La interferència lingüística i el fons de la qüestió

La interferencia lingüística i el fons de la qüer;tió,* per Joan A. Argente D'enca de l'obra d'Uriel Weinreich (1953), l'examen sistematic de la interferencia lingüística constitueix l'aspecte central del vessant més específicament lingüístic dels estudis de allengües en contacte» -el desplegament dels quals ha dut de mica en mica a la constitució de l'anomenada ja «contact Iinguistics», «linguistique de contact», o «lingüística de contacte~. Que no n'hi ha prou d'enfocar el problema des d'aquest únic punt de vista fou reconegut de bon comencament; pero que no es pot prescindir de la descripció dels fenbmens específics que resulten de la concurrencia i confrontació de sistemes lingüístics dispars és una cosa que no es pot oblidar, i així ha volgut fer-nos-ho avinent L1. Payrató en el treball que ressenyem. L'obra es proposa: 1) L'aclariment terminologic i conceptual de la noció * Lluis PAYRAT~: La interfer2ncia 1ing.üística. Comentaris i exemples catald-castelld. P<bleg de Joan SOLA. Abadia de Montserrat Curia1 Edicions Catalanes / Publicacions de' 1'Abadia de Montserrat, 1985. (Collecció «Textos i Estudis de Cultura Catalanan, núm. 12.) 2M) ps. dl«interferkncia», el successiu trasllat de la qual, des del seu origen tkcnic en la física ondulatoria fins a les diverses disciplines humanístiques, n'ha enriquit la significació, alhora que n'ha augmentat la imprecisió. 2) L'analisi del concepte i del terme ~interferencia» dins la lingüística, amb un intent de ckirificació terminolbgica dels termes que s'hi relacionen. 3) L'aplicació i exernplificació d'aquest concepte en els diferents nivells d'analisi d:una llengua, amb la subsegüent classificació i descripció del fenomen fins a les eventuals explicacions internes de la interferencia. Tot plegat dins el marc te& ric que ens forneix l'estructuralisme. 4) L'examen i la reinterpretació d'aquest fenomen des de la perspectiva de la gramatica generativa (segons el model de la TEA); subsidihriament s'hi analitzen les relacions entre la interferencia i els universals lingüístics, així com entre aquella i el canvi lingüístic. 5) La comparació entre els resultats obtinguts a 3 i 4, no pas amb pretensions metatebriques, sin6 més aviat a efectes practics i amb la intenció de fer-se una agulla de navegar ies aigües procelloses de teories actuals entre els perillosos esculls de sempre. Els Marges, 38. 1987 9 1 Per comentar, hom considera l'ús del terme en la psicologia i la psicolingüística, en la pedagogia de les llengües, en l'antropologia cultural i en la sociolingüística. A remarcar la idea corn d'un terme de valor neutre, hom n'ha derivat sovint una significació amb connotacions negatives -cosa que entorpeix, més que facilita, l'analisi, alhora que estigmatitza allo que no és sinó una etapa, necesaria, del procés d'aprei~entatge-; corn també la idea que la interferencia lingüística sol ésser un reflex d'un fenomen rnés ample, a saber, la interferencia cultural; així corn la concepció que al'estudi del marc socio-cultural del contacte de llengües -marc no en el sentit de te16 de fons, sinó rnés aviat de medi o habitatno es prcsenta corn un complement, sinó corn un punt indispensable per a un estudi global» (p. 43). En aquest sentit, «les aportacions concretes d'una aproximació sociolingüística» incideixen: l) en l'«estudi dels factors socio-culturals que actuen corn a estímul o resistencia respecte de la interferencia lingüística»; 2) en l'uanalisi de la relació entre la interferencia lingüística i la situació comunicativan; 3) en la «determinació de la direcció i quantificació global de la interferencia»; i, en fi, 4) en lJ«estudi de la relaciá entre la interferencia i fenbmens corn el canvi de codi i el canvi lingüístic [...] dins el context d'un estudi del manteniment i desplacament de la llengua (processos de substitució lingüística)» (ps. 41-43). 1 és que realment és en virtut del paper que fa la interferencia en aquests processos que és mereixedora d'estudi. No obstant aquest reconeixement de principi, la perspectiva de l'autor ens ietorna als límits de la «lingüística estricta», la qual cosa el porta a tractrir: 1) de «i'estudi del models de descripció lingüística de !a interferencia» -és a dir, la tipologia i la terminologia associades als fenbmens d'interferencia; la interferencia en la parla i en la llengua; la interferencia corn a canvi lingüístic: el resultat i el procés-; 2) de «la consideració dels factors estructurals de les dues llengües aue afavoreixen o inhibeixen la tema receptor)); 6) de «l'estudi de camps rellevants per a la teoria lingüística en general)) (relació amb els universals i amb els processos d'adquisició simultania de dues llengües) (PS. 46-47). Abans, perb, d'abordar cap d'aquests punts, sera bo d'aclarir el sentit precís que l'autor dóna al concepte que estudia. Hi distingeix un sentit ampli i un sentit estricte. Segons el primer,., «una interferencia es un canvi linguzstic (=una innovació, una perdua, una substituciól) que té lloc en una llengua A (o registre), i que és motivat directament per la infLu&ncia d'una llengua B (o d'un altre registre de la rnateixa llengua, si aixi s'especifica))) (p. 58). Segons el segon, hom pot entendre per «interferencia» els ~trets o elements forasters ( =que pertanyen a una ilengua A), que utilitza un parlant bilingüe quan s'expressa en una llengua B» (p. 59). La conseqüencia immediata d'aquella primera definició amb vista a l'analisi del fenomen en termes estrictament lingüístics és obvia: l'analista haura de parar esment en els conceptes i estrategies que els lingüistes de les rnés diverses conviccions hagin elaborat a proposit de l'explicació del canvi lingüístic. La concepció estructuralista de la llengua forneix, corn va posar de manifest Weinreich, un marc descriptiu adequat on els fenbmens es deixen classificar segons quin sigui el nivell d'analisi afectat i segons que representin la infradiferenciació &una distinció, la supradiferenciació d'una distinció, la reinterpretació d'una distinció, la substitució d'un element o d'una relació entre elements, la importació d'un element o d'una relació entre elements, o, en fi, la perdua d'un element o d'una relació entre elements. Tots els nivells de l'estructura lingüística s'hi troben implicats, per bé que, corn rnés estructurat i inconscient se'ns presenta el nivell, més difícil és d'interferir -i, val a dir-ho, també de ferne desapareixer els efectes de la interferencia. No és difícil adonar-se que aquells tres primers casos inclouen el aue Jakobson anomena. en els seus Principis de fonologia diacrbnica, «desfonolonització». «fonolonització» i rnterfkencian; 3) de «la consideració «transfono~ogitzaci&, resp&tivament. dels mecanismes lingüístics intrínsecs Oue Weinreich oferís una analisi en el cas dels bilinsesn; 4) de desapriorística de la interferencia és cotudi del procés d'adaptació de la insa que li fou retreta al seu moment. terferencia al sistema lingüístic~; 5) També Payrató es mostra partidari de «I'analisi dels efectes estructurals d'una analisi a posteriori dels fets (pacausats per la interferencia en el sisgina 34). 92 Notes i ressenyes El marc conceptual de la gramatica generativa ens ofereix, evidentment una visió distinta de la interferencia sistematica en la mesura que un canvi lingüístic hi 6s concebut corn una modificació de la gramatica, entesa corn a model de la competencia lingüística. En efecte, «la compleció del procés significa que la interferencia ha esdevingut acceptable i gramatical: la progressió de la interferencia, per tant, és concebible corn un procés d'acceptaczo i gramaticalització» (p. 197). Estudiar les formes possibles de modificació de la gramatica en els seus diversos components, inventariarles, sera la primera tasca que haura d'escometre l'estudiós del contacte lingüístic. La descripció descansara, en últim extrem, en la forma de les regles, en i'ordre relatiu de les regles, i en la interrelació entre els components de la gramatica (els dos darrers aspectes pasien inadvertits a Payrató). Com en el cas de l'analisi estructural (cf. Weinreich), l'analisi apriorística de les interferencies possibles pot precedir, si molt convé, el de les interferencies reals. A diferencia d'aquella, perb, la descripció haura deixat d'ésser arbitraria en la mesura que la gramatica de que deriva tingui una justificació interna. Aixq ,-que sembla haver escapat a l'atencio de Payrató-, si rnés no, en principi: una altra cosa és que a la practica el model generatiu dels anys 60 i 70 no ens hagi fornit al capdavall sinó una altra manera de fer si fa no fa la mateixa cosa que ens permetia de fer la combinació de la gramatica tradicional i la gramatica estructural. Si, d'una banda, partint de les seves prbpies observacions o de treballs existents sobre la fonologia, la sintaxi o el lexic catalans, l'autor ens sap exemplificar profusament i descriure adequadament casos concrets d'interferencia catali/castella, tant sobre la base de l'analisi estructural corn sobre la base de l'analisi generativa transformacional, de l'altra, sembla contemplar l'alternativa entre els dos models corn si només hi hagués en joc una tria entre sistemes de descripció distints perb més o menys equipolents -potser perque al capdavall sap, des de bon comenGament, que l'explicació dels fenbmens ultrapassa el marc estrictament lingüístic i que no es troba sinó en aquel1 marc socio-cultural que el1 mateix ha sabut reconeixer, per bé que no l'hagi seguit. El meu retret, posat que ho sigui, no pot pas ésser aquest, sinó que és rnés aviat intern, pertinent respecte al punt de vista adoptat en el treball. En efecte, quan l'autor ens fa saber que «des del punt de vista teoric, el debat particular entre l'estructuralisme i el generativisme s'ha tancat fa ternps a favor del generativisme~ sembla que adopta una posició clara respecte a quina és «la millor teorian amb que podem zfrontar l'analisi dels fets lingüístics. Amb el benentes que és «la millor~, no d'entre les teories possibles, sinó d'entre les teories que tenim. Al cap i a la fi, aixo és el que compta. Ara, quari tot seguit afegeix, sens dubte amb anim d'aclarir i de matisar, que «des del punt de vista de les aplicacions, en canvi, la situació és més complicada» (p. 198), la perplexitat s'empara de nosaltres. 1 és que hom no sabria corn evitar de creure que «la rnillor teoria» és l'única que val la pena d'aplicar. O els tebrics no són tan <<millors» corn diuen i creuen -1 aconsegueixen que altres diguin i creguin--, o els aplicats encara no ho saben o no ho creuen. Que la majoria dels estudis sobre la interferencia s'hagin desenrotllat en el marc estructuralista i que aquest sigui caprofitable per descriure els diferents tipus d'interferencia que afecten els distints nivells d'una llengua» (p. 198) no és cap argument que permeti decidir-se a favor d'aquesta alternativa metodolugica. De fet, si tenim present la diferencia de posició que els dos models mantenen respecte a la qüestió dels «nivells», i si admeten1 la superioritat del generativisme eri aquest punt, caldra que en reconegilem també la superioritat quant a l'analisi de la interferencia lingüística. D'altra banda, hom pot creure que «la revisió i els canvis constants dels nlodels generatiusn són causa en part de «la manca d'aplicacions completes de la teoria a una !lengua (com per exemple al catala)», i que aquesta mancanca «fa a la practica molt difícil tractar certs problemes derivats de la interferencia amb una metodologia generativan alhora que «esdevé un obstacle insuperable objectius de les anlisis aplicaBeeS,, 7; 198). Tot aixb, perb, no ens ha de dur ni al rebuig del generativisme, ni a l'acceptació de l'estructuralisme, ni a desistir de la possibilitat d'aplicar una teoria lingüística específica a un camp de problemes concrets a fi, en primer lloc, de posar la qüestió en els seus termes apropiats. Tot aixb, en efecte, Els Marges, 38. 1987 93 només ens pot dur a deplorar que el panorama dels estudis lingüístics fos tan minso pel que fa a la gramatica generativa en el moment en que Payrató redactava el seu treball. 1 vet ací com la cara oculta de l'argumentació del nostre autor ens aboca innocentment a un miratge; i és que hom podria treure'n l'errada impressió que disposem d'una gran massa de treballs «estructuralistes» sobre el catala! Posant de manifest la penúria de la gramatica generativa catalana s'amagava una absencia no menys impressionant: la de l'estructuralisme catala. No sembla, doncs, que la dificultat dels estudis aplicats radiqui en l'absencia de treballs tebrics. 0, en tot cas, aixb no pot pas fer una diferencia tan crucial respecte a cada un dels models en concurrencia. Segons el nostre parer, i atesos els pressuposits classics de l'estructuralis: me i de la eramatica generativa -si arnb aquest terme designem una forma d'exvlorar el coneixement lincrüístic-, sembla clar que la interferencia li ha d'ésser més facil de detectar a un estructuralista distret que a un generativista amatent, perb aixo no significa que se'n pugui fer una explicació millor en el model del primer que en el del segon. La millor explicació, al capdavall, la donara aquel1 model que disposi d'una millor teoria del canvi lingüístic, si hem d'atenir-nos a la definició avancada per Payrató. -1 arribats en aquest punt potser caldna recordar, d'una banda, que la gramatica generativa, encara que expliqués millor el canvi lingüístic, no distingiria mai entre el canvi espontani i el canvi induit per la influencia d'una altra llengua; i, d'altra banda, que, com afirma l'autor, «el procés del canvi, en últim terme, només es pot abordar globalment des d'una perspectiva sociolingüística, dins de la qual és una variable fonamental)) (p. 139). Que, no obstant aixb, l'autor hagi volgut «restringir els Cseusl comentaris a l'aspecte estructural del fenomen» (p. 139) no deixa d'ésser potser una opció legítima, congruent arnb la resta del llibre. Ara, si hom té present que l'aproximació sociolingüística al canvi lingüístic comenca per rebutjar-ne la concepció que l'escindeix en dos aspectes: l'estrictament estructural, o el canvi en el1 mateix, i el problema de la difusió del canvi, aparentment extern als aspectes merament estructural~ i on s'escaurien consideracions d'índole social, a fi de considerar les dades que deriven de l'analisi de les formes lingüístiques i les dades que deriven de l'examen de l'ús i de !es actituds lingüístiques com a aspectes estretament interrelacionats d'un mateix fenomen, si hom té present tot aixo, repeteixo, cal preguntar-se llavors -i en aquest cas bé es pot afirmar que des d'un punt de mira internper quina raó Payrató pot haver volgut defugir I'abordatge del problema des d'aquella «perspectiva global» a que s'ha referit en rnés d'una ocasió, quan les seves prbpies paraules palesen fins a quin punt és conscient de la seva renúncia i quan tot sembla indicar que hauria estat una de les persones que arnb rnés de profit hauria pogut reeixir en tal empresa, La pregunta ni és retbr~ca ni és capciosa, car la seva resposta ens dóna la clau per entendre la vertadera dimensió histbrica que l'obra de Payrató adquireix en el seu context socio-cultural. En efecte, aquesta obra, nascuda arran d'una necessitat academica, arnb el seu en aparenca innocent interes d'aclariment terminolbgic, arnb la seva voluntaria contenció i restricció al terreny de la lingüística estricta, arnb la seva academica sistematització de conceptes i abundosa exemplificació de casos concrets, arnb el seu interes per connectar els problemes de l'ensenyament de llengües i el problema de la genuinitat de la Ilengua arnb els actuals corrents d'analisi lingüística, esta cridada a representar un tomb radical en l'estudi practic de les diverses formes d'interferencia en el nostre ambit lineüístic i cultural immediat, a replanfejar un aspecte substancial de l'activitat de detíuració de la llengua, en definitiva, dé l'activitat normativa, si ho voleu dir així. Que la percaca del barbarisme ha d'ésser arraconada i substituida per una analisi específicament lingüística i tan fonamentada com sera posible 6s la primera 11icó que cal retenir-ne; la segona, perb no menys important, que aquesta actitud no 6s pas incompatible arnb la preocupació per la genuinitat de la Ilengua, car només l'analisi lingüística aprofundida ens mostrara la rnés perillosa de les interferencies, per tal com n'és la rnés inconscient i la rnés arrelada en el cor de la llengua: la que afecta els nivells rnés pregons de l'estructura lingüística. Per tot aixb, doncs, i perquk tota empresa humana és per definició inacabada, caldra excusar que Lluís Payrató no ens hagi donat encara aquest «estudi 94 Notes i ressenyes global» que cal que algú escometi un dia o un altre amb tanta d'urgencia com de perícia. Sens dubte, qui ho faci difícilment podra prescindir de l'obra que aquí hem ressenyat. Un bon punt de partenca d'aquest «estudi global)) consistira a qüestionar les falses evidencies de mots que amaguen els fets i descobrir la nua eviciencia de fets que no assenyalen els mots: quantes vegades no haurem sentit a parlar de «la mort d'una llengua»? Doncs bé, les llengües no mor,en, les llengües són simplement substituides. Una llengua no mor mentre hi hagi aigú que la recorda; en canvi, una llengua és substituida encara que hi hagi algú que la recordi, o potser caldria dir precisament perque qui només vol, sap, pot recordar-la ha deixat de voler, saber, poder usar-la. Contacte de llengües, n'hi ha hagut de temps immemorial; de sempre, doncs, deu haver-hi hagut interferencies; en realitat, la interferencia no és pas l'excepció, sinó la norma. Ara, quan la influencia ha deixat d'ésser recíproca, quan la interferencia ha esdevingut desigual -quantitativament desproporcionada i qualitativament asimetrica-, som en presencia d'un procés avancat de substitució lingüística. Tota llengua, abans de desplacar-ne una altra, la corromp formalment i en minva el desenvolupament funcional, fent dels seus parlants veritables disminuits lingüístics: aquesta és de debo la dimensió sociolingüística de la interferencia d'estructures lingiiístiques. D'aixo, és clar, no se n'ha de culpar cap llengua, ni a priori cap altre poble, ni cap fet historic concret; la cadena causal 6s llarga i complexa, i només hi ha del cert una cosa: que només poden abandonar una llengua els mateixos parlants. Tampoc aquesta trista certesa no ens ha de dur a inculpar-los: podria haver estat la millor alternativa per tal de sobreviure com a poble enmig d'un context advers. D'altra banda, és cert que les Ilengiies tenen una gran capacitat d'assimilació i d'adaptació: el purisme a ultranca no és sinó una. reacció condicionada davant la interferencia, tant si és recíproca com desigual (al capdavall, el purista només veu una de les direccions de la interferencia i se'n preocupa); el purista és el darrer baluard de l'orgull lingüístic; aquest, tanmateix, no s'hauria de fonamentar en una concepció ecseni-ialista de la llengua, car llavors se n'impediria l'adaptació a circumstancies historiques noves, i la reacció precipitaria els efectes contra els quals s'havia erigit originariament. Una concepció dinamica, en canvi, ens portaria a cercar a cada instant les vies més genuines que ha de seguir aquella adaptació necesaria. Ben entes, no és pas l'antipurisme allo en que pensem: aquest no és sinó la ieacció de la vergonya iklustrada. D'uns manuals de llengua catalana," per Albert Turull D'entre els darrers títols apareguts, en els anys 86 i 87, de la serie en que a la fi queda desglossat un esperat Manual de llengua catalana que tenia el perill de seguir els passos de l'Onomasticon Cataloniae, hi ha un pare11 de volums, fruit de reconeguts especialistes, que seran el nostre centre d'interks -sempre a l'espera que algú més en completi la nbmina ocupant-se de les aportacions de Cabré i Rigau, de Mascaró i de Bonet i Sola, Joan VENY: Introduccid a la dialectologia catalana. Barcelona Enciclopedia Catalana, 1986. («Biblioteca UniveAitaria* 4.) 237 ps. Germh COLON i ~maded-J. SOBERANAS: Panorama de la lexicografia cataIam Barcelona Enciclopedia Catalana, 1986. (c~iblioteca Unhersithria», 7.) 276 ps. i que aparegui finalment un llibre de fon&tica i fonologia catalanes com cal. De passada, aixo ens dóna peu a comentar tota la collecció: sobretot, més que no la dissemblanqa dels coritinguts i els volums, ara, l'equilibri entre les parts que la componen. 1 bé: trobem a faltar aquest equilibri. Per bé que l'exclusió d'una gramatica histbrica i d'una historia de la llengua estiguin del tot justificades per l'existkncia d'obres prou completes en aquests camps, la seva absencia, unida a la inclusió d'una historia del lexic i d'un panorama de la lexicografia, descompensen el conjunt. Basicament, trobem dos punts clau en aquest desequilibri : la potser excessiva insistkncna en el camp del Iexic des de diEls Marges, 38. 1987 95