Sobre tres models de coneixement

SOBRE TRES MODELS DE CONEIXEMENT Josep Maria Terricabras La preocupació pels temes del coneixement travessa la histbria del pensament occidental. Des de les primeres regles de recerca de Parmtnides s'han anat proposant teories i metodes sobre el coneixement, diversos en l'objectiu, l'abast i la influkncia. En les phgines següents voldria fer unes consideracions sobre tres d'aquests models de coneixement: en primer lloc examinaré el model que concep el coneixement com un edifici; en segon lloc, el model que es fixa en el coneixement com a mttode interpretatiu; finalment voldria propugnar un tercer mdd, el del coneixement com a caracterització de casos, que em sembla que recull els avantatges dels models anteriors i n'esquiva, en canvi, algunes de les dificultats. El repiis d'aquests models -encara que es tracti d'un esbós rhpidpot ajudar a descobrir, de rebot, que I'elecció de l'un o de l'altre no és ni una mera casualitat (o necessitat) anhisthrica, ni un simple recurs de treball neutral i sense cap transcendsncia. De fet, els models que inspiren les recerques humanes responen sempre a unes determinades preconcepcions ideolbgiques. Examinar-10s ajuda a posar-les de manifest. <<Papers)>: Revista de Sociologia 1. EL CONEIXEMENT COM A EDIFICI Aquest és un dels models més estesos i més influents en la histbria de l'epistemologia. Molts pensadors -tant alguns de tarannh especulatiu com d'altres d'orientació més positiva i científicahan compartit la necessitat i el desig de construir el coneixement humi sobre alguna base absolutament fiable. Justament el caracter absolxt que s'exigeix a aquesta base ha portat també a pressuposar que la base havia de ser última, que només és absolut allb que és també últim. No és gens estrany que una base així es busqués en la filosofia i que els Hbsofs participessin activament en la recerca. I és que la preocupació per allb que és absolut, últim, radical, és especialment intensa i habitual en molts filbsofs especulatius que pensen que la filosofia, per principi, no pot pas quedar satisfeta amb allb que normalment satisfB I'home del carrer, capaG d'acontentar-se amb certeses i coneixements parcials i relatius, adquirits moltes vegades per mitjans ben poc crítics. Fins i tot els diversos resultats de les cihncies han de ser qüestionats i refonamentats, perqui: no n'hi ha pas prou amb la solidesa obtinguda en Brees tan restringides del coneixement i/o tan condicionades pels fenbmens canviants de la naturalesa. I és que aquests filbsofs pensen que si es pot anar més enlla en el coneixement, s'hi ha d'anar. Per a ells, la filosofia ha d'anar més lluny que els altres, ha de fer més passos que ells; i els ha de fer per la senzilla raó que es poden fer; només quan s'hagi fet el que s'havia de fer -que és el que es podia fer-, només aleshores s'haur8 arribat al final del camí, a I'horitzb últim des del qual es poden entendre -com qui diu, es poden atalaiartots els passos anteriors, els quals només es poden apuntalar, justificar definitivament, des d'aquesta base última, absoluta. És ben normal que l'home no especulatiu no comparteixi aquest plantejament, i que l'exiggncia metafísica d'anar sempre més lluny, més enllB, tingui per ell, més aviat, un cert regust de pensament olímpic (altius, fortius, citius), pensament que potser admira, per6 que no pot ni vol imitar. I és que l'home no especulatiu només cultiva el coneixement que de fet necessita -que no vol dir que només cultivi coneixements útils-, i es manté disposat a buscar nous coneixements quan els necessiti. Ell no accepta -amb tota la raóque <<poder)> impliqui <<haver de)>, que <<poder anar més lluny)> impliqui <<haver-hi d'anar)>. En té prou d'anar tan lluny com li cal; quan ha arribat a lloc, es detura. Ja ho sap que podria continuar caminant, perb no veu quina gracia tindria fer-ho, quan ja ha arribat all$ on anava. L'especulatiu, en canvi, com que sap que es pot anar més lluny, prossegueix el camí. Es pot dir que no va a cap lloc concret; simplement va més lluny, vers la fi del camí, perb, estrictament parlant, no sap pas quin és el lloc que hi ha a la fi del camí. (D'aquí que els metafísics espe- Sobre tres models de coneixement culatius no puguin, prbpiament, <trecon&ixer)> el lloc al qual arriben com a l'últim lloc del camí. I, quan s'hi queden, ho han de justificar demostrant que ja no es pot anar més enllh.) Aquest filbsof, doncs, no va tan lluny com li cal, sinó tan lluny com és possible, és a dir, com cal. Així, no parteix pas de cap situació real que li cre'i necessitats reals, sinó que parteix de possibilitats lbgiques que li creen necessitats metafísiques. (Ara bé, del fet que I'especulatiu vagi sempre <(més enlli)>, no se'n pot pas concloure que la seva exploració sigui més desinteressada, més gratuita, que la dels altres. Més aviat sembla que sigui a I'inrevés. Perque, (com s'ha de lligar la gratu'itat amb l'obligació que ell imposa? D'un poeta, per exemple, sí que es podria dir que sovint fa excursions conceptuals gratu'ites: ho fa quan va alll on vol i, fins i tot, quan s'adona que ha arribat on no pretenia, on mai no hauria gosat anar. Perb, si quan se n'adona se'n penedeix, aleshores és que ja no fa versos, sinó moral o, si es vol, versos morals; i aquests ja no scin gratu'its.) Segons el filbsof especulatiu, I'actitud que ell manté revela un tret absolutament distintiu -i, per tant, irrenunciablede l'esperit autenticament filosbfic: el desig d'arribar sempre al descobriment de les raons i de les causes tiltimes. El que segons ell cal és arribar al reducte últim del coneixement, al seu nucli, a la seva mateixa essencia. L'especulatiu pensa que (el coneixement de) I'essitncia del coneixement garanteix (el coneixement correcte de) tot coneixement possible. Sembla clar, perb, que així queda atrapat en una paradoxa sense escapatbria: perque, que s'ha arribat a l'ess2ncia del coneixement només se sap gracies a un coneixement que o bé pertany o bé no pertany a l'essencia a la qual s'ha arribat. Si aquest coneixement és de I'esssncia del coneixement, vol dir que allb que no es té i que es busca (I'essitncia del coneixement), és quelcom que ja es té i que d'alguna manera s'ha de pressuposar com a posse'it: en aquest cas, conMxer l'essencia del coneixement no és pas arribar a un coneixement nou. Si, en canvi, aquest coneixement no és de l'essitncia del coneixement, aleshores haurem de reconitixer que l'anomenada essencia no és l'essencia de tot coneixement possible. Així doncs, voler arribar a coneixer I'essitncia del coneixement és emprendre una tasca impossible: perque o bé s'ha de pressuposar ja el coneixement de I'essitncia o bé s'ha d'afirmar que allb a quit s'arriba no és I'essencia. (De fet, ha estat en bona part la voluntat d'evitar les dificultats d'una formulació explícita de I'essencia del coneixement el que ha portat sovint a recórrer a la intu'ició, en mil versions diferents.) També hi ha filbsofs, perb, que, tot volent donar un to més científic a la seva activitat, renuncien a buscar una essencia prbpiament dita del coneixement, i accepten, en lloc d'ella, un tipus de coneixement com a coneixement per excellitncia, com a paradigma de tot coneixement (el co- <(Papers>>: Revista de Sociologia neixement matemhtic, per exemple, o bé el fisico-matemhtic). Aleshores tots els altres coneixements -per una mena de (de)gradació platbnicaadquireixen i mantenen la seva condició en funció de la seva relació amb el paradigma, de manera que es va esvaint la seva capacitat i credibilitat cognoscitiva a mesura que se'n van allunyant. Aixb explica que, en aquesta concepció del coneixement, hi hagi <(coneixements>> que, per més que ho pretenguin, no puguin ser considerats com a tals, sinó que hagin de ser desemmascarats com a pseudo-coneixements. Observem, perb, que els pensadors que procedeixen així, 1'únic que fan és renunciar a crdescobrir)> l'essilncia filoabfico del coneixement, per6 que en canvi continuen propugnant l'existilncia d'una esstncia del coneixement. Així doncs, tots els pensadors essencialistes -de l'orientació que siguinaccepten l'existilncia d'alguna base dlida, segura, última, per al coneixement humh. I acostumen a trobar-la en certs conceptes bhsics o termes que s'expressen a través d'essilncies i de definicions. Si s'examinen, perb, aquests intents definitoris tal com s'han anat produint al llarg de la histbria del pensament, hom s'adona que o bé són excessivament amples o bé desconsideradament estrets. I és que, quan es vol definir el coneixement de manera que la definició abraci i inclogui qualsevol Ús possible de <(coneixement>>, s'han d'oferir trets tan generals del coneixement, que la caracterització que s'obté difícilment pot fer la funció d'una definició, és a dir, d'una de-limitació que discrimini entre aquells casos que cauen sota la definició i aquells que no hi cauen. La definició no defineix i, per tant, no resulta operativa. Quan, en canvi, no es vol renunciar a una definició conceptual realment operativa, s'acaba formulant una definició que no fa sinó accentuar --de manera dogmhtica i parcial -algun aspecte del coneixement per sobre dels altres. (Exemples magnífics d'aixb es troben constantment en els dihlegs de Plató, i concretament en el mateix Teetet, que s'ocupa de l'ess6ncia del coneixement.) Que les definicions essencialistes no serveixen -per massa vagues o massa parcials-, ho testimonia la gran quantitat existent de definicions essencials sobre els mateixos conceptes, sense que hi hagi criteris definitius per a decidir en favor de l'una o de l'altra. En aixb rau justament l'anomenat creschndol de la filosofia)>. De fet, el gran perill de l'essencialisme -perill essencialés que, tot volent anar sempre més enllh dels fets, acaba oblidant-10s. Oblida que hi ha gent que cultiva, dóna i rep coneixements que no encaixen amb les preconcepcions o amb les definicions que es donen; perquil els coneixements amb que viu la gent -coneixements que poden ser investigats i discutitsexisteixen realment. Quan s'oblida aixb, el coneixement ja no s'ocupa de comprendre la realitat, sinó de comprimir-la. I és que l'afany definitori Sobre tres models de coneixement. només té sentit quan és metodolbgic, quan assumeix, en la seva prbpia formulació, la seva limitació. Si el que fa una definició és posar límits, ella mateixa ha de ser sempre limitada. No té cap sentit donar una definició, posar un límit, a tot -i menys encara al Tot. Quan s'oblida tot aixb és quan s'acaben fent definicions inútils, o bé definicions dogmhtiques, ideolbgiques . Sembla clar que l'intent constantment repetit de voler aprofundir en les arrels últimes del coneixement, de voler definir el coneixement últim -que aleshores seria el primer, el més cert de tots-, s'inspira en un model aparentment ben <(natural)>, perb, de fet, enormement perillós: es tracta de l'analogia del coneixement amb un edifici. Sabem que si els fonaments d'un edifici són sblids, tot l'edifici s'aguanta, perd que si els fonaments són de sorra, tot l'edifici s'en-sorra. Per analogia amb aixb, es parla de l'edifici del coneixement: si els coneixements bhsics, fonamentals, són sblids, tot I'edifici ho serh. Qui va donar un impuls decisiu a aquest model i a aquesta forma de pensar en 1'2poca moderna fou Descartes. Potser aixb sol justifica que se l'hagi de considerar -per bé i per malel <<pare de la filosofia moderna)>. La seva obra i el seu projecte1 han fascinat literalment un gran nombre d'autors i de corrents fins als nostres dies. Sovint se li han fet esmenes, retocs i objeccions, perb rarament se n'ha qüestionat el plantejament, que ha estat considerat per molts com a basicament correcte. És de Descartes que s'ha heretat el desig de trobar una fonamentació última que permeti, per un procés deductiu d'inspiració matemhtica, arribar a la construcció d'un edifici de coneixements sblids i definitius. El propbsit de Descartes és precisament antiesc$tic i no tendeix <<a altra cosa que a trobar la seguretat i a rebutjar la terra movedissa i la sorra, per a trobar la roca o l'argila)>.2 Amb ell comenGa, doncs, el fonamentalisme en les teories del coneixement modernes, fonamentalisme que és alhora un reduccionisme, tant si es revesteix d'essencialisme metafísic com d'axiomatisme científic. (No em puc estar de trobar un cert regust religiós, de <(principi i fonaments ignasih, en el projecte de Descartes.) Aquest fonamentalisme epistemolbgic ha tingut molt de predicament a Europa. El fet és que el naixement i el creixement de tots els camps del saber humh -tal com s'experimenten en els segles xvrII i x~xvan acompanyats d'una gran preocupació pels fonaments de les diverses citncies. Més encara: la crisi que moltes d'aquestes ciencies experimenten poc després en els propis fonaments no és vista com una crisi del fonamentalisme, sinó més aviat 1. Cf., per exemple, la quarta part del Discurs del metode. 2. R. Descartes, Discurs del metode, trad. de J. Xirau, Ed. Barcino, Barcelona, 1929, p. 38 (cap al final de la 3a. part). <<Papers)>: Revista de Sociologia com una crisi fonamental, a la qual es reacciona reforlant precisament els fonament s. El pensador essencialista, perb, all6 que busca no són pas simplement els fonaments d'una determinada cisncia, sinó els fonaments del coneixement en general, de tot coneixement, i est; buscant, per tant, uns fonaments que aguantin qualseuol edifici possible. La veritat és que no resulta gens clar ni qui: vol dir buscar uns fonaments d'aquesta mena (els fonaments només tenen sentit en funció d'allb que han d'aguantar), ni qul: vol dir que només ells poden oferir certesa absoluta (la certesa absoluta vindr; normalment de fonaments absolutament certs, no de fonaments absoluts). No és pas gens estrany que aquest tipus de fonament sovint només s'hagi sabut trobar en Déu o bé en alguna altra realitat (la Ibgica, la intui'ció, el ser) que, d'una forma divinament laica, també pugui ser ctcausa s&>. El fonament últim absolut --concret i alhora universalment validés impossible de trobar. El que sembla més plausible és inventor-10, que és el que, en el fons, han fet -tant si ho reconeixen com si nola tradició essencialista i la fonamentalista. Tal com ho han fet també la mitologia i la literatura de totes les $oques. Que aquest invent sigui útil en el camp epistemolbgic, per a la fonamentació concreta de coneixements concrets, no sembla que vingui avalat ni per l'experisncia histbrica ni per la viabilitat metodolhgica de la proposta. Em temo que en aquest cas l'argumentació fonamentalista ha sofert una ensopegada lbgica forga freqüent en la reflexió filosbfica: el problema s'ha plantejat bé, la solució, perb, s'ha mal interpretat. Perque el fonamentalisme ha vist bé que tot coneixement necessita fonaments. Perb aleshores s'ha llan~at, errbniament, a buscar els fonaments de tot coneixement. I és que, seguint Bambrough, podem dir que gencara que tot coneixement necessiti fonaments, no hi ha cap fonament que tot coneixement ne~essitie.~ 2. EL CONEIXEMENT COM A INTERPRETACIO Aquest segon model no té --com tenia I'anteriorla pretensió de ser ,el model del coneixement, sinó que pretén només de ser un model, especialment aplicable a les anomenades <(cii:ncies humanes),. Quan es pensa en el coneixement per analogia amb un edifici, es volen trobar els elements basics, fonamentals, sobre els quals es puguin basar tots els altres coneixements possibles. Ara, en canvi, es pensa en el coneixement com en un 3. R. Barnbrough, ctFoundationsa, a Analysis, 30 (1969-70)' 197. Sobre tres models de coneixement conjunt d'indicis que s'han d'interpretar; per aixb es gira la mirada cap a dades que precisament no són centrals, sinó marginals, perb que poden ser considerades com a reveladores, perquir a partir d'elles -si se saben I entendre i interpretares pot arribar a una realitat més enllh d'elles, que estava oculta i que es manifesta a través dels indicis. Els indicis, per tant, només interessen com a símptomes, com a senyals, d'aquesta altra realitat que, en darrer terme, és la que resulta realment important i interessant. Així com veiem que, en I'irpoca moderna, Descartes fou un impulsor clau del model del coneixement com a edifici, podem dir que Galileo ha estat una figura clau en el model dd coneixement com a interpretació d'indicis. Recordem la imatge que usa al comencament d'un dels seus llibres més celebres: <(La filosofia esth escrita en aquest llibre grandissim que tenim obert davant els ulls, és a dir, l'univers; perb aquest llibre no es pot entendre si abans no s'aprirn a entendre la llengua, a conirixer els signes, en qu& esth escrit. Est; escrit en llenguatge matemhtic i els seus signes són triangles, cercles i altres figures geomirtriques, sense les quals és impossible d'entendre ni una paraula; sense ells és com anar giravoltant inútilment en un laberint obscur. >>4 IZs la metodologia empírica impulsada per Galileo la que ara servir; de punt de referirncia al coneixement indiciari, ja que aquest, pel fet de moure's bhsicament en 1'8mbit de les ciirncies humanes, no pot recolzar-se en el mirtode axiomhtico-deductiu de la matemhtica. La realitat és com un llibre, com un missatge xifrat, i només es pot entendre si se n'entén el codi, si se sap <(llegir)>, interpretar. Aquest metode es pot fiustrar amb I'ajut de casos molt diversos, perquir els indicis poden portar a descobrir I'autenticitat d'una obra d'art (Morelli), o l'origen inconscient d'un trastorn (Freud), el sentit correcte d'un text (en el treball de qualsevol hermeneuta), o el culpable d'un crim (Sherlock ~Holmes).~ L'esquema bhsic d'aquest model sembla l'esquema efecte-causa: els símptomes que es coneixen, els senyals, són efectes d'una causa no manifesta perb directament connectada amb ells, de manera que a través d'ells --entenent-10s' interpretant-10s' refent o desfent els passos en quir s'han originates pot arribar a descobrir la causa, allb que els ha provocat. Les activitats que usen aquest 4. G. Galilei, I1 Saggiatore, ed. de L. Sosio, Mili, 1965, p. 38. 5. Sobre el paradigma indiciari del coneixement cf., per exemple, C. Ginzburg, <(Spie. Radici di un paradigma indiziariop, dins Crisi della ragione, ed. &A. Gargani, Einaudi, Tori, 1979, pp. 59-106. <<Papers)>: Revista de Sociologia model es concentren sempre en la sdució de casos concrets; aixd sembla fer impossible que s'arribi a resultats científicament rellevants, els quals són sempre generals o generalitzables. Fins a quin punt aixb és així, ho veurem més endavant. El que sí és cert és que el coneixement indiciari vol almenys acostar-se al rigor metodolbgic galileh. Abans d'entrar a fons en la crítica d'aquest model -i com una primera aproximacióem sembla que seria bo d'adonar-se que el model indiciari és un model amplissim que aplega sota un mateix retol casos molt diversos. Aquest punt és important precisament perquh ens trobem davant d'un model que accentua la importhncia de les diferhncies entre casos particulars, perb que després sembla esborrar aquestes diferencies tot destacant el tret essencialment comú que hi ha en tots els casos: es tracta de coneixement indirecte, indiciari, c~njectural.~ Aquesta generalització té I'avantatge -gairebé com totes ks generalitzacionsde recordar-nos un tret bbic del coneixement humh: que és conjectural. Alhora, perd, passa per alt distincions importants, per exemple entre diversos tipus &indicis o entre <tconiectura)> i <(coneixement indirecte)>. Si els casos concrets són importants, cal demostrar que ho són i com ho són. És en aquest sentit que voldria examinar ara dos casos concrets de coneixement indiciari que, malgrat coincidhncies evidents, manifesten diferencies forca significatives. Perque els metodes de Sherlock Holmes i d'Hercule Poirot exemplifiquen la mar de bé dues mentalitats i dos estils diversos. 2.1. El mmPtode de Sherlock fiolmes L'obra en qui: apareix per primera vegada Sherlock Holmes data del 1887 (A Study in Scarlet). De seguida es pot veure que el personatge porta a sobre les credencials positivistes. Mdt significativament, Conan Doyle presenta el personatge en dos capítols diferents: i en dedica també dos a The Science of Deduction.* Ens presenta Holmes treballant en el laboratori de química de l'hospital? Es tracta d'un home dotat de great powers,'O que, quan no est& 6. Cf. ibid., per exemple, p. 71. 7. Cf. <<Mr. Sherlock Holmes)>, cap. 1 de la la. part d'A Study in Scarlet, i cap. 1 de The Hound of the Baskervilles. 8. El cap. 2 de la la. part d'A Study in Scarlet, i el cap. 1 de The Sign of Four. 9. Cf. A Study in Scarlet, John Murray, Londres, 1967, p. 9. D'ara endavant citada SS. 10. Cf., per exemple, The Sign of Fozrr, John Murray, Londres, 1971, pp. 9, 10 i passim. D'ara endavant citada SF. Sobre tres models de coneixement ocupat amb cap cas, ha de mantenir l'activitat del seu cervell a base de drogues." És una ment científica, personificació del desapassionament i de l'esperit inquisitiu. <(Sembla que té una passió pel coneixement precís i exacte.)>12 Com que el cervell hum& és per a ell com un <(petit no e1 vol omplir de cap manera amb fets o amb coneixements inÚtils;l4 d'aqui també la seva remarcable ignorhncia en temes de literatura, filosofia o política; aquesta ignorhcia es converteix en provocació anticultural quan manifesta, sense cap vergonya, que no coneix ni li interessa gens la teoria copernicana de l'heli~centrisme.'~ Holmes es considera un conszllting detective," que és una professió que no ha triat, sinó que més aviat ha creat; d'aquí que es consideri, repetidament, <(únic en el mÓn>>.l7 La modestia, certament, no és el seu fort.18 Considera molt inferiors tant el Dupin d'AUan Poe com el Lecoq de Gaboriau.lg Holmes, en canvi, sí que és un specialist in crime," i és que <(jo examino les dades com un expert, i emeto l'opinió d'un especialista)>?' És l'autor de diverses monografies, sempre sobre qüestions altament tecniques i especialitzades, que ell, amb afectada indiferencia, anomena <tel meu hobby~:" monografies sobre la distinció entre les cendres de diversos tabacs, sobre el seguiment de petjades (la branca, que ell anomena <{art)>, més important i més negligida de la ciencia de la detecció)," sobre la influencia que té cada ofici en la forma de les mans.24 Segons Holmes, <(la investigació detectivesca és, o hauria de ser, una ciencia exacta, i hauria de ser tractada de la mateixa manera freda i desapassi~nada)>.~~ I exigeix les tres qualitats següents del detectiu ideal: poder d'observació, poder de deducci6 i ~oneixement.'~ Gs ben clar que vol dir 11. Cf. ibid., pp. 9, 10, 17. 12. SS, 11. 13. SS, 18. 14. SS, 19. 15. SS, 18. 16. SS, 23. 17. Cf. SS, 23; SF, 10; The Hound of the Baskeruilles, John Murray, Londres, 1971, pp. 7-8. D'ara endavant citada HB. 18. Cf. SF, 12; HB, 2. 19. SS, 25. 20. HB, 5. 21. SF, 11. 22. SF, 13. 23. SS, 139. 24. SF, 12-13. 25. SF, 11; cf. SS, 42. 26. SF, 12. <<Papers>>: Revista de Sociologia I és que la pregunta que en el fons encara roman sense resposta és: qu6 és un indici? (I aquesta pregunta no té, evidentment, com a única resposta una definició essencial.) I encara: de qu6 és indici un indici? I per qui: ho és? Quan en una investigació indicihria s'arriba al descobriment &una altra cosa, ¿vol dir aixb, necessiriament, que la cosa descoberta és més important que l'indici? ¿Per qu6 els fins han de ser més importants que els mitjans? ¿És el foc, sempre, més important, més valuós, més greu que el fum? Quan s'accepta aixb, ¿no es fa pas, potser -cosa que també critichvem en el primer ,model-, perqus sembla que anar al final és sempre anar més lluny i, per tant, sembla millor? Tot aixb em sembla estretament connectat amb una idea massa present en el paradigma indiciari: que la realitat a la qual s'arriba és una realitat ctmés profunda)>, només aconseguible de manera indirecta a través d'indicis, que són zones privilegiades que permeten de desvetllar, de desxifrar una realitat altrament topa ca^.^^ Que aquesta pot ser una bona manera de descriure alguns dels nostres actes de coneixement, és innegable. Perb també ho és que aquesta descripció no pot caracteritzar de cap manera tots els actes de coneixement que legítimament poden ser qualificats &<<indiciaris*. Si per a Hdmes la realitat és opaca, i s'amaga darrera els indicis --ells mateixos sovint ben minúsculs, tanmateix-, per a Poirot no hi ha res d'amagat ni d'ocult, tot est2 perfectament a la vista, i l'únic que cal, és clar, és veure-ho; per& aix6 no s'aconsegueix gracies a un acte &especial percepció sensible -com en el cas de Holmes-, sinó per una millor comprensió del conjunt. Gairebé podríem dir que, a Holmes, l'ajuda la perspichcia, i a Poirot, la perspectiva. Així doncs, ni sempre la realitat és oculta, ni sempre el coneixement indiciari és indirecte. El fet que a mi em costi de descobrir o d'entendre una determinada realitat, no vol dir de cap manera que aquesta realitat estigués oculta. I si bé és veritat que un aforisme pot fer funcions indici~iries?~ també és veritat que l'aforisme -com sovint la paradoxa, o l'aforisme paradoxalpermet una llambregada, directa i vivíssima, sobre una realitat que sempre s'havia vist, perb mai sota aquesta nova llum. Pel que fa a la meva segona afirmació anterior (que el paradigma indiciari, tal com es presenta, no és un paradigma operatiu), ja he dit que només era una conseqü6ncia de l'afirmació que acabo de comentar. En la seva formulació més Amplia, el paradigma indiciari no representa un metode de coneixement particular ni alternatiu, sinó més aviat un paradigma 83. El mateix Ginzburg, loc. cit., després de fer referhncies analbgiques (per exemple, pp. 65-66, 69-71), avisa sobre aquest punt (p. 85). 84. Cf. ibid., pp. 65, 67, 69-70 i 91 (on diu que aquesta idea ctcostituisce i1 .noccio10 del paradigma indiziario o semeiotico)>). 85. Cf. ibid., pp. 91-92. Sobre tres models de coneixement indicador d'una colla de maneres de procedir més o menys emparentades entre elles. En el fons, el model indiciari s'installa al bell mig del model científic inductiu, que procedeix per conjectures, i proposa una ampliació en I'aplicaci6 del model de conjectures, servata servanda -sense especificar, perb, quines són aquestes seruanda. Per aixb em sembla que I'alternativa no s'ha pas d'establir entre el paradigma indiciari i el paradigma deductiu del coneixement, sinó més aviat entre paradigmes precisos i paradigmes vagues. Fent-ho així es podria veure com alguns membres de la família dels paradigmes indiciaris acaben també aixoplugant-se sota el paraigua -variablement grandels paradigmes precisos. Perqd encara que no sigui ben clar que sigui desitjable que les ciencies humanes es regeixin pel criteri rigorós de les ci6ncies empiri que^,^ tampoc no és gens clar que entre aquestes últimes només hi hagi un criteri de rigor o que sigui desitjable que les cihncies humanes renunciiin a qualsevol criteri rigorós. 3. EL CONEIXEMENT COM A CARACTERITZACI6 DE CASOS Amb aquest tercer model voldria insinuar almenys alguna resposta a la qüestió bhsica que es plantegen els altres dos models examinats, tot mirant d'evitar les dificultats en qui. ells cauen. La pregunta que, de fet, ve a respondre el primer model és: <<Qui. és el coneixement?)> I la resposta a la pregunta es concreta en la recerca de definicions, d'allb que, d'una manera absoluta i per sempre, pugui ser I'esskncia de tot coneixement. Tal com jo ho veig, en aquest model es parteix d'una pregunta correcta, per6 s'arriba a una resposta desencaminada i desorientadora. El segon model ja no s'ocupa de l'esssncia del coneixement, sinó que es concreta en aspectes metodolbgics d'un cert estil de coneixements. La seva pregunta vindria a ser: aCom s'arriba a coni.ixer en les cihncies humanes?)> I la resposta ve a fer: a través de l'anhlisi concreta d'indicis en casos concrets i particulars. Tot i les crítiques ja fetes a aquest model, em sembla que cal destacar-li un mi.rit, i és que, malgrat que parteix d'una pregunta excessivament essencialista, arriba a una resposta que almenys apunta en la direcció correcta. Per tot aixb, m'ha semblat que la millor manera de presentar el tercer model seria a base de demostrar que enlla~a amb els aspectes que considero correctes de cadascun dels altres dos models: és a dir, amb la pregunta 86. Cf. ibid., pp. 77-78, 92-93. 43 <(Papers)>: Revista de Sociologia del primer i amb la resposta del segon. Val a dir que també aquest model pot invocar alguns ascendents, perquh s'inspira en bona part en les aportacions i els suggeriments de L. Wittgenstein i de J. Wisdom, i en l'obra actual de R. Bambr~ugh.'~ L'aportació més important d'aquest model és l'afirmació que el coneixement és coneixement de casos, de casos concrets i particulars. Davant les preguntes <(qui: és conhixer?)>, <(quina és la base última del coneixement?),, l'única resposta veritablement correcta és passar a l'examen de casos concrets. Només aleshores es podr;i veure quins i quants casos hi ha de coneixement, i quines són les semblances i diferitncies entre aquests diversos casos; també així es podrh comprovar que hi ha coneixements que parteixen d'uns principis bhsics i d'altres, en canvi, que no. Voldria subratllar que amb aixb no es pretén pas rebutjar la pregunta, sinó que es vol contestar adequadament. Perquit només l'anblisi de casos de coneixement ens pot dir quk és el coneixement. I és que les preguntes metafísiques no tenen cap interits quan ens conviden a buscar la resposta més eenllri dels casos concrets de la realitat; només en tenen si es responen precisament després d'examinar aquests casos, les seves característiques i propietats, les seves relacions Ibgiques. Per aquest camí concret semblava que volia anar -peri, de fet no hi anavael model indiciari. Aquest model es debatia justament entre I'interits pel cas concret i el remordiment per la manca de rellevhncia d'uns determinats casos particulars. I és que ja des de Sbcrates sabem que no hi pot pas haver ciencia del que és estrictament particular, que el coneixement explicatiu que vulgui ser científic haurh de ser general --que no vol dir abstracte, perquit els coneixements generals s'apliquen a casos concrets. Quan els coneixements explicatius renuncien -o no arribena la generalització, ja no tenim explicacions científiques, sinó mitolbgiques, migiques, casuals, que només tenen un interits molt limitat -tot i que potser molt important per a la persona afectada. Aquest tercer model em sembla que supera clarament aquesta dificultat. Hi ha dues raons bhsiques que abonen aquesta supo.sici6: en primer lloc, que el model no pretén explicar el coneixement, sinó que només e1 vol descriure; no es tracta, doncs, d'una altra teoria del coneixement, sinó d'un estadi previ a qualsevol teoria del coneixement que es consideri fonamentada. En segon lloc, que el model no o vol limitar a recollir casos con87. A més de les obres ja clhssiques de Wittgenstein i Wisdom, convé recordar aquí els escrits següents de Bambrough: <(Principia Metaphysica,, Philosophy, 1964; ctunanswerable Questionsa, Proceedings of the Aristotelian Society, volum suplementari, 1966; Reason, Truth and God, Methuen, Londres, 1969; ctobjectivity and Objects),, Proceedings of the Aristotelian Society, serie nova, núm. 72, 1971-72; i i'article citat a la nota 3. Sobre tres models de coneixement crets de coneixement en una mena de coUecció sense ordre ni concert, sinó que pretén caracteritzar aquests diversos casos; i aixb vol dir: descriure les relacions lbgiques que hi ha entre les diverses proposicions en que s'expressen els diversos casos i exemples de coneixement. Així doncs, no es tracta d'una investigació empírica de casos, sinó d'una investigació Mgica, en qut es descriuen les proposicions usades en els casos particulars i se'n fa una caracterització; és a dir, s'examinen i comparen ds diversos tipus de coneixement i les raons i justificacions diverses que es donen a favor i en contra. No es tracta, doncs, de plantejar proposicions bhsiques, últimes, ni de prescriure ks relacions lbgiques que hi ha d'haver entre proposicions a fi que siguin <<coneixement vertader*. Només es vol descriure les proposicions que realment apareixen en els casos concrets i les relacions lbgiques que existeixen entre elles. En aquest sentit, es proposa una investigació Ibgica. D'aqui que el resultat d'aquesta investigació es pugui expressar sempre en forma hipotetica. I és que, quan s'hagin examinat, per exemple, alguns casos en qut es fa una verificació empírica, la caracterització que nosaltres en podrem fer no consistir$ a dir que en aquells casos s'ha (o no s'ha) verificat aixb o allb -aixb és el que diran els qui hagin fet l'experiment-, sinó que només podrem dir que, en aquesta mena de casos, si s'afirma aixb i aixb, aleshores s'exigeix que es faci allb o allb altre, i que si el resultat és aquest o aquell, aleshores s'esth (o no s'esth) disposat a treure'n aquesta o aquella conclusió. Em sembla que aquest és I'únic camí que garanteix alhora un coneixement concret i rigorós -és a dir, rellevant i generalitzablede qualsevol Brea del coneixement humi, científica o no científica. El model, és clar, no aporta solucions prbpies a les preguntes sobre el coneixement. És simplement un metode Ibgic que descriu i compara -i així poaa de manifestBes diverses solucions donades pels altres. Perb per veure si funciona i com funciona se l'ha de posar a treballar.