El context polític de les Normes de Castelló

al voltant de les normes de castelló (3) EL CONTEXT POLÍTIC DE LES NORMES DE CASTELLÓ Per Lluís Aguiló Lúcia La commemoració del cinquanta aniversari de l'aprovació de les Normes de Castelló requereix l'explicació d'un context polític determinat que en certa manera va afavorir un marc de convivència i recuperació nacional del poble valencià. En aquesta breu contribució a la commemoració que fa la revista SAÓ volguera centrar-me en tres aspectes que varen configurar aquest ambient polític de l'època republicana al País Valencià: el sistema de partits polítics, les noves perspectives de la qüestió nacional i el tema de l'Estatut. EL NOU SISTEMA DE PARTITS POLÍTICS VAI.ENCIÀ A MB la proclamació de la segona República, el País Valencià aconseguí el que havia estat una constant política durant el regnat d'Alfons XIII, és a dir, l'existència d'un sistema multipartidista real que sols s'havia manifestat a les ciutats i comarques on el caciquisme de la restauració havia estat trencat: concretament es tractava de les ciutats de València i Castelló de la Plana, així com gran part de la Ribera Baixa i part de l'Horta Sud, que a efectes electorals constituïen el districte de Sueca. D'aquesta manera, un panorama polític plural es presentava al País Valencià en iniciar-se el període republicà. Evidentment, aquest inici d'una època de llibertat i democràcia suposà una multiplicació de forces polítiques. És per això que cal fer una certa classificació dels diferents partits del moment. En aquest sentit, podem distingir tres tipus diferents de partits: partits polítics valencians, partits polítics valencianites i partits polítics estatals amb organització al País Valencià. Entenem per partits polítics vaslencians aquells que havien estat fruits de l'evolució política valenciana, que demanaven l'Estatut d'Autonomia i que mantingueren bones relacions i acords polítics amb partits semblants a nivell estatal. Aquest partits foren dos: el Partit d'Unió Republicana Autonomis18SAÓ ta (PURA) i la Dreta Regional Valenciana (DRV). Ambdós partits havien estat i foren els eixos de la política valenciana. El PURA, com a partit laic, republicà i progressista i també com a partit hegemònic a la ciutat de València durant el període polític anterior. La DRY, com a força confessional, indiferent front a les formes de govern i conservadora, que per primera vegada suposà una alternativa seriosa i pròpia de la dreta valenciana. Curiosament, així com l'arribada de la República suposà la crisi per el PURA, puix els seus principis bàsics havien estat aconseguits -una república laica-, en canvi la República suposà l'afirmació de la DRY com a força d'oposició d'un País d'esquerres. Així mateix, cal fer constar que, dels dos partits, els grups més nacionalistes que hi havia dins se n'anaren al llarg de la República per a crear forces nacionalistes: l'Esquerra Valenciana, provinent de blasquistes, i Acció Valenciana, amb militants de la DRY. El segon grup de partits els considerem com a partits valencianistes. La seua importància és mes qualitativa que quantitativa, perquè foren partits minoritaris, però que mantingueren al llarg de la República la qüestió nacional com a capdavantera de les seues reivindicacions i foren sempre per als altres partits -valencians i estatalsun necessari marc de referència. En un prim~r moment hi hagué dos: la Unió Valencianista, que havia estat fundada l'any 1918 i que, per tant, procedia del període anterior, i l'Agrupació Valencianista Republicana (A VR). Més tard, al llarg de la República, el panorama polític d'aquest grup experimentà moltes novetats amb l'aparició d'altres grups. Si per una banda, procedents dels blasquistes i de la DRY, es crearen l'Esquerra Valenciana i Acció Valenciana, respectivament; per altra banda, cal recordar la constitució del Centre d'Actuació Valencianista, de l'Esquerra Republicana del País Valencià i d'altres grups, tots els quals juntament amb l'Agrupació Valencianista Republicana donaren pas al Partit Valencianista d'Esquerra (PVE). Precissament, tant Esquerra Valenciana com el Partit Valencianista d'Esquerra formaren part del Front Popular al País Valencià l'any 1936, amb la qual cosa fou elegit l'únic diputat nacionalista de la República, que fou Vicent Marco Miranda, d'Esquerra Valenciana. I J La plaça del P.V. (aleshores d'Emili Castelar) el14 d'ab Finalment, cal fer referència als partits estatals amb organització al País Valencià, que sempre depengueren durant la República de les seues aliances ambs els partits polítics valencians adés esmentats. Dins d'aquest tercer tipus de partits cal destacar al PSOE amb particular incidència a tota la Conca del Vinalopó, l'Alacantí i part de la Ribera; a Izquierda Republicana i als radiLuis Lucia, president de la Derecha Regional, en un acte polític al camp de Mestalla. ril de 1931 al moment de proclamar-se la República. cals-socialistes. Aquest partits tingueren més influència a partir de l'afonament del blasquisme al voltant de l'any 1935. En tot cas, aquest era el panorama polític valencià durant la segona República. Un panorama plural on l'eix tradicional dreta-esquerra es complementava amb l'eix estatalnacionalista que donà un sistema de partits polítics estrictament valencià diferent per la seua composició de.! que hi havia a nivell estatal. LA QÜESTIÓ NACIONAL e OM ja hem posat de relleu a l'hora de referir-nos al sistema de partits, és evident que la segona República va permetre amb unes condicions millors plantejar-se de manera més clara la qüestió nacional al poble valencià. El panorama cultural que es tracta també en aquesta revista fou possible perquè les condicions ho feien possible i perquè el poble valencià tenia un cert grau més gran de consciència nacional, encara que no podem ignorar que eren sols unes minories les que lluitaven per la recuperació nacional del nostre poble. Els treballs del profesor Cucó ho demostren perfectament. La qüestió nacional es presentà menys en aquella època com un debat teòric que com un fet que calia explicar a la gent. En aquest sentit cal recordar especialment les campanyes pro Estatut que tingueren com a escenari les diferents comarques valencianes. En aquest tipus d'actes participaven bàsicament tres tipus de .Persones: dirigents polítics a nivell de País -especialment diputatsdels diferents partits polítics, malgrat que foren «rivals» dins de la lluita política; autoritats locals o comarcals amb prestigi al poble on es feia l'acte pro Estatut d'Autonomia, i, finalment, intel.lectuals que defensaven la nostra cultura i la recuperació de la llengua. La llàstíma fou que no es puguera aconseguir un Estatut d'Autonomia durant la República, que haguera suposat unes condicions encara millors per a la total recuperació de la consciència nacional del poble valencià. Com veurem a continuació, foren diferents i diversos els factors que varen impedir que tingueren Estatut en aquell moment. EL FRUSTRAT ESTATUT D'AUTONOMIA F INALMENT, cal fer referència al tema estatutari durant la República. Com és conegut la Constitució republicana de 1931 feia possible tenir un Estatut d'Autonomia. Els valencians fórem capdavanters, puix abans d'aprovar-se la mateixa Constitució, a iniciativa de l'Ajuntament blasquista de València, fou elaborat un avantprojecte d'Estatut que resultà inconstitucional «avant la lettre», perquè demanava més que el que la Constitució permetia com a marc per a les autonomies. Després d'aquest intent, el procés es paralitzà en part, perquè les forces majoritàries al País Valencià no es posaven d'acord -blasquistes i "DRY-, i en part per la mateixa evolució de la República. Per això, fou a partir del triomf del Front Popular quan els tràmits legals es plantejaren de bell nou. Precissament estava prevista per a finals de juliol de 1936 la celebració al teatre Principal de València la reunió de tots els alcaldes valencians per a demanar oficialment l'autonomia, i per a octubre -potser pel 9 d'octubre-, la convocatòria del plebiscit de ratificació de la iniciativa autonòmica. En qualsevol cas, l'inici de la guerra suposà la lògica paralització de tots aquests tràmits. En tot cas això, no suposà el final de la reivindicació autonòmica valenciana, i durant la mateixa guerra civil foren presentats fins i tot tres nous avantprojectes d'Estatut d'Autonomia per part de la CNT, d'Esquerra Valenciana i d'Unió Republicana, sense que cap d'ells fóra finalment aprovat. De tota manera, la voluntat nacional i autonòmica del nostre poble fou un fet al llarg de tot el període republicà. No aconseguírem l'Estatut, però en l'aspecte estrictament cultural aquest fou l'ambient polític que va permetre l'aprovació de les Normes de Castelló. SA Ó-1 9