Estat de l'art sobre indicadors de qualitat de vida urbana no androcèntrics

Estat de l'art sobre indicadors de qualitat de vida urbana no androcèntrics Octubre 2011 Universitat Politècnica de Catalunya Centre de Política de Sòl i Valoracions * Aquest document es par de la tesis doctoral en curso “Indicadors urbans no androcèntrics: qualitat de vida i quotidianitat” Realització Blanca Gutiérrez Valdivia. Sociòloga CPSV. Índex 1. INTRODUCCIÓ 4 2. ESTAT DE LA QÜESTIÓ: INDICADORS DE GÈNERE I INDICADORS DE QUALITAT DE VIDA 5 2.1 Indicadors urbans des d’una perspectiva de gènere 5 2.2 Indicadors de qualitat de vida 7 1.- INTRODUCCIÓ La hipòtesi d'aquest treball és que la qualitat de vida de dones i homes a la ciutat és diferent. Aquesta hipòtesi pot dividir-se en dos punts: 1- La qualitat de vida de dones i homes és diferent a la ciutat perquè la configuració androcèntrica de la ciutat minva la capacitat d'ús dels diferents espais i condiciona el paper d'aquests com satisfactors de les necessitats quotidianes. 2- A més, el tipus de teixit urbà va a ser determinant en aquesta qualitat de vida ja que depenent del teixit les diferència en la qualitat de vida entre dones i homes serà major o menys El concepte de qualitat de vida sorgeix a partir de la dècada dels 50, quan l'opinió pública comença a plantejar-se qüestions relatives al medi ambient i al deteriori de les condicions de vida urbana com a conseqüència de la creixent industrialització. (Leva, 2005) Amarya Sen diu que “s’entén el benestar o la qualitat de vida com un procés dinàmic de satisfacció de necessitats en contínua adaptació de les identitats individuals i les relacions socials. Com un procés continu d’expansió del que una persona pot ser o fer (per exemple, estar saludable o participar en la vida comunitària)”. Una de les coses més interessants d'aquest enfocament és que trenca definitivament amb la conceptualització materialista i economicista de la qualitat de vida. La definició pròpia sobre qualitat de vida urbana que seria: una construcció complexa i multifactorial que al·ludeix a l'existència d'unes condicions (econòmiques, físiques, socials i culturals) òptimes en els diferents espais urbans pel que permetin satisfer les diferents necessitats dels individus en el seu entorn. Amb qualitat de vida urbana s'intenta analitzar la incidència del gènere en l'ús i gaudi de diferents espais que són elements que contribueixen a satisfer les necessitats quotidianes de les persones. Incloure la perspectiva de gènere significa visibilitzar a les dones i les tasques i activitats que desenvolupen quotidianament. Això passa entre altres coses per plantejar que tota la informació que s'obtingui estigui desagregada per sexes i incloent aspectes relatius a l'esfera reproductiva. 2.- ESTAT DE LA QÜESTIÓ: INDICADORS DE GÈNERE I INDICADORS DE QUALITAT DE VIDA 2.1 Indicadors urbans des d’una perspectiva de gènere Des de fa alguns anys un dels principals interessos de les persones que treballen a l’àmbit de l’urbanisme amb perspectiva de gènere és el d’elaborar indicadors per poder avaluar i mesurar els diferents temes que es treballen en aquesta temàtica. A continuació es presenten alguns dels exemples més significatius desenvolupats en l’àmbit internacional i els més importants en el context estatal. En l’àmbit llatinoamericà és imprescindible recordar el treball realitzat per Liliana Rainero i Maite Rodigou, a CISCSA, Argentina, sobre “Indicadores Urbanos de Género Instrumentos para la gobernabilidad urbana”. Aquests indicadors, que encara estan en una fase d’implementació, fan un gran esforç conceptual. Per poder concretar l’anàlisi separen l’espai públic en les següents dimensions: física (inclou accessibilitat, infraestructura, higiene i estètica), social (qui utilitza l’espai, com l’utilitzen i amb qui, així com els obstacles per la seva utilització), cultural (opinions sobre la naturalesa de ser home o dona vinculat a aptituds, conductes i rols assignats a dones i homes i que permetin entendre els comportaments en l’ús de l’espai públic), seguretat urbana, (es pren com una dimensió específica donada la seva rellevància en la qualitat de vida contemporània, busca mirar problemàtiques que constitueixen obstacles que afecten a les dones en la seva mobilitat i ús de la ciutat i que en general no són ressaltades ni pels mitjans de comunicació ni per les polítiques públiques), política (apuntant als aspectes de participació ciutadana de les dones i als espais de decisió i gestió municipal en la recerca de més equitat) i econòmica (la inversió a l’espai públic com indicador de redistribució social i d’equitat de gènere). A l’àmbit Europeu és fonamental la contribució al tema realitzada des de la Universitat de Viena que amb el suport de l’Ajuntament han elaborat nombrosos treballs teòrics i propostes pràctiques en el planejament per incorporar la perspectiva de gènere a la ciutat. Un dels exemples més rellevants és del barri de MarienHilfe amb criteris de gènere. En aquest treball s’inclou un checklist de criteris per millorar la vida quotidiana incloent la perspectiva de gènere en diferents temes: accessibilitat; habitatge; espais oberts i espais complementaris. El treball no arriba a materialitzar-se en indicadors però els criteris són bastant exhaustius i un valor afegit que té aquest treball és que els criteris s’han portat a la pràctica en la planificació d’aquest barri. A l’Estat Espanyol són diversos els treballs que han fet l’esforç d’elaborar indicadors amb perspectiva de gènere. Una de les contribucions més interessants és el treball de Cristina Carrasco d’“Estadístiques sota sospita. Proposta de nous indicadors des de l’experiència femenina” que recull l’accés a la salut, a l’educació i al coneixement, a un espai domèstic adequat i segur, a un treball remunerat en condicions adequades, a l’obtenció d’ingressos monetaris, a una mobilitat i a una planificació territorial adequades, al temps lliure i activitats esportives, a la cura, a una vida lliure de violència i a la participació social i política en la comunitat. Si bé aquests indicadors no recullen aspectes físics de la morfologia urbana, ens ha semblat imprescindible reconèixer el seu valor com indicadors que avaluen diferents aspectes de la vida de les dones a la ciutat des d’una perspectiva no androcèntrica i es recull de manera global diferents aspectes com la utilització de l’espai, el treball, l’ús del temps, l’accés a l’habitatge… Una altra autora precursora a l’Estat Espanyol en l’aplicació de la perspectiva de gènere a l’urbanisme és Inés Sánchez de Madariaga que en el seu treball realitza una proposta de sis variables que busquen quantificar la realitat urbana: consum de sòl, infraestructures, diversitat d’usos, equipaments, habitatge, seguretat i presa de decisions i participació. Aquestes variables posades en comú intenten relacionar els diferents aspectes que incideixen a la realitat urbana, a partir d’avaluar la seva forma i el model de ciutat. El treball de “La perspectiva de género en el programa Urban de Granada. Indicadores para su evaluación” elaborat per Folia Consultores, si bé no presenta indicadors urbans sinó indicadors per avaluar l’impacta en la millora de a vida de les dones de la implementació del projecte URBAN a la ciutat de Granada i malgrat que desenvolupa més indicadors de tipus socioeconòmic com diferències salarials, en el nivell educatiu o en l’ús del temps, ens sembla molt innovador quan recull aspectes com el nombre de serveis i el temps d’obertura de diferents serveis públics relacionats amb les tasques de cura, o tots els indicadors sobre accessibilitat, entenent aquesta de manera integral i cobrint els diferents aspectes que la conformen. Dins dels indicadors urbans amb perspectiva de gènere, hi ha hagut treballs amb un enfocament sectorial, és a dir, que es centraven en algun dels aspectes de la vida urbana, com són els treballs de seguretat, habitatges, mobilitat, ús del temps,… Pel que s’ha pogut comprovar un dels temes més desenvolupats és el relacionat amb la mobilitat amb diferents treballs desenvolupats tant en l’àmbit internacional (Crane, 2007; Jarvis, 2005) como estatal (Boyano, 2011; Llarráz, 2009). Una aportació fonamental en aquest tema és el treball de Carme Miralles- Guasch “Dones, mobilitat, temps i ciutats”, en el que s’analitza de manera exhaustiva la mobilitat segons sexe i les implicacions de gènere que això comporta (pel tipus de desplaçament, transport, motiu, duració,…). Els resultats d’aquest treball contribueixen a donar visibilitat a part de les desigualtats de gènere existents a l’actualitat. Un tema que s’ha desenvolupat àmpliament és el d’ús del temps, en el que les sociòlogues italianes van ser pioneres. Un treball molt interessant en l’àmbit català sobre aquesta temàtica és el de “La vida cotidiana: exploración de un marco conceptual y una propuesta de indicadores” elaborat per Teresa Torns, Vicent Borrás i Sara Moreno. Aquest treball recull principalment aspectes sobre l’ús del temps i sobre les diferents responsabilitats domèstiques, però també avalua la xarxa d’equipaments públics com un aspecte contextual per a la vida quotidiana. L’únic inconvenient que li veiem a aquest treball és que utilitza com a font d’informació estadístiques existents, que és positiu perquè té garantida la disponibilitat de la informació, però limita l’extensió del treball. Un altre tema àmpliament treballat des de l’urbanisme amb perspectiva de gènere és la qüestió de la seguretat, encara que l’elaboració d’indicadors en aquest tema ha estat menys desenvolupada. Una contribució important és el treball de Surabhi Tandon que en col•laboració amb el programa de Women in Cities International va elaborar el treball de “A Handbook on women’s safey audits in low-income urban neighborhoods: a focus on essential services”. Aquest treball proposa un checklist remarcant els diferents aspectes que s’han de tractar per assegurar un barri segur per les dones: il•luminació, condicions dels carrers; vigilància formal; vigilància informal; ús social de l’espai i àrees en desús. El treball no arriba a proposar indicadors encara que considerem que el checklist és bastant minuciós i és un pas previ per poder desenvolupar-los. Per acabar, fer esment del treball de Zaida Muxí de “L’espai domèstic: propostes a la recerca d’un espai no sexista ni jeràrquic” en el que desenvolupa indicadors per avaluar l’habitatge i els diferents espais que el composen; bany, dormitori, cuina, passadissos,… així com dos espais indefinits però que necessiten una resposta física a l’habitatge: el circuit de residus i espais per les tasques de la llar. El que és innovador d’aquest treball és que aconsegueix materialitzar en indicadors, els requisits físics que han de tenir els espais per poder respondre a les necessitats derivades de les tasques reproductives. Tots els treballs presentats són molt interessants i la majoria d’ells aporten molta informació sobre les desigualtat de gènere i la realitat de les persones en l’espai urbà. La nostra aportació, en canvi, no posa el seu punt d’atenció sobre la realitat de les persones. Els indicadors proposats més endavant es centren sobre la forma dels espais urbans i es plantegen si aquesta configuració cobreix les diferents necessitats d’una realitat que és molt complexa. En aquest sentit, tots els treballs mencionats han sigut fonamentals per prendre consciència d’aquesta complexitat. 2.2 Indicadors de qualitat de vida Existeixen multitud d'indicadors que avaluen la qualitat de vida amb enfocaments molt diversos: salut, desenvolupament, sostenibilitat, economia… Un dels indicadors de qualitat de vida més coneguts és l'Índex de Desenvolupament Humà elaborat per l'ONU per avaluar el grau de desenvolupament dels països. Aquest índex es calcula a partir de tres variables: esperança de vida, educació i el Producte intern brut per càpita. Est és un indicador molt genèric que permet detectar tendències però que no possibilita una comprensió de la realitat del país. Quant a indicadors urbans, l'agència d'UN-HABITAT de l'ONU ha treballat en l'elaboració i recopilació de diferents indicadors urbans, en un primer període a partir de 1993 focalitzant en els indicadors relatius a habitatge i posteriorment (a partir de 1996) ampliant el seu enfocament i considerant altres indicadors urbans. Aquests indicadors inclouen entre uns altres, aspectes econòmics (com l'accés a l'habitatge, a la terra i als serveis bàsics), mediambientals (contaminació, subministrament d'aigua) i demogràfics (creixement de la població). A més fan un esforç per incloure qüestions relatives a la igualtat de gènere en els assentaments humans (inclusió de gènere, regidores femenines…). No obstant això, per incloure de manera efectiva la perspectiva de gènere s’hauria d'incloure la igualtat de gènere en tots els indicadors de manera transversal i no com un aspecte quantificable de manera independent. A més a més, totes les dades haurien d'estar segregats per sexe. Altres indicadors de vida urbans típics són els “rànquing de ciutats” que a partir de l'avaluació de diferents factors pretenen establir un llistat identificant les ciutats on millor es viu. En l'Estat Español un treball d'indicadors de qualitat de vida urbana destacable per la seva complexitat conceptual és el desenvolupat per Julio Algucial, en el seu llibre “Calidad de Vida y Praxis Urbana: Nuevas iniciativas de gestión ciudadana en la periferia social de Madrid”.