scieee AI-readable full text Open interactive document viewer

Disseny de màquines. Vol. 4-2, Selecció de materials 2

Riba Romeva, Carles

Abstract

Els objectius d'aquest text són proporcionar criteris per a la selecció de materials en el disseny de màquines i, alhora, oferir una panoràmica dels principals materials usats en aquesta disciplina tot facilitant una estructura comuna de taules i propietats i ressaltant els trets més característics de l'aplicació de cada un d'ells. El contingut es reparteix en dos fascicles: El primer conté el capítol 1 sobre criteris de selecció i el capítol 2 sobre els acers i foses; el segon conté el capítol 3 sobre metalls no fèrrics i el capítol 4 sobre materials no metàl·lics.

Full text

Disseny de maquines IV Selecció de materials 2 CarIes Riba Romeva la EDICIONS u pe UNIVERSITAT POLlTECNI CA DE CA TA LUNYA Disseny de màquines IV Selecció de materials 2 Carles Riba i Romeva Professor del Departament d'Enginyeria Mecànica ETSEIB - UPC Gener de 1997 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. Són rigorosament prohibides, sense l'autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. ÍNDEX C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 5 ÍNDEX Presentació Selecció de materials 1 11 Criteris de selecció 9 11.1 Introducció 9 11.2 Propietats físiques 14 11.3 Propietats mecàniques 19 11.4 Propietats tecnològiques 32 11.5 Magnituds característiques 40 12 Metalls. Acers i foses 47 12.1 Introducció als metalls 47 12.2 Materials fèrrics 62 12.3 Acers de construcció 77 12.4 Acers de màquines 91 12.5 Acers d'eines 112 12.6 Acers inoxidables 119 12.7 Foses i acers d'emmotllament 125 Selecció de materials 2 13 Metalls no fèrrics 7 13.1 Alumini i aliatges d'alumini 7 13.2 Coure i aliatges de coure 22 13.3 Altres metalls 32 14 Materials no metàl·lics 47 14.1 Introducció als polímers 47 14.2 Plàstics 72 14.3 Elastòmers 104 14.4 Materials compostos 122 14.5 Ceràmiques 140 Bibliografia © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 7 13 Metalls no fèrrics 13.1 Alumini i aliatges d'alumini Introducció L'alumini (element molt abundant a l'escorça terrestre) i el seus aliatges són materials que destaquen fonamentalment per la seva lleugeresa i resis-tència a la corrosió, així com també per la bona conductivitat tèrmica i elèctrica. Les propietats mecàniques de l'alumini pur són bastant moderades, però, aliat amb altres elements, les millora notablement. Si es pren la resistència o la rigidesa en relació amb la densitat, els aluminis avantatgen els acers en determinades aplicacions (Secció 11.5). Aquestes qualitats, junt amb la gran aptitiud per a la conformació (deformació en fred, forja, emmotllament, extrusió, mecanització), han convertit els aliatges d'alumini en el segon grup de materials metàl·lics més utilitzats després dels mate-rials fèrrics, malgrat que la seva obtenció industrial no es va iniciar fins a finals del segle XIX. Els progressos de la indústria de l'alumini han anat molt lligats al desenvolupament de l'aviació (especialment després de la Segona Guerra Mundial), però darrerament ha trobat nous camps d'aplicació propis (automoció, equipament naval, arquitectura, envasament). Propietats dels aliatges d'alumini Propietats físiques Destaquen la densitat molt baixa (2,7 Mg/m , -a de la dels acers; vehi-cles, 3 aparells portàtils, peces sotmeses a grans acceleracions), la conductivitat tèrmica elevada (80÷230 W/m·K; elements conductors o dissipadors de calor: pistons, carcasses), la conductivitat elèctrica elevada (resistivitat elèctrica: 28÷60 nS·m; aplicacions elèctriques) i el calor específic també elevat (865÷905 J/kg·K). La dilatació tèrmica elevada (20÷25 µm/m·K; -doble de la dels acers) fa que les peces d'alumini tinguin variacions dimensionals importants amb la temperatura (menor estabilitat dimensional). L'alumini polit proporciona excel·lents superfícies reflectores. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. Són rigorosament prohibides, sense l'autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d'exemplars mitjançant lloguer o préstec públics. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.1 ALUMINIS I ALIATGES D'ALUMINI 8C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Propietats mecàniques A temperatura ambient, la resistència a la tracció (150÷450 MPa), el límit elàstic (100÷300 MPa) i el mòdul d'elasticitat (69÷73 GPa) són moderats, i, les dureses, relativament baixes (Al-comercial: 20 HB; Grup Al-Zn: 150 HB), no adequades a les pressions superficials requerides pels enllaços. La resistència a la fatiga és acceptable (sense un límit de fatiga definit) i la resiliència és normalment elevada excepte en els aluminis més resistents (grups Al-Cu i Al- Zn). El comportament a altes temperatures és moderat: ja a 100÷150EC (segons els aliatges) la fluència es manifesta de forma acusada i disminueixen sensiblement la resistència, el límit elàstic i la duresa i, a partir de 350EC, les propietats mecàniques esdevenen residuals (entre 200÷300EC, el millor comportament mecànic correspon als grups Al-Cu i Al-Mg). En canvi, el comportament mecànic a baixes temperatures és excel·lent, la resistència augmenta i la resiliència, el límit elàstic i l'allargament es mantenen fins a temperatures operatives de -195EC. Aptituds per a la conformació Els aliatges d'alumini presenten una gran aptitud per a la conformació. La baixa temperatura de fusió (520÷650 EC) facilita l'emmotllament de peces complicades (motlle de sorra, conquilla; per injecció s'obtenen peces de gran precisió dimensional). L'elevada ductilitat facilita la conformació per deformació plàstica, en fred i en calent, per mitjà de laminació (xapes, barres), forja o extrusió (perfils, eventualment buits, de formes complexes difícils d'obtenir amb altres tipus de materials). La gran maquinabilitat a altes velocitats proporciona una elevada productivitat, un abaratiment de costos i l'estalvi d'energia. Estats de subministrament i tractaments tèrmics Les peces i productes en brut (designació F) dels aliatges d'alumini es poden millorar mitjançant dos procediments diferents: a) per deformació en fred; b) per mitjà de tractaments tèrmics. Enduriment per deformació en fred Alguns dels grups d'aliatge de l'alumini (Al-comercial, Al-Mn, Al-Mg) només es poden endurir per deformació en fred, seguida o no d'una recuita parcial o d'estabilització. Els estats de deformació en fred s'indiquen per: H1x, deformació en fred; H2x, deformació en fred seguida d'una recuita parcial; H3x, deformació en fred seguida d'una estabilització. El segon dí-git, x, indica el grau de duresa: 2 (¼ dur), 4 (½ dur), 6 (¾ dur), 8 (dur). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.1 ALUMINIS I ALIATGES D'ALUMINI C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 9 Tractaments tèrmics Les propietats mecàniques de determinats aliatges de l'alumini poden millo-rar-se per mitjà del tractament tèrmic de bonificació (o d'envelliment) que consta de tres fases: a) Solubilització dels elements d'aliatge, per escalfament del material durant un cert temps a temperatura adequada; b) Tremp o refredament enèrgic per a produir una solució sobresaturada a temperatura ambient; c) Maduració, o envelliment, consistent en la precipitació de petites partícules del material d'aliatge, ja sigui a temperatura ambient (maduració natural) o a temperatura controlada (maduració artificial). Els grups d'aliatges que es poden bonificar (a més d'endurir per deformació en fred) són: Al-Cu, Al-Mg-Si i Al-Zn, així com també alguns del grup Al-Si. Els principals tractaments tèrmics són (entre parèntesis, designacions ISO): recuita total en peces forjades, O, i en peces emmotllades, T2 (TC); refredament ràpid (o tremp) després de la transformació en calent (sense solubi-lització específica) i maduració natural, T1 (TA), o artificial, T5 (TE), en aquest darrer cas, eventualment seguit d'una deformació en fred, T10 (TG); solubilització, tremp i maduració natural, T4 (TB), o artificial, T6 (TF); solubilització, tremp, deformació en fred i maduració natural, T3 (TD), o artificial, T8 (TH); Solubilització, tremp, maduració artificial i deformació en fred, T9 (TL); i, solubilització, tremp i estabilització, T7 (TM). Resistència a la corrosió. Anodització Gràcies a l'extraordinària afinitat amb l'oxigen, l'alumini es recobreix espontàniament d'una capa superficial d'òxid de pocs àtoms de gruix (si es destrueix, es regenera), tupida i impermeable, que protegeix el material d'oxidacions posteriors i de l'atac de la majoria de substàncies orgàniques i inorgàniques cosa que li proporciona innocuïtat sanitària (aliments, estris d'ús personal); en certs medis corrosius, alguns aliatges experimenten corrosions intercristal·lines. En tot cas, cal ressenyar el mal comportament a la corrosió dels aliatges que contenen Cu, en especial en ambients marins. Anodització Tractament superficial dels productes i peces d'alumini que consisteix en situar el material en l'ànode d'una cèl·lula electrolítica on s'allibera oxigen, que reforça la capa protectora d'òxid (normalment de 5÷25 µm de gruix; en l'anodització dura, les capes són més gruixudes i dures, de 25÷150 µm). Els efectes de l'anodització són diversos: acció protectora contra la corrosió, acció decorativa (amb l'addició de colorants, les peces i els pro-ductes adquireixen un aspecte atractiu), millora de la resistència al desgast (anodització dura) i aïllament elèctric. En principi tots els grups d'aliatge d'alumini són aptes per a l'anodització, però els que donen millors resultats són l'Al pur i els aliatges d'Al-Mg i Al-Mg-Si. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.1 ALUMINIS I ALIATGES D'ALUMINI 10 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Grups d'aliatge de l'alumini i aplicacions Com altres metalls, es fa distinció entre els aliatges de forja (inclouen els d'extrusió i laminació), per un costat, i d'emmotllament, per l'altre. Tot i la gran varietat d'aliatges de forja normalitzats, el mercat n'ofereix una selecció relativament reduïda a partir de la qual, sempre que sigui possible, cal fer la selecció. Hi ha més llibertat en els aliatges d'emmotllament, ja que en cada colada es pot ajustar a la composició desitjada a partir de les proporcions utilitzades de lingots d'aliatges mare (lingots per a fondre, de composicions senzilles ben definides). A continuació s'analitzen les princi-pals propietats i aplicacions dels diferents grups d'aliatge d'aluminis de forja i d'emmotllament. Aliatges d'alumini de forja (laminació, extrusió) Els productes laminats o extruïts se subministren en una gran diversitat de formes (xapes, planxes, bandes, barres, tubs, fil d'alumini i una gran varietat de perfils), que poden obtenir-se en diferents estats de subministrament (recuita, O; deformat en fred, Hxy; bonificat, Tx). L'elecció s'ha de fer a partir de les propietats del material, del procés de conformació previst per a la peça (mecanització, deformació en fred, forja, extrusió, soldadura) i dels costos totals que se'n deriven. Les denominacions habituals dels aliatges d'alumini de forja són les d'Aluminium Association (AA), subscri-tes, entre altres països, per Espanya (Registre Internacional d'Aliatges), tot i que també existeixen designacions pròpies de la norma UNE. També es donen la designació simbòlica d'ISO i els números de material DIN. Grups no bonificables Grup Al Aquest grup inclou els Al-comercials de diferents nivells de puresa supe-riors a 99,0%. Cap d'ells és bonificable i s'usen recuits o en diferents graus d'acritud. L'Al-comercial es caracteritza per una bona resistència a la corrosió, soldabilitat, facilitat de conformació i aptitud per a l'anodització, i s'utilitza en la indústria química, alimentària i criogènica. L'aliatge més freqüent és l'Al99,5 (L 3051 segons UNE o 1050 segons AA), submi-nistrat recuit (0), ¼ dur (H12) i ½ dur (H14). Per a usos elèctrics n'hi ha una versió amb continguts severament limitats de Ti, V, Cr i Mn, elements que perjudiquen la conductivitat elèctrica (62% IACS, vegeu els aliatges de Cu, Secció 13.2). Es designa per Al99,5E (L 3052 segons UNE, 1350 segons AA) i es troba en el mercat en forma de fil o de barra per a trefilar. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.1 ALUMINIS I ALIATGES D'ALUMINI C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 11 Grup Al-Mn L'addició d'un petit percentatge de Mn a l'alumini proporciona aliatges no bonificables, de millor resistència mecànica, molt bona resistència a la corrosió, excel·lent soldabilitat i bona conformabilitat. Es presenta en forma de xapes, especialment aptes per a embotició profunda (estris de cui-na), barres, fils, tubs i perfils, i s'utilitza en substitució de l'Al-comercial quan es requereixen millors propietats mecàniques (pots de beguda, dipò-sits, mobles, teulades, senyals de trànsit). El més usual dels aliatges és AlMn1Cu (L 3810 segons UNE, 3003 segons AA), mentre que l'aliatge AlMn1Mg1 (L 3820, segons UNE, 3004 segons AA), amb l'addició de Mg, adquireix una resistència mecànica superior (recobriments de façanes). Grup Al-Mg Aquest grup d'aliatge destaca per oferir la màxima resistència a la corrosió (fins i tot en ambients marins), així com també per la seva soldabilitat i l'aptitud per a l'anodització. Normalment no s'utilitza la bonificació pel poc guany de resistència que reporta. El contingut de Mg influeix positiva-ment en la resistència, alhora que disminueix ràpidament la ductilitat. L'aliatge més usual és l'AlMg3 (L 3390 segons UNE, 5754 segons AA), que s'utilitza en la fabricació de carrosseries d'automòbil, vagons de ferrocarril, bucs de vaixells, dipòsits, indústria alimentària; l'aliatge AlMg4,5Mn (L-3321 segons UNE, 5083 segons AA), més resistent que l'anterior però també més car, a més d'utilitzarse en aplicacions anàlogues de compromís més alt, ha esdevingut el material estàndard per a la fabri-cació de dipòsits criogènics; l'aliatge AlMg1 (L-3350 segons UNE, 5005 segons AA), més barat que els anteriors, s'usa en recobriments de façanes d'edificis; l'aliatge AlMg2,5 (L-3360 segons UNE, 5052 segons AA) s'uti-litza en caldereria i conduccions d'alumini (condensadors, intercanviadors de calor) en la indústria química. Grups bonificables Grup Al-Cu Els aliatges d'aquest grup s'usen, en general, en estat de bonificació i es caracteritzen per la seva elevada resistència mecànica, però també per la baixa resistència a la corrosió, la poca soldabilitat i la baixa aptitud per a l'anodització. Se sumbinistren en forma de barres per a mecanitzar o totxo per a forjar amb premsa, i s'utilitza en peces d'alta resistència. Els aliatges AlCu6BiPb (L-3192 segons UNE, 2011 segons AA) i AlCu4PbMg (L-3121 segons UNE, 2030 segons AA), que contenen petites addicions de Pb i subministrats en forma de barres, s'utilitzen per a fabricar peces d'alta © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.1 ALUMINIS I ALIATGES D'ALUMINI 12 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) resistència que requereixin una excel·lent maquinabilitat, el primer per a dimensions petites (cargolam, barres roscades, brides) i el segon per a peces de dimensions més grans. L'aliatge AlCu4MgSi (L-3120 segons UNE, 2017 segons AA), subministrat en barres i xapes, i els aliatges AlCu4SiMg (L-3130 segons UNE, 2014 segons AA) i AlCu4Mg1 (L-3140 segons UNE, 2024 segons AA), subministrats en barres, sovint coneguts com a duraluminis, s'utilitzen en peces que requereixin elevades característiques mecàniques, com elements estructurals i fusellatge dels avions, xassís de vehicles pesats o aplicacions anàlogues. El darrer d'ells és utilitzat en la fabricació de sonotrodes (soldadura per ultrasons). Grup Al-Mg-Si Aquest grup d'aliatges, amb percentatges de Mg i Si generalment inferiors a 1% i bonificables, té unes propietats de conformabilitat, soldabilitat, resistència mecànica, resistència a la corrosió i aptitud per a l'anodització que, sense ser cap d'elles extraordinària, constitueixen un compromís molt equilibrat. L'aliatge AlMg0,5gSi (L-3441 segons UNE, 6063 segons AA), és el material per excel·lència en perfils extruïts, especialment per a la construcció (marcs de portes, finestres, tancaments metàl·lics), però la seva resistència mecànica és moderada; també és un bon conductor elèctric de qualitats mecàniques superiors a l'Al99,5E. L'aliatge AlMg1SiCu (L-3420 segons UNE, 6061 segons AA) i l'aliatge AlSi1MgMn (L-3453 segons UNE, 6082 segons AA), que tendeix a substituir-lo, s'utilitzen per a peces mecanitzades i forjades de compromís més moderat que els duraluminis, però de millor resistència a la corrosió. Grup Al-Zn Continguts de Zn superiors al 4% amb elements secundaris (Mg, Cu, Cr, Mn) donen lloc a una família d'aliatges bonificable amb maduració artifi-cial que proporciona les resistències mecàniques més elevades entre els aliatges d'alumini. L'aliatge AlZn4,5Mg1 (L-3741 segons UNE, 7020 segons AA) és de característiques mecàniques moderades dintre el grup, però de maquinabilitat i soldabilitat molt bones i baixa corrosió. Els aliatges AlZn8MgCu (L 3751 segons UNE, 7049 segons AA) i AlZn6MgCu (L 3710 segons UNE, 7075 segons AA) tenen les característiques mecàni-ques més elevades entre els aluminis, però amb una resistència a la corrosió i una soldabilitat més baixes. L'aliatge 7049 (de comportament mecànic lleugerament superior) s'utilitza especialment en aviació, armament i en cargolam d'alta resistència, mentre que l'aliatge 7075 troba les seves principals aplicacions en equips esportius (pals d'esquí, canyes de pescar, equip d'alpinisme, bicicletes de competició). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.1 ALUMINIS I ALIATGES D'ALUMINI C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 19 Grup Al-Mg-Si 6005 6061 6063/(6060) 6082 7020 7049 7075 L-3454 L-3420 (L-3441) L-3453 L-3741 L-3751 L-3710 38.349 38.342 (38.337) 38.348 38.374 38.375 38.371 AlSiMg AlMg1SiCu AlMg0,5Si AlSi1MgMn AlZn4,5Mg1 AlZn8MgCu AlZn6MgCu 3.3210 3.3211 3.3207 3.2315 3.4335 -3.4365 -0,3 - - - 1,5 1,6 0,5 1,0 0,7 0,9 0,7 2,5 2,5 - - - 0,6 - - 0,8 0,6 0,4 1,0 - - - - - - 4,5 7,7 5,6 -Cr 0,2 - - Cr 0,15 Cr 0,15 Cr 0,20 2,70 2,70 2,69 2,71 2,71 2,82 2,80 23,4 23,6 23,4 23,4 23,5 23,4 23,4 900 895 900 875 875 875 875 -/165 180/155/165 190/210/200 175 175 155 130 -/35 37/43/40 50/55/53 38 42 43 52 T1 T5 OT4 T6 T1 T5 T6 T4 T6 T4 T6 T73 T6 T73 T6 172 260 125 240 310 150 185 240 205 32 320 350 515 610 500 570 - - - - 235 145 138 145 -0- - - - - 215 215 - - - - 130 60 65 60 - - - - - - 110 110 - - 85 165 205 95 115 150 -200 - - 305 - - 330 105 240 55 145 275 90 145 215 110 280 210 280 450 530 435 505 16 9 28 23 17 20 12 12 14 10 14 10 12 5 13 11 -95 60 95 95 60 70 70 - - - - 275 -160 160 -95 30 65 95 40 60 70 -95 - - 135 - - 150 69,0 69,0 68,5 69,5 69,5 72,0 72,0 0,33 0,33 0,33 0,33 0,33 0,33 0,33 600 825 700 750 1000 1000 610÷655 580÷650 615÷655 570÷645 570÷645 475÷625 475÷635 [3÷4] [3÷4] [3÷4] [4] [3] [2] [2] [1] [4]/[2] [2]/[1] [2] [1] [1] [1] [3] [2]/[3] [3] [4] [4] [4] [4] [4] [5] [4] [4] [3÷4] [1] [2] © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.1 ALUMINIS I ALIATGES D'ALUMINI 20 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Taula 13.2 Aliatges d'alumini d'emmotllament Grup Al Grup Al-Si UNE L-2051 L-2520 L-2560 L-2610 38.125 38.252 38.256 38.261 ISO R/164, 2147, 3522 Al 99,5 AlSi12 AlSi10Mg AlSi5Cu3 AA (Aluminum Association) 150.1 413.0 360.0 363.0 DIN 1725-2 3.0250 3.3581 3.2381 3.2151 Composició química Coure Cu % - - - - Magnesi Mg % - - 0,40 0,4 Silici Si % - 12,0 10,0 7,0 Zenc Zn % - - - - Altres %Al 99,5 -Mn 0,5 Mn 0,5 Propietats físiques Densitat Mg/m 2,70 2,66 2,68 2,68 Coeficient dilatació µm/m·K 24,0 20,0 20,0 21,5 Calor específic J/g·K 900 865 875 875 Conductivitat tèrmica W/m·K 215 145÷165 135÷160 125÷150 Resistivitat elèctrica nS·m 30 45÷50 45÷50 45÷60 3 Propietats mecàniques Emmotllament SCSCSorra Conquilla Sorra Conquilla Tractament F F F F F T6 FT6 FT6 FT6 Resistència tracció MPa 80 80 150 170 160 220 180 250 130 230 150 280 Límit elàstic MPa 30 35 70 80 80 180 90 200 70 200 80 230 Allargament %35 40 5 2 2 1 2 1 2 1 2 1 Límit de fatiga 5·10 MPa - - 50 -----70 75 80 85 8 Duresa HB 20 20 50 55 50 75 50 90 65 90 70 100 Mòdul d'elasticitat GPa 69,0 75,0 75,0 73,0 Coeficient de Poisson -0,33 0,33 0,33 0,33 Propetats tecnològiques Cost pta/kg Temperatura de fusió EC650 575÷585 555÷590 515÷615 Contracció lineal %1,6 1,1 1,2 1,3 Fragilitat de contracció [1÷5] [5] [5] [5] [5] Colabilitat [1÷5] [2] [5] [5] [4] Maquinabilitat [1÷5] [2] [1] [3] [3] Soldabilitat [1÷5] [5] [4] [4] [4] Resistència en calent [1÷5] - - - [3] Resistència corrosió [1÷5] [5] [5] [4] [2] © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.1 ALUMINIS I ALIATGES D'ALUMINI C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 21 Grup Al-Mg Grup Al-Cu Grup Al-Zn L-2630 L-2310 L-2341 L-2140 L-2150 L-2710 38.263 38.231 38.235 38.214 38.215 38.271 AlSi8Cu3 AlMg10 AlMg3 AlCu4MgTi AlCu4Ni2Mg AlZn5Mg A380.0 520.0 -512.0 204.0 242.0 (712.0) 3.2161 (3.3591) 3.3541 3.1371 3.1754 - 3,5 - - 4,60 4,0 0,25 -10,0 3,0 0,25 1,5 0,60 8,5 - - - - - - - - - - 5,20 - - Ti 0,15 Ti 0,20 Ni 2,0 Cr, Ti 0,2 2,72 2,57 2,67 2,75 2,80 2,81 21,0 24,5 24,0 23,0 22,5 24,7 875 910 900 860 860 865 110 70÷100 110÷160 125÷160 167/130 138 63 82 (T4) 60 47 39/52 49 Injecció SConquilla SCSorra Conquilla Sorra Conquilla SC FT4 FT4 T6 T6 T4 T6 T4 T6 FT6 FT6 T5 T5 190 275 220 310 210 20 295 305 325 335 150 220 170 260 210 220 135 145 145 180 130 0- 185 195 195 225 -180 -220 140 150 2 10 6 10 2 150 6 4 7 5 ---0,5 5 7 -95 ---4 75 ------65 60 60 85 80 70 85 80 -95 100 100 110 70 95 80 110 70 80 80 74,0 69,0 69,0 75,0 71,0 72,0 0,33 0,33 0,33 0,33 0,33 0,33 520÷590 450÷605 590÷640 530÷635 530÷635 570÷615 1,2 1,2 1,4 1,4 1,4 1,5 [5] [4] [2] [1] [1] [1] [5] [2] [3] [2] [2÷3] [2] [3÷4] [5] [3] [4] [4] [4] [1] [3] [3] [2] [2] [3] [3] [3] -[3] [5] - [1] [5] [5] [2] [2] [4] © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.2 COURE I ALIATGES DE COURE 22 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 13.2 Coure i aliatges de coure Introducció El coure, en la forma de bronze tradicional (aliatge de Cu-Sn), fa més de 5.000 anys que és conegut per l'home i ha donat nom a una de les etapes de l'evolució de la humanitat (l'edat del bronze). Les qualitats més desta-cades del Cu i els seus aliatges, origen de les seves principals aplicacions, són una conductivitat elèctrica excel·lent (usos elèctrics; resistivitat elèctrica de 16,7 nS·m, la millor entre els materials usuals), una conductivitat tèrmica excel·lent (elements de dissipació; intercanviadors de calor) i una bona resistència a la corrosió (usos sanitaris, elements resistents a la corrosió). Alhora combina les qualitats anteriors amb una resistència mecà-nica acceptable (intermèdia entre la dels acers i els aluminis) i una excel-lent aptitud per a la conformació, especialment gràcies a la seva ductilitat. Els factors que pesen en el cantó negatiu de la balança són una densitat elevada (8,93 Mg/m , un 15% superior a la dels acers) 3 i un cost elevat influït negativament per la densitat. El coure i els seus aliatges han estat substi-tuïts en moltes de les seves aplicacions tradicionals per altres materials: l'alumini, en els usos elèctrics; els plàstics, en aplicacions que requereixen resistència a la corrosió; o els acers inoxidables, en aplicacions que exigeixen una bona resistència mecànica. El coure que s'utilitza en estat industrialment pur té aplicacions elèctriques i tèrmiques mentre que, en el disseny de màquines, s'usen molt més els seus aliatges: llautons, aliatges de Cu-Zn; bronzes tradicionals, aliatges de Cu-Sn. I en menor proporció: bronzes a l'alumini, aliatges de Cu-Al; bron-zes al beril·li, aliatges de Cu-Be; i cuproníquels, aliatges de Cu-Ni. Coures Segons la forma d'elaboració, es distingeixen diversos tipus de coure industrial: a) Coure electrolític (Cu-ETP, electrolytic tough pitch), coure refinat electrolíticament amb més de 99,90% de Cu i traces d'O (-0,04%) en el qual, fruit de la combinació de l'oxigen amb les impureses, la conductivitat elèctrica resulta excel·lent (100% IACS, International Annealed Copper Standard, corresponent a una resistivitat de 17,24 nS·m) i s'usa en aplica-cions © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.2 COURE I ALIATGES DE COURE C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 23 elèctriques (fils conductors, barres, platines, contactors); tanmateix, quan s'escalfa per damunt de 400EC en atmosferes reductores, la presència de l'oxigen en combinació amb l'hidrogen dóna lloc a un fenomen de fragi-lització i, per tant, cal evitar la soldadura o la seva utilització més enllà d'aquesta temperatura. b) Coure fosforós (Cu-DHP, desoxided high phosph-orus), coure amb més d'un 99,85% de Cu, desoxidat per mitjà de P, que esdevé apte per a la soldadura (tubs i xapes per a serveis sanitaris, intercanviadors de calor); tanmateix, un contingut residual elevat de P (-0,04%) disminueix la conductivitat elèctrica. c) Coure lliure d'oxigen (Cu-FRHC, fire-refined high conductivity), coure obtingut per fusió en una atmosfera reductora, amb l'oxigen limitat a 0,003%, apte tant per a conductor elèctric com per a soldadura. El Cu pur és molt dúctil i es conforma fàcilment en fred i en calent però la maquinabilitat és baixa i és molt més difícil d'emmotllar (fissures superficials, formació de cavitats interiors a causa de la seva gran contrac-ció), per la qual cosa els Cu per a emmotllament incorporen elements d'aliatge. La resistència mecànica dels diferents tipus de Cu pur és sensiblement la mateixa, i depèn del grau de deformació en fred que han experimentat. La temperatura de servei és relativament baixa i és marcada per la recristal·lització (140÷220EC). L'addició de petites quantitats de plata (0,05% Ag), Cu-Ag, augmenten aquesta temperatura fins a 350EC sense modificar la conductivitat elèctrica. L'addició de tel·luri (0,50% Te) augmenta molt la maquinabilitat, mentre que altres elements d'aliatge, en proporcions una mica més altes, poden augmentar espectacularment la resistència mecànica i mantenir una alta conductivitat elèctrica: aliatges Cu-Cr-Zr o Cu-Co-Be per a elèctrodes de soldadura. Llautons Aliatges de Cu-Zn (eventualment amb altres elements) que combinen un cost relativament baix (el Zn és més barat que el coure) amb una bona resistència a la corrosió, conductivitat elèctrica i tèrmica, resistència mecànica, ductilitat i maquinabilitat. Els llautons no ofereixen les bones qualitats de lliscament ni la tenacitat dels bronzes. En aigua marina, o aigües dolces amb alt contingut d'oxigen, els llautons estan sotmesos a un procés de corrosió anomenat deszincificació, per dissolució de l'aliatge i dipositació del Cu en forma porosa; l'addició de petites quantitats de Sn (llautons navals) o d'Al protegeixen els aliatges d'aquest fenomen. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.2 COURE I ALIATGES DE COURE 24 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Llautons de deformació en fred Llautons amb un contingut de 20÷37% de Zn, destinats a la conformació per mitjà de grans deformacions en fred, que obtenen un màxim de resis-tència mecànica i de ductilitat per a un 30% de Zn; més enllà d'aquest percentatge, es manté la resistència però disminueix lleugerament la ductilitat. Els principals aliatges són: llautó CuZn30 (L-6130 segons UNE, anomenat també llautó de cartutxeria) que s'utilitza especialment per a peces conformades per embutició profunda (beines de bala, rosques de làmpada); Llautons CuZn35 i CuZn37 (L- 6135 i L-6137 segons UNE), de continguts més elevats de Zn (més barats) que, malgrat ser lleugerament menys dúctils són els més usats (cargolam de llautó, molles de làmina, aixeteria). Llautó de forja en calent Els llautons de contingut de Zn de 38÷44% presenten una estructura cristal·lina no adequada per al treball en fred, però, en canvi, obtenen una excel·lent plasticitat en calent. L'aliatge CuZn40 (L-6140 segons UNE, anomenat també metall Muntz), més barat que els llautons de deformació en fred (alt contingut de Zn), és especialment adequat per a peces forjades i estampades en calent a més de tenir una bona maquinabilitat. Llautons de mecanització fàcil L'addició de Pb (0,5÷4%) als llautons facilita la fragmentació del mate-rial en el tall i disminueix la fricció entre l'eina i la peça, amb la qual cosa augmenta considerablement la maquinabilitat (llautons de mecanització fàcil). El llautó CuZn36Pb3 (L-6425 segons UNE) obté una millor maqui-nabilitat en peces que requereixen deformació en fred seguides de meca-nització (cargols i femelles, reblons, peces recalcades), mentre que el CuZn39Pb3 (L-6440 segons UNE) proporciona una gran millora de la maquinabilitat en peces forjades en calent amb mecanització posterior (maniguets, perns, coixinets). Llautons d'alta resistència Llautons amb moderades addicions de Mn, Fe i Al en diverses proporcions que donen lloc a un increment sensible de la resistència mecànica i una millora de la resistència a la corrosió i al desgast. Els representants d'aquesta família són el CuZn39AlFeMn (C-6680 segons UNE), per a peces forjades o extruïdes d'excel·lent resistència mecànica (segments de pistó, tiges de bombes, vàlvules, arbres per a aplicacions marines), i l'aliatge CuZn37Mn3Al2Si (C-6660 segons UNE), per a productes forjats o extruïts en calent, d'excel·lent resistència mecànica i al desgast (vàlvules, arbres, pinyons i rodes dentades, èmbols, sincronitzadors, contactors). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.2 COURE I ALIATGES DE COURE C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 25 Llautons navals Llautons amb petites addicions d'estany, Sn, que milloren la resistència a la corrosió, especialment la marina. El llautó naval CuZn38Sn1 (C-6840 segons UNE) té una excel·lent resistència a la corrosió i un preu moderat, per a peces estructurals i de forja que treballen en entorns marins. El llautó CuZn38Sn1P (L-6820 segons UNE, també anomenat llautó almiralty) té una excel·lent resistència a la corrosió, es pot soldar i s'utilitza en tubs i plaques per a condensadors i intercanviadors de calor. Llautons d'emmotllament Hi ha diverses variants de llautó adequades per a la conformació per emmotllament. Entre aquestes destaquen el llautó CuZn33Pb2 (C-2410 segons UNE), de mecanització fàcil, i el llautó CuZn25Al6Fe3Mn3 (C-2625 segons UNE), d'alta resistència, els quals tenen característiques anàlogues als llautons de forja de les respectives famílies. Bronzes En sentit estricte, aquest terme s'aplica als aliatges de Cu-Sn (bronzes o bronzes a l'estany), però el seu ús s'ha estès per a designar també altres aliatges del coure (a excepció dels llautons i dels cuproníquels), que es veuran en el proper apartat (altres aliatges del Cu): bronzes a l'alumini (aliatges Cu-Al) i bronzes al beril·li (aliatges Cu-Be). Bronzes fosforosos Aliatges de Cu-Sn, de cost elevat (el Sn és més car que el Cu), desoxidats amb P, que es conformen tant per laminació i forja (continguts de Sn <8%), com per emmotllament (normalment continguts de Sn de 8÷12%; en les campanes arriba al 20%). Es caracteritzen per la bona tenacitat, la duresa elevada, l'alta resistència a la corrosió i el baix coeficient de fricció. Entre els bronzes fosforosos de laminació, que s'endureixen per deformació en fred, el més usual és el CuSn5P (C- 7130 segons UNE), de gran ducti-litat, que se subministra en forma de fils i de làmines (fil de soldar, elements de subjecció, discs d'embragatge, diafragmes). Els bronzes fosforosos d'emmotllament més usuals són: el CuSn10P (C-3112 segons UNE), per a coixinets i peces de lliscament en les màquines, i el CuSn11P (C-3120 segons UNE), més resistent al desgast, per a la fabricació d'engranatges. L'addició de Ni en els bronzes d'emmotllament, CuSn10Ni2 (C-3820 segons UNE), millora la resistència i la duresa, mentre petites addicions de Pb augmenten la maquinabilitat. Per sinterització s'obté un bronze porós apte per a coxinets (reté el lubricant). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.2 COURE I ALIATGES DE COURE 26 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Bronzes al zenc i bronzes rojos L'addició de Zn al bronze (CuSn10Zn2 o bronze de canó, C-3220 segons UNE) millora les qualitats d'emmotllament tot mantenint unes bones pro-pietats mecàniques i resistència a la corrosió; s'utilitza en aplicacions navals, en sistemes de vapor i en anells de lliscament de màquines elèctri-ques, i és el més usat per a estàtues i objectes decoratius. Altres bronzes al zenc, amb percentatges de Sn moderats i addicions importants de Pb (també coneguts com bronzes rojos) presenten alhora una bona colabilitat, maquinabilitat, resistència a la corrosió (no són susceptibles de deszincificació, com els llautons) i un preu moderat. Els aliatges CuSn5Zn5Pb5 (C-3520 segons UNE) i CuSn7Zn4Pb6 (C- 3530 segons UNE), aquest segon lleugerament més resistent, s'utilitzen en peces i valvuleria d'instal·lacions d'aigua, vapor i gas, així com en altres elements anàlegs fabricats en sèrie. Bronzes al plom per a coixinets Els aliatges per a coixinets tenen un baix coeficient de fricció i una bona resistència al desgast i es diferencien pel grau de duresa (aliatges plàstics, <40 HB; aliatges tous, 40÷80 HB; aliatges durs, >80 HB). La plasticitat garanteix un repartiment uniforme de la càrrega (compensa desalineacions) i permet absorbir partícules dures que així neutralitzen la seva capacitat abrasiva, mentre que la duresa permet acceptar càrregues específiques més elevades. Els bronzes al plom CuSn10Pb10 i CuSn5Pb20 (C-3340 i C-3320 segons UNE), de plasticitat creixent amb el contingut de Pb, se situen entre els aliatges tous, i són adequats per a coixinets de velocitats i pressions moderades que treballen en ambients corrosius i en condicions de lubrica-ció escassa (mineria, ferrocarril). Entre els materials per a coixinets de major plasticitat (20÷40 HB) hi ha els babbitts a l'estany (80÷90% Sn, Sb, Cu i Pb), d'excel·lents qualitats antifricció, i els babbitts al Pb-Sn (65÷75% Pb, Sn, Sb, Cu), de qualitats antifricció menors però més econò-mics; mentre que entre els aliatges més durs (>80 HB) hi ha els bronzes fosforosos, els bronzes a l'alumini i aliatges d'alumini antifricció. Altres aliatges del coure Bronzes a l'alumini Aliatges de Cu-Al, sovint amb l'addició d'altres elements (Fe, Ni, Mn), que destaquen per l'extraordinària resistència a la corrosió (fins i tot en aigües marines) gràcies a la formació d'una capa molt protectora d'alúmina, alhora que ofereixen unes propietats mecàniques excel·lents que man-tenen fins a temperatures moderadament elevades. Es distingeixen dos grups d'aliatges: a) Aliatges fins a -9% d'Al: són dúctils i es poden endurir moderadament per © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.2 COURE I ALIATGES DE COURE C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 27 treball en fred, millora mecànica que mantenen fins a temperatures de servei de 250EC, mentre que en estat de recuita poden usar-se fins a 400EC; l'aliatge més usual, CuAl8Fe3 (C-8210 segons UNE), s'usa en equip per a l'enginyeria química, en la fabricació de monedes i en joieria. b) Aliatges amb 9÷14% d'Al, generalment amb Fe i sovint amb Ni o Mn: es poden tractar tèrmicament per a obtenir millors característiques mecàniques (tenacitat, resistència a tracció, al desgast i a la fatiga). Els aliatges més usuals són el CuAl10Fe3 (C-8240 per a forja i C-4210 per a emmotllament, segons UNE) i el CuAl10Fe5Ni5 (C-8270 i C-4220, respectivament, segons UNE). Aquest darrer combina una excel·lent resistència a tracció a 400EC amb una acceptable resistència a fluència a 250EC. Tenen nombroses aplicacions marines (vàlvules, bombes, hèlices) i en màquines (coixinets, engranatges, rodes de vis sense fi, cargols i femelles, guies de vàlvula, lleves; elements de motlles de plàstic). Coure (o bronze) al beril·li Aliatges de Cu amb petits percentatges de Be (1,7÷2%), que es tracten tèrmicament per a obtenir una gran millora de les seves característiques mecàniques (resistència a la tracció extraordinària, fins a 1400 MPa, i límit elàstic, fins a 1300 MPa; bona duresa i resistència al desgast), alhora que es mantenen una bona resistència a la corrosió i una elevada conductivitat elèctrica. L'aliatge CuBe1,7CoNi (C-9415 segons UNE) s'usa per a fabri-car molles no magnètiques, peces elàstiques que han de conduir el corrent elèctric, així com peces sotmeses a fatiga o d'alta resistència mecànica que han de ser resistents a la corrosió. També s'utilitza per a motlles de plàstic. Cuproníquels i plates alemanyes Els cuproníquels són aliatges de Cu-Ni, de forja o d'emmotllament, de gran resistència a la corrosió en aigua salada, destinats a usos navals, a plantes de dessalinització d'aigua de mar i a aplicacions anàlogues. Les composicions varien entre 10÷30% de Ni, sovint amb addicions de Fe i Mn. Els aliatges més usats són CuNi10Mn1Fe i CuNi30Mn1Fe (C-9213 i C-9215 segons UNE), el segon més resistent a l'erosió que el primer. Les plates alemanyes són aliatges de Cu-Ni-Zn en proporcions tals que adqui-reixen una aparença de plata. Se subministren com a materials de forja i aleshores presenten unes propietats de deformació en fred excel·lents, o també es poden emmotllar. Alguns aliatges contenen Sn (millora la colabi-litat) o Pb (millora la maquinabilitat). A més d'usar-se en coberteria i amb finalitats decoratives, l'aliatge CuNi18Zn27 (C- 9233 segons UNE) s'aplica en molles per a contactes elèctrics que siguin estables en totes les condicions climàtiques. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.2 COURE I ALIATGES DE COURE 28 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Taula 13.3 Coure i aliatges de coure Coure Llautons de forja electrolític, fosforós deformació en fred def.calent de mecan. ISO 1191 UNE 37.103 Cu 99,95 CuZn30 CuZn35 CuZn40 CuZn39Pb3 C-6130 C-6135 C-6140 C-6440 Número DIN 2.0265 2.0335 2.0360 Número UNS Diversos C 26000 C 27000 C 28000 2.0375 C 36000 Composició química Coure Cu %>99,95 70 65 60 61 Zenc Zn %30 35 40 36 Estany Sn+ % Plom Pb %3 Alumini Al % Níquel Ni % Altres % Propietats físiques Densitat Mg/m 8,94 8,53 8,47 8,39 8,50 Coeficient dilatació µm/m·K 17,0 19,9 20,3 20,8 20,5 Calor específic J/kg·K 385 375 384 375 380 Conductivitat tèrmica W/m·K 391 120 116 123 123 Resistivitat elèctrica nS·m 17,1 62 64 62 66 Conductivitat elèctrica %IACS 100÷101 28 27 28 26 3 Propietats mecàniques Tractament OH1 H4 OH4 OH4 H8 OH2 OH4 Resistència tracció MPa 220 260 345 325 52 32 51 62 370 48 28 45 Resistència cisallament MPa 150 170 195 230 5 5 0 5 145 5 0 0 Límit elàstic MPa 70 205 310 125 43 10 41 42 275 34 - - Allargament ruptura %45 25 6 62 5 5 5 5 45 5 - - Límit de fatiga 5·10 MPa 70 -90 90 30 23 29 32 -30 12 5 8 Duresa HB 45 95 115 70 5 0 5 5 -5- - 8 62 8 3 10 -75 14 85 97 14 - 5-80 0 75 82 90 Mòdul d'elasticitat GPa 115 110 105 105 97 Coeficient de Poisson -_0,37 -0,34 0,31 Propietats tecnològiques Cost Pta/kg 500÷850 450 - - - Temperatura de fusió EC1083 915÷955 905÷930 900÷905 875÷890 Conformació en fred [1÷5] [5] [4] [4] [2] [3] Conformació en calent [1÷5] [4÷5] [2] [1] [4] [3] Maquinabilitat [1÷5] [1] [2] [2] [3] [4÷5] Soldabilitat [1÷5] [2÷3] [2÷3] [2÷3] [2÷3] [1] Resistència corrosió [1÷5] [4] [4] [3] [3] [3] © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 35 d'òxid). Per tant, les principals aplicacions es relacionen, per un costat, amb components estructurals d'alta resistència en sistemes que exigeixen lleugeresa (aviació, automoció, equip esportiu d'alta competició, elements sotmesos a grans acceleracions, ultracentrifugadores) i, per l'altre, amb equipament sotmès a fortes sol·licitacions mecàniques que exigeixi una alta resistència a la corrosió (processos químics, indústria alimentària i del paper, instruments mèdics, pròtesis quirúrgiques). Altres propietats d'inte-rès del Ti i els seus aliatges són la bona resistència a la fatiga, el baix coeficient de dilatació (bona estabilitat dimensional) i les bones propietats a baixes temperatures (aplicacions criogèniques amb Ti comercialment purs o aliatges de Ti "). Conformació La fabricació de peces de Ti i dels seus aliatges és presidida per la gran afinitat d'aquest metall en calent. El mercat ofereix diversos productes semielaborats (barres, perfils, xapes, planxes), que són transformats per deformació en fred (xapes, generalment de Ti comercialment pur) o per forja en calent (aproximació a la forma final de la peça final, estalvi de material de cost elevat). En aquest darrer cas cal tenir cura que el material no es contamini (atmosfera inerta o lleugerament oxidant). Prenent determi-nades precaucions (refrigeració abundant, velocitats lentes, passades pro-fundes, suport rígid de l'eina), també s'utilitza la mecanització. És possible la soldadura MIG, TIG i per punts, i determinats recobriments, com la ni-truració. L'emmotllament presenta dificultats a causa de la gran reactivitat ja esmentada però la fusió en el buit i la colada en motlles especials de grafit sembla proporcionar una bona solució. Titanis comercialment purs i de baix aliatge Els Ti comercialment purs, de resistència mecànica relativament baixa (equivalent, però, a la dels acers de construcció) no tendeixen a endurir-se per deformació i, per tant, ofereixen unes bones propietats per a la confor-mació en fred. Hi ha 4 graus de puresa (Ti99,6 a Ti99,0) amb resistències mecàniques creixents i ductilitats decreixents. Presenten una excel·lent resistència a la corrosió en ambients oxidants, però més escassa en am-bients reductors. L'addició d'un 0,2% de Pd (Ti99,4Pd) millora extraordi-nàriament la corrosió en aquestes circumstàncies sense afectar la resistèn-cia. Tots aquests materials es poden usar fins a 350EC sense perdre les seves característiques mecàniques, i fins a 500EC sense presentar problemes d'oxidació. Les seves principals aplicacions són la indústria química (intercanviadors de calor, condensadors, dessalinització de l'aigua de mar, fabricació de polpa de paper) i aeronàutiques (fusellatges). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS 36 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Aliatges de Ti Els aliatges de Ti s'usen quan es requereixen resistències mecàniques més elevades que amb els Ti comercialment purs. Es classifiquen en tres grups en funció de les microestrutures presents a temperatura ambient: a) Aliatges de Ti " (estructura hexagonal), soldables, de resistències mitjanes que mantenen fins a temperatures relativament elevades, però no tractables tèrmicament i amb la pitjor aptitud per a la conformació en fred; l'aliatge TiAl5Sn2 s'utilitza en turbines de gas, aplicacions aeroespacials i processos químics que requereixin soldadura i el manteniment de les característiques mecàniques a temperatures de fins a 480EC. b) Aliatges de Ti "+$: combi-nen l'estructura hexagonal " amb la cúbica $, més fàcilment deformable en fred; són enduribles per envelliment fins a valors de 1200 MPa, però la resistència a la fluència resulta insuficient per sobre dels 300EC; els aliatges TiAl6V4 (el més usat de tots) i Ti- Al6V6Sn2 tenen una gran diver-sitat d'aplicacions en aeronàutica (tant en el motor com en el fusellatge), processos químics (recipients de pressió), instrumental quirúrgic i elements de màquines sotmesos a grans sol·licitacions dinàmiques; per a endopròtesis s'utilitza l'aliatge TiAl5Fe2,5, ja que combina una elasticitat i una resistència mecànica elevades amb una gran compatibilitat amb els teixits humans. c) Aliatges de Ti $, menys utilitzats, ofereixen els avantatges sobre el Ti "+$ d'una tenacitat més alta per a un mateix nivell de resis-tència i la possibilitat d'enduriment per envelliment, fins i tot de peces amb seccions gruixudes, però presenten temperatures d'utilització relativament baixes (<350EC); l'aliatge TiV13Cr11Al3 és usat en components aeronàutics militars sotmesos a sol·licitacions extremes. Níquel i aliatges de níquel El Ni i els seus aliatges destaquen per la seva excel·lent resistència a la corrosió, les bones característiques mecàniques (pròximes a les dels acers) i el manteniment d'aquestes propietats a temperatures altes (500÷1150EC) i baixes (-200÷0EC). Les principals limitacions en la seva utilització deriven del seu elevat cost i, en menor grau, de la seva elevada densitat. A través de les seves extraordinàries propietats, el níquel i, sobretot, els seus aliatges han contribuït de forma destacada en el progrés de la tècnica. Entre els materials basats en el níquel (on intervé de forma destacada) hi ha: acers inoxidables (ja estudiats en la Secció 12.6, vol. 1); superaliatges (analitzats més endavant); aliatges amb propietats especials (baixa dilatació, resistència elèctrica, propietats magnètiques, memòria de forma). I, entre els camps que © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 37 ha contribuït i continua contribuint a desenvolupar, hi ha: a) Màquines i motors: turbines de gas (aviació); turbines de vapor (cen-trals tèrmiques i nuclears); motors alternatius (escapament, turbocompres-sors). b) Processos químics amb altes exigències tèrmiques i/o de pressió en medis agressius (indústries petroquímica, paperera, alimentària; dessali-nització d'aigua de mar; fabricació de productes químicament agressius; equip de control de la pol·lució). c) Mitjans de fabricació (eines i matrius per a treball en calent; forns i equip per a tractaments tèrmics; sistemes de manipulació a altes temperatures). El mercat ofereix una notable diversitat de productes de laminació de níquel i d'aliatges de níquel, presentats en forma de xapes, barres, perfils, així com també aliatges d'emmotllament, els qual contenen elements addi-cionals (Si, Mn) per augmentar-ne la colabilitat. Els principals materials sobre la base del Ni s'agrupen en les famílies següents: a) Níquels de baix aliatge; b) Aliatges de Ni-Cu; c) Superaliatges sobre la base del Ni. Les dues primeres es presenten continuació, mentre que la tercera es tracta, juntament amb la resta de superaliatges, en el proper apartat. Níquels de baix aliatge El níquel comercialment pur, Níquel 200 (amb traces de Fe, Cu, Mn, Si i <0,15% C), de resistència mecànica moderada, és especialment resistent a l'atac dels agents químics, però més enllà de 325EC perd la ductilitat a causa de la precipitació del carboni (el Níquel 201, amb un percentatge molt més limitat de C, 0,01%, es pot utilitzar a temperatures més altes); les seves aplicacions són la indústria química i alimentària, la fabricació de productes càustics, de fibres sintètiques i de components electrònics. El Duraníquel 301, amb l'addició d'Al i Ti és endurible per precipitació i adquireix característiques mecàniques altes pròpies de les molles tot mantenint la mateixa resistència a la corrosió. Aliatges de Ni-Cu (Monel) Aquests aliatges abarateixen el cost del Ni (el Cu és més barat) sense perdre les característiques anticorrosives i obtenen una millor resistència mecànica fins a uns 300EC. L'aliatge Monel 400, amb un 31% de Cu, és resistent, tenaç i dúctil, fàcilment conformable per emmotllament, forja i mecanització i se solda bé; s'utilitza en aplicacions marines, intercanviadors de calor, processos químics i en ambients salins. L'aliatge Monel K-500, amb addicions d'Al i Ti, es pot endurir per envelliment, de manera que adquireix una resistència molt més elevada; s'utilitza per a rotors de bomba, hèlices, vàlvules, molles no magnètiques i cargols sotmesos a elevades sol·licitacions en medis semblants al Monel 400. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS 38 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Superaliatges El comportament a fluència i la degradació superficial a altes temperatures permet establir quatre grups de materials: a) Fins a temperatures de 400EC, són adequats els acers al C amb petites addicions d'altres elements (acers no aliats, o microaliats, de calderes i dipòsits a pressió), i alguns bronzes; b) Fins a temperatures de 600EC, són adequats acers ferrítics al Mo, Cr-Mo o Cr-Mo-V (acers aliats de calderes, utilitzats en centrals d'energia i plantes petroquímiques) i determinats aliatges del Ti; c) Fins a temperatures de 650÷700EC, els acers inoxidables austenítics i refractaris (turbines de gas); d) A partir d'aquestes temperatures, s'ha de fer ús dels anomenats superaliatges. Els superaliatges són materials metàl·lics sobre la base del Fe, del Ni i del Co que satisfan dos tipus de requeriments a elevades temperatures (650÷1150EC): a) Eviten la degradació per oxidació o per altres agressions del medi (gasos de combustió, productes químics, metalls líquids, sals foses); b) Mantenen unes propietats mecàniques acceptables, especialment la resistència a fluència (o creep): en el càlcul resistent a elevada temperatura és més útil de conèixer la tensió que produeix la ruptura o una determinada deformació del material després d'un cert temps, obtinguda per un assaig de fluència, que no la resistència instantània, proporcionada per un assaig de tracció. Les principals aplicacions dels superaliatges són: turbines de gas d'aviació (cremadors, cambres de combustió, rotors); mo-tors alternatius (vàlvules d'escapament amb altes sol·licitacions); indústria química, petroquímica i centrals d'energia (reactors, turbines de vapor, que suporten pressions i temperatures elevades); equipament industrial i forns (atmosferes oxidants o reductores, xocs tèrmics). Superaliatges sobre la base del Fe Els superaliatges sobre la base del Fe són austenítics i formen combina-cions de Fe-Ni-Cr i de Fe-Ni-Co, amb diversos elements d'addició (Mo, Nb, Al i Ti) per a facilitar l'enduriment per solució sòlida o per precipitació. Van sorgir com a extensió dels acers inoxidables austenítics. Incoloy 800 Aliatge de Fe-Ni-Cr de contingut mitjà de Ni (30÷35%), amb valors mo-derats de resistència mecànica, però un bon comportament a fluència i una bona resistència a la corrosió fins a temperatures elevades. Addicions d'altres elements d'aliatge (Al, Ti) augmenten les característiques mecà-niques (Incoloy 801) o milloren la resistència a la corrosió (Incoloy 825). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 39 A 286, Discaloy, V 57; Incoloy 901 Aliatges de Fe-Ni-Cr, els tres primers amb un contingut moderat de Ni (25÷3- 0%) i el darrer amb un contingut més elevat (40÷45%), tots ells amb addicions de Mo, Ti i Al, que provoquen un enduriment per precipi-tació i aconsegueixen unes característiques mecàniques elevades. S'apliquen a components de turbines de gas fins a la temperatura de 650EC. L'aliatge A 286 s'usa en les calderes dels reactors nuclears. Incoloy 903, 907 i 909 Grup de superliatges, basats en una composició de Fe-Ni-Co endurida per precipitació (l'absència de Cr fa aquests aliatges més susceptibles d'oxida-ció), que combinen un coeficient de dilatació baix (de gran interès en la millora del rendiment de les turbines, perquè permet disminuir el joc entre rotor i estator) amb unes característiques mecàniques relativament elevades fins a 650EC. Superaliatges sobre la base del Ni Els superaliatges d'aquest nombrós grup, amb un interessant comportament mecànic i a la corrosió a elevada temperatura, es basen en les combinacions de Ni-Cr-Fe (Inconel i Hastelloy) i de Ni-Cr-Co (Nimonic). Els aliatges subministrats en xapes (Hastelloy X, Inconel 600) per a càmeres, conductes i reactors han de ser suficientment dúctils per a ser laminats i posteriorment conformats i, en general, presenten una bona soldabilitat, mentre que els aliatges destinats a barres i productes forjats (Inconel X750, Inconel 718, Nimonic 115) per a àleps de turbines i peces de màquines, requereixen una bona resistència mecànica a elevada temperatura. Hastelloy X Aliatge del grup Ni-Cr-Fe, amb un percentatge significatiu de Co (9%) i traces de W, que presenta un bon equilibri entre la seva elevada resistència a l'oxidació (contingut de Cr relativament alt), una resistència mecànica moderada però que es manté a elevada temperatura (enduriment per solució sòlida i precipitació de carburs) i la seva fabricabilitat (és fàcilment soldable). S'utilitza en motors de reacció i en cambres de combustió per sobre dels 1050EC en la indústria petroquímica (gran resistència a la corrosió per tensió). Inconel 600 Aliatge de composició 76Ni-15Cr-8Fe, amb una excel·lent resistència a l'oxidació a altes temperatures (fins a 1175EC), però una baixa resistència mecànica; s'usa en components de forns, en enginyeria nuclear i en la indústria química i alimentària. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS 40 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Inconel X750 Aliatge de composició semblant a Inconel 600, que esdevé endurible per precipitació gràcies a les addicions d'Al i Ti. Té unes excel·lents característiques mecàniques i de resistència a la corrosió per sota de 700EC. La seva excel·lent resistència a la fluència el fa especialment apte per a molles, perns i reblons que treballen a altes temperatures, així com per a utillatges d'extrusió i de conformació. Inconel 718 Aliatge amb continguts significatius de Mo i Nb i menors d'Al i Ti, endurit per precipitació, que ofereix una resistència a la tracció i a la fluència molt bona per sota dels 650EC i una resistència a la corrosió excel·lent fins a 980EC; s'usa en turbines de gas, reactors nuclears, dipòsits a alta pressió i temperatura, així com en determinades peces (vàlvules) o eines (fileres d'extrusió) que treballen en calent. Nimonic 115 Superaliatge de composició Ni-Cr-Co-Mo, amb percentatges d'Al i Ti, fos en el buit, que facilita l'enduriment per precipitació i proporciona valors útils de la resistència a la fluència fins prop dels 1000EC. També presenta una bona resistència a la fatiga, a l'oxidació i als xocs tèrmics (motors de reacció i altres aplicacions industrials que requereixin resistència i durabilitat a altes temperatures). Altres aliatges (Nimonic 90, Nimonic 105, Udimet 500 i Waspaloy, fosos a l'aire; Astraloy, fos al buit) tenen petites diferències en la composició, que es tradueixen en variacions del seu comportament. MA 754 Aliatge de composició Ni-Cr-Co, endurit per una dispesió de partícules d'òxid d'itri (Y O) produïdes per mitjà de metal·lúrgia de pólvores a partir d'una 2 3 barreja de l'aliatge i de l'òxid. Proporciona unes bones característiques mecàniques que es mantenen fins a temperatures per sobre dels 1000EC; s'ha utilitzat en toveres. Superaliatges sobre la base del Co Aquests aliatges s'endureixen per solució sòlida de Cr, Ni i W en la matriu de Co, i ofereixen molt bona resistència a l'atac per corrosió dels gasos d'escapament. La seva resistència mecànica és baixa, però mantenen valors útils de resistència a la fluència fins a temperatures molt elevades (>1000EC), on superen els superaliatges sobre la base del Ni. Els aliatges Haynes 188 i L-605 (o Haynes 25) s'utilitzen en turbines de gas per a temperatures compreses entre 650÷1150EC. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 41 Taula 13.4 Zenc i aliatges del zenc Lamin. Emmotllament ASTM (B-86) (B-791) Zn0,08Pb AG40A AC41A ZA-12 ZA-27 Zamak 3 Zamak 5 Composició química Alumini Al %<0,001 4 4 11 27 Magnesi Mn % - 0,035 0,055 0,025 0,015 Coure Cu %<0,001 <0,25 1 1 2 Plom Pb %0,10 <0,004 <0,004 <0,005 <0,005 Propietats físiques Densitat Mg/m 7,14 6,60 6,70 6,03 5,00 Coeficient dilatació µm/m·K 32,5/23 27,4 27,4 24,1 26,0 Calor específic J/g·K 395 419 419 450 525 Conductivitat tèrmica W/m·K 108 113 109 116 125 Resistivitat elèctrica nS·m 62 64 65 61 58 3 Propietats mecàniques Tipus emmotllament Inj Inj SInj SInj (1) Resist. tracció 20ECMPa 134/159 280 325 299 405 230 426 95ECMPa -195 240 -229 -259 Resistència compressió MPa -415 600 - - - - Resistència cisallament MPa - 215 260 253 296 292 325 L. elàstic trac. 0,2% MPa - - - - 320 -371 L. elàstic compr 0,1% MPa - - - 230 269 330 359 Allargament de ruptura %65/50 10 7 1,5 54,5 2,5 Duresa HB 42 82 91 94 100 90 119 Resist. fatiga 5·10 MPa 17 48 56 103 117 172 117 8 Resiliència J-58 65 26 29 48 12 Resist. fluència MPa -21 -69 69 76 69 (2) Mòdul d'elasticitat GPa - - - 82,7 82,7 77,9 77,9 Propietats tecnològiques Cost pta/kg - - - - - Temperatura de fusió EC419 385 385 432 484 Contracció % - 1,17 1,17 1,30 1,30 Propietat longitudinal/propietat transversal; Fluència 1%, durant 10 hores, a 20EC (1) (2) 5 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS 42 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Taula 13.5 Magnesi i aliatges del magnesi Forja Emmotllament UNE 36.037-80 MgAl3Zn MgAl8Zn MgZn6Zr MgAl6Zn3 MgAl9Zn1 L-6110 L-6130 L-6221 ASTM AZ31 AZ80 ZK60 AZ63 AZ91 Número DIN 3.5312 3.5812 3.5161 3.5632 3.5912 Composició química Alumini Al %3 8 6 6 9 Zenc Zn %10,50 -30,70 Magnesi Mn %>0,2 >0,12 ->0,30 >0,13 Zirconi Zc % - - >0,45 - - Propietats físiques Densitat Mg/m 1,77 1,80 1,83 1,83 1,81 Coeficient dilatació µm/m·K 26,0 26,0 26,0 26,1 26,0 Calor específic J/g·K -1050 -1050 1050 Conductivitat tèrmica W/m·K 96 76 120 77 72 Resistivitat elèctrica nS·m 92 145 -115÷130 150÷170 3 Propietats mecàniques Tractament H34 T5 T5 FT6 FT6 Resist. tracció 20ECMPa 290 335 350 200 275 230 275 200ECMPa 103 195 -105 120 -115 Límit elàstic 20ECMPa 220 245 285 95 130 150 145 200ECMPa 59 120 - - 80 - 80 Allargament de ruptura %15 6 11 4 5 3 6 Duresa HB 73 72 82 50 73 63 70 Límit de fatiga 5·10 MPa - - - 75 75 95 95 8 Resiliència J4,3 - - 1,4 1,5 2,7 1,4 Mòdul d'elasticitat GPa 45 45 45 45 45 45 45 Mòdul de rigidesa GPa 17 17 17 17 17 17 17 Coeficient de Poisson -0,35 0,35 0,35 0,35 0,35 0,35 0,35 Propietats tecnològiques Cost pta/kg - - - - - Temperatura de fusió EC630 610 635 610 595 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 43 Taula 13.6 Titani i aliatges del titani Pur Aliat "" Aliat ""+$$ Aliat $$ UNE 38.700-81 Ti99,2 TiAl5Sn2 TiAl6V6 TiAl6V6Sn2 TiV13Cr11Al3 L-7003 L-7101 L-7301 L-7303 L-7701 ASTM (UNS) Grau 3 R54520 R56400 R56620 R58010 Número DIN 3.7055 3.7115 3.7165 3.7175 Composició química Alumini Al % - 5 6 5,5 3 Estany Sn % - 2,5 -2- Vanadi V % - - 45,5 13,5 Crom Cr % - - - - 11 Altres %Fe<0,25 - - Fe, Cu - Propietats físiques Densitat Mg/m 4,50 4,48 4,43 4,54 4,82 Coeficient dilatació µm/m·K 9,1 9,4 9,3 9,4 9,4 Calor específic J/g·K 520 -560 - - Conductivitat tèrmica W/m·K 16,0 7,6 7,1 6,5 - Resistivitat elèctrica nS·m 52 157 171 157 - 3 Propietats mecàniques Tractament recuit recuit rec./env. rec./env. envellit Resistència tracció MPa 490÷590 789÷860 900/1070 1000/1200 1170÷1220 Límit elàstic MPa 340 780 830/1000 930/1000 1100÷1170 Allargament de ruptura %18/16 16 10/8 8/6 8 Duresa HB 170 360 360/420 380/420 400 Resiliència J34/27 13÷20 17/- 17/- 11 Res. fluència 325ECMPa - - 480 - - (2) Res. fluència 425ECMPa - - 220 - - (2) Mòdul d'elasticitat GPa 105 110 114 110 102 Mòdul de rigidesa GPa 39 -42 -43 Coeficient de Poisson -0,34 -0,34 -0,30 (1) (1) Propietats tecnològiques Cost pta/kg 5800 -8500 - - Temperatura de forja EC700÷900 900÷1100 900÷980 840÷920 650÷950 Radi de plegament -2,5·g 4,5·g 5·g -2,7·g Longitudinal/transversal; Fluència 1% durant 1000 hores (1) (2) © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 13 METALLS NO FÈRRICS 13.3 ALTRES METALLS 44 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Taula 13.7 Níquel, aliatges del Ni i superaliatges Níquel i aliatges de níquel Superaliatges sobre la base del Fe Aliatge 200 400 K-500 800 903 Nom comercial Níquel Monel Monel Incoloy Incoloy Número DIN 2.4066 2.4360 2.4876 1.4876 Composició química Níquel Ni %99,0 66 64 32,5 38 Ferro Fe %0,40 2,50 2,00 39,5 41,5 Cobalt Co % - - - - 15 Crom Cr % - - - 21 - Coure Cu %0,25 31 28 - - Molibdè Mo % - - - - - Alumini Al % - - 2,70 0,40 1,40 Titani Ti % - - 0,70 0,40 0,90 Altres %Mn Mn 1,00 Mn 1,50 -Nb 3, Si Propietats físiques (3) (3) (3) Densitat Mg/m 8,89 8,80 8,44 7,94 8,14 Dilatació tèrmica µm/m·K 13,3 13,9 13,7 14,4/- 8,6/- (1) Calor específic J/kg·K 456 427 419 460/- 435/- (2) Conductivitat tèrmica W/m·K 70 21,8 17,5 11,5/- 16,8/- (2) Resistivitat elèctrica nS·m 95 545 615 990 610 3 Propietats mecàniques Unitats Res. tracció 20/650ECMPa 460/- 550/- 1100/- 595/405 1310/1000 760/870ECMPa - - - 235/- -/- 980ECMPa - - - - - Límit elàstic 20/650ECMPa 148/- 240/- 780/- 250/180 1105/895 760/870ECMPa - - - 180/- -/- 980ECMPa - - - - - All. ruptura 20/650EC%47/- 40/- 20/- 54/51 14/18 760/870EC% - - - 83/- - 980EC% - - - - - R. fluència 650/760ECMPa - - - 165/66 510/- (4) 870/980ECMPa - - - 30/13 -/- 1090ECMPa - - - - - Mòdul elastic. 20/870ECGPa 204/- 180/- 180/- 196/138 147/- Duresa 20ECHB 140÷230 160÷225 255÷370 180÷300 - Propietats tecnològiques Cost pta/kg - - - - - Temperatura fusió EC1345÷1445 1300÷1350 1315÷1350 1355÷1385 1315÷1390 A 540EC/a 970EC; A 21EC/ a 870EC; A 20EC; Ruptura a fluència en 1000 hores (1) (2) (3) (4) © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS 52 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Modificacions de les propietats dels polímers Cada camp d'aplicació exigeix requeriments específics que no sempre es corresponen amb les característiques dels polímers de base dels plàstics i dels elastòmers. Tanmateix, gràcies a les enormes possibilitats de modifi-cació d'aquests materials, els fabricants i transformadors de plàstics i elastòmers han estat capaços d'adaptar les propietats dels polímers a les necessitats de cada aplicació, per mitjà de: a) Modificacions químiques; b) Modificacions físiques; c) Modificacions amb additius. Modificacions químiques Incidència en els paràmetres de les macromolècules El control de les reaccions de síntesi durant el procés de polimerització permet incidir en alguns dels paràmetres més significatius de les macromolècules: longitud mitjana de les cadenes (o pes molecular mitjà), dispersió de les longituds de les cadenes (o desviació tipus dels pesos moleculars), grau de ramificació (nombre i longitud de les cadenes laterals que entron-quen amb la cadena principal) i grau de cristal·linitat (en gran mesura conseqüència dels paràmetres anteriors), els quals influeixen tant en les propietats del material com en les condicions de transformació. L'increment de la longitud mitjana de les cadenes (associat a una menor cristal·linitat del material) millora la resistència a l'impacte (fins i tot a baixes temperatures) i disminueix la deformació per calor (amplia, per tant, l'interval de temperatures de servei). També augmenta la viscositat del material fos, fet que incideix en els processos de transformació (la injecció, l'extrusió, l'emmotllament per bufatge i el calandratge requereixen viscosi-tats creixents). Com més petita és la dispersió de les longituds de la cadena d'un polímer, més uniformes esdevenen les seves propietats. L'increment de la ramificació (també associat a una menor cristal·linitat) disminueix la densitat, la resistència, la rigidesa i les temperatures de servei i de transformació, però augmenta l'allargament, la resistència a l'impacte, la dilatació tèrmica i la contracció. Copolimerització Un polímer pot ser el resultat de la polimerització d'un sol monòmer (ho-mopo- límer) o fruit de la polimerització de dos o més monòmers diferents (copolímer, de dos monòmers; terpolímer, de tres monòmers). Les propietats dels copolímers depenen de les característiques dels monòmers i dels percentatges i del tipus de seqüència en la cadena que els formen: a) Copo-límer alternant: -A-B-A-B-A-; b) Copolímer aleatori: -A-B-A-A-B-B-B-A-A-B-B-A-; c) Copolímer de blocs: -A- A-A-B-B-A-A-A-B-B-; d) Copolímer d'empelt (lateral): -A-A-A(-B-B-B)-A- A(-B-B)-A-. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 53 Modificacions físiques Mescla (o aliatge) de polímers Un aliatge plàstic (blend en anglès) és una mescla de polímers diferents (percentatges superiors al 25%) que millora algunes de les propietats dels seus components (resistència a l'impacte, temperatura de termodeflexió, retardament de la flama). Els aliatges plàstics es designen per mitjà de les sigles dels components separades per un signe +, amb tot el conjunt tancat entre parèntesis. Alguns dels més freqüents són: (PVC+ABS), el primer que es va introduir; (PC+ABS); (PBT+PC); (PPE+S/B). Estiratge Alguns processos de transformació (laminació, emmotllament per bufatge) produeixen un estiratge que millora les propietats mecàniques. Modificacions amb additius Els additius són substàncies que s'afegeixen polímers per modificar determinades propietats dels materials plàstics o facilitar la seva fabricació. La Taula 14.1 ressenya alguns dels principals additius i els seus efectes. Taula 14.1 Additius i els efectes en els polímers Additius Efectes Càrregues (amiant, mica, guix, Abarateixen. Milloren les propietats serradures, fibra curta) Reforços (fibra de vidre, de carboni; Milloren les propietats mecàniques fibra llarga) (resistència, rigidesa, impacte) Ignifugants (hidròxid d'alumini, Redueixen la combustibilitat productes bromats) Plastificants (ftalat de dioctil, èsters) Augmenten la plasticitat Estabilitzants (polièster) Retarden l'envelliment Additius conductors (negre de fum, Eviten la càrrega estàtica microfibres d'acer, de carboni) Colorants Proporcionen un color definit Lubrificants Faciliten l'emmotllament Acceleradors/Inhibidors (estearat) Activen o retarden la polimerització Agents escumants Proporcionen polímers escumats © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS 54 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Comportament mecànic de llarga durada Naturalesa viscoelàstica dels polímers termoplàstics Els polímers termoplàstics tenen al mateix temps un comportament viscós i un comportament elàstic. Quan el material se sotmet a una tensió, expe-rimenta una deformació elàstica (i emmagatzema una energia potencial), però simultàniament inicia una lenta deformació viscosa que va augmentant amb el temps. Quan cessa la tensió, es recupera la deformació i l'energia elàstica, mentre que s'inicia una lenta recuperació de la deformació viscosa que mai aconsegueix retornar a la forma inicial: resta, doncs, una defor-mació plàstica. Altres tipus de materials (metalls i ceràmiques) presenten el fenomen de deformació sota càrrega en el temps quan treballen a tempe-ratures relativament elevades, conegut pel nom de fluència o creep (limi-tacions de l'alumini per a cables d'alta tensió; o dels superaliatges per als rotors de turbina) (Secció 11.3). Tanmateix, el que caracteritza els polímers termoplàstics és que aquest fenomen es manifesti a temperatures ambient i tingui un lent retorn viscós, fets que constitueixen una de les principals limitacions en les seves aplicacions. Fluència i relaxació En analitzar més a fons el comportament viscoelàstic dels polímers termoplàstics, no tan sols apareix el fenomen de la fluència del material sotmès a càrrega, sinó també el fenomen dual de la relaxació de tensions en peces a les quals s'ha imposat una deformació inicial (manegament de politges sobre eixos, ecliquetatges a pressió, molles amb deformació constant). Fluència (o creep) Anteriorment s'ha descrit (i la Figura 14.2a representa gràficament) el fenomen de la fluència en un procés de càrrega i descàrrega de tensions en un material termoplàstic. Si es manté la tensió permanentment, s'obtenen les corbes de fluència (Figura 14.2c), que mostren la deformació creixent del material fins que, per a un temps suficientment prolongat, aquest acaba trencant-se (corba de ruptura). Les corbes de fluència són més altes per a tensions creixents. Relaxació Atenuació progressiva de les tensions en el temps en un material al qual s'ha imposat una deformació inicial. La representació de les tensions en el temps proporciona les corbes de relaxació (Figura 14.2d) sense un límit anàleg al de les corbes de ruptura. Les corbes de relaxació (el límit elàstic imposa els valors superiors) són més altes per a deformacions creixents. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 55 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS 56 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Aquests dos fenòmens (la fluència i la relaxació) comporten relacions entre quatre paràmetres: la tensió, F, la deformació, g, el temps, t, i la temperatura, T; les corbes de relaxació es poden deduir de les de fluència i vice-versa. Es poden establir altres presentacions d'aquests paràmetres, o de combinacions d'ells, que s'adecuïn a determinats requeriments del disseny de peces. Els bons catàlegs comercials de termoplàstics tècnics acostumen a incloure les gràfiques següents: a) Corbes del mòdul de fluència; b) Cor-bes del mòdul de relaxació; c) Corbes isòcrones; d) Corbes de resistència a tensió permanent. Corbes del mòdul de fluència El mòdul de fluència es defineix com el quocient entre la tensió constant aplicada sobre el material i la deformació creixent que experimenta al llarg del temps. La representació d'aquesta funció dóna lloc a les corbes del mòdul de fluència (Figura 14.3a), les quals depenen de dos altres paràmetres: la tensió aplicada, F, i la temperatura, T (les corbes són més baixes tant per a tensions com per a temperatures creixents). La literatura propor-ciona corbes del mòdul de fluència per a tensions de tracció o de flexió (cal indicar-ho). Algunes taules de propietats donen el mòdul de fluència E (a tracció o a flexió), per a un c/t/F temps i una tensió fixades (Secció 11.3, vol. 1), però aquesta informació (indicativa del comportament del material per a unes condicions donades) és molt escassa per a avaluar un fenomen tan complex com la fluència. Corbes del mòdul de relaxació El mòdul de relaxació es defineix com el quocient entre la tensió decreixent en el temps i la deformació inicial imposada sobre el material. La represen-tació d'aquesta funció dóna lloc a les corbes del mòdul de relaxació (Figura 14.3a), les quals depenen de dos altres paràmetres: la deformació inicial imposada, g, i la temperatura, T (les corbes són més baixes tant per a deformacions inicials, com per a temperatures creixents). En general, el mòdul de relaxació es dóna a compressió. Corbes isòcrones Per a peces sotmeses a tensions prolongades en el temps en les quals cal limitar la deformació, és útil el càlcul anomenat pseudoestàtic, basat en les corbes isòcrones (Figura 14.3c) o relacions entre tensió i deformació per a un temps donat (i una temperatura donada). Es poden construir a partir de les corbes de fluència (vegeu la correspondència de punts entre les Figures 14.2c, pàg. 55, i 14.3c). Sovint, es pren com a mòdul de fluència (per a un temps determinat) el pendent de les corbes isòcrones en la primera zona aproximadament lineal. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 57 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS 58 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Corbes de resistència a tensió permanent Per a peces que, sotmeses a una tensió prolongada en el temps, cal que no es trenquin (per exemple, canalitzacions sotmeses a pressió interior o exterior), les corbes de resistència a tensió permanent (derivades de les corbes de ruptura, Figura 14.2c, pàg.55) proporcionen valors per al càlcul. Comportament de curta durada Diagrama de tensió-deformació El diagrama de tensió-deformació que tanta importància té en els metalls per a determinar les propietats per al càlcul, en els polímers té alhora una complexitat més gran (és usat per a caracteritzar els materials), però una incidència pràctica menor, ja que només permet fer avaluacions per a càrregues de poca durada (per a càrregues de llarga durada es recorre a les característiques de fluència). Es poden dintingir cinc tipus de polímers (Figura 14.4a, pàg. 57): a) Plàstics fràgils. Per exemple, el PMMA. Segueixen la llei de Hooke, tenen rigideses elevades i el límit elàstic tendeix a confondre's amb la ruptura; es caracteritzen per la resistència a la tracció, l'allargament a ruptura i el mòdul d'elasticitat. La major part de plàstics termostables entren dintre d'aquesta categoria. b) Plàstics deformables. Per exemple, l'ABS, les PA, el PC (la majoria de plàstics tècnics de bona tenacitat). Compleixen raonablement bé la llei de Hooke, tenen un límit elàstic definit i experimenten una gran deformació plàstica abans de trencar-se. Es caracteritzen pel límit elàstic, l'allarga-ment al límit elàstic, l'allargament a la ruptura i el mòdul d'elasticitat. c) Plàstics estirables. Per exemple, el PE-HD, el PP. Presenten un límit elàstic definit però no segueixen bé la llei de Hooke. Després del límit elàstic experimenten un gran estiratge fins a la ruptura. Es caracteritzen pel límit elàstic, l'allargament al límit elàstic i l'allargament a la ruptura. La rigidesa es mesura pel mòdul d'elasticitat secant en la zona inicial del diagrama (0,05 i 0,25% de deformació). d) Plàstics flexibles. Per exemple, el PE-LD i el PVC-P. No compleixen la llei de Hooke, no mostren un límit elàstic ben definit i experimenten grans deformacions abans de la ruptura. Es caracteritzen per la tensió a una determinada deformació i també pel mòdul d'elasticitat secant en la zona inicial del diagrama. e) Elastòmers. Aparentment, el diagrama és semblant als dels plàstics flexibles, però se'n diferencien en el fet que pràcticament tota la deformació és elàstica (es recupera immediatament), mentre que en els primers, malgrat un cert retorn viscoelàstic (lent en el temps), la major part de la deformació resta com a allargament plàstic. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 59 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS 60 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Els polímers poden mostrar un comportament diferent a tracció que a compressió (més baix en polímers reforçats) o a flexió (generalment més elevat) o, fins i tot, a cisallament. Per tant, és freqüent proporcionar també paràmetres extrets dels diagrames de tensió-deformació per a aquests tipus de sol·licitació. Comportament a fatiga Els polímers solen tenir un comportament a fatiga no excessivament diferenciat del comportament dels metalls. Alguns mostren un límit de fatiga definit (per sota d'aquest valor no es produeix ruptura) i altres no. En aquest darrer cas se sol donar la resistència a la fatiga per a un valor convencional de cicles (habitualment 10 ). En la majoria de plàstics, la resistència a la fatiga per a 10 77 cicles acostuma a trobar-se entre 20÷30% de la resistència a la ruptura. Cal tenir en compte la incidència de la freqüència de la vibració en l'escalfament a causa de la histèresi (generalment en els assaigs no se sobrepassa 10 Hz) i les modificacions que introdueix en el comportament del material. Resistència a l'impacte Els polímers mostren resistències a l'impacte molt diferents. Mentre que els elastòmers tenen una gran tenacitat (ni tan sols s'acostuma a mesurar), els plàstics poden ser des de molt tenaços (PE, PP, POM, PA, PC) fins a molt fràgils (PS, PMMA, alguns plàstics termostables). El principi utilitzat per a mesurar la resistència a l'impacte dels plàstics és anàleg als dels metalls (diferència d'energia d'un pèndol abans i després de trencar una proveta), però s'han establert normes específiques: ISO 179, per a l'assaig segons Charpy (proveta trencada a flexió, suportada pels dos extrems); ISO 180, per a l'assaig segons Izod (proveta trencada per flexió, suportada per un extrem). La proveta pot ser o no entallada, amb entalla en forma de U o de V. Les provetes no entallades dels plàstics tenaços no es trenquen. Duresa En els elastòmers, la duresa és la propietat més usual per a caracteritzar les seves propietats mecàniques, mentre que en els plàstics és una propietat complementària. Els assaig de duresa dels polímers es basen en la mesura de la profunditat de la deformació del material quan s'hi aplica una bola amb una determinada força. La duresa a la bola, que fa intervenir tant la penetració i com el temps (a causa del caràcter viscoelàstic dels polímers), és apropiada per als plàstics (termoplàstics i termostables), mentre que el grau de duresa © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 61 internacional del cautxú (IRHD) s'utilitza específicament per als elastòmers. La duresa Shore (A i D), basada en un duròmetre de butxaca, menys precisa però fàcil d'utilitzar, s'aplica als termoplàstics tous i als elastòmers. Influència de la temperatura En general, tots el polímers (i de manera més destacada els termoplàstics) presenten fortes variacions del seu comportament mecànic amb la tempera-tura. A temperatures elevades disminueixen la resistència a la tracció, el límit elàstic, el mòdul d'elasticitat i la duresa, mentre que augmenten sensiblement l'allargament a la ruptura i la tenacitat (la Figura 14.5, pàg. 59, mostra la variació de la resistència a la tracció amb la temperatura per als principals termoplàstics). És més, en augmentar la temperatura, deter-minats polímers (per exemple, SAN, Figura 14.4b, pàg. 57) poden passar de ser fàgils a ser dúctils. A temperatures baixes, tots els polímers tendeixen a transformar-se en rígids i fràgils (fins i tot els elastòmers). Moltes de les altres propietats físiques, mecàniques o tecnològiques també són funció de la temperatura. Per aquest motiu és tan important la fixació de les temperatures màxima i mínima de servei dels plàstics i els elastòmers, alhora que en constitueix un dels principals factors de selecció. Deteriorament dels polímers Les formes de deteriorament dels polímers són diferents de les dels metalls (la corrosió galvànica no és possible ja, que no són conductors). Però, en canvi, presenten diverses formes de degradació que cal tenir en compte i, si és possible, evitar. a) Absorció de líquids, fonamentalment d'aigua (freda, calenta, humitat, vapor) en els plàstics, i d'olis i greixos en els elastòmers. Els efectes són un inflament del material i la pèrdua de propietats. b) Atac químic. Malgrat la bona estabilitat química dels polímers, hi ha productes (generalment els més afins) que ataquen determinats materials. En alguns plàstics pot donar-se un tipus de degradació (la tensofissuració) per l'acció combinada de l'atac químic i les tensions mecàniques, mentre que en els elastòmers es produeix la fissuració per atac de l'ozó. c) Envelliment. Consisteix en la pèrdua de propietats dels polímers (generalment s'endureixen i fragilitzen) per efecte combinat de l'oxigen de l'aire, les radiacions UV i l'exposició prolongada a temperatura. d) Comportament a la flama (propagació o no de la flama, gasos tòxics). És un dels factors més limitatius en la utilització dels polímers. Molts d'ells admeten additius ignifugants. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS 68 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 69 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS 70 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.1 INTRODUCCIÓ ALS POLÍMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 71 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 72 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 14.2 Plàstics Introducció Els plàstics són materials basats en polímers de consistència rígida (en comparació amb els elastòmers) que, normalment, en algun moment de la seva conformació adquireixen una consitència plàstica. Els plàstics tenen múltiples aplicacions com a materials estructurals, ja que compensen la seva poca resistència i rigidesa amb la seva baixa densitat. Presenten també un conjunt de propietats que els fan molt adequats en la relació amb l'usuari: sensació de lleugeresa, sensació de temperament tèrmic (ni fred ni calor, a causa de la baixa conductivitat tèrmica), sensació de no agressivitat (flexibilitat, cantells no tallants), protecció elèctrica (són aïllants), bona presència visual (gran llibertat de formes, bons acabaments superficials, fàcil acoloriment), són barats (afavorit per la baixa densitat) i de fàcil conformació, i són resistents a molts dels agents químics. En el costat negatiu de la balança trobem una temperatura de servei màxima molt limitada (en comparació amb els metalls), una estabilitat dimensional petita i el perill de degradació per envelliment. Es divideixen clàssicament en termoplàstics i termostables, segons l'aptitud o no per deformar-se plàsticament en ser escalfats després de la polimerització; també es poden dividir d'acord amb l'estrutura química dels polí-mers de base. Tanmateix, en aquest text s'ha donat prioritat a l'agrupació segons criteris orientats a les aplicacions. Grups de plàstics Plàstics de consum Plàstics de baix cost, de propietats mecàniques i tèrmiques molt moderades i amb temperatures de servei limitades a 100EC; les seves propietats i característiques els fan adequats per a objectes d'ús quotidià. Entre els plàstics de consum hi ha les poliolefines (PE-LD, PE-HD, PP), els poliestirens (PS, SAN, S/B) i determinats plàstics clorats (PVC-U, PVC-P). Tots ells són termoplàstics i els sistemes de conformació més utilitzats (extrusió, emmotllament per injecció, emmotllament per bufatge, calandratge) perme-ten grans produccions amb uns costos de transformació molt econòmics. Totalitzen més del 80% del consum global de plàstics. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 73 Plàstics tècnics Són plàstics de cost més elevat, amb propietats mecàniques (resistència, rigidesa, impacte) i tèrmiques més elevades i unes temperatures de servei màximes que es troben entre 80÷150EC. Aquestes propietats van unides, en moltes ocasions, a un bon comportament a l'abrasió i al lliscament, a una bona exactitud i estabilitat dimensional, fruit de l'escassa contracció i a una relativament baixa dilatació. Entre els plàstics tècnics hi diversos termoplàstics com ara l'ABS, els polièsters saturats (PET i PBT), els poliacetals (POM), les poliamides (PA6, PA66, PA11, PA12), el policarbonat (PC) i el poli(èter de fenilè) (PPE), així com també la majoria dels plàstics termostables com ara els fenoplasts (PF), els aminoplasts (UF i MF), els polièsters insaturats (UP), els epoxis (EP) i els poliuretans termostables (PUR). Plàstics d'altes prestacions Són plàstics de cost molt elevat (molts d'ells encara en fase experimental), que sovint requereixen tècniques i maquinària especials per a la transformació. Mantenen unes bones propietats mecàniques més enllà dels 150EC, característica fins fa poc no possible en un plàstic. Entre els plàstics tècnics hi ha les polisulfones (PSU, PES), el poli(sulfur de fenilè) (PPS), les polietercetones (PEK i PEEK), les poliimides (PI) i els polímers de cristall líquid (LCP). Plàstics especials Són plàstics de cost entre moderat i molt elevat que posseeixen alguna propietat remarcable sense que la resta de les propietats (especialment les mecàniques o tèrmiques) siguin destacables. Entre aquests plàstics hi ha el poli(metacrilat de metil) (PMMA), amb una transparència i una estabilitat a la llum excel·lents; el polietilè d'ultra elevat pes molecular (PE-UHMW), amb unes propietats de lliscament i de resistència a l'abrasió molt bones; els polímers de la cel·lulosa (CA, CAB) per la resistència a l'impacte, la transparència i l'adequació per a peces amb inseccions; el poli(clorur de vinidilè (PVDC) per la permeabilitat molt baixa; o els plàstics fluorats (PTFE, FEP, PFA, E/TFE), per les propietats lliscants i antiadherents, i les temperatures de servei molt altes i molt baixes. Aquestes agrupacions responen fonamentalment a tendències en l'aplicació i pretenen ser una ajuda per a una millor comprensió dels plàstics des d'aquest punt de vista. Per tant, poden variar amb el transcurs del temps a causa de factors com l'abaratiment dels preus d'alguns d'ells (com ara el polièster saturat PET amorf, que avui dia és un veritable plàstic de consum) o el desenvolupament de noves variants amb prestacions més altes (com és el cas del PP, que se situa a la mateixa frontera dels plàstics tècnics). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 74 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Taula 14.2 Llista dels plàstics Plàstics (ISO 1043-1:1987) Símbols Denominació química (1) (2) (3) ABS Acrilonitril/butadiè/estirè C/B Tp/Am - / No CA Acetat de cel·lulosa N Tp/Am - / No CAB Acetobutirat de cel·lulosa NTp/Am - / No EP Resines epoxi H/C Te/Am - / No E/TFE Etilè/tetrafluoruretilè CTp/Scr - / 270 FEP Etilè/propilè perfluorat CTp/Scr - / 285÷295 MF Melamina-formaldehid HTe/Am - / No PA 6 Poliamida 6 HTp/Scr - / 217÷221 PA 66 Poliamida 66 HTp/Scr 90 / 250÷265 PA 11 Poliamida 11 HTp/Scr - / 180÷190 PA 12 Poliamida 12 HTp/Scr - / 170÷180 PB Polibutè-1 HTp/Scr - / 125÷130 PBT Poli(tereftalat de butilè) HTp/Scr - / 220÷225 PC Policarbonat HTp/Am 150 / No PE-HD Polietilè d'alta densitat HTp/Scr -10 / 105÷115 PE-LD Polietilè de baixa densitat HTp/Scr -10 / 125÷140 PEEK Polieteretercetona CTp/Scr 143 / 334 PES Polietersulfona HTp/Am - / No PET Poli(tereftalat d'etilè) HTp/Scr-Am 65 / 255÷258 PF Fenol-formaldehid H/C Te/Am - / No PFA Copol. de perfluoroalcoxi CTp/Scr - / 300÷310 PI Poliimida H/C Tp-Te/Am - / No PMMA Poli(metacrilat de metil) HTp/Am 106 / No POM Polioximetilè (poliacetal) H/C Tp/Scr -13 / 164÷167 PP Polipropilè HTp/Scr - / 158÷168 PPE Poli(èter de fenilè) BTp/Am 210 / No PPS Poli(sulfur de fenilè) HTp/Scr - / 280÷288 PS Poliestirè HTp/Am 95 / No PSU Polisulfona HTp/Am - / No PTFE Politetrafluoroetilè HTp/Scr - / 327 PUR Poliuretà CTp-Te/Am - / No PVC-U Poli(clorur de vinil) (rígid) HTp/Am - / No PVC-P Poli(clorur de vinil) (plast.) HTp/Am 85 / No PVDC Poli(clorur de vinilidè) CTp/Am - / No SAN Estirè/acrilonitril CTp/Am - / No S/B Estirè/butadiè C/B Tp/Am - / No UF Urea-formaldehid H/C Te/Am - / No UP Polièster insaturat CTe/Am - / No (1) B=mescla de polímers; C=copolímer; H=homopolímer; N=natural. (2) am=amorf; sc=semicristal·lí; te=termostable; tp=termoplàstic. (3) Temperatura de transició vítria (T) / Temperatura de fusió de les g cristal·lites (T) (en EC) m © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 75 Propietats dels plàstics Les propietats dels plàstics presenten algunes particularitats respecte a les d'altres materials, especialment pel que fa al seu comportament viscoelàstic i a les limitades temperatures de servei. Això ha fet que es desenvolupessin mètodes d'assaig i normes específics (Taula 14.3, pàg. 80). Les propietats més significatives són les que es descriuen a continuació. Propietats físiques Els plàstics, com tots els polímers, tenen una baixa densitat (0,9÷2,2 Mg/m ) 3 i són mals conductors de la calor i de l'electricitat (bons aïllants tèrmics i elèctrics). Els coeficients de dilatació són elevats (normalment entre 50÷250 µm/m·K, valors entre 5÷10 vegades superiors als dels me-talls), així com també els calors específics (850÷2700 J/kg·K, fins a 5 vegades els dels metalls), mentre que la conductivitat tèrmica és molt baixa (0,15÷0,60 W/m·K, valors més de 100 vegades inferiors als dels metalls). Les propietats òptiques, elèctriques i de resistència a la deformació per calor es comenten en els apartats següents. Propietats òptiques Molts dels plàstics amorfs són transparents, origen d'interessants aplica-cions òptiques (lents, làmines o objectes transparents). En aquests casos és interessant de conèixer algunes propietats òptiques (Secció 11.2, vol. 1) com ara la transmissivitat (E/TFE #95%; PMMA #92%; PS #90%; PC 80÷90%; CA, CAB #85%) i l'índex de refracció. Propietats elèctriques La resistivitat (o resistivitat volumètrica, ja que en els plàstics també és interessant mesurar la resistivitat superficial o conducció entre dos punts d'una mateixa superfície a una certa distància) és molt elevada (10 ÷10 S·m, de l'ordre de 10 9 16 20 vegades superior a la dels metalls). Però els plàstics també es caracteritzen per les propietats dielèctriques (Secció 11.2, vol. 1): a) Constant dielèctrica (valors compresos entre 2,1÷7); b) Factor de pèrdues dielèctriques (els valors més baixos, <0,001, per a aplicacions a HF, corresponen als termoplàstics PTFE/FEP, PEHD/PE-LD, PS, PP, PPE i PSU; els valors intermedis, 0,01÷0,001, als restants polímers de l'estirè, als polièsters saturats, PC, POM, PSU, PI i EP; finalment, els valors més alts, >0,01, poc aptes per a HF, als plàstics de cel·lulosa, PMMA, les poliamides, els PVC i la resta de termostables); Rigidesa dielèctrica (valors compresos entre 10÷80 MV/m). Totes aquestes propietats tenen normes d'asaig específiques (Taula 14.3, pàg. 80). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 76 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Resistència a la deformació per calor Diversos assaigs amb les mesures corresponents permeten avaluar les capacitats dels plàstics per a resistir la deformació amb la temperatura, entre ells: a) Temperatura de termodeflexió (HDT=heat deflection tem-perature): temperatura en què una proveta sotmesa a flexió sota una càrrega especificada (HDT/A a 1,86 MPa; HDT/B a 0,45 MPa; també HDT/C, a 5 MPa, per a plàstics d'altes prestacions), experimenta una deformació superior a un determinat valor. b) Temperatura d'ablaniment Vicat; temperatura a la qual un punxó carregat amb una força determinada penetra en el plàstic. Els valors obtinguts en aquests assaigs es relacionen amb les temperatures màximes de servei i són una referència a efectes de control de producció de les peces injectades. Propietats mecàniques En la Secció 14.1 (*Introducció als polímers+) s'ha analitzat el comportament mecànic dels plàstics i elastòmers, així com la naturalesa viscoelàstica dels polímers termoplàstics. En aquest apartat tan sols s'estableixen algunes comparacions entre les característiques mecàniques dels plàstics i les dels metalls. Cal ressenyar que la resistència mecànica dels plàstics és unes 10 vegades inferior a la dels metalls (resistència a la tracció, o límit elàstic, compresa entre 8÷100 MPa), però la seva rigidesa se situa entre 20÷100 vegades per sota (mòdul d'elasticitat a tracció comprès entre 0,20÷4,00 GPa). També cal fer esment que la duresa dels plàstics és molt inferior a la dels metalls, malgrat que en aquest cas és difícil d'establir comparacions a causa dels diferents mètodes d'assaig. En general, les propietats de l'assaig de tensió-deformació tenen un interès tan sols per al càlcul a sol·licitacions de curta durada. Per al càlcul de sol·litacions de llarga durada o permanents, cal referir-se als paràmetres de fluència i relaxació (Secció 14.1) i, per als càlculs amb sol·licitacions repetides, als valors de resistència a la fatiga. El coeficient de fricció dels plàstics (generalment referit al frec amb acer polit) és un paràmetre de gran importància en moltes aplicacions (coixinets, guies, engranatges, lleves) i, en general, cal avaluar-lo conjuntament amb la resistència al desgast. Els plàstics que presenten un coeficient de fricció més baix són: PTFE (0,05÷0,25), PE-UHMW (0,021), POM, PPS, poli-amides, polièsters saturats i PI (tots ells entre 0,20÷0,30). Quan aquests valors es correlacionen amb la resistència al desgast (Figura 14.6), apareixen com a millor situats el PE-UHMW (per a temperatures limitades i rugositats baixes), els polièsters saturats (el desgast millora amb el reforç de fibra sense augmentar el coeficient de fricció), les poliamides i POM. Ja amb costos molt més elevats, trobem PPS i PI, mentre que el PTFE s'ha d'acompanyar d'altres materials per a disminuir el desgast. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 77 Propietats tecnològiques Cost i subministrament El preu dels plàstics és un dels elements determinants en les seves aplica-cions. Fonamentalment, es poden agrupar en tres nivells: a) Costos baixos (95÷150 pta/kg: plàstics de consum i aminoplasts); per a productes de fa-bricació massiva, on influeix positivament la baixa densitat dels materials. b) Costos mitjans (150÷500 pta/kg: plàstics tècnics, tant els termoplàstics com els termostables, a excepció dels aminoplasts, més barats; plàstics especials, a excepció dels fluorats), per a fabricació d'elements tècnics o especialitzats. c) Costos elevats (>500 pta/kg, plàstics d'altes prestacions i plàstics fluorats), per a peces amb requeriments molt especials. La major part dels plàstics per a injectar se subministren en forma de granulat (gransa), sovint com a resultat d'un procés de preparació prèvia (incorporació d'additius). Molts dels termostables se subministren també en formes semielaborades (planxa, barres, tubs, perfils) que són transformades en la seva forma definitiva a través de termoconformació o meca-nització (alguns termoplàstics de pes molecular molt alt, com el PE-UHMW o el PTFE, només es presenten en forma de productes semielaborats, ja que s'obtenen per sinterització). Els plàstics termostables s'acostumen a subministrar en forma de masses d'emmotllament o en reactius separats. Transformació Els processos de transformació més habituals en els termoplàstics són la injecció i l'extrusió, però també són freqüents la termoconformació, l'emmotllament per bufatge o per injecció-bufate, l'emmotllament rotacional i el calandratge (especialment els PVC). La contracció dels plàstics en l'emmotllament per injecció repercuteix negativament en l'exactitud dimensional i en la tendència a l'arqueig de les peces, i la diferent contracció per a diferents materials fa que, en general, un motlle destinat a l'emmotllament d'una peça amb un determinat termoplàstic no sigui adequat per a emmot-llar-la amb un altre. Els termoplàstics amorfs (poliestirens, PC, PPE, cel·lulòsics, PMMA) tenen un percentatge de contracció (<1%) sensiblement inferior al dels termoplàstics semicristal·lins (PE, PP, PA, POM, PET, PBT, plàstics fluorats). Alguns termostables de difícil fusió o de molt alta viscositat (PE-UHMW, PTFE, PI) es transformen per processos basats en la sinterització. Els plàstics termostables presenten una situació diferent. Les resines anomenades d'alta pressió (fenoplasts, PF i aminoplasts, UF, MF) reticu-len per policondensació tot alliberant vapor d'aigua a elevada temperatura (140÷180 EC); per a evitar la destrucció del material, els processos de transformació (generalment emmotllament per premsatge, emmotllament per © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 84 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) i resistència al ratllat) i tèrmiques superiors al PS, així com un millor comportament químic (resisteix els hidrocarburs alifàtics), però les propietats elèctriques són pitjors (no apte per a HF) i el cost és sensiblement més elevat; abans de la injecció o l'extrusió es recomana assecar el material, i la termoconformació és possible (fissuració per tensió menor). El poliestirè antixoc, S/B, de propietats elèctriques semblants al PS, millora molt la tenacitat sense una disminució important de la resistència i la rigidesa, però en canvi perd la transparència i la brillantor; a més de la injecció i l'extrusió, és molt usada la termoconformació. L'ABS mostra una gran resistència a l'impacte (de les més altes entre els plàstics, associada a una atenuació acústica), a més d'una bona resistència, rigidesa, duresa i resistència a l'abrasió; les propietats elèctriques i químiques són semblants a les del SAN; es transforma sense problemes per injecció, extrusió, bufatge i termoconformació (en aquest darrer cas, cal l'assecament previ del material). Tots els polímers de l'estirè s'apliquen en objectes que requereixen una bona estabilitat dimensional a temperatura ambient, uns bons acabaments i una bona presència. El PS s'utilitza en envasos d'un sol ús (alimentació, farmàcia, cosmètica), en peces emmotllades per a electrodomèstics (botons, polsadors, marcs de televisió, cassets, carcasses d'electrodomèstics), joguines i instruments de dibuix, entre d'altres. El SAN té aplicacions anàlogues al PS en peces més tècniques. El S/B s'aplica sobretot a carcas-ses i peces termoconformades. L'ABS s'aplica a la indústria de l'automomoció (tauler de control, guanteres, peces cromades, cascs de motorista), en objectes domèstics (carcasses, cadires, làmpades, joguines de qualitat). L'ABS cromat ha substituït en molts casos els metalls fosos en fontaneria i elements decoratius. Plàstics tècnics (termoplàstics) Acrilonitril/butadiè/estirè, ABS És el termoplàstic tècnic més utilitzat (més del 2,5% del total de plàstics) després dels polièsters insaturats. S'ha descrit entre els polímers de l'estirè, ja que pertany a aquella família. Poliamides: PA 6, PA 66, PA 11, PA 12, PA 6-3-T Formen una nombrosa família de termoplàstics tècnics (també coneguts per l'antic nom comercial Nylon, de Du Pont), els més difosos (1,5% dels total de plàstics) després dels polièsters saturats i de l'ABS. Hi ha diverses poliamides cristal·lines (per tant, opaques): PA 6, g-caprolactama; PA 66, hexametilendiamina+àcid adípic; PA 11, àcid 11-aminoundecanoic; PA 12, wlaurolactama; i d'altres amorfes (transparent): PA 6-3-T, trimetilhexametilè+àcid tereftàlic. Les poliamides destaquen per l'excel·lent tenacitat i resistència a la fatiga (la © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 85 resistència a la ruptura i la rigidesa, més moderades, milloren sensiblement amb fibra de vidre o de carboni), les bones propietats de lliscament (fins i tot en absència de lubricant), la resistència al desgast, el bon comportament químic (dissolvents, carburants, lubricants, aigua bullent) i les excel·lents aptituds per a l'emmotllament (reprodueix de forma precisa el motlle). Les principals limitacions provenen del seu caràcter fortament higroscòpic, que comporta modificacions en les dimensions (estampiment o bloqueig de les peces) i en les propietats mecàniques (baixen la resistèn-cia i rigidesa i augmenta la tenacitat), així com del cost relativament alt. Les temperatures de servei són moderades (tanmateix amb puntes molt ele-vades) i les propietats dielèctriques no permeten la utilització a HF. La poliamida PA 66 és la de rigidesa, duresa i resistència a l'abrasió més elevada i també la de temperatura de servei més alta, mentre que la polia-mida PA 6 és més tenaç, fins i tot a baixes temperatures. Aquestes dues poliamides són fortament higroscòpiques (prop d'un 10% d'absorció d'ai-gua a la saturació) i, en general, es condicionen (absorció accelerada i controlada del grau d'humitat requerit per l'aplicació; les propietats indicades a la Taula 14.4, pàg. 100, corresponen a aquest estat). La poliamida PA 11 té el millor comportament a impacte de totes les poliami-des, mentre que la PA 12 té la millor resistència a la corrosió per tensió. Les poliamides PA 11 i PA 12 tenen un grau d'absorció d'humitat molt menor i, per tant, una estabilitat dimensional més alta, però els costos són més elevats. La poliamida PA 6-3-T és amorfa i transparent, alhora que d'una gran duresa, rigidesa, tenacitat i estabilitat dimensional. Són termoplàstics de gran versatilitat que s'utilitzen en la fabricació de nombroses peces tècniques, especialment aquelles que estan sotmeses a lliscament i abrasió: coixinets de fricció, gàbies de rodament, engranatges, lleves, vàlvules, hèlices marines i turbines, carcasses i cascs. La més utilitzada és la PA 66, sovint amb càrregues per a millorar les propietats termomecàniques (mica, talc, carbonat de calci), les propietats de lliscament (PTFE, PEHD, MoS , grafit) o fibra per a millorar la resistència i la rigidesa. 2 Poliacetals, POM Família de termoplàstics tècnics (també coneguts pel nom comercial Delrin, de Du Pont) de la qual existeixen dues versions fonamentals: poli(òxid de metilè), POM (homopolímer); copolímer de poli(òxid de metilè) amb altres monòmers, POM (copolímer). Són plàstics que destaquen per un excel·lent conjunt de propietats mecàni-ques: alt mòdul d'elasticitat, gran duresa superficial, elevada resistència a la fatiga, baix coeficient de fricció i bona resistència al desgast, bona recuperació en fred (efecte molla) i resistència a la fluència. També cal ressenyar les bones propietats elèctriques, la baixa absorció d'humitat i la bona estabilitat © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 86 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) dimensional, la facilitat de transformació (fonamentalment per injecció; es mecanitza bé), els acabaments de gran qualitat que s'aconsegueixen i unes temperatures de servei mitjanes. La resistència a l'atac químic és moderat, però sobretot les limitacions vénen del mal comportament a les radiacions i a la flama i d'un preu moderadament elevat. L'homopolímer POM presenta unes propietats mecàniques lleugera-ment superiors, mentre que el copolímer de POM ofereix una millora de l'estabilitat tèrmica i de la resistència química. S'utilitza en peces tècniques d'elevada precisió sotmeses a tensions. Les aplicacions són similars a les de les poliamides (elements lliscants, engranatges, lleves, corrons i pistes de rodaments de plàstic, parts de bomba), però és insubstituïble en peces sotmeses a importants deformacions elàstiques (molles, ecliquetatges). Policarbonats, PC, PEC Polièsters de l'àcid carbònic, obtinguts per policondensació a partir del bisfenol-A: policarbonat, PC; poliestercarbonat, PEC. Són termoplàstics tècnics d'estructura amorfa i transparents. El PC sovint es reforça amb fibres curtes. També s'usa en forma de mescles entre les quals la més utilitzada és PC+ABS. El PC combina unes característiques mecàniques destacades (excel·lent tenacitat, gran resistència, rigidesa, duresa, baixa fluència) útils en un ample interval de temperatures (-100÷130EC), amb unes elevades propie-tats òptiques (transmissivitat de la llum entre 85÷89%; amb absorció de part de les radiacions infraroges i ultraviolades; possibilitat d'acoloriment en qualitat de transparent, translúcid o opac). També destaquen les bones propietats elèctriques, l'estabilitat a la intempèrie (és resistent a l'envelliment i a les radiacions UV), la resistència a la flama (és autoextingible) i la innocuïtat respecte als aliments. En el costat negatiu, hi ha la poca resistència química a determinats productes (àlcalis, dissolvents orgànics, aigua i vapor d'aigua per sobre dels 60EC), les precaucions que cal prendre durant la seva transformació (un mal assecament previ de la gransa pot donar lloc a una baixa tenacitat o a defectes superficials), la tendència a la fissuració per tensió a causa de determinats agents químics (dissolvents aromàtics), la sensibilitat a l'entalla i el cost elevat. Es pot transformar per injecció, extrusió i termoconformació, i també es pot soldar. El PEC ofereix una bona resistència mecànica a temperatures relativament elevades (140÷180EC). La mescla PC+ABS obté un comportament tèrmic intermedi entre els dos components amb una reducció de cost important. Les qualitats del PC li proporcionen nombroses aplicacions: en forma de làmines transparents extruïdes o de peces injectades s'aplica a elements òptics o transparents exposats a impactes (vidres de seguretat, hivernacles, plaques solars, fanals, semàfors, llums d'automòbil, parabrises, ulleres protectores). Altres camps d'aplicacions són: emmagatzemament d'informació (discs compactes, © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 87 disquets); indústria elèctrica (aïllants, connectors, interruptors); indústria de l'automòbil (tauler d'instruments, altres elements interiors, deflectors aerodinàmics, cascs de seguretat); electrodomèstics, material d'oficina i peces de màquines (carcasses, xassís, vàlvules, lleves, polsadors, espieres); ampolles i envasos (emmotllament per bufatge) i conduccions, pel seu caràcter innocu. Polièsters saturats: PET, PBT Família de polièsters saturats lineals de naturalesa termoplàstica, entre els quals els més utilitzats són: poli(tereftalat d'etilè), PET, transparent en estat amorf i opac en estat semicristal·lí; poli(tereftalat de butilè), PBT, normalment opac per la seva cristal·linitat més alta. Molt freqüentment es subministren amb reforç de fibra de vidre curta. El PET semicristal·lí ofereix una estabilitat dimensional excel·lent, una duresa, rigidesa i resistència a la fluència elevades, un baix lliscament i una gran resistència a l'abrasió, però una resistència mecànica mitjana, una tenacitat baixa i una elevada sensibilitat a l'entalla. Les propietats elèctriques són moderades. El comportament químic i a l'intempèrie són accepta-bles, però no resisteix l'aigua calenta (> 80EC) ni el vapor d'aigua. Bona estabilitat a la calor fins a temperatures en continu de 100ºC (amb puntes que poden arribar a 200EC). Tot i que el cost és molt favorable, una de les principals limitacions és la baixa fluïdesa, que dificulta l'emmotllament per injecció (cal controlar la temperatura per a evitar la degradació del material, i és convenient de preescalfar el motlle). El PET amorf té una rigidesa i duresa més baixes, una tenacitat més elevada i una temperatura màxima d'ús més limitada (<60EC): Les formes de transformació més habituals (a més de la injecció) són l'extrusió de làmines, la coextrusió i la injecció-bufatge amb estiratge, seguit d'un tractament tèrmic. El PBT té una resistència més baixa, una tenacitat més alta i una temperatura de servei superior (120EC), però sobretot, ofereix unes condicions de transformació molt millors (injecció, extrusió, termoconformació), malgrat el cost sensiblement superior. El PET amorf s'utilitza massivament en la fabricació d'ampolles i envasos d'un sol ús (per aquesta raó, sovint se'l considera un plàstic de consum). El PET cristal·lí i el PBT (el primer molt més barat que el segon, però més difícil de transformar) s'utilitzen quan són interessants bones propietats al lliscament, resistència a l'abrasió i resistència a la temperatura (engranatges, lleves, elements i pistes de rodolament), l'estabilitat dimensional (carcasses, tapes, components d'automòbil) o la resistència a la fluència (nombroses peces en substitució de metalls o materials termostables). Poli(èters de fenilè), PPE (PPO) Termoplàstics amorfs, obtinguts per polimerització del 2,6-dimetilfenol, que generalment es comercialitzen formant mescles (PPE modificats) amb altres © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 88 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) termoplàstics (normalment PPE+PS, conegut també pel nom comer-cial Noryl, de General Electric Plastics, però també S/B, PA, PBT o SAN). Sovint es reforcen amb fibra de vidre o de carboni. Les bones propietats mecàniques del material pur (rigidesa i duresa eleva-des, resistència mitjana, bona resistència a l'impacte a baixa temperatura, resistència a la fluència a elevada temperatura i bones propietats per al lliscament i l'abrasió), així com la bona estabilitat dimensional i les excel·lents propietats elèctriques, no es poden aprofitar a causa de les dificultats de transformació, de la gran tendència a l'oxidació (sobretot per damunt de 100EC) i de la gran sensibilitat a la llum. Els PPE modificats milloren aquests defectes alhora que s'augmenta la facilitat de transformació (injecció, extrusió, emmotllament per bufatge, soldadura, també metal-lització), tot i que disminueixen en certa mesura les propietats mecàniques. El PPE+PS resisteix els àcids diluïts i àlcalis concntrats, alcohol, deter-gents, olis i greixos (depenent dels additius), l'aigua freda i calenta, però no els àcids concentrats ni els hidrocarburs aromàtics o clorats. El PPE+PA té un millor comportament químic. Són innocus (excepte quan duen colorants amb pigments tòxics) i autoextingibles a la flama. S'apliquen a peces que requereixen una bona estabilitat dimensional i una bona rigidesa a temperatures elevades, especialment en peces de grans superfícies. Els principals camps d'aplicació són els electrodomèstics (carcasses i altres peces per a ràdio, TV, ordinadors, aspiradores, rentadores, rentaplats), l'electrotècnia (endolls, contactors, safates portacables) i l'automoció (calefacció i aire condicionat, tauler de comandament, retrovisors, alerons, proteccions laterals, de rodes). Plàstics tècnics (termostables) Resines fenòliques (o fenoplasts), FP Plàstics termostables que resulten de la policondensació de fenol i formal-dehid amb una retícula tridimensional molt compacta (coneguts sovint pel nom comercial Bakelita), que s'enfosqueixen per efecte de la llum. Es comercialitzen com a masses d'emmotllament que incorporen la resina, additius i càrregues (serradures, cotó o polpa de paper, per a millorar la resistència a l'impacte; amiant, per a millorar la resistència a la calor; mica, per millorar la resistència elèctrica; grafit, per a millorar el coeficient de fricció), destinades normalment a peces emmotllades que reticulen amb aportació de calor i també en forma de plaques estratificades, fabricades a partir de paper, teixit de cotó o fibra de vidre impregnats. Destaquen per la rigidesa i la duresa però també per la seva fragilitat (la resistència mecànica i la tenacitat depenen en gran mesura de les càrregues o fibres de reforç, així com també del tipus de mescla que s'hagi realitzat). També cal destacar la © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 89 bona resistència a la deformació per calor, amb temperatures de servei sempre superiors a 100EC, que, amb determinades càrregues, poden arribar a puntes de 300EC i que difícilment s'inflamen. Són bons aïllants elèctrics, però les propietats dielèctriques són baixes. Bon comportament químic (dissolvents orgànics, olis, greixos, carburants, benzè i aigua, però no resisteixen els àcids i els àlcalis forts). No són aptes per al contacte amb els aliments. Les peces emmotllades s'usen en electricitat (endolls, carcasses, tapes, regletes), en peces de màquines (suports, carcasses, peces de bombes) i en electrodomèstics (mànecs i nanses, cendrers); els laminats s'usen en pla-ques per a circuits impresos, engranatges i coixinets lubricats per aigua. Resines amíniques (o aminoplasts), UF, MF Plàstics termostables que resulten de la policondensació d'urea i formal-dehid (UF) o de melamina i formaldehid (MF), amb una retícula tridimen-sional molt compacte. Poden acolorir-se amb colors clars, ja que no s'en-fosqueixen amb la llum. Es comercialitzen com a masses d'emmotllament de MF, UF, MF+UF, que incorporen la resina, additius i determinades càrregues (sobretot cel·lulosa i serradures) destindes normalment a peces injectades o premsades que reticulen amb aportació de calor i, també, en forma d'estratificats a partir de paper o teixits impregnats. Les resines amíniques són rígides, dures i fràgils, i les seves característiques mecàniques depenen en gran mesura dels materials de les càrregues (l'addició de termoplàstics millora la tenacitat). La resina MF és apta per al contacte amb aliments i té millor resistència a la temperatura, mentre que la resina UF no és recomanable per a usos alimentaris ni adequada per al contacte amb aigua bullent. Resisteixen els dissolvents orgànics, els olis i la gasolina, però no els àcids ni els àlcalis concentrats. S'utilitzen per a material elèctric de colors clars (endolls, làmpedes) i la resina UF també s'utilitza per a objectes de cuina (vaixelles, nanses). Polièsters insaturats, UP Resines termostables obtingudes per copolimerització d'àcids dicarboxílics insaturats amb dialcohols, que donen lloc a una reticulació tridimensional molt tupida. Normalment s'utilitzen amb diferents tipus de càrrega o reforç (fibra curta o llarga). Les propietats de les resines UP depenen en gran mesura de la composició i de les condicions de transformació. Les resines de colada (sense reforçar) són moderadament resistents, rígides i tenaces, però amb reforç de fibra de vidre (és important l'adherència entre fibra i matriu) s'obtenen augments substancials d'aquestes característiques (semblants a les dels metalls lleu-gers), alhora que es redueixen la contracció i la fluència. Les resines UP resisteixen els àcids, els © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 90 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) hidrocarburs alifàtics, els carburants, els olis i els greixos, l'aigua i les solucions salines, però no una llarga immersió en aigua calenta, ni els àlcalis, els alcohols o altres dissolvents orgànics. Mantenen la tenacitat a baixa temperatura i les temperatures de servei en continu se situen entre 100÷140EC, amb puntes que en alguns casos arri-ben als 220EC. Sotmeses a la flama, cremen, però es poden ignifugar. Les resines UP poden reticular en fred (temperatura ambient) o en calent (80÷120EC); també hi ha resines que reticulen amb la radiació UV (calen làmpades especials) i, aleshores, el temps de permanència abans de l'emmotllament pot ser pràcticament il·limitat. Les resines UP es comercialitzen en forma de resines de colada, masses d'emmotllament o preimpregnats. Com a resines de colada es fabriquen blocs transparents amb inclusions d'objectes o petits animals, encapsulats de components electrònics, aïlladors, botons. Com a masses d'emmotllament (resina d'UP amb fibra curta) s'utilitzen en peces de bones característiques mecàniques i també de bones propietats elèctriques (regletes de borns, portalàmpades, nuclis de bobina). Com a laminats (resina d'UP amb fibra llarga en forma de mat o de teixits) es realitzen grans elements amb funcions estructurals com ara dipòsits i contenidors, embarcacions, carrosseries d'automòbil, peces de recobriment de camions i ferrocarril. Resines epoxi, EP Resines termostables que resulten de la poliaddició de dos reactius: un polihidroxilat (normalment bisfenol A) amb la epiclorhidrina. Normalment reticulen sense temperatura ni pressió (es poden establir formulacions per a modificar la fluïdesa dels reactius i la temperatura de reticulació). Tenen unes característiques mecàniques notables (gran resistència, rigidesa i tenacitat notables, bona duresa i resistència a l'abrasió), que poden augmentar substancialment amb reforç de fibres, fins a acostar-se a les dels acers. També són destacables la seva adherència i la bona estabilitat dimensional. Les temperatures de servei són mitjanes (100÷130EC) i difí-cilment s'inflamen. Tenen excel·lents propietats elèctriques. La resistència química és mitjana (no resisteixen els àcids ni els àlcalis concentrats), la resistència a la intempèrie és bona però, la resistència a l'aigua bullent és limitada. Es transformen per procediments semblants als polièsters insaturats, UP, i s'usen fonamentalment com a plàstics amb reforç estructural (components d'aviació: parts del fusellatge d'avions, pales de rotors d'helicòpter; equip esportiu d'alta competició: esquís, raquetes de tenis, canyes de pescar, pèrtigues); com a resines de colada (sense fibra de reforç: encapsulats i peces elèctriques; amb fibra de reforç: peces tècniques, bases de circuits impresos). També s'usa com a adhesiu per a metalls i plàstics (Araldit és un epoxi de la casa Ciba) i és la base de pintures i recobriments. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 91 Poliuretans (termostables), PUR Els poliuretans formen una àmplia família de polímers que van des de les resines termostables, passant per elastòmers termoplàstics fins a elastòmers termostables. Les resines termostables són el resultat de la reticulació de diisocianats amb poliols (Vulkollan és un nom comercial de Bayer). Les principals característiques són: bona resistència i rigidesa mecànica, una reticulació ràpida i, a baixa temperatura (per sota de 0EC), una con-tracció baixa (amb petits efectes sobre els inserts), moderada resistència química (àcids i bases dèbils, olis i greixos, hidrocarburs alifàtics, però no als àcids i bases fortes ni als hidrocarburs aromàtics), una bona resistència a l'envelliment, però mal comportament a la flama. En forma de resina s'utilitza per a alguns elements electrotècnics sotmesos a un treball dur, però la major part d'aplicacions es relacionen amb la fabricació d'escumes mitjançant emmotllament per injecció-reacció (RIM). Plàstics d'altes prestacions Polisulfones: PSU, PES, PAS Família de termoplàstics amorfs (transparents o opacs), obtinguts per policondensció de clorosulfones aromàtiques amb difenols, que presenta les variants següents: polisulfona, PSU (la més utilitzada); polietersulfona, PES; poliarilsulfona, PAS. Sovint es reforcen amb fibres. Mostren una elevada resistència, rigidesa, duresa i una baixa tendència a la fluència sota càrrega (fins i tot a temperatures elevades), però la resistència a l'impacte amb entalla és moderada. La dilatació tèrmica és petita i tenen una bona estabilitat dimensional. Són bons aïllants elèctrics (PSU millor que els altres) i ofereixen bones propietats dielèctriques, que es mantenen amb la temperatura. Es comporten bé davant dels àcids, àlca-lis, alcohols, olis i greixos (el PES i el PAS, també amb els hidrocarburs alifàtics i carburants) i són innocus, però no resisteixen els hidrocarburs aromàtics i halogenats, els èsters i les cetones, ni el contacte continu amb aigua calenta. Tenen un bon comportament a la intempèrie, mostren una gran resistència al foc i generen pocs fums. Es transformen per injecció, extrusió i termoconformació, a més de mecanització i soldadura per ultra-sons. Les principals diferències entre ells són les temperatures màximes de servei i els costs creixents: PSU, entre 150÷180EC (la menys cara); PES, entre 180÷200EC; PAS, entre 175÷250EC (la més cara). S'utilitzen per a peces tècniques en els camps de l'electricitat i l'electrònica (connectors, nuclis de bobina, suports de làmpades, caixes d'instruments, aïllants, condensadors, circuits impresos) i, també, en peces per a l'auto-mòbil (fins i tot en el motor i caixes de canvis) o l'aviació sotmeses a importants esforços, en les quals es requereix una gran estabilitat a tempe-ratures elevades. També s'utilitza en aplicacions òptiques i mèdiques. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 92 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Poli(sulfur de fenilè), PPS Termoplàstic semicristal·lí, obtingut a partir de la policondensació del pdiclorbenzè, que pràcticament sempre se subministra amb càrregues minerals, reforç de fibra o amb addicions d'altres plàstics per a evitar el despreniment de gasos sulfurosos a elevades temperatures. Té una resistència, rigidesa, duresa i comportament a fluència elevats, fins i tot a temperatures elevades, però la seva resistència a l'impacte amb entalla és baixa (si no porta un reforç de fibra). El ventall de temperatures de servei és molt ample (des de -170÷-200EC fins a 200÷230EC en conti-nu, amb puntes de 300EC) i té molt bones propietats de lliscament. També cal destacar l'estabilitat dimensional, la bona resistència química (àcids i àlcalis, hidrocarburs alifàtics, aromàtics i halogenats, alcohols, greixos i aigua, però no els olis i determinats àcids), la resistència a l'envelliment, a les radiacions i el bon comportament al foc (autoextingible i, en tot cas, genera pocs fums). Es transforma per injecció amb motlle calent, per premsatge de masses d'emmotllament SMC, per sinterització o per projec-ció (per a formar revestiments), i també es pot mecanitzar, polir i soldar per ultrasons. Les principals aplicacions són en els camps de l'electricitat i l'electrònica (carcasses, xips, làmines de condensadors, plaques de circuits impresos; suporta la soldadura d'onada d'estany fins a 260EC), aparells de fluids (bombes, vàlvules, hèlices, elements d'estanqueïtat) i automoció (peces sol·licitades mecànicament del compartiment motor). Poliariletercetones, PEK, PEEK Família de termoplàstics d'altes prestacions, que resulten de la combinació d'èters (E), cetones (K) i grups fenil o difenil (P). Les més conegudes són: polietercetona, PEK; polieteretercetona, PEEK (es comercialitza normalment reforçada amb fibra de vidre o carboni). Tenen unes bones propietats mecàniques (resistència a la tracció i flexió, a la fatiga, rigidesa, duresa i tenacitat) que mantenen valors acceptables fins a temperatures de 240÷250EC. Mostren una gran resistència a l'im-pacte a baixes temperatures i una bona resistència a la fluència a altes temperatures. Bones propietats lliscants i al desgast. Resisteixen els àcids, àlcalis, la major part dels dissolvents orgànics i el vapor d'aigua fins als 180EC, però el seu comportament als oxidants i a les radiacions UV és baix. Són molt difícilment inflamables i pràcticament no produeixen fums. Es transformen per injecció en un motlle calent i el cost és elevat. Tenen un ampli espectre d'aplicacions, sempre especialitzades: peces tècniques de màquines (rodes dentades, gàbies de rodaments, peces de bombes, carcasses), elements elèctrics, elements sotmesos a aigua calenta, pròtesis. També s'usa per a revestiments d'elevades prestacions. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 93 Poliimides, PI Família de plàstics d'altes prestacions, a mig camí entre els termoplàstics i els termostables. Entre les seves variants hi ha: Poliarilimides, PI; Poliamidaimides, PAI; polieterimides, PEI. La poliimida, PI, té una resistència i una rigidesa elevades i un ampli ventall de temperatures de servei (entre -240÷250EC, amb puntes de fins a 450EC; la PAI admet temperatures de servei encara superiors), però una tenacitat baixa. Destaca el bon comportament a lliscament (millora amb el grafit i el MoS ) i 2 una bona resistència a l'abrasió, especialment a elevades temperatures. Té bones propietats elèctriques i dielèctriques. Resisteix els dissolvents alifàtics i aromàtics i els àcids diluïts, però no els àcids i els àlcalis concentrats, ni l'aigua bullent ni el vapor d'aigua. S'autoextingeix a la flama, però no és adequat per a llargues exposicions a la intempèrie. A causa de la dificultat de fondre el material, la PI tan sols es transforma per mitjà de la sinterització o es mecanitza a partir de productes semielaborats, mentre que la PEI admet la injecció. Les poliimides s'utilitzen en peces que requereixin alhora una bona resis-tència mecànica i bones propietats lliscants (rodes dentades, coixinets, anells de pistó, seients de vàlvula), en aplicacions elèctriques i electròniques que treballen a temperatura elevada (connectors, nuclis de bobina, cir-cuits impresos) i en aplicacions aeronàutiques (resistència a les radiacions). Plàstics de cristall líquid, LCP Són termoplàstics de tipus polièster o poliestercarbonats molt aromàtics en què les macromolècules, en ser transformades en estat fos, s'orienten en una direccció determinada a mode de fibres (efecte d'autoreforç), de ma-nera que s'obtenen característiques mecàniques extraordinàriament elevades en aquesta orientació. En el disseny cal tenir en compte l'anisotropia (resistència menor en direccions diferents) que sovint es pal·lia per mitjà de la polimerització amb molècules més flexibles o amb l'addició de càrregues o reforços. Tenen característiques mecàniques elevades (resistència, rigidesa, tenacitat) i una elevada resistència a la deformació per calor (temperatures de servei entre 185÷250EC), un comportament químic excel·lent (fins i tot a tempe-ratures molt elevades) i a la intempèrie, són difícilment inflamables i la tendència a la fissuració per tensions és pràcticament nul·la. Malgrat la seva gran resistència, els motius de l'aplicació dels plàstics de cristall líquid, LCP, són l'estabilitat dimensional (baixa dilatació, gran rigidesa i parets fines) i la resistència a l'agressió química i al foc. Té aplicacions molt especialitzades i de baix consum en la indústria elèctrica i electrònica (substractes de xips i circuits impresos, nuclis de bobina, encapsulaments, connectors per a fibra òptica), en l'automoció, l'aviació o l'aeronàutica. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 100 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Taula 14.4 Plàstics (continuació) Plàstics d'altes prestacions Grups de plàstics Denominació (ISO, ASTM, DIN) PSU PPS PEEK PI LCP Polisulfona Poli(sulfur de Polietereter- Poliimida Plàstics de fenilè) cetona cristall líquid Propietats físiques Unitats Densitat Mg/m 1,24 1,34 1,29 1,27÷1,42 1,35÷1,40 Pp. òptiques (transm.) %Trp/Opac Opac Opac Opac - Coeficient dilatació µm/m·K 50÷56 99 48÷100 50÷63 0÷25 Calor específic J/kg·K 1090 - - 1300 - Conductivitat tèrmica W/m·K 0,26 0,29 -0,60 - Temp. termodeflexió EC174/180 135/- 150/- 280÷360/- 185÷350/- (1) Resistivitat volumètrica S·m 5·10 10 6,5·10 10 ÷10 10 ÷10 Constant dielèctrica -3,5/3,5 3,1 3,3 3,4 2,6÷3,3 Fact. pèrdues dielèctr. 10 8/30 4/7 -20/50 - Rigidesa dielèctrica MV/m 18 24 - - 34÷43 (2) 3 -4 14 14 16 16 17 15 16 Propietats mecàniques Unitats Resistència tracció MPA 70÷100 70÷75 70÷100 75÷115 135 Allarg. límit elàstic %5÷6 - - - - Allargament a ruptura %25÷30 3,0 35÷50 8,0÷10,0 1,2÷3,8 Mòdul elasticitat (trac) GPa 2,60÷2,75 3,40÷3,80 3,80 2,00 7,0÷13,0 Mòdul fluència (10 h) GPa - - - - - 3(3) Coeficient de Poisson -0,37 - - 0,41 - Impacte Charpy kJ/m no es trenca -no es trenca -30÷130 (amb entalla) kJ/m 2÷5 - - - 20÷80 Resistència fatiga 10 MPa 7- - 35 - 7 Duresa a la bola MPa 140 -126 - - Coeficient de fricció -0,37 0,24 -0,29 - 2 2 Propietats tecnològiques Unitats Cost pta/kg 1320 -16000 4400 - Transformació pàg 63 Ij/Ex/Tc Ij/EP/Tc Ij/Mec Sint/Mec - Contracció %0,6÷0,8 1,0 1,1 - - Temp. servei (mínima) ºC -100 -170÷-200 --240 - (màxima contínua) ºC 150 200÷230 250 260 250 (màxima punta) ºC 180 300 270 450 - Absorció d'aigua (24 h) % - 0,2 -0,32 0,0 Combustibilitat [1÷5] [4] V-0 -[5] V-0 [4] V-0 - Resistència desgast [1÷5] - - - [5] - intempèrie [1÷5] [4] [2] [2] [4] - àcids [1÷5] [4] [3] [4] [3] - àlcalis [1÷5] [4] [4] [4] [3] - dissolvents orgànics [1÷5] [2÷3] [5] [4÷5] [4] - (4) HDT/A / HDT/B; 50 Hz / 10 Hz; (a partir de les corbes isòcrones): 20EC / 60EC; Els nivells representen: [1] (1) (2) 6(3) (4) Fàcilment combustible; [2] Combustible; [3] Difícilment combustible; [4] Autoextingible; [5] Incombustible; les altres © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 101 Plàstics especials (termoplàstics) Plàstics cel·lulòsics Plàstics fluorats PE-UHMW CA CAB PMMA PTFE FEP PFA E/TFE pes molecular Acetat de Acetobutirat de poli(metacrilat Politetra- Etilè/propilè Copol. per- Etilè/tetraultraelevat cel·lulosa cel·lulosa de metil) fluoroetilè perfluorat fluoroalcoxi fluoretilè 0,94 1,27÷1,34 1,15÷1,22 1,17÷1,20 2,15÷2,20 2,15÷2,20 2,12÷2,17 1,70÷1,77 Opac Trp (<92) Trp (<92) Trp 0,92 Opac Opac Trp/Opac Trp/Opac 200÷220 110÷160 110÷160 60÷70 100 80 120 40 -1500÷1900 1300÷1700 1500 1000 1120 -900 0,42 0,25÷0,28 0,29÷0,33 0,17÷0,20 0,24÷0,27 0,20÷0,23 0,26 0,22÷0,24 45/- 90/- 60/70 60/100 55/135 -/70 -/74 71/104 2·10 10 ÷10 10 ÷10 >10 >10 10 10 10 14 2,1/3,0 3,2÷7,0 3,4÷6,4 2,8/2,8 2,1÷2,1 2,1÷2,1 2,1÷2,1 2,6÷2,6 3/3 200/300 60/210 500/200 0,5/0,7 0,3/0,7 0,9÷1,1 8/50 36 10÷24 10÷16 30÷32 16÷20 20÷24 79 19 10 14 11 15 14 16 16 16 14 20÷22 18÷36 19÷34 50÷80 25÷36 15÷21 15÷30 35÷54 15÷18 - - - - - - - >600 2,5÷3,o 4,0÷4,5 2÷8 350÷550 250÷330 300÷350 400÷500 0,72÷0,80 1,80÷2,20 1,40÷1,60 2,70÷3,20 0,35÷0,70 0,35÷0,50 0,60÷0,70 1,00÷1,10 0,55÷0,20 - - 1,50/- 0,15÷0,05 - - - - - - - 0,46 0,48 - - no es trenca 65 no es trenca 18 no es trenca no es trenca no es trenca - no es trenca 15 30÷35 213÷15 - - - 20 - - - - - - - 38 35÷90 30÷80 180÷200 27÷35 30÷32 35 65 0,21 - - 0,45 0,05÷0,25 0,33 0,21 0,40 -250 215 390 1200 - - - Sint/Mec Ij/Ex Ij/Ex/Tc Ij/Ex/Tc Sint/Mec Ex/Ij Ex/Ij Ij/Ex -0,3÷0,5 0,3÷0,5 0,3÷0,8 1,0÷1,5 3,0÷6,0 4,0 2,0÷4,0 -260 -40 -40 -40 -200 -100 -200 -190 100 70 60÷115 65÷90 260 205 260 150÷180 400 80 80÷120 85÷100 300 250 -220 <0,4 1,7÷4,5 0,9÷2,2 0,1÷0,4 0<0,1 0,03 0,03 [2] [1] HB [1] HB [1] HB [5] V-0 [5] V-0 [5] V-0 [5] V-0 [5] - - [4] [1] - - - [4] -[4] [4÷5] [5] [5] [5] [5] [5] [1] [1] [2] [5] [5] [5] [5] [4] [1] [1] [4] [5] [5] [5] [5] [4] [2÷3] [1] [1] [5] [5] [5] [4] indicacions corresponen a la norma americana UL-94 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS 102 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Selecció del material i disseny de peces de plàstic La selecció del material plàstic més adequat per a la fabricació d'una peça o element difícilment es pot realitzar per mitjà d'una simple selecció de propietats estàndard dels materials. Hi ha diverses dificultats: a) En primer lloc, molt sovint els criteris de selecció determinants fan referència a pro-pietats o característiques difícilment quantificables (aspecte o color, facilitat de transformació, guerxament de la peça, electricitat estàtica); b) En segon lloc, les possibilitats de modificació dels plàstics són molt grans a través d'additius (reforços, càrregues, plastificants) i de mescles de materials; c) I, en tercer lloc, les condicions en què es fan els prototipus (mecanització de materials extruïts o motlles més barats fabricats en epoxi o alumi-ni) són, en general, molt diferents de les condicions finals de transformació (generalment injecció). A títol de recordatori, a continuació s'esmenten alguns dels principals punts que cal tenir en compte en el moment d'elegir el material i dissenyar una peça o element de plàstic: Cost del material i cost de transformació Possibilitats de transformació i formes que es poden obtenir Aspecte i acabat superficial (brillant, mat, pintura, recobriments) Temperatures de servei, màxima (contínua i curta duració) i mínima Sol·licitacions mecàniques segons la temperatura Sol·licitacions de càrregues permanents (fluència) Sol·licitacions de càrregues repetides (fatiga) Sol·licitacions a impactes (tenacitat) Exposició a agents químics Exposició a la intempèrie (raigs UV, ozó) Comportament lliscant i resistència a l'abrasió Estabilitat dimensional (en la fabricació i durant l'ús) Propietats elèctriques (resistència elèctrica i dielèctrica) Recomanacions per a alguns elements de màquines A continuació es descriuen alguns dels materials plàstics més aptes per a determinats elements de les màquines: Guies i coixinets de lliscament En les guies de lliscament, en general s'exigeixen baixos coeficients de fricció dinàmics i resistència al desgast. Els materials més usats a temperatura ambient són PE-UHMW i a temperatures superiors, PET i PBT. Amb càrregues o reforços és molt freqüent l'ús de PTFE. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.2 PLÀSTICS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 103 Els materials per a peces que fan de coixinet de lliscament, o que n'inclo-uen un, han d'oferir unes propietats anàlogues a les de les guies de llisca-ment, probablement amb capacitat de pressions de contacte més grans. Un dels materials més utilitzats són les poliamides. Tanmateix, l'inflament que experimenten a causa de l'absorció d'aigua, pot conduir al bloqueig o malfuncionament de les peces. En general, les poliamides s'utilitzen amb additius MoS , grafit, PTFE que, a més 2 d'augmentar les seves propietats lliscants, milloren l'estabilitat dimensional. Molles i elements elàstics En la fabricació de peces de plàstic molt sovint calen elements que fan de molla (per exemple, el tap d'un bolígraf) o ecliquetatges (peces que entren a pressió deformant-se elàsticament). En aquests casos, cal que el material guadeixi d'una bona recuperació elàstica amb una elevada resistència a la fluència o a la relaxació (segons els casos). Probablement el plàstic que millor s'adequa a aquestes funcions és el POM. També tenen un bon com-portament elàstic els plàstics reforçats amb fibra (vidre, carboni, aràmida), però aleshores la deformació admissible és relativament reduïda. Carcasses Les carcasses són elements fonamentals en moltes màquines o aparells (electrodomèstics, ràdio, televisió, ordinadors i material informàtic). Aquestes peces han de tenir una bona rigidesa, estabilitat dimensional, una bona presència exterior (textura, color), una fàcil transformació en peces de formes complexes tridimensionals (facilitat d'emmotllament per injecció) i que ofereixin un bon acabat superficial (el poliestirè, PS, i el SAN són una solució barata a aquests requeriments). Una altra característica que sovint s'exigeix és la resistència a l'impacte (l'ABS compleix bé aquesta condició amb un preu moderat). Si, a més, es requereixen un bon compor-tament a temperatura, a la intempèrie o al foc, calen materials de millors característiques (el policarbonat, PC, i el poli(èter de fenilè) modificat, PPE, cobreixen aquests aspectes, a costa d'un preu més alt). Darrerament s'ha difós molt, amb uns resultats excel·lents, el polipropilè, PP, i la poliamida PA 66 reforçats amb fibra de vidre. Elements estructurals Els elements estructurals intervenen cada dia de manera més decisiva en nombroses aplicacions, entre les quals destaquen els vehicles (carrosseries d'automòbils, xassís de bicicletes, parts del fusellatge dels avions, embarcacions). Quan les exigències no són molt altes, els materials usats normalment són les resines de polièster amb fibres de vidre, UP+FV (carrosseries d'automòbil, embarcacions, cascs de motorista), mentre que, quan les exigències són més altes, s'utilitzen les resines epoxi amb fibra de carboni, EP+FC (quadres de bicicletes, elements del fusellatge d'avions). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS 104 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 14.3 Elastòmers Introducció Els elastòmers són materials basats en polímers de comportament elàstic i de consistència flexible (experimenten grans deformacions amb esforços moderats) i resiliència elevada. El seu desenvolupament és recent i la seva incidència en el disseny de màquines no ha fet més que augmentar en moltes aplicacions decisives (juntes, retenidors, articulacions elàstiques, elements de suspensió, protec-cions flexibles, conduccions), en les quals difícilment tenen alternativa. Vers els anys 50 es coneixien mitja dotzena d'elastòmers (NR, SBR, BR, NBR, CR i IIR), mentre que actualment es disposa de més de 30 famílies, amb propietats orientades a una gran diversistat d'aplicacions. Grups d'elastòmers Elastòmers termoplàstics Materials que combinen les propietats de servei dels elastòmers amb les facilitats de conformació dels termoplàstics (propietats elàstiques situades entre les dels termoplàstics flexibles i les dels elastòmers). Aquest fet es deu a la presència simultània de segments rígids, normalment semicristal·lins (fan d'enllaços encreuats), amb una temperatura de reblaniment T més alta que la de servei m (possibilitat de conformació com a termoplàstic), i segments elàstics, normalment amorfs, amb una temperatura de transició vítria T més baixa que la de servei. g Hi ha diverses famílies d'elastòmers termoplàstics (poliolefines, TPE-O; poliestirens, TPE-S; polièsters, TPE-E; poliamides, TPE-A; i poliuretans, TPE-U), cada una de les quals té característiques pròpies. Els elastòmers termoplàstics de duresa més baixa, o més elàstics (fonamentalment els estirens i parcialment les olefines), a causa de la seva limitada temperatura de servei màxima, no poden substituir fàcilment els elastòmers permanents. En canvi, els elastòmers termoplàstics de duresa més alta (fonamentalment els poliuretans, els polièsters i les poliamides), tot i tenir una resistència més baixa que la dels termoplàstics tècnics, tenen una elasticitat molt més elevada, que permet la seva aplicació a elements d'amortiments, molles, paraxocs i tubs flexibles, entre d'altres. Malgrat que els materials de TPE són cars, el procés de transformació és més simple i barat, i en resulten peces més precises amb un cost global més baix. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 105 Elastòmers de bones propietats mecàniques (cautxús de consum) Elastòmers d'excel·lent resistència a la tracció i a l'abrasió, però poc resistents als agents atmosfèrics i als olis i amb una temperatura de servei inferior a 100EC. Són el cautxú natural, NR, i diversos cautxús sintètics (IR, SBR, BR). El seu consum és molt elevat (més del 80% de tots els elastòmers, repartit a parts iguals entre el NR i els SBR/BR, essent el consum d'IR molt reduït). La principal aplicació de tots ells és la fabricació de pneumàtics, mentre que el NR presenta altres aplicacions relacionades amb la seva excel·lent resiliència de rebot. Elastòmers resistents als agents atmosfèrics Tenen una bona resistència a l'ozó i als agents atmosfèrics, però un mal comportament als olis. Les propietats mecàniques són bones i les temperatures de servei, intermèdies (100÷150EC). Comprenen els cautxús butils (IIR, CIIR i BIIR), d'alta impermeabilitat als gasos, usats en cambres i revestiments interiors de pneumàtics (5% del consum d'elastòmers), i els elastòmers d'etilè/propilè (EPM i EPDM), avui dia els materials estàndard en aplicacions que exigeixen una bona resistència química i als agents atmosfèrics però no als olis (6% del consum d'elastòmers). Elastòmers resistents als olis Es caracteritzen per ser resistents als olis i oferir temperatures de servei mitjanes o baixes (CR, AU). Els més usats són el policloroprè, CR, i el cautxú nitril, NBR (cada un, 4% del consum d'elastòmers), el segon més resistent als olis però menys resistents als agents atmosfèrics; els etilens clorats i clorosulfonats (CM, CSM) mostren una excel·lent resistència als agents químics i atmosfèrics i s'usen per a recobriments de cables elèctrics; el copolímer d'etilè/acetat de vinil, EVM, destaca per l'excel·lent resistèn-cia als agents atmosfèrics i per l'alta temperatura de servei; els poliuretans, AU, destaquen per les elevades característiques mecàniques, però també per la limitada temperatura de servei; finalment, els elastòmers d'epiclorhidrina (CO, ECO) i els nitrils hidrogenats (H-NBR) ofereixen un compendi de les millors característiques del grup, però, també, un cost elevat. Elastòmers resistents a altes temperatures Es caracteritzen per treballar a temperatures superiors a 150EC. Entre ells hi ha els cautxús acrílics (ACM, EAM), amb temperatures de servei com-preses entre 150÷175EC; els elastòmers de silicona (VMQ, FVMQ), amb temperatures de servei màximes superiors a 175EC i un extraordinari comportament a temperatures molt baixes, però les seves característiques mecàniques són moderades; finalment, els elastòmers fluorats (FPM, PFE) ofereixen els valors més alts de temperatures de servei màximes i una gran estabilitat química tot mantenint unes propietats mecàniques acceptables. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS 106 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Taula 14.5 Llista dels elastòmers Elastòmers (ISO 1629:1987) Símbols Denominació química (1) ACM Poliacrilat (cautxú acrílic) -22÷-40 AU Poliuretà basat en polièster -35 BIIR Cautxú butil bromat -66 BR Cautxú de polibutadiè -112 CIIR Cautxú butil clorat -66 CM Polietilè clorat -25 CO Homopolímer d'epiclorhidrina -26 CR Elastòmer de cloroprè -45 CSM Polietilè clorosulfonat -25 EAM Copolímer d'etilè/acrilat -40 ECO Copolímer d'epiclorhidrina/òxid d'etilè -45 EPDM Terpolímer d'etilè/propilè/diè -55 EPM Copolímer d'etilè/propilè -55 ETER Terpolímer d'epiclorhidrina/òxid d'etilè/diè - EU Poliuretà basat en polièter -55 EVM Copolímer d'etilè/acetat de vinil -30 FPM El. fluorur de vinilidè/hexafluoropropilè -18÷-50 FVMQ Cautxú de silicona fluorada -70 H-NBR Cautxú nitril hidrogenat -30 IIR Isobutilè/isoprè (cautxú butil) -66 IR Cautxú de poliisoprè sintètic -120 NBR Butadiè/acrilonitril (cautxú nitril) -20÷-45 NR cis-1,4 poliisoprè (cautxú natural) -72 PFE Perfluorelastòmer (terpolímer) - PVMQ Polimetilfenilvinilsiloxà - (PUR) Elastòmers poliuretans (genèric) - (SI) Elastòmers de silicona (genèric) - SBR Cautxú de estirè/butadiè -50 SBS Copolímer d'estirè/butadiè/estirè - SIS Copolímer d'estirè/isoprè/estirè - SR Elastòmers sintètics (genèric) - TM Cautxú de polisulfur - (TPE) Elastòmers termoplàstics (genèric) - (TPE-A) Elastòmers termoplàstics de poliamides - (TPE-E) Elastòmers termoplàstics de polièsters - (TPE-O) Elastòmers termoplàstics de poliolefines - (TPE-S) Elastòmers termoplàstics de poliestirens - (TPE-U) Elastòmers termoplàstics de poliuretans - VMQ Polimetilvinilsiloxà - (1) Temperatura de transició vítria, T (en EC) g © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 107 Propietats dels elastòmers A causa de la gran deformabilitat i de les especials condicions de treball, els elastòmers tenen característiques particulars, per la qual cosa s'han desenvolupat mètodes d'assaig específics (Taula 14.6, pàg. 110). Propietats físiques Els elastòmers són materials de densitat molt baixa (0,85÷2 Mg/m ), mal 3 conductors de la calor i de l'electricitat. Els coeficients de dilatació (afecta la contracció durant la fabricació) i els calors específics són elevats. Les propietats elèctriques més usuals són les que els caracteritzen com a aïllants i com a dielèctrics (aplicació a recobriments de cables, aïllaments). Propietats mecàniques Duresa És la propietat més usual en la caracterització mecànica dels elastòmers, malgrat la poca precisió de la mesura (±5 punts). Es mesura per mitjà de dos mètodes àmpliament acceptats: a) Duresa IRHD (international rubber hardness degree), relacionada amb la diferència de penetració d'una bola entre dues càrregues predeterminades (escala 10÷98); b) Duresa Shore, relacionada amb la inversa de la penetració d'un punxó que, impulsat per una molla, sobresurt del pla d'aplicació d'un duròmetre, aparell de butxaca d'utilització fàcil (escala Shore A, 10÷90, pràcticament coincident amb IRHD, per als elastòmers més tous; escala Shore D, 30÷90, per als elastò-mers més durs i els plàstics més tous). Tracció, compressió i cisallament Els principals paràmetres que es deriven de l'assaig a tracció dels elastò-mers (no compleixen la llei de Hooke), la resistència a la tracció, l'allar-gament a la ruptura i la tensió (o mòdul) a allargament de 100% o 300% (valors molt variables en funció dels additius i el procés de vulcanització), s'usen com a control en la preparació de barreges i en la fabricació, però tenen una utilitat limitada per al projectista. En molles i elements elàstics de goma sol·licitats, l'elastòmer sol treballar a cisallament o a compressió en la zona de tensions baixes ($15% de la de ruptura), on el material es comporta de manera aproximadament lineal. Per al cisallament s'acostuma a etablir una relació entre el mòdul de rigidesa i la duresa, mentre que, per a la compressió, el mòdul d'elasticitat, E.3·G (el coeficient de Poisson és <.0,5), ha de ser afectat per un factor de forma igual al quocient entre la superfície que transmet la força i la superfície lateral lliure. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS 108 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Fatiga Els elastòmers esdevenen tenaços amb les vibracions, de manera que el mòdul d'elasticitat dinàmic dels elastòmers de baixa resiliència de rebot (alta histèresi) pot arribar a ser més del doble de l'estàtic. Aquests valors s'obtenen en assaigs dinàmics amb provetes sotmeses a vibracions forçades. Altres propietats mecàniques Deformació permanent: percentatge de la deformació inicial que resta des-prés d'un temps determinat d'haver cessat la càrrega (acostuma a definir-se per a compressió); també, relaxació de la tensió a deformació constant. Resiliència de rebot: percentatge d'enegia recuperada per un pèndol o una bola que rebota sobre una proveta d'elastòmer; una resiliència alta equival a una histèresi baixa, una dissipació d'energia petita i un escalfament molt baix del material; la resiliència varia amb la temperatura. Resistència a l'esquinçament (tear strength): dificultat que ofereix un elastòmer a la propagació d'un esquinç ja iniciat; mesura la resistència en unes condicions d'assaig particulars i constitueix un índex de comparació. Propietats tecnològiques Probablement les propietats tecnològiques són les més determinants en la selecció dels elastòmers. S'estableixen quatre grups de característiques que són igualment importants: a) Cost i transformació; b) Temperatures de servei; c) Resistència al deteriorament; d) Altres propietats tecnològiques. Cost i transformació El cost de la major part dels elastòmers de consum és baix o moderat, aspecte que es beneficia de la baixa densitat de molts d'ells. Tanmateix, els elastòmers resistents als olis de millors prestacions i els resistents a altes temperatures es troben entre els materials cars. La fabricació de peces o components d'elastòmer comprèn tres fases dife-rents: a) Preparació del material, elaboració de la mescla del polímer de base amb els additius en mescladores especials, en què s'obté un producte cru semielaborat; b) Conformació de la peça o producte per calandratge (o laminació, en la formació de làmines, revestiments o impregnació de teixits), per extrusió (perfils, mànegues, recobriment de cables), per emmotllament per compressió, transferència o injecció (juntes, components goma-metall, productes amb forma); c) Vulcanització de la peça o producte que pot anar lligada o no a la fase de conformació; s'efectua a temperatura i consisteix en la reticulació espacial per mitjà de compostos de sofre (ponts de S) o de peròxids (ponts d'O). D'aquesta manera l'elastòmer adquireix les propietats elàstiques. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 109 Els elastòmers termoplàstics, TPE, es poden conformar amb els mitjans dels materials termoplàstics de productivitat elevada i no comporten el procés de vulcanització. Els processos més habituals són l'emmotllament per injecció, l'extrusió, el calandratge i la termoconformació. Els TPE més elàstics es poden transformar a temperatures més baixes i emmotllar en les màquines habituals de la indústria del cautxú. Temperatures de servei A temperatures baixes, els elastòmers es caracteritzen per tres valors: la temperatura de fragilització, T, per sota de la qual el material esdevé fràgil; s la temperatura de transició vítria, T, per sobre de la qual el material g experimenta una gran disminució de la rigidesa (el mòdul d'elasti-citat pot variar més de 100 vegades) i adquireix el màxim valor d'amortiment; i la temperatura límit, T, amb una rigidesa no superior en més de 2,5÷10 vegades r a la de la temperatura ambient (valor usat com a tempera-tura de servei mínima). A temperatures altes, els elastòmers han de mantenir les seves característiques elàstiques i no s'han de degradar. Les temperatures de servei màximes en continu van dels des 70÷90EC del NR i altres elastòmers (IR, BR, AU i la majoria dels TPE) fins als més de 200EC dels elastòmers resistents a altes temperatures (VMQ, FPM, PFE). Resistència al deteriorament Envelliment: pèrdua de propietats dels elastòmers amb el pas del temps que es manifesta de diferents maneres: fissuració, causada per l'ozó; degradació de la capa superficial, que esdevé enganxosa en el NR, o dura i rígida en el SBR, causada per l'acció combinada de l'oxigen, les radiacions i la temperatura. Dels assaigs de fissuració per l'ozó, i d'envelliment a la intempèrie, s'avalua la resistència als agents atmosfèrics, mentre que de l'assaig d'envelliment accelerat a temperatura i del comportament mecànic en calent, s'estima la temperatura de servei màxima. Absorció de líquids (olis, aigua calenta): els elastòmers són insolubles però poden absorbir quantitats més o menys importants de líquids, que donen lloc a un inflament i a un deteriorament de les propietats mecàniques. En molts elastòmers (NR, IIR, EPDM), la baixa resistència als olis és un factor limititatiu, mentre que, en d'altres (AU, VMQ), ho són la baixa resistència a l'aigua calenta o al vapor d'aigua. Atac de productes químics: els elastòmers es veuen sotmesos a una gran varietat d'ambients químics agressius; molts fabricants d'aquests materials proporcionen llistes amb la resistència química dels elastòmers a aquests productes. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS 116 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Les fluorsilicones FVMQ combinen l'excel·lent resistència als olis dels polímers fluorats amb la flexibilitat de les silicones a baixa temperatura. Les principals limitacions en el seu ús provenen de les moderades caracte-rístiques mecàniques i del cost molt elevat. Fluorelastòmers: FPM, PFE Constitueixen una àmplia família de polímers fluorats, amb les característiques pròpies dels elastòmers, entre els quals els més interessants són: els copolímers, terpolímers o tetrapolímers de hexafluoropropilè, tetrafluoro-etilè, 1- hidropentafluoroetilè i fluorur de vinilidè, FPM (FKM, segons ASTM; variants conegudes també per Viton, de Du Pont); terpolímer del tipus perfluoroelastòmer, FPE (conegut també per Kalrez, de Du Pont). Els elastòmers fluorats FPM destaquen per l'excel·lent resistència a la temperatura (fins a 230EC amb puntes de més de 300EC), a l'atac químic (olis, hidrocarburs alifàtics, aromàtics i clorats) i als agents atmosfèrics, per les bones propietats mecàniques (es redueixen molt, però, amb la temperatura), per ser autoextingibles a la flama, per les excel·lents propietats elèctriques i per la molt baixa permeabilitat als gasos. Les limitacions provenen de la moderada resistència als àcids i als àlcalis, del comportament moderat a temperatura baixa i de cost molt elevat. Els FPM han esdevingut els elas-tòmers estàndard per a aplicacions en ambients agressius a molt elevada temperatura (juntes, retenidors). L'elastòmer PFE, amb propietats anàlogues al FPM, destaca per una resistència molt superior a l'atac químic, tot i que el cost és extremadament elevat. Té aplicacions anàlogues als fluorelastòmers FPM, però en medis químics extramadament agressius. Elastòmers termoplàstics (TPE) Elastòmers termoplàstics olefínics, TPE-O Es componen d'aliatges d'elastòmer i termoplàstic (generalment l'EPM o l'EPDM amb el PP o el LPDE) i, segons la proporció dels components, les propietats elàstiques s'acosten més a les d'un termoplàstic o d'un elastòmer. Destaquen per la gran resistència a l'envelliment i a l'atac químic de productes inorgànics, pel bon comportament a temperatura (fins a 120EC), la bona resistència a l'abrasió i a la propagació de fissures, i a les excel·lents propietats elèctriques. Les principals limitacions són el mal comportament als olis i la moderada resistència mecànica. S'apliquen en la indústria elèctrica (recobriment de cables), en l'automoció (paraxocs, alerons, carcasses flexibles), en conductes de rentadores o en corrons d'impressora. El cost moderat fa que n'augmenti l'ús. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 117 Elastòmers termoplàstics d'estirè, TPE-S Es componen de copolímers de bloc d'estirè, amb segments intercalats de polibutadiè, SBS, o poliisoprè, SIS. Són els elastòmers termoplàstics que permeten una gamma de dureses més pròxima als cautxús. Destaquen per l'excel·lent comportament a baixes temperatures (-70EC), la bona elasticitat fins a 60EC i les bones propietats elèctriques, però la resistència mecànica és limitada i presenten un pobre comportament a temperatura. Es poden conformar tant amb les tecnologies dels termoplàstics com amb les dels cautxús i són fàcils d'acolorir. S'usen en aplicacions de poc compromís en què el cost del material i del procés són fonamentals: perfils de porta, proteccions de manxa, estores, soles de sabata, mànegues de jardí. Elastòmers termoplàstics de polièster, TPE-E Són copolímers de bloc polièter/èster. Destaquen per les dureses relativament elevades (de 85 Shore A a 70 Shore D), per les bones característiques mecàniques i d'elasticitat (tot i que experimenten una considerable fluència després d'una càrrega prolongada), i per la bona resistència als agents atmosfèrics i als olis, però són atacats per hidrocarburs clorats i, a temperatura elevada, són deteriorats pels àcids i els alcohols i el seu cost és relativament elevat. Tendeixen a substituir els termoplàstics flexibles. S'usen en cables, revestiments de corrons, molles, elements de transmissió, tubs flexibles (hidràulics i per a olis), amortidors i membranes de bomba. Elastòmers termoplàstics de poliamida, TPE-A Són copolímers de bloc de polietermida/àcid dicarboxílic. Es comporten com a elastòmers termoplàstics tècnics de dureses relativament elevades (de 60 Shore A a 70 Shore D). Destaquen per la bona elasticitat i resistència mecànica, per l'excel·lent amortiment del soroll i la resistència als carburants, però la temperatura de servei màxima és molt baixa (80EC) i presenten una limitada resistència als olis, als àcids i als àlcalis. S'apliquen a l'automoció (tubs flexibles, juntes, elements d'insonorització), a botes d'esquí i a sellons de bicicleta. Elastòmers termoplàstics de poliuretà, TPE-U Variants termoplàstiques dels elastòmers poliuretans, de dureses compreses entre 75 Shore A i 75 Shore D. Destaquen per les elevades característiques mecàniques (resistència a la tracció de 30÷45 MPa, resistència a l'abrasió, resiliència de rebot i tenacitat, amb allargaments a la ruptura considerables), les bones propietats a baixes temperatures, la bona resistència a l'envelliment (intempèrie, radiacions) i les bones propietats elèctriques, essent les principals limitacions la moderada temperatura de servei màxima i el cost. Tenen aplicacions anàlogues als elastòmers permanents de poliuretà (AU, EU) i competeixen amb els TPE-E i els TPE-A. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS 118 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Taula 14.7 Elastòmers Elastòmers termoplàstics Grup d'elastòmers Denominació ISO 1629 (TPE-O)(TPE-S)(TPE-E)(TPE-A)(TPE-U) (entre parèntesis, denominacions no normalitzades) Olefínic Estirènic Polièster Poliamida Poliuretà Propietats físiques Unitats Densitat Mg/m - - - - 1,13÷1,25 Coeficient dilatació µm/m·K -42 - - - Calor específic J/kg·K - - - - - Conductivitat tèrmica W/m·K -0,150 - - - Resistivitat elèctrica S·m - - - - - Constant dielèctrica - - - - - - Rigidesa dielèctrica MV/m - - - - - 3 Propietats mecàniques Unitats Resistència a tracció MPa 3 3 15 20 20 (1) Allargament a ruptura %20 14 44 50 55 Tensió (mòdul) MPa -350÷1300 - - 600 (2) Mòdul elasticitat MPa - - - - - (3) Duresa (Sh A.IRHD) Sh A 55A÷75D 30÷85 85A÷72D 60A÷70D 75A÷75D Def. permanent -40EC% - - - - - 20EC%[1] [1] [2] [3] [3] 120EC% - - - - - Resiliència (rebot) [1÷5] [1] [1] [3] [3] [3] (4) Resist. a esquinçament [1÷5] - - - - [4] a abrasió [1÷5] [2] [2÷3] [3] [2] [3] Propietats tecnològiques Unitats Cost pta/kg >> > >>> >>>> >>> Conformació pàg. 63 - - - Inj/RIM Inj/Ext T. de servei (mínima) EC-40÷-50 -70 -50 -40 -40 (màxima contínua) EC100÷120 60÷80 150 80 100 (màxima 5 h) EC- - - - 120 Resistèn. ozó+ag.atm. [1÷5] [3] [1÷3] [3] [2] [1] olis+dis.org. [1÷5] [1] [1] [4] [2] [3] aigua 100EC[1÷5] - - - - [4] àcids [1÷5] [3] - - [2] [1] àlcalis [1÷5] [4] - - [2] [1] flama [1÷5] - - - - - Impermeabilitat gasos [1÷5] - - - - - Color (negre o color) [N/C] - - - C C goma pura / goma amb càrregues; deformació 100% / 300%; mòdul d'elasticitat estàtic (deformació < 15%); (1) (2) (3) © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 119 Elastòmers termostables de bones propietats mecàniques resistents als agents atmosfèrics NR IR SBR BR IIR CIIR/BIIR EPDM EPDM Cautxú Poliisoprè Cautxú d'es- Cautxú de Cautxú butil Cautxú butil Copolímer Terp. d'etilè/ natural sintètic tirè/butadiè polibutadiè halogenat etilè/propilè propilè/diè 0,93 0,93 0,94 0,94 0,92 0,92/0,93 0,86 0,86 216 216 216 208 194 216 - - 2500 2500 - - - - - - 0,165 0,165 0,248 -0,092 0,142 - - 10 ÷10 10 ÷10 10 -10 10 10 ÷10 10 ÷10 13 15 2,3÷3,0 2,3÷3,0 2,9 -2,1÷2,4 -3,2÷3,3 3,0÷3,5 16÷24 16÷24 - - - - 30 30÷35 14 15 13 15 14 13 15 13 15 20/28 20/24 7/25 3/18 5/21 5/21 5/20 7/25 300÷900 300÷850 400÷600 450÷600 650÷800 650÷800 300÷650 300÷700 -/- -/- -/- -/- -/- -/- -/- -/- 1÷10 - - - - - - - 30÷95 35÷90 40÷95 40÷85 40÷80 40÷80 40÷90 40÷95 15 15 - - 12 12 20 20 8 8 - - 10 10 4 8 70 70 - - 60 60 10 50 [4÷5] [4÷5] [3] [4÷5] [1] [1÷2] [4] [3÷4] [5] [5] [3] [3] [2÷3] [2] [2] [2÷3] [3÷4] [3÷4] [4] [4÷5] [2] [2] [2÷3] [2÷3] 100 110 90 120 200 220 200 190 - - - - - - - - -45 -45 -30 -45÷-70 -38 -38 -35 -35 70÷90 70÷90 80÷100 75 110÷130 115÷135 140÷150 130÷145 150 150 190 170 200 200 220 200 [1] [1] [1] [1] [3] [4] [4÷5] [4÷5] [1] [1] [1] [1] [1] [1] [1] [1] [1÷2] [2÷3] [2÷3] [2÷3] [3] [2] [4] [4] [1÷2] [2] [2] [2] [3] [3] [3÷4] [3] [1÷2] [2] [2] [2÷3] [4] [4] [4÷5] [4] [1] [1] [1] [1] [1] [1] [1] [1] [1÷2] [1÷2] [2] [1] [4] [4] [2] [1÷2] [N/C] [N/C] [N/C] [-] [N/C] [N/C] [N/C] [N/C] resiliència de rebot a 20EC: NR=85%; (4) © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS 120 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Taula 14.7 Elastòmers (continuació) Elastòmers termostables (continuació) Grups d'elastòmers resistents als olis Denominació ISO 1629 NBR CR CM CSM EVM (entre parèntesis, denominacions no Cop. d'etilè/ normalitzades) acetat vinil Acrilonitril/ Policloroprè Polietilè Polietilè butadiè clorat clorosulfonat Propietats físiques Unitats Densitat Mg/m 0,95÷1,00 1,24 1,10÷1,25 1,10÷1,27 0,98÷1,07 Coeficient dilatació µm/m·K 196 200 -150 - Calor específic J/kg·K -2500 - - - Conductivitat tèrmica W/m·K 0,248 0,204 -0,112 - Resistivitat elèctrica S·m 10 10 - 10 - Constant dielèctrica -13,0 6,7 -7,0÷10,0 - Rigidesa dielèctrica MV/m -16÷24 -18 - 3 8 10 12 Propietats mecàniques Unitats Resistència a tracció MPa 7/22 12/25 10/- 18/20 5/18 (1) Allargament a ruptura %250÷450 350÷800 -200÷450 400÷500 Tensió (mòdul) MPa -/- -/- -/- -/- -/- (2) Mòdul elasticitat MPa - - - - - (3) Duresa (Sh A.IRHD) Sh A 30÷95 20÷90 50÷98 40÷95 60÷95 Def. permanent -40EC%45 50 - - 95 20EC%8 10 - - 40 120EC%50 30 - - 4 Resiliència (rebot) [1÷5] [3] [4] [2] [2÷3] [2÷3] (4) Resist. a esquinçament [1÷5] [3÷4] [4÷5] [3] [3] [2÷3] a abrasió [1÷5] [3÷4] [3÷4] [3] [3÷4] [1÷2] Propietats tecnològiques Unitats Cost pta/kg 250 320 280 420 260 Transformació pàg. 63 - - - - - T. de servei (mínima) EC-20 -25 -20÷-30 -15 -15÷-30 (màxima contínua) EC100÷130 85÷100 130÷145 120÷140 120÷160 (màxima 5 h) EC180 180 160 200 200 Resistència ozó+ag.atm. [1÷5] [1÷2] [2÷4] [5] [5] [4÷5] olis+dis.org. [1÷5] [3÷4] [2] [2÷3] [2÷3] [2÷3] aigua 100EC[1÷5] [3] [2] [2] [2÷3] [3] àcids [1÷5] [1÷2] [2] [3] [3] [1÷2] àlcalis [1÷5] [2÷3] [2÷3] [2÷3] [4] [1÷2] flama [1÷5] [1÷2] [3] [3] [3÷4] [1] Impermeabilitat gasos [1÷5] [3÷4] [3] [3] [3÷4] [3] Color (negre o color) [N/C] [N] [N] [-] [N/C] [N/C] goma pura / goma amb càrregues; deformació 100% / 300%; mòdul d'elasticitat estàtic (deformació < 15%); (1) (2) (3) © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.3 ELASTÒMERS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 121 resistents a altes temperatures AU ECO H-NBR ACM VMQ FVMQ FPM PFE Poliuretà Copolímer d' Cautxú nitril Cautxú acrilíc Elastòmer de Elastòmer de Elastòmer Elastòmer epiclorhidrina hidrogenat silicona fluorsilicona fluorat perfluorat 1,15÷1,23 1,27 0,95÷0,98 1,10÷1,15 1,10÷1,35 1,35÷1,50 1,80÷1,90 1,90÷2,00 - - - - 250 250 -230 - - - - 1250 - - 945 - - - - 0,225 0,225 0,225 0,190 10 ÷10 - - - 10 ÷10 10 ÷10 10 ÷10 5·10 9 12 5,0÷8,0 - - - 2,8÷3,0 6,0 5÷15 4,9 12÷18 - - - 25 15 10÷20 18 13 14 11 13 11 13 15 20/45 6/15 8/25 4/15 3/9 -/10 5/15 -/21 250÷450 300÷700 -100÷250 250÷500 200÷400 100÷450 30÷180 -/- -/- -/- -/- -/- -/- -/- -/- 10÷400 - - - - - - - 30÷99 40÷90 40÷95 50÷95 20÷80 20÷80 55÷95 65÷95 25 - - 25 10 -50 - 7- - 5 2 -18 - 70 20 30 10 3 30 20 30 [3÷4] [3] [4] [1÷2] [3] [2] [1] [1] [3÷5] [3÷4] [2÷3] [2] [1÷2] [2] [2] [2÷3] [5] [2] [4] [1÷2] [1÷2] [1] [2÷3] [2÷3] (5) 900 750 2000 800 1000 6500 5000 >>>> - - - - - - - - -20÷-30 -40÷-50 -18 -20÷-35 -65 -55 -10÷-20 -10÷-20 70÷90 120÷135 120÷145 160÷180 180÷220 175÷200 200÷230 240÷260 170 220 230 240 280 >300 >300 >300 [3÷4] [4] [5] [3÷4] [5] [5] [5] [5] [4] [4] [4] [4] [2] [4÷5] [5] [5] [1] [1] [-] [1] [3÷4] [4] [3÷4] [5] [1] [1] [-] [1] [1] [1÷2] [2÷3] [4÷5] [1] [1] [-] [1] [1] [1÷2] [1÷2] [5] [1÷2] [2÷3] [-] [1÷2] [1÷2] [1] [5] [5] [3÷4] [3÷5] [-] [3] [1] [1] [4÷5] [4÷5] [N/C] [N] [-] [N/C] [C] [C] [N] [C] resiliència de rebot a 20EC: NR=85%; a 200EC (4) (5) © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS 122 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 14.4 Materials compostos Introducció Moltes de les aplicacions d'avui dia (aeronàutica, vehicles, esports d'alta competició, activitats subaquàtiques) exigeixen un conjunt de qualitats (resistència, rigidesa i tenacitat elevades; bona estabilitat dimensional; resistència al deteriorament; i, alhora, una densitat i cost baixos) que difícilment es poden assolir amb un material homogeni, ja que, sovint, la millora d'una d'elles va en detriment d'una altra (per exemple: resistència versus tenacitat o rigidesa versus densitat). Els materials compostos (composites en anglès) s'han concebut per superar aquestes limitacions a partir dels punts bàsics següents: a) Dos o més materials treballen de manera combinada; b) La disposició mútua dels components és un element de disseny important. c) Es busca una millora de les característiques dels materials components (augmentar la resistència, la rigidesa, la tenacitat, l'estabilitat química i tèrmica; disminuir la densitat, el cost). Quan s'analitzen a un nivell de detall suficient, la majoria de materials estan formats per parts diferenciades (fases en els metalls i les ceràmiques; additius dispersos en els polímers); tanmateix, quan es parla de materials compostos es fa referència a la combinació de materials no miscibles en estructures macroscòpiques (generalment visibles) amb la geometria controlada a través del procés de fabricació. Malgrat les grans possibilitats de combinació existents, en molts dels materials compostos utilitzats en el disseny de màquines i aparells, com a mínim un dels components és un polímer. A continuació es tracten breu-ment els següents tipus de materials compostos: a) Polímers reforçats. Materials compostos (polímers i fibres) que adqui-reixen millors propietats mecàniques i tèrmiques a partir de combinar una matriu de polímer (termoplàstic o termostable) amb fibres resistents. b) Polímers escumats o expandits. Materials compostos (polímer i un gas) que obtenen una baixa densitat gràcies a la formació, durant la fabricació, d'un gran nombre de cel·les plenes d'aire o d'un gas en el si del polímer. c) Fustes. Materials compostos naturals (els més utilitzats), formats per llargues fibres de cel·lulosa parcialment cristal·litzada i una matriu de lignina i semicel·lulosa amorfa. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 123 En el límit entre materials i productes o peces elaborades hi ha: d) Materials compostos estructurals. Materials compostos amb estructures distintes en diferents parts (per exemple, superfície i nucli), a fi d'aprofitar les millors propietats dels materials en cada una d'elles (per exemple, resistència en les capes externes, lleugeresa en les internes). Entre els materials compostos estructurals hi ha les escumes estructurals i els taulells formats per un nucli en forma de rusc d'abella (de cartró o d'alumini), unit a làmi-nes externes de fusta contraplacada, plàstic reforçat o alumini. Polímers reforçats Uns dels materials compostos que tenen més aplicacions en la indústria són els polímers reforçats, entre els quals cal distingir: a) Plàstics reforçats amb fibra curta, de matriu termoplàstica o termostable i fibra de reforç curta incorporada com a additiu; b) Plàstics reforçats amb fibra llarga, generalment de matriu termostable i fibres llargues, sovint disposades segons geometries preestablertes. Cal esmeentar també, els productes de cautxú o d'altres elastòmers reforçats amb fibres o teixits de reforç (conductes a pressió, corretges, pneumàtics). Les fibres, d'una rigidesa molt més alta que la matriu, suporten la major part de la càrrega, però, com que estan separades entre elles, transmeten i reparteixen les forces a través de la matriu (tan sols les parts centrals de les fibres treballen a ple rendiment, mentre que en els extrems es produeix una disminució de les tensions fins a zero). Per a cada fibra hi ha una longitud crítica (20÷150 vegades el diàmetre; 0,5÷1 mm en les de vidre i de carboni) per a la qual el punt central treballa a la màxima tensió; longituds inferiors de la fibra no permeten aprofitar tot el seu potencial resistent, mentre que longituds majors augmenten l'aprofitament. Les fibres curtes es poden incorporar a la matriu com un additiu, fet que facilita el reforçament de molts materials termoplàstics (i alguns de termostables), que poden ser injectats o extruïts, mentre que la fibra llarga exigeix, en general, processos de transformació específics, en els quals o es parteix de masses d'emmotllament preparades, o es col·loquen independentment la fibra i la resina, o es treballa amb fibra contínua impregnada. Plàstics reforçats amb fibra curta Els termoplàstics tenen, per la seva pròpia naturalesa, algunes caracterís-tiques que imposen limitacions en el seu ús, com ara una baixa estabilitat dimensional (coeficients de dilatació molt elevats), una sensible fluència sota càrrega o creep (fins i tot a temperatura ambient) i, relacionat amb l'anterior, unes temperatures de servei màximes molt moderades. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS 124 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Per a millorar aquests aspectes, la major part dels termoplàstics (poliolefines, PE i PP; poliestirè, PS, i els seus copolímers ABS i SAN; polièsters saturats, PET i PBT; poliacetals, POM; poliamides, PA 6, PA 66, PA 11 i PA 12; policarbonat, PC; poli(èter de fenilè), PPE; polisulfones, PSU; plàstics fluorats, PTFE) es poden reforçar amb fibres curtes. En efecte, molts dels materials termoplàstics que els fabricants ofereixen en el mercat (especialment, el PP i els plastics tècnics), són reforçats amb fibra, gene-ral- ment de vidre. El procés de transformació més habitual en els termoplàstics reforçats és l'emmotllament per injecció (a alta pressió) a partir d'un granulat, preparat per mitjà d'una extrusió prèvia, que incorpora la fibra. També es poden transformar per extrusió, emmotllament per bufatge, emmotllament rotacional i termoconformació. Les millores aportades per les fibres són un fort augment de l'estabilitat dimensional (entre 5÷10 vegades; dilatació de les fibres molt baixa o nega-tiva), un millor comportament a temperatura, sobretot a fluència (les tem-peratures de servei màximes augmenten uns 15÷30EC en els estirens, uns 50÷70EC en les poliolefines i més de 100EC en les poliamides) i un sen-sible augment de les característiques mecàniques (resistència a la tracció, mòdul d'elasticitat; però disminueix dràsticament l'allargament a ruptura i en certa mesura la tenacitat). Plàstics reforçats amb fibra llarga Aquests materials compostos obtenen la resistència i la rigidesa gràcies a una disposició adequada de fibres resistents (vidre, carboni, aràmida) i a la consistència gràcies a una matriu de resina (polièster, epoxi). Les seves principals propietats són una baixa densitat, una resistència i rigidesa altes (modulables depenent del tipus, el contingut i la disposició de les fibres de reforç), i unes bones estabilitat dimensional i resistència química. Els plàstics reforçats amb fibra llarga han mostrat la seva eficàcia en un ampli camp d'aplicacions (automòbils, embarcacions, avions, cascs, dipòsits, conduccions, carcasses, antenes parabòlics, pales d'aerogenerador, canyes de pescar, raquetes, quadres de bicicletes, esquís), però la fabricació de peces i elements requereix, en la major part dels casos, processos i utillat-ges específics per a col·locar les fibres i la resina de forma adequada. Fibres Les fibres s'han de col·locar en el si del material compost de manera que siguin sol·licitades a tracció, tensions que suporten molt bé. Entre la diversitat de fibres existents (fibra de bor, B, i fibra de carbur de silici, SiC, de característiques excel·lents, però de preu molt alt; fibra de polietilè, PEUHMW, que, a causa de la fluència s'usa combinada amb altres fibres), les que es troben més fàcilment en el mercat són: © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 125 Fibres de vidre Van ser les primeres a aparèixer i avui dia són les més utilitzades. La seva fabricació es basa en la reunió dels filaments procedents de la filada del vidre fos amb un estiratge a gran velocitat. En la composició de les fibres de vidre hi entren diversos òxids, el principal dels quals és el de silici, SiO (com més 2 alt n'és el percentatge, més altes són les propietats mecàniques i la temperatura de servei). La fibra de vidre E (inicialment destinada a usos elèctrics) és la que s'utilitza habitualment i la de cost més baix, mentre que la fibra de vidre R (de resistència, o S, de strengh) té propietats mecàniques més elevades i la fibra de vidre C (de chemical), té una estabilitat química millorada. Fibres de carboni Fibres basades en diferents estats alotròpics del carboni que ofereixen una rigidesa més elevada que la del vidre. Tenen un coeficient de dilatació negatiu en la direcció de la fibra, que compensa en part el coeficient de dilatació positiu de la matriu (peces de gran estabilitat dimensional). La fibra de carboni HT (high tenacity), la primera que va ser desenvolupada, presenta un bon equilibri de propietats mecàniques, mentre que la fibra de carboni HM (high modulus) té la màxima rigidesa i la fibra de carboni HST (high strain and tenacity) és adequada per a suportar impactes. Fibres d'aràmida (Kevlar) Són fibres de poliamides aromàtiques que destaquen per la seva lleugeresa i l'enorme capacitat per a absorbir impactes (armilles antibales); són auto-extin- gibles i resistents als agents químics i, anàlogament a les fibres de carboni, tenen un coeficient de dilatació negatiu en el sentit longitudinal. Matrius Les missions de les matrius dels plàstics reforçats amb fibra llarga són mantenir les fibres en la disposició geomètrica elegida, transmetre els esforços a les fibres, evitar que treballin a compressió i protegir-les de l'entorn. Algunes matrius són termoplàstiques (PP, PS, PEI, PEEK), però habitualment s'usen resines termostables (UP i EP; Secció 14.2). Resines de polièsters insaturats, UP Junt amb la fibra de vidre són les resines més utilitzades en la fabricació de polímers reforçats amb fibra llarga i donen lloc a materials compostos de bones característiques i de cost moderat. Experimenten una contracció important durant la reticulació, però tenen un ventall suficient de temperatures de servei per a la major part d'aplicacions. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS 132 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Materials i aplicacions En principi qualsevol plàstic o elastòmer és susceptible d'escumar-se (o expandir-se), però els més freqüents són els termoplàstics PS, PE, PP i PVC, els termostables PF, UF i UP i, especialment, els versàtils poliuretans, PUR, que han tingut un gran desenvolupament en l'automòbil. Escumes de poliuretà Hi ha una gran diversitat d'escumes de poliuretà, tant homogènies com estructurals (normalment obtingudes per processos RIM), amb una àmplia gamma d'aplicacions: a) Escuma rígida de PUR, material molt reticutat de cel·les tancades, entre tenaç i fràgil, amb densitats de 0,250÷0,600 Mg/m , que s'utilitza en nuclis 3 d'estructures sandvitx (laminats d'alumini, panells), per a escumar parts buides (automòbils, embarcacions) i com a aïllament tèrmic (frigorífics, dipòsits); b) Escuma flexible de PUR, material poc reticulat de cel·les petites i obertes, flexible i elàstic, amb densitats de 0,020÷0,060 Mg/m , bon aïllant acústic i permeable a 3 l'aire, que s'utilitza per a coixins, seients i tapisseries (mobles, vehicles), esponges, revestiments i elements d'insonorització; c) Escuma semirígida de PUR, material de cel·les majoritàriament obertes, excel·lent amortidor de xocs i bon aïllant acústic, amb densitats de 0,060÷0,250 Mg/m que, emmotllat, s'usa 3 Taula 14.11 Normes d'assaig dels polímers escumats ISO ASTM DIN Propietats físiques Densitat aparent 845 D 1622 53420 Conductivitat tèrmica aparent 2581 C 518 52616 Propietats mecàniques Assaig de tracció (rígids) 1926 D 1623 53504 Assaig de tracció (flexibles) 1796 53571 Assaig de compressió (rígids) 844 D 1621 53421 Assaig de flexió (rígids) 1209 D 790 53423 Assaig de cisallament (rígids) 1922 C 272 53427 Deformació per compressió (flexibles) D 1546 53572 Deformació sota càrrega (flexibles) 3386 53577 Amortiment dinàmic, resiliència per impacte (flexibles) 4651 D 1596 (53573) Propietats tecnològiques Estabilitat dimensional 2796 D 2136 53431 Absorció d'aigua 2896 D 2842 53433 Difusió de vapor d'aigua 1663 C 355 53429 Comportament a la flama 3582 D 1692 75200 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 133 Taula 14.12 Escumes rígides Poliestirens PUR Styropor Extrusió Extrusió Estructural Propietats físiques Densitat aparent Mg/m 0,010÷0,030 0,025÷0,050 0,020÷0,100 0,400÷0,600 Conductivitat tèrmica W/m·K 0,036 0,036 0,024 - 3 Propietats mecàniques Resistència tracció MPa 0,10÷0,50 0,50 0,20÷1,10 0,10÷0,50 Resistènc. compressió MPa 0,06÷0,25 0,15÷0,40 0,10÷0,90 0,06÷0,25 Resistència flexió MPa 0,20÷0,50 0,40 0,20÷1,50 0,20÷0,50 Resistència cisallament MPa 0,40÷1,20 0,90 0,10÷1,20 0,40÷1,20 Mòdul elast. flexió GPa - - 0,002÷0,020 0,600÷1,050 Propietats tecnològiques Cost Pta/kg - - - - T. de servei (mínima) EC- - -200 -50 (màxima contínua) EC70÷80 80÷85 130 120 (màxima punta) EC100 100 200 - Abs. d'aigua (7 dies) %2÷3 21÷4 - Taula 14.13 Escumes semirígides i flexibles PE PVC PUR Styropor Extrusió Alta pres. Extrusió Propietats físiques Densitat aparent Mg/m 0,025÷0,040 0,030÷0,200 0,050÷0,100 0,020÷0,045 Conductivitat tèrmica W/m·K 0,036 0,040÷0,050 0,020÷0,040 0,040÷0,050 Constant dielèctrica -1,05 0,4 1÷4 1,45 3 Propietats mecàniques Resistència tracció MPa 0,10÷0,20 0,30÷2,00 0,30÷0,50 0,20 Resistènc. compressió MPa 0,03÷0,06 0,10÷0,80 0,02÷0,04 - Allargament a ruptura MPa 30÷50 90÷200 80÷150 200÷300 Propiet. tecnològiques Cost Pta/kg - - - - T. de servei (mínima) EC--70 -60 -40 (màxima contínua) EC100 70÷110 50 100 (màxima punta) EC- - - - Abs. d'aigua (7 dies) %1÷2 0,4÷0,5 3- © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS 134 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) en paraxocs i revestiments; d) Escuma estructural rígida de PUR, material emmotllat per injecció-reacció (RIM), de malla tupida amb cel·les tancades i una pell externa compacta (densitats 0,400÷0,600 Mg/m en el nucli i de 1,200 3 Mg/m a la pell), amb fibres de reforç o sense, que s'aplica a carcasses 3 d'electrodomèstics, components de carrosseria i marcs i perfils de finestra (sobre ànima metàl·lica); e) Escuma estructural flexible de PUR, material elàstic emmotllat per injecció-reacció (RIM), de reticulació poc densa, malla espaiosa i una pell semblant al cuiro, amb densitats de 0,080÷0,300 Mg/m , 3 que s'aplica a revestiments de seguretat (volant de l'automòbil), a determinats recobriments de tapisseria i a soles de sabata. Escumes de poliestirè El poliestirè és la base de diversos plàstics expandits de densitat molt baixa amb importants aplicacions: a) Escuma rígida (PS o SAN) (Porexpan), fa-bricada pel sistema styropor (estructura granulada) de color blanc, de cel·la tancada i densitats de 0,010÷0,080 Mg/m ; s'aplica per a l'aïllament tèrmic i sonor, l'embalatge 3 d'objectes delicats i com a element de reompliment per a la construcció (variant ignífuga); b) Escuma extruïda de PS, de qualitat millor que l'anterior i densitats de 0,025÷0,050 Mg/m ; es fabrica per extrusió en forma de blocs, làmines (admeten 3 la termoconformació), perfils i cossos bufats (envasos d'un sol ús, aïllament tèrmic); c) Escuma estructural (S/B o ABS, eventualment amb fibres de reforç), de consistència llenyosa i densitats de 0,400÷900 Mg/m ; s'usa en peces i components 3 per a embalatges, en la indústria del moble i per a l'aïllament tèrmic. Escumes de clorur de polivinil Polímers escumats basats en el PVC: a) Escuma estructural PVC-U de densitat 0,700 Mg/m ; s'usa en la construcció (interiors i exteriors) en forma de 3 panells termoconformables; b) Escuma de PVC-U, de cel·les tancades i densitats de 0,040÷0,130 Mg/m ; s'usa, en blocs o làmines, com a nucli en 3 materials sandvitx per a embarcacions, boies i contenidors criogènics; c) Escuma de PVC-P, de cel·les tancades i densitats de 0,050÷0,150 Mg/m ; 3 s'usa, en blocs o làmines, com a material de gran resiliència per amortir vibracions en les màquines; d) Escuma de PVC-P, de cel·les ober-tes i densitats de 0,070÷0,300 Mg/m ; s'usa en l'aïllament del so. 3 Escumes de poliolefines Polímers escumats basats en el PE (darrerament també en el PP), reticulats o no, de semirígids a rígids, amb cel·la tancada, que tenen una gran capa-citat d'absorbir xocs sense trencar-se. Es poden fabricar tant pel sistema styropor, com per extrusió (làmines) o per injecció-escumeig. S'usa per a nuclis de paraxocs, embalatge d'objectes delicats, contenidors i palets. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 135 Fustes i productes derivats Materials compostos naturals que es componen fonamentalment de cèl·lules longitudinals molt resistents de cel·lulosa (fibres) unides per la lignina (matriu) amb forts ellaços tridimensionals. Les fustes havien estat els materials de base per a la fabricació de les estructures i les bancades de les màquines, però avui dia han estat substituïdes pels metalls. Tanmateix, les fustes mantenen una gran importància en diversos sectors industrials (mo-ble, construcció, embarcacions) i algunes aplicacions relacionades amb les màquines (models de fosa, mànecs d'eines, bastides, prototipus). Propietats Les fustes són materials fortament anisòtrops, més resistents en la direcció de les vetes (longitudinal del tronc) que en les direccions perpendiculars (radial i tangencial al tronc) i més resistents a tracció que a compressió. Són molt sensibles al contingut d'humitat que afecta fonamentalment les propietats mecàniques (com més seques més resistents) i la contracció (des de fusta verda a fusta assecada). Si bé les fustes són menys resistents i rígides que els metalls, les baixes densitats proporcionen relacions de resistència/densitat i rigidesa/- densitat de valors molt acceptables. Contingut d'humitat, contracció i densitat El contingut d'humitat (CH, en %) és el percentatge d'aigua expressat so-bre el pes de la fusta assecada al forn. En el punt de saturació de les fibres, PSF, les fustes retenen la màxima quantitat d'aigua combinada (-CH=30%, en la majoria d'elles). Les fustes verdes normalment retenen quantitats addicionals d'aigua en els intersticis del lumen (CH=30÷200%), més altes en l'albeca que en el cor, efecte més acusat en les fustes toves que en les dures (Taula 14.14, pàg. 139). La humitat ambiental i la temperatura determinen un contingut d'humitat d'equilibri. Per damunt del PSF les fustes són dimensionalment estables i les propie-tats mecàniques són aproximadament constants, mentre que, per a contin-guts d'humitat inferiors, es contreuen alhora que milloren les propietats mecàniques. Les contraccions més altes són la tangencial i la radial mentre que la longitudinal té valors molt petits (normalment <0,2%); la contracció volumètrica és aproximadament la suma de les tres anteriors. Atès que les fustes són fortament anisòtropes, en assecar-se es guerxen de diferent manera segons la zona de la secció del tronc d'on provenen. La densitat específica (vegeu la densitat real en el paràgraf següent), quocient entre la massa de l'estructura de fusta (sense aigua) i el volum que ocupa, augmenta quan la fusta perd humitat per sota del PSF (es poden interpolar els valors de la Taula 14.14) i es manté constant per damunt d'aquest valor. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS 136 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Propietats físiques Les densitats reals de les fustes (comptant la humitat), obtingudes multiplicant les densitats específiques pel factor (1+CH/100), són baixes (0,2÷1,1 Mg/m ) 3 i la major part d'aquests materials floten en aigua. El coeficient de dilatació longitudinal és molt baix (3÷4,5 µm/m·K) mentre que el radial i tangencial és més elevat (20÷35 i 30÷45 µm/m·K). El calor específic depèn de la temperatura i del contingut d'humitat (580÷630 J/kg·K per a les fustes seques). La conductivitat tèrmica és molt més baixa que la dels metalls i fins i tot que la de les ceràmiques i plàstics (0,10÷0,15 W/m·K) i, per tant, són excel·lents aïllants tèrmics. La conductivitat elèctrica és de 10 ÷10 S·m, en les fustes seques, 14 16 i de 10 ÷10 S·m, en el PSF. La constant dielèctrica de les fustes seques és de 3 4 2÷5 i la de les fustes humides és de 5·10 ÷10 . El factor de pèrdues 3 6 dielèctriques va de 0,01 per a fustes toves seques fins a 0,95 per a fustes dures saturades. Propietats mecàniques Per a caracteritzar el comportament mecànic fortament anisòtrop de les fus-tes són necessaris 3 mòduls d'elasticitat, 3 mòduls de rigidesa i 6 coefi-cients de Poisson (9 d'ells independents) i les resistències corresponents, però se solen donar només alguns d'aquests valors: resistència i mòdul d'elasticitat a flexió en el sentit longitudinal de les vetes; resistència a compressió en el sentit longitudinal i perpendicular a les vetes; resistència a cisallament en el sentit longitudinal a les vetes. En alguns casos també es donen la resistència a l'impacte a flexió, la resistència a tracció perpendicular a les vetes i la duresa per penetració d'una bola. El coeficient de fricció contra una superfície llisa va de 0,3÷0,5 per a fustes seques a 0,7÷0,9 per a fustes en el punt de saturació de les fibres. Propietats tecnològiques Les fustes es treballen bé (normalment, millor com més baixa és la densi-tat) i és apreciada la facilitat de poliment (funció de la naturalesa fibrosa i no necessàriament relacionada amb l'aptitud per al tall). Amb la llum, les fustes perden el color i esdevenen grises (capa fina de cel·lulosa degradada i microorganismes). Si estan constantment humides o seques, mantenen bé les propietats mecàniques, però, si la humitat i la temperatura varien, expe-rimen- ten un decaïment de la resistència amb el temps. Les fustes tenen una bona resistència a l'atac químic (més als àcids i a les sals que als àlcalis), però, per l'acció de l'aigua o de diversos líquids orgànics, poden inflar-se de forma irreversible o degradar-se per hidròlisi de la cel·lulosa. Les fustes cremen amb facilitat i algunes són atacades per insectes o diversos micro-organismes. Hi ha diferents tractaments de la fusta que milloren la resis-tència química, al foc i a l'atac d'insectes i fongs. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 137 Tipus de fusta Segons la naturalesa de les espècies, les fustes es poden classificar en fustes fortes, fustes toves, fustes resinoses i fustes exòtiques. Algunes de les més utilitzades són: Fustes fortes Acàcia. Fusta dura i elàstica que no és atacada pels corcs i resisteix bé a la intempèrie i sota l'aigua, però s'esquerda amb facilitat. S'utilitza en mobles, embarcacions i models de fosa. Faig. Fusta d'un color rosat molt tenaç i que es pot corbar. És densa i resistent, però es corca amb relativa facilitat. S'utilitza per a paviments, mànecs d'eina i mobles. Freixe. Fusta de color molt clar (quasi blanca), molt elàstica i amb poques deformacions permanents, més dura i resistent que el roure, però poc resis-tent a la intempèrie i és afectada pels fongs. S'utilitza en elements de carrosseria, en aparells de gimnàstica, esquís, mànecs d'eines i rems. Noguera. Fusta dura de color marró fosc, de textura fina, que es treballa bé a màquina (bon poliment i acabament), però es corca fàcilment. S'utilitza en la construcció de mobles, tant massissos com aplacats, en marqueteria i en culates d'escopeta.de vi. Roure/alzina. Fustes dures i elàstiques que presenten problemes en l'asse-catge. Poden resistir diversos segles submergides en aigua i s'utilitzen en la construcció de ponts, bastides, vaixells, mobles, paviments, models de fosa, bótes Fustes toves Bedoll. Fusta de fibres rectes i fines, de color groc pàl·lid, que no resisteix a la intempèrie i és atacada pels corcs. És molt utilitzada en la fabricació de contraplacats. Pollancre. Fusta de color blanc, molt tova, lleugera i fàcil de treballar, però molt poc resistent. S'utilitza en mobles corrents, caixes d'embalatge, contraplacats i, també, en la fabricació del paper. Tell (o til·ler). Fusta de color rosa pàl·lid, de veta fina i homogènia, que es treballa bé però és atacada pels corcs. S'utilitza per a pasta de paper. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS 138 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Fustes resinoses Avet. L'avet comú, de fusta blanquinosa amb molts nusos durs (sovint sal-ten), és poc resistent a la intempèrie i és atacada per fongs, però el seu cost és baix; s'utilitza en mobles barats i en la construcció. L'avet roig, d'es-tructura fina més apreciada, s'utilitza en elements per a petits avions. Cedre. Fusta de color rogenc rosat, de textura uniforme, fàcil de treballar i resistent als insectes. S'utilitza en revestiments d'embarcacions i revestiments interiors de mobles (l'olor allunya els insectes). Melis. Fusta molt compacta de color rogenc, amb una forta impregnació de resina i gairebé sense nusos, amb una gran estabilitat a la humitat (submergida en aigua es va endurint cada cop més) i no és atacada pels insectes. Es treballa bé i és resistent al desgast. S'utilitza en bigues, mobles, pals i travesses de ferrocarril. Pi. El pi blanc és una fusta lleugera que s'asseca fàcilment al forn, mode-radament resistent i fàcil de treballar, de petita contracció i cost baix. S'utilitza en la construcció, en marcs de portes i finestres, en caixes i en mobles barats. El pi roig (també conegut per pi de Flandes) és una fusta tova de fibra recta i contínua, fàcil de treballar, tot i que presenta petits nusos. Té aplicacions anàlogues a les del pi blanc. Fustes exòtiques Balsa. És la fusta més lleugera. D'estructura basta, porosa i tova, ofereix una fàcil elaboració i s'utilitza en l'aïllament tèrmic i acústic i en la fabricació de petits avions i en aeromodelisme. Banús (o èben). Fusta de color negre, molt dura i compacta, més densa que l'aigua, que es poleix molt bé. S'usa en mobles de luxe i pianos. Caoba. Fusta molt fina i compacta que no s'altera per la humitat ni és atacada pels corcs. S'usa en mobles de cost elevat i en hèlices d'avió. Productes derivats de la fusta La grandària de les peces de fusta depèn en gran mesura de la dimensió dels arbres, de l'anisotropia de la fusta i de la presència de nusos. Per a aprofitar millor la fusta dels arbres i per a obtenir materials de més uniformitat, millors característiques mecàniques i dimensions més grans, la fusta es transforma en diversos tipus de productes derivats: © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.4 MATERIALS COMPOSTOS C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 139 Fustes laminades-encolades Productes llargs o plans, rectes o corbats, de bona estabilitat dimensional, que s'obtenen encolant, per mitjà d'una resina termostable (les fenòliques són les que resisteixen millor la humitat), llistons o elements de reduïdes dimensions amb les vetes disposades paral·lelament. S'usen per a raquetes de tennis, esquís i bigues o estructures d'edificis. Contraplacats Làmines fabricades encolant diverses fulles primes de fusta (obtingudes per tall en el sentit de desenrotllament d'un tronc), unes sobre altres amb les fibres segons direccions alternativament perpendiculars i en nombre impa-rell per a equilibrar la tendència a l'arqueig. Tenen propietats mecàniques iguals en totes les direccions del pla i bona estabilitat dimensional. Conglomerats Plafons de dimensions semblants als contraplacats i gruixos generalment superiors formats a partir d'encenalls i de partícules llargues de fusta que, després d'assecades, s'unten amb una resina termoendurible i es conformen per premsatge. Malgrat que les propietats mecàniques són baixes, permet aprofitar fins el 90 % de la fusta dels arbres (50% en les peces serrades). Taula 14.14 Fustes Fustes toves Fustes fortes Nom de l'arbre Pi blanc Avet Roure Faig Freixe Propietats físiques Densitat específica Mg/m (1) 30,35/0,38 0,37/0,39 0,60/0,68 0,56/0,64 0,55/0,60 Propietats mecàniques Resistència flexió MPa 33/68 41/68 58/106 60/104 66/105 (2) Mòdul elastic. flexió GPa 8,3/10,2 8,1/10,5 8,7/12,5 9,5/12 10/12 (2) Resist. compres. MPa 17/35 20/41 25/52 25/50 28/52 (2)(3) Resist. compres. MPa 1,3/3,3 1,9/3,7 4,7/7,5 3,8/7 4,7/8,1 (2)(4) Resist. cisallam. MPa 4,7/7,3 5,3/7,7 8,7/14 9/14 9,5/13,4 (2)(3) Propiet. tecnològiques Cost Pta/kg 50÷60 - - - - Contingut humitat %62/148 98/160 64/78 55/72 46/44 (5) Contracció radial/tang. %2,1/6,1 3,3/7 5,6/10,5 5,5/11,9 4,9/7,8 Contracció volumètrica %8,2 9,8 16,3 17,2 13,3 La densitat específica (estructura de la fusta, sense aigua): CH=30% / CH=12%; CH= 30% / CH=12%; (1) (2) Direcció paral·lela a la veta (o gra); Direcció perpendicular a la veta (o gra); CH fusta verda: cor / albeca (3) (4) (5) © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.5 CERÀMIQUES 140 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 14.5 Ceràmiques Introducció Les ceràmiques són materials inorgànics de composició fixa, units per enllaços iònics o covalents, constituïts per metalls i no metalls, que poden tenir una gran diversitat d'estructures cristal·lines. El seu nom prové del terme grec keramikos, que significa "cremat", atès que el procés normal d'obtenció d'aquests materials demana un tractament tèrmic o una cocció a temperatura elevada. Les propietats més destacades de les ceràmiques més habituals són: a) Densitat relativament baixa (2,20÷5,60 Mg/m ); b) Dilatació tèrmica molt baixa 3 (0,5÷15 µm/m·K), que redunda en una bona estabilitat dimensional; c) Conductivitat elèctrica baixa (fora d'algunes ceràmiques conductores, com el grafit) i conductivitat tèrmica també baixa (entre la dels metalls i la dels polímers), ja que no disposen d'electrons lliures; d) Rigidesa (60÷460 GPa) i duresa (350÷3000 HK) molt elevades; e) Resistència mecànica moderadament alta (60÷850 MPa); f) Tenacitat i ductilitat baixes; g) Resistència química molt elevada a causa de l'estabilitat dels enllaços químics forts. h) Les temperatures de fusió són molt elevades (2000÷4500EC) i, generalment, també ho són les temperatures de servei. Les ceràmiques inclouen una gran diversitat de materials utilitzats en una gran varietat de sectors econòmics: els productes estructurals derivats de l'argila (maons, rajoles, teules) i els ciments en la construcció; les porcellanes (vaixelles, sanitaris); les ceràmiques refractàries (revestiment de forns); les ceràmiques abrasives (moles i elements abrasius); els vidres (portes, finestres, parets, claraboies, vasos i ampolles, lents); i les ceràmiques d'enginyeria (peces estructurals de les màquines, coixinets, segells, aïllaments tèrmics i elèctr ics). compostos, ja sigui com a fibres de reforç (vi-dre, carboni), com a partícules (cermets, materials compostos obtinguts per sinterització entre una ceràmica i una matriu de metall que proporciona tenacitat al conjunt; un d'ells és la widia) o com a veritables materials compostos de ceràmica-ceràmica (fibres i matriu). A continuació s'analitzen els dos grups de materials ceràmics que tenen una incidència més important en el disseny de màquines: els vidres i les ceràmiques d'enginyeria. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.5 CERÀMIQUES C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 141 Vidres Constitueixen un grup de materials ceràmics, amorfs i transparents, de gran importància pràctica (finestres, òptica, recipients, elements elèctrics) formats per combinacions de diversos òxids, el principal dels quals és l'òxid de silici (SiO ), mentre que d'altres (Na O, KO, CaO, BaO, MgO, Al O, BO, PbO) 22 2 2 3 2 3 entren en diferents proporcions segons el tipus de vidre. Propietats Els vidres són materials durs i fràgils, de resistència a tracció moderada (molt més resistents a compressió) i de mòdul d'elasticitat semblant al de l'alumini. Mals conductors de la calor i de l'electricitat, però de bones propietats dielèctriques (alguns són excel·lents) i de gran resistència a l'atacs químic. També es distingeixen per ser molt impermeables. El comportament tèrmic dels vidres és particular, ja que no presenten una temperatura de fusió definida en la qual el material es transforma de líquid a sòlid. Hi ha, en canvi, una temperatura de transició vítria, T, marcada per un g canvi de pendent en la corba de volum específic (inversa de la den-sitat), per sota de la qual el material es considera que és un vidre i per damunt, primer un líquid sobrerefredat i després un líquid. A la pràctica es distingeixen quatre temperatures d'interès per a la fabricació, transformació i utilització del vidre, que, en ordre decreixent, són: a) Punt de treball (viscositat aproximada de 1000 Pa·s), per sobre del qual el vidre es pot deformar plàsticament; b) Punt d'ablaniment (visco-sitat de 4·10 ), en què el 6 vidre es pot manipular sense produir deforma-cions significatives; c) Punt de recuita (viscositat de 10 ), en el qual la difusió atòmica és suficient per a 12 produir en un temps breu prefixat (¼ hora) l'alliberament de tensions; d) Punt de deformació, (viscositat 3·10 ) en què es produeix la fractura abans que la 13 deformació (la temperatura de transició vítria és més alta que aquest punt). Fabricació i productes Transformació Les peces i els elements de vidre es poden fabricar per mitjà de diferents procediments, alguns dels quals guarden gran similitud amb els descrits per als plàstics: a) Laminació en calent. Procediment per a fabricar làmines planes de vidre gruixut; s'aboca el vidre en una taula de manera que forma una capa que és laminada i estirada per corrons; b) Estiratge vertical. A partir del material © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. 14 MATERIALS NO METÀL·LICS 14.5 CERÀMIQUES 148 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) (especialment als àcids), però és fràgil i el seu cost és unes tres vegades més elevat que el de l'alúmina. S'utilitza com a reforç de fibra en materials compostos de matriu metàl·lica o ceràmica. Nitrur de silici, Si N 3 4 El nitrur de silici es dissocia per damunt dels 1800EC, fet que ha donat origen a diversos processos de fabricació: a) Si N enllaçat per reacció: després de 3 4 donar la forma inicial a unes pólvores de silici-metall per mitjà dels procediments habituals, es nitrura en una atmosfera de nitrogen abans de la sinteri tzació. pocs canvis dimensionals entre la peça compactada i la sinteritza-da, però, per a facilitar la nitruració, cal una porositat d'un 10% que repercuteix en la resistència mecànica i en l'oxidació a elevades temperatures, sensiblement menors que les d'altres caràmiques d'enginyeria. b) Si N premsat en calent: les peces, necessària- 3 4 ment de formes molt simples, es fabriquen per sinterització a uns 1700EC a una pressió d'uns 14 MPa (com-pactació pròxima al 100%) i s'aconsegueix la resistència més elevada entre les ceràmiques d'enginyeria; el cost, però, és molt elevat ja, que la forma final de les peces s'obté per rectificació. Zircònia, Zr O 2 3 La zircònia, amb una capacitat d'aïllament tèrmic excepcional, també es fabrica per mitjà de dos processos: a) Zircònia projectada (recobriments de metalls): immediatament després d'eliminar la capa d'òxid superficial del metall, s'inicia la projecció del material, que canvia gradualment de composició des del metall de base (níquel, crom o alumini) fins a zircònia pura (gruixos d'1÷2,5 mm); aquesta tecnologia s'usa amb èxit en els mo-tors de reacció de la indústria aeronàutica; b) Zircònia parcialment estabi-litzada: quan la zircònia es refreda per sota dels 1170EC experimenta una transformació cristal·lina amb contracció del volum i perill de ruptura; però en combinació amb altres òxids (magnesi, calci, itri) s'obté l'anomenada zircònia parcialment estabilitzada, que no canvia de fase i que aconsegueix una tenacitat elevada; per conformació sota pressió isostàtica (230 MPa), una sinterització parcial posterior, una mecanització i una sinterització final, s'obtenen peces de gran precisió i elevada resistència. Sialons Família de materials similars al nitrur de silici fabricats per mescla de nitrur de silici, sílice, alúmina i nitrur d'alumini. Després de compactar el material mitjançant les tècniques habituals, se sinteritza en nitrogen a 1800EC, tot experimentant una contracció del 20%. S'utilitza en eines de tall i s'han fet proves en components de motors d'explosió. Sembla que, com a materials estructurals, presenten avantatges respecte al Si N. 3 4 © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. BIBLIOGRAFIA C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) 149 Bibliografia AMSTEAD, B.H.; OSTWALD, PH.F.; BEGEMAN, M.L. [1987] Manufacturing Processes. John Wiley & Sons, Nova York. ASHBY, M.F. [1992] Materials Selection in Mechanical Design. Pergamon Press, Oxford. ASM HANDBOOK COMMITTEE [1990] Metals Handbook. Volume 1. Properties and Selection: Irons, Steels, and High-Performance Alloys (desena edició). ASM International, Metals Park, Ohio (EUA). ASM HANDBOOK COMMITTEE [1990] Metals Handbook. Volume 2. Properties and Selection: Nonferrous Alloys and Special-Purpose Materials (desena edició). ASM International, Metals Park, Ohio (EUA). ASM [1985] Metals Handbook. Volume 8. Mechanical Testing (novena edició). ASM International, Metals Park, Ohio (EUA). AVNER, S.H. [1979] Introducción a la metalurgia física. McGraw-Hill, México. CAHN, R.W.; HAASEN, P.; KRAMER, E.J. (editors) [1992] Materials Science and Technology. Constitution and Properties of Steels (Vol 7). VHC Verlagsgesellshaft, Weinheim (Alemanya) i Nova York. CALLISTER JR, W.D. [1996] Introducción a la ciencia e ingeniería de los materialses. Editorial Reverté S.A., Barcelona. CARTER, G.F.; PAUL, D.E. [1991] Materials Science & Engineering. ASM International (EUA). CRANE, F.A.A.; CHARLES, J.A. [1984] Selection and Use of Engineering Materials. Butterworth & Co. (Publishers) Ltd., Londres. CRAWFORD, R.J. [1990] Plastics Engineering (2a edició). Pergamon Press, Oxford. DI CARPIO, G. [1987] Los aceros inoxidables. S.A. EBRISA (Grupinox), Barcelona. DOMININGHAUS, H. [1992] Plastics for Engineers. Materials, Properties, Applications. Hanser Publishers, Munic. DORLOT, J.M.; BAÏLON, J.P.; MASOUNAVE, J. [1986] Des matériaux (2a edició). © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998. BIBLIOGRAFIA 150 C. RIBA i ROMEVA, Disseny de màquines IV. Selecció de materials 2 (TEM-UPC, 1997) Éditions de l'Éscole Polytechnique de Montréal, Montreal. FONTANA, M.G. [1987] Corrosion Engineering (3a edició). McGraw-Hill International Editions, Nova York. FOREST PRODUCT LABORATORY [1989] Handbook of Wood and Wood-based Materials for Engineers, Architects, and Builders. Hemisphere Publishing Corporation, Nova York. GNAUCK, B.; FRÜNDT, P. [1989] Iniciación a la química de los plásticos. Hanser Editorial, Barcelona. HELLERICH, W.; HARSCH, G.; HAENLE, S. [1989] Guía de materiales plásticos. Propie-dades, ensayos, parámetros. Hanser Editorial, Barcelona. HOFMANN, W. [1989] Rubber Technology Handbook. Hanser Publishers, Munic. HUFNAGEL, W. (editors) [1992] Manual del aluminio. Editorial Reverté, Barcelona. MAÑÀ I REIXACH, FRUITÓS (editors) [1989] Fustes per a la construcció. Propietats, macrostructura i microstructura. ITEC (Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya), Barcelona. MORTON, M. [1981] Rubber Technology. Robert E. Krieger Publishing Company, Malabar (Florida, EUA). RICHARDSON, D.W. [1992] Modern Ceramic Engineering. Properties, Processing and Use in Design. Marcel Dekker, Inc., Nova York. SAECHTLING, H. [1992] International Plastics Handbook for the Technologist, Engineer and User. Hanser, Munic. SHACKELFORD, J.F. [1985] Introduction to Materials Science for Engineering. Macmillan Publishing Company, Nova York. SMITH, W.F. [1993] Fundamentos de la ciencia e ingeniería de materiales (2a edició). McGraw-Hill, Madrid. VIDAL DE CÁRCER, M. [1984] Cauchos y elastómeros. Editado por el autor (impreso por I.G. Manual Pareja), Barcelona. © Els autors, 1998; © Edicions UPC, 1998.