NOT FOR SALE : peel it slowly and see [portafoli]

NOT FOR SALE > Peel it slowly and see 03 _ I’m Xavi (1995) 05 _ Hacia una realidad de aristas punzantes (2019) 09 _ Mis manos (1995) 13 _ Eight References (2019) 15 _ Proyectando con la goma (2014) 17 _ Silence and light (2014) 21 _ Bonjour Bonheur (2015) 25 _ Piso Piloto_300 (2015) 27 _ Meeting Point (2015) 29 _ Terrassa s.XX+1 (2016) 37 _ Dolce Vita Punk Club (2016) 41 _ Solar decathlon 2017 (2017) 43 _ ENAC Pavilion (2017) 45 _ Californication (2017) 49_ 2 houses at Cân Thay (2017) 53 _ Marx et Cocacola (2017) 61 _ Growing Horta (2017) 65 _ Cultura Etsavera de Guerrilla (2018) 67 _ TO, Espai mental (2018) 73 _ TO (2019) 81 _ Metropolis Cinefòrum (2019) 83 _ Starring as Júnior Teacher (2018-19) 89 _ What to sustain (2019) 95 _ @FX_Portafoli (2020) EXPERIENCE Studing: ETSAV Sant Cugat, 2013EPFL Lausanne, 2016-17 Internships: EMBT 9 months Nug arquitectes 3 months Cíclica 3 months Teaching Curs d’introducció ETSAV 2017-18 QP Bases per la tècnica ETSAV 2018-19 QT TAP III ETSAV 2018-19 QP ETSAV 2019-20 QT Building: Two houses at Cân Thay, Vietnam (2017) TO Project for SDE 2019 Ciutat Productiva Exhibition at Inca, Mallorca Managing: Field Hockey Teams Egara 2013-16 Cinefòrum Metropolis SKILLS Languages: Catalan +++ Spanish +++ French ++ English ++ CAD: Bentley Microstation +++ Autodesk Autocad +++ Rhinoceros ++ Google Sketchup ++ Render: Cinema 4D +++ V-Ray Edition: Adobe Photoshop CC +++ Adobe InDesign CC +++ Adobe Illustrator CC +++ Adobe Premiere Pro CC ++ BIM, Calculations and Simulation: Design Builder +++ Excel ++ Grasshopper ++ Revit Other: Drawing +++ Painting +++ Model Building +++ Conceptualisation ++++ DIY +++ Photography ++ *Crossed means it’s a lie, but I’m good at learning 3 I’M XAVI francesc.xavier[email protected] +34 645 989 579 Instagram: @FX_portafoli* *la web desenvolupada per l’assignatura de portafoli correspon a aquesta compta d’Instagram 4 HACIA UNA REALIDAD DE ARISTAS PUNZANTES “y hay barcos que buscan ser mirados para poder [ hundirse tranquilos” (5) Lorca, Federico García (1940) Luna y panorama de los insectos (Poeta en Nueva York) En la performance Rest Energy (1980) Marina Abramovich y Ulay colocaban un arco entre los dos. Mientras Marina sostenía el arco con un una mano Ulay cargaba una flecha. Luego, ambos se inclinaban hacia atrás tensando la cuerda y situando la flecha apuntando directamente al corazón de Marina. Esta imagen representa para mí las siguientes palabras de Judith Butler (2005): «Buscamos protegernos contra el daño del otro, pero si lográsemos levantar un muro contra el daño, nos convertiríamos en inhumanos. En este sentido, cometemos un error cuando tomamos la “auto-conservación” como la esencia de lo humano». La vulnerabilidad para mi es precisamente esa la lucha contra la autoconservación. “¡Yo soy la herida y el cuchillo!” (21) es lo que decía Charles Baudelaire en L’Héautontimorouménos y a mi me sirve como declaración de intenciones. Ya en este punto me veo obligado a advertir a un posible lector ajeno que el rumbo novelesco que va a tomar el texto es de carácter personal y podría parecer ególatra. Aunque espero comprensión, puesto que son palabras que escribo para mí, y no con el propósito de ensalzar lo que soy sino para situarme un poco en este cambio de etapa. El ejercicio de juntar el trabajo de uno para configurar un portafolio es un ejercicio de sinceridad que puede llegar a ser altamente doloroso. Se podría decir que ahora que he llegado al final de mis estudios le puedo dar la razón a Emiliano López, uno de mis profesores en Bases para el proyecto (curso de proyectos en la escuela técnica superior de arquitectura del vallès), el primer año de carrera nos advertía en clase que aprovecharamos ese curso que ese iba a ser nuestro mejor proyecto de toda la carrera. No quiero malentendidos así que seré claro, no estoy diciendo que no haya aprendido nada a lo largo de los cursos, al contrario. Me refiero a que he aprendido tanto que se me han olvidado muchas cosas que parecían esenciales desde la inocencia. En ese curso con Emiliano se nos pedía la entrega de un cuaderno de bitácora que completara la explicación del proyecto. De este rescato esta frase: “Solo quiero que este cuaderno sea leído con la inocencia de un niño para no desvelar el secreto de la magia, y que me recuerde la ilusión y la pasión que merece la arquitectura, por si acaso algún día se me olvida”. De hecho Ilusión y pasión define muy bien el recuerdo que tengo de ese momento en mi memória, un crío pintado a carboncillo unos recortes de papel de plotter que llegaron a los tres metros de largo que Ángel, el de la copistería, me regalaba. Estaba convencido que eso era ser arquitecto. El segundo año de carrera aterrice de golpe en el suelo con Amadeu Santacana. Creo que el hecho de transportar la arquitectura al terreno de lo político requería de un proceso de maduración personal por el que no había pasado nunca. Aún conservaba esa inocencia de haber vivido entre algodones y lejos de las aristas de una realidad punzante. Siempre he admirado el trabajo de Amadeu como docente, creo que hay muchos arquitectos en la escuela pero pocos docentes, y en ese momento me ayudó mucho dándome un impulso para pensar por mi mismo. Incluso acabé trabajando para su estudio en algún momento, aunque creo que no lo acabé de aprovechar por otras circunstancias. Antes que eso ya había trabajado en otros estudios, empecé a trabajar en el estudio EMBT (Enric Miralles y Benedetta Tagliabue) en segundo año de carrera. La experiencia me aportó cosas muy buenas y cosas muy malas. Lo bueno es lo referente al estudio. Tenía un ambiente genial. Me quedo con mucha gente y momentos de esa etapa. Recuerdo con una gran sonrisa las clases de yoga durante las pausas para comer y los cafés de media tarde en el refugi. Pasaba horas cotilleando las estanterías del despacho de Enric, curioseando sus libros y intentando indagar en el personaje que para mi era todo un referente. Las primeras semanas de trabajo estuve en la fundación, organizando y enmarcando dibujos y metiendo en cajas maquetas originales del trabajo de Enric y Benedetta para una exposición. Eso para mi fue 5 todo un regalo. Después empecé a trabajar en el taller de maquetas, descubriendo que si las maquetas que hacía para los cursos de la escuela no eran buenas era porque no les dedicaba el cariño necesario, allí me descubrí una faceta que creía no tener. Tras algunos meses en maquetas pase a trabajar en el despacho para algunos concursos, aprendí a utilizar photoshop y rhinoceros. Yo no sabía mucho de nada, apenas estaba entrando en tercero de carrera, pero aprendía rápido. La última etapa en el estudio la dediqué a pequeños proyectos ejecutivos de reformas de apartamentos y casas, de esos que no se publican . Para mi era la primera experiencia real en el campo de la arquitectura. Por contra, todo lo malo de esta época fue la prepotencia resultante focalizada en la universidad. Entraba en el aula de proyectos flotando y sin tocar al suelo. Creo que me ha costado llegar al punto de no preocuparme por el ego del arquitecto, ahora se, como decía Rosa Rull en sus cursos en relación a Kazuyo Sejima: la humildad se consigue trabajando, y trabajando mucho. Precisamente el Rolex Learning Center de Sanaa era la biblioteca de la escuela politécnica de Lausanne en la que estuve de intercambio un año. Allí me encontré con personalidades como Kersten Geers, Martin Rauch y Jürg Conzett. Aún así, como suele decirse lo mejor de marcharse es sin duda volver, de los contrastes se aprende de verdad. Ver otras maneras de afrontar la práctica profesional me ha permitido ser crítico con lo que se estaba enseñando en la escuela. A veces me asusta que el perfil de arquitecto que sale de esta escuela sea muy parecido. De hecho, asusta que la intención del pròpio edificio de Lluís Nadal sea parecerse morfológicamente a una fábrica, una fábrica de generar arquitectos. Volver me situó en un marco de aprendizaje cuyos límites definía yo mismo. Las aulas pueden llegar a convertirse en espacios de confort, es fácil adivinar que quiere el profesor que entregues para sacar buena nota. De nuevo otro espacio de seguridad entre algodones. Quería aprovechar mi paso por la universidad para enfocarme hacia mis intereses y evitar a su vez ser enfocado. “Creo que sin este punto de irritación, de intransigencia, de odio, no hay aprendizaje.” como decía Josep Quetglas en su artículo Desertad las aulas (1999). Y tras mi experiencia puedo confirmar que a partir de este punto de la carrera, cuando menos fui a clase, es cuando he aprendido más. Huyendo de las aulas acabé alistado al Solar decathlon, y digo alistado para que suene más militar ya que podría considerarse el paso final para ser consagrado como arquitecto de la ETSAV. Sin embargo creo que tuve la suerte de encontrarme con un grupo de gente al que, como a mi, no nos interesaba para nada este tipo de competición. El proyecto TO era una tapadera para la construcción de un espacio de debate sobre cuestiones arquitectónicas, políticas y estèticas ajeno a las aulas. Nos apropiamos de la teórica 6 y la transformamos así como la manera en la que estábamos aprendiendo arquitectura. Fue un proceso de evolución personal e intelectual colectivo. Nos gustaba decir que lo que estábamos haciendo era una construcción intelectual, un espacio físico y mental, algo que sacamos de la obra [SHELTER] (2018) de Lúa Coderch. De ahí tampoco sale un gran proyecto, mas bien sale un cadáver exquisito de lo que fue la propia experiencia vivida por cada persona del equipo. Fue algo maravilloso y sorprendente, como lanzarse a la piscina y que por casualidad hubiera agua (aunque quizás no fue casualidad y fue Martí Obiols llenándola con una manguera) aún así, seguía siendo un espacio seguro. Volví a las clases, però esta vez como profesor júnior. Y realmente es una experiencia enormemente enriquecedora. He aprendido muchísimo, tanto de la falta de prejuicios por parte del alumnado como por recoger algunos comentarios que los profesores lanzaban y antaño desde las sillas se me escapaban. Guardo especial estima al último curso de introducción que dimos con Amadeu y otras compañeras juniors. Acabamos el curso con un viaje a Berlín. Uno de los momentos más emocionantes del viaje fue la deriva que hicimos siguiendo el recorrido del único plano secuencia de la película Victoria (2015) de Sebastian Schipper. Más tarde volví a tener como “alumnos” a “los d’intro” en TAP III junto a Tomeu Ramis y Mariona Benedito. Quiero admitir que yo también tomaba apuntes discretamente en sus clases. La primera diapositiva del curso ya me enganchó, era una imagen del mayo del ‘68 en París con un pie de foto que ponía “Sous le pavés la plage”, ese imaginario revolucionario plasmado en graffitis en las paredes que invitaba a seguir levantando adoquines para crear barricadas y lanzarlos contra los “comités pour la défense de la République”. Esta imagen para mi es muy importante, representa la relación entre una ideología o imaginario y un gesto físico. Algo que escapaba completamente a la mercantilización, eso que tanto buscaban los artistas del movimiento “Fluxus”. Siempre me ha interesado la historia de los vencidos, seguir los Rastros de carmín que diría Greil Marcus y las trazas que configuran las ruïnas de la disidencia. De la relación entre situacionismo y punk creo que se puede aprender mucho sobre arquitectura. Sobre los relatos de Michèle Bernstein que proyectan imágenes vívidas sobre cómo se vivía cotidianamente el urbanismo de la deriva de Debord, o sobre la representación estética en forma de ropa que Vivienne Westwood daba a los gritos de los Sex Pistols desde la boutique que por aquel entonces se llamaba SEX. Desde mi punto de vista lo más parecido, en términos de arquitectura construida, és la obra de Jeremy Till i Sarah Wigglesworth, para mi su casa es sin duda un London calling. De la música creo que se puede aprender mucho entérminos de arquitectura. “Se dice que una de las cosas más impresionantes de la música de Johann Sebastian Bach es su arquitectura.” dice Peter Zumthor en Pensar la arquitectura 6 (2010), y yo creo que Glenn Gould da toda una cla se de intervención en el patrimonio al interpretar la Partita No.2 en Do menor, BWV 826. El trabajo de Pedro G. Romero sobre la iconoclastia y su relación con El mal querer de Rosalía y el Niño de Elche también me parecen lecciones importantes a tener en cuenta sobre cómo tratar el patrimonio, en este caso el flamenco. Sobre la iconoclastia también me interesa el arxivo generado por Instituto Escandinavo del vandalismo comparativo fundado en 1961 por Asger Jorn. Me interesa la arquitectura como herramienta de creación simbólica, y como esta siempre se construye como representación o imagen del poder. Me gustaría encaminar el máster habilitante en la reprogramación simbólica de las ciudades, creo que el próximo semestre voy a asistir de oyente a la asignatura de Josep Maria Garcia-Fuentes que trata el tema del patrimonio desde una perspectiva política. De hecho había convalidado su asignatura por un curso altamente interesante de Jacques Lucan en suiza, pero de todos modos prefiero asistir a las clases como oyente, cuando me tengo que evaluar de un curso no me consigo concentrar en lo importante. Todo este recorrido ha estado acompañado por muchas actividades que se sucedían fuera de las aulas, en casi todas ellas se podía beber algo de alcohol. Sin duda la que más ha calado en mí es el cinefórum. Lo empezaron Clara Rossell i Isabel Vega con gran entusiasmo por traer cultura a la ETSAV y la cosa ha ido creciendo. Una de las sesiones más memorables fue el pase de El Gran Lebowsky (1998) tomando un “white russian” a la vez que el protagonista. En total nueve cócteles que, a lo largo de toda la película, consiguen ponerte en el mismo estado mental que “The Dude”. El último año he estado orgullosamente el encargado de gestionar el cinefórum y puedo decir muy felizmente que cada lunes se genera en la escuela de arquitectura, que en nuestro caso es la única facultad, un espacio de aprendizaje colectivo con personas de arquitectura, pero también de humanidades, filosofía, antropología y bellas artes. De hecho de esta relación ya me han salido algunos proyectos artísticos colectivos. Uno en la escuela Massana y otro es una deriva, algo más guerrillero. Últimamente me he centrado en algunos proyectos artísticos personales que tengo. Agradezco esta sana afición que me viene sobretodo de mi amistad con Jep Sayós y Beto Clotet. El hecho de estar actualmente viviendo con diversas relaciones a distancia (muchas personas importantes para mi han ido a vivir al extranjero) me ha hecho darle vueltas a la idea del Amor y de cómo el lenguaje nos atrapa, he plasmado las reflexiones sobre el tema en diversas cartas de amor escritas a estas personas. Todas las cartas se acompañan de un pequeño “souvenir”, una reacción química que representa en cada caso la relación que tengo con cada persona desde lo puramente fenomenològico. Sin entrar en más detalle, creo que a veces se nos olvida la importancia de cuidar de las redes afectivas que nos sostienen, el proyecto VIDA. A lo largo del texto, y de estos años académicos, me he ido quitando los algodones que me separaban de la realidad, pero aún estoy en espacios demasiado cómodos. El final de la carrera para mi significa la salida definitiva de esta zona de confort. Y creo que ahora que los pinchos tocan mi piel, y dejan marcas sobre ella, es más necesario que nunca ser vulnerable y conservar esa inocencia que me permite curiosear por los rincones entre las aristas de la realidad. Volverse duro significa quedarse atrapado. Toca ser tan sensible como lo fui antaño, siendo consciente que el algodón ya no me protege y que todas esas heridas sobre mi piel son las marcas reales del aprendizaje. Remake de la obra Plank Piece II (1973) de Charles Ray Con este texto me gustaría introducir mi portafolio, nunca desde la cosificación de uno mismo en producto de mercancía a la que habitualmente se ve uno empujado. Sino como un mero divertimento. Creo que mi portafolio es un relato en sí, que no contiene buenos ejemplos de arquitectura pero sí representaciones de ideas y procesos personales en forma de proyectos arquitectónicos académicos. Me atrevo a concluir diciendo que todo es fruto de la divagación, “[...] que soy un imbécil, un loco! No tengo, pues, ni talento, ni capacidad; no soy más que un hombre rico que cuando camina, no hace sino caminar! De modo que no he producido nada.” (1831) como gritaba el maestro Frenhofer entre sollozos al final de la Chef-d’œuvre inconnu de Honoré de Balzac. Aun así, como aparece escrito en alguno de los graffitis del mayo del ‘68: “L’ennui est toujours contre-révolutionnaire” (El aburrimiento es siempre contra-revolucionario). Francesc Xavier Ruiz Safont (2019) 7 HACIA UNA REALIDAD DE ARISTAS PUNZANTES #Treball fi de Grau #Portafoli #ETSAV #2019 # Joan Curos # Miguel Usandizaga Bibliografia i otras referencias: LORCA, Federico García (1940). Luna y panorama de los insectos (Poeta en Nueva York). Catedra. ABRAMOVIĆ, Marina; ULAY (1980) Rest Energy (Performance). Netherlands Media Art Institute. BUTLER, Judith (2005). Giving an Account of Oneself. New York, Fordham University Press. BAUDELAIRE, Charles (1857). L’Héautontimorouménos (Fleurs du Mal). Catedra. QUETGLAS, Josep (1999). Desertad las aulas (Pasado a limpio, II). Pre-Textos de Arquitectura. CODERCH, Lua (2018). [SHELTER]. Video digital monocanal. Sala MULTIVERSO (BBVA) SCHIPPER, Sebastian (2015). Victoria. Alemania. MonkeyBoy / Deutschfilm / Radical Media. MUIÑO, Emilio Santiago (2015) Los situacionistas y Mayo del 68 (Teorías revolucionarias e historia social) SZEEMANN, Harald (1969) When Attitudes Become Form (Bern Kunsthalle) MARCUS, Greil (1999). Rastros de carmin: una historia secreta del siglo XX. Anagrama. BERNSTEIN, Michèle (1960). Todos los caballos del rey. Anagrama. DEBORD, Guy (1958). Théorie de la dérive (# 2 de Internationale Situationniste) ZUMTHOR, Peter (2010). Pensar la arquitectura. GG. STURROCK, Donald (1999). The art of piano. Donald Sturrock. GOULD: Partita n.º 2 en do menor, BWV 826 ROMERO, Pedro G. Archivo F.X. Iconoclastia política anti sacramental en España entre 1845 y 1945 LUCAN, Jacques (2015). Précisions sur un état présent de l’architecture. PPUR. COEN, Joel (1998). The Big Lebowski. Polygram Filmed Entertainment / Working Title Films. RAY, Charles (1973) Plank Piece I-II (2 photographs, black and white, on paper on board) TATE. BALZAC, Honoré de (1831). Chef-d’œuvre inconnu. Le libre de poche. 8 9 #CartaDeMotivació LES MEVES MANS Estimada lectora, m’agradaria presentar-me a través de les meves mans: Durant l’estadi del mirall, entre els 6 i 18 mesos d’edat, reconèixer les pròpies mans és un dels primers passos a l’hora de prendre consciència de l’existència d’una mateixa. Des de llavors, en la fragilitat de la nostra pell queden marcades en cicatrius i durícies les traces de tot el que hem fet. El dia que Sherlock Holmes va conèixer a John Watson a la novel·la d’Arthur Conan Doyle Estudi en escarlata (1887), Holmes va ser capaç d’esbrinar traces de la vida de Watson a partir de l’anàlisi de la seva postura i les durícies de les seves mans. Després de donar-li la mà, Holmes va concloure que Watson havia estat doctor militar i havia servit a l’Afganistan. Aquestes són les meves mans (pàgina següent). Com a arquitecte intento aprendre dels espais físics, contextos socials i situacions que visc. Totes aquestes experiències són ara coneixement que porto amb mi. Tot el que he après està traçat a les meves mans. L’ETSAV m’ha marcat. Sobre la meva pell es veuen les marques reals de l’aprenentatge que ha deixat el meu pas per aquesta escola. Alhora crec que he aconseguit deixar un cert rastre a l’ETSAV. Sobre els murs d’aquesta pengen cartells de moltes activitats en les quals he participat. Les darreres el cinefòrum de l’ETSAV, les conferències del TAP III o els esdeveniments vinculats al Solar decathlon i el projecte TO. Crec que el meu vincle amb l’ETSAV encara no ha acabat, m’agradaria afrontar el màster habilitant amb la cura pel detall que caracteritza la nostra escola. Aquest darrer semestre he estat definint en l’àmbit teòric un marc general sobre intervenció en el patrimoni -que es pot desenvolupar en diversos contextosdins del que m’agradaria treballar amb el projecte de màster. En certa manera, intento escollir el camí vital pensant en el que Holmes diu al mateix llibre fent referència al cervell humà: “L’hàbil treballador, per contra, té molta cura amb tot allò que col·loca a l’àtic del seu cervell. No té una altra cosa que les eines que el poden ajudar amb la seva feina.” Per això, aquest portafoli no és una eina de contractació. És tot allò que m’emporto del meu pas per l’escola d’arquitectura. Aquest portafoli critica l’enunciat, ja que no considero que el resultat dels meus estudis hagi de ser un producte de consum per vendre’m. Aquest portafoli és el conjunt de durícies i ferides que l’aprenentatge ha deixat marcades sobre la meva pell. Espero poder seguir creixent en aquesta escola. Gràcies pel seu temps i consideració. Francesc Xavier Ruiz Safont Gener 2020 PROYECTANDO CON LA GOMA #Bases per al projecte II #ETSAV #2014 # Emiliano_López # Antoni_Pérez_Mañosas # Ignacio_Martínez Text introductori escrit per l’entrega del quadern que recollia els diferents esbossos que al llarg del curs van permetre el desenvolupament de la idea per al projecte realitzat. M’agrada la ingenuïtat de pensar que estava fent d’arquitecte. Les imatges corresponen a les cortines de la sala d’estar i a una maqueta de treball. En veure aquesta imatge em vaig adonar que la llum difusa que buscava a l’interior amb pantalles de formigó la podia aconseguir amb teles i vaig canviar radicalment el projecte, vaig esborrar les línies i vaig deixar l’atmosfera. 16 17 La construcció d’una nova biblioteca de barri a Mira-Sol, Sant Cugat, és l’excusa per reflexionar sobre els conceptes Llum i Silenci als que fa referència Louis Kahn. La llum és la que atorga presencia. El silenci és la voluntat de ser, d’existir. Els llibres es conserven en una penombra, un silenci, inspirada en la bellesa de la qual Junichiro Tanizaki parla a L’elogi de l’ombra. La voluntat de ser, d’existir, de totes les paraules que impregnen de tinta la cel·lulosa dels llibres s’expressa en la voluntat d’arribar a la sala de lectura superior, un espai banyat en la llum. La biblioteca es situa en un bosc. Un espai no antròpic que canvia constantment d’estat. La implantació de l’edifici intenta ser mimètica al context i fugir de formes arquitectzades. Uns camins sorgeixen seguint els mínims pendents amb una lleugera modificació de l’estrat actual per a fer-lo accessible. La biblioteca s’aixeca sobre uns troncs d’arbre permetent la circulació del parc per sota d’aquesta. L’embolcall de l’edifici és una cortina que atrapa una llum uniforme a l’interior. L’edifici agafa la forma del bosc, la del vent. #library #forest #curtains #wind #silence #light #books SILENCE AND LIGHT 18 Maqueta de treball Atmosfera. Procés de projecte Dibuix a carbonet. Paisatge imaginat. L. Kahn amb un carbonet a les mans Seqüència de: My Architect, a son’s journey, Nathaniel Kahn. Junichirō Tanizaki Elogi de l’ombra (1977) Louis Kahn Silence and light (1969) “I, finalment, a l’interior de l’habitació, els shòji (portes corredisses de fusta) no deixen entrar més que un reflex tamisat de la llum que projecta el jardí. Ara bé, precisament aquesta llum indirecta i difusa és l’element essencial de la bellesa de les nostres residències.” “Silence is not very, very quiet. It is something which you may say is lightless; darkless. These are all invented words: dark-less - there is no such word. But why not? Lightless, darkless. Desire to be. To express.” 19 Maqueta de treball Vent. Maqueta de treball Moviment de les cortines Planta edifici El edifici té la forma del bosc, la forma del vent. 20 Aquest era un curs de primer any de carrera. Segurament és el projecte que agafa un enfoc més personal i poètic. Així i tot ja és un projecte força conceptual, aquesta conceptualització crec que defineix la major part dels projectes realitzats al llarg de la carrera. El projecte es va desenvolupar bàsicament a partir de grans dibuixos atmosfèrics a carbonet que arriben als 3 m de llarg i el treball en maqueta. Va ser un dels primers projectes de la carrera i era tota una declaració d’intencions, jo ho volia passar bé fent aquesta feina. SILENCE AND LIGHT #Bases per al projecte II #ETSAV #2014 # Emiliano_López # Antoni_Pérez_Mañosas # Ignacio_Martínez El projecte es contextualitza l’any 2015, 4 anys després del 15-M, abans de la inauguració de l’exposició Piso Piloto al CCCB. El taller agafa una temàtica conjunta amb diferents tallers de projectes de diferents escoles d’arquitectura per tal d’exposar tots els treballs d’estudiants en un espai a l’exposició. La temàtica és l’accés a l’habitatge. La proposta triangula la creació d’habitatge d’emergència per a desnonats, l’obsolescència dels panells publicitaris vinculats a la xarxa infraestructural de mobilitat de la AMB i la falta d’espai verd permeable, en els municipis industrialitzats de la perifèria de Barcelona. L’emplaçament és un turó, a Montcada i Reixac, que actualment està coronat per grans panells de publicitat al costat de l’encreuament de les vies de tren, la C-17 i la C-33. Els panells publicitaris són un model obsolet per a les empreses creatives, actualment la imatge de marca es genera a través d’accions. La proposta es basa a transformar aquestes accions en ajudes públiques. Els panells publicitaris es colonitzen i es transforma el turó en un parc urbà. 21 #HabitatgedEmergència #Infraestructures #Billboard #PAH @ clararomagomez @ san.nelis BONJOUR BONHEUR 22 Paisatge En relació a les infraestructures de mobilitat es situen prominents en el paisatge els panells publicitàris. Secció Secció del bloc de vivendes. Els serveis són compartits. La façana és un gran anunci cap a l’autopista. Concepte El cartell és un format obsolet en la publicitat, les companyies volen visibilitat a partir de generar una imatge de consciència social. El cartell esdevé una oportunitat 23 Maqueta habitatge Box in box dins d’un hivernacle. 24 El curs comença amb la construcció d’un habitatge d’emergència al pati del CCCB, una acció que permet agafar embranzida i motivació. A partir d’allà el projecte es desenvolupa principalment treballant en grans maquetes, una era un joc perspectiu que va arribar a ocupar una plaça de pàrquing de la universitat. El curs conclou també amb gran energia en un acte al CCCB on es va presentar a partir d’un vídeo que vaig realitzar jo mostrant la feina de totes les companyes que hi havien participat i amb l’exposició dels treballs a l’exposició Piso Piloto comissariada per Guillen Augé, Josep Bohigas, David Bravo, Àlex Giménez, Nydia Gutiérrez i Anna Vergés. BONJOUR BONHEUR #TAP IV #ETSAV #2015 # Amadeu_Santacana # Josep_Ricart # Lluís_Jubert # Enric_Batlle 25 El suport que ha d’acollir les 300 propostes d’estudiants a l’exposició Piso Piloto es porta a concurs entre els participants. L’encàrrec és l’exposició dels diferents treballs en un espai de 3x3x3m. La proposta es basa a construir l’espai a partir de 300 llibrets que corresponen a l’entrega de cada estudiant. L’exposició també hi trobem una pantalla mostrant el vídeo que es va realitzar agrupant totes les propostes. El suport és una estructura fina d’OSB, aguantada sobre 4 taulers de 50cm en forma d’esvàstica que queda amagada per la finor del cantell vers la perspectiva i pels llibrets. El disseny sorgeix de l’optimització de material a partir de 3 taulers de 250x125cm. La construcció del disseny es realitza amb l’ajut de diferents estudiants de cursos més avançats. Finalment la caixa és una de les més vistoses de l’exposició i la seva imatge va ser escollida per a representar l’article que parla de Pis Pilot a la web del CCCB. L’èxit de la proposta queda demostrat pel seu trasllat posterior a la Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola, i pel seu muntatge final a l’ETSAV. #Exhibition #CCCB #ComfederacióDeTallersDeProjectes # Emil_Dwoeshak # Paraskevi_Maraveli @ albertmateu.1995 @ irene.pecharoman @ nanaponpont @ clararomagomez @ gemma_salinas @ san.nelis PISO PILOTO_300 32 Sala i Badrines La parcel·la era una illa tancada amb un gran buit interior. L’entorn és tipològicament molt divers. Secció per l’escola Sala i Badrines Relació entre les naus. #EstudiÀmbit 33 Estudi Clima Estudi climàtic sobre l’ambit. Es modifiquen lleugerament les temperatures anuals segons les condicions del lloc. Estudi Clima Terrassa Temperatures generals al llarg de l’any a Terrassa. Concepte intervenció La intervenció es basa en aprofitar al màxim les condicions que genera el construit i fer un projecte d’apropiació de baix cost modificant només allò que cal. Secció pel pati de l’escola La relació amb el parc de Vall Paradís. 34 Encreuament La sala i badrines és un punt d’encreuament entre un eix horitzontal de circulació que correspòn al principal carrer comercial del barri i un eix vertical que porta fins al centre a través de diferents vapors antics. #PropostaÀmbit 35 Axonometria general Organització final de l’espai. Secció Transversal Diferents tipus d’habitatge i l’escola sala i badrines. 36 El Tap 6 és un dels projectes més transescalars de la carrera. Parteix d’una visió global de la ciutat amb la perspectiva d’una problemàtica global, en aquest cas el tractament del patrimoni. Es segueix treballant a nivell de barri, proposant un plà estratègic. i es conclou en un ambit molt més concret treballant l’habitatge a una escala 1:100. El projecte té molta part d’analisi ja que en gran part es tractava de posar en valor el que ja existia al pròpi lloc. El voler arribar al mateix detall a totes les escales i la falta de maduresa ens va fer prendre algunes decisions de manera precipitada. Tot i això, vista la complexitat del projecte i tota la feina realitzada, i la qualitat gràfica d’uns dibuixos de tercer de carrera, crec que cal posar en valor la feina realitzada. TERRASSA S.XX + 1 #TAPVI #ETSAV #2016 # Enric_Massip # Xavi_Matilla # Manuel_Sánchez 37 El “Dolce vita club” era l’equivalent al CBGB de Nova York a Lausanne. Un espai autogestionat dedicat a acollir esdeveniments de l’escena punk amb un logo dissenyat per Keith Haring, que sovint hi passava estones. El club havia arribat a acollir grups de la talla de Red Hot Chili Peppers en un espai molt reduït. Després del seu tancament per problemes amb la policia, el club va restar en estat d’abandonament. Sent l’excusa per a desenvolupar tecnologia de prefabricació amb terra premsada, el projecte construeix un espai per a la creació musical que pot acollir alhora tota mena d’esdeveniments d’oci nocturn. La relació entre l’activitat del dia i de la nit és l’intercanvi metabòlic de l’energia emmagatzemada en la massa de l’edifici. La calor generada per la festa nocturna climatitza l’espai durant el dia. La materialitat de la terra s’utilitza per a la construcció estètica d’uns murs que s’erosionen i que esborren les pintades, inspirada en les parets del CBGB plenes de pintades i enganxines mig arrancades. Un auditori exterior en planta baixa relaciona la ciutat amb el bosc. #rammedearth #aesthetic #ecology #OMFUG DOLCE VITA PUNK CLUB 38 Planta de servei Estructura i serveis Planta de una de les sales Sala del club i espais d’assaig 39 Secció costructiva Sistema constructiu i serveis. Secció El espai públic, espais de concert i plantes servidores. Alçat Construcció màssica de terra premsada. Maqueta Espais de serveis. Sex Pistols God Save the Queen (Never Mind The Bollocks, 1977) Greil Marcus “No future. No future. No future for you. No future. No future. No future for me. No future. No future. No future for you.” “Punk to me was a form of free speech. It was a moment when suddenly all kinds of strange voices that no reasonable person could ever have expected to hear in public were being heard all over the place.” 40 L’enunciat d’aquest curs era una mica confós. Calia desenvolupar una tecnologia de prefabricació amb terra premsada per actuar sobre uns dels 4 llocs al mateix Lausanne. La prefabricació amb terra premsada pot resultar contradictòria amb uns projectes que sobretot es basaven a actuar sobre preexistències locals. La manera d’abordar l’arquitectura a suïssa també dista molt de tot el que coneixia i em va costar encaixar al principi. En tot cas, la complexitat del projecte i el professorat que comptava amb la participació de grans experts en construcció amb terra com Martin Rauch i Roger Boltshauser va fer que d’aquest curs en tregues un gran aprenentatge. DOLCE VITA PUNK CLUB #MA1 #EPFL #2016 # Roger_Boltshauser feat. # Martin_Rauch and # Jürg_Conzett 41 Participació de manera tangencial en el projecte Swiss Living Challenge a través d’un curs que desenvolupava opcions alternatives de disseny testades a partir de simulacions utilitzant el software de Design Builder. Les simulacions tenien en consideració els diferents escenaris climàtics (Colorado i Friburg) i es considerava una posada en marxa anual. Per al disseny es partia de la proposta ja desenvolupada i es consideraven les condicions de temperatura, humitat i energia grisa incorporada en la construcció com a variables. L’estratègia climàtica era un “box in box” que configurava una pell captadora, no estanca, més permeable i una pell aïllada que incorporava els serveis a l’interior. El sistema constructiu es basa en un sistema CLT prefabricat tallat a control numèric i un sistema d’unions basat en encaixos geomètrics sense caragols. La nostra proposta afegia estabilitat tèrmica en forma d’inèrcia a la pell captadora, per tal de reduir el salt tèrmic respecte l’espai interior. Aquesta inèrcia tenia també un efecte higroscòpic per regular la humitat. #Solardecathlon2017 #designbuilder #Swisslivingchallenge @ _jananaas # Patricia_Zundritsch SOLAR DECATHLON 2017 48 El curs s’emplaçava a Silverlake, Califòrnia, dialogant amb el que varen ser les Case Study Houses en el seu moment proposava la construcció d’habitatge al costat dels apartaments Bubeshko de Schindler. Vaig afrontar el curs amb la idea de crear un imaginari, com havien fet les Case Study Houses, una nova Californication. La pròpia construcció s’emplaça donant l’esquena a l’arquitectura de la bubeshko però obrint-se al pati, ja que era l’espai col·lectiu de la comunitat. L’anècdota d’aquest curs va ser sens dubte l’entrega final, vaig aconseguir trencar la formalitat dels cursos suïssos. Tothom anava vestit de gal·la per a la presentació final, i a mi em van deixar presentar l’últim just abans del pica-pica. Un dels meus professors va proposar prendre alguna de les cerveses de la taula abans de corregir-me. L’altre va dir que potser necessitava un còctel. Una de les convidades reclamava un “joint” abans de començar. Em vaig prendre com tota una victòria transformar el que se suposava que havia de ser una crítica final de màster a suïssa en una altra cosa, el meu projecte també anava d’això. A part de les bromes, estic content pel resultat del curs i el reconeixement que em varen donar els mateixos professors CALIFORNICATION #MA2 #EPFL #2017 # Frank_Escher # Ravi_GuneWardena 49 Construcció de dues cases al Vietnam. En aquest tipus de projectes de cooperació sempre és complicat definir el paper que ha de tenir un. Crec que no es tracta de salvar a ningú, ni tan sols de millorar el seu entorn -dic el de millorar el seu entorn perquè sembla que habitualment s’entengui la manera occidental de viure com a millor-. Fins i tot en el seu imaginari tenen una imatge del progrés definida per societats occidentals i tendeixen a preferir tot allò que representa aquest progrés a definir el seu propi desenvolupament. Això es visibilitza, per exemple, en l’ús de tècniques constructives de fàbrica i formigó per sobre de l’ús de materials locals de la tradició constructiva pròpia. Crec, per tant, que per mi es tractava simplement d’agafar perspectiva, deixar-se captivar per les actituds tan diferents que tenien en vers de la vida i de la construcció d’aquesta. I d’emportar-me’n tot el que pogués per qüestionar la manera en què vivia. El voluntariat serveix per reconèixer els fils invisibles que construeixen el món, reconèixer els privilegis, i veure els efectes del colonialisme de primera mà. 2 HOUSES AT CÂN THAY #voluntarywork #cooperation #masonry 50 A l’obra En Nam (cap d’obra) i els seus operaris. A l’obra Amb en Pol. 51 A l’obra El propietàri d’una de les cases. 52 La construcció des de el punt de vista del paleta i els standards vietnamites trenquen els esquemes de tot allò que he aprés a la carrera. Sempre havia pensat que calia controlar amb precisió la quantitat d’aigua que s’aboca al formigó, però, quan estàs construïnt a Vietnam sota una pluja monzònica i els obrers et demanen que remenis el ciment i la graba, que l’aigua ja cau del cel, deixes de pensar com un arquitecte. No crec que la obra no sigui un espai per a la precisió, en tot cas, crec que l’experiència serveix precisament per posar en valor la precisió a l’obra i l’artesania en l’ofici de paleta. 2 HOUSES AT CÂN THAY #Vietnam #2017 53 El projecte s’emmarca en la problemàtica generada després de la resolució d’un concurs públic de l’ajuntament on diferents cooperatives d’habitatge competien per tal d’aconseguir un dels 7 solars portats a concurs. Aquesta competició deixa orfes a diverses d’aquestes cooperatives que segueixen buscant un emplaçament per al seu projecte. Partint d’una de les ciutats invisibles de Calvino,Eutropia, es desenvolupa un projecte d’habitatge col·lectiu que caricaturitza diverses visions sobre el compartir i crea un context heterotòpic on l’usuari performa i aprèn noves formes de viure. La metodologia seguida és el mètode paranoic crític surrealista per tal de generar relacions no previstes que afegeixin complexitat al projecte. A l’espai públic es construeixen unes piscines en relació al riu, algo hedonista, que es nodreix de les pròpies aigües residuals de l’edifici. La neteja d’aquestes es realitza a partir de fauna i flora, i alguns processos mecànics. Les basses del procés de neteja irriguen els horts de l’autoproducció. El concepte es porta a la definició detallada dels elements constructius. MARX ET COCACOLA #CefilmpourraitsappelerLesEnfantsdeMarxetdeCocaCola @ galaalias @ jaliartv #antonia_prohammer 54 Eutropia Italo Calvino, Las ciudades invisibles (1972) 55 Concepte Heterotòpia: Ciutats dins de ciutats, les caricatures del compartir i les piscines col·lectives. 56 La vida líquida Zygmunt Bauman. La vida líquida (2005) Secció fugada Esquema de funcionament dels sistemes dels blocs. La vida líquida Zygmunt Bauman. La vida líquida (2005) 57 Rizoma Gilles Deleuze, Félix Guattari. Mil Mesetas (1972) Funcionamiento en Red Las Conexiones Ocultas. Fritjof Capra (2002) 64 El curs s’aborda com si es tractés de la construcció d’un relat. La proposta resultant acaba sent molt metafòrica i la durada del curs tampoc permet explorar-ne en profunditat les possibilitats. En tot cas el resultat, més enllà dels plànols urbans que analitzen el context i expliquen la proposta m’he volgut centrar a ensenyar el text, el relat, que per mi era el més interessant de projectar un parc que ja no es basa en l’espai verd sinó en tot allò que ho complementa en l’àmbit ecològic i relaciona els nostres hàbitats urbans als fluxos metabòlics. GROWING HORTA #URBANISTICA IV #ETSAV #2018 # Carles_Llop # Catalina_Salvà 65 CULTURA ETSAVERA DE GUERRILLA CULTURA ETSAVERA DE GUERRILLA #ETSAV #2018 En reiterades ocasions m’ha interesat proposar i donar suport a noves iniciatives per a la difusió cultural dins de l’universitat. Vaig formar part del col·lectiu Rusc, del @teatretsav i de Col·lapse Cultura. Però tot han estat iniciatives, que vista la presió acadèmica, han acabat desapareixent. El text intenta ser una reflexió sobre perquè desapareixen aquestes activitats i donar suport al cinefòrum que portava la Clara Rosell i que estava desapareixent. 66 67 “They walk. They look at the trunk of a redwood tree covered with historical dates. She pronounces an English name he doesn’t understand. As in a dream, he shows her a point beyond the tree, hears himself say: “This is where I come from ..” Chris Marker La Jeté (1962) (2018) Aquest text explica com s’asoleix un estadi nihilista degut a les contradiccions entre el discursos i com actuem com a societat a l’hora d’afrontar la problemàtica ecològica. Per tal de combatre aquesta incertesa, s’introdueix el projecte TO com a espai de debat i reflexió que permet un desenvolupament personal crític per tal d’ afrontar una problemàtica actual que requereix posicionament un polític. En el cas de La Jetée (Chris Marker, 1962) trobem un espai mental construit al voltant d’un espai físic. Si entenem que el tronc seccionat d’una sequoia és una representació del temps viscut per l’arbre milenari, quan el dit del personatge surt de l’espai físic per asenyalar un punt de fora del tronc, fa entendre a l’espectador que ve del futur. En el cas del projecte TO, una construcció física en forma de prototip crea un espai de debat sobre els hàbits que configuren la nostra cultura. I la relació d’aquests amb els fluxes metabòlics. Des de l’equip TO volem adoptar un punt de vista crític sobre la sostenibilitat, i és per això, que entenent la complexitat del terme “Sostenible”, el primer que ens preguntem és: Què és el que cal sostenir? 1. Creixement infinit. El model de desenvolupament present en l’actualitat és plantejat com un model de creixement infinit., un model que es basa en un consum creixent de recursos sense tenir en compte la procedència o impacte d’aquests sobre el medi, i en l’ ús dels recursos “ilimitats” sense tenir en ment la caducitat dels productes que esdevenen ràpidament residus. “La vida a una socitat moderna líquida no pot aturarse. T’has de modernitzar-és a dir: desprendre’s, día sí, día també, d’atributs que ja han superat la seva data de caducitat i desosar desballestar (o desfer-se de) les identitats actualment acoblades (o de les que estem revestits)- o morir.” Zygmun Bauman - La vida líquida (2006) L’acceleració del creixement econòmic té alhora un efecte directe sobre les vides de les persones. Bauman retrata a aquesta societat basada en el consum amb el concepte de modernidad líquida. També s’aprecia en aquest model social com aquesta acceleració converteix les relacions personals i les identitats dels individus en algo fluctuant (com mercaderies) i que s’actualitza com si del software d’un aparell es tractés, un no es pot quedar amb la versió antiga. Aquest fenòmen es coneix com a reïficació. Les relacions personals passen a ser peces d’una gran màquina, un sistema basat en consumir i llençar, una màquina de generació de residus (materials i humans). La condició humana s’estratifica en classes basades en el tenir (o el semblar) i el imaginari col·lectiu basa en aquest fet la única forma de reconeixement de l’estatus social. En un planeta finit, on occident és “el centre del món” i la història deriva d’un passat colonialista, el model de creixement infinit és una il·lusió basada en que l’agent consumidor pugui seguir consumint sense ser conscient de que els seus actes tenen algunes consequències que el puguin fer “sentir culpable” per consumir. Durant la cimera internacional del 1992 és parlava del desenvolupament sostenible, que és politicament menys perillós que parlar d’on són els límits de creixement. “La contaminació està de moda avuí día, exactament de la mateixa manera que la revolució: s’ apodera de tota la vida de la societat, i es representa ilusoriament a l’espectàcle.” Guy Debord - El planeta malalt (1971) Aquesta visió política sobre el desenvolupament sostenible intenta harmonitzar la sostenibilitat ambiental amb l’econòmica, entenent aquesta com a una activitat financera rentable. El producte verd passa a ser més rentable ja que redueix la càrrega en la consciència del consumidor i per tant aquest tipus de marketing és una obligació. Al 2009 McDonald’s canvia el color corporatiu de vermell a verd cosa equivalent a la creació del ministeris de medi ambient que basen la seva tasca en promoure aquest “desenvolupament sostenible”. Naredo diu que en el moment que el sistema socioeTO, ESPAI MENTAL 68 conòmic és un tabú, tot el que té a veure amb lo ambiental esdevé un mantra cosmètic que no té cap mena d’efecte social. “Simplificant molt, tres camps d’actuació marcaran el nostre futur: necesitem una altre relació amb la natura, un nou sistema d’intercanvi d’energía i materials que sigui sostenible i basat en recursos renovables; però això tindrà un curt recorregut si no ve acompanyat per un model socioeconòmic diferent pera deixar de viure a societats tan desiguals i que necesitin creixer per funcionar” Emilio Santiago Muiño - Jornades sobre economía social Albacete (2017) 2. Canvi Climàtic. Els cicles metabòlics del planeta s’han vist afectats per l’acció humana. Marx ho definia com “El trencament irreparable al procés interdependent del metabolisme social”, més tard es va crear el terme d’esquerda metabòlica, que fa referència precisament a aquest trencament que produeix l’home sobre la capacitat autorreguladora de la natura mitjançant la seva activitat o treball. Aquest fet succeeix sobretot a partir de la revolució industrial quan els avenços en la tècnica permeten l’extracció de recursos atrapats a la litosfera durant milions d’anys. Aquests recursos provenen molts cops de l’antiga biosfera i que per tant són mostres de carboni atemporals que al ser alliberades en forma de petroli i després de la seva combustió genera quantitats de CO2 que la biosfera actual no és capaç d’absorbir. La acumulació de CO2 a l’atmosfera genera una capa de carboni en suspensió sobre la terra que s’escalfa degut a la radiació solar rebotada en forma de raigs infraroigs generant el que coneixem com a efecte hivernacle, que té com a principal efecte l’escalfament global del planeta. L’escalfament produeix un canvi climàtic que modifica les condicions basiques de certs ecosistemes i que impedeix la supervivència de certes espècies. La visió d’un futuro incert degut al canvi climátic ha derivat a la creació d’imágenes diverses a la cultura popular. Un plantejament distòpic domina la cultura cotidiana dels últims anys. El panorama crític que ens presenta la realitat ens ofereix camins i visions de futur on l’impacte del ésser humà genera un món inhabitable. “Així, hem arribat a acceptar, com un dogma, la irreversibilitat de la catàstrofe. Per això, més enllà de la modernitat que va disenyar un futuro per tots, i de la posmodernitat, que va celebrar un present inagotable per cadascun de nosaltres, la nostra època és la de la condició pòstuma: sobrevivim, uns contra els altres, en un temps que només resta. ¿I si ens atrevem a pensar, de nou, la relació entre el saber i l’emancipació? Semblen paraules gastades i ingenues. Però precisament aquest és l’efecte desmovilizador que el poder persegueix: ridiculitzar la nostra capacitat per educarnos a nosaltres mateixos per construir, junts, un món més habitable i més just. Se’ns oferèixen tot tipus de gadgets per la salvació: tecnología i discursos a la carta. Líders i banderes. Sigles. Bombes. Se’ns embarca en projectes d’inteligencia delegada, en els quals per fí podrem ser tant estúpids com els humanos que hem demostrat éser, perque el món i els seus dirigents seràn inteligents per nosaltres. Un món smart per uns habitants irremeiablement idiotes.” Marina Garcés - Nova Ilustració radical (2017) 3. Escena Apocalíptica. Al 1868 John Stuart Mill defineix per primera vegada la distòpia d’aquesta manera: «(...) representació imaginaria d’una societat futura amb característiques negatives que són causants d’alienació moral». “Una revolució fracasada es converteix en espectacle” i m’aventuraria a dir que actualment és aquest “espectacle” l’opi de les masses. Lo distòpic com a entreteniment sorgeix per primera vegada amb Un món feliç de Aldous Huxley i es consolida amb 1984 de George Orwell i Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. És precisament el fetitxisme cap a aquest entreteniment distòpic el que culmina en aquesta alienació moral i una especie d’acceptació cínica de la realitat. Un nihilisme que fa caure al poc previst a l’acceptació del mantra cosmètic del solucionisme proposat per part de la classe dirigent i que, per altre banda, el convida a ser espectador i a deixar-se fascinar per l’estètica de l’apocalipsis. És exactament aquesta postura la que critíca Marina Garcés en el seu llibre la nova il·lustració radical, proposant al espectador de repensar-se. Retrata el model de vida actual com una espera constant a un final que ja es aquí (definint aquesta condició postuma de la societat) i rescata els valors de la ilustració per tal de redireccionar aquest pensament cap al pensament de que el que cal evidenciar és un final d’etapa. Proposa combatre la credulitat i substituïr l’autorefencialitat postmoderna per l’autoexigència. “...la meva formula paradoxal és: l’ecologia és l’amenaça més gran, però per enfrontar-nos-hi adecuadament, cal desfer-se de la concepció de natura, entenent la natura en el seu sentit ideològic, la natura com a sistema equilibrat i desenvolupament harmonic. Ens hauriem de tornar més artificials.” Slavoj Žižek - Ecology as religion (15 feb. 2010) 4. Ecologia religiosa. La concepció apocalíptica sobre la problemàtica ecològica té una tendencia a caure en la idea de natura com a element equilibrat que l’acció humana perturba. És en aquest punt on la concepció holística del món, basada en el metabolisme natural, deixa de ser una eina per reinventar la relació de l’home amb el seu entorn i comença a ser un dogma. Aquesta visió sobre una “mare natura” perturbada per la humanitat d’alguna manera tendeix, com en el cas d’altres religions per a Nietsche, a negar la propia humanitat. 69 Žižek adverteix que hem de recordar la natura és un seguit de catàstrofes (tot el petròli que utilitzem actualment s’ha generat degut a catàstrofes que van succeir fa milions d’anys) i que entenent que l’home forma part d’aquesta natura totes les catàstrofes produides per l’home són part d’aquesta natura desequilibrada. La idealització de la natura és resultat de la falta de respostes, al igual que una religió. D’aquesta ideologia seria fàcil intentar justificar que el sentit de la humanitat és retornar a la natura, a l’equilibri holístic, a l’animal inteligent que ja no pensa perque ha trobat una veritat. Tot i així, és de la violació de la “mare natura” que l’homo sapiens sapiens ha estat capaç de sobreviure, sinó ja s’hauria extingit anys enrere. Aquest acte de “guanyar” temps de supervivència tampoc té gaire més sentit que un instint bàsic que ens permet allargar la lluita constant per intentar entendre i desenvolupar la nostra inteligència com a tal. Acceptar el model de vida actual com a bo per a sostenir-lo no és més que una negació del cas excepcional que suposa l’aparició de la humanitat. “El Antropocè no vol dir la centralitat del ‘antropos’. No és un antropocentrisme. No és la figura del reemplaçament de Déu i Deessa amb l’Home prenent el control del món amb la Raó. És una cosa diferent. El que marca aquest gir, la ruptura a un altre tipus de temps, és que la terra no es marca per la interacció humana, sinó pels efectes no intencionats de la tasca humana col·lectiva. L’Antropocè és la figura per a una sèrie de fissures metabòliques que desestabilitzen el món - de la qual el canvi climàtic és només una - com a efectes subconscients i no intencionats, un tipus de destinació latent.” McKenzie Wark És per auesta raó que Žižek clama que la principal idea que cal trencar per a tractar la crisis ecològica actual és la idea de natura. Fa una crida a ser més artificials, a seguir el fil conductor natural dels esdeveniments, a no deixar-nos perdre en el romanticisme de societats orgàniques antigues ni el l’idealització de la mare natura que ve a ser una forma reinventada del Déu Cristià. La crida a afrontar el conflicte que suposa el repte ecològic i a ser el més humans (lo més artificial) possible. L’home és una de les catàstrofes naturals i la natura és un sense sentit. Un no saber quines coses no saps. La lluita de l’home no és per acomodar-se en respostes. 5. Dissonància cognitiva. La dissonància cognitiva és el estat de tensió desagradable que es produeix quan un individu mante dues cognicions o certeses (idees, actituts, creencies, opinions) psicològicament incompatibles. Aquest factor provoca que una persona altament compromesa amb una creencia alteri la seva percepció del món objectiu per a reduïr la dissonància. “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc d’altres” Groucho Marx Estimar lo inevitable, com si del sindrome d’estocolm es tractés, aquelles situacions que ens generen impotència i que creiem que no podrem revertir ens fan adoptar noves postures per a acceptar la nova realitat. En aquest sentit, tot i ser debots creients de la idea de natura, la impotència a fer front a una crísis global ens porta a “pecar”. Les ciutats on vivim, l’entorn on hem crescut, els habits que hem adoptat, com ens hem informat, etc; Tots són condicionants (construccions ideològiques) que propicien aquesta dissonància cognitiva. Tenim tant interioritzada la nostra manera de viure i seguim sent igual de capaços de gaudir de l’entorn natural que no visualitzem cap problema. Ens preocupa el fet de no ser capaços de revertir les situacions, a llarda durada, a les quals ens enf rontem i però acceptem no ser absolutament coherents amb els nostres actes per tal de reduïr aquest conflicte ideològic. 6. Deconstrucció ideològica. Entenent que una persona no té naturalesa pròpia més que la de no tenir naturalesa pròpia. I que no és persona fins que no aprén a ser persona, arribem a la conclusió de que tot individu és resultat de tot allò que ha aprés, i que per tant ve a ser una mena de construcció ideològica en constant evolució. “Però no és necesari tenir principis, l’important és tenir finals.” i en aquests finals s’exposa el concepte de la deconstrucció ideològica. L’autoultratge. L’individu convertit en aquell que s’atormenta a si mateix, l’Héautontimorouménos de Baudelaire, el ganivet i la ferida. Amb questa visió propiciem la deconstrucció de la persona. Totes aquelles ideologies arrossegades d’una cultura i totes aquelles ideologies generades a posteriori. L’objectiu d’això és trobar els motius de dissonància cognitiva que incomoden al cas d’estudi concret. Aquesta deconstrucció de la persona té com a objectiu arribar psicoanalíticament al fons de qui sóm i entendre què és el que ens fa actuar com actuem. Quines són les nostres necesitats bàsiques i quins són els nostres satisfactors d’aquestes necesitats. Per tal d’entendre que tot això té a veure amb la cultura i que podem assolir un model de vida més ecològic i replantejar les formes en les que vivim però mai desde la culpa que porta a una dissonància cognitiva ni desde la negació del saber que porta a caure en respostes ràpides i falses veritats. Creiem que la nova percepció sobre la vida ha de sorgir desde l’emancipació mental de la persona i la participació d’aquesta de les noves maneres de viure que proposa. Fugint d’utopies universalistes ens endindem en “lo ultralocal per assolir lo universal” (Dalí). 7. L’estadi del Mirall. La deconstrucció de la persona ens porta a un estadi primitiu del ésser, un renaixement de la persona. Segons la teoria del psicoanalista Jaques Lacan els infants d’entre sis i divuit mesos d’edat passen pel que es coneix estadi del mirall, el primer moment en el qual són capaços de reconeixer el seu imago corporal. Això succeeix sempre i quan les arees del cervell encarregades de percebre i processar la informació visual estiguin desenvolupades i sempre que existeixi un semblant que serveixi d’estimul. Per al reconeixement de l’ego cal reconeixer a l’alter ego, i en reconeixer a l’al- 70 tre com a individu l’un es reconeix com a semblant. D’alguna manera la recreació d’aquest estadi del mirall fa que una persona que acaba de ser deconstruida busqui uns “alter egos” per a tornar a generar un ego. És en aquest punt on crec que cal introduir el projecte TO. Aquest es basa en la deconstrucció dels habits adquirits per una serie de casos d’estudi per tal de replantejar les maneres de viure entenent que aquestes són fets culturals. El fet de treballar amb persones disposades a ser estudiades i reprogramades fa que ens separem dels projectes utòpics solucionistes, moralistes o neocolonialistes que només fan que acabar amb una dissonància cognitiva perpart dels seus usuaris. El repensar-se a un mateix és la major crítica a les dinàmiques actuals de tecnologies smart que pensen per nosaltres. És la millor manera de fugir de la caiguda en idealitzacions de conceptes com la natura que intenten buscar una resposta ràpida al sentit de tot plegat. I la millor manera de propiciar un canvi cultural cap a un model de vida més just i sostenible. No pretenem conscienciar. Volem interpelar als receptors del nostre projecte. Volem portar a aquests receptors al mateix estadi del mirall per el que passarem nosaltres i alhora servir de alter egos, semblants, amb qui identificar-se un mateix. 8. Heterotòpia. “L’ heterotopía té el poder de juxtaposar a un ùnic lloc real diferents espais, diverses ubicacions que s’exclouen entre sí. Així, el teatre fa succeir sobre el rectángle del escenari tota una sèrie de llocs aliens entre sí; així, el cine no és sinó una particular sala rectangular al fons de la qual, sobre d’una pantalla de dues dimensions, veiem projectar-se un espai de tres dimensions;” Michel Foucault - Des espaces autres (1967) Les heterotopíes o “altres espais” són espais que actuen de manera no hegemonica i que són simultaniament físics i mentals. Un exemple d’heterotopía és el moment en el qual et veus reflectit al mirall. (D’aqui ve l’ús metefòric de l’estadi del mirall) Al inici del text s’introduia la temàtica de l’espai mental amb l’exemple de La Jetée (Chris Marker, 1962). S’utilitza una sequoia milenària per fer referència al temps a partir dels anells del seu tronc. Assenyalant un espai fora de la sequoia s’aconsegueix fer referència al futur. D’alguna manera aquest espai mental generat va intrinsecament lligat a l’espai físic de la sequoia que aporta un marc de comprensió. Aquesta heterotopia pot ser paral·lelistica al projecte TO. Un espai mental que aplia el cap de visió sobre la sostenibilitat i un espai físic que dona un suport per a la comprensió d’aquest espai mental. 71 Tot plegat una heterotopia, un mirall, on el visitant es pugui reconeixer a través del reconeixement d’uns alter egos, uns conillets d’indies, que han passat per aquest procés anteriorment. 9. Actuar. Actuar és un terme que s’ha utilitzat molt des de els posicionaments paternalistes dels estats, “cal actuar” diuen. Tot i així cal fer la lectura d’aquest terme no en la perspectiva de creure tenir les veritats que et permeten intervenir situacions sino desde la perspectiva escènica de ser particep de les situacions que ens viuen. D’alguna manera això tracta de rescatar la critica situacionista a l’art i exposarla de manera diferent. “Moments have you”. Per aquesta raó el projecte TO es basa en actuar per a proposar un model de canvi. Es basa en ser els actors, directors i espectadors de les nostres vides. Viure per a canviar la vida. Actuar per a ser producte de la nostra imaginació, no el resultat de l’atzar. TO és una escena , un context heterotòpic. Els casos d’estudi del projecte COlab s’han convertit en els actors de l’escena. L’escena és un mirall. L’objetiu de l’escena és interpelar al públic, ampliar les perspectives d’aquest. Relacionar l’espai físic del prototip amb l’espai mental de l’imaginari col·lectiu. La funció dels actors és la de servir d’alter egos per a que el espectador transportat a l’estadi del mirall, a la heterotopia, a l’escena, es reconegui a ell mateix i cedeixi la seva butaca per a passar a formar part de la obra. A la seva manera, amb el seu personatge, i amb el seu pròpi TO de veu. 10. TO. El projecte parteix d’un analisi de base científica per a estudiar quantitativament la petjada ecològica generada per els nostres hàbits i conclou en una representació del pròpi procés personal viscut per tal de que qualsevol usuari pugui ser conscient de l’impacte que té la seva quotidianitat. En cap moment es pretén donar una solució concreta. Els diferents sistemes aplicats permeten llegir el funcionament climàtic, energètic i la gestió de recursos que es fa en l’edifici. Es pretén llançar una pregunta als habitants, la mateixa que ens vam fer nosaltres al començar el projecte: Qué cal sostenir? I donar les eines per a que qualsevol usuari pugui ser crític amb els seus pròpis hàbits, com ho vàrem fer nosaltres estudiant les nostres petjades ecològiques però de manera molt més experiancial. Sumem visións per a promoure un model de vida més just. “The question, O me! so sad, recurring— [What good amid these, O me, O life? Answer. That you are here—that life exists and identity, That the powerful play goes on, and you may [contribute a verse.” Walt Whitman - O Me! O Life! (Leaves of Grass, 1892) 72 # TO # 2018 # SDE @to.sde Aquest text va ser escrit en un estadi molt inicial del projecte TO, però defineix la base teòrica seguida. Llegir un text antic a vegades espanta, han passat gairebé dos anys des de la redacció d’aquest text i considero positivament que he evolucionat en el discurs teòric i en el meu posicionament envers el canvi climàtic o la idea de sostenibilitat. Però el que trobo interesant del text és com reflexa que la construcció del prototip és una construcció intelectual. I deixa imatges que mostren escenes que representen de forma física el discurs teòric. La imatge representada convina una fotografia de l’ @andresflajszer amb una escena de la jeté esmentada al inici del text. 73 El projecte TO és un projecte col·lectiu de l’equip -unes 40 personesque es presentava a l’edició 2019 del Solar Decathlon Europe, a Szentendre, per part de l’ETSAV-UPC. El projecte comença amb la construcció d’un marc teòric i es pretén que el prototip sigui una representació física, un manifest, sobre el posicionament crític de l’equip davant la problemàtica ecològica global. El concurs Solar Decathlon busca potenciar l’ús de plaques solars i una visió de la sostenibilitat basada en el desenvolupament sostenible i el consum sostenible. La visió de l’equip és crítica amb aquest plantejament i posa el focus en els hàbits i les conductes dels individus. Es promou un canvi social per sobre d’un canvi tecnològic. L’objectiu és generar maneres de viure més justes i més conscients dels efectes i conseqüències que tenen les accions quotidianes. La resposta queda emmarcada dins de la competició en forma de prototip. TO és un espai que visibilitza els hàbits de consum i la gestió que els usuaris fan de l’habitatge de manera molt vivencial i performativa. TO és un espai d’aprenentatge. TO #whattosustain #ecoilògic #politicsofgreen @to.sde 80 El prototip es basa en 4 idees: Trencar amb les jerarquies que construeixen els nostres habitatges; Relacionar a l’usuari amb els fluxes metabòlics a traves de els dos murs, Est i Oest; Modificar i fer legible el comportament climàtic de l’edifici a través de filtres caricaturitzant els requeriments d’un tancament; Permetre a l’usuari realitzar qualsevol activitat en qualsevol espai a partir d’uns gadgets que es desplacen i pretenen prendre consciencia sobre els habits de consum. El projecte ha estat construit completament per un equip d’unes quaranta estudiants. El presupost i l’obtenció de material s’ha fet des de el contacte amb industrials i busca de patrocinadors. TO #SDE2019 #Szentendre #2019 @ andresflajszer METROPOLIS CINEFÒRUM #FUN @cinetsav 81 El cinefòrum de l’ETSAV és un dels pocs espais no productius dins de la universitat. És un espai autogestionat obert a tothom que intenta posar sobre la taula diferents tabús socials, parlar d’arquitectura i de cine, i fer difusió cultural. Tot això en un ambient diferent del que trobem habitualment a les aules, més distès. Aquesta iniciativa va sorgir el 2018 per part de la Isabel Vega, professora de l’escola, i un grup d’estudiants. L’activitat la va passar a gestionar la Clara Rossell, i sempre ha quedat fora del marc acadèmic. El 2019 vaig agafar el relleu a la Clara i des de llavors m’encarrego de la gestió de l’espai, proposar els cicles, organitzar ponències que enriqueixin el debat i realitzar els cartells i portar la imatge a les xarxes socials. Els cicles que he organitzat prenien com a temàtiques l’amor i la mort. L’ETSAV presenta certa diversitat a l’hora de parlar d’amor. Pretenia generar punts de trobada entre visions poliamoroses i l’àgape cristià, i afegir la perspectiva LGTBIQ+ . Sobre la mort, es va tractar la pena de mort, la superació de la mort i la vida fins a la mort. Això cada dilluns a les 20 h. METROPOLIS CINEFÒRUM @ srarosell # Isa_Vega El cinefòrum metropolis pren el nom de la pel·lícula de Fritz Lang. El van decidir entre la Clara, el Jep i el Franchi quan van decidir començar el cinefòrum. Els cartells utilitzaven les imatges de la societat de l’espectacle de Debord, és un dels pocs espais dins de la universitat no productius, cosa que fa que aconseguir un nivell d’assistència decent sigui força complicat. Tot i això hi ha molta gent que dóna suport a la iniciativa i s’ha generat un ambient molt agradable, com una petita família cinèfila. 82 STARRING AS JUNIOR TEACHER #LearningByTeaching @losdintro 83 Revisitar les aules des del punt de vista oposat m’ha aportat noves perspectives i molt aprenentatge. Vaig començar la meva experiència amb el curs d’introducció el 2017. Aquest estava dividit en tres blocs d’assignatures: dibuix, estructures i projectes. Un grup de professors júniors realitzàvem el seguiment dels estudiants de manera transversal. El curs va acabar amb un viatge d’estudis a Berlín. El 2018 vaig col·laborar amb l’assignatura de bases per la tècnica, el primer curs de construcció del grau. La tasca consistia a realitzar el seguiment dels estudiants durant les pràctiques. Les pràctiques s’encaminaven cap a un aprenentatge experimental sobre el funcionament metabòlic dels edificis a partir de la construcció de maquetes per tal de testar la seva performativitat. El 2019 vaig participar en el TAP III durant dos quadrimestres: Ciutat Productiva i Ciutat Emergent. La meva tasca era el seguiment dels treballs i la participació en les crítiques. Finalment després del curs Ciutat Productiva vaig participar en l’elaboració d’un llibret i d’una exposició amb el material del curs. 84 Reality Construcció d’una geodèsica Expected Buckminster Fuller Reality Sopar cost 0 i Km0 amb menjar que s’anava a llençar Expected Leve Reality Viatge final a Berlín Expected Exodus, Rem Koolhaas #Curs_Introducció 8585 Termografies Estudi dels espais de la universitat Maquetes Construcció de prototips i presa de dades. #Bases per la tècnica 86 #Ciutat Productiva Cartell Jornades d’arquitectura i urbanisme Publicació Llibret amb els treballs dels estudiants 87 # Ciutat Emergent Cartells Conferències a l’ETSAV Critica final Presentació dels projectes finals amb jurat convidat Exposició Exposició dels treballs al museu del calçat d’Inca STARRING AS JUNIOR TEACHER # CURS D’INTRODUCCIÓ # BASES PER LA TÈCNICA # TAP III # Amadeu_Santacana # Isa_Vega # Enric_Corbat # Mariona_Benedito # Tomeu Ramis 88 WHAT TO SUSTAIN “Oh, caballeros, la vida es corta... Si vivimos, lo hacemos para marchar sobre las cabezas de los reyes.” Shakespeare, William Enrique IV (1600) Este no es un punto y final, es un punto y seguido; sin embargo, es un punto importante. Quisiera ordenar un poco algunas ideas en base a todo aquello que tengo sobre la mesa (literalmente en forma de libros y digitalmente en forma de carpetas en el escritorio del ordenador). No considero que en el punto que estoy pueda ordenarlas lo suficiente como para tejer un discurso suficientemente rico, pero estoy empezando a construir una base teórica para el master habilitante y pretendo empezar un esbozo de esta a continuación. Este texto construye un seguido de relaciones que, si más no, espero configuren de momento un malentendido productivo. Encabezaba este texto una frase de Enrique IV, pero de hecho, todo empieza con JAMLET (José Antonio Martínez Lapeña y Elías Torres) y su propuesta para el Fórum de Barcelona. Salvo los días de eventos, que podemos encontrar un barrio ex-novo de mesones Andaluces por la feria de Abril, los megalómanos escenarios del Primavera Sound o diversas construcciones heterotópicas destinadas al ocio en Barcelona; el Fórum es un gran vacío. Un hito monumental, una colosal pérgola de placas fotovoltaicas, es el punto final de todos los recorridos. La pérgola me parece conceptualmente una obra maestra: es el retrato de la sociedad de consumo; en un paisaje antrópico, frente a dos de las grandes fuerzas de la naturaleza, se construye un árbol artificial que es el único refugio ante el gran desierto de asfalto; El árbol se construye de hormigón y metal, y ensalza el símbolo tecnológico del desarrollo sostenible, el panel fotovoltaico. En la construcción de esta pérgola confluyen los dos temas que pretendo tratar a continuación. Monumentalidad y ecología. Me interesa cuestionar la idea de sostenibilidad des de la perspectiva de la construcción simbólica de la ciudad. Tradicionalmente el patrimonio se preserva por su valor histórico. Este valor histórico dota al icono de una perfección simbólica que se perpetua en el tiempo. Los monumentos o elementos singulares de la ciudad son aquellos elementos que hacen legible la ciudad y que a su vez representan en sí mismos la imagen del poder que la construye. En la “babilonia” de Fritz Lang de la película Metropolis (1927) el creador, gestor y más poderoso de la ciudad recibe el nombre de “el arquitecto”. Puede la arquitectura ofrecer un marco de construcción simbólica de las ciudades que permita su lectura, un cierto posicionamiento mental en el espacio psico-geográfico, pero que no represente la imagen del poder? Podemos ver representado en el espacio público el conflicto ideológico que construye la ciudad, en vez de los símbolos construidos por las estructuras de perfeccionamiento simbólico? Que confiere a un símbolo el valor de ser sustentado en el tiempo? Que hay que sostener? “- ¿A qué te dedicas exactamente? No lo sé muy bien. - A la reificación - contestó Gilles. - Es un estudio muy trascendente - añadí. - Sí - dijo él. - Ya veo - dijo Carole con admiración. Es un trabajo muy serio con libros muy gordos y muchos papeles encima de una mesa grande. - No - dijo Gilles. - Me paseo. Más que nada me paseo.” Michèle Bernstein (1960,Todos los caballos del rey) Al igual que la maquinaria capitalista, la práctica artística se basa en la reificación. La relación entre obra i mercado o consumo del propio arte es un tema recurrente en la producción artística. La importancia del gesto o del proceso por encima del resultado son claros ejemplos del combate de los artistas contra la sociedad de consumo. El gesto es aquello que traduce lo ideológico en material. Un ejemplo claro es la exposición Live in your head: When Attitudes Become Form (1969) de Harald Szeemann en la Kunsthalle de Berna, quince de los sesenta-y-nueve artistas que exponían solo mostraron su obra en el catálogo de la exposición. “La reificación que se da al escribir algo, pintar 89 @ FX PORTAFOLI #Treball fi de Grau #Portafoli #ETSAV #2020 # Joan Curos # Miguel Usandizaga Aquest TFG pretenia escapar de la construcció d’un portafoli que convertís el meu aprenentatge en un producte de consum. És per aquesta raó que es presenta antagònicament al que entenem que hauria de ser un portafoli: és gruixut i té molt text. El portafoli recull un conjunt de projectes de manera rizomàtica, cada un d’ells amb una estructura molt clara: portada, desenvolupament i crèdits. D’aquesta manera el resultat és un sistema de construcció de portafolis que admet múltiples organitzacions relacionals que produeixen relats diferents. En aquest volum concret s’intenta construir de manera molt novelesca, semblant a la meva manera de projectar, un portafoli de portafolis que relati la meva trajectòria pel grau d’arquitectura. Moltes de les referències dins d’aquest tenen relació amb la música o la literatura. Precisament, tipografia utilitzada es diu Radikal (de Nico Inosanto) i es la que utilitza Thom Yorke en els seus discos en solitari. Alhora els colors predominants i el subtítol de la portada intenten remetre a la portada de The Velvet Underground & Nico que va dissenyar Andy Warhol. Els colors groc i rosa -a part de ser com els papers de les multes i facturestambé abanderaven el Nevermind The Bollocks dels Sex Pistols. En aquest llibret, el groc correspon a la carcassa del portafoli i el rosa als textos més personals. El paper blanc correspon als projectes arquitectònics. L’ús del blanc i negre intenta reduir els costos de impresió, i donen importància a la textura del própi paper. La encuadernació rústica intenta ser sincera amb el contingut del llibret. No col·locaré una contra-portada després d’aquesta pàgina per deixar-ho obert al que pugui venir després. “Now that’s no place to waste your youth. I worked there for a week once. I luckily got the boot.” The Clash - All the Young Punks (New Boots and Contracts) (1978, Give ‘Em Enough Rope).