Romànic d’Hostalric, Sant Feliu de Buixalleu i Breda (Montseny)

Catàleg exposició Romànic Hostalric, Sant Feliu de Buixalleu i Breda (Montseny) 7 de gener a 7 de febrer de 2024 Domus – Can Llensa Hostalric Oscar Farrerons Vidal Pròleg Aquests primers dies de l’any 2024 tenim la possibilitat de visitar a la Domus l’exposició de l’Òscar Farrerons sobre el Romànic del Montseny. Una oportunitat per fer un salt en el temps i endinsar-nos en la història més llunyana del nostre entorn. Una històrica que ha s’ha mantingut viva davant de totes les inclemències del temps i daltabaixos històrics. I que a dia d’avui ens permet entreveure, una mica, com es vivia i com s’estructurava el massís i els seus voltants en aquelles èpoques. Hostalric no té a dia d’avui vestigis romànics importants. En va tenir, com a tot el país, però va ser la importància que va adquirir en les èpoques posteriors la que no va permetre la conservació d’aquest ric patrimoni. Substituït per importants construccions medievals i modernes. Tot i així ens sentim hereus d’aquesta història. La història de les parets gruixudes, les obertures petites i les construccions minimalistes, sovint poc decorades a dia d’avui de les edificacions romàniques. La història de poca lluny després d’una època romana esplendorosa. Però que malgrat tot ha arribat fins a dia d’avui. És important la feina que ha fet l’Òscar, de recerca, catalogació i divulgació d’aquest patrimoni. Com la d’altres investigacions que ha dut a terme. I que ens permeten vincular-nos encara més amb el massís i el que hem sigut. Nil Papiol, Alcalde Hostalric, gener 2024 Romànic al Montseny El Montseny ha estat un massís poblat des de temps immemorial. En el període ibèric es comencen a ocupar de manera estable els turons, com podem constatar a Montgrós (el Brull) i Montclús (Sant Esteve de Palautordera); mentre que en l’època romana el poblament s’estabilitza al voltant de la Via Ausa (al voltant del riu Congost) i la Via Augusta (al Vallès) principalment. Però és a l’Edat Mitjana quan es generalitzen els establiments interiors al Montseny, d’una manera dispersa per tot el territori, quan s’intensifica l’explotació dels recursos naturals. Al segle X s’inicia una expansió demogràfica propiciada pel desenvolupament de la producció agrícola, gràcies a l'extensió dels conreus en noves terres, al perfeccionament de l'utillatge agrícola i a la millora dels recursos hidràulics. La generació d'excedents afavorí la creació d'una economia d'intercanvi. A les darreries del segle X s’inicia la construcció d’esglésies repartides per tot el territori montsenyenc, fixant aquesta població que s’ha llençat a la colonització del massís. La característica principal d’aquestes esglésies és la solidesa que ha permès que arribin fins als nostres temps. El període romànic és pot definir, aproximadament, des de finals del segle X fins a inicis del XIII, de manera que sota aquesta denominació podrem trobar edificis de característiques diferents, de perfeccions variades, i també més o menys conservades, ja sigui pel seu manteniment o perquè a vegades la puixança del poble les feu reconstruir per bastir-hi a sobre esglésies més adients als gustos de l’època. A Catalunya, el romànic sempre ha estat un art apreciat, des dels orígens amb Pau Piferrer, Lluís Domènech i Montaner, Elies Rogent, Josep Gudiol, i sobretot per Josep Puig i Cadafalch, que va sintetitzar al 1920 l’essència del romànic a Catalunya en un petit llibret titulat “L’arquitectura romànica a Catalunya” que acumulava la pròpia experiència de camp i els seus coneixements internacionals. L’obra magna del romànic català està recollida en dos moments especials a la Catalunya del segle XX, als anys 30 també signada per Puig i Cadafalch (autor, juntament amb Antoni de Falguera i Josep Goday, dels 4 volums de “L’arquitectura romana a Catalunya”, patrocinat per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1934), i als 80-90 per historiadors de la talla del montsenyenc Antoni Pladevall i Font (codirector, amb Jordi Vigué, de l’extraordinària “Catalunya Romànica”, 27 volums editats per Gran Enciclopèdia Catalana entre 1980 i 1998). Les esglésies romàniques del Montseny són senzilles, a vegades força humils, amb uns trets comuns del romànic que es solen repetir, com la orientació a l’est de l’absis, l’accés amb porta i arc de mig punt pel costat migdia, els capitells amb elements vegetals, i algunes petites decoracions amb escacs, trenes, mitges esferes, i arcuacions. En la majoria dels casos les naus estan cobertes amb volta de canó i/o voltes d’aresta, que els principals historiadors del romànic internacional han identificat com l’element més significatiu, però també hi ha algun temple amb coberta d’encavallades de fusta. Tot això és més o menys visible en funció que l’església hagi mantingut l’estat actual o hagi “evolucionat” seguint els estils de l’època. Però hi ha una característica que no s’ha perdut quasi mai, un qualitat única que tothom gaudeix però que sols alguns perspicaços autors han sabut observar adequadament. L’element que caracteritza la construcció romànica al Montseny és la implantació al lloc. Cap església romànica del Montseny està emplaçada de manera atzarosa, com no podia ser de cap altre manera, quan el fet de bastir l’església suposava la “conquesta” del terreny. Totes elles tenen una situació especial al lloc, ja sigui perquè estan en el punt culminant d’un turó que els permet controlar l’entorn, per ser al centre de la plana a treballar, el lloc de trobada del masos del poble, dins d’un inexpugnable castell, a preu del camí ral o a tocar la riera. La seva situació ha fet que avui el paisatge sigui irrecognoscible sense elles, de la mateixa manera que el seu hipotètic desmuntatge i trasllat a un altre lloc perdien part de la seva ànima. Hostalric Malgrat la gran importància històrica de la vila d’Hostalric, el seu terme municipal és el més petit de la comarca de la Selva, amb sols 3.4 Km2. En canvi, com que la població arriba als 4.400 habitants la seva densitat és la més elevada. Malgrat que Hostalric no forma part del Parc Natural Reserva de la Biosfera del Montseny, si que pertany a la subcomarca del Baix Montseny (sense reconeixement oficial), i sempre ha estat una vila molt associada al Montseny. Hostalric limita al nord amb el municipi de Sant Feliu de Buixalleu, a l'est amb Massanes, i al sud amb Fogars de la Selva. El seu punt de més altitud és el castell, a l’entorn del qual gira la història local, i del qual també parlarem del seu inici romànic, juntament amb les fortificacions de la vila. Hostalric va ser a l'antiguitat zona de pas obligatori en la ruta nord-sud, i d’aquí li ve la importància històrica. S’ha localitzat al castell restes ibèriques, i el lloc també va ser important en l’època romana pel pas de la via Augusta. La primera referència documental d'Hostalric és del 1106, en un document on Guerau Ponç, vescomte de Cabrera, jura fidelitat a Ramon Berenguer III de Barcelona. Els vescomtes de Cabrera van convertir la vila d'Hostalric en la capital administrativa dels extensos territoris del seu vescomtat. Al segle XIII Hostalric es consolidà. El 1242 el rei Jaume I el Conqueridor atorgà al vescomte de Cabrera el privilegi de celebració de mercat, i l'any següent, el vescomte Guerau V de Cabrera va concedir carta de poblament als habitants d'Hostalric. El castell ha estat sotmès a força vicissituds, per exemple, els francesos van ocupar la població i el castell al 1694, però el varen abandonar (destruït) un any després. Durant la Guerra de Successió, un cop conquerida la vila per les tropes borbòniques, Felip V va ordenar la construcció de l'actual castell i la reconstrucció de les muralles. Durant la guerra del Francès (1808-1814), Hostalric va ser protagonista en les seves hostilitats cap a les tropes napoleòniques. Els francesos van intentar conquerir el castell algunes vegades. El 7 de novembre de 1809 la vila va ser saquejada i incendiada, i el gener de 1810 els francesos van prendre la vila i s'inicià el setge. Durant aquest temps el coronel Estrada, que governava el castell, va rebre quatre comunicacions intimant-lo a la rendició, però totes van ser omeses. Després de quatre mesos de setge i més de 4.000 bombes caigudes sobre la fortalesa, la situació era cada vegada més crítica. Començaven a escassejar els aliments i la meitat dels combatents estava ferit. El 12 de maig el coronel Estrada i tota la guarnició útil va fugir de la fortalesa, obrint-se pas entre l'enemic. A Hostalric hi ha moltes festes tradicionals, com la Fira i Mercat Medieval que se celebra en el cap de setmana de Pasqua, la festa gegantera del cap de setmana més proper a l'1 de maig, i la fira de Sant Miquel que se celebra l'últim cap de setmana de setembre. La Festa Major té lloc el primer cap de setmana de juliol. Recinte emmurallat i castell d’Hostalric De l’originari recinte emmurallat d'Hostalric, iniciat al segle XIII, es conserven 600 metres, concentrats als trams nord i oest de la vila. L’espectacular portal de Barcelona (segle XIV), es troba protegit per la torre de l'Ararà. Des d'aquest portal fins a la plaça dels Bous (on hi havia el portal de Girona), trobem altres torres originals: dels Bous, dels Cabrera, d'Arenes, Baylina, d'en Caís i finalment la torre Tuies Negres. Quasi totes les torres són semicilíndriques amb merlets. La torre de l’Ararà, al ser una de les mes importants era la més alta d’aquest sector (22 metres), inclús es creu que tenia altres pisos de fusta afegits. El portal de Barcelona és una reconstrucció de l'any 1969 que va desplaçar lleugerament la seva situació. Un tram de la muralla oest i la torre de l’Ararà d’Hostalric. (Foto Farrerons, novembre 2023) La torre dels Frares (segle XII), situada al sud del conjunt emmurallat, té un volum i altura major que la resta, donada la importància defensiva que tenia. Arriba als 33 metres d'alçada, i estava organitzada internament en tres plantes cobertes per volta de cúpula (la primera planta era la cisterna, la segona era on estaven els soldats, i la tercera el magatzem de queviures i armament). L'accés a la torre es feia per la planta intermèdia a través d'una porta oberta sobre el camí de ronda de la muralla, i des d'aquí, a través d'una escala de caragol embeguda al mur, s'arribava a la part superior. Avui en dia s’hi accedeix per una escala de cargol exterior que envolta la torre. Antoni Cavallé opinava (1991) que “pel tipus de parament molt irregular, malgrat les diferents fases de construccions i reparacions, entenem que el recinte emmurallat és bàsicament una obra del segle XIV, la qual degué reaprofitar i respectar, segurament, la línia defensiva dels segles XII i XIII. A tot estirar podríem plantejar la possibilitat que la torre dels Frares i tot el seu conjunt fos una obra del segle XIII, ja que defuig el tipus de tècnica constructiva i l’estructura emprada en la resta.” La construcció originària del castell d'Hostalric, d'època medieval, no es conserva, ja que va ser enderrocada pel duc de Noailles el 1695. Malgrat que l'any següent es va reconstruir, (segons plànol de Josep Chifrion), el castell original va ser novament destruït el 1697 pel príncep Darmstadt. El 1716 es va iniciar la construcció de l'actual fortalesa, per part del general Verboom a les ordres de les tropes borbòniques. Des de juny de 1963, el conjunt del recinte emmurallat i el castell d’Hostalric consten protegits a com a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Invarquit) com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) amb el número de registre 138-MH Sant Feliu de Buixalleu Sant Feliu de Buixalleu és un municipi de la comarca de la Selva, que té un topònim documentat al segle XI com Bursoleu o Bursolevi. En els fogatges del segle XV surt anomenat Boixalleu i al segle XVI Bosseleu. En els primers censos del segle XIX es va registrar la variant escrita Buxalleu. El 1937, en el context de la Revolució, es va canviar a Buixalleu de la Selva, recuperant el franquisme el nom de San Feliu de Buxalleu, no canviat fins a la dècada del 1980. El topònim Buixalleu, segons alguns estudiosos, podria provenir de l'àrab al-bursa, «lloc pelat». El seu extens terme municipal de 62 km2 limita amb Santa Coloma de Farners a nord, Riudarenes i Massanes a l’est, Hostalric i Fogars de la Selva a sud, Sant Celoni a sud-oest, Breda i Riells i Viabrea a ponent, i Arbúcies a nord-oest. La part sud i central del terme estan travessades per la riera d’Arbúcies, mentre que el nord és més muntanyós. Sols una petita zona del ponent central del municipi pertany al parc natural del Montseny, al voltant de Montsoriu. La població del terme és de 800 habitants, que es concentren sobretot als nuclis meridionals: Gaserans en gran mesura i Grions en menor terme, més que no pas al cap de municipi (Sant Feliu). A més del castell de Montsoriu, monument compartit amb Arbúcies, els llocs d’interès del municipi són les esglésies parroquials de Sant Feliu de Buixalleu, de Sant Llorenç de Gaserans, i de Sant Gabriel de Grions (segle XVII), l’ermita de Sant Segimon del Bosc (documentada al segle X i modificada al començament del segle XVI), l’ermita de Santa Bàrbara (segle XVI), i el Gorg d'en Perxistor on, segons la tradició, el 5 de desembre de 1082 hi fou assassinat el comte de Barcelona Ramon Berenguer II, Cap d'Estopes, a mans dels seu germà Berenguer Ramon II, el Fratricida. En aquest catàleg exposarem el romànic de les esglésies de Sant Feliu i Sant Llorenç, de l’ermita de Sant Segimon del Bosc, i del castell de Montsoriu amb les restes de la petita capella de Sant Pere. Sant Llorenç de Gaserans Dins de la modèstia general del romànic montsenyenc, alguns temples destaquen per una senzillesa encara més nua, com Sant Llorenç de Gaserans, pertanyent a l’àrea rural del terme municipal de Sant Feliu Buixalleu, una zona planera redós de tranquil·litat, cosa que sembla difícil de creure si pensem que estem a poc més d’un quilòmetre del brogit de la C-35, l’AP-7 i el pas constant dels trens regionals, rodalies, de mercaderies de tot tipus, i de l’AVE. La simplicitat original romànica encara es pot apreciar a l’exterior de l’absis semicircular, en la base del campanar i en les decoracions del mur a migdia, elements tots que es conserven de la primigènia construcció romànica. Per Josep Maria Recarens (1991): “podem suposar que les dues façanes laterals i l’absis devien ésser decorades de cap a cap per grups d’arcuacions llombardes separats per lesenes”. La façana principal actual té un coronament d'estil barroc, amb porta d'entrada quadrada i llinda monolítica. Sobre la porta d'entrada, hi ha una fornícula amb el sant patró a qui està dedicada l’església i un ull de bou amb vitralls. La data de 1086 és considerada la primera consagració de l’església de Sant Llorenç de Gaserans pel bisbe de Girona Berenguer Guifré, però al 1038 ja hi havia una església en aquest lloc (com s'indica en l'acta de fundació del monestir de Breda). La reforma del segle XIX afegí els elements barrocs que es poden veure sobretot a la portalada principal. L’església Sant Llorenç de Gaserans consta protegida a l’Invarquit com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) amb el número de registre 4421-I, des de maig de 1980. Castell de Montsoriu - Sant Pere de Montsoriu Les restes de la primitiva capella de Sant Pere es troben al recinte preromànic del castell de Montsoriu, considerada una de les fortaleses millors i més ben conservades de Catalunya, i sens dubte la més emblemàtica del Montseny. El castell és un conjunt fortificat amb tres etapes ben definides: preromànica, romànica i gòtica. Actualment el castell, al capdamunt del turó homònim, limita els termes municipals d’Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu. Al castell de Montsoriu es conserven les restes de tres capelles, la preromànica es troba situada en el recinte sobirà i només són visibles les restes de l'absis en perfil de ferradura i part de la porta d'entrada també amb arc ultrapassat. Aquesta capella va estar en ús Campanar església de Gaserans. (Foto Farrerons, maig 2022) Bibliografia ASSOCIACIÓ DE TURISME LA SELVA. (2019). El Romànic religiós. http://www.laselvaturisme.com/rutes-culturals/ruta-4-el-romantic-religios (consulta: desembre 2023). BOLÒS, Jordi; MARTÍ, Maria Lourdes. (1991). Catalunya Romànica, volum V. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/castell-de-montsoriu-arbucies (consulta desembre 2023). BURON, Vicenç. (1980). Esglésies romàniques catalanes, guia. Artestudi edicions. CAVALLÉ, Antoni; OLIVART, Rosa Maria. (1991). Catalunya Romànica, volum V. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/vila-fortificada-dhostalric (consulta desembre 2023). COMAS i DURAN, Pere. (1994). Esglésies i ermites del Montseny. Casal de Cultura Doctor Daurella, Cardedeu. FARRERONS VIDAL, Oscar. (2019). Esglésies romàniques i paisatge al Montseny selvatà. Unes reflexions. Quaderns de la Selva 31, p. 195-203. FARRERONS VIDAL, Oscar. (2022). Dos temples dedicats a Sant Segimon al Montseny. Sant Feliu Diu, 52 p. 30-33. http://hdl.handle.net/2117/375490 FARRERONS, Oscar. (2020). Romànic i Montseny. Editorial Omniabooks. http://hdl.handle.net/2117/346946 GRANELL, Enric; RAMON, Antoni (2006). Lluís Domènech i Montaner. Viatges per l’arquitectura romànica. Col·legi Arquitectes Catalunya. ISBN: 9788496185760. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Castell de Montsoriu. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/551 (consulta desembre 2023). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Ermita de Sant Segimon del Bosc. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/27000 (consulta desembre 2023). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de Sant Llorenç de Gaserans https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/27007 (consulta desembre 2023). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de Sant Feliu de Buixalleu. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26999 (consulta desembre 2023). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de Santa Maria de Breda. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26684 (consulta desembre 2023). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Monestir de Sant Salvador. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26681 (consulta desembre 2023). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Muralla i castell d’Hostalric. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/147 (consulta desembre 2023). PAGÈS D’URSO, Mariano (2018). Imatges del romànic del Montseny. Editat i maquetat per l’autor. PAGÈS ROVIRA, Josep. (2015). Itineraris romànics pel voltant del Montseny, els campanars llombards. Monografies del Montseny 30, p. 247-262. PAGÈS ROVIRA, Josep. (2018). Itineraris romànics pels voltants del Montseny III. Monografies del Montseny, 33, p. 55-64. PATRONAT CASTELL DE MONTSORIU (2019). http://www.montsoriu.cat (consulta: desembre 2023). PLADEVALL, Antoni. (1991). Catalunya Romànica, volum V. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-pere-del-castell-de-montsoriu- arbucies (consulta desembre 2023). PUIG i CADAFALCH, Josep. (1920). L’arquitectura romànica a Catalunya. Petits grans clàssic de la història de Catalunya. Editorial Base (facsímil 2016). PUJOL i MAS, Andreu. (2013). 1968: Per molts anys, Breda! Monografies del Montseny, 28, p. 79-89. RECARENS, Josep Maria et altri. (1991). Catalunya Romànica, volum V. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-salvador-de-breda (consulta desembre 2023). RECARENS, Josep Maria; CHICOTE, Juli. (1991). Catalunya Romànica, volum V. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-llorenc-de-gaserans-sant-feliu-de- buixalleu (consulta desembre 2023). RECARENS, Josep Maria; CHICOTE, Juli. (1991). Catalunya Romànica, volum V. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-feliu-de-buixalleu-0 (consulta desembre 2023). RECARENS, Josep Maria; CHICOTE, Juli. (1991). Catalunya Romànica, volum V. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-segimon-del-bosc-sant-feliu-de- buixalleu (consulta desembre 2023). RECARENS, Josep Maria; GALIMANY, Manuel. Catalunya Romànica, volum V. https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-breda (consulta desembre 2023).