La “farga” de l’ETSEIB: un testimoni singular de l'enginyeria industrial

LA “FARGA” DE L’ETSEIB: UN TESTIMONI SINGULAR DE L’ENGINYERIA INDUSTRIAL PATRIMONI ETSEIB - 2019 Barcelona 2019 PATRIMONI ETSEIB - 2019 LA “FARGA” DE L’ETSEIB: UN TESTIMONI SINGULAR DE L’ENGINYERIA INDUSTRIAL Guillermo Lusa Monforte, Antoni Roca Rosell Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona Universitat Politècnica de Catalunya Obertura del curs acadèmic 2019-2020 Barcelona 2019 © Guillermo Lusa Monforte, © Antoni Roca Rosell Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica “Francesc Santponç i Roca” Càtedra UNESCO de Tècnica i Cultura “Pere Duran Farell” Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona Universitat Politècnica de Catalunya ISSN: 2604-5842 Depòsit legal: DL B 23959-2019 L’edició d’aquest treball s’inscriu en el projecte HAR2016-75871-R Versió oberta accessible a: https://upcommons.upc.edu/handle/2117/121224 Cobertes: El martinet de l’ETSEIB i la col·lecció d’escòries de farga, fotografia de Marc Milian En memòria de Joaquim Mateu i Subirà (1923-2010), que va donar el martinet i els altres elements de farga a l’Escola; d’Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) i Santiago Rubió i Tudurí (1892-1980), que el 1930 van publicar un estudi monogràfic pioner sobre les fargues; i d’Estanislau Tomàs i Morera (1924-2014) i Júlia Simon i Arias (19352013), professor i professora d’Enginyeria metal· l úrgica de l’Escola, que van realitzar valuoses recerques sobre la història i els processos de les fargues durant les últimes dècades. LA “FARGA” DE L’ETSEIB: UN TESTIMONI SINGULAR DE L’ENGINYERIA INDUSTRIAL Guillermo Lusa Monforte, Antoni Roca Rosell 0.- Introducció. Els elements que composen la “farga” de l’Escola es troben entre el patrimoni més antic del nostre centre, només equiparable a algun imprès del Fons Històric de la Biblioteca. Aquesta antiguitat –alguns elements poden ser datats del segle XVIIseria un bon motiu per dedicar-li un número de la sèrie Patrimoni ETSEIB, però hi ha altres raons de pes que volem remarcar. Primer, la farga és un testimoni singular dels orígens de la indústria a Catalunya, corresponent al període “preindustrial”, tot i que s’ha de matisar aquesta consideració, perquè suposa que la història es desenvolupa amb interrupcions revolucionàries, sense tenir en compte que sovint es donen processos de llarg abast, que traspassen les fites que la historiografia ha establert. Com assenyala el professor Maluquer de Motes1, la farga catalana seria un exemple d’una vertadera activitat industrial anterior a la revolució industrial. Segon, l’enginyeria industrial, una professió profundament arrelada al desenvolupament de la indústria moderna, ha vist en la farga catalana un antecedent valuós i, probablement, un referent per afrontar els reptes tècnics i industrials. Aquest compromís amb la significació de la farga ja es pot veure en el treball final de carrera que Lluís Justo i Villanueva 1 MALUQUER DE MOTES (1988). 8 llegí el 18562. Justo era madrileny i formà part de la primera promoció d’enginyers industrials que es graduà a Espanya. Aquest treball sobre la farga, que no tenia un caràcter històric, sinó plenament tècnic i industrial, resultà premonitori de la seva vinculació amb Catalunya durant les dues dècades que fou professor de l’Escola Industrial de Barcelona, quan ja va ser autoritzada a graduar enginyers industrials. A més, Justo s’integrà de manera plena en el món industrial català, en la producció de vi i d’adobs. Més endavant, ja al segle XX, la farga esdevingué una fita històrica per al món de l’enginyeria industrial a Catalunya, en el seu objectiu d’aprofundir en la seva significació professional i cultural. Tercer, la nostra Escola va esdevenir un referent per als estudis de arqueometal.lúrgia, una branca de la tècnica estretament vinculada a diferents camps de l’enginyeria, l’arqueologia i la història. D’aquesta manera, la presència dels elements de farga catalana a l’ETSEIB pren una dimensió simbòlica molt clara. 1.- El martinet de farga3 situat a un dels patis de l’Escola. “El ferro, metall democràtic” és el títol que John D. Bernal va posar a l’apartat del seu llibre més conegut4, en què presentava el descobriment del ferro i la invenció dels processos siderúrgics en nombroses zones del nostre planeta, potser uns tres mil anys abans de la nostra era. En particular, els procediments d’elaboració del ferro a banda i banda de la frontera pirinenca estan recollits en nombroses fonts històriques de caràcter molt divers, especialment en els tractats tècnics dels segles XVIII i XIX5, que parlen de la farga “catalana”, o amb procediment català, en oposició als sistemes tècnics que llavors començaven a sorgir, basats en 2 JUSTO Y VILLANUEVA (1856). Vegeu: LUSA et al (2016-2017). 3 Els responsables de la instal.lació de l’Escola decidiren emprar el terme “martinet”, en lloc de “mall”, probablement per senyalar-ne la dimensió relativament petita. 4 BERNAL, John D. (1967) Història social de la ciència, 2 vol., Barcelona, Edicions 62, obra publicada en anglès amb el títol Science in History el1954. Ha estat traduïda a moltes llengües i se n’ha fet nombroses edicions. 5 Dediquem una part de la bibliografia d’aquest treball als tractats metal.lúrgics francesos que més es difongueren després de l’edició de la Encyclopédie, avui en dia accessibles a Internet en format digital. 9 els alts forns. Els minerals de ferro pirinencs són molt fusibles, i poden ser utilitzats per obtenir el ferro sense passar per l’alt forn, sotmetent-los directament al procediment de refinat, en el sistema anomenat de “farga catalana”. Aquest sistema, malgrat la seva varietat, comptava sempre amb els següents elements: “un forn, on es feia l’operació de reduir el mineral mitjançant l’auxili del corrent d’aire produït per la trompa, i els malls destinats a la doble operació de forjar el masser i estirar-lo en barres”6. El 1997 va culminar la donació a l’ETSEIB d’un martinet i altres elements de farga catalana per part de Joaquim Mateu i Subirà (1923-2010), enginyer químic i cineasta amateur, estudiós i entusiasta de les fargues catalanes7. Com a conseqüència de les seves exploracions sobre el terreny al llarg de molts anys, Mateu va reconstruir un martinet de farga a partir de restes trobades en diversos llocs. La composició d’aquesta mena de “monstre de Frankenstein” –dit sigui des de la major admiració a l’obra de Mary Shelley i al treball de Joaquim Mateu– està explicada a la placa que acompanya el martinet al pati de l’Escola (figura1) i a la fitxa de patrimoni elaborada per Jaume Valentines en 20038. La roda hidràulica de calaixos procedeix d’una farga de paper de Capellades (Anoia)9; el mall, de la farga de ferro de Romadriu (Pallars Sobirà)10; la dema11, de la farga de ferro d’Os de Civís (Ripollès); la boga, de Romadriu (Pallars Sobirà); la soqueria està formada per diverses peces del fustam de la farga de ferro d’Os de Civís (Ripollès) i l’abeurador, el recipient i les tenalles són originàries de la farga d’aram de Ripoll (Ripollès). El demet12 prové d’una indústria siderúrgica dels anys 1990, i va ser cedit pel professor Lluís García Font. Les tenalles van ser cedides pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya per a completar l’escenari. Finalment, hem d’assenyalar la presència d’escòries de farga que formaren part de la recerca 6 A la pàgina 14 del llibre de GALLARDO I GARRIGA; RUBIÓ I TUDURÍ (1930) que comentem més endavant. 7 A la bibliografia incloem la relació dels seus treballs sobre la farga. Mateu és també autor de dos documentals sobre la farga, La farga catalana (1966) y Cataluña y el hierro (1968). 8 El martinet és la peça 0001 de l’inventari: https://cutc.upc.edu/ca/arxius/aheib/col-inventari-patrimoni.pdf 9 Consta que la roda fou incorporada a l’exposició a Madrid el 1988: España: 200 años de tecnología. 10 Fou prestat temporalment al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya el 1984. 11 Dema: anella rectangular de ferro que era incrustada entre la pedra i el demet per tal de fixar-lo. 12 Demet: peça ortoèdrica, indeformable i massissa que, incrustada sobre la pedra mitjançant la dema, servia d’enclusa en l’antiga farga catalana. 16 Aquesta farga que Gallardo i Rubió van reconstruir no va poder figurar en l’Exposició Internacional pròpiament dita, a causa de la total ocupació dels palaus per les seccions estrangeres i els estands dels expositors espanyols. Però, quan els estrangers van deixar lliures espais en els palaus, es va pensar en dur a terme la idea de fer la farga24. Seguien explicant els autors del llibre: “La farga catalana de l’Exposició de 1930 ocupa el fons de la nau esquerra del Palau de l’Electricitat i la Metal· l úrgia. Està constituïda per una farga d’un sol foc amb la seva trompa, el seu mall i la roda que el mou. L’espai que ocupa la farga té, en planta, les mides de 13,50 per 10 metres. Acompanyen la farga tota una col· l ecció de gràfics representant els elements d’aquesta indústria i la nomenclatura de les seves parts; altres de comparació amb les indústries similars modernes, i altres donant idea del procés de fabricació i del personal necessari en una farga catalana. Per fi, fotografies de gran tamany mostren l’estat actual de les fargues que han estat adaptades a altres indústries en lloc d’ensorrar-se per sempre més”. Quan l’Exposició va tancar definitivament les seves portes, la farga va ser portada al Museu d’Art Popular del Poble Espanyol25, per decisió de la Junta de Museus de Barcelona. La farga va ser col.locada al barri català, als afores del Poble, entre els portals de Prades i de Mallorca, en el lloc denominat “Cotxeria antiga”. Rubió acabava poèticament el seu relat del trasllat: “Sota els porxos d’aquesta edificació, prompte el visitant del Poble Espanyol veurà el mall pesant mogut per la primitiva roda d’aigua i el forn on els fargaires convertiren en ferro verge els òxids de ferro que arrabassaren de les mines. I la companyia que a la vella farga faran el magnífic monestir romànic i aquella raconada de bosc, cada vegada més frondosa, recordarà una mica al visitant coneixedor dels nostres Pirineus els llocs on encara avui quatre parets enrunades ens diuen que, un temps, aquelles valls havien sentit nit i dia el picar fort i pausat del mall de la farga”. 24 La notícia de la instal.lació de la farga i la descripció de las instal.lacions va aparèixer a La Vanguardia els dies 1 i 28 de maig de 1930. 25 Santiago Rubió explicà aquest trasllat en el seu article RUBIÓ I TUDURÍ (1932), del qual hem extret la imatge que constitueix la figura 4 ja esmentada. 17 3.- Estudis sobre la farga, després de la guerra. Després de la guerra civil espanyola, ja a partir de la dècada dels anys 1950, comencem a trobar de manera una mica dispersa alguns estudis sobre la farga. Entre els més antics dels quals tenim referència hi ha els estudis de Josep Maria Madurell i Marimon (1893-1983)26, arxiver i historiador en camps molt diversos, que va treballar al Museu Marítim i a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. També són de destacar els treballs d’Eudald Graells i Puig (1901-1992)27, que durant diverses dècades va ser director de l’Arxiu-Museu Folklòric de Ripoll. Uns quants anys més tard apareixen ja diversos estudis que procedeixen del professorat de les universitats de Barcelona28, entre els quals aquí volem destacar els que es deuen al professorat de la nostra Escola i de la nostra Universitat. Estanislau Tomàs i Morera (1924-2014) s’havia titulat a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona el 195329. Durant més d’una dècada va treballar a l’empresa Trenzas y Cables de Acero SA (TYCSA), on va desenvolupar una gran experiència de treball i de recerca que el va portar el 1966 a obtenir el grau de Doctor enginyer industrial. L’any següent, va ingressar com a professor de Metal.lúrgia a l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona, on va romandre fins a la seva jubilació el 1989. Va ser un investigador actiu en el seu camp, participant en congressos internacionals sobre metal.lúrgia. A partir de 1983, fou responsable de diversos projectes de recerca, com ara el titulat “Estudi de les estructures dels acers per mitjà del microscopi electrònic” (1984). Va ser secretari del Consell Directiu de la Asociación Técnica Española de Estudios Metalúrgicos i a l’Institute of Metals. El 1987 fou president de la comissió constituent del nou Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal.lúrgica. Al 26 MADURELL I MARIMON, 1950, 1952, 1965, 1971. 27 GRAELLS I PUIG, 1952, 1960, 1961, 1972, 1983, 1985, 1990. 28 A la Universitat de Barcelona s’ocuparen de la farga els professors Pere Molera Solà, Santiago Riera Tuèbols i Marta Sancho; a la Universitat Autònoma de Barcelona, Jordi Maluquer de Motes. Incloem algunes de les seves obres a la bibliografia (secció B4). 29 Sobre Estanislau Tomàs, vegeu la seva entrada a la Viquipèdia (en català i castellà). Recentment, el seu fill, Norbert Tomàs, en nom de la seva família ha dipositat la seva documentació personal a l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans, en el web del qual se’n pot consultar l’inventari: https://www.iec.cat/arxiu/documents/Inventari_Fons_E_Tom%C3%A0s.pdf 18 moment de la seva jubilació, en fou nomenat professor honorari. D’altra banda, Estanislau Tomàs va promoure la creació de l’Escola de Quadres Intermedis de Barcelona, on va ser de professor, membre del Comitè directiu i president de la seva Junta de Govern entre 1969 i 1976. A més, entre 1986 i 2007 ocupà la presidència de la Societat Catalana de Tecnologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta societat s’acabava de crear el 1986 com a divisió de l’antiga Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, la Secció de Tecnologia de la qual ja presidia. Finalment, s’ha de dir que Estanislau Tomàs, amb una àmplia cultura humanística, mostrà un compromís clar amb la cultura popular catalana en assumir la continuació de l’edició del Calendari de l’Ermità, una publicació de tradició familiar des del segle XIX, i que posteriorment també assumí la publicació del Calendari dels Pagesos, totes dues publicacions amb arrels immemorials en la nostra cultura, entre el pronòstic, la divulgació i la promoció de les activitats i festes del país. Estanislau Tomàs era un professor interessat en la història de la disciplina de la seva especialitat. En aquest sentit, des dels anys 1980, va col.laborar amb el Museu de la Ciència i de la Tècnica en torn de la metal.lúrgia històrica i, en particular, la farga catalana. L’arqueometal.lúrgia, centrada en l’estudi de la farga, però també en altres processos, fou una de les seves dedicacions intenses durant algunes dècades. Amb Santiago Riera i Tuèbols, que havia estat professor de motors tèrmics de l’ETSEIB, i després fou professor d’història de la ciència a la Universitat de Barcelona, encapçalà diferents projectes, emmarcats en el que s’anomenà la xarxa temàtica “L’home i el ferro a Catalunya”, aprovada el 1996, que comptava amb un finançament de la Generalitat, i també una xarxa internacional d’estudis del ferro, que el portaren a fer recerca tant a França com a Noruega30. Entre les obres destacades, hi trobem la que resultà de la celebració el 1993 a Ripoll del Simposi internacional sobre la Farga Catalana, les actes van ser publicades amb el títol de La Farga Catalana al marc de l’Arqueologia Siderúrgica (Tomàs i Morera (ed.), 1995). 30 Vegeu a l’apèndix un article d’Estanislau Tomàs a la revista Dyna, a qui agraïm la possibilitat de reproduirlo. S’hi pot veure un resum de la recerca portada a terme per ell des dels anys 1980. 19 La principal col.laboradora d’Estanislau Tomàs en l’arqueometal.lúrgia fou Júlia Simon Arias (1935-2013)31. Segons Montserrat Marsal, la vocació de Júlia era l’enginyeria industrial, però el seu pare no considerà que fossin uns estudis adequats per a una noia32. D’aquesta manera, es llicencià en Física a la Universitat de Barcelona. Després d’una temporada a Madrid, entrà com a professora ajudant a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, a la càtedra del doctor Codina, amb el qual col.laborà a l’Observatori Fabra. El destí, potser, l’empenyé a l’ETSEIB. En efecte, a la càtedra de Física de l’Escola, dirigida per Víctor de Buen, hi havia un microscopi electrònic adquirit amb un ajut de la Fundació March. Tanmateix, no l’havien acabat d’instal.lar i contractaren Júlia Simon per a posar-lo a punt, cosa que ella aconseguí. El microscopi estava instal.lat a la planta 6, al costat del Laboratori de Física, i és allà on Júlia desenvolupà la seva tasca a l’Escola (figura 5). Uns anys després, el departament de Física decidí prescindir del microscopi i aquest fou assumit per la càtedra de Metal.lúrgia, llavors ocupada per Marius Petit. Amb tot això, Júlia Simon començà a treballar per diverses empreses i amb diversos materials (plàstics, metalls, ceràmiques, pigments...). Figura 5.- Júlia Simon amb el primer microscopi electrònic (Siemens Elmiskop I) que s’instal· là a l’ETSEIB. Foto: Arxiu ETSEIB 31 Agraïm a Montserrat Marsal Astort les informacions que ens ha fet arribar sobre Júlia Simon. 32 El seu pare, Ramon Simon Arias (1903-1971), era enginyer industrial i fou professor de l’ETSEIB, en la primera etapa dels estudis d’enginyeria nuclear. Vegeu BARCA SALOM; POCH PARÉS (2012). 20 Amb el creixement de l’Escola, el departament de Física reclamà els espais de la planta 6, de manera que Júlia es traslladà al pavelló E, però el microscopi s’acabà desballestant, per la dificultat de traslladar-lo. De tota manera, el Departament de Metal.lúrgia comptava amb altres microscopis, amb els quals Júlia continuà la seva recerca. Ara, però, centrà el seu interès en l’arqueometal.lúrgia, en una investigació sobre la farga catalana que culminà el 1988 amb la presentació de la seva tesi doctoral. Aquesta tesi donà lloc a una publicació per la Societat Catalana de Tecnologia (SIMON I ARIAS, 1992). Llegí la seva tesi a la Facultat de Ciències, sota la direcció de Joaquim Solans i Huguet, de l’Institut Jaume Almera (CSIC), amb la codirecció d’Estanislau Tomàs. En la seva tesi veiem desenvolupada la seva especialitat: l’anàlisi, amb tècniques físiques i altres, de productes procedents de fargues, com ara les escòries. Aquest anàlisi li permeté d’aprofundir i explicar, al menys parcialment, moltes de les operacions (reducció del mineral de ferro, post-reducció, afinatge, forja) que es realitzaven a la farga catalana, a més de datar més adequadament l’activitat. D’aquesta manera, Júlia Simon podia justificar la qualitat dels ferros “catalans”. Val a dir que aquests resultats van provenir fonamentalment d’analitzar les escòries, és a dir, les desfetes de les fargues, que ella mateixa o altres investigadors havien identificat en indrets del Pirineu on hi havia hagut fargues en funcionament. Aquestes escòries són sovint, els únics testimonis materials de l’activitat de les fargues. Una mostra d’aquestes escòries s’exposa al costat del martinet de l’ETSEIB (figura 6). Figura 6.- Col· lecció d’escòries de farga preservades al costat de la instal· lació de l’ETSEIB. Provenen de la recerca de Júlia Simon Arias. Foto: Marc Milian. 21 Com a testimoni de la seva recerca, podem mencionar, per exemple, la sol.licitud de 1994, en la que figurava com a investigadora principal, d’un ajut d’uns 7 milions de pessetes per disposar a l’ETSEIB d’un forn experimental amb el qual reproduir el funcionament d’una farga. El cost previst de la instal.lació arribava als 9,5 milions, i la diferència la posaria l’ETSEIB. La sol.licitud ens revela en detall els aparells d’anàlisi amb què comptava el Departament de Metal.lúrgia: PHOTOMICROSCOP, ZEISS, i microscòpia electrònica d’escombratge, MER, amb un JEOL-6400 per a la composició estructural; equip analitzador LINK-XL5 per a la composició química quantitativa; equip SIEMENS D 500 amb monocromador de grafit per la línia Ka del coure per a difracció de raigs X; equip BUELHER, analitzador d’imatge per a la determinació quantitativa de les fases mineralògiques presents; l’equip PLASMAQUAD PQ2 + de FISONS, per a la determinació dels elements traces, presents en els fases mineral, metall i escòria; microduròmetre MATSUZAWA per a la determinació de les dureses de les diferents fases metàl·liques. La sol.licitud, signada pel director de l’Escola, Ferran Puerta, comptava amb un equip de recerca format pels següents professors de l’ETSEIB: M. Anglada Gomila, R. Bosch Tous, J. M. Prado Pozuelo, J. Tartera Barrabeig i E. Tomàs Morera. Donaven suport dos grups de l’Institut Jaume Almera del CSIC, dos grups de recerca de l’ETSEIB (Investigació de Materials Metàl.lics i Grup de Recerca de Noves Màquines i Materials), i el grup d’Història de la Ciència i de la Técnica de la Universitat de Barcelona. S’ha de dir que aquest ajut no va ser concedit. Esdevinguda una experta en anàlisis en arqueometal.lúrgia, Júlia Simon participà en treballs sobre els elements fèrrics preromans (amb Jordi Auladell i Marquès (UB)), sobre les restes de la siderúrgia romana (en un projecte dirigit per José Remesal Rodríguez (UB) i J. M. Prado Pozuelo (UPC)), i sobre la qualitat dels ferros medievals, analitzant les reixes gòtiques de la Catedral de Barcelona (també amb Jordi Auladell i Marquès). Cal esmentar que Júlia Simon va col.laborar amb investigadors bascos i càntabres en els seus estudis sobre les antigues ferreries (l’equivalent a les fargues allà). Altres professors de l’ETSEIB també s’han ocupat de la farga. Montserrat Marsal i Jordi Tartera, també del departament de Metal.lúrgia de l’Escola, apareixen com co-autors d’alguns treballs signats en primer lloc per Júlia Simon. Però també en el departament d’Enginyeria Elèctrica s’han realit- 22 zat treballs sobre la farga. Així, Ricard Bosch Tous i Víctor Fuses Navarra són autors de diversos articles sobre la trompa d’aigua o trompa dels Pirineus, element essencial de la farga. Els seus treballs en comú van culminar amb l’elaboració de la tesi doctoral de Fuses, dirigida per Bosch33. El geòleg Josep Maria Mata-Perelló, catedràtic de la UPC, estudià la farga catalana a Brasil i en presentà el 1997 un treball al Primer Simposi sobre Arqueologia Industrial sobre patrimoni minerometal.lúrgic, les actes del qual edità junt amb Octavio Puche Riart34. Un dels resultats de més projecció possible de les recerques sobre la farga fou l’edició d’un cd-rom: Xarxa Temàtica “L’home i el ferro a Catalunya” La farga. Avaluació de l’obtenció directa del ferro a Catalunya. El cd-rom comptà amb el suport del Departament d’Universitats, Rercerca i Societat de la Informació de la Generalitat, dins del II Pla de Recerca de Catalunya 1997-2000. Al cd s’esmenten els components de la xarxa en aquell moment, autors del material inclòs en el cd: Santiago Riera i Tuèbols (UB), Estanislau Tomàs i Morera (Societat Catalana de Tecnologia, IEC), Júlia Simon i Arias (UPC), Marta Sancho i Planas (UB), Pere Molera i Solà (UB), Josep M. Mata i Perelló (UPC), Felicià Plana i Llevat (CSIC), Adolf Traveria i Clos (CSIC), Jaume Enric Zamora i Escala (UB) i Ricard Bosch i Tous (UPC). També es mencionen com a col.laboradors del cd: Jordi Auladell i Marquès (UB), Josep M. Pérez Suñé (UB), Víctor Revilla Calvo (UB), Joana Gómez Sánchez (UB) i Montse Marsal i Astort (UPC). La farga catalana i, en particular, la trompa continuen jugant un paper tècnic rellevant. Ricard Bosch, en una comunicació personal35, ens parla que ell i el seu col.laborador Víctor Fuses continuen interessats en la qüestió. Segons ens diu, l’estudi de les interfases aigua-aire podria aplicar-se, per exemple, a disminuir la fricció en les embarcacions. 4.- El mètode català de farga. L’obtenció de ferro es remunta a etapes remotes de la humanitat, pro33 FUSES NAVARRA (2010). 34 MATA-PERELLÓ; PUCHE RIART (1999). 35 Ricard Bosch a Guillermo Lusa i Antoni Roca Rosell, 18 juliol 2019. 23 bablement més enllà del que s’anomenava “edat de ferro”36. El procediment més antic, l’anomenat mètode directe, consistia la reducció a altes temperatures de la mena de ferro (o un altre metall) mitjançant el CO, producte de la combustió del carbó (vegetal o mineral)37. S’obtenia una massa sòlida esponjosa, el masser (bloom, en anglès), un ferro dolç molt mal.leable o un acer amb contingut variable de carboni, que es podia separar de la resta de materials (escòries) per mitjans físics, fonamentalment, martellejant. Això es feia en un forn baix que, en els orígens, es desfeia en cada operació. Durant l’Edat Mitjana començà a emprar-se un altre mètode, el de l’alt forn, en el qual la mena de ferro s’arriba a fondre i aquest se separa en estat líquid. Els alts forns es desenvoluparen al centre i nord d’Europa, on hi havia carbó mineral disponible. L’altura del forn era necessària per aconseguir la temperatura de fusió. Aquest segon mètode es conegué com a mètode indirecte. Fins als segles XVI i XVII, els dos mètodes eren equiparables i es corresponien generalment a les disponibilitats de mineral i de carbó vegetal o mineral. Al sud d’Europa, però, el mètode directe va conèixer diverses millores, tant pel disseny del forn com per tècniques complementàries, fonamentalment, la trompa per insuflar aire per aconseguir una combustió adequada (que substituïa les manxes accionades manualment o amb tracció animal). La trompa és un dispositiu hidràulic, de manera que el salt d’aigua que s’utilitza per accionar la roda hidràulica també s’aprofita per fer passar l’aigua per una conducció amb un estretament que genera un corrent d’aire, que s’insufla al forn. No en sabem l’origen, probablement prové d’Itàlia, però al Pirineu català, principalment a la Catalunya nord (i a l’Arièja occitana), a diverses valls del Pirineu central i a Andorra, s’acabà consolidant un dispositiu particular que els metal.lurgistes francesos del segles XVIII i XIX anomenaren “mètode català” o “farga catalana”38. Aquest mètode aconseguí una gran productivitat i es difongué allà on el carbó mineral era, en principi, difícil d’obtenir, però, al mateix temps, on 36 Aquestes edats històriques caracteritzades per materials (pedra, bronze, ferro) es consideren avui en dia poc rigoroses, fins i tot denoten una visió de la història determinada exclusivament per la tècnica. 37 Seguim la descripció resumida de TOMÀS I MORERA (1997). 38 Sembla que la paraula “farga” té el mateix origen que “fàbrica”. La denominació “catalana” de moltes fonts franceses, prové probablement de la dependència de la Catalunya nord i de algunes regions occitanes properes del Comtat de Foix, considerat “català”. 24 es disposava de corrents d’aigua per activar tant la roda hidràulica com la trompa39. D’aquesta manera, al segle XVIII el mètode català s’estengué a zones d’Amèrica del Nord i del Sud, com ho estudiaren Estanislau Tomàs (en el seu capítol al llibre de Riera Tuèbols (ed.), 1997)40, o Josep M. Mata-Perelló. Això també ens explica perquè la farga catalana apareix en molts tractats de metal.lúrgia o d’història de la metal.lúrgia anglo-americans41. La farga no s’acabava, per descomptat, amb la producció de ferro i altres metalls. Va donar lloc a una indústria metal.lúrgica molt important, on es produïen elements metàl.lics per a la construcció (claus, reixes,...), per a l’agricultura (falçs, arades, ...) i també per a armes de tot tipus, incloses les armes de foc, pistoles i fusells, molt apreciades a l’Europa del seu temps. La competitivitat del mètode català es mantingué fins a final del segle XVIII i, fins i tot, durant el segle XIX, quan el sistema d’alt forn es perfeccionà amb sistemes com el Bessemer, que aconseguí, finalment, desbancar el mètode directe gairebé del tot. D’aquesta manera, les fargues catalanes entraren en crisi en la segona meitat del segle XIX i anaren progressivament desapareixent. Això fa dir a Jordi Maluquer de Motes que el pes real de la farga en un període considerat pre-industrial hauria de replantejar la nostra concepció de la revolució industrial, centrada en el sector tèxtil i en el sistema de fàbrica42. (figura 7) És un tipus de replantejament com el que fa Thomas Misa quan senyala que, a l’Anglaterra a partir de la qual hom ha bastit els models de revolució industrial “tèxtil”, es donen desenvolupaments industrials molt importants que no són tèxtils, com ara a Londres, amb la producció en massa de cervesa, o a Sheffield, amb la producció de ferro i acer43. 39 Abans, les fargues estaven prop dels jaciments miners, però a causa de les tècniques hidràuliques emprades, la seva localització canvià per indrets on es disposava d’un corrent d’aigua adequat. 40 TOMÀS I MORERA (1997). 41 SMITH; FORBES (1957) destaquen l’aplicació de la trompa a les fargues catalanes. TYLECOTE (1974) menciona la farga catalana i l’aplicació de la trompa, mencionant la seva pervivència a final del segle XIX a Nova York. Inclou una fotografia d’una maqueta de farga catalana al Science Museum de Londres. 42 MALUQUER DE MOTES (1988). 43 MISA (2004). 25 Figura 7.- Aquarel· la de V. Serra que mostra el personal d’una farga. Museu de Ripoll. 5.- Conclusions. El martinet i els altres elements de farga que s’exhibeixen a l’ETSEIB són, d’una banda, una representació d’una indústria rellevant en la qual Catalunya jugà un paper protagonista, amb aportacions tècniques destacades. D’altra banda, representen un homenatge a la professió d’enginyeria industrial que veié molt aviat en la farga un referent del paper social i cultural que pretenia assumir. D’aquesta manera, la reconstrucció d’una farga a l’Exposició de Barcelona de 1930 i la publicació d’un estudi sobre ella a càrrec dels enginyers Antoni Gallardo i Santiago Rubió inicià una etapa d’estudis i de consciència històrica del rol jugat per la farga catalana, una consciència que els metal.lurgistes francesos ja havien destacat des de final del segle XVIII. Val a dir que la Biblioteca de l’ETSEIB va ser molt útil a Gallardo i Rubió, i continua oferint una col.lecció excepcional de referències sobre metal.lúrgia històrica. Per a l’enginyeria industrial, a més, des dels anys 1960 endavant, la farga prengué un nou protagonisme, tant com objecte de recerca arqueològica com d’estudi de les seves característiques tècniques. Joaquim Mateu, que aplegà els elements físics dels que podem gaudir a l’ETSEIB, Estanislau Tomàs i Júlia Simon, entre d’altres noms, han contribuït a l’estudi històric de 32 Autònoma de Barcelona. Accessible a la xarxa a: http://www.tdx.cat/ bitstream/handle/10803/96722/jva1de1.pdf;jsessionid=952BDD095921DC1702D63426D3152454.tdx1?sequence=1. - VALENTINES, Jaume (2019) “The quest of the technological soul of a nation: the Catalan forge and the displays of politics (1914-1949)”. In: CANADELLI, Elena; BERETTA, Marco; RONZON, Laura (eds.) Behind the exhibit: displaying science and technology at world’s fair and museums in the twentieth century, Washington D. C., Smithsonian Institution Scholarly Press, 32-50. APÈNDIX Article d’E. Tomàs a Dyna, octubre 2002, 49-54 34 Mij¡l.Jill·lHd'iill·lll·ll·ll·ll LA FARGA CATALANA La reducci6n de los minerales de liicrro se n.':l!iz6, dcsde los initios de la Edad cie! l·licrro, s~gú n cl llamado proccdimic1110 dircc 10. E11 csic proccdimicnto cl mincmt juntam e ntc con ca1b6n de lciía , era cargado c11 cl h om<> , c11 cl cual se inrroducla aire por medio de una o v~ rias 1oberas. La combusri6n del carb6n proporcionaba una elevada 1cmpcra1ura y produda el gas rcd u e1or (monóxi· do de carbono). El pro· duet o ob1cn i do era urta masa porosa de hierro só1 ido que, clcs 1n1és de compactada a golpes de m arcillo~ se convcnfa en un bloque de m etal d•\ciil apro para la forja . Dcsdc cl Oriente Medio, donde 1uvo su origen la 1ecno l ogfa que homos des· crito, se difondi6 por Europa. Asia y cl norte de Africa durante el pr im er milcnio antes de Crisro. Fue impl :1n111da tn Grecia hacia cl 900 a. C y, poco de$1més, llegó a la Europà ccn· ua l. a la l 1alia etrusca y a l·lisp.a1ia. Tambifo hubo un a inrroducci6n de la 1ccnologta sídcrítq¡ita, por via ma· rlti ma, mediantc hu incul"$ioncs co· merciales de los fenicios a los palscs ribereños del Mcdüerr:lneo, entre ellos la Penlns u la lbé(ica. Óe hccho, l os ibêros u1iliza b a11 cl hicrro cit época prc.rromana r èonoclan la técnica de redu•·ción. la presencia de abundantcs esco· rias de reducci6n y los restos de hor· 11ós de la época romana revelan la cxis1C11cia de una aetividad siden\rgi· l Estanislau Tomas Morera Dr . lngenlero I ndus trial ca intensa, en lo s inicio$ de nu estrn era, en algun;1s zonas del l'irinco (montaña del Canigó, Vallferrera) comprendidas en cl ~mbito territorial que un dia rccibirfa d nombre de C.1· 1a l 11nya. En la documcntación <le la &fad Media, l as refcrencias a csmblecimien · ros sidcn\rgi cos son abundantc$ y, en alg11nas comarcas caralanas, los restos de la actividad s iderúrgica de aquèlla época han podido ser identiflcados sobre cl tcrrc.no. En la documenra• ci6n med i eval aparccen por pri mera vc"k la$ palabras farg11 y fobrtgn para designar los obradorcs dondc cl hirrro era eJaborado 111 • lluc ya en la alt11 E<lad Media cua ndo comenzó a utili· zarse la energia hidt:lulica para mover los mazós y maninctèS en dichas ins· ralaciones. Se cree que C am l unya Íuc uno de los pa!ses pioncros en el uso de es ta n ueva rccnologta , que provocó la desaparición de las fargns de monrnfüt, si · ruadas junto a los ya - cimiemos de mineral y cl es1ablccimien10 de las ins rnJacioncs en los valies , al lado de los cursos de agua . A partir de CSl e momc1110 aparece coo frccu~ n cia e 11 lo.~ docu men 1os la c.xpr c· sión 111Q/im1 ftrti pa - ra designar los eStableci - mien1os siderúrgicos. Dumnre un pe rí · oclo cie m:ls de veime siglos, en ning1\n mome nrn dej6 de producirse hierro en Catalunya, aunque con oscilacioncs im · ponam es en el nivel 1 oml cie producción. Pe ro, a parúr del siglo XVI, se produjo un desarrollo y cxpansión de la industria siderúrgica, con incre· mèmo de la ac tivid ad extrac tiva )' del núme ro de tallNcs de traJlSformación. Al mismo riempo, se mejoró cl méiodo de rrabajo y la calidad de In producción, pa ric de b cuol fue objc10 de cxporn1 ci6n. En esta época se hizo furnosa la fabricación de objct()S de hierro, cspecia lmcme de clavos y de annas de fuçgo, en algu n as co mar· cas carnlanas. En cl siglo XVl l l:i.s farg111 adop1aron la trompa hidroeó li ca para in· troducir aire a prc s ión en cl horno, en sus1 i 1uc.i6n de los fuelles cmplea· dos h asta cmonccs. La trompa l 13bía sido inventada en balia llacia cl aiio m En /n J rrgi tma tiri 11 o nr 1/ t JiJ µ fl a l os obmJ om Jo 11tlr 1t obtt11 f 11 t! hi uro a ¡xt rtir dt sHJ 11t<t11t J mi b/1111tl11omb " tir ftmr / 111 . E11 C mtluñn n 111fNl/abra1atnb il 11 t'XÏJt.t, p m> r (trl dtt 11 / 111/kr do111/ r ,./ /;ieno t ll bnao "ª 1111bnfe di, mtdianu op<rn r um ts J tforja . so ldadura , '" ·J """,/,' Jr t/ab<Jmbtln /11m1»1Ït11t1 1J. . 1t n JU 1l J Ol roJ ob jr lO J J ~ JI SO Ji LVfJ(J, J :iJ nu t'SC fÍ IO r mp /m mos sirmprt J.11 pa/11/J td fi 1 rg 11 ptl 111 d t1 1g 1111 r J 111 Ï mt11/ (tr1 0ll t:S tú trdu rri 4n tiri mhurnl OVNI\ O cww. 1002 m 35 1640. pocos afios anlCS cie ser i111pl a111ad:c en cl Pirineo. Puc probnblcmcme en csrn época de esplendor c uancl o emp t·zó a hablarsc de la farg11 flt111/1111a, cl horno c~rn l dn. d mé1odo cua l ~n. Sin embargo. el uso <le estas cxprcsioncs no aparecc en los rcxros técni cos has.· m la segunda mirad del siglo XV lll (Tron so n du Coudray habla de /(J fargtI fltt,t/11111'/tn 1775). Durante cl siglo XIX. las ji1rg11s sufriero11 lo comp<tc11cia de l os hornos ahos, <¡uc se hablan impl: m rado ya tu casi 1otlos los palscs de Europa. F11ncio11aha11 scgtln d llamado sisrem:a i ndirecta y pmd u cfa n un ::i C'lnt i- <bd tic hicrro o <1ccro incomparable· mcme superior a l os hornos bajos de las ji1rgn1. que trabajaban scgtin cl sistema clirec t o. E!I <lrr l' .. I 2lllll DYNA J /amo J mja tlt /JJJ 11imro1 "'mur Ji11x11 ("K,;,' Rirhm-d). t\$(, lo s fi1rgo1 se fucrou ccrr:1ndo una uas otra, pr ecisa .. 111c111e cuando d mé10<fo de 1mbajo había alca rmido su miximo perí ecc ion:unicmo. Y fuc 1ambifo en esta fu.sc de dcclivc c unn - do el m écodo carnlin fuc cswdiado y descrico con iodo decallc por los in ge ni cros de minns fmnCès<'$, que supervis\\b:rn l:as mi· nas y l os esrnblccimicn1os $Ïdcrúrgicos del norcc de los l'irincos. L o$ que ll cvaron a cabo los cs cu · dios m~s cumplctos fucron Richard y Fmnçois. ~ros ingenicros descrihicron L1 rnc1odulogía usada en l:es in st.,lacioncs del Roscll 6n y del Ariègc. <¡uc era la m ism:i qu e M' prncti· caba en C. ·ualunya. Hay que d<'Stacar q ue d m~todo caca lfo y el cscandinavo cienen el privilegio de ser l os 1\ni cos de Europa que han sido descricos cuaudo auu ostaba u cu vigor. A parcir cie c111o nc es. d mécodo cataMn es ci1ado eu rnsi 1odos l os 1m1ados de Mccnlurgio, en los que rknc In considcmci6n de una cecnologla c<m camcrerísticas propias. Con 10 - do. presento imporro111cs analoglas con 01Tos métodos usaclos en 01ras rcgioues del occiclcncc de Europ:1 (Navarra. Vi1.caya. Canrabria. i\stu· oias, G:ilicia. J\ri~c. i\ude. Córcega, Ligurh1). En algu nos 1racados se hacc una dis1i nci6n <'tllrc d método cnraCnbeut J,""'"",¡, 1111fl /it1'(1t {Vnl/e J, lR lJ1111r) . 36 Mnw J, 111111 jàrgn (stt,1i 11 Hirhnrd) . l:lo propiamente cli c ho y sus variantes (los métodos, navarro, vizcalno, ¡¡. ¡;ur, .. ). Y de muchas de las instalaciones conc1ecas simadas en l as difcrcn· res r<gioncs citad as, se dicc que son fargm o que trabajan seglin el mltotlo (tlftt/411. Ta mbién han si do considrm da s fal'gns e1 1111Út1111t las primems i1mah1· c iones siderúrgi cas de Amér ica, esta· blecidas en la époc.1 co lonial en cl Es · tado de Sao J'aulo y rnmbién las que m~s tarde se cstablccicron en cl Es111 · do de Nu eva York . Por otm parte, pa r cce que en el si glo XlX se hi w un uso :1busivo de lo cxpresión farga c11111!1111t1, de ral ma· nera que roda in srnloción de reducción t¡uc no funcionasc scglin cl sisccmn indir ecro (hornos altos) era consiclerada fi11-g11 c11111/111111. Según Nigo ul (1886), el dcsarrollo y cl prcsrigio que adq uirió el siscema en Carn lunya en 1111 momento dado, hi · w que ado prnrnn d nombre dt rt1t11 · /111u11 las instalaciones andlogas exisrcnres en orros lugan,,;. Es conocido cl hcd10 de que, en· tre l as r<giones produccoras de hierro, hubo inccrcambios cie personal cspecializ:ulo y, en consecuenda, se pro· clujo cransferencia de tecnol og{a. De ~ta forma se introdujcron i nn ovacio- +J&iilHl·lddlll · lll·li;ifü+ nes <.¡uc consdruyeron seguram~ntc aut émicas mcjoras en los métodos de irabajo. l'ero careccmos de información sobre cómo cran y cómo funciona· ban las instalaciones si dertlrgicas a.n · iiguas, (ca nto las de Catalunya como l:ts de otras rcgioncs del Ocddencc e1 1ropco) y sobre c6mo se produjo su evoluci6n a lo largo del ticmpo. Has· ca el siglo XV lll , la docurnencación CISÍ 110 apona dacos de caraccer CCC • nológico . La información de este tipo se reduce a algunos invencarios desti· nados a cvaluar cl cs tado de las fargtts y a al gunas partidas de los Libros de Concabi · lidad rcfcrentcs a compms o r<pamcioncs del ucillà j é. E 11 cambio, las dcs - cripciones réc-nicas rcalízadas en cl s igl o XIX si que nos pcm1iren saber co n exact itud cómo cran las instalacioncs y cuàl era el mécodo de rrabajo en la época fi. nal de La actividad de las farg11t de Camlu nya y region cs próximas. Basandonos en dichas i11fonnadoncs , intentarcmos dcscribir somcranientc cómo era una farga ra· 11tl1111n y qué era lo m~s característico del método de trabajo. Digamos de entrada que la farg11 se insralaba al lado de un curso de agua con c:iuda l suficicnte pam poder dcrh>at , mcdiance un <:<1na l o acequia, el agua que dcbía impuls" la rucda hidclulica que accionaba cl mazo y hacer funcionar la trompa hidrocólica que proporcionaba aire a prcsión al horno. El horno, elemenco primordial de la fargn, tenia la forma de un uon· co tic piramidc cuadrangular inverti· Rnt111Út10111Ji1rg11J111tmtó11 d~ rsroritu J,. rtd11trl411 (Vdllt tir /11 llosn tn r/ PirÏJ1ro) . OYNA Clenm<r. 2002 1!1 37 do. Por ta nto, era un horno abicrto, resultado de la evo lu ción de los anc igu os hornos de raza. Esra ba co nmu ido co n picdras y ndosa do a uno de los muros del rcc in t o. L as paredes del hom() csmba n rcv cstid.s en gra n par· te, por su partc interi or, Gon planchas de hierro. L1 p•rcd adosada al mul'o se llamaba "piu drl for.• y tenia un agujrro por domlc cmraba la tobcra que inrrotluda aire en d horno. La ,~1 lµ .7 '"°"''" loVft•t'l.f ••• ;lll .. .i, 1 ~ .,, ~ .. IVf1Jirtlt"1tfY !. ·l~l"Qlf\;'"· .g '" " "'"',.,:,, " .i .. r.u14-111,; l1tUrlnm1 ~~··•b•t1, TTOmpn dt rmn farga (s<t1l11 Rirlldrd) . m oc .,.u• .. 1002 oYNA '4;l·llll·li@fjill 1 ilfji¡ifüi pared opucsta era co nv eX11 pam fud licar la cxtracción del producto linal y se llamaba ''ore". L3 p ared del lado donde trabajab an lo s opernrios se lla - maba "llfi1trol"y cenfa un agujero pa - ra dcjar sa lir la escaria y la pared opuesm se ll amaba "crivn: b altu ra del ho rn o era de woos 0, 80 m y las dimensiones del fondo dd cr isol, de 0,5x0,6 m. b tobem t cnfa una inclinación de 35 a 45" y su l 18 l \)íodt•l 1t t<' . '*• r . .. ,, ..... 11~ l.ill~''""'~ •• )·~rM11 ., .... ,, ~~· C:.Ur..,"1'"''.:nalt' · 44 r. ,,,. ,, .. , distancia al fondo del horno eni de unos 25 cm. El fondo cstaba formado por un a gran pi cdra refractaria pbna o c6 ncava. El aire a presi6n, como hemos cxplicado, era su mini str:odo por la uompa hidrocólica, que ha s id o considerada uno de los clcmcntos caracterlsticos de la forgn. La t ro mp a <'$ta - ba constituïda por dos rubos (de sección gencralmc 11t c cuadrada) por los que d escendia ag ua por grnvcdad. En b parec su perior de ca da tubo habfo un estrocham icn 10 y uuas abcnuras que comunícaban con cl exterior. En '3 zona dd cs1rcd1amiento se produ da un a 11 - mcmo de la velocicla d y, dcbiclo al llamado cfccto Venturi, una disminución tic b p resió n del agua y una absorción de a ir e cld cx t orior. El ng ua mciclada con aire pcnctrnba en un recipiemc que había en la parrc inferior cie l os cubos (caja de l os vicncos). En csce rccipi cmc el aire se separaba del agua, adquiria una presíón regulable a voiun - tad y, • través de un 1ub o, pcncLr:iba en lo cobcra. Vcamos, de forma rC":su mi<l a. cómo se rc;i li uba la carg.1 del horno. Sobre 1111 l cc ho dc rnrbón en po lv o se col ocaba u11:1 plancha de h icrro tlccmo cld horno, paraldam e111c a la par ed llam ada "pirr drl fM". El cspacio entre esta pared y la J >lancha sc ll <naha con rnrbón y al orro lado de la plan cha se coloc.1ba mineral (mena) en rr01.os de un os 5 6 6 cm. Dcspués se quicaba la pla ncha, se avivaba d fucgo y comcnzaba el 1 >roccso propiamcntc di cho, cuya dumción era de unas ci nco horas. En la tlescripción del proccso cfccruada por 1: Rid1arcl se clcrnlla. minuto a min uc o, cl crabajo que se ib a rcaliw nd o, que co mpo rtaba : -Adicioncs su ccsivas de carbón, mine ra l en polvo y ag ua. d el aire a lo largo del proccso. J -Modilicacioncs de la p rcs ión ------'-----.. -Pcriódicamenie, rnlada dc las cscorias llq uid as fonnadas. 38 -Ayuda al descenso dd minem! con una pala, accrclndolo a la lla m a. -Rcimroducción de panc de las cscori as .sacidas del houno (l :IS m:l; rícas en hi erro). -Sondco de la robera para evitar su obsc rucción -Control de la masa de híerro reducido sólído que se iba formando (masser) y ayu da a su compactación. La car&" tomi para un• operación era de u nos 487 kg y, según la manera de llevar a cérmíno la operación, se obtenia un hi cno muy dulcc y malcablc o un hierro ocera do ("fen·o fort? que lcnfo mayor durc1 .. a y resistcncia. Los proccsos succsivos de carburación y decarbumción del mc1a l derertnin:iban la obt<..~nción de un tipo u oiro de hierro. Un fac10r importamc era J. formadón (a vol unmd) de una escori.a miis o mcnos o><idanre <.¡ue fu.~ voreda m:h: o mcnos la dccarbura - ciòn. Como se desprcndc de los difcrc111cs textos que t.lcscril)('n cl trabajo de obtcncíón cl el hicrro en los fargat, las inrcr\'cncione:; del personal, la vi - gi lancia y cl control dd proccso em n c asi t."Ominuos. La masa de hicrro obtcnido ( 11111ssrr) era de 111 1os 150 kg. Su ex - ' mcción del horno y mrnsporre hasra cl yunc1uc dondc clebía ser golpcado pam con1pacrarlo, expuls.1r los resros de m '. orias que contenia y empe7.ar a da rl c íorma, era una opcración difícil que requeria la co laboración de todo cl personal de lo farga. El ma1.0 dcsrinado a l as operacionos de compacración y conformoción del 'i1111sstr" era de grandes dimensiones y csrnba consl icuido por un cjc hasculanle (gcnt!rnlmentr d tronco de un :lrbol) con una cabcza de hicrro de hasra 500 kg de peso en un ex - crcrno. Su accionamicnto lo cfccmnba una rucda hidr:lulica en cuyo ejc habfo cm1io1rado una argolla de hicrro provisrn de "'""º lcvas que, al girar el ejc, se apoyaban succsivomcme sobre la c ob del m no y provocaban cl levamani i e11to de Ja eabeia y su c:ifda sohre el yunque. +4;l·llli"'"ri1Hl·lifil·lh'' Va riandò el caudal de ag ua que cala sobre la rucda se grnduoba la frccuencia de l os golpcs del 1mw. Frecuentemcnrn se <lisponfa de un segundo maw utiliz.1do para las opcracioncs de forja s ub siguien1es. Ero menor que el mazo principal y rccibla oel nombre de martinctc. El personal de una farga esraba compuesto por un ad 1ninist rador y unos l 2 6 13 opcrarios, que lrabajaban en dos turnos. En cad3 1urn() habfa un encorgado de la consrrucción y rcparación del horno y colOC"a - ción de la rnbcra ("foguer "), un encargado de In marcha del horno y de alimentar cl fuego ("t;eo/J? y su ayudamc, un cncar¡;ado del mazo ("mal/et? y su ay udanrc. 'ltunbién habfa un nercero ("ferrer') que cuidaba del mantenimicnro y de la fobricad6n y rep:.ración de hcrmmienras y un en· corgado de la preparació n del mineral (pi<a11m1117. Ahora bicn, aparte del personal dircc1a111cnr< adscriro a e ll a, el cstablccimienro de u na fart/' daba rrabajo a numc r osas perso n a~ de disrinros oflcios: mincros que arrancaban la mena de los yacimicnros mfis o me· nos super fl cialcs; lcfiadorcs y ca rboncros, que proporc:ionaban cl carbón de modera: arricros que rransporraba n cl mineral, cl carbón y los producros claborados. con lorgas recuas de açémi las . 1; 11 la Va ll ferrera, dondc hab fa un as cinco o seis forgas, ésrns daban rrabajo a m:l; de 600 hombres y 700 caba ll erfas. En aq ud los va ll c.~ del Piri nco en que coincidfa la presencio de mineral, abund3ncia de bosque y fuerza hidn!ulica, Jas furgas rcprc:-sc nraron una fuen ce d e: r iqu C2.a, que se rtp::tnfa en. trc retribucioncs al personal y bcncficios del propictario y arrcndarario. Por orra parrc, la industria sidcr(irgica proporcionaba las herramicntas ncccsari as para cl dcsarrollo de la agricultura y la industria, asl como una gran varicdad de urcnsilios dom ésticos y c1c mcnros para la co n s· trueciótt (re j as, balcones, cermd ura.s) . No dcbemos olvidar un capitulo que fuc irnportantc : 11 flbriòld6n dt armos de fuego. En conlmpartida, el clevado consu mo de carbón y, por consiguienre, la explo1ación excesiva de los bosques, hizo disminuir de forma alarma111e la masa foresta l en las co marcas do ndc abundaban l as fargas. La producción de u na farga era de un as ocho 1oncladas ol ines y F"ra obtenerla se consumfan un as 30 toneladas de mineral y unas S.O de .:arbón ''egeral. Los minemles (menas) que P"dr - nn ser rraiados debfan rcner una riquc-4• dcvado y ser f.ici l mcnrc fosi - blcs. Se cm ple-Aba la siderita (canonaro) y, •obre todo, la hema1ircs (òxi - do) y la goc1 h ira (óxido hi<lrarado). &tos mi n crales son frccuemes en ÓI· ra .l unya y espedalmente en d llirinco, aunque los yacimicntos scan de cx1ensión reducida. En algunos casos los yacimiemos es t aban sin1adas en las cu mbrcs o altitudcs próximas a los 2.000 m, como en la sicrra de Mfoiga en la Vallferrera. En sus ccrcanfas se cnrnentmn escorias y 0 1r os rcsios que rcvdan una aC<ividad siderúrgica en los primeros si glos de nuest.m Ern . Am ignamenle .se rosrnba cl mineral antes de ser inrroducido en el horno, para eliminar cl anhldr . do carliónico (cie l os carbonaros), cl agua , d mmfrc y or ra.s intpmczas va - pori1.ablcs y producir un au mento de la supcrf1cic de contacro dela m<n a con d gas reducror. En el siglo >IX dejó de realizarse esic proccso pnrn ahorrnr combustible. J>ara cval uar la irnportancia de la implantación de la s forgas en Caolunya, hcmos inrcnrado rra.lizar una lisra de forgas y para e ll o hcmos acudido a l as recopilacioncs realizadas por e5pcciaJis ras en cl rema y a 01rss notídas obrcnidas de fucmcs varias. L:i l is rJ es incompleta, pero permire fo rm arsc una idea d el n<omcro de csrablecim ienros siderúrgicos idenaflcab les en cl país. L.as fo r gas conrnbil iiadas en cl Principado de Catalun ya y Andorra DYNA Ornl •Rt 2001 EJ 39 son 120 . En l as comarcas cie la Cata1 unya Nortc (hoy p crtencc i entcs al Esrado francés) so 1160. l' or oua parte, en Ariège y orras r cgi ones del l'irinco francés (dondc se rrabajaba con cl mismo método <¡ ue en Catalunya) se han contab ilizaclo 69 csm hl cc imi cmos. Tod as es t a.• in stafadones no rrabajaro n si multfoca - mc111e y alg un as de dlas no eran propiamcnte ji11-gn1 cn11d11 - 11a1 sino vcrsiones a nt criores al método cnm lfo o dcrivadas de éstc. De todo s modos, las cifras con sig nadas dan idea de una 11ombl e dcnsidad de implanmción de los in sm la - do ncs sidert'lrgicas E&iii#.lt@t¡111 . 11fi1¡1fü+ en 1111 am bi to rel aúMtWJS ,¡, /,, fa"K" l 'a/mi, dr Ripoll. niútpwf., p11r,1 tr almjnr ,¡rob«. vamcntc rcstringido. Ya hemos dicho que la s forgas no pudicron competir con las elev;idas produccioncs de l os homos altos y l as modernas tccnologlas Jcsarro ll adas duranrc el siglo XIX. A fl11a l cs de dicho sig lo, todas las fargas hablan de - jado de unbajar y pcrma 11 edan en 1111 1oral abandono. P or oira pane, los intcntos de tstnblecer una industria sidcn írg i ca moderna en Catal unya , a base de horn os altos, fracasarou 1 01a lm cntc. Empczó cntonccs un proceso, mas o mcnos dp ido, de des1rucció11 de las fu rg as, dchido a la acc ión tic los dcmenr os na turales ( riad as. d cs pl aza - micncos de tierras) y a la acrividuJ humana. En la mayor panc de l os casos los cdiftcios y la s inscalacioncs (rucdas hidclulicas, hornos. mazos, cie.) tl es aparccieron del paisaje, sc - pulrndos por las !Íerras de aluvión y m Ocr uoRt ~OOl DYNA por la vcge10ción. Han qucdado res - tos de mur os, vesrigios cfc a cc qui as. panes de algún ma zo y c-5CO ri as de rcducción amon1onadas o csparcidas. En Catalunya, so l amen te dos fargas co nscrv3n su esnucrura. Son la de Ripoll y la de Banyoles. Ambas rrabaja ron hasia m ed iados del siglo XX, pero no en 13 fobricación de bicrro, sino en la c1ldererla de cobre. El cese de la industria ext ra c1 iva del bierro •ra jo consigo un reiroceso de la activ icl ad humana y un empobr L-c! mi cnto de l a.• poblacioncs cie :i lgnnos valles pirenaicos. Desapareció <i trajín de los 1r:msporres a lo mo de la s acémilas y de jó <le olrse el rct11mbar de los mazos y de verse los res - plandorcs de los fuegos de los horn os. Al guna.s de las ruinas que con se rv an parte de su es tructura en "ZOnas agrcs r es de la momaiïa a tl n parccm evocar cl t r:1ba jo de unos hombr cs c11d ur ccidos po r la rucl c..a de su car ca, rcaliza da a mcnudo tn pa i sajcs de singular bd l cza. l'odría aplicarse :t la ji11gn r111nl11 - ,,n un parrnfo tlel " 7hrtlfflo tir Mflnlmgi 11'' de J. l'cr <.y, quic: 11 , d esp u és de dcscribir el anriguo procedimiento su cco, Sè ~x p re.sa en lo s sig uicnt es: tér - min os: "l-/m101dr1·rro11orrr 'l"' mo11111 - 1ig1101 prorrdimifftlfJI 111e1t11tírgito1 lir11e11 "" t11rmlfo pnnít11!11r umro ptJr t! i111er h t¡ttt tlt1pirrtrlll lr11 roffts t¡11r Jll 110 n.;i11e11, ffJmt> por t! pi11roretq11ismo dr los lugnres do111lr ir h11b!t111 rs111blr - ddo tfl1t1ns jil ln frns 11mig1111J )l Jobre iodo. Ji prmn11 1 01 t¡ur flt¡urUo t¡ut m O/l'Ot tirmpos rtponó "'" b11mos Jtrvidos h fl drsr1p11recido prtm siemprt' ~ l UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA ••• ••• ••• UPC