La renovació en l'arquitectura : Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931

151 Resum: Entre 1901 i 1931, Josep Puig i Cadafalch hauria estat capaç de virar diverses vegades la seva trajectòria arquitectònica a la recerca de la renovació d’una arquitectura del nou-cents sense abandonar mai aquelles dimensions antagòniques que Casellas li atribuïa: un «adorador del passat» i un «idòlatra de la renovació». L’interès pel barroc, l’aproximació a l’arquitectura de la casa unifamiliar centreeuropea, la sintonia amb el City Beautiful Movement nord-americà a l’hora d’afrontar els grans projectes que havien de reforçar la capitalitat de Barcelona, la introducció de les primeres cases de despatxos a la ciutat o la lectura del primer Le Corbusier revelen el neguit d’un arquitecte que volia ser un home del seu temps, mentre que s’adonava que el seu utillatge mental ja no li era útil. Paraules clau: Josep Puig i Cadafalch, noucentisme, barroc, Hermann Muthesius, Le Corbusier. Abstract: Between 1901 and 1931, Josep Puig i Cadafalch would have been able to turn his architectural research several times in search of the renovation of an architecture of the nineteen hundreds without ever abandoning those antagonistic dimensions that Casellas attributed to him: a «worshiper of the past» and an «idolatrous of renovation». His interest in the Baroque, his approach to the architecture of the centre-European single-family house, his fascination for the American City Beautiful Movement when facing the big projects that had to strengthen the capital status of Barcelona, his role in the introduction of the first office buildings in the city or his readings of the first Le Corbusier, reveal Puig’s anxieties, La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 Ramon Graus Universitat Politècnica de Catalunya. (Codi orcid https://orcid.org/0000-0002-5010-1593) La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 152 Manllevem el títol d’una conferència del mateix Puig, «La renovació en l’arquitectura», per glosar el període 1901-1931 que, si se’ns permet la simplificació, s’allarga per davant i per darrere al que s’acostuma a considerar la seva etapa noucentista. Ens referirem especialment al Puig arquitecte, però intentarem que sigui ell mateix qui ens interpel·li amb els seus dubtes, les seves il·lusions i les seves decepcions. Puig visqué en una Barcelona en plena transformació i ell en fou ben conscient. Trenta-tres anys separen el dos retrats que publiquem a la fig. 1. Les mateixes ulleres... però quelcom a la seva mirada hauria canviat. Li va tocar viure temps convulsos i, encara, no ho havia vist tot! És evident que hi ha un acord general en un Puig polifacètic. Precisament, voldríem fer patent com el costum de pensar històricament de Puig es relacionava directament amb la reflexió teòrica que feia de la seva pròpia producció arquitectònica. Per això, volem encetar aquesta presentació amb una caracterització del personatge feta per un dels seus contemporanis. El crític i historiador de l’art Raimon Casellas escrivia l’any 1902: Y esta complejidad mental que caracteriza á los hombres verdaderamente fuertes de nuestros días, permitiéndoles ser á un tiempo adoradores del pasado é idólatras de la renovación, es indudablemente un sello distintivo de Puig y Cadafalch.1 1. Raimon Casellas, «José Puig y Cadafalch», Hispania: revista mensual literaria y artística, 28 de febrer de 1902, núm. 73, p. 79. thus the deep unease of an architect of his time, while realizing that his outillage mental was no longer useful to him. Keywords: Josep Puig i Cadafalch, Noucentisme, Baroque, Hermann Muthesius, Le Corbusier La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 153 Puig, un «adorador del passat» i un «idòlatra de la renovació». Serien compatibles aquestes dues dimensions? Per a resseguir el pensament de Puig utilitzarem els documents següents: l’epíleg que va escriure per a la Historia General del Arte de 1901, el pròleg a L’œuvre de Puig y Cadafalch que va publicar el 1904, el manifest «Les nostres casetes» publicat a l’Anuari de 1913, les dues maquetes de llibre sobre la seva obra que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya —que foren preparades entre 1926 i 1930, i que mai es portaren a impremta—, les reflexions que va escriure al llibret sobre La plaça de Catalunya de 1927 —quan era clar que ja no es construiria el seu projecte—, i la conferència «La renovació en l’arquitectura» que feu a l’Ateneu Barcelonès l’any 1931. Els tres volums d’arquitectura de la Historia general del arte de l’editorial Montaner i Simon foren redactats a mitges amb Lluís Domènech i Montaner. Allò que ens interessa de ressaltar aquí és que Puig va utilitzar l’epíleg del segon volum per a donar una visió de l’actualitat de 1901. Escrivia: Jamás antes de nuestra época se había podido intentar la construcción de grandes salas de luz colosal, ó de puentes que salvan tramos enormes, ó de casas de veinte y más pisos; Fig. 1. Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), l’any 1902 amb 35 anys i l’any 1935 amb 68 Hispania, 1902, núm. 73, portada / © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas. La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 154 jamás se habían intentado proyectar en múltiples estilos, ya resucitando en sentido arqueológico viejas formas, ya intentando rejuvenecerlas ó ya pretendiendo crearlas; jamás se habían proyectado esas colosales moles con un programa único, como los grandes edificios públicos modernos destinados á satisfacer complicadas necesidades y fines hasta entonces poco menos que desconocidos. En todos esos intentos hay algo nuevo indeciso, que ha de ser el germen de un nuevo período histórico que verán con toda su plenitud los que vivan después de cerrado el ciclo de su evolución y que no es posible más que presentir á los que nos encontramos envueltos en la colosal transformación que se inicia.2 Puig demostrava que estava al dia, citava Baillie Scott, Olbrich, Horta, Van de Velde o Otto Wagner, però dubtava... Josep Maria Rovira ha apuntat a la seva tesi doctoral que la casa Muntades, també de 1901, ja anunciava el viratge noucentista de Puig.3 Tanmateix, als croquis previs de la casa, Puig havia dubtat molt entre una façana nòrdica olbrichiana i una altra amb l’acabat barroc provinent del món pairal català, forma que finalment prengué. Aquest mateix esquema, tal com ha assenyalat Judith Rohrer,4 fou traslladat en un context urbà a l’Hotel Tèrminus de 1902 —amb el seu acabat barroc i la tribuna centrada a eix—, o a la casa Trinxet de 1904. Recordem, però, que Gaudí a la casa Calvet de 1899 ja havia mostrat aquest camí de recuperació formal i simbòlica. Fins i tot una de les propostes finalment rebutjades per a la casa Terrades desenvolupava el mateix tema barroc. Caldria preguntar-se urgentment: què feien aquestes referències barroques tan explícites en un Puig neomedievalista i historiador del romànic? Potser part de les respostes estaven en el projecte historiogràfic de Raimon Casellas, que en aquelles dates col·laborava molt intensament en la redacció de La Veu de Catalunya. Jordi Castellanos ens ha mostrat com Casellas, a l’intentar fixar una posició sobre la pintura catalana contemporània, va iniciar un procés de mirar cap enrere en la tradició pictòrica catalana.5 Així, de l’actualitat reculà fins als natzarens, i més enrere trobà Joseph 2. Josep Puig i cadafalch, «Epílogo», a Historia general del arte, escrita é ilustrada en vista de los monumentos y de las mejores obras publicadas hasta el día, bajo la dirección del arquitecto Don José Puig y Cadafalch: Arquitectura: Tomo segundo, Barcelona, Montaner y Simón, 1901, p. 898. 3. Josep Maria Rovira, La arquitectura catalana de la modernidad, Barcelona, Edicions UPC, 1987, p. 117-126. 4. Judith Rohrer, La nova escola catalana: Arquitectura i política a l’època del Modernisme (1888-1906), Barcelona, L’Avenç, 2017, p. 186-187. 5. Jordi Castellanos, Raimon Casellas i el Modernisme, II, Barcelona, Curial, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, p. 167-174. La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 155 Flaugier i, finalment, Antoni Viladomat i la seva escola del segle xviii.6 Per exemple, sabem que l’any 1901 Puig havia acompanyat Casellas a l’església parroquial de Mataró, per a què prengués unes notes sobre les pintures de Pere Pau Muntanya.7 Així, amb Casellas i els seus articles sobre el barroc es va començar a fixar un interès pel barroc culte que ràpidament es traslladarà al barroc popular i Puig fou un dels primers arquitectes a introduir aquest món formal a l’arquitectura, que serà seguit immediatament per les noves generacions d’arquitectes.8 D’una manera retrospectiva, l’advocat i historiador Pelegrí Casades i Gramatxes glosava en una conferència al Centre Excursionista de Catalunya, l’any 1928, aquest fenomen de recuperació del barroc: En els darrers temps de la última centúria, desapareguda la prevenció contra les obres artístiques del segle xviii, mercès a un estudi desproveït d’apriorismes d’escola, s’inicià un moviment de reacció contra les idees equivocades, fins aleshores dominants, respecte del barroquisme; i malgrat no atrevir-se encara els arquitectes a fer aplicació de les característiques d’aquella manera artística, en les construccions noves, ja no s’ha sentit l’aversió d’abans, s’ha comprès que el barroc és una pàgina molt brillant de la història de l’art, la qual dóna caràcter a una època plena de fastuositats, que responia a la manera d’ésser i de sentir de la gent del temps, i que tradueix fidelment l’espiritualitat d’una generació de la qual nosaltres som els directes successors.9 Pensem que amb aquest incís es pot entendre millor el pròleg que escriví Puig i Cadafalch a L’œuvre de Puig y Cadafalch10 que va preparar expressament per a ser repartida gratuïtament als assistents al sisè Congrés Internacional d’Arquitectes, celebrat a Madrid l’any 1904. Cal fixar-se en com Puig teixia aquestes continuïtats: A Catalunya s’havia quasi interromput la tradició artística de las sevas escolas gòtica y románica; havía passat per ella la invasió del Renaixement en mitg de la pobresa y la deca6. Raimon Casellas, «Els últims barrochs de Barcelona, I: A manera de prefaci», Empori: revista catalana mensual, gener de 1907, núm. 1, p. 17-24; Raimon Casellas, «Els últims barrochs de Barcelona, II: Mirada retrospectiva», Empori: revista catalana mensual, febrer de 1907, núm. 2, p. 89-96; Raimon Casellas, «Els últims barrochs de Barcelona, III: Els plets den Viladomat», Empori: revista catalana mensual, maig de 1908, núm. 11, p. 169-180. 7. Jordi Castellanos, Raimon Casellas i el Modernisme, II, Barcelona, Curial, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, p. 168. 8. Joaquim M. Puigvert, «El Barroc revalorat pel Noucentisme: La contribució dels arquitectes» a Narcís Figueras i Pep Vila (ed.), Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació de Girona, 2010, p. 639-646. 9. Pelegrí Casades i Gramatxes, «L’art barroc a Catalunya», Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, setembre de 1928, núm. 400, p. 322. 10. Josep Puig i Cadafalch, L’œuvre de Puig Cadafalch: Architecte: 1896-1904: Architecture: Décoration: Mobilier: Serrurerie: Carrelages, &.,Barcelona, M. Parera, 1904. La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 156 dencia. Quasi mitg sigle xix l’havia passat reflexant pobre y barroerament els delicats estils francesos, y, al despertar a una vida de riquesa exuberant, volgué engalanarse depressa ab els esplendors d’un art que calia crear, formar i improvisar pera realisar ab ell la formació d’una gran ciutat.11 Per exemple, a L’œuvre va publicar en sis pàgines la casa Serra. Es tractava de l’intent més explícit per recuperar el Renaixement barceloní a la seva obra primerenca,12 mitjançant la recuperació simbòlica i la reinterpretació de la desapareguda casa Gralla. D’altra banda, tal com havia apuntat Ignasi de Solà-Morales,13 fou fonamental en el pensament arquitectònic i urbanístic de Puig el viatge que realitzà l’any 1909 a Berlín. Des d’allà va publicar a La Veu de Catalunya del 26 d’abril l’article «El géni de l’ordre ecónomich». Tot recolzant la candidatura de la Lliga a les eleccions municipals i emmirallant-se en Alemanya, escrivia: Tenim un atràs que es impossible coneguin els homes encarcarats del antich regisme; Barcelona es una ciutat que té per resoldre’ls problemes que en les ciutats d’Europa’s resolgueren fa trenta y quaranta anys. [...] no tenim resolt el problema de la urbanisació, el de la ciutat orgànica que fa la bellesa y la riquesa d’anys a venir [... Barcelona pot, en uns quants anys, ser una Bruseles del Migdia. Creixen les ciutats en la nostra època com may s’hagués vist en la historia: els carrers vora’ls camps; els boscos y els prats se converteixen en parchs y en places. La ciutat que s’atura, mor.14 Però dos mesos després va esclatar la Setmana Tràgica i el programa municipalista de la Lliga va virar cap a posicions més conservadores. Poc més tard, durant els anys 1912 i 1913, Puig i Cadafalch havia aconseguit la presidència de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, amb la intenció de modernitzar-la. Per primer cop, l’Anuari es publicaria íntegrament en català i acolliria algun textos programàtics com el que ara volem comentar. Es tractava d’un article sense signar titulat «Les nostres case11. Josep Puig i Cadafalch, «L’Obra den Puig y Cadafalch: Un prólech den Puig y Cadafalch a la reproducció de la seva obra», La Veu de Catalunya, 7 de maig de 1904, vespre, p. 3. 12. Ramon Graus, Helena Martín-Nieva i Jaume Rosell, La seu de la Diputació de Barcelona a la casa Serra: història, ciutat i arquitectura, Barcelona, Diputació de Barcelona, 2012, p. 123-125. 13. Ignasi de Solà-Morales, «...‘Ciutat ordenada i monumental’... L’arquitectura de Josep Puig i Cadafalch a l’època de la Mancomunitat», a Judith Rohrer i Ignasi de Solà-Morales (ed.), Josep Puig i Cadafalch: L’arquitectura entre la casa i la ciutat, Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1989, p. 39. 14. Josep Puig i Cadafalch, «El géni del ordre económich», La Veu de Catalunya, 26 d’abril de 1909, vespre, p. 3. La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 157 tes» que va aparèixer a l’Anuari de 1913. Un breu text, pràcticament un manifest, acompanyava una sèrie d’exemples de cases suburbanes edificades a Catalunya entre 1905 i 1912.15 Deia així: Mentres invadeixen els carrers de ciutat els istils francesos i les mansardes hi aixecan la seva exótica silueta, una colla dels nostres arquitectes tanteja una arquitectura propia per a la casa aïllada en qu’hi son element caracteristic la teulada de teula moresca amb ses ratlles acentuades, els enblanquinats i’ls esgrafiats, derivacions ennoblides del nostre art rural. Aqueix es el camí seguit a Anglaterra per a crear els Cottage, principi imitat despres per quasi tot Europa i que entre nosaltres se imposa a quasi totes les obres qu’aném a reproduir.16 Aquestes «casetes» havien estat triades amb cura, reflectien un dels models de casa que es construïen en creixements suburbans que difícilment podríem qualificar de ciutat jardí —parem atenció que no diu torre, vil·la, mansió o palau. Bona part de les cases publicades havien estat projectades pels joves arquitectes més propers al projecte de la Lliga. Hi trobem Guillem Busquets i Vautravers, Lluís Planas i Calvet, Josep Maria Pericas, Josep Domènech i Mansana, Antoni de Falguera i Ignasi Mas i Morell. És també significatiu que de Puig només s’hi publiqués la casa Company. Hem intentat demostrar més àmpliament en un altre lloc17 que Puig mostrava coses que havia après del seu viatge a Berlín i reinterpretava l’operació ideològica que l’arquitecte Hermann Muthesius acabava de difondre al seu llibre Landhaus und Garten.18 Muthesius cercava una casa sachlich —adequada a l’objecte— i nacional germànica per a la burgesia conservadora berlinesa. Tal com mostra la fig. 2, cal destacar aquí la semblança de composició de les pàgines de l’article de Puig amb les de l’autor alemany, ja que Muthesius al publicar les plantes de les cases mostrava el confort de la seva distribució, mentre que a les fotografies es refermaven els trets del caràcter, en aquest cas, un teulat ben inclinat, ben germànic. 15. Mila Jové de Santisteban, «Les nostres casetes»: una instantània de la Catalunya-ciutat, tesina del Màster en Teoria i Història de l’Arquitectura, Universitat Politècnica de Catalunya, 2010. 16. RED., «Les nostres casetes», Anuari de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, 1913, p. 81. 17. Ramon Graus, Modernització tècnica i arquitectura a Catalunya, 1903-1929, tesi doctoral, Universitat Politècnica de Catalunya, 2012, p. 215-228. 18. Hermann Muthesius, Landhaus und Garten: Beispiele neuzeitlicher Landhäuser nebst Grundrissen, Innenräumen und Gärten, München, F. Bruckmann, 1907. La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 158 Fig. 2. Dues pàgines de l’article «Les nostres casetes» contraposades a dues pàgines del llibre Landhaus und Garten de Muthesius Anuari de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, 1913 / Landhaus und Garten, München, 1907. La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 159 Ja havíem comentat al principi que utilitzaríem dues maquetes d’un llibre que Puig va preparar segurament a partir de 1926 i que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya.19 Per al que ens interessa aquí, a les dues versions de la maqueta, Puig agrupava totes les cases unifamiliars que ell havia projectat, sense ordre cronològic, però insistint en l’esperit que es respirava a l’article «Les nostres casetes». Molts anys després, Joaquim Folch i Torres, que havia viscut de prop aquesta campanya, recordava com havien estat qualificades popularment aquestes cases: [...] aquel «xalet» de colonia de veraneo, con porche, barbacana, muros blancos y azulejos, que «el vulgo» calificó severamente de «casetes catalanistes»20. Però ja des de l’impuls que ell havia donat al pla Jaussely, que Puig sabia que la «Brusselles del migdia» s’havia de construir amb una arquitectura apropiada per a la ciutat moderna i monumental. La primera oportunitat que tingué per a formalitzar les noves institucions de la ciutat es presentà en el concurs per a l’edifici de Correus de 1911. La perspectiva que Puig presentà al concurs mostrava la seva proposta al costat de l’edifici neoclàssic de Llotja de Mar. Com una cosa natural, doncs, s’imposaria al nou edifici l’ús d’un particular classicisme. Precisament, Josep Goday, col·laborador estret de Puig, guanyà el concurs amb una proposta no massa allunyada de la de Puig.21 Cal recordar aquí que hi havia diversos fets que menaven Puig cap al classicisme. Ell mateix era l’impulsor i director de les excavacions d’Empúries des de 1907, i el 1911 acabava de publicar una monografia sobre el Palau de la Generalitat, que ell mateix acabava de restaurar.22 I, tal com havia fet evident Ignasi de Solà-Morales,23 també el classicisme entroncava amb el City Beautiful Movement nord-americà.24 El manual més conegut 19. Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Josep Puig i Cadafalch, àlbum de fotografies d’edificis realitzats per Josep Puig i Cadafalch (ANC1-737-T-474) i projecte de llibre sobre edificis de Josep Puig i Cadafalch (ANC1737-T-475). 20. Joaquim Folch i Torres, «Los estudios de historia del arte en Cataluña: Origen romántico de la historiografía del arte catalán», Destino, 17 d’octubre de 1959, núm. 1158, p. 19-21. 21. RED., «Arquitectura española contemporánea: Casa de Correos para Barcelona: Proyecto premiado en el concurso celebrado recientemente: Arquitectos: D. Jaime Torres y D. José Goday», Arquitectura y construcción: revista mensual ilustrada, febrer de 1915, núm. 271, p. 25-40. 22. Josep Puig i Cadafalch i Joaquim Miret i Sans, «El Palau de la Diputació General de Catalunya», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1911, p. 385-480. 23. Ignasi de Solà-Morales, «Werner Hegemann y el Arte Cívico», a Werner Hegemann i Elbert Peets, El Vitruvio Americano: Manual de Arte Civil para el arquitecto, Barcelona, Fundación Caja de Arquitectos, 1993, p. 9-13. 24. Jon A. Peterson, «The City Beautiful Movement: Forgotten Origins and Lost Meanings», Journal of Urban History, agost de 1976, núm. 4, p. 415-434. La renovació de l’arquitectura. Puig i Cadafalch entre 1901 i 1931 166 dibuixants que posessin en net els meus croquis i el meu treball i la meva pena ha estat que el croquis em plaïa sempre més que els plans acabats.34 Hem començat amb un epíleg i deixeu-nos acabar amb un altre. Anys més tard, passada la Guerra Civil, els membres del Grup R (Coderch, Sostres, Martorell, Pratmarsó...), aprofitant que Antoni de Moragas vivia a la casa del costat de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch a Argentona, visitaren amb respecte i admiració un Puig que ja estava a punt d’arribar als 90 anys, llavors depurat pel franquisme «con suspensión total en el ejercicio público y privado de la profesión en todo el territorio nacional, sus posesiones y Protectorado».35 El Puig arquitecte, transcendeix, doncs, la seva obra construïda, com els grans de l’arquitectura de principis de segle xx —com Berlage, com Perret—, per a esdevenir un referent moral de la professió d’arquitecte de la generació dels anys cinquanta. Per això també cal recordar-lo. 34. Núria Mañé i Josep Massot (ed.), Josep Puig i Cadafalch: Memòries, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 10. 35. «Orden, de 9 de Julio de 1942, por la que se imponen las sanciones que se indican a los arquitectos que se mencionan», Boletín Oficial del Estado, 17 de juliol de 1942, núm. 198, p. 5.230.