Mite i logos al Timeu de Plató

Enrahonar 24, 1995 155-165 Mite i logos al Emeu de Plaró Lluís Alegret Institut de Batxillerat Maragall. Barcelona Resum L'article intenta explicar les característiques rellevants entorn del conflicte entre rnythos i logos. L'autor exposa que ambdós se situen en el mateix nivel1 hermenkutic quan hom reflexiona sobre la naruralesa del cosmos i el seu esdevenidor. El treball s'ha realitzat a partir del text del Timeu de Plató. D'altra banda, s'analitzen cinc qüestions bkiques: el plantejament ontolbgic de la teoria sobre l'univers, el model i la copia, la configuració de I'univers, la naturalesa del principi causal, la figura del demiürg. Pel que fa a la naruralesa del model i la copia s'estableix el dilema entre I'ésser, u, ingknit, i allo que esdevé, generat, divers i múltiple. La causa de l'esdevenidor s'expressa a través de la mecafora del demiürg, I'artesi diví, artífex de la configuració. Una configuració basada en una teoria matemitica d'arrel pitagbrica. La conclusió és que el discurs sobre l'esdevenidor sempre és versemblant, hipotetic i mític. Paraules clau: copia, cosmos, demiürg, hermenkurica, logos, mythos (mire), model. Abstract This paper intends to explain the weighty characteristics involved in [he conflict benveen mythos and lagos. The author shows that mythos and logos are on the same hermeneutic leve1 when we think about rhe cosmos. The text analyzed comes from Plato's Timaios. The article explains five essential questions: the ontological attempt of the theorie about the universe: the pattern and the copy, its develo~ment, the nature of the causality, the ((pieture)) of [he demiurge, the godlike artisan. Abour the nature of the ontologic-mathemati- cal pattern and the copy the author points the dilemma benveen being, one, increated, and the different and created. The reason of the development of the universe leans upon the mathematical pitagoric theory. The conclusion is that the thought about cosmological development is probable, hypothetical and mythical. Key words: copy, cosmos, demiürg, hermeneutics, logos, nythos. Sumari "3 Inrroducsió 4. La natura!esa de I'i;n:ie;s < 7: .. Lái.teament ontolbgic cie ?a reoiia S. La naruraiesa deí no&.e! -.. SOC:; ; x:llvers 5 Ya ciles::6 sobre !z 332.2 5 -i2-y:Clar,:i: ,A,; j; c':,:;'::S 5cezi :L . . í. r- -rcr_c ce cc:;c ;:iziS c3i~~~~izc-C <e ;'üri>gc;s - S. L3 r~a~~iaiesa de! princ:pi ca~sd 156 Enrahonar 24, 1995 Lluis Alegret O. Introducció Amb aquest escrit volem posar de relleu la importancia que té el mite en filosofia. Es pot situar al mateix nivel1 significatiu que el logos. S'hauria de superar tant la interpretació il.lustradal com la positivista i racionalista, que considera irracional i confús el mite. No deixa d'ésser una interpretació plausible com una altra. L'ésser huma per naturalesa és un intkrpret, car cerca el sentit de la seva existencia. Com diu Gadamer: «no és allo donat (Gegebene) el resultat d'una interpretació?jj2. No és una manera possible d'interpretar la realitat afirmar que és allb que consisteix en el racional, com estipula Hegel en el seu conegut dictum?, no és una manera d'interpretar la realitat l'explicació mítica o la religiosa? Per que ha de posseir més veritat la interpretació científico-positiva que la considera com una aparenta, com un fenomen? Són incompatibles les interpretacions de la realitat establertes pel logos i el 7nythod3 No consisteix el filosofar en I'intent de passar de la no-veritat a la veritat, de la foscor a la Ilum? La interpretació del mite cal portar-la a terme a partir de la mateixa creenca religiosa. No és sinó des d'ella que entendrem per que juga un paper cabda1 en el pensament filosofic platonia el fet d'explicar mites. La filosofia de Plató no s'entén si no és a partir d'una realitat global divino-humana. El pensament de Plató es manté en la frontera entre la mirada dirigida al si mateix i a la vegada dirigida a la totalitat4. Al meu entendre es tracta d'un equilibri més o menys estable entre el logos i el mytbos5. Plató s'enfronta a I'escepticisme i en 1. «L.. .] Encara que es 1101 I'exposició mitica dels filosofemes platonics i encara que aixo constitueixi l'encís dels seus dialegs, és innegable que, al mateix temps, Ps una font d'equívocs i d'obscuritats, les quals comencen ja quan hom considera aquesrs mires com la millor doctrina de Plató,). HEGEL (1986). Werke, 19, Voilejuizgen iibei die Geschichte der Philosophie, II. Suhrkamp: Frankfurr amb Main, p. 29. 2. GADAMER, (1986). Gesanzmelte Weike, 2, Hermeizeutik, 11, J.C.B. Mohr (Paul Siebeckj, Tübingen, p. 339. 3. al'esquema explicariu corrent segons el qual el procés de desencantamenr delmón porta necessiriament del mire al logos és, al meu judici, un prejudici modern ;. . .]. Es merit de Gerhard Krüger I'haver aclarit de manera magistral els pressuposits religiosos de la filosofia grega i especialmenr de la platonica. La historia de mire i el logos en la Grecia originaria presenta una estructura molt més complexa que aquella que fa suposar l'esquema de la Il~lustració~). Op. cit., p. 126. 4. «En vez de contemplar los signos del cielo, al modo presocrático, e1 Sócrates del Fedón platónico basa su subversión contra los antiguos sabios en orientarse a escrutar, no los cielos, sino el <(sí mismo,), o a cuidar de la propia alma, esa alma subjetiva, que comienza, con Sófocles, con Sócrates, con Platón, a ser explorada y reconocida>>. Eugeni TUS, Exilio occidentaly viaje a Orientz, p. 40. 5. «Mito es lo que tiene que ser por medio de su pronunciación: io que aparece en la revelación de su habla. El miro es el habla que roca antes que nada y en sus fundamentos a todo ser humano, es e! que hace pensar en lo que aparece y en io que es. Logos dice lo mismo. En manera alguna es ver~aa ic que opinz ia historia de la filosofí:. común y corriente, que mito ~. y logos entra:. er. oprs,r;$r o51 C.JITJZ Se ia fii~j~5 ~2~0 rai; znxs bien scn los primeros pensadores cLe los griegos (i-arméniuc;, fragm 8) quienes ~LSLP: mit3 17 logos con un misrnr: significado. Mito y 10g3~ se separan y se oponen allí a3nSe ,ni el rni~o 111 e! iogos puede2 mantenerse er, su ser primigrnio ese2 tuvo lugar cn 91ae6n. S; la hlscoria y ia fiiosoríz Mite i lopos al Tzmeu de Plató Enrahonar 24, 1995 157 certa mesura a I'ateisme dels sofistes. Enlluernat per I'exemple vivent del pedadog Sbcrates manté enfront dels sofistes la convicció que el mite, és a dir, la religió, els costums tradicionals, són importants per a l'educació: un poble sense historia, sense tradició, no pot assolir una vertadera convivencia6. L'anhel de veritat fa necessari el mite, la poesia, la religió. Les formes maternatiques són models, paradigmes, que pretenen donar una explicació coherent de la realitat sensible. En definitiva, interpretacions. Perb quan es vol donar raó de la multiplicitat en si mateixa, aleshores la mesura, el model ideal, no és suficient i cal apel.lar a la inspiració poetica, mítica, religiosa. Considero com a tesi que en Plató mythos i logos se situen al mateix nivell. El mire no és sinó una explicació aproximativa, versemblant, sobre la realitat que anomenem cosmos, univers. El mite esdevé necessari i és un logos versemblant, logos eikotos. Aquesta tesi intentarem d'aplicar-la a la interpretació del plantejament ontolbgic del Timeu de Plató. La clau interpretativa El Timeu de Plató ha estat interpretat diversament. Es tracta d'una obra cabdal, prou rica i complexa com per ésser susceptible de múltiples hermeneutiques. Els sentits teolbgic, epistkmic, ontolbgic, mític, es barregen de tal manera que es fa difícil tragar una delimitacióprecisa entre ells. No pretenem exposar la problemhtica de les interpretacions . Hem establert abans que situavem el mite i el logos al mateix nivel1 com a clau interpretativa8. opinan que el mito ha sido destruido por el logos, se debe esto a un prejuicio que se ha heredado del racionalismo moderno y al que sirve de base el platonismo. Lo religioso nunca es destruido por la lógica, cosa que sucede siempre y solamente por sustraerse el dios)). HEIDEGGER, (1978~). ; Quésignificapensar? (Wm bezyt hzken!). Buenos Aires: Nova, p. 16. 6. Cf. PLAT~ (1983). Platonis opera, IIí Timaios. Londres: Oxford University Press. Utiíitzaré a partir d'ara I'abreujament Tm. 7. <(Le verement de la fiction ne doit pas nous [romper: il s'agit bien de science et de la plus sérieuse. Nous aurons I'occassion de voir, en examinant le détail du dialogue, qu'en route matiere, astronomie, mathkmatique, physique, chimie, médecine, le Timée expose d'ordinaire non pas des connaisances deja vieillies et demodées, mais I'état de la science la plus moderne, la plus au courant, au moment oú il a été composé,,. RIVAUD, A. (1949). Introducció a I'obra de Plató, Timeu. París: Budé, p. 6. A casa nosua Josep Montserrat diu: «El Tiilzeo es, pues, en el sentido más estricto, una epistemología, una filosofía de la ciencia. La contextura mítica del diálogo, adoptada como recurso literario para disponer de una nutrida panoplia de alegorías expresivas, se resquebraja en el transcurso de la exposición para dar lugar a la enjuta elucidación de los teoremas geométricos,>. MONTSERRAT, Josep (1985). <,El Timeo: De la Política a la ciencia a través de la imaginación),, Enraboizar, Departament de Filosofia, Universitat Autbnoma de Barcelona, Bellaterra, p. 32. 8. Ens hem orientar en els plantejamenrs de García Bacca [PLAT~N, Obras completas, 1/7, Timeo, Facultad de Humanidades y Educación, Universidad Central de Venezuela, Caracas, 1982 (trad. prólogo y notas y clave hermenéutica de David García Bacca)] i amb el del filosof frances Luc Brisson (Le mtnze et látrtre dans la stiztcture ontologiqzre dzr Tirnee de Platon. Un commentaire ytématique dzr Timée de Platon, Klincksieck, París, 1974). 158 Enrahonar 24, 1995 Lluís Alegrer 1. Plantejament ontolbgic de la teoria sobre l'univers Els dialegs de Plató es poden comparar a una representació teatral9. En el Tm intervé principalment el científic, pitagoric, que porta el nom de l'obra molt relacionat també arnb el món de la mística i de la religió. El dialeg comenca amb la remarca de Socrates que rroba a faltar entre els reunits un quart interloc~tor'~. Així, doncs, a més a més de Socrates, intervenen en el dialeg Crítias, Hermbcrates i Timeu, que mantindra la part subtancid de I'exposició sobre l'esdevenir cbsmic. Després Timeu exhorta Socrates a que faci una rememoració sumaria sobre el tema de l'estat; Sbcrates respon amb un resum del tractat en els llibres 11, 111, IV i V de La República". L'interpel.lar exposa que cal fer per td que un estat assoleixi la seva finalitat: esdevenir just, de la mateixa manera que la finalitat de la fisis és que esdevingui bella, ordenada i harmonica. Per acomplir aixb caldra la interpretació dels filbsofs, deis polítics i dels científics com Timeu, Crítias i Hermbcrates. D'altra banda, Hermbcrates intervé per dir que el dia abans Crítias els havia explicar una historia (hójov) sobre tradicions antigues (nahcc~a~)'~. Aixb dóna peu a explicar el mite de l'Atlantida, que fa la funció d'introito a l'obra prbpiament dita13. Aquesr in~oito a la magna representació poktico-cosmolbgica que es desenvol~para tot seguit és com una mena d'escenogrda, un rirud escknic, que ens sima en l'hbit de la tradició, tant la religiosa com I'epistemica, sense la qud -ve a significar Plató- és impossible d'elaborar cap ripus de teoria versemblanr. Després de la presentació de Timeu, realitzada en un to solemne per part de Sbcrates, el pitagbric implora I'ajut dels seus déus segons el costum establert quan es tracta d'una qüestió sobre els orígens: Pero, Socrates, tots els homes per poc que participin del seny (awcp~oa.Uvq5), per poc que sigui, quan estan en la situació d'emprendre una tasca petita o gran, sigui quina sigui la manera, invoquen sempre la divinitat. Pel que fa a nosaltres que anem a elaborar un discurs arnb sentit (XÓyou5 xo~~ioOu~) sobre l'univers (xe~i toa xwv.co~) -si és esdevingut (yEyóvev) o si no ho és- si no volem equivocar-nos ens veiem en la necessitat d'implorar els déus, per tal de demanar-los que els nostres proposits siguin sempre, pel que fa a ells, conformes a llur pensament [...] 1 així d'aquesta manera he invocat els déus14. Arnb to de pregaria queda, doncs, plantejada ontolbgicament la qüestió sobre l'univers o cosmos, si és esdevingut o no ho és. Així el plantejament onrolbglc i cosmolbgic resta integrat dins el marc religiós. 9. ((Perh, per venrura, no 63 e! n.osrrc ofici (wgo~zj i el d'ells de represenrar la par: de !'absenr?», Tm., 1767, ((Tal vegada L...] pod~íem celebrar en aquesra assemblea d'una manera conwnient a ia iza, coni si 1: canressini un himne,:. Op. cir., 2ia!-3. irJ. Cf. o?. C~C, 17;:-2 IL, Cf, 3;. c:c.: :7c~-i,;~ 12 Cf oc. cit. ?.@a;" .;. Cf. o;) sir,, 24eL-25d6. I4~ 3p clt., 24cl-27cll, Mitc i logos ai Tziizezl de Piaró Enrahonru 24, 1995 159 2. Plantejament de la qüestió sobre la configuració de l'univers Després de la invocació inicial en la qual queda plantejada la quaestio en forma de dilema, el to de les paraules de Timeu esdevé laconic i supositiu: "Eatlv 06v 6fi KUL' PLL.~TIV SÓEUV ~~OTOV ~LULQEZEOV TÚSE. ~i TO 6v &~i: ~EVE~LV Si. 06% EXOV, XQ~ Ti zo ~L~VÓ~EYOV UEV &E?: 021 6E ofi6ÉnoLe. (Segons el meu parer es poden fer, en primer Iloc, les divisions següents ¿quin és l'eris etern, que no té gknesi, i quin és l'esdevingut sempre, que no és mai?)15. Es tracta, dona, d'elucidar la naturalesa d'do que és i del seu oposat: l'esdevenir lb. El pitagoric hi afegeix: LO ~EV 6?l voqoe~ yesu Xóyou xegtXiln-cÓv, &EL xuru LU~~LU 6v. TO 6' u5 60%~ ~ET' uia0~oew; &),Ó:,ou So~cto~óv, yt;rvóu~vov xui hx~?~hiiyevov, 6vrwc SE 066Exote bu (el amb la sensació no és raonable, car neix i pereix, sense ésser mai)". És a dir, el primer es por enunciar, car és raonable i té un sentit, el segon és intel.ligible i esta mancat de raonabilitat. Aquest és el resultar del plantejament de la quaestio, en forma de dilema. Hi ha dues maneres d'tsser: un ésser immutable, que sempre és, que té sentit, aprehensible pel raonament, un altre ésser, I'esdevenir, que és i no és i que en principi no és raonable i esta mancat de sentit. És evident que allo que esdevé pertany a la segona manera d'ésser. Aquesta és la dificultat. Perquk, jcom podem conkixer-lo, si de fet esdevé? No el podem conkixer -recordem aquí Parmenidesper mitja del raonament, car en principi en desconeixem el sentit. No el podem conkixer a través de I'experikncia, car aquesta sols ens proporciona l'aparenca de les coses, I'opinió. A més, com podem acudir a I'experikncia, al sensible, si justament és el que pretenem conkixer? Davant del dilema cal optar per una de les dues alternatives. Hem d'acudir al pensament, a la imaginació. La primera alternativa porta a l'establiment d'un principi, d'una raó explicativa de l'esdevenir, d'allo que és engendrat. En definitiva, cal apel.lar a un principi intel.ligible, quelcom que tingui sentit i faci raonable l'explicació de I'esdevenir del cosmos. En conseqükncia, es formula el principi d'aquesta manera: ITÜY SE u5 TO y~yvo~~evov Un' wi~iou t~vo~ E- &vúyxq j :ijveo0u~ jrctvti yug &6iivurov ~wgi; ai~iou yÉveo~v o~eiv (tot el que esdevé, esdevé necesskriament en virtut d'alguna causa, car per a tota cosa és impossible haver tingut la gknesi a part de la causa)". 15. Op. cit., 27d6-28al. 16. Recordem que la naturalesa de I'esdevenir es planreja a la Teogonia com a priicipi o comenpmenr de la gtnesi: <<'Hro~ ui.v ~[~WTL~TU XUO: YEVET'D (en verirat prirnerament esdevinguk e1 caos). HESIODE (1990). Theogonia. Obeia et dzeies. Sczdtum. Oxford: Oxford Ui:iversity Press, p. 10, (116). 17, Tm. 28al-4. i8. 3p, cit., 28a4-6. 160 Enrahonar 24, 1995 Lluís Alegret Aquest és l'enunciat del principi, que tradicionalment es coneix amb el nom de llei causal: tot el que esdevé esdevéper alguna causa (ui~iu, aitia). 3. La naturalesa del principi causal Ara bé, quina és la naturalesa d'aquest principi? En quin sentit esta formulat aquest principi? Aixo és decisiu. El mot grec aitia significa acusació, imputació. En principi, té, doncs, un sentit jurídic. Qui és el responsable que l'esdevenir sigui com és? Qui és el responsable del fet de la genesi (configuració) de l'univers? Respondre aixo implica situar-se en la qüestió sobre l'origen de les coses. Davant d'aixb hi ha dues alternatives: o bé establir el principi com un axioma indefinible, car per aixb és principi, o bé situar-se per sobre del principi, és a dir, en el terreny de la metafora, en l'ambit de I'imaginatiu, del mític. Es el camí que elegeix Tirneu. 1 així, de sobte, en la seva explicació apareix la figura del demiürg: "Otov kEv 06v av 6 bq~~o~eyoj neo5 to nata taLit& Exov Ph&xmv &~i,to~o1j~p tlvi neoaxeh~~vo~ naea6siy~ut~, tqv iS&av xai GUvay~v aLito0 &negy6ti;qta~, xahov kt &v&yxq< oVtos ¬sheio9a~ náv. 06 6' av E~S to y~yovos, ~EVVT~L@ na~a6~iypat~ neoaxehp~vos, 06 xahov. [Quan el demiürg, tot llucant sempre el que es manté d'identica manera, tot fent ús d'aital cosa com a paradigma, realitzi la idea i el sentit (GUval~~v) d'ella, aleshores ho acompliri necessiriament tot bell; si (és) a l'engendrat (o a I'esdevingut allo que Iluca), tot fent ús d'un model engendrar no ho acompliri be11]'9. Fem una recapitulació. Es parteix d'un dialeg sobre la naturalesa de la polis i sobre I'origen del poble grec. Dins d'aquest context es planteja la qüestió sobre la naturalesa de l'univers, el seu origen i la seva genesi o configuració. Tenint en compte el caire del tema, el pitagbric Timeu invoca els déus, situant el discurs en un to de solemnitat, propi d'un tema cosmogbnic i cosmologic complex. Després s'estableix una hipbtesi: ({'tlv oiv 6? Ey?v GO&XV [...]N, en forma de dilema. S'enuncia el principi o el fonament que ha de donar raó i sentit a allb esdevingut: la causa (aitia), que té un sentit jurídic. L'aparició de la figura mítica obliga a l'adopció d'un to «irreal», imaginatiu en l'exposició. A,més a més, el verb esti en subjuntiu per remarcar la ((irreditatn, l'hipotetic. Unicarnent es manté el to epistkmic amb l'expressió E5 CLv&yxq~ (necessiriament), que posa de relleu la versemblanca de la hipbtesi. La presentació sobtada de la figura del demiürg significa que no hauri de causar estranyesa en I'auditori, és a dir, sera una hipbtesi versemblant20. 19. Op. cit., 28a6-b2. Els parentesis s6n nostres. 20. «Ainsi le Timée est un rnythe, rnais c'est un rnythe vraisernblable, qui traduit autant que cela est permis la faiblesse hurnaine, les verités les plus hautes auxquelles, en ces rnatikres, i'hornrne ait pu parvenin,. A. RIVAUD, Op. cit., p. 14. Mire i logos al Tirneu de Plaró Enrahonar 24, 1995 161 3.1. La figura del demiürg (d~p~ovgyóg) Per que empra Plató el nom de demiürg per tal de descriure la causa de la gkne- si de l'univers? Segons Luc Brisson el terme demiürg designa alhora I'artesd i el magistrat, realitza la funció d'enllac entre el món sensible i el món intel.ligible, I'ordenació del món sensible21. El fet que Plató hagi elegit un mot de naturalesa arca~tzant~~ per designar el ((responsable)) de la configuració de l'univers mostra la necessitat d'introduir-hi quelcom metaforic, una ex licació versemblant. En aquest sentit mite '3 i. logos es troben en el mateix nivel12 . El demiürg és, de fet, el «responsable)) que ordena l'univers segons un model ontologic i prescriu les lleis matemdticogeomktriques, d'acord arnb les quals l'univers tindrd una harmonia i un sentit2*. A saber, estard configurat segons la idea de bellesa i la del bé. 21. aOr, dans la langue grecque, existe un mot, ayant déji une saveur archaique a I'époque de Plaron, qui désigne i la fois artisan et magistrat. C'est &~~OL'Q~O; [...] Le &l~~toueyÓ~, qui comme artisan et magistrat, a pour champ d'action le monde des apparences sensibles, constitue dons le lien entre le sensible et l'intelligible et ne peut, de ce fair, acomplir que des foncrions de production et d'organisarion du sensible),. Luc BRISSON, Op. cir., p. 101. 22. El rnot s'ha de situar dins del context de la culrura he1,lknica. Concretament cal referir-se a I'Odiaea. En aquesta obra hi ha la referencia als demiürgs, com a servidors dels aristocrates, assistents en els rituals i en les libacions també com els missatgers dels déus i dels homes. El text concret de 1 'Odisjea és XVII, 382s. Cf. Luc BRISSOX, Op. cit., p. 92-94. 23. «Le domaine dti Timée est le \~raisemblable, puisqu'il s'agit d'un dialogue cosmologique ayant trait i la consriturion des choses sensibles. Cependant, étant donée que le discurs humain esr, en soi, impropre i décrire la production divine du monde sensible, Plaron use du type de discours qui permet, d'une certain facon, de contourner la difficulté que pose cette limite. Voili pouquoi on peur dire que le Timée est un mythe. En effet, il décrit, par l'intermédiaire de la production humaine, la production divine du monde sensible. Ce qui est en fait un mythe vraisemblable),. Op. Cit., p. 105. Brisson explica quin és el sentit de mire versemblant (~ixoru Füe~v), tot basant-se a la vegada en G. Vlastos que afirma: «EixÓ< is the imporrant word. It is [...] used thrice explicitly (29 c2, 8; 29 d2) and once implicitly (29 b3-5, elxovo; [...] aiyyev~i~). Of these four, ir is used thrice as an adjective of hoyov, once of pfi80;. In the seventeen echoes of this inrroduction throughout the rest of the dialogue 1680: is used thrice (59 c6, 68 d2, 69 bl), while Eixó;, etc., are used sixreen times (30 b7, 34 c3-4, 44 di, 48 cl, 48 d2, 49 b6, 53 d5, 55 d5, 56 al, 56 di, 57 d6, 59 c6, 68 d2, 72 d7, 90 e8). Eixota )Lóyov is used eight times, elxóta p68ov rwice. And it is a pretty commenrary on the «mythological~) connorarions of eixora pUeov that ir is used both times of a purely scientific opinion: 59c, of rhe composition of metals, and 68d, of colour-mixture,,. (Versemblanr és el mor importanr. S'uriliaa [...] explícitment tres vegades [...], i una irnplícitament [...] ELXÓVOS [...] uuyyevei<. D'aquestes quarre, tres s'utiiirza com un adjectiu de Aojo;, un de ~ú8ov. En les disser repeticions d'aquesta introducció al llatg del diileg bü8ov & usar tres vegades [...], mentre que t~v.ó; etc., són utilirzan setze vegades [...] Eizosa ELóyov és utilitzat vuit vegades, ~ixo.ru U~~OV dues vegades. 1 és un comenrari proper a les connotacions mirologiques d'eixoru ~~ü80v el fer que és utilitzat ambdues vegades com una opinió purament científica: 59c, sobre la composició dels metalls, i 68d sobre la mescla de color). G. VLASTOS, ([Creation in rhe Timaeus: it is a fiction?)). Stzrdies i~z Pfato'j nzetaplysics, ed. R.E. Allen, 1965, p. 382, citar per Luc Brisson, op. cir., p. 104-105. 24. «El demiürg del >Timaiosi en tot cas s'estableix per l'única que pel rraspis d'un estat de rnoviment desordenar a un estat d'ordren. Hans-Georg GADAVER, Gesanzmelte Werke, 6, Griechzsche Philosophie, 11, J.C.B. Mohr (Paul Siebeck). Tübingen, 1985, p. 247. 162 Enrahonar 24, 1995 Lluís íüegret D'altra banda, la prova de la coinplexitat de la figura del ((responsable)) de 'OS, en l'ordenació de l'univers estreba en els diferents noms que rep: 6yp~oug / ' tant que <(responsable», (l'aitia), en el sentit de magistrat i artífex; notqtT)~, creador, nut?~, pare o progenitor, ovv~otú;, compositor, ordenador; ~EÓs, déu; XI~QO~~CX~TT~S, modelador, tÉxtwv, fuster2j. A més, el demiürg en la configuració de l'univers realitza les tasques d'agricultor, metal.lúrgic, aleació dels metalls, fundició, forja, també dissenya, trena, fa ceramica, modela la cera. El demiürg no sols presenta un poliformisme, sinó que a la vegada presenta un aspecte antropomorfic, en tant que és previsor, vol, desit- ja, parla, té qualitats humanes: és bo, no té enveja, i per últim pensa, en aquest sentit Brisson interpreta el demiürg com un VOÜS, és a dir, una intel.ligencia separada26. La metafora del bon artesa que treballa a consciencia i en inspirar-se en un model idoni obté una obra reeixida, configura el teló de fons del relat cosmogonic, en tant que logos o miteversemblant. El demiürg és un artesa-poeta que per mitji de la intel.ligencia ordena, tria, els diversos elements, els aplega convenientment i d'acord arnb una proporció aritmktica els fa passar del desordre a l'ordre, en definitiva, dóna sentit a la configuració de l'univers, puix que la finalitat de l'obra és la d'assolir un cosmos be11 i harmonic, a semblanca del model ontolbgic: l'esser2'. 4. La naturalesa de l'univers Quan s'han establert les hipotesis i els pressuposits ontolbgics ordenadors que donaran sentit a la configuració, Timeu es qüestiona l'origen i la naturalesa de l'univers (xa~), del cosmos (r,óo,uos) o del cel (ou~uvós). El plantejament és clar i formulat també en forma de dilema, com anteriorment: cal veure si el cosmos ha tingut un comencament o no n'ha tingut, interpretant el comencament com a principi (CIQX~) o raó del seu esdevenir, de la seva configuració. Per resoldre el dilema es parteix de l'axioma: Tot allo que és sensible (&io6rlot;), visible (dqatóS) i tangible (cinto<) és engendrat. 1 19argument consegüent és: el mon «és sensible, visible i tangible, puix que té cos (o~ij~u)»~~, per tant, en virtut de la premissa major el món té un comencament, car és engendrat o ha esdevingut (yÉ:lovev). 25. «Tov piv o& ~otqz$v zui rraté~a TOÜ~E TO¿' nuvto~ EUQE~V TE Egyov zui E~QÓVLU E& rr6.v~~~ Ú6uvurov ?,&,/ELY» (descobrir el faedor i el pare d'aquest univers és treballós i quan s'ha descoberr és imposible d'explicar-ho a la gent). Tm, 28~3-5. 26. CF op. cit., p. 33 s. 27. C'est le Démiiiige qui désigne le niouvement de ia sphkre des fixes, pour en faire le mouvernent du Meme et du Semblable; c'at iui qui &e la destinée des especes morteles, qui regle la proponion des essences, dont !e mklange eonstituera les %mes et les corps. i\/lais ii ae cree .-:en, sinon i'ordre et la beauté, d'apres un modele qu'il copie,,. A. R~vAG~, op. cit., p. 36. 28. Tm, 1807-8. Mite i logos al Timezí de Plató Enrahonar 24, 1995 163 5. La naturalesa del model Aquesta conseqükncia porta al plantejament d'una altra qüestió essencial: la naturalesa del model en el qual s'ha inspirat el demiürg per a la configuració de I'univers. Podríem anomenar aquesta qüestió la referent a la causa exemplar. Quin model ha utilitzat el demiürg? Ha estat un model idkntic o bé un model basat en I'e~devenir?~~, Com sempre es parteix del dilema, enunciat així: Si el cosmos és be11 i el demiürg és bo, aleshores és evident que f~& la mirada en el rnodel (JCUQÚ~EL~~U) eternal. En el cas contrari, cosa que esta prohibir de dir per la llei divina (BE&, fixi la mirada en el que ha esdevingut30. Exclosa la segona alternativa per raó de la llei divina, resta I'alternativa primera; en conseqükncia, el cosmos ha estat configurat segons el model d'allo que té un sentit (logos), que és idkntic. El raonament que ha portat a aquesta conseqükncia es pot enunciar per mitja d'un modusponens de la manera següenr: Si el cosmos és be11 i el demiürg és bo, aleshores fixh la mirada en el model etern. El cosmos és el més be11 de les coses que han esdevingut i el demiürg el millor de les causes. Per tant, el demiürg fixh la mirada en el model eternal, en el model bo i be113 l. A continuació s'estableix: OÜT, 8rl yeyevi~yÉvo5 neoj LO hÓ:,p nui cpeovfioe~ JCEQL~~XTOV nai X~TU TUUTQ EXOV Ge8qp~oÚ~yq~ut (Un cop esdevingut, va resultar configurar segons el captable mitjancant el raonable i el pensament i es té segons I'idknti~)~~. Repetidament veiem com la configuració portada a terme pel demiürg o magistrat-artesa es realitza amb un sentit, amb una raonabilitat. 6. La qüestió sobre la copia La qüestió sobre el model porta a la naturalesa de la cbpia (causa material). El cosmos és una cbpia (E~xQY) del model eter~~al~~. Sentat aixo, cal establir ara quina ha d'ésser la forma de coneixement adequada a l'~5110v. Al nostre entendre aquí rau el decisiu. Timeu diu que els raonaments han d'ésser afins (ouyyev~í~) a l'ésser que hom pretén interpretar (EEqyq-cui). Per un cantó tenim 29. Tm, 29al-2. 30. Op. cit., 29a2-5. 31. Mes endavant s'enuncien els atributs de vivent (Ioov) i d'iiitel.ligent (vo~lró;) i el seu coiitingut: compren, eii tant que parts, tots els animals, com a individus: ((06 6" Earlv rÜ),Ao. (@u xuB' Ev xui zuru ~ÓQLU, toú~p ~Ú\'T~V O~OLOTUTOY OUTOY F~VCLL LLBCIUEI,\'». Op. cit., 30~10-d2. 32. Op. cit., 2?aG-7. 33. Op. cit., 29a8-29b2.