’acció urbanística en la seva incidència en l’equilibri del territori i de les ciutats. L’acció urbanística, quan actua sobre nous sòls que es decideix urbanitzar, possibilita els creixements de pobles i de ciutats en habitatges, en indústria o en activitat terciària; quan el creixement es fa en sòl ja urbanitzat, normalment es tracta de la reconversió de sòl industrial. En aquest darrer cas, el resultat és que sòls amb activitats industrials obsoletes o abandonades per la indústria, mitjançant l’activitat urbanística, es transformen en nous pols d’activitat. Amb aquests mecanismes l’activitat productiva es redistribueix sobre el territori. 103 És objecte de la tesi confirmar si la distribució d’activitat sobre el territori, entre les ciutats en aquest cas, contribueix o no a augmentar l’equilibri entre les parts i com el sòl preparat urbanísticament és condició indispensable encara que no suficient per aconseguir l’objectiu fixat. Aquestes premisses les voldríem contrastar entre les ciutats mitjanes d’un entorn metropolità i entre aquestes ciutats metropolitanes i la gran ciutat que està en l’origen de la metròpoli. 3.3.2 Subjecte de les hipòtesis formulades Les diferents hipòtesis formulades convergeixen sobre la ciutat, sobre la seva organització, el seu equilibri, els usos que hi conviuen i moltes altres qüestions relacionades. En aquest marc l’acció urbanística apareix com l’objecte que cal estudiar, com el desencadenant de les accions que passen o poden passar després. Per això relacionem l’acció urbanística sobre el sòl amb l’equilibri i apuntem que les ciutats, subjecte de les tesis apuntades, poden buscar i potser trobar l’equilibri mitjançant les accions urbanístiques. Les hipòtesis formulades ens poden servir per valorar les ciutats en el seu conjunt, tot i que com s’apunta en alguns casos, les desigualtats entre les diferents parts de la ciutat s’intueixen o s’evidencien en algunes de les dades estudiades. La hipòtesi equilibradora de l’acció urbanística ha de permetre comparar la situació entre ciutats en un moment determinat i potser pot permetre fer un seguiment en el temps de les diferències entre ciutats i entre el conjunt de les ciutats mitjanes i la ciutat central, el referent de totes les ciutats metropolitanes. La definició del subjecte del nostre treball permet apuntar unes hipòtesis verificables com veurem en capítols posteriors. 3.4 Terreny d’actuació i morfologia de les hipòtesis formulades 3.4.1 Terreny d’actuació de les hipòtesis formulades El terreny d’actuació en el cas que ens ocupa són les ciutats mitjanes i més en concret les ciutats mitjanes d’una conurbació urbana i d’un entorn metropolità. S’estudia la incidència d’aquestes hipòtesis en un conjunt de vint-i-cinc ciutats mitjanes de Catalunya, la majoria de l’entorn metropolità de Barcelona. El treball inclou les tramitacions urbanístiques de la darrera etapa democràtica, entre els anys 1979 i 2003. En aquest espai geogràfic concret es pot comprovar si les etapes històriques reflectides en els treballs de diferents autors i autores del capítol dos (etapa de desaparició de la indústria, etapa de degradació del sòl industrial i dels entorns, etapa de captació d’activitat i potser una darrera etapa de cooperació entre les parts d’un territori), es compleixen inevitablement o si alguna de les ciutats fa salts endavant estalviant alguna d’aquestes etapes en un moment concret de la seva trajectòria. 104 3.4.2 Morfologia de les hipòtesis formulades Es considera que la situació d’equilibri es dóna a partir de la mitjana de les ciutats estudiades i es compara aquesta dada amb l’activitat urbanística i amb l’existència de sòl apte per a la seva transformació. Les variables escollides per a valorar l’equilibri de cada una de les vint-i-cinc ciutats estudiades s’han agrupat en diferents apartats. Un primer apartat de dades físiques, urbanístiques i de població, un segon apartat d’indicadors socials, un tercer amb dades d’economia i d’ocupació, un quart que recull paràmetres tecnològics i un cinquè amb paràmetres mediambientals. El treball fa un recorregut històric dels instruments jurídics i urbanístics utilitzats per a la reconversió dels sòls industrials obsolets en les diferents ciutats i en diferents etapes de les ciutats; s’expliquen i es valoren els criteris que orienten les transformacions i les solucions que s’han donat en cada cas. En els propers dos capítols i en els annexos finals s’exposen els treballs fets en aquesta direcció i en el capítol sisè es presenten les conclusions. 3.5 Elements demostratius De forma més o menys conscient les ciutats mitjanes de l’entorn metropolità de Barcelona han emprès una sèrie d’accions per deixar de ser ciutats intermèdies i esdevenir ciutats mitjanes, d’acord amb la definició que fem en aquest treball. L’objecte d’aquesta tesi, com ja s’ha dit, és el de definir un seguit de variables que permeten valorar la transformació una ciutat intermèdia en una ciutat mitjana i les accions empreses per aquestes ciutats i els resultats constatables en són una demostració fefaent. Per a demostrar la teoria ens hem centrat en un exemple concret, el de les ciutats mitjanes de Catalunya i més en concret de les ciutats mitjanes de l’entorn metropolità de Barcelona; i les dades estudiades són les que ens han semblat més encertades i representatives d’entre totes les dades disponibles o que hem pogut elaborar amb les dades disponibles. I encara que la comprovació es limita a un espai concret, comptem amb l’avantatge de que és un espai conegut que ens permet saber la veracitat de les afirmacions que puguem fer i que, com hem dit abans, els processos que constatem en l’àrea metropolitana que ens és propera no són molt diferents dels que passen en d’altres àrees semblants. 111 I és en aquest sentit que l’acció de govern pot actuar, per fomentar i incentivar la creació d’espais destinats a l’activitat productiva, si no directament industrial sí lligada a la indústria o com a suport a les diverses activitats que es desenvolupen a la ciutat. L’urbanisme ha trobat fórmules diverses per fomentar l’ús del sòl per a aquestes activitats. Veurem com en els diferents planejaments la voluntat de crear espais per a les activitats productives va des de permetre més metres de sòl si es destina a l’activitat terciària, fins a l’obligació, per normativa, de destinar un nombre determinat dels metres construïts a l’activitat productiva o simplement determinant uns espais dins la ciutat amb un únic ús: el productiu o el terciari, com s’ha concretat moltes vegades.23 A més, s’han fet normatives per compatibilitzar en un mateix edifici l’ús per a habitatge i per a oficines. En concret, en alguns edificis d’habitatge existents s’ha permès habilitar certes plantes, normalment les inferiors, per a activitats d’oficina i petits negocis. I en altres casos s’han redactat normatives per evitar que la resta de l’edifici acabi dedicat a oficines i es foragiti els habitatges, procés que es dóna sovint quan no hi ha cap normativa que ho impedeixi, ja que el preu del sòl és molt diferent en un cas que en l’altre. Aquesta voluntat de trobar nous llocs de treball en els centres de les ciutats coincideix amb la voluntat de les mateixes empreses de no traslladar-se si no és estrictament indispensable. És significatiu l’estudi entre els associats que l’any 2002 va fer el Centre Metal·lúrgic de Sabadell24 per conèixer la seva situació immobiliària i “copsar les necessitats i perspectives pel que fa referència a la localització de les indústries”. L’estudi recull les constatacions següents: Tenir la indústria al cor de la ciutat presenta avantatges i també inconvenients. Els empresaris el que més valoren de la seva condició urbana, són les qüestions relacionades amb els seus treballadors. Així la possibilitat d’obtenir mà d’obra qualificada ben a prop i sobretot la disponibilitat de transports públics per accedir al lloc de treball i de restaurants per facilitar amb comoditat el desenvolupament de la jornada laboral, obtenen el major percentatge de respostes positives. Entre els inconvenients els més destacats són la manca d’espais disponibles per a les necessitats canviants de l’empresa, l’estat de l’immoble i les despeses de manteniment, així com les qüestions relacionades amb l’administració (llicències d’obres, permisos, adaptació a normes de seguretat, IBI). També els empresaris enquestats expressen el següent: Tenen assumit que en un moment o altre, hauran de plantejar-se un canvi de situació que, en la majoria dels casos, els portarà a sortir de Sabadell, tot i que un 33 % dels que hauran de buscar nous locals, voldrien poder trobar-los a la ciutat. De tot això es dedueix que una bona definició de sòls industrials urbans respon a les necessitats dels interessats i reforça el conjunt de la ciutat. L’urbanisme i el planejament són instruments aptes per donar solució a aquestes necessitats. 23 Respecte a la utilització de grans buits urbans per reubicar-hi activitats, sobretot terciàries, ens remetem al que diem al capítol 2 sobre el “policentrisme urbà” i les experiències més properes. 24 Qüestionari sobre els efectes de la deslocalització industrial i la competència de països en desenvolupament. Centre Metal·lúrgic de Sabadell i Comarca, febrer de 2004. 112 4.1.4 Els canvis d’ús del sòl industrial, actes de governabilitat Les ciutats mitjanes de l’entorn metropolità de Barcelona i alguns barris obrers de la mateixa ciutat de Barcelona, caracteritzats històricament per la promiscuïtat entre indústria i habitatge, sense concessió als espais públics, com corresponia a una societat dedicada a la indústria, al treball i a la supervivència, genera unes noves necessitats. La qualitat de vida es mesura segons els espais lliures per circular-hi i per passejar-hi i les zones d’esbarjo, si pot ser enjardinades. I també es mesura segons el nombre de nous habitatges construïts, més amplis i més còmodes que els existents. A més es generen moltes necessitats d’equipaments col·lectius per resoldre serveis que abans les dones resolien de franc dins de les cases: guarderies, llars d’avis, casals, etc. Aquest moment d’augment de les necessitats i de la reclamació de serveis generalitzats coincideix amb una reducció de l’espai industrial dins la ciutat. Els que responen del govern municipal tenen aquí una oportunitat que no poden deixar perdre. La seva intervenció pot transformar els sòls industrials que queden lliures d’indústria en alguna altra cosa que generi uns beneficis tangibles a curt termini per a les persones usuàries: habitatges, zones lliures i, més endavant, sector terciari. Aquestes ciutats industrials, homogènies i grises, amb carrers de poca alçada, que intercalen cases i fàbriques, s’han anat transformant. Hi disminueix la indústria, que deixa grans naus buides dins la ciutat. De la reutilització d’aquests espais depèn el futur de la ciutat i el present dels seus ciutadans. Aquesta necessitat de l’acció de govern per facilitar el canvi d’ús del sòl coincideix moltes vegades amb una certa crisi industrial que, si més no en el ram tèxtil, porta al tancament físic d’algunes indústries de l’interior de les ciutats. Coincideix també amb la necessitat de liquiditat econòmica de la propietat, bé per tancar definitivament la indústria o bé per pagar els deutes i indemnitzar els treballadors, o si més no per permetre una reobertura del negoci en unes altres condicions i possiblement en un altre lloc. I tot aquest conjunt de coordenades ofereix una possibilitat d’incidir en l’espai físic des del govern de la ciutat, amb la qual cosa s’evita que es degradi la situació i s’ofereixen alternatives àmplies, no sols per a les persones i els col·lectius directament interessats, sinó també per al conjunt de la ciutat, que veu el nou espai urbà que es crea com un centre de producció per viure-hi: habitatges, zones verdes, comerç i activitat econòmica. Aquests canvis físics urbans, que sovint s’esdevenen en espais que la indústria anava deixant lliure, han fet que la ciutadania faci un ús molt diferent de la ciutat del que feia uns anys enrere. Els espais de la ciutat han anat canviant en les darreres dècades, i molts serveis i funcions que abans es feien en l’àmbit privat ara es fan en l’àmbit col·lectiu, sigui públic o privat. Els naixements i la cura dels infants, dels malalts i dels avis, podrien ser dos exemples de tasques que abans es feien en l’àmbit privat —a casa i les mateixes famílies, sobretot les dones— i que avui es fan en l’àmbit col·lectiu: llars d’infants, casals d’avis, centres de dia i residències. Totes aquestes necessitats 113 requereixen nous espais físics per dur-les a terme i el planejament és el responsable de trobar-los. Els canvis en el teixit urbà han estat diferents segons els països, segons el grau de desenvolupament de la societat i de la inversió en benestar social i també segons els costums socials. En els nostres entorns s’ha passat d’unes ciutats per treballar-hi i per dormir-hi i amb escassos espais d’oci, a unes ciutats amb equipaments i zones verdes. Les ciutats són més equilibrades, han guanyat qualitat de vida i són més sostenibles. Ja no cal fugir cada cap de setmana per gaudir de la natura. I moltes vegades han estat els espais recuperats d’antigues instal·lacions industrials ja obsoletes i potser abandonades, els que ho han fet possible. Aquests nous espais són una realitat perquè s’ha exercit la governabilitat mitjançant el planejament urbanístic i les normes urbanístiques. L’urbanisme ha anat trobant lleis i normes per tornar a donar vida a aquests buits urbans transformant aquest sòl en espais dedicats a usos diferents dels industrials. En un primer moment el canvi d’indústria a habitatges era directe, no hi havia normativa, no hi havia aprofitament col·lectiu del nou espai creat. La propietat decidia l’ús que més convenia als seus interessos. Més endavant el solar industrial es podia transformar en espai per a habitatges, però calia deixar un cert nombre de metres de sòl lliure al seu entorn. D’alguna manera, s’introduïa aleshores el principi, que avui recull la Constitució, que estableix que una part de les plusvàlues generades per l’acció pública ha de retornar a la col·lectivitat (vegeu el capítol 1 de la tesi). Més endavant en aquests mateixos solars que la indústria deixava lliures s’hi van preveure equipaments, espais col·lectius i zones verdes, i uns anys més tard aquests buits urbans es van aprofitar per incidir en la productivitat de la ciutat, creant-hi espais per a oficines, el sector terciari i la indústria no contaminant. Seguint la història del planejament podem veure els diferents instruments urbanístics en què es basen les decisions de govern per aconseguir l’objectiu de transformar sòls industrials en altres tipus de sòls. Diferents instruments, diferents objectius i diferents criteris porten a solucions diverses per fer rendible econòmicament o socialment l’inevitable trasllat de les indústries del nucli urbà. A continuació presentem les experiències de diferents ciutats en aquest terreny. Les ciutats són molt diferents i els resultats també ho són, però totes tenen en comú la transformació d’un sòl industrial obsolet dins el nucli urbà en espais per a habitatges, zones verdes, vials i espais terciaris i productius lligats a les noves necessitats del mercat. Aquestes són, doncs, les alternatives de Sabadell, Terrassa, Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. 114 4.2 Sabadell 4.2.1 Les ordenacions dels volums i les transformacions d’ús Encara que amb diferents formalitzacions, l'ordenació de volums primer i les transformacions de l’ús després, són figures urbanístiques que han permès a les institucions que han tingut la responsabilitat de gestionar el sòl transformar zones industrials dins el nucli urbà en zones no industrials, amb la qual cosa han recuperat una part del sòl privat com a espai lliure i col·lectiu. Prèviament a l'existència d'aquestes figures urbanístiques, els canvis d'ús els feia directament la propietat. El sòl passava de ser industrial a un espai per a habitatges edificant tots els metres permesos i sense que la ciutat, col·lectivament, en tingués cap benefici. La linealitat de la indústria era substituïda per la linealitat dels habitatges, però en cap cas no hi havia un espai lliure ni una zona verda o col·lectiva per a l'ús i l’esbarjo dels habitants. La zona es densificava, ja que hi anaven nous habitants a viure, però l’espai col·lectiu, que ja era prou minso, no augmentava. No hi era prevista la creació de serveis per als nous habitants ni l'augment de serveis ni de zones verdes per als habitants existents. La densificació de la ciutat augmentava i la qualitat de vida disminuïa. Tot i les diverses formalitzacions, les figures urbanístiques d’”ordenació de volums" o de "transformació d’ús", que han tingut diferents noms i característiques segons la redacció del pla general corresponent, tenen en comú que destinen una part del sòl exclusivament privat fins al moment per a espais col·lectius, bé com a zona verda, bé com a vial o com a equipament. Normalment, un cop feta l'operació, el total del solar té el mateix tipus d’edificabilitat que els solars de l’entorn que no han sofert aquesta transformació; però aquesta edificabilitat o els metres construïts s’acumulen sobre la part del terreny que queda en mans privades, la qual cosa és causa de les altes edificacions que normalment presideixen aquests espais col·lectius i dels problemes d’ombra i de falta d’assolellament que moltes vegades hi ha en els edificis veïns. 4.2.2 Les ordenacions dels volums. Pla de 1962 El Pla de 1962 és una revisió del Pla que la Comisión Central de Sanidad Local25 havia aprovat l’any 1957. La necessitat de la revisió és justificada en la Memòria per les "nuevas circunstancias que concurren", una de les quals era la necessitat urgent de més sòl per fer front als creixements de la ciutat, raó per la qual s'amplia l'àmbit de planejament a tot el terme municipal. Mitjançant els plans parcials, amb molt poques concrecions i nul·les càrregues urbanístiques en equipaments o en infraestructures, augmenten considerablement les zones edificables a la ciutat. El segon motiu que justifica la revisió, segons continua dient la Memòria,26 és la crisi del tèxtil: 25 Comisión Central de Sanidad Local, sessió del 23 de maig de 1957. Boletín Oficial del 6 de juny de 1957. 26 Plan General de Ordenación de Sabadell. Ayuntamiento de Sabadell (1961). Documento b, ”Memoria”. 115 En los últimos años ha puesto de manifiesto la necesidad de crear zonas industriales para que puedan establecerse industrias no textiles y así compensar en algo estos baches económicos, al procurar que la ciudad no tenga una economía tan monobásica como en la actualidad. La revisió també va servir per acceptar el fet que una zona qualificada com a industrial anomenada Merinals hagués estat edificada amb blocs de pisos per l'Obra Sindical del Hogar i passés a ser suburbana extensiva. El pla compensava la pèrdua d’aquesta zona industrial creant nous espais industrials a l’entorn del riu Ripoll. El tractament del sòl industrial ja era una preocupació en els anys seixanta i per cobrir les noves necessitats amb "una certa elasticitat" es possibilitaren zones industrials amb sectors residencials annexos anomenades de la següent manera en la memòria esmentada: Zonas de campo urbanitzable a justificar su urbanitzacion en el momento de tramitar los planes parciales. El Pla manté la convivència entre habitatge i indústria, però vista la realitat que algunes indústries desapareixien de la ciutat o si més no del centre de la ciutat, en bona part per les successives crisis del tèxtil, fa propostes per ordenar els buits dins el nucli urbà. Amb anterioritat a la figura urbanística de les "ordenacions de volums", en quedar lliure un solar industrial en el nucli urbà i no estar situat en una zona estrictament industrial, es tenia la possibilitat de construir-hi habitatges sense cap altre tràmit més enllà de la llicència d'obres. L’edificabilitat era determinada per la zona geogràfica de l'entorn independentment del tipus de construcció i de l'ús que se'n fes. Així, un cop anaven desapareixent les indústries i es construïen habitatges, sense preveure la creació d’equipaments i d’espais verds, la ciutat disminuïa el percentatge de metres lliures per habitant i esdevenia més i més atapeïda i amb menys qualitat de vida. Les indústries de nova construcció, per les seves necessitats, a vegades no esgotaven tots els metres que la ubicació els donava, i sobretot no necessitaven les alçades dels edificis veïns. Sorprenentment, per evitar buits urbans i edificis de poca alçada, la normativa preveia que es pogués obligar la indústria a construir un segon pis per mantenir una certa continuïtat en la façana de carrer. El Plan General de Ordenación de Sabadell de 1962 va augmentar considerablement els volums edificatoris de moltes zones de la ciutat, sobretot de les zones intersticials entre diferents parts de ciutat, on hi havia descampats i fàbriques i on es creaven fragments de ciutat totalment desconnectats de la resta. A més, com diu J. Puig (1991, pàgina 117), els límits dels plans parcials previstos no eren gens concrets, cosa que permetia una certa laxitud en el moment de comptar els límits del planejament a l’efecte de les edificabilitats. Sobre el Pla de 1962, Puig opina: Regulava per primera vegada a Sabadell, de manera oficial, els nous tipus d’edificacions, és a dir, els blocs aïllats, les volumetries específiques. L’elevada edificabilitat que permetia el Pla General de 1962 i la forta demanda facilitaren la realització de promocions d’alta rendibilitat econòmica, malgrat el creixent augment dels preus del sòl. I encara que el Pla aprovat el 1962 no recollia les ordenacions de volums, ni les ordenacions especials, donava un gran grau d’edificabilitat als solars, a tots els solars, i gairebé sense cap càrrega, cosa que era una invitació directa al trasllat 116 de les indústries de dins el nucli urbà. I les mateixes Normas urbanísticas27 permetien, mitjançant retrocessos en les voreres, construir amb més alçada de la prevista (annex 1 d’aquest capítol). Van ser les successives redaccions de les ordenances, i sobretot el Proyecto de Ordenanzas Municipales de Edificación28 d’abril de 1967, els que van introduir les ordenacions especials i les ordenacions de volums amb voluntat de recuperar algun espai una mica més ampli per a l’ús col·lectiu de la ciutat (la redacció concreta d’aquestes ordenances es pot consultar a l’annex número 2 d’aquest capítol). Es propugnava una construcció oberta, amb espais lliures privats entre blocs, on, a canvi de més alçada en els edificis, es deixaven unes voreres més amples, sempre que es respectés l’edificabilitat, que ja era molt alta, i es garantís l'assolellament dels edificis veïns. Amb la figura urbanística de les ordenacions de volums, s’inicia, encara que molt tímidament, la cultura de cedir una part de l’espai privat, en aquest cas prou minso, per a un ús col·lectiu, sempre amb unes compensacions per a la propietat. La propietat gaudia d’uns espais lliures privats i podia construir més alçades, ja que els habitatges amb pisos a una certa altura i amb ascensor eren molt valorats en aquell moment, i els carrers guanyaven unes voreres més amples i en alguns casos amb jardineres i arbres. La tramitació de les ordenacions de volums de les zones de tolerància industrial a zones residencials es feia mitjançant la figura urbanística de l’estudi de detall, que preveia un període d’exposició pública i amb el qual l’administració tenia l’oportunitat de vetllar per la millora de l’espai públic, si tenia aquesta prioritat. Per a la resta de zones, que eren la majoria a la ciutat, els canvis de zona industrial a zona d’habitatges es continuaven fent sense cap compensació. Les característiques previstes per a la transformació de les zones de tolerància industrial eren les següents: • Destinar un 75 % del sòl a espai privat i el 25 % restant a espai col·lectiu, normalment en forma de vorera més o menys enjardinada. • L’edificabilitat era del 0,60 % sobre l’edificabilitat vigent a l'entorn. • Aquesta edificabilitat se situava sobre el 40 % del solar. • La superfície pública s'havia de cedir urbanitzada. • S’havia de reservar un 10 % de la superfície edificable "per a un ús que no sigui habitatge". Com veiem, es potencien els usos terciaris i les cessions augmenten, encara que per a un nombre molt limitat d’illes. 27 Normas urbanísticas del Plan General de Ordenación de Sabadell (1962). Pàgina 41 i següents. 28 Proyecto de Ordenanzas Municipales de Edificación. Abril de 1967. Servicio de Arquitectura y Urbanismo. Ayuntamiento de Sabadell. 117 El debat sobre el sòl industrial que va generar el nou Pla urbanístic va anar més enllà de les solucions dins la mateixa ciutat i es va centrar en una proposta de "redistribució industrial" en l'àmbit de la província de Barcelona. Les persones responsables de redactar el Pla d’ordenació estaven convençudes que si el planejament fixava noves àrees de desenvolupament industrial, moltes vegades lluny de les ciutats existents, i s’hi ubicava el futur desenvolupament de la indústria, l'ordenament de la població es faria automàticament. En una conferència, publicada posteriorment, un dels autors del Pla, Moragas (1962, pàgina 9), diu exactament: La concentración de industrias en Barcelona-ciudad y poblaciones de su inmediata periferia y otras como Sabadell y Tarrasa, se ha debido al incesante crecimiento industrial. Para alejar las corrientes migratorias que afluyen sobre estos núcleos debe procederse a una dispersión industrial. I ho justifica així: En este aspecto el Plan se extiende en numerosas consideraciones que van desde calificar la dispersión como una medida de prudencia para la guerra atómica, hasta la industrialización de cuencas fluviales, de la que existe en nuestra provincia y en Cataluña en general, una añeja tradición. D’acord amb aquests criteris, el Pla inclou la ciutat de Sabadell en les zones de "saturació industrial", mentre propugna el creixement, com a zones "d'aptitud industrial", a les poblacions de l'entorn: Palau de Plegamans, San Quirze de Terrassa, Gallifa, Granera, Sant Llorenç Savall, Santa Maria de Barberà, Castellar i Sentmenat. Aquests plantejaments van ser contestats per l’Ajuntament de Sabadell i per les entitats econòmiques de la ciutat, que es van oposar a les limitacions en el creixement argumentant que eren poc creïbles i van defensar la interdependència entre la mateixa indústria, sobretot la tèxtil llanera, dominant a la ciutat, sobre la qual al·legaren que era impossible que es dispersés "salvo en el caso de que fuesen de ciclo completísimo" (Moragas,1962, pàgina 14). En la resposta a les al·legacions es matisen les propostes del Pla, tot i que es mantenen, ja que es considera que la ciutat està en una zona molt saturada i que és convenient donar facilitats a les indústries perquè en el futur es vagin desplaçant i s’estableixin en zones predeterminades properes a la ciutat. Evidentment en aquest plantejament no es tenen en compte les variables de la mobilitat ni es podia preveure la fragmentació i l’especialització del procés industrial que es va donar en pocs anys i que és una de les causes del manteniment de la indústria a la zona. Com veiem una vegada més, les grans decisions sobre el futur del territori es vehiculen mitjançant propostes urbanístiques que preparen el sòl per acollir-les. El sòl es va convertint en un element bàsic per garantir el futur dels territoris. I l'urbanisme és l'instrument necessari per a la transformació del sòl. Les paraules de Moragas sobre la importància de l’urbanisme, en el text citat més amunt, apuntaven en aquesta direcció: Lo cierto es que de cara al futuro es evidente que el urbanismo jugará un papel más relevante en la vida, crecimiento y desarrollo general de las ciudades, comarcas o zonas, llámense éstas provincias o regiones. 118 4.2.3 Les transformacions de l’ús. Pla de 1978 Aquesta figura urbanística de les transformacions de l’ús es formula explícitament a la ciutat de Sabadell en el Plan General de Ordenación de los Municipios de Castellar del Vallès, Palau de Plegamans, Polinyà, Sabadell, Sant Quirze del Vallès. Barberà del Vallès. Santa Perpètua de Mogoda i Sentmenat29 (PGOM), aprovat l’any 1978 a proposta de la Diputació de Barcelona, sota la direcció tècnica de Manuel Herce Vallejo. El text de la normativa referida a les transformacions de l'ús es pot trobar a les Normas urbanísticas, 30 reproduïdes, parcialment, a l’annex 3 d’aquest capítol. Aquest pla preveia quaranta-quatre illes de l’eixample d’ús industrial en el moment de la tramitació que podien ser transformades en zona per a habitatges en unes condicions determinades. Les anomenava zones de transformació d’ús. Adjuntem el plànol amb les illes qualificades com a zones de transformació d'ús en el pla esmentat. 29 Plan General de Ordenación de los Municipios de: Castellar del Vallés, Palau de Plegamans, Polinyà, Sabadell, St. Quirze del Vallès. Barberà del Vallès. Sta. Perpetua de Moguda, Sentmenat (1978). Diputació de Barcelona. Institut Provincial d’Urbanisme. 30 Normas urbanísticas (1978). Plan General de Ordenación Municipal de la Comarca de Sabadell. Diputació de Barcelona. Institut Provincial d’Urbanisme. 119 120 127 Els estudis de detall i els plans especials redueixen l’edificabilitat i les cessions. En una primera fase es construeixen habitatges unifamiliars, una escola pública d’EGB, anomenada Joanot Alisanda, i una escola oficial de música. En la resta de la propietat continua l’activitat industrial. En una segona fase, uns anys més tard, s’edifiquen edificis plurifamiliars. 3. Carrers Pare Sallarès, Jovellanos, Escola Pia i Corominas Aprovat 10.02.1982 Sòl de cessió 2.250 m2 Sòl privat 2.850 m2 Iniciativa privada. L’estudi de detall, que redueix edificabilitat i cessions respecte al Pla general, permet la construcció de cases unifamiliars, una zona verda que avui és la plaça Camil Geis, amplia les voreres i construeix un aparcament públic sota la zona verda. 4. Carrers Forn, Borràs, Agricultura i Sant Vicenç Aprovat 23.05.1984 La resolució de la Comissió d’Urbanisme recull: “Es manté l’edifici del vapor Giralt per raó de la seva inclusió dins el Pla Especial de Protecció del Patrimoni i Catàleg d’edificis i conjunts d’interès històric i artístic de Sabadell.” Aquesta especial condició fa que es tramiti un estudi de detall per a la resta del solar i es deixi l’edificació industrial per a usos productius. Sòl de cessió 1.549 m2 Sòl privat 2.258 m2 Iniciativa privada. Es construeixen cases unifamiliars i la plaça Salvador Allende. Es manté l’antic vapor per a usos productius. 5. Carrers Sant Maties, Paco Muntlló, Antoni Cusidò i Sant Miquel Aprovat 22.05.1985 Sòl de cessió 2.273,70 m2 (el 40 %) Sòl privat 3.410,55 m2 (el 60 %) L’estudi de detall redueix l’edificabilitat d’1,75 m2 a 1,45 m2 i redueix alhora el sòl de cessió. Iniciativa privada. S’edifiquen habitatges unifamiliars i una plaça en la zona verda, la plaça Carrasco i Formiguera. 6. Avinguda de Barberà, i carrers dels Calders, Fra Luis de León i Samuntada Aprovat 10.07.1985 Sòl de cessió 2.731,82 m2 (48,64 %) Sòl privat 2.884,03 m2 (51,36 %) Sostre total de l’illa 9.623,16 m2 Sostre de l’equipament 4.087,32 m2 Sostre residencial i comercial 5.535,84 m2 L’edificabilitat és d’1,72 m2 sostre/m2 sòl. El sostre es redueix d’acord amb la reducció de les cessions, tal com preveu l’article 196.5 de les normes del Pla general vigent. Iniciativa privada. 128 S’hi construeixen habitatges amb zones comercials a la planta baixa i a la zona de cessió es fa una escola pública d’EGB que recupera l’antic nom de la fàbrica, l’Escapçat. Es manté una part de l’edificació industrial com a escola i es conserva la xemeneia com a element d’interès arquitectònic i històric. 7. Carretera de Barcelona i carrers Fiveller, Roger de Flor i Manso Aprovat 18.02.1987 Propietat de l’Incasol. Es tramita com a estudi de detall i no com a pla especial, atès que hi ha una única propietat. Sòl de cessió 8.039,20 m2 (74,28 %) Sòl privat 2.783,80 m2 (25,72 %) Sostre resultant 9.581,60m2, amb una edificabilitat total de 0,88 m2 sostre/m2 sòl, molt inferior a la permesa (1,75 m2 sostre/m2 sòl) Iniciativa pública. S’edifiquen habitatges i es manté una part de l’antiga nau del Vapor Llonch. Avui és escola de formació professional i escola d’art. 129 130 131 4.2.7 Les transformacions d’ús i les seves conseqüències. Pla de 1993 Les transformacions d’ús paralitzades durant anys a causa de la crisi econòmica i després executades lentament i en molts casos per iniciativa municipal, atesa la necessitat de nous espais per a escoles i altres equipaments, prenen un nou ritme en el moment en què el mercat immobiliari es reactiva. Durant anys, el centre de la ciutat l’ocupaven velles naus que la indústria original havia abandonat feia temps. Aquestes naus havien sofert compartimentacions i arrendaments diversos, havien estat ocupades per petites indústries que emergien en un context de tancament de les grans. Eren indústries que sobrevivien amb maquinària manllevada a l’empresa mare i a vegades “oficialment inexistent”. Aquestes naus en pocs mesos s’enderrocaven i donaven pas a un conjunt d’habitatges i a una plaça o a una escola que rejovenia l’entorn i al mateix temps transfigurava la imatge de ciutat fabril, grisa i sorollosa i alhora plena de vida del segle XIX i la primera meitat del segle XX. Les transformacions d’ús espongen la ciutat, donen qualitat de vida, però al mateix temps consoliden la tendència inevitable del trasllat de la indústria fora del nucli urbà, a les poblacions veïnes o als polígons industrials, uns espais dedicats exclusivament a l’ús industrial, on no hi ha problemes amb els habitatges veïns i on es busquen vials amplis i còmodes, aparcament per als vehicles de càrrega i particulars, i bones comunicacions amb les poblacions dels voltants. Aquests ha estat un procés generalitzat a la majoria de les ciutats industrials de l’entorn i aquests sòls són els que permeten crear equipaments dins el nucli urbà i dotar de més qualitat de vida unes poblacions que no disposaven d’espais col·lectius i que buscaven els seus serveis a la ciutat central: Barcelona. En els debats previs a la revisió del Pla es constata aquesta realitat i s’assumeix que els límits del terme municipal de Sabadell fan que els polígons industrials de la ciutat estiguin a la rodalia, en els pobles de l’entorn, i que l’equilibri productiu i administratiu s’hagi d’articular en l’àmbit comarcal. La localització d’activitats econòmiques, no estrictament industrials, dins el nucli urbà, es converteix en un dels objectius de la proposta. El nou Pla manté les transformacions d’ús, i alhora aposta per la consolidació de les activitats existents a l’interior de l’eixample. En la Memòria36 (pàgina 44) de l'aprovació definitiva, aquesta inquietud es recull així: No obstant això, encara que la Revisió del Pla mantingui la política de la transformació d’ús que plantejava el Pla del 78, cosa que afavoreix la millora de dotacions i qualitat de vida als àmbits més degradats i actualment mancats de vitalitat del centre i l’eixample, és important la consolidació de les activitats existents a l’interior de l’eixample, permetent-hi la reconversió en activitats industrials més modernes, a partir del reajustament normatiu cap a majors aprofitaments de l’espai per indústries d’alt valor afegit i menor problemàtica d’integració en la malla urbana, en relació al seu impacte. 36 Memòria. Pla general municipal d’ordenació de Sabadell. Aprovació definitiva. Desembre de 1993. Pàgina 44. Ajuntament de Sabadell. Àrea del Territori. Oficina del Pla. 132 La proposta considera la terciarització creixent de la societat, els canvis de la dinàmica socioeconòmica, la seva incidència en la configuració i l’organització de la ciutat, i les seves relacions amb el territori. Preveu la dinàmica de terciarització creixent i la reestructuració productiva i hi aposta decididament. Constata l’esgotament del sòl lliure dins el terme municipal i crea mecanismes per evitar la degradació de les perifèries urbanes a l’àmbit metropolità. És voluntat del planejament, en aquest cas, potenciar el caràcter industrial de la ciutat. Per a això cal regular la distribució de les activitats al seu interior, sobretot pel que fa a la compatibilitat dels usos productius amb els usos residencials propers. En funció de les perspectives socioeconòmiques, aporta elements sobre el territori i dóna suport a les dinàmiques transformadores de l’economia, cosa que facilita la remodelació dels espais interiors de la ciutat que possibilitin el canvi d’ús i a la vegada un increment substancial de la qualitat de vida. Entre les voluntats de la revisió del Pla esmentat, es constata la de superar el perill d’indiferenciació a la perifèria de Barcelona a partir de la configuració d’un centre de serveis i de distribució, sense disminuir-ne la capacitat productiva, en aprofitar el màxim les possibilitats del teixit industrial existent, però reforçant-lo amb noves actuacions, com ara centres o parcs d’activitat econòmica. La normativa a què fa referència aquest apartat es reprodueix a l’annex 2 d’aquest capítol. 4.2.8 La incidència dels canvis en l’ús del sòl industrial en la indústria de Sabadell L’any 1966, el Gremi de Fabricants de Sabadell va encarregar un plànol amb les indústries tèxtils de la ciutat d’una certa dimensió. El document, Plano textil de Sabadell (1966),37 el reproduïm a l’annex corresponent. A continuació fem un seguiment de quinze d'aquestes indústries que en aquells moments ocupaven grans solars al centre i a l’eixample de la ciutat i revisem la incidència del planejament en la seva transformació: 37 Plano textil de Sabadell (1966), realitzat per F. Casa Aruta per encàrrec del Gremi de Fabricants de Sabadell. Dipòsit legal B 30489-66. 133 SOLARS INDUSTRIALS 1966 Pla 1978 Pla 1993 Executat Indústria 1. Estruch Tèxtil SA industrial equipament sí desapareguda C. Lluís, 11 comercial 2. Borràs Hnos. SL industrial equipament sí desapareguda C. Domingo Borràs, 85 3. Artextil SA industrial industrial continua C. Quevedo, 1 4. ABB industrial industrial transf.d’ús desapar (2000) 5. Giralt-Baixeres SA industrial habitatges sí trasllat a Bna C. Bruch, 60 zona verda desapareguda 6. Llong SA industrial equipament sí desapareguda C. Manso, 2 habitatges 7. Indústries Casablanques SA ind. equipament trasllat a Ferran Casablanques, 66 habitatges sí Barberà del V. 8. Hijos de Pedro Balsach SA ind. equipament sí desapareguda Carretera de Prats, 29 9. M. Bosser SA industrial habitatges sí trasllat al Ripoll C. Alemanya, 60 zona verda 10. G. Torras (Cal Seydoux) industrial industrial desapareguda C. Ausiàs March, 142 11. Fitysa industrial habitatges sí trasllat a C. Sant Pau zona verda Barberà i Olius 12. Manufactures Carol SA industrial habitatges sí desapareguda Ronda Ponent, s/n zona verda 13.Salvador Ribé Anfruns industrial industrial continua C. Alto de León, 65 14.SA Marcet industrial equipament sí desapareguda C. Onésimo Redondo, 110 15.P. Serracant Riba industrial industrial sí desapareguda Pg. de Can Feu, s/n 134 D’aquestes quinze indústries existents l’any 1966, totes d’una grandària considerable, en aquests moments en continuen cinc, en actiu. D’aquestes cinc, dues treballen fora del terme municipal de Sabadell i de les tres que continuen al terme municipal, dues resten al lloc d’origen, dins el nucli urbà, i l’altra s’està traslladant a un emplaçament industrial al costat del riu Ripoll. Sols una tercera part continua en actiu, però totes menys dues han deixat l’espai ocupat al centre de la ciutat i en aquest espai s’han edificat habitatges i s’ha recuperat espai per a equipaments o per a zona verda. Es constata que el sòl industrial ha estat el gran subministrador d’espai per als equipaments de la ciutat i per al benestar de les persones que hi habiten. 135 4.4 Terrassa 4.3.1 Del Pla d’ordenació de 1983, al Pla d’ordenació de 2003 El Pla general d’ordenació de Terrassa de 1983 ja preveia les transformacions d’ús com una manera de recuperar espais dins el nucli urbà i de revitalitzar el mercat de l'habitatge al centre de la ciutat. Però com que la ciutat disposa d'un ampli terme municipal, va qualificar nous sòls industrials i d’habitatge, que s’han anat edificant sense dificultats i han postergat l’execució de les transformacions d’ús sempre més complicades, si més no pel que fa a la gestió. També la crisi econòmica va contribuir a alentir el procés de transformació de les indústries en habitatges. La continuïtat de les edificacions, a causa de la crisi i també de la sensibilitat històrica i arquitectònica en algun cas puntual, va permetre més endavant fer propostes per a la reutilització dels edificis per a usos generalment públics. A Terrassa, amb una bona part del patrimoni industrial encara dempeus, tot i haver acabat l'activitat històrica industrial que l'havia construït, el Pla d’ordenació urbanística municipal de 2003 fa un pas endavant respecte a les figures de transformació d’ús i proposa les Àrees Centrals de Millora Urbana (ACMU). 4.3.2 Les Àrees Centrals de Millora Urbana (ACMU) El Pla de 2003 proposa aquesta nova figura urbanística per a dos teixits industrials concrets: per a les implantacions més centrals de la ciutat, normalment antics vapors del segle XIX i principi del XX, i també per a les implantacions una mica més perifèriques, en el cas de teixits industrials dels anys 1940-1950. Segons la Memòria del Pla,38 els criteris d'ordenació comuns a totes aquestes implantacions es poden resumir en els enunciats següents:  Les noves ordenacions no es basen fonamentalment en mecanismes de substitució integral de les edificacions i els usos existents per noves tipologies arquitectòniques i nous espais. Es plantegen nous mecanismes que combinen la conservació d'una part de les actuals edificacions amb la barreja de nous edificis i espais urbans, amb què es formen teixits de caràcter complex i amb més riquesa urbana.  La barreja entre noves i antigues edificacions, a més d'aspectes de mescla d'arquitectures, planteja també un objectiu fonamental de màxima diversitat i promiscuïtat entre usos diferents, amb què se superen els anteriors models d'exclusivitat de l'ús de l'habitatge. Es proposa una màxima compatibilitat entre els usos d'habitatge i altres usos. Els usos alternatius a l'habitatge han d'aportar noves activitats comercials, terciàries i productives que combinin aspectes de màxima centralitat urbana i de varietat. La integració d'una part significativa de les construccions existents en les noves ordenacions respon també a una dimensió i una perspectiva noves quant a la 38 Pla d'ordenació urbanística municipal. Memòria d'ordenació, pàgina 41 i següents. Ajuntament de Terrassa. Gerència Municipal d'Urbanisme. Oficina del Pla. 136 valoració del patrimoni industrial i el seu paper dins l'estructura de la ciutat. Aquesta nova valoració no se centra únicament en els valors arquitectònics o històrics del patrimoni, sinó també en el valor dels edificis i les antigues instal·lacions com a elements que conformen un determinat teixit urbà, així com en la seva importància com a elements que permeten la lectura i la comprensió de la història industrial de la ciutat.  Les ordenacions es plantegen sobre la base d'establir nous teixits urbans amb vocació d'integració amb els seus contextos, més que no pas de crear noves peces inserides dins d'un teixit determinat. Amb aquests criteris es planteja una intervenció diferent sobre una sèrie d’edificis industrials que no desapareixeran, sinó que continuaran amb l'activitat i tindran un ús diferent del simplement industrial que podien tenir fins aleshores. La proposta busca: La mixtura entre usos, tipologies i formes diferents [...] Volen que "les trames industrials de l'interior [...] majoritàriament puguin acollir noves activitats productives que un cop assegurada la seva compatibilitat, permetin garantir el manteniment de la intensitat del sector productiu en la forma i en la vida de la ciutat.39 Sobre uns punts concrets de la ciutat proposen mantenir: El seu caràcter especialitzat per a usos productius, però reajustant les condicions d'ordenació i regulació dels mateixos de forma que deixin de tenir la seva actual utilització amb activitats de transformació i emmagatzematge amb forta presència de maquinària i vehicles de transport, per assolir nous usos productius fonamentats en les noves tecnologies i caracteritzats per la menor presència de trànsit de vehicles industrials i la utilització de processos productius basats en la utilització intensiva de tecnologies "netes" i en absolut contaminants. Per assolir aquests objectius, la normativa del Pla40, a més de fer propostes semblants a les que havíem vist en les transformacions d’ús, proposa una edificabilitat complementària per a usos diferents dels d’habitatge, que explica així: • Edificabilitat d’1,30 m2 sostre/m2 sòl (m2st/m2sl), dels quals com a màxim 1,05 m2st/m2sl es destinarà a usos d'habitatge. • Edificabilitat complementària en funció de la quantitat de superfície de les edificacions patrimonials existents dintre de l'àmbit i per les quals es determini l’obligatorietat o la conveniència de la conservació, rehabilitació i integració en la nova ordenació. • El sostre complementari generat per la recuperació i integració de les edificacions patrimonials es podrà destinar fins a un màxim del 50 % a habitatge. I d’aquest, un mínim del 50 % s'haurà de destinar a altres usos diferents de l'habitatge. Aquest sostre no ha d'estar situat necessàriament en l'edifici patrimonial. 39 Ibídem, pàgina 96. 40 Pla d'ordenació urbanística municipal. Normativa, pàgina 95 i següents. 143 • La implantació de noves activitats amb uns costos d’instal·lació equivalents als de l’apartat b. La propietat d’edificis no sotmesos a actuacions de transformació podran substituir el pagament de la urbanització per la transferència d’aprofitament corresponent a 0,2 m2st/m2s al Patrimoni Municipal d’Urbanisme, sempre que l’edifici existent a la parcel·la no hagi consumit ja aquesta edificabilitat. Barcelona, en el cas de la zona d’activitats del 22@, ha sabut trobar una nova fórmula urbanística per transformar l’ús del sòl industrial. L’aposta de la ciutat ha estat en la línia d’incentivar la desaparició d’una indústria i d’oferir nous espais a una nova indústria neta, no sorollosa i no contaminant. Ha forçat un urbanisme molt reglat, amb unes servituds molt altes per a les noves edificacions i unes primes d’edificabilitat en funció del tipus d’ocupació en el moment de demanar la llicència. 4.4.2 Transformació del Sector de la Marina a la Zona Franca Amb data posterior, l’Ajuntament de Barcelona ha promogut la transformació d’una altra part industrial de la ciutat, la Zona Franca, i com a pas previ, al desembre de 2003, va acordar la suspensió de llicències d’edificació i de parcel·lació de terrenys qualificats com a clau 22a situats en un àmbit de més de 725.000 m2. Novament es tracta d’un sòl obsolet quant a activitat industrial que busca la transformació i, com diu la Memòria41 (2004, pàgina 4): Fer possible la creació d’un teixit en continuïtat urbana, que integri residència i treball, dotant-lo dels serveis, equipaments i espais lliures necessaris perquè ambdues funcions urbanes es produeixin amb una elevada qualitat. La solució proposada segueix la línia de les transformacions d’ús que havíem vist en el pla urbanístic de Sabadell, que fomentava les transformacions d’antics sòls industrials en zones per a habitatges o per a altres usos, i cedia una part del sòl per a ús públic, bé com a zona verda o bé com a equipament. En l’espai de la Zona Franca de Barcelona, la Memòria esmentada abans (2004, pàgina 7) fa una proposta tècnica amb les característiques següents: Definim un model amb una distribució de sòl del 40 % per a zones d’edificació i del 60 % per a viari, espais lliures i equipaments, que pot donar com a resultat una relació de compacitat del 50 % (10 % en equipaments), i que permet l’obtenció de peces d’espai lliure significatives dins del teixit urbà. Apliquem un índex d’edificabilitat bruta d’1,6 m2/m2, que en aquestes proporcions de distribució del sòl significa una edificabilitat neta del 4,0 m2/m2. Per a un teixit mixt, residencial-activitat econòmica en proporcions de 70 %-30 %, la densitat global d’habitatges es situa entre 110 i 140 hab/ha. La proposta tracta tot el barri com si fos un solar industrial, en dedueix uns índexs globals i fa propostes per a la reubicació en funció de les preexistències. L’objectiu de les persones que fan la proposta és anticipar-se a l’obsolescència i aconseguir un teixit urbà compacte i sostenible, entenent com a tal la ciutat compacta, 41 “Treballs previs per la transformació de la Marina”. 2003. Pàgina web de l’Ajuntament de Barcelona. 144 amb uns usos mixtos, que apropi les persones als grans equipaments metropolitans, que plantegi noves tipologies de convivència entre usos i segueixi criteris ambientals sostenibles, cosa que basa en una activitat urbana neta i integrada que mantingui llocs de treball i estigui perfectament imbricada amb els habitatges que s’hi han de construir. El contingut concret de la Modificació del pla general es recull a l’annex d’aquest capítol. L’expressió gràfica quant a l’organització d’espais lliures i a la intensitat de l’edificació de les parcel·les és la següent: 145 146 147 4.5 L’Hospitalet de Llobregat 4.5.1 Pla de renovació d’àrees industrials La ciutat de l’Hospitalet de Llobregat està treballant en la renovació d’àrees industrials intraurbanes a través del Pla de renovació d’àrees industrials de l’Hospitalet (PRAID). El Pla d’actuació municipal 2003-2007 de l’Ajuntament de l’Hospitalet42 explica (pàgina 98): El Pla General Metropolità (PGM) va mantenir la ubicació de sectors industrials en llocs on la transformació urbanística provocada pel soterrament de les vies del tren els fa inadequats atesa la potencialitat futura d’aquests espais centrals de la ciutat. Per això un dels objectius prioritaris per aquest mandat és actuar sobre una part de les zones industrials ubicades dins de la xarxa urbana per destinar-les a usos residencials, terciaris, d’equipaments i vialitat. Per fer-ho possible l’ajuntament ha elaborat el Pla de renovació d’àrees industrials de l’Hospitalet (PRAIH), una eina de treball que permetrà reordenar urbanísticament la ciutat, minorarà el dèficit existent d’habitatges nous, adequarà la distribució de les zones urbanes i dels seus usos al desenvolupament territorial i socioeconòmic de l’àrea central de la regió metropolitana però alhora també ajudarà a transformar i modernitzar l’estructura industrial i la instal·lació d’activitats terciàries a l’Hospitalet. L’àmbit territorial d’actuació d’aquest Pla representa l’11 % de la superfície total del municipi i inclou els sectors de Trinxet, Provençana, Clot del Tren, travessia Industrial, Matacavalls, rambla del Mig, Leonardo da Vinci, Rosalía de Castro, camí de la Riereta, Vanguard, Julià, Francesc Moragas, Riera dels Frares i Famadas. Amb data 28 de juny de 2002, l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat va iniciar els tràmits del Pla de renovació d’àrees industrials de l’Hospitalet (PRAIH). En el moment d’acabar la redacció d’aquesta part de la tesi, desembre de 2004, l’ajuntament ha suspès les llicències d’aquesta zona de la ciutat i encara no se saben els criteris tècnics de la transformació, tot i que de les paraules anteriors es pot deduir que destinarà molta part del sòl, fins al moment industrial, a habitatges, a zones verdes o a equipaments. 4.5.2 L’antecedent del sector Repsol L’Hospitalet té un antecedent en la transformació del sòl industrial en un espai al sud de la ciutat que havia estat destinat a usos industrials i que després es va transformar per a altres usos, segurament a causa de la proximitat amb l’ampliació de la Fira de Barcelona que es va fer en el municipi de l’Hospitalet. Efectivament, l’any 2002 es va elaborar el text refós de la Modificació del pla la general metropolità (MPGM) en el sector de Repsol, en el qual aquests terrenys s’incloïen en 42 Pla d’actuació municipal 2003-2007. Pàgina web de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. 148 el “districte d’activitats avançades de Gran Via Sud”.43 La redacció del text, pàgina 1, fa: Es tracta de dirigir cap als usos emergents de l’economia urbana uns terrenys deslliurats pel trasllat d’una implantació industrial energètica incompatible amb l’entorn urbà i contraproduent per el creixement de les noves activitats econòmiques. La MPGM Text refós representa l’oportunitat de recuperar per al teixit de la ciutat i el seu progrés econòmic uns sòls que han esdevingut estratègics donada la seva proximitat a l’equipament firal de Montjuïc 2/l’Hospitalet i la seva centralitat. 4.5.3 Objectiu de la modificació Segons la Modificació del pla general metropolità esmentada abans, els objectius fixats són els següents: El Text refós de la MPGM té l’objectiu genèric de dotar una porció important de l’àrea de Gran Via Sud amb unes condicions urbanístiques que afavoreixen el desenvolupament qualitatiu i avançat dels usos econòmics a localitzar, d’acord amb les directrius urbanístiques del Pla de l’Hospitalet 201044 que propugnen el reforçament del paper de centralitat de la ciutat de l’Hospitalet i la transformació i modernització de l’estructura industrial, així com l’estimulació de la instal·lació d’activitats terciàries. L’objectiu específic de la MPGM Text refós és articular les determinacions urbanístiques adients per tal de transformar conjuntament diversos solars, actualment desocupats i qualificats com a zona industrial (22a), en el sentit d’aconseguir: • La creació d’un centre de negocis, hoteler, convencions i comercial en consonància amb els actuals requeriments d’implantació de les activitats capdavanteres en l’economia urbana i destinat, principalment, a dotar d’equipaments i serveis complementaris a la instal·lació firal de Montjuïc 2/l’Hospitalet. • La creació del Parc d’activitats econòmiques de Gran Via Sud amb les condicions necessàries per atreure activitats econòmiques emergents i allotjar els trasllats de les activitats que es provocaran en l’actual fase d’ampliació cap el municipi de Barcelona de les instal·lacions de la Fira de Montjuïc 2/l’Hospitalet i que han estat acordades per les parts. En la conformació d’aquest Districte d’Activitats Avançades de Gran Via Sud, el Text refós de la MPGM estableix diverses determinacions que incorporen criteris de sostenibilitat i de qualitat urbana com a condicions de la competitivitat econòmica del territori tractat. 43 Modificació del pla general metropolità al sector Repsol de l’Hospitalet de Llobregat (districte d’activitats avançades de Gran Via Sud). Text refós. Febrer de 2002. 44 Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. “L’H 2010. La clau de futur. Avanç de les directrius urbanístiques de l’Hospitalet”. Document 1. Ajuntament de l’Hospitalet, 1997. 149 4.5.4 Àmbit i proposta de la modificació L’àmbit de la modificació ocupa parcialment dues illes i un fragment de vial amb una superfície de 104.524,56 m2. Les illes estan qualificades com a sòl urbà industrial 22a. La modificació proposa que el sòl qualificat de zona industrial 22a es divideixi en dues noves zones urbanístiques: • La subzona industrial urbana en transformació (22at), destinada a la creació del parc d’activitats econòmiques. • La zona de nova ordenació volumètrica (18), destinada a la creació del centre de negocis, hoteler, de convencions i comercial. La modificació fa una reserva de zones verdes corresponent al 10 % del sòl, destinat a usos hostelers i comercials. La reserva es fixa en 1.020 m2. En la taula següent es poden veure les superfícies i les qualificacions corresponents en el Pla general i en la Modificació: Qualificacions urbanístiques PGM Modificació Diferència Qualificació Codi m2 m 2 m 2 Industrial (mitjana i gran indústria) 22a 98.844,56 0,00 -98.844,56 Industrial urbana en transformació 22at 0,00 40.582,25 40.582,25 Ordenació volumètrica 18 0,00 45.823,58 45.823,58 Vialitat existent 5 5.680,00 17.098,73 11.418,73 Zones verdes 6b 0,00 1.020,00 1.020,00 Total 105.524,56 104.524,56 0,00 150 4.6 Bibliografia citada • BARBÉ, Ll. (director). (1971). Dinámica y Perspectiva del Vallés. Sabadell y su zona de influencia. (vol. II), Terrassa y su zona de influencia. (vol. III)). 1a ed. Sabadell: Caja de Ahorros de Sabadell. • CALVET, M. Dolors. “Sabadell, l’estratègia en marxa” (1994). A Les ciutats mitjanes en el context regional europeu. Ponent en l’apartat d’”Estratègies per a l’equilibri urbà”. Seminari internacional. Organitzat per l’Ajuntament de Sabadell i la Comissió de les Comunitats Europees. Direcció General XVI de Polítiques Regionals. • LARROSA, Manel (1987). “La gestió del sòl per a sistemes a Sabadell (1979- 1985)”. Estudi no publicat. • LARROSA, Manel (1981). “El futur urbanístic de Sabadell”. Arrel, 4. Diputació de Barcelona. • MORAGAS E. (1962). Influencia del Plan General de Ordenación de la Província de Barcelona en el desarrollo de la ciudad de Sabadell. 1a ed. Sabadell: Fundació Boch i Cardellach. Cuadernos de Arxivo. • PUIG, J. (1991) “El procés de formació de la ciutat de Sabadell”. 1a. ed. Aula 3. Ajuntament de Sabadell. • SOY, A; PETIT, J; VALLS, J; LARROSA, M. (octubre 1982-març 1983). La crisi econòmica al Vallès Occidental. Barcelona: Diputació de Barcelona. Arrel, 4. • VILA, Pau (1976) “Comentaris i suggeriments a l'estudi Dinàmica i perspectiva del Vallès”. “Quaderns d'Arxiu”. Fundació Bosch i Cardellach, XXV. • Qüestionari sobre els efectes de la deslocalització industrial i la competència de països en desenvolupament. Centre Metal·lúrgic de Sabadell i Comarca. Febrer de 2004. • Pàgina web de l’Ajuntament de Barcelona: http://www.bcn.es • Pàgina web de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat: http://www.l-h-.es • Pàgina web de l’Ajuntament de Sabadell: http://www.sabadell.net • Pàgina web de l’Ajuntament de Terrassa: http://www.ajterrassa.es 151 5. REPERCUSSIONS DE L’ACTIVITAT URBANÍSTICA I ELS USOS DEL SÒL EN VINT-I-CINC CIUTATS DE CATALUNYA En capítols anteriors s’han exposat diferents teories sobre les ciutats i el seu desenvolupament; s’han vist teories que expliquen i justifiquen l’ocupació del sòl i la relació que pot haver-hi entre l’ocupació del sòl i la productivitat d’una ciutat i dels seus entorns. Hem vist també diverses propostes tècniques i legals per obtenir un sòl col·lectiu dins les ciutats i per recuperar antics sòls industrials que queden abandonats amb el trasllat de les indústries fora del nucli urbà. Ara aquestes teories les volem contrastar en un espai concret, en aquest cas l’àrea urbana de Barcelona i un entorn de vint-i-quatre ciutats mitjanes que formen part del nucli metropolità o de la conurbació. També s’ha tingut en compte la realitat d’altres ciutats de Catalunya que estan fora de la metròpoli, però que exerceixen de ciutats mitjanes per elles mateixes i en el seu entorn immediat. Amb aquesta finalitat s’ha obtingut un seguit de variables de cada una de les ciutats que degudament estudiades i comparades permeten fer una lectura de la realitat de cada ciutat; i aquestes dades contrastades amb les dades de sòl i amb les tramitacions urbanístiques ens permeten establir una certa relació entre l’ús del sòl i el desenvolupament dels territoris. 5.1 Selecció de ciutats a estudiar i justificació Com hem vist al capítol 2.4, el nombre d’habitants d’una ciutat no necessàriament justifica que la ciutat sigui considerada gran, mitjana o petita. Que la ciutat tingui un qualificatiu o un altre depèn sobretot de la seva ubicació en el territori i de la mida de les ciutats de l’entorn. Tenint en compte, com hem vist abans, que la Comunitat Europea45 inclou entre les ciutats mitjanes les que tenen entre 20.000 i 500.000 habitants, no ens ha de sorprendre que en els entorns en què ens movem, els de les ciutats mediterrànies del sud d’Europa, estigui comunament acceptat que la ciutat de Barcelona és una ciutat gran i que aquesta està envoltada d’un seguit de ciutats que anomenem mitjanes o intermèdies i que, per les raons donades −per les seves capacitats i no sols per la seva grandària−, en direm mitjanes. L’any 2003 a Catalunya les ciutats mitjanes amb més de cent mil habitants s’acumulen majoritàriament a la conurbació de Barcelona i són: Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Mataró, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet i Terrassa; a la resta de Catalunya hi ha les ciutats de Lleida i Tarragona que superen els 100.000 habitants. Dins de les ciutats mitjanes, amb una població compresa entre 50.000 i 100.000 habitants, a Catalunya hi ha catorze ciutats que l’any 2003 ja tenien aquesta magnitud. Aquestes ciutats, objecte també d’aquest estudi, estan situades a les comarques del 45 “Europe 2000+. Coopération pour l’amenagement du territoire européen”, 1994. 152 primer o el segon cinturó de Barcelona i són les següents: Castelldefels, Cornellà de Llobregat, el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Viladecans, Cerdanyola del Vallès, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Mollet del Vallès, Vilanova i la Geltrú i Granollers. També Manresa està inclosa, per la seva magnitud i proximitat, en aquest grup de ciutats mitjanes. De la resta de Catalunya hi hem inclòs les ciutats de Girona i de Reus. Com a casos excepcionals hem inclòs en l’estudi les ciutats de Vilafranca del Penedès i Martorell. Cap de les dues no arribava als 50.000 habitants l’any 2003, però superen els 20.000 habitants i la seva situació geogràfica en l’arc relacional a l’entorn de la gran metròpoli de Barcelona fa especialment interessant l’estudi de la seva evolució. A efecte comparatiu de les dades estudiades es tindrà present, sempre que es pugui, el global de Catalunya. També la ciutat de Barcelona s’ha estudiat com una més de les vint-i-cinc ciutats de Catalunya. És evident que la seva dimensió pot ser un element distorsionador en el conjunt de les altres ciutats, però també és cert que la manca de dades sobre Barcelona impediria conèixer la seva incidència en el conjunt del territori. En algun dels gràfics donem les dades per partida doble, incloent-hi la ciutat de Barcelona i traient-la en la representació gràfica a fi de facilitar la grafia de la resta de ciutats. Per decidir les ciutats per estudiar s’ha tingut en compte l’evolució de cada una de les ciutats a la comarca corresponent. Les actualitzacions del padró els anys 2001, 2002 i 2003 i la superfície de les ciutats a estudiar i el seu entorn comarcal són les següents:46 46 Dades de www.idescat.es. En color blau, Barcelona; en color vermell, ciutats de més de 100.000 habitants; en color groc, ciutats d’entre 100.000 i 50.000 habitants, i en color verd, ciutats més petites, estudiades com a casos especials. 255 Seria bo de saber si aquesta recentralització econòmica es dóna en tots els àmbits i si s’acaba traduint en inversions públiques i privades; i naturalment seria molt interessant seguir el discurs polític i social que pot sustentar aquestes decisions i la traducció que poden tenir en els creixements d’un territori. 256 6.5 Bibliografia citada Llop, J.M. (director); Bellet, C. (secretaria tècnica). (1999). Ciudades intermedias y urbanización mundial. 1a ed. Lleida: Ajuntamenrt de Lleida, UNESCO, UIA, Ministeri d’Assumptes Exteriors. ISBN 84-89781-26-5. Llop J.M; Bellet C. (ed.). (2000). Ciudades intermedias. Urbanización y sostenibilidad. VII Semana de estudios urbanos.30 de marzo-3 de abril de 1998. 1a ed. Lleida: Milenio. ISBN 84-89790-85-X. 257 BIBLIOGRAFIA • Aaronson, D. (2000). A Note on the Benefits of Homeownership. Journal of Urban Economics, 47(3): 356-369. • Acebillo, J. (1998). Barcelona, servidor central de la xarxa metropolitana de ciutats. A: Subirós, P. (ed.). Ciutat real, ciutat ideal: significat i funció a l’espai urbà modern. 1a ed. Barcelona: CCCB, p. 69-82. • Allen, P.M.; Sanglier, M. (1987). A Dynamic Model of Growth in a Central Place System. Geographical Analysis, 11(3): 256-272. • Alonso Pereira, José Ramón (1997). La ciudad lineal de Madrid. 1a ed. Barcelona. Caja de Arquitectos. Fundación. • Altman, E. I. (1968) Financial Ratios, Discriminant Analysis and the Prediction of Company Bankruptcy. Journal of Finance, 23, p. 589-609. • Anas, A.; Rong, X. (1999). Congestion, land use, and job dispersion: A general equilibrium model. Journal of Urban Economics, 45(3): 451-473. • Artís, M.; Suriñach, J. (1999). Estudi, en tràmit de publicació, de la Diputació de Barcelona sobre les estimacions del creixement brut, no agrari en un àmbit local, que divideix la província de Barcelona en 21 sistemes urbans d’activitat econòmica. • Ascher, F. (1998). La République contre la ville. Essai sur l’avenir de la France urbaine. 1a ed. La Tour d’Aigues: Éditions de l’Aube. • Aymonino, C. (1976). La vivienda racional. Ponencias de los congresos CIAM 1929 – 1930. 1a ed. Barcelona: Gustavo Gili. • Aymonino, C. (1972). Orígenes y desarrollo de la ciudad moderna. 1a ed. Barcelona: Gustavo Gili. • Bagnasco, A.; Le Galès, P. (ed.). (2000). Cities in Contemporary Europe. 1a ed. Cambridge: Cambridge University Press. • Bailey, K. E.; Bylinsky, J. H.; Shields, M. D. (1983) Effects of Audit Report Wording on the Perceived Message. Journal of Accounting Research, 21, p. 355-370. • Bankruptcy Prediction by Neural Network. A: Trippi; Turban (ed.). Neural Networks in Finance and Investment. Chicago (EUA): Probus Publishing Company. • Barba, R.; Herce, M. (1998). Medi ambient, urbanisme i paisatge. Barcelona: Edicions UPC. • Barbé, Ll. (director). (1971). Dinámica y Perspectiva del Vallés. Sabadell y su zona de influencia. (vol. II), Terrassa y su zona de influencia. (vol. III)). 1a ed. Sabadell: Caja e Ahorros de Sabadell. • Barceló, M. (2003). Catalunya un país industrial. 1a ed. Barcelona: Pòrtic. 258 • Batty, M. (1999). Contemporary planning: The limits of first-order thinking. Environment & Planning B, 26(5): 636-638. • Bauer, G.; Roux, J.M. (1976). La rurbanisation ou la ville éparpillée. 1a ed. París: Édition du Seuil. • Becattini, G. (1986). Del sector industrial al districte industrial. Algunes consideracions sobre la unitat de recerca de l’economia industrial. Revista Econòmica de Catalunya, 1: 1-12. • Becattini, G. (2002a). Industrial Sectors and Industrial Districts: Tools for Industrial Analysis. European Planning Studies, 10(4): 483-493. • Becattini, G. (2002c). Del distrito industrial marshalliano a la “teoría del distrito” contemporánea. Una breve reconstrucción crítica. Investigaciones Regionales, 1: 9-32. • Belil, M.; Espinós, M. (2001). Aproximació a la governabilitat de les àrees metropolitanes europees. Elements de debat territorial, 14. • Belkaoui, A. (1980) The Interprofessional Linguistic Communication of Accounting Concepts: An Experiment in Sociolinguistics. Journal of Accounting Research, 18, p. 362-374. • Bellandi, M. (2003). Sistemas productivos locales y bienes públicos específicos, Ekonomiaz, 53 (2): 50-73. • Bellet, C. (1995). Activitat immobiliària i polítiques urbanes dels anys vuitanta a les ciutats mitjanes catalanes. El cas de la ciutat de Lleida. Vilagrasa, J. (director). Tesi doctoral, Departament de Geografia i Història, Universitat de Lleida. • Bellet, C. (1992). Activitat immobiliària i transformacions en el paisatge urbà: Lleida 1979-1989. Vilagrasa, J. (director). Tesi de llicenciatura, Departament de Geografia i Història, Universitat de Lleida. • Bellet, C.; Llop, J.M. (ed.). (2000). Ciudades intermedias: urbanización y sostenibilidad: VII Semana de Estudios Urbanos: 30 de marzo-3 de abril de 1998. 1a ed. Lleida: Milenio. • Benaul, J.M. (et al.). (1986). La República i la guerra civil. Sabadell, 1931-1939. 1a ed. Sabadell: Ajuntament de Sabadell. • Benaul, J.M.; Calvet, J.; Deu, E. (1994). Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. 1a ed. Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach. Barcelona: Abadia de Montserrat. • Benévolo, L. (1993). La ciudad europea. 1a ed. Barcelona: Crítica. • Benévolo, L. (1994). Orígenes del Urbanismo Moderno. 1a ed. Madrid: Celeste. • Benko, G. (2004). Les districtes industriels revisités. Ponència presentada a 25 Anys d'estudis sobre el districte industrial marshallià: un balanç crític, Consorci Universitat Internacional Menéndez y Pelayo de Barcelona-Centre Ernest Lluch, 14 i 15 d’octubre de 2004. 259 • Benko, G. (2004). Ile de verre: Murano. Un district industriel italien atypique, ponència presentada a 25 Anys d'estudis sobre el districte industrial marshallià: un balanç crític, Consorci Universitat Internacional Menéndez y Pelayo de Barcelona- Centre Ernest Lluch, 14 i 15 d’octubre de 2004. • Benko, G. (2004). Districts Industriels et Gouvernance des Economies Locales : le cas de la France, ponència presentada a 25 Anys d'estudis sobre el districte industrial marshallià: un balanç crític, Consorci Universitat Internacional Menéndez y Pelayo de Barcelona-Centre Ernest Lluch, 14 i 15 d’octubre de 2004. • Bergdhal, E. (2003). Els nous usos de les fàbriques i les colònies industrials: empreses, museus o ambdues coses? Alguns exemples suecs. A: Fraguell, R.M.; Llussà, R.; Ribas, A. (ed.). Nous usos per a antics espais industrials. 1a ed. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona, p. 157-173. • Berke, P.R. (et al.). (2003). Greening Development to Protect Watersheds. Journal of the American Planning Association, 69(4): 397-413. • Berry, Brian J.L. (1971). Geografia de los centros de mercado y distribución al por menor. 1a ed. Barcelona: Vicens Vives. • Berry, Brian J.L. (1975). Consecuencias humanas de la urbanización. 1a ed. Madrid: Pirámide. • Bessy-Pietri, P. (2002). Les formes recents del creixement urbà a França: el cas de les àrees urbanes de més de 100.000 habitants. Ponència presentada a La urbanització dispersa en perspectiva. Eurocongrés 2000. Tolosa de Llenguadoc. • Bjorvatn, K. (2000). Urban Infrastructure and Industrialization. Journal of Urban Economics, 48(2): 205-218. • Boix, R. (2003). La economía de las redes en Cataluña, ponència presentada a Estratègies territorials: una nova cultura de l’ordenació i desenvolupament del territori a Europa i Catalunya, Consorci Universitat Menéndez y Pelayo de Barcelona, 15 a 17 d’octubre de 2003. • Boix, R. (2002). Policentrismo y redes de ciudades en la región metropolitana de Barcelona. A: Subirats, J. (coord.). Redes, territorios y gobierno. Nuevas respuestas locales a los retos de la globalización. Barcelona: Diputació de Barcelona. • Borja, J.; Muxí, Z. (2004). Urbanismo en el siglo XXI. Bilbao, Madrid, Valencia, Barcelona. 1a ed. Barcelona: Edicions UPC. • Borja, J.; Muxí, Z. (2003). El espacio público: ciudad y ciudadanía. 1a ed. Barcelona: Diputació de Barcelona, Xarxa de Municipis. Electa. • Borja, J.; Castells, M. (1997). Local y global. La gestión de las ciudades en la era de la información. 2a ed. Madrid: Taurus. • Borja, J. (et al.). (1990). Las grandes ciudades en la década de los 90. 1a ed. Madrid: Sistema. • Borja, J. (2002). La ciudad y la nueva ciudadanía. La Factoria, 17, febrer-maig. 260 • Borja, J. (2000). Ciudad y ciudadanía. Dos notas. Working Papers (Institut de Ciències Polítiques i Socials, Barcelona), 177. • Borràs, A. et al. (1996). Ecologia i Territori a Catalunya. Una crítica ecologista al Pla territorial general de Catalunya. 1a ed. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions. • Bracons, G. (1993). Urbanisme a Sabadell en els anys 40 i 50. Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach. • Brugué, Q.; Gomà, R.; Subirats, J. (2002). La agenda y el debate sobre el territorio en la sociedad de las redes. A: Subirats, J. (coord.). Redes, territorios y gobierno. Nuevas respuestas locales a los retos de la globalización. Barcelona: Diputació de Barcelona. Col·lecció: Territorio y gobierno. Visiones. • Brunet, R. (2000). Des villes comme Lleida. Place et perspectives des villes moyennes en Europe. Ciudades intermedias. Urbanización y sostenibilidad. Lleida: Milenio. • Burby, R.J. (2000). Building Code Enforcement Burdens and Central City. Journal of the American Planning Association, 66(2): 143-161. • Busquets, E.; Gispert, R. (ed.). (2003). Anàlisi de la mortalitat a Catalunya, 2001. Barcelona: Servei d’Informació i Estudis. Direcció General de Recursos Sanitaris. Departament de Sanitat i Seguretat Social. Generalitat de Catalunya. • Busquets, J. (1977). Macrocefàlia barcelonina o ciutats catalanes? Ciudad y Territorio, 2: 46-52. • Callejón, M.; Costa, M.T. (1996). Economías de aglomeración en la industria. 1a ed. Barcelona: Universitat de Barcelona, Divisió de Ciències Jurídiques, Econòmiques i Socials. • Callejón, M. (1998). Factores estratégicos del desarrollo. Enfoques y políticas públicas locales. Departament de Política Econòmica i Estructura Econòmica Mundial. Universitat de Barcelona. 1a ed. Barcelona: Diputació de Barcelona. Servei de Cooperació Local. Elements de debat territorial. • Calvet, J. (1977). El redreç de la indústria tèxtil llanera de Sabadell durant la postguerra (1939-1952). 1a ed. Sabadell: Caixa d’Estalvis de Sabadell. • Calvet, J. (1992). La indústria tèxtil llanera a Espanya: 1939-1959. 1a ed. Sabadell: Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya. • Calvet M.D. (1990). La política d’habitatge i de sòl a Catalunya. Comunicació publicada a Conclusions del Congrés d’Urbanisme i Territori de Catalunya. Barcelona: Federació de Municipis de Catalunya. • Calvet, M.D. (1994). Sabadell, l’estratègia en marxa. A: Les ciutats mitjanes en el context regional europeu i Estratègies per a l’equilibri urbà. Seminari Internacional. Organitzat per l’Ajuntament de Sabadell i la Comissió de les Comunitats Europees. Direcció General XVI de Polítiques Regionals. 261 • Calvet, M.D. (1995). Vimusa, una immobiliària atípica. A: L’habitatge públic a Sabadell. Fer habitatge, fer ciutat. Sabadell: Ajuntament de Sabadell. • Calvet M.D. (1998). Polítiques integrals en matèria d’habitatge. A: Federació de Municipis de Catalunya. Polítiques locals de joventut. 1a ed. Barcelona: Federació de Municipis de Catalunya. • Calvino, I. (1998). Las ciudades invisibles. 1a ed. Madrid: Siruela. • Campreciós, J. (1992). Els municipis davant els canvis de l’entorn: la planificació estratègica. Reflexions entorn de l’economia catalana. 1a ed. Lleida: Universitat de Lleida. Col·lecció: Economia i Empresa, 3. • Camagni, R. (1992). Economia Urbana. Principi e modelli teorici. 1a ed. Roma: La Nuova Italia Scientifica. • Camagni, R. (1998). La ciutat a Europa: Globalització, cohesió i desenvolupament sostenible. Ajuntament de Barcelona. Síntesi d'un treball realitzat per l'autor per a la presidència del Consell de Ministres, Departament de Polítiques Comunitàries, presentat a la reunió informal de ministres d'Urbanisme i Planificació Territorial de la Unió Europea, a Venècia el maig de 1996. Publicat al volum Lo sviluppo dello spazio europeo. Roma: Poligrafo dello Stato, 1997. • Camagni, R. (1999). Ciudades globales, redes de ciudades y milieux urbano: la nueva dimensión del sprawl urbano. Barcelona: Curs magistral. • Camagni, R.; Pompili, T. (1998). La centralità di Milano nei processi di contollo delle risorse nazionali. A: Departament d’Economia Política de la Universitat de Bocconi (ed.). La trasformazione economica della città. 1a ed. Milà: Angeli, p. 265- 291. • Camagni, R.; Tarroja, À. (directors). (2003). Estratègies Territorials: una nova cultura de l’ordenació del territori a Europa i Catalunya. Dossier d’articles I. Barcelona: Diputació de Barcelona. • Camagni, R.; Tarroja, À. (directors). (2003). Estratègies Territorials: una nova cultura de l’ordenació del territori a Europa i Catalunya. Dossier d’articles II. Barcelona: Diputació de Barcelona • Camagni, R.; Tarroja, À. (directors). (2003). Estratègies Territorials: una nova cultura de l’ordenació del territori a Europa i Catalunya. Dossier d’articles III. Barcelona: Diputació de Barcelona. • Camagni, R. (2003). On the Concept of Territorial Competitiveness: Sound or Misleading. Urban Studies, 39(39). • Camagni, R. (2004). Economía urbana. Barcelona: Antoni Bosch. • Camagni, R; Salone, C. (1993). Network Urban Structures in Northen Italy: Elements for a Theorical Framework. Urban Studies, 30(6):1053-1064. • Camps, E. (1985). La formació d’una ciutat catalana sota l’impuls de la industrialització. Sabadell 1770-1890. Maluquer de Motes, J. (director). Tesi de 262 Llicenciatura, Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat Autònoma de Barcelona. • Cano, J.J.; Blasco, C. (1984). El espacio industrial en la comunidad valenciana. 1a ed. València: Servicio de Publicaciones de la Universidad Politécnica de Valencia. • Capel, H. (2003) La cosmópolis y la ciudad. 1a ed. Barcelona. Ediciones del Serbal. • Carrera, E. (2004). La nostra petjada ecològica. Article trobat a http://www.upc.es , abril de 2004. • Carreras, J.M. (1995). La política de sòl a Europa. 1a ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya. • Casals, M.; Vidal, J.M. (1983). L’economia de Sabadell. Estructura, diagnòstic i perspectives. 1a ed. Sabadell: VIMUSA, Ajuntament de Sabadell. • Castañer, M.; Vicente, J.; Boix, G. (eds.). (2001). Las áreas urbanas en Cataluña. Las áreas de cohesión. A: Áreas urbanas y movilidad laboral en España: Girona, 17 y 18 de marzo de 2000. 1a ed. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona. • Castells, M. (1997). La era de la información: economía, sociedad y cultura. Vol. 1. La sociedad red. 1a ed. Madrid: Alianza. • Castells, M. (2001). La sociologia urbana de Manuel Castells. Ida Susser (ed.). 1a ed. Madrid: Alianza. • Castells, M.; Hall, P. (1994). Las tecnópolis del mundo. La formación de los complejos industriales del siglo XXI. 1a ed. Madrid: Alianza. • Ceglie, G. (2003). Desarrollo de conglomerados y redes de PYME. Viena: ONUDI, Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial. • Ceglie, G. (ed.). (2003). Expert group meeting on cluster and network development with special emphasis on monitoring and evaluation issues, Viena: Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial. • Cerasi, M. (1990). El espacio colectivo de la ciudad: construcción y disolución del sistema público en la arquitectura de la ciudad moderna. 1a ed. Barcelona: Oikostau. Col·lecció: Urbanismo Oikos-Tau,11. • Cerdà, I. Análisis Estadístico de la clase obrera de Barcelona. A: Serratosa, A. La Planificación Territorial Metropolitana de Barcelona. (1993). Barcelona: document del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. • Cerdà, I. (1999). Las cinco bases de la teoria general de la urbanización. 1a ed. Madrid: Electra. • Cerdà, I. (1998). Cerdà: ciudad y territorio. Una visión de futuro. Catálogo de la exposición Cerdà, ciudad y territorio, septiembre1994 febrero 1995, Barcelona. 1a ed. Madrid: Electra. 263 • Chapin, T.S.; Connerly, C.E. (2004). Attitudes Towards Growth Management in Florida. Journal of the American Planning Association, 70(4): 443-452. • Checa, M. (2003). Indústries transformades: espais de cultura, educació i oci a Barcelona. A: Fraguell, R.M.; Llussà, R.; Ribas, A. (eds.). Nous usos per a antics espais industrials. 1a ed. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona, p. 205-217. • Cheshire, P. (1999). Trends in sizes and structures of urban areas. En: Cheshire, P.; Mills, E.S. (eds.). Applied Urban Economics. Handbook of Regional and Urban Economics. 1a ed. Amsterdam: North Holland, p. 1339-1369. • Choay, F. (1976). El urbanismo: utopías y realidades. 2a ed. Barcelona: Lumen. • Ciardini, F.; Falini, P. (eds.). (1983). Los centros históricos. Política urbanística y programas de actuación. 1a ed. Barcelona: Gustavo Gili. • Clusa, J. (1985). La realitat metropolitana de Sabadell. 1a ed. Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, 49. • Clusa, J. (1987). El creixement econòmic i el creixement demogràfic com a factors estructurants del creixement urbà. A: Les ciutats petites i mitjanes a Catalunya: evolució recent i problemàtica actual. 1a ed. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Primera ponència, p. 21-54. • Clusa, J. (1995). Dinàmiques metropolitanes a l’àrea i la regió de Barcelona. 1a ed. Barcelona: Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. • Clusa, J. (1996). The entrepreneurial city: promotion and development. A: Harris, N; Fabricus, I. Cities and estructural adjustment. 1a ed. Londres: UCL Press. ISBN 1-85728-618-9 (hbk.). • Clusa, J. (1996). Barcelona: economic development 1970-95. A: Harris, N; Fabricus, I. Cities and estructural adjustment. 1a ed. Londres: UCL Press. ISBN 1- 85728-618-9 (hbk.). • Clusa, J.; Roca, J. (1997). El canvi d’escala de la ciutat metropolitana de Barcelona. A: Dossier: La Barcelona metropolitana: economia i planejament. Revista Econòmica de Catalunya, 33. • Cole, R.J. (2004). Changing context for environmental knowledge. Building Research & Information, 32 (2): 91-109. • Considérant, V. (1848). Description du phalanstère et considérations sociales sur l’architecture. 2a ed. París: Éditions Guy Durier, Éditions de la Villette. • Costa, M.T.; Viladecans, E. (1998). Efecto distrito y competitividad de las empresas manufactureras en los sistemas productivos locales. 1a ed. Barcelona: Universitat de Barcelona, Divisió de Ciències Jurídiques, Econòmiques i Socials. • Costa, M.T.; García, J. (2001). Competitividad y territorio: la política industrial en Catalunya. A: Moscón, F.; Solé, F.; Chantiri, A. (eds.). Política industrial y tecnológica II. Documentos. 1a ed. Barcelona: Edicions UPC, p. 139-151. 264 • Coutras, J. (1996). Crise urbaine et espaces sexués. 1a ed. París: Armand Colin. • Cristaldi, F. (1996). Per una delimitazione delle aree metropolitane. Il caso di Roma. 2a ed. Milà: Franco Angeli. • Crouch, C.; Trigilia, C. (2001). Conclusions: Still Local Economies in Global Capitalism? A: Crouch, C.; Le Galès, P.; Trigilia, C.; Voelzkow, H. Local Production Systems in Europe: Rise or Demise? 1a ed. Nova York: Oxford University Press, p. 212-237. • Dachevsky, M. (2001). Urban Zapping. Ciudades, productos y marcas. 1a ed. Barcelona: Edicions UPC. • Dawkins, C.J.; Nelson, A.C. (2003). State Growth Management Programs and Central-City Revitalization. Journal of the American Planning Association, 69(4): 381-396. • Deitrick, S.; Ellis, C. (2004). New Urbanism in the Inner City. Journal of the American Planning Association, 70(4): 426-442. • Dematteis, G.; Bertuglia, C.S.; La Bella, A. (1991). Sistemi locali nucleari e sistemi a rete. Un contributo geografico all’interpretazione delle dinamiche urbane. I sistemi urbani. 1a ed. Milà: Franco Angeli. • Dematteis, G. (1990). Modelli urbani a rete. Considerazioni preliminari. A: Curti, F; Diappi, L. Gerarchie e reti di città: tendenze e politiche. Milà: Franco Angeli. • Deu, E. (1990). La indústria tèxtil llanera de Sabadell, 1896-1925. 1a ed. Sabadell: Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya. • Ding, C.; Knaap, G.J. (1999). Managing urban growth with urban growth boundaries: A theoretical analysis. Journal of Urban Economics, 46(1): 53-68. • Douxchamps, F. (coord.). (1996). Decentralized cooperation, a new european approach at the service of participatory development. (Methodological study). COTA. • Dreier, P. (2003). The Future of Community Reinvestment. Journal of the American Planning Association, 69(4): 341-353. • Drucker, P. (1989). The do’s and dont’s of industrial location: The management view. Madrid: Comunicació presentada a les jornades de política regional. • Drucker, P. (1993). La sociedad potscapitalista. 1a ed. Barcelona: Apóstrofe. • Dupuy, G. (1984). L'urbanisme de les xarxes. Teories i mètodes. 1a ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. • Duranton, G.; Puga, D. (2000). Diversity and Specialisation in Cities: Why, Where and When Does it Matter? Urban Studies, 37(3): 533-555. 271 • Llinàs, X.; Sansalvador, R. (1987). Los componentes de la competencia imperfecta en los sectores industriales: determinación eficiente de variables estructurales. 1a ed. Barcelona: UPC. Facultat d’Informàtica de Catalunya. Report de Recerca 87/06. • Llinàs, X; Sansalvadó, M. UPC. Departament d’Organització d’Empreses. (1989). Principis d’economia industrial. 1a ed. Barcelona: ETSEIB. Comissió de Publicacions. • Llop, J.M., Bellet, C. (1999). Ciudades intermedias y urbanización mundial. 1a ed. Lleida: Ajuntament de Lleida, UNESCO, UIA, Ministeri d’Assumptes Exteriors. • Llop J.M; Bellet C. (ed.). (2000). Ciudades intermedias. Urbanización y sostenibilidad. VII Semana de Estudios Urbanos. 1a ed. Lleida. Milenio. • Lloret, M.C.;Méndez, E. (2004). El índice de desarrollo humano a escala territorial en Cuba. (1985 a 2002). IV International Conference of Entreprise Science. Universidad Central “Marta Abreu” de las Villas, Santa Clara, Cuba. • Llussà, R; Fraguell, R.M; Ribas, A. (2003). Nous usos per a antics espais industrials. 1a ed. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona. • Llussà Torra, R. (2002). Canvi industrial i projectes de desenvolupament al Bages i al Berguedà 1975-1998. 1a ed. Manresa: Centre d’Estudis del Bages. • López de Lucio, R. (1993). Ciudad y urbanismo a finales del siglo XX. 1a ed. València: Servei de Publicacions. Universitat de València. • López de Lucio, R. (coord.) (1999). Centros urbanos frente a nuevas centralidades comerciales. Un análisis del sur metropolitano de Madrid. 2a ed. Madrid: Instituto Juan de Herrera. Cuadernos de Investigación Urbanística. • López de Lucio, R. (1998). La incipiente configuración de una región urbana dispersa: el caso de la Comunidad Autónoma de Madrid (1960-1993). A: Monclús, J. La ciudad dispersa. Barcelona: CCCB. • Ludevid, J. (coord.). (2003). Bases per a una estratègia territorial de les Comarques Centrals. Elements de debat territorial, 17. • Ludevid, J. (et al.). (2003). Les comarques centrals. Papers, Regió Metropolitana de Barcelona, 39: 43-59. • Lund, H. (2003). Testing the Claims of New Urbanism. Journal of the American Planning Association, 69(4): 414-429. • Mancuso, F. (1980). Las experiencias del zoning. 1a ed. Barcelona: Gustavo Gili. • Manninen, A.; Pyöriä,T. (1999). The Finnish Urban Indicators System. En: Pyöriä,T. (ed.). A Portrait of Finish Cities, Towns and Functional Urban Regions. 1a ed. Hèlsinki: Committee for Urban Policy. Ministry of the Interior. City of Helsinki Urban Facts, p. 7-10. 272 • Manninen, A. (1999). Current Features of Development in Urban Areas. En: Pyöriä,T. (ed.). A Portrait of Finish Cities, Towns and Functional Urban Regions. 1a ed. Hèlsinki: Committee for Urban Policy. Ministry of the Interior. City of Helsinki Urban Facts, p. 11-40. • Mantoura, R. F. C.; Gschwend, F. M.; Zafiriou, O. C.; Clarke, R. (1982) Volatile Organic Compounds at a Coastal Site. Environmental Science Technology, 16, p. 38-45. • Mar Molinero, C.; Serrano Cinca, C. (2000) Finding Treasure Buried in Data. – Maps in Management: Muntidimensional Scaling. OR Insight, gener-març de 2000, vol. 13, ed. 1. • Mar Molinero, C.; Serrano Cinca, C. (2000) A Multivariate Analysis of Bank Failure in Spain. European Journal of Finance Forthcoming. • Mar Molinero, C.; Apellaniz Gómez, P.; Serrano Cinca, C. (1996) A Multivariate Study of Spanish Bond Ratings. Omega, 24, p. 451-462. • Mar Molinero, C. (1991) On the Relationship Between Multidimensional Scaling and Other Statistical Techniques. Discussion Papers in Accounting and Management Science, 91-96. • Mar Molinero, C.; Ezzamel, M. (1991) Multidimensional Scaling Applied to Corporate Failure. Omega, 19, p. 259-274. • Mar Molinero, C.; Mao Qing (1990) Decision Support Systems for University Undergraduate Admissions. Journal of the Operational Research Society, 41, p. 219-228. • Marshall, A. (1920). Principles of Economics. 8a ed. Londres: McMillan. • Martinotti, G. (1993). Metropoli. La nuova morfologia sociale della città. 1a ed. Bolonya: Il Mulino. • Mas Collel, A. (1993). L’economia de les ciutats. Barcelona Economia, 20: 7-14. • Masjuan, E. (1998). El pensamiento anarquista y la ciudad. A: Oyón, J.L. (ed.). Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936. 1a ed. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p. 247-261. • Maure, M.A. (1991). La ciudad lineal de Arturo Soria. 1a ed. Madrid: Servicio de Publicaciones. Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid. • Medda, F; Nijkamp, P. (1999). Urban industrial recolocation: The theory of edge cities. Environment & Planning B: Planning & Design, 26: 751-761. • Méndez, E.; Lloret, M.C. (2004). Elementos de comparación internacional. El índice de desarrollo humano para 20 países latinoamericanos (1980-2005). IV International Conference of Entreprise Science. Universidad Central “Marta Abreu” de las Villas, Santa Clara, Cuba. • Micelli, E. (2001) I costi colletivi della città diffusa. Il caso dell’area metropolitana fra Padova e Venezia. Archivio di studi urbani e regionali, 31(67): 63-86. 273 • Miceli, T.J.; Sirmans, C.F.; Turnbull, G.K. (2000). The Dynamic Effects of Land Title Systems. Journal of Urban Economics, 47(3): 370-389. • Milà, S.; Soler, J. (1994). Las ciudades medianas en la Región metropolitana de Barcelona. Ponència presentada al Congrés de Ciutats mitjanes en el context europeu. Organitzat per l’Ajuntament de Sabadell i la Comissió de les Comunitats Europees, Direcció General XVI de Polítiques Regionals. • Mir, J. (coord.). (2004) Cooperació territorial. Una perspectiva comparada de les Comunitats autònomes. Elements de debat territorial, 19. • Miralles, C. (1997). Transport i ciutat. Reflexió sobre la Barcelona contemporània. 1a ed. Bellaterra: Servei de Publicacions. Universitat Autònoma de Barcelona. • Miralles, C.; Oyón, J.L. (1998). De casa a la fábrica: Movilidad obrera y transporte en la Barrcelona de entreguerras, 1914-1939. En: Oyón, J.L. (ed.). Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936. 1a ed. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p.159-201. • Monclús, F.J. (ed.). (1998). La ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias. Perspectivas geogràfico-urbanísticas. 1a ed. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. • Montaner, J.M. (2004). La evolución del modelo Barcelona. A: Borja, J; Muxí, Z. (ed.). “Urbanismo en el siglo XXI. Bilbao, Madrid, Valencia, Barcelona”. 1a ed. Barcelona: Edicions UPC. p.203-231. • Moragas, E. (1962). Influencia del Plan General de Ordenación de la Província de Barcelona en el desarrollo de la ciudad de Sabadell. 1a ed. Sabadell: Fundació Boch i Cardellach. Cuadernos de Arxivo. • Morrison, C.J.; Siegel, D.S. (1999). Scale economies and industry agglomeration externalities: a dynamic cost function approach. The American Economic Review, 89(1): 272-290. • Mumford, L. (1925). The culture of cities. 1a ed. Nova York: Harcourt, Brace and Company, 1938. • Mumford, L. (1966). La Ciudad en la Historia. Sus orígenes, transformaciones y perspectivas. 1a ed. Buenos Aires: Ediciones Infinito. • Mumford, L. (1969). Perspectivas Urbanas. 1a ed. Buenos Aires: Emecé Editores. • Muñoz, F. (2004). Urbanalització: la producció residencial de baixa densitat a la província de Barcelona: 1985-2001. Tesi Doctoral del Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona. • Murphy, K.M.; Shleifer, A.; Vishny, R. (1989). Industrialization and the big push. Journal of Political Economy, 97(5): 1003-1026. • Naik, A. (2001). 2001 International Textile Congress. (Terrassa, 18, 19 i 20 de juny). Terrassa: UPC. Departament d’Enginyeria Tèxtil i Paperera. 274 • Naredo, J.M. (2002). Instrumentos para paliar la insostenibilidad de los sistemas urbanos. A: Naredo, J.M. La problemática urbana de España: Bases para la Definición de la Estrategia de Desarrollo Urbano Sostenible (2000-2006). Madrid: Unidad de Desarrollo Territorial del Ministerio de Medio Ambiente. • Naredo, J.M. (1994). El funcionamiento de las ciudades y su incidencia en el territorio. Ciudad y Territorio, 2(100-101). • Nel·lo, O. (1991). Ciutat de ciutats. 1a ed. Barcelona: Empúries. • Nel·lo, O. (1995). Els confins de la ciutat sense confins. Estructura urbana i límits administratius a la ciutat difusa. A: Catañer, M.; Falfueras, J.; Vicente, J. La ciutat difusa i les perifèries. Experiències de planificació i gestió. Actes de les II Jornades de Geografia i Urbanisme. Organitzades per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona i la Demarcació de Girona del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Girona: Universitat de Girona. • Nel·lo, O; Giner, S. (1997). Les dinàmiques metropolitanes: la difusió de la ciutat sobre el territori. Societat Catalana d’Ordenació del Territori, IEC. • Nel·lo, O. (director). (2000). Les xarxes emergents de mobilitat al nostre territori. Anàlisi de la mobilitat obligada, 1986-1996. López, J; Piqué, J.M. (realització). Municipis de la província de Barcelona, Instituts d’Estudis Metropolitans de Barcelona. 1a ed. Barcelona: Diputació de Barcelona. Servei de Cooperació Local. • Nel·lo, O. (ed.). (2003). Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya. 1a ed. Barcelona: Empúries. • Nelson, A.C. (et al.). (2004). Urban Containment and Central-City Revitalization. Journal of the American Planning Association, 70(4): 411-425. • Nieto, A. (2002). Balada de la Justicia y la Ley. 1a ed. Madrid: Editorial Trotta. • Odom, M. D.; Sharda, R. (1993) A Neural Network Model for Bankruptcy Prediction. A: Trippi; Turban (ed.). Neural Networks in Finance and Investment. Chicago (EUA): Probus Publishing Company. • Oliver, J. et al. (1997). Anuari econòmic comarcal. 1a ed. Barcelona: Caixa d’Estalvis de Catalunya. • Ondrich, J. (2000). How Common is Housing Discrimination? Improving on Traditional Measures. Journal of Urban Economics, 47(3): 470-500. • Ortega Hegg. (1997). Acteurs sociaux et dimension locale en Amérique Latine. 1a ed. Louvain-la-Neuve: Centre Tricontinental. (CETRI). Alternatives sud. • Overman, H.G.; Puga, D. (2002). Unemployement clusters across European regions and Countries. Economic Policy, 34: 117-147. • Oyon, J.L; Garcia, C. (1998). Las segundas periferias, 1918-1936: una geografía preliminar. En: Oyón, J.L. (ed.). Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936. 1a ed. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p.47-83. 275 • Paci, R.; Usai, S. (2000). Techcological Enclaves and Industrial Districts: An Analysis of the Regional Distribution of Innovative Activity in Europe. Regional Studies, 34(2): 97-114. • Parcerisa, J; Rubert de Ventós, M. (2002). Metro: galàxies metropolitanes. 1a ed. Barcelona: Transports Metropolitans de Barcelona. ETSAB. Edicions UPC. • Paci, R; Usai, S. (2000). Technological Enclaves and Industrial Districts: An Analysis of the Regional Distribution of Innovate Activity in Europe. Regional Studies, 34(2): 97-114. • Pallarès, M; Riera, P; La Residència secundària de la població de Barcelona i la seva àrea metropolitana (1985-1990) (1991) Papers, 8, 87p. Institut d’Estudis Metropolitans. Barcelona. • Pendall, R. (2000). Local Land Use Regulation and the Chain of Exclusion. Journal of the American Planning Association, 66(2): 125-142. • Peremiquel, F; Salvà, I. (ed.). (1998). Transformacions Urbanes. Eix Macià de Sabadell. Casernes de Girona. Canyeret de Lleida. Campus de Terrassa. Can Mulà de Mollet. Port de Badalona. Sucre de Vic. 1a ed. Barcelona: Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona. • Perroux, F. (1991). L’economie du XX siècle. Oeuvres Complètes, vol. V. 1a ed. Grenoble: Presses Universitaires de Grenoble. • Pezzini, M. (2004). Policy measures for local economic and social development based on networks of small firms, OECD Rural and Regional Development Programme, Mimeo. • Philippe, J.; Léo, P.-Y.; Boulianne, L.-M. (1998). Services et Métropoles. Formes urbaines et changement économique. 1a ed. París: Éditions L’Harmattan. • Piccinato, G. (1993). La construcción de la urbanística. Alemania 1871-1914. 1a ed. Barcelona: Oikos-Tau. • Piè, R. (2002). El territorio en la sociedad de las redes. A: Subirats, J. (coord.). Redes, territorios y gobierno. 1a. ed. Barcelona: CUIMPB, p. 255-258. • Portas, N. (1994). Planificación estratégica urbana. Ponència presentada al Seminari Internacional Les ciutats mitjanes en el context regional Europeu. Seminari Internacional. Ajuntament de Sabadell, Comissió de les Comunitats Europees. Direcció General XVI de Polítiques Regionals. • Proudhon, P-J. (1971). Du principe de l’art et de sa destination sociale. Westmead, England. Gregg International Publications. • Puga, D.; Venables, A.J. (1996). The spread of industry: spatial agglomeration in economic development. Journal of the Japanese and International Economics, 10: 440-464. • Puig, J. (1990). El procés de formació de la ciutat de Sabadell. 1a ed. Aula 3. Sabadell: Ajuntament de Sabadell. 276 • Puncel, A. (1994). Las ciudades en América Latina: Problemas y oportunidades. 1a ed. València: Universitat de València. • Rajadell, M; Garriga, F. Caracterización de las empresas conjuntas catalanas del sector textil (1995-2000). Ponència presentada a 2001 International Textile Congress. (Terrassa, 18, 19 i 20 de juny). Terrassa: UPC. Departament d’Enginyeria Tèxtil i Paperera. • Ralea, F. (1998). La petjada ecològica de Catalunya. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. • Ranzato, G. (1987). La aventura de una ciudad industrial. Sabadell entre el Antiguo Régimen y la modernidad. 1a ed. Barcelona: Península. • Ribas Palom, A.; Llussà Torra, R.; Fraguell Sansbelló, R.M. (2003). Nous usos per a antics espais industrials. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona. Diversitas, 43. • Ribas, M; Solé, J; Pou, T. (1979). Teoría de las Áreas Metropolitanas. Monografía 2.40 Urbanística III. Apunts de classe sobre la base del treball publicat l’any 1974 en el volum 24 de la sèrie Estudios de Economía Urbana del Instituto de Estudios Económicos. • Richardson, H.W. (1973). Economía Regional. Teoría de la localización, estructuras urbanas y crecimiento regional. 1a ed. Barcelona: Editorial Vicens Vives. • Ricardson, H.W. (1977). Teoría del crecimiento regional. 1a ed. Madrid: Ediciones Pirámide. • Riera, P. (1993). Rentabilidad social de las infraestructuras: las rondas de Barcelona. 1a ed. Madrid: Civitas. Barcelona: HOLSA, Barcelona Holding Olímpico. • Rivett, P. (1980) Indifference Mapping for Multiple Criteria Decisions. Omega, 8, p. 81-93. • Roback, J. (1996). Wages, Rents, and the Quality of Life. Journal of Political Economy, 90 (6): 1257-1278. • Roberts, P.W.; Lloyd, M.G. (1999). Institutional aspects of regional planning, management, and development: Models and lessons. Environment and Planning B: Planning & Design, 26(4): 517-531. • Roberts, P.W.; Lloyd, M.G. (2000). Regional Development Agencies in England: New Strategic Regional Planning Issues? Regional Studies, 34(1): 75-79. • Roca, F. (1998). La ciudad taylorizada i la seva crítica. A: Oyón, J.L. (ed.). Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936. 1a ed. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p.203-215. • Roca, J. (1995). Què és la perifèria? Ponència a les II Jornades de Geografia i Urbanisme, organitzades per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona i la Demarcació de Girona del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Actes Publicades per la Universitat de Girona. 277 • Roca, J. (1995). El futur de les perifèries urbanes. Ponència a les II Jornades de Geografia i Urbanisme, organitzades per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona i la Demarcació de Girona del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. Actes Publicades per la Universitat de Girona • Roca, J.; Garcia, P. (2000). The liberalization of the land market in Spain: the 1998 Reform of Urban Planning Legislation. European Planning Studies, 8(5): 547-564. ISSN 0965-4313. • Roca, J. (any). La delimitación de la ciudad y una cuestión imposible. Ciudad y territorio, estudios territoriales, 35(135): 17-36. • Rockness, H. O.; Nikolai, L. A. (1977) An Assessment of APB Voting Patterns. Journal of Accounting Research, 15, p. 154-167. • Rovira, J.M. (1998). Los orígenes del Plan Macià: entre la ciudad radiante y la ciudad funcional. A: Oyón, J.L. (ed.). Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936. 1a ed. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p.263-286. • Rueda, S. et al. (1999). La ciutat sostenible: un procés de transformació. 1a ed. Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona. ISBN 84-95138-85-9. Publicació del Seminari “Medi ambient. Sostenibilitat: utopia i necessitat”. Organitzat per l’Ajuntament de Girona i la Universitat de Girona, a maig de 1977. • Rueda, S. (1995). Ecologia urbana. Barcelona: Beta Editorial. • Rueda, S. (2000). Modelos e indicadores para ciudades más sostenibles. A: Naredo, J.M.; Parra, F. Economía, ecología y sostenibilidad en la sociedad actual. Madrid: Siglo Veintiuno Editores, p. 115-154. • Rueda, S. (2002a). Els costos ambientals dels models urbans dispersos. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, 36: 73-104. • Rueda, S. (2002b). Barcelona, ciutat mediterrània, compacta i complexa. Una visió de futur. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i BCNecologia. • Rueda, S. (1998). Periurbanización y complejidad en los sistemas urbanos. A: Monclús, F.J. (ed.). La ciudad dispersa. Barcelona: CCCB. • Sánchez, J-E. (1995). Catalunya: terciarización sin desindustrialización. A: Méndez, R; Bosque J. (ed.). Cambio Industrial y desarrollo regional en España. 1a ed. Barcelona: Oikos-Tau. • Sánchez, J-E. (1998). Barcelona: transformaciones en los sistemas productivos y expansión metropolitana. A: Monclús, F.J. (ed.). La ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias. 1a ed. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. • Santacana i Torres, C. (1998). La configuració dels municipis perifèrics: l’impacte cultural i sociopolític. A: Oyón, J.L. (ed.). Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936. 1a ed. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p. 85-97. 278 • Sassen, S. (1999). La ciudad Global, Nueva York, Londres, Tokio. 1a ed. Buenos Aires: Eudeba. • Schank, D.; Lomas, T. (2001). The 2001 Urban Mobility Report. Texas Transportation Institute I The Texas A&M University System. Pàgina 189 de Ecoeconomia. La construcció d’una economia per a la terra. Brown, L.R. Centre UNESCO de Catalunya. • Schiffman, S. S.; Reynolds, M. L.; Young F. W. (1981) Introduction to Multidimensional Scaling: Theory, Methods and Applications. Londres: Academic Press. • Seasons, M. (2003). Monitoring and Evaluation in Municipal Planning. Journal of the American Planning Association, 69(4): 430-440. • Secchi, B. (1974). Análisis de las estructuras territoriales. 1a ed. Barcelona: Ariel. • Serra, J. (1997). Migracions metropolitanes i desconcentració demogràfica. Revista econòmica de Catalunya, 33: 77-88. • Serrano, A. (1993). El urbanismo del siglo XXI: problemas previsibles y líneas de actuación recomendables. Ciudad y Territorio, 1(95-96). • Serratosa, A. (1979). Objetivos y metodología de un plan metropolitano. La revisión del Plan Comarcal de Barcelona (1953). 1a ed. Vilassar de Mar: Oikos-Tau. • Serrano Cinca, C. (1996) Self Organizing Neural Networks for Financial Diagnosis. Decision Support Systems, 17, p. 227-238. • Serratosa, A. (2000). Seminari sobre àrees metropolitanes comparades. Ponència sobre la Regió Metropolitana de Barcelona i conclusions. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 9 i 10 de novembre. • Serratosa, A. (2000). Evolució dels assentaments urbans al món. Segones Jornades sobre Àrees Metropolitanes Comparades. Experiències de planificació metropolitana dins el marc europeu. Institut d’Estudis Territorials. • Sert, J.L. (1944). Poden sobreviure les nostres ciutats? Un ABC dels problemes urbans. Anàlisis i solucions. Treball basat en les propostes formulades pels C.I.A.M. Congressos Internacionals d’Arquitecura Moderna, publicat a 1944 per Harvard University Press, traduït i editat per la Generalitat de Catalunya l’any 1983. • Sforzi, F. (2002). The Industrial District and the 'New' Italian Economic Geography. European Planning Studies, 10(4). • Sforzi, F. (2004). Il distretto industriale e la <<svolta territoriale>> nell'analisi del cambiamento economico. A: Bellaca,N.; Dardi, M.; Rafaelli, T. (ed.). Economia senza gabbie: Studi in onore di Giacomo Becattini. Bolonya: Il Mulino. • Siza, A. (2003). Los rascacielos son más ecológicos que las urbanizaciones. El país, Quadernos de Arquitectura, 18 i 19 d’abril. 279 • Solà Morales, I. (1982). Urbanismo en España de 1900 a 1950. A: Vivienda y urbanismo en España, cap III. Madrid-Barcelona: Banco Hipotecario de España. • Solà Morales, I. (1979). Eclecticismo y vanguardia. Barcelona: Gustavo Gili. • Solà Morales, M. (1982). Ensanche y saneamiento de las ciudades. A: Vivienda y urbanismo en España, cap VII. Madrid: Banco Hipotecario de España. • Solà Morales, M. (1993). Les formes del creixement urbà. 1a ed. Barcelona: Edicions UPC. • Solans, J.A. (1998). Propostes de transformació urbana a set ciutats catalanes. Catàleg de l’exposició Transformacions urbanes, 6-13. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona. • Solé, C. (directora). (1994). Polítiques europees per a la reestructuració del sector tèxtil, amb especial referència a Catalunya. Rovira, A.M. (col·laboradora). Estudi. Institut d’Estudis Catalans. Memòria d’activitats 1993-1994. • Solé, C. (directora). (1994). Estudi comparatiu de les polítiques del sector tèxtil a la unió europea. El cas de Catalunya. El partenariat Rif-Catalunya. Institut d’Estudis Catalans. Memòria d’activitats 1993-1994. • Solé, F.; Barceló, M. (1993). Dimension metropolitaine et resistances à la creation de reseaux d’innovation, evolution et restrictions de la configuration territoriale du milieu: le cas de Barcelone. A: Reseaux d’innovation et milieux innovateurs: un pari pour le développement régional. Neuchâtel: EDES. Institut de Recherches Economiques et Régionales. GREMI. • Solé, F. (1999). Introducción a la política industrial y tecnológica en Europa. Tom I. 1a ed. Barcelona: CPDA. • Solé, F. (1999). Introducción a la política industrial y tecnológica en Europa. Tom II. 1a ed. Barcelona: CPDA. • Solé, F; Mosconi, F; Chantiri, A. (2001). Política industrial y tecnológica II. Documentos. 1a ed. Barcelona: Edicions UPC. • Soria, A. (1882). La ciudad lineal en 1882. Ciudad Lineal. Compañía Madrileña de Urbanización. • Soria, A. (1913). La ciudad lineal en América. La ciudad lineal, 516:101-103. • Soria, A. (1913). La primera ciudad lineal africana entre Ceuta y Tetuán. Carta abierta al Excmo. Sr. Conde de Romanones. La ciudad lineal, 513: 65-66. • Soria, A. (1913). Los pasos previos a la función de una ciencia urbanizadora. Construcción de la ciudad, 6-7: 38-45. • Sorribes Monrabal, J. (1997). Comprendre i gestionar la ciutat: un assaig d’economia i política urbana. 1a ed. València: Universitat de València. 280 • Sorribes, Monrabal, J. (1999). Las áreas metropolitanas: Análisis teórico y experiencia comparada. 1a ed. València: Consell Metropolità de l’Horta. Col. Quaderns de l’Horta, 1. • Sousa, C.A. De. (2003). Turning brownfields into green space in the City of Toronto. Lanscape and Urban Planning, 62:181-198. • Soy, A; Petit, J; Valls, J; Larrosa, M. (octubre 1982-març 1983). La crisi econòmica al Vallès Occidental. Barcelona: Diputació de Barcelona. Arrel, 4. • Subirós, P. et al. (1998). Ciutat real, ciutat ideal: significat i funció a l’espai urbà modern. 1a ed. Barcelona: CCCB. • Susser, I. (2001). La sociología urbana de Manuel Castells. 1a ed. Madrid: Alianza Editorial. • Tarroja, A. (2003). Estratègies territorials per a Catalunya: una visió socioambiental i des dels territoris. Papers, Regió Metropolitana de Barcelona, 39: 9-29. • Tatjer, M. (1998). Els barris obrers del centre històric de Barcelona. A: Oyón, J.L. (ed.). Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936. 1a ed. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, p.13-45. • Teran, F. de.(1987). Planeamiento urbano en la España contemporánea. Historia de un proceso imposible. 1a ed. Barcelona: Editorial Gustavo Gili. • Thorsnes, P. (2000). Internalizing Neighborthood Externalities: The Effect of Subdivision Size and Zoning on Residential Lot Prices. Journal of Urban Economics, 48:397-418. • Torres, M. de.(1987). El planejament urbà i la crisi de 1917 a Barcelona. 1a ed. Barcelona: Edicions UPC. • Torres, M. de. (1994). La urbanística de Barcelona en la época olímpica. Ponència del curs El Planeamiento Urbano en la Europa Comitaria. Escuela de Arquitectura de Valladolid. Novembre 1992-gener 1993. Valladolid: Universidad de Valladolid. • Tomaney, J.; Pike, A.; Cornford, J. (1999). Plant Closure and the Local Economy: The Case of Swan Hunter on Tyneside. Regional Studies, 33(5): 401-411. • Torres, M. (1999). La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona. L’urbanisme de la diversitat. 1a ed. Barcelona: Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. • Torres i Capell, M. (1987). El planejament urbà i la crisi de 1917 a Barcelona. 1a ed. Barcelona: Edicions UPC. • Trilla, C. (2001). La política d’habitatge en una perspectiva europea comparada. 1a ed. Barcelona: Fundació La Caixa. Col·lecció Estudis Socials, 9. • Trilla, C. (2003). L’habitatge. Estudi de l’habitatge a Catalunya 2002. 1a ed. Barcelona: Gabinet Tècnic. Equip de Treball: DEP Consultoria Estratègica. Direcció General d’Arquitectura i Habitatge. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. 287 • La ciutat difusa i les perifèries. (1995). Actes de les II Jornades de Geografia i Urbanisme. • La Urbanística moderna: la construcció d’una disciplina. L’experiència catalana vs. l’experiència internacional. (1998). Jornades. Societat Catalana d’Ordenació del Territori. IEC. • La urbanització dispersa en perspectives. Col·loqui transnacional sobre l’extensió urbana. Tolosa de Llenguadoc, 2002. APUMP, l’IET i le CAUE31. • Les ciutats mitjanes en el context regional europeu. (1994). Seminari Internacional. Organitzat per l’Ajuntament de Sabadell i la Comissió de les Comunitats Europees. Direcció General XVI de Polítiques Regionals. Sabadell, l’estratègia en marxa. Calvet, M. D. Les cicatrices urbaines postindustrielles, outils de valorisation de la ville. Descoster, D-P. Do Plano Director Municipal ao Plano Estratègico de Evora. Guerreiro, J. E. Presente y futuro de las ciudades medias en España. Llardén, A. Renovation et reconversion Industrielle. Marco, J. Renovación y reconversión industrial. Martini, C. Visions and actions for medium-size cities. Mega, V. Iniciativas municipales para la reconversión y renovación industrial: la experiencia de Alcalá de Henares. Pérez, J. A. Planificación estratégica urbana. Portas, N. Medium-sized cities at the center of european regional development policies. Wolleb, E. • Les ciutats petites i mitjanes a Catalunya: evolució recent i problemàtica actual. IIa Setmana d’Estudis Urbans a Lleida.(1987). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya. • NNUU Habitat II. Conferència de les Nacions Unides sobre els Assentaments Humans. Istambul, juny de 1996. • Planeamiento urbano en la Europa Comunitaria: Bélgica, Italia, Gran Bretaña, Francia, Portugal y España. (novembre 1992-gener 1993). Ponències del curs El Planemiento Urbano en la Europa Comunitaria. Escuela de Arquitectura de Valladolid. Instituto de Urbanística. Valladolid: Secretariado de Publicaciones. Universidad de Valladolid. D.L. 1994. • Planificación Territorial: Experièncias innovadoras en Europa. Barcelona, 2004. Consorci Universitari Internacional Menendez Pelayo de Barcelona. • Territori en xarxes. Barcelona, 2003. Consorci Universitari Internacional Menendez Pelayo de Barcelona. • Traumes urbans. La ciutat i els desastres. Barcelona, 2004. Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona. 288 PÀGINES WEB • Agenda Habitat España: contribución de las ciudades al desarrollo sostenible http://habitat.aq.upm.es/aghab/aghabes.html • Ajuntament de Barcelona http://www.bcn.es • Ajuntament de Sabadell http://www.sabadell.net • Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat http://www.l-h.es • Ajuntament de Terrassa http://www.ajterrassa.es • A Vision of Europe. Architecture and a human approach for the European city. Gabriele Tagliaventi. Medium-Sixed cities • http://www.avoe.org/cityplanart2.htmlCOMISIÓN EUROPEA (1997): “Programa de Innovaciones Urbanas y Ciudades Medias”. Fundación Europea para la mejora de las condiciones de vida y trabajo, en “La Europa de las ciudades”. Oficina de Publicaciones Oficiales de la Comunidad Europea. Luxemburg • COMUNITAT EUROPEA: Catalunya a la Unió Europea http://europa.eu.int/spain/publicaciones/ccaa/1999/pdf/catalunya.pdf • Declaración de Estambul sobre los Asentamientos Humanos http://www.unchs.org/unchs/spanish/hagendas/ist-decs.htm • Défis pour la gouvernance urbaine dans l’Union européenne http://www.banlieues.be/themes/images/textes/1/d%C3%A9fis%20pour%20la% 20gouvernance%20urbaine%20dans%20l'union%20europ%C3%A9enne.pdf • Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya http://mediambient.gencat.net • Direcció General d’Actuacions Concertades, de la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. http://www.gencat.net/pls/ • Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. http://www.gencat.net/darp/dades.htm • Documentación oficial del Comité Habitat España http://habitat.aq.upm.es/ch/ • Fundación Europea para la mejora de las condiciones de vida y trabajo http://www.eurofound.ie 289 • HABITAT: CIUDADES PARA UN FUTURO MÁS SOSTENIBLE. Biblioteca http://habitat.aq.upm.es/ • http://europa.eu.int/comm/regional_policy/themes/urban_en.htm • http://europa.eu.int/comm/regional_policy/index_en.htm • Institut d’Estadística de Catalunya http://www.idescat.es • Web de l’Instituto Nacional de Estadística http://www.ine.es/ • LAS CIUDADES COMO LLEIDA. SITUACIÓN Y PERSPECTIVAS DE LAS CIUDADES MEDIAS EN EUROPA (*) Roger BRUNET. Universitat de Montpeller, França - GIP Reclus http://www.etsav.upc.es/personals/monclus/cursos/Brunet.htm • Localret. Consorci Local per al Desenvolupament de les Xarxes de Telecomunicacions i de les Noves Tecnologies. http://www.localret.es/ • METREX The Network of European Metropolitan Regions and Areas http://www.metrex.dis.strath.ac.uk/en/pastconfs/glasgow/opening/millan.html • OCDE http://www1.oecd.org/publications/e-book • OFEM (Observatoire de la Formation, de l’Emploi et des Métiers). http://www3.ccip.fr/ofem • Programa de Hábitat http://www.unchs.org/unchs/spanish/hagendas/index.htm • Publicacions de la UNESCO- Programa MOST http://www.unesco.org/most/urbweb6.htm • RECITE I RECITE II http://www.euclide.zenit.de/englisch/recite2.html http://apollo.cordis.lu/cordis-cgi/srchidadb?ACTION=D&SESSION=190381999- 3-30&DOC=2 • Red de ciudades educadoras http://www.edcities.bcn.es • Red de ciudades numéricas http://www.villesnumeriques.com • Red de ciudades inteligentes http://www.lifelonglearning.co.uk/learningcities • Red Dynamiques de Proximité http://www.univ-tlse1.fr/lereps/proximite • Red Entrepises, Territoires et Developpment http://www.etd.asso.fr 290 • Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. http://www.gencat.net/dursi • The Metropolitan Magna Carta The Porto Declaration of Spatial Planning and Development Intent by the Metropolitan Regions and Areas of Europe http://www.metrex.dis.strath.ac.uk/en/pastacts/porto/magnacarta.html • www.estudios.lacaixa.es/anuariosocial