La restauració històrica de la llotja de Palma de Mallorca (1866-1905) : lliçons d'una intervenció vuitcentista

ADVERTIMENT . La consulta d’aquesta tesi queda condicionada a l’acceptació de les següents condicions d'ús: La difusió d’aquesta tesi per mitjà del servei TDX (www.tesisenxarxa.net) ha estat autoritzada pels titulars dels drets de propietat intel·lectual únicament per a usos privats emmarcats en activitats d’investigació i docència. No s’autoritza la seva reproducció amb finalitats de lucre ni la seva difusió i posada a disposició des d’un lloc aliè al servei TDX. No s’autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant al resum de presentació de la tesi com als seus continguts. En la utilització o cita de parts de la tesi és obligat indicar el nom de la persona autora. ADVERTENCIA. La consulta de esta tesis queda condicionada a la aceptación de las siguientes condiciones de uso: La difusión de esta tesis por medio del servicio TDR (www.tesisenred.net) ha sido autorizada por los titulares de los derechos de propiedad intelectual únicamente para usos privados enmarcados en actividades de investigación y docencia. No se autoriza su reproducción con finalidades de lucro ni su difusión y puesta a disposición desde un sitio ajeno al servicio TDR. No se autoriza la presentación de su contenido en una ventana o marco ajeno a TDR (framing). Esta reserva de derechos afecta tanto al resumen de presentación de la tesis como a sus contenidos. En la utilización o cita de partes de la tesis es obligado indicar el nombre de la persona autora. WARNING. On having consulted this thesis you’re accepting the following use conditions: Spreading this thesis by the TDX (www.tesisenxarxa.net) service has been authorized by the titular of the intellectual property rights only for private uses placed in investigation and teaching activities. Reproduction with lucrative aims is not authorized neither its spreading and availability from a site foreign to the TDX service. Introducing its content in a window or frame foreign to the TDX service is not authorized (framing). This rights affect to the presentation summary of the thesis as well as to its contents. In the using or citation of parts of the thesis it’s obliged to indicate the name of the author 1 LA RESTAURACIÓ HISTÒRICA DE LA LLOTJA DE PALMA DE MALLORCA (1866-1905) Lliçons d’una intervenció vuitcentista Enric Dilmé Bejarano Escaldes-Engordany, 2013 Tesi doctoral presentada per a l’obtenció del títol de Doctor, Universitat Politècnica de Catalunya, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Departament de Construccions Arquitectòniques I, Programa de Construcció, Restauració i Rehabilitació Arquitectònica Dirigida per: J. Domenge i Mesquida (UB) i J. L. González Moreno-Navarro (UPC) 2 RESUM La recerca gira a l’entorn de la intervenció vuitcentista a la llotja de Palma de Mallorca (1866-1905). Per tal d’emmarcar l’estudi es fa una ullada prèvia al panorama legal i teoricopràctic de l’Espanya de la segona meitat del segle XIX i, especialment, de Balears. La investigació es recolza en el “Mètode objectivosistèmic de la restauració arquitectònica” (González-Casals: 2013), per tal d’avaluar l’actuació a la llotja en una doble direcció: la de la preservació dels valors que havien detectat els responsables de l’actuació i la dels preceptes que acabarien configurant la disciplina. L’avaluació descobreix una actuació continguda amb una lloable preservació dels valors de la llotja, que contrasta amb els postulats imperants de Viollet-le-Duc. Criteris contemporanis com són la intervenció mínima o el fals arquitectònic, o conceptes tan actuals com el de patrimoni mundial que a posteriori es posen sobre la taula, donen encara més sentit a la investigació que presentem. Paraules claus Sagrera, llotja, Palma de Mallorca, restauració, valors instrumentals, valors significatius, valors documentals, fals històric, fals arquitectònic, discernibilitat, pàtina. 3 ABSTRACT The research focuses on the situation of the nineteenth-century work on the llotja of Palma de Mallorca (1866-1905). In order to place the study in context, we start by taking a quick look at the legal and theoretical-practical panorama of Spain during the second half of the 19th century and, specially, of the Balearic Islands. The research rests on the “Objective-systematic method of architectural restoration” (González-Casals: 2013), as a means of evaluating the work on the llotja from a double perspective: that of the preservation of the values that those in charge of the action had detected, and that of the precepts which would end up shaping the discipline. The assessment uncovers a contained action, with a relevant level of conservation of the values of the llotja , which stands in contrast to the reigning principles of Violletle-Duc. Contemporary criteria such as minimal intervention or architecturally false appearance, or such contemporary concepts as world heritage, which are introduced a posteriori , lend even more meaning to investigations such as the research that we are presenting here. Keywords Sagrera, llotja, Palma de Mallorca, restoration, instrumental values, significant values, documental values, false historic appearance, architecturally false appearance, perceptibility, patina. 4 AGRAÏMENTS A Joan Domenge que m’ha ensenyat a estimar una obra cabdal de l’arquitectura universal, alhora que m’ha demostrar la seva amistat i paciència al revisar, repassar i corregir el treball des del primer moment. A José Lluís González i Albert Casals que, a banda de ser els responsables principals de la meva formació en l’àmbit de la restauració monumental, m’han alliçonat sobre el seu “Mètode objetivosistèmic de la restauració monumental” i la seva aplicació al cas de la llotja. A l’arquitecte Pere Rovira per deixar-me passejar lliurement per la llotja durant la recent restauració i a l’aparellador Juaquín Izquierdo per cedir-me amablement el registre fotogràfic que va anar fent de les obres. A tota la gent dels diversos arxius que he consultat a Alcalá de Henares, Barcelona, Madrid i Mallorca per la seva professionalitat. Particularment a Miquel Gil de l’Arxiu del Consell General de Mallorca que, a més de facilitar-ne la feina, no ha parat d’enviar-me notícies relacionades amb la llotja. Al Consell de Mallorca i a Pilar Giraldéz i Màrius Vendrell que em van permetre exposar part del meu treball en dues trobades científiques que tingueren lloc a Palma i a Barcelona, respectivament el febrer i novembre de 2010. Al Govern d’Andorra que em va concedir un ajut a la recerca l’any 2009 per redactar el treball de suficiència investigadora (AMTC002-AND/2009). Als meus fills Arnau, Nil i Txell i, especialment, a la meva companya Laura, ja que sense el seu recolzament aquest treball difícilment hagués pogut veure la llum. Finalment, a la mare i el germà, però sobretot al pare que tot just em va veure acabat la carrera. 5 TAULA DE CONTINGUTS I. INTRODUCCIÓ - Objectius......................................................................................................8 - Estat de la qüestió......................................................................................12 - Metodologia................................................................................................24 - Recerca documental....................................................................................26 - Fonts documentals......................................................................................30 - Bibliografia.................................................................................................36 II. CONTEXT LEGAL I TEORICOPRÀCTIC DE LA RESTAURACIÓ VUITCENTISTA DE LA LLOTJA 1. EL MARC ADMINISTRATIU.................................................................................64 1.1. Una ullada al cas espanyol 1.2. La Comisión Provincial de Monumentos de las Islas Baleares 1.3. La Subcomisión para entender en las obras de restauración de la Lonja 1.4. La protecció jurídica 2. EL MARC TEORICOPRÀCTIC...............................................................................93 2.1. Apunt sobre el panorama hispànic 2.2. Els referents hispànics 2.3. Els exemples locals 2.4. El caràcter de l’edifici 2.5. La funció de l’arquitecte 2.6. La documentació necessària III. CARACTERITZACIÓ I VALORACIÓ DE LA LLOTJA PER LA COMISIÓN PROVINCIAL DE MONUMENTOS DE LAS ISLAS BALEARES : 1866-1879 3. LA CARACTERITZACIÓ DE LA LLOTJA DELS MERCADERS............................................128 3.1. Els canvis històrics que afecten als criteris de discriminació: 1421-1877 3.2. Els discriminants disciplinaris i socials a cada període 3.2.1. El lloc: la relació amb el mar 3.2.2. La funció: la pèrdua de l’activitat fundacional 3.2.3. El tipus: l’arquetip de la llotja mediterrània 3.2.4. La historicitat: la permanència física del monument 3.2.5. Els promotors: de la Mercaderia a la Diputació 3.2.6. Els usos: de llotja de contractació a calaix de sastre 3.2.7. Els significats: d’orgull gremial a senyal d’identitat 4. LA VALORACIÓ INICIAL DE LA C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS I SLAS B ALEARES ........193 4.1. Valors instrumentals 6 4.1.1. Valor arquitectònic 4.1.2. Valor urbanístic 4.1.3. Valor econòmic 4.1.4. Valor ecològic 4. 2. Valors significatius 4.2.1. Valor d’identitat 4.2.2. Valor de vetustat 4.3. Valors documentals 4.3.1. Valor arquitectònic històric 4.3.2. Valor històric IV. EL LLARG PROCÉS RESTAURADOR I LES OBRES PENDENTS: 1879-1989 5. LES OBRES REALITZADES...............................................................................224 5.1. 1877-1884: Obres prèvies a la redacció del pla d’intervenció 5.2. 1884-1905: Les obres dutes a terme 5.3. 1905-1989: Les obres pendents i les intervencions posteriors 6. AVALUACIÓ DE LA INTERVENCIÓ. EL CONTRAST DE CRITERIS....................................233 6.1. Autenticitat: la polèmica proposta de Joan Rubió i Bellver 6.2. Fals històric i fals arquitectònic 6.3. Discernibilitat: el misteri de les gàrgoles 6.4. La valoració artística 6.5. La pàtina del temps 6.6. La integració tècnica 6.7. L’adequació a l’entorn 7. REVISIÓ CRÍTICA DELS CRITERIS INICIALS DE LA C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS I SLAS B ALEARES .........................................................................................271 7.1. Valors instrumentals 7.1.1. Valor arquitectònic 7.1.2. Valor urbanístic 7.1.3. Valor ecològic 7.2. Valors significatius 7.2.1. Valors d’identitat 7.2.2. Valors de vetustat 7.3. Valors documentals 7.3.1. Valor arquitectònic històric 7.3.2. Valor històric V. CONCLUSIONS: lliçons d’una restauració històrica................................296 VI.RECULL DOCUMENTAL.............................................................................310 7 I INTRODUCCIÓ Es innegable el beneficio que puede reportar para el correcto y eficaz ejercicio de cualquier actividad el conocimiento de cómo la han entendido y realizado quienes nos han precedido. Conocer la historia de la restauración monumental es también tarea ineludible para quien desee adentrarse en la disciplina. Antonio González Moreno-Navarro (1995: 59) 8 - Objectius Per a qualsevol arquitecte interessat en la restauració monumental el camí per assolir una mínima formació en la matèria no és fàcil1. La disciplina, amb més d’un segle i mig d’existència2, no ha tingut ressò -com a mínim des de la irrupció del Moviment Modern- en els diferents plans d’estudis de les Escoles d’Arquitectura espanyoles. Com tampoc ho ha tingut quelcom tan lligat amb ella com és la construcció històrica; tot just en els darrers anys, ha tret el cap en programes de postgrau específics3. En el peregrinatge per trobar una metodologia raonablement comprensible i, sobretot, efectiva, un pot recórrer el seguit d’escoles que, des del segle XIX, van delimitant els temes de discussió però que, malauradament, no han arribat a conformar una visió global que permeti desenvolupar una teoria complerta de la disciplina. Si afegim, a tot plegat, la confusió que genera la importació de conceptes de la restauració d’altres béns culturals, d’impossible aplicació a l’arquitectura, i l’acumulació de cartes, convenis i declaracions internacionals -que abasten tot tipus d’èpoques, llocs i materials-, s’entendrà l’orfandat del llicenciat que es vol especialitzar en la matèria4. En aquest context, el “Mètode SCCM de la Restauració monumental o Restauració 1 Tal com apunta A. Casals (2002: 58): hay dos modalidades del ejercicio profesional que exigen recorrer un largo camino; en este sentido, puede considerarse modalidades elitistas, pero de una élite singular, la de los que han ido adquiriendo pacientemente un sólido saber y una real maestría en el oficio. Son, moviéndose en campos bien diversos, el urbanista y el restaurador; dos campos, especialmente el segundo, sobre los que el dinero mana con un chorrito escaso, pues sus frutos se cosechan a largo plazo y dan contadas inauguraciones políticas . 2 Al final del segle XIX la “restauració” era ja considerada una disciplina. Com va dir clarament Violletle-Duc (1854-1868), a l’inici de l’article Restauration del seu Dictionnaire raisonné : Le mot et la chose sont modernes (1967: 4). 3 Ho reconeix P. Navascués (1993: 24): Conozco la formación recibida en las Escuelas de Arquitectura, preparada para hacer frente al proyecto más actual que pueda pensarse, pero que no permite garantizar, en cambio, la correcta actuación en un edificio histórico; no porque su formación histórica resulte limitada, sino porque carece del conocimiento serio del desarrollo histórico de las demás disciplinas: desde el funcionamiento estructural de una bóveda hasta la concepción proyectual de los tipos y usos de la arquitectura de ayer... sin hablar por el momento de una deseable especialización que hoy por hoy se solventa con cursos de posgrado y seudojornadas de patrimonio . Per la seva banda, i en la mateixa direcció, J. L. González Moreno-Navarro (2000: 3) diu que la formación de los que tienen la responsabilidad de desarrollar estos estudios [cientificotècnics, relacionats amb la restauració] como son los arquitectos, es bastante deficiente salvo muy pocos casos . 4 En el cas del garbuix normatiu només cal veure el gruix que agafen les recopilacions, com ara les publicades per l’ Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico i, concretament, el volum Repertorio de Textos Internacionales del Patrimonio Cultural (2003) de 321 pàgines. Respecte a la perplexitat que provoca contrastar les teories amb les actuacions és del tot significatiu el comentari de l’arquitecte M. Ermentini (2009: 65) quan diu: Le teorie del restauro, confrontate con la loro applicazione, molte volte mi hanno fatto scoppiare dal ridere . En la mateixa direcció veure: J. C. Barbero (2003), A. Capital (1998) i S. Muñoz (2003). 15 com a antecedent i impuls del procés de restauració de finals de segle XIX15. Avalua el procés de restauració, tot advertint que l’estat actual de la documentació només ens dóna una visió general del curs de les obres. Apunta que és a partir del 1885 quan els treballs quedaran recollits en les publicacions periòdiques. L’article esmenta les obres prèvies a la restauració de la llotja (1873-1879); la formació, el 1882, de la Comisión de obras de la Lonja -al si de la Comisión Provincial de Monumentos Históricos amb el concurs de la Academia de Bellas Artes de San Fernando - i, a grans trets, les diferents etapes dels treballs que culminen, el 1931, amb la declaració de la llotja com a Monumento Artístico Nacional 16. Igualment es fa referència a l’ofici que J. Mª. Quadrado remet al president de la Diputación Provincial el 15 de març de 1882: el pla general de restauració, és a dir, quelcom pensat i estructurat de forma unitària per protegir el monument17. Cantarelles no pot deixar de fer-se ressò de la interessant controvèrsia suscitada arran de la proposta de restauració de l’arquitecte Rubió i Bellver18 i que va generar l’exacerbada polèmica periodística abans esmentada. Per la seva banda, la recent tesi doctoral de F. Togores (2008) revisa la protecció del patrimoni a Mallorca entre l’inici del moviment romàntic a Espanya (1835) i la guerra civil (1936) amb l’estudi de la tutela i la intervenció en el patrimoni, així com els seus resultats. Òbviament no hi podia falta el cas de la llotja. Es refereix als treballs de restauració, de la seva recuperació funcional, de la proposta teòrica de Rubió i del procés de protecció jurídica, tant de la llotja com del Consolat de Mar. 15 En la mateixa direcció cal destacar també l’article Fortuna crítica e historiográfia de la mateixa autora (2003) -inclòs en un llibre sobre la llotja on intervenen diversos autors- i el d’A. Sanz de la Torre Imagen romántica de la Lonja de Palma (2000). En aquests treballs, tal com comentarem més endavant, queda palesa la importància tant de la Carta histórico-artística sobre l’edifici de la Lonja de Mallorca, de G. M. de Jovellanos (1835), com de la transcripció del contracte de les obres de la llotja, fet per A. Frau en el Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (1885-86). 16 Tot i que l’octubre de 1896 la Comisión Provincial de Monumentos Históricos de Baleares sol·licita a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando la declaració de Monumento Nacional a favor de la llotja i l’antic Consolat de Mar, i que el 15 de gener s’aprova un informe favorable d’Enrique Repullés (Cantarelles, 2003: 21) problemes burocràtics allarguen la declaració fins l’esmentat 1931. 17 Com demostrarem més endavant, tant la data de la formació de la Comisón de las obras de la Lonja com la del pla general no són correctes. 18 Cal veure, en aquest posició, més un rerefons nacionalista, amb la recuperació d’un passat gloriós i un model per a “l’arquitectura nacional contemporània” (Cantarellas, 1993: 729) que un desconeixement del gòtic meridional, ja que va ser Rubió el primer en diferenciar-lo del gòtic septentrional (Domenge, 2005; Liaño, 2007). 16 Imatges incloses per Rubió i Bellver (1905) en l’article periodístic on defensava una restauració violetiana. A dalt, la llotja acabada de restaurar per la Comisión de Monumentos de las Baleares , i a sota, tal com la volia Rubió. 17 Si la historiografia sobre la restauració és pràcticament inexistent, la que s’ocupa de la construcció de l’edifici és més abundant. Deixant de banda les primerenques referències a l’admiració que va despertar l’edifici19, serà el manuscrit “Vertaderas traçes del Art de picapedrer”, escrit per Josep Gelabert el 1653, el que encetarà el reconeixement tècnic de l’obra sagreriana. Gelabert intenta cercar una “regla certa” per a cadascuna de les solucions tècniques i d’estereotomia que veu en els edificis de Ciutat partint d’exemples com els que troba en la llotja, lloada de tal manera que recomana la seva visita als que volen veure “curiositats, correspondentias de mollures, y obres ben treballades”. Sense saber l’autoria, descriu les escales de caragol de les quatre torres de la llotja, començant per la de “botó rodó” de les dues de la façana migdia, seguint pel de “botó rodó y lo botó rodó fa pilar entorxat”, de la torre nord-est, i acabant amb el denominat caragol de Mallorca20 o “caragol de botó rodó y ull obert”, de la torre nord-oest (Domenge, 2003: 125). Afegeix, sense citar l’origen, la columna entorxada i una volta de creueria sobre planta irregular on la nervadura no s’adapta sinó que s’interseca amb el mur, i que només pot haver vist a la llotja (Rabassa, 2007: 753). En aquest manual d’estereotomia queda palesa l’admiració que, dos segles després de la construcció de la llotja, despertava el virtuosisme tècnic de Sagrera, exponent màxim del que s’ha denominat “gòtic mediterrani” (Zaragozá, 2003: 105-128), on la combinació de les ensenyances dels picapedres del nord d’Europa amb la permanència de la tradició romana adquireix ressonàncies clàssiques (Rabasa, 2007: 747). No obstant, la primera aportació historiogràfica fonamental sobre la llotja serà la Carta histórico-artística sobre el edificio de la Lonja de Mallorca, escrita por el excelentísimo señor D. Gaspar de Jovellanos , el 1807. L’obra formava part de la Descripción del castillo de Bellver y de sus vistas que l’il·lustrat remet, des del seu captiveri, a J. A. Céan Bermúdez, per tal que donés notícia de les obres més destacades de l’arquitectura mallorquina en la finalització que estava duent a terme de l’obra d’E. Llaguno, Noticias de los arquitectos y arquitectura de España . 19 La més comentada ha estat la bona impressió que va causar la llotja a l’emperador Carles V en la seva visita a l’illa l’any 1541 (Cantarellas, 2003: 1). 20 Possiblement es tracta del primer exemple hispànic d’escala de caragol amb ull obert i, per tant, és lògic pensar que deu el seu nom a la fàbrica de Sagrera. Com veurem més endavant no es coneix cap exemple abans del segle XV (Sanjurjo, 2007: 835-838). 18 A dalt, dibuix de l’entrega dels nervis de les voltes en un pilar de la llotja. A sota, el mateix dibuix però de l’entrega amb el mur perimetral. Com es pot veure en les seccions la complexitat esterotòmica és important. Dibuixos d’E. Dilmé (2013) a partir dels croquis de J. Vellés (2003: 199-201). 19 En concret, es tracta de l’ Apéndice 3º ó Memoria sobre la fábrica de la lonja de Palma en la qual Jovellanos recull informació, comenta i analitza l’encàrrec del potent Col·legi de la Mercaderia -inclou el contracte de 1426-, la construcció de l’edifici i la peripècia vital de l’autor. Cal destacar que el cèlebre il·lustrat lamenta el deficient estat de conservació de l’edifici (Crespo-Domenge, 2009-2010 i 2013). A més del rigor analític -tant descriptiu com històricque Jovellanos assoleix a través del llenguatge i del dibuix21 no s’oblida d’evocar les emocions que la llotja desperta en l’observador22. És, per tant, un clar precedent de la valoració romàntica de la fàbrica ciutadana i, per extensió, del gòtic en general. Els comentaris successius sobre l’obra no podran mai deixar de fer-hi esment. Poc després, l’any 1812, l’arquitecte Isidro González Velázquez va realitzar una extraordinària planimetria de l’edifici per il·lustrar l’edició del text de Jovellanos. Un any després, el valencià Francisco Jordán farà els corresponents gravats, que no veuran la llum fins el 1885 a través del Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana . L’encàrrec venia de l’usufructuari de l’edifici, el Real Consulado de Mar , que volia fer una edició de l’obra de Jovellanos per deixar constància de la “sumptuositat” de l’edifici, a la vista de la imminent utilització de la llotja com a fàbrica de canons. La influència de Jovellanos (Navascués, 1985: 13) i sobretot la seducció de la fàbrica, portà al refugiat González Velázquez a declarar que lleno de gozo al observarle lo medí y diseñé con la mayor exactitud y escrupolosidad posible, figurándome estar copiando y observando lo más bello y selecto de los magníficos edificios de Grecia y Roma . De nou, la severa i brillant subtilesa tècnica de Sagrera connectava amb sensibilitats tant dispars com era l’ànima neoclàssica d’un alumne destacat de l’ Academia de San Fernando . 21 Jovellanos dóna molta importància al dibuix, com bé ho prova la precisa demanda d’uns croquis amb les característiques generals i els detalls de la llotja. Sol·licita dibuixos analítics on preval la capacitat explicativa i no tant la qualitat; per això, demana borrones . Cal dir, no obstant, que aquests borrones -possiblement fets pel seu col·laborador Manuel Martínez Marinatenien una gran qualitat, tal com es pot veure en l’exhumació que n’han fet D. Grespo i J. Domenge (2009-2010 i 2013). 22 Com comenta J. Barón (1985: 33): No solo guía hacia el arte a Jovellanos el interés histórico, sino también el gusto del aficionado, palabra tras la que siempre se escuda. Por ello no extraña que su exigencia de objetividad ante el arte deje resquicio a la subjetividad . 20 A dalt, dibuix de l’alçat septentrional de la llotja que el secretari de Jovellanos, M. Martínez Marina, li féu el 1807 per a la redacció de la Memoria (reproduït per Crespo-Domenge, 2009-2010: fig. 13). A baix, el mateix alçat segons el gravat de F. Jordán (1813) a partir del dibuix d’I. González Velázquez (reproduït per Domenge-Crespo, 2013: fig. 25). El primer amb voluntat descriptiva, tot i ser un borrón , recull la teulada que rematava la llotja, mentre que el segon l’obvia apuntant ja, per primera vegada, el rebuig als afegits del segle XVII. 21 Caldrà esperar l’obra de P. Piferrer i F. J. Parcerisa (1842), i sobretot, la revisió posterior de Quadrado (1888) per a comptar amb un remarcable treball historiogràfic. De la mateixa època (1885-1886) és el notable recull de notícies sobre la llotja que A. Frau extreu de l’arxiu del Col·legi de la Mercaderia. Frau va aportar dades sobre les construccions annexes i sobre els problemes de conservació del terrat, alhora que va transcriure tant el contracte de la fàbrica com els pactes fets per a la construcció de parts concretes de l’obra. La historiografia continuarà als anys 60-70 del segle passat amb les monografies d’A. Jiménez Vidal (1968) i, especialment, la de G. Alomar (1970). Mentre que Jiménez, fixant-se en l’edifici, recull abundats referències literàries i sistematitza la documentació disponible, pouant bàsicament en el treball d’en Frau, Alomar desenvoluparà un important treball d’investigació sobre Sagrera i la seva posició en el context arquitectònic de l’època. Tal com apunta en les seves memòries (1986) va voler traçar una historia sagreriana complerta unint, per primera vegada, les tres etapes i els tres llocs d’activitat del mestre: Rosselló, Mallorca i Nàpols. A les darreres dècades del segle XX es resumiran les aportacions precedents i, a banda d’aclarir dubtes, s’aprofundirà en el vessant escultòric, en la vida d’en Sagrera i en els continuadors de la seva obra, amb aportacions com les de G. Llompart (1973 i 1983), R. Roselló (1973) o l’estudi divulgatiu de J. M. Palou (1985). Cal destacar també un document que aporta molta informació: el plet entre l’arquitecte i el Col·legi de la Mercaderia. Part del text ha estat donat a conèixer per R. Mª. Manote a través de la seva tesi doctoral i de dos articles de 1986 i de 2006. Per altra banda, l’estudi de les marques de picapedrer presents a la llotja han estat analitzades per E. González el 1986 i el 1988. D’aquest darrer treball és interessant veure com una part important dels signes de picapedrer estan datats entre 1431 i 1671 -la majoria de marques del segle XV daten de la dècada dels anys 30, tot i perllongar-se fins a la dècada dels anys 70-. Això indicaria que la fàbrica no va estar completament acabada fins al darrer terç del segle XV. La resta de signes amb dates del sis-cents i set-cents correspondrien, amb tota lògica, a reparacions posteriors 22 (Cantarellas, 2003: 19). Com a treballs de caire historiogràfic és oportú recordar les contribucions d’A. Sanz de la Torre (1991, 1993, 2000). Recentment el Govern Balear va editar, l’any 2003, un monografia coordinada per Federico Climent que, amb el pretext de la darrera restauració, pretén ser una visió actualitzada de l’obra mestre de Sagrera. Els textos són principalment de C. Cantarellas i T. Sabater. Finalment, tot i la publicació de diferents treballs documentals específics23 en els darrers anys, cal destacar els importants treballs de J. Domenge i M. Carbonell. Domenge enceta la seva aportació amb un complert estat de la qüestió que deixa constància de l’”abast i llacunes de la historiografia sagreriana” (2003). En els treballs posteriors (2007 i 2009) afegirà una interessant investigació sobre la formació arquitectònica de Sagrera a partir de l’anàlisi del seu llenguatge en relació amb un àmbit geogràfic més ampli que abasta des de Perpinyà, Narbona, Montpeller i Avinyó, als exemples més innovadors de les corts de Borgonya i Berry. És aquí on l’historiador troba solucions tècniques pròximes a les que utilitzarà Sagrera, demostrant una filiació inqüestionable. Amb aquest treball Domenge (2007: 71-73) tanca el cercle formatiu de Sagrera en afirmar que, se la ‘cultura europea’ di Sagrera potè aiutarlo a definirne il disegno, l’apprendistato nelle cave dovette dargli il dominio del materiale necessario per risolvere magistralmente l’inserimento diretto degli archi delle volte nei muri o la dissoluzione degli stessi nelle colonne elicoidali. Una solida formazione practica, sommata a un talento innovatore, gli avrebbe permesso inoltre di fabbricare i modani per l’esecuzione del campionario di scale presenti nelle torri della loggia . La darrera aportació historiogràfica és l’article de M. Carbonell (2007-2008) que, a banda d’una exhaustiva revisió de la bibliografia i de clarificar la genealogia sagreriana, reprèn el famós plet entre l’arquitecte i els promotors, per extreure una suggerent interpretació sobre el conflicte derivat del remat de la llotja. 23 M. Barceló (1993, 2000, 2001, 2007), G. Llompart (1993, 1999), R. Rosselló Vaquer (1984, 1997), A. Serra (2000), J. Sastre (2007) o O. Vaquer (2000). 23 De dalt a baix tenim: 1- Vista de la nau de l’Abadia de Sant Robert a La Chause-Dieu. 2- El claustre de la Catedral de Narbona. 3- El pòrtic d’ingrés de la Catedral de Montpeller. 4- Vista de la nau de l’església de Sant Pere d’Avinyó. En les imatges poden veure les novetats tècniques que els mestres del midi havien desenvolupat, com la intersecció de la nervadura amb els pilars i els murs. Com bé a explicat J. Domenge (2007; 2009) la curiositat de Sagrera el devia portar a visitar aquells atrevides formes. Sense aquest coneixement no es pot explicar les posteriors solucions sagrerianes. Imatges estretes de: abbaye-chaise-dieu.com, minube.com, wikipedia.org, panaramio.com. 24 En contra del que s’havia assegurat fins avui, Carbonell no creu desgavellat veure en l’impagament del Col·legi de la Mercaderia, una reacció lògica a l’incompliment per part de Sagrera del projecte acordat. A l’obra hi mancarien dues o tres filades de mitjans a la part superior, així com l’acabament de la coberta amb terrada, car segons sembla ho va resoldre amb teulada de diversos aiguavessos. Els doblers que reclama Sagrera i, a partir d’ell, la resta dels seus descendents, vindria a ser la quantitat que, a judici dels promotors, l’arquitecte s’havia estalviat. Tot plegat fa dir a Carbonell que estem davant d’un “excel·lent arquitecte i un pèssim mercader” (2007-2008: 17). En resum, l’obra senyera de Sagrera, gràcies a la seva excel·lència, ha surat per sobre del panorama arquitectònic del quatre-cents, despertant paulatinament l’interès dels estudiosos fins a l’admiració actual. Aquest interès no s’ha estès amb la mateixa intensitat a la història material de l’edifici, de la que la restauració vuitcentista n’és una de les baules més importants i alhora més desconegudes. - Metodologia La metodologia utilitzada en l’anàlisi de la restauració vuitcentista de la llotja de Palma de Mallorca parteix, tal com s’ha comentat, del “Mètode objetivosistèmic de la restauració arquitectònica” de José Luís González i Albert Casals (2013) aplicat, en el present treball, en dues grans àrees. La primera, bàsicament descriptiva, conté la caracterització i valoració vuitcentista del monument, els criteris disciplinars aplicats i les obres de restauració realitzades; la segona, de caràcter avaluador, cerca comprovar el manteniment de la valoració inicial i contrastar la restauració amb el sistema de criteris prefixats. Prèviament, però, per emmarcar l’actuació a la llotja es fa una ullada al marc legal i teoricopràctic de la disciplina al segle XIX, tant en l’àmbit hispànic com local, per tal d’extreure les coordenades sobre les quals es basa l’actuació mallorquina. La primera fase de l’estudi s’enceta, doncs, amb la caracterització del monument des de la seva construcció fins a la constitució de la Comisión Provincial de Monumentos de las Islas Baleares . Aquesta institució fou la que va fixar la valoració inicial del monument. En aquest estadi l’anàlisi cerca individualitzar l’obra a partir de la 31 Arxiu General del Consell de Mallorca X-793/52. Expedient referent a l’estat de conservació, ús i situació actual de l’edifici de la llotja de Palma (1877-1880). X-806/35. Designació de Miquel Socies, Manel Guasp i Joan Alcover per a formar part de la Comissió de Conservació i Reparació de la llotja (1884). X-900/14. Sol·licitud de la Comissió d’obres de la llotja dels serveis de l’arquitecte de la província (1885). X-809/27. Remissió de la Comissió mixta de les obres de la llotja de la relació de despeses per conservació de l’edifici (1885). X-808/65. Sol·licitud de la Comissió encarregada de la conservació de la llotja d’un augment del crèdit (1886). X-811/99. Designació de Manel Guasp i Miquel Puigserver per a formar part de la Comissió Inspectora d’obres de la llotja (1886). X-901/41. Comunicació de la Comissió Provincial de Monuments Històrics referent al deteriorament de l’edifici de la llotja i la preparació del nou Museu Arqueològic (1887). X-902/91. Sol·licitud de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de la concessió de 800 ptes. per a la col·locació de l’arc de la Porta del Moll a la llotja (1887). X-902/110. Sol·licitud de la Comissió Especial de les obres de l’edifici de la llotja d’una subvenció (1887). V-903/12. Projecte de portes per als vitralls de la llotja (1888). X-812/10. Remissió de la Comissió d’obres de la llotja del projecte i pressupost de vitralls, portes dels finestrals i informe de Ricardo Anckerman (1888-1889). X-813/69. Comunicació de la Comissió Provincial a la Comissió d’obres de la llotja referent a la comunicació dels seus acords (1889). X-903/02. Proposta de la Comissió d’obres de la llotja de col·locació de vitralls als finestrals de l’edifici (1889). X-903/06. Sol·licitud de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de la subvenció per a la restauració de la Porta del Moll ubicada en el jardí de la llotja (1889). X-911/05. Sol·licitud de l’Ajuntament de Palma a la Diputació de la cessió dels terrenys enmig de la llotja i del Consolat de Mar per a plaça pública (1889). 32 X-817/113. Remissió de la Comissió Inspectora de les obres de restauració de la llotja del projecte de tancament amb vidres dels finestrals (1891). X-818/34. Autorització a la Comissió d’obres de restauració de la llotja per a la realització de l’estudi i projecte dels vitralls a càrrec de la fàbrica Amigó de Barcelona (1892). X-897/56. Remissió de la Comissió d’obres de la llotja del compte d’obres (1892). X-908/41. Nomanament d’Antoni Fuster com a vocal de la Junta Inspectora de les obres de restauració de la llotja (1896). X-911/95. Sol·licitud del president de la Diputació al batlle de Palma d’una còpia de les actes dels acords relatius al jardí de la llotja (1899). X-912/52. Sol·licitud de l’Ajuntament de Palma a la Diputació de la cessió dels terrenys existents enmig de la llotja i el Consolat de Mar per a plaça pública (1900). V-903/8. Plànol del paviment de la llotja (1902). X-914/26. Acord de la Diputació de realització d’obres de pavimentació a l’edifici de la llotja (1902). V-903/19. Projecte de reixa del jardí de la llotja (1911). X-933/17. El director del Museu Provincial de Belles Arts sol·licita a la Diputació el pagament de les obres necessàries pel calat dels vitralls de la llotja (1916). V-903/3. Plànols dels vitralls de la llotja (1922). X-936/46. Ofici del Patronat del Museu Provincial de Belles Arts sol·licitant el tancament amb cristalls d’alguns finestrals del edifici de la llotja (1922). X-940/36. Concessió a la Junta del Patronat del Museu Provincial de Belles Arts d’una subvenció de 500 pts. per a vitralls en els finestrals de la llotja (1926). V-903/11. Dibuixos de la reixa del jardí de la llotja (1930). X-948/55. La Comissió Provincial acorda esbucar les parets del jardí de la llotja (1930). XIII-137/64. La Comissió Provincial acorda que l’arquitecte de la província faci el projecte, pressupost i plec de condicions per a la construcció d’una reixa pel jardí de la llotja (1930). 33 XIII-137/65. La Comissió Provincial acorda que l’arquitecte de la província faci l’informe sobre la desaparició de la pàtina d’alguns llocs del portal de la llotja (1930). XIII-137/72. El president de la Junta del Patronat del Museu Provincial de Belles Arts sol·licita l’execució de les obres necessàries a l’antiga Universitat per poder traslladar el museu (1930). XIII-142/66. La Comissió gestora autoritza a l’arquitecte de la província per les obres de la reforma de la coberta de la llotja (1932). XIII-145/91. La Comissió gestora acorda la reconstrucció de la coberta de la llotja (1933). V-903/7. Projecte de la reixa del jardí de la llotja (1936). XIII-154/26. Reparació de la teulada de la llotja (1939). XIII-166/75. La Junta del Patronat del Museu Provincial de Belles Arts proposa la col·locació de vitralls en els finestrals de la llotja (1942). XIII-167/18. Reparacions en la coberta de l’edifici de la llotja (1943). XIII-171/30. La Comissió gestora acorda adjudicar al Sr. Dietrich la construcció dels vitralls de la llotja (1946). V-903/18. Projecte de vitralls de la llotja de la part del port (1947). XIII-172/13. Expedient del projecte de millora del jardí de la llotja (1947). V-903/10. Plànol de la planta general de la llotja (1958). V-903/16. Projecte de vitralls de la part del jardí i de la plaça de la Llotja (1958). V-903/17. Plànol de la planta general de la llotja (1958). XIII-187/22. Expedient d’obres en la llotja (1958). V-903/23. Dibuix de la porta d’ingrés al jardí de la llotja (1974). V-903/09. Dibuix del rellotge del Consolat de Mar (S. D.). V-903/13. Projecte de vitralls laterals de la llotja (S. D.). V-903/14. Fotografies de les motllures dels portals de la Llotja (S. D.). V-903/15. Dibuixos de les motllures dels portals de la llotja (S. D.). 34 V-903/20. Croquis de la llotja (S. D.). V-903/21. Detall del coronament de l’edifici de la llotja (S. D.). V-903/22. Projecte de vitralls de la llotja de l’empresa J. Maumejean (S. D.). Arxiu del Regne de Mallorca Junta de Comercio , 1830-1860, llibre núm. 27 Any 1830 34/03. Expediente solicitando hacer un baile de máscaras en el salón principal de la casa de la lonja, destinando su producto al fomento de la industria . 34/09. Expediente para establecer en esta casa lonja, la escuela de dibujo . 34/29. Expediente sobre la apertura del salón principal de la lonja a la concurrencia pública y del comercio en especial . Any 1833 36/88. Expediente sobre la recomposición de un torreón del edificio de la lonja que estropeó un relámpago caído en la madrugada del 21 de junio de este año . 36/103. Expediente sobre la facilitación del salón de la lonja para la instrucción de reclutas en los días de mal tiempo . 37/139. Expediente sobre la facilitación de la lonja para dormitorio de porción de la tropa alojada en la caserna inmediata . Any 1835 37/168. Expediente sobre la reimpresión de la carta histórico-artística del edificio gótico de la lonja escrita por el sabio Excmo. Sr. Gaspar de Jovellanos . Any 1837 40/251 . Expediente sobre el traslado de la escuela náutica al segundo piso de la casa lonja . Any 1841 41/293. Expediente sobre la cesión del salón principal de la lonja para instruir el batallón de la milicia nacional de esta plaza . Any 1842 42/345. Expediente sobre franquear el salón de la lonja a la Junta directiva del Santo Hospital de esta ciudad para realizar bailes públicos . 35 43/364. Expediente sobre franquear el salón de la lonja a la Junta directiva del Santo Hospital de esta ciudad para realizar bailes públicos . Any 1843 43/381. Expediente sobre la protección del establecimiento y apertura de la casa lonja de un curso de contabilidad por José Barbier . Any 1844 44/415. Expediente sobre reparar una porción de tejado que cubre la sala del tribunal . 44/418. Expediente sobre la facilitación del salón principal de la lonja para baile de máscaras . 44/432. Expediente sobre la facilitación del salón de la lonja para depositar una carga de 301 pipas de aguardiente de caña procedente de La Habana . 44/449. Expediente sobre la facilitación del salón principal de la lonja para baile de máscaras . Any 1845 45/479. Expediente sobre la facilitación del salón principal de la lonja para realizar en él baile de máscaras . 45/502. Expediente sobre la facilitación del salón principal de la lonja para realizar en él baile de máscaras . 46/157. Expediente sobre la facilitación del salón principal de la lonja para realizar en él baile de máscaras . Any 1849 46/530. Expediente de obras en el gran salón de la lonja . Any 1855 47/589. Expediente sobre haber escalado la ventana del salón de la lonja que mira más al sur en la madrugada del 6 al 7 de agosto de 1855 dos hombres sin duda para cometer el robo . Any 1858 48/633. Expediente para que se den de baja el pago de contribuciones directas los edificios de la lonja y esta Casa Consulado . 36 Real Consulado de Mar y de Tierra , 1800-1829, llibre núm. 26 8/1811. Expediente sobre la ocupació de la casa lonja para fábrica de fundiciones de artillería . 27/1818. Expediente sobre el encargado del edificio de la lonja . 40/1820. Expediente sobre la venta de artillería inútil de bronce que existe alrededor del edificio de la lonja . 45/1822. Expediente sobre la demolición de los hornos de fundición y obras exteriores de la lonja (lleva insertado un expediente sobre el mismo tema de 1814) . - Bibliografia Restauració monumental Arrechea, 1992 ARRECHEA, J. I.: “De la ‘composición’ a la ‘arqueología’”, en Restauración arquitectónica , Valladolid, 1992, p. 11-8. Barbero, 2003 BARBERO, J. C.: La memoria de las imágenes. Notas para una Teoría de la Restauración , Madrid, 2003, p. 17-63. Brandi, 1988 [1977] BRANDI, C.: Teoría de la restauración , Madrid, 1988 [1977], p. 13-51. Capitel, 1998 CAPITEL, A.: “La restauración y la actitud ante la Historia de la Disciplina”, en Restauración arquitectónica II , Valladolid, 1998, p. 33-44. Casals-González, 2013 CASALS, A.; GONZÁLEZ, J. L.: Método objetivo-sistémico, 2013 [inèdit]. Choay, 1993 CHOAY, F.: “Alegoría del patrimonio. Monumento y monumento histórico”, Arquitectura Viva , 33 (1993), p. 15-25. Choay, 2007 [1992] CHOAY, F.: Alegoría del patrimonio , Madrid, 2007 [1992], p. 161-180. D. A., 2004 D. A.: Repertorio de Textos Internacionales del Patrimonio Cultural , Sevilla, 2004. 37 Gallego, 1992 GALLEGO, P. L.: “Viollet-le-Duc: La restauración arquitectónica y el racionalismo arqueológico fin de siglo”, en Restauración arquitectónica , Valladolid, 1992, p. 29-50. González, 1999 GONZÁLEZ, A.: “La restauración objectiva”, en Memòria SPAL , 1993-1998 , vol. I, Barcelona, 1999, p. 11-117. González, 2000 GONZÁLEZ, J. L.: “Los estudios científico-técnicos en el proceso de restauración monumental”, I bienal de restauración arquitectónica , Barcelona, 2000 [inèdit]. González-Varas, 1999 GONZÁLEZ-VARAS, I.: Conservación de bienes culturales, teoría, historia, principios y normas , Madrid, 1999. Martínez, 2001 MARTÍNEZ, Mª. J.: Historia y teoría de la conservación y restauración artística , Madrid, 2001. Muñoz, 2003 MUÑOZ, S.: Teoría contemporánea de la Restauración , Madrid, 2003, p. 83-135. Navascués, 1993 NAVASCUÉS, P.: “Presente del pasado, la condición histórica de la arquitectura”, Arquitectura Viva , 33 (1993), p. 22-25. Riegl, 1987 [1903] RIEGL, A.: El culto moderno a los monumentos , Madrid, 1987 [1903], p. 21-91. Rivera, 1992 RIVERA, J.: “La restauraciones de la Catedral de Valladolid”, en Restauración arquitectónica , Valladolid, 1992, p. 73-98. Ruskin, 1989 [1849] RUSKIN, J.: Las siete lámparas de la arquitectura , Madrid, 1989 [1849], p. 75. Viollet-le-Duc, 1967 [1854-1868] VIOLLET-LE-DUC, E. E.: “Restauration”, en Dictionnarie raisonné de l’Architecture française , Paris, 1967 [1854-1868]. Viollet-le-Duc, 1996 [1858] VIOLLET-LE-DUC, E. E.: La construcción medieval , Madrid, 1996 [1858], fig. 2. 38 Restauració monumental hispànica al segle XIX Arrechea, 1989 ARRECHEA, J.: Arquitectura y Romanticismo. El pensamiento arquitectónico en la España del siglo XIX , Valladolid, 1989, p. 205-214. Bassegoda, 1979 BASSEGODA, J.: “Restauración de monumentos barceloneses durante el siglo XIX”, Boletín de Bellas Artes, 2ª Época, VII, Sevilla, 1979, p. 119-132. Bassegoda, 1981 BASSEGODA, J.: “La fachada de la catedral de Barcelona”, Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona , Barcelona, 1981, p. 264-306. Blázquez, 1994 BLÁZQUEZ, C.: “Historia de una restauración: La puerta de Serranos”, Ars Longa , 5 (1994), p. 159-165. Blázquez, 1997 BLÁZQUEZ, C.: “El ambito local”, La cultura del patrimonio arquitectónico, del ámbito internacional al ámbito local: El caso valenciano (1844-1975) , vol. III, p. 73-78, 141- 143 [tesi doctoral inèdita]. Blázquez, 2003 BLÁZQUEZ, C.: “Entre el eclecticismo y la modernidad. La restauración de la puerta de Serranos (1870-1936)”, en CERVERA, F.; MILETO, C. (coord.): Las Torres de Serranos, historia y restauración , Valencia, 2003, p. 41-50. Cabello, 1904 CABELLO, L. M.: “De la conservación y restauración de los monumentos arquitectònicos”, Ponència del IV Congreso Internacional de Arquitectos , Madrid, 1904, p. 3-16. Caldera, 1835 CALDERERA, V.: “Sobre la conservación de los monumentos de artes”, El artista , II (1835), p. 217-218. Calvo, 1995 CALVO, F.: La imagen romántica de España , Madrid, 1995, p. 165-175. Campo, 1988 CAMPO, G.: “Conservació i restauració del patrimoni a Catalunya durant el segle XIX”, De museus , 2 (1989), p. 53-55. Cantarellas, 1977 CANTARELLAS, C.: “La intervención del arquitecto Peyronnet en la Catedral de Palma”, Mayurqa , 4 (1977), p. 185-213. 39 Cantarellas, 1981 CANTARELLAS, C.: La arquitectura mallorquina desde la ilustración a la restauración , Palma de Mallorca, 1981, p. 409-515. Cantarellas, 1989 a CANTARELLAS, C.: Ajuntament de Palma: història, arquitectura i ciutat , Palma de Mallorca, 1989, p. 55-60. Cantarellas, 2001 CANTARELLAS, C.: “L’edifici del Consell de Mallorca: L’arquitectura”, en TUR, M. (coord.): El Consell de Mallorca, història i patrimoni , Palma de Mallorca, 2001, p. 42-53. Cervera-Mileto, 1996 CERVERA, F.; MILETO, C.: “La restauración de las torres de Serrano”, Loggia , 14-15 (1996), p. 115-119. Cócola, 2010 CÓCOLA, A.: El Barrio Gótico de Barcelona: planificación del pasado e imagen de marca , Barcelona, 2011, p. 148-162. Dorda, 1915 DORDA, J. A.: “Las Torres de Serranos”, Archivo de Arte Valenciano , 1915, p. 3-14. Esteban, 1997 ESTEBAN, J.: “Constantes y procesos determinantes en la conservación del patrimonio arquitectónico español (1844-1900)” , en Actas del II Seminario de Teoría e Historia de la Restauración en España (1844-1900) , Valencia, 1977, p. 1-31. Ferrà, 1888 a FERRÀ, B . : “Correspondencia a Mossen Sebastià Cerdà y Coll”, BSAL , 25 (1888), p. 5-7. Ferrà, 1888 b FERRÀ, B . : “Arquitectura y albañileria”, Almanaque Balear , 16 de desembre de 1888. Ferrà, 1889 FERRÀ, B.: “La Seu de Mallorca, obra nova y obra vella”, BSAL , 101 (1889), p. 311- 313. Ferrà, 1892 FERRÀ, B . : “Reconstrucción de la Casa Consistorial de Palma”, BSAL , 149 (1892), p. 270-272; 151 (1892), p. 287-294; 152 (1892), p. 295-301. Folch, 1927 FOLCH, J.: “La reforma de l’Acròpolis barcelonina, IV. Les punxes i les teulades”, La veu de Catalunya , 19 de març de 1927. 40 Ganau, 1988 GANAU, J.: La protección de los monumentos arquitectónicos en España y Cataluña , 1844-1836: legislación, organización, inventario , Lleida, 1988. González-Varas, 1993 GONZÁLEZ-VARAS, I.: La Catedral de León, historia y restauración (1859-1901) , León, 1993, p. 15-70. González-Varas, 1994 GONZÁLEZ-VARAS, I.: La Catedral de Sevilla (1881-1900), el debate sobre la restauración monumental , Sevilla, 1994, p. 33-48. González-Varas, 1996 GONZÁLEZ-VARAS, I.: Restauración monumental en España durante el siglo XIX: teoría, fuentes e ideología , Madrid, 1996, p. 11-121. González-Varas, 1997 GONZÁLEZ-VARAS, I. : “Las teorías restauratorias en España durante la segunda mitad del siglo XIX”, en Actas del II Seminario de Teoría e Historia de la Restauración en España (1844-1900) , Valencia, 1977, p. 56-78. González-Varas, 1999 GONZÁLEZ-VARAS, I.: Conservación de bienes culturales. Teoría, historia, principios y normas , Madrid, 1999. Grahit, 1947 GRAHIT, J.: Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos de la provincia de Barcelona, (1844-1944) , Barcelona, 1947, p. 113-132. Henares-Calatrava, 1982 HENARES, I. L.; CALATRAVA, J. A.: Romanticismo y teoría del arte en España, Madrid, 1982, p. 18-44. Hernando, 1989 HERNANDO, J.: Arquitectura en España, 1770-1900 , Madrid, 1989, p. 279-300. Hernando, 1995 HERNANDO, J.: El pensamiento Romántico y el arte en España , Madrid, 1995, p. 111- 163. Isac, 1987 ISAC, Á.: Eclecticismo y pensamiento arquitectónico en España. Discursos, revistas, congresos , Granada, 1987, p. 63-96. Lacuesta, 1995 LACUESTA, R.: “Modelos de intervención en monumentos catalanes (siglo XIX)”, Loggia , 5 (1995), p. 36-47. 47 Ayuntamiento de Palma el día 23 de noviembre de 1919 , Palma de Mallorca, 1920, p. 23-32. Salvà, 1970 SALVÀ, J.: “Quadrado, defensor de los monumentos”, Mayurqa , III-IV (1970), p. 245- 256. Santos, 1895-1896 S SA AN NT TO OS S, , M M.: Quadrado, BSAL , 197 (1895-1896), p. 317-321. Sebastián, 1970 SEBASTIÁN, J.: “Significado de Quadrado en la génesis del arte español”, Mayurqa , IIIIV (1970), p. 227-244. Caracterització i valoració de la llotja Almela, 1935 ALMELA, F.: La lonja de Valencia , Valencia, 1935, p. 3-4. Alomar, 1998 ALOMAR, A. I.: L’exèrcit mallorquí. De la fí de l’edat mitjana a la seva desaparició , Palma de Mallorca, 1998, p. 70. Alomar, 1970 ALOMAR, G.: Guillem Sagrera y la arquitectura gótica del siglo XV , Barcelona, 1970. Alomar, 1976 ALOMAR, G.: Urbanismo regional en la Edad Media: las “Ordinaciones” de Jaime II (1300) en el reino de Mallorca , Barcelona, 1976. Alomar, 1986 ALOMAR, G.: Memorias de un urbanista , 1939-1979 , Palma de Mallorca, 1986, p. 74- 76, 108-111. Aparicio, 2008 APARICIO, À.: Sa Llonja. Una fundició de canons durant la guerra de la independència , Palma de Mallorca, 2008. Barceló, 1988 BONET, M.: La ciutat de Mallorca en el trànsit a la Modernitat , Palma de Mallorca, 1983, p. 13. Barceló, 1993 BARCELÓ, M.: “Notes sobre els Vilasclar, picapedres ”, BSAL , 49 (1993), p. 127-140. Barceló, 2000 BARCELÓ, M.: “Notes sobre alguns picapedres a la Mallorca tardomedieval”, BSAL , 56 48 (2000), p. 103-116. Barceló, 2002 BARCELÓ, M.: “Murada i vida cotidiana”, en Les Murades de Palma. Miscel·lania , Estudis Baleàrics , 70-71 (2002), p. 7-16. Barceló, 2003 BARCELÓ, M.: “Nous documents sobre l’art de la construcció”, BSAL , 59 (2003), p. 221-248. Barceló-Roselló, 2006 BARCELÓ, M.; ROSELLÓ, G.: La ciudad de Mallorca , Palma de Mallorca, 2006, p. 108-115. Bonet, 1883 BONET, M.: “Noticias interesantes referentes á Sagrera y á la Lonja”, Almanaque Balear , 1883, p. 195-197. Barón, 1985 BARÓN, J.: Ideas de Jovellanos sobre arquitectura (arquitectura altomedieval) , Oviedo, 1985, p. 15-139. Bejarano, 1993 BEJARANO, E.: “Estructura Urbana de la Palma preindustrial en el siglo XVIII según la localización de las actividades de transformación y abasto (aproximación)”, BSAL , 49 (1993), p. 333-351. Bernat-Serra, 2002 BERNAT, M.; Serra, J.: “El darrer recinte: els inicis de la quinta murada de Ciutat de Mallorca (s. XVI)”, en Les Murades de Palma. Miscel·lania , Estudis Baleàrics , 70-71 (2002), p. 37-60. Bracons, 2004 BRACONS, J.: ”La quadratura del gótic. Catedrals catalanes. Introducció”, L’Avenç , 289 (2004), p. 22-24. Cabrera, 2006 CABRERA, J. Mª.: “La química y los problemas de la restauración: El color de la arquitectura”, Ars Sacra , 38 (2006), p. 145-147. Cabrera, 2011 CABRERA, J. Mª.: “La pàtina com a llenguatge de la pell en el patrimoni construït. Primeres referències a la Santa Església catedral de Mallorca”, en Pàtines i acabats històrics de la pedra mallorquina , Palma de Mallorca, 2011, p. 15-37. Calduch, 2000 CALDUCH, J.: “La lonja: orden geométrico y casos”, en LARA, S. (coord.): La Lonja, un monumento del II para el III milenio , Valencia, 2000, p. 161-175. 49 Campaner, 1984 [1881] CAMPANER, A.: Cronicón Mayoricense. Notícias i relaciones históricas de Mallorca desde 1229 a 1800 , Palma de Mallorca, 1984 [1881], p. 203. Cantarellas, 1993 CANTARELLAS, C.: “Introducció”, en JOVELLANOS , Gaspar de: Carta histórica-artística sobre el edificio de la Lonja de Mallorca , Palma de Mallorca, 1993, p. VII-VIII. Cantarellas, 2003 CANTARELLAS, C.: “Fortuna crítica e historiografia”, p. 1-22; “La Lonja de Palma, un espacio único”, p. 57-58; “La transformación del frente marítimo (siglos XVI al XX)” p. 127-139, en CLIMENT, F. (coord.): La Lonja de Palma , Palma de Mallorca, 2003. Carbonell, 2007-2008 CARBONELL, M.: “Sagreriana Parva”, Locus amoenus , 9 (2007-2008), p. 7-23. Carrasco, 2002 CARRASCO, J.: La estructura gótica catalana: Sobre los conceptos de medida y espacio. El problema de la forma en la cubierta , 2002 [tesi doctoral inédita]. Cateura, 1996 CATEURA, P.: “Obras públicas en tiempos de crisis (Mallorca, 1400-1450)”, Mayurqa , 23 (1996), p. 31-42. Chueca, 1951 CHUECA, F.: La catedral de Salamanca , Salamanca, 1951, p. 111-140. Christmas, 1851 CHRISTMAS, H.: The Shores and Islands of the Mediterranean, including a visit to the seven churches of Asia , London, I (1851), p. 137. Cirici, 1975 [1955] CIRICI, A.: L’arquitectura catalana , Barcelona, 1975 [1955], p. 147. Cortada, 2008 [1845] CORTADA, J.: Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845 , Palma de Mallorca, 2008 [1845], p. 61-64. Crespo-Domenge, 2009-2010 CRESPO, H.; DOMENGE, J.: “Trazos de una naciente historia del arte: los dibujos de la lonja de Palma para la Memoria de Jovellanos”, Locus amoenus , 10 (2009-2010), p. 17-30. Dameto-Mut-Alemany, 1840-1841 DAMETO, J.; MUT, V.; ALEMANY, A.: Historia general del Reino de Mallorca , Palma, 2 vol., 1840-1841, p. 111. 50 Dalmases-Pitach, 1984 DALMASES, N. DE J.; PITACH, J.: “L’art gòtic, S. XIV-XV”, Història de l’art català , III (1984), p. 13-94. Dilmé, 2008 DILMÉ, E.: La quadratura del cercle, aproximació a la metrologia i les proporcions en l’arquitectura medieval catalana , 2008 [treball inèdit del curs de doctorat: L’art gòtic meridional. Història de la construcció, història de la conservació, UB 2007-2008]. Dilmé, 2010 DILMÉ, E.: “Historia de una pátina: el caso de la lonja de Palma de Mallorca”, en IV trobada de les egipcíaques . Pàtines i acabats del patrimoni arquitectònic: naturalesa, funció i conservació [inèdit]. Dilmé, 2011 DILMÉ, E.: “La pàtina: de la descoberta a la protecció. El cas de la llonja de Ciutat de Palma”, en Pàtines i acabats històrics de la pedra mallorquina , Palma de Mallorca, 2011, p. 59-65. Domenge, 2003 DOMENGE, J.: “Guillem Sagrera. Alcances y lagunas de la historiografía sagreriana”, en Una arquitectura gótica mediterránea , vol. II, Valencia, 2003, p. 117-131. Domenge, 2000 DOMENGE, J.: “Santa Maria del Mar i la historiografia del gòtic meridional”, Quaderns d’Història , 8 (2003), p. 179-200. Domenge, 2006 DOMENGE, J.: “Maiorca nel XV Secolo”, en Matteo Carnilivari e Pere Compte, 1506- 2006 , Noto, 2006, p. 128-129. Domenge, 2007 DOMENGE, J.: “Guillem de Sagrera”, en Gli Ultimi Independenti. Architetti del gotico nel Mediterraneo tra XV e XVI secolo , Palermo, 2007, p. 59-95. Domenge, 2008 DOMENGE, J.: “La arquitectura en el reino de Mallorca, 1450-1550. Impresiones desde un mirador privilegiado”, Artigrama , 23 (2008), p. 185-238. Domenge, 2009 DOMENGE, J.: “Guillem Sagrera y lo modern de son temps”, Revue d’art , 166 (2009), p. 1-21. Domenge, 2010 DOMENGE, J.: “La gran sala de Castelnuovo”, en Le usate leggiadrie. I cortei, le cerimonie, le feste e il costume nel Mediterraneo tra el XV e XVI secolo , Montella, 2010, p. 290-340. 51 Escalas, 1955 ESCALAS, J.: Las murallas de Palma , Palma de Mallorca, 1955, p. 2-16. Ferrà, 1894 a FERRÀ, B.: “ Novedades rancias”, La Almudaina , 8 de maig de 1894. Ferrà, 1894 b FERRÀ, B.: “ El raspado de la Casa Consistorial”, La República , 9 de juny de 1894. Ferrer, 2002 FERRER, M.: Desamortización eclesiástica en Mallorca (1835) , Palma de Mallorca, 2002, p. 153-171. Fiol, 1991 FIOL, J. M.: Descobrint la Mediterrànea (viatgers anglesos per les Illes Balears i Pitiüses. El segle XIX) , Palma de Mallorca, 1991. Floro, 1905 FLORO, L.: Una excursión a Mallorca , Palma de Mallorca, 1905, p. 28-32. Forteza, 1934 FORTEZA, G.: “Arquitectura gótica catalana, les llotges de comerç”, BSAL , 638-640 (1934), p. 1-13. Forteza, 1984 [1934, 1935] FORTEZA, G.: “El cicle arquitectònic de les nostres llotges medievals” (1934), p. 76-99; “Influències de Guillem de Sagrera en l’arquitectura religiosa de Mallorca” (1935), p. 100-102, en SEGUÍ, M. (ed.): Estudis sobre arquitectura i urbanisme , vol. II, Barcelona, 1984 [1934, 1935]. Frau, 1880 FRAU, A.: “Noticias históricas de Mallorca”, Societat Arqueològica Lul·liana , 1880. Frau, 1885-1886 FRAU, A.: “La Lonja de Palma”, BSAL , 14 (1885), p. 1-6; 15 (1885), p. 3-4; 16 (1885), p. 2-5; 17 (1885), p. 1-2; 18 (1885), p. 1-3; 19 (1885), p. 5-7; 20 (1885), p. 4-5; 21 (1885), p. 3-4; 23 (1885), p. 6-7; 25 (1886), p. 3-6; 29 (1886), p. 5-6; 32 (1886), p. 10-13. Frau, 1889 FRAU, A.: “Donativos, hechos por el colegio de la Mercaderia á las comunidades religiosas y á la Universidad de Mallorca”, BSAL , 111 (1889), p. 1-3. Fullana, 1996 FULLANA, P.: “Introducció”, en FERRÀ, B.: Ciutat ha seixanta anys (1850-1900) , Palma de Mallorca, 1996, p. 7-41. 52 Furió, 1946 [1839] FURIÓ, A.: Panorama óptico histórico-artístico de las Islas Baleares , Palma de Mallorca, 1946 [1839], p. 103-106. García-Delgado, 2000 GARCÍA-DELGADO, C.: Las Raices de Palma , Palma de Mallorca, 2000, p. 19-197. Gelabert, 1977 [1653]. GELABERT, J.: De l’art de picapedrer , Palma de Mallorca, 1977 [1653]. Gimpel, 1981 GIMPEL, J.: La revolución industrial en la Edad Media , Madrid, 1981, p. 84. González, 1983 GONZÁLEZ, E.: “Grafitti a la torre de Sant Joan de la Llotja”, Estudis Baleàrics , 23 (1983), p. 47-56. González, 1988 GONZÁLEZ, E.: “Los ‘grafitti’ de Palma: signos, inscripciones y dibujos”, BSAL , 44 (1988), p. 273-305. González, 2000 GONZÁLEZ, A.: “Las lonjas de Barcelona”, en LARA, S. (coord.): La Lonja, un monumento del II para el III milenio , Valencia, 2000, p. 241-249. Graciani, 2000 GRACIANI, A.: “Los equipos de obra y los medios auxiliares en la Edad Media”, en CRACIANI, A. (ed.): La técnica de la arquitectura medieval , Sevilla, 2000, p. 173 - 206. Grasset de Saint-Sauveur, 2006 [1807] GRASSET DE SAINT-SAUVEUR, A.: Viatge a les Illes Balears i Pitiüses , Palma de Mallorca, 2006 [1807], p. 53-55. Grau, 2003 GRAU, R.: “Estil gótic i identitat catalana”, L’Avenç , 276 (2003), p. 27-33. Grosvenor, 1842 GROSVENER, E. M.: Narrative of a yacht voyage in the Mediterranean during the years 1840-41 , London, I (1842), p. 194. Harrison, S. D. HARRISON, H.: Majorcan Holiday , London, S. D., p. 80. Huertas, 2008 HUERTAS, S.: Informe sobre la estabilidad de la Lonja de Mallorca , Madrid, 2008, p. 1- 33 [inèdit]. 53 Iborra-García, 2012 IBORRA, F.; GARCÍA, V.: “La Lonja que no fue. Reflexiones e hipótesis sobre el proyecto inicial de la Lonja de Valencia”, en Anales de Historia del Arte , 22 (2012), p. 295-315. Jiménez, 1968 JIMÉNEZ, A.: La Lonja mallorquina de Sagrera , Palma de Mallorca, 1968. Jovellanos, 1993 [1835] JOVELLANOS, G. M.: Carta histórica-artística sobre el edificio de la lonja de Mallorca que escribió en 1807 el Excelentísimo D. Gaspar de Jovellanos a un amigo profesor de Bellas Artes , Palma de Mallorca, 1993 [1835]. Jovellanos, 1956 [1858] JOVELLANOS, G. M.: Obras publicas e inéditas de D. Gaspar Melchor de Jovellanos, Madrid, 2 vol., 1956 [1858], p. 26. Lacuesta-Vilamala, 2000 LACUESTA, R.; VILAMALA, I.: “Aproximación a la evolución tipológica de los mercados y las lonja en Cataluña”, en LARA, S. (coord.): La Lonja, un monumento del II para el III milenio , Valencia, 2000, p. 231-232. Lampérez, 1933 [1922] LAMPÉREZ, V.: Arquitectura civil española de los siglos I al XVIII , Madrid, 1933 [1922]. Lara, 2000 LARA, S.: “Una aproximación terminológica desde la arquitectura”, en LARA, S. (coord.): La Lonja, un monumento del II para el III milenio , Valencia, 2000, p. 157. Lara, 2007 LARA, S.: Las seis grandes lonja de la corona de Aragón , Valencia, 2007, p. 93-163. Laurens, 1971 [1840] LAURENS, J. B.: Recuerdos, de un viaje artístico a la isla de Mallorca , Palma de Mallorca, 1971 [1840]. Llabrés, 1887 LLABRÉS, G.: “Noticia de algunos terremotos en Mallorca”, BSAL , 57 (1887), p. 8-12. Lladó, 1955 LLADÓ, J.: Catálogo de los Libros y Documentos del Colegio de la Mercadería y del Consulado de Mar y Tierra de Mallorca , Palma de Mallorca, 1955, p. 9. Llibre de la benaventurada vinguda, 1984 [1542]. LLIBRE DE LA BENAVENTURADA VINGUDA: El llibre de la benaventurada vinguda del Emperador y Rey don Carlos en la sua ciutat de Mallorques y del recebiment que li fonch fet. Juntament ab lo que mes sucehi fins al dia que parti de aquella per la 54 conquesta de Alger, Mallorques, F. de Cansoles Est. Reproduït en CAMPANER, Á. (1984), Cronicon Mayoricense , Palma de Mallorca, 1984 [1542], p. 306-340. Llompart, 1983 LLOMPART, G.: “Sagrera minora”, BSAL , 39 (1983), p. 407-434. Macià-Ribes, 2004 MACIÀ, M.; RIBES, J. LL.: “La Seu Vella de Lleida i la tradició clàssica mediterrània”, L’Avenç , 289 (2004), p. 24-31. Manote, 1986 MANOTE, M. R.: “El contrato y el pleito de la Lonja entre Guillem Sagrera y el Colegio de Mercaderes de Ciutat de Mallorca”, Artistes, Artisans et Produtins Arstitique au Mayon Âge, vol I: Les hommes , París, 1986, p. 577-589. Manote-Palou, 1998 MANOTE, M. R.; PALOU, J. Mª.: “L’escultura gòtica mallorquina”, Mallorca gòtica , Palma de Mallorca, 1986, p. 51-79, [catèleg d’exposició]. Medel 1989, [1849] MEDEL, R.: Manual del viajero en Palma de Mallorca , Palma de Mallorca, 1989 [1849], p. 20-21. Mira, 2003 MIRA, E.: “Una arquitectura gótica mediterránea. Estilos, maneras e ideologías”, en MIRA, E.; ZARAGOZÁ, A. (ed.): Una arquitectura gótica mediterránea , Valencia, 2003, p. 25-53. Ortega, 2008 ORTEGA, A.: “La coca en el intercambio mercante atlántico-mediterráneo”, en Anuario de Estudios Medievales , 38/1 (2008), p. 429-444. Palou, 1985 PALOU, J. Mª.: Guillem de Sagrera , Palma de Mallorca, 1985. Panofsky, 1986 [1957] PANOSFSKY, E.: Arquitectura gótica y pensamiento escolástico , Madrid, 1986 [1957], p. 50. Pascual-Llabrés, 2004 PASCUAL, A.; LLABRÉS, J.: El Baluard de Sant Pere i la Ribera del Moll , Palma de Mallorca, 2003, p. 7-57, 127-163. Pascual-Llabrés, 2011 PASCUAL, A.; LLABRÉS, J.: “Santa Teresa de Jesús de Palma: aproximació a l’evolució historicoartística i al tractament de la façana”, en Pàtines i acabats històrics de la pedra mallorquina , Palma de Mallorca, 2011, p. 89-99. 55 Piferrer-Quadrado, 2004 [1888] PIFERRER, P.; QUADRADO, J. Mª.: “ Islas Baleares”, en España sus monumentos y artes, su naturaleza e historia , Palma de Mallorca, 2004 [1888], p. 829-864. Piña, 1985 PIÑA, R.: El Consolat de Mar, Mallorca 1326-1800 , Palma de Mallorca, 1985, p. 52- 178. Quadrado, 1842 QUADRADO, J. Mª.: “Las Islas Baleares”, Semanario Pintoresco Español , 52 (1842), p. 3-4. Quadrado, 2004 [1888] QUADRADO, J. Mª.: “Adición al Capítulo III. La nueva fachada de la Seo”, p. 768-771; “nota al Capítulo IV: Lonja”, p. 864, en Islas Baleares , Barcelona, 2004 [1888]. Rabasa, 2000 RABASA, E.: Forma y construcción en piedra. De la cantería medieval a la estereotomía del siglo XIX , Madrid, 2000, p. 745-754. Rabasa, 2007 RABASA, E.: “ De l’art de picapedrer (1653) de Joseph Gelabert, un manuscrito sobre esteretomía que recoge tradiciones góticas y renacentistas”, en Actas del Quinto Congreso Nacional de Historia de la construcción , Burgos, 2007, vol. II, p. 43-131. Ribas de Pina, 1929 RIBAS DE PINA, M.: Las fàbricas de artilleria en Mallorca durante la guerra de independencia , Madrid, 1929, p. 6-7. Riera, 1993 RIERA, M. M.: Evolució urbana i topográfica de Madina Mayurqa , Palma de Mallorca, 1993. Riera, 2003 RIERA, M. M.: “La urbanización de la Ribera del Mar”, p. 23-33; “El Colegio de la Mercaderia”, p. 33-41, en CLIMENT, F. (coord.): La Lonja de Palma , Palma de Mallorca, 2003. Riu-Barrera, 2003 RIU-BARRERA, E.: “Les llotges i les altres arquitectures mercantils”, en PLADEVALL, A. (coord.): L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura, III. Dels palaus a les masies , Barcelona, 2003, p. 209-211. Roselló, 1979 ROSELLÓ, R.: Mestre Sagrera , Felanitx, 1979, p. 3-6. 56 Roura, 2005 ROURA, G.: “Consulta i aprovació de la continuació de la catedral de Girona amb una nau única”, en PLADEVALL, A. (coord.): L’art gòtic a Catalunya: Arquitectura , II. La catedral de Girona , Barcelona, 2000, p. 312-315. Rubió, 1923 RUBIÓ, J.: Algunes observacions sobre la Seu de Mallorca per l’arquitecte. Constestació a una conferència de l’arquitecte Guillem Forteza publicada a “La Última Hora” els dies 11 i 12 de desembre de 1922 , Palma de Mallorca, 1923, p. 13-15. Sabater, 2003 Sabater, T.: “El contexto del gótico civil mediterráneo”, p. 41-57; “Guillem Sagrera, arquitecto y escultor”, p. 57-79; “El programa escultórico”, 107-126, en CLIMENT, F. (coord.): La Lonja de Palma , Palma de Mallorca, 2003. Sáez, 2002 SÁEZ, F.: “Palma entre dos segles: l’enderrocament de les murades”, en Les Murades de Palma. Miscel·lània , Estudis Baleàrics , 70-71 (2002), p. 17-28. Sancho, 1887 SANCHO, P.: “Régimen interior del colegio de la Mercaderia”, BSAL , 58 (1887), p. 5-6. Sand, 1989 [1842] SAND, G.: Un invierno en Mallorca , Barcelona, 1989 [1842], p. 165-92, 499-532, 781- 837. Sanjurjo, 2007 SANJURJO, A.: “El caracol de Mallorca en los tratados de cantería españoles de la edad moderna”, en Actas del Quinto Congreso Nacional de Historia de la Construcción , Burgos, 2007, vol. II, p. 835-845. Sanz de la Torre, 1991 SANZ DE LA TORRE, A.: “La arquitecteura de Palma de Mallorca en el grabado ilustrado (siglos XVIII y XIX)”, BRABASF , 73 (1991), p. 215-230. Sanz de la Torre, 1993 SANZ DE LA TORRE, A.: “Jovellanos y la reivindicación de la arquitectura gótica de Palma ”, Espacio, Tiempo y Forma , Serie VII, 6 (1993), p. 433-470. Sanz de la Torre, 1995 SANZ DE LA TORRE, A.: “Valoración de la arquitectura palmesana en los cronistas mallorquines: Binimelis, Dameto, Mut, Alemay”, Academia , 81 (1995), p. 493-515. Sanz de la Torre, 2000 SANZ DE LA TORRE, A.: “Imagen romántica de la Lonja de Palma”, BSAL , 56 (2000), p. 433-442. 63 II CONTEXT LEGAL I TEORICOPRÀCTIC DE LA RESTAURACIÓ VUITCENTISTA A LA LLOTJA Desde una óptica histórica la restauración que ahora llamaremos monumental presenta tres frentes que conviene atender por separado, pero que en el tiempo se dan a la vez, con una interdependencia mutua. Me refiero a los aspectos teóricos, legales y prácticos de la restauración. Pedro Navascués (2003: 60) 64 1. EL MARC ADMINISTRATIU 1.1. UNA ULLADA AL CAS ESPANYOL A Espanya, en l’àmbit de la restauració monumental, fou devers 1800 quan es va començar a deixar enrere les intervencions de caràcter purament funcional per accions amb criteris preestablerts i sota una incipient legislació específica (Navascués, 1987: 287). A partir d’aquí, la promulgació de normes i organismes de protecció del patrimoni avançarà lentament i per acumulació, sovint per aturar mals majors, i sempre, per darrera dels esdeveniments, fins a crear un cos normatiu sense una visió de conjunt i amb un caràcter restrictiu que va cercar reduir els excessos de la mateixa administració27. En tot cas, la primera norma que mostrà una preocupació estatal per la protecció del patrimoni fou l’ Instrucción sobre el modo de recoger y conservar los monumentos antiguos, que se descubren en el reino, bajo la inspección de la Real Academia de la Historia . Promulgada per Carles IV, el 1802, volia pal·liar les conseqüències de les alienacions que ell mateix havia impulsat. La norma es reduí a un llistat d’objectes heterogenis de qualsevol època, amb l’antiguitat com a valor suprem. No és doncs estrany que, basant-se en els valors històrics, la salvaguarda del patrimoni es posés, en aquesta primera etapa, sota la tutela de l’Acadèmia d’Història. Ara bé, foren els desastres de la guerra -la d’Independència i les carlines- i la intensificació de les desamortitzacions, en la dècada dels anys 30, allò que va impulsar definitivament la conscienciació de les classes dirigents sobre la salvaguarda del patrimoni28, i com a conseqüència, el desenvolupament del corpus normatiu per a la seva protecció. Aquest canvi d’actitud coincideix, no per casualitat, amb l’eclosió del moviment romàntic29 a Espanya, i amb l’interès historicista pel món medieval 27 Quadrado ho té clar a l’hora de repartir responsabilitats quan diu en Demoliciones y Reformas (1851: 313-115) que: de arriba vienen en efecto el vandalismo y la reforma que corrompe y degrada. La jerarquía superior comunica de grado en grado á la inferior sus tendencias, sus ejemplos, su funesto impulso, y á la vez descarga sobre ella la responsabilidad y vierte á boca llena sus repulsas . 28 “Mecanisme de defensa”, qualifica P. Navascués (1987: 292) la reacció contra la política desamortitzadora de la regència d’Espartero (1840-1843) quan, ofegat per necessitats econòmiques, va anar més enllà que Mendizábal en incloure entre els béns nacionals els béns del clergat secular. 29 Com comenten I. L. Henares i J. A. Calatrava (1982: 14): La misma proliferación de revistas, el proyecto institucional de la nueva crítica, es un indicio de la importancia política de sus tareas. Este florecimiento se enmarca cronológicamente de forma aproximada entre las dos Desamortizaciones, la 65 (Ordieres, 1995: 17). La nova sensibilitat s’entreveu en el reial decret de 1836 que, en declarar a la venda tots els béns de les corporacions religioses, va permetre salvar los edificios que el Gobierno destine al servicio público, o para conservar monumentos de las artes, o para honrar la memoria de gestas nacionales , que passen a la categoria de Bienes Nacionales 30. En aquest decret s’estava introduint, a més, un matís interessant ja que, al vessant històric s’afegia ara el vessant artístic en els criteris de valoració dels monuments. Això quedarà ratificat en la reial ordre de 1840 on, arran del lamentable episodi de l’incendi del panteó reial de Poblet es demanda als caps polítics que informin sobre sepulcros que por serlo de reyes o personajes célebres, o por su belleza y mérito de su construcción, merezcan conservarse cuidadosamente 31. La nova doble condició valorativa, històrica i artística, del patrimoni fou ratificada al fer recaure la seva tutela en les dues reials acadèmies implicades: la d’Història i la de Belles Arts. Fou però l’any 1844 el que marcà definitivament un pas endavant en la protecció del patrimoni monumental a Espanya amb la creació de l’ Escuela Especial de Arquitectura de Madrid , i sobretot, amb la fundació de les Comisiones de Monumentos Históricos y Artísticos. L’Escola d’Arquitectura renovà la formació dels alumnes tenint present la reflexió sobre el llegat del passat i, especialment, les teories constructives i restauradores de Violet-le-Duc. Les noves generacions d’arquitectes estudiaren i comprengueren les lleis constructives dels edificis de la Baixa Edat Mitjana, encetant l’etapa que s’ha anomenat neogòtica (Navascués, 1973: 201) primer amb la restauració del llegat medieval i desprès amb la seva reproducció historicista. de Mendizábal de 1835-36 y la de Pascual Madoz de 1855, coincidiendo además con un amplio periodo del proceso constitucional español . 30 És interessant veure com s’organitzaran Las Juntas de enajenación de edificios per les semblances que guarden amb les futures i transcendents Comissions de Monuments, fet que fa pensar en una translació de l’organigrama d’una a l’altre, a través del pas intermedi de les efímeres Comisiones Artístico-científicas . Així, la Junta de Madrid fou superior i les Provincials dependiren d’ella. La Junta Superior estava formada per un president i quatre vocals sense cap retribució més que ser útils a la pàtria . Les Provincials es constituïren amb l’ Intendente com a president, dos vocals de la Diputació, dos individus afegits a ella per completar la Junta de armamento y defensa , un procurador síndic de l’Ajuntament i del Contador de Arbitrios de Amortización (Ordieres 1995: 26). 31 Reial ordre de 3 de maig de 1840, recollida per P. Navascués (1987: 292). 66 A dalt, gravat d’Alexandre de Laborde del pavelló reial de Poblet -costat evangelirecollit en el llibre Voyage pittoresque et historique de l’Espagne (1806) . En la imatge es reprodueix el pavelló amb la base introduïda l’any 1660 per Juan Francisco Grau. A sota, l’estat dels sepulcres l’any 1912 (S. A.) segons una fotografia reproduïda per Frederic Marès l’any 1953 a propòsit de la restauració. 67 Per la seva banda, la creació de les Comisiones de Monumentos Históricos i Artísticos va esdevenir la peça clau de la política de conservació del patrimoni a Espanya i l’inici de l’acció governamental per a la restauració monumental (González-Varas, 1996: 103). Prenent com a model les que anys enrere s’havien creat a França, aquestes Comisiones substituiran les inoperants Comisiones Artístico-científicas de 1837, procurant absorbir els seus membres32. No obstant, a diferència del centralista model francès, en l’espanyol es va assajar un doble nivell de control, provincial i estatal, que pretenia fer compatible la visió global, a través d’una Comisión Central , amb les particularitats monumentals de cada província des de les respectives Comisiones Provinciales . La Comisión Central , finançada per les Corts, va estar presidida pel ministre de Governació i formada per un vicepresident i quatre vocals nomenats pel rei. Amb funcions no massa definides, la Comisión Central podia assessorar els treballs de les Comisiones Provinciales però, per mandat, no podia coordinar-les. Les Provinciales , per la seva banda, es finançaren a càrrec del fons provincial i estaren presidides pel cap polític -o per la persona designada per ell-. Les integraren cinc membres, tres nomenats pel cap polític i dos per la Diputación Provincial . El reglament del mateix 1844 insistia en què calia estar en contacte amb les Acadèmies Provincials i separava les Comisiones en tres seccions, essent la tercera la d’arqueologia i arquitectura. L’article 25 diu que: siempre que algún edificio se halle en mal estado, e interese a las artes y a la historia el conservarlo, propondrán las Comisiones, oyendo a la Sección tercera, los medios de repararlo para que sean elevados al conocimiento del Gobierno por el jefe político (Ordieres, 1995: 47). A banda de la demanda de suspensió de la venda d’edificis religiosos, una de les primeres accions de la Comisión Central va ser enviar un qüestionari als presidents de les Comisiones Provinciales per iniciar l’ Inventario Nacional . Es tractava d’un Interrogatorio que, a l’estil del que havia redactat A. Laborde a França, permetia a persones amb poca formació contestar de manera concisa. La Comisión balear va ser 32Aquest va ser el cas d’en J. Mª. Quadrado que, de vocal de la Comisión Artístico-científica de Baleares , va passar a corresponent de la Real Academia de Historia a la nova Comisión . 68 de les primeres a Espanya en contestar la petició. Així, en la reunió del 14 de gener de 186133 es va tractar el tema, i en la posterior del 19 es varen fixar los nombres y cargos de los miembros de esta Comisión, manifestando los monumentos más notables de la provincia y las gestiones que se proponían hacer para atender a su conservación 34. En general, les primeres Comisiones Provinciales varen estar formades majoritàriament per advocats i diputats provincials, quasi sense presència d’arquitectes. Es tractava sovint de gent aficionada a les belles arts i a les antiguitats amb una visió classicista poc atenta als vestigis medievals. No fou però el cas de la Comisión de las Baleares , la qual va esdevenir una de les més actives i alabades per la Comisión Central . Les felicitacions de l’estament superior són comprensibles davant del perfil compromès i erudit 35 dels membres de la Comisión Balear que, tal com s’ha comentat, enviaren una primera relació dels edificis desamortitzats que calia salvar de la venda: Santa Eulàlia, Sant Francesc, convent de la Mercè, església de Santa Margarida, Santa Clara, els banys àrabs de casa Serra, els oratoris de Nostra Senyora dels Àngels i del Temple, Santa Fe i Sant Feliu i la cartoixa de Valdemossa. Aquell mateix agost, els edificis triats per la Comisión Balear foren declarats monuments de les arts espanyoles pel Govern de la nació (Ordieres, 1995: 393). Però, desgraciadament, aquesta distinció no va assegurar la seva integritat definitivament, no tant sols per l’avarícia de la burgesia emergent, sinó també per descontrol administratiu. Exemples insulars per donar i vendre n’hi va haver, dels 33 Com diu una nota a llapis en l’encapçalament de l’acta del 14 de gener de 1861, aquesta va ser rebuda l’any 1891 de mà de J. M. Sureda i transcrita per B. Ferrà aquest mateix any. AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió del 14 de gener de 1861, vol. I, f. 1. 34 Ibidem, f. 1 v. 35 Per palesar l’entrega d’aquests pioners només cal repassar el curriculum que Quadrado, quan era jefe oficial 1ª de l’ Archivo Histórico de las Baleares , va redactar el 1884: puedo igualmente recordar por cierta anología los cargos gratuitos que ha servido: de individuo y secretario de la Comisión provincial de Monumentos desde 1843, y de vicepresidente de la misma desde 1869, de vocal secretario de la Academia de Bellas Artes de 1834 á 1838, de bibliotecario interino de 1831 a 1836, y los diplomas de individuo correspondiente de las tres Reales Academias de la Historia, de la de Bellas Artes y de la Española (el primero desde el 2 de enero de 1848), de la de Buenas Letras de Barcelona y de otros cuerpos literarios de España y del extranjero. ARM, secretaria, correspondència personal de J. Mª. Quadrado, sortida, 25 de gener de 1884. 69 quals, els més significatius, tingueren una gran transcendència en el futur de la Comisión de Monumentos Balear , com s’anirà comentant. Cal dir, però, que el resultat a nivell del conjunt de l’Estat va ser poc encoratjador ja que, a banda de la Comisión Balear , poques delegacions més posaren mans a l’obra. Aquesta situació no ha de sorprendre si pensem que, a la feina ingent encarregada a les Comisiones Provinciales se sumaven uns càrrecs merament honoraris -als quals no s’exigia masses coneixements-, escassísims recursos i un funcionament ineficaç. A més, en ser òrgans merament consultius necessitaven, per qualsevol decisió, el vist- i-plau del Govern, a través del president de la Comisión , que era el cap polític, sovint poc interessat en el tema, i que, per a més inri , tenia que afegir un informe propi al dictamen de la Comisión 36. No era estrany, doncs, que amb aquest funcionament, moltes vegades no s’arribés a temps per aturar la destrucció del patrimoni37. La convivència de les Comisiones amb les institucions locals tampoc no va ser gens fàcil, tot i que l’esmentat reglament de 1844 obligava als batlles a col·laborar-hi. El Govern espanyol va tenir que promulgar diverses reials ordres recolzant les reclamacions de les Comisiones , fins arribar a prohibir, el 1850, les obres en els edificis públics que no tinguessin el vist-i-plau de les Comisiones , prèvia consulta a l’Acadèmia de Belles Arts de la província o, quan no n’hi havia, a l’ Academia de San Fernando 38. Aquesta reial ordre és reveladora, a més, de la filosofia restauradora 36 És significatiu que ja en la primera Memoria de la Comisión Central sobre su actuación y de la de las Comisiones Provinciales de Monumentos desde el año 1846 hasta 1855 es digués que: pocas son en verdad las Comisiones que han correspondido a esta idea de la Central y, observando que en los asuntos de mayor trascendencia ha habido siempre cierto abandono, indicio culpable por parte de algunas de las Corporaciones indicadas, la Comisión Central ha creído encontrar la causa de este grave mal en las numerosas atenciones que pesan sobre los Gobernadores de las Provincias, Presidentes de las Comisiones de Monumentos (Ordieres, 1995: 246). 37 Persones tan compromeses com Quadrado també expressen el desencís per la poca eficàcia de les Comisiones . Així, ja abans de formar part activa de la Comisión de las Baleares dirà en un llibre de títol tant premonitori com Dos palabra sobre demoliciones y reformas : faltas de prestigio y de recursos, al menos las Comisiones de provincia, que de la central creemos que así no sea, ¿qué edificio han logrado arrancar al furor ó á los cálculos del vandalismo? ¿qué riguroso fallo suspender? ¿qué golpe parar del hacha destructora? ¿qué gotera remendar, si a expensas propias no ha sido? ¿qué socorro tender a su desvalida grandeza o hermosura? (Quadrado, 1851: 9). 38 En aquest sentit és significativa la queixa de Joan O’Neille en la sessió de la Comisión del 20 d’agost de 1892: la anarquía reinante en materia de obras nuevas, de restauración o de reforma; y de la falta de apoyo oficial en que frecuentemente se halla esta Comisión . AGCM, Comisión de Monumentos , actes, vol. III, f. 17. De forma més directa V. Caldera (1835: 217) va dir: alguna culpa han tenido las autoridades y jefes de provincia, entre los cuales, pocos son los que dan mucha importancia á estas cosas y los que tienen toda la cultura necesaria para apreciar lo bello. 70 imperant ja que demana, que si por su seguridad fuese necessario restaurar –las fachadasse respete el pensamiento primitivo, acomodando las renovaciones al carácter de la fábrica, y procurando que las partes antiguas y las modernas se asemejen y parezcan de una misma época 39. En aquest àmbit, i pel que fa a les Balears, malgrat les topades amb les autoritats locals, serà paradigmàtica la defensa –recolzada en aquest cas per la mateixa societat civilde la integritat de la façana i el teginat del vestíbul de la Casa Consistorial, en contra de l’Ajuntament i la inhibició del Governador Provincial. També serà significatiu el frustrat salvament, de la mateixa picota municipal, de la porta de Santa Margarida de la muralla de Palma -tot i estar declarada Monumento Nacional - que va provocar la dimissió irrevocable de la Comisión Balear i, conseqüentment, la seva dissolució. Davant la inoperància manifesta, l’any 1854, l’Estat va intentar que l’esquema administratiu guanyés solvència a través de la reorganització de les Comisione s40. Els canvis buscaven potenciar la Comisión Central i tenir persones més preparades a les Comisiones Provinciales . Aquestes quedaran formades per cinc vocals, entre persones de reconegut prestigi en les belles arts i l’arqueologia. Un vocal era l’arquitecte provincial 41 i la resta eren triats per la Comisión Central davant la proposta, en terna, del Governador Provincial, que després anomenava el vicepresident i el secretari. El 1859 es féu efectiva l’absorció de la Comisión Central de Monumentos per l’ Academia de San Fernando , retornant-li el protagonisme que 39 Per a P. Navascués i M. J. Quesada (2003: 61) aquesta frase resumeix toda la filosofía restauradora que, influída per la escuela francesa de Viollet-le-Duc, configuró la legislación, teoría y práctica de la restauración en España, hasta la Ley del Patrimoni Nacional [1933]. Esta venía a prohibir taxativamente “todo intento de reconstitución” de estos edificios históricos-artísticos . 40 Bàsicament el reial decret del 15 de novembre de 1854 -amb la supeditació de les provincials a la Central i l’autonomia d’aquesta per inversions inferiors als 10.000 reals- i, amb posterioritat, la Ley de Instrucción Pública de 1857, on se suprimia la Comisión Central a favor de l’ Academia de San Fernando . 41 És interessant veure com canvia la posició de l’arquitecte provincial respecte a la protecció del patrimoni. Inicialment, en incorporar-se, el 1854, a les Comisiones Provinciales tenia entre les seves competències la vigilància del patrimoni. Més tard, el 1859, amb la creació d’un cos estatal d’arquitectes provincials, era designat directament pel Ministerio de Fomento i, per tant, es reforçava la seva independència en deslliurar-lo de les pressions locals. La dissolució d’aquest cos, el 1869, va implicar passar a dependre directament de les Diputacions, ja que era triat pel Governador Provincial, i a més, se’l desvinculava quasi completament de la protecció monumental (Ordieres 1995: 85). No és doncs estrany que l’arquitecte encarregat de la restauració de la llotja, Joan Guasp, fos paradoxalment una figura poc rellevant en el procés de reflexió i pressa de decisions durant la intervenció vuitcentista. 71 havia tingut en la conservació dels vestigis del passat, just quan acabava de perdre la formació dels futurs arquitectes, la qual passava a mans de la nova Escuela Especial de Arquitectura de Madrid . La porta de Santa Margarida, l’any 1912, en ple procés d’enderroc tot i estar declarada Monumento Nacional . Aquest episodi fou definitiu perquè la Comisión de Monumentos de las Baleares presentés la dimissió (FAM, arxiu familia Jaume Escalas, 1912). Anys desprès, el 1865, una Comisión Mixta constituïda per les acadèmies de San Fernando i de la Història va redactar el nou reglament de les Comisiones Provinciales de Monumentos . Aquest reglament és important pel present treball, no tant sols per ser la referència legislativa que, amb lleugeres modificacions, estarà en vigor fins a 1918, és a dir, durant la restauració de la llotja sinó, sobretot, per les reformes organitzatives que implicava42. 42 Cal dir, però, que aquest reglament no substituïa del tot la legislació que, des de principi de segle, s’anava acumulant. Recordem com, durant l’any 1892 en les polèmiques sessions de la Comisión de las Baleares , on es va tractar les obres en la Casa Consistorial, es fa referència a les Reales Ordenes de l’11 de gener de 1808, del 2 de novembre de 1814, del 12 de febrer, del 23 de juny de 1850 i del 15 de novembre de 1854. També s’esmenten les circulars del Governador de la província del 28 de març de 1877, la circular del Ministerio de Fomento del 2 de juny de 1892 i l’ofici de la Comisión Mixta del 26 de juliol de 1891 (AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessions del 9 de juliol i 20, 23, 25 72 Cal recordar que, dels quatre capítols del reglament43, el primer introduïa un canvi important en la composició de les Comisiones , car atorgava un pes significatiu a les Reales Academias de la Historia i de San Fernando assentant, així, els valors històrics i els valors artístics com a binomi exclusiu per a la identificació del patrimoni a protegir. Calia ser corresponents d’aquestes acadèmies per formar-ne part, amb un màxim de cinc membres per institució. Els representats de l’administració eren els arquitectes provincials, els inspectors d’antiguitats i el cap de la secció de Fomento . La quota local es cobria a les províncies amb acadèmies, com era el cas de les Balears, amb la tria, per part de la de San Fernando , d’un individu per a cada secció44 entre una terna proposada per les acadèmies provincials. Aquesta reestructuració pretenia guanyar rigor a través de la unificació de criteris i l’elecció de persones més qualificades. Això va implicar, per contra, una major dependència de les acadèmies estatals45 , ja que passaren a ser les interlocutores principals de les Comisiones Provinciales 46. d’agost de 1892, vol. III, f. 9, 16-24). Així mateix, Joan Ganau (1998: 13) recorda com, en una data tant avançada com 1865 una reial ordre recordava als Governadors Civils la vigència de la primera norma sobre conservació promulgada per Carles IV l’any 1802. Tot plegat ens fa veure que, a pesar dels lents intents de posar ordre a l’edifici normatiu, el desgavell era considerable. 43 Veure: “Boletín de la Real Academia de la Historia”, Publicaciones periódicas , 14 (1889). 44 Les seccions oficials eren tres: 1ª biblioteques i arxius, 2ª escultures i pintures, 3ª arqueologia i arquitectura. El 1894 la Comisión Balear va introduir modificacions i s’organitzà en: 1ª pintura i escultura, 2ª arquitectura i restauració de monuments, 3ª documents històrics i arxius, 4ª excursions i museus. El matís introduït a la secció 2ª és demostratiu de l’interès d’aquest organisme per a la restauració monumental. AGCM, Comisión de Monumentos, actes, sessió del 5 de maig de 1894, vol. III, f. 73. 45 Com recorda C. Cantarellas (1981: 288), en la declaració elevada al rei, el 27 de febrer de 1865, l’ Academia de Bellas Artes de Baleares es queixarà de què, un funesto sistema de absorbedora centralización... que entorpecerá y acabará, o por hacer odiosa su fiscalizadora tutela, o por ahogar el creciente desarrollo, que así en las nuevas construcciones como en el público ornato de esta provincia se viene notando... [L’Acadèmia Balear no es mou per] un sentimiento de mal entendida independencia, de pueril emancipación... [i els seus membres no volen ser] meros inspectores... gratuitos agentes de pesquisas. La submissió era tal que fins i tot l’ Academia Provincial de Bellas Artes de Palma de Mallorca va demanar si el nomenament de conservador del Museu Provincial era competència seva o de la Comisión de Monumentos . 46 En la sessió de 29 de juliol de 1867 es llegeix la circular de l’ Academia de San Fernando recordant que cal dirigir-se a ella sense necessitat de recorre al Ministerio de Fomento o a la Dirección General de Instrucción Pública (AGCM, Comisión de Monumentos , actes, vol. I, f. 3). Més endavant, en la sessió de 16 de març de 1868, es llegeix el comunicat de la Dirección General de Instrucción Pública de 22 d’agost de 1867 en el qual es disposa que les Comisiones Provinciales se dirijan a la Real Academia de San Fernando en vez de hacerlo a aquel centro directivo en los asuntos que les ocurran, dirigiéndose únicamente al Ministerio cuando por él se piden los informes o si la urgencia del caso aconseje que así se haga. Ibidem, f. 5. 79 La manca de recolzament i de mitjans són constantment denunciats per la Comisión Balear que, en comptes d’arronsar-se es va llançar a fer obres d’urgència, tot esperant incerts ingressos futurs, com ara en el claustre de l’antic convent de Sant Francesc o en la reconstrucció de l’antiga Porta del Moll en el jardí de la llotja65. Tot plegat va portar a una amenaça de dimissió en la sessió del 30 d’octubre de 1879 66, una interrupció de les sessions entre el 27 de novembre de 1902 i el 8 de juliol de 1907 -com a conseqüència bàsicament del malestar que va provocar l’enderroc de diferents trams de la muralla de Palma- i, finalment, la dimissió dels seus membres i la dissolució de la institució el primer de març de 1912, arran de la demolició de la porta de Santa Margarida67, declarada el 1908 Monumento Nacional (Merino, 1997: 370). La Comisión Balear no es tornarà a posar en marxa fins l’any 192468. La incansable tasca de la Comisión va afrontar multitud d’assumptes que abastaven problemes de funcionament i finançament de la institució, com ara la recerca d’una seu fixa per a les seves sessions i per a l’arxiu, passant per la recerca de doblers per a les obres d’urgència en els edificis més amenaçats. També havia d’atendre les demandes de consell d’Acadèmies, Ajuntaments, capítol de la Catedral o de simples capellans de poble, i alhora controlar la seva activitat edilícia. Hi va haver, però, casos de monuments que es repetiren com un malson, sense tenir la certesa d’aconseguir la seva salvació. En destaquen quatre per sobre de la resta: en Arquitectura, que se siente en nuestra capital, ya por habérsenos negado el apoyo las autoridades, ya por carecer de recursos, se reconoció la necesidad de que esta Comisión haga un esfuerzo para reanimar su espíritu y levantar su prestigio, fiando en que el ingreso de los nuevos miembros habrá de contribuir a lograrlo . 65 J. Salvà (1970: 252) recull la decisió: propuso Quadrado y fue aprobado, que la Comisión, sin aguardar más trámites oficiales, acometiese la árdua empresa de reparar por su cuenta el claustro [de Sant Francesc]. També B. Ferrà recorda la sessió de 17 d’octubre de 1896: pues esta Comisión reconstruyó a sus espensas el arco de la antigua puerta de muelle (Ibidem, vol. III, f. 96). 66 En l’acta es dirà: Porqué si la Comisión ha de continuar viéndose desatendida siempre, y expuesta a que la esterilidad de sus esfuerzos sea interpretada por flojedad y desidia, no le queda más remedio para salvar el honor de sus individuos que presentar todos la dimisión del cargo que se les ha confiado. AGCM, Comisión de Monumentos , actes, vol I, f. 35. 67 L’enginyer Eusebi Estada i Sureda (1843-1917) fou l’únic membre que donava suport a l’enderroc i l’únic que no va dimitir (Quiroga, 2008: 17). 68 En aquesta època tampoc milloren les coses amb demandes de cobrament de les assignacions a la Diputación Provincial i una nova dimissió el 27 de febrer de 1927 (ABRABASF, Comisión Provincial de Monumentos de las Baleares , 4-58-8). 80 el claustre de Sant Francesc, la façana de l’Ajuntament de Palma, les muralles d’Alcúdia i la torre de Peraires69 (Peñarrubia-Santana, 1996: 21). El primer serà paradigmàtic de la manca de seguretat legal -estava declarat Monumento Nacional - i de la poca capacitat de maniobra de les Comisiones Provinciales . Aquest cas va travessar de punta a punta la vida de la Comisión de Monumentos de las Baleares en la seva primera etapa (1844-1912) i s’endinsarà en el nou segle70. És un tema de conversa ja en la primera sessió transcrita71 i és motiu de preocupació en les darreres, arran de l’enderroc de la Porta de Santa Margarida de la muralla de Palma de Mallorca72. Dificultats a part, els debats i les idees recollides en les actes de les sessions de la Comisión , en el període que contempla el present treball, són indicatius de la reflexió sobre la protecció i la intervenció en el patrimoni de la intel·lectualitat local, més enllà de les línies marcades per la legislació estatal i les circulars de les Acadèmies. Les indicacions dels estaments centrals, a través dels comunicats de la Real Academia de la Historia i, bàsicament, els de la Real Academia de San Fernando , servien tant de guia com de base a partir de la qual contradir les decisions de les autoritats locals, vista la poca força coercitiva de la Comisión . Així, la invocació de la reial ordre de 30 de desembre de 1881 -que modificava el reglament de 24 de novembre de 1865- amb la que s’obligava al vist-i-plau previ de l’ Academia de San Fernando per a qualsevol obra en un edifici públic va encetar una agre polèmica en el si de la pròpia Comisión . Mentre uns la citaven per aturar les obres començades en la Casa Consistorial els altres entenien que les directrius del reglament només eren 69 Les discussions periòdiques sobre com protegir i restaurar aquests edificis va fer que concentressin moltes de les reflexions sobre la disciplina. És per aquest motiu que apareixen sovint en el treball. 70 Encara el 1933 es parla de la conservació del claustre de Sant Francesc a l’acta del 26 de gener. Ibidem. 71 AGCM, Comisión de monumentos , actes, sessió de 14 de gener de 1861, vol. I, f. 1. 72 Com comenta J. A. Jiménez (2003: 90), los hechos más importantes de la actividad de la Comisión en estos años tienen su referencia en la documentación de la Comisión de Antigüedades de la Real Academia de Historia como la dimisión de todos sus miembros a raíz del derribo de la Puerta de Santa Margarita de la muralla de Palma de Mallorca... este asunto... termina con la aceptación por parte del Ministerio de Instrucción y Bellas Artes de la declaración de Monumento Nacional; aún así se produce el derribo que llevó a la renuncia de todos los miembros de la Comisión y así lo comunica a la Comisión Mixta Organizadora de las Provinciales de Monumentos... la Academia de la Historia persiste en la denuncia ante el Ministerio de Instrucción Pública... pidiendo medidas de castigo para los autores y una normativa para prevenir actos semejantes en otros monumentos como el convento de San Francisco. 81 aplicables en los edificios o construcciones monumentales o artísticas , extrem que creiem que no es complia en aquest cas73. La denúncia a l’Acadèmia va implicar la intervenció del ministeri, esmenant la plana al Governador Provincial, i la paralització de les obres74. La Comisión Balear fou, però, una veu pròpia en el panorama hispànic i per tant, un cas paradigmàtic de com es va assolir el que J. Rivera (1992: 73) anomena conciencia del restauro , amb discussions que posaren sobre la taula tot el ventall de conceptes que fixaran les futures teories de la restauració75. Per exemple, davant de la demanda de l’Ajuntament per a que la Comisión donés el seu parer sobre si la façana de la casa de Miquel Maura -situada al número 26 del carrer Calatrava de Palmatenia, importancia histórica o su fachada carácter monumental , la Comisión amb una visió àmplia del patrimoni va respondre que, no hay noticias de que dicho edificio haya sido teatro de ningún acontecimiento notable, ni que su exterior tenga condiciones arquitectónicas especiales pero que sin embargo su coronamiento, o sea el alero del tejado, ni su vuelo es excesivo, ni está toscamente labrado, ni desdice del gusto de la época en que fue construido y mayormente los trabajos con algún esmero, son muestra de los gustos arquitectónicos privativos de nuestra ciudad 76. Queda palès que la doble essència, històrica i artística, era la base de la valoració del patrimoni per la Comissió balear, base compartida també, en aquest cas, per l’Ajuntament. A més mostra que la capacitat receptiva de la Comisión s’estén a 73 AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió de 3 de setembre de 1892, vol. III, f. 41 v. De fet l’Ajuntament respon, a les queixes de la Societat Arqueològica Lul·liana, amb l’informe de l’arquitecte municipal, J. Ramis, de 7 de juliol de 1892, on se serveix d’una cita parcial de Pau Piferrer de Recuerdos i bellezas de España (1842), per recolzar el poc valor de l’edifici. La Societat Arqueològica Lul·liana va contestar amb la cita completa i la rectificació que afegia Quadrado a la segona edició de l’obra (Ferrà, 1892: 259-260). La defensa de façana barroca de l’Ajuntament fou la demostració més cridanera de l’eixamplament del que es considerava digne de conservar per part de la Comisión Balear , quedant palesa la importància dels valors de vetustat per sobre de la filiació estilística. 74 Quadrado (1893) dirà en l’article Dos comunicados de la Real Academia de San Fernando que: sea cual fuera el desenlace de este ruinoso conflicto de que ha salido tan mal librado la autoridad como el arte, no ganando nada a riesgo de perder tanto, tendremos la suerte de no arrepentirnos en ningún caso de nuestro criterio y de nuestra conducta . 75 Veure nota nº. 7. 76 AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió de 9 de gener de 1883, vol. II, f. 6. 82 qualsevol obra amb un mínim d’interès, fos de l’època que fos77. Davant d’una altra demanda de l’Ajuntament -que va tenir com a protagonista la casa dels Desclapers o de Bonaparte, situada en el carrer de la Palmala Comisión va intentar cercar un compromís entre la propietat privada i l’interès públic d’un edifici amb importància arquitectònica. Claustre del convent de Sant Francesc segons una fotografia de principi del segle XX (FAM, S. D.). Podria correspondre als anys que va ser presidi. Aquest claustre va estar amenaçat des de la desamortització concentrant molts dels esforços de la Comisión de Monumentos Balear al llarg de la seva primera etapa (1844-1912). Així, en la sessió de 19 de juny de 1897 es diu que, más no se trata de una construcción de carácter público, sinó de un edificio de propiedad particular, destinado a viviendas cuya ocupación se propone a favor del Museo Arqueológico Luliano, y en este caso no es lícito imponer un criterio arqueológico intransigente y absoluto, sin tener en cuenta para nada ni los laudables propósitos de aquella 77 Aquest, com altres casos similars recollits en les actes de la Comisión , contradiu l’opinió de J. Hernando (1989: 280) sobre les queixes d’en Quadrado per la destrucció del passat, quan diu que: de todos modos la preocupación [de Quadrado] es más interesada y limitada de lo que pueda parecer, deudora de una concepción del pasado muy específica, dentro de la mentalidad historicista común al siglo, preocupado sólo por ciertos monumentos del pasado [en referència als medievals] . 83 Sociedad ni el interés del dueño del edificio que no puede estar conforme en el interés público, al obligarle en nombre de éste, a constear de su propio bolsillo la restauración de una fachada de carácter monumental 78 . Aquesta cita mostra el bagatge intel·lectual dels membres de la Comisión 79, així com, arran de la seva lluita a peu de carrer, el seu sentit pràctic i possibilista. 1.3. La Subcomisión para entender en las obras de restauración de la Lonja La Comisión Balear va esmerçar els majors esforços en salvar de la destrucció o de la ruïna imminent els monuments mallorquins. No va ser, però, el cas de la llotja ja que, tot i estar deteriorada, no presentava perill i per tant la seva restauració cal entendre-la més aviat per la fascinació i estima que exercia, no tan sols en la intel·lectualitat local, sinó també en la població de Ciutat en general. No és doncs estrany que, ben d’hora, el 1861, la Comisión de Monumentos demanés gestionar la conservació de la llotja (Tagores, 2010: 97) ni que les obres de restauració fossin presidides per la persona de major pes cultural en l’àmbit balear: Josep Maria Quadrado80. Ja el 1877 es crea una primera Subcomisión para entender en las obras de restauración de la Lonja 81 abans, fins i tot, d’acabar d’enderrocar la muralla en el tram marítim (1873-1879) i la caserna veïna (1879)82. La Subcomisión creada per la Junta de Agricultura, Industria y Comercio va comptar inicialment amb Álvar Campaner -substituït el 1896 per Antoni Fuster83-, Miquel Fluxà i Emilio Pou, als 78 AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió de 19 de juny de 1897, vol. III, f. 113. 79 J. Salvá (1970: 245) va dir de Quadrado que aplicó a los monumentos arquitectónicos la tendencia arqueológica . 80 Tot i que la Comisión de Monumentos alguna vegada va parar els peus a la Subcomisión de la llotja, fou habitual que aquesta s’adrecés al president o al vicepresident de la primera, que venia a ser la mateixa persona: J. Mª. Quadrado (Recull doc., doc. 49). 81 Aquesta és la denominació recollida en el resum del primer llibre d’actes de la Comisión quan es parla de temes tractats en la sessió de 29 d’agost de 1877 (AGCM, Comisión de Monumentos , actes, vol. I, f. 41). Cal dir, però, que en els diferents expedients el nom de la Comisión variarà des de Comisión de obras de la Lonja (Recull doc., doc. 33), Comisión mixta de las obras de la Lonja (Ibidem, doc. 34), Comisión encargada de la conservación de la Lonja (Ibidem, doc. 36), Comisión inspectora de las obras de restauración del edificio de la Lonja (Ibidem, doc. 39), Comisión especial de las obras del edificio de la Lonja (Ibidem, doc. 41), Comisión de obras de restauración del edificio de la Lonja (Ibidem, doc. 57) i Junta inspectora de las obras de restauración de la Lonja (AGCM, expedient X- 908/41). 82 AGCM, Comissió de Monumentos , actes, sessió del 30 d’octubre de 1879, vol. I, f. 34. La notícia és també recollida en l’ Almanaque Balear del dia 3 de juny, IV (1878-1881), p. 198. 83 Recull doc., doc. 59. 84 quals es varen afegir Josep Maria Quadrado i Joaquím de Pavia, com a representants de la Comisión de Monumentos . De fet, els primers expedients conservats de la Comisión de Monumentos sobre la llotja s’enceten amb el tema de la dita Subcomisión , arran de la demanda de cessió de l’edifici que va fer l’Ajuntament a la Junta provincial de Agricultura, Indústria i Comercio . Aquesta va crear la Comisión para restaurar la Lonja que, en el seu primer informe, afirmava taxativament que no ha ocuparse en serios estudios... para formar juicio en entender como perjudicial y indecoroso para el país la aplicación que desde algunos años se le viene dando . Per això exigien deixar de fer servir la llotja com a dipòsit i restituir la seva condició de monument amb usos a l’alçada de la seva singularitat. Al mateix temps es demanava invertir en la conservación de la Lonja y anualmente en las reparaciones necesarias 84. Aquesta enèrgica resposta va passar de la Junta de Agricultura y Comercio a la Diputació Provincial, que es va fer ressò de l’informe de una Comisión para evitar que en adelante se use la Lonja como almacén y destinar 1.500 pesetas a su conservación 85. La Diputació Provincial aportarà les 1.500 pessetes comentades, però en l’exercici 1884-1885 i sota la premissa del seu control mitjançant una Comisión mixta de la Diputación provincial y vocales de la Junta provincial de Agricultura, Industria y Comercio a cuyo cargo se halla aquel edificio 86. Aquesta serà la veritable Comisión de obras de la Lonja -anomenada sovint Subcomisión -, a la qual es refereixen totes les notícies posteriors87, i no pas la que la bibliografia situa el 1882 (Cantarellas, 1993: 724), tal com s’explicarà més endavant. Com a membres de la Subcomisión es trien, d’entrada, Manel Guasp -que en donarse de baixa com a diputat el 1884 va ser substituït per Miquel Puigserver, tornant a la Subcomisión el 1886- i Juan Alcover. Poc després s’afegiren Josep Manlau, Francisco Manuel de los Hensevos i Emili Pou88, com a diputats provincials89. Per 84 Ibidem, doc. 22. 85 Ibidem, doc. 23. 86 Ibidem, doc. 32. 87 Com recull J. Pou Muntaner (Noticias... vol. V-VI: 291), el primer de gener de 1885, la Diputación Provincial designó la Comisión que había de entender en la restauración de la Lonja, en cuyas obras mostráronse interesados nuestros representantes en cortes . 88 Recull doc., doc. 38. 85 altra banda J. Mª. Quadrado, G. Roselló i J. O’Neille foren representants de la Comisión Provincial de Monumentos 90. La primera actuació de la Subcomisión fou demanar a la Diputació recolzament tècnic i una major aportació econòmica. Així per una banda va sol·licitar estar secundada por una persona facultativa , reclamant l’auxili de l’arquitecte provincial, en J. Guasp91. Per l’altre, la necessitat d’un augment del crèdit inicial per ser muchas y muy importantes las obras que reclama el estado de tan precioso edificio y teniendo en cuenta que en años anteriores no se invertieron las consignas incluidas en el presupuesto . La Diputació va argumentar per tal de rebutjar inicialment la demanda de majors recursos econòmics, que el crèdit que anualment es consignava per les obres tiene por objeto ejecutar las reparaciones indispensables para su conservación y destinar el remanente a la restauración paulatina del mismo edificio porque atendiendo la importancia de las obras que tendrán que realizarse no es posible intentarlo de una sola vez 92. Com els doblers no eren prous, l’any 1887 la Subcomisión va demanar un crèdit extraordinari amb l’excusa, aquest cop, de l’increment de visites al Museu Provincial de Pintura –traslladat des de feia poc a la llotjaque, segons ells, reclamava la imprescindible necesidad de que se coloquen puertas i cristales en los seis ventanales de aquel edificio, y de que se reparen algunas gárgolas y figuras destruídas 93. Aquesta vegada, la Comisión de Fomento va acceptar la demanda, i així ho va fer saber al Governador Provincial, afegint que, un edificio que constituye un timbre de gloria para la provincia no debe quedar abandonado y expuesto a que las turbas de chiquillos sin otro estimulo que el instinto de destrucción puedan mutilar sus 89 Els diputats aniran variant i, per exemple, com recorda J. Pou Muntaner (Noticias… vol. V-VII: 248), el 6 de novembre de 1888 van ser nomenats com a nous membres Pere Sampol i Josep Socias. 90Recull doc., doc. 38. 91 Ibidem, doc. 33. 92 Ibidem, doc. 37. 93 Ibidem, doc. 41. 86 delicadas molduras y a este fin tiene la honra de proponer a V. E. se sirva nombrar portero encargado de su custodia 94. La Subcomisión no devia parar-se amb les peticions, i davant la deixadesa administrativa, va fer obres el 1889 sense el vist-i-plau de la Diputació -com el comentat muntatge a cost seu de l’antiga Porta del Moll95 en el jardí de la llotja -que, com a superior jeràrquic, i per marcar territori, li recordarà que, siendo de la exclusiva competencia de la Diputación, ó de la Comisión provincial en su caso, disponer la ejecución de las obras que deban costearse con fondos del presupuesto de la provincia... en lo sucesivo se sirva comunicarle los acuerdos de Junta... relativos a las obras de conservación y reparación... á fin que pueda resolver lo que juzgue procedente 96 . A l’esquerra, fotografia de la Porta del Moll construïda l’any 1620 per Antoni Saura en substitució de la medieval i que va ser desmuntada l’any 1879 quan s’enderrocà la murada (FAM, arxiu de la família Escalas Caimary, 1873). A la dreta, es pot veure, en la part baixa, la primera reconstrucció de la porta en l’interior del jardí de la llotja (Salvany, 1890) a càrrec de la Comisión Balear . En ambdues fotografies s’aprecia la imatge de la Puríssima Concepció presidint l’arc de triomf. La rebel·lia de la Comisión no va fer reaccionar l’estament superior ja que, anys després, el 1891, arran de la urgència de reparar la tanca de fusta del jardí de la 94 Ibidem, doc. 42. 95 Ibidem, doc. 40. La Porta del Moll es va muntar dues vegades. La primera a l’interior del jardí de la llotja (1887) i la segona com a part de la tanca del jardí a la façana migjorn (c. 1910) . Aquesta doble operació de restitució no ha estat recollida per la bibliografia. 96 Ibidem, doc. 46. 87 llotja, s’insistirà a la Diputació en la necesidad de emprender cuanto antes las obras de mejora y restauración de aquel monumento, puesto que desde algunos años la Diputación Provincial continua en su presupuesto la cantidad de dos mil quinientas pesetas exclusivamente para dicho objeto 97. A partir d’aquí els expedients conservats, que fan referència a la Subcomisión , se centren en el llarg i frustrant procés de tancament dels finestrals aportant, tanmateix, notícies sobre les obres i el compliment del pla global d’intervenció redactat el 188498 del qual, malauradament, no es conserva cap documentació. En tot cas, un primer indici del pla d’intervenció el tenim en la carta que Quadrado va enviar, el 1889, a la Comisión de Monumentos , repassant les obres executades i comprovant com, del programa inicial, mancaven els tancaments dels finestrals, que tuvo ya el honor de hacer presente á V. E. esta necesidad en 21 de marzo de 1884 . Aprofita per demanar, de pas, no demorar més la seva execució, acerca de la especialísima importancia y coste excepcional del dichos ventanales, respecto de los otros cuatro, menores en dimensiones y de menos interés por su sitio y para alumbramiento del salón 99. Posteriorment, el 1892, es va actualitzar el llistat de les obres efectuades i es féu menció, de nou, al fijado y aprovado por esta Comisión, plan que debe seguirse en las obras de restauración y mejora del edificio de la Lonja y sus dependencias . Cal dir que, de les dades i la descripció que fa C. Cantarellas (1993: 726) del plan restaurador de 1882 , es dedueix que parla d’aquest darrer expedient, que és només un recordatori de la comentada actuació integral exposada al Governador Provincial el 21 de març de 1884. Per tant, hi ha un ball de dates que ha portat a una confusió en l’any de constitució de la Subcomissión de obras de la Lonja . L’inici dels treballs, per la seva banda, el datarà el mateix J. Guasp en la carta que, el 15 de gener del 1902 envia a la Diputació. Allí comenta que las obras de restauración del edificio de la Lonja... que vienen efectuandose, desde el año mil ochocientos ochenta i cinco, 97 AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió de 3 de desembre de 1891, vol. III, f. 4. 98 El 1884 encara no s’havia fet gran cosa, com queda palès en la sessió del 18 de setembre de 1884 on O’Neille es lamenta del abandono en que se halla el verdaderamente monumental edificio de la Lonja á pesar de haber una Comisión mixta de individuos de la Junta de Agricultura y de esta de Monumentos . Ibidem, vol. II, f. 10 v. 99 Recull doc., doc. 50. 88 por cuenta de la Excma. Diputación provincial 100. Les darreres cites a la Subcomisión fan referència a la incorporació de nous membres, com ara el nomenament d’Antoni Fuster el 1896101, així com la recerca de candidats per a les vacants deixades pels difunts Quadrado i Campaner. La substitució d’aquests darrers s’eternitzarà, com queda palès en la sessió del 19 de desembre de 1896102, quan arran de les notícies de premsa sobre possibles candidats, el president de la Comisión de Monumentos manifestà que sabia que la Junta de Agricultura, Industria y Comercio els hi demanaria que proposessin aspirants per a les vacants. Finalment, en la sessió del 13 de maig de 1897103, es designaran J. O’Neille i R. Anckermann pels càrrecs, però de nou caldrà esperar dos anys abans no prenguin possessió, tot i les reiterades demandes de Ferrà de què es completés la substitució dels membres de la Comisión de Monumentos en la Subcomisión de la llotja, ja que era del tot necessari perquè de cuando en cuando ocurre tener que efectuar obras en aquel monumento 104. Després d’aquestes darreres referències no hi ha més esments a la Subcomisión de obras de la Lonja degut a què la seva superior, la Comisión de Monumentos , que controlava els treballs, va aturar la seva activitat entre 1902 i 1907; finalment, com s’ha comentat, es va dissoldre el 1912. No fou fins a l’inici de la tercera dècada del segle XX que es va tornar a constituir la Comisión Provincial de Monumentos però, aquest cop, les obres pendents a la llotja, bàsicament els tancaments dels finestrals i l’arranjament del jardí, foren controlades només per ella, sense cap altre intermediari. 1.4. La protecció jurídica Com és sabut, les desamortizacions dels béns eclesiàstics al segle XIX posaren en greu perill el patrimoni cultural espanyol tenint, com a úniques vies de salvaguardada, les declaracions governamentals d’exempt de la venda o, millor encara, de Monumento Nacional (Navascués, 1987: 294). Aquesta darrera figura, inspirada en el 100 Ibidem, doc. 70. 101 Ibicem, doc. 59. 102 AGCM, Comisión de Monumentos, actes, sessió de 19 de desembre de 1996, vol. III, f. 103 v. 103 Ibidem, sessió de 13 de maig del 1897, vol. III, f. 113-113 v. 104 Ibidem, sessió de 27 de febrer del 1898, vol. III, f. 115. 95 Així, doncs, tindrà un gran predicament l’obra de Viollet-le-Duc i la seva forma d’entendre l’arquitectura medieval com un organisme del qual, a través de l’estudi, se’n poden deduir les seves regles internes, i deduïdes aquestes, restituir l’esplendor del monument; no tant sols en l’estat inicial sinó, millor encara, en l’ideal, és a dir, en l’”originalitat” de l’estil. En definitiva, Viollet introdueix la “unitat d’estil” per fixar una proposta metodològica intervencionista que tindrà una llarga influència en el panorama europeu de la disciplina. La “restauració esplèndida”, tal com es coneixerà a Espanya, serà acceptada sense discussió, adquirint rang oficial amb la distinció de l’arquitecte francès com a acadèmic d’honor de l’ Academia de San Fernando l’any 1868. L’Acadèmia, interessada en no perdre la seva influència, va acceptar la visió racional del gòtic perquè, en definitiva, no deixava de tenir un rerefons acadèmic. Tant en la recerca d’ortodòxia compositiva com en la voluntat de puresa estilística s’apropava als preceptes neoclàssics i per tant, només calia canviar de referent: del clàssic al gòtic. L’entronització de Viollet ha estat vist per molts estudiosos com el canvi de tendència en la forma d’apropar-se a la restauració monumental a Espanya. La fase prèvia (1835-1864)111, impulsada des de l’aproximació emotiva al monument dels literats, manifestarà un desconeixement palpable de l’arquitectura medieval, arran del qual, es faran temptejos poc afortunats. L’exemple paradigmàtic d’aquesta fase intuïtiva, anomenada “goticista” per P. Navascues (1973: 200) serà, conjuntament amb l’inici de la llarga intervenció a la Catedral de Lleó, l’actuació de Juan Bautista Peyronnet a la façana de la Catedral de Mallorca (1852-1888). Com veurem més endavant, l’arquitecte madrileny va cercar referents forans, sense adonar-se de la singularitat del gòtic meridional, per projectar una solució formalista que ni tant sols el va convèncer a ell mateix. En tot cas, la façana de la Catedral de Palma serà l’inici del fervor illenc pel neogòtic, transformant-se en un referent per a l’arquitectura mallorquina durant més de mig segle (Cantarellas, 1981: 414). 111 P. Navascués acota el “goticisme” entre 1830-40 i 1868, mentre que el “neogòtic” començaria el 1868. C. Cantarellas (1981: 409), per al cas de Mallorca, allarga la primera etapa fins a la dècada de 1850 i, entre 1850 i 1858-60, es concretaria una expressió artística que assenyalaria la segona etapa. I. Ordieres (1995: 115-199), per la seva banda, distingueix entre el període romanticoliterari (1835- 1864) i el peíode estilístic (1865-1915). 96 Amb la restauració alfonsina es donen passos cap a una mentalitat positivista amb l’aprofundiment dels estudis arqueològics i estilístics. Aquells mateixos escriptors romàntics que aixecaren la veu en defensa del patrimoni varen desenvolupar una historiografia menys subjectiva i més científica, que va connectar amb la primeres promocions d’arquitectes de l’Escola d’Arquitectura, abonant el terreny per al període plenament “neogòtic” (Navascués, 1973: 201). És en aquesta etapa que s’emmarca la intervenció a la llotja de Palma, les crítiques dels seus impulsors -Quadrado i Ferrà- a l’actuació de Peyronnet a la Catedral i la proposta violetiana de Rubió i Bellver per a l’edifici sagrerià. 2.2. Els referents hispànics Els impulsors de la intervenció vuitcentista a la llotja eren coneixedors de les grans intervencions que s’estaven portant a terme, des de la dècada dels anys quaranta, a Espanya i es feren ressò, també, de les teories violetianes que dominaven el panorama teòric del sud d’Europa al darrer terç del segle112. Sabem que, en el cas de J. M. Quadrado (1819-1896), les seves dues estades a Madrid (1842-1843 i 1845-1846) el varen posar en contacte amb l’ambient cultural de la capital, on s’havia gestat la consciència del patrimoni i la necessitat de la seva conservació des d’un Romanticisme moderat. Establirà una forta amistat amb la influent família Madrazo i, molt especialment, amb Federico que va ser director del Museu del Prado i de l’ Academia de San Fernando . Un germà d’aquest, Juan, intervindrà de forma decisiva en la segona etapa de la restauració de la Catedral de Lleó. A la capital iniciarà la seva col·laboració amb l’escriptor català Pau Piferrer a l’obra Recuerdos y Bellezas de España 113 per a la qual recórrer diverses províncies, 112 S. Quiroga (2008: 16) ha indicat que el famós arquitecte francès va intervenir al castell de Requesens dels comtes de Perelada, cosins de J. M. Sureda, marqués de Vivot, que, en aquell moment, era membre de la Comisión de Monumentos de las Islas Baleares a proposta de la Real Academia de la Historia . Apunta, a més, la coincidència de què la majoria de cases mallorquines amb intervencions neogòtiques fossin de famílies d’origen francès, com ara els España i els Sansimón. 113 Quadrado s’encarregarà dels volums d’ Aragón (1844); Castilla la Nueva (1843-53); Asturias y León (1855-59), Valladollid-Palencia-Zamora (1861-65) i Salamanca-Ávila-Segovia (1865-72). Posteriorment en la refundació de l’obra, dècades després, amb el títol España, sus monumentos y artes, naturaleza e historia redactarà nous volums i revisarà alguns dels anteriors des d’una visió més científica. 97 coneixent de primera mà l’estat de conservació del patrimoni i les intervencions que es feien. Va contactar amb el cercle intel·lectual barceloní i amb la seva vindicació de la identitat històrica que es coneixerà com a Renaixença; a Mallorca es viurà una episodi similar, però de menor intensitat. La seva formació d’arxiver el portarà cap a un positivisme que s’allunya del sentiment romàntic; per això M. S. Oliver (1896: 319) el lloarà com nuestro Viollet-le-Duc . Per la seva banda B. Ferrà (1843-1934) va estudiar en la destacable Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de València on obtindrà el títol de Maestro de Arquitectura i el grau de pèrit agrònom, químic i mecànic (Fullana, 1996: 12). Cal recordar que València era, a mitjan segle, una de les zones culturalment més dinàmiques d’Espanya. La seva Acadèmia de Belles Arts inicià una remarcable tasca de defensa de l’arquitectura històrica, molt superior a la de la Comisión Provincial de Monumentos local, essent d’enorme trascendència els informes que varen emetre, car foren la via d’introducció dels criteris conservacionistes en la pràctica restauradora valenciana (Blázquez, 1997, vol III: 74). Ferrà va conèixer aquestes iniciatives, alhora que va aprofitar l’estada per estudiar altres monuments com l’”antig teatre romà de Sagunto, y el convent fortificat del Puig de Valencia, y les sitges per blat de Burjassot”. Va visitar l’Exposició Universal de París de 1878 on, segons P. Fullana (1996: 14), va poder veure i influenciar-se dels treballs de Viollet114, com ara la intervenció a Notre-Dame. Acudí, tanmateix, a l’Exposició Universal de Barcelona, de 1888, on dirà que, “tant ó mes que en l’Exposició Universal, m’he passat les hores examinant els temples moderns d’aquesta metròpoli” (Ferrà, 1888 a: 311). Vist el bagatge vital i cultural dels membres destacats de la Comisión Balear és raonable pensar que van seguir amb interès les grans intervencions espanyoles. D’entre les més significatives que van conèixer, i fins i tot opinar, cal assenyalar les transcendents restauracions de les Catedrals de Lleó i Barcelona, així com l’actuació a la llotja valenciana, sense deixar de banda les intervencions mallorquines de la Catedral i de l’Ajuntament. 114 Per a C. Cantarellas (1972: 126) localizamos, entre sus fuentes de información preferidas, los tratados de Viollet-le-Duc, o el difundido Dictionnarie des Antiquités chrétiennes de Martigny, a la vez que diversos manuales de arquitectura cristiana . 98 A. LA CATEDRAL DE LLEÓ. L’estat de ruïna que presentava a mitjans de segle XIX la Catedral de Lleó va precipitar una llarga, profunda i transformadora intervenció que la va convertir en conillet d’índies per a tots els estaments implicats en la seva conservació -església, estat, acadèmies, premsa, etc.- i molt especialment per les diferents generacions d’arquitectes que s’iniciaran en la disciplina a través d’un repte tan difícil. Fou, en paraules de P. Navascués (1987: 300), un auténtico fenómeno por la amplitud de sus implicaciones y de allí saldría algo más ordenado el planteamiento de la restauración monumental en España. Fue nuestro Saint-Denis 115. Amb la demanda desesperada d’ajut, el capítol catedralici va aconseguir, l’any 1844, que l’estat posés la Catedral sota la seva protecció essent el primer edifici declarat Monumento Nacional d’Espanya. Desprès d’actuacions puntuals i dels primers informes globals encàrrecs pel capítol i per l’Academia de San Fernando , que ja apuntaven a una situació límit, l’ensorrament d’algunes voltes i el desplom de la façana sud va portar a crear, el 1859, la Junta de Restauración de la Catedral de León i al nomenament de Matías Laviña (1796-1868) com arquitecte de la restauració. Laviña, com la resta dels seus contemporanis, partia d’una formació acadèmica que ignorava la construcció medieval, i per tant, era un professional poc preparat per una operació tan complexa. El repte era de tal magnitud que ni tant sols Juan Bautista Peyronnet va voler acceptar-lo, car s’havia adonat de les seves mancances -per extensió de les carències de seva generació academicista-, després d’intentar lidiar amb l’acabament de la façana de la Catedral de Palma. La conseqüència de tot plegat fou una primera etapa (1859-1869) amb importants enderrocs -com ara el braç del creuer- i l’eliminació d’allò que es considerava estrany a l’estil gòtic original, com el cimbori que s’havia afegit al cos inicial del segle XIII. També es projectarà la reconstrucció del temple original, a les palpentes, des d’un absolut desconeixement, no tant sols de l’arquitectura gòtica, sinó del que ja havia 115 La basílica de Saint Denis a París era la necròpolis dels reis de França. Durant la Revolució Francesa les sepultures foren profanades. Napoléo va ordenar la primera restauració l’any 1805. Posteriorment van intervenir-hi J. Célerier (1819-1813), F. Debret (1813-1846) i, finalment, Viollet (1846-1879). Amb aquest antecedents no és estrany que P. Navascués trobi un paral·lelisme entre les Catedrals de Sant Denis i Lleó. 99 aportat Viollet-le-Duc116. Ara bé, tot i algun retret, com el de Cruzada Villamil que proposarà consultar el famós arquitecte francés, l’ Academia de San Fernando , i entre ells Peyronnet, recolzarà l’actuació, més per no desdir-se de la decisió inicial, a la vista que gran part de la Catedral restava per terra, i no per una altra cosa (Ordieres, 1995: 180). A la mort de Laviña la següent intervenció de rellevància la va liderar Juan de Madrazo de 1869 a 1879. Ell s’havia format ja a la nova Escola d’Arquitectura on es prestava atenció a l’estudi del passat medieval, i per tant, la seva actuació partirà ja d’uns criteris arqueològics en línia amb la doctrina violetiana. A l’esquerra, fotografia de les bastides per desmuntar el capcer occidental de la Catedral, vers 1888. A la dreta, s’aprecia com contrasta la tonalitat clara del nou pinyó amb el campanar conservat (scribd.com). 116 Com comenta I. González-Varas (1996: 132), sus desaciertos denotan un arquitecto que no fue capaz o no se interesó en descifrar la arquitectura gótica con las nuevas estimaciones “emocionales” que había aportado el Romanticismo, sobre todo, con las claves del análisis estructural que estaba conviertiendo en “sistema” y “método” el racionalismo francés. 100 Madrazo (1829-1880) va seguir les passes de l’admirat Violet i va buscar la Catedral ideal en el gòtic francès del segle XIII, fet que el va portar a introduir elements que feren que la Catedral de Lleó, com diu P. Navascués (1990: 47), no sólo resultará neogótica por su reconstrucción, sino también neofrancesa por el criterio con que se llevó aquella . Del que va pensar i projectar Madrazo ben poc es va fer. Inicialment perquè la manca de finançament només va donar per estintolar voltes i arcbotants i, quan varen començar a arribar recursos, fou destituït, tot just aixecada la façana sud. Quadrado, amic de Madrazo, havia visitat la Catedral el 1852 per redactar el volum corresponent de Recuerdos y Bellezas i la va descriure part a part, element per element reconeixent els problemes estructurals que dieron lugar á seria pugna de dictamenes y, lo que es peor, cuyas prolongadas vicisitudes han llegada á alarmar más de una vez por la integridad del edificio (Lampérez, 1919: 116). No obstant, Quadrado va quedar tranquil, perquè prevaleció al cabo la dirección del aventajado arquitecto D. Juan Madrazo, sin que su muerte en 1881 haya perjudicado á la prosecución de sus planes, por los cuales se espera ver, no solo salvado el brazo del crucero sino restituido á su primitiva pureza la fachada de mediodia (Quadrado, 1855-59: 439). Com es pot veure, Quadrado va avalar el projecte de Madrazo sense saber que els treballs posteriors anirien més enllà al no deixar cap part sense tocar117. Com ha dit perfectament P. Navascués (1987: 304), dudo mucho que exista otro monumento de esta entidad en Europa que haya sido tan pacíficamente destruido por sus restauradores . D’aquesta darrera etapa Quadrado no va deixar cap reflexió escrita, però no és forassenyat creure que no devia estar d’acord, i segur que la devia tenir present quan va defensar una intervenció continguda a la llotja. 117 El substitut de Madrazo fou Demetrio de los Rios (1827-1892), membre d’una nissaga influent, que va portar amb mà de ferro el projecte de Madrazo fins a la reconstrucció total del temple, vantant-se de què no havia deixat cap part de l’edifici sense tocar. A la seva mort, el 1892, l’obra va passar a mans de Juan Bautista Lázaro (1849-1919), que va acabar la façana principal, va lligar el cos alt del campanar i, sobretot, va reparar i refer els vitralls. El 27 de maig de 1901 es va obrir de nou al culte el temple que tanmateix continuarà essent retocat fins als nostres dies. 101 B. LA CATEDRAL DE BARCELONA. En una Europa romàntica que impulsava l’acabament dels grans edificis medievals, el Concili Vaticà I (1869) va desencadenar un fervor religiós que va accelerar i va multiplicar les restauracions de temples, alhora que va esperonar l’aixecament de noves esglésies sota l’ímpetu de l’historicisme (Navascués, 1987: 308). Barcelona no serà una excepció, i més tenint en compte que la seva catedral presentava, des del segle XV, la façana i la llanterna inconcluses. La capital catalana se sumava així a les anomenades, per Raquel Lacuesta (2000: 44), “intervencions completives”, com ara les cèlebres intervencions en les seus de Colònia, Milà, Viena o de Florència. En el cas barceloní, el mestre Carlí Gauthier havia deixat, el 1449, un mur llis tancant la façana amb l’arrencada, els finestrals i la portalada fetes segons la traça original. Per la seva part, el cimbori vuitavat sobre trompes va quedar només iniciat i es va acabar protegint amb una coberta de pavelló amb armadures de fusta i teula àrab (Bassagoda, 1959: 268). L’interès del segle XIX per finalitzar la Catedral es debatrà entre dues propostes: una, de l’any 1821, que la volia rematar en estil neoclàssic, en línia amb l’arquitectura imperant, i una altra, encapçalada per P. Piferrer, que la volia inspirada en l’arquitectura gòtica, tal com deixà escrit, el 1839, en el corresponent volum de Recuerdos y Bellezas de España . Aquesta darrera opció historicista va agafar volada a mitjan segle bifurcant-se, tanmateix, en dues postures: els que tenien en compte els vestigis conservats i els que, per contra, partien de bell nou i proposaven una façana ideal sense cap relació amb l’interior118. 118 El primer en trencar el foc va ser l’arquitecte Josep Oriol Mestres (1815-1895) que va presentar, a instàncies del seu amic i promotor de la restauració Manuel Girona (1817/18-1902), dues propostes successives -1860 i 1867- basades en l’aixecament que abans li havia encarregat el mecenes. Ambdues partien de la traça de Carlí i incorporaven les torres laterals imaginades per Piferrer però, amb la diferència que el primer projecte preveia un cimbori amb una alta agulla calada, mentre que el segon el reduïa a un simple tambor octogonal amb coronament (Ojuel, 2008: 41). Pocs anys després, el 1880, fou el mateix Girona qui va presentar a l’ Academia de San Fernando un nou projecte amb dues solucions per al cimbori: una formada per tres tambors en degradació i una altra constituïda per un tambor cobert amb una estructura de ferro cupulada. La discussió no es va acabar aquí ja que, dos anys després, en un intent de tancar el tema, es va presentar una variant signada per Elies Rogent, Joan Torras, Josep Artigas, el mateix Mestres i el seu ajudant, Joan Font. Tot seguit Joan Martorell (1833-1906) que anteriorment havia assessorat el capítol sobre el tema, disconforme amb la línia seguida fins aleshores va proposar una monumental escenografia d’influència forana que es desvinculava totalment del gòtic meridional. Amb tantes propostes i tan dispars el capítol va optar per 102 Finalment va guanyar aquesta darrera opció a través de la proposta de l’arquitecte Joan Martorell (1833-1906). Les obres s’iniciaren el 1887 sota la direcció de Josep Oriol Mestres (1815-1895) que va formalitzar una façana amb un acabat horitzontal a l’estil de les esglésies de Santa Maria del Mar o Santa Maria del Pi. August Font (1845-1924) va reprendre els treballs a la mort de Mestres l’any 1890, afegint a la façana dues agulles sobre els extrems i uns gablets a les finestres superiors, amb el vist-i-plau de l’ Academia de San Fernando per rematar la llanterna. Així, Font va desmuntar el cimbori original per bastir-ne un de nou, que va arribar fins als 90 m. d’alçada, amb l’argument de què l’existent no harmonitzava amb la nova façana ni complia amb les regles de proporció fitxades per Viollet (Navascués, 1987: 311). Les obres varen concloure el 1912 amb un façana que evidencia la recerca d’un espectacular alçat urbà, en consonància amb la idea burgesa de transformació monumental de la ciutat vella per, així, crear una “marca-ciutat” i, alhora, potenciar l’orgull cívic (Cócola, 2011: 18). D’aquesta forma començava a agafar embranzida la invenció del “barri gòtic” on, Rubió i Bellver, gran defensor de Martorell, tindrà un paper destacat. La seva influència quedarà palesa amb la transcendència que va agafar la publicació del “Tàber Mons Barcinonensis” on s’exposaven unes visiones de lo que podria ser la Barcelona antigua , derrivant cases, restaurant edificis i harmonitzant la resta seguint “la força de l’ideal”, tal com ell mateix sentenciarà (1927: 21). Amb aquestes antecedents no es podia esperar de Rubió altra cosa que una proposta idealista per a la restauració de la llotja mallorquina. Les obres a la Catedral i, per extensió, l’empenta constructora de Barcelona impressionaran B. Ferrà, en comparació a la realitat edilícia de la seva Mallorca natal. En la visita que va fer a la capital catalana, el 1888, va conèixer J. Martorell i va elogiar les seves obres, com ara l’església de las Adoratrices i el convent de les Saleses per ser “airoses vistes per defora; ben proporcionades y embellides, vistes exposar-les totes plegades al claustre, suscitant d’immediat l’atenció de la premsa i la formació de dues tendències: la que recolzava el projecte de Mestres i la que volia el de Martorell. Una tercera via minoritària proposava una solució antihistoricista en la línia de l’arquitectura dels alemanys Schinhel i Semper (Ojuel, 2008: 43). En tot cas, la idea de Martorell va començar a decantar la balança amb el suport del grup de la Renaixença, del qual destacarà el recolzament d’un grup de 28 arquitectes entre els quals hi havia Antoni Gaudí, Lluís Domènec i Montaner, Josep Vilaseca, Josep Domènec Estapà, Joaquim Bassegoda Amigó i Antoni Rovira Trias. 103 per dedins. ¡Allò son joyes exemplars d’art gòtich, acertadament apropiades à l’època actual!”. Va aplaudir les intervencions de Martorell en comentar que “ha sabut triar y ampliar les formes de conjunt y de detall, utilisant tots els elements de tradició simbòlica, sens ferse esclau de modes anacròniques, ni desnaturalisar l’art ojival en son constant y essencial caràcter. Ha combinat materials diversos segons demanan les necessitats de temps y lloch; ha obehit el cànon de la veritat, y ha lograt crear belleses de mèrit positiu” (Ferrà, 1888 a: 311). De dalt a baix, façana de la Catedral vers 1886, 1890 i 1913. Florensa, 1968; reproduït per A. Cócola (2011: 79). 104 Pel que fa a la façana de la Catedral, Ferrà tot just la va veure iniciar fent-se, això sí, ressò del llarg procés d’elecció del projecte que adjudicava, per error, a Elies Rogent -al seu parer per influència de Manuel Girona perquè, “qui paga comanda”- en detriment de la proposta de Martorell, del qual dirà que “no mancantli son inspirat ingeni, presentà una trassa digne acabament d’aquella preciosa bassílica”. Del que va veure expressarà alguna pega però, en tot cas, res com el rebuig a la intervenció de Peyronnet a la Catedral de Mallorca, ja que, “amb tot y ser com de mol·lada sos repetits elements decoratius, y, à mon entendre, pecant per esgayats los pendents perfils de ses impóstes... no tendrà res semblant a estil bort y barretjat ni à la falsa distribució que mostra en s’ampla devantera la desgraciada Seu de Palma” (Ibidem: 313). Cal no perdre de vista les reflexions de Ferrà respecte a l’arquitectura barcelonina de les acaballes del segle XIX, en general, i sobre la intervenció a la Catedral catalana, en particular, perquè ens ajudaran a entendre la seva posició en el futur debat sobre la restauració de la llotja sagreriana. C. LA LLOTJA DE VALÈNCIA. La llotja de la Seda o dels mercaders de València és un obra que comparteix, amb la seva homòloga mallorquina, una biografia molt similar, no solament perquè, arquitectònicament s’inspira en la balear, sinó també pel que fa a les vicissituds posteriors que va patir. Recordem que, com la sagreriana, va tenir problemes d’humitats des de l’inici; va patir desperfectes degut a usos militars; va perdre la seva funció inicial a favor d’activitats semblants a les de la llotja insular - balls de màscares, fonda, sala d’exposicions, etc.- i, fins i tot, es va discutir la seva titularitat entre l’Ajuntament -que finalment es va adjudicar el monument-, la Diputació, la Casa de la Misericòrdia i la Capitania General; aquestes darreres institucions al·legant drets de servitud des de feia més d’un segle. Finalment, tindrà també una proposta de restauració violetiana, de la mà de l’arquitecte Antonino Sancho, amb la voluntat de fer todos los adornos necesarios para darle el aspecto gótico (Roig-Sempere, 2003: 92). En tot cas, fou a la dècada dels noranta del segle XIX quan es va impulsar la restauració dels dos monuments més emblemàtics de València: la llotja i les torres 111 A dalt, gravat de J. B. Laurens (1840) on es representa l’antiga façana de la catedral des de les ruïnes del convent de Sant Domènec, amb les rosasses laterals que van desaparèixer (reproduïts per Crespo- Domenge, 2013: f. 17). A baix, part central d’un gravat vuitcentista, basat en fotografies de Leon Bravi, on amb cinc imatges -cartoixa de Valldemosa, Catedral, Bendinat, Miramar i la llotjas’il·lustren els monuments més destacats de l’illa per a la revista La Ilustración Española y Americana, 8 (VII), 1877. En aquesta imatge es veuen les bastides que cobreixen la façana de la Catedral. 112 Les inacabables obres, encara en curs a finals de la centúria, intensificaren el rebuig al projecte inicial de Peyronnet. Així, Bartomeu Ferrà, el 1888, la va trobar encara més desafortunada al comparar-la amb la nova façana de la Catedral de Barcelona124. Per la seva banda, Rubió i Bellver va criticar tant l’exterior com l’esclat de llum que penetrava a l’interior per la gran rosassa de la façana125. Com ha dit C. Cantarellas (1975: 210) cal entendre aquests severes crítiques com la mirada que fa una generació plenament neogòtica al balbotejant goticisme inicial que, per manca de coneixement, comprensible per l’època, acaba essent merament decoratiu amb un rerefons acadèmic. Ara bé, com reconeix la mateixa autora no cal menysprear un possible rebuig a l’intrús. En uns anys en què la Renaixença agafava embranzida es podia veure a Peyronnet, que a més no restava a Mallorca -anava i venia de Madrid-, com una imposició centralista126. Quelcom d’això hi devia haver quan B. Ferrà 127 o G. Llabrés128 (1892: 262), president de la Societat Arqueològica Lul·liana, insistiren en la procedència de Peyronnet per justificar la resolució de la façana. B. LA CASA CONSISTORIAL DE PALMA. Les obres de reforma que es van engegar a la Casa Consistorial de Palma a la darrera dècada del segle XIX motivaren una intensa disputa entre els estaments de defensa del patrimoni i l’Ajuntament, amb els límits a imposar a la propietat d’un bé cultural, com a teló de fons. La discussió i les 124 En aquesta direcció és significatiu el comentari de Ferrà (1888 a: 5) que hem recollit en l’apartat que parla de la façana de la Catedral de Barcelona. En ell rebutja totalment la resolució de la façana de la Catedral mallorquina. 125 Rubió (1906: 1) afirma que: la fatxada principal, feta ab més potencia que bon gust, us fá mal y al entrar a dins, un esclat violent de claror un xich massa blanca, ingrata, casi insolent, us fá girar la cara... ¡Quina llàstima...! ¡Tot l’encant ha desaparegut... la catedral de Mallorca us fa l’efecte d’una vulgaritat banal . 126 Aquest sentiment de rebuig al forà era encara més evident en el cas de la Renaixença catalana. Només cal recordar que Puig i Cadafalch (1882: 43-44) s’oposarà al fet que es requereixi el vist-i-plau de l’ Academia de San Fernando per a les obres de la Catedral de Barcelona. Segons ell, el regionalisme artístic, s’imposa, y si algú há de jutjar del nostre art, y guiar-lo per l’avenç, sigui una academia regional. 127 Ferrà (1888 a: 6) va comentar que: ¡Pareix mentida que’l projecte d’en Peyronet, (a. c. s.) per capturar la ruina de nostra gradiosa bassílica, y per l’acabament de son interior, (presentat que fou a l’Exposició de París, l’any 67, sobre infaels plans de lo existent) s’haja realisat sens que, fins á ses acabayes, haja merescut la reprovació de la plana major dels crítichs mallorquins, ni s’haja intentat corretjir lo que era susceptible de correció . 128 Arran de l’afer de la Casa Consistorial Llabrés (1892: 262) va dir: ¿y quién no preferirá cien veces su barroquismo espontáneo, original, legítimo, á las frías y desdichadas muestras de impotencia que en las fachadas del nuevo palacio de la Diputación, por ejemplo, y de nuestra Catedral santa, nos han dejado artistas forasteros como ominoso recuerdo de su paso por esta tierra? 113 actuacions en la barroca seu municipal tindran la seva repercussió en la paral·lela restauració de la llotja, atès que alguns dels temes tractats es compararan amb les actuacions fetes o projectades a l’edifici de Sagrera. El 1889 l’Ajuntament de Palma va encarregar a l’arquitecte municipal el projecte d’una escalera de honor per substituir l’existent. Tot i respectar el vestíbul, la nova proposta afectava la distribució interior i, sobretot, el magnífic enteixinat de Tomás de Juan, de 1670. La Comisión Municipal de Obras no donarà per bo el projecte, però sí l’avantprojecte presentat pel seu president, l’escultor Antoni Vaquer -el mateix que farà la part escultòrica de la restauració de la llotja-. Cap de les dues propostes, però, no es va tirar endavant, encarregant-se un tercer projecte a B. Ferrà, recentment nomenat arquitecte municipal. Aquest va estimar que l’empresa era massa complexa, i a més, cara, alhora que entenia que amb la construcció d’una escala de servei quedaven més que resoltes les necessitats funcionals de l’edifici. El tema no s’acabarà aquí i, amb la contractació d’un nou arquitecte municipal es tornarà a reprendre l’idea de reformar el vestíbul. Però aquest cop, dividint-lo en dos, amb l’excusa de la necessitat de bastir un mur sobre el qual estintolar el poderós ràfec que corona l’edifici. La Societat Arqueològica Lul·liana es posarà en alerta ben aviat i veurà en aquesta maniobra un justificació per a què, sea la torre d’en Figuera lo que en verdad se trata de asegurar, para poder luego abrir el arco posterior a la tribuna de abajo, sobre el que carga aquella, y dejarlo expedito para transformar con toda libertad en puerta exterior esta pieza característica, consumándose así la mutilación del zaguán y del artesonado única y exclusivamente como preparativo de otra mayor y más abusiva en la fachada (Ferrá, 1892: 263). Aquesta societat creia sospitós, també, que en el reconeixement de la teulada, l’hivern anterior, no es procedís a reparar-la, tot i havent-ne comprovat la seva absoluta necessitat. En escrits posteriors la societat arqueològica insistirà en la defensa de la Casa Consistorial com a doble monumento del arte y de la patria , el vestíbul i ràfec de la qual juntos han subsistidio por más de doscientos años. 114 Finalment, a la darreria del segle es planyerà de què: cuando se ha hecho una ciencia de la Mecánica racional y tanto impulso se ha dado á las otras, cuando se han logrado tan sorprendentes aplicaciones del hierro y obtenido para el arte de construir tan nuevos y tan poderosos elementos, no halla un arquitecto titular recursos menos burdos y mezquinos para defender lo que en el XVII supo construir con mayor ingenio un simple maestro albañil, sin más títulos ni estudios probablemente que la pràctica y experiencia de su oficio (Ibidem: 264). A l’esquerra, gravat de la Casa Consistorial reproduït en el Semanario Pintoresco Español (1843, nº. 43: 1). A la dreta, fotografia de finals de segle recollida per F. Tugores (2010: 101). Com es pot veure els canvis més significatius es troben en la part central de la façana. Paral·lement, la premsa local es farà ressò del projecte municipal bajo la base de convertir el balcón inferior en portal de entrada y suprimir el alero por ruinoso , y el calificará de, crimen de leso arte la pretendida conversión, destruyendo un sitio para actos públicos que no veía manera de sustituir . La Comisión de Monumentos Balear , per la seva banda, es posarà en marxa demanant, d’entrada, explicacions a la corporació local, recordant-li el mal estat del ràfec, á consecuencia del qual podría sufrir irreparables deterioros aquella artística obra (Ibidem: 170- 171), i l’obligació de complir amb la legalitat en matèria patrimonial. 115 Amb les obres encetades i a la vista de la manca de resposta municipal, en una reunió extraordinària de la Comisión de Monumentos , presidida per Quadrado, es demanarà aturar les obres i passar avís a l’ Academia de San Fernando , única institució que podia decidir en temes monumentals. La resposta de l’Ajuntament aquest cop fou immediata, adduint la passada indiferència de la Comisión envers l’edifici, la poca estima al monument que Quadrado havia manifestat en els escrits i la intromissió que implicaven les crítiques en les competències municipals. Prèviament, i potser per aturar el cop, en una visita del Governador i l’arquitecte provincial, amb l’Alcalde i el secretari municipal, s’havia revisat l’edifici per poder dir que su mal estado y ante el dilema de optar por la salvación del alero, con declinación de la responsabilidad facultativa, no habia lugar á duda: sacrificar el zaguan (Ibidem: 272). Amb aquest nou parer sobre la taula, en dues noves i agres sessions, la Comisión de Monumentos canviarà d’opinió, donant per bones les obres i desestimant la consulta a la Comisión Central . Es féu servir com a excusa el projecte de la restauració de la llotja, que tampoc havia estat enviat a Madrid129. Quadrado, desautoritzat i dolgut per les falsedats sobre els seus escrits -justament ell havia rectificat l’opinió d’en Piferrer, en la revisió d’ Islas Baleares , defensant la façana de l’Ajuntamentpublicarà un article al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana explicant els fets. L’ Academia de San Fernando, assabentada finalment de l’embolic, picarà la cresta tant als impulsors com als avaladors de la intervenció, però, com sempre, ja era tard i el vestíbul s’havia dividit. Tancat el tema de la transformadora de l’edifici, s’encetarà un segon front de discussió amb la neteja de la façana. Aquesta actuació, criticada des de les associacions de defensa del patrimoni i, també, des de la premsa, servirà per despertar la consciència dels membres de la Comisión de Monumentos sobre la necessitat de protegir la pàtina dels edificis. Ara, davant l’evidència que aquella intensa neteja donava un aspecte novell a la fàbrica130 O’Neylle es va plànyer de què la Comisión de Monumentos no hagués sigut més constant i incisiva en les protestes, més encara quan se li podia retreure una operació similar en l’interior de la llotja. En 129 AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió de 3 de setembre de 1892, vol. III, f. 41 v. 130 Ibidem, sessió de 2 de juny de 1894, vol. III, f. 77. Veure, a més, nota nº. 313. 116 aquest punt, tal com veurem més endavant, Ferrà i Quadrado tindran opinions divergents. Així, mentre que per al primer era clar que la neteja de la llotja havia estat excessiva, pel segon no existia parangón de circunstancias, defendiendo el procedimento seguido 131. 2.4. El caràcter de l’edifici Amb la crisi del pensament únic il·lustrat, un dels temes més tractats pels teòrics i articulistes del segle XIX serà la necessitat de què els edificis tinguin un caràcter específic i propi. La idea de “caràcter” la sintetitzarà Quatremère de Quincy (1755- 1849) al tombant de segle considerant-la aquella propietat indicativa del què és o ha de ser un l’edifici lligada, estretament, amb la tipologia, l’ornament, els materials i els sistemes constructius. El Romanticisme insistirà en aquestes darreres qualitats, és a dir, en la importància del medi geogràfic, les tècniques i els materials locals. S’entenia que hi havia un relació directa entre les formes i el lloc, entès aquest en tota la seva extensió, des de les condicions climàtiques i topogràfiques, fins als costums, les institucions i els processos culturals (Arrechea, 1989: 206-209). Aquestes idees seran seguides pels romàntics espanyols, amb Pedro de Madrazo al capdavant, amb la família del qual, com hem vist, va estar molt relacionat J. Mª. Quadrado. També seran part fonamental de la vindicació particularista dels erudits mallorquines, que veien en el gòtic insular un element diferenciador i símbol de l’època de major puixança de l’illa. La translació de la idea de “caràcter” a la incipient normativa de protecció estatal associarà la restauració monumental amb el que després s’ha dit “unitat d’estil”, com queda palès en la comentada reial ordre de 1850. En ella es demanava que s’imités la part original per tal de que no es poguessin distingir les addicions (Navascués, 1987: 293). Així, des de les primeres circulars de l’ Academia de Bellas Artes de San Fernando i de l’ Academia de Historia s’avisaran les Comisiones Provinciales de la importància de respectar el “caràcter” dels monuments. La Comisión Balear es farà ressò, el 29 de juliol de 1867, tot just un any després de 131 Ibidem, sessió de l’1 de desembre de 1894, vol. III, f. 8-81 v. 117 constituïr-se, del recordatori que fa l’ Academia de San Fernando de la reial d’ordre del febrer on s’afegien, a l’article 21 del reglament de les Comisiones de 1865, las palabras siguientes: como también contra la ejecución de obras accesorias, ya se dediquen al culto como retablos, púlpitos, etc. ya sean puramente de decoración, seguridad, comodidad, etc., como verjas, silleria, lápidas sepulcrales o otras, con tal que desdigen del gusto o carácter arquitectónico que predomine en el edificio. Las Comisiones podrán cuando sea necesario ordenar la suspensión de semejantes obras hasta que caigan sobre el asunto resolución definitiva . Poc després, el 1869, es comenta la circular de l’ Academia de la Historia , del 30 de maig, que demanava la formació del Catálogo de Monumentos Históricos de la Provincia i que esperava, a més, que en todo tiempo reclamará contra toda destrucción y contra las restauraciones que se proyectan en ellos si alteran el carácter de su época 132. No calien més recordatoris per a què la Comisión Balear compartís la visió de les Acadèmies i així, quan va rebre de la Dirección General de Propiedades y Derechos del Estado l’expedient de l’Ajuntament demanant la cessió de l’antic convent de Sant Antoni de Viana, tot i estar d’acord, va advertir que, a fin de evitar que se efectuen en dicho claustro restauraciones impropias de su carácter o en menoscabo de su merito artístico... en que si tuviera lugar la cesión solicitada debiera imponerse al Ayuntamiento la obligación de hacer siempre las obras que tengan relación con dicho claustro . De manera semblant, el 1875, quan es volia evitar la venta de la torre de Peraires s’argumentava que aquel monumento de recuerdos históricos y pintorescos... de caer en manos de particulares que tienen derecho a destruirlo o modificarlo de tal manera que desapaciese su carácter monumental 133. Si el concepte de “caràcter”, entès com a essència de l’edifici, fonamentarà el primer criteri de restauració del segle XIX, la seva concreció obrirà un ventall de respostes que dependran, en gran mesura, de l’evolució del coneixement de l’arquitectura gòtica i del descobriment de les seves variants geogràfiques, com ara la meridional. Des d’aquest punt de vista cal entendre la inicial resposta decorativa de Peyronnet a la Catedral o la contundent recreació ideal de Rubió per a la llotja, i en una fase més 132 Ibidem, sessions de 29 de juliol de 1867, vol. I, f. 3 i de 18 de setembre de 1869, vol. I, f. 6. 133 Ibidem, sessions de 18 d’Octubre de 1875, vol. I, f. 25 i de 25 d’agost de 1871, vol. I, f. 9 v. 118 madura on es començaven a sospesar les virtuts de les teories “conservacionistes”, la moderada resposta de la Comisión de Monumentos Balears per al temple mercantil. En tots els casos, però, per preservar l’ànima del monument, s’entendrà que la intervenció ha de restituir la percepció estètica de l’edifici mitjançant la reposició dels elements originals, i en el cas de les llacunes, a través de la reproducció de models de l’època (Ordieres, 1995: 116). Ara bé, si per a Peyronnet la referència fou quelcom tant allunyat com el gòtic italià, per a Rubió, tot i la major comprensió de la filiació dels monuments, fou la de l’ Île-de-France . Finalment, la Comisión de Monumentos Baleares , va prendre el gòtic mallorquí com a font. Amb el canvi de segle es va anar modificant la forma d’interpretar la conservació del “caràcter” de l’edifici entenent-se, a partir del primer terç de la centúria, que la millor manera per assolir-la era tenint el màxim respecte per la part original. En aquesta direcció cal entendre l’article 19 de la Ley de 13 de mayo de 1933, relativa al Patrimonio Artístico Nacional . Sentencia taxativament que se prohibé todo intento de reconstitución de los monumentos, procurándose por todos los medios de la técnica su conservación y consolidación, limitándose a restaurar lo que fuere absolutamente indispensable y dejando siempre reconocibles las adiciones (Navascués, 1987: 295). 2.5. La funció de l’arquitecte A Balears, la manca de personal qualificat en l’àmbit de l’arquitectura va ser una constant al llarg del segle XIX, tot i millorar relativament cap al final de la centúria. Els estudis que inicialment s’impartien a l’illenca Escuela de Nobles Artes , des de finals del segle XVIII, quedaren suspesos a partir de la reforma de l’A cademia de Bellas Artes de San Fernando , el 1844, la qual cosa va implicar, la creació de la Escuela Especial de Arquitectura de Madrid i la formació de tretze noves Academias Provinciales 134 dividides en dues categories. Les de primera classe impartien pintura, escultura i arquitectura -mestres d’obra, aparelladors i agrimensorsmentre que les de segona, entre les quals es trobava la de Mallorca, només estudis menors (Ibidem, 1981: 288). La insularitat de Mallorca i la manca d’estudis qualificats arran de la reforma 134 Veure: Reial decret de 31 d’octubre de 1849. 119 comentada féu minvar, encara més, la possibilitat de comptar amb facultatius mínimament formats a l’illa. Però, a més, tampoc era segura la solvència dels possibles candidats peninsulars ja que, en el permissiu període fernandí, amb un simple examen i l’abonament dels corresponents drets ja n’hi havia prou per arribar a obtenir la titulació (Cantarelles, 1891: 291). En aquest panorama calia contemplar la permanència, tot i que minoritària, de l’”aficionat a l’arquitectura”, persona cultivada que es distreia fent d’arquitecte, com J. M. Sureda Verí, marqués de Vivot. Tot plegat feia que, en l’època isabelina, no hagués masses diferències qualitatives entre els diferents actors de la construcció mallorquina i, de fet, B. Ferrà (1888 b: 39) arribarà a dir, dels modestos paletes que reconocemos en muchos de ellos una inteligencia en materia de “Construcción” que, desgraciadamente no han demostrado siempre los Maestros facultativos, ni aún los Arquitectos . Pero es preciso hacer constar su escasez de conocimientos científicos y su deplorable obscuridad en cuanto se expresa por medio de la palabra Arte . El 1858, i com a conseqüència, en part, de les queixes dels arquitectes per a l’intrusisme dels mestres d’obra135 es crearan a Espanya les figures de l’arquitecte municipal, de districte i de província i, el 1876, la d’arquitecte diocesà (Navascués, 1990: 30). L’arquitecte provincial era nomenat pel Govern a proposta d’una terna suggerida per les Diputacions i tenia l’obligació de procurar la conservació i restauració dels monuments artístics i històrics, després de posar-se d’acord amb la Comisión Provincial de Monumentos , de la qual era membre. El 1869 els arquitectes provincials passaren a ser nomenats per les Diputacions per tal de dirigir les obres que depenguessin del seu pressupost; a més podien auxiliar les autoritats i corporacions locals que ho sol·licitessin. Eren funcions seves la conservació i reparació de tots els monuments de la província. Així mateix, es va permetre que els Ajuntaments prenguessin arquitecte propi per a les obres municipals (Ordieres, 1995: 43). A Mallorca, Antoni Sureda Villalonga fou el primer arquitecte provincial (1856-1873). El seguiren Joaquím Pavía Bermingham (1876-1884) i Joan Guasp Vicencs (1883-c. 135 Tot i que en una primera fase se’ls va permetre exercir com a mestres majors en poblacions petites, sempre que no tinguessin arquitecte, el 1870 es va eliminar aquesta possibilitat. 120 1908), el qual fou l’encarregat de la restauració vuitcentista a la llotja, des de 1885 a 1904. Des del primer moment, aquests arquitectes, com la resta dels seus col·legues peninsulars, varen lluitar per a què es complissin les disposicions estatals que obligaven a ser titulat per dirigir obres i, sobretot, a ser arquitecte per intervenir en les obres públiques. Ben aviat fou corrent la defensa gremial com la que féu l’arquitecte provincial en la Comisión de Monumentos ; per exemple quan en la sessió del 29 de juliol de 1867 J. O’Neille comentà, la falta de intervención de las Corporaciones competentes en todas las restauraciones cuyos proyectos deben presentarse previamente a su examen a tenor de las disposiciones vigentes, dando lugar esta omisión de parte de los que las han dirigido o dirigen a que muchas veces se conviertan en destrucciones o perdición de importantes obras de Arte . A. Sureda va respondre ràpidament que para salvar a la clase de Arquitectos a que pertenece y a la de Maestros de Obras, de las imputaciones que podrían deducirse de las palabras del Sr. O’Neille con que había lamentado los males acusados de Arte por las demoliciones o restauraciones mal entendidas, creía deber suyo manifestar que en ninguna de ella había intervenido persona alguna adornada con cualquiera de aquellos títulos, pidiendo que constara en acta 136. Un altre exemple significatiu fou el rebuig d’en J. Guasp a formar part de la Subcomisión que havia de valorar els plànols de la restauració de l’església de Santa Eulàlia, fets pel marquès de Vivot, per ser un “aficionat a l’arquitectura”, segons les seves pròpies paraules. Tot i la insistència dels membres de la Comisión de Monumentos de què debía formar en primer término, como el más indicado , Guasp es va negar en rodò, por carecer aquellos [plànols] de firma y no haberse cumplido por tanto las prescripcions legales 137. El tema de la manca de facultatiu darrera del projecte de Santa Eulàlia va ser decidiu per a què l’aprovació s’allargués en el temps fins a l’inici del nou segle, concretament entre 1907 i 1914 (Quiroga, 2008: 35), tot i que s’havia presentat el març del 1893. El desllorigador final de l’atzucac va venir de la mà de l’enginyer militar Mariano d’Oleza y Cabrera, que es va oferir a signar el projecte de l’”aficionat” J. M. Sureda. 136 AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió de 29 de juliol de 1867, vol. I, f. 4. 137 Ibidem, sessions de 2 de setembre de 1893, vol. I, f. 63 v. i de l’1 de juliol de 1893, vol. III, f. 62 v. 127 III LA CARACTERITZACIÓ I VALORACIÓ DE LA LLOTJA PER LA COMISIÓN PROVINCIAL DE MONUMENTOS DE LAS ISLAS BALEARES : 1866-1879 Un proyecto prefijado y cerrado dio paso y fue previo al desarrollo y construcción de la obra. Ello, junto a la sabiduría de Sagrera para conocer las piedras, su talla y la adecuada combinación de los diversos tipos de aquélla, son elementos que convierten a la Lonja en un edificio único, emblema de la modernidad, no sólo medieval sino contemporánea. Catalina Cantarellas (2003: 100) 128 3. LA CARATERITZACIÓ DE LA LLOTJA DELS MERCADERS 3.1. Els canvis històrics que afecten als criteris de discriminació: 1421-1877 La construcció de l’edifici de la llotja va tenir una primera empenta en dos actes: la de la concepció i direcció inicial sota la batuta de Sagrera, de 1421 a 1446, i la dels seus continuadors entre 1446 i 1480. A partir de la conclusió de la llotja, de 1480 a 1700, es van fer les construccions adjacents -Consolat, oratori i jardí-, i al final del període es va cobrir el terrat amb una teulada, que serà la que perdurarà fins a l’inici de l’actual segle. La tercera fase, de 1700 a 1877, coincideix amb la seva obsolescència com a edifici de contractació i la seva utilització saltuària per fins, com a mínim, sorprenents. Finalment, les cicatrius de la guerra de la Independència (1808-1814) i la reivindicació romàntica de l’edifici, ens deixaran a les portes de la intervenció vuitcentista que s’analitza. Primera etapa. Període 1421-1446: de l’inici a l’èxode de Sagrera a Nàpols. Les cartes de franquícia, concedides per Jaume I (1229-1276) als regnes que conqueria, van permetre l’autonomia de les ciutats i l’impuls de les institucions locals. Els òrgans municipals necessitaran espais propis per a funcions específiques que exigiran noves tipologies d’arquitectura civil pública (Sabater, 2003: 41). En el cas de Mallorca la base de l’economia, a principi del segle XV, continuava sent, tot i l’incipient declivi, el comerç i la mercaderia. Això era així per la seva privilegia situació geogràfica respecte a les rutes marítimes de la Mediterrània occidental (Xamena, 2005: 103) i les connexions que, gràcies a les bones relacions amb les comunitats jueves i el papat, s’havien obert amb el món islàmic (Piña, 1985: 36). La importància socioeconòmica dels mercaders en la Mallorca del quatre-cents quedaria confirmada l’any 1409 amb el permís reial per constituir-se en Col·legi i construir la seu social, és a dir, la llotja (Frau, 1885, nº. 14: 1-2). Per a un edifici tan representatiu els mercaders mallorquins van triar un dels arquitectes de major prestigi de l’època154: Guillem Sagrera. L’artífex de Felanitx 154 No debades va ser requerit pel bisbe Dalmau de Mur, el 1416, conjuntament amb els arquitectes més reconeguts de la corona d’Aragó, per debatre la continuació de la Catedral de Girona, essent presentat com a mestre de les obres de Sant Joan de Perpinyà (Roura, 2002: 312-315). 129 acabava de retornar a l’illa, desprès del seu periple pel Rosselló i, suposadament, per les corts de Borgonya i Berry, per assumir el càrrec de mestre major de la Catedral de Mallorca (Domenge, 2009: 19-20). El mateix any 1421 començaria les obres de la llotja en la plaça dels Boters 155 , a extramurs de la ciutat, probablement amb l’enderroc d’edificacions, el tancament del perímetre exterior, l’excavació i anivellació del terreny (Cantarellas, 2003: 87). De fet, tot i no tenir dades d’aquesta fase inicial, poc devia diferenciar-se d’altres obres similars, i menys encara, d’una inspirada directament en ella com va ser la llotja nova de València (1483-1498). En aquest cas, per exemple, al novembre del 1482, en la taxació d’unes cases a enderrocar es dirà que: “volem continuar a derrocar tots los altres (alberchs) que resten e encara los que afronten el mercat per fer lo pati en lo qual se te a divuisar tota la fàbrica de la dita lotgia” (Zaragozá- Goméz-Ferrer, 2007: 81). En tot cas, amb l’obra encetada, l’encàrrec a Sagrera 156 quedaria formalitzat definitivament l’11 de març de 1426 mitjançant contracte, on l’arquitecte s’obligava a “continuar é acabar la dita obra de la dita Lotge en la forma y manera que es comensada é segons las mostras per aquell dit Guillem als dits honors obrers dadas é lliuradas” (Frau, 1886, nº. 22: 4). Queda demostrat no tant sols el repte tècnic i empresarial que assumia, sinó la visió personal, prèvia i unitària de l’obra que el farà cèlebre. El contracte fixava d’entrada la planificació de les obres: dotze anys per aixecar la llotja fins a la coberta interior -amb una alçada de vuit canes de Montpeller del terra 155 En el preàmbul del contracte entre Sagrera i els mercaders, tal com recull G. Alomar (1970: 268), es diu: Collegium fabrice Lotgie que nunc construitur in platea dicta dels boters, extra menia dicte civitatis . 156 G. Llompart (1973: 124) comenta que, el 28 de juliol de 1421, Sagrera surt citat com a “mentre maior de la obra de la lotga qu’is fa en la plassa de la Botaria de Mallorques”. Amb aquesta referència conjuntament amb el document de 1469 que s’afegeix a les actes del plet entre Sagrera i el Col·legi (Bonet, 1882: 195-197) queda confirmada l’autoria de l’arquitecte des d’un inici. Recordem que la controvèrsia sobre si Sagrera va ser l’autor de tota l’obra o el continuador de la mateixa deriva de la interpretació que diferents autors havien fet del contracte de 1246. Així, mentre alguns insistien en què Sagrera es fa càrrec d’una obra ja encetada (Jovellanos, 1835: 18) i, fins i tot, apunten possibles iniciadors com els mestres de la Catedral Guillem Oliveras i Pere Massot (Jiménez, 1968: 22), altres li donaven tota l’autoria (Furió, 1840: 105) o ho deixen per resoldre (Cortada, 1845: 63; Medel, 1849: 18). 130 fins a les claus, és a dir, uns 16 metres157- i tres anys més per finalitzar la coberta exterior, les torres, el merletat i la resta d’obra pendent; curiosament seran també quinze anys els que trigaran en aixecar la llotja de València. Els següents punts del contracte defineixen les característiques i materials dels elements de l’obra i el programa escultòric general, per finalitzar amb les clàusules econòmiques. Així, quedava concretat el tipus de pilars i claus, “segons la dita mostra” -òbviament desconeguda-, que es realitzarien amb pedra de Santanyí, la plementeria de les voltes, a bastir amb pedra de Solleric, i el terrat, que seria de trespol. També es definia el remat superior de l’obra amb “un mur qui circuirà tota la Lotge dalt sie ab claraboyes, i el coronament de les torres angulars amb capel de pedre haguts; e dat en quescun dels dits capells hage un pom gros en que pugue estar un panell” (Frau, 1886, nº. 22: 5). Es demanava, de pas, que una de les torres tingués una estància per a un rellotge158. Possiblement aquesta demanda va fer que, de les dues escales de caragol que puguen per les torres cantoneres de la façana nord, la del costat oest la resolgués Sagrera amb la invenció de l’escala de caragol d’ull obert, conegut des d’aleshores com caragol de Mallorca. El repertori escultòric situava la figura de la Verge en el front principal i la d’un àngel amb dosseret, flanquejat per un escut reial i un de la ciutat, en cada una de les façanes restants. En les torres cantoneres es demanava, d’est a oest i de sud a nord, l’estàtua de Santa Clara, de Sant Nicolau, de Santa Catalina, i finalment la de Sant Joan Baptista. De la resta de decoració i de la policromia el contracte no en diu res, però sí que exclou específicament la fusteria i la serralleria -clàusula onzena-. Això fa pensar a C. Cantarellas (2003: 81) que el contracte era un compromís marc que deixava oberts els detalls finals per a futurs acords puntuals. Si recordem que l’obra es feia a escarada és comprensible que quedessin partides subsidiàries per a contractes posteriors. 157 Vuit canes d’alçada tindrà també l’arrencada dels arcs de l’àbsis de la Catedral de Mallorca. En aquest cas, a més, es defineix una secció ad quadratum de 8 x 8 canes (Carrasco, 2004: 36). 158 Per G. Alomar (1970: 124), este reloj no fue nunca instalado . Afirmació sorprenent si es ressegueix la documentació exhumada per A. Frau (1886, nº. 20: 4-5) on es recull els problemes de funcionament i de conservació en l’article: relojes i relojeros de la Lonja. 131 Fotografies de les tres estàtues conservades en les torres angulars de la llotja. La de Sant Nicolau va desaparèixer a finals del segle XIX. D’esquerra a dreta tenim les estàtues de Santa Caterina, de Sant Joan Baptista i de Santa Clara (P. Rabassa, 2007). En tot cas la llotja es va cloure l’any 1439 amb els pilars i les voltes de creueria acabades tot just quan començaven els preparatius per a la pavimentació, com indica el contracte del 5 de novembre entre el Col·legi i el picapedrer Cristòfol Vilasclar per tal de disposar, abans de Pasqua, de llosses de pedra de Morneta, en substitució de la pedra de Santanyí prescrita per contracte. L’any següent, o com a molt tard dos anys desprès, s’havia pavimentat la nau i es podia donat per acabat el seu interior. El retard acumulat superava l’aturada de les obres durant sis mesos, entre setembre del 1435 i febrer del 1436, per la intervenció de Sagrera i la seva gent en treballs per a la Universitat159 de Mallorca. Aquest episodi segur que va enterbolir les relacions que aniran deteriorant-se a mida que avança l’obra. Rematat l’interior, i amb el canvi de dècada, el gruix de les obres es traslladen a l’exterior sobre tot als tancaments i especialment a la part alta, a través d’”esmestratges160, pillarets, claravoyes, e altres obras en torres e bastorres de la dita Lotge” (Frau, 1885, nº. 14: 3). El gruix d’aquestes obres quedaran recollides en la demanda econòmica que l’arquitecte fa, l’any 1444, als promotors per a treballs fora de contracte que, segons ell, estaven consensuats amb els antics representants del Col·legi. La resolució pactada del conflicte només serà el preàmbul de la creixent insatisfacció econòmica de Sagrera, 159 Segons el DCVB la Universitat era la corporació rectora d’un conjunt de ciutadans, i especialment la corporació municipal. 160 En aquesta cita es parla d’”esmestratges” i en el següent paràgraf de “finestratges”. Desconeixem si és un error de transcripció o realment es va escriure així. 132 que acabarà per presentar contra el Col·legi un famós i llarguíssim plet. En aquest ambient de disputa econòmica Sagrera devia rebre, o cercar com a millor sortida, l’oferta del rei Alfons V el Magnànim (1416-1458) per fer-se càrrec de la reforma del Castell Nou de Nàpols161. Amb la perspectiva d’una marxa imminent, el 1446, mentre treballava en quatre de les sis finestres de la llotja, contractarà el seu nebot Miquel i Guillem Vilasclar, germà de l’esmentat Cristòfol162. L’encàrrec, a costa del mestre, consistia en acabar l’obra i finalitzar els treballs encetats en les “torres, bastorres, finestratges, caragols de la dita Lotge, e aiximatex tota la obra que fer e acabar se deu en la terrada demunt la dita Lotge”. Alhora els encarrega acabar “tot lo pahiment del porxo per lo dit Collegi, ara novement fet en la plasa del Moll de la ciutat de Mallorques, so es, aytant com es cubert, e fer la claveguera qui en lo dit porxo es per rebre aygues e exi be” (Frau, 1886, nº. 29: 5). En resum, quan Sagrera marxa a terres partenopees per no tornar -en contra de la seva intenció, ja que prestà les eines de treball als continuadors fins a la seva tornada-, deixa pendent l’acabament de les sis finestres de la planta baixa, dos portals amb traceries -en la façana de tramuntana- i alguns detalls de les torres i de la galeria de finestres del coronament. Per contra, estant força enllestits: un porxo extern situat en la plaça de la llotja i el jardí posterior. Pel que fa a la part escultòrica, H. E. Wethey (1939: 44-60) creu que el treball estava quasi acabat, atès que només es mencionen detalls decoratius en el contracte que Sagrera signa amb els seus continuadors. Per contra, Mª. R. Manote i J. Mª. Palou (1998: 70) entenen que tres de les imatges de les torres angulars són clarament posteriors i, per M. Carbonell (2007-2008: 20), Sagrera marxa de Mallorca sense entrega cinc imatges. Primera etapa. Període 1446-1480: els continuadors Abans d’entrar en el que va implicar el canvi de direcció de l’obra és interessant fer 161 El 6 de febrer de 1447 Joan Albertí, procurador reial de Mallorca, declara haver pagat 30 lliures a Sagrera per les despeses del viatge a Nàpols “ab lo primer bon passatge… de manament del Senyor rey per certes obres que lo dit Senyor vol fer en lo dit reyalme” (Alomar, 1970: 151). El rei el devia tenir en molt alta consideració ja que per tres vegades -10 d’octubre de 1447, 21 d’octubre de 1450 i 18 d’abril de 1455- va intercedir per Sagrera davant del Col·legi de la Mercaderia, perquè cobres el que reclamava. 162 Els Vilasclar, com els Sagrera eren membres d’una nissaga de picapedres de Felanitx. Erròniament se’ls ha anomenat també Vilasolar. Veure Frau, 1885, nº. 14: 3; 1886, nº. 25: 3-4; Piferrer-Quadrado, 2004: 39. 133 una ullada al recent treball de M. Carbonell sobre Sagrera (2007-2008) perquè, entre d’altres, aplega els raonaments constructius -recollits en el plet entre l’arquitecte i la Mercaderiaque explicarien com hauria deixat l’obra Sagrera i, per contra, com la volien els mercaders. L’historiador apunta que, en el plet, els promotors diuen que el mestre havia eliminat “certes filades de alt e en certa manera” i, per tant, “haje feta la dita Lotge pus baixa de dues filades fins en tres, segons se pot veure a hull... en perjudici dels capítols e pactes de la dita obra ha obmesos seguir les coses contingudes en los dits capítols”. Però, el que es més sorprenent és que els clients es queixaran “que havia a cobrir lo dit mestre Guillem la dita Lotge a terrada plana... e ell ha cuberta la dita Lotge ab los ayguavessos que té sens igualar aquella”. És a dir, per a Carbonell, Sagrera havia deixat una coberta amb aiguavessos -de la qual no es tindrà més notíciesper disgust dels mercaders. Aquests havien pensat sempre en un pis superior ventilat per una galeria de finestres i cobert amb un terrat trespolat, protegit per una barana. Aquesta idea només era possible amb les tres filades de mitjans -uns 90 cm. en totalque la Mercaderia trobava a faltar i que servia per justificar part de la negativa a satisfer la demanda econòmica de l’arquitecte. Per als promotors, la pèrdua d’alçada deixava “fora de mesura” la llotja i, possiblement, amb el suplement reclamat, la llotja completaria aquella “proporció quasi àurica” descrita per G. Alomar (1970: 124). De fet, amb una simple comprovació en els façanes longitudinals es veu com, només amb les hipotètiques filades sostretes s’arriba a una proporció 1/2, relació senzilla usual en la metrologia medieval i a través de la qual es determinaven els mòduls reguladors de les traces (Macià-Ribes, 2004: 27). En tot cas, i com ja s’ha dit, M. Sagrera i G. Vilasclar van continuar els treballs fins a la seva conclusió. Vilasclar, per la seva banda va signar l’any 1451 un nou conveni amb la Mercaderia per la realització de dos dels sis finestrals -segons el model presentat per ell mateix- i la finalització dels quatre restants. Aquest mateix any, els mercaders van obtenir permís per enderrocar dues torres de la murada per tal de millorar la seva contemplació ja que, “l’edifici quedà a primera línia davant la mar”. La concessió reial va implicar, per contra, l’obligació de què l’edifici quedés “integrat en la murada de la ciutat, amb merlets postissos” (Alomar, 1998: 70), que formaran part, des d’aleshores, de la imatge inequívoca de l’edifici. 134 A dalt, la façana de migdia amb la meitat dreta aixecada amb les tres filades, tal com deien els mercaders que mancava a la llotja. Amb aquest afegit la façana arriba al doble quadrat en la seva composició, metrologia molt usual en la Baixa Edat Mitjana (Dilmé, 2007: 59-65). A sota, secció de la llotja amb la meitat esquerra tal com és ara i, a l’esquerra, amb el remat aixecat 90 cm. En aquest cas hem dibuixat un pis superior acabat amb terrat. Segons M. Carbonell (2007-2008: 17-19) la part esquerra podria ser similar a com la va deixar Sagrera mentre que la part dreta seria com la volien els mercaders. 135 Per les marques de pedrapiquer estudiades per Elvira González (1988: 278) es pot deduir que els finestrals de la façana marítima es van rematar entre els anys cinquanta i seixanta del segle XV. Els treballs a la façana ponent, així com les portes de la façana de tramuntana, s’allargarien fins a la dècada dels vuitanta, marcant l’acabament definitiu de l’obra tot just quan feina quasi tres dècades de la defunció de Sagrera a Nàpols. Pel que fa a la coberta de la llotja és possible que els continuadors de l’obra sagreriana acabessin fent un terrat amb trespol similar al descrit, el 1681, per un grup d’experts que inspeccionen l’edifici. Tampoc és desgavellat creure, com Carbonell, que el gravat d’Antoni Campany de l’any 1644, seguint l’”accuratissime delineata” representació de la ciutat d’Antoni Garau, recollís el cobriment que tancava la primera fase constructiva de l’edifici, i per tant, el trapolat fos posterior. El dibuix de Garau marca un carener central que segueix l’eix principal de la llotja i tres careners perpendiculars sobre cada una de les línies de pilars, ressaltant les interseccions amb algun tipus d’element circular. El plànol sembla marcar, a més, la curvatura de les voltes de les naus laterals, per la qual cosa es pot pensar que el terrat representat no era, ni de lluny, pla. Els mercaders es queixaran, també, d’un altre defalca de Sagrera, com era la manca de cinc imatges que, per Carbonell (2007-2008: 20) podien ser: dues imatges que havien d’ocupar els tabernacles de les torretes centrals de les façanes de tramuntana i migjorn -tal com queda reflectit en el gravats de F. Jordà de 1813-, la figura que havia de presidir el mainell de la porta de llevant i dos dels quatres sants dels tabernacles cantoners. Per tant, és versemblant que aquests darrers detalls fossin obra dels col·laboradors que van restar a l’illa. Respecte a la policromia, tant per tradició -usual en la Baixa Edat Mitjanacom per les restes conservades en l’àngel de la Mercaderia -a la façana principal-, es pot deduir que els elements escultòrics estaven pintats. També es plausible creure que, com a mínim, l’interior de la llotja estigués parcialment decorat, a la vista de la queixa que, l’any 1502, fa el Col·legi al rei Ferran el Catòlic per l’ús de l’edifici com a magatzem de gra. En el seu plany els mercaders diren que, amb aquell dipòsit, es danyaran “torongers, arboredas é pinturas” de la llotja (Frau, 1885, nº 14: 4). Entre les parts decorades, de ben segur, hi havia les claus de les voltes -igual que ho són ara- i possiblement la plementeria163. 163 En el cas de la llotja de València se sap que les pintures de les voltes van tenir que ser reparades 136 De dalt a baix: 1- Un retall del gravat delineat per A. Garau (1644) en el qual es veu la llotja, enmig de la murada, amb l’extradós de les voltes perfectament visibles. També es pot apreciar la capella, el Consolat, el jardí posterior i la plaça anterior. S’aprecia, a l’ensems, l’obertura en la muralla per on s’arriba a la drassana a cel obert i les embarcacions ancorades al port, similars a les gravades a les parets de la llotja. 2- Unn fragment del Plan de la Ville de Maillorque appelleé vulgairement Palma, Capitalle de l’Isle de Maillorque en l’etat qu’etoient apeuprés ses fortifications en 1716 qu’elle fut soumisse a Philipe V Roy d’Espagne de l’Atles de Moy Masse (1716) on s’aprecia, per primera vegada, la teulada a quatre aiguavessos de la llotja. 3- Aixecament topogràfic del terrat de la llotja abans de la darrera intervenció. 4- Seccions del trespolat del terrat seguint la línia dels pilars i de les voltes. Es pot veure la distribució de les pendents tal com la va deixar la reforma del segle XVII (P. Rovira, 2009). per culpa de les goteres el 1516 (Zaragozá-Gómez-Ferrer, 2007: 108). 143 elogiant les seves característiques i virtuts que, desgraciadament pels seus interessos, no faran canviar la decisió castrense. La matinada del 21 de març de 1811 un escamot de granaders va prendre possessió de l’edifici i van començar els treballs de la Real Fundición de Artillería de Mallorca (Aparicio, 2008: 74). Les obres es van iniciar per la fonamentació dels forns, es va excavar el soler de la llotja i es varen acumular les terres en el jardí veí. En l’operació es van trobar amb el contratemps de l’elevada humitat del subsòl, fet que va alentir els treballs, ja prou lents per la manca de doblers. No se sap com es devia afrontar el problema, però no es pot descartar que les cavitats trobades en les excavacions de la darrera restauració -i encara sense explicaciópoguessin ser un sistema de control del nivell freàtic. En tot cas, els treballs van continuar amb la construcció dels primers forns i amb les proves corresponents, que podien haver necessitat perforacions en les voltes per alliberar gasos i fums de la combustió (Villanueva, 1825: 244). Cal dir, però, que aquesta notícia, repetida per la historiografia, és de difícil confirmació ja que, quan avui s’observen de prop les voltes no es troben traces de reparacions, i els únics forats que s’hi veuen són 12 orificis d’uns 10 cm. de diàmetre utilitzats fins ara per penjar les lluminàries que, dit de pas, poc fum podrien evacuar. La foneria de la llotja va assolir la màxima activitat cap al 1813 i es va aturar oficialment, gràcies a la fi del conflicte i a la insistència del Consolat, el 15 d’agost de 1814. En el seu interior varen romandre: un forn gran per fondre canons, un forn per afinar, un sense acabar i dues copel·les; i en el seu exterior tot un seguit de peces d’artilleria repartides entre el porxo, la plaça i el jardí. L’espai ocupat finalment pels forns havia estat d’un terç de la llotja, fet que va permetre compartir la nau amb l’emmagatzematge puntual de gra per alleujar les penúries de la població durant la guerra. Per a aquesta necessitat possiblement es va construir un altell de fusta, com demostren els pagaments de jornals per pujar-hi cereals (Aparicio, 2008: 90). Però, la recuperació de l’edifici per part del Consolat no va ser completa fins que es va alliberar de totes les construccions i materials abandonats. La insistència del Consolat tornarà a ser primordial i així, aprofitant cert augment del comerç marítim, demanarà la declaració de primera classe pel port de Palma i la restitució del 144 potencial de la llotja, a través de l’eliminació de les restes de la foneria, l’enderroc del porxo i la reconstrucció del jardí. Finalment, l’any 1828, van embarcar cap a Cadis les darreres peces d’artilleria que restaven en la llotja i les seves rodalies. L’alliberament definitiu de la casa de contractació no va servir ni per revifar el seu ús original ni el subsidiari de dipòsit de gra, ja que els nous magatzems del port van acaparar aquestes funcions. Com passa sovint, la decadència funcional coincidirà amb una decadència física que serà denunciada amb força en les següents dècades pels viatgers i literats romàntics, amb manifestacions com: el edificio está completamente descuidado, y consecuentemente yendo a la ruina (Gronsvenor, 1842: 194) o: entre la conservación del edificio y la carencia de intereses podría arbitrarse un medio, aunque hubiera que echar mano de una subscripción para evitar el desmoronamiento de las filigranadas bóvedas de las ventanas y el deterioro de las elegantes torrecillas (Medel, 1989 [1849]: 18). A mitjan segle, un cop reparada l’any 1833 una altra torreta malmesa per un llamp169, es procedirà a la contractació d’obres d’arranjament i tancament de les obertures de les tres cares que eren visibles, deixant la de migdia sense tocar, segurament pel fet d’estar protegida per la murada. Així, el 5 de novembre de 1849, la Comisión de obras y reparación del salón de la Lonja depenent ara de la Junta de Comercio -que des de 1829 substituïa el Reial Consolat de Mar i Terra-, va aprovar los planes de condiciones per la subhasta de les obres a la llotja, dividits en els rams de paleta, d’escultura i de fusteria. Aquests plecs de condicions eren independents i repetien un mateix esquema a través d’un llistat numerat on les primeres partides descrivien les feines a fer i les darreres la durada -6 mesos-, els terminis de pagament, les condicions de la subhasta i la forma de rebre l’obra. A continuació van quedar anotats els rebuts de les quatre parts del pagament amb la data, la quantitat i la signatura de l’empresari170. 169 ARM, Junta de Comercio , 1833, plec 36/88 . Expediente sobre la recomposición de un torreón del edificio de la Lonja que estropeó un relámpago caído en la madrugada del 21 de junio de este año. 170 Les ofertes s’havien de presentar en sobre tancat a la secretaria de la Junta de Comercio . S’obririen en presència de tots els interessats sense admetre cap oferta que no hagués valorat totes les partides, adjudicant-se les obres a la proposta més baixa. El pagament s’efectuaria en quatre parts: un en l’ acto de remate , un altre als tres mesos, el tercer al final de la feina i el darrer als tres mesos del lliurament. Un pèrit elegit per cada part havia de revisar l’obra un cop finalitzada i en cas de 145 Les condicions del ram de paleta es van recollir en set punts dels quals els quatre primers parlaven de les obres, descrites com171: Será obligación del empresario el destapiar las dos puertas que miran a la calle de la Lonja y volverlas á tapiar dejando en una de ella un portijo de 18 palmos de alto por 8½ de ancho. Dichas puertas se volverán á tapiar de sillares vulgo (marés) de los llamados gruix de rey de buena calidad labrados por ambas caras y juntas, colocandolos con toda delicadeza y afermandolos con lechada de yeso, debiendo quedar dichos tabiques de un palmo de espesor. Después de tapiadas dichas puertas deberá darse en ambas caras dos manos de suero aproximando lo más posible el color de dicho suero al que tiene la restante fachada del edificio. Será tambien de su obligación el destapiar las dos ventanas colaterales á la puerta principal del antedicho edificio y colocar la puerta del portijo cuyas puertas serán entregadas á pié de obra. Pel que fa a la part escultòrica, el plec de condicions fixava que calia172: Hacer el trepado nuevo y la piezas que falten á los lados de la ventana del frontis principal que es la immediata al edificio Cuartel; y á la otra componer el trepado y, poner las piezas que faltan á los lados, todas iguales a las ventanas que dan en el jardín, como también las columnas de dichas ventanas. A la ventana que se ha de hacer el trepado nuevo se cambiarán las dovelas que se necesite inclusa la clave para que las ojivas de dicho trepado estén bien encontornadas y bien arregladas las molduras al gusto del edificio, enlazando todas las piezas de los centros del modo más seguro formando un dovelage arreglado á arte. Será de cuenta del empresario poner toda la piedra necesaria de la llamada Santagñi escojida de la de mejor calidad, como también los andamios necesarios para hacer desacord se n’havia d’anomenar un tercer. ARM, Junta de Comercio , 1849, plec 46/530. Expediente de obras en el gran salón de la Lonja . 171 Ibidem, Condiciones bajo las cuales deberá sujetarse el que quiera entender en las obras de albañileria que deben hacerse en el edificio de la Lonja . 172 Ibidem, Plan de condiciones á que deberá sujetarse el que quiera emprender la obra de escultura proyectada en el edificio de la Lonja . 146 dicho trabajo juntamente con los materiales que se necesiten para dejar la obra enteramente perfecta. Per últim, les exigències dels treballs de fusteria eren173: Será de su obligación construir dos puertas principales las ventanas colaterales á la puerta principal cuyas puertas serán de dos hojas con sus batidores de madera; como también deberá construir un portijo por una de las puertas que dan a la calle de la Lonja cuyo portijo deberá tener 17 palmos de alto per 8½ de ancho con sus bastidores también de madera. Los ventanales de las puertas ó brancales deberán tener ocho octavas de palmo de ancho por tres de grueso y sus clavendas una y media de grueso cuyas puertas deberán ser embarrotadas sin resalto alguno. Los montantes de las ventanas deberán tener seis octavas de palmo de ancho por dos y media de grueso cuyas puertas deberán ser también sin resalto alguno. Las referidas puertas deberán tener sus montantes y travesaños de dos octavas de palmo de grueso, por seis de ancho poniendo en su cara interior sus correspondientes medias cañas. Será también de su obligación el aforrar 174 las puertas de la fachada principal de dicho edificio cuyo forro deberá tener una octava de palmo de grueso, como también deberán construirse los marcos y rombos de la cara exterior de la dicha puerta cuyas molduras deberán ser dos tercios más que la muestra que se acompaña. La referidas puertas deberán ser de la madera conocida con el nombre de Lleñam vermey, colocar empotrada toda la herramienta que sea necesaria cuya herramienta le será entregada y será de cuenta del mismo empresario el quitar las puertas viejas. Al concurs es van presentar finalment 9 ofertes -tres per ram- i el dia 22 de novembre a les cinc de la tarda es van obrir els plecs en presència dels interessats175. Van ser triades les ofertes més econòmiques que corresponien a Pere 173 Ibidem, Plan de condiciones al que deberá sujetarse el que quiera entender en la construcción de la puertas para el edificio la Lonja . 174 Veure nota nº. 167. 175 Prèviament el president de la Comisión de obras va proposar als vocals que, si abiertos los expresados pliegos hubiese alguno que contenga proporciones iguales á otro decida la suerte á favor 147 Antoni Castañer com a escultor i fuster -s’havia presentat separadament als dos plecs- i Josep Frontera com a paleta. Al concurs també s’hi havia presentat l’escultor Jacint Mateu Sureda, però la seva oferta -468 maravedísera molt superior a la de Castañer -270 maravedís- i per tant no fou l’elegit. És per tant errada l’afirmació d’en Quadrado -i darrera d’aquesta la de historiografia posteriorde què la restauració de les traceries de les finestres laterals de la façana principal eren del modesto escultor Jacinto Mateu . L’autor va ser Pere Antoni Castañer, com queda palès en la signatura del plec de condicions i dels quatre rebuts estipulats, així com en el pagament, l’1 de novembre de 1850, d’un cinquè rebut pels treballs complementaris en la finestra esquerra del frontis principal176. A l’esquera, litografia d’una de les portes septentrionals de L. Salvador, arxiduc d’Àustria a Die Stadt, 1882 (Crespo-Domenge, 2013: fig. 30). A la dreta, el mateix portal a principi del segle XX que continua tapiat i barrat amb l’únic accés d’una porta funcional (Façana Nord, Porta, C-8682, any 1913, IAAH). En tot cas, aquests treballs, més que de manteniment, semblaven dirigits a tancar un edifici quasi abandonat que només s’utilitzava, sota demanda, per activitats de cual deba rematarse. La proposta va ser acceptada. ARM, Junta de Comercio , 1849, plec 46/530. Expediente de obras en el gran salón de la Lonja . 176 Ibidem. 148 inversemblants. Aquesta deixadesa és la que va motivar els planys dels viatgers i literats romàntics que, amb sentits texts i emotius gravats -des de J. B. Laurens (1840) a M. Umbert (1840-1844) passant per Martínez (1853) o Rehacek i Holas (1869-1896)-, contribuïen a augmentar l’admiració per l’edifici i a reivindicar la necessitat de restituir el seu antic esplendor (Soler, 2006). A partir de la constitució de la Comisión de Monumentos de las Islas Baleares l’any 1844, la reivindicació de la llotja va ser constant i, a més, oficial, per part de la intel·lectualitat local, liderada per una figura tan notable com J. Mª. Quadrado. Quan, entre 1873 i 1879, s’enderroca el tram marítim de la murada i la caserna veïna, va quedar al descobert la deteriorada façana meridional augmentat la voluntat de recuperar-la. La restauració de l’obra mestre de Sagrera va iniciar-se definitivament, amb la creació de la Subcomissión para entender en las obras de restauración de la Lonja , l’any 1877. 3.2. Els discriminants disciplinars i socials a cada període 3.2.1. El lloc: la relació amb el mar La zona de la Ribera del Mar estava delimitada, des d’època musulmana, pel mar a migdia, pel torrent de la Riera a llevant, per la murada a tramuntana i pel Puig de Sant Pere a ponent (Riera, 2003: 23). Era una sector de Ciutat extramurs que, amb la conquesta de Jaume I (1229-1276), va viure un procés urbanitzador sota la influència de la corona, com demostra la reserva reial de totes les places de Ciutat, entre les quals també hi havia la plaça de la Ribera o del Moll. El barri mariner va quedar protegit, anys després, per la murada de Jaume II de Mallorca (1276-1311) i els terrenys incorporats al clos arribaren a formar varies illes - amb edificis d’importància com la Maestranza de la Artillería - i alguns carrers porticats (Alomar, 1970: 117). La trama urbana es conformarà amb vials rectes i parcel·lació gòtica catalana, amb lots més grans per als alfòndecs (Garcia-Delgado, 2000: 162). El recinte defensiu passava pel costat del “Porxo del Foment”, i es va obrir la “Porta del Mar” o “Porta del Moll” que va quedar així propera a la façana principal de la llotja. 149 La nit del 14 al 15 d’octubre de l’any 1403 el barri de la Ribera va quedar molt malmès quan una riuada s’emportà per davant “tots aquells albechs qui eran al carrer de la mar fins al Moll, affrontats ab la Riera, e los altres o la major part de aquells qui eran a l’altre part” (Campaner, 1987: 203). La devastació va ser de tal magnitud que les fonts medievals l’anomenaran simplement “lo deluvi”. Després d’un altre ensurt el 1408 el Gran i General Consell va impulsar la reconstrucció de les parets de la riera per contenir les avingudes, sense que tinguessin massa èxit, vistos els episodis posteriors de 1444 i 1490 (Barceló-Roselló, 2006: 404). En tot cas, el mateix any 1403, el rei Martí I (1396-1410) va permetre l’elecció de “los Defenedors de la Mercaderia e clavaris e llurs Consellers”, tant al regne de Mallorca com el de València, i les ciutats de Barcelona, Tortosa i Perpinyà (Sevillano- Pou, 1974: 204). El rei, sis anys després, va accedir a què els mercaders mallorquins formessin el “Reial Col·legi”, cobressin el “dret del diner de la mercaderia” -impost sobre la mercaderia que entrava o sortia del port- i aixequessin “Lotge per ennobleir aquella e la dita ciutat” (Riera, 2003: 35). A l’esquera, dibuix de Mª. M. Riera (1993) sobre la interpretació de la murada de Madina Mayurqa on es veu la riera i s’intueix la futura esplanada davant del mar. A la dreta, detall del plànol de G. Alomar (1976: 28) amb la seva hipòtesi sobre els diferents recintes emmurallats medievals vers 1300, on dibuixa la plaça de la Riera i la futura llotja al costat de dos alfòndecs. Tot i el permís reial, la casa de contractació no es va començar fins poc més d’una dècada després, segurament per la necessitat de recaptar fons, alliberar el solar de 150 construccions existents i, possiblement també, pels treballs de reconstrucció de la murada de la ribera. Amb la construcció, en el front marítim, del temple dels mercaders es completava, conjuntament amb l’Almudaina i la Catedral, un panorama monumental de Ciutat de Mallorca que fou lloat, per propis i forans, des d’un començament com “lo pus bell joyell de la Ciutat de Mallorques” (Sevillano-Pou, 1974: 73). PRIMERA ETAPA: 1421-1480. Tal com s’ha comentat, la llotja es va bastir en el barri de la Ribera en un terreny suposadament assenyalat ja per Jaume I -la cessió el 1246 d’un terreny a Ferrer de Granada fa pensar a Jovellanos que el mateix rei havia escollit la ubicació de la futura llotja- i cedit, el 1273, pel mateix rei als Jurats177 de la “Ciutat i Regne”, amb la condició de què no hi pogués construir cap particular i que només ho fes la ciutat a través de la corporació. Quan, el 1409, reben el privilegi reial de poder-se constituir en Col·legi i aixecar la seva seu rebren també, “lecencia del Senyor Rey de pendre tots patis o alberchs necessaris o utils a contrucció de dita Lotge”. D’aquesta potestat en faran ús, fins i tot a l’inici del segle XVII quan el Col·legi, a la vista de la dificultat d’arribar a un acord amb els propietaris d’una casa davant de la llotja, va utilitzar aquest privilegi reial per expropiar els solars i cases de la zona (Frau, 1885, nº. 16: 3). El buc de la llotja es va alçar exempt en la plaça de la Ribera, perpendicularment a l’eix urbanitzador definit per la porta de la murada i el moll, i sobre el qual Sagrera va projectar l’entrada principal. La façana meridional badarà sobre el mar entre el llenç de la murada que li deixava espai, amb la voluntat de guaitar l’horitzó i, alhora, ser divisada des de l’aigua. Devia fer una gran impressió veure una construcció tan “moderna” enmig de la vella murada almoràvit, mil vegades apedaçada que, en el tram de la llotja, va ser reparada de forma important devers 1459. La llotja serà la cirereta que completava la infraestructura portuària i mercantil de Mallorca que contava ja, des del segle XIII, amb el moll de Ciutat. Al quatre-cents i 177 Segons el DCVB els Jurats eren cadascun dels membres de les antigues Universitats o Consells Municipals. 151 per poc més d’un segle s’hi va afegir, el “portó de fusta davant la Lotja” o “lo moll de fusta de la Mercaderia”. Ambdós recers partien de la plaça del Moll, que servia d’embarcador pels pescadors, passeig ciudatà i, puntualment, lloc d’execució de delinqüents (Barceló-Rosselló, 2006: 104). Tot plegat va quedar recollit en la vista de Ciutat que fa de fons del retaule de Sant Jordi, pintat per Pere Niçard entre 1468 i 147, en el qual, es podria reconèixer una versió simplificada la llotja178. Cal dir que el moll de fusta estava vinculat directament amb la sala de contractació dels mercaders ja que la seva proximitat, tot just enfront, el feien més atractiu que el de pedra, situat davant l’Almudaina; de fet, era el mateix Sagrera qui pagava el seu manteniment en nom del Col·legi. Per contra, el moll de Ciutat el mantenia la Universitat, com recull la contractació, el 1454 i el 1460, de Guillem Vilasclar - continuador de Sagrera a la llotja-, per obres de reparació i conservació. Cap a la fi del segle, el moll de pedra es va allargar i es va rematar amb un torre defensiva que, segurament, era similar a la que recull Garau en el gravat de 1664 (Riera, 2003: 39). Per la banda de Ciutat la llotja romania separada a tramuntana per un carrer paral·lel, a llevant per la que es va conèixer com a plaça dels Boters -pels artesans propers que abastien als vaixells de botes- i, a ponent, pel seu propi jardí. En el límit d’aquest, la murada es tornava a obrir per deixar passar les embarcacions que venien de la drassana, situada entre la Porta de la Gabella de la sal i la Porta de Santa Caterina, és a dir, en l’actual plaça de les Drassanes. Si fem cas del gravat de Garau, era un espai a cel obert. Tota la zona, des de la Porta del Moll al jardí de la llotja, incloent els dos molls, es va procurar tenir-la neta i en bones condicions, repetint-se les prohibicions de tirar escombraries, runes, etc. (Sevillano-Pou, 1974:76). Els mercaders quan pensaven en la seva seu, tingueren en compte l’entorn en el qual s’inseria i per aquest motiu feren referència als edificis rellevants de la zona en el programa iconogràfic exterior. Així, en el contracte amb Sagrera demanaren que 178 Com diuen A. Pasqual i J. Llabrès (2004: 14) es tracta d’”una versió ideal del palau de l’Almudanina i dues visions, bastant fidedignes, del moll de Ciutat i de Portopí”. El suggeriment de què la construcció cúbica del moll pot ser la llotja el devem de J. Domenge. 152 les figures dels tabernacles de les torres cantoneres representessin: Sant Nicolau179, en la sud-oest que mirava a l’oratori mariner d’aquest Sant a Portopí; Santa Catalina en la nord-oest que apuntava a l’antic hospital del mateix nom; Sant Joan Baptista, en la nord-est orientada en direcció a la capella de Sant Joan de Rodes i de Malta; i finalment, Santa Clara, en la sud-est que mirava cap a l’Almudaina i el monestir de les clarisses180 (Alomar, 1970: 124). Fons del retaule de Sant Jordi de Pere Niçard (1468-1470) amb el barri de la Ribera i els molls de pedra i de fusta. Davant hi ha una construcció que podria ser, tot i que ningú hi ha posat l’accent, una representació simplificada de la llotja. Museu Diocesà de Mallorca, reproduït per A. Zaragozá (2003, vol. I: 159). Pel que fa al jardí, protegit del salitre marí per la vella murada, sabem que s’estenia fins a la veïna drassana amb un circuido de emparrado, poblado de naranjos sembrados á cordel, y decorado con columnas, estatuas y un elegante surtidor en el centro que se alimentaba del agua de un algibe convenientemente situado. Cal dir que el jardí era un espai obert i força popular ja que sentados en bancos de piedra ó paseando por las calles que formaban los naranjos, remataban sus 179 Com comenta Ferrà (1885, nº. 21: 5) aquesta figura degué desaparèixer després de 1869, quan va ser dibuixada per l’arquitecte alemany Victor Luntz i que, fué pública voz de que se la habia llevado un barco genovés . 180 En el contracte que reprodueix G. Alomar (1970: 268) es diu: “que lo dit Guillem dege é sia tengut fer en quascun dels quatre cantons de la dita Lotge de par de fore, una gran figura, quescuna en son Tabernacla corresponent als altres Tabernaclas dels Angels, ço es en lo cantó que sesgarda vers lo port de Portupí, Sant Nicolau; é en lo cantó que sesgarda vers la Iglesia de Sant Juan, Sant Juan Bautista; en lo cantó qui sesgarda vers lo dit Castell Reyal, Santa Clara; per la manera é forma quels dits honors obrers plaurà”. 255 6.5. La pàtina del temps A mida que avançava el segle XIX la sensibilitat romàntica veia en el to terròs de les fàbriques medievals quelcom que no només donava fe de l’antiguitat del monument sinó que fins i tot el completava. En aquest sentit és significatiu el comentari sobre la llotja de P. Piferrer (1842): el tono dorado que le han dado les siglos corresponde á la perfección de la obra (2004: 830). En la mateixa direcció l’acadèmic i arquitecte E. Repullés en l’informe sobre la declaració de Monumento Nacional per a l’edifici mallorquí, va assegurar que es tractava d’una obra admirable en conjunto y detalle realzada por el suave color que el tiempo diera a la piedra 298. Finalment, podem recordar que el viatger J. Cortada (1845: 63) afirmava que, uno no puede mirar este sin experimentar aquel indefinible sentimiento de dulzura y de admiración que despiertan estos edificios a los cuales añade una belleza más el dorado y venerable barniz de los siglos . No obstant, la percepció de que aquella mena de “tel” que cobria els edificis derivava del pas del temps -en la línia de l’afirmació de Francisco de Goya respecte a què “el temps també pinta”299-, podia ser molt romàntica, però no era del tot certa. Com han exposat els estudiosos del monuments mallorquins300, responia més a un procés intencionat d’acabat, o de protecció de la pedra, que a la simple i atzarosa combinació de precipitacions atmosfèriques, dejeccions biològiques i episodis antròpics que, en tot cas, se superposaven a uns acabats de fons que cobrien tots els paraments (Cabrera, 2011: 12). Quedar clar, doncs, que el que havia fet l’influx de la cultura romàntica era virar en rodó la visió dels acabats de la pedra des de la tradicional i funcional renovació periòdica dels paraments a la conservació a ultrança 298 Recull doc., doc. 21. 299 La famosa frase correspon a la carta del 2 de gener de 1801 que Francisco de Goya dirigeix a Pedro Cevallos, protector de la Real Academia de San Fernando , sobre els treballs de restauració que feia Ángel Gómez Marañon al palau del Buen Retiro . El disgust que li va provocar el cotejo de las partes retocadas con las que no estavan el va fer renegar de la forma en què es feien les restauracions pictòriques (Domínguez, 2009: 164). Curiosament en el poema de plany per l’abandonament de la llotja que escriu A. Anguiz (1883: 101) es fa referència a Goya com si s’hagués interessat vivament per l’edifici en els versos: Esta joya, por quien Goya / Hermano á veces me aclama / Y dice que por su fama / Diera entero su pincel... 300 Per més informació al respecte veure les actes de la trobada científica de conservació i restauració del patrimoni arquitectònic dedicat a Pàtines i acabats històrics de la pedra mallorquina , Palma 11-13 de febrer de 2010, Palma, 2011. 256 del seu aspecte. És a dir, passar del valor de novetat al de vetustat301. Efectivament, l’aplicació de revestiments de conservació o de renovació dels paraments exteriors havia estat una pràctica habitual i popular en el procés de manteniment dels edificis302. En el cas de Mallorca, A. Pascual i J. Llabrés (2011: 87) han explicat que aquests acabats es denominaven a l’illa “embetunar”, recordant-nos com, en la documentació de la primera fase de l’església de Santa Teresa (1624- 1634), es parla de contractar aquest revestiment a “Miquel Ferrer, mestre de dita obra”, pagant-li “4 lliures y 19 sous per cals y batum de la pedra”. Per altra banda, i en relació a la llotja, G. Alomar (1970: 136-137) dóna per fet que la pedra de Santanyí fou sometida a un tratamiento, una especie de barniz -a base de cera, albúmina, etcétera, posiblemente con un ligero colorante uniformetratamiento que protege superficialmente el material y que realza las esculturas . En tot cas, i un cop més, les primeres referències a un revestiment de les fàbriques gòtiques mallorquines les devem a l’il·lustrat G. M. de Jovellanos (1825: 426) que, des del seu captiveri al castell de Bellver va descobrir, amb gran alegria, que en els seus murs quedaven restes d’un revestiment tan espeso y brillante, que sin dejar percibir la menor huella de la escoda, daba á estos asperones el aspecto de un hermoso y bien bruñido mármol . D’aquesta troballa Jovellanos va inferir que la llotja també devia estar barnizada per aquest procediment i que la manca de restes visibles només podia derivar de la incúria i del pas del temps. Com es veu, les cites històriques sobre revestiments apunten a dues funcions ben diverses. Així, mentre que els manuals antics semblen indicar algun tipus de beurada 301 A. France (1899), un segle després de Goya repeteix la mateixa idea sobre el pas del temps però referida a l’arquitectura al dir: la piedra más humilde de un monumento, aunque haya sido debastada por un pobre cantero rudo e inhábil, terminose por el más potente de los escultores: el tiempo (Torres, 1996 [1918]: 27). 302 Recordem, a tall d’exemple, un manual tan popular a Espanya com, Secretos raros de artes y oficios de 1806, on es deia que el temple para paredes exteriores… sirve para hermosear el exterior de las casas viejas, les da una vista como nueva, semejante a la piedra recién tallada . La seva obtenció era, segons el manual, molt fàcil agafant simplement un cubo de cal apagada y se le añade media de polvos de piedra en la que se mezcla ocre, según el color de piedra que se quiera imitar… y con esta composición se pinta con una brocha ordinaria… esta pintura resiste el agua y el aire . Més que fer referència als tractats de construcció del passat ens ha interessat recórrer a la popularitat dels aderezos casolans, com a forma de renovació de la fàbrica, a través del citat llibre, que amablement em va indicar Pilar Giráldez en la fase de preparació d’aquest capítol. El manual vol ser un compendi de tots tipus de remeis, receptes i trucs domèstics que van des de l’alimentació a la vestimenta; des de la higiene a les malalties i, finalment, al manteniment dels edificis. 257 amb la qual es “pintava”303 la fàbrica, Jovellanos apuntava cap a una mena de revestiment lliscat que cobria superfícies poc treballades. La fotografia de l’esquerra mostra la façana principal de la llotja des del carrer perpendicular l’any 1933 (FAM). En la fotografia de la dreta es percep el despreniment de part del lliscat del timpà de l’àngel de la Mercaderia, totalment perdut en l’actualitat (AGCM, fotografia dels anys 1970, F-10). Aquesta confusió devia ser la que va impedir a l’escriptor trobar la composició del barniz que cercava, ja que totes les fórmules que li van indicar, així com les proves que va realitzar, venien a ser barreges fluïdes que no aconseguien la densitat observada al castell de Bellver304. Aquesta frustració el va portar a dir, a través d’Eugenio de Llaguno, que a Mallorca s’havia perdut definitivament aquesta tècnica. L’any 1930 es van tornar a confondre ambdós acabats quan la Comisión Provincial de Monumentos va creure que es perdia la pàtina de l’àngel protector de la Mercaderia en el procés de buidatge. L’arquitecte provincial va aclarir els dubtes en diferenciar, 303 Arquitectura pintada és el terme poètic emprat per J. Mª. Cabrera (2011: 12) per als revestiments de protecció de les fàbriques medievals. 304 Francisco Tomás, director de l’escola de dibuix de Palma, va assegurar a l’escriptor que, en Menorca se sabía aún barnizar la piedra... el barniz que aquí se usaba se hacía con espíritu de alcohol y cebolla marina (Jovellanos, 1956 [1858]: 26). Finalment Jovellanos va afegir que s’executaven dándole con aceite de linaza hirviendo; pero que habiéndose probado lo mismo aquí [castell de Bellver] no surgió el efecto que se esperaba prueba de que lo preparan con algún ingrediente que ignoramos todavía (Ibídem, 1858: 426). 258 per primera vegada, els dos acabats que havien portat de corcoll a Jovellanos305. Així doncs, a finals del vuit-cents la llotja, tot i les agressions que havia patit conservava, a banda d’alguna part pintada -com les claus de les voltes i restes en el timpà de la façana de llevant i en l’àngel de la Mercaderia-, restes de dos tipus de revestiments. Per un costat el revestiment lliscat de les plementeries de les voltes i del fons dels timpans de les façanes de llevant i ponent i, per l’altre, el barniz de la fàbrica. Aquest, com comenta I. de Rojas (2011: 122), no responia tant a una necessitat de protecció, atesa la qualitat de la pedra de Santanyí com de “crear un tipus d’estètica”. Va ser aquesta imatge “daurada” la que es va voler preservar en la restauració vuitcentista amb la imitació de la pàtina. Un bon precedent era el comentat Pliego de Condiciones de la Comisión de obras y reparaciones del Salón de la Lonja , de 1848, que demanava als concursant que después de tapiada dicha puerta [les de la façana de tramuntana] deberá darse en ambas caras dos manos de suero aproximándose lo más posible el color de dicho suero al que tiene la restante fachada del edificio 306. Ara bé, com hem dit, superposat a aquestes restes de “betum” s’havia acumulat una capa d’engrut derivat de dècades d’abandó i d’usos diversos, a voltes molt agressius amb el monument, com la famosa foneria militar de la guerra del francès (1808- 1814). L’esmentat poema d’Antonio Anguiz (1883: 103-104) parlava de l’abandonament amb Palmas de piedra que alientan / Se asientan sucias arañas... Y las bòvedas caladas / Húmedas siempre y desiertas. Per la seva banda, la Comisión Provincial de Monumentos es preocupava l’any 1891 del sutge acumulat307. De tot plegat se’n dedueix que tampoc l’interior va sortir ben parat de l’ús i abús de la llotja. Recordem, per exemple, que per ambientar els balls de disfresses se han abierto agujeros en las portadas, tapiados después con argamasa... se han pintado las columna hasta cierta altura, embardurnándose con una cenefa de ocre y almazarrón (Medel, 1849: 20-21). L’aspecte dels paraments de la sala columnària 305 L’informe diu que: la operación se practicó debidamente y sin dejar rastro alguno ni alterando lo más mínimo la pátina de la figura… y si bien se observa… que del tímpano que sirve de fondo al bajo relieve… va desprendiéndose una capa de enlucido que sobre la piedra existe. Recull doc., doc. 90. 306 ARM, Junta de Comercio , caixa 46/530. 307 AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió de 3 de novembre de 1891, vol. III, f. 7. 259 devia ser, per tant, força deplorable, més degut a causes antròpiques que d’un altre origen308. La neteja de la sala era doncs obligada i es va encetar l’any 1892 sense que, inicialment, hi hagués cap reflexió sobre la forma de portar-la a terme. Paradoxalment, com hem apuntat, no va ser la intervenció a la llotja sinó a l’Ajuntament de Palma309 la que va obrir el debat sobre la conservació de les pàtines i, de retruc, sobre l’actuació que s’estava portant a terme a la llotja. Tot va començar amb l’incendi que va afectar l’edifici durant les obres de reforma, i la discussió posterior sobre com unificar el color de la façana: si amb les parts noves o amb les velles. L’Ajuntament es va decantar per la primera opció, mentre que la Comisión Provincial de Monumentos per la segona, després d’intenses discussions sobre el tema. La Comisión finalment va qualificar de “mutilació” la pèrdua de l’aspecte vetust dels paraments de l’Ajuntament, ja que els deixava com si fossin acabats de fer310. Arran d’aquesta conclusió Ferrà va dubtar dels habituals sistemes de neteja i del seu ús en el cas de la llotja. J. Mª. Quadrado, com s’ha dit, no ho va veure així entenent que el procés aplicat a l’edifici de Sagrera no havia estat tan intens311. Ferrà no va quedar convençut i va escriure un article de premsa on explicava la importància de l’aspecte terrós de l’edifici, al que ja denomina “pàtina”, i el perquè del rebuig al procediment emprat a la Casa Consistorial312. Però, si la neteja de la façana de 308 Com resumeix, B. Ferrà (1894 a): las paredes y bóvedas del edificio de Sagrera, no debían su color ni al tiempo ni a la pátina, sino a injurias e inclemencias artificiales, al humo de las combustiones, al vapor de la fundición de artillería, a todas las emanaciones de la profanación secular allí consumada o permitida por los filisteos y modenizadores. Veiem aquí com Ferrà introduix ja la diferència entre “pàtines naturals” i “pàtines artificials”. 309 Que venia arrossegant un important enfrontament entre la Comisión de Monumentos i el consistori, arran de la reforma de la seva façana. Veure al respecte: Ferrà, 1892. 310 B. Ferrà va denunciar l’amenaça de un nuevo género de mutilación... pues dicen los periódicos, protestando en contra, que se trata de quitarle el color adquirido por el trascurso de los tiempos, dejándola en el color fresco y natural de su blanca piedra . AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió del 2 de juny de 1894, vol. III, f. 77. 311 A proposta d’en Quadrado se acordó consignar en acta el disgusto con que la Comisión veía que se está sustituyendo el color pardo antiguo de su sillería por el fresco y blanco natural de la obras recién edificadas . En la mateixa sessió J. O’Neylle temió respecto de la acusación de raspado que se estaba ejecutando, que puedieran hacerse cargos á esta Comisión por igual pecado cometido bajo su salvaguardia en el interior de la Lonja . Quadrado li constestarà, tot seguit i taxativament, que no existia paridad de circuntancias, defendiendo el procedimiento seguido en la restauración de aquel monumento. Ibidem, sessió de l’1 de desembre de 1894, vol. III, f. 77-78. 312 En l’eloqüent article “El raspado de la Casa Consistorial” Ferrà (1894 b) va dir que: si la parte principalísima, si casi toda la fachada de la Casa Consistorial, es la auténtica, la antigua, con color adquirido por el paso de tres centurias, y son accidentales y completamente accesorias las piezas nuevas, ¿no aconseja la lógica que lo menos se reduzca a la condición de lo más? ¿no es afán de innovación, atrasada y rancia manía de modernizar a gusto de indianos y burgueses, el raspar y dejar 260 l’Ajuntament era criticable, pels mateixos motius calia censurar l’actuació a la llotja, i després de l’article sobre la Casa Consistorial en va escriure un de nou on descrivia el mal que l’àcid clorhídric, els raspalls metàl·lics i el paper de vidre estaven fent a la llotja313. En aquesta darrera reflexió Ferrà va introduir, a més, el valor universal del patrimoni, en recollir els suposats comentaris de cònsol anglès, i d’un membre del Reial Institut Britànic d’Arquitectura, en la direcció de què, las grandes creaciones de genio humano son una herencia cosmopolita del mundo entero , és a dir, quelcom proper al concepte modern de “Patrimoni Mundial”. Del mateix arquitecte britànic va reproduir el consell de quitar o sacudir el polvo con fuelles o algodón y estopa 314. Per concloure el sucós article d’en Ferrà és interessant veure que va intentar diferenciar vàries formes d’intervenció per acabar lligant, directament, el terme de restauració amb el de pàtina. Concepte que entenia com aquell to terrós i envellit dels edificis històrics que calia obtenir, fos a través de la conservació de l’existent, fos per reproducció de la mateixa315. Per tant, la nova orientació que va suggerir Ferrà parlava d’emprar neteges poc agressives i d’igualar la tonalitat de les parts restituïdes amb la de la fàbrica existent. Com a exemple va posar l’actuació a l’Ajuntament de l’any 1866 quan va refer part del ràfec i alguna motllura, “embetumant-les” per igualar les parts noves amb les velles. Una altre bona lliçó era nuevo como los chorros del oro, ese malaventurado edificio?... Con mucho menos dinero, no lo dude la Comisión de obras, le será fácil encontrar quién, aunque no vaya adornado de títulos académicos devuelva á esas piedras raspadas aquella concreción térrea que se le ha quitado y constituye lo que en buenos términos llamaríamos pátina . 313 En l’article “Restaurar o reparar?” Ferrà (1894 c) va descriure amb tota cruesa la forma i efectes de la neteja del temple mercantil, quan comenta que las paredes de la Lonja se han rasurado con ácido clorhidrico, raspadores metálicos y piel de liza. Y se han empleado el ácido, sin cerciorarse previamente de si endurecería o corroería la piedra, y se alteraría, con sus combinaciones químicas, su estado molecular o sus superficíes; y se ha empleado papel de lija en las figuras y follajes de los portalitos interiores, cuyas hojas crespas por la gradina, ya no volverán á servir de modelo á escultores y tallistas . 314 No fa pas massa el pintor X. Valls (2003: 348) encara comentava que “molt sovint, quan acabo una tela, penso que un dia la podran ‘netejar’ de qualsevol manera i voldria aconsellar que no hi ha com agafar un cotó fluix xopat d’aigua, posar-hi un sabó suau, netejar el quadre delicadament, i eixugar-lo amb un drap net”. 315 En el mateix article Ferrà va dir: Para fin de fiesta, ahí van las diferencias fundamentales entre reparar, raspar, revovar y restaurar, por si la Comisión desea, si llega el caso, emplearlas en su verdadera acepción en otros dictámenes. Reparar, es componer o enmendar el menoscabo que ha sufrido una cosa o edificio. Raspar, es roer ligeramente una cosa quitándole la superficie. Renovar, es dejar como nuevo un edificio; o hacer como de nuevo una cosa, volviéndola á su primer estado. Restaurar, es enmendar o componer el menoscabo que ha padecido una cosa. Conste, pués, que para que eso resulte tal restauración es necesario devolver á la fachada, bien por medios químicos o artificiales, el sello de la antigüedad, la pàtina, que le arrebata el raspado . 261 per ell la restitució dels finestrals marítims de la llotja que havien estat també “envernissats”316. Tot apunta, però, que la nau de la llotja va ser netejada intensament amb elements abrasius per treure l’engrut interior. També es va llevar l’eixalbat de les voltes, deixant només el lliscat dels timpans de les façanes. Aquest fet fa pensar que a l’exterior, o no es va actuar de forma tant intensa o l’adherència entre el revestiment i la base era prou elevada com per optar per la seva conservació. Cal dir, en el cas de les voltes, que les plementeries presentaren, des d’aleshores, un superfície gravada, que pot ser vista com les senyals del repicat de la restauració del vuit-cents. No obstant, l’homogeneïtat de les marques fa pensar més en un treball per augmentar l’adherència del lliscat en la fase de construcció de la llotja, que en els efectes del replicat de l’eixalbat en la restauració vuitcentista. De fet, la mateix superfície gravada apareix en el timpà de la façana principal, tot i que el revestiment va ser eliminat en la dècada dels vuitanta del segle passat, cosa que avalaria la idea de què té els seus orígens en les fases inicials de l’edifici. En tot cas, cal comentar, en descàrrec de la intervenció vuitcentista, que la utilització de líquids dissolvents i elements abrasius era vista en aquella època com quelcom millor que la utilització d’elements de percussió317. 316 En l’article “Novedades Rancias” defensa l’antic procediment emprat a l’Ajuntament, a través de dar una mano de aceite al alero de la Sala, para asegurar su conservación... que se hizo extensiva, tal como sucede hoy, al resto del monumento; y como hubiese en ella algunas molduras que reponer, hiciéronse estas nuevas... con dar á las renovadas un buen baño de tierra sombra disuelta en aceite de linaza, añadiéndole el ocre necesario, hasta igualar el tono de la pintura al resto del edificio ya todo estuvo concluido, y nadie se alarmó no notó siquiera la restauración. Y tan bien debió quedar el remiendo que ninguno se habrá apercibido hasta ahora, que revelamos tal compostura. ¿Porqué no se hace ahora otro tanto? Se nos antoja que ni la piedra, ni la tierra sombra han alterado sus propiedades, lo único que tal vez haya cambiado es la sombra de los partidos y de la Comisión. En aquesta mateixa direcció veurà encertada la veladura donada a la llotja: cuando se restauraron los rosetones y pilares de los ventanales que dan al puerto, lejos de raspar la fachada... se encogieron y ensayaron cuidadosamente las fórmulas indicadas para poner á lo reciente en armonia con lo antiguo y allí puede verse si hay disonancia o inharmonías intolerables (Ferrà, 1894 a). 317 Per exemple, repassant el dictamen de l’ Academia de San Carlos de Valencia que, en opinar sobre l’actuació a fer a la Torre dels Serrans lliurarà, al 1893, un dictamen -vist com un dels primers i millors projectes de restauració de l’època-, on es demanava limpiar aquellos paramentos exteriores que se hallan enjalbegados, empleando las lejías u otro procedimento propio para disolver la capa superpuesta a la piedra, sin alterar la naturaleza ni la superfície de ésta, con el fin de conservar en lo possible la pátina del tiempo que el empleo de la martellina destruye (Dorda, 1915: 9). Segons C. Blázquez (1994: 165) la restauración de las Torres estuvo, en el momento de su ejecución, a la vanguardia de los criterios de intervención en monumentos históricos, no sólo por la calidad técnica y 262 Finalment, després de la neteja, la llotja es devia embetumar per assolir una imatge homogènia d’edifici antic, tal com ens indiquen les noticies històriques que, recentment, han estat ratificades pels estudis i anàlisis dels seus paraments318. La forma d’actuar a la llotja no va ser un cas excepcional i ara sabem que la neteja i revestiment de la pedra amb una pàtina d’acabat va ser una pràctica corrent en les intervencions del vuit-cents que bevien de la tradició, i que han arribat fins als nostres dies319. Com diu E. Parra (2010: 85) en el seu estudi sobre la composició química dels acabats dels edificis mallorquins, la disparidad en la cronología de las superficies estudiadas hace pensar en un tipo de protección de superficies que se ha usado desde tiempos ancestrales, o la alternativa más plausible, que son intervenciones relativamente recientes (siglo XIX en adelante) aplicadas sobre la piedra previamente limpia, libre de su anterior pátina o policromía descostrada . 6.6. La integració tècnica Si en la decisió de reproduir els elements destacats que mancaven en la llotja no hi va haver cap mena de dubte, menys encara n’hi va haver en la determinació de fer servir els mateixos materials i les mateixes tècniques que en l’obra existent. Com va dir H. Christmas (1851), esta obra se está haciendo ahora, todos los antiguos detalles son escrupulosamentes reproducidos y el estilo y los materiales no desmerecen de diseño original (Sanz de la Torre, 2000: 440). Certament, la cita de l’escriptor anglès no especifica el tipus de pedra emprada en la restauració però, cal recordar, que en totes les intervencions vuitcentistes es demanava sempre el mateix material: la pedra de Santanyí. Ja, des de la important actuació de mitjan segle, el plec de bases del concurs de les obres va dir que, será de cuenta del empresario material que la fundamentó, sino porque supuso la plasmación de un proyecto ecléctico elaborado exclusivamente para este fin . 318 En efecte, P. Giráldez i M. Vendrell (2008: 5-9) comenten que la part alta de la llotja es deu a l’”aplicació moderna d’una pàtina per donar color alhora que hidrofuga les superfícies de pedra, mentre que en la part inferior possiblement, s’hagi aplicat un encalat (calç) acolorit amb l’addicció d’una argila, al que s’hi deu haver afegit una fosfoproteïna”. Aquest darrer revestiment potser més antic que el primer, però no l’original ja que, “el fet que afecti també a certs impactes, siguin accidentals, siguin de metralla suggereix que deu tractar-se d’una capa de protecció posterior a la data dels forats que recobreix”. 319 Només cal recordar que un arquitecte contemporani tan significatiu com Gabriel Alomar, en la restauració del Molí d’en Gaspar, l’any 1974, va demanar una agressiva neteja i una veladura final: Todas la bóvedas deben ser raspadas con “rasqueta” y luego cepilladas con cepillo de hierro. Posteriormente se les dará una mano de agua con mezcla de tierra sombra y alumbre según indicaciones posteriores de proporciones del arquitecto (artifexbalear.org). 263 poner toda la piedra necesaria de la llamada Santagñi escojida de la mejor calidad . La referència topogràfica no cal entendre-la com una simple generalitat, que indica un tipus de calcarenita, sinó que es refereix estrictament a la que s’extreu d’aquella comarca mallorquina, i que va servir els carreus a Sagrera i als seus continuadors. De fet, Jacint Mateu, pedrapiquer que participa en la subhasta de les obres va apuntar a l’origen de la pedra, i a la necessitat del seu trasllat per mar, per justificar la seva oferta320. El comentari, al final de la proposta econòmica, possiblement volia justificar un preu superior a l’habitual, motiu pel qual, en contra del que afirma la historiografia, el va deixar sense encàrrec. Tipus de pedra de Santanyi segons l’estrat. D’esquerra a dreta a mida que es va aprofundint: rentat, pedra fina, favat i pedra bona. La primera és més superficial i està plena d’alvèols. La segona és la que sol rebre el nom de pedra de Santanyí. És homogènia i perfecta per a la talla delicada i, per tant, es devia emprar per les parts escultòriques de la llotja. La tercera se sembla a la primera, però amb els alvèols plens. És bona a la intempèrie i es troba en la part superior de la llotja. Finalment, la darrera és la més dura, i de ben segur és la que es va fer servir per a les columnes (artifexbalear.org). Malauradament cap estudi ha analitzat els diferents tipus de pedra de Santanyí emprats a la llotja. Aquesta forma d’actuar, és a dir, la recerca del mateix material i de la mateixa forma de col·locació es va seguir també en la pavimentació de la nau de la llotja. El malmès terra de la llotja era una substitució parcial del segle XVII que conservava del paviment inicial només un encintat de pedra de Binissalem (Cantarellas, 2003: 96). La intervenció vuitcentista va refer l’enllosat, no com apuntava la historiografia que podia haver estat, és a dir, d’un color més vermell, sinó amb el fons negre que van trobar els restauradors. L’actuació va llevar el paviment amb cura per recuperar les peces aprofitables i, després de recol·locar-les, es va completar el paviment amb 320 Concretament diu: en la inteligencia que atendiendo la mala estación [novembre] y debiéndose valer para la condición de la piedra de Santañy á esta Ciudad de buques de vela, lo que pudiera dar margen á alguna tardanza; no le sea esta origen de ningun perjuicio. ARM, Junta de Comercio , 1849, plec 46/530. 264 peces noves sense que es percebin diferències de tonalitat entre les lloses substituïdes i les velles. Quelcom més difícil va ser el tema del tancament amb vitralls dels finestrals de la llotja, i de fet la complexitat de l’empresa va fer que la resolució s’allargués força en el temps, més enllà de la restauració impulsada per J. Mª. Quadrado. Com veurem més endavant, el nou ús demanava un mínim de control climàtic i implicava col·locar uns vitralls en unes obertures que mai havien estat pensades per rebre aquest tipus de tancament. En aquesta ocasió ja no hi havia cap element original a reproduir ni cap indici historiogràfic a seguir i, per tant, la solució constructiva calia adaptar-la a l’obra existent. El mateix Quadrado va apuntar, el 1892, que els vitralls tenien que ser de armazón de hierro bastante grueso que solidifique el conjunto 321. Va ser, però, Ferrà -aquest cop conjuntament amb el vocal Campaner-, qui va apuntar el camí a seguir en adonar-se que la millor solució per no alterar els finestrals era col·locar la fusteria per la cara interior sense tocar la fàbrica322. De fet, la idea d’en Ferrà va ser la que va servir de base a les futures propostes, començant per la de 1927, que va veure com dos bastiments de ferro pels vitralls323 . Malauradament, tot i que la Comisión de Monumentos va demanar a l’arquitecte provincial que rematés la feina amb els vitralls, aquests no es van col·locar fins dècades més tard. 6.7. L’adequació a l’entorn En els debats al si de la Comisión de Monumentos es va perfilar la idea de què no sols calia tornar l’esplendor a la llotja sinó que era necessari recuperar el conjunt mercantil i l’entorn l’immediat. Recordem que, tot i tenir una trama urbana consolidada al seu voltant, era necessari recompondre els espais que havien conformat l’antic complex de la Mercaderia, i alhora endreçar els terrenys oberts amb l’enderroc de la murada i el quarter de milícies el 1873. Prèviament, com hem vist, la 321 Recull doc., doc. 57. 322 B. Ferrà va argumentar que calia, colocar los vidrios independientemente de los calados de piedra de dichas oberturas... observando que las molduras de los parteluces antiguos carecían de entalladuras ó rebordes propios para recibir vidrios; y que resultaría práctico, en todos los conceptos, colocar vidrios incoloros, en armazones de hierro sencillamente aplicados á las jambas ó arcaduras interiores sin prejuicio de poder abrir y cerrar las hojas centrales. AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió del 3 de desembre de 1891, vol. III, f. 5. 323 Recull doc., doc. 82. 271 Projecte per a la tanca del jardí de la llotja de G. Reynés (1911). L’arquitecte provincial proposa una tanca modernista amb referències a l’edifici medieval. Així, el mur en talús del que surten els pilars de la tanca i el remat amb gablets en espiral són al·lusions directes a la llotja (Recull doc., doc. 74). L’esforç de la Comisión de Monumentos per crear un conjunt monumental finalment no es va poder assolir, i no tant per no poder incorporar la franja marítima que lligués els espais anterior i posterior, sinó, sobretot, per no assolir la desitjada unificació semàntica del complex, en descartar-se la utilització del Consolat com a Museu Arqueològic. 7. REVISIÓ CRÍTICA DELS CRITERIS INICALS DE LA C OMISIÓN P ROVINCIAL DE M ONUMENTOS 7.1. Valors instrumentals 7.1.1. Valor arquitectònic ADEQUACIÓ DE L’ESPAI. Una de les preocupacions més importants dels impulsors de la restauració de la llotja va ser augmentar el seu valor d’ús davant una utilització esporàdica i, a voltes, poc respectuosa, que feia patir per la seva integritat. Si quan va ser pensat l’edifici se cercava satisfer les demandes d’utilitat i representativitat dels mercaders mallorquins de la Baixa Edat Mitjana ara, extingides les necessitats originals, calia procedir a la inversa, és a dir, donar una nova funció a un venerable 272 contenidor. Se sabia, però, que tenia a favor un estimable estat de conservació sense greus deficiències, així com una funcional i neutra organització espacial. A més, l’adaptació dels edificis públics als usos contemporanis anava guanyant terreny a Espanya i, com diu J. Hernando (2004: 286) les intervencions en el patrimoni superaran el restringit marc dels edificis religiosos per obrir-se a tot tipus de tipologies. Cal dir, però, que la Comisión Provincial va tenir clar, des de la seva constitució, que com a criteri general calia mantenir en ús els monuments seguint amb l’activitat que els va generar o, com a mal menor, amb una utilització en línia amb l’esperit de l’edifici. Sense anar més lluny, el serial en el qual es va convertir la salvaguarda de l’antic convent de Sant Francesc va estar ple d’acords favorables a destins compatibles amb l’edifici i de rebuig als poc adients, arribant-se a dir que la seva declaració com a Monumento Nacional brama de verse atacada con el destino, dicen que interino, de habitación de presidarios 340. Tot i així, davant de la possibilitat d’usos poc apropiats, demanaran que, com a mínim, les actuacions siguin respectuoses amb el monument341. Per a la Comisión de Monumentos era evident que l’ús de l’edifici era garantia de salvaguarda, però que ni la nova activitat ni les obres d’adaptació podien anar en detriment dels valors del monument. Aquesta idea va quedar ben palesa el 1892 quan, a propòsit de l’afer de la Casa Consistorial, es va comentar al Governador Provincial -partidari de les obres que desfiguraven l’edificique qualsevol utilització era transitòria i que calia pensar primer en el monument342. La llotja, per la seva banda, no va ser una excepció i ja, abans de que s’enderroqués la murada, el 1877, la Subcomisión creada per la Junta provincial de Agricultura, Industria y Comercio de Baleares -en aquells temps propietària de l’edificideixava 340 AGCM, Comisión de Monuments , actes, sessió de l’1 de desembre de 1894, vol. III, f. 80 v. 341 Es va dir que, a fin de evitar que se efectuen en dicho claustro restauraciones impropias de su carácter y en menoscabo de su merito artístico... debiera imponerse... la obligación de hacer siempre obras que tengan relación con dicho claustro. Ibidem, sessió del 25 d’agost de 1871, vol. I, f. 9 v. 342 En el Resumen de los trabajos efectuados durante el 2º trimestre de 1892 por la Comisión de Monunentos históricos y artísticos de las Baleares es diu que, hasta que punto sea compatible la rígida y completa conservación de la parte estrictamente artística y monumental con las necesidades ó exigencias secundarias y transitorias de las oficinas y del servicio público, que sobran medios de acomodar a los sagrados miramientos que aquella se merece, y jamás consentir en que sea ella la sacrificada. Ibidem, vol. III, f. 50. 273 ben clar que calia sacar la Lonja de la condición de almacén y restituir su carácter propio de edificio monumental solo utilitzable para fines como mínimo análogos... como exposiciones períodicas o permanentes del país 343. L’any següent, arran de la circular de l’ Academia de San Fernando, demanant la màxima implicació de les Comisiones Provinciales per evitar la pèrdua del patrimoni cultural moble344 es va pensar en formar un Museu d’Antiguitats en la mateixa llotja . A tal efecte, aquest cop, fou la Comisión de Monumentos la que va demanar la cessió, com a mínim de la sala de contractació, a la Junta de Agricultura, Industria y Comercio en benefici del béns i del mateix edifici345. Finalment, com hem vist, la carta del president de l’ Academia principal de Bellas Artes , del 28 de novembre de 1879, que posava en relleu el perill que corria el Museu de Pintures, d’ença que el convent de Sant Francesc, que l’allotjava, patia ruïna imminent va precipitar la decisió. Així, la Diputació va acordar el trasllat de la pinacoteca a la llotja, donde ya hay el museo arqueológico 346. La Junta de Agricultura, Industria y Comercio es va alegrar de la decisió, entre altres coses, perquè així se contribuirá a dar a conocer el magnífico edificio de la Lonja 347. S’apuntava ja el que va ser un dels requisits que es demanava al nou ús: fomentar el coneixement del monument. En aquest mateixa direcció, ben aviat, la Subcomisión encarregada de la restauració va demanar que, tot i estar en obres, la llotja s’obrís al públic i es fixés un horari de visita 348. En definitiva, la recerca d’un ús compatible i a l’alçada de la llotja va anar acompanyada de la voluntat de difusió del monument com a estratègia de salvaguarda, ja que com deixa clar Quadrado (1888), su destino de Museo de pinturas y arqueología, en que ha subtituído de cuatro años acá al amenzado salón de la bibloteca de San Francisco, como para impedir que se le confiera otro menos 343Recull doc., doc. 22. 344 Es demanava frenar la desaparición de tantos objectos artísticos y preciosos restos de otras edades . AGCM, Comisión de Monuments , actes, sessió del 31 de juliol de 1878, vol. I, f. 31. 345 Es varen recordar les demandes de formar un Museu d’Antiguitats, tantes veces recomendado per la Real Academia de la Historia . La possibilitat de situar-lo al vasto salón de la Lonja que por fortuna se encuentra desocupada . I la bondat de colocar los objetos expresados, lo que redundaría en beneficio del país, de los mismos objetos y del mismo edificio . Ibidem, f. 32. 346 Recull doc., doc. 26. 347 Ididem, doc. 27. 348 En consideración a los extranjeros y turistas que con freqüencia desean visitar aquel edificio y hallan dificultades para procurarse sus llaves y que se lo enseñen... cuidarán de que permanezca abierto al público los días y horas más convenientes . Ibidem, doc. 41. 274 artístico le ha dado ocasión de recibir más frecuentes visitas y de acreditar, cualquiera sea el valor de los objetos recogidos, que la concha es todavia más preciosa que la perla que contiene (2004: 864) . La llotja com a Museu de Pintura a l’últim terç del segle XIX en dues vistes interiors. Com es pot observar, les parets estan brutes i el terra malmès, fet que no animava a visitar el museu com recullen les cròniques de l’època (ASIM, Llotja Interior, P-0851 i Llotja interior, P-3373). ADEQUACIÓ DE L’AMBIENT. Un cop decidit que l’ús de Museu de Pintura era un destino en armonía con el mérito y belleza del edificio 349 van venir els problemes per adaptar l’edifici a la nova destinació. Per millorar les condicions ambientals de la llotja, calia incidir tant en les variables naturals -exclusió de l’aigua i control tèrmic i lumíniccom en les artificials: contaminació i soroll. El tema de l’absència d’humitat, requisit bàsic de qualsevol edifici, era un problema que s’arrossegava quasi des de la seva construcció que, com ja hem vist s’havia resolt, en gran mesura, al segle XVII amb la construcció d’una teulada sobreposada 349 Carta de la Societat Arqueològica Lul·liana adreçada a la Junta de Agricultura demanant que la llotja es destini a Museu de pintures, escultures, arqueologia y a exposicions de productes industrials. La mateixa carta va ser tramesa també a la Diputació Provincial (Pou, 1881-1885: 160). 275 al terrat existent. Des d’aleshores, la impermeabilització de la coberta depenia del seu manteniment, i en aquest sentit la restauració vuitcentista no va ser diferent, ja que es va reparar i va tenir cura de su retejo asiduo todos los años 350 per evitar les filtracions351. Respecte a les quatre torres cantoneres, la poca incidència de l’aigua a través d’elles i, sobretot, la voluntat de restituir la imatge medieval va fer que, ben d’hora, es llevessin los tejadillos que tanto afeaban a los ojos de los expertos (Jiménez, 1968: 69) utilitzant de nou el sistema de desguàs original i, possiblement, una trapa per tancar el forat de l’escala. Pel que fa a les humitats per capil·laritat procedent del subsòl sabem que s’havien manifestat en excavar, puntualment, el soler en l’època de la fàbrica de canons. Tot apunta, a més, que el paviment va quedar força malmès després del pas dels militars, i és raonable pensar que la humitat del terreny es fes visible en algun punt del saló. S’entén, doncs, que quan es va refer la pavimentació, al tombant de segle, es tingués la prudència de rebaixar el terra i estendre un jaç de còdols d’uns 20 cm. de gruix amb el fin de evitar humedades 352, com es diu a la memòria dels treballs. A tot plegat cal afegir que, amb la construcció del nou moll, el 1888 -des de les drassanes fins al port vell, passant per davant de la llotja-, s’allunyava l’edifici del mar, perdent l’antiga relació amb l’aigua però, per contra, preservant-la en part d’ aquella playa, considerada como productora de emanaciones fétidas e insalubres (Pou, 1886-1890: 396). El maldecap més important, però, va venir de la necessitar del control ambiental a través de les obertures de la llotja i, molt especialment, dels finestrals. Aquí es van veure les dificultats per adaptar un edifici semiobert a un ús tancat. El tema s’agreujava en tenir que resoldre el problema amb l’addició d’un element nou que mai no va existir, com era el tancament vidriat per solucionar alhora l’entrada de llum i el control tèrmic i acústic. 350 Recull doc., doc. 50. 351 Com dirà alleugerit Quadrado (1888: 864): Hállese su conservación asegurada como nunca, mediante la esmerada y asidua reparación del tejado con que fué cubierta á fines del siglo XVII su dilatada azotea . 352 Recull doc., doc. 67. 276 En les fotografies superiors es veu l’embornal de la terrassa de la torre cantonera nord-oest amb la seva gàrgola sobre la teulada de la llotja. En les fotografies inferiors es pot veure la cala feta al paviment de la nau on queda patent la humitat del subsòl (J. Izquierdo, 2008). No ens pot estranyar, doncs, que el problema plantejat l’any 1880 no fos resolt definitivament fins al 1979 després que, prèviament, el 1958 es tanquessin parcialment els finestrals amb vidre translúcid353. De fet, l’any 1909, passat el gruix de la intervenció vuitcentista, M. Stuard Boyd (1919) encara comenta que les quatre finestres amples eren parcialment tancades amb taulons, i la llum només podia entrar per les talles obertes a la part superior (2008: 70). No calen masses voltes per entendre que el tema no era fàcil, aixecant des de l’inici les reticències del president de l’ Academia de Bellas Artes que, a banda de queixarse per no haver estat consultat, no veia amb bons ulls la llotja com a museu perquè estava poc il·luminada i exposada a la humitat i salitre del mar354. Tot i les pegues, amb la confirmació del trasllat per part de la Diputació, l’ Academia de Belles Artes va demanar, com a mínim, que es restaurés l’edifici i es tanquessin les obertures per 353 Ibidem, doc. 104. 354 Ibidem, doc. 29. 277 controlar la ventilació en l’interior355. Mentre les obres a la llotja avançaven de forma important durant la dècada dels vuitanta, el tema dels tancaments continuava sense abordar-se, fet que va portar la Subcomisión encarregada de la restauració a recordar, el 1887, la imprescindible necesidad de que se coloquen puertas i cristales en los seis ventanales de aquel edificio 356. La Comisión de Fomento va acceptar la demanda i va consignar un crèdit extraordinari per als vitralls, ja que veia ineludible la protecció de la nau357. El tema es devia encallar, i a l’abril de 1889 Quadrado va insistir, a través d’una carta a la Diputació Provincial, que era inajornable com a mínim el tancament dels finestrals de la façana marítima, per ser la font principal d’entrada de llum i salitre. En la missiva va apuntar que calia que els tancaments fossin amb vitralls protegits per reixes exteriors i porticons interiors358. Acceptada per tots la necessitat urgent dels tancaments, el següent entrebanc va ser decidir com concretar les vidrieres: si seguint el “caràcter” de l’edifici o atenent a les necessitats dels objectes exposats en l’interior. La primera proposta de l’arquitecte provincial va despertar les dubtes de la Comisión Provincial de Monumentos , pel que fa a l’efecte que tindria en l’interior359, per la qual cosa es demanaran aclariments a l’autor i, de pas, el parer del conservador del museu com a futur usuari. L’arquitecte, J. Guasp, va comentar que els vitralls eren bàsicament translúcids i que només per a una petita part, que corresponia als calats, es pensava en els tres colors 355 Es va demanar que: se sirviera dirigir sus esfuerzos y su celo a que se haga cuanto sea dable para que se mejoren las condiciones del bello edificio que se destina a Museo y desaparezcan por completo aquellos inconvenientes, no solo con medidas reparadoras de restauración en dicho edificio, sino con las ventilaciones y colocación de cristales en los ventanales que aconseja la prudencia para evitar la influencia del aire del mar . Ibidem, doc. 30. 356 Ibidem, doc. 41. 357 La resposta diu: no puede menos de reconocer que es indispensable la colocación proyectada de puertas y cristales en los seis ventanales para evitar que el polvo deteriore y hasta llegue á inutilizar con el trascurso del tiempo los numerosos lienzos que constituyen el Museo Provincial . Ibidem, doc. 42. 358 Quadrado: creyó llegada la oportunidad de fijarse en las puertas, cristales y rejilla de los dos referidos ventanales [façana sud] , por donde recibe la principal luz el interior, constituyendo a la vez su principal necesidad y su principal hermosura, y naturalmente la más dispendiosa de sus mejoras, tratándose de maderas dignas de la parte escultórica, de hojas tan colosales, de vidrios de color para los bordados lunetos y del conveniente resguardo para defensa de pedradas. Ibidem, doc. 50. 359 Com respon la Comisión de Monumentos : puede que tal vez no sean apropiados á ser edificio destinado a Museo provincial puesto que en tal caso tendrá que verse los cuadros con una luz alterada y no con la luz natural. Ibidem. 278 bàsics. Segons defensava la combinació donaria llum blanca 360 i, per tant, cap molèstia interior. R. Anckeman, director del museu, va avalar inicialment la proposta amb els mateixos criteris que havia fet servir Guasp afegint que, en tot cas, sempre es podria controlar la llum des de l’interior361. Poc després, però, s’ho va repensar i, argumentant que no havia tingut prou informació, va rectificar demanant, ara, que el vitrall policromat cobrís tota l’obertura atenent al “caràcter” de l’edifici. Entenia que calia atendre primer a l’harmonia de la llotja i desprès a la seva utilització com a museu. En tot cas creia que amb unes cortines blanques, d’altra banda necessàries per al control solar, es podria transformar en “incolora” la llum que entraria pels finestrals362. Aquesta postura d’Anckerman no era nova ja que havia defensat la introducció dels vitralls policromats en els monuments en la conferència Las vidrieras de colores como decoración de los monumentos religiosos , impartida a Palma l’any 1891 (Canterellas, 1989: 732). Deixant de banda els porticons, que no suscitaven discussió, heus aquí les dues postures pel que fa a la forma de resoldre un element tan necessari per a un edifici semiobert. L’arquitecte provincial, director de les obres, va tenir sempre present la nova funció i, per tant, va apostar per una solució de vitralls que fos còmode per a l’usuari de la pinacoteca. La idea va tenir el recolzament d’en Ferrà, arquitecte també, 360 Les seves paraules van ser: dichos ventanales no constituyen un obstáculo para los cuadros del museo [ja que], dicha clase de vidrios solo se proyectan para los calados y que solo constituyen una parte del ventanal. Además, en la composición de dicha vidriera entran casi exclusivamente los tres colores elementales que por su combinación tienden á dar luz blanca . Ibidem, doc. 53. 361Va dir inicialment: en el proyecto no se proponen cristales de colores más que en los calados de las ojivas, proyectando para el resto de las oberturas cristales incoloros y que aún sin esta última condición medios habría para que la luz que recibiesen las obras del Museo provincial, allí establecido, resultase incolora; debo informar que por lo que atañe a las buenas condiciones de luz del Museo, en dicho proyecto quedan suficientemente atendidas . Ibidem, doc. 52. 362 En una nova carta va dir que els vitralls projectats per Guasp quedan sacrificados y resultaran de mal efecto y sin armonía con el edificio, tan perfecto en lo demás, por atender demasiado a las luces de las obras de pintura allí expuestas . Esto, se me ocurre ahora que, hubiera podido quedar debídamente atendido formando toda la cristalería policroma como debe ser para estar en carácter y conforme con el estilo del edificio. Conocidas las leyes de la descomposición y recomposición de la luz, recursos quedan para que, recibiendo en una cortina blanca las luces coloreadas de la cristalería la luz difusa que resulte sea la recomposición de los tres, o siete colores primitivos resultanto por consiguiente incolora. La cortina de todos modos será necesaria las horas en que de el sol directamente en los ventanales, y en los que no, sin necesidad de cortina la luz que resulte de los diversos colores resultará tambíen incolora equilibrando los colores amarillo, rojo y azul y sus componentes anaranjado, lila y verde en sus debidas proporciones. Ibidem, doc. 48. 279 que el 1891 va comentar que resultaria práctico, en todos los conceptos, colocar vidrios incoloros 363. Paradoxalment, pel conservació de la col·lecció va pesar més el “caràcter” de l’edifici que l’ús interior, apostant definitivament per vidrieres de colors que recordessin les medievals, desplaçant la solució del control de la llum als filtres interiors. La fotografia superior esquerra és d’un dibuix de vitrall de l’arquitecte provincial J. Guasp, de 1888, amb vidres de colors només per a les traceries (Recull doc., doc. 78). A la dreta, exemple de vitrall de l’empresa J. Maumejean sense datar (Ibidem, doc. 145). Finalment, a baix, tres versions de vitralls per a les traceries dels finestrals, sense autor ni data. Es pot observar com s’empren els colors bàsics que suposadament donarien llum blanca a l’interior (Ibidem, 129). Tot i així, com s’ha comentat, la qüestió dels tancaments no se solucionava, tornantse a parlar el 1891 i el 1892, i de nou, amb les dues opcions esmentades. En el primer cas es va tractar de la revisió que la Subcomisión de obras de la Lonja féu de 363 AGCM, Comisión de Monumentos , actes, sessió del 3 de desembre de 1891, vol. III, f. 5. 280 l’antic projecte de vitralls de l’arquitecte provincial364, i de la seva tramesa a la Comisión de Monumentos per al seu vist-i-plau. La proposta no devia satisfer del tot perquè, un any després, la Subcomisión , en comunicar al vicepresident de la Comisión de Monumentos l’estat de les obres de restauració -Quadrado en els dos casos-, parla dels vitralls pendents, justificant la demora, por ser trabajos de larga duración y de la conveniencia de que dichas vidrieras reunan las condiciones de solidez, elegancia y carácter apropiado á la época de construcción de la Lonja . La Subcomisión , davant de la complexitat del tema, prengué com a referència l’admirada Barcelona, contactant amb els germans Amigó, els quals tenien una reputada fàbrica de cristales de colores . Aquests havien intervingut, sota la direcció d’Elies Rogent, en els vitralls de la capella de Santa Àgata reconvertida, també, en Museu Provincial d’Antiguitats (Grahit, 1947: 122) Però, a més, estaven projectant els vitralls de la capella reial de la Catedral de Palma (Pou, 1896-1900: 141). Amb aquests antecedents era lògic que se’ls demanés un pressupost365 a partir d’uns esbossos que havia fet Anckermann amb temes al·lusius a la conquesta de Mallorca per Jaume I (Cantarellas, 1989: 727). Amb tot, tampoc es va concretar la comanda, possiblement per l’elevada inversió a fer i perquè, malgrat tot, el tancament provisional de fusta amb escletxes no impedia la claror interior. Com va descriure Stuard Boyd (1919) el vestíbul estava tant il·luminat que es podia percebre fàcilment cada detall de les pintures que cobrien una gran part de les parets (2008: 70). No obstant, l’ambient interior estava lluny de tenir unes condicions adequades si no se solucionava el tancament dels finestrals i, encara que a principi del segle XX es van col·locar uns senzills porticons entre mainells, l’any 1916 el director del Museo Provincial de Bellas Artes comenta, de nou, que era absolutament necessari executar els vitralls perquè no penetre ni el sol ni el polvo en el edificio 366. En qualsevol cas, tot i que la restauració vuitcentista no va veure concretats els tancaments, queda clar que es volien vidrieres de colors que evoquessin els vitralls 364 Recull doc., doc. 57. 365 Es van demanar vitralls con bordadura ó cenefa, fondo y figura central histórica ó alegórica . Els germans Amigó contestaren que es tractava de un estudio muy detenido y de mucha importancia bajo el punto de vista artístico y arqueológico . Ibidem, doc. 58. 366 Ibidem, doc. 77. 287 De dalt a baix: 1- El conjunt mercantil amb els espais que el conformaven -llotja, oratori, jardí i espai anteriorabans d’enderrocar la murada i la caserna militar. 2- La proposta d’espai públic feta per l’Ajuntament amb una franja enjardinada per davant de la façana marítima i el jardí com a zona de pas oberta. Plànols reproduïts per P. Rabassa (2009). 3- El projecte de G. Bennassàr per a la urbanització del Passeig de Sagrera. Com es pot veure encara restava dempeus el baluard de Chacón. Aquest no es va enderrocar fins al segle XX, quan va ser cedit a la ciutat pel Govern (Seguí, 1990: 110). Poc anys després l’enderroc, el 1930, del baluard de Chacón , cedit pel Ramo de la Guerra , va permetre acabar definitivament el Passeig de Sagrera. Aquesta connexió d’artèries ciutadanes, conjuntament amb la pavimentació dels voltants de la llotja i l’adequació del jardí, va potenciar l’ús cívic de l’entorn i de l’edifici convertint-se en espai ideal per a importants esdeveniments socials. En van ser clars exemples el II Congrés Marià de la Corona d’Aragó, del juliol de 1909, o l’exposició de productes 288 balears de 1910 (Jiménez, 1968: 71), que se superposaran a l’ús permanent de la llotja com a Museo de Pinturas . 7.1.3. Valor econòmic Si les transformacions urbanes que s’anaven produint des de mitjan segle XIX aproparen el barri de la Ribera al centre polític i religiós de la ciutat, les impulsades al tombant de segle el connectaren amb l’artèria ciudatana per excel·lència: el passeig del Born o Saló de la Princesa -en honor a la reina Isabel II-. Amb una població en augment, el valor immobiliari de la ciutat també creixia, precipitant el procés d’eliminació de tot el recinte defensiu i l’aprovació per l’Ajuntament, l’any 1901, del pla d’eixample. El valor pujava encara més en una zona tan cèntrica com la de la llotja, i així ho va veure la burgesia illenca com demostra la construcció de nous edificis d’habitatges en la zona. Per la seva banda, les obres de restauració en l’edifici mercantil l’havien revitalitzat, essent cada vegada més visitat per propis i estranys, com confirma la necessitat de fixar un horari d’obertura377. Tot plegat fa pensar que, gràcies als canvis urbans, i especialment a la intervenció vuitcentista, la llotja es va revaloritzar, tant a nivell social com econòmic. La continguda actuació va implicar, de pas, una despesa ajustada, infinitament menor que si s’hagués actuat segons els criteris de Rubió i Bellver i, tot i no poder tancar algun dels fronts, el balanç costbenefici era innegablement positiu. 7.1.4. Valor ecològic Amb el definitiu lliurament del recinte fortificat a l’Ajuntament, arran de la publicació de la reial ordre del 10 de febrer de 1902, es complia una antiga i desitjada reivindicació social que havia tingut un primer tast amb l’enderroc, el 1873, del tram marítim comprès entre el carrer de Marina i la plaça de les Drassanes. L’alegria ciudatana per l’inici de l’enderroc, d’agost d’aquell mateix any, va ser impulsat per l’Ajuntament amb la celebració d’actes i festes populars que varen aplegar unes 10.000 persones vingudes de tota l’illa (Sáez, 2002: 25). 377 AGCM, Comisión de Monumentos, actes, sessió del 9 d’abril de 1897, vol. III, f. 109. 289 A dalt, gravat sobre l’enderroc de la murada del front marítim, iniciat el 15 de febrer de 1873, tot just el dia que es rebia el telegrama del Govern provisional autoritzant la demolició. Reproduït per Jaume Escales (1955: 2 v.). A sota, panoràmica del front marítim de Ciutat de Mallorca a finals del segle XIX (FAM). Amb la recuperació del centre històric la llotja tornava a ser un espai atractiu per activitats ciutadanes. La premsa, que havia defensat des de feia temps la necessitat d’enderrocar les murades, va seguir fil per randa els esdeveniments tot recordant la bona pensada de la Comisión de Monumentos de conservar la Porta del Moll en el jardí del Consolat (Pons, 1902). Entre les accions més destacades hi havia la d’il·luminar els carrers de Ciutat amb electricitat -a través de la companyia Ahlemeyer- o amb gas. I entre aquestes la premsa va destacar la feliç idea d’enllumenar el carrer Colom amb boles de paper que portaven escrites unes recomanacions entre les quals destacava la demanda de fer de la llotja un gran centre comercial per a la ciutat378. 378 Per sorpresa dels rotatius, entre las inscripciones que más llamaron la atención recordamos estas ó parecidas moralejas: Hacer de la Lonja un gran centro comercial. -Vías de ensanche. -Plaza de Abastos. -Matadero.- Escuelas Modelo. -Enseñanza obligatoria. -Clínica Modelo. -Saneamiento é 290 Com podem constatar, en un temps de transformacions, tant urbanes com socials, la llotja era un element conegut i reivindicat popularment com un estimable contenidor, al qual encara se li podria treure profit. És a dir, que continuava tenint, als ulls de la ciutadania, un important potencial d’ús, a l’alçada dels desitjos de progrés que la llista comentada recollia. És doncs evident que, fins i tot, en el cas del desitjat “gran centre comercial” per a la ciutat, era més adient emprar la llotja que enderrocar-la i fer un edifici nou379. 7.2. valors significatius 7.2.1. Valor d’identitat Com s’ha dit, tot i no ser dels edificis més amenaçats, ni per la venda ni per la ruïna, la llotja no era un monument més, sinó un dels vestigis més significatius d’aquell passat medieval que la Renaixença local sentia com esplendoròs i al qual, sense embuts, s’esforçava per retornar. Abans de la recuperació de l’ús culte de la llengua, que es presumia llarga i feixuga, es va trobar més fàcil i directe vindicar la identitat històrica mallorquina a través del redescobriment dels monuments medievals. La llotja era, doncs, una baula cabdal en l’estratègia de la intel·lectualitat illenca per recuperar l’autoestima del poble mallorquí. Aquest fet explicaria per si sol perquè, sense patir cap perill imminent, la llotja va ser centre d’atenció dels amants del patrimoni que maldaven per la seva restauració tant física com, sobretot, significativa. La restauració vuitcentista va assolir l’objectiu de despertar l’estima per la llotja i potenciar el seu significat col·lectiu, tant a nivell local com a nivell de l’antiga Corona d’Aragó immersa també, pel que fa a Catalunya i València, en un procés paral·lel de vindicació de la identitat històrica. En aquest aspecte van ser paradigmàtiques no tan Higiene. -Puerto franco. -Ferias y fiestas. -Derribo de illetas. -Edificaciones. -Buen empedrado - Supresión de consumos. -Mingitorios públicos. -Canalitzación -Agua. -Proteger las exposiciones. - Proteger las ferias. -Libre cultivo de tabaco. -Paseos y jardines. -Juegos florales. -Certamenes de Música (S. A., 1902). 379Fins i tot, avui en dia, la llotja té unes bones posiblitats d’ús. Com diu J. Calduch (2000: 173) per a aquesta tipologia: Propongo que traigamos a la Lonja todo tipo de actividades y usos actuales que reflejan esta alegría que se desprende del ocio y de la fiesta: libre, caótica y espontánea. Para seguir llenando de contenido una arquitectura que se nos presenta como un orden geométrico perfecto, pero que no es arqueología. Porque aún es un tipo arquitectónico vivo. Siempre que entendamos el tipo arquitectónico como una moneda de dos caras donde el espacio y la actividad que hace posible este espacio son inseparables. Y seamos conscientes de que estas actividades no están fijadas para siempre, sino que son cambiantes con el tiempo . 291 sols les paraules d’erudits peninsulars, sinó les populars “excursiones catalanistes”380 que s’organitzaren per visitar-la. L’estima interna no es va quedar enrere i la llotja va ser citada constantment com a obra senyera del passat illenc, quelcom a reivindicar amb orgull, amb panegírics que compararen Sagrera a Juan de Herrera o suposaren que Francisco de Goya quedés fascinat per l’edifici (Anguiz, 1883: 101) . No pot estranyar que la societat civil, així com les institucions locals, demanessin la seva declaració com a Monumento Nacional a través d’institucions com la Sociedad Arqueologica Luliana , l’ Academia Provincial de Bellas Artes , la Diputación Provincial , l’ Ayuntamiento de Palma o la Comisión Provincial de Monumentos de las Islas Baleares , tot i que, en el cas d’aquestes darreres institucions, tinguessin enfrontaments per altres temes patrimonials. 7.2.2. Valor de vetustat La intenció en l’actuació vuitcentista va ser revifar el monument, és a dir, fer-lo reviure, de tal forma que no fos vist ni com una ruïna ni, encara menys, com una reconstrucció. Era important, per als impulsors, no perdre la connexió orgànica amb el passat per, així, fer-lo present amb aquellos sentimientos que llevaban impregnados los edificios góticos (Hernando, 2004: 283). Aquesta voluntat explicaria el rebuig frontal a la proposta de Rubió ja que era percebuda com una restauració excessiva que produiria un efecte de ingerto artificial, de mano y época distintas (S. A., 1905 a). El comentari, extret de l’editorial del diari mallorquí La Almudania era representatiu del sentiment general de la societat local, en contra de la repristinació inventada per l’arquitecte català, atès que implicava un efecte de novetat que no era, de cap manera, el desitjat. En canvi, la moderada intervenció portada a terme, en refer només aquelles parts que es veien absolutament definitòries del monument sense, de pas, cancel·lar els efectes del temps, va fer que l’espai i l’ambient de la llotja transmetessin una forta sensació de vetustat. Amb aquesta mateixa voluntat cal entendre la cura que es va 380 AGCM, Comisión de Monumentos, actes, sessió del 26 d’abril de 1887, vol II. f. 18. 292 tenir en patinar els elements substitutoris per, així, no introduir distorsions en la percepció d’antiguitat de la llotja, tot assolint un intens efecte de proximitat a l’atmosfera medieval, extensament manifestat en els comentaris de l’època. De nou, una editorial de La Almudaina va expressar clarament com es veia el monument després de la intervenció vuitcentista en comentar: La Lonja actual, estereotipada en la retina y en el cerebro de nuestra raza como arca de alianza del sentimiento bárbaro y la harmonía mediterranea, clásica en lo gótico, levantina y septentrional al mismo tiempo, con sus ventanales de abadía, sus portaladas de castillo, sus naves de iglesia, sus perfiles de alcazaba moruna y sus proporciones de templo de la victoria (S. A., 1905 b) 7.3. Valors documentals 7.3.1. Valor arquitectònic històric La ferma convicció dels intel·lectuals espanyols, i concretament dels balears, de què davant dels mals de la modernitat calia restituir les bases de la sacralitzada societat de la Baixa Edat Mitjana (Hernando, 2004: 281) feien del tot necessari protegir el valor documental del monument, com a mostra fefaent de la superioritat d’aquella època respecte a la seva. Sota aquesta càrrega ideològica, l’actuació vuitcentista va perseguir retornar idealment la llotja a l’anhelat temps que la va bastir. La intervenció, com s’ha vingut comentant, va voler protegir la capacitat del monument de donar notícies sobre si mateix i sobre el seu passat, allunyant-se de la temptació de generar un nou edifici a partir de l’existent com volia Rubió381, per molt que fos tan llaminer. Com es pot veure, la postura conservadora dels impulsors dels treballs de restauració afavorirà la protecció del valor documental de la llotja. No obstant, el procés d’execució material de les obres va fer dubtar i, fins i tot, lamentar les tècniques emprades. L’àcid clorhídric, el paper de vidre o els raspalls metàl·lics, usuals en les neteges de les fàbriques en restauració en aquella època, van ser vistos, després de l’episodi de la façana de l’Ajuntament, com a massa 381 Rubió (1905: 409) va apostar per un model que superés “les industralíssimes construccions que la moderna superficialitat axeca en tots els indrets de la nostra terra”. 293 agressius i, en conseqüència, no del tot ben triats per a la llotja. De fet, es degueren alterar les superfícies dels elements escultòrics, si fem cas de les lamentacions de Ferrà (1894 c), el qual es plany de què ja no serviran de models per a futures intervencions. Cal dir, però, que el fet que la llotja contingui actualment un nombre elevat de signes i marques de pedrapiquer, fetes amb incisions fines o molt fines (González, 1988: 273) indicaria que, o la neteja no va ser tant intensa com es va dir o, més probablement, no es va estendre, com a mínim amb la mateixa energia, a la totalitat del monument. 7.3.2. Valor històric Una de les facetes de la llotja que la Comisión Provincial de Monumentos tenia més interès en protegir fou la de la seva capacitat de testimoniatge de l’època que la va aixecar. Aquesta visió d’una història “particularista” desvinculada de l’unitari relat estatal va divulgar l’idea d’una Mallorca medieval pròspera, dominadora del comerç marítim. I, a més, amb prou poder com per, no tants sols governar-se sinó estar present al món a través dels seus Consolats, situats estratègicament en els principals enclavaments de la Mediterrània (Peñarrubia-Santana, 1996: 11). El símbol per antonomàsia d’aquell període era, sens dubte, el temple dels mercaders i, per tant, pels que maldaven per fer present la Mallorca del segle XV no podien deixar passar el seu potencial rememoratiu. Així, si la utilització com a museu de l’edifici va ser una solució que garantia la seva permanència, no era el motiu principal que movia a visitar-lo. De fet, les crítiques a l’exposició pictòrica sovintejaven, com quan M. Stuard Boyd (1919) va comentar: “vaig pensar que la col·lecció de pintures, encara que no fos d’una gran importància, podria estar millor penjada, millor emmarcada i, de qualque forma, catalogada” (2008: 70). Les “excursions” a la llotja estaven motivades, principalment, per aquella capacitat evocadora dels episodis de la Baixa Edat Mitjana que la restauració vuitcentista havia accentuat. Ara bé, poc a poc, anirà guanyat terreny l’estima pel valor històric de la llotja com a peça cabdal del gòtic meridional. Cal recordar que, des del canvi de segle i amb la intervenció finalitzada, les cites a les informacions que la llotja subministrava, als esdeveniments que recordava o a les 294 remembrances que suggeria es van multiplicar. Com va dir Joan Pons (1968: IX): nada, en efecto, prueba la importancia arqueológica de nuestra Lonja de Comercio que la unanimidad y abundancia de los elogios por la misma suscitados, al llevarse de calle la admiración explicita de cuantos tuvieron ocasión de contemplarla . 295 V CONCLUSIONS: LLIÇONS D’UNA RESTAURACIÓ HISTÒRICA Esta situación verdaderamente preocupante del patrimonio arquitectónico español, tanto por sus internos desequilibrios como por sus contradicciones, todo en vísperas del año dos mil, hace que veamos com mayor atención y respeto el esfuerzo hecho en el siglo XIX por aquellas primeras generaciones que tuvieron que enfrentarse sin medios económicos, sin la menor experiencia administrativa ni facultativa, pero con el mayor entusiasmo, a la salvaguarda de la arquitectura española a partir del golpe de gong que suposo el proceso de desamortizador. Pedro Navascués (1995: 13) 296 L’anàlisi de la restauració històrica de la llotja de Ciutat de Mallorca (1866-1905) descobreix una actuació sorprenent per la seva eficàcia, contenció i per les reveladores reflexions sobre la disciplina que la intervenció suscitarà. Les lliçons que la restauració vuitcentista de “sa llonja” ens aporta creiem que es poden sintetitzar en els següents punts: 1. LA FORÇA DEL PATRIMONI MONUMENTAL. En un període tan convuls per a Espanya com va ser el segle XIX, el patrimoni cultural va patir una forta amenaça i una feble protecció. D’entrada fou el propi Estat qui l’abandonava o el malvenia, a través de les desamortitzacions, a la incipient burgesia, sempre a l’aguait d’oportunitats de negoci. Per altra banda, els intents de preservació passaran per una balbotejant normativa de conservació mancada desgraciadament de coneixements sobre el llegat històric. En el cas balear, els monuments foren la peça clau sobre la qual els intel·lectuals locals basaren la vindicació de la identitat històrica. Més concretament posaren la seva mirada en el llegat de l’època gòtica, considerada la més esplendorosa, i giraren l’esquena a la menyspreada modernitat. Aquesta aposta pel patrimoni material de la Renaixença mallorquina va superar, fins i tot, la de l’ús culte de la llengua. De fet, si la llengua necessitava un treball de fons, començant per l’alfabetització, amb resultats incerts a mig termini, el patrimoni permetia una connexió directa i immediata amb la societat. Efectivament, la restauració vuitcentista de la llotja va tenir la virtut de treure-la de l’anonimat social i de l’obsolescència funcional sense perdre el seu valor de vetustat. Gràcies a ella es multiplicaren les visites i, fins i tot, les “excursions” des de la Península, fent necessària la fixació d’un horari d’obertura i la contractació de personal de vigilància. A partir d’aquí la demanda de la llotja com a equipament públic va estar present en moltes de les reivindicacions socials. En paral·lel augmentaren les lloances a la seva bellesa formal, espacial i a la seva racionalitat constructiva. Es demostra, així, com una encertada intervenció potencià els valors documentals, arquitectònics i significatius del monument, tot passant a ser símbol popular i turístic de la ciutat. 2. LA RESTAURACIÓ COM A DISCIPLINA. Els membres de la Comisión Provincial de Monumentos de las Islas Baleares eren conscients dels problemes de comprensió de 303 La Comisión va entendre, doncs, que calia restituir la tamisada llum que entrava pels finestrals, la silueta dentada del remat superior -tan lloats, per altra banda, per la historiografia- o les gàrgoles perdudes amb elements de nova factura si calia. Ara bé, va tenir cura de conservar les parts amb més càrrega artística -tot i el seu deficient estat de conservació-, per incloure-les en les parts noves que, per la seva seriació, eren fàcils de reproduir. D’aquesta manera es va procedir amb els calats dels finestrals, se’ls va copiar exactament -emprant la mateixa pedraperò inserint en els extrems els caps escultòrics originals. Les parts substituïdes no foren eliminades sinó traslladades al museu per a la seva conservació. La necessitat de superar la distorsió arquitectònica que les llacunes implicaven no es va limitar a la forma, sinó que també va afectar a la tonalitat dels elements nous. Així, es va entendre que aquestes addicions no podien allunyar-se de l’aspecte general, per la qual cosa, es velaren amb una pàtina que les va integrar en el conjunt sense que ningú mínimament observador pogués dir que es tractava d’un fals històric. De fet no fa falta gaire temps per adonar-se de les diferències evidents entre les parts noves i les velles, pel simple contrast entre els seus respectius graus de conservació. 9. ELS PROBLEMES DE DISCERNIBILITAT. La documentació que ens ha arribat de la restauració vuitcentista no recull de forma precisa les parts intervingudes, fet que genera dubtes sobre alguns dels elements constructius de la llotja. A banda de què es pogués perdre informació en els diferents canvis de seu dels arxius -cosa que no creiem que hagi passat de forma important- és possible que al tractar-se del primer edifici que va restaurar directament la Comisión , i per tant, amb un bon control del propi organisme, no es demanés la quantitat de documentació que poc a poc es va anar exigint per a altres institucions o particulars. Així, si en la majoria de parts intervingudes es veu clarament que s’han fet substitucions, pel seu bon estat de conservació en comparació amb les zones veïnes, no passa el mateix amb les gàrgoles que, des de l’actuació estudiada, han centrat la discussió sobre la seva datació. Els historiadors no es posen d’acord sobre l’època de les mateixes ni, tampoc, sobre la seva autoria, a banda de la coneguda gàrgola de la façana de tramuntana que, com hem demostrat, és la que es troba a la cantonada 304 nord-est. La manca d’informació sobre el tractament que se’ls hi va aplicar dificulta la recerca. De fet, la premsa que ha pogut visitar les obres de la darrera restauració s’ha sorprès del seu bon estat, talment com si fossin noves, i certament ho semblen. L’enigma, doncs, continua i l’única explicació plausible que se’ns ocorre, atès que no hi ha indicis de refecció al voltant de les mateixes, passa per pensar que van ser retocades in situ . Aquesta hipòtesi és, ara per ara, indemostrable per la manca de documentació, essent unes de les deficiències més remarcables d’aquella restauració. Tampoc les intervencions posteriors han deixar enregistrada cap mena d’indicació, sigui a través de marques en les peces noves o per aixecament planimètrica, perllongant l’error, menys justificable, certament, en ser actuacions de ben entrat el segle XX. Entenem, a més, que la recent restauració ha seguit, malauradament, les mateixes passes. Vista la dificultat que ha implicat refer el camí seguit per les obres de restauració i l’esforç de deducció que ha implicat establir les fases i zones d’actuació ens adonem de la importància que té deixar tota la intervenció ben documentada, per molt que segui una feina enutjosa. 10. EL TRACTAMENT DE LES LLACUNES. Un del temes concrets que la Comisión va haver de resoldre fou la forma de tractar les llacunes. De l’actuació es desprèn que van ocupar-se només de les que distorsionaven els valors arquitectònics de l’edifici, deixant la resta sense tocar. A més, es veu com s’empraren diferents procediments d’actuació depenent del nivell d’informació que es tenia. Però sempre defugint la inventiva artística, per molt que la legalitat patrimonial ho permetés i, fins i tot, ho promogués. En el cas d’elements a restituir, dels quals en romanien parts originals, com ara les traceries dels finestrals, es va actuar a través de la copia literal del que existia i es conservaren les parts substituïdes com a model per a futures restauracions. Una altre cosa fou quan no es tenien restes de l’element a completar. En aquests casos es va procedir bé a través de la recerca d’informació gràfica, bé per analogia amb altres parts del mateix edifici. Finalment, quan no es tenia cap mena de referència, es deixava tal com s’havia trobat, sense arriscar-se en aventures creatives. La recerca de documentació fefaent va servir, per exemple, per esvair els dubtes que es tenien 305 en la reconstrucció de la Porta del Moll, en el jardí de la mateixa llotja. Aquesta porta monumental, desmuntada i lliurada a la Comisión , després de que s’intentés infructuosament mantenir-la al lloc, va poder ser completada gràcies a documentació fotogràfica que es va cercar per a tal fi. Pel seu costat, en el cas de la gàrgola perduda de la façana nord, sense cap mena de referència, es va optar per fer-ne una inspirant-se en les properes però sense imitarles literalment. Per últim, en el cas del paviment de la sala, del qual hi havia poques indicacions, es va procedir a reparar l’existent tal com era, sense caure en la temptació d’imaginar com podia haver estat l’original. Només en els cas d’elements estrictament nous que mai van existir però que, pel canvi ús, es creien necessaris, com els vitralls dels finestrals, es va recórrer als artesans contemporanis, això sí, després de concloure que havien d’estar en sintonia amb el “caràcter” de l’edifici i no pas en funció de la darrera utilització, que no deixava de ser transitòria. 11. ELS LÍMITS DE LA INTERVENCIÓ. L’anàlisi de la restauració de finals de segle XIX demostra la cura que es va tenir en acotar l’actuació sense deixar-se influir per rellevants opinions que demanaven una ambició major. Aquestes darreres no cercaven preservar exclusivament els valors de l’edifici sinó assolir altres interessos, com era la creació d’una potent referència per a l’arquitectura de l’època. Resseguint la restauració hom s’adona que va ser mesurada i que va afectar estrictament a les parts necessàries, aquelles que, com hem dit, alteraven els valors de l’edifici o eren imprescindibles per augmentar-ne el valor instrumental. Però, no es va estendre a la totalitat de la llotja, encara que molts elements decoratius estessin deteriorats. De fet, un no percep, fins que no s’apropa, l’estat de conservació d’aquests elements malmesos perquè formen part dels paraments i, per tant, no ressalten com el merletat o els calats dels finestrals. Aquesta actuació, que avui qualificaríem d’”intervenció mínima” és remarcable per a l’època i, sens dubte, exemplar per a la nostra. Un pot creure, però, que aquesta forma d’actuar és conseqüència de les dificultats econòmiques de la Comisión de Monumentos i no tant d’una actitud conscient. Ara bé, si s’estudia l’edifici al detall es poden trobar sorpreses que relativitzen aquesta 306 suposició. Efectivament, amagat entre les interseccions dels calats dels finestrals o inserits en la seva decoració hom pot trobar caps de passadors roscats o traus cilíndrics. En el primer cas la barra roscada perfora la traceria reconstruïda i fixa un cap escultòric en l’extrem oposat i aeri del calat. En el segon cas quedar clar, per la forma del trau, que estava preparat per rebre una metxa amb la part superior de la decoració per a subjectar. En ambdós casos la part a fixar no era cap element nou sinó l’original, com demostra la gran diferència de nivell de conservació de les peces. És evident, a primera vista, que era més econòmic fer tota la traceria de bell nou que no complicar-se la vida amb passadors i metxes. Aquesta forma d’actuar només és comprensible des de la voluntat de conservar les parts amb més càrrega artística, per molt esforç que suposés, i completar només els elements seriats dels quals se’n tenia una mostra original. 12. LA QÜESTIÓ DE LA PÀTINA. Un dels temes que la Comisión de Monumentos de Baleares descobrirà a través de la intervenció a la llotja, així com del seguiment d’altres restauracions contemporànies, serà el valor de la pàtina. La forma usual de netejar els paraments a l’època, amb paper de vidre, àcid sulfúric i raspadors metàl·lics fou vista, a posteriori , com a massa intensa. El resultat final era rebutjable perquè perdia el to terrós dels paraments que donaven aquell valor de vetustat que es volia preservar a totes totes. L’experiència, com en el cas paradigmàtic de l’edifici de l’Ajuntament, mostrava que aquelles actuacions deixaven paraments impol·luts, talment com si s’acabessin de fer, la qual cosa va provocar un gran rebuig, tant per part de la Comisión com de la població en general, manifestada a través de molts d’articles de premsa crítics amb aquest procediment. Tot i que l’actuació a la llotja no va tenir la intensitat de la mencionada neteja a la casa Consistorial -de fet, encara avui, són visibles graffiti i marques de picapedrer-, no va convèncer a alguns membres de la Comisión que, acabada la intervenció, la qüestionaren. La Comisión va arribar a la conclusió que, en endavant, calia provar amb tècniques menys agressives com els “bufadors, cotó i estopa” suggerits pels membres del Reial Institut Britànic d’Arquitectura desprès de visitar la llotja. De fet, la recent restauració s’ha servit de tècniques similars a les indicades pels visitants anglesos. La descoberta de la pàtina com a element inseparable de l’edifici i la 307 voluntat de conservar-la conduirà a cercar-ne l’origen. La Comisión va arribar a la conclusió de què la pàtina no era la conseqüència natural dels pas del temps sinó una cosa més prosaica, com ara el tradicional revestiment final que s’aplicava, des d’antic, als paraments per protegir-los i igualar el to cromàtic de la fàbrica -raó principal en el cas de la llotja-. Amb aquesta deducció varen entendre raonable tornar a aplicar un “embetumat” a la llotja, sobretot a les parts noves. Per a ells, la discontinuïtat dels elements definidors de l’edifici alterava tant els valors arquitectònics com la diferent tonalitat entre elements existents i parts incorporades. Aquest “envernissat” de la pedra mai no va ser qüestionat per cap dels crítics de la restauració vuitcentista. 13. LA NECESSITAT D’ACTUAR EN L’ENTORN. Conjuntament amb la restauració de l’edifici sagrerià la Comisión de Monumentos va voldrer recuperar, per un costat, els annexos que conformaven l’antic complex dels mercaders -espai anterior, jardí posterior i Consolat de Mar-, tant a nivell material com d’ús i, per l’altre, endreçar el seu entorn alterat per l’enderroc de la murada i altres canvis. La Comisión havia entès la llotja no com un edifici isolat, sinó com quelcom que formava part d’un conjunt. Per molt que fos la peça més important, no s’havia de tractar aïlladament sinó que calia tenir en compte els espais veïns que havien format part de l’antic centre mercantil. A més, aquest complex també formava part d’una trama urbana que s’havia de tenir present per adaptar-la a la voluntat de preservació i monumentalització de la llotja. Ja que el nou ús de la llotja era el de Museo de Pinturas es va pensar en el jardí per a les escultures i, en el Consolat de Mar, com a Arxiu i Museu Arqueològic. Tota aquesta operació va quedar, però, reduïda a la reorganització i tancament del jardí degut a l’oposició del propietari del Consolat a cedir-lo. Amb aquesta negativa es tallava no sols l’intent d’unificació de l’antic conjunt mercantil, sinó també la possibilitat d’augmentar el seu valor instrumental que hauria permès la suma dels espais complementaris a la llotja. Pel que fa a l’entorn immediat, tot i les temptatives d’unir la plaça de la llotja i el jardí amb una franja per davant de la façana de migdia, fou l’empenta urbanitzadora de la ciutat la que va transformar el front marítim en projectar l’actual Passeig de 308 Sagrera. La resta de la trama urbana, molt consolidada, no va patir cap alteració i les actuacions s’enfocaren principalment a la formació de barreres, voreres i pavimentació que protegissin la llotja, tant de la circulació com de la pluja. A les acaballes de la recent restauració els seus responsables s’han adonat d’una nova mancança: l’atenció a l’entorn immediat. Aquet fet diu molt poc de la planificació de l’actuació i demostra novament el poc interès per aprendre del passat i, concretament, de les lliçons que la restauració vuitcentista va deixar. En definitiva, la intervenció del segle XIX a llotja de Ciutat de Mallorca es va beneficiar de la colossal empenta d’una intel·lectualitat illenca que maldava per assentar la societat mallorquina en un particularisme conservador que dissolgués els naixents moviments populars. Per ells, els problemes socials no foren una qüestió econòmica, sinó moral, per manca d’autoestima i, per tant, entenien que era cabdal recuperar la memòria històrica de l’etapa que consideraven socialment més harmònica, econòmicament més rica, políticament més lliure, i artísticament més brillant: la Baixa Edat Mitjana o l’època del Gòtic. Aquesta voluntat s’emmarcava en la fase final del pensament romàntic europeu i pouava de la força de la Renaixença catalana que, per la manca d’una base socioeconòmica similar, no passava de ser un fet superestructural a l’illa, amb poca participació popular. Ara bé, més que cap altre testimoni del passat, foren els monuments els que concentraren els esforços mallorquins per fer reviure socialment l’enyorat passat medieval i, entre ells, cap com la llotja, percebuda com l’obra senyera de gòtic illenc en l’època més esplendorosa de la ciutat. La serietat i rigor amb què la Comisión Provincial de Monumentos de las Islas Baleares va afrontar la llarga intervenció a la llotja supera la postura “restauracionista”, tan estesa a Espanya al vuit-cents i inicis del nou-cents, per dirigir-se cap a una tendència “conservacionista”, quelcom que ja sospesava, per aquella època, la mateixa Academia de San Fernando . Aquesta evolució es va fer des de la reflexió sobre l’edifici concret, fixant uns valors, uns criteris i uns procediments d’actuació allunyats d’apriorismes. En definitiva, s’estava donant una magnífica lliçó als futurs restauradors. 309 VI RECULL DOCUMENTAL 310 CRITERIS El recull documental aplega els documents de l’ Academia de San Fernando i de la Comisión de Monumentos de las Baleares que fan referència a les intervencions en el patrimoni mallorquí i que hem considerat més significatius i amb més visió tècnica. No s’ha fet el mateix amb els actes de la Comisión ja que les seves reflexions són més teòriques i, quan s’ha cregut convenient, s’han reproduït al llarg de la tesi. De la resta de fons documentals no s’ha fet cap recull, car no tenen la transcendència de les dues fonts mencionades. La tria documental que s’ha fet excedeix la documentació referida a la llotja per tal de recollir els criteris que s’aplicaren a altres edificis de l’illa i completar la visió que tenia la Comisión sobre la protecció de patrimoni i sobre la restauració arquitectònica. No s’han transcrit íntegrament tots els documents, ja que no sempre interessa el seu contingut. S’ha optat per fer-ne un regest, incidint en aquelles parts que tenen més rellevància per al nostre propòsit. En alguns casos de documents sense interès o reiteratius s’ha optat per no reproduirlos o bé per indicar de manera molt succinta el contingut. Per aquest motiu hom pot trobar salts en la numeració dels documents d’un mateix plec. Així mateix, els fragments més rellevants del recull que presentem s’han reproduït ocasionalment en el treball per l’encertada valoració que van fer els protagonistes de les intervencions. L’aplec s’ha ordenat cronològicament, segons la data que figura en la portada de l’expedient, tot i que internament hem trobat documents amb dates anteriors o posteriors. Hem deixat per al final els expedients sense datació, que també contenen alguns documents datats. Aquests recullen dibuixos poc contrastats que, en general, no s’han pogut reproduir. Acrònims AGCM: Arxiu General del Consell de Mallorca. ARABASF: Archivo de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando . S. A.: sense autor S. D.: sense data. 311 DOC. 1, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 1, DOC. 1, D IRECCIÓN G ENERAL DE I NSTRUCCIÓN P ÚBLICA , 31 D’AGOST DE 1881. La Diputació Provincial i l’Ajuntament pretenien la cessió de l’antic convent de Sant Francesc per a Museu Provincial i escola de Belles Arts. La petició d’aquestes institucions es va desestimar per reial ordre de 19 de juliol de 1877. La Real Academia de San Fernando va comunicar que la reial ordre del 4 de febrer de 1881 exceptuava l’antic convent de Sant Francesc de la desamortització i el cedia a la Comisión provincial de Monumentos de las Baleares . La Dirección General de Propiedades del Estado , per la seva banda, va tramitar un projecte de construcció, en part del terreny de l’antic convent, de dependències estatals. En el projecte es contemplava conservar el claustre. DOC. 2, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 1, DOC. 2, A CADEMIA DE S AN F ERNANDO , 3 DE SETEMBRE DE 1881. La Dirección General de Institución Pública trasllada la reial ordre del ministeri d’Hisenda en la qual es diu que no pot ser lliurat, a la Comisión de Monumentos de las Baleares , l’antic convent de Sant Francesc de Palma -per instal·lar-ne el Museu Provincialdegut a la tramitació de l’expedient relatiu al projecte d’aixecament, en part del terreny que ocupa, d’un edifici per a dependències de l’Estat però, remarcant, que serà respectat i conservat el claustro ogival . DOC. 3, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 2, DOC. 1, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 9 DE GENER DE 1883. Queixa pel fet que, un cop declarat monument el claustre del convent de sant Francesc i quan s’estava delimitant la part a conservar de la part a enderrocar es passi l’edifici del ministeri de foment al de governació perquè pugi convertir-lo en presidi. DOC. 4, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 2, DOC. 2, A CADEMIA DE S AN F ERNANDO , 10 D’ABRIL DE 1883. L’ Academia de San Fernando es queixa que l’antic convent de Sant Francesc, salvat de la desamortització i declarat Monumento Nacional , hagi passat del ministeri d’Hisenda al de Foment i d’aquest al de Governació. Demana que es compleixi la reial ordre de 31 de març de 1881 i es derogui la de 29 de novembre que tenia per intenció allotjar un presidi. DOC. 5, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 2, DOC. 3, D IRECCIÓN G ENERAL DE I NSTRUCCIÓN P ÚBLICA , 17 DE MAIG DE 1883. El ministeri de Foment tramet al d’Hisenda la comunicació de 24 d’abril que diu que la reial ordre de 31 de març de 1882 cedia a aquest ministeri el claustre de l’antic convent de Sant Francesc declarat, a conseqüència d’aquesta cessió, Monumento Nacional histórico i artístico . Comunica, a més, que es deroga la reial ordre de 29 de novembre de 1882, pel qual es cedeix aquest edifici al ministeri de Governació per establir en ell un presidi. L’objectiu és: evitar la total ruina y desaparición de una de las más preciosas joyas del arte ogival, que solo podría salvarse devolviendo nuevamente la custodia a la Comisión Provincial de Monumentos de las Baleares a la cual se le tiene encomendado el estudio de un proyecto y de un presupuesto para las 312 obras de reparación y restauración más indispensables y necesarias para conservar tan notable monumento . DOC. 6, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 3, DOC. 1, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 4 D’ABRIL 1884. La Comisión de las Baleares anuncia que es fan obres en el claustre de Sant Francesc que depèn del ministeri de Governació i que sembla que es destinarà a presidi. Demana el compliment de la reial ordre de 31 de març de 1882 en el qual es promet que se li lliurarà l’edifici com a Monumento Nacional . DOC. 7, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 3, DOC. 2, C OMISIÓN C ENTRAL DE M ONUMENTOS , 3 DE JUNY DE 1884. Respecte a la cessió del claustre de l’antic convent de Sant Francesc es diu que: la Comisión de Monumentos de las Baleares que con incansable celo viene declamando desde hace 20 años o más [el convent]... se ha visto casi arrebatar el fruto de su loable tesón, por las interminables vacilaciones y perplejidades de la Academia misma ... esta loable Comisión, con su patriotismo de ley, cerrando los ojos a todo sacrificio ... y se maravilla del resultado obtenido por la heroica y perseverante voluntad de esta Comisión dignísima . Nota: y para que se publiqué este informe en la gaceta, para que la constancia, el noble patriotismo y el ejemplar desinterés de la Comisión de Monumentos de las Baleares sirva de estimulo a las demás Comisiones del reino . DOC. 8, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 3, DOC. 4, D IRECCIÓN G ENERAL DE I NSTRUCCIÓN P ÚBLICA , 18 DE NOVEMBRE DE 1884. La Dirección General de Instrucción Pública trasllada la reial ordre de 31 de març de 1882 al ministeri d’Hisenda perquè cedeixi, al ministeri de Foment, el claustre de Sant Francesc declarat Monumento Nacional el 4 de febrer de 1881 i que es derogui el de 29 de novembre de 1882 que cedia dit edifici a Governació per establir un presidi. DOC. 9, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 6, DOC. 1, A CADEMIA DE S AN F ERNANDO , 3 DE GENER DE 1893. Carta al ministre de Governació amb la denúncia de la Comisión de Monumentos de las Baleares per les obres en la Casa Consistorial de Palma. DOC. 10, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 6, DOC. 4, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 7 DE GENER DE 1893. Carta que recull la queixa de la Comisión de Monumentos de las Baleares pel fet de què no es parin les obres en la Casa Consistorial. DOC. 11, ABRABASF, LLIGALL 50-2/4, PLEC 6, DOC. 6, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , S. D. Resumen de los trabajos efectuados durante el 2º semestre de 1892 por la Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos de las Baleares . Es parla extensament de l’afer de la Casa Consistorial i en menor mesura de les muralles d’Alcúdia, de l’oratori de Santa Magdalena en el Puig d’Inca i del claustre de Sant Francesc de Palma. 319 algunos puntos, pueden tener parangón en la Lonja ni aún con otros muchos edificios de la Península que no han obtenido el favor de ser elevados a la categoría de Monumento Nacional . DOC. 22, AGCM, X-793/52, EXPEDIENT REFERENT A L’ESTAT DE CONSERVACIÓ, ÚS I SITUACIÓ DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA DE PALMA (1877-1880), DOC. 1, J UNTA P ROVINCIAL DE A GRICULTURA , I NDUSTRIA Y C OMERCIO , 3 DE DESEMBRE DE 1877. Arran de la demanda de l’Ajuntament per a cedir-li la llotja es crea una Comissió per emetre un dictamen que no ha ocuparse en serios estudios... para formar juicio. Aquesta Comissió entén perjudicial i indecorós per al país l’ús que des de fa alguns anys es dóna a la llotja. Demanen treure l’edifici de la condició de magatzem i restituir el caràcter propi d’edifici monumental només utilitzable per fins com a mínim anàlegs -com ara exposicions periòdiques o permanents de la indústria del país-. La Comissió demana invertir en la conservació de la llotja i anualment en les reparacions necessàries. La Junta de Agricultura, Industria y Comercio dóna per bo l’informe, remet l’acord a l’Ajuntament i decideix augmentar en 1.500 ptes. l’assignació anual. DOC. 23, AGCM, X-793/52, EXPEDIENT REFERENT A L’ESTAT DE CONSERVACIÓ, ÚS I SITUACIÓ DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA DE PALMA (1877-1880), DOC. 2, J UNTA PROVINCIAL DE A GRICULTURA , I NDUSTRIA Y C OMERCIO , 14 DE DESEMBRE DE 1877. La Diputació Provincial queda assabentada d’un ofici de la Junta de Agricultura, Industria y Comercio en el qual, arran de l’informe de la Comissió formada per estudiar el cas, demana que a partir d’ara s’eviti utilitzar la llotja com a magatzem i es destinin 1.500 ptes. a la seva conservació. DOC. 24, AGCM, X-793/52, EXPEDIENT REFERENT A L’ESTAT DE CONSERVACIÓ, ÚS I SITUACIÓ DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA DE PALMA (1877-1880), DOC. 5, D IPUTACIÓN P ROVINCIAL , 21 DE NOVEMBRE DE 1879. La Comisión de Fomento a la vista de la carta de l’ Academia Provincial de Bellas Artes sospesa la possibilitat de fer un nou accés des del carrer, a través d’una escala, al museu situat a l’antic convent de Sant Francesc. La negativa de la propietat fa pensar en la llotja com a solució alternativa. Cal, però, demanar el permís a la Junta de Agricultura, Industria y Comercio . DOC. 25, AGCM, X-793/52, EXPEDIENT REFERENT A L’ESTAT DE CONSERVACIÓ, ÚS I SITUACIÓ DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA DE PALMA (1877-1880), DOC. 6, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 24 DE NOVEMBRE DE 1879. Es fa ressò de la carta de l’Acadèmia i es demana disculpes per no haver difós la prohibició d’accés a l’antic convent. Es comprometen a enderrocar la part afectada però demana que es prenguin les mesures necessàries per salvaguardar els objectes dipositats. DOC. 26, AGCM, X-793/52, EXPEDIENT REFERENT A L’ESTAT DE CONSERVACIÓ, ÚS I SITUACIÓ DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA DE PALMA (1877-1880), DOC. 7, D IPUTACIÓN P ROVINCIAL , 28 DE NOVEMBRE DE 1879. En vista d’un ofici del president de l’ Academia de Bellas Artes de Mallorca en què declina tota responsabilitat pels danys que puguin comportar als quadres la 320 prohibició d’entrar a l’antic convent de Sant Francesc declarat en ruïna imminent, la Diputació acorda el trasllat de les pintures del Museu Provincial a l’edifici de la llotja, on ja hi ha el Museu Arqueològic. DOC. 27, AGCM, X-793/52, EXPEDIENT REFERENT A L’ESTAT DE CONSERVACIÓ, ÚS I SITUACIÓ DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA DE PALMA (1877-1880), DOC. 8, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 14 DE JUNY DE 1880. La Junta Provincial de Agricultura, Industria y Comercio reivindica la propietat de la llotja i manifesta que la Diputació creu que pot prendre acords sobre l’edifici quan només pot dedicar-se a tenir cura del mateix. Es fa un repàs de la conversió de l’antic Consolat a l’actual Junta. Tot i això, es demana al Governador Civil que posi en coneixement de la Diputació que la Junta no té inconvenient en el trasllat del Museu Provincial de Pintura a la llotja. DOC. 28, AGCM, X-793/52, EXPEDIENT REFERENT A L’ESTAT DE CONSERVACIÓ, ÚS I SITUACIÓ DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA DE PALMA (1877-1880), DOC. 9, D IPUTACIÓN P ROVINCIAL , 17 D’AGOST DE 1880. Es comunica al Presidente de la Junta provincial de Agricultura, Industria y Comercio que, deixant a banda polèmiques, s’executi el trasllat i es posi en coneixement la decisió al president de l’ Academia Provincial de bellas Artes i a l’alcalde. DOC. 29, AGCM, X-793/52, EXPEDIENT REFERENT A L’ESTAT DE CONSERVACIÓ, ÚS I SITUACIÓ DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA DE PALMA (1877-1880), DOC. 10, A CADEMIA P ROVINCIAL DE B ELLAS A RTES , 19 DE SETEMBRE DE 1880. El president de l' Academia Provincial de Bellas Artes es queixa per no haver estat consultat en el tema del trasllat. Entén que la llotja no és el millor lloc perquè: el indicado edificio ofrece en primer término los inconvenientes de excesiva humedad por su situación al nivel del mar y por su proximidad al puerto se halla expuesto a la influencia atmosférica de las miasmas que despide, y sobre todo al salitre, cuyas cosas podrían ocasionar irresponsables perjuicios a los lienzos, añadiéndose a esta la luz baja de sus pocas ventanas i puertas nada favorable a las pinturas . DOC. 30, AGCM, X-793/52, EXPEDIENT REFERENT A L’ESTAT DE CONSERVACIÓ, ÚS I SITUACIÓ DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA DE PALMA (1877-1880), DOC. 12, A CADEMIA P ROVINCIAL DE B ELLAS A RTES , 4 DE NOVEMBRE DE 1880. L’ Academia de Bellas Artes accepta el trasllat però, suplica a la Diputación que tan propicia encuentra siempre la Academia en todo lo que atañe á su mayor lustro, se sirviera dirigir sus esfuerzos y su celo a que se haga cuanto sea dable para que se mejoren las condiciones del bello edificio que se destina a Museo y desaparezcan por completo aquellos inconvenientes, no solo con medidas reparadoras de restauración en dicho edificio, sino con las ventilaciones y colocación de cristales en los ventanajes que aconseja la prudencia para evitar la influencia del aire del mar . 321 DOC. 31, AGCM, X-806/35, DESIGNACIÓ DE MIQUEL SOCIES, MANEL GUASP I JOAN ALCOVER PER A FORMAR PART DE LA COMISSIÓ DE CONSERVACIÓ I REPARACIÓ DE LA LLOTJA (1884), DOC. 1, D IPUTACIÓN P ROVINCIAL , 11 D’ABRIL DE 1884. La Diputació Provincial en aportar el crèdit de 1.500 ptes. per a l’exercici 1884/85 acorda que el controli una Comisión Mixta de la Diputación Provincial i vocales de la Junta Provincial de Agricultura, Industria i Comercio a cuyo cargo se halla aquel edificio . S’acorda designar a Manuel Guasp i a Juan Alcover, en concepte de Diputats Provincials, com a membres de la referida Comissió. DOC. 32, AGCM, X-806/35, DESIGNACIÓ DE MIQUEL SOCIES, MANEL GUASP I JOAN ALCOVER PER A FORMAR PART DE LA COMISSIÓ DE CONSERVACIÓ I REPARACIÓ DE LA LLOTJA (1884), DOC. 3, D IPUTACIÓN P ROVINCIAL , 20 DE DESEMBRE DE 1884. Es notifica la baixa d’en Manel Guasp com a Diputat Provincial que formava part de la Comissió Mixta que debía intervenir en la inversión del credito de 1.500 pts. consignado en el presupuesto de la provincial para entreteniento y conservación del edificio de la Lonja . Es designa en el seu lloc en Miquel Puigserver. DOC. 33, AGCM, X-900/14, SOL·LICITUD DE LA COMISSIÓ D’OBRES DE LA LLOTJA DELS SERVEIS DE L’ARQUITECTE DE PROVÍNCIA (1885), DOC. 1, C OMISIÓN DE O BRAS DE LA L ONJA , 4 DE FEBRER DE 1885. La Comisión de Obras de la Lonja en la darrera sessió reconeix la conveniència d’estar secundada per un persona facultativa que pugui dirigir les obres que calguin fer. Acorda dirigir-se al Governador Civil per demanar que l’arquitecte provincial presti a la Comissió els serveis necessaris al mejor desempeño del cargo que le está confiado para la conservación i mejora de tan precioso monumento . DOC. 34, AGCM, X-809/27, REMISSIÓ DE LA COMISSIÓ MIXTA DE LES OBRES DE LA LLOTJA DE LA RELACIÓ DE DESPESES PER CONSERVACIÓ DE L’EDIFICI (1885), DOC. 1, C OMISIÓN M IXTA DE LAS O BRAS DE LA L ONJA , 21 D’AGOST DE 1885. Es parla de què el president de la Comissió Mixta de les obres de la llotja remet, per la seva aprovació, la relació de despeses de les obres de conservació de l’edifici durant l’any 1884. Doc. 35, AGCM, X-808/65, SOL·LICITUD DE LA COMISSIÓ ENCARREGADA DE LA CONSERVACIÓ DE LA LLOTJA D’UN AUGMENT DE CRÈDIT (1886), DOC. 1, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 2 D’ABRIL DE 1886. Carta en la qual la Comissió encarregada de la conservació i restauració de la llotja ha procurado aplicar a las obras de más urgente necesidad las 1.500 pesetas que esa Excma. Diputación viene consignando en el presupuesto... como son muchas y muy importantes las obras que reclama el estado tan precioso edificio y teniendo en cuenta que en años anteriores no se invirtieron las consignaciones incluidas en el presupuesto , demana al president de la Diputació que augmenti el crèdit per a l’any econòmic 1886-1887. 322 DOC. 36, AGCM, X-808/65, SOL·LICITUD DE LA COMISSIÓ ENCARREGADA DE LA CONSERVACIÓ DE LA LLOTJA D’UN AUGMENT DE CRÈDIT (1886), DOC. 2, D IPUTACIÓN P ROVINCIAL , 20 D’ABRIL DE 1886. Davant els arguments de la demanda de la Comisión Especial , la Diputació exposa al Governador que el crèdit que anualment es consigna tiene por objeto ejecutar las reparaciones indispensables para su conservación y destinar el remanente a la restauración paulatina del mismo edificio porque atendiendo la importancia de las obras que tendrán que realizarse no es posible intentarlo de una sola vez i, per tant, entenen que no està justificat l’augment. DOC. 37, AGCM, X-808/65, SOL·LICITUD DE LA COMISSIÓ ENCARREGADA DE LA CONSERVACIÓ DE LA LLOTJA D’UN AUGMENT DE CRÈDIT (1886), DOC. 3, D IPUTACIÓN P ROVINCIAL , S. D. Carta de contesta a la demana de la Comisión Especial on es repeteixen els arguments de la Diputació afegint, a més, que l’augment dels serveis bàsics que cal donar als pobles de la província obliguen a la Diputació a limitar los gastos voluntarios . Es comenta que en base a aquests raonaments la Diputació va acordar en la sessió del 20 d’abril no atendre la demanda. DOC. 38, AGCM, X-811/99, DESIGNACIÓ DE MANUEL GUASP I MIQUEL PUIGSERVER PER A FORMAR PART DE LA COMISSIÓ INSPECTORA D’OBRES DE LA LLOTJA (1886), DOC. 1, D IPUTACIÓN P ROVINCIAL , 11 DE NOVEMBRE DE 1886. La Diputació Provincial per donar compliment al que es va acordar en la sessió del 13 de desembre de 1877 va decidir designar a Manuel Guasp i a Miquel Puigserver com a membres de la Comisión Inspectora de las obras de Restauración del edifici de la Lonja . Doc. 39, AGCM, X-901/41, cOMUNICACIÓ DE LA COMISSIÓ DE MONUMENTS HISTÒRICS REFERENT AL DETERIORAMENT DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA I LA PREPARACIÓ DE NOU MUSEU ARQUEOLÒGIC (1887), DOC. 1, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 21 DE MARÇ DE 1887. El vicepresident de la Comisión de Monumentos Históricos i Artísticos en un comunicat de 12 de març diu que: La Comisión tiene acordado inaugurar en el edificio de la Lonja el Museo Arqueológico; se pide al Presidente, que dirija una circular, tanto a la Excma. Diputación como a los Srs. Alcaldes de la provincia recordando el cumplimiento de la Real Orden de 24 de noviembre de 1865 donde se pedía que se facilitara a la Comisión todos los objetos históricos o arqueológicos . Suplica a més que s’intenti evitar en lo posible la destrucción de los numerosos monumentos ciclópeos que aún subsisten en Mallorca y Menorca, y que es una lástima que vayan desapareciendo cada día . La Comissió espera que es dictin les mesures oportunes per evitar que se enciendan fogatas junto a los muros de la Lonja como también de ningún modo se deterioren sus sillares i molduras. 323 Doc. 40, AGCM, X-902/91, SOL·LICITUD DE LA COMISSIÓ DE MONUMENTS HISTÒRICS I ARTÍSTICS DE LA CONCESSIÓ DE 800 PTES. PER A LA COL·LOCACIÓ DE L’ARC DE LA PORTA DEL MOLL A LA LLOTJA (1887), DOC. 1, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 3 DE NOVEMBRE DE 1887. Amb la decisió de fer servir la llotja com a museu es presenta la necessitat de treure les pedres de l’arc de la vella Porta del Moll que des de 1879 es guarden a l’edifici. Es veu, a més, l’oportunitat de muntar la porta al fons del jardí de la llotja. Les obres es van començar comptant només amb les assignacions anuals de 500 ptes. acumulades dels exercicis 1885-88, tot i que no cobrien la totalitat de les despeses. Caldrà afegir un primer import addicional de 400 ptes. i un segon posterior de 400 ptes. més per rematar la porta. Es demana al president de la Diputació que concedeixi aquestes quantitats extres al marge de les anualitats de 1888 i de 1889. Doc. 41, AGCM, X-902/110, SOL·LICITUD DE LA COMISSIÓ ESPECIAL DE LES OBRES DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA D’UNA SUBVENCIÓ (1887), DOC. 1, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , DOC. 1, 28 DE MARÇ DE 1887. La Comissió en la darrera reunió es va ocupar de la instal·lació del Museo Provincial de Pintura y Escultura i d’assenyalar els dies i hores de visita. S’insisteix en la imprescindible necesidad de col·locar portes i vitralls en els sis finestrals, i de restituir algunes gàrgoles i figures destruïdes. Vista la urgència de les obres, s’acorda demanar a la Diputació que reservi del pressupost del proper any un crèdit extraordinari per realitzar aquestes obres. Doc. 42, AGCM, X-902/110, SOL·LICITUD DE LA COMISSIÓ ESPECIAL DE LES OBRES DE L’EDIFICI DE LA LLOTJA D’UNA SUBVENCIÓ (1887), DOC. 2, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 6 D’ABRIL DE 1887. Es notifica el contingut de la carta del 21 de març on es diu que la Comisión de Fomento no puede menos de reconocer que es indispensable la colocación proyectada de puertas y cristales en los seis ventanales para evitar que el polvo deteriore y hasta llegue a inutilizar con el transcurso del tiempo los numerosos lienzos que constituyen el Museo Provincial cuya colocación en aquel edificio promovió V. E. con laudable celo . Entiende pués la Comisión de Fomento, y así tiene la honra de proponerlo a V. E. que es indispensable ampliar el crédito que anualmente suele consignarse en el presupuesto principal para la conservación y restauración... y se dé conocimiento de esta resolución a la Comisión de Presupuestos . Al propio tiempo entiende la Comisión que un edificio que constituye un timbre de gloria para la provincia no debe quedar abandonado y expuesto a que las turbas de chiquillos sin otro estimulo que el instinto de destrucción puedan mutilar sus delicadas molduras y a este fin tiene la honra de proponer a V. E. se sirva nombrar un portero encargado de su custodia, cuyo servicio podrán quedar atendido con una modesta gratificación si recayera el nombramiento en la misma persona que desempeña el cargo de custodio del Museo Provincial de pintura y escultura . 324 Doc. 43, AGCM, X-902/91, SOL·LICITUD DE LA COMISSIÓ DE MONUMENTS HISTÒRICS I ARTÍSTICS DE LA CONCESSIÓ DE 800 PTES. PER A LA COL·LOCACIÓ DE L’ARC DE LA PORTA DEL MOLL A LA LLOTJA (1887), DOC. 2, D IPUTACIÓN P ROVINCIAL , 9 DE NOVEMBRE DE 1887. Es fa constar que: habiendo sido destinada a Museo las magníficas naves de la Lonja... hay necesidad de liberarlas de las piedras que formaba dicho arco . La Comisión de Fomento es va limitar a observar que si bien a su juicio son dignas de ser atendidas las consideraciones expuestas per la Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos... no existe crédito autorizado en el presupuesto provincial vigente para estas concesiones extraordinarias; la Comisión debió limitar sus gastos a la cantidad que tiene consignada... pero teniendo en cuenta que las obras en gran parte están realizadas y que el decoro no permite que queden sin satisfacer... no siendo posible dejar de terminar la restauración de dicho monumento emprendida con tan plausible celo, la Comisión que suscribe tiene la honra de proponer a V. E. se sirva acordar a la Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos una subvención extraordinaria de 500 ptas. a las obras de restauración del arco de la puerta vieja del muelle . Aquesta assignació es carrega al capítol d’imprevistos. Es recomana a la Comisión de Monumentos Históricos y Artísticos que d’ara en endavant limiti les seves despeses a la quantitat que té assignada. Doc. 44, AGCM, V-903/12, PROJECTE DE PORTES PER ALS VITRALLS DE LA LLOTJA (1888), DOC. 1, S. A. Dibuix titulat: Lonja. Proyecto de puertas para los ventanales de la parte del puerto, escala de 1/10 metros . Es tracta d’un dibuix a tinta i aquarel·la sobre paper de l’alçat i de la secció d’un finestral de la façana migdia. L’alçat representa una vidriera incolora emplomada en rombe. La secció indica la situació del vitrall respecte al gruix de l’obertura i la col·locació de porticons interiors. Doc. 45, AGCM, V-903/12, PROJECTE DE PORTES PER ALS VITRALLS DE LA LLOTJA (1888), DOC. 2, S. A. Dibuix titulat: Proyecto de puertas vidriadas para los ventanales de la parte del puerto, escala de 1/10 metros . Es tracta d’un dibuix a tinta i aquarel·la sobre paper de l’alçat i secció d’un tancament amb vitralls i porticons. En la planta es veu que el tancament passa per davant de les columnes i s’encasta en els extrems. Doc. 46, AGCM, V-903/12, PROJECTE DE PORTES PER ALS VITRALLS DE LA LLOTJA (1888), DOC. 3, S. A. Una nova versió de tancament. Es tracta d’un dibuix a tinta de color sobre paper de la planta i la secció del finestral amb vitrall i porticons. Doc. 47, AGCM, X-812/10, REMISSIÓ DE LA COMISSIÓ D’OBRES DE LA LLOTJA DEL PROJECTE I PRESSUPOST DE VITRALLS I PORTES DELS FINESTRALS I INFORME DE RICARDO ANCKERMAN (1888-1889), DOC. 1, C OMISIÓN DE M ONUMENTOS DE LAS B ALEARES , 17 DE MARÇ DE 1888. Carta adreçada a la Diputació Provincial on es diu: Adjunto tengo el gusto de remitir el proyecto de les obras para la construcción de puertas y vidrieras de madera con destino a los ventanales del edificio de la Lonja en la fachada que mira al Sur, [Document text truncated for crawler view.]