Aproximació a la fotografia de reportatge en la revista Estampa (1928-1938)

APROXIMACIÓ A LA FOTOGRAFIA DE REPORTATGE EN LA REVISTA ESTAMPA (1928-1938) FRANCESC VERA CASAS Universitat Politècnica de València INTRODUCCIÓ Em sembla oportú de recordar l’opinió ja expressada per López Mondejar (1981: 107-198), segons la qual considerar que els fotògrafs autòctons han estat més dolents i en res comparables als fotògrafs estrangers que ocupen un lloc de privilegi en la història, no resulta procedent. Aquesta idea, durant molt de temps arrelada i condicionada pels cànons establerts per les històries de Newhall i Gernsheim, fonamentalment, ha donat lloc a casa nostra a un «model de història de la fotografia sense model», com recorda Carmelo Vega (2002: 211), un model que s’aplica a un àmbit local o regional al qual s’intenta traslladar el model canònic d’aquelles històries. És un model que, d’una banda, obeeix a criteris basats en la lògica del museu, però què, per altra part, és també un model fortament etnocèntric, que té com a referent inqüestionable la fotografia americana, anglesa, francesa i alemanya.102 Totes dues coses, pense, han afectat a la recuperació i valoració del nostre patrimoni fotogràfic. Els intents de recuperació de fotògrafs autòctons i també la possibilitat de construir una història de la fotografia espanyola sempre han ensopegat, al menys eixa és la sensació que tinc, amb la mateixa pedra: s’ha adoptat aquella lògica del museu i sols ha estat considerada objecte d’estudi l’obra fotogràfica original, aquella que existia com a «objecte», ja fos en forma de negatiu o de còpia sobre paper fotogràfic, deixant-se de banda tot un patrimoni que pot ser consultat a les hemeroteques en tant que subjecte. Ara bé, si, com diu Vega (2002: 213), la història de la fotografia «consistiria en 102. Resulta bastant aclaridora l’entrevista a Newhall en Hill & Cooper (1980: 348). donar forma a un conjunt de variables independents que, ben ajustades i interpretades, ens ofereixen les claus per entendre la mentalitat i els modes d’expressió particulars d’un home en el seu temps», ¿com podem deixar de considerar la fotografia publicada en la premsa gràfica de l’entreguerra i que tanta transcendència havia de tindre per a un públic que trobava en ella l’única forma possible de sentir-se part del món? En el període d’entreguerres, una de les revistes il·lustrades més influents i la de major difusió a Espanya fou Estampa i, lògicament els fotògrafs que hi publicaven els que major difusió tenien de la seua obra. És per això que l’estudi d’aquesta revista esdevé de gran importància per a la fotografia espanyola d’aquest període. LA REVISTA ESTAMPA El període d’entreguerres serà el moment de màxim esplendor de les revistes il·lustrades i de consolidació del reportatge com a la forma d’expressió per excel·lència de la fotografia. A casa nostra destaquen, en el primer quart del segle xx, Blanco y Negro, Mundo Gráfico i La Esfera , publicacions, de continguts banals i pomposos on es recollien « retratos de las celebridades más célebres: La Familia Real, Machaquito, la Imperio. ¡El célebre toro Coronel! » , com diu el barber de Las galas del difunto ,103 i transmetien un món al que Joan Fuster qualifica d’estrany i al·lucinant (Fuster, 2003). És en eixes circumstàncies que naix el 1928 Estampa . Característiques empresarials i ideològiques d’ Estampa Estampa respon al projecte editorial de Luis Montiel de Balanzat, enginyer madrileny, monàrquic moderat i home del seu temps, entusiasta de la tècnica, les màquines i el progrés. Montiel, que s’havia iniciat en el món de les arts gràfiques amb la Papelera Madrilenya i la impremta Gráficas FRANCESC VERA CASAS 307 103. VALLE INCLÁN (1964): Madrid, Espasa Calpe. Excelsior, adquirí els tallers de Sucesores de Rivadeneyra, instal·lacions que li permeteren la concessió per a imprimir publicacions oficials com La Gaceta de Madrid i el Diario de Sesiones. S’inicià en el món editorial amb La Novela Mundial, dedicada a la publicació de novel·les de quiosc. Montiel adquirí noves rotatives d’heliogravat i reestructurà els tallers, mecanitzant i electrificant tot el procés de producció i, amb el concert d’Antonio García de Linares, periodista que exercia la corresponsalia a París de Mundo Gráfico , i que, segons diu Gómez Aparicio (1971: 158), s’hauria sentit menyspreat per Verdugo i Zabala, propietaris de Prensa Gràfica , crea Estampa . Linares sols dirigirà la revista durant els dos primers mesos, però aconseguirà en tan curt període de temps un tiratge de cent mil exemplars,104 igualant el tiratge de Blanco y Negro i el de Nuevo Mundo . A partir del número 10, Montiel es farà càrrec de la direcció de la revista i deixarà la tasca de redactor en cap en mans de Sánchez Ocaña, un periodista de la casa. En arribar al primer any, Estampa tirarà 200.000 exemplars, tants com totes les seues competidores juntes. El criteri editorial que guiarà Estampa , des de que fou creada, és el d’arribar al gran públic i per a això li cal un posat moderat, sense compromisos polítics evidents, de manera que resulta quasi impossible trobar en ella cap referent ideològic explícit més enllà de posicions que poden ser enteses com a comunes per un ventall ben ample de la població: el sentiment religiós o el patriòtic. Estampa té la intenció, declarada des d’un primer moment, de ser « la revista de todos y para todos » , vanagloriant-se de que «son las modistillas –alegría y gracia de Madrid– las lectoras más entusiastas» , i això ho aconseguirà mitjançant un «deliberat to amé i lleuger», centrat en les informacions gràfiques sobre esdeveniments curiosos, pintorescos o exòtics, en notícies sobre gent famosa i en abundants reportatges sobre la quotidianitat, amb la qual s’identifiquen els lectors. 308 APROXIMACIÓ A LA FOTOGRAFIA DE REPORTATGE EN LA REVISTA ESTAMPA 104. Acta notarial estesa pel notari José Toral y Sagristá en les rotatives d’ Estampa el 21 de febrer de 1928 i reproduïda al núm. 9 d’ Estampa , del 28 de febrer de 1928. 105. « Estampa y las modistillas madrileñas», Estampa , núm. 8, 15 de febrer de 1928. Tanmateix, Estampa es pagarà d’haver iniciat una «gran i eficaç» campanya feminista, tot i que de seguida s’afanya a dir que «en el buen sentido de la palabra» . Certament, des del primer número, la revista es decanta cap a un públic femení i, sense ser ni una revista femenina ni una revista realment feminista , s’interessa pel paper de la dona en la societat del moment, tot destacant la incursió de la dona en professions fins aquell moment reservades a l’home. Així, en el número 8 ja apareix una entrevista a Victoria Kent, Clara Campoamor i Matilde Huici, les úniques advocades que hi ha fins el moment a Madrid. Des de la perspectiva actual, qualificar de feminista Estampa podria resultar, fins i tot, insultant, però comparant aquests continguts amb les fotografies de les dames de l’alta societat que publicaven Blanco y Negro o La Esfera, entenem que ens trobem davant d’una publicació que, dintre del caràcter lleuger de la revista, considera la dona des d’un vessant molt més progressista. Un altre tret important és el de que tot i editar-se a Madrid, la publicació no mostra un tarannà excessivament centralista, sinó que donarà informació gràfica d’arreu de l’estat, fent-se ressó, en els seus reportatges, d’intel·lectuals i polítics catalans, bascos o gallecs, sempre des d’un to de respecte i, fins i tot, d’admiració. Característiques formals de la revista De format pròxim al tabloide, estampada sobre paper cuixé i amb quarant-vuit pàgines per número, Estampa resulta de to lleuger i agradable, fàcil de ser tingut entre les mans per veure les il·lustracions tot d’un cop d’ull. La portada, amb una capçalera de grandària ben visible i dibuixada amb lletres modernes, de traçat compacte en el cos i trets molt fins en les unions, destaca d’entre les altres capçaleres del quiosc, i una fotografia a tota pàgina capta l’atenció del lector. La maquetació de la revista es realitza en base a una retícula semblant al modulor proposat per Le Corbusier , la qual permet flexibilitat en la compaginació i una distribució dinàmica i àgil del text i les imatges. FRANCESC VERA CASAS 309 Característiques temàtiques de les fotografies Si agrupem les fotografies segons la temàtica, és a dir, segons allò que ens presenten com a contingut, podrem determinar què és el que més interessa a la revista i què és, tanmateix, el que més atreu l’atenció del lector. Podem dividir la temàtica de les fotografies en tres grans blocs: llocs i indrets, persones i fets i esdeveniments. A partir d’aquesta divisió resulta un fet indiscutible que la major atenció de la revista es centra en les persones, ja que a elles es dedicarà més del 40% de les fotografies que apareixen entre 1928 i 1931, però aquest percentatge es veurà augmentat fins quasi el 72% en 1936. És a dir, l’home i aquelles coses que fa són el referent més important per a la revista. Però, això no obstant, cal determinar quin es el tipus de persona que ix a les pàgines d’ Estampa , per la qual cosa considerarem quatre subgrups: gent coneguda, il·lustre o famosa, personatges exòtics o curiosos, gent del carrer i models. Durant els primers anys de la revista, seran les persones conegudes les que tindran una major presència, de fet, l’any 1928 representen el 56,84%, mentre que les fotografies de models (fotografia de modes, fonamentalment) representen el 13, 04%, els personatges curiosos el 16,85% i el de la gent del carrer el 13,27%. Però aquest interés per la gent il·lustre anirà disminuint en favor de la gent del carrer; així, en 1931, es dedicarà el 24,11% a gent normal i corrent, mentre que les fotografies de personatges famosos baixa al 31,25%. Però cal ressenyar que el percentatge de personatges curiosos o exòtics es mantindrà quasi invariable en tot els anys que s’edita la revista. El segon grup en importància correspon als fets i esdeveniments, que en 1928 suposen el 42,50% del total de fotografies, en el 1931 representa el 41,22% i en el 1936 baixa al 18,64%. Molt rarament apareixen fotografies de successos i les dedicades al món de l’espectacle representen un percentatge ben reduït, cosa aquesta que contrasta amb la gran quantitat de fotografies d’esports que en 1928 és del 27,40% i arriba al 41% el 1931 (a partir de 1932, descendirà notablement el nombre de fotografies esportives ja que Montiel treu al carrer As , diari especialitzat en informació esportiva). L’actualitat nacional es veurà reflectida en un 310 APROXIMACIÓ A LA FOTOGRAFIA DE REPORTATGE EN LA REVISTA ESTAMPA 31,49% durant 1928 i un 22,77% en 1931. Finalment, les fotografies de llocs i indrets són ben poques (el 13,81% de 1928 es veu reduït a un 9,43% el 1936), i la majoria són de monuments o d’objectes diversos. D’altra banda, cal destacar que les fotografies es presenten en Estampa d’acord a tres diferents funcionalitats: la il·lustració, la nota gràfica i el reportatge. En els primers anys de la publicació s’hi nota una proporció bastant equilibrada entre tots tres tipus de funcionalitat; així, el 1928, el 35,11% de les fotografies il·lustren articles, el 37,31% són notes gràfiques i, finalment el 27,58% podrien enquadrar-se dintre del reportatge, un gènere que encara no té la força que tindrà més endavant, ja que es nota que els fotògrafs encara realitzen les imatges pensant més en la nota gràfica que no en el relat visual. El 1931, el nombre de fotografies dedicades a la nota gràfica descendeix al 7,96% i en 1936 representarà sols el 6,80%, mentre que, cada vegada més, la fotografia de reportatge guanyarà presència i, ja en 1931, suposarà el 53,88% del total. Sembla com si, amb la proclamació de la República, la curiositat del lector s’aparta de les notes gràfiques de societat i es centra en fets curiosos, xocants, de la vida diària. Ja no s’interessa per l’obra de teatre sinó en aquells aspectes més o menys íntims de l’actriu. La revista, a través dels reportatges, mostra un món dinàmic, viu, divertit, curiós, de vegades sentimental, d’enyorança, del qual el lector se sent partícip, transcendint l’entorn immediat per arribar a sentir-se dintre d’un context molt més ampli i universal. LA FOTOGRAFIA EN ESTAMPA Període inicial (1928-1930) Una de les característiques més distintives d’ Estampa va estar la gran quantitat de fotografies que omplien les pàgines de la publicació, però quins eren els paràmetres estètics i formals en que aquelles imatges transmetien la informació gràfica al lector? En un primer moment no sembla haver-hi un criteri clar i no pot trobar-se un estil definit d’imatge, sinó que, ans FRANCESC VERA CASAS 311 al contrari, hi ha una disparitat de formes i d’estils que, no obstant això tractarem de classificar. Hi ha una gran quantitat de col·laboradors gràfics, generalment fotògrafs que tenen galeria oberta en alguna ciutat mínimament important i que envien imatges soltes que donen compte dels esdeveniments provincians de certa rellevància social (posades de llarg, festes benèfiques, determinat acte escolar, etc.). Aquestes fotografies es presenten com a notes gràfiques en una espècie d’àlbum visual. La major part d’aquestes col·laboracions responen a premisses estètiques i tècniques semblants, llevat d’alguna excepció notable. Es tracta de fotografies realitzades frontalment amb un aparell 9/12 muntat sobre trípode combinat amb el flaix de magnesi, com era habitual aleshores. Aquests condicionants tècnics, l’estereotip d’allò que es considerava una fotografia correcta i la manca d’imaginació de la majoria d’aquests fotògrafs fa que ens trobem davant d’unes imatges que no tenen cap altre interés que el merament temàtic. D’altra banda, la revista publica allò que en diu «fotografies d’art», publicades per les seues qualitats intrínseques, en tant que obra «artística». Calvache publica retrats de dames de l’alta societat madrilenya, com els de la reina Victòria Eugènia o la marquesa de Tenorio, i Walken paricipa amb retrats de gent de l’espectacle, com ara Celia Gámez. La fotografia de modes està present en la secció «Páginas de la mujer» i solen estar bastant convencionals. Realitzades en estudi, solen mostrar la model de cos sencer, limitant-se a mostrar-la amb una certa frontalitat, de composició vertical, estàtica i amb il·luminació uniforme. Sols el retall de les imatges en combinacions de formes geomètriques donen cert dinamisme a les pàgines de modes. De tant en tant, la revista recorre a fotografies d’agència, generalment de Keystone, Trampus, Russ-Phot. Es tracta de fotografies de caràcter tendre i simpàtic, fins i tot mel·líflues, i es destinen a la portada o a seccions de curiositats. Són fotografies de bastant correcció tècnica i generalment preparades o escenificades. Però amb tot, serà la fotografia de reportatge aquella que tindrà major presència a Estampa , o, almenys la que major pes tindrà en el tractament 312 APROXIMACIÓ A LA FOTOGRAFIA DE REPORTATGE EN LA REVISTA ESTAMPA editorial. I això no obstant, no serà fins el número 18 que apareixerà el primer reportatge a la revista. Es tracta d’una sèrie de nou fotografies de Móstoles realitzades per Álvaro que abarquen des d’una vista panoràmica de la població fins fotografies de detall o d’indrets i persones.106 A partir d’aquest moment apareixeran reportatges d’Álvaro (que anirà especialitzan-se en fotografia esportiva), de Cervera (realitza fotografia taurina), de Contreras i Vilaseca, dos socis que signen de manera conjunta i ja a partir de 1929, Benítez Casaux. Però el fotògraf per excel·lència de la revista i qui més reportatges realitzarà en aquesta primera etapa d’ Estampa serà Zapata, un fotògraf tot terreny que cobreix els esdeveniments més diversos, retrats de personatges, instantànies de curses de braus, imatges d’un partit de futbol, reproduccions d’obres d’art, etc. Zapata serà, igualment, una excepció a la pràctica fotogràfica habitual del moment. Empra molt poques vegades el flaix de magnesi, tot treballant amb la llum ambient. Realitza un reportatge sobre la vida nocturna de Madrid en l’estiu en agost de 1928, un any abans de que F. H. Man realitze el seu treball nocturn sobre la Kurfünstendamm de Berlín, i també la primera imatge d’una sessió del Congrés dels diputats, realitzada amb la llum ambient. Però el que més sorprén de Zapata no és aquesta habilitat tècnica, sinó la coherència d’estil i la solidesa de l’obra que publica a Estampa . Al contrari del que passava amb Calvache o altres fotògrafs «artístics», Zapata fa mirar el subjecte directament a la càmera, deixant ben patent el fet d’estar posant per a la realització de la fotografia, de manera que les seues imatges tenen un caràcter franc i autèntic. Situa els seus models dintre de la seua quotidianitat i sembla com si el fotògraf, més que situar els models a partir de la posició de la càmera (pràctica habitual) es situa en funció de la escena, sent en els temes de caire popular en aquells on més desimboltura presenta («Los domingos en la Moncloa», «Los músicos ciegos», «Las mudanzas tragicómicas de los aprendices de torero», etc.). FRANCESC VERA CASAS 313 106. «El alcalde que declaró la guerra a Napoleón el 2 de mayo de 1808. Su pueblo, su casa, sus parientes». Estampa , núm. 18, 1 de maig de 1928. BIBLIOGRAFIA FUSTER, J. (2003): Diari, «12-11-1958». Obra Completa . Vol. I. Edició a cura d’Antoni Furió i Josep Palacios. Barcelona/València. Edicions 62, Universitat de València. GÓMEZ APARICIO, P. (1971): Historia del periodismo español, Madrid, Editora Nacional, vol II. HILL & COOPER (1980): Diálogo con la fotografía , Barcelona, Gustavo Gili. LÓPEZ MONDEJAR, P. (1981): «La fotografía, ese ojo de la historia», Nueva Lente, núm 107-108. VALLE INCLÁN, R. M. (1964): Las galas del difunto , Madrid, Espasa Calpe. VEGA, C. (2002): «Reflexiones para una nueva historia de la fotografía». FONTCUBERTA, Joan (ed.) (2002): Fotografia . Crisis de historia, Barcelona, Actar. 320 APROXIMACIÓ A LA FOTOGRAFIA DE REPORTATGE EN LA REVISTA ESTAMPA