De l'aforisme a l'eslògan publicitari: una caracterització pragmàtica

De l'aforisme al' eslògan publicitari: una caracterització pragmàtica JOAN GARÍ Els hòmens corren darrere de qui sap convéncer-Ios que han perdut el seu camí; tant els afalaga sentir que tenen un camí Friedrich Nietzsche No deixes mai sendes velles per les novelles Proverbi (Anònim) Les xiques bones van al cel; les dolentes. atot arreu. Grafiti (Anònim) Només hi ha un camí: ser els millors Nissan D'entre tots els elements discursius característics de la publicitat, potser l'eslògan és la peça més preuada, el fermall on es resumeixen bona cosa de les virtualitats d'aquest discurs. En l'estratègia de la conversió del desig en voluntat, aquesta sentència breu, taxativa i apel·lativa (del terme anglés slogan, d'origen gaèlic: «crit de guerra d'un clan») condensa iexemplifica perfectamentels mecanismes més usuals del llenguatge publicitari. Com diu Bassat (1993: 125), «si la publicidad es el arte de convencerconsumidores, el slogan es la quintaesencia de este arte». És aquest mateix publicitari qui proposa una descripció d'aquest microtext abase d'uns termes no per obvis menys pertinents: «curt imemorable», «profund ibrillant», «simple iúnic», «impactant», «perdurable» i«creïble irellevant» (Bassat, 1993: 127). «El slogan -conclou- es ala publicidad como el aria ala ópera». En realitat, però, allò més important d'aquest cas especial de condensació discursiva no és -tan solsla seua textura sintàctica (curt, simple), la seua riquesa semàntica (profund, brillant, únic), sinó una constel·lació de coordenades pragmàtiques que reve- Ien perfectament la importància del paper del destinatari (memorable, impactant, perdurable) ide l'adequació ales circumstàncies de tot tipus que l'han fet possible (creïble, rellevant). És la pragmàtica, doncs (o, el que és el mateix, allò que delimita itipifica l'actualitat comunicativa d'un text donat), el que ens permetràentendreel paperespecial quejugal'eslògan dins ifora del llenguatge publicitari, iel que ens permetrà diferenciar-lo d'altres elements discursius que, des del punt de vista sintàctic isemàntic, s'hi relacionen clarament. És el cas de l'aforisme, però també dels refranys ola faceta sentencia! característica del discl)rs mural. 100 l la visió pragmàtica de l'eslògan no deixa lloc per als dubtes: els seus orígens polítics, la seua posterior significació dins el món de la propaganda comercial, remarquen substancialment la quàdruple funció de què parla Olivier Reboul (1978: 70-77): resumir una idea, unir els destinataris, captar la seua atenció, dur aterme una funció incitativa. En paraules d'aquest autor: La funció real de l'eslògan no es troba en el seu sentit, sinó en el seu impacte: no en el que vol dir. sinó en el que vol fer. Molt aviat, en tot cas, degué començar el joc intertextual iles contaminacions mútues entre aquest peculiar gènere ialtres manifestacions textuals que li són ben aprop, singularment el cas de l'aforisme. Un espai destacat on tingué lloc aquest empelt fou la literatura epigramàtica. Per això s'ha pogut dir de Marçal que fou un gran creador d'eslògans (Puig, 1986: 44). En realitat, l'autorllatí va viure en un temps en què els reclams publicitariscomercials i polítics- ja constituïen una realitat indiscutible, rivalitzant amb el grafiti sobre parets imurs (i sense dubte també amb els proverbis de boca aorella). Hi dóna fe un curiós antecedent documentat del modernament famós Défense d'afficher (Puig, 1986: 43): Pregue que no s'escriga res ací. Maleïr aquell candidat que estampe el seu nom sobre aquestes parets, perquè no serà elegir. És significatiu, en aquest sentit, l'interés que modernament han sentit certs pensadors i literats pel vell crit clànic. És el cas de Joan Fuster. Poeta primer iassagista després, intel·lectual compromés ipolemista radical sempre, l'autor de Consells, proverbis i insolències va valorar en extrem, al llarg de tota la seua aventura intel·lectual, el valor apodíctic irotund de l'eslògan. En les seues paraules (Fuster, 1991: 249): Una frase breu, lapidària, afirmativa oinvitadora: aquesta és l'essència del slogan. La seua seducció resideix, en part, en la gràcia de la seua contextura. No abunden els slogans bons. Aldous Huxley deia que és més difícil escriure un bon slogan que escriure un bon sonet i té raó. No pot estranyar-nos, certament, l'interés que desperta entre els assagistes -entre certs assagistes (aquests fragmentadors de la cultura, aquests estendards del laconisme com a defensa davant la verborrea intel·lectual)- la realitat de l'eslògan. Malgrat la coneguda mala premsa que el fenomen publicitari ha tingut entre els membres de les classes més ¡¡·lustrades (<<quixotescos calvinistes d'esquerres», com els bateja David Ogilvy (1984: 207) en un lògic contraatac), no hi ha dubte que aquells d'entre aquests menys sensibles a la temptació apocalípticadavant la culturade masses -cas del propi Fusterhan comprés les interrelacions de tota mena protagonitzades per les «càpsules de doctrina» sota diferents necessitats discursives. L'aforisme, doncs, ha de venir a(re)trobar-se necessàriament amb la seua fraternitat instrumental i hi ha d'esforçar l'aprehensió d'un cert aire de família. L'aforisme que naix com atransparència d'ell mateix (conscient de la seua realitat genèrica, doncs) amb l'escriptura de Nietzsche (Sanchez Pascual, 1994: 9) ive acoincidir així, al'albada de l'apoteosi tecnocultural del segle xx, amb l'adaptació de l'antic crit clànic ales necessitats de la publicitat ila propaganda moderna. labans de Nietzsche (Humà, massa humà; Auro- 101 ra; La Gaia Ciència)? Doncs, per exemple, la moralina apodíptica ignòmica de La Rochefoucauld (que no és, per cert, tan menyspreable com la meua pròpia sentenciositat puga suggerir!). No m'interessa ara, en tot cas, la gènesi del fenomen: què va ser abans, si el plaer aforístic ola funcionalitat de l'eslògan. Probablement hi haja un component de profunda unitat en el naixement d'aquestasimbiòtica realitat discursiva iper això és en la pragmàtica on trobem l'arenaadequada que ens permetrà bregar-hi. L'enunciat del títol d'aquest article, doncs (<<De l'aforisme al'eslògan...»), ha d'entendre's en un sentit propedèutic ino fi logenètic. Tanmateix, els lligams evidents entre els dos fenòmens no han d'ocultar una realitat clarament bifurcada. De fet, la pròpia etimologia del terme aforisme (<<portar alguna cosa fora de la seua realitat, més enllà del seu horitzó») revela una ambició formulable com a protesta davant la temptació absolutista (tan hegeliana) del saber. En aquesta terra arrelaran Nietzsche iels grans conreadors del pensament sentencial modern. laixò ja serà una gran diferència respecte a l'ús habitual d'un eslògan. Aquesta preferènciade l'aforísticapost-nietzscheana perla paradoxacom a«desinfectant» intel·lectual (que diria Joan Fuster) ha contribuït afonamentar clarament una doble tradició fins itot dins dels marges literaris del gènere. Com explica Vicent Salvador apropòsit de dos casos paradigmàtics en català (Salvador, 1994b: 48. Cfr. Salvador, 1994a: l43): Una de les diferències clau entre les glosses cie Xènius iels aforismes fusterians és que allò que els primers tenen cie consigna. aquests ho tenen d'endevinalla. La preferència per la paradoxa (aquesta figura literària que posa cap per avall el «bon sentit», el pensamentconsuetudinari) entre els escriptors d'aquest model d'aforisme troba la seua oposició correlativa en el gust que l'eslògan -i la tradició adagística que més s'hi acoblasent per la dilogia (doble sentit d'una expressió). Mireu els exemples: «Millora el teu tren de vida» [Renfe], «We take the world's greatest pictures» [Nikon], «No hi ha millor companyia» [Agrupació Mútua], «La primera» [TVE], «El que sents» [Cope], «Sempre notícia» [Ser], «Els pisos de l'èxit» [Vila Olímpica]. .. En la fórmula dilògica (que és falsament ambígua i, per tant, gens enigmàtica: exposa dos sentits com dues cares d'una mateixa moneda) es xifra el mecanisme sorpresiu - però també imperatiunecessari per reblar el clau de la persuasió. El mecanisme, naturalment, ha estat observat en termes generals, ino seria estrany trobar, en tots dos camps, contraexemples evidents. Precisament perquè la frontera entre una realitat (el sentit fora de si, el saber que es reconeix com ano saber: aforisme) il'altra (el sentit autoconcentrat, el saber configurat apel·lativament: l'eslògan) és més porosa del que sembla en un principi, iper això no és estrany descobrir usos d'aforismes com aintextos publicitaris (la màxima d'Oscar Wilde «La millor manera de resistir una temptació és caure-hi» utilitzada com areclam verbal en l'anunci d'una luxosa marca de cotxes) o, en l'altre extrem, observar com lúcids assagistes cauen en la temptació -amb millor o pitjor fortuna publicitàriade l'eslògan (¿cal recordar ací «El País Valencià serà d'esquerres ono serà» i«Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans», de Joan Fuster?). En definitiva, en tantque les connexions entre l'un il'altre gènere són múltiples il'explícita 102 ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE CULTURA, VI però ambigua diferenciació en termes sintàctico-semàntics (l'afolisme sol ser més llarg que l'eslògan; 11' eslòganno admetceltes supuracionsretòriques típiques del'aforisme) no és suficient, l'amplafrontera quecomparteixen continuaràsubministrant indeterminació ... per als amics de les determinacions. Però en la frontera no estan sols: hi ha també, la vella tradició paremial. Ila sempitema traça del mur: el grafiti. En realitat, iabans de passar adilucidar algun rudiment de disuibució liminar en aquesta frontera de què parle, caldriareafmnarels aspectes essencials que poden diferenciar, des d'un puntde vista comunicatiu, el tetTeny afolistic d'aquell propi de l'eslògan publicitati opolític, Ien aquest sentit, no sabriaargüirunarealitat més òbviaque el marc textual ons'inscriuen tots dos microtextos: dins llibres de literatura, en un cas (Salvador, 1994: 44) idins anuncis-impresos, filmats o radiats- en l'alu'e. No pretenc basar, tanmateix, els límits del fenomen en un criteri purament receptiu (el lector/espectadorreconeix un eslògan perquè descodifica unes determinades marques macrotextuals, queno són les caractet1stiquesde l'afOlisme). Crecsinceramentquehi haelements inu'ínsecs atotes dues realitats útils per ala diferència: no és el menys impOltant, per exemple, la natura dialògica opolifònica (evidenciadaen estilemes tan notOlis com l'ús d'inten'ogants ipunts suspensius en l'escriptura de Fuster ola funció del famós guionet en la de Nietzsche) amb què l'aforisme escapa ala taxativitat de l'eslògan;2 obé, per un altre cantó, la qualitat repetitiva i massiva d'aquestdarrer, enfront del tuteig íntim isovint precari en els adagis menys clànics, Però no ens enganyem: un eslògan (almenys fins que triomfa, ipassa aincorporar-se ala nosu'a enciclopèdia en un espai molt pròxim aaquell on inventatiem els refranys) és una peça delicada (coml'àriaen l'òpera: sí, Bassat) en l'engranatgeglobal d'un textpublicitati Estàsubjecte, doncs, ales necessitats globals de lapersuasió. Peraixò no potadmeu'e vel,leïtats dialògiques més enllà de les puramenttàctiques, Peraixò, amés, estàsubjecte ales disposicions textuals cat'actelistiques de la publicitat. No n'és la menys important la supeditació de la lleu'a iel seu valor significant a l'esu'atègia visual de la imatge (o, com diria Ricat'd Huerta (1994), la «funció plàstica de les lleu·es»). Iés ací, enefecte, on u'obem el valor discursiu més cat'acterístic de l'eslògan (jaqueel de l'aforisme ha quedat finalment clar: polifonia, provisionalitat, subversió intel·lectual, dialèctica enu'e l'instant il'eternitat), Observemalguns exemples pràctics, En un superb textdeLorente-Mussons peraNissan (Patrol TopGreen: n.lustració 1) podem veureclat'ament com l'eslòganes convelteix(malgratlatimidesa tipogràficaperòcomptant-hiamblanucleïtatperceptiva)en laclaudevolta d'un equilibriconsuuctiu basat en la isotopia ja anunciada en el titular: «Aquest Any, 300 Conductors Miraran De DaltA Baix Els Altres» (talment des de la pròpia talaia de les majúscules innecessàries itambé, doncs, fefaentment isotòpiques). L'altura iel seu simbolisme -lligat al prestigi social ieconòmic (la «classe alta»), al'espiritualitat (el cel ctistià és adalt, efectivament) ials beneficis de l'escalada I. Hi ha una interessant apreciació al respecte de José María Valverde (1986: 117). Tot auscultant Nietzsche, aquest autor confessa que els aforismes més breus del gran filòsofgermànic «resulten més dèbils que els d'extensió un poc major -l' optim.um seria un poc menys d'una pàgina". Però la pregunta, llavors, seria: iaixò (quasibé una pàgina de text) encara ho consideraríem un aforisme? 2. Escriu Josep Palàcios (1993: XL): «L'aforisme (...) s'ha buidat de la pretensió de la frase lapidària. Una frase lapidària s'escriu en marbre oen bronze; un aforisme -i gairebé com si no s'escrivís-, en l'arena, en l'aigua, en l'aire". De la mateixa obra -una joia per als amants de la literatura sentencialextrac una altra observació al respecte: «¿Un aforisme hauria de ser part poema, part relat, part assaig? Amb més de tres paraules, darrere d'una caplletra, ja fóra massa llarg. Però ni la brevetat no el salvarà, si, amés, no és subversiu. Per tant, no serà ni poema, ni relat, ni assaig, sinó un salt en el buit" (Palàcios, 1993: VI). -- .... DE L'AFORISME A L'ESLÒGAN PUBLICITARI: UNA CARACTERITZACIÓ PRAGMÀTICA 103 (<<pujar de categoria»)- es distribueixen al text amb marques inequívoques, tan verbals com visuals. Des de la paraula, se'ns recordala possibilitat-i el vertigende mirar «de daltabaixels altres» i d' «elevar el seu nivell de conducció». Des de la imatge es rebla el clau amb aquesta verticalitat ostensiva dels màstils en segon terme iels edificis més al fons, així com també, en primerpla, la trajectòriaascendentdel vehicle comandat, peral'ocasió, perun tipus de pochumor. Tot adobat, com si d'un ungüent discursiu es tractara, per una gamma cromàticaon imperen---en l'original a colorels blaus (i això que el model que es publicita és el Patrol Top GreenI), aquell colorque precisamentsimbolitza allò espiritual, una «corrfiguració superior de la vida» i el «signe de la immortalitat humana» (Biedermann, 1993: 55). No cal posar massa èmfasi, també, en la famosa expressió «sang blava», tradicionalment referida al'aristocràcia. Amb tots aquests elements, doncs, acudim ala significació global: j' anunci necessita, enefecte, un condensadortextual que resumiscaiordene cognitivamenttota la informació facilitada através dels dispositius implícits de caràcterverbal iimaginari. Aquestcondensadorés l'eslògan: «Només hi ha un cmm: ser els millors» (acompanyat pel logotip de la mmca en qüestió). Per això la seua centralitat, la seua posició com de base iala vegada conclusió de tot un edifici mobilitzador del desig (el desig de pujar, naturalment). La radicalitat monològica d'un missatge com aquest (simptomàticamentiniciat pel mot <<només») suposala necessàriaadequació aun propòsitfuncional perfectamentidentificable. L'eslògan, així, pot ser laudable, opinable, matisable orebutjable, però la seua funció (que no és de sub-versió, sinó tot el contrari: d'in-versió} és complida rigorosament. En altres casos, amés amés, la naturalesa plàstica amb què lapm'aula és adobada en publicitat (com, en general, en molts dels discursos verbo-icònics: vid. Gm'í, 1995) converteix l'eslògan en un text doblementsignificatiu. És elcas dels missatges proporcionats perl'agènciaBassat, Ogilvy &Mather ala Generalitat de Catalunya des del 1987 fins al'actualitat. La necessitat de competir amb unaimatgede mmcatan aconseguida com el «Bm'celona més que mai» amb què ja comptava l'ajuntament de la ciutat comtal, va portm' els publicistes ala recerca d'un eslògan unitm'i que donaracohesióatotsels missatges de laGeneralitat(Bassat, 1993: 262). Elprimerresultatd'aquesta operació fou el famós «Som 6)nilions» [li·lustració 2], al qual van seguir (massa ràpidament, en opinió dels seus creadors) altres tancm'acterístics com«Lagentés la forçade Catalunya» [li·lustració 3], «Treballempel 2000des d'ara» [li·lustració 4], «Catalunya, un país d'Europa» [n·lustració 5], «Anirem endavant» [li·lustració 6] i, ja més recentment, «Entre tots, millor» [n·lustració 7]. En tots aquestscasos --on es nota, evidentment, lacoherència d'una mateixa mà enunciadora- un elementde l'eslògan és seleccionatidotat d'una explícitasobrecàJ.Tega plàstica, quecontribueix, pervalors puramentsimbòlics (el 6, númerode l'ambivalènciail'equilibri, dela provaide l'esforç -Cirlot, 1985: 330) obé amb densitat semàntica explícita (gent, país} adestacm una elaboració conceptual de notòria riquesa. Através del seu ús com aimatge, doncs, l'eslògan abandona les seues limitacions funcionals iéscapaç d'entonarregistres tan1bé polifònics --o, mésconcretament en aquest cas, corals .3 3. Els eslògans de Bassat i companyia per ala Generalitat de Catalunya són tot un exemple paradigmàtic de com es pot crear una imatge corporativa sense caure en l'error que David Ogilvy (1984: 119), en un text ja clàssic, detectava en el món empresarial nordamericà: la «pompositat flatulenta iautosuficient que fa impossible la lectura» (amb eslògans del tipus «Una companyia amb iniciatives poc freqüents» [Dravo] o "Servim el públic en un centenar de qüestions bàsiques» [Toyota]). l04 ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE CULTURA, VI Especialment significatiu és el cas d'«Anirem endavant», El terme triat en aquesta ocasió per vehicular la fusió verb-imatge -endavant- es converteix en una unitat significant que passa aadquirir un sentit superior: la iconització dels significants verbals converteix el fragment textual en un tramat pictòric de consistència geogràfica amb una acusada connotació de dinamisme, en la línia del propòsit ideològic de l'anunci, Es reforça ies sincretitza, així, tot un seguit de conceptes que, expressats verbalment -i, per tant, seqüencialment-, són també explícits en la literatura que acompanya la presentació de l'eslògan (<<innovació», «internacionalització», «modernització», «identitat com apaís», «il'lusió, imaginació icreativitat»), Per tot això, la darrera mostra fins avui d'aquesta autèntica pedrera d' excel,lents eslògans institucionals [11 ,lustració 7J no necessita ni tan sols recórrer acap ostentació pictòrica: basta amb la selecció acurada del tipus de lletra (la cursiva per al'element marcat) per seguir insistint en la mateixa filosofia corporativa: dinamisme, esperit comunitari, il·lusió cap al futur, progrés. La panacea, naturalment, de qualsevol ideologia política en els temps difícils de Ja postmodernitat. No voldria acabar aquest article sense referir-me, com ja he anunciat, ales diferències i les semblances d'aquests dos microgèneres, aforisme ieslògan, amb un parell de discursos evidentment relacionats: el proverbi i el grafiti. Les relacions entre aquests fenòmens discursius podrien instituir una casuística gens menyspreable. Com que ja m'hi he referit en un altre lloc (Garí, 1993: 46 iss.), només voldria ara oferir una proposta de diferenciació semàntico-pragmàtica prenent com apunt de partida el valor de «veritat» (en un cert sentit semiòtic ifilosòfic d'aquest mot) -i, doncs, el tipus de saberque cada un dels respectius enunciats enclou. És evident que la funció semiòtica d'un refrany és molt diferent de la d'un grafiti, un aforisme o un eslògan publicitari; com també és clar que les connexions intertextuals entre tots ells (la publicitat substituintel saber proverbial en la nostra enciclopèdia iaprofitant-se .de l'impacte perceptiu i la connotació de «modernitat» associats al discurs mural; el grafiti burlant-se dels eslògans polítics icomercials, així com també de les parèmies; els aforismes usant la saviesa tradicional dipositada en els proverbis com acoartada per ala subversió; el refrany patint la depredació de tots isobrevivint com un eco d'una auctoritas (Salvador, 1994: 137-38) conservadora però sovint incisiva) revelen un diàleg fecundíssim que fa sovint difícil -en termes no enunciatiusdistingir-los clarament. La meua proposta de delimitació es concreta en aquest esquema: Refrany Aforisme Eslògan Grafiti Saber Saber Saber Saber universal particular persuasiu clandestí -Veritat- -veritat- -mentida- -Mentida- Una certa noció de veritat (la relació entre el nostre coneixement iel món) ide mentida (en el sentit publicitari -Durandin, 1990- del terme) permet classificar clarament, des del punt de vista enunciatiu, cada un dels fenòmens que interessen. El refrany és el regne del saber universal, consuetudinari isancionat: de la Veritat, doncs. L'aforisme, pel seu - DE L'AFORISME A L'ESLÒGAN PUBLICITARI: UNA CARACTERITZACIÓ PRAGMÀTICA 105 costat, es delecta en un saber provisional inecessàriament particular, amb la qual cosa el quocient de la seua particular operació no potsersinó una veritat en minúscula. L'eslògan, en canvi, ens projectacap aun terreny radicalment diferent: en tant que adherit aun discurs socialment caracteritzat -estigmatitzat- per substituir odeformar la realitat per ala mobilització del desig, el saber implicat no pot sinó constituir-se en mentida~ L'infern, tanmateix, està reservat per ales veus del mur: és al grafiti, en efecte, aqui correspon, en tant que agitador d'un valorsapiencial no institucional (Garí, 1995), l'etiquetade la Mentida absoluta, és adir, allò que no volem escoltar (nosaltres, la societat: el Poder) perquè no ha estat dit (no hi ha hagut cap permís -signat i segellatal respecte). En definitiva, som davant d'una realitat discursiva múltiple on només tenint en compte la qüestió de l'enunciació ino (només) la dels enunciats podem oferir una via d'anàlisi i de comprensió de fenòmens tan interconnectats. Al capdavall, la frontera no té uns partions clars, perquè el discurs és extraordinàriament mal·leable. Iés que el discurs sempre és innocent, però nosaltres sempre en som culpables. BIBLIOGRAFIA BASSAT, L. (1993): Ellibro rojo de la publicidad, Barcelona, Folio. BIEDERMANN, H. (1993): Diccionario de símbolos, Barcelona, Paidós. ORLOT, E. (1985): Diccionario de símbolos, Barcelona, Labor. DURANDI ,G. (1990): La mentira en la propaganda política yen la publicidad, Barcelona, Paidós. FUSTER, J. (1991): «Petita teoria del slogan», dins L'home, mesura de totes les coses. Obres Completes, 6, Barcelona, Ed. 62. GARí, J. (1993): Signes sobre pedres, València, Universitat d'Alacant, València iJaume 1. -(1995): La conversación mural, Madrid, Fundesco. HUERTA, R. (1994): Funció plàstica de les lletres, València, Edicions del Bullent. OGILVY, D. (1984): Ogilvy &la publicidad, Barcelona, Folio. PALÀCJOS, J. (1993): El laberint iles nostres ombres en el mur, Sueca, En la Ribera del Xúquer. PUIG, J. (1986): La publicidad: historia ytécnicas, Barcelona, Mitre. REBOUL, O. (1978): El poder del slogan, València, Fernando Torres. SALVADOR, V. (1994a): «La sentenciosotat: càpsules de doctrina», dins Fuster ol'estratègia del centaure, València, Edicions del Bullent. -(1994b): «L'escriptura aforística», dins DDAA: Homenatge aJoan Fuster, València, Conselleria de Cultura. SANCHEZ PASCUAL, A. (1994): «Prólogo» aAforismos, de Friedrich Nietzsche, Barcelona, Edhasa. V ALVERDE, J.M. (1986): Historia de la literatura universal, vol. 8, Barcelona, Planeta. -- lOS ANUARI DE L'AGRUPACIÓ BORRIANENCA DE CULTURA, VI PATROL Top GREEN AQUEST ANY, 300 CONDUCTÒRS MIRARAN DE DALT ABAIX ELS ALTRES AQUEST ANY, NOMÉS UNS PO PRIVILEGIATS PODHAN POSAR-SE AL VOLANT O'UN VEHICLE COM EL PATROL Top GREEN, UNA SÈRIE WlI'I'ÀDA A 300 UNITATS PER SATISFER LES MÀXIMES EXI(j~N CIES DEL CONDUCTOR URBÀ. EL PATROLTop GREEN AI'LEGA LES PRESTACIONS D'UN GRANTIIRISME I UNS ACABA1'S DE I. XE PER CREAR !IN NOU CONC~:PTE DE VF.IltC'u: URnA AMil {l'I NI \'ELL D'~~QI'lp" 1'_ l'llI I; I. CLO EQUIP ESrtREO DE S~RIE_ TorAIXÒ EN UN COLOR VERD METAL-LI1'ZAT FOSC I UN MARCATGE EXCLUSIUS QUI': I:mENTIFI- QUEN COM UN DELS ÚNICS 300 VEHICLES COM AQ FZl' QUE \UllA. SI VOL COMENÇAR AGAUDIR DE MOCl' MÉS QUE UN SIMPLE corXE, POSI'S AL VOLt\NT o'UN PATROL TOpGRF.F.N AQUEST ANY 'l'to 3UO llPoRTlI NITATSI>f:R ELE\AR EL~r.ll NIVEI..d~ )f. ( el'l lI·lustració 1 DE L'AFORISME A L'ESLÒGAN PUBLICITARI: UNA CARACTERITZACIÓ PRAGMÀTICA 107 It N""'-'l\ll aquI o a11à.lIlM\ll'S ídOI"". Ne',", jov .. I WBJtl. Do 1'<'" el mar i do le!T"d "",ll" •• Som 6otilk .... . Amb molles U·I'"""" i mo!I .. IW"'" d"mar cap al fulur. Per alxò """ do la Ge"oralilat done'" ili henvln· guda o lo inflll1l1àUall li lo< nuv .. tl.'('nl~''fll<'S. retl~IÒ volem ser (~ prln~r.t. CoI\'lll1llm l1l1Ve< """,lt'I\'lI i ''''''''''\',~uJ'''m flOU! mI\jart<d<' l""'"IlOI\, Pl'l"..aur me. bon eomunk'ats. 'l'rebalJem JI"I' mIIlomr ol NH re enlMI, 1>eftI~ 1'<1100\ mé< quaULallJe .'idlI. \'rulOlPm e'" be ... ,,,,, ''''l' 1"llir '1II1a vegada ""'" lIJllml. I 00 menys. Fornentonl l'''''IlOI\, el< kliomc>;, la ro.mació p .... fl"'*'t1ld, I1'et8'1¡yantl'l11 en ~r.1. per donar lI>rti<Jos ol<joveo. l'olcnclem la meditillll prevenliva i la oo..'On· tnI1iUadó 1IIlIiIària, pl'rquò tnlh.on I~ drel a un futur lla1udaIlIo. CooIIn""", la normalllz¡cic\ üngúNi<a lO" """pl'ml' un oonyal d'idontllal del oostl'<' IJOl1le· ¡'.,..alxò,ja mlromcap al'xny 21.10. Pen¡u{o volem el ilet1coUr de tot •. naoaIlfc!; I dL>Io qui vbYIran cIoITera. IIJtlt" lK.~lr .. nu,n1l !oitm nj Ull ni llIti. s.onltmili<_ I LlOMS mm GENERAUTAT DE CATAWNYA n·lustració 2