Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials

Jornades de Foment de la Investigació ARES DEL MAESTRAT A FINALS DEL SEGLE XIX: estructura de la riquesa i classes socials Autor Enric Forner i Valls Humanitats Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials 2 INTRODUCCIÓ El treball tracta d’esbrinar quina és l’estructura de la riquesa durant les dues últimes dècades del segle XIX, consolidada ja la nova propietat després dels cicles desamortitzadors, a un poble d’interior muntanyenc del nord del País Valencià. Els estudis locals són encara escassos per a aquest període, i quasi inexistents per a la zona interior1, la qual cosa fa més interessant i necessària la recerca. El treball es planteja respondre a tres qüestions bàsiques: quina és la riquesa, la producció de rendes en definitiva, en Ares; com es distribueix, aquesta; i, finalment, quina és l’estructura social que genera. Ares del Maestrat és un municipi de la comarca de l’Alt Maestrat, al nord-oest del País Valencià, amb bona part del terme situat per dalt dels 1.000 m sobre el nivell del mar. L’esquerpa geografia i el clima poc propici sols permet, a les parts altes, el conreu dels cereals; mentrestant, a les parts baixes, es conreen actualment avellaners i ametllers. Pascual Madoz, cap a la meitat del segle XIX, només cita el blat i el sègol i alguns fruiters en les parts baixes (MADOZ, 1845-50: 130). Blat i pastures, i els aprofitaments del bosc, són, doncs, bàsicament, els usos que es fan de la terra a finals del segle passat. La població de fet, segons el cens de 1887, era de 2.010 habitants. S’havia duplicat al llarg del segle XIX en relació a les estimacions de finals del XVIII, però el procés de creixement començava a donar mostres d’esgotament. A partir d’aquestes dates que analitzem s’obre un període d’estancament fins al 1920, en què hi ha al voltant de 2000-2100 habs. (el màxim històric s’estableix en el cens de 1910 amb 2.132 habs.), per iniciar després una continua davallada (1991: 340 habs.). METODOLOGIA I CRÍTICA DE FONTS En el treball s’utilitzen diverses fonts, que s’interelacionen a través del nom de les persones. El mètode de treball consistirà a utilitzar els diversos impostos, com a bon criteri contemporani que estableix, si més no, la capacitat contributiva i que, així, ens permetrà respondre a la primera pregunta. Contestada aquesta utilitzant la contribució territorial, es passarà a segmentar els tipus de contribuents segons el que tributen. A partir d’aquests grups, i fent ús de l’amillarament, s’analitzarà el detall de les seues possessions, amb un especial èmfasi en l’element més important: la terra. Coneguda la distribució de la terra, caldrà apuntar un esquema de classes socials, creuant la informació amb altres fonts (cens electoral, llibres de rendes particulars,…) Les fonts emprades són l’amillarament de 1888, els repartiments de la contribució territorial (formalment la contribució de béns immobles, cultius i ramaderia) de 1881-1891, el repartiment de la contribució de consums, cereals i sal de l’any econòmic 1880-81, el repartiment de la contribució industrial per als exercicis 1881-82 i 1882-83 (totes elles de l’Arxiu Municipal d’Ares2), el cens electoral de 1895 (de l’Arxiu de la Diputació de Castelló), i un llibre de rendes dels Sanchez de Cutanda, propietat de la família. El conjunt de repartiments de tributs, territorial, industrial i consums, així com l’amillarament, tenen com a tret característic, com qualsevol document fiscal, que sempre estan minusvalorats en les seues quanties. Però no ens ha de preocupar en excés ja que la nostra anàlisi es vol fonamentar en comparacions, en termes relatius. Després de la reforma tributaria de 1845, la contribució territorial, la contribució sobre els béns immobles, cultius i ramaderia “esdevindrà l’element central de la pressió tributaria sobre el camp” fins “assolir el 87% de tots els ingressos per tributació directa” pel conjunt de la hisenda estatal (AZAGRA, 1981: 261). Les Corts estableixen uns “cupos” per província, i aquestes quotes es distribueixen per municipis segons la riquesa estimada per cada un. L’amillarament establirà la riquesa del municipi, i en aquest punt sembla clara una pressió envers la minusvaloració dels béns. Servirà també per fer el repartiment de la quota assignada a Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials 3 cada poble, en principi basada en la capacitat de pagament i la igualtat de les persones davant la llei, que són els trets més significatius al costat de l’eliminació dels privilegis fiscals, que impulsen la reforma de contingut liberal, que pretén consolidar la burgesia davant les classes dominants de l’Antic Règim. Pareix raonable pensar que les valoracions tendisquen en termes relatius a ser correctes, que s’infravalore de forma més o menys homogènia el conjunt de béns del poble. Cada municipi, òbviament tracta que la quota assignada siga la més baixa, però una vegada establerta, el repartiment dins del terme, fet pels funcionaris municipals, bons coneixedors del mateix, sotmès a exposició pública i obert a reclamacions, és probable que s’ajuste raonablement a la realitat. No ens interessa certament el valor absolut d’un immoble, sinó que siga homogènia la valoració de tots ells, car el que precisament farem és establir la distribució de la riquesa, la comparació relativa dins el terme. La comparació d’unes fonts amb les altres ens reafirma en la coherència de les mateixes. Els petits errors trobats no són significatius, sinó semblants als actuals i no desdiuen les conclusions generals. En últim cas la terra hi és. Hem comprovat la informació relativa al major propietari, contrastant la documentació particular amb l’amillarament, i hi figuren tots els seus béns amb les superfícies correctes. El seu patrimoni representa un 10% del total, i qui millor per defraudar que el més poderós. En tot cas és molt possible que abans que la ocultació, si més no en part de la superfície, tot i que no cal descartar-la, sembla una via més fàcil la infravaloració de la qualitat de les terres. Entre les terres de cereals de primera i les pastures de tercera va un ventall de 39 a 1 Pta/Ha en el tipus d’avaluació, un camp propici per la defraudació molt més senzill i discret que l’ocultació pura i dura, d’altra banda ben difícil de fer passar en un municipi. Comptat i debatut, i malgrat totes les crítiques que han sofert per molt historiadors, som del parer que els amillaraments són una ferramenta útil per a l’anàlisi de la distribució de la riquesa3. LA RIQUESA El primer que cal resoldre és què constitueix la riquesa d’Ares del Maestrat, què és produeix al poble, què hi genera rendes, en base a què, per tant, es pot acumular la riquesa. Cent anys abans, Cavanilles deia que era un poble pobre, “produciendo apénas el pan que necesitan los vecinos”, i també “reducidos á granos y ganados, sin fábricas ni industria”4. Cap a meitat de segle, Madoz sols parla de producció de blat, sègol, formatge, ramats d’ovelles, bastant nombrosos, i de cabres i porcs. Avancem com a hipòtesis que una centúria més tard la producció es concentra quasi estrictament en l’agricultura i la ramaderia. Cal però contrastar una hipòtesi que no per raonable, deixa de presentar en llocs no molt llunyans geogràficament alguna matisació, a causa d’un sector artesaindustrial amb una certa importància (especialment tèxtil).5 Dels vuit repartiments de la contribució territorial de la dècada 1881-1891, hem calculat la mitjana que representa la riquesa rústica dins del total i aquesta és del 73,65%, i d’un 17,59% la pecuària. Tot plegat més d’un 91%, mentre que la riquesa urbana representa sols un 8,76%. Tot fa pensar que les construccions urbanes, tot i ser òbviament objecte fiscal, no representen mes que els estatges. No suposen mitjans de producció (si es vol amb les excepcions dels molins) ni d’acumulació de riquesa ni productors de renda a través de lloguers. Ni encara quan són llogades, el casalici, els corrals i les construccions auxiliars ocupen res més que un paper secundari dins de la unitat d’explotació conjunta del mas, que és el que produeix les rendes. Són el necessari aixopluc de la família del masover que ha de viure al bell mig de l’explotació de vegades bastant allunyada del poble. Si prenem el repartiment de la contribució territorial per a 1890-91, el nombre de béns urbans és de 493, mentre que els contribuents veïns d’Ares són 443 (un percentatge del 90%), la qual cosa ens confirma que el normal és que cada família siga propietària de la seua casa. Considerant que pot haver alguns casos en què es disposa de casa al poble i d’algun edifici al mas, a més de d’immobles amb propietat repartida en parts Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials 4 indivises que han estat enregistrades per separat, es confirma que el grau d’ocupació és alt, que la propietat està repartida i que no queda marge d’acumulació d’immobles, per a obtenir rendes urbanes. Caldria però considerar la possibilitat, que podria alterar les conclusions anteriors, que quedaren fora del padró de contribuents un nombre important de famílies. El cens electoral, un poc posterior, de 1895, és de 496 electors. El cens de 1887 s’extrau de 546 cèl·lules d’inscripció. Com els conceptes no són exactament coincidents, i les xifres raonablement pròximes, ens cal rebutjar aquest dubte. En tot cas, del buidat de l’amillarament no es desprén cap acumulació de propietat urbana. Entre cinquanta i cent veïns no tenen cap propietat enregistrada. Rebutjada la possibilitat d’existència de riquesa urbana com a font de rendes, ens cal analitzar si hi ha produccions industrials o artesanals. La contribució industrial de l’exercici 1881-82 és de 615,49 Pta No arriba al 3% de la contribució territorial, que és de 21.988 Pta Són sols 26 contribuents, dels quals qui més paga (73 Pta) és un tractant de cabres. La majoria són el personal sanitari del poble, fusters, ferrers, els que despatxen aiguardent o tenen fonda, i un arrier. Aquells elements que s’acosten a allò que podríem entendre per processos de transformació són tres molins fariners, un teler, una “premsa per ús propi” i un “tiny per ús propi en la seua casa” (52 Pta). Això és tot. El cens electoral de 1895 inclou la professió dels votants, i en podem obtenir l’estructura laboral per Ares. Voten 291 llauradors, 171 jornalers i 3 pastors: tot plegat el 93,75% del cens. Del 6,25% restant, 31 homes, onze pertanyen al que avui en diem serveis: mestres, capellans i sanitaris; i divuit a oficis: ferrers, fusters, cerer i sastres i, com aspecte més remarcable, 5 teixidors. Ens queda un comerciant i un propietari, Joaquim Altava Colom, que no figura als padrons de contribució industrial. Tot això ens fa concloure que la producció i riquesa del poble d’Ares és l’agricultura i la ramaderia i que la producció artesana té un paper molt residual. Per tant, sols és podien produir acumulacions de capital a partir de béns rústics, la qual cosa possibilitaria una extracció de rendes de certa entitat i, aleshores, es posarien els fonaments per a l’aparició d’una burgesia agrària. Analitzem ara com es distribueix aquesta riquesa entre els veïns i els hisendats forasters. En el primer exercici, amb dades el 1881-82, dels 490 contribuents, 79 són forasters, un 19%, però en canvi les seues propietats estan enregistrades per 31.295 Pta, un 35% del total de las 89.501 Pta assignades al municipi. La qual cosa ens informa que són precisament els foraster qui detenten les propietats més importants. La riquesa mitjana d’un foraster és de 396 Pta/contribuent, mentre que la dels veïns és de 142 Pta/c. S’ha de precisar, però, que la participació no és uniforme. Els forasters són propietaris d’un 45% de la riquesa rústica del poble mentre que sols arriba a un 9% la seua participació de la urbana, confirmant el que hem analitzat en l’apartat anterior. Aquesta qüestió encara quedaria més clara si distingírem els veritables propietaris forasters d’aquells que òbviament ho són, però perquè les finques queden prop del seu municipi. Per exemple tot el Pla de Catalina, terrasses al·luvials de la part baixa de la Carbonera, molt parcel·lat, és propietat de veïns de Vilar de Canes, als quals el poble els queda molt més prop que als arencs. Per als repartiments que van del de 1881-82 al de 1887-88, basats en un amillarament de 1861 que s’ha perdut, amb poques variacions la riquesa en mans dels forasters romandrà al voltant del 35%. Per als tres últims, de 1888 a 1891, amb el nou amillarament que es va fer en 1888, encara augmenta la proporció fins al 45%. En l’últim, el de 1890-91, hi figuren 183 propietaris forasters, el 29% del padró, que posseeixen el 44,7 de la riquesa. La raó riquesa/contribuent és de 219 Pta/c en els forasters i de 112 en els veïns. S’ha reduït un poc la diferència. La riquesa es continua concentrant en les finques rústiques, el 89% de la riquesa del hisendats forasters, que representa un 53%, més de la meitat de la rústica total del poble, mentre que la urbana representa un 30% i la pecuària un 14%, les quals malgrat tot han crescut en termes relatius. Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials 5 ESTRUCTURA DE LA RIQUESA Acceptem, doncs, la contribució territorial com un bon indicador, en termes relatius, de l’estructura de la riquesa. Hem constatat que la riquesa i la formació de rendes es fonamenta quasi exclusivament en la producció agrícola i ramadera. Per tant, l’element bàsic és la propietat de la terra, que configura el valor més important d’aquest tribut. Hem portat a la taula 1 les dades del nombre de contribuents i la quantia de les quotes per estrats, segons la contribució total que paga cadascú. Hem utilitzat ara les quotes i no la riquesa, que ve a ser un 24%, segons els tipus aplicats cada exercici, en 1890-91. La suma total d’exaccions suposa el 23,30%, ja que inclou la carrega efectiva assignada a cada persona i sotmesa a reclamació, la qual cosa també en dona una certa garantia de bon ajust en termes generals i relatius. Taula 1. Contribució territorial d’Ares 1890-91, per estrats segons quota a pagar. Font: Arxiu municipal d’Ares. Contrib. quota contribu. quota contribu. quota contribu. quota Estrats per quota nombre Pta nom.% Pta % acumul. acumul. acum.% acum.% de < de 3 Pta 110 196 17,57 0,94 110 196 17,57 0,94 de 3 a 6 Pta 132 571 21,09 2,74 242 767 38,66 3,68 de 6 a 10 Pta 80 480 12,78 2,30 322 1247 51,44 5,98 de 10 a 20 Pta 60 720 9,58 3,45 382 1967 61,02 9,43 de 20 a 30 Pta 60 1180 9,58 5,66 442 3147 70,61 15,09 de 30 a 40 Pta 42 1418 6,71 6,80 484 4565 77,32 21,89 de 40 a 50 Pta 50 2049 7,99 9,82 534 6614 85,30 31,71 de 50 a 100 Pta 50 3561 7,99 17,07 584 10175 93,29 48,78 de 100 a 200 Pta 29 3879 4,63 18,60 613 14054 97,92 67,38 de 200 a 300 Pta 5 1228 0,80 5,89 618 15282 98,72 73,27 de 300 a 500 Pta 5 1817 0,80 8,71 623 17099 99,52 81,98 de 500 a 1000 Pta 1 541 0,16 2,59 624 17640 99,68 84,57 > de 1000 Pta 2 3218 0,32 15,43 626 20858 100,00 100,00 Total 626 20858 100,00 100,00 S’observa una gran desigualtat en la distribució de la riquesa. Més de la meitat del contribuents, un 51,44%, no arriba a representar el 6% de les contribucions totals. Hem de recordar que estan inclosos el total dels contribuents, veïns i forasters, i que ja s’aprecia una gran desigualtat en contra dels vilatans. Bona part del poble té uns escassos béns, potser la casa i algun tros menut de terra insuficient per alimentar la família. Per contra, un 2%, els que paguen més de dues-centes pessetes de contribució territorial, són propietaris de la tercera part dels bens immobles i pecuaris del municipi. Entremig, hem de pensar que hi ha els llauradors que poden viure del treball de les seues terres. Els que paguen entre 10 i 50 pessetes, una tercera part (33,86%), tenen la quarta part del padró (25,73%). Els qui tributen entre 50 i 200 Pta, que són un 12,6%, tenen un poc més de la tercera part de la riquesa del terme (35,67%). Atenent a la riquesa total dels contribuents segons les dades de l’amillarament de 1888, els resultats són molt semblants. Hem establert unes categories equivalents. Iguals no poden ser perquè la quota de les Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials 6 contribucions varia lleugerament d’un exercici al l’altre. Hem considerat les quotes multiplicades per quatre, ja que aquelles venen a estar pels voltants d’aquesta xifra arrodonida, i n’hem portat les dades a la figura 1. Hi ha una coherència lògica donat que les contribucions s’apliquen sobre l’amillarament, en cas contrari hi hauria un sistema d’imposició no neutre. Figura 1. Ares 1888: Contribuents i riquesa per estrats. Font: Amillarament 1888, Arxiu Municipal. Un 53% dels contribuents, 321 en total, tenen avaluada la seua riquesa en menys de 40 Pta i representen un 6% del total municipal. Per contra, 17 propietaris, un poc menys del 3%, representen el 42% de la riquesa total. Que afegits a l’esglaó següent, el dels que tenen una fortuna al terme valorada entre 200 i 800 Pta, 73 en total, i que ostenten el 32%, sumen tots plegats tres quartes parts de l’amillarament. Resta un escaló entre 40 i 200 Pta, quasi un terç del total i un 19 % de la riquesa. Dels disset més rics, només cinc viuen a Ares. Alguns, de fet, ho fan ben lluny, com ara a Madrid, Castelló, Rubielos de Mora, Cabanes, o als pobles importants de la rodalia, Morella, Sant Mateu, Albocàsser, Benassal, Vilafranca i la Salzedella. Que bona part de la riquesa pertany a forasters ja és bon indicador que no treballen directament la terra. Que la reforma de 1845 supose un avenç respecte a les càrregues que tenien que suportar els camperols sota l’Antic Règim, tampoc ens ha d’enganyar sobre el moment històric concret ni sobre qui ostenta el poder, sobre qui ha fet la reforma, en definitiva. Apuntem tres mecanismes pels quals el repartiment social de la càrrega tributaria assoleix caràcter regressiu per als nivells més humils. Hem portat a la taula 2 la distribució de la riquesa imposable per conceptes i podem veure la clara asimetria entre els diferents estrats: per al nivell més baix, el dels que no tenen terra o en tenen molt poca, la riquesa urbana representa globalment fins a un 28%; mentrestant, per als grans propietaris, no significa més d’un 5%. Però els béns urbans no produeixen renda, ni suposen, en aquestes coordenades, una mostra de capacitat contributiva: son estrictament la llar, i tanmateix tenen un tractament fiscal semblant a la terra i els ramats, carregant regressivament sobre aquells que menys tenen.6 Distribució de la riquesa 0 10 20 30 40 50 60 < 40 Pta 40-200 200-800 >800 Pta % núm.% Pta % Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials 7 Taula 2. Ares del Maestrat 1888. Riquesa per conceptes i estrats. Estrats Riquesa % sobre total Urbana Rústica Pecuària Colona TOTAL líquid imposable < 40 Pta 28,33 63,02 8,65 0 100 líquid imposable de 40 a 200 Pta 13,17 67,12 13,66 6,04 100 líquid imposable de 200 a 800 Pta 5,96 75,67 16,92 1,46 100 líquid imposable > 800 Pta 5,14 75,75 19,11 0 100 total líquid imposable 8,40 73,27 16,70 1,63 100 Font: Amillarament 1888. Arxiu d’Ares. Altrament, si durant la primera part de la dècada el tipus que s’aplica per a la riquesa imposable és el mateix per a tots els conceptes (al voltant del 20%), a partir de l’any econòmic 1886-87 comencen a introduirse diferents tipus segons el concepte. Per als dos últims repartiments de la contribució territorial analitzats, 1889-90 i 1890-91, s’estableix un tipus 2,7 punts més alt per als béns urbans que per a la resta. Un altre mecanisme que afavoreix clarament als grans propietaris. Encara hi ha una altra opció, per als grans propietaris, per a aquells que lloguen la terra. La llei deia que també hi estaven subjectes els colons, els llogaters, i tots els que participaven de la terra. El propietari es fa càrrec d’una part i el masover d’una altra. Per a Tavernes de la Valldigna, cap al 1860, la part assignada al llogater era al voltant del 15% (AZAGRA, 1981: 272). A Ares va d’una altra manera, se li aplica als llogaters sota el concepte de colona una part al voltant del 10%, arrodonida, del que seria el valor de la riquesa rústica, però, a més a més, s’han de fer càrrec de tot l’impost que recau sobre el bestiar, la pecuària. En l’amillarament figuren els ramats amb els béns dels propietaris, formant part de la seua riquesa, però en els repartiments de la contribució de béns immobles, cultius i ramaderia, va assignada i la paguen els arrendadors. A partir del llibre de rendes, o siga la comptabilitat privada, del major propietari, hem calculat que això li suposava la possibilitat de traslladar-hi un 22,45% dels total d’impostos que li suposaria la contribució d’acord amb la seua riquesa imposable. També caldria refer els càlculs fets fins ara afegint l’1,63% del total que suposa la riquesa “colona”, tot i que no sabem si tota, al grup de majors contribuents, i en tot cas tampoc variaria les conclusions més que en un petit increment de l’acumulació. Hem afirmat que la base de la riquesa és la terra. El bestiar també representa un pes important, al voltant del 18%, però hem constatat que la quantitat de bestiar està en funció de la terra de què es disposa. El coeficient de correlació entre la superfície de la terra en propietat i els caps de bestiar és molt alt7, i això sembla indicar que s’ajusta a la capacitat de pastura, donades les condicions bioclimàtiques, el tipus de vegetació, que a més a més han de ser bastant homogènies a tot el terme donada la forta correlació. Aquesta variable també ens està dient que no es disposa de pastures comunals i que sols es pot alimentar els animals amb l’herba de la pròpia terra. Aquesta dada la confirma també l’amillarament, on sols figuren exemptes les finques del cementiri, els edificis públics i els camins ramaders. Quan va passar Cavanilles, un segle abans almenys, la Mola era un bé propi de l’ajuntament on pasturaven les cavalleries del poble pagant dos reals (CAVANILLES,1795:76). És, doncs, en aquest període intermedi quan va completar-se la desamortització. Ens convindrà, per tant, fixar-nos en aquest element concret. Com és reparteix la terra, estrictament la seua quantitat, la seua superfície. Hem portat les dades a la taula 3. En primer lloc, cal remarcar que les propietats són grans. La mitjana es 17,96 Ha No hi ha tampoc moltes parcel·les: 1.017, o siga una mitjana d’1,85 per titular, i amb una grandària mitjana notable, 9,2 Ha Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials 8 Taula 3. Estructura per grandària de la propietat de la terra. Ares del Maestrat Propietaris %sobre total Superfície Ha %sobre total de menys de 1 Ha 162 29,52 80,16 0,81 de 1 a < 5 Ha 184 33,52 422,41 4,28 de 5 a < 10 Ha 49 8,93 334,59 3,39 de 10 a < 20 Ha 57 10,36 750,53 7,61 de 20 a < 50 Ha 54 9,84 1570,32 15,93 de 50 a < 100 Ha 23 4,19 1579,18 16,02 de 100 a < 200 Ha 9 1,64 1072,53 10,88 de 200 Ha o más 11 2,00 4051,21 41,08 TOTAL 549 100,00 9860,93 100,00 Font: Amillarament 1888, arxiu municipal. Ací no podem parlar de fragmentació, el 95% de la terra està en explotacions de més de cinc hectàrees, el 84% en unitats de més de 20 Ha i encara més de la meitat de la superfície són de propietaris amb més de 100 Ha Res comparable per tant amb la fragmentació que ja és important en les planes litorals8. Hi ha raons per explicar-ho que tenen una base física, geogràfica. L’altitud, l’accidentat relleu, el clima configura una utilització del sòl limitada a pocs cultius. Cereals amb guaret i pastures. Això vol dir rendiments baixos i aleshores cal més superfície per configurar un finca mínimament rendible. Però potser això no és prou o no és tot. La grandària està per damunt d’aquests mínims. Potser ha jugant un paper la gran propietat encara d’arrels senyorials que com veurem encara està present, i que no ha esmicolat les seues possessions. I també hi juga un paper el mas, com unitat quasi autàrquica d’explotació, d’aquestes esquerpes terres, la qual ofereix resistència a la divisió per herència, com ha estat apuntat per a la veïna comarca dels Ports.9 Hi han onze propietaris que tenen més de dues-centes hectàrees, de fet un sol en té més de 1000 Ha, arrepleguen en conjunt 4.051 ha el 41% del total. Vint propietaris amb més de 100 Ha, que sols representen un 3,6% dels contribuents amb alguna propietat, ostenten la propietat del 52% de la terra, més de la meitat. A l’altre extrem, 162 contribuents no arriben al 1% de la terra. Per baix de 5 Ha s’agrupen el 64% dels titulars amb un escàs 5% de participació. La polarització, doncs, és encara més forta quan s’analitza estrictament la propietat de la terra. Figura 2 . Ares 1888: Propietaris i superfície de la terra per estrats. Font: Amillarament 1888. Arxiu municipal d’Ares. Distribució de la terra. 0 10 20 30 40 50 60 70 <5 ha 5-20ha 20-100 >=100 núm.% Ha.% Ares del Maestrat a finals del segle XIX: estructura de la riquesa i classes socials 9 Es pot apreciar en la figura 2, on s’han agrupat els propietaris en quatre estrats. Es considera propietat gran per dalt de 100 Ha i menuda per baix de cinc, la mitja entre aquestes, entre 5 i 100, encara que hem volgut separar-la en dos esglaons per distingir el que podíem anomenar llauradors acomodats. Certament pot semblar arbitrària la fixació d’aquestes divisions, i ho és: una convenció. Però que no pot ser la mateixa per a tots els llocs. Ha de estar en funció de diversos factors, bàsicament del rendiments de la terra10 . Per al secà, s’han seguit esglaons semblant. Per al cas de Requena analitzant l’estructura actual s’utilitza com “propiedades medias entre 5 y 50 Ha” (PIQUERAS, 1976:36), seguida també per ROMERO (1983:56) per al principi del segle passat (1821). Tot i això, aquest secà amb predomini de cereals, quan el recerca aquest, o de vinyes quan l’estudia aquell, té encara majors rendiments que les terres de l’Alt Maestrat, on les pastures i els boscos són més que els bancals de blat, repenjats de les muntanyes, per la qual cosa hem establert a partir de cent hectàrees la gran propietat. Encara així, la gran propietat ocupa més de la meitat de la superfície, les mitjanes el 43% i un 5% les menudes. Figura 3. Corba de Lorenz de la distribució de la terra. Font: Amillarament 1888. Arxiu municipal d’Ares. La distribució de la terra, com hem representat en la figura 3, esta molt concentrada en pocs propietaris, molt més enllà del que a aquestes alçades de segle és corrent al País Valencià. La corba de Lorenz, o de concentració s’allunya considerablement de la diagonal de la distribució equilibrada. LES CATEGORIES SOCIALS Cal ara plantejar, a la vista d’aquestes fotografies, si es vol un punt desenfocades i esgrogueïdes però que al remat ens donen una imatge de la realitat econòmica del moment, quina estructura social en genera, quines classes socials podem establir. Reprenem el cens electoral de 1895. Hi han burgesos, entre aquests contribuents? Burgesos agraris, s’entén. No poden haver-hi d’altres. Gent que no viu del seu treball directe, sinó de les seues propietats, de la propietat del mitjans de producció per excel·lència en aquesta societat: la terra. Que li permet viure i encara acumula més riquesa, obtenint-la del treball dels altres. Diguem que almenys acompleix els criteris objectius, deixem de banda la pròpia consciència de classe. El que se’ns planteja també és per on hem de tallar. Prenem un criteri contemporani. En el cens de 1895 figura la professió dels votants, i tant si és una opinió del propi implicat com si és apreciació del funcionari que ha fet el cens, ens dona un criteri del moment històric. Hi figura una persona, i sols una, classificada com a propietari. Potser el terme podria servir igualment per considerar un rendista. Però podrem constatar quines són les propietats d’aquest votant, Joaquim 0 20 40 60 80 100 120 0 10203040506070809010 011 0 % superfície % propietaris