Narrativa dels espais convergents : la natura com a ésser regularitzador de les ciutats

NARRATIVA DELS ESPAIS CONVERGENTS La natura com a ésser regularitzador de les ciutats Sergio Quiñones Cairampoma NARRATIVA DELS ESPAIS CONVERGENTS La natura com a ésser regularitzador de les ciutats Treball Final de Grau Gener 2024 Estudiant Sergio Quiñones Cairampoma Tutora Erica Sogbe Grau d’Estudis en Arquitectura Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès Universitat Politècnica de Catalunya Índex 1. Introducció 1.1 Motivació 9 1.1 Metodologia 10 2. La ciutat actual 2.1 La ciutat collage de C.Rowe 13 2.2. La ciutat genèrica i l’espai-brossa de R.Koolhaas. 15 2.2.1. La ciutat gènerica 15 2.2.2. L’espai-brossa 16 2.3 La possibilitat d’una arquitectura absoluta per P. V. Aureli 18 3. Natura i cultura 3.1 Relació de convivència 26 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elizabeth K.Meyer 4.1 Paisatge Híbrid 33 4.2. Diagrama de Klein 34 4.2.1. L’espai articulat 36 4.2.2. L’espai figurat 38 4.2.3. El jardí mínim 40 4.3. Teoria Final 42 5. Cas d’estudi: El parc de la Villette, OMA 5.1. El concurs 48 5.2. El projecte 50 5.3. La segona fase 56 5.4. El projecte en la realitat 59 6. Conclusions 61 7. Bibliografia 65 7 1. Introducció 1.1. Motivació 1.2. Metodologia 9 A mesura que avançava el grau, les meves inquietuds sobre la ciutat i la societat s’alimentaven a través dels projectes i les lectures que feia. Escoltava que teníem un compromís cap a la ciutat i cap al nostre propi desenvolupament com a persones. En certa manera observava que potser existia una pèrdua d’identitat mútua. A través del llibre de Pier Vittorio Aureli, The possibility of an absolute architecture1, vaig poder orientar aquesta inquietud. Veia que faltava un lligam entre les diferents capes que componen la ciutat. I considerava que nosaltres mateixos, les persones, també ens hem desviat del camí. Ens hem anat allunyant d’allà on pertanyem, la natura. Hem adoptat un paper d’éssers superiors, oblidant-nos, d’ella, i ara, quan més la necessitem, no la trobem. Per això, ha sorgit aquest treball, el qual es promou per la voluntat d’intentar entendre com podem coexistir la natura, la ciutat i les persones en un mateix ambient. Fent valdre les diferències i virtuts de les tres. Així doncs, davant l’oblit de la naturalesa, l’objectiu principal del treball serà entendre la composició espacial d’aquesta davant la dinàmica evolutiva constant de les ciutats. 1.Introducció 1.1 Motivació 1. Aureli, P. V. (2011). The possibility of an absolute architecture. MIT Press. 1110 L’exercici s’estructura en tres blocs teòrics i un darrer, que abraçarà la part pràctica del treball. El primer bloc parteix d’una anàlisi temporal sobre la ciutat actual a partir d’algunes de les produccions teòriques més rellevants des del 1978 fins als nostres dies. Sense voler fer una crítica o una ampliació de les teories suggerides, es valoren els punts més incandescents d’elles per donar lloc a una visió de com veiem i valorem la ciutat. Els autors proposats són Colin Rowe i Fred Koetter, Rem Koolhaas i Pier Vittorio Aureli. Posteriorment, s’enllaça aquesta qüestió amb un relat més sociològic en què es formulen un seguit d’inquietuds sobre la relació de la natura i la cultura, que comprometen les qüestions més disciplinàries del tercer bloc amb les idees d’Elizabeth K. Meyer en el seu assaig The expanded field of landscape architecture2, on reivindica el paper del paisatgisme per a la conformació de la natura amb la ciutat. Finalment, en el quart bloc, s’estudiarà la proposta d’OMA en el concurs del Parc de la Villette a París, que tracta un marc projectual diferent del de l’època i reflecteix allò que s’intenta transmetre amb el discurs del treball. S’explicarà i es reproduirà la proposta d’OMA, a través d’un discurs produït per imatges que permeten visualitzar la teoria emmarcada en el recorregut del projecte. Aquest treball s’escriu adoptant un to reflexiu i crític. Paraules clau: coexistència; convergència; heterogeneïtat; tecno-natura; híbrid; buit; ple; adaptabilitat; memòria històrica; natura; cultura; persones. 1.Introducció 1.1 Metodologia 2. La ciutat actual 2.1. La ciutat collage de Colin Rowe 2.2. La ciutat genèrica i l’espai-brossa de Rem Koolhaas 2.3. La possibilitat d’una arquitectura absoluta de Pier Vittorio Aureli 2. Meyer, E.K. (1997). The expanded field of Landscape architecture. En: George F. Thompson and Frederick R. Steiner, Ecological design and planning, John Wiley&Sons, INC. New York. 1312 En la contemporaneïtat, les ciutats emergeixen com uns organismes complexos que són el resultat de la unió de múltiples cultures i experiències. Podem parlar d’una ciutat heterogènia; una ciutat que està constituïda per capes que se superposen i manifesten una sensació de ‘collage’, que, a mesura que passa el temps, es fa més latent. Una condició que ha estat produïda arran dels diversos moviments sociopolítics i avenços tecnològics dels darrers segles. Aquests fets han desencadenat una pluralitat arquitectònica, urbana, econòmica i social. Per l’arquitectura, pels arquitectes i per la societat aquesta situació comporta un repte de gran magnitud. Les ciutats es construeixen amb un sentiment romàntic cap a la memòria històrica, amb la voluntat de mantenir-la i impulsar-la perquè no quedi en l’oblit. De la mateixa manera, sorgeix la inquietud de crear un nou món, una nova forma de fer i pensar, preocupats per la situació mediambiental i geopolítica. Però, la realitat no deixa de ser una altra. Estem condicionats per la conjuntura per la qual es mou el món, el temps i l’especulació. Els espais s’han vist reduïts en llocs sense forma ni funció adequant-se a les necessitats del moment. I no només això, d’altra banda, ens hem trobat amb l’aparició d’uns espais, tant físics com simbòlics, que podem anomenar punts de convergència, que són testimonis de la tensió entre els tres agents que defineixen aquest treball: les persones, l’espai natural i la cultura3, aquesta darrera tractada des del punt de vista de la ciutat. En aquests punts de conflicte a les ciutats és possible detectar l’aparició de certes ‘barreres’ que distorsionen la vivència quotidiana i, per tant, empitjoren la construcció d’un teixit social ferm. Aquests punts mostren unes distopies urbanes que rebaixen la qualitat del paisatge natural i humà, en paral·lel a encarir el desenvolupament de les metròpolis. Aquest capítol pretén reflexionar sobre la situació de les ciutats a partir de tres teories que expliquen i interrelacionen les idees plantejades. 3. Per aquest treball es diferencia la cultura de la ciutat i la ciutat, en si mateixa com a ésser viu, sobre la cultura de les persones. Sent aquesta una discussió antropològica, es mantindrà el debat obert. 2. La ciutat actual 2. La ciutat actual La primera pertany a Colin Rowe i Fred Koetter, i el seu llibre Collage city4, on defineix la ciutat com un teixit format per una composició d’imatges i/o capes dinàmiques en constant evolució, que ens permet entendre el concepte de ciutat heterogènia i com aquesta no para de créixer. Tot seguit, es continuarà amb els textos de Rem Koolhaas, The Generic City5 i l’espai-brossa6, pels quals, l’autor, expressa la pèrdua de valor dels paisatges urbans convertint-se en uns paisatges genèrics mancats d’identitat pròpia. Aquests nous models de ciutat posen èmfasi en la funcionalitat i l’eficiència, suggerint que les ciutats s’han convertit en sistemes intercanviables i manquen de la tradició de la cultura que pertanyen. Aquesta idea s’extrapola en el segon text, en el qual Koolhaas descriu l’entorn urbà contemporani com una seqüència d’espais caracteritzats per l’excés i la falta de coherència. L’autor critica així a l’arquitectura i l’urbanisme per haver-se “venut” al capitalisme i al creixement desenfrenat de les zones urbanes. Finalment, el capítol conclou amb la reflexió respecte del llibre de Pier Vittorio Aureli, The possibility of an absolute architecture7, a través de la idea de com formar la ciutat davant la confrontació dels diferents actors que la formen i com el buit entre aquests ha de ser inestable i, per tant, significa que tingui un moviment permanent, capaç d’acollir la deriva de la ciutat. 4. Rowe, C., & Koetter, F. (1978). Collage city. Cambridge: The MIT Press. 5. Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). The Generic City. En: Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). S, M, L, XL. The Monacelli Press, LLC. Pàg 1239-1264 6. Koolhaas, R. (2002). JunkSpace. October, 100. Pàg 175-190. 7. Aureli, P. V. (2011). The possibility of an absolute architecture. MIT Press. 1514 2.1 La ciutat collage de C.Rowe Aquest llibre publicat l’any 1978 és un assaig que comporta una reflexió crítica sobre el model de ciutat que va sorgir de l’arquitectura moderna. Aquesta acaba amb la definició de la idea de ciutat collage; on la ciutat és un conjunt divers d’estils arquitectònics heterogenis i la seva complexitat, tant social com urbana, promou aquesta composició. Per la finalitat del treball em centraré en els conceptes dels darrers capítols que són més identitaris cap al treball. En el llibre, ja entrat el tercer capítol els autors introdueixen i exemplifiquen la ciutat moderna i la ciutat tradicional.La primera d’elles esdevé una ciutat on l’objecte és invisible, el buit transcendeix per sobre del ple. La ciutat i els edificis havien de venir dotats d’una descontextualització amb l’entorn per poder atorgar-li la llibertat que l’impregna. Mentrestant el buit esdevé l’espai natural. L’any 1933 el CIAM conclou un postulat sobre la definició del que hauria de ser la ciutat moderna, però aquest es veu reduït a mesura que s’impossibilita la seva pràctica. Tant pel context socioeconòmic com pel xoc d’ideologies entre els diferents precursors. En aquest sentit, la planificació de les ciutats es veu alterada per la idea de crear noves centralitats. Els autors tenen dubtes sobre aquest “nou concepte”, ja que els exemples que proposen, el projecte a St. Dié (Fig.1) i la plaça del mercat a Harlow manifesten una modificació dels diversos elements que comporten l’espai del projecte deixant un buit inalterat; que no interacciona amb el ple, i actua com si fos un element residual. A continuació, els autors a partir del concepte de Gestalt, comenten que ambdues ciutats són oposades, una és el buit (blanc) i l’altra és el ple (negre) i continuen amb la comparativa entre elles, però, des d’un enfoc diferent. La ciutat vista com si fos un objecte que necessita un fons i en el cas de no existir tal, aquesta desapareix ja que no té un context. L’analogia es desencadena quan la ciutat moderna encara no s’ha superposat a la ciutat tradicional com al seu fons. Ja que entenen que urbanísticament és més propici mantenir aquest concepte perque és més estable i sensible 2. La ciutat actual 2. La ciutat actual Fig.1 Projecte per al centre de la ciutat de St. Dié, 1946. Plànol de figura-fons. Le Corbusier 1716 al context (l’exemple que proposen és l’ufizzi de Vasari (Fig.2)) envers una estructura col·lectiva i aïllada (l’únite d’habitation de Le Corbusier (Fig.3)). D’altra banda, tenim la ciutat tradicional que la crítica per part dels autors, resideix en les façanes i com no interactuen amb l’espai buit. Esdevenen una frontera entre allò públic i el privat, entre el buit i el ple. De la mateixa manera, el control de l’espai buit implicaria un control del ple, i conseqüentment es reivindicaria una relació de causa-efecte entre aquest control i el context. El Palazzo Borghese és un dels exemples que proposen en aquest sentit. A partir d’aquí, els següents capítols del llibre contemplen la idea d’una arquitectura total. On recrea el concepte de com es podria salvar la ciutat. I no des d’una visió democràtica sinó a partir de la sapiència, de l’ambigüitat i la metàfora. No s’ha de deixar que la ciència ni les persones construeixin la ciutat. Tant el racionalisme com les utopies s’escapen per fer una bona praxi, tot i que, es poden recollir certs estaments. S’ha de buscar en el passat per trobar un model de ciutat adequat per al futur. Des d’aquesta perspectiva, s’introdueix el concepte de ciutat museu de Napoleó I, predecessor a la idea de ciutat collage; París l’any 1830 és l’exemple d’aquest tipus de ciutat, un entorn obert i receptiu al canvi, totalment oposada a la ciutat moderna. Rowe i Koetter, elaboren dues concepcions de la ciutat moderna, la primera, aquella que planteja la ciutat com una unitat, contínua i sistemàtica. I una segona, involucrada amb l’art (prèviament els autors reivindiquen la filosofia de l’art de Picasso) en la qual es defineix com a creació i reutilització d’elements. I per causa, poden tornar a ser el que eren en un principi. Aquesta qüestió és la que portarà als autors a plantejar-se la idea de ciutat collage. Intentar esbrinar, quina és la identitat real de les ciutats, entenen que existeix una pluralitat i interpreten que ha de sorgir una composició d’elements que estan fora de “lloc” dins de l’ambigüitat que altera les ciutats. 2. La ciutat actual 2. La ciutat actual Fig.2 Vista interior de la Galeria degli Ufizzi, Firenze Fig.3 Unité d’Habitation, Marseille, 1952. Le Corbusier. 3130 Aquesta separació situa a les persones fora dels ecosistemes dels quals formen part i reforça una ètica de la terra basada en el control o la porpietat, en lloc de l’associació i la interrelació. (Meyer, E.K., 1997. Pàg 46) [Traducció de l’autor] Observem i actuem des d’una perspectiva de superioritat i no com a iguals. Aquesta visió expressada des del punt de vista de l’objecte modern va adoptar a la natura i en disciplina arquitectònica, el paisatgisme, com a un ésser menor, i es convertia en un objecte, que segons l’autora és: desestructurat, informal, irregular i salvatge en contraposició del la regularitat del món construït. (Meyer, E.K., 1997. Pàg 47) El binarisme és una eina cognitiva, com comentàvem prèviament, que simplifica i estructura la nostra percepció i interpretació dels diversos aspectes, en aquest cas de la relacions natura-cultura i natura-ésser humà. En el moment que separem els oposats, ens permeten identificar les relacions de causa-efecte i establir comparatives, ampliant la comprensió envers a elles. Però aquesta forma de pensament té unes limitacions de comprensió, que erradica la possibilitat d’entendre els grisos i per tant, exclou la capacitat de percebre el món en la seva totalitat. Meyer proposar un canvi de paradigma per poder adequar-nos a la realitat. En adoptar aquestes perspectives sociològiques i filosòfiques, les noves ciutats es poden concebre no sols com a entitats físiques, sinó com a organismes socials complexos que encarnen els valors, narratives i preocupacions dels seus habitants. Aquest enfoc fomenta una comprensió més profunda de la interacció entre allò humà i allò no humà (el món natural). Quan parlem de “allò humà i no humà”, interpel·lem al món construït i les societats (cultura), i en el cas del no humà a la natura. Dos mons oposats però interrelacionats que coexisteixen en el nostre dia a dia. Per l’arquitectura aquesta forma de parlar és un intent per deslegitimar els parells binaris 3. Natura i cultura3. Natura i cultura Després de posar la base teòrica en què plantegem la ciutat actual. Cal que mantinguem una reflexió sobre com interpretem la realitat que ens envolta i, per tant, com a partir d’aquestes idees hem actuat per crear-la. Per fer-ho, ens hauríem de plantejar algunes qüestions. Quina és la forma en la qual els éssers humans pensem? I com relacionem aquests conceptes? Què passaria si plantegem nous paradigmes? Seguiríem amb ciutats genèriques?, o sorgirien noves cultures que, a la llarga, reflectirien la seva identitat amb una arquitectura diferent. Són algunes preguntes que podem respondre i d’altres que quedaran en l’aire a favor de l’opinió personal de cadascú. Com éssers analítics que som, adquirim una interpretació del que ens envolta a través “d’algoritmes”, associem conceptes i accions entre si, sent unes conseqüències de les altres i viceversa. Si quelcom no funciona, tornem enrere per veure si podem adaptar-nos i seguir un altre camí. Això, en la pràctica ho reduïm en la categorització i jerarquització dels elements. En aquest sentit, i com s’ha parlat anteriorment, existeixen tres agents actius que col·laboren en donar forma a la ciutat. Els espais naturals, la cultura i les persones. Tres protagonistes que mantenen una relació complexa, donat que per molt que existeixi aquest pensament més racional, en el dia a dia no hi ha blancs o negres; allò bo o allò dolent, si més no, ens veiem envoltats de situacions que interpel·len al sentit comú per tal d’entendre’ns i coexistir. Per això, cal pensar en com es relacionen, i veure en quins aspectes podem treure avantatge per fer allò que volem, una ciutat ideal. Però aquesta pròpia jerarquització, ha provocat una visió que ens ha limitat. La mateixa llengua ens coacciona a separar conceptes i idees, una separació que en paraules de Elizabeth K. Meyer en The expanded field of landscape architecture: 3.1 Relació de convivència 3332 3. Natura i cultura com dèiem, si ens enfoquem en aquest, perdrem la visió general del contingut i per tant, de la ciutat ideal. Hem de ser capaços de generar uns parells híbrids que permetin una relació menys estricte i més afectiva amb la realitat. La relació entre la natura i la cultura s’escampa arreu nostre i, per conseqüència, han d’establir-se en la mateixa sintonia. Una no pot estar per sobre de l’altra. Les dues són igual de importants pel desenvolupament de les ciutats i per tant, de nosaltres mateixos com a societat. Les cultures evolucionen i es perpetuen davant la memòria col·lectiva, és el nostre llegat i el romantitzem com a tal, donant-li el pes en la projecció de la ciutat. Des de èpoques passades la natura ens ha acompanyat dins de les nostres tradicions i benestar personal, sense ella, el nostre món humà es compromet i cau en decadència. Per això cal retornar-la allà on pertany, al nostre costat. La seva pròpia forma de ser, irracional però estable , comporta un paradigma que permet regular el desenvolupament de les ciutats. Entre la tradició i el futur. És per això, que aquest nou paradigma recau en el paisatgisme com a disciplina que sigui capaç d’elaborar un marc de treball per projectar aquests paisatges híbrids, uns espais que són conseqüència de la convergència entre els espais naturals, la cultura i l’ésser humà. Són uns espais que treballen des del conjunt d’idees i no des de l’oposició d’aquestes. S’alliberen de les limitacions del binarisme i permeten mirar més enllà. Projectant uns llocs de culte que siguin capaços d’interpretar el context en el que s’emmarquen i puguin evolucionar conjuntament amb la ciutat i el seu canvi constant. 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elizabeth K.Meyer 4.1. Paisatge híbrid 4.2. Diagrama de Klein 4.3. Teoria final 3534 4.1 Paisatge Híbrid 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer La visió de Meyer transcendeix tota qüestió de gènere i polític, ella el que pretenia exposar amb aquest assaig era defensar un nou canvi de paradigma envers el paisatgisme. Des de temps passats s’havia relacionat el paisatgisme amb una descripció de personatge secundari, des de una perspectiva binària que interpretava el paisatge i la natura des de un rol femení mentre què la cultura, la ciutat i l’arquitectura un rol masculí, acreditant una designació de la natura com un “altra”, portant-la fora d’aquest marc conceptual cultura-persona. Amb aquesta situació l’autora pretén cap girar aquesta definició conceptual. La llengua ha de canviar i s’ha d’alliberar d’aquestes barreres: L’arquitectura del paisatge ha de poder parlar un llenguatge que, en primer lloc, eviti els binaris i operi en els espais entre els límits de la cultura i la naturalesa, l’home i la dona, l’arquitectura i el paisatge[...] Aquest redescobriment de l’espai entre binaris, l’espai d’híbrids, les relacions i lea tensió, ens permet veure les històries rebudes del paisatge modern com les construccions socials ideològicament motivades que són. [...] L’escletxa entre les persones i la naturalesa serà substituïda pel continuum de la naturalesa humana i la naturalesa no humana. El paisatge com a imatge visual serà substituït pel lloc com a terreny espacial i temporal. (Meyer, E.K., 1997. Pàg 51) [Traducció de l’autor] 4.2. Diagrama de Klein Meyer s’adreça al diagrama de klein (Fig.8) que en el seu dia va utilitzar la historiadora Rosalind Krauss, per poder descriure el paisatgisme. Una descripció que parteix de la base de reconsiderar la relació entre paisatge i arquitectura, el vist i el no vist, el buit i la massa. Del diagrama sorgeixen tres formes d’entendre l’espai, aquests són, l’espai articulat que és l’espai produït entre la trobada de la façana dels edificis amb l’espai obert, el terreny figuratiu que és l’espai compromès amb la topografia i la geologia que interacciona amb la natura humana, entre la massa i el buit; i finalment el jardí mínim que és la interpretació d’una malla en el pla horitzontal que es treballa per crear un paisatge visible sense l’ús de murs. A posteriori, l’autora amplia i exemplifica el significat dels tres. Fig.8 Diagrama de Klein de E.K. Meyer, 1997. 3736 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer 4.2.1 L’espai articulat Aquest tipus d’espai és el que es troba entre la massa i el buit. Just en els seus límits. És un espai que està reprimit perquè és un espai el qual sempre està delimitat amb elements tectònics. És un paisatge que es construeix a partir de la vegetació i de les seves característiques. Són grisos, no parlen de blancs o negres. D’altra manera, aquest espai intrínsec, espai articulat, es transforma en un espai natural no humà, és a dir, la vegetació s’apodera del concepte arquitectònic i gràcies a les seves diverses característiques (diversitat d’espècies, alçada, densitat, estacionalitat...) es generen una sèrie de capes que no corresponen a un parell binari com a tal. El llenguatge, canvia, augmentat el valor de la natura, ja no és un objecte salvatge i dèbil, si més no, es converteix en una eina projectual. (Meyer, E.K., 1997) [Traducció de l’autor] En aquest cas, ens trobem que la forma de representació de l’espai arquitectònic, esdevé una problemàtica per presentar els espais naturals. El buit depèn de la massa. Aquest fet, va promoure la cerca d’una forma de representació diferent per poder observar aquest espais articulats, que treballen en els límits. Un exemple com comenta l’autora és la perspectiva de James Rose dibuixada en els anys 50’ per al seu llibre creative gardens9, amb la qual treballava la transparencia a través dels arbres mantenint la idea que són objectes sòlids, donant a entendre que tenen unes característiques espacials. Un altre exemple de Rose podria ser el plànol del paisatge per l’espai Zheutlin l’any 1956 (Fig.9), on també es pot observar aquest intent de mostrar l’espai articulat a través de la representació de la vegetació amb les trames superposades. De la mateixa manera l’altre perspectiva que comenta és la de Garret Eckbo d’un parc per a un treballador a Texas (Fig.10). En aquest cas podem observar la capacitat de fer ús d’una representació més realista detallant les diferents alçades, textures i densitat de la vegetació, que permeten zonificar l’espai. Fig.9 Plànol del projecte Zheulin. Representació experimental. Vegetació articular. 1956. James Rose. Fig.10 Perspectiva d’un parc per a un treballador a Harlingen, Texas. Landscape for a living. Garret Eckbo 9. Rose, J. C. (1958). Creative Gardens. 3938 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer 4.2.2 El terreny figuratiu 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer Aquesta forma d’entendre l’espai és aquella que continua amb la labor d’exaltar la preexistència ambiental. No intervenim per curar, sinó que intervenim per col·laborar. En paraules de l’autora: El terreny figuratiu és aquell cos ondulat entre l’objecte figuratiu i el camp neutre, entre la massa i el buit.[...] És el producte de l’acte d’inscriure en la terra les activitats de la naturalesa humana, l’estructura de la qual preexisteix a la intervenció i es veu reforçada o reconfigurada per aquesta. (Meyer, E.K., 1997. Pàgs. 52-53) [Traducció de l’autor] En aquest cas, ens trobem que la forma de representació de l’espai arquitectònic, esdevé una problemàtica per presentar els espais naturals. El buit depèn de la massa. Aquest fet, va promoure la cerca d’una forma de representació diferent per poder observar aquest espais articulats, que treballen en els límits. Un exemple com comenta l’autora és la perspectiva de James Rose dibuixada en els anys 50’ amb la qual treballava la transparencia a través dels arbres mantenint la idea que són objectes sòlids, donant a entendre que tenen unes característiques espacials. De la mateixa manera l’altre perspectiva que comenta és la de Garret Eckbo sobre un parc a Texas. En aquest cas podem observar la capacitat de fer ús d’una representació més realista detallant les diferents alçades, textures i densitat de la vegetació, que permeten zonificar l’espai. El Prospect Park a Brooklyn, Nova York (Fig. 11), és l’exemple d’espai figuratiu que proposa Meyer. En aquest cas, el projecte concebut per Calvert Vaux i Frederick Law Olmsted’s, es formula a partir dels accidents geogràfics conformats per la retirada del glaciar de wisconsin definits per praderies, barrancs, petites “carenes” (dels eskers del glaciar).... . El caràcter d’aquest parc ve donat pels estils que es promovien en ells en el S.XIX, l’estil pastoral i l’estil pintoresc. En aquest cas, tornem en la definició binària. Dos estils totalment oposats, que per Meyer (1997) el primer es caracteritza per ser regular, obert i suau; i el segon irregular, i complex. (Pàg 53) La qüestió d’aquest projecte era com podien residir els dos estils en ell. I la resposta era la morfologia del terreny. Els arquitectes varen proposar l’ampliació dels límits del parc per poder afegir tres diferents terrenys que morfològicament provenen del glaciar (comentat prèviament). I suposaven una diversitat espacial que comprometia a l’experiència humana. On amb l’ajut de la plantació de diferents espècies d’arbres en llocs estratègics i la confirmació de diferents equipaments van promoure la reconfiguració del parc. On cada racó, es podia convertir en pastoral o pintoresc. El que precedia abans de l’actuació humana té la seva pròpia vivència i l’actuació humana permet que parli. (Meyer, E.K., 1997. Pàg. 56) [Traducció de l’autor] 4140 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer Fig.12 Fotografia d’un esker al bosc Ravine, Prospect Park, Brooklyn, NY. Espai Pastoral. Fig.13 Fotografia de Long Meadow, Prospect Park, Brooklynn NY. Espai Pintoresc. Fig.11 Cartografia del Prospect Park, 1901. 4342 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer 4.2.3 El jardí mínim Aquest tipus d’espai natural es relaciona més estretament amb el ple i el buit. Es defineix com l’espai buit en el pla horitzontal que és produeix per la formació d’una quadrícula repetitiva entre un camp d’objectes. És un espai notori concebut majoritàriament en els suburbis moderns. No existeix una jerarquia dels elements. S’endreça i es delimita l’espai, a partir de raons geomètriques i de la forma del terreny. Els elements arquitectònics queden en un segon pla i es promou el valor del camp visual. Un exemple com comenta l’autora és la remodelació del Burnett Park a Forth Worth, TX (Fig.14), l’any 1983 per Peter Walker i Martha Schwartz. Aquest parc va ser construit originalment per George Kessler en l’any 1919. En la planta de projecte s’observa la disgregació del pla horitzontal a través d’una quadrícula; marcant un centre i una àrea perimetral. Entre els quadrats es dibuixen unes diagonals que conjuntament amb el buit de la quadrícula representen els camins peatonals. L’organització d’aquesta reticula permet alliberar i unificar el camp visual i dona pas a la distribució dels arbres d’una forma més relaxada i conseqüent amb l’entorn. Permet donar ombra en diferents punts del parc amb l’efecte de distribuir les activitats en tot l’espai. En aquesta situació, no es requereix d’uns elements arquitectònics verticals per delimitar l’espai. Fig.14 Cartografia del Burnett Park, 1983. 4544 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer 4.3. Teoria Final Meyer en tot moment vol reinterpretar i canviar el paradigma amb el qual la cultura veu al paisatgisme. Canviar el paper marginal com diu ella, amb el que ha viscut. Per donar valor, al seu anàlisi del paisatgisme, i en la cerca d’elaborar un arquitectura paisajística feminista, planteja cinc punts com a camí a seguir. El primer punt, parla del context i de la sapiensa. L’experiència de conèixer el lloc a través de la pròpia vivència i de la memòria històrica, aquesta, serà sempre la millor forma d’aprenentatge. El segon punt, valora la situació, és a dir, generalitzar comporta un acte gandul que no deixa perpetuar el coneixement dels sentits i els instants parlen pel lloc, el paisatge no espera. El tercer punt, parla sobre evitar aquell llenguatge no inclusiu i manipulador, és un llenguatge que limita i que per tant, té la capacitat de no deixar veure més enllà. El quart punt, està lligat amb l’anterior, per poder parlar bé del paisatgisme s’ha de canviar el llenguatge terrestre. S’ha d’intentar elaborar un que tingui la capacitat de formular des de la idea híbrida. Fig.15 Fotografia aèria del Parc. Quadrícula i diagonals. Fig.16 Fotografia del Parc. diferenciació de densitat i espai. 4746 Finalment, el que vol proposar l’autora és: Per tant, un dels objectius de la recerca és construir alternatives als termes binaris que la societat moderna ha adoptat per a descriure les relacions entre paisatge i arquitectura, naturalesa i cultura, femení i masculí, naturalesa i home. En lloc d’aquests termes binaris oposats, necessitem camps conceptuals quaternaris com els que he proposat per a la figura i el camp, l’home i la naturalesa. Aquests camps ampliats estan definits per conceptes -com el terreny figuratiu, l’espai articulat, el jardí mínim i els paisatges per a l’arquitecturaamb relacions complexes, no simples, entre si. L’arquitectura paisatgística no és una pràctica que pugui descriure’s adequadament com això o allò. Art o ciència. Cultura o naturalesa. Home o naturalesa. Arquitectura o paisatge. Les nostres obres sobre el terreny, igual que les teories que construïm, són interpretacions humanes de nosaltres mateixos i del món natural. Si la naturalesa és una construcció cultural que evoluciona a mesura que canvia la nostra societat, no deuria el camp que més s’ocupa de donar forma a la terra desenvolupar un llenguatge compartit que reflecteixi aquestes relacions híbrides? Per què hauríem de continuar basant-nos en categories conceptuals de disseny que no transmeten adequadament el que és exclusiu del nostre camp -els sistemes, estructures i espais de la terra, de les plantes, dels sòls, de les estacions- i el que és característic de la postmodernitat, de la nostra cultura: el desplaçament de la naturalesa, el paisatge i el pensament ecològic d’una preocupació marginal a una central? (Meyer, E.K., 1997. Pàgs. 75-76) [Traducció de l’autor] 4. El paisatge híbrid o “cyborg” d’Elisabeth K.Meyer 5. Cas d’estudi: El parc de la Villette, OMA 5.1. El concurs 5.2. El projecte 5.3. La segona fase 5.4. El projecte en la realitat 4948 Entrada la planificació d’aquests nous projectes, un dels concursos que més renom va tenir va ser el del parc de la Villette al nord-est del centre de la ciutat, fent límit amb la perifèria delimitada per l’autopista. Allí s’havia situat històricament un escorxador i un mercat de carns tancat. El concurs internacional va acollir a prop de 470 propostes, on s’incloïen les de OMA, Zaha Hadid, Jean Nouvel i Bernard Tschumi (guanyador) entre d’altres. L’encàrrec demana un disseny de parc que fos la definició del parc del futur, on la natura i lo artificial coexisteixin en un àmbit cultural de canvi constant. El que volien era pensar més enllà d’una esplanada verda envoltada d’un bosc. Un espai que sigui capaç de ser canviant per donar cabuda a l’expansió de la ciutat sense que es vegi perjudicat i recaigui en desús. La finalitat essencial era repensar la funció i forma del parc tradicional parisenc. A partir d’aquests concepte, van sorgir dues propostes que trenquen amb tot allò que es va fer fins aleshores. Aquestes, van ser la de Rem Koolhaas amb Elia Zenghelis entre d’altres, i la guanyadora, la de Tschumi. En aquest cas, per l’elaboració d’aquesta tesis ens centrem exclusivament en la proposta de OMA entenent que el projecte va ser un dels primers on Koolhaas va poder plantejar varies de les seves idees teòriques en un marc pràctic, a més de que el projecte contempla l’objectiu del treball posat en pràctica. Addicionalment, el projecte de Koolhaas ha format part de les reflexions de Meyer sobre la possibilitat de dissoldre els parells binaris imperants. Com comentàvem en el primer capítol, en els darrers anys hem patit canvis socio-polítics de grans dimensions que directament han afectat en la planificació de les grans ciutats. Aquestes, han patit un creixement demogràfic exponencial, amb la conseqüència que la demanda de recursos tant energètics com socials (aliment, sostre, sanitat...) va anar en augment. Un augment que anava més ràpid que la planificació de les noves ciutats que es veuen superades i per tant, poc pensades. On l’especulació immobiliària s’emportava totes les mirades i no s’observava els espais brossa i/o la importància de la natura per a la nostra salut. No hi havia una preocupació de les conseqüències d’aquestes accions. No obstant, a mesura que passaven els anys i es veuen els efectes de l’especulació, la preocupació pel benestar social i el medi ambient va anar en augment, i les ciutats varen començar a planificar envers els nous paradigmes que sortien. Una de les metròpolis que va voler proposar un nou model de ciutat va ser París, arrel del canvi de govern estatal en els anys 80. Les primeres idees van ser recuperar les zones industrials en la perifèria de la ciutat que, poc a poc van quedar en desús, i en perspectiva del creixement de la ciutat van projectar diversos equipaments. 5. El parc de la Villette, OMA5. El parc de la Villette, OMA 5.1. El concurs 6362 5. El parc de la Villette, OMA5. El parc de la Villette, OMA Fig.28 Zona central del Parc. Els colors ens envoloten, no ens sentim encoixits. No hi ha preocupacions. Fig.29 Zona central del parc. Estem sobre un fons, la natura ens limita l’espai, l’endreça amb una mínima actuació. 6564 5. El parc de la Villette, OMA5. El parc de la Villette, OMA Fig.30 El bosc. Els seus colors i la seva llum entre les copes dels arbres ens genera una sensació de tranquilitat i pau. Les recuperem després d’escoltar els sorolls i l’estrés de la ciutat. Fig.31 El bosc. La densitat ens reclueix i ens limita la mirada. Ens aïlla de l’exterior. 6766 5. El parc de la Villette, OMA5. El parc de la Villette, OMA Fig.32 Últim tram, mirem enrere. Els colors es barregen. L’espai es difumina. No hi ha límits. Fig.33 Últim tram, mirem enrere. Canvi de proporcions. Arbres alts i baixos, molts arbres o pocs. Perennes o caducs. L’entorn es disipa amb la natura. 6968 5. El parc de la Villette, OMA5. El parc de la Villette, OMA Fig.34 Passeig, horitzó final. En aquest moment, ens parem i observem la lleugeresa de l’espai. Sentim llibertat. Fig.35 Passeig, horitzó final. La natura ens guia i manipula la nostra mirada. Només hi ha un camí. 7170 6. Conclusions 6. Conclusions 5. El parc de la Villette, OMA 7372 resideix en les formes que ens comuniquem i interpretem les idees, les emocions, el que ens envolta. Com comenta Meyer, el llenguatge que hem adquirit, és un llenguatge limitant que no és capaç d’interpretar els grisos. I aquí, és on radica tot. Ser capaços d’ampliar el nostre camp d’interpretació amb un llenguatge que ens mostri més enllà dels oposats i faci front a les diferents derives que sorgeixen en el dia a dia. Amb aquest tipus de llenguatge seríem més capaços de projectar una ciutat potser no idònia o utòpica, si es pot dir, sinó una capaç d’enfrontar-se al futur i a la constant evolució en totes les escales (S, M, L, XL) que pateixen les ciutats. Que patim nosaltres. En aquest cas, el paisatgisme és una forma d’entendre la capacitat i el bé que ens fa la natura cap a nosaltres i cap als sistemes de les ciutats. Com comentava en capítols anteriors és la nostra igual perquè provenim d’ella. La natura no és superior a nosaltres i nosaltres no som superiors a ella. Som igual de complexos i diferents. Vam adjudicar-nos el seu espai i l’hem fet malbé. Ara ens toca solucionar-ho. 6. Conclusions 6. Conclusions La ciutat és una manifestació de l’estat de la societat. No és cap secret que estem vivint una decadència causada per els excessos viscuts en èpoques passades que han malmès el nostre futur i la nostra convivència, tant amb el nostre entorn, com entre nosaltres mateixos. Vivim una època on globalment estem coaccionats per l’estrès del “Tic-Tac” i del consumisme que, a mesura que avancen, les problemàtiques augmenten sense esperar-nos. Aquesta societat ha perpetuat categoritzacions limitants que, passats 20 anys del text de Meyer continuen aparentment intactes. La separació en sistemes binaris home-naturalesa; naturalesa-cultura, home-dona, natural-artificial, no ha fet més que afermar-se, impossibilitant la convivència amb una naturalesa que cada vegada resulta més necessària. No hem de buscar culpables. I hem de fer front a les problemàtiques que ens anem trobant. La natura és la nostra companya en aquest camí i amb projectes capaços d’introduir-la com és el cas del Parc de la Villette generem alternatives per fer front a la situació. Com podem veure i sentir, la natura és silenciosa però té un paper primordial en el desenvolupament de les ciutats, i per tant, de les persones. L’arquitectura no només parla a partir d’objectes inerts, també és capaç de fer-ho amb objectes vius, al cap i a la fi, com solen dir, la bona arquitectura és aquella que et fa sentir. En aquest cas, la proposta del Parc de la Villette d’OMA, agrupava tot un seguit de condicions per transformar-se en l’objecte d’estudi per aquesta reflexió. Un projecte que era capaç de dividir-se en diferents estaments per poder distribuir-se entre les diferents necessitats, tant de l’entorn construït, l’espai natural, i les persones. Projectes amb aquesta capacitat d’adaptació envers la complexitat i diversitat de les ciutats ens permetran adquirir una força capaç de repensar i desenvolupar el nostre futur. En aquest sentit, aquest tipus de projectes són el present i el futur de la nostra societat. Que actualment està patint més canvis d’unes repercussions de grans magnituds que no som capaços de controlar. El rerefons de tot això, potser, 7574 7. Bibliografia 6. Conclusions 7776 7. Bibliografia 7. Bibliografia 7. Iconografia Fig.1 Projecte per al centre de la ciutat a St. Dié, 1945. Plànol de figura-fons. Le Corbusier: Consultada a: Rowe, C., & Koetter, F. (1998). Collage City. Gustavo Gili. Fig.2 Fotografia interior de la Galeria degli Ufizzi, Firenze. [Gener 2024] Consultada a: http://www.florencia.es/arquitectura-y-arte/los-museos/museos-nacionales/galeria-de-los-uffizi Fig.3 Unité d’Habitation, Marseille, 1952. Le Corbusier. [Gener 2024] Consultada a: https://www.fondationlecorbusier.fr/oeuvre-architecture/realisations-unite-dhabitation-marseille-france-1945-1952/ Fig.4 Cartografia del pla Cerdà, 1858. Ildefons Cerdà. [Gener 2024] Consultada a: https://catalegarxiumunicipal.bcn.cat/ms-opac/ doc?q=pla+cerd%C3%A0&start=1&rows=1&sort=msstored_typology%20as- c&fq=norm&fv=*&fo=and&fq=msstored_people&fv=%22Cerd%C3%A0+Sunyer%2C+Ildefons%22&fo=and&fq=msstored_doctype&fv=Cartogr%C3%A0fic&fo=and&fq=media&fv=*&fo=and Fig.5 City of the captive globe, 1972. Rem Koolhaas. [Gener 2024] Consultada a: https://richviewutopia.wordpress.com/2016/02/10/rem-kool- haas-and-madelon-vriesendorp-city-of-the-captive-globe-1972/ Fig.6 Representació del projecte Grünzug Süd, 1962. O.M Ungers en la revista Deutsche Bauzeintug (núm. 7,1966) [Gener 2024] Consultada a: Jacoby, S., Cepl, J., & Massaro, V. (2016). Grünzug Süd: An Urban Design Manifesto. San Rocco Magazine. https://researchonline.rca.ac.uk/4066/ Fig.7 Vista aèria (NE) de la Filarmónica de Berlin, 1967. Hans Sharoun. [Gener 2024] Consultada a: https://www.metalocus.es/es/noticias/la-filarmonica-de-ber- lin-historia-y-nuevo-concepto Fig.8 Diagrama de Klein de E.K. Meyer, 1997. Consultada a: Meyer, E.K. (1997). The expanded field of Landscape architecture. En: George F. Thompson and Frederick R. Steiner, Ecological design and planning, John Wiley&Sons, INC. New York. Fig.9 Plànol del projecte Zheulin. Representació experimental. Vegetació articular. 1956. James Rose. [Gener 2024] Consultada a: https://www.pinupmagazine.org/articles/the-landscape-archi- tecture-of-james-rose. Cortesia de James Rose Center. https://www.jamesrosecenter.org/ Fig.10 Perspectiva d’un parc per a un treballdor de Harlingen, Texas. Landscape for living. 1950. Garret Eckbo. Consultada a: Meyer, E.K. (1997). The expanded field of Landscape architecture. En: George F. Thompson and Frederick R. Steiner, Ecological design and planning, John Wiley&Sons, INC. New York. Extreta de: Eckbo G. & Library of American Landscape History. (2009). Landscape for living. University of Massachusetts Press : in association with Library of American Landscape History. Aureli, P. V. (2011). The possibility of an absolute architecture. MIT Press. Aureli, P. V. (2019). La posibilidad de una arquitectura absoluta. Puente editores. Choay, F. (2009). Alegoría del patrimonio. Editorial Gustavo Gili. Francis, M., Hester, R. T., Jr, & Hester, R. T. (1990). The meaning of gardens: Idea, Place, and Action. MIT Press. Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). The Generic City. En: Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). S, M, L, XL. The Monacelli Press, LLC. Pàg 1239-1264. Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). Congestion without matter En: Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). S, M, L, XL. The Monacelli Press, LLC. Pàg 895-939. Koolhaas, R. (1997). Delirious New York: A Retroactive Manifesto for Manhattan. Monacelli Press. Koolhaas, R. (2002). JunkSpace. October, 100. Pàg 175-190. Koolhaas, R. (2002). Conversaciones con estudiantes. Gustavo Gili. Koolhaas, R., & Sáinz Avia, J. (2014). Rem Koolhaas : acerca de la ciudad. GG. Meyer, E.K. (1997). The expanded field of Landscape architecture. En: George F. Thompson and Frederick R. Steiner, Ecological design and planning, John Wiley&Sons, INC. New York. Rose, J. C. (1958). Creative Gardens. Rossi, A. (1984). The architecture of the city. MIT Press. Rowe, C., & Koetter, F. (1998). Collage City. Gustavo Gili. Rowe, C., Slutzky, R., & Hoesli, B. (1997). Transparency. Birkhaüser. Vidler, A (1994). Home for cyborgs . En Vidler, A. (1994). The architectural uncanny: Essays in the Modern Unhomely. MIT Press. Pàg 147-164 7. Bibliografia 78 Mai s’ha de deixar de ser agraït amb les persones que ens acompanyen en la nostra vida. Aquest espai és per elles. Primer de tot, donar gràcies a la meva família. Anys d’esforç, paciència i aprenentatge. Gràcies Erica i Martina per l’esforç que feu amb el vostre seguiment i els seminaris, feu que aquests moments siguin més fàcils. Finalment no vull deixar de banda a aquells amics amb els que he compartit moments al llarg d’aquests anys. Andreu, Sergi i Toni. I també a l’Arnau i al Lluís, amb els que he pogut gaudir innumerables treballs i converses els darrers anys del grau. Gràcies. Fig.11 Cartografia del Prospect Park, 1901. [Gener 2024] Consultada a: https://en.m.wikipedia.org/wiki/File:ProspectPark_1901Plan. jpg Fig.12 Fotografia d’un esker al bosc Ravine, Prospect Park, Brooklyn, NY. Espai Pastoral. [Gener 2024] Consultada a: https://slownaturefastcity.com/2016/05/23/prospect-park-ra- vine/ Fig.13 Fotografia de Long Meadow, Prospect Park, Brooklynn NY. Espai Pintoresc. [Gener 2024] Consultada a: https://en.m.wikipedia.org/wiki/File:Fall_Morning_Pros- pect_Park_Long_Meadow.jpg Fig.14-15 Cartografia del Burnett Park, 1983. Fotografia aèria del Parc. Quadrícula i diagonals. [Gener 2024] Consultades a: https://www.pwpla.com/projects/burnett-park Fig.16 Fotografia del Parc. diferenciació de densitat i espai. [Gener 2024] Consultada a: https://www.tclf.org/landscapes/burnett-park Fig.17-24 Hipòtesi inicial Primera Capa. Strips Segona capa. Confetti Tercera capa. Accés i circulació Capa final. La composició del elements més importants. Collage del porjecte, 1982. OMA Segona fase. Distribució dels espais naturals. Fotografia de la maqueta. Diversitat, 1982. OMA Consultades a: Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). Congestion without matter En: Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). S, M, L, XL. The Monacelli Press, LLC. Pàg 895-939. Fig.25 Esquema imatges. Em centro en la zona central del Parc. Elaboració Pròpia. Base consultada a: Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). Congestion without matter En: Koolhaas, R., & Mau, B. (1995). S, M, L, XL. The Monacelli Press, LLC. Pàg 895-939. Fig.26-35 Elaboració Pròpia. 7. Bibliografia