Heraclit el Mitògraf : noves dades per a la datació de la seva obra

Resum Es coneix amb el nom d’Heraclit el Mitògraf l’autor de l’opuscle mitogràfic περa 5π&στων («Històries increïbles»), de qui no tenim cap notícia. Fins ara apareix a les llistes d’autors com a hel·lenístic, fonamentalment perquè cita Arat al cap. 39 («Sobre els bous d’Hèlios») de la seva obra. Els editors han identificat el passatge amb el vers 132 dels Phaenomena d’Arat, però una lectura detinguda d’aquest capítol i del vers revela que en realitat Heraclit no està citant l’obra d’Arat, sinó l’escoli al vers 132, que conté tota la informació recollida en l’esmentat capítol. En base a aquesta apreciació podem conjecturar que l’autor del περa 5π&στων cita Arat en tant que corpus Arateum, el qual contenia, a més dels Phaenomena, biografies de l’autor, comentaris al text, altres obres de caràcter astronòmic i nombroses il·lustracions. Aquest ‘Arat’ va gaudir de gran popularitat en tot l’Imperi durant els segles II al IV d.C. Per això i pel lèxic que utilitza, proposem una data per a Heraclit com a mínim contemporània de l’aparició de l’esmentada edició d’Arat, és a dir, no anterior al s. II d.C. Paraules clau: Heraclit el Mitògraf, mitografia grega, Arat. Abstract. Heraclitus the Mythographer: new evidence for dating his work We know Heraclitus the Mythographer as the author of the mythographical work περa 5π&στων (On Unbelievable Tales), but apart from his name we know nothing about him. Up to now he appears into the lists as an Hellenistic author because of the quotation of Aratus in chapter 39 («On the cattle of the Sun») of his work. Editors have identified this passage with line 132 of Aratus’ Phaenomena, but if we read carefully that chapter and line, we realize that Heraclitus is not quoting Aratus’ work, but the scholium on line 132, which contains the same information in Heraclitus 39. Consequently, we can conjecture that the author of the περa 5π&στων quotes Aratus from a corpus of Aratea, an edition containing not only the text of the Phaenomena, but also biographies of the author, commentaries to the text, other astronomic works and several illustrations. That edition was most popular in the Roman Empire from the 2nd to the 4th century 1. Aquest article és el resultat de la recerca integrada en el projecte Textos mitogràfics en logògrafs grecs i en els escolis menors a Homer. Edició, traducció i comentari (HUM2006-08652) dirigit pel Dr. Francesc J. Cuartero Iborra i subvencionat pel Ministeri de Ciència i Tecnologia en el marc del Pla Nacional d’Investigació Científica, Desenvolupament i Innovació Tecnològica. Faventia 30/1-2, 2008 315-322 Heraclit el Mitògraf: noves dades per a la datació de la seva obra1 Daniel Ramon Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana [email protected] Recepció: 21/1/2009 A.D. Relying on this evidence and on the vocabulary, we propose the 2nd century A.D.as terminus post quem for Heraclitus and consider him a contemporary of the appearance of the quoted Aratean edition. Key words: Heraclitus the Mythographer, Greek mythography, Aratus. τ 3 Rosa Araceli Santiago φιλττη διδασκλω καa το1 Eλληνικν τμματος 5ρ&στη εLεργτιδι, φιλ,τατος καa κτιμ,ν 1. El còdex manuscrit Vaticanus Graecus 3052conté l’única còpia coneguda d’un opuscle intitulat 5νασκευ< W *εραπε&α μ*ων τν παρ? φσιν παραδεδωμνων (Reconstrucció o guariment de mites tradicionals que van contra les lleis de la natura)3, més conegut per περa 5π&στων (Històries increïbles), per l’epígraf final que identifica Heraclit com a autor4. Els primers editors del text al segle XVII, Leone Allacci i Thomas Gale, ja posen de manifest que no pot tractar-se de cap manera del filòsof d’Èfes i que difícilment se’l pot relacionar amb l’Heraclit autor de les Al·legories d’Homer5. Allacci, autor de l’editio princeps (1641), deixa per a algú altre l’enigma, algú més capaç o més afortunat que tingui la sort de «pescar-ne» la solució, tot encomanant-se a la Pítia6. Gale, en la seva edició de 1671, recull el testimoni d’Allacci i hi afegeix algunes consideracions sobre la possible permutació dels noms Heraclit i Heraclides (o fins i tot Heracleó) que el mateix Allacci ja havia apuntat tímidament: si alguns estudiosos havien confós l’Heraclit autor de les Al·legories d’Homer amb Heraclides Pòntic, no és inversemblant pensar que un hipotètic Heraclides autor del περa 5π&στων hagués estat confós amb el mateix Heraclit i que, per error, se li hagués atribuït aquest opuscle7. 316 Faventia 30/1-2, 2008 Daniel Ramon 2. Saec. XIII, chart. mm 250 x 167, f. IX. 209. Copiat (a Constantinoble?) per Theophýlaktos Saponòpulos. 3. Traducció provisional a l’espera de la revisió i la lectura posterior de la meva tesi doctoral: Edició crítica, traducció i comentari d’Heraclit el Paradoxògraf, sota la direcció de Francesc Cuartero, de la Universitat Autònoma de Barcelona. 4. τλος SHρακλετου περa 5π&στων. 5. Per a un tractament més ampli del tema, vegeu STERN (2003). 6. «Heraclitus est scriptor antiquae notae. Sed inter tot eiusdem nomini scriptores, quisnam ille fuerit, expiscari alius fortunatius poterit. Nonnemo hunc eundem ac Heraclitum illum esse existimabit, cuius elegantissimus atque optimus De Homericis Allegoriis Liber legitur, quem alii sub Heraclidis Pontici nomine, sed falso, euulgarunt. Ego ad Pythiam prouoco.» (ALLATIUS, 1641). 7. «Scio quidem Heraclitum et Heraclidem et Heracleonem aliquoties inter se permutari. Sane liber ille de Allegoriis Homericis, quem in hoc corpusculo mox edimus, Heraclitum habuit auctorem; eum tamen sub Heraclidis nomine alii euulgarunt. Nihil igitur obstat, cur non, uiceuersa, Heraclitus pro Heraclide aliquando reperiatur. Quod in scriptore hoc accidisse ueri est simile» (GALE, 1671). Moltes de les obres d’Heraclides foren resumides per Agatàrquides de Cnidos. Gale, doncs, apunta la possibilitat que aquest opuscle περa 5π&στων es correspongui en realitat amb un d’aquests resums, l’πιτομ< *αυμασ&ων καa κλογαa .στορ&ων, del qual només coneixem el títol i que s’adiu amb el contingut de l’opuscle. Per justificar el doble títol i fer plausible la seva hipòtesi, Gale es basa en l’obra de Palèfat (la qual apareix paral·lelament com a .στορ&α i com a περa 5π&στων .στωρ&ων), que tantes semblances formals presenta respecte a l’Heraclit8. Però allò que porta Gale a formular la seva tesi amb més convicció és una coincidència inquietant: el títol del capítol 21 d’Heraclit, περa τν ν δου («Sobre els de l’Hades»), és el mateix que el d’un escrit d’Heraclides que recull Diògenes Laerci. Amb aquestes dades a la mà, Gale no dubta a afirmar que el més probable és que el περa 5π&στων sigui l’obra d’Heraclides, de la qual Agatàrquides va ferne un resum o epítom, tal com succeeix amb l’obra d’Heraclides περa πολιτειν9. Tenint en compte que el text d’Heraclit ha de ser posterior a l’obra d’Arat (com veurem més tard) i que Heraclides Pòntic data del segle IV aC, la hipòtesi de Gale resta anecdòtica. Sembla que el primer autor que cita el nom d’Heraclit és Eustaci, que parla d’ell i de Palèfat com a «guaridors de mites», i apunta que no és l’Heraclit «obscur, sinó un altre que proposa com a creïbles relats increïbles»10. Per distingir aquest autor dels altres Heraclits, al LSJ el trobem com a Heraclitus Paradoxographus. Concordo amb l’opinió de J. Stern que «més aviat podria haver estat anomenat Mythographus, atès que ell amb prou feines és un paradoxògraf en el sentit habitual del terme»11 i atès que, tradicionalment, sempre ha estat inclòs entre els mitògrafs i no entre els paradoxògrafs. 2. El DGE12, en les seves llistes d’autors, cataloga Heraclit com a autor hel·lenístic, mentre que el TLG Canon of Greek Authors el situa senzillament «post IV aC?». Heràclit el Mitògraf: noves dades per a la datació de la seva obra Faventia 30/1-2, 2008 317 8. «Agatharchides Cnidius multa Heraclidis opera in epitomas redegit; testis fit Photius Bibl. tmemate 214. Inter has eius epitomas recenset πιτομ<ν *αυμασ&ων καa κλογ?ς .στορ&ων. Atque haec non multum abludere uidentur ab his quae tractantur in hoc opusculo. Palaephati .στορ&α apud multos uenit pro περa 5π&στων .στορ&ων. Addo his eundem Agatharchidem in suo quondam apud Photium librum plurimas collegisse fabulosas historias, quae quidem ipsae et apud hunc nostrum occurrunt.» (GALE, 1671). 9. «Illud quoque non uidetur praetermittendum; teste Laertio Heraclides scripsit περa τν ν δου; ista autem uerba titulum faciunt capitis 21 huius nostri Heracliti. Ego igitur sic censeo libellum hunc esse epitomen operis maioris, cuius auctor fuerat Heraclides; epitomes auctorem puto fuisse Agatharchidem. Liber Heraclidis περa πολιτειν idem fatum passus est, et forte ab eodem Agatharchide.» (GALE, 1671). 10. Eust. Od. 1504.55: STALLBAUM: «ντα1*α δj […] τH πολυκφαλον, τH μυριφ*αλμον καa τH τν Fκατογχε&ρων χουσι καa αLτ? τοUς *εραπεοντας. bποο& τινες b Παλα&φατος, b SHρκλειτος οLχa b σκοτεινς 5λλ’ τερς τις b τος 5π&στοις προ*μενος μφ3ναι π&στιν». 11. STERN (2003): «he is distinguished from others of the same name by LSJ as “Heraclitus Paradoxographus”, although he might better have been called “Mythographus”, since he is hardly a paradoxographer in the usual sense of that term. (I shall, nonetheless, follow convention and continue to use LSJ’s epithet)». 12. Diccionario Griego-Español, editat pel CSIC sota la direcció de F. RODRÍGUEZ ADRADOS (1980). Vegeu-ne també la recent edició digital, que s’actualitza amb regularitat: http://www.filol.csic.es/dge Les semblances formals amb l’obra homònima de Palèfat i la citació d’un vers d’Arat al capítol 39 potser són les responsables d’aquest error secular, que posa de manifest la poca atenció que ha rebut el text en el moment de ser datat i la manca de revisió d’aquesta dada en publicacions actualitzades. Heraclit diu, al capítol 39 de l’opuscle («Sobre els bous d’Hèlios»), que ha trobat a la Ilíada una referència que ell interpreta al·legòricament de la manera següent: que no era lícit als antics sacrificar als déus bous de llaurar, i que això ho afirma també Arat a partir de la mateixa Ilíada: Περa τοτων οgτως ερον 5λληγορημνον ν Iλιδι; οLκ ξ3ν τος 5ρχα&οις .ερο*υτεν βο1ς ργτας. καa το1το φησa μjν καa {Aρατος, δ3λον δj καa ξ αLτ3ς τ3ς ποισεως. Els editors d’Heraclit havien identificat en aquesta citació el vers 132 dels Phaenomena d’Arat, que, dins el context del mite de les edats, acusa els homes de la raça de bronze de ser els primers a menjar bous de llaurar13. En realitat, Heraclit no està citant el vers de l’obra d’Arat, sinó l’escoli al vers 132, que remet explícitament a Homer i que parla d’aquesta antiga prohibició, fonamentada en el fet que aquestes bèsties eren tan necessàries com el Sol per obtenir bones collites i procurar aliment als homes: Schol. Arat. 132: ο. 5ρχαοι φυλττοντο το1ς ργτας βο1ς κα*ιερεειν. Το1το δj καa `μηρος οJδε. […] 5σεβjς γ?ρ !ν τHν 5ρτην βο1ν φαγεν. […] φασa δj καa τοUς Fτα&ρους το1 Oδυσσως τοιοτους βο1ς κατεδηδοκναι, ργ&σ*αι δj τHν iΗλιον, πεa ο. 5ροτ3ρες βο1ς το1 bρ#ν pμ#ς τHν λιν εKσιν αwτιοι, τροφ3ς =ντες ποριστικο&. «Els antics es guardaven de sacrificar bous de llaura. Això també ho sap Homer. […] Perquè menjar-se els bous de llaura era cosa impia. […] Diuen que els companys d’Odisseu van devorar bous d’aquesta mena, i que Hèlios va enfurismar-se perquè és gràcies als bous de llaura que podem veure el sol, ja que són font d’ali - ment». La construcció paral·lela entre l’escoli (ο. 5ρχαοι φυλττοντο το1ς ργτας βο1ς κα*ιερεειν) i el text heracliteu (οLκ ξ3ν τος 5ρχα&οις .ερο*υτεν βο1ς ργτας), de qui fins i tot es podria dir que està parafrasejant l’escoli; la referència explícita del mateix escoli a l’obra homèrica (το1το δj καa `μηρος οJδε) que recull també l’Heraclit (το1το φησa μjν καa {Aρατος […] ξ αLτ3ς τ3ς ποισεως [sc. τ3ς Iλιδος]), i la presència del mite dels bous d’Hèlios, absents al text dels Phaenomena, evidencien que quan Heraclit diu «Arat» s’està referint al corpus arateu i no a l’autor del poema astronòmic. Que Heraclit citi aquest escoli és molt significatiu, perquè constitueix un punt de partença nou, que estableix un marc radicalment diferent per poder-lo datar. Aquest fet ens indica, primer, que el terminus post quem més immediat ja no són 318 Faventia 30/1-2, 2008 Daniel Ramon 13. Arat. Phaen. 132: πρτοι δj βον πσαντ’ 5ροτρων. els Phaenomena, com ho era fins ara, sinó l’època en què foren escrits els comentaris grecs a Arat; en segon lloc, el detall que remeti no ja a una obra concreta, sinó a Arat com a autor ens fa pensar que Heraclit, en el moment d’escriure el capítol 39 del seu opuscle, tingués a les mans l’anomenada Editio Φdels Phaenomena. El volum d’aquesta edició incloïa, a banda del text d’Arat, una biografia de l’autor i un recull d’obres i comentaris sobre astronomia directament relacionats amb el contingut de l’obra (com ara els Catasterismes d’Eratòstenes), així com tota mena d’il·lustracions. Arat va gaudir d’una enorme popularitat en època imperial, la seva obra fou traduïda al llatí per Ciceró i Germànic, i aquesta Editio Φ(que es va publicar també en versió llatina) va circular per tot l’Imperi a partir del segle II dC14, època, d’altra banda, de gran profusió d’escrits al·legòrics i racionalistes15. També Plutarc recull el mateix passatge arateu al seu tractat De esu carnium16. Una prova a favor d’aquest argument la trobem a Lactanci, que, de la mateixa manera que Heraclit, cita diverses vegades Arat (pel seu nom o bé pel títol de l’obra), quan, en realitat, el que ha llegit no és el text d’Arat, sinó els anomenats escolis de Germànic, els comentaris posteriors inserits dins la traducció llatina del text arateu: D’aquí es desprèn, comenta J. Martin, que l’Editio Φen llatí existia ja a les primeries del segle IV. Lactanci s’expressa com qui creu que és Germànic l’autor d’aquests escolis17. Heràclit el Mitògraf: noves dades per a la datació de la seva obra Faventia 30/1-2, 2008 319 14. Per a més detall, vegeu MARTIN (1956: 69): «elle [sc. la date] est difficile à fixer; faut-il dire le second ou le troisième siècle de notre ère? En tout cas il est raisonnable de prendre pour limites l’époque d’Hygin, c’est-à-dire le début du second siècle, et celle des Scholies de Germanicus, qui sont, au plus tard, des dernières années du troisième». Vegeu també la introducció als Scholia in Aratum Vetera (1974). 15. Vegeu STERN (2003), qui, basant-se precisament en la popularitat d’Arat en aquesta època, postula el segle II dC com a data per a l’Heraclit. 16. Plut. 988a: τ? δj Πυ*αγρου καa Eμπεδοκλους δγματα νμοι τν παλαιν !σαν SEλλνων † καa πυρ&α καa δ&αιται *** [`τι πρHς τ? Nλογα ζα δ&καιον pμν οLδjν στι.] Τ&νες ο^ν gστερον το1τ γνωσαν; (Arati Phaen. 131) ‘οr πρτοι κακοεργHν χαλκεσαντο μχαιραν εKνοδ&ην, πρτοι δj βον πσαντ 5ροτρων.’ 17. MARTIN (1956: 41). Lactanci Diu. Inst. I, 2 (Migne 183 A): Caesar quoque in Arato refert Aglaosthenem dicere Iouem cum ex insula Naxo aduersus Titanas proficisceretur et sacrificium faceret in littore, aquilam ei in auspicium aduolasse. Ibídem (237 B): quod referunt ii qui Φαινμενα conscripserunt, cum de duabus Cancri stellis loquuntur, quas Graeci =νους uocant? Schol. Germ. (Bresyg. p. 91): Aglaosthenes dicit, Iouis cum ex Naxo aduersus Titanas proficisceretur et sacrificium faceret, aquilam ei in auspicio apparuisse. Ibídem (p. 79, 13) Sunt in hoc signo in eius testa aliae stellae quas asinos adpellant, Graeci =νους dicunt. Un altre detall que cal tenir en compte és l’«error» que comet Heraclit quan dóna la citació literal d’ Il. X 292 s., uns versos que l’autor posa en boca d’Hècuba: φησa γ?ρ SEκβη πρHς A*ην#ν; σοa δ α^ γ βο1ν @ξω !νιν εLρυμτωπον 5δμτην ν οdπω GπH ζυγHν γαγεν 5νρ. En efecte, Hècuba li diu a Atena: «Jo t’immolaré una vaca d’un any, d’ample front, no domada, que fins ara cap home no ha posat sota el jou». Aquesta citació planteja dos problemes. En primer lloc, que les paraules que Hècuba dirigeix a Atena a la Ilíada les pronuncia Diomedes. En efecte, Allacci, autor de l’editio princeps, anota «Iliad. K 292 Diomedes, non Hecuba»18, mentre que Westermann va més enllà i en el seu aparat crític proposa corregir Διομδης (en lloc de SEκβη)19. No obstant això, a Il. VI 274 s., Hèctor, amb unes paraules molt semblants, mana Hècuba que vagi al temple d’Atena i li prometi que sacrificarà dotze vaques d’un any, no domades, per tal que la dea protegeixi la ciutat20. Hècuba repeteix aquesta fórmula davant l’estàtua d’Atena i li promet el sacrifici «si fa miques l’espasa de Diomedes i protegeix la ciutat»21. Per donar una explicació plausible a aquest error sense necessitat de corregir el text, cabria conjecturar que Heraclit cita de memòria. Com a home erudit, coneix bé el text homèric i recorda que Hècuba li promet a Atena que li sacrificarà una vaca si la protegeix, però la semblança entre passatges el traeix i cita el passatge de Diomedes, que també va dirigit a Atena i amb les mateixes pretensions. Si hi afegim que a la petició d’Hècuba apareix esmentat el mateix Diomedes, la confusió és més que comprensible. El segon problema és la citació en si, que aporta la lectura βο1ν @ξω, mentre que, al text homèric, hi trobem @ξω βο1ν. La majoria d’editors s’inclinen per corregir el text d’Heraclit. Si acceptem, però, que ha citat de memòria, és més lògic pensar que senzillament ha transmutat els dos mots sense adonar-se’n. És cert que la lectura que ofereix Heraclit no acaba de funcionar mètricament, però si tenim en compte que a l’època que proposem per a l’autor ja s’ha perdut la quantitat de les vocals, aquest «error» a la cita és un argument més a favor de la nostra proposta. En base a tots aquests arguments, doncs, podem conjecturar que el text d’Heraclit en la seva versió definitiva és, com a molt, contemporani de l’esmentada Editio Φ dels Phaenomena d’Arat, és a dir, no anterior al segle II dC. 320 Faventia 30/1-2, 2008 Daniel Ramon 18. ALLATIUS 1641: 24. 19. WESTERMANN 1843: 320. 20. Il. VI 274-276: καa ο. [sc. A*ην#] Gποσχσ*αι δυοκα&δεκα βο1ς νa νη / νις xκστας .ερευσμεν, αY κ λεση / Nστ τε καa Τρ,ων 5λχους καa νπια τκνα. 21. Il. VI 305-310: πτνι A*ηνα&η, @υσ&πτολι, δα *εων / ~ξον δ< γχος Διομδεος, xδj καa αLτν / πρηνα δHς πεσειν Σκαιν προπροι*ε πυλων, / =φρ τοι αLτ&κα ν1ν δυοκα&δεκα βο1ς νa νη / νις xκστας .ερεσομεν, αw κ λεσης / Nστυ τε καa Τρ,ων 5λχους καa νπια τκνα. 3. A banda de tots els elements referents a la història del text, el lèxic del περa 5π&στων ens porta a pensar que l’escrit que ens ha arribat no pot ser anterior al segle IaC. — L’adjectiu κπληκτος (cap. 1, sobre Medusa), en el sentit d’impressionat, estupefacte, té com a testimonis més antics els Himnes Òrfics 39, 10 (que daten dels segles III-II aC fins als segles I-II dC) i Pol·lux V 22 (segle II dC). — La forma ρχ*αι, infinitiu aorist passiu d’Dργω (cap. 7, sobre Pasífae) és un hapax22. — El verb χωρ&ζομαι (cap. 8, sobre les Harpies, i cap.14, sobre les Sirenes), en el sentit d’allunyar-se, marxar, sortir corrents, no apareix testimoniat abans de Polibi III 94, 9 (segle II aC). — El terme `ρασις (cap. 11, sobre el Ciclop, i cap. 13, sobre les Fòrcides) amb el sentit d’ull data de Diodor de Sicília II 6 (segle IaC). — El verb προβλπω (cap. 11, sobre el Ciclop) apareix a Dionisi d’Halicarnàs XI 20 (segle IaC) i en altres obres de datació incerta, com són els Escolis d’Arat i Isop. La forma de participi actiu προβλποντα no està testimoniada en cap text anterior a Heraclit. — El terme γλυκυφων&α (cap. 14, sobre les Sirenes) té el seu testimoni més antic en Diodor de Sicília III 69 (segle IaC), i apareix també a Pol·lux (segle II dC) i a l’Escoli a Teòcrit 7, 82b. El testimoni de Dionisi Escitobraquió (segle III aC) és poc fiable, atès el caràcter fragmentari de l’autor, recollit en diverses fonts i sovint reescrit, resumit i modificat. — La forma del verb εKκονογραφ (cap. 15, sobre la Quimera) més antiga es troba a Filó d’Alexandria II 588 (segle IdC). El terme εKκονογραφ&α, en el sentit de descripció, representació gràfica, el dóna Polibi (segle II aC). Si bé és cert que el substantiu corresponent, εKκονογρφος, apareix a Aristòtil Poet. 1454b9, aquest té el significat de pintor o retratista. — El terme προσπ*εια (cap. 16, sobre Circe) no apareix testimoniat fins a Andronic de Rodes, p. 572M (segle IaC). — El verb pττω (cap. 16, sobre Circe), en la seva forma aticitzant i en veu activa transitiva apareix per primera vegada a l’obra de Polibi I 17, 3 (segle II aC) i és utilitzat de manera habitual per Diodor de Sicília XV 87 (segle IaC). — La forma aticitzant del verb φυλττω (cap. 20, sobre les Pomes d’or de les Hespèrides), a banda dels autors atenesos com Demòstenes, és una constant a l’obra de Plutarc (segle I-II dC). — El verb 5λληγορ (cap. 39, sobre les Vaques d’Hèlios) en l’accepció interpretar al·legòricament sembla creació de Plutarc 363d (segle I-II dC). — El verb .ερο*υτ (cap. 39, sobre les Vaques d’Hèlios) no té testimonis anteriors a Heraclit. El substantiu derivat .ερο*της apareix a Pausànias VIII 42, 12 (segle I-II dC). Heràclit el Mitògraf: noves dades per a la datació de la seva obra Faventia 30/1-2, 2008 321 22. HERCHER (1867: 152) esperaria la forma ρεχ*3ναι. Cap editor, però, no ha esmenat aquest pas. S’ha apuntat la possibilitat que l’últim capítol (39), per les seves característiques (l’ús de la primera persona, la referència a una obra literària, l’ús del verb 5λληγορ), sigui una interpolació23. És cert que per al lèxic que presenta aquest capítol tenim termini post quos posteriors als de la resta de l’opuscle, però no hem d’oblidar que el text conservat és el resultat d’un epítom (i, per tant, d’una manipulació), probablement d’època bizantina, que ens ha privat de conèixer la realitat de l’estil i de la llengua de l’autor, cosa que ens hauria permès d’establir amb arguments més sòlids i, per tant, amb més precisió, l’època en què fou escrit el περa 5π&στων d’Heraclit el Paradoxògraf. Tanmateix, malgrat les especulacions sobre l’autoria de l’obra i les modificacions que hagi pogut patir, és evident que l’última mà que va participar en l’elaboració del text tenia al davant els comentaris grecs a Arat i coneixia l’obra de Plutarc24. Bibliografia ALLATIUS (ALLACCI), L. (1641). Excerpta uaria Graeca sophistorum et rhetorum. Roma. ALMIRALL, J. (1996). Arat. Fenòmens. Text revisat i traducció. Barcelona: FBM. CALDERÓN, E. (2004). «Arato y la raza de bronce (Phaen. 131-132): una interpretación». QUCC n. s. 78/3, p. 143-151. CUARTERO, F. (1998). «Hèracles, fundador de sacrificis: l’heroi de les tres funcions». Faventia 20/2, p. 15-25. FESTA, N. (1902). Mythographi Graeci. Vol. III. Munich/Leipzig: Teubner. GALE, Th. (1671). Opera Mythologica. Cambridge. HERCHER, R. (1867). «Zu Libanius und den beiden Schriften de Incredibilibus». Hermes 2, p. 147-152. KIDD, D. (1997). Aratus Phaenomena. Edited with introduction, translation and commentary. Cambridge: Cambridge University Press. MARTIN, J. (1956). Histoire du texte des Phénomènes d’Aratos. París: Les Belles Lettres. — (1974). Scholia in Aratum Vetera. Stuttgart: Teubner. PÀMIAS, J. (2004). Eratòstenes de Cirene. Catasterismes. Introducció, edició crítica, traducció i notes. Barcelona: FBM. STERN, J. (2003). «Heraclitus Paradoxographer: περa 5π&στων, On Unbelievable Tales». TAPhA 133, p. 51-97. WESTERMANN, A. (1843). Mythographi Graeci. Braunschweig: Georg Westermann. 322 Faventia 30/1-2, 2008 Daniel Ramon 23. STERN (2003): «these are perhaps enough to suggest that Heraclitus 39 might have been interpolated into the text from some other source». 24. Aquest tema encara està per desenvolupar i seria objecte d’un estudi més ampli i d’una naturalesa diversa del tema d’aquest article. Tanmateix, fóra interessant entrar a valorar també les implicacions de caire filosòfic i moral del text heracliteu, que d’alguna manera troben correspondència en el pensament de Plutarc, així com relació amb els anomenats progymnasmata, exercicis de retòrica propis de l’època en què s’interpretava el mateix text de diverses maneres.