El districte cinquè i la novel·la catalana dels anys trenta

El poema, intitulat «Nu en repbs: després . de l'amor», inaugura una serie de textos que arnb la figura de la dona nua, ajaguda, adormida o en repbs, contemplada pel poeta o I'amant, tindri continuitat a l'obra posterior de Riba. Gairebé sobra dir que la figura de la dona nua, de la nuesa femenina, és un motiu constant de la imatgeria simbolista, arnb exemples notables de Mallarmé i de Valéry (amb qui el poema anterior té forqa a veure); a més, resulta un pretext utilíssim per a I'especulació sobre materies artístiques i filos& fiques, a part de les erbtiques. Aquest és I'origen de la seqüencia «Un nu i uns ds», la primera de les Tres suites." Confirmant el lloc estrategic que ocupa el poema 20, a la fi de la primera part d'Estances 11, és a dir, al centre del llibre, a la porta d'unri nova maniera, apuntada ja al poema 17, de clara influencia mdarmeana. Així, Der exem~le. el tema de la relació entre la carn i l'ésperit o el sentit i el pensament (plantejat, de fet, al primer llibre d'Estances en termes molt idealistes) adoptara les figures i motius usats en aquest poema i, amb els desenrotiíaments oportuns, sera repres arnb molta freqüencia, fins esdevenir un dels eixos temitics de l'obra ribiana. Es pales a alguns sonets de «Lírica de cambra» (la segona de les Tres suites), al poema ~Reconciliació» (dels Poemes per a una sola veu, dins Del joc i del foc), a la VI de les Elegies de Bierville, a alguns dels sonets de Salvatge cor, a la IV part d'El fill prbdig i al poema 22. Vid. tarnbC Efegies de Eierville, N i la uCanc6 d'amor davant d'un cos nu.. «Sobre un tema de Vicente Aleixandre».= Segurament els versos que tocant a aixb recordarem més de pressa són els del primer sonet de Salvatge cor: «el cor vol més, vol en excés, / i en el do rebut es degrada»; pero jo voldria acabar aquest treball citant un altre sonet que si bé és menys conegut no és menys significatiu:" Tot el que he perdut que mai no sabré, tot el que no sé i que m'ha valgut, és nu i absolut sota un ve1 darrer; pero el cor s'absté, com si fos virtut. Exulteu, amants! (Somriuríeu, sants, de I'atroq gaubanga, de tant d'indiscret temptejar el secret, de tanta esperanca? 23. Val la pena de comparar amb Efegies de Bierville, XI, v. 30, els versos 49-53 d'aquest espikndid poema: Per a servir-se de l'anima, que ha estat subtil el cos! Quan I'anima els desperti, tornaran a voler-se i a patir d'ksser dos. 24. Es tracta del sonet XVIII. Cf. Gabriel FaRATER, op. cit., ps. 101-103. El districte cinquh i la novella catalana dels anys trenta, per Jordi Castellanos En uns moments en que, entre nosaltres, la novella recupera la seva funció literaria i lluita per fer-se arnb un mercat (és a dir, intenta de crear, temiticament i formalment, una imatge d'eila mateixa que sigui, també, la de la societat que li dóna naixenca i a la qual es dirigeix), en uns moments com aquells, la presencia internacional d'una «altra cara» de Catalunya, diferent de la que haurien volgut internacionalitzar els escriptors catalans, provoca l'aparició d'un conflicte d'interessos que es manifesta en una llarga polemica -en ocasions, latent; en ocasions, explícitaen la qual es barregen d'altres debats encara no resolts: el paper mateix que la novella ha de jugar en relació arnb una societat i arnb la cultura; el conflicte entre l'art i la moral que els nous corrents de novella psicolbgica fan renéixer; i, finalment, encara, la vella polemica entre novella rural i novella ciutadana. Es ben sabut que, a Catalunya, en el debat entorn de la novella entre 1917 i 1925, no es discuteix, prbpiament, de la problemitica formal o estetica -tal com es fa en els altres paisos en aquells mateixos anyssinó sobre aspectes que ens remeten, invariablement, al caricter «industrial» del genere: la creació d'un públic, el duaiisme entre finalitat culturalista o d'entreteniment, el conflicte entre literatura popular i literatura culta, la funció de mitjancera que ha de fer la crítica, etc. 1 és que la defensa de la novella serveix de cataiitzador de les actituds antinoucentistes. Val a dir, pero, que el mateix Noucentisme havia fet ja els primers passos en adonar-se de la necessitat de consolidar el status professional de l'escriptor al marge dels avatars de la política i ja Carner, el 1917, en explicar el sentit de YEditorial Catalana acabada de crear, escrivia: «al novellista d'ocasió, o per deport, ha de succeir el novellista professional, i demés, a I'editor diletant i irremunerador ha de succeir l'editor tecnic i negociant». Tanmateix, la no cessió en els pressupbsits literaris i la pervivencia -encara per uns anysdel mecenatge institucional que els havia permes d'organitzar tota una política culturitzadora i, alhora, conrear una literatura «pura», no contaminada pels interessos comercials, varen fer inútil aqueil reconeixement de la necessitat del canvi. S'entén, doncs, que la defensa del genere canalitzés les actituds contriries al Noucentisme. «Genere industrial, per excellkncia; genere «democritic», genere «burges», és presentat -no sense demagogia, en ocasionscom la panacea que ha de solucionar tots els problemes culturals del país. Per aixo, Carles Riba, en la seva conferencia Una generació sense novella, posa els punts sobre les is, temorós que la «comercialització» de la literatura no comporti rebaixar els plantejaments culturals tan costosainent assolits.' Per contra, la generació que accedia a les lietres en aqueils anys insistia, a través, per exemple, de Domenec Guansé, en la transcendencia del genere, segons eil, «la morfina dels intelligents» o, si més no, «la mena de llibre més liegit, més apassionadament comentat pel públic més nomhrós i més distingit».' Al capdavall, la creació d'un mercat literari (o, millor, la potenciació del migrat públic existent) era l'única actitud coherent si el que es pretenia era que la cultura catalana fos una cultura normal. En aquesta situació, hom planteja la necessitat de fer una novella «ciutadana», per raons de «modernitat», perque era de ciutat (Barcelona, en concret) la que donara la imatge de la collectivitat i, també, per aproximar la novella a un públic potencial que es preveia nodrit, fonamentalment, de les capes mitges barcelonines. Rafael Tasis va assumir aquesta funció: defensor de la novella ciutadana enfront de la novella rural (i responsable de perpetuar etiquetes classificadores tan estúpides com aquestes), recull a Una visi6 de conjunt de la novella catalana (1935), la conferencia sobre Barcelona i la novella.' El ruralisme, hi explica, «ficil generador de poesia E...] ha infMt, d'una manera abassegadora i perjudicial, la novellística catalana» i de la novella, «que hauria d'ésser un estudi de la psicologia i de I'activitat dels homes, un bocí bategant de vida humana», n'ha fet un pretext «per a descripcions detallades i poetiques de bells inl. Carles WBA, Obres completes. II: Assaigs crftics (Barcelona 1967), ps. 314-320. 2. Domenec GUANSB, Els prosistes. <Histories i fantasies~, d'E. Martínez-Ferrando, <Revista de Catalunyar 1, núm. 5 (novembre 1924). ps. 513-515. 3. Rafael TASIS I MARCA, Una visid de conjunt de la novelfa catalana, (Barcelona 19351, ps. 107123. drets o d'admirables panorames». Reivindica, doncs, els temes barcelonins: «No fóra ja hora d'una vegada -i jo crec que aquesta orientació tindria la gran virtut de guanyar un públic molt rnés vast a la nostra literatura i de donar-li, a més, un resso internacional que fins ara no ha tingut-, que els novellistes catalans s'encaressin amb Barce. lona i volguessin reflectir-ne la vida tumultuosa i característica damunt les planes de ilurs creacions?» El seu argument és clar: totes les grans literatures han generat una interacció entre ciutat i novelila, en reflectir-se i reconeixer-se I'una en l'altra. La novella ha donat la imatge pública de la ciutat i la ciutat s'ha reconegut en la novella. Londres, París, Berlín, Nova York, Viena o Madrid ... «I en canvi Barcelona, malgrat ésser una pedrera inexhaurible de temes novellescos, malgrat donar-nos a cada passa, en les planes dels diaris i en les converses de cada escala, arguments divertits, trigics o grotescos que series un estímul irresistible idhuc per a una imaginació mitjana, no té una novella propia, i jo gosaria afirmar que dintre la prou migrada literatura catalana, la nostra ciutat, que per la seva gran població i la seva enorme irradiació damunt tot Catalunya hauria d'ésser una forca que influís d'una manera irresistible l'obra dels nostres escriptors, ha estat oblidada i amaconada.» El fet és greu, especialrnent perque, costat per costat amb aquesta absencia, s'esti produint la presencia, la proliferació, de temes barcelonins en la novella estrangera: Paul Morand arnb la Nuit catalane; Montherland arnb Petite Infante de Castille; Francis Carco arnb Printemps d'Espagne; Mac Orlan arnb els primers capítols de La bandera; Baroja a la seva trilogia La selva obscura; Benjamín Jarnés arnb Lo rojo y lo azul; i, al costat, reportatges novellescos signats per Elie Faure (Le Volcan qui chante) i per Fernand Pouey (aquest, arnb fotografies i tot, sobre el món de I'aniirco-sindicalisme). A aquesta serie, que esmenta Tasis, s'hi poden afegir dues obres de Rupert Croft-Cooke, que Ramon Esquerra estudia, Cosmopolis i Pícaro.' La publicació, a la revista ~Gringoireu, d'un fragment de l'obra de Carco (La Belle vie a Barcelone) és saludada per Just Cabot, al setmanari «Mirador», com una bona notítia:' certament, que Barcelona desvetllés I'atenció mundial era un primer pas, al qual podria seguir l'interes del mercat internacional pels productes locals. Benvinguda, doncs, la divulgació de la imatge de la ciutat, una imatge propia i caracteritzada, distingible i interes4. Ramon ESQUERRA, Lectures europees (Barcelona 1936), ps. 101-106. 5. Just CABOT, E1s Ilibres. Literatura del districte V... pero bona, «Miradora 1, núm. 5 (28-1119291, p. 4. 116 Notes i ressenyes sant. Ben aviat, pero, va poder-se comprovar que I'obra de Carco i dels seus collegues ens feien un flac servei: la ciutat que «retrataven» era fabricada de retalls del ve11 clixé de 1'Espanya romintica, &un convencionalisme de cartó-pedta, més o menys actualitzat arnb les truculencies del districte cinque i dels anarquistes «sanguinaris». Ramon Esquerra, en un dels seus articles recollits a Lectures europees (1936), recor. dava, com si fos un precedent del fenomen d'aquells anys, el viatge que Stendhal havia fet a Barcelona, atret per I'espagnolisrne i el comte d'Espanya: «Stendhal, que ja coneix el món i té una certa afició a les coses truculentes, "de veres", sent la necessitat d'aprofitar I'avinentesa de contemplar una ciutat aterroritzada i contrastar el seu espagnolisme arnb el dels autentics espanyo1s.n Afegeix Esquerra: «D'aixb darrer no sembla tornar-ne de~ebut.»~ Tant, que hom considera Stendhal l'instigador de Merimée perque viatgi a Espanya. 1, com si, un segle més tard, res no hagués variat, reapareix el tema impulsat per l'expansió del turisme (en bona part, del turisme que es dirigeix a Mallorca i que de retruc passa per Barcelona), al costat de la repercussió internacional que té I'exposició del 1929 i de l'atracció que els barris baixos i la cosmbpolis anarquista exerceix sobre l'incipient turisme europeu. Constatava Esquerra: «La vinguda d'aquests turistes a casa nostra, i particularment la dels turistes arnb ribets de literat -o totalment literats-, ha contribuit, conjuntament arnb I'esperit mercantil de les empreses de viatges, a crear a I'estranger una Ilegenda barcelonina a base de "barri xinks" i d'anarquisme, tan pintoresca i idiota com els estirabots de I'"Anda1usa de Barcelona", d'Alfred de Musset, i els similars dels altres contemporanis vuit-centistes, que, empapats d'africanisme pictbric i de literatura terrorífica, feren d'Espanya un país exclusivament pintoresc.» Afegia Esquerra que els responsables de la creació de la llegenda eren els francesos, perb «les interpretacions més cbmiques d'aquesta llegenda internacional corresponen als anglesos». En tot cas, el merit provenia de la ignorancia, de la irresponsabilitat i d'aquella mena de superficialitat que és culpable perque de la veritat no en diu altra cosa que la part que el lector espera trobar. es el que Lluís Nicolau d'Olwer va retreure a Carco: «Ell sap molt bé quina situació ocupen en el pla moral de Barcelona, no menys que en el material, els carrers del Cid i de Migdia.»' Aturem-nos, pero, un moment a analitzar el fenomen: Barcelona ha fabricat una imatge exportable, comercial, de si mateixa. Sobre6. Ramon ESQUERRA, Stendhal a Barcelona, dins Lectures europees, ps. 21-29. 7. Lluis Nrcouu D'OLWBR, Crdnica. A torna-jornals, =La Publicitatm (9-N-1929). Els Marges, 26. 1982 posada a la realitat, certament, perb assentada en ella: allb que I'estranger, imbuit per tots els prejudicis romintics sobre I'espagnolisme, podia cercar a Barcelona, Barcelona li ho oferia arnb escreix. Li oferia flamenc, masic-halls, carrerons estrets, miseria, prostitució, proxenetisme i tot el que calgués. Cert: aquesta no era I'autentica Barcelona. Perb, en tant que «imatge», és tan real, que Barcelona I'ofereix i l'explota arnb efectivitat i Sxit indubtable. Tot i que aquesta ciutat, limitada a aspectes de la Rambla i dels carrers adjacents fins a la vora del mar (i, basicament, des que fosqueja fins que es fa de día) no sigui reconeguda pels barcelonins com a propia. Com deia Triadú: «no hi han reconegut o no hi han volgut recon&ixern8 la seva ciutat. Pero, ja a l'epoca, Lluís Nicolau d'01wer havia advertit de I'autenticitat de l'exotisme dels barris baixos barcelonins (que no de Barcelona com a tal) i dels espectacles que s'hi oferien («aquesta mena de cocktail internacional que serveixen arreu del món. 6Voldria algú, potser, una "mala vida" a base de sardanes i balls de bastons?))) i, així, relativitzava la mala fama que la internacionalització literaria de la baixa ciutat podia afegir a I'adquirida per altres mitjans: «Els ports mediterranis, en aquest ordre, crec que no tenim res per perdre ni per envejar-nos. En part pels nostres propis merits -no cal pas negar-hoi en part també perque la mercaderia duu sovint més que el nom del lloc d'origen el del lloc d'embarcament. En tota la literatura que s'ha escrit arnb el fi de combatre la producció pornografica o el trafic de blanques, hi veiem massa sovint el nom de la nostra Barcelona; i ella, on la ganivetada és cosa ben exbtica, ha donat el seu nom al "cop de Barcelona" -terme tecnic, en I'argot internacional del crim. Grandesa i servitud de les ciutats co~mopolites!»~ L'associació sinecdbquica, doncs, es produia arnb tanta precisió que Just Cabot, només observant la coberta de Les Rameaux rouges de Mme. Andrée Corthis («un jove arnb cordobes i una corbateta pinxesca que mirava arnb aire de plaga una noia arnb flors al cabell i mantellina de madroños»), va témer que l'acció es descabdellés a Barcelpna. Com així va poder comprovar: una historia d'amors apassionats, frustrats per atemptats anarquistes, enverinen les vides d'un tal Ramon «Pancorbo» i de la «Manolita», mig i mig entre la Rambla barcelonina i els camps del Maresme." Estic barrejant -en sóc conscientnivells diferents de producció literaria. Perb per al cas no importa: la sensació de descoratjament és la 8. Joan Tmmú, Pieyre de Mandiargues. Morir a Barcelona, uAvuin (15-IV-1979). 9. N~couu, art. cit. 10. J.C., Comentaris. La novetla pasa a Barcelona, *La Publicitatm (10-1-1929). mateixa, sigui quin sigui el producte forani que tracti temes barcelonins. És aquella sensació que va sentir Carner davant del número que la National Geographic Society va dedicar a Barcelona i Sevilla. Els catalans, escrivia, «som una gent que mig s'ufana i mig es migra. Veure sants de casa nostra ens pot fer patir». Mentre els sevillans «són feli~os: n'hnn estat sempre, en són, en seran per tota una eternitat», nosaltres, continua, en el nostre afany, «si no reeixim, haurem fet un bon paper ridícul»." 1 és que, a l'altra banda, la literatura catalana (amb algunes excepcions escadusseres) havia ignorat aquest sector i havia intentat d'oferir-ne una altra, d'imatge. Recordem, si no, la Rondalla moderna del cotxer i de la bondat de Barcelona, dels Lleures barcelonins de Josep M. López-Picó: En un dia de sol primaveral, un jove angles lloga un taxi perque el porti de l'Edén Concert. El taxista, que s'ha llevat poeta, ho considera una aberració. «-Perb home, escolti, sant cristii! no ho veu, que avui no hi trobari ningú a 1'Edén Concert? La gent corn cal surt a passejar, quan fa aquest bon temps. Miri: tenim la Rabassada, tenim Sant Genís, tenim Vallvidrera, tenim el Passeig de la Bonanova, tenim el Tibidabo, tenim ... » Res no li val a l'estranger: guardia urbi, ciutadans, autoritats i fins el consol angles, tots donen la raó a l'auriga perque «no hi ha llei ni autoritat contra I'elegincia». Per dies corn aquell i per la civilitat que encomanen, ens diu el narrador, «fou dit de tu, Barcelona, que est bona». Bs ficil de reconeixer aquesta Barcelona: és la de Les bonhomies, de les Plasenteries, d'A l'ombra de Santa Maria del Mar. La ciutat mediterrinia, Ilumínosa: La ciutat d'ivori. Tot un model de convivencia. Tanmateix, aquesta imatge idealitzada de Barcelona no era la que pretenia oferir la nova generació. La novella, «que es nodreix de constatació», cercava la realitat i, explícitament, es proposava de continuar la via oberta per Robert Robert, Emili Vilanova, Pons i Massaveu, Dolors Monserdi, Narcís Oller, el primer Josep M. Folch i Torres, Santiago Rusiñol, Miquel Llor, Pere Coromines i tants d'altres. El curiós del cas, pero, és que la novella dels anys trenta té corn a lloc comú, constant i insistent, el districte cinqud. 1 no 6s que els novellistes catalans s'hagin cregut la imatge truculent que han fabricat els estrangers. No, no hi ha cap connexió de causa a efecte; ni tan SOIS no hi sé veure contactes o suggestions. En tot cas, es pot documentar alguna referencia al fenomen, corn passa amb Llorenc Villalonga, que fa confluir a Mort de Dama (1931) la deformació turística de la imatge de Barcelona i de Mallorca i, alhora, aprofita els ambients frívols dels barris bai11. Josep CARNER, Sevilla i Barcelona, *La Publicitat~ (4-v-1929). xos barcelonins. A Barcelona, tanmateix, existia ja, des d'anys abans, una tradició forga densa de literatura popular centrada en temes del Bistricfe cinqtri.. Cuplets, sainets, vodevils i tragicomedies de Lluís Capdevila, Santiago Rusiñol, Lluís Montero, Amichatis, Gastó A. Mintua i tants d'altres, que fornien la literatura que es consumia en els teatres i locals del Parallel. Amb tot, la literatura culta havia desaprofitat el tema. Ho remarcava Tomas Garcés, des de «La Publicitat», tot especificant, pero, que en tot cas el districte cinque «només serviria per a la sitira social»." En desacord amb ell, Just Cabot diferencia? els diversos conceptes que entraven en joc: «Una cosa és literatura del districte Ve. i una altra molt diferent aprofitar el dit districte corn a tema literari, tan aprofitable corn qualsevol altre districte de la ciutat. Més encara: que, si la memoria no em falía, Ia literatura del districte Ve. que s'ha fet fins ara no pertany a la literatura.» No cal dir que la polemica (confluencia, al capdavall, de dos problemes diferents: art i moral i literatura popular/ literatura culta) naixia ripidament: «Mirador», a través de Just Cabot, protestava que la crítica literaria catalana avantposés moral a literatura; ells, afirmava, els de «Mirador», no menystindrien un Francis Carco catali, corn no menystindrien tampoc uns novellistes caiblics corn Mauriac o Julien Green.I3 Poc després, Rossend Llates denunciava la que per a el1 sí que era l'autentica literatura «immoral»: la novella «blanca», la «pornografia servida en blanques, elegants i menudes píndoles homeopitiques (...) vici dels inconscients, dels imbecils i de les miílors famílies»." 1, encara, «Mirador», el 1930, tornava a la carrega per defensar Fanny, de Carles Soldevila: «Una novella pornogrifica, per favor!», reclamava; una novella pornogrifica perque els senyors d'«El Matí» i de «Catalunya Social» sipiquen que és que!' Costat per costat amb aquesta polemica, el districte cinque va guanyant terreny en la novella catalana i ho fa sense que la voluntat descriptiva, documental o de denúncia ocupin un primer pla, llevat, potser, de La rossa de mal pel (1929), de Josep M. Frances. Llocs i situacions, coristes i entretingudes, proliferen en una Ilarga serie de novelles, d'entre les quals val la pena esmentar Fanny (1929) de Carles Soldevila, Una mena d'amor (1931) de C. A. Jordana? Vint anys (1931) de Rafael Tasis, Vida prtuada (1932) de Josep M." de 12. T.G.. Districte V. .La Publicitata (24-111929). 13. Just CABOT, Els llibres. Literatura del districte V... pero bona, art. cit. 14. R. Lum, Literatura immoral, *Mirador* 11, núm. 16 (16-v-1929), p. 4. 15. A.F., Una novetia pornogrdfica, per favor!, aMiradora 11, núm. 51 (16-1-1930), p. 4. 118 Notes i ressenyes Sagarra, Teresa o la vida amorosa &una dona (1932) de Carme Montoriol, Pina, la italiana del dancing (1933) de Pere Corominas i Les algues roges (1934) de Maria Teresa Vernet. Per que aquesta proliferació? Perque el tema vehicula la problemitica central de la novella psicolbgica de l'epoca que el moralisme petitburgks, de curta volada, és incapac de plantejar directament. M'explico: Tasis comentava que totes aquestes obres que introdueixen temes de la «vida nocturna» s'emparenten «amb aquella novella moderna que especula amb els canvis de la psicologia collectiva, les variacions del codi moral de la nostra societat, la insolidaritat latent de la nova generació, dinimica i despreocupada, amb les que l'han pre~edit».~l Vaviacions del codi moral: variacions del codi de la moral sexual i crisi de In família tradicional. Aquest és el tema, un tema que es localitza enrnig de la bona societat, pero que, per fer-lo presentable, cal desplacar cap a altres sectors. A Enric de Fuentes, en els primers anys anys de segle, l'intent de presentar l'arnor Uiure entre dues persones «normals», a Romdntics d'ara, li havia costat omplir 519 pagines de justificacions i d'idealitzacions que el duien a la conclusió que de res no serveix tenir autombbil si els camins no són preparats per a rodar-hi. Vint-i-cinc anys més tard, sembla com si els camins fossin ja desbrosszts: quan C. A. Jordana presenta, a «Mirador», Teresa d'Urbervilles, que ell mateix havia traduit, explica que, malgrat la «perdua illegal del fadrinatge», la noia roman «pura», cosa que desencadena la tragedia, tot i que «l'advocat defensor del món social, davant del cas de Teresa, no podria pas girar l'acusació contra aquesta».17 Aixb escriu Jordana, pero a la novella que publica aquell mateix any, Una mena d'amor, una novella erbtica asskptica, converteix la protagonista en una corista que «atorga» favors. L'obra i el fenomen que estic assenyalant han estat estudiats per Maria Campillo, la aual ha remarcat que Hardy, D. H. Lawrence i Arthur Schnitzler (a La senyora Berta Garlan) prG posaven un canvi en la moralitat sexual «dins» de la societat «normal».18 La novella catalana, en canvi, «desplaca» el problema cap a districte cinqu?, on pot parlar de sexe sense escandalitzar. Fixem-nos que Fanny, de Carles Soldevila, és el resultat de la confluencia traumatica de tots aquests punts: planteja el tema de la &dua de la virginitat 16. R. T~srs. Una visi6 de coniunt .... ov. cit.. p. 119. 17. C. A. JORNADA, Els llibres. Thornas Hardy: Teresa dels Ubervilles, «Mirador* I, núm. 34 (19IK-1929), p. 4. . 18. Maria CAMPILLO, Situacid i sentit d'dna en una noia de bona família burgesa, cuita (llegeix les darrers novetats, com Nocturn, de Frank Swinnerton), que ha viatjat (evoca Bruges) i és sensible i responsable. Perb, ai las!, la seva família s'ha arniinat i es guanya la vida en el music-hall. 1, encara, quan després de molts problemes, perd la virginitat, sap -i ho assumeixque ha perdut també l'honorabilitat. Per aixb renuncia a casar-se, en un darrer gest de dignitat. Per altres vies, que no interesen al tema que presento, Maria Teresa Vernet i, parcialment, Carme Montoriol, escaparan d'aquest esquema. 1 també hi escapa -bé que aquest sí que ens interesaJosep M." de Sagarra, el qual, amb una actitud de menyspreu per la mentalitat petita burgesa, cerca escindol amb la presentació de les aventures sexuals de Guillem de Lloberola i de Maria Lluisa de Lloberola. En tot cas, Sagarra utilitza el districte cinque com a contrapunt per descobrir la jugada dels seus personatges, que és també la jugada de la novella de l'epoca: on s'amaga l'autentica degeneració no és al districte cinquk; allb, diu, «és la infinita tristesa de la carn», perque el vici, contestant afirmativament la pregunta de Teodora, «el vici som per exemple nosaltres». 1 és que, en efecte, el vici o, simplement, les variacions del codi moral (que per a les mentalitats levítiques no són altra cosa que vici) neixen i es realitzen a l'eixample o més amunt, pero se situen al districte cinque. Per aixb no té tota la raó Just Cabot quan diu que el districte cinque és tan interessant com qualsevol altre districte. Ho és més, d'interessant: és el repte, la cambra fosca, per a una novella que s'esforca per incorporar nous temes, noves preocupacions i nous punts de vista, tot pagant el preu de l'acceptabilitat. Per tal que Catalunya, de dia, tingui la cara neta, cal «amagar» a la fosca tot el que l'embruta. La moral tradicional, d'aixb, en deia «el mal menor»: gricies a ell, Barcelona és bona. 1 és que, com a Mort de dama, Violeta de Palma s'esti al districte cinque i dona Obdúlia de Montcada viu al seu palau, a Mallorca. Cada Obdúlia té la seva Violeta; cada Barcelona, el seu barri xinks. El mateix, al capdavall, que els francesos situaven al sud, a 1'Espagne o -embolica que fa forta Barcelone, per tal de nlantenir ben gran la Franca. Una i altres, cadascun pel seu compte bé que de manera semblant, pagaven el delme a les convencions, a unes mateixes convencions, que vés a saber per que, coincidien en el districte cinquk barceloní. mena d'amorr de C. A. Jordana, ~Els Margesa núm. 11 (setembre 1977). ps. 101-109. EIs Marges, 26. 1982 119