Ecosistemes sota stress

Ecosistemes sota stress El tema que tractarcm, encara que el títol ha sortit una mica sibilant amb un devessall d'esses i amb algun barbarisme de més (jo suposo que és perdonable aquest stress), no crec que sigui gens esoteric. El que voldria dir ara és que estara dividit en tres parts: La part que considero més interessant és la tercera i realment és la que ha motivat que proposés aquest tema dins d'aquest cicle de conferencies. 1 aquesta tercera part ha sorgit com a fruit d'una qüestió que moltes vegades ha estat proposada per als enginyers (els enginyers estan acostumats a construir un pont i a preguntar-se el límit de resistencia del pont), quan s'encaren amb problemes d'ecologia; si tenim un riu podem preguntar-nos fins quan hi podem abocar deixalles fins a arribar a tenir una resposta catastrbfica. El que vull demostrar és que realment la pregunta esta mal posada perque no es tracta d'una resposta que té una discontinuitat clara, pero aixo implica situar bé primer el tema en les dues parts inicials i potser tot fent camí podrein aprendre algunes coses. La primera part és de generalitats sobre alguns aspectes de l'ecologia i la segona es basa en els estudis de limnologia, especialment en l'aportació de la gent del departament dlEcologia que estudia els embassaments Pel Dr. RAMON MARGALEF I L~PEZ Catedratic dlEcologia a la Facultat de Biologia de la Universitat dc Barcelona espanyols. Ací tenim un cxcmple bonic, una cosa tan practica o artificial com són els embassaments espanyols serveixen ex~e~lentment per a fer construccions tebriques d'ecologia. En realitat com deia abans-d'ahir en Pere Montserrat, no hi ha ciencia pura ni ciencia aplicada, sinó tan sols ciencia de més o menys qualitat. El sistema ecologic ideal per al naluralista és un sistema mEs o menys tancat, aquest és l'exit de l'aquari, 1'Exit del llac, i ho podem simbolitzar fent un quadrat d'aquest tipus (fig. 1). Dintre hi ha totcs aquestes peces que acostumen n manejar els ecblegs: l'herba, la vaca, el gat, la rata, tot aixo que va girant, que va donant voltes. És un sistema material més o menys tancat que va reciclant, i només rep cnergia solar. Aquest sistema molt emprat pels ecolegs, donada la sevn simplicitat, ha estat idealitzat pels ecologistes, que han vist la terra feta de petites unitats individualitzades que reciclaven dintre d'elles. És a dir, cl reciclatge dins d'una hrea petita que només depen de l'aportació de l'energia solar. Pero val a dir que els sistemes en el món són interdepenents i que l'únic sistema tancat seria la Terra en el seu conjunt. Els sistemes són oberts en el quc fa referencia als fluxos d'cnergia i pcr posar exemples més clars podcm consi- derar un bosc o les terres de conreu de les quals es treii alguna cosa. Es a dir, aquest sistema no esta tancat sinó que 6s explotat per algun agent extern. Naturalmcnt aixb s'aturaria, s'arribaria a un mínim, pero hi ha cn tots aquests casos una erosió del sbl que torna a restablir mes o menys aquests elements; en el cas del nitrogen hi pot haver un accés dc nitrogen atmosferic. Comptat i debatut tenim un ecosistema que és sotm& a una explotació. Les característiques d'un sistema explotat d'aquesta manera s6n molt clares ja que el que traiem 6s materia, materia que estava fixa en alguna forma corn a vegetals o corn a animals, i cn certa manera forcein la rapidesa de reconstmcció d'aquest sistema, 6s a dir, s'accelera el cicle dels materials a la vegada que el sistema queda simplificat. L'estructura queda simplificada i aixb es veu especialment en relació al concepte de diversitat, ja que tota acció de l'home sobre la naturalesa, posada d'una manera abstracta es pot considerar corn a equivalent a trcui-e individus d'especies que són rares i posar al seu lloc individus d'especies que ja s6n freqüents. O sigui que tenim alhora una acceleració i una simplificació. Si el tema de la conferencia hagués estat ~ecosistemes sota explotació», m'hagués referit a aixb, possiblement l'explotació també es pot considerar corn una tensió, corn una forca que deforma e1 sistema i aquest reacciona d'alguna manera emmotllant-se a la nova situació. Perb jo em refereixo ara a una altra cosa, i és el següent: hi ha sistemes en els quals rnés aviat s'afegeixen coses per exemple un riu que rep materials venint d'aigües amunt i el riu no hi pot fer res. Hi ha unes comunitats, uns organismes en els trams més alts del riu o en les terres properes que hi van a parar. Un prat quan rep massa quantitat de feins, quan s'engleva amb un excés de bestiar, rep una quantitat d'elements, materials que contenen també energia. Així tcnim, doncs, l'energia solar i aquesta energia en forma química. De manera que quan parlo dl«stress» em refereixo a ecosistemes d'aquest tipus. Els problemes de contaminació, els problemes de pol.lució es refereixen a sistemes que han estat forcats de la manera dita. En la segona part em proposo, doncs, examinar aixb una mica més a fons. Ara ja sabem que hi ha un problema de simplificació de l'estructura i d'acceleració de la taxa de renovament de les diferents estructures. Veurem que és el que passa. Realment els ecblegs quan volen dedicar-se a l'economia potser són tan dolents corn els economistes quan volen dedicar-se a I'ecologia, ho dic perque he vist llibres recents sobre coses d'aquest tipus escrits per personatges molt importants que permeten aquesta conclusió, per aixb em sento autoritzat a anticipar algunes reserves mentals perque tot aixb es podria creure aplicable probablement a sistemes socials. Ací tindríem un sistema explotat (fig. 2) i ací un sistema enfarfegat (fig. 3) amb coses que vénen de fora, coses que no necessita i que no esta adaptat a fer-les circular. Si corn a pura il.lustració, hi volem veure un exemple econbmic, segons les preferencies de cadascú s'hi pot trobar semblanca amb la naturalesa, i amb el que passa quan acoplem diferents sistemes d'aquest tipus (fig. 4). Aixb és ensems un sistema ecolbgic i potser també un sistema econbmic si suposem ací un camp, la naturalesa, i ací una naturalesa fortament humanitzada que explota el sistema i que forca una energia en forma química damunt d'aquest sistema natural. En aquest cas el control és sempre d'on surt la doble sageta. És una relació anhloga a la que hi ha entre els paisos desenvolupats i els paisos sots-desenvolupats. Seguint la doble fletxa flueixen una literatura, aparells que no els fan falta, etc., una serie de coses, o inclús simplement préstecs per endeutar-se. Es una mica corn estem vivint ara nosaltres. Hi ha encara més analogies en relació amb l'economia, i la rnés important és que en aquests sistemes, corn veurem, el siste- nla desenvolupa automhticament uns circuits externs, una mena d'amortidors (figura 5). Hi ha una serie de fenbmens d'economia, que tenen una semblanca molt gran amb aquests circuits periferics com és la devaluació de la moneda, l'atur, etc., en fi, una serie de coses d'aquest tipus que representen alterar unes característiques del funcionament del sistema. Bé, anem, doncs, ara a veure el funcionament d'un ecosistema típic que esta sota stress, i que és el sistema que més ens ha interessat i que més hem estudiat, que és un llac. Un sistema d'aquest tipus (fig. 6) té al sbl organismes del plancton vegetal, aquests organismes en part se sedimenten i en part hi ha organismes que se'ls mengen, o sigui en resum que la materia orghnica es forma dalt i va a parar al fons. 1 al fons aquesta materia orghnica es descomposa i a l'hivern quan l'aigua es barreja, torna a pujar cap amunt. Es un exemple molt bonic d'ecosistema. Seria quasi el sistema ideal : cosa que entra cosa que surt. Estem dintre d'un sistema ideal, tan ideal com pugui ser un sistema sense stress. Que passa amb el sistema (fig. 7) quan hi ha stress? Podem posar aquí una doble sageta, d'aquesta manera, i continuem tenint el sol aqui que mira, a veure quina en faran ara. Aquest sistema rep nodriment en el llac, i veiem ací les dues coses que es diuen eutrofització i pol.lució, que no són evidentment la mateixa cosa, encara que els límits són sempre imprecisos perque es tracta de definicions que tenen més de legals que d'altra cosa. Podríem dir que l'eutrofització és quan entra materia en forma de compostos químics inorghnics, que porten fbsfor, nitrogen, etc., i la pol.lució és quan entra material orghnic, que a mis a rnés porta energia i cau cap al fons. Si hi ha clavegueres que aboquen en un llac o en tot cas també en una costa marina tenim aquest cas, mirem el que passa, el sistema es pertorba, pero a la llarga tendeix a un estat d'equilibri. Ara ens surt per primera vegada la paraula equilibri. L'expressió equilibri biolbgic s'usa moltes vcgades. En realitat tot esta en equilibri, perque tot és fet de coses que s'apuntalen unes a les altres, i que es mantenen en certa situació. Equilibris més o menys mbbils, equilibris que ens agradaran o que no ens agradaran, pero en realitat com que tot és dinhmic rarament s'arriba a l'extrem que una cosa acaba nml7 l'altra cosa, sinó que sempre hi ha uns determinats cicles i unes determinades circulacions. Si aci tenim una producció molt gran es dóna un fenbmen molt curiós. Moltes vegades llegim que hem de vigilar el Mediterrani o les selves tropicals perquk sinó se'ns esgotarh l'oxigen de l'atmosfera. Aixb no és pas veritat, perquk normalment les aigües netes no donen oxigen a I'atmosfera, només Ics aigües brutes donen oxigen a l'atmosfera, i aquel1 és un de tants tbpics que es manegen sense sentit. 1 ara ho veurem bé, perqub si tenim aci una concentració molt gran de materials de plancton, aquest plancton augmenta la tensió d'oxigen prop la superfície on hi ha molt oxigen. Aquest oxigen esta en sobresaturacib, i té l'atmosfera al costat, de manera que se'n va oxigen cap a fora. Un sistema en aquestes condicions dóna oxigen a l'atmosfera. L'altre sistema equilibrat de la (fig. 6) no dóna oxigen cap a fora perqub l'oxigen que produeix és exactament l'oxigen que es consumeix a baix. Tots recordeu la reacció: carbbnic rnés aigua, més energia és igual a materia organica rnés oxigen. Aixb es pot llegir així o es pot llegir cap al cantó contrari, pero la cosa ha dc quadrar, per aixb aquest sistema és bonic; perque aqui dalt la reacció va en aquest sentit i aqui baix predomina In reacció en el sentit contrari. Estem en equilibri. No sobra ni falta oxigen. Igual passa en tot sistema que sigui tancat. Un sistema tancat no dóna oxigen. En el darrer cas (fig. 7) aquest oxigen és necessari per a oxigenar tot aquest material, per respirar-lo, ja que aquest material cau tot igual cap avall. O sigui que aquí .? dalt arriba a mancar oxigen. 1 rnés si hem introduit aquí aigua de claveguera. Els tecnics de l'estudi de les aigües natural~ utilitzen com a mesura molt generalitzada la que se'n diu demanda bioquímica d'oxigen que 6s la quantitat d'oxigen que falta per a oxidar la materia orghnica que hi ha present a l'aigua. De manera que precisament ací aquesta demanda bioquímica d'oxigen es pot estimar d'alguna manera ; generalment es posa en quilograms per dia, quilograms d'oxigen que fan falta per a oxidar la materia orghnica que es vessa. Aleshores l'oxigen que hi havia aquí ja esta esgotat de bon principi. A rnés a rnés no ha pogut entrar oxigen de l'atmosfera, perqut? la sobresaturació a dalt ho priva i la difusió es rhpida vers amunt. De manera que cap a la fondhria tenim una falta gran d'oxigen. Aquest és el problema greu en que es troben les ciutats que estan arran dels llacs. L'aigua del fons que abans era bona i tenia oxigen, després no t6 oxigen, té mal gust, ataca el ferro, ataca el ciment, poden haver-hi més bacteries, etc. Que passa en aquestes situacions? En aquestes situacions passa que part de la materia organica que va vers el fons no es ~ot descomposar i s'integra al sediment. De manera que el sediment d'aquest llac conté ara materia orghnica, és fosc. En el sediment hi ha carbó i fbsfor també. Ací a les capes fondes hi ha tan poc oxigen que d'una manera figurada (els que heu estudiat més aquesta branca sabreu com 6s el problema de manera més exacta) és com si diguéssim que hi ha organismes que treuen oxigen d'allh on poden, i si hi ha nitrat treuen l'oxigen del nitrat i el converteixen en nitrogen, gas que ha d'estar en equilibri amb l'atmosfera. Encara hi ha altres fenbmens: un d'ells és el desenvolupament del plancton que segons en quines condicions es fa, i sempre si I'aigua és rnés o menys calchria, determina una precipitació de fbsfor cap a baix. La cosa essencial és que el sistema sotmes a aquesta mena de stress treu automhticament part dels materials que hi ha en circulació, és un fenomen de regulació que es pot situar dins d'un ampli conjunt de fenbmens físics del mateix tipus. Es pot modelar d'aquesta manera. Deixant de parlar de quantitats d'oxigen, quantitats de nitrogen, quantitats de carboni, quantitats de fbsfor, i parlant d'una manera una mica figurada podríem dir que el sistema procura tornar a les condicions anteriors, en les quals per les característiques general~ de l'aigua, per la quantitat de sol, etcetera, podia reciclar totalment, és a dir, que hi ha un material que se'n va. Si ara suposem que talléssim aquesta entrada de material de fora, evidentment l'any que ve el cicle comencaria amb menys materials en circulació. En comencar amb menys materials en circulació, doncs, e1 material que hauria de retirar seria rnés baix, i es tornaria a una situació anterior. Aixo no s'aconsegueix perque l'home contínuament aboca rnés materials. No és el pitjor posar d'una vegada materials, sinó mantenir aquesta aportació. 1 ara ve a tomb un exemple, que jo el cito moltes vegades perque em sembla que posa en clar alguns problemes d'ecologia, que equival al mateix problema de tractar les malaties o bé de tractar els malalts perb vist en relació a l'ecologia. En alguns casos d'eutrofització s'ha usat una mena de capsa que es posa al fons del llac, s'injecta aire i difonen en forma de bombolles gas o aire, inclús hi ha cases que en fabriquen, jo suposo que aquí no hi haura cap venedor d'aquests aparells. Es clar que aquest recurs pot salvar una situació de dificultat momenthnia, perque oxida tot aquest material i l'aigua pot tornar a ésser bona, pero al mateix temps manté en circulació una quantitat rnés gran de substhncies nutrícies, de manera que l'any que ve ja comencem malament, amb rnés substancies nutrícies, es necesita rnés oxigen; és la cursa a la que ens tenen acostumats tants problemes d'ecologia que no s'acaben de resoldre. El problema invers apareix en 'l'exemple següent: Durant la darrera gran guerra es desvetllh l'interes pels conreus marins. Ara se'n parla molt perb els que van comentar aquests cultius van ésser els dlEscocia. La tecnica consistia a afegir ele- ments nutritius a un bassi més o menys tancat, en una badia, per veure si els peixos creixen rnés de pressa o no. Els peixos creixien realment més de pressa. Si s'afegeix super-fosfat i urea o compostos de nitrogen, el fitoplacton creix de manera considerable. Ara bé, el material que s'afegia a l'aigua no tot es recuperava en la carn dels peixos. S'havia d'afegir contínuament si no el fitoplancton no es multiplicava i els peixos no creixien rnés de pressa. Perb part del material es quedava en el sediment, en forma insoluble. Era també un sistema que estava sota stress, s'hi afegia excés de nutrients que era l'única manera de tenir una resposta acceptable, perque si no el peix creixia molt poc. O sigui que l'addició de fbsfors presenta un problema molt general, si no afegim res ens quedem en els límits primitius pero afegint-n'hi teníem una resposta de rendiments decreixents, de manera que s'havia d'afegir molt per tenir resposta acceptable i era perque una gran part dels materials, eren eliminats d'alguna manera vers el sediment. Es un altre exemple de com els ecosistemes tenen tendencia a funcionar al seii taranni, a la seva manera. Trobar els límits, aquests valors clau, és una de les tasques més complicades de l'ecologia, i quedar per fer molt de camí. Encara podríem precisar el nostre problema fonamental amb dos exemples més. En el mar, malgrat tot el que s'ha dit, l'únic mar que és realment comparable amb aquestes situacions d'stress és el mar Bhltic, la Mediterrhnia encara esta lluny d'arribar-hi. Perb en el mar hi ha zones que es poden qualificar de sota stress o forcades, perb en aquest cas i per una vegada el causant no és l'home. són situacions rnés afortunades com la que es dóna a la costa nord-oest de lJAfrica, i per aixb hi ha tantes disputes sobre aquesta costa, perque hi ha una pujada d'aigua del fons que introdueix una quantitat molt gran de substancies nutrícies a la part superior il.luminada, i aixb condueix a una producció molt gran. Aquesta producció, en aquestes hrees marines on hi ha aquesta injecció de substhcies nutrícies del fons, fa que elles soles representin un tant per cent molt gran de la productivitat marina. S'han fet una serie dlOrganitzacions Internacionals, de projectes internacionals per a I'estudi d'aquestes Arees. Avui en dia el mecanisme és bastant conegut (fig. 8). A mi m'agrada molt el simbol que té el grup d'estudi C.U.E.A., compost per un peix que es nodreix de l'aigua que puja del fons (fig. 9). A través del plancton, és clar. Tenim els mateixos fenomens que veiem en el llac: hi ha sobresaturació i pas d'oxigen a l'atmosfera; hi ha desnitrificació i pas de nitrogeil a l'atmosfera; hi ha precipitació de fbsfor. Totes les fosforites marines, les fosforites de Bucra en són un exemple, fo ren dipositades en el fons d'un mar amb aquestes característiques. Hi ha materia orghnica al fons. Es a dir, els jaciments de certs materials d'hidrocarburs es troben en llocs d'aquests. El problema del petroli 6s rnés aviat un problema d'acumulació posterior, perb allh on hi ha acumulada materia orghnica 6s davall de zones d'aflorament d'aquest tipus. En aquest cas perb, veiem I'actitud de l'home. L'ccologia es maniquea, com dic jo, ja que hi ha coses bones i coses dolentes, hi ha els parhsits que són dolents, els altres animals són bons, etc. L'eutrofització 6s una cosa dolenta, aixb de l'aflorament, és una cosa bona. Sbn exactament els mateixos fenbmens; aci ens interessa treure més peix, allh volem aigua neta. En la contradicció entre la cria del peix i l'aprofitament del llac, ens trobem davant del mateix infantilisme. En terra també hi és aixb i darrerament 6s un tema que m'ha interessat molt i que no es troba gaire als llibres d'ecologia, encara. Vegem una comunitat terrestre, un canip; l'home hi afegeix adobs; no es pot dir que aixo sigui necesshriament excessiu, perque es presenta el mateix fenomen dels rendiments decreixents, de manera que en augmentar la concentració dels adobs cada vegada s'aprofiten menys. Perb si no hi afegim adobs no sortim de la situació inicial. L'ecosistema funciona com a sis- tema sota stress, de manera que ni que produeixi més, els mecanismes d'eliminació no funcionen. En tota l'agricultura hi ha una desnitrificació molt forta, i sempre, i Iii ha una precipitació de fosfor en forma insoluble. Voldria remarcar que, darrerament, els arqueblegs en associació amb els ecblegs, han fet notar que en tots els sbls que han estat sotmesos a les civilitzacions, des de molt temps hi ha una acumulació extraordinaria de fbsfor en un estat particularment insoluble. Inclús hi ha una tecnica que ve explicada en un número de Science d'aquest any (seria fhcil de trobar), útil per a discriminar els dos tipus de fbsfor que es troben en un sol. La proporció d'aquest fbsfor particularment insoluble va creixent arnb l'increment de la influencia humana (per fcms, avui dia per adobs, etc.). La cosa curiosa és que aixb és d'una persistencia extraordinaria. S'ha trobat que terrenys que foren cultivats i després han estat abandonats, durant molt de temps conserven aquestes caracteristiques. Conserven aquest magatzem periferic. Bé, doncs ara estem en coiidicions de veure millor qui: és l'stress, un possible retorn. Posem oxigen, nitrogen, carbó orghnic, i posem fbsfor en forma de fosfat. L'stress produeix una expulsió d'aquest tipus (figs. 10 i 11). Que passa ara si tallem aixb?, situació ben documentada en limnologia i en les zones d'aflorament mari. Si tallem l'aportació externa, l'any següent la situació ja no és identica. L'any següent el llac aquest que teníern aquí (fig. 12), te una mica rnés d'oxigen aquí baix, pero aquest oxigen pot servir pcrque una petita part del carbó s'oxidi i torni a l'aigua. El problema 6s una mica mds complicat, pero hi ha bona evid&ncia que'una part de fosfat torna a l'aigua. Evidentinent entra més oxigen de l'atmosfera i apareixen organismes que fixen nitrogen. Es a dir, els organismes fixadors de nitrogen són de la segona etapa d'aquestes situacions d'stress. En I'aigua són més aviat mala cosa, perquk generalment els que fixen nitrogen són cianofícees que tcnen, amb raó, molt mala fama entre els tecnics de tractaments d'aigües. En aquest capítol hi ha coses molt boniques, i un dels casos celebres de l'ccologia és el llac Washington, prop de Seattle, on es va aconseguir arnb bactant cost eliminar l'entrada d'aigua de claveguera i permetre un retorn vers enrera en el procés d'eutrofització, que hi havia. S'ha vist que el que passa és que ara tenen, cosa que no tenien abans, problemes de cianofícees, i aquests problemes se situen perfectament bé; es deu a que sur fbsfor del fons i aquest fbsfor no esth equilibrat per suficient nitrogen en el cicle en forma de nitrat. De manera que els Únics organismes que tenen sort són els que poden fixar nitrogen atmosferic, que són les cianofícees, i per aixb hi ha cianofícees en aquest cas. De manera que el model d'ecosistema sota stress el podríem esquematitzar així (figura 13). Hi ha una sortida i un possible retorn, i si el sistema és en realitat fluctuant; per exemple, en un sistema d'aflorament hi ha temporades en que l'aflorament és rnés intens, perque el corrent és rnés fort i d'altres en que no és tan intens. La manera més senzilla de representar-ho és com si fossin circuits arnb retorn (fig. 13); en ecologia s'abusa molt dels dibuixos que representen rodes de dents, circuits hidraulics, electrics, etc., en aquest cas podríem inventar un artefacte com a la (fig. 14), és a dir, que el material s'acumula arnb certa pressió a l'exterior del sistema i despres pot tornar, 6s com un amortidor hidraulic, hi ha primer una pressió cap a fora i després torna cap a dintre. Aixb completa la segona part de la xerrada. Ara ve el problema prhctic que esmentava en comentar. Aquest problema practic normalment es presenta sota la pregunta de fins a quin punt podem afegir coses, o sotmetre a un sistema a una pressió exterior, o a un stress (fig. 15). En el cas del llac mesuraríem la tensió, per exemple, com la concentració de P, N, que entren, o el consum bioquímic d'oxigen estimat d'alguna manera. Podríem assenyalar també el tipus de resposta. El que és criticable és suposar que la resposta, qualsevol que sigui (ho podríem comparar a la relació entre el sor011 (fig. 16) i el grau d'inconvenient que causa aquest sor011 a les diverses persones, o a la carrega d'un pont i l'estat d'un pont (fig. 17), cas en el que s'accepta que a mesura que augmenta la carrega, el pont es manté fins que arriba un moment que s'ensorra), és de tipus discontinu corn en els excmples esmentats en els que cs produeix una resposta catastrofica tot d'una. En el cas del sor011 la cosa ja no és tan clara i veiem que en la vida hom arriba a aguantar molt de soroll. Es difícil trobar un límit de resistencia al soroll, o almenys no es prova mai; els decibels són una unitat de tipus logarítmic, pero hi ha un moment que esclata, hi haura un moment en que l'ona de pressió pot acabar amb una persona. Vull dir que moltes vegades en raonaments sobre impactes ecologics i respostes ecolbgiques, es pensa massa en el tipus de resposta discontínua i poc en l'altre tipus. En els ecosistemes on hi ha stress, l'ecologia pot aclarir alguns aspectes quc hem discutit algunes vegades al Departament i en grups de discussió amb enginyers. El qui es dedica .I l'ecologia en situacions corn les esmentades de resposta contínua, moltes vegndes refusa de donar xifres, de dir fins 3 tal, quin número hi posem aquí, o si ha de sortir alguna disposició legal, que hi posem. Jo crec quc aix6 Cs mal íet ; s'ha de donar un valor qualscvol, perqui: cal que tinguem en compte quc si no es dóiia aqucst valor es passara immediatameiit a xifres més altes. Potser de manera mCs precisa, alguns casos, podríem aiegir que la resposta mai no és una cosa linear. Aixb es podria definir pcr un pciidcnt drterminat, i ccrta inclinació del pendent correspon a cada valor. Sovint si féssim la mateixa relació que fan els enginyers respecte d'un pont, faríem propostes prudents perb quc es consideraricn massa cares. Crcc que aquesta discussió no es pot defugir, i sobretot no s'ha de plantejar corn si existís un líniit, un Iímit n partir del qual passa una cosa catastrbfica. La cosa es va aproximant, aproximant ... La veritat és que una fossa skptica, un pou negre, és un sistema biolbgic en un equilibri perfecte. Els ecblegs mai no estan d'acord sobre si els sistemes estan en equilibri o no, o sobre el que és estable, o idees semblants. Per a uns la maxima estabilitat és el bosc tropical, que és un sistema totalment fragil. Per a d'altres, el que és veritablement estable és la fossa septica perquk dia darrera dia s'hi té la mateixa porqueria. Ja no s'hi coneix; pero és un sistema que descomposa una gran quantitat de materia organica. Des del punt de vista de producció de materia, de transformació de materia, 6s un sistema niolt poc eficient que Cs el quc en aqucst cas CS cerca. Realment ara s'haurien dc proposar alguns tipus de relacions que servissin de guia. Es un problema encara difícil d'atacar en aquests momcnts. Es interessant veurc si e11 LIII ecosistcina les entradcs són constants o accelcrades, perquk quan l'entrada Cs alta, perb no accelerada, el sistema pot estar o retornar a una situació d'equilibri detcrminat. Probablemcnt, doncs, una bona referkiicia podria ser l'acceleració de l'entrada. Una altra podria ser l'acccleració de la taxa de renovació, producció/biomassa, mesurar la biomassa corn es vulgui, pcrh tractar de trobar I'acccleració que pugui tenir, és a dir, no sols la taxa de renovació que pot tenir en u11 nioment dcterminat, sin6 corn aixo accelera en cl tcmps. Una altra podria ser l'acccleraci0 o les taxes de pas a sistemes veins: l'atmosfcra o el sediment. Es a dir, l'estat d'utilització d'aquests Ilacos de rccirculació. Cal afegir que tant l'explotació corn l'alimentació forcada condueixen al matcix: un descens de la diversitat. Aixb Cs interessant perque, si tenim dos sistemcs acoblats (fig. 4), el que no sols 6s cxplotat sinó també sota stress, 6s doblement perjudicat des dcl punt de vista d'incidc'ncia damunt del lligani dc les difc- rents especies, damunt de la simplificació d'estructura. Un sistema enriqueix la scva estructura, i I'altre l'empobreix excessivament per dos motius. Em fa l'efecte que en qüestions de rius, de llacs, inclús per judicar el que passa en els afloraments marins, probablement quocients com els suggerits serien bons de comparar d'alguna manera. Aixb serviria per recomanar o definir uns límits apropiats forcosament elastics, a nous impactes o malifetes. Un altre aspecte molt important és el referent a les relacions entre I'aproximació científica que procura tenir un esquema que sigui comprensible, que sigui satisfactori per a la ment, i després l'aproximació practica que vol donar una certa normativa, per les operacsns de cada dia. A vegades perdem una mica de vista que si bé en ecologia tenim una serie de conceptes i fem una serie de relacions, una mica teoriques, no és gaire difícil reflectir-ho en mesures operatives, com el consum bioquímic d'oxigen o procediments que semblen molt de rutina, com era determinar la duresa de l'aigua amb sabó, a coses d'aquest tipus. Es en aquest altre nivel1 on es mou el tecnic, i és interessant trobar els lligams, és a dir, fer que un sistema en certa manera sigui la projecció de l'altre. Cada aproximació, la que en podem dir més científica i la més tecnica (fig. 18), tenen una certa coherencia en elles mateixes, i la relació entre les dues s'estableix més bé a nivcll del conjunt que entre variables particularitzades (fig. 18). NODR~MENT FI TOPLANCTO~~ o ..".L 4 ZI. NO- z..2$+!:!;,, ., :.. . . e(c. --+ HERBA~ $T fig. 1 fig. 2 lncrement en la Resposta lnt ensitat + fig. 15 INTOLERABLE I Sotoll fig. IG 52 Es tat Pont d'un Carga d'un Pont fig. 17