Miscel·lània igualadina: els poemes de Jacint Verdaguer i de Josep Maria Serra i Marsal al Sant Crist d'Igualada i altres textos

El 9 d’abril de 1890, mossèn Aleix Francolí llegia, a la vetllada literària, organitzada pel Centre Catòlic, que formava part dels actes commemoratius del Tercer Centenari del Sant Crist d’Igualada,2el poema «A Igualada en lo Centenari del Sant Cristo», de Jacint Verdaguer, potser directament del manuscrit autògraf datat el dijous sant de 1890 (document 1 dels «Textos de Jacint Verdaguer»)3que era en poder del poeta igualadí Josep Maria Serra i Marsal. 125 Anuari Verdaguer 13 - 2005 Miscel·lània igualadina: els poemes de Jacint Verdaguer i de Josep Maria Serra i Marsal al Sant Crist d’Igualada i altres textos1 Manuel Jorba (Universitat Autònoma de Barcelona) 1. Edito, a part algun article o fragment d’article i una carta dels Papeles de Barbieri de la Biblioteca Nacional de España, de Madrid, documents que havien estat en poder del senyor Ignasi Serra i Goday (1913-2004), nét de Josep M. Serra i Marsal, que m’han pervingut gràcies a la generosa amabilitat de la senyora Montserrat Flotats i del llibreter senyor Josep M. Farré. Agraeixo a la senyora Roser Castellet, de la Biblioteca Verge de Montserrat, del Bruc, i a la senyora Teresa Miret, de la Biblioteca Central d’Igualada, llurs orientacions. 2. La revista Sometent, d’Igualada, entre el número 79, de l’1-XII-1906, i el número 185, de 12-XII-1908, publicà, força regularment, una sèrie d’articles sota el títol general de «Notes y documents per a la crónica del tercer Centenari del Sant Christ». L’apèndix 5 inclou, a més del sonet de Jacint Verdaguer, que l’encapçala, els poemes al Sant Crist d’Isidre Reventós, Consol Valls i Riera, Miquel Victorià Amer, Dolors Monserdà de Macià i Victòria Penya, esmentats i referenciats més endavant, i d’altres d’Antònia Gili i Güell («Al Sant Christ de Igualada»), Josep Ignasi Mirabent («La Bandera del Sant Christ»), Àngel Garriga i Boixader («Divendres Sant (1590)») i Jaume Boloix i Canela («Al Crist d’Igualada»). El lector del poema de Verdaguer, l’igualadí Aleix Francolí i Armengol, ordenat de sacerdot el 1872, beneficiat de la parròquia de Santa Maria i prior eclesiàstic del Sant Crist, havia coincidit amb Verdaguer al Seminari de Vic (cf. Maria Antònia BISBAL I SENDRA i Maria Teresa MIRET I SOLÉ. Diccionari biogràfic d’igualadins. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1986, p. 85-86). 3. El dijous sant s’havia escaigut el dia 3 d’abril, només sis dies abans de la lectura del sonet. Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 125 Un mes després, el 10 de maig, La Veu del Montserrat el publicava afegint-hi, amb relació al manuscrit, el nom de l’autor (Jacinto Verdaguer, Pbre.) i la nota següent: «Á la bona amistat ab que’ns honra’l distingit poeta igualadí Sr. Serra i Marsal, devem la satisfacció de donar á coneixer á nostres lectors algunas de las poesías que’s llegiren en las solemnes festas del Centenari del Sant Christ. Avui publiquam aquestas duas reservantnos las demés pel número próxim.»4Aquesta versió del sonet és inclosa al recull pòstum Disperses, volum 30 i darrer de les Obres completes de Verdaguer publicades per Ilustració Catalana. Passades dues setmanes, Josep Maria Serra i Marsal rebia de Jacint Verdaguer una carta datada el 27 de maig de 1890 (document 2 dels «Textos de Jacint Verdaguer») en què canviava l’onzè vers, el tercer del primer tercet. Aquest mateix vers era diferent en un altre manuscrit, també autògraf i també datat el dijous sant de 1890, conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.5La versió d’aquest manuscrit, que és la inclosa a Aires del Montseny,6no tanca entre cometes els versos 9 a 12. 126 Miscel·lània igualadina 4. El poema publicat a continuació del de Verdaguer era «Al Sant Christ de Igualada» d’Isidre Reventós, que portava el lema Pro patria. Són reproduïts tots dos a Sometent [Igualada], 124 (12-X-1907), i modernament (el de Verdaguer segons la versió autògrafa de l’AHCB —vegeu la nota 5—, que també reprodueix) a Antoni DALMAU I JOVER. Corona poètica al Sant Crist d’Igualada. Igualada: Priors del Sant Crist, 1986, p. 49 i 57, respectivament). Al número següent, el 17 de maig, publicava «¡Lo darrer!», de Francesc Casas i Amigó (vegeu la nota 50). 5. El manuscrit autògraf de l’AHCB fou identificat per Antoni Boada, que, el 1960, en facilità fotografia a la revista Vida d’Igualada, en què fou reproduïda per primera vegada el 1961; posteriorment ho fou en altres llocs, resseguits per Antoni Boada mateix a «Primer centenari del sonet que Verdaguer dedicà al Sant Crist d’Igualada». 100 articles sobre Verdaguer. Barcelona: Edició de l’autor, 1999, p. 240; ell mateix la inclou aquí, juntament amb un esborrany del sonet, respectivament a les pàgines 241 i 243, i abans l’havia reproduït a «Verdaguer i els seus amics de la comarca de l’Anoia». Miscellanea Aqualatensia, 2 (1974), p. 274. Recentment, l’autògraf ha estat reproduït encapçalant un article d’Antoni DALMAU I RIBALTA. «Igualada com a paisatge literari». Revista d’Igualada, 16 (abril de 2004), p. 60. Dalmau suposa que Verdaguer l’hauria escrit «mogut segurament per l’amistat que tenia amb un parell de sacerdots igualadins» (p. 63). Dos anys abans, el poema havia estat editat a la mateixa revista, a la pàgina introductòria de «Quatre poemes inèdits de Jacint Verdaguer». Revista d’Igualada, 10 (abril de 2002), p. 97, on se’ns informa que el poema fou musicat l’any 2000 per Daniel Mestre i Dalmau. 6. «Á Igualada en lo centenari del Sant Crist». Ayres del Montseny. Barcelona: Publicació Joventut, 1901, p. 41. El canvi de Cristo per Crist és atribuïble a Verdaguer Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 126 El 1894, Serra i Marsal publicà el sonet amb la variant continguda a la carta de Verdaguer,7posterior, com ha estat dit, a la data de l’esmentada lectura del sonet a la «Velada literaria en honor del Santo Cristo de Igualada» (vegeu el document 23 de «La Bandera del Sant Crist de Josep M. Serra i Marsal i altres documents») i a la publicació de La Veu del Montserrat. La versió d’Aires del Montseny en seria la versió definitiva, perquè al recull poètic del manuscrit 367/3 (abans 367/8) de la Biblioteca de Catalunya, que titulà Flors de Montanya (i del qual sortiren majoritàriament Aires del Montseny i Flors de Maria) hi ha un retall de l’edició de La Veu del Montserrat enganxat al f. 1r. amb el vers 11 («quan son amor de tot amor es font») ratllat amb un traç horitzontal continuat i, escrits a la interlínia superior, a text seguit i separats per un punt, dos versos que el modifiquen: «Oh! pósal per segell sobre ton front» (que és el vers incorporat a l’edició de l’Arxivet, d’acord amb la modificació comunicada a Serra i Marsal, però havent resolt l’alternativa per / com) i, cancel·lat amb dos traços verticals, però amb un signe que sembla donar-lo per bo,8 «pols de la terra al Deu del cel respon», que era el de la versió del manuscrit de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. La lletra d’aquestes esmenes, que no és la dels darrers anys, i és, per tant, anterior a la publicació Aires del Montseny, indueix a considerar que la versió de Flors de Manuel Jorba 127 mateix, que en una relació de poemes i proses per a Aires del Montseny escriu «Lo Sant Crist d Igualada» (Ms. 382/4, f. 47v., de la Biblioteca de Catalunya). 7. A Pro Aris et Focis. Arxivet de la Sagrada Imatge del Sant-Christo d’Igualada y de sa gloriosa bandera inaugurat per en Joseph Mª Serra y Marsal en memoria de sa benvolguda mare. Igualada: Imprenta de Nicolau Poncell, 1894, que apareixia com a fulletó de La Semana de Igualada. Aquesta portada, concretament, que va seguida d’una nota introductòria de Josep M. Serra, datada el 6 d’abril de 1894, apareix al número 199, del 6 de maig de 1894. L’edició del sonet, p. 1 del fulletó (reproduïda en facsímil a Joan CARRERES I PÉRA. Els goigs de mossèn Cinto. Barcelona: Editorial Claret, 2003, p. XCVIII), correspon al número 201, del 20 de maig de 1894, i va acompanyada de la nota següent: «Aquesta composició fou publicada en La Veu del Montserrat, lo dia 10 de Maig de 1890. Poc després, lo propi autor la modificá en la forma que avui la reproduhim, posantla, com á modest tribut d’agrahiment a l’eximi poeta, en lo primer prestatge del Arxivet». 8. Aquest signe, no estrany en els manuscrits verdaguerians, és com una lletra b (en d’altres manuscrits de vegades és com una ballargassada, quasi una f ), i sembla indicar que recupera la lliçó en un principi desestimada (segons la mostra que me n’ha facilitat amablement Pere Farrés). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 127 Montanya era la darrera revisió del sonet, destinada finalment a Aires del Montseny.9 Josep M. Serra i Marsal (Igualada, 1842 - Barcelona, 1914), sota la impressió de la lectura de L’Atlàntida, el 22 de novembre de 1878 havia escrit, des de Sallent, una carta a Verdaguer (que era la primera que escrivia en català, segons que fa constar en un post scriptum), en què, entre altres consideracions, li fa avinent que a casa seva coneixen tot el que ha publicat i que esperen «la publicació de ses poesies místiques».10 No ens consta l’existència de cap més carta de Serra i Marsal a Verdaguer,11 però la ja esmentada d’aquest a Serra i Marsal fa suposar que, si més no de paraula, aquest va intervenir en la iniciativa d’aconseguir de Verdaguer un poema per a l’acte commemoratiu del tercer centenari del Sant Crist d’Igualada, el 9 d’abril de 1890. En qualsevol cas, fou ell que conservà l’autògraf de Verdaguer i que facilità el poema a La Veu del Montserrat. 128 Miscel·lània igualadina 9. Pere Tió (a Catalogació de manuscrits verdaguerians de la Biblioteca de Catalunya, document informàtic consultable al web de la Biblioteca de Catalunya) considera que «en el moment d’aplegar aquest manuscrit Verdaguer encara no devia tenir clar el títol posterior d’Aires del Montseny»; ell mateix hi identifica poemes publicats, escrits o corregits quasi exclusivament entre 1888 i 1900. Romuald M. Díaz i Carbonell resumeix les variants del poema, sense esmentar expressament, a part el manuscrit desconegut que ara publico, l’edició de Disperses de les Obres completes de mossèn Jacinto Verdaguer, volum XXX (Barcelona: Ilustració Catalana, s.d.): «L’original d’aquesta poesia es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat, a Barcelona. El sonet és publicat en l’edició popular de les obres de mossèn Verdaguer, vol. 19: Il·lustració catalana, Aires del Montseny (p. 53-54): A Igualada, En lo centenari del Sant Crist. En les Obres completes (Biblioteca Perenne, 3.ª ed. 1949), es troba per duplicat, a Aires del Montseny (p. 698) i a Disperses (p. 958)» (Romuald M. DÍAZ I CARBONELL. El Sant Crist d’Igualada. Segona edició. Igualada: Priors del Sant Crist, 1989, p. 199-200). A continuació reprodueix, amb algunes inexactituds, la nota següent, referida al vers 11 i atribuïble a Josep M. Serra i Marsal: «D’aquest vers, n’hi ha variants del mateix autor.—Segons l’original que tenim á la vista y reproduhí La Veu del Montserrat, llavors deya: «quan son amor de tot amor es font;» poch després, fins á 1894: «oh! pósa’l per segell sobre ton fron;» y en Ayres del Montseny, que publicá en 1901: «pols de la terra, al Deu del cel respon».—Ho fem avinent, perque aytals cambis no pugan atribuirse á ingerencias de ningú» (Sometent [Igualada], 229, 23-X-1909). 10. Epistolari de Jacint Verdaguer. Volum II (1877 - 1879). Transcripció i notes per Josep Maria de Casacuberta i Joan Torrent i Fàbregas. Barcelona: Editorial Barcino, 1967, p. 92-94. 11. En una data indeterminada, en bona lògica anterior a la de la carta esmentada a la nota anterior, envià a Verdaguer La sagrada imagen del Santo Cristo de Igualada. Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 128 En dates posteriors, les targetes de visita que Verdaguer li envià indiquen la pervivència d’alguna forma de relació entre ells (documents 3 a 5 dels «Textos de Jacint Verdaguer»). L’obra poètica de Josep M. Serra i Marsal Entre 1880 i 1884, Serra i Marsal obtingué quatre premis ordinaris i un accèssit al Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, amb la consegüent edició al volum anual: «Pilar» («Flor natural», 1880)12 és una imitació formal de «La complanta d’en Guillem» de Manuel Milà i Fontanals, de la qual extreu el lema («L’arbre de verdes branques / caygué y morí!»). «Cinter de perlas» («Flor natural», 1881),13 fet a manera de relat joglaresc («… / ¿Voleu saber las novas / que conta un vell juglar / á l’ombra del Manuel Jorba 129 Historia del origen de su veneración y prodigios por el Dr. D. Juan Padró y Serrals, presbítero. Segunda edicion, mejorada considerablemente, y aumentada con una estensa descripción de aquella villa por don Jaime Gomis y Galtés, presbítero… (Igualada: Imprenta de Joaquín Jover y Serra, 1852), amb la dedicatòria següent: «Al Rdo. D. Jacinto Verdaguer por encargo del Prior de la Cofradia del Santo Cristo de Igualada. José M.ª Serra» (exemplar de la biblioteca de Verdaguer. Biblioteca de Catalunya). 12. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, II. Barcelona: Estampa Peninsular, 1880, p. 43-50 (a partir d’aquest segon volum, la portada és litogràfica i no tipogràfica, i es va repetint, amb el canvi del número de la sèrie i de l’any, quan hi consten; l’accent greu de catòlica deu ser degut a un error en la inversió de la imatge). El poema fou musicat per Càndid Candi (Pilar. Melodia pera cant y piano. Lletra de Joseph Maria Serra y Marsal. Música del Mestre Candi Candi [Barcelona: Rafael Guàrdia, 19 de novembre de 1880]), que el 3 d’agost de 1880 escriu a Serra i Marsal: «…tengo el gusto de mandar á V. el original de la melodía que para canto y piano he compuesto por encargo de V. inspirándome en su bellísima poesía titulada «Pilar» premiada con la flor natural en el último certámen catalanista celebrado por la Juventud Católica de esta ciudad. / Sírvase V. aceptar mi trabajo y aunarlo con la publicacion que haga V. de su inspirada poesía, renunciando á favor de V. todo derecho de propiedad y todo lucro que él pudiera reportarme…» El document del registre de la propietat intel·lectual, número 224, signat per «El Jefe de la Biblioteca, Mariano Aguiló», porta data de 7 de febrer de 1881 i s’hi fa constar que «El Sr. Candi cedió la propiedad al Sr. Serra» i que se n’imprimiren cent exemplars. 13. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, III. Barcelona: Estampa Peninsular, 1881, p. 43-50. Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 129 sant temple, / al peu del xiprerar? / …»), presenta un esquema original de versos hexasíl·labs, amb la intercalació d’algun tetrasíl·lab, i amb rima consonant als versos parells; porta per lema dos versos de Jacint Verdaguer («Tinch son y no dormo, / me’n priva l’amor…»), del poema, que no identifica, «Càntic a l’esposa», d’Idil·lis i cants místics. «La Barca dels Trovadors» («Flor de taronger d’or i d’argent», 1882),14 dedicat «A la Societat Arqueológica del Beato Ramon Llull»,15 es refereix a l’obra missionera de Ramon Llull i consta, a imitació dels models del vers heroic, de versos de dos hemistiquis, de set síl·labes i quatre síl·labes, respectivament, amb els versos parells assonantats, amb lema tampoc no identificat i extret, com en el poema anterior, de «Càntic a l’esposa», de Verdaguer («Floridíssim arbre / n’es l’arbre d’amor; / si l’ombra n’es bona, / la fruyta es mellor»). «Las caramellas de l’any 1726» (accèssit del premi «Pàtria. Ram de llorer d’or i d’argent», 1883)16 és un romancet patriòtic sobre el tema de les lleves, estructurat en cinc parts de setze versos, que accentua la intenció i la factura populars, dominants en el conjunt dels seus poemes, amb una tornada de quatre que es repeteix quatre vegades («Caramellas van darrera, / 130 Miscel·lània igualadina 14. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, IV. Barcelona: Estampa Peninsular, 1882, p. 65-70. El mateix any publicà el poema en un opuscle, precedit d’un de tema mercedari, «Lo Descens de Nostra Senyora», de Consol Valls i Riera, cunyada seva, premiat amb un accèssit al mateix certamen de la Joventut Catòlica. Tinc a la vista un exemplar de la segona edició d’Idilis y cants mistichs per Mossen Jacinto Verdaguer(Barcelona: Jaume Jepús, 1892) amb la dedicatòria següent: «A la novella poetisa Dª Consol Valls y Riera, Reyna de la festa en lo certamen de la Joventut Católica de 1880, homenatge del autor.» Com ja he indicat, aquell any Josep M. Serra i Marsal havia obtingut la flor natural a la Joventut Catòlica, i per tant el dret d’elegir la reina de la festa, amb el poema Pilar, evocació, datada el dimecres de cendra de 1880, de la seva muller, Pilar Valls i Riera, sallentina, morta el 3 de novembre de 1874 (segons nota del quart vers del poema i el que hi ha consignat per Josep M. Serra i Marsal en un petit quadern de notes familiars conservat per la família) de sobrepart del seu fill Josep Maria (segons informació de la senyora Montserrat Flotats). La família Valls-Riera passà de Sallent a Barcelona el 1871, poc abans del casament de Josep M. Serra i Marsal amb Pilar. Consol Valls publicaria «¡Miracle!» (Sometent [Igualada], 128, 9-XI-1907), poema al Sant Crist, inclòs a Antoni DALMAU I JOVER. Corona poètica, p. 69-70. 15. Per acord de la Junta de Govern de 26 de març de 1885, Serra i Marsal fou nomenat soci delegat de la Societat Arqueològica Lul·liana (segons ofici datat a Palma el 31 de març). 16. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, V. Barcelona: Estampa Peninsular, 1883, p. 69-73. Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 130 Caramellas van devant… / Llibertats de Catalunya, / per quiscuna ’ns ve un dogal!») i amb una variació de puntuació i de text la darrera («Caramellas van darrera, / Caramellas van devant… / ¡Llibertats de Catalunya! / A reveure, á Deu siau!»): porta un lema extret de «L’Arbre de la Pàtria» de Marià Aguiló («Ningú replega ses fulles / que ’l vent se’n dú rodolant, / y gemegan y se trencan, / avuy pols y demá fanch…»). «La Bandera del Sant-Christ» («Ram de llorer d’argent», 1884)17 és un «romanç històric» (document 1 de «La Bandera del Sant Crist de Josep M. Serra i Marsal i textos relacionats») escrit (segons referència imprecisa de l’autor mateix al document 10 d’aquesta sèrie, en què es refereix explícitament, adreçant-se a Francisco Asenjo Barbieri, a la qüestió de la historicitat de la participació dels igualadins a l’acció del Bruc) «por encargo de mis compatricios». De seguida fou molt ben rebut pels igualadins (documents 3 a 8 i 15 de la mateixa sèrie) i fou causa, a més, d’una petita polèmica literària (documents 9 i 12 a 15 de la mateixa sèrie): la discussió, que té com a punt de partida una breu referència de Narcís Verdaguer i Callís a aquest poema, dins la ressenya del certamen de la Joventut Catòlica de 1884, fou atiada per Jaume Serra i Iglésias18 i se centra en la qüestió de les rimes en els versos lliures del romanç, i per tant, conscientment o no, en la de les rimes internes de les tirades monorimes de l’èpica medieval, rescatada per Milà i Fontanals a La Cançó del Pros Bernart i (a més de «La mort de Galind») a «La complanta d’en Guillem», que Serra i Marsal invoca com a justificació de la seva versificació. Guanyat el tercer premi ordinari, coincidint amb el certamen celebrat el 23 d’abril de 1882, Josep M. Serra i Marsal fou el primer poeta proclaManuel Jorba 131 17. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, VI. Barcelona: Estampa Peninsular, 1884, p. 43-49. 18. Jaume Serra i Iglésias (Igualada, 1853 - Barcelona, 1935) fou oficial major i arxiver de l’Ajuntament d’Igualada i secretari del del Vendrell. Fou el primer president del Centre Catalanista d’Igualada (document 7 de «La Bandera del Sant Crist de Josep M. Serra i Marsal i textos relacionats»), fundat el febrer de 1884 (cf. GUERAU. «Parlant amb En Bas i Jordi». Diari d’Igualada, 23-VII-1934), i director i principal redactor del seu òrgan d’expressió, la revista Lo Renaixement, en què publicà, així com en altres revistes igualadines, estudis històrics, fruit de les seves recerques arxivístiques. El 1895 obtingué el premi atorgat per l’Ajuntament del Vendrell dels Jocs Florals de Barcelona per un estudi sobre els Costums del segle XV, basat en documents d’arxiu (Jochs Florals de Barcelona. Any XXXVII de llur restauració. MDCCCXCV. Barcelona: Estampa «La Renaixensa», 1895, p. 193-215). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 131 mat «trobador en la gaia ciència» (títol creat a imitació del mestratge en gai saber dels Jocs Florals de Barcelona).19 El 1883 fou proposat per formar part del jurat del certamen del 1884, però hi renuncià i no ho fou fins l’any següent, quan ja no li devia recar de no concursar-hi.20 Tanmateix, l’any 1886 següent encara hi obtingué un premi extraordinari pel romancet «Lo Ton renegayre» («Premi de l’obra pia per combatrer la blasfemia»),21 sobre una llegenda sallentina, que porta per lema la dita augustiniana «Talis vita finis ita» (i títol d’un poema dels Idil·lis i cants místics), dedicat a l’Associació patrocinadora del premi. Tornà a formar part del jurat del certamen de 1892, que fou el penúltim: bé que no sabem si Serra i Marsal concursà als Jocs Florals de Barcelona,22 és ben patent que s’implicà en el certamen de la Joventut Catòlica fins al punt que li fou demanat el seu parer a l’hora de decidir-ne el final, l’any 1893 (vegeu l’apèndix II). Ja en els seus orígens, el certamen, en paraules del president de la Secció Catalanista de la Joventut Catòlica i creador del certamen,23 Bruno Riambau i Cortecans, volia contrarestar el fet que «est mohiment [catalanista], no sempre ha seguit com debia lo camí que l’hi marcava la sana filosofía y las condicions características del poble catalá», 132 Miscel·lània igualadina 19. Cf. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, IV, p. 7. Als volums següents es dóna la data de 1883. 20. La proposta per al certamen de 1884 li havia estat comunicada en un ofici datat el 12 de juny de 1883; en un altre del 20 del mateix mes, se li comunicava que «la Academia ha acordat no acceptar la sua dimisió, puix no vol despendres del concurs d’una persona que tant estima y distingeix», però aquell any no solament no consta entre els mantenidors sinó que encara hi fou premiat. La proposta per al certamen de 1885 portava data del 20 de desembre de 1884. Tornà a formar part de la junta en el certamen de 1892, d’acord amb la proposta que li fou feta en un ofici del 23 de desembre de 1891 (vegeu Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, [VII]. Barcelona: Estampa Peninsular de Mariol y Lopez, [1885], p. 5, i Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, XIV. Barcelona: Estampa de «La Hormiga de Oro», 1892, p. 5). 21. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, [VIII]. Barcelona: Estampa Peninsular de Mariol y Lopez, [1886], p. 117-120. Més endavant fou publicat a La Veu del Montserrat [Vic], XIII, 18 (3-V-1890), p. 139-140. 22. No consta, en qualsevol cas, ni entre els poetes premiats ni entre els mantenidors i els adjunts. El seu fill, Josep M. Serra i Valls, hi obtingué, el 1895, el premi del Centre Excursionista de Catalunya per un estudi històric sobre La Bandera de santa Eulàlia (Jochs Florals de Barcelona. Any XXXVII de llur restauració, p. 311-329). 23. Així el qualifica Josep de Palau i d’Huguet, en el seu discurs del Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, IV, p. 29. Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 132 i volia complaure la gent a qui «ha dolgut veurer per catalans escarnida la Fé católica».24 L’any següent reiterava que els guiava «lo mateix sentiment d’amor á la Fé y á la Patria»25 i, el 1881, Josep Palau i d’Huguet, que el substituí en el discurs principal, negava que «haguem pensat en combatrer l’institució dels Jochs Florals de Barcelona, que tan de cor hem estimat y volgut sempre qu’es estada catalana de veres, y que si encare estem alerta á dalt de la bretxa, es mes desitjant saltar á baix per donar estretes abrassades de coral germandat que ab d’alé de lluytar contra los que, esborrant de noms ó de fets lo lema de Fé y fent del catalanisme altre de tantes fargues, ahont se forjan les eynes per la destrucció social, fan perdre á tothom l’agre del terrer».26 Encara més explícitament, Fèlix Sardà i Salvany, que, en tant que director de la Revista Popular, consta com un dels «protectors del certamen», i que hi participà com a jurat, en un passatge d’una carta de 30 d’agost de 1882 a Serra i Marsal resumia, coherentment amb la seva activitat dins el camp integrista i antiliberal, les intencions fundacionals del certamen de la Joventut Catòlica: «¡Ojalá comprendieran todos los poetas que tambien hay laureles que recoger cantando lo bueno y lo santo! Vd., amigo mio, practicamente lo ha demostrado, y á eso deben dirigirse, á mi pobre entender, los juegos florales de la Juventud catolica, ya que los otros por desdicha han preferido la ancha base que es la epidemia moral del día.» Regularitzo l’ortografia i la puntuació dels textos editats. No ho faig, en canvi, en els textos fragmentaris i circumstancials d’aquestes pàgines introductòries i de les notes; tampoc no regularitzo els títols de les obres i de les publicacions periòdiques en les referències bibliogràfiques. Respecto l’ús de les majúscules en alguns mots comuns, quan els autors els donen valor d’antropònim o de topònim o una funció sacralitzadora o simbòlica, com és el cas del mot «Bandera» del poema de Serra i Marsal i Manuel Jorba 133 24. Certamen Catalanista de la Joventut Católica de Barcelona. Any primer. Barcelona: Estampa Peninsular, [1879], p. 19 i 22. La repercussió literària que es volia que aquests principis tinguessin quedava reflectida, des de la primera convocatòria fins a la darrera, en les condicions imposades especialment per a la flor natural, que es donaria «al autor de la mellor poesía que s’inspire en lo sentiment d’amor, deguent fugir los poetas de tot degenerat realisme y mantenirse en las mes puras regions del esperit» (id., p. 8). 25. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, II, p. 19. 26. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, III, p. 18. Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 133 La Bandera del Sant Crist de Josep M. Serra i Marsal i textos relacionats 1 La Bandera del Sant Crist «Armats de fe verdadera, Los ocorrí a la memòria Que, per lograr la victòria, Portassen vostra Bandera…» Goigs al Sant Crist d’Igualada per la victòria del Bruc Asseguts al vell escó, mentres bat la tramuntana, vull dictar-ne un romancet per amor i per lloança d’una Bandera que en té 5 lo Sant Crist dels d’Igualada. I A l’any mil vuit-cents i vuit, quan sis de juny ne comptàvem, quin tocar-ne a sometent!, quin avalot per la plaça! 10 Avui no hi ha els regatons, los del blat ni la civada; hi ha pagesos i blanquers i pintadors de indianes, i de tots los estaments, 15 adelerats per les armes! Quin terratrèmol que es mou! Quin avalot, Verge santa! Les noves que els han portat són ben tristes per la pàtria! 20 Les noves que els han portat, les explica el senyor batlle: que han vingut uns granaders, 140 Miscel·lània igualadina Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 140 dels més braus que té la França, que se’n pugen pels castells 25 i se’n baixen per les planes, se n’entren per les ciutats i es fan seu tot lo d’Espanya, mentre el rei, fet un esclau, fet un esclau és a França! 30 —Si ningú els pot aturar…, bé tindrem de què plorar-ne!— Senyor batlle els va dient que Barcelona és gavatxa, que no li val Montjuïc, 35 Montjuïc ni les Drassanes, i que es diu que ve el francès amb un exèrcit que espanta; que se’n ve per Martorell, pel camí que va a Igualada! 40 —Si ningú el pot aturar…, bé tindrem de què plorar-ne!— I com ja s’ou la remor del temporal que s’atansa…, quin tocar-ne a sometent 45 i quin cridar-ne per plaça: —Ans que ser-ne del francès, que la vila en fos cremada! Nosaltres l’aturarem, més que vinga en pes la França; 50 nosaltres l’aturarem, si ens doneu per capitana la Bandera del Sant Crist, del Sant Crist que a tots nos valga!— La Bandera els han donat, 55 de un a un van besant-la; ja diuen: «Adéu-siau!», despedint-se amb greu recança los casats de ses mullers, los fadrins de ses aimades: 60 Manuel Jorba 141 Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 141 «Ai adéu, plaça del Blat! Adéu festes i alimàries!» I amb destrals i algun volant i ganivetes de taula, amb trabucs i pedrenyals 65 que han portat de Vilafranca, ensenyant-ne als fills i néts la Bandera desplegada, carrer de la Soledat cap avall ja se n’anaven, 70 tot cridant-ne: «Adéu-siau!» Tot cridant-ne: «Visca Espanya!» II La vila es cobreix de dol, que ha vingut gran nuvolada, i ara venta el seny major 75 pel perill que es veu la pàtria! No hi ha ningú pels carrers, pels carrers ni per les cases, tothom a l’església gran, regidors i senyor batlle, 80 també els vellets i malalts i dones amb la mainada; los vells plorant de neguit, les donzelles d’enyorança… Tothom a l’església gran,85 que ara els clergues fan pregàries, fan pregàries al Sant Crist encenent blandons i llànties; si avui pregàries i plors, l’endemà misses cantades, 90 que ha tornat lo Sometent tot gojós a punta d’alba: qui no ha vist tan bell estol i el gran ròssec que en portava! Los trabucs ben ennegrits, 95 142 Miscel·lània igualadina Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 142 la Bandera deplegada, los pagesos i blanquers amb les eines ben oscades! Si l’un treia una cançó, l’altre hi posa eixa tornada: 100 —Toqueu, toqueu, campaners, toqueu a morts per la França!— Tothom ne conta, del Bruc, lo flagell i gran batalla; diu que eren tres mil vuit-cents 105 los francesos que hi lluitaren, i els nostres diu que eren deu per cada cent dels de França! Ja s’hi veia un vol de corbs i la Mort brandint sa dalla, 110 quan vingueren pel boscam Sometents de l’encontrada, de Manresa i Santpedor, de Sallent i altres paratges, cada poble hi té un cabdill 115 i de tots n’és capitana la Bandera del Sant Crist, del Sant Crist dels d’Igualada! Quin clamar-ne a Déu del cel per la fe i ensems la pàtria! 120 I, després, quin ardiment, quin delit i quin coratge! No hi valgueren granaders, ni els canons, ni les corasses, ni les urpes d’aligots 125 que el mal temps dugué de França. De victòria per senyal, n’han portat al mig de plaça un canó i trenta cavalls! Ja veieu si han fet la tasca; 130 no hi hagué cap Sometent que altre tant pogués contar-ne. Manuel Jorba 143 Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 143 —Toqueu, toqueu, campaners, toqueu a morts per la França!— La Bandera del Sant Crist, 135 tot lo poble l’ha enrotllada; quan l’oreig la va estenent, ja hi han vist forats de bala! Les noies li tiren flors, los fadrins li fan cantades, 140 i, amb les llàgrimes als ulls, deia un vell eixes paraules: —Oh Bandera del Sant Crist, bé en tindràs d’anomenada! Penyora antiga de fe 145 que avui consagra ma pàtria per senyera de sos fills, per honor de son llinatge; quan nos duguen al fossar…, la volem damunt la caixa! 150 Toqueu, toqueu, campaners, toqueu a morts per la França!— Joseph M.ª Serra Marsal. «La Bandera del Sant-Christ». Festes del Centenari de la Jornada del Bruch. [Igualada: Establiment Tipográfich de Nicolau Poncell, 1908], p. 65, 67-68; a la pàgina 66 hi ha una fotografia de la bandera. (A la coberta: Igualada. Centenari de la Jornada del Bruch. 1908. A la contraportada: «Aquest programa ha sigut editat i imprés en l’Establiment Tipographic de Nicolau Poncell. Igualada.») Lema: Després dels versos dels Goigs al Sant Crist d’Igualada, a totes les edicions anteriors, de la primera de 1884 a la de 1898 (vegeu la nota 30) segueixen els dos fragments següents: «La brigade Schwartz marchait sur le Mont-Serrat; le 6 elle fut repoussée, avec perte, près du village de Bruc, par un petit nombre de paysans» (Saint-Cyr, mariscal de França). «Ainsi, dès le premier jour des hostilités, les Catalans, encore sans chefs et presque sans armes, virent nos troupes devant eux» (Laffaille, coronel d’enginyers). v11 regatons: «Nom que es dóna vulgarment als urgellesos que hi van a vendre gra los dies de mercat» (nota de l’autor). v14 de: no apostrofat perquè el mot indianes és escandit com a trisíl·lab. v56 de un: de no apostrofat perquè de iun compten per dues síl·labes. v66 «Amb datos encara desconeguts en 1884, s’evidencia que Igualada aportà a la lluita un contingent propi, major que lo suposat en aquest romanç, puix consta que trametia comissionats a Vilafranca, cap del Corregiment, a proveir d’armes, mentres 144 Miscel·lània igualadina Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 144 comprava als armers de la vila (5 i 6 de juny) 91 escopetes que fueron repartidas en la Casa del Común entre los hombres que marcharon a somatén…» (nota de l’autor, que no era a les edicions anteriors. És extreta d’un passatge de les «Notes» que tancaven l’edició de 1898, reproduïdes a l’apèndix I,1, que ampliaven notablement, a partir de l’estudi de Josep Puiggarí esmentat a la nota 53, les que, sota el títol d’«Indicació de fonaments històrics», reproduïdes a l’apèndix I,2, eren incloses a les edicions anteriors, excepció feta de l’edició de La Veu del Montserrat. v79 gran: «Per ser-ho molt més que les altres, aixís s’anomenava i anomena encara l’església a on se troben l’adorable imatge del Sant Crist i sa gloriosa Bandera» (nota de l’autor). v91 Mantinc, com als versos 112 131, la majúscula de les edicions anteriors, en què l’autor distingeix la institució dels individus que en formen part (v. 9 i 45). v101-102En lletra rodona a les edicions anteriors (també els versos 133-134 i 151-152). v113 A l’edició original, en aquest text i en els altres, és Sampedor. 2 [Barcelona, 25 d’abril de 1884] Senyor don Josep Serra i Marsal Sallent Molt senyor meu i estimat amic, Fins avui no ha publicat El Correo Catalán lo resultat del fallo dels senyors jurats del Certamen de la Joventut Catòlica.30 S’ha adjudicat a vostè a posteriori el premi de la Pàtria que jo li doní a priori per La Bandera del Sant Crist. Mil enhorabones, en nom meu i de Manuel Jorba 145 30. Els «jurats-mantenedors» del certamen celebrat el diumenge 27 d’abril de 1884 eren mossèn Josep Barenys, Marià Aguiló i Fuster, Víctor Ghebart, Josep de Sans, Francesc Rierola i Masferrer, Sebastià Sans i Enric Planas (Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona, VI, p. 5). Miquel Victorià Amer devia rebre del seu amic Marià Aguiló, mallorquí com ell i amb qui havia col·laborat en alguna edició, informació directa de les interioritats del jurat. El poema, amb les notes històriques que l’acompanyaven, era publicat a les pàgines 43-49 del volum del Certamen Catalanista ara citat i, el mateix any 1884, en tiratge a part, amb numeració i amb coberta pròpies, a La Bandera del Sant-Christ. Romans históric compost per En Joseph M.ª Serra y Marsal, y premiat amb lo Ram de Llorer d’argent en lo certámen catalanista de la Joventut Católica de Barcelona. Any MDCCCLXXXIV. Barcelona: Estampa Peninsular, Carrer Nou de la Rambla, 69, 1884. A la contracoberta: «Es Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 145 ma família, per la joia tan ben guanyada. Per la nostra part, convidem a vostè i a la seua estimada família a una carabassada pel diumenge, dia de la festa, aprés de finida, ja que no podré jo assistir, per celebrar junta general la Companyia del ferrocarril. No s’ha adjudicat lo premi de la fe, perquè el desig de Déu no el tenen algunes persones, segons sembla. Als peus de les senyores, i disposi de son afectíssim amic i segur servidor que besa la seva mà. Miquel Victorià Amer Carta escrita a les pàgines primera i segona d’un full de paper de 273mm ×217mm, plegat formant quatre pàgines (vegeu-ne la reproducció a la pàgina següent). 146 Miscel·lània igualadina propietat de la Confraría del Sant-Christ de Igualada.» El mateix any s’imprimí també a Igualada: La Bandera del Sant-Christ. Romans históric compost per En Joseph M.ª Serra y Marsal, y premiat amb lo Ram de Llorer d’argent en lo certámen catalanista de la Joventut Católica de Barcelona. Any MDCCCLXXXIV. Igualada: Estampa de Nicoláu Poncell, Santa María, 5, 1884. A la contraportada: «Es propietat de la Confraría del Sant-Christ de Igualada.» L’any següent es tornava a editar a Igualada: Joseph M.ª SERRA Y MARSAL (Trovador en Gaya Ciencia). «La Bandera del Sant-Christ». Lo Renaixement [Igualada], 13 (30-VI-1885), p. 214-220, i el 1890 a Vic: Joseph M.ª SERRA Y MARSAL. «La Bandera del Sant-Christ». La Veu del Montserrat [Vic], XIII, 22 (31-V-1890), p. 172-174 (amb les particularitats esmentades a la nota 53) i el 1898 altra vegada a Barcelona: Joseph M.ª SERRA Y MARSAL. La Bandera del Sant-Christ. Romanç histórich premiat ab lo Ram de Llorer d’Argent en lo Certámen de la Joventut Católica de Barcelona, any 1884. Edició dedicada al cos de sometents armats de Catalunya. Barcelona: Estampa de Pere Ortega, Carrer de Aribau, 13, 1898. La darrera edició coneguda és la de 1908 (document 1 de «La Bandera del Sant Crist de Josep M. Serra i Marsal i textos relacionats»). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 146 Manuel Jorba 147 Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 147 3 [Vic, 26 d’abril de 1884] Don José Serra y Marsal Querido amigo y distinguido compañero: El señor Collell acaba de comunicarme la grata noticia de haber sido premiada su composición La Bandera del Sant Crist. Le doy el más cordial parabién y me felicito a mí mismo por la importancia que dará a Igualada aquella poesía. Probablemente dentro un mes se publicará algo referente a la batalla del Bruc y a la parte que en ella tuvieron los igualadinos; si pudiera remitirme copia de su poesía, podría ponerse como digno remate de las páginas que un buen compatricio ha escrito. Con saludos a su señora madre, mande como guste a su afectísimo servidor y capellán. Jaime Serra y Jordi31 Carta escrita a les pàgines primera i segona d’un full de paper de 266mm × 207mm, plegat formant quatre pàgines, amb la capçalera impresa: «Vicariato General de Vich. Particular». 148 Miscel·lània igualadina 31. Jaume Serra i Jordi (Igualada, 1847 - Sant Martí de Riudeperes, 1936), condeixeble de Jacint Verdaguer al Seminari de Vic, fou vicari general i canonge de la catedral de Vic. Acomiadà personalment Verdaguer, el 1874, en sortir cap a Cuba (Joan GÜELL. Vida íntima de mossen Jacinto Verdaguer, Pbre. Barcelona: Impr. El Siglo XX, 1911, p. 57), el qual, a l’article XXII, del 22 d’octubre de 1897, d’En defensa pròpia, s’hi refereix com a «lo vicari general de Vic, condeixeble i company meu en lo temps de la prosperitat …» (Jacint VERDAGUER. En defensa pròpia.Prosa. A cura de Joaquim Molas i d’Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2003, p. 355; vegeu Antoni BOADA.«Verdaguer i els seus amics de la comarca de l’Anoia», p. 271-288, i BISBAL I MIRET. Diccionari biogràfic, p. 191-192). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 148 4 [Igualada, 30 d’abril de 1884] D. José Mª Serra y Marsal Buen señor y amigo: Vine a su piso de Barcelona en la semana última y no pude ver a usted por hallarse ausente, según me dijo la portera. Mi objeto era: 1º, visitar a usted y familia; 2º, preguntar a usted por si algo sabía sobre la Gaceta de Madrid que buscaba, y 3º, para darle recuerdos del señor vicario general de Vic.32 Hoy escribo a usted para añadir a estos extremos la felicitación por el premio obtenido por la Bandera; de veras y sinceramente felicito a usted y me felicito a mí mismo, ya que soy de Igualada, cuyas glorias usted canta: reciba usted el parabién que, salido del fondo de mi corazon, le envía este su seguro servidor y amigo que besa su mano. Antonio Montaner, presbítero33 Carta escrita a les pàgines primera i segona d’un full de paper ratllat d’impremta, de 264mm ×210mm, plegat formant quatre pàgines. 5 [Igualada, 1 de maig de 1884] Senyor don Josep Serra Barcelona Caríssim i apreciat* fill, Hi rebut la teva del 27; alegra-me moltísssim del premi que has guanyat amb la poesia de la Bandera del Sant Crist. Basta que siguen coses d’Igualada, ia me pots gordar 4 o 5 composicions perquè tothom me’n Manuel Jorba 149 32. És a dir, Jaume Serra i Jordi (vegeu la nota anterior). 33. Antoni Montaner i Llucià (Igualada, 1836-1890) fou rector i degà arxipreste de Santa Maria d’Igualada i, en 1887-1890, de Manresa; es destacà com a predicador en diverses festes del Sant Crist i de la commemoració de la batalla del Bruc (cf. BISBAL I MIRET. Diccionari biogràfic, p. 139-140, i DÍAZ CARBONELL. El Sant Crist, p. 103-104). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 149 11 [Madrid, 1 de febrer de 1885] Señor don José María Serra y Marsal. Muy estimado señor mío y amigo: Doy a usted mil gracias por su amable carta del 29 de enero y por el regalo que con ella me hace de su romance histórico La Bandera del Sant Crist, el cual me gusta mucho, porque lo hallo con el rico sabor de nuestros romances populares del siglo XVI. Respecto a su valor histórico, no puedo decir a usted nada, por más que me haya sorprendido lo de la bandera, que no había visto citado en ninguna de las relaciones de la heroica acción del Bruc que habían llegado a mis manos, de cuyas relaciones el hecho más saliente que se me había quedado en la memoria era el del tamborcillo de Santpedor. Pero no se extrañe usted de esto, porque ya sabe mis cortos alcances en la materia. No obstante, como el asunto es de interés, voy a comunicárselo a mi amigo el general Arteche, ilustre historiador de la Guerra de la Independencia, para que lo depure y haga constar en su excelente historia. También agradezco a usted el envío del número 7 de Lo Renaixement, en el cual he leído con gusto las bonitas poesías, la descripción de la capilla románica del Castell de Montbui y, sobre todo, la noticia del regalo que a usted le ha hecho el insigne pintor don Antonio de Ferrer, cuyo regalo deseo que goce usted por muchos años, recibiendo ahora la más cordial enhorabuena de su agradecido servidor y amigo que besa su mano.36 Francisco Asenjo Barbieri S/C. Plaza del Rey, 6, pral. Carta escrita a les pàgines primera a tercera d’un full de paper d’uns 185mm × 247mm plegat formant quatre pàgines, de la qual no m’ha pervingut l’original i que reprodueixo de fotocòpia. 156 Miscel·lània igualadina tonada, que, en ella com en altres composicions, ha demostrat sa vera afició i esquisit gust envers la música popular, en temps no molt llunyans, no per tots, mes sí per molts mestres de l’art, desconeguda o menyspreada. / Mane i dispose de son bon amic i servidor —Manel Milà i Fontanals. / Barcelona, 28 de febrer de 1881.» 36. «Entre les mostres de simpatia que el cantor de la gloriosa Bandera del Sant Crist ha rebut dels catalanistes, n’hi ha una que, per sa delicada oportunitat, ne farem especial menció en lo Butlletí. Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 156 12 D’una carta de nostre benvolgut compatrici en Josep M. Serra i Marsal copiem* aquestes cartes referents a la poesia amb què guanyà lo premi de Pàtria en lo Certamen Catalanista de l’any passat. «Ahir tinguí ocasió de conèixer al jove que, en un setmanari català, digué que La Bandera del Sant Crist és un romanç enlletgit per gravíssims defectes de rima. »Encara que ja és sabut que quan los joves fan de crític són com los nois d’estudi quan fan de mestre, que posen la cara sèria i repten a tothom, tractant-se d’una obreta que doní a l’antiga Confraria del Sant Crist d’Igualada, que n’ha estampat una nombrosa edició, me sembla oportú manifestar que els grans crítics i poetes no donen cap importància a lo que en Narcís Verdaguer i Callís califica de gravíssims defectes de rima, o sia, a l’assonància que algunes vegades resulta entre los versos lliures del romanç. »Citaré, per exemple, a don Manuel Milà i Fontanals, eminència literaria de reputació universal, i a mossèn Jacinto Verdaguer, de qui es pot ben dir, com del de Florença, Onorate l’altissimo poeta. Doncs bé; lo senyor Milà, en sa obra poètica de més empenyo, La Cançó del Pros Bernart,** i mossèn Verdaguer, en sa Llegenda de Montserrat, que fou premiada en lo Certamen del Milenar, no tingueren reparo en deixar-hi moltes dotzenes de versos lliures perfectament assonantats, i això que, en alguns casos, n’hi ha 3, 4, i fins a 5 de seguits amb una mateixa assonància. »Ja veu vostè com en Narcís Verdaguer i Callís fueteja La Bandera i, tot d’una, les obres dels grans mestres! »No li tinga mala volença. Tot lo seu mal és que és jove i, d’això, si és que viu, ja en curarà…» Manuel Jorba 157 »Lo celebrat pintor de costums i fets històrics de Catalunya don Antoni de Ferrer, professor de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, ha obsequiat a nostre benvolgut compatrici amb un quadro que, segons opinió dels intel·ligents, és de molt mèrit, i al peu del qual s’hi llegeix lo següent: Eixa escena de la primera batalla del Bruc (6 de juny de 1808) fou pintada per don Antoni de Ferrer, de Vic, qui la donà en present a don Josep M. Serra, d’Igualada, autor de la poesia intitulada La Bandera del Sant Crist, que canta la mateixa gloriosa festa en romanç català i a usança popular, essent premiada en lo Concurs de 1884 de la Joventut Catòlica de Barcelona» («Fets del mes». Lo Renaixement [Igualada], 7, 31-XII-1884, p. 111). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 157 Res de mala volença. No farem més que recordar a tan amable jove que la Complanta d’en Guillem (puix no coneixem La Cançó del Pros), amb los mateixos gravíssims defectes està posada en lo Llibre d’or de la literatura catalana,37 i que La llegenda de Montserrat, segons molt justament proclamà tot Catalunya, és com un monument aere perennius del Milenar, que viurà tant com la pàtria! J[aume] S[erra] é I[glésias]. «La Bandera del Sant-Christ». Lo Renaixement [Igualada], 9 (28-II-1885), p. 133-134. * A l’edició original, compiem. ** A l’edició original, Bernat. 13 Fa uns quants dies que ens deixà sorpresos lo Renaixement d’Igualada publicant un bon tros d’una carta particular escrita, no sabem a qui, per lo distingit poeta català senyor Serra i Marsal, en què aquet llorejat poeta i amic nostre tracta de desvirtuar los càrrecs que férem a la poesia que, amb lo títol de Bandera del Sant Crist, li fou premiada en lo Certamen de l’any passat de la Joventut Catòlica d’aquesta capital. Deixant a part la qüestió de la forma en què el Renaixement ha volgut vindicar la poesia del senyor Serra i passant a la qüestió, no ens cal sinó repetir que sostenim les paraules amb què calificàrem l’anomenada poesia, a pesar de que iguals defectes se troben en poesies de grans poetes. Molt nos guardarem de rebaixar les obres que ens cita, però no dubtarem un moment, a pesar de la seva excel·lència, en condemnar los defectes que tinguen. I, per no allargar aquet assumpto, sols afegirem que hi han defectes que es toleren aquí i allà, perquè a vegades los cobreix i fa oblidar-los lo vol de la inspiració i la grandesa de les imatges. Darrer paràgraf de l’article, datat el 20 de març de 1885, de N. Verdaguer y Callís. «Desde Barcelona. Catalunya y la política.—Festes en honor de Sant Tomás.—Á L’Avens.—Al Renaixement d’Igualada». La Veu del Montserrat [Vic], VIII, 12 (21-III1885), p. 95-96. 158 Miscel·lània igualadina 37. Es refereix al Llibre d’or de la moderna poesia catalana. Barcelona: La Renaixensa, 1878, p. 154-156. Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 158 14 Per lo que publicàrem en lo número anterior del Butlletí,38 copiant-ho d’una carta de nostre estimat amic en Josep M. Serra i Marsal, ja saben nostres llegidors que els grans crítics i poetes no donen cap importància a lo que en Narcís Verdaguer i Callís, en son afany de criticaire, calificà de gravíssims defectes de rima, quan, en La Veu del Montserrat, tingué a bé fuetejar La Bandera. Mes, com en La Veu del dia 21 diu que, a pesar de que iguals defectes se troben en poesies de grans poetes, sosté les paraules amb què calificà l’anomenada poesia, atribuint així a obres cabdals de don Manel Milà i mossèn Jacinto Verdaguer gravíssims defectes de rima que no tenen, ni té La Bandera, perquè no ho són, i suposant, ademés, que aitals defectes són tolerables en aquelles obres i no en aquesta (com si els gravíssims defectes d’harmonia, per exemple, no fossen més tolerables en una tonada popular que en un Stabat d’en Rossini!), acabarem aquest assumpto recomanant a tan amable jove que no fassa mai la crítica d’un tomo de composicions premiades en una lluita en la qual haja pres ell part guanyant-hi un segon accèssit, perquè això és de molt mal gust. I tant més en quant, presumint de fer son judici col·locant-se en lo punt de vista des del qual mirarà la posteritat la cosa judicada, o, lo que és igual, los hòmens lliures de tota mena de preocupacions respecte d’aquella cosa,39 sembla que, solament preocupat de son Cant místic (que la posteritat dirà si ho és),40 parla d’algunes de las altres composicions premiades, sens dir-ne cosa substancial, i amolla per accident, amb lo to sibil·lític de magister dixit, quatre vulgaritats, entre les quals no venia al cas acusar de deixadesa, no a l’obra de la qual devia ocupar-se, sinó a l’autor de la poesia titulada Seca!, que guanyà lo Llaüt d’argent, convertint així en sàtira personal la noble crítica. Jaume Serra é Iglesias. «Quatre mots mes sobre La Bandera del Sant Christ». Lo Renaixement [Igualada], 10 (31-III-1885), p. 158-159. Manuel Jorba 159 38. Lo Renaixement portava el subtítol de Butlletí del Centre Catalanista d’Igualada. 39. Són mots del començament de l’article reproduït del número 42 de La Veu del Montserrat (vegeu el document 9 de «La Bandera del Sant Crist de Josep M. Serra i Marsal i textos relacionats»). 40. En efecte, Narcís Verdaguer i Callís hi rebé el segon accèssit a un premi ofert pel bisbe de Vic pel poema «Col-loqui Místich», titulat «Cant Místich» a l’«Acta de la festa» (cf. Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica, VI, p. 18 i 87-88). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 159 15 La Junta Directiva d’aquest Centre, desitjant demostrar a vostè l’entusiasme que li produí la lectura de sa bella i patriòtica composició La Bandera del Sant Crist i lo disgust amb què ha vist les injustificades censures dirigides a tan preciós romanç per lo crític de la Veu del Montserrat, tal vegada mogut per l’esperit manresà, ha acordat felicitar a vostè i enviar-li l’adjunta làmina, modest present que com a memòria li dedica en lo aniversari d’avui. Lo que tinc l’honor de comunicar-li per a son coneixement i satisfacció. Deu guardi a vostè molts anys. Igualada, 6 de Juny de 1885. Lo President Jaume Serra Iglésias Senyor don Josep M. Serra Marsal Ofici escrit a les pàgines primera i segona d’un full de 318mm ×216mm, plegat formant quatre pàgines, amb la capçalera impresa: «Centre Catalanista. Igualada». 16 [Sallent, 25 de juliol de 1885] Señor don José María Serra Marsal. Mi distinguido amigo: Con satisfacción he recibido el presente que ha tenido a bien hacerme de un número de «Lo Renaixement. Bulletí extraordinari del centre catalanista d’Igualada», de junio de 1885. Sin duda, al dedicármelo como a particular y como alcalde, ha tenido usted en cuenta mis sentimientos en todo lo referente a la población que me vio nacer, y con ello tuvo usted la seguridad de que quien como particular tanto la ama no puede menos, en su calidad de alcalde, de ver con entusiasmo que los más inspirados vates, al cantar la grandiosa epopeya del Bruc, de esa portentosa acción en la que fueron derrotadas ignominiosamente las huestes, hasta entonces siempre vencedoras, del coloso 160 Miscel·lània igualadina Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 160 del siglo, reivindican para Sallent la no pequeña parte de gloria que en tan memorable acontecimiento le cupo. Me complazco en darle a usted gracias por su fino obsequio y le suplico que, así usted como sus ilustrados compañeros en la «gaya ciencia», tengan la seguridad de que Sallent ha de agradecerles el honroso recuerdo que le han dedicado en las entusiastas poesías destinadas a conmemorar uno de los más gloriosos hechos de nuestra historia contemporánea. Reciba usted el testimonio de toda la consideración que merece a su más atento y afectísimo seguro servidor que besa su mano. Ramon Esteva Carta escrita al recto d’un full de 269mm ×211mm, amb quadrícula impresa i amb capçalera estampada en sec: «Alcaldia Cont. Sallen i Ags». Sota, manuscrit: «Particular». 17 [Igualada, 23 d’abril de 1887] Señor don José María Serra Muy señor mío: Muéveme el coger la pluma para escribir a usted, el haber recibido hace ya algunos días una carta de mi apreciado tío, el padre Santiago Riba, fechada el 28 de enero último en Santiago de Chile, que contiene las siguientes líneas, que copio íntegras por referirse a usted y por no poder cumplir personalmente el encargo que en ellas me hace. Dice así: «Te pido que hagas una visita en mi nombre a mi amigo de infancia José M. Serra y Marsal. Dígale que he leído con gusto el «Romanç històric compost per ell, i premiat amb lo ram de llorer d’argent». Me lo envió Marieta, con la fotografía del Sant Crist. Dígale a Serra que le felicito por su lira sonora. Si viven sus padres, les saludarás en mi nombre, pues de todos ellos me he acordado muchas veces en Chile.» El encargo relativo a su señora madre ya lo cumplí, habiéndole leído las anteriores líneas, de lo que quedó muy complacida. Ayer vino a despedirse para salir hoy hacia Valencia, habiéndome encargado se lo comunicase a usted. Si usted tiene el gusto de escribir a mi tío, puede enviarme la carta, que yo se la remitiré junto con una de mía, uno de los días de la próxima Manuel Jorba 161 Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 161 semana. Si usted quisiera obsequiarle con alguna de sus poesías, se las remitiré junto con algun impreso que ya tengo preparado. Sin otro objeto que ponerme a sus órdenes en todo lo que pueda serle útil, se ofrece de usted atento seguro servidor que besa su mano. Francisco Riba Ferrer Carta escrita al recto i al verso d’un full de 269mm ×214mm, amb quadrícula impresa i amb capçalera estampada amb segell de goma o metàl·lic: «Francisco Riba. Igualada». 18 [Igualada, 6 de febrer de 1890] Sr. José María Serra Mi [?] y amigo: Acércandose el día del tercer centenario del Santo Cristo, y deseando el Centro Católico de Obreros dar una velada en conmemoración de dicha fiesta y en obsequio a los muchos igualadines ausentes y a Igualada entera, la Junta directiva y [el] Presidente honorario, reverendo Ambrosio Parés, presbítero, invitan a usted para que se sirva tomar parte en dicho acto, de lo que le quedarán sumamente agradecidos todos los obreros del Centro.41 El reverendo don José Ausió42 me prometió que asistiría y tomaría también parte en dicho acto. Espero, pues, que nos dispensará este obsequio, de lo que le quedará sumamente agradecido su amigo y presidente del Centro. Manuel Catarineu, presbítero43 Carta escrita a les pàgines primera i segona d’un full de paper ratllat d’impremta, de 265mm ×209mm, plegat formant quatre pàgines. 162 Miscel·lània igualadina 41. Vegeu els documents números 19 a 21 i 23 de «La Bandera del Sant Crist de Josep M. Serra i Marsal i textos relacionats». 42. Josep Ausió i Ferrer, en una provisió de parròquies del bisbat de Vic, fou destinat a la de Sant Hilari Sacalm, segons La Semana de Igualada, 12, (11-XII-1892). 43. Manuel Catarineu era igualadí (1849-1918), fundador i director del Semanario de Igualada (1880-87) i fundador de La Semana de Igualada (1890-1903) i del Centre Catòlic, des del qual s’adreça a Serra i Marsal (cf. BISBAL I MIRET. Diccionari biogràfic, p. 57). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 162 19 [Igualada, 4 de març de 1890] D. José María Serra Muy señor mío y de mi especial aprecio: Hace algunos dias el reverendo Manuel Catarineu escribió a usted invitándole a formar parte en la velada que el Círculo Católico de Obreros de ésta proyecta celebrar martes de la próxima Pascua para celebrar el tercer centenario del Santo Cristo de Igualada. Como no se ha tenido la satisfacción de recibir respuesta de usted, atribuímoslo a que se habrá extraviado la carta o que habrá mediado otro incidente que lo haya impedido. En la confianza de las buenas relaciones que hay entre nosotros dos, heme atrevido dirigir a usted la presente renovando la invitación del reverendo Catarineu, manifestándole al mismo tiempo la satisfacción que cabría a mí y al referido «Centro» si usted se digna aceptar el ofrecimiento y honrar nuestra humilde sociedad con la pronunciación de algún trabajo literario en un día de verdadera gloria religiosa para su patria. Hace pocos dias he leído una producción en catalán, con el título «Tambor del Bruc», que aclara algunas nebulosidades de la célebre acción referentes a Igualada y Manresa. El autor es [el] reverendo Vila, natural de Santpedor, reivindicando para su patria de ser llur el timbal.44 Todos mis afectos a la familia de [usted], y de un modo especial a Pepe.45 De usted afectísimo seguro servidor, que su mano besa. Ambrosio Parés, presbítero Carta escrita a les pàgines primera i segona d’un full de paper ratllat d’impremta, de 262mm ×209mm, plegat formant quatre pàgines. Manuel Jorba 163 44. Es refereix a la sèrie d’articles d’Anton Vila publicats a La Veu del Montserrat i recollits en el volum Lo Timbal del Bruch: articles historichs-crítichs. Vic: Ramon Anglada, 1890. 45. Es deu referir a Josep M. Serra i Valls, fill de Serra i Marsal, que aleshores tenia 16 anys (cf. la nota 22). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 163 20 [Igualada, 4 de març de 1890] Señor José María Serra Mi apreciado amigo: Con la lectura del reverendo Ambrosio Parés creo quedará enterado del asunto. Debo manifestarle únicamente que tendría una grande alegria el que usted se dignara obsequiarnos, y al mismo tiempo contribuiría y daría realce al Centro Católico. El reverendo don José Ausió se ofreció al [sic] visitarle, que estuvo de paso para Barcelona. Manda de su seguro servidor y amigo in corde Jesu. Manuel Catarineu, presbítero Carta escrita a continuació de la carta anterior, a la tercera pàgina. 21 Siente viva satisfacción, esta Comisión, en invitar a usted oficialmente y de un modo singularísimo para las fiestas que van relacionadas en el adjunto programa que se incluye.46 Al cumplir gustosísimos este acto de deferencia y cortesía, llena a la vez un deber de gratitud y reconocimiento al laureado poeta, trovador en gaya ciencia y distinguido compatricio, autor del precioso poema histórico La Bandera del Sant Crist, cuya gloriosa enseñera* ha de ser llevada, como rica joya de esta ciudad, en la procesión del día 8 del próximo abril, por el excelentísimo señor capitán general de este Principado, en representación de su majestad el rey y por delegación de su augusta madre la reina regente, custodiada por un piquete de somatenes del Partido, descendientes de aquellos intrépidos que se cubrieron de gloria en la famosa batalla del Bruc. 164 Miscel·lània igualadina 46. Vegeu el document 23 de «La Bandera del Sant Crist de Josep M. Serra i Marsal i textos relacionats». Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 164 Dios guarde a usted muchos años. Igualada, 28 marzo de 1890. El arcipreste cura párroco de Santa María, presidente Martín Juncadella, presbítero El prior secretario Junta de la Comisión permanente de festejos Alejo Francolí Armengol, presbítero Señor don José M. Serra y Marsal. Barcelona Ofici escrit a les pàgines primera a tercera d’un full de 268mm ×208mm, plegat formant quatre pàgines, amb capçalera manuscrita: «Comision permanente de festejos del tercer centenario del Santo Cristo de Igualada.» Al final de l’ofici, al costat de la primera signatura, hi ha un segell que diu: «Arcipreztazgo de Sta. Maria de Igualada. Obispado de Vich.» * Probable híbrid d’enseña i señera. 22 [Barcelona ?, 2 d’abril de 1890] Senyor don Josep Serra i Marsal Eminent poeta i apreciat amic: He trucat a la porta de la poesia i esta volta no m’ha respost! En va m’ha estat llegir amb tota la vehemència d’un cor que es vanagloria d’esser catòlic, apostòlic i romà los valiosos documents inclosos en lo religiós llibre que vostè, amb tot lo fervor d’un bon cristià i l’entusiasme d’un veritable poeta, tingué l’amabilitat de fer-me’n amistós present a principis del passat mes de març. Lo cor ha sentit amb tota sa vivesa, mes ma pensa, tal volta massa fatigada ja de treballs literaris o sobradament distreta per un sens número d’ocupacions sorgides durant aquest mes, i que en ma calitat de dona i mare de familia m’és estat impossible evadir, no ha lograt o, mellor dit, no ha sapigut trasladar, ni en mitjanes rimes, la impressió que la lectura de tan alts prodigis ha despertat en lo més fons de la mia ànima. Quant se m’ha acudit, m’ha semblat trivial i vulgar, no solament per a Manuel Jorba 165 Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 165 «Pero aunque en esta batalla del Bruc intervinieron muy principalmente los igualadinos, no por eso deben considerar esa bandera como exclusivamente suya; la bandera del Santo Cristo de Igualada es de los Somatenes de Cataluña, mejor dicho, de España entera, que ve envuelto en cada uno de sus pliegues el nombre de un héroe y el recuerdo de una hazaña gigantesca» (Butlletí oficial, maig de 1891). «En 6 de junio del año último (1892), celebróse en el pueblo del Bruc un patriótico festival para conmemorar la victoria que allí mismo alcanzaron los Somatenes en igual día del año 1808. Pasados 84, la misma santa bandera que guió a los catalanes en la memorable lucha volvió a tremolar sobre los riscos donde fueron humilladas las huestes napoleónicas, aclamándola nuevamente con entusiasmo los Somatenes de cien pueblos, que acudieron al festival para victorear el emblema de su gloria y de la hecatombe del invasor extranjero» (Butlletí oficial, maig de 1893). Quan nos duguen al fossar… la volem damunt la caixa!—«La gloriosa enseña…, abrigando amorosamente el féretro de los igualadinos que la defendieron, correspondióles más tarde acompañándoles al sepulcro, pues en Igualada, según carta de uno de sus arciprestes, cuando moría algún individuo de los que habían pertenecido al Somatén del Bruc, cubrían su caja mortuoria, para el curso del entierro, con la bandera del Santo Cristo» (Butlletí oficial, abril de 1890). L’ostensió de bandera per part del nostre Sometent és de molt antiga i nobilíssima consuetud. Ja en 1233 honorava En Jaume I d’Aragó la vila d’Igualada posant-hi sotsveguer, «qui, amb bandera real e sometent, amb los hòmens de dita vila fugassen los malfactors, d’on (segons escriptura de 1509), ampliant e mantenint la suprema regalia de nostre rei e senyor, la qual en Catalunya és lo crit de sometent, lo sotsveguer d’aquesta vila e tots los poblats d’aquella han usat e usen de dit sometent sentint lo crit de viafòs, continuant aquell repicant les campanes, e amb bandera real fugant e perseguint malfactors…; lo qual sometent (deien amb entusiasme), nosaltres volem defendre per servei de sa altesa e indemnitat dels fills d’aquesta vila».—També lo darrer monarca d’aquella dinastia, En Martí l’Humà, renovà en 1397 aital concessió amb formal privilegi, a fi de que els igualadins, en llurs sortides armades, poguessen lícita e impunement tenir i arbolar un bon penó real: «possitis licite et impune habere ac portare extensum et elevatum in altum bonum pennonem regalem». I com en ell hi campeja la sagrada imatge de Nostre Senyor Jesucrist, rei eternal a qui els sometents de l’any vuit cantaven: 172 Miscel·lània igualadina Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 172 Ai quin general tan bo, té la vila d’Igualada! És Cristo crucificat, tots los cristians empara, heus aquí per què, amb admirable concert de la realesa i el poble, sa majestat la reina regent d’Espanya, donya Maria Cristina, ha perpetuat la glorificació de la invicta Bandera del Bruc, decretant que se li tributen honors de capità general d’exèrcit, segons resulta dels documents que a seguida reproduïm: «EXPOSICIÓN. SEÑORA:—Los diputados a cortes y provinciales por el distrito de Igualada acuden a vuestra majestad en súplica de que se concedan honores de capitán general de ejército a la bandera del Santo Cristo de dicha localidad, fundándose en los heroicos hechos que, bajo esta santa enseña, realizaron los somatenes de Igualada en la guerra de la Independencia el año 1808. »Informan favorablemente la instancia, el capitán general del Distrito y la Junta consultiva de la guerra. »La gran influencia que tuvo el inconcebible arrojo de aquellos Somatenes, iniciando la lucha contra el ejército francés en las montañas del Bruc, hacen merecedora a la ciudad de referencia del honor que solicita, para honra de la memoria de aquellos valerosos cambatientes y estímulo nobilísimo de sus sucesores. »Por estas causas, el ministro que suscribe, de acuerdo con el Consejo de ministros, tiene el honor de someter a la aprobación de vuestra majestad el adjunto proyecto de decreto. »Madrid, 19 de abril de 1898.—SEÑORA:—A la real persona de vuestra majestad —José López Domínguez.» «REAL DECRETO »En atención a lo expuesto por el ministro de la Guerra, de acuerdo con el Consejo de Ministros, y de conformidad con lo informado por la Junta Consultiva de Guerra; en nombre de mi augusto hijo el rey don Alfonso XIII, y como reina regente del Reino, Manuel Jorba 173 Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 173 »Vengo en decretar lo siguiente: »Artículo único. Se tributarán a la Bandera del Santo Cristo de la ciudad de Igualada, en todas las solemnidades que se ostente, los mismos honores que para los capitanes generales están consignados en las ordenanzas generales del Ejército. »Dado en Palacio a diez y nueve de abril de mil ochocientos noventa y tres.— María Cristina.—El ministro de la Guerra, Jose López Domínguez» (Colección legislativa del ejército, 1893, pàgina 329). Joseph M.ª Serra y Marsal. La Bandera del Sant-Christ. Romanç histórich premiat ab lo Ram de Llorer d’Argent en lo Certámen de la Joventut Católica de Barcelona, any 1884. Edició dedicada al cos de Sometents Armats de Catalunya. Barcelona: Estampa de Pere Ortega, 1898, p. 5-8. * A l’edició original, flacs. ** A l’edició original, per. *** «Cant popular de la comarca del Bruc» (nota de l’autor). **** «Vegi’s La Jornada del Bruch, pàgines 100 a 111, i Butlletí oficial, maig de 1893» (nota de l’autor). 2 Indicació de fonaments històrics53 Tractant de la jornada del Bruc, citen preferentment la vila d’Igualada, Toreno, Madoz, Chao, Pi i Arimon i Lafuente, i la posen en lloc també molt honrós Cabanes, Napier, Dochez i Alcalá Galiano. 53. Reprodueixo el text de l’edició de 1885, tot assenyalant els fragments que hi són afegits amb relació a les de 1884, ja esmentades (nota 30). En cedir a la Confraria del Sant Crist els drets del seu poema (vegeu el document número 6 de «La Bandera del Sant Crist de Josep M. Serra i Marsal i textos relacionats»), exigia expressament que s’edités sempre acompanyat de les notes, que volien justificar documentalment el paper rellevant d’Igualada en l’escaramussa del Bruc, davant de l’exclusivisme o exageració dels mèrits que els manresans s’atribuïen. L’article anònim «Lo monument del Bruch y l’Ajuntament de Manresa». Lo Renaixement [Igualada], 7 (31-XII-1884), p. 97-101, pot exemplificar la susceptibilitat a què de fet responia el poema de Serra i Marsal, que, tanmateix, es publicà sense les notes i sense els lemes poètics de l’encapçalament a l’edició de La Veu del Montserrat esmentada a la nota 30; tampoc no hi són a la darrera, de 1908, ja molt allunyada dels anys de més polèmica: Celestí Pujol i Camps, en l’informe sobre el llibre esmentat 174 Miscel·lània igualadina Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 174 Ja es llegeix en un Resumen histórico de la insurrección de Cataluña desde el año 1808 hasta diciembre de 1813, escrit per F. E. J. i estampat a Palma per Agustí Roca a l’any 1814: «Igualada es la primera villa que se arma y corre a las colinas del Bruc.» Retraiem tants testimonis a favor d’Igualada perquè, segons digué el Semanario de Manresa, «su nombre figura en la historia de aquellos terribles días confundido, y aun pasajeramente, con el de ignorados pueblos», y «todas las glorias de Igualada en la guerra de la Independencia son negadas por los historiadores ilustrados de aquel tiempo»; essent cosa de notar que, un any abans (juny de 1897), digué el mateix periódic, commemorant la batalla del Bruc: «Allí están también los de Igualada como bravos, y por cierto que lucen bien su papel», i que ja un Diario de Manresa de l’any 1808 digué: Manuel Jorba 175 d’Anton Vila (nota 44) presentat a l’Academia de la Historia, de Madrid, es refereix al fet que «encara pledejan los de Manresa é Igualada la gloria d’haver sigut los primers en rompre’l foc…» (Celestí PUJOL Y CAMPS. «Lo Timbal del Bruch. Informe llegit en la Real Academia de l’Historia, per lo Sr. D. Celestí Pujol y Camps, sobre’l llibret, escrit y publicat, ab lo citat titol, per Mosen Anton Vila, Pbre.». La Veu del Montserrat [Vic], XIV, 36, 5-IX-1891, p. 283-284). Abunden els articles sobre aquest «plet», motivats sovint pel que consideraven «provocacions» dels manresans, o més concretament del Setmanari Catalá: «Los igualadinos […] directamente fuimos provocados por el Setmanari Catalá de Manresa, cuando el tal periódico, invocando á favor de su jactanciosa privativa, la tradición y la historia, el testimonio de los hechos, de las gentes y de los escritores, llegó á rechazar la bandera del Santo Cristo de Igualada como puesta ante el sol de la verdad, y acabó por formular siete extremos que á su parecer condensaban todos los merecimientos de Manresa…» (J. CAPDEVILA Y RAURÉS. «Sobre la Jornada del Bruch». La Semana de Igualada, 107, 17-VII-1892). Uns mesos abans, un article anònim, «El grito de independencia» (La Semana de Igualada, 46, 17-V-1891), obviava qualsevol al·lusió a participants de fora d’Igualada, tot donant el protagonisme al Sant Crist, en la jornada del 6 de juny de 1808, i un altre («Sobre la Jornada del Bruch». La Semana de Igualada, 66, 4-X-1891) denunciava l’intent de desvirtuar «la heròica iniciativa de la ínclita Igualada en aquella jornada que postrò a sus pies el águila imperial», tot acusant de parcialitat Nieblas de la historia patria de l’historiador militar José Gómez de Arteche. La publicació d’aquest darrer article queda interrompuda per reproduir de La Vanguardia la sèrie d’articles de Josep Puiggarí, recollits en volum amb el títol de La Jornada del Bruch: vindicación de Igualada sobre su principalidad en la misma (Igualada: Establecimiento Tipográfico de Mariano Abadal, 1892), que responien al «reto lanzado por el Setmanari Catalá, de Manresa, sobre la principalidad que se atribuyen los manresanos en la famosa jornada del Bruch» (La Semana de Igualada, 67, 11-X-1891). Anys a venir, coincidint amb el primer centenari dels fets del Bruc, Anton Vila, en tractar de la «glòria que correspòn a quiscun dels factors» que concorren a l’èxit de Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 175 «Que la història los noms dirà amb grandesa »d’Igualada, del Bruc i de Manresa.»* L’ardiment i entusiasme dels igualadins i l’anada d’uns comissionats a Vilafranca, cap del Corregiment, en busca d’armes, consten en lo Arxiu Municipal d’Igualada (Actes de l’Ajuntament i de la Junta.—1808.) Cada poble hi té un cabdill, perquè cada escriptor cita un nom propi, o bé li dóna una importància molt diferent. Fins n’hi ha un de Manresa que, no esmentant altre Sometent que el seu, i alabant-se a si mateix, digué: «Tots a la una se decidiren a fer guerra, i enseguida nombraren un capità, lo únic que conegueren apte per això, la batalla del Bruc, posa per garant de la imparcialitat històrica José Gómez de Arteche, que havia establert que la «gloria es igual para todos y la tienen común Manresa, Igualada y Sampedor, cuyos somatenes, dirigidos por Sacerdotes, labriegos e industriales, acudieron á donde les llamaba el fuego del enemigo y el honor de la Patria» (Discurs llegit per el Dr. Anton Vila en la casa del Timbaler del Bruch, lo día 26 de Juliol del any 1908 en la Festa Sampedorenca del Primer Centenari de la gloriosa jornada del Bruch. Manresa: Imp. Esparbé, [1908]). El general Gómez de Arteche, invitat a les festes del Tercer Centenari, declinà la invitació per motius de salut en dues cartes (reproduïdes fragmentàriament a l’apèndix 4 de les «Notes y documents» esmentats a la nota 2) en què es preocupa d’assenyalar que Igualada «fue de las primeras en dar el grito de Independencia de Cataluña y en afirmarlo con las armas, esgrimiéndolas contra soldados que el mundo consideraba incontrastables» (Sometent[Igualada], 120, 14-IX-1907). La mitificació dels fets del Bruc, en què destaquen, si no hi predominen, elements religiosament integristes i políticament reaccionaris, sorgeix, segons Torras i Ribé, «ja en els mateixos dies posteriors a les batalles, en què cadascun dels participants s’esforçava a destacar-ne el protagonisme […] com a propaganda de guerra» (citat per Gemma ESTRADA I PLANELL. El Bruc: el medi, la història, l’art. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 75). Respecte a la qualitat de les tropes implicades, bé que el militar Gómez de Arteche «resta importancia a la contribución de los civiles armados» (Charles J. Esdaile. España contra Napoleón. Guerrillas, bandoleros y el mito del pueblo en armas (1808-1814). Barcelona: Edhasa, 2006, p. 47), historiadors coetanis creuen que no s’ha de minimitzar la contribució del «paisanatge», sobretot en la topada del 6 de juny, en què dues terceres parts dels resistents eren «paisans armats» provinents de Manresa, Igualada, Sallent, Santpedor i el Bruc (cf. Gemma ESTRADA I PLANELL. El Bruc, p. 76; cf. també Joan MERCADER. Catalunya i l’imperi napoleònic. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978, p. 27). Sobre la implicació literària en la mitificació dels fets del Bruc i de la Guerra del Francès en general, vegeu Magí SUNYER. Els mites nacionals catalans. Vic: Eumo Editorial / Societat Verdaguer, 2006, p. 284-294. 176 Miscel·lània igualadina Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 176 qual fou lo a baix firmat» (Carrió, en la Relació que escrigué per La Antorcha Manresana.—1859).54 Diem que els nostres eran deu per cada cent dels de França perquè, llevat d’en Carrió, que assegura que els de Manresa ja passaven de mil, és opinió general que, entre tots los Sometents, no s’hi ajuntaren més que de 3 a 400 hòmens. Ortiz de la Vega diu que eren uns tres-cents, i que «venía con ellos Mauricio Carrió, mandando a algunos manresanos». La presa dels cavalls consta en lo Arxiu Municipal d’Igualada (Oficis de la Junta de Lleida a la d’Igualada.—1808), i la del canó en lo Arxiu de la Confraria del Sant Crist (Informació de testimonis.—1810). Ademés, Cabanes ja digué a l’any 1809, referint-se a les pèrdues dels francesos en lo Bruc i en sa reculada fins a Barcelona: «Se ha podido saber por conducto seguro y fidedigno que los franceses perdieron más de 329 hombres de infantería…, 63 de caballería, y algunos de ellos coraceros, y una pieza de artillería de campaña.» De tots n’és capitana la Bandera del Sant Crist, perquè, ja que d’altres banderes no se n’ha parlat fins ara i de cor a pensa, creiem que la d’Igualada fou l’única que aquell dia guià els catalans contra les tropes de Napoleon. D’ella ens parlen tres testimonis presencials del fet i una al·locució de la Junta (Arxiu Municipal d’Igualada); ademés, Chao, en la Història d’Espanya; l’il·lustríssim bisbe d’Urgell, en una Representació a les Corts Constituents; la Societat de literats, en son Diccionari geogràfic universal; Gomis, en la Història del Sant Crist, i el pare Ferrer en sa Barcelona cautiva, copiant d’un Sermó predicat en la seu de Manresa, lo dia 6 de juny de l’any 1814: «A la batalla acudieron también los valientes de la villa de Igualada con su pendón.» La gloriosa senyera dels igualadins (que realment tornà del Bruc foradada per les bales franceses) també fou cantada per la musa popular-religiosa i patriòtica** (Goigs al Sant Crist d’Igualada per la victòManuel Jorba 177 54. Es refereix a la crònica signada per Maurici Carrió, en llengua catalana i sense títol, publicada a La Antorcha Manresana (101, 5-VI-1859), precedida de la nota següent: «Deseosos de dar a conocer á nuestros lectores cuantos documentos se nos faciliten que puedan ilustrar la historia de Manresa, publicamos sin comentarios, los siguientes cuya insercion se nos ha rogado.» Immediatament abans de la crònica, es publicava un article commemoratiu de la batalla del Bruc, «El seis de junio de 1808», signat pel pedagog manresà Ignasi Ramon Miró, després establert a Barcelona, col·laborador habitual de la revista (sobre aquest autor, cf. A. RUBIÓ I LLUCH. Necrología de D. Ignacio Ramón Miró... Manresa: Imprenta y Encuadernación de San José, 1922). Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 177 ria del Bruc.—Manresa; per Martí Trullàs); (Cansons i follies populars, recollides al peu de Montserrat, per Pau Bertran i Bros.—Barcelona, 1885).*** Finalment, com a bonic antecedent històric farem constar que, a l’any 1397, lo rei Martí l’Humà concedí als veïns d’Igualada lo privilegi de portar bandera o pendó real quan sortissen armats en sometent (Arxiu Municipal d’Igualada); i, com a bonics consegüents, copiem aquestes ratlles d’una carta particular: «Quan moria un dels igualadins que es trobaren en lo Sometent del Bruc, lo portaven a soterrar cobrint sa caixa amb la bandera del Sant Crist.» «La festa en commemoració de la victòria del Bruc, i en compliment d’un vot de poble, s’ha celebrat aquí sens interrupció des de l’any 1809 fins al 1883. Consta en lo Arxiu de la Comunitat.» (Carta del doctor Montaner, arxiprestre d’Igualada.—Febrer de 1884). Joseph M.ª Serra y Marsal. «La Bandera del Sant-Christ». Lo Renaixement [Igualada], II, 13 (30-VI-1885), p. 218-220. * i que ja un Diario … del Bruc i de Manresa: no apareix a les edicions anteriors. ** i patriòtica: no apareix a les edicions anteriors. *** (Cansons i follies… Barcelona, 1885): no apareix a les edicions anteriors. 178 Miscel·lània igualadina Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 178 APÈNDIX II El final del Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica 1 [Barcelona, 20 de novembre de 1893] Señor don José Serra Marsal. Muy señor mío de toda mi consideración: Entusiastas por el renacimiento literario catalán y deseosos de conservar a este renacimiento el espiritu católico que informa la tradición catalana, en el año 1878 varios individuos de esta Academia concibieron la idea de la celebración anual de un Certamen catalanista contando con el apoyo de personalidades importantes en aquel renacimiento, las cuales, en aquella época, no vieron otro medio de imprimir dirección ortodoxa al movimiento literario que apartarlo de las corrientes neutrales en que hasta entonces se moviera y ponerlo bajo la especial protección de una corporación católica. Esta Academia patrocinó la idea, celebróse el primer Certamen en 1879 y, desde entonces hasta el año actual, sin interrupción ha celebrado sus certámenes a costa de grandes sacrificios y con el apoyo del episcopado catalán, de algunas corporaciones y de un escaso número de adjuntos. Durante estos últimos años se han prodigado extraordinariamente los certámenes en Cataluña y puede hoy seriamente discutirse si semejante prodigalidad favorece o antes bien perjudica a la literatura catalana; literatos de ideas y tendencias conocidamente católicas prestan todos su cooperación encontrándose bien en la corriente neutral dentro de la que se mueven; y por tanto ha creido el infrascrito llegada la hora de preguntarse y someter a la ilustración de esta Academia si el sacrificio que con el sostenimiento de dicho Certamen se impone es necesario a la causa de la verdad y provechoso a la buena literatura. Antes empero de someter este punto a la deliberación de la Academia, ha creído del caso oir el autorizado parecer de algunas personas conocidamente competentes a quienes debe la Juventud Católica especial gratitud por el concurso prestado a sus certámenes. Siendo usted de este número y contando con su reconocida amabilidad, el infrascrito se promete la asistencia de usted a la reunión que se ha Manuel Jorba 179 Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 179 tomado la libertad de señalar para el próximo jueves 23 del corriente, a las 5 de la tarde, en el local de esta Academia (Puertaferrisa 13, 1º) rogándole muy encarecidamente que no falte a ella, y, si su asistencia no le fuera posible, le agradecerá que se sirva por escrito manifestarle su opinión acerca de dicho punto. Dándole gracias anticipadas, quedo de usted siempre afectísimo y seguro servidor que besa su mano. Juan de Dios Trias Carta escrita a les pàgines primera a tercera d’un full de paper de 277mm × 217mm, plegat formant quatre pàgines, amb capçalera impresa: «Academia de la Juventud Católica de Barcelona. Particular». 2 [Barcelona, 23 de novembre de 1893] Señor don Juan de Dios Trias Mi apreciable señor y amigo: Recibí la atenta invitación de usted para la junta que se ha de celebrar hoy y, como no me sea posible asistir personalmente, me tomo la libertad de indicar mi humilde parecer sobre el asunto que motiva su estimada carta. Abundo en la idea de que la multiplicidad de certámenes perjudica al objeto individual de cada uno y, cuando entre ellos hay similitud de tendencias, el resultado entre ellos no puede menos de crear dualismos, más perjudiciales todavía. En este caso se halla nuestro Certamen Catalanista con relación al llamado de Juegos Florales, donde concurren la mayoria de personas que coinciden en la idea del catalanismo relacionado con la tradición católica. ¿No sería, pues, mejor, que los concurrentes al nuestro procurasen ingresar en el ya legendario de los Juegos Florales para asegurar así por mayoría de votos el nombramiento de mantenedores que respondiesen a aquellos ideales comunes del catolicismo y del progreso de las letras catalanas? Allí todos los adjuntos tienen voto directo de elección, recayendo no pocas veces en personas que pueden responder perfectamente a los propósitos de la Juventud Católica; por consiguiente, 180 Miscel·lània igualadina Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 180 ¿qué más natural que los partidarios de la misma Juventud procuren conseguir, por este medio directo, jurados que respondan a los comunes ideales? ¿No ha recaído muchísimas veces la elección de los de nuestro Certamen en individuos que han sido mantenedores de la referida otra sociedad? Considero este medio mucho más práctico y simplificador, dada la situación de las cosas en nuestros días y, habida cuenta de las mismas consideraciones por usted emitidas, sin perjuicio de lo que mejor estime resolver la ilustre Academia que usted tan dignamente preside. Con este motivo, agradeciendo la distinción con que se ha servido usted honrarme, queda suyo afectísimo servidor y amigo que besa su mano. José M. Serra Esborrany, amb poques esmenes, escrit a les pàgines primera a tercera d’un full de paper de 323mm ×227mm, plegat formant quatre pàgines. Manuel Jorba 181 Anuari 001-208 12/6/07 12:53 Página 181