Notes morfosintàctiques sobre la poesia de Jeroni Pau

Faventia, 812 (1986). 85-90 NOTES MORFOSINTACTIQUES SOBRE LA POESIA DE JERONI PAU Mariangela Vilallonga En un altre lloc1 vaig tenir oportunitat d'escriure sobre les característiques de la llengua poetica de l'autor barceloni Jeroni Pau, maxim representant de la literatura humanística en llatí de la segona meitat del segle xv en el nostre país. Per tal de completar aquelles notícies referents al vocabulari emprat pel cubicularius2 de Roderic de Borja en la seva obra en vers, voldria ara fer una analisi dels seus poemes des d'un punt de vista morfologic i també sintactic; es a dir, un estudi succint dels usos i pocs abusos de Pau en materia gramatical. En la flexió dels mots grecs Pau segueix el model de declinació atica, pero servint-se indiferentment de les diverses formes d'un mateix cas; així, per exemple, trobem un acusatiu en cc-m>>, com chelim (XXI, 40), al costat d'un amb cc-n)>, com Bathin (XXI, 421, i pertanyent tots dos a la mateixa declinació, tot i que Bathin en realitat s'enuncia Battis, -idis, pero aquí sembla que Pau ha procedit per assimilació. A Iopen (X, 57) tornem a trobar un acusatiu en cc-n)). En una altra ocasió Pau fa servir un nom grec: Philetes (XXI, 41) amb la terminació ((-es)>, quan certament l'autor grec el qual designa es Philetas; la confusió ara ve donada per l'existencia d'un amic de Fedre Em refereixo a i'article ctCaracteristiques de la llengua poetica de Jeroni Pau)) que vaig publicar a la revista Faventia 712, 1985, pp. 53-59. Així mateix, sobre les fonts de I'obra poetica de Pau, hom pot consultar M.A. VILALLONGA, ((Marcial a l'obra de Jeroni Pau)), Los generos literarios (Actes del VI1 simposi d'estudis classics, 21-24 de marc de 1983). Bellaterra 1985, pp. 199-206. 2Sobre els carrecs de Pau a la cúria vaticana hom pot consultar W. HOFFMANN, Forschungen zur geschichte der Kurialen Behorden. Von Schisma bis zur Reformation, Roma 1914, p. 42, n. 4. anomenat Philetes. També hi cap la possibilitat que no siguin confusions del mateix Pau, sinó del copista Carbonell. En parlar de I'esposa de Menelau, Pau l'esmenta no segons la declinació llatina, sinó grega: Helene (XX, 23); tambe succeeix el mateix amb el mot Solvma (X, 551, que fa femení. Respecte a la morfologia haig d'assenyalar l'aparició d'un infinitiu no correcte, frexisse (XXII, 118). Pel context hem de pensar que &s tracta de l'infinitiu del verb frango, tot i que hauria de ser fregisse. Es molt possible que per analogia amb d'altres verbs Pau s'equivoqués i formés aquest infinitiu inexistent. Sempre podem pensar, tambe, que siguin errors no imputables a Pau, sinó al copista. I es que Pau no comet errors morfologics greus en els seus poemes; en l'aspecte gramatical són acuradissimes les seves composicions, tant com les seves disquisicions tebiques en prosa3. Fa us de doblets morfologics, com es ara nihil / ni1 (X, 13) i ast (davant de vocal)/ at (XVI, 13), amb motius ornamentals i per qüestions m6triques. En general podem assegurar el seu domini de la Ilengua llatina. D'altres particularitats morfologiques dels poemes de Pau serien: l'us freqüentíssim de la forma alternativa de la tercera persona del plural del preterit perfet d'indicatiu amb la penúltima sil.laba llarga: dkgre (XXI, 29); fecgre (XXI, 39); cecidFre (X, 61; XX, 7); docugre (XXII, 63); dolucre (XXII, 78); caluCre (XXII, 90); recordem que aquesta forma és tan freqüent a Virgili com la forma tc-Erunt)), amb la penúltima tambe llarga4. Així mateix, es molt característic en Pau 1'6s de formes sincopades: trepidarunt (11, 7); extenuasset (XXI, 48); norit (XXI, 561, especialment freqüent en formes verbals com les anteriors, pero tambe en substantives: pericla (X, 35); pericli (XXII, 21 1); maniplos (XXII, 27915. Podem constatar també genitius plural en cc-um)) de la segona declinació, en comptes de la terminació normal en tt-orum)), per exemple: El llibre amb la biografia i I'edicio critica de I'obra de Pau, tant en prosa com en, vers, amb introducció, traducció i notes, ha estat publicat a Barcelona, 1986, amb el títol Jeroni Pau. Obres. Abans va ser presentat com a tesi doctoral per I'autora d'aquest article, I'any 1983 a la Universitat Autonoma de Barcelona. Hnraci en te alguns exemples. Recordem, pero, que fou evitada sistematicament pels prosistes d'epoca classica. Tant es aixi que Cicero afirma a Oratoi: XLVII, 157: ctNec uero reprehenderim: "scripsere alii rem"; et "scripserunt" esse uerius sentiov. Es referia a un vers d'Enni, Annales. 213-214 V2. s Son molt freqüents aquestes sincopes a Virgili. A tall d'exemple podem recordar la forma ccpericlum)) a Aeneidos, 11, 709, i ecpericlis)) a 11, 751; VI, 83 i 693, entre d'altres. semiuirum (XXII, 186); superum (XXII, 224 i 240); daemonicum (XXII, 268) 6. Trobem alguns arcaismes de caracter ornamental, com els següents: queis (XX, 18) per quibus; algunes formes del verb sum, com ara la perífrasi lapsa forent (XVIII, 6 i XX, 24), i també la forma arcaica de l'infinitiu de present passiu: perfundier (XXII, 121) i dominarier (XXII, 30617. És freqüent, pero no excessiu, 1'6s de rrsimplex pro composi to^^ i rrcompositum pro simplici)), com en els exemples següents: rumpere (11, 4) per abrumpere; retorqueat (XXI, 33) per torqueai; relegis (IX, 1) per legis; conscendere (XXII, 224) per scandere; euoluenda (XXI I, 243) per uoluenda; disperdere (XXII, 305) per perdece. Sintacticament parlant, sovint veiem canvis bruscos de subjecte, o millor dit de persona, com ara en el cas de l'epitafi dedicat a Carles de Viana, fet a imitació del de Virgili pero amb un canvi de subjecte en el tercer vers, amb la qual cosa difereix així del model: <<Pompelon hunc genuit, genitor rapit (...) Barcinon (...I tenem (I, 3-41; o be en aquest altre exemple: ((Accipies (...) reducem (...I gaudebitque simul cum seniore senex)) (IV, 15-16). Entre les característiques sintactiques de Pau podem parlar d'alguns verbs emprats amb acusatiu, quan en llatí classic són sempre, o quasi sempre, usats de manera intransitiva, per exemple latere (X, 26) emprat amb acusatiu en alguns exemples de Virgili, Aen. I, 130 i Ovidi, Pont. 4, 9, 126: mil illum toto quod fit in orbe, latet>>; exemple d'on possiblement Pau ha tret aquest us. En aquesta mateixa línia també el verb accelerare (XVI, 7) es fa servir en un dels poemes de Pau amb una construcció d'infinitiu, objecte directe, molt poc freqüent entre els autors classics. Una construcció semblant és la formada pel verb exultare (XX, 5) mes un infinitiu que te matís causal, i que obviament hauria de ser substituit per una altra forma verbal regida per una conjunció causal, o canviar el verb principal, que no pot regir aquest infinitiu. Un altre verb, tendere (X, 181, es utilitzat amb un tipus de construcció que no es l'adequat: amb un acusatiu de direcció sense preposició. El verb pudet (XXI, 7), emprat quasi sempre com un impersonal amb un acusatiu de persona, que es la que suporta l'acció d'avergonyi6Cal dir que Virgili no utilitza mai la forma completa tcsuperorum,,, sinó que sempre hi apareix la sincopada. Pel que fa als exemples de tcuirn i els seus compostos, són nombrosissims; cJ Aeneidos, I, 87 i 101. 7 Aquesta forma, que no apareix mai en la prosa classica, Pau la pren dels poetes que la utilitzen com una afectació arca'itzant. Compareu, per exemple, Virgili, Aeneidos, IX, 231: ttadmittier orant)). ment, i genitiu de cosa que causa l'acció, Pau l'usa sense cap d'aquestes característiques, sinó amb un Mnitiu que substitueix l'acusatiu de cosa i un nominatiu-vocatiu referit a la persona que pateix la vergonya; omet així el genitiu de persona. El mot potens, emprat sovint amb genitiu, apareix en un poema (11, 2) de Pau regint ablatiu, construcció més rara en poesia. El que sí que podem assegurar, que es molt freqüent en els poemes de Pau, es 1'6s de verbs auxiliars formant perifrasis o frases verbals. Entre els mes emprats podem esmentar els següents: possum:II, 3; 111, 10; XI, 9 i 10; XX, 25, 31, 35, 38, 54; XXI, 8, 45. ualeo: XX, 33. iuuat: XVI, 21; XX, 6. solet: 11, 4; XX, 50. cogo:XXI, 35, 51. parceo: XXI, 2 1. licet: X, 27, 47; VIII, 6; XVI, 21; XX, 11; XXI, 9. iubeo: XXI, 53. Una perífrasi digna de ser assenyalada per la seva infreqüencia en llatí clhssic es: ((missa fuisse reor)) (111. 2). Fa servir tan aviat l'adjectiu omnis com cuncnrs (11, 7; X, 43; XX, 55; XXII, 59), i amb la mateixa significació. Esporadicament podem observar 1'6s de temps i modes diversos en frases coordinades entre elles o juxtaposades, per exemple: XXI, 57-60: Tunc uos Pyerides redimitaque turba uenite, Tunc cingant nostrum laurea serta caput, Tunc aderit Phoebus, tunc tristia iura ualebunt Et dabitur toto tunc Helycone frui. Un fenomen forga utilitzat per Pau és l'elisió d'un o mes elements en una frase, ja sigui un verb, un subjecte, etc., per exemple: est es omes a I, 2; XVIII, 1 i 2; X, 13; XXII, 52 i 68; me es omes a XVI, 16; facit es elidit a XXI, 14-19; lex és elidit a XXI, 15; hi ha una elisió de conjunció completiva a VII, 2: ccmirum est crestant)). I en podria enumerar moltes d'altres que afeixugarien innecesshriament aquestes notes. Podríem esmentar, ultra aixo, algunes ctconstructiones ad sensum)), freqüents també en els autors classics. Per exemple de nombre: ccpopularis turba sequantur/pontifices)) (XXII, 276), o be de genere: ccconstruis ingentes moenia, templa, domos)) (X, 10). ! Pau empra repetidament l'anastrofe com a recurs sintactic. En tenim quaranta-tres exemples. D'ells, tots els de preposició ,segueixen l'esquema: adjectiu/preposiciÓ/substantiu: uera sub relligione uno de dogmate alia de parte domina in urbe docto ab ore Chaldaica de gente epota ab unda Siculum in aequor stabili in amore merita ad pallatia Tyberina ad littora totoque ex orbe falsa sub imagine Byrsea in arce (XXII, 19) (XXII, 25) (XXII, 29) (XXII, 32) (XXII, 51) (XXII, 64) (XXII, 65) (XXII, 76) (XXII, 101) (XXII, 119) (XXII, 122) (XXII, 174) (XXII, 182) (XXII, 187) Hom pot trobar mes exemples d'aquest tipus a XXII, 209, 230, 231, 232, 244, 245, 259, 271, 285, 304, 311, 333, 373, 378; IV, 1; XVIII, 4; VIII, 1; XVI, 15; X; 9, 14, 15, 60. Hi ha també casos d'anastrofe de conjunció: Moenia dum (IV, 9) Crescet ut (XVII, 7) Mors ubi (11, 4) Viuit et (11, 10) llle et (XVI, 11) Verus et (XX, 46) Sunt et (X, 34) L'hiperbaton es utilitzat per Pau, especialment en el poema epic, ja que els dístics segueixen les normes classiques, com ja hem vist, i formen una unitat sintactica i semantica; en conseqüencia l'hiperbaton no es un recurs emprat en aquest tipus de versificació. En canvi es freqüent trobar-10 a l'himne panegíric de sant Agustí; ja des del comenGament del poema, el primer verb principal l'hem de buscar al cinque vers; els quatre primers versos formen un seguit d'oracions que s'hi subordinen. No es aquest 1Unic exemple, sinó que al llarg del poema hom pot adonar-se de l'us freqüent que Pau fa d'aquest recurs. En ocasions allunya l'adjectiu del seu substantiu corresponent i els situa al final de dos versos consecutius; vegeu per exemple: - " .................. XXII, 101 1 unam ............... .p%t&m - - .................... XXII, 20-21 imis - .................. terris Amb aquests exemples n'hi ha prou per a donar una idea de la proliferació d'aquest recurs sintactic en els poemes de Pau. No crec necessari exposar-ne més casos puntuals, perque aquest tipus de figura no requereix precisament concrecions, sinó que s'ha de veure en el conjunt del poema. Hi ha exemples de polisíndeton i asíndeton, excés o manca de conjuncions. Com a representatius he triat els següents: XXII, 339 Nec Scytha nec Bessus nec Thrax nec Sarmata XXII, 277 pontifices puerique simul matresque nurusque Potser són mes freqüents els exemples d'asíndeton com aquests: VI, 7 implicat, inuoluit, notat hic, subdiuidit ille I, 1 Pace erat Augustus, templis Numa, lege Lycurgus; x, 1 Quis non miretur, stupeat, ueneretur, adoret XX, 39 et ualeant tecum lachrymae, suspiria, quaestus XX, 45 Accendat requies, constantia, gloria, uirtus XXII, 288 Tympana, sambucae, uocalia, cuncta resultent. No he trobat exemples de tmesi, ni tampoc d'hysteron proteron, figura de pensament que es correspon amb la de dicció, anastrofe. Així i tot, crec que el ventall d'exemples ofert fins ara ens pot donar una idea prou clara de quina és la manera de fer de Pau a l'hora de construir els seus textos en vers. Al mateix temps, crec que una de les conclusions mes evidents que es despren d'aquestes reflexions sobre l'estructura morfosintactica de la poesia de Pau es el seu desig d'imitar els poetes classics a ulls clucs i amb un interes capag de fer-li assimilar els mes mínims detalls. Com a bon imitador dels classics, Pau se'ns presenta, a més, com un filoleg de cap a peus.