Construir i habitar el món animal

Construir i habitar el món animal Berta Gelabert de Trincheria Estudi d’estratègies arquitectòniques de construccions no-humanes 3 Treball de final de grau Juny 2023 Autora: Berta Gelabert de Trincheria Tutora: Carmen Torras González Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès Universitat Politècnica de Catalunya Paraules clau Animal, Arquitectura, Estratègia arquitectònica, Control tèrmic, Ventilació, Control aigua, Paisatge, Karl Von Frisch, Juhanni Pallasma, Michael Hansell La història dels animals i les seves construccions han patit un progrés i una evolució constant al llarg de milers d’anys. Per tal de sobreviure, aquestes construccions animals s’han anat millorant fins a obtenir unes construccions amb un alt nivell tecnològic i funcional. Aquestes construccions presenten una gran varietat de materials, tècniques i dissenys constructius que responen les necessitats i característiques de cada espècie i de l’entorn on es troben. Aquest treball és un estudi de diferents tipus de construccions animals i un recull de les estratègies arquitectòniques que segueixen. L’objectiu és avaluar quina és la relació entre l’arquitectura humana i la dels animals. L’estudi de la materialitat, la forma i els sistemes constructius ens porten a parlar d’aquestes construccions més enllà de l’objecte per estudiar-ne la relació amb el seu entorn i el paisatge. 5 Animal, Architecture, Animal builders, architectural strategy, Thermal control, Ventilation, Water control, Landscape, Karl Von Frisch, Juhanni Pallasma, Michael Hansell Keywords The history of animals and their constructions have progressed an evolved constantly for thousands of years. To survive, these animal constructions have been enhanced until obtaining constructions with a high level of technology and functionality. These constructions are made of a wide variety of materials, techniques and designs, that covers the needs of each animal species, according to their characteristics and the surroundings. This project consists of a study of the different types of animal constructions and a compilation of the architectonic strategies followed by them. The aim is to evaluate which is the relationship between human and animal architecture. Taking into consideration the materiality, the shape and the constructions, we can discuss about a animal construction beyond the object, to study the relationship between the construction and surroundings. 7 Índex Els primers arquitectes Materials de construcció Sistemes de construcció Estratègies envers l’entorn físic Conclusions Bibliografia 9 Els primers arquitectes Durant centenars de milions d’anys, els animals han estat constructors. Les primeres evidències que en tenim són les traces de túnels excavats que es van trobar a Cambrià ara fa uns 503 milions d’anys, segons citen Josep Piqué i Anna omedes en el llibre “els altres arquitectes”. Per tant, podem afirmar que els animals van ser constructors molt abans que ho siguéssin les persones, i és per això que la seva arquitectura ha seguit una evolució i un progrés molt més extens en comparació el procés de l’arquitectura humana. [1] El comportament animal n-humà ha estat una font d’inspiració i d’estudi per als éssers humans en diferents àmbits, a causa de les semblances que hi podem trobar. És per això que l’estudi de les construccions animals pot evidenciar models aplicables a l’arquitectura humana, i ens pot permetre entendre què signifiquen els termes de ‘construir’ i ‘habitar’ en el món animal i quina relació pot tenir això amb l’arquitectura. La primera gran obra sobre l’arquitectura animal va ser l’anomenada Animal architecture and building behaviour escrita per l’etòleg Karl Von Frisch (Vienna, 1886) publicada l’any 1974. Més endavant, altres científics i arquitectes van publicar altres treballs també destacables: Bird nests and construction behaviour, de Mike Hansell (1940), Animal architecture de l’arquitecte Juhani Uolevi Pallasmaa (Findlàndia, 1936), Architektur und Lebewesen del biòleg Peter-René Becker (Alemanya, 1949). [1] Piqué, Josep i Omedes, Anna. (2003). Els altres arquitectes. Gustavo Gili Fig. 01 Il·lustracions d’un niu d’ocell Mallerenga cuallarga (Psaltriparus minimus), Salangana (Aerodramus fuciphagus) i d’uns Tàlpids (Talpidae) 10 11 Les construccions fetes pels animals no-humans són en la majoria dels casos de materials biodegradables que es troben en el seu entorn més pròxim, per així minimitzar l’esforç del transport. El fet que cada espècie tingui una anatomia i unes capacitats concretes per manipular els materials fa que se li pugui associar un material concret, i en conseqüència un mètode constructiu específic que utilitzarà sempre. Analitzant algunes de les construccions, podem classificar els materials segons el seu origen: Vegetal Animal Mineral Els materials d’origen vegetal són molt variats. De les plantes es poden utilitzar pràcticament totes les parts: Les fulles, les tiges, parts del tronc o l’escorça, els fruits o les flors com el cotó, les arrels i les llavors. També es poden utilitzar altres materials del regne vegetal com els líquens, molses i fongs. Els materials d’origen vegetal són els més variats a nivells de funcions. Depèn de l’escala i de l’animal la funció que tindran aquests elements: estructural, tancament, element d’unió o element de protecció respecte a l’entorn. Algun material vegetal amb funció estructural podria ser els troncs en els nius d’àligues (Aquila chrysaetos), on es van sobreposant aquests elements. Com a tancaments, tindríem el cas de les branques més fines a la part superior dels caus dels castors (Castor), per exemple, situades sobre l’estructura i permetent la ventilació entre elles. Actuant com a materials d’unió, podria ser la funció de les tiges dels nius de l’ocell sastre cuallarg (Orthotomus sutorius), elements flexibles que traspassen les fulles per unir-les. I seguidament, un exemple de material d’origen vegetal que protegeixi respecte a les adversitats de l’entorn podria ser la molsa, situada a l’interior de nius d’ocell com a aïllament tèrmic. Els materials d’origen animal també són molt variats, alguns exemples són pèls, plomes i cabells. A més, algunes espècies produeixen secrecions internes que seran usades en la construcció com cera, seda i saliva. Cal destacar, que els materials d’origen animal, a diferència dels vegetals, normalment no tenen una funció estructural (excepte el cas de les sedes) ja que en la majoria dels casos són materials moldejables que actuen amb conjunt d’algun altre material, complint la funció d’unió d’elements o de protecció envers l’entorn. Materials de construcció S’anomenen construccions animals aquells objectes habitables que creen els éssers vius no humans per tal de delimitar espais i protegir-se de factors externs. Aquestes construccions són molt variades: enormes, microscòpiques, senzilles, complexes, comunitàries o individuals, depenen de cada espècie que hi habiti. En general cada espècie utilitza un sistema constructiu que dependrà dels materials que pot aconseguir i de les seves capacitats de manipulació en funció de la seva anatomia. Per a aquestes construccions s’usen els recursos que troben a l’entorn més pròxim, que són limitats en el medi, encara són més limitats si entenem la superfície d’àmbit d’actuació respecte a les dimensions i capacitats de cada animal. Per tal d’entendre completament les construccions animals se n’hauria de fer un estudi a partir de diferents àmbits, no només en l’arquitectònic, sinó també zoològic, anatòmic i antropològic, i així poder tenir una visió de tot el conjunt i entendre’n el seu funcionament. Tot i això, aquest treball se centrarà en l’àmbit arquitectònic i les estratègies de protecció respecte l’entorn físic, ja que seria necessàri d’altres especialistes per estudiar-ne els altres camps. 12 13 Són especialment interessants la seda, la saliva o la cera perquè són materials que produeix el propi animal per a construir o complementar la construcció del seu hàbitat. La seda és un dels materials més estudiats per les seves propietats sorprenents. Consisteix en una fibra viscosa que es fa servir en forma de fils, com poden ser les teranyines, o també per a fer la unió d’altres elements. Els fils de seda són fins i forts, d’un gruix gairebé imperceptible (0.0001 mm de radi) [2] . Tot i això, quan aquests són utilitzats com a elements tensors de l’estructura, són tres vegades més forts que els cables d’acer en proporció a les seves dimensions. Les estructures que funcionen amb tensió tenen dos elements bàsics: el cable tensat i les unions i amb la seda se solucionen aquests dos elements. Principalment, empren aquest material els insectes: els tricòpters, les erugues i moltes espècies d’aranyes. La saliva es fa servir com a material d’unió. Gràcies a la seva composició rica en glicoproteïnes és un material ideal per a complementar la construcció, ja que és viscosa quan es produeix, però s’endureix en assecar. Alguns animals que utilitzen la saliva són alguns peixos com el gourami de mel (Trichogaster chuna), ocells com les orenetes (Hirundo rustica) i insectes com les vespes (Vespa). La cera es produeix a partir dels sucres que ingereix l’animal. L’abella és el principal animal que l’utilitza, i la barreja amb saliva per aconseguir la viscositat necessària per construir els hexàgons que formen els eixams. Els materials d’origen mineral es poden trobar complint diferents estratègies. En alguns casos, s’utilitzen materials com pedres o petxines com a unitats de construcció que s’apilen per a formar l’habitat de l’animal. És el cas per exemple dels peixos punxoset (Gasterosteus aculeatus), que apilen petxines i pedres, i ho uneixen amb la saliva. Una altra estratègia consisteix en barrejar materials minerals amb aigua per a formar fangs que serviran com a material de construcció. El fang fresc es treballa amb la tècnica del modelat, i agafa duresa i resistència un cop s’asseca. Alguns animals que ho fan són l’ocell Forner rogenc (Furnarius rufus) i els tèrmits (Termitidae). Finalment, en alguns casos, les construccions són simplement adaptades d’altres animals. Alguns exemples són el cranc ermità que aprofita una conxa buida d’un altre animal com un cargol marí o un mol·lusc, o el tord comú (Turdus philomelos) que s’instal·len en un forat d’arbre ja excavat per altres aus, i s’ho adapten segons les seves necessitats per a habitar-ho. Material Funcions Arquitectòniques Estructural Unió Tancament Protecció Vegetal Troncs X Branques X X X Tiges X X X Arrels X Pètals X Fulles X X X Molsa X X Cotó X Líquens X Animal Plomes X Cabells X Saliva X X Cera X X Femtes X Seda X X Mineral Terra X Fang X Pedra X Sorra X Fig. 02 Relació dels materials respecte la seva funció arquitectònica [2] Pallasmaa, Juhani. (2020). Animales arquitectos. Gustavo Gili 14 La majoria de materials que utilitzen els animals per a les seves construccions també s’utilitzen de forma més complexa en l’arquitectura humana. Això fa que en puguem trobar molts paral·lelismes en el tipus de construcció. Cada sistema constructiu depèn de diferents factors com el clima, les condicions específiques del lloc que definiran els materials que s’hi poden trobar, i les habilitats constructives així com l’anatomia de cada espècie. Michael Hansell, en la seva publicació Bird nests and construction behaviour classifica els mètodes constructius en set tipus: Excavar Modelar Apilar Enganxar Enrotllar Teixir Cosir Aquests sistemes els podríem classificar segons si segueixen un mètode tectònic o estereotòmic. El mètode tectònic es refereix a allò construït amb materials lleugers i amb una estructura connectada al terreny amb el mínim de superfície possible. I el concepte estereotòmic fa referència a aquelles construccions que fan ús de materials compactes i densos, transmetent les forces directament a terra a conseqüència de la gravetat. [3] Aquests conceptes relacionats amb l’arquitectura sorgeixen per l’arquitecte Gottfried Gottfried Semper, que defineix l’art tectònic de la següent manera: “l’art que pren la naturalesa com a model, no els fenòmens concrets de la naturalesa, sinó la uniformitat i les regles” i l’art estereotòmic com “art caracteritzat per la dificultat de la utilització de matèries primeres que, a causa de la seva constitució compacta, sòlida i homogènia (...) Es poden treballar donant-los la forma desitjada gràcies a l’eliminació de parts de la seva massa”. [4] En aquest cas, classificaríem els mètodes d’excavar, modelar i apilar com a mètodes estereotòmics i la resta de mètodes com a mètodes tectònics. Sistemes constructius [3] Campo Baeza, Alberto (2020) Estereotómico vs tectónico. Publicat en Trece trucos de arquitectura. Ed. ACB Madrid [4] Armesto, Antonio. (2014) Escritos fundamentales de Gottfried Semper. Ed. Arquia Fig. 03 Habitatge excavat en una cantera de marès a Menorca (Espanya) Ca’n Terra , Ensamble Studio 16 El sistema d’excavació és el mètode que consisteix a extreure material d’una massa inicial (terra, roca o fusta) per tal de crear-ne un espai habitable. Aquest mètode se sol dur a terme amb les potes, bec o altres parts de l’animal, o amb processos químics a partir de secrecions internes. Alguns animals que excaven amb processos físics les vespes solitàries (Sceliphron), les vespes excavadores (Podalonia hirsuta), les formigues lleó (Myrmeleontidae), ocells carpinters (Picidae). I també alguns mamífers com els teixons (Melinae) les marmotes (Marmota). Annex 1, figures 25-28 Pel que fa a l’excavació química, un exemple interessant són els hàbitats construïts pels mol·luscs bilitx, que utilitzen la bilis generada pel mateix animal per a excavar galeries en els sediments marins. El sistema del modelatge és el procés que consisteix a transformar materials tous per tal d’obtenir la forma que es busca, i que posteriorment es deixen assecar perquè tinguin duresa i resistència. La principal dificultat d’aquest mètode és aconseguir la densitat idònia del material fresc, perquè la forma del material fresc, per què la forma s’aguanti mentre es construeix, ja que no s’acostumen a utilitzar altres elements per fer d’encofrat. En alguns casos, com per exemple quan es fa servir fangs, també és important procurar que no quedin bombolles d’aire. La raó és que en el moment de l’assecament, el volum del material disminueix i les bombolles d’aire atrapades a l’interior del material provocaria esquerdes que podria comprometre el rendiment de l’estructura. Per això cal barrejar o generar moviments vibratoris que eliminin aquestes bombolles, com faríem els constructors amb el formigó. Els ruscs d’abella són un exemple molt complex de construcció feta a partir del modelatge. Amb saliva i cera barrejades construeixen les diferents cel·les hexagonals, i fent ús de les antenes són capaces de construir-ne les parets de forma molt precisa i uniforme. Fig. 04 Construcció de terra a Àustira Omicron Monolith, Anna Heringer i Martin Rauch [4] Gould, Carol Grant i Gould, James L., Animal architects: Building and the evolution of intelligence. Basic books editorial “Algunes espècies de formigues (...) converteix a l’individu amb elements arquitectònics. (...) el petit forat que té el niu es tapa amb el cap d’un dels membres de la casta que s’especialitza en fer de portera.” - Juhani Pallasmaa 30 31 1.5 Obertures Molt lligat amb les estratègies anteriors tenim la importància de les obertures. En aquest cas s’ha de tenir en compte tant la dimensió com l’orientació d’aquestes. Alguns animals que segueixen aquesta estratègia són les formigues (Formicidae), les tortugues marines (Chelonioidea) i l’ocell Merla (Turdus merula). Fig. 13 Planta i secció nord-sud (1) i est-oest (2) d’un formiguer nord 1.6 Orientació de la construcció Alguns animals són capaços d’orientar-se respecte als punts cardinals i construir segons les condicions que els afavoreixin més. Els interessa, en zones càlides, direccionar la part de la construcció amb més superfície en l’eix nord-sud per captar menys radiació solar a les hores centrals del dia. Alguns animals que segueixen aquesta estratègia són els tèrmits brúixola (Macrotermes bellicosus) i les abelles (Apis mellifera) Fig. 14 Planta i Alçat nord-sud (1) i est-oest (2) d’un termiter 0h 24h nord 32 33 1.7 Generar calor aprofitant el metabolisme de microorganismes En aquesta estratègia s’aprofita la calor generada pels microorganismes implicats en un procés de descomposició orgànica. Per aconseguir-ho, s’estableixen relacions simbionts entre l’animal que proporciona aliment al microorganisme, i el microorganisme que genera la calor amb el seu metabolisme. Aquesta calor generada es transmet cap a la resta de la construcció. Alguns animals que segueix aquesta estratègia són els tèrmits (Macrotermes bellicosus), ocell Talègol ocel·lat (Leipoa ocellata) Fig. 15 Secció d’un termiter, al centre situació dels fongs que generen calor 1.8 Moviment de l’animal Algunes espècies socials utilitzen el seu moviment per tal de generar calor dins el cau. Gairebé sempre són la classe obrera de l’espècie la que està involucrada en el sistema de control tèrmic. Alguns animals que segueix aquesta estratègia són les formigues (Formicidae) , que es queden quietes a l’exterior captant l’escalfor del sol i seguidament entren a l’interior del cau per transmetre’n aquesta calor. Les vespes (Vespula vulgaris) tambñe utilitzen una estratègia similar, en aquest case generen calor a partir d’un moviment vibratori que fan amb l’abdomen per generar escalfor o bé aletegen les ales quan fa calor per ventilar. L’objectiu és mantenir el cau a 30ºC, 20º C 24º C 20º C 30º C Fig. 16 Secció d’un formiguer 34 35 2. Ventilació 2.1 Entrades i sortides d’aire a diferents alçades Pel que fa a la ventilació, la ubicació de les obertures tindrà un paper clau a l’hora de generar més o menys ventilació, ja que permetran la creació de corrents d’aire. A més, alguns animals regulen la temperatura tapant les obertures quan volen disminuir l’intercanvi d’aire. Alguns animals que segueixen aquesta estratègia són el conill de bosc (Oryctolagus cuniculus), les marmotes (marmota) o les formigues (Formicidae) Fig. 17 Cau de formigues soterrat amb vàries entrades i com actua la seva ventilació 2.2 Ús de materials no opacs pels tancaments Alguns animals utilitzen parets que permetin l’intercanvi d’aire. Això ho aconsegueixen fent ús de materials no opacs, com per exemple branques, que permeten la ventilació. D’aquesta manera, no serà necessari modificar la construcció en cas de que s’hagi de ventilar. El fet d’utilitzar una estrategia per ventilar alternativa que no utilitzi obertures serà rellevant per a la supervivència, ja que impedirà l’entrada de depredadors a la construcció. Alguns animals que segueixen aquesta estratègia: Castor (castor), Ratolí (Mus). Fig. 18 Cau d’un castor amb accés submarí accés 36 37 2.3 Ús de conductes com a xemeneies L’ús de conductes verticals per a ventilar les construccions és una estratègia que es beneficia de la pressió generada entre l’interior i l’exterior degut a la diferència de temperatura. Aquesta pressió permetrà la creació corrents d’aire que ventilaran la construcció, creant un efecte similar a les xemeneies. Alguns animals que segueix aquesta estratègia són els Tèrmits (Macrotermes bellicosus). En aquest cas, la diferència de temperatura s’accentua per la simbiosis amb fongs, que a part de generar calor que servirà pel control de la temperatura (estratègia 1.7), també incrementarà la ventilació. Fig. 19 Termiter amb conductes de ventilació 3. Control d’aigua i humitat 3.1 Forma cònica La construcció en forma cònica permet generar una coberta amb una forma que físicament expulsi l’aigua en cas de pluges. Alguns animals que segueix aquesta estratègia són els ocells teixidors, els tèrmits (Termitidae, les formigues i les vespes (vespa affinis) Fig. 20 Niu d’ocell teixidor (Remiz pendulinus) 38 39 3.2 Coberta que sobresurt respecte a la construcció Les cobertes que sobresurten en comparació a la resta de la construcció permeten l’evacuació de l’aigua, minimitzant el temps de contacte d’aquesta amb la resta del material de construcció. D’aquesta manera, s’augmenta la durabilitat de la construcció. Alguns animals que segueix aquesta estratègia són els cubitèrmits (Termitidae cubitermitinae) 3.3 Formar estries per la part exterior La generació de rugositats o canals en la capa exterior, permet que la conducció de l’aigua. D’aquesta manera, es disminueix el risc d’acumulació. Alguns animals que segueix aquesta estratègia són els castors (castor), que orienten les branques en una direcció específica per a crear aquestes rugositats. També els tèrmits (Macrotermes bellicosus), que modelen la superfície de fang de la seva construcció per a direccionar l’aigua, o les vespes (Vespa affinis). Fig. 21 Niu de fang de cubitèrmits (ermitidae cubitermitinae) Fig. 22 Niu d’ocell teixidor plocèids (Ploceidae) i ampliació de l’acabat rugós del niu 40 41 3.4 Ús d’una capa impermeable L’ús de materials impermeables, com les salives o la cera, permet la creació d’una capa que protegirà la construcció no només de l’aigua de la pluja, sinó també de la humitat. En alguns casos, aquesta capa no és exterior, sinó que es troba recobrint els túnels, com per exemple algunes formigues que impregnen les parets amb una secreció glandular. Alguns animals que segueix aquesta estratègia són el colibrí (Trochilidae), que recobreixen el niu de telaranyes o líquens, o les avelles enlucidoras (Colletes). Fig. 23 Niu d’un colibrí amb acabat impermeable. Vista axonomètrica i secció 3.5 Aixecar-se respecte la superfície Elevar el niu respecte al terra per evitar el contacte amb el terreny. Aquest element que permet distanciar el niu del terra pot ser un element ja construït o que el contrueixi l’animal. Aquesta estratègia serà especialment rellevant per a zones inundables. Alguns animals que segueix aquesta estratègia són alguns ocells que viuen propers a llocs inundables com Ardèids (Ardeidae) i també la Cigonya blanca (Ciconia ciconia). Fig. 24 Niu de cigonya elevat h 42 Conclusions Tal com s’ha revisat en aquest treball, les construccions animals venen determinades per les característiques de l’animal constructor. Durant milers d’anys, cada animal ha perfeccionat l’estratègia arquitectònica més adequada en funció a la seva anatomia, les seves necessitats, els materials que troba i l’hàbitat on està, fins a arribar a unes construccions funcionals que els permeten la supervivència. El motor d’aquesta evolució ha sigut la selecció natural, que ha empès els animals a continuar millorant les construccions a estratègies complexes que ajunten l’ús de diferents elements com ja s’ha presentat anteriorment. Si ho comparem amb les construccions humanes, les construccions d’animals no-humans en general són més funcionals i eficients, i es troben amb una estreta relació amb l’entorn i el paisatge. La sostenibilitat és un element clau a l’hora de definir les construccions animals per diferents raons. En primer lloc, per l’impacte ambiental, que és molt menor degut a l’ús de materials del propi entorn. I, en segon lloc, de manera conscient o inconscient, els animals tenen en compte el cicle de vida de la construcció i reutilitzen o milloren sempre que poden allò construït; aquest fet es pot observar clarament quan s’estudien els moviments migratoris i s’observa que cada espècie d’animal torna al niu que ja havia construït l’any anterior. Quan estudiem les construccions humanes, cada vegada més, els conceptes d’anatomia i entorn perden importància a conseqüència de l’ús de la tecnologia. Aquesta tecnologia ens ha permès superar les limitacions anatòmiques i ens permet transportar els materials que considerem més adequats. Això permet augmentar la complexitat de les construccions i disminuir-ne l’esforç necessari, però a la vegada també ha fet que l’arquitectura sigui cada cop més universal i descontextualitzada del lloc on es construeix. L’eficiència i la circularitat de les construccions deixa de tenir la rellevància que tenia en les construccions animals, i això ens porta a unes construccions molt menys sostenibles. Les estratègies que segueixen els animals a l’hora de construir estan totalment justificades per la manera i l’entorn on s’habita. En el moment que aquestes construccions s’universalitzen, les construccions passen a ser elements sense un valor específic en el lloc i es fa necessari l’ús d’elements externs a l’arquitectura per tal de cobrir necessitats inicials. L’arquitectura humana, comparant-ho amb les construccions animals, ha evolucionat de manera molt ràpida, de forma transversal i gairebé universal, provocant a vegades una descontextualització dels elements arquitectònics. Això provoca, en alguns casos, que es deixi de banda la importància de l’ús coherent dels recursos, prioritzant-ne condicionants polítics, culturals, estètics i físics. Davant de la situació actual en que és urgent canviar la nostra manera de viure i com ens relacionem amb l’entorn, és clar que cal buscar estratègies més sostenibles i a l’hora de construir, potser hauríem d’invertir la concepció del món centrada en els humans per fer construccions inspirades en els grans arquitectes del món animal. 45 Excavar Fig. 25 Niu de fang d’abella (Anthophora curta) Fig. 26 Cau de gosset de les praderes (Cynomys) Fig. 27 Niu de Picot verd (Picus Viridis) Fig. 28 Cau de formigues (Formicidae) Modelar Fig. 29 Cau de tèrmits (Termitidae) Fig. 30 Niu de seda d’eruga de l’est (Malacosoma americanum) Fig. 31 Niu d’abella (Trigona) Fig. 32 Niu de paper de vespes Polistes (Polistes) Fig. 33 Tela d’aranya de jardí (Araneus diadematus) Fig. 34 Niu de Forner rogenc (Furnarius rufus) Apilar Fig. 35 Niu de trenca (Lanius minor) Fig. 36 Niu de Tallarol gros (Sylvia borin) Fig. 37 Niu de Opistognàtids (Opistognathidae) Fig. 25 Fig. 35 Fig. 26 Fig. 27 Fig. 28 Fig. 30 Fig. 31 Fig. 32 Fig. 33 Fig. 36 Fig. 34 Fig. 37 Annex 1 47 Enganxar Fig. 38 Niu d’abella Osmia (Osmia cornuta) Teixir i cosir Fig. 41 Niu d’oriol (Oriolus oriolus) Fig. 42 Niu de cadernera (Carduelis carduelis) Fig. 43 Niu de teixidor (Remiz pendulinus) Fig. 44 Niu de cruixidell (Milaria calandra) Fig. 45 Niu de Mallerenga cuallarga eurasiàtica (Aegithalos caudatus) Fig. 46 Niu de teixidor pit-roig (Anaplectes rubriceps) Enrotllar Fig. 39 Il·lustració d’un niu enrotllat a d’una eruga (oruga) Fig. 40 Niu enrotllat a d’una eruga (oruga) Fig. 41 Fig. 42 Fig. 43 Fig. 44 Fig. 45 Fig. 46 Fig. 38 Fig. 39 Fig. 40