Canvi de rumb en filosofia de la ciència

Enrahonar 24, 1995 73-80 Canvi de rumb en filosofia de la ciencia Angel Ros i Bosch Universitat Auronoma de Barcelona. Deparramenr de Filosofia. 08193 Bellaterra (Barcelona). Spain Resum El segle xx apareix filosoficament corn un segle de gran dispersió i rnultiplicita[. Tanrnateix, aquesta es pot reduir dristicament: irracionalisrne, sociologia i filosofia social, lbgica i rnetodologia. Preocupació per I'existencia i la vida dels hornes, vinguda de la de~confian~ en la racionalitat, la qual, pero (no en podern prescindir), ha buscar refugi en la ciencia i la tecnica. Es la filosofia de la ciencia. Abordada tradicionalrnent corn a anilisi logica de les teories científiques, únic saber rigorós, s'ha vist ella també abocada a un atzucac: al segle xx la rnateixa ciencia ha esdevingut problernatica (relativitat, física qubtica; o Kuhn, Feyerabend). Es pot reduir la ciencia a mera tecnica? Oblidar I'intent per esbrinar que ens diuen les seves equacions sobre el rnón i quedar-nos arnb la seva aplicació? Apostar per un pensament «feble)j? La rnateixa ciencia, i els rnateixos científics (Hawking) sernblen dernanar al filosof quelcorn rnés. Sens dubte cal que el filosof vagi rnés enlli de la mera logica, i, en diiieg arnb la ciencia, sense dogrnarisrnes i sense cornplexos, fer de la filosofia de la ciencia una nova filosofia de la naturalesa. Cal, de totes totes, decidir-se a tornar a fer filosofia. Abstract. Change ofpath ipz philosophy of scieizce - - - The xxth century appears philosophically as a century of great dispersion and rnultiplicity. However, one can drastically reduce it: irrationalisrn, sociology and social philosophy, logics and methodology. Preocuparion about existente and life of men; just as consequence of the suspicion of the rationality. This, however (because one can not disregard ir) has looked for a place in the science and technics. This is the philosophy of science. Traditionally, it has been rnade as logical analysis of scientific theories, the only rigorous knowledge. But i: has arrived to unsolvables difficulties too (relacivity, quantum physics; or Kuhn, Feyerabend). 1s it possible to reduce science to technics orily? to give up the atternpt ot the understanding what their equations te11 us about the world and rest only with their application? to bet on a «lights thought? The sarne science, and the same scientists (Hawking), seerns to dernand the philosopher for sornething else. Of course, ir is necessary that the philosopher go further than logics only, and, in dialogue with science, without dogmatismes and without cornplexes, to make philosophy of science a new philosophy of nature. It is absolutely necessary to rnake up one's mind philosophy again. 74 Enrahonar 24, 1995 Angel Ros i Bosch El segle xx ha estat (potser hi ha motius per considerar-lo ja acabat) un segle filosoficament molt divers. Lluny de les unitats de direcció o d'enfocament d'altres epoques, la nostra apareix corn una multiplicitat bigarrada, i difícil de sistematitzar. Efectivament, hi trobem la fenomenologia de Husserl, el personalisme cristia, els molts i diversos existencialismes, el freudisme (que no la psicoanalisi corn a cosa medico-psiquiatrica), el neopositivisme del Cercle de Viena, la filosofia analítica, filosofies arnb nom propi (la de Wittgenstein, la de Bergson Heidegger o Sartre, Popper, etc.), etc. Al seu costat, encara els epígons de filosofies del segle x~: (marxistes de tota mena, vitalismes a l'estil de Nietzsche, darwinismes diversos, etc.) o fins i tot d'abans (neoescol~stica, neokantisme, etc.). Complexitat creixent encara a mesura que el segle avanqava: Escola de Frankfurt, hermeneutica, estructuralisme, etc. Més cap aquí, desestructuralisme, pensament feble, allo tan divers de <(postmodernitat)), i segur que molts més encara. 1, enmig de tot aixo, també la moderna filosofia de la ciencia, diversa encara en ella mateixa (Carnap, el Popper ja citat, Kuhn, Feyerabend, Lakatos, la concepció estructuralista, l'holisme de Quine, etc.). Diversitat, i més diversitat dins la diversitat, així apareix amb mirada retrospectiva el nostre segle. Vist des d'aquesta perspectiva, que representa i ha representat, en aquest moment de la historia de la filosofía, el que ara mateix ens ocupa, la filosofia de la ciencia? Hom estaria temptat de dir, és clar, que ben poca cosa, certament. Una de les mil i una tendencies més, sense major trascendencia. El segle xx pot ser vist corn el segle de les grans ideologies.. . i de la seva fi. No és la filosofia mateixa que acaba? Que, si no, tan descomunal diversitat? Que, si no, el ((pensament feble)), «la postmodernitat)) (definida a si mateixa corn «allo que ve després)), «post-»? No és la propia filosofia de la ciencia el reconeixement que la filosofia ha mort? que l'única filosofia és la filosofia de, de l'únic que es pot considerar seu de pensament «fort» i d'autentic coneixement, que és la ciencia? No ha arribat l'hora de deixar pas, corn el mite ho va fer amb la filosofia, a la ciencia de debo, que és la positiva? 1 de limitar-nos, els filosofs, a reflexions light, ((febles)), sense cap pretensió de descobrir «veritat))? O a reflexionar sobre i analitzar allo que sí que és coneixement? Aixo sembla indicarnos el segle XX, i la moderna filosofia de la ciencia corroborar-nos-ho. Pero, sera vist i considerat així el segle xx en el segle XXII? Probablement no. Aquesta gran i desconcertant diversitat amaga, tanmateix, possibilitats de simplificació. 1 de simplificació gran. Perque, que ha donat, en definitiva, el segle XX? Irracionalisme, sociologia social, Iogica i metodologia, i poca cosa més. Que vol dir, desconfianca envers i abandó de la raó, preocupació per l'home i la seva situació, i refugi en la racionalitat científica i en la tecnica. Aixo és, encara, el nostre món filosofic. Més encara, totes tres coses van corn de la mi, i són inseparables. És la desconfianca envers la raó que dóna lloc a una punyent preocupació per l'home; és, alhora, la situació en que l'home es troba i s'ha trobat que ha generat desconfianca en la racionalitat; i és tot aixo que ha portat a refugiar-se en l'únic que encara es considera ferm i segur, la ciencia i la tecnica. Darrera aquella gran diversitat, doncs, s'arnaga realment quelcom de ben simple. Canvi de rumb en filosofia de la ciencia Enrahonar 24, 1995 75 Ara bé, aquí no hi ha pas cap fallida general de la filosofia. El que hi ha, i hi ha hagut, és un tomb, com tantes altres vegades, cap a totes aquelles qüestions que toquen més directament (<vida», podríem dir. El que sembla haverhi, en canvi, és la necessitat cada vegada més punyent de reprendre el camí. L'escepticisme (tenyit del color que es vulgui), existencial i vital tant com epistemolbgic, és, com diria Kant, lloc de repbs, pero no per quedar-s'hi. Ans al contrari, ha de servir per recuperar forces i continuar. La preocupació social i política, I'angoixa i desorientació existencials característiques del segle XX, exigeixen ser superades. La preocupació per l'ocupació (un problema es resol ocupant-se'n, no preocupant-se), i l'angoixa i desorientació per la confianca. Perb, confianca en que? Es pot confiar encara en la raó? No seria tornar als errors de la ((modernitat))? No és just ella que ha fet fallida? Segurament, pero la fallida de la modernitat no és pas encara la fallida de la racionalitat. Ens cal. Sense ella, senzillament, no hi ha humanitat. Per aixb es busca, i s'ha buscat, refugi en la ciencia. Per aixo la filosofia ha esdevingut, també, i al costat de preocupació social i política, filosofia de la ciencia. Així, el lloc, el paper i la funció de la filosofia de la ciencia en que el nostre món i en la nostra situació filosbfica actual comenca a presentar-se amb un relleu inesperat, amb un interes particular, i, certament, gran. Que vol dir i que representa fer filosofia de la ciencia avui? La filosofia de la ciencia es pot entendre de dues maneres. Per un cantó, es pot considerar filosofia de la ciencia l'anilisi Ibgica de les teories i els enunciats científics, tot buscant-ne la fonamentació epistemolbgica, allb que en fa ciencia. És potser la forma més corrent d'entendre-la. Per altra banda, perb, es pot considerar també com a filosofia de la ciencia la reflexió conceptualsobre el conjunt de les teories científiques, buscant-hi allb que ens diuen sobre la realitat, la seva «filosofia», sovint oculta darrera equacions matematiques. Curiosament, a aixb últim s'hi han dedicat majoritiriament els propis científics, mentre que els filbsofs professionals han tendit a preferir I'aproximació Ibgica i epistemolbgica a la ciencia. Obviament, no es tracta de renunciar a cap de les dues possibilitats, més aviar cal conjugar-les totes dues alhora. La lbgica i l'epistemologia de la ciencia té ja una llarga historia. Arrenca de comencaments de segle, si no abans, amb una clara orientació positivista: només la ciencia és coneixement de debo. La filosofia ha de renunciar a tota pretensió de coneixement propi si vol continuar la seva trajectbria, limitar-se a l'aclariment dels fonaments Ibgics de I'activitat científica. Que vol dir, I'única filosofia factible és la filosofia de la ciencia. Cal renunciar a cota pretensió de suposats coneixements més enlla i independents de la informació empírica. Aquesta és, encara, la mentalitat predominant dels qui fan avui epistemologia de la ciencia. Aixb ha evolucionat, tanmateix. Del rebuig radical, extremat, de la metafísica per «insensata)) (desprovista de sentit) d'un Carnap, es va passar al rebuig, més matisat, de la metafísica per Popper, no per insensata, sinó per ((poetica)). Cal rebutjar la metafísica, i tota filosofia especulativa,. com,a coneixement. Només la ciencia empírica, i molt especialment la física matemitica, és autentic conei- 76 Enrahonar 24, 1995 Angel Ros i Bosch xement. Pero aixo no vol pas dir que la metafísica no tingui cap sentit, o cap valor. Pot fins i tot resultar atractiva, tant com ho pot resultar la literatura i la poesia, amb els sentiments sobre la vida i el món que s'hi expresen. És clar que pot haver-hi ((mals sentimentsn (com ara l'historicisme), perb aixo només és un problema quan aquesta expressió de sentiments es confon amb la veritat sobre el món, amb autenric i veritable coneixement. Només cal desllindar bé les dues coses, aclarir quin és l'ambit propi del coneixement, que és la ciencia, i situar la metafísica al seu Iloc, que és la literatura. Les situacions viscudes per l'home europeu al llarg del segle xx qüestionen fortament aquella confianca (cega?) en la raó com a motor del progrés i de la historia de la humanitat sobre la qual, almenys des de la Il.lustració, s'havia anat construint la civilització occidental. La barbarie ha posat de manifest que lluny que queda l'ideal d'una vida racional. Més encara, sembla haver posat de manifest també que és només aixo, un ideal inassolible. La confianca s'ha vist substituida per la desconfianca i el recel. Tot ha trontollat. Tots els dogmatismes ideologics han anat fent fallida (fa ben poc del darrer), ja no queda res de segur: Ara, ells han estat justament els generadors de la barbarie viscuda. 1 que han estat, en definitiva, tots aquells dogmatismes si no és tremendes confusions de pura ideologia, de sentiments, més o menys compartits, sobre la vida i el món, amb la veritat sobre el món? No és el nostre segle precisament el resultat de la pretensió de la metafísica de ser ciencia i coneixement? de pretendre racional i objectiu l'irracional i subjectiu? De fet, pero, la crítica a la Il~lustració i els seus ideals, la renúncia a la racionalitat dels postmoderns, és encara la continuació d'aquesta confusió. Renunciar al dogmatisme no implica renunciar a la racionalitat. Hi ha parcel.les de racionalitat, encara que no tot sigui racional. És a elles que cal anar. La ciencia és l'autentica seu d'activitat racional oberta i mai dogmatica, revisant-se contínuament, sota control inapel.lable, el dels fets empíricament comprovables. 1, tanmateix, des de Kuhn s'ha posat de manifesr que tampoc la ciencia no és tan racional.. . Que la logica i episremologia de la ciencia fetes fins aleshores eren també una idealització del que se suposava que la ciencia havia de ser, perb no la reconstrucció de la vida real de la ciencia. Sense arribar als extrems d'un Feyerabend, l'epistemologia actual de la ciencia s'ha esforcat i s'esforca per donar compte també d'aquesn altres elements, no ben bé racionals, pero innegables, que la historia real de la ciencia posa de manifest. Sense caure, perb, en I'irracionalisme. Així, un Lakatos, o els nous punts de vista estructuralistes sobre la cikncia. És un fet, pero, que tot aixo ha comportat una nova visió de la ciencia i de l'epistemologia, que apareix ara com a quelcom molt més complex del que semblava. 1 és que la hi~torio~rafia (i sociologia) de la ciencia ha ajudat a fer veure que hi juguen, en l'activitat científica, molts elements també d'aquells que l'epistemologia estrictament logica del segle xx havia considerar sempre ~filosofics)), en el sentit de més amunt de ~~pseudoconeixement~). Així, les fronteres entre ciencia empírica i filosofia especulativa, tan nítidament marcades pel positivisme, van tendint a diluir-se. Al final, ciencia i filosofia resulten no Canvi de rurnb en filosofia de la ciencia Enrahonar 24, 1995 77 ser tan radicalment diferents. Almenys, es pot dir que tenen bastants punts en comú. Aixo fa la tasca de l'epistembleg molt més difícil. On són, i quins són, els elements veritablement definidors d'un coneixement corn a estrictament científic? El recurs a la contrastació experimental requereix, corn a mínim, ser matisat. Sembla clar que en la ciencia hi ha molta més lliure creativitat, reflexió purament teorica, especulació conceptual, ((filosofia),, en suena, del que mai no s'havia cregut. Tot i aixb, els «fets» (malgrat que jo no es ,puguir~arlar amb gaire sentit de fets purs) continuen sent considerats majoritariament corn a definitius en ciencia. 1 es continua veient la filosofia especulativa corn a ((pseudo-coneixement)) justament per la seva desvinculació dels «fetsn. Pero les dificultats de l'aproximació Iogico-epistemolbgica a la ciencia creixen, no disminueixen. Perquk els darrers desenrotllaments cientifics, o almenys de la ciencia dita (cmodel)), la física matematica, ja fa temps que troben difícil la contrastació experimental. A nivel1 de física teorica, aixo comenca a ser ja senzillament inviable. Fisicamentinviable no ja tecnicament. No és només un problema tecnic de construcció d'accelerador de partícules prou potents, per exemple, i que el temps i el progrés tecnologic puguin acabar resolent. És que tot fa pensar que les propies lleis naturals impedeixen la seva construcció, per tal corn l'ordre de les magnituds físiques que caldrien per a l'experimentació és impracticable. Hi ha uns Iímits estrictament físics a I'experimentació necessaria, que la propia natura posa al científic. No es por reproduir la singularitat originaria de l'univers. Teories corn les de cordes i supercordes, els candidats més ferms a teories de gran unificació, podria ser que no fossin mai verificades, senzillament perquk les condicions físiques requerides són impossibles. És amb aixb que es troba en la seva activitat real el científic d'avui. Llibres corn la Historia del temps de Hawking són, des d'una estricta epistemologia Ibgica, pura especulació gratuita. Curiosament, perb, els epistemblegs continuen treballant, molt basicament, amb els materials que proporciona la física classica, la mecanica de Newton, etc. i hi basen les seves analisis i conclusions. Faja molt de temps també que la física quantica planteja greus i seriosos problemes, si bé d'un altre ordre. En aquest cas, almenys fins a la més última física de partícules, no hi ha hagut problema de contrastació experimental. Ans al contrari, els físics teorics s'enorgulleixen de l'exactitud i precisió, mai no assolides abans, de les prediccions de la física quantica. De la multiplicitat d'aplicacions tkcniques que ha possibilitat, i que garanteixen la seva fiabilitat. Pero ningú no ha gosat encara dir quin és el significat de la física quantica. Que volen dil; senzillament, les seves equacions. Aixo no s'ensenya a les facultats, s'ensenya a aplicar-les, es formen tecnics qualificats, pero, corn algun físic teoric ha arribar a dir, ningú no sap que fa realment quan les aplica. Simplement, funciona, i meravellosament bé. Miraculosament gairebé. És el problema, punyent, de la manca i necessitat d'un model físic de les noves teories. Que, aixo sí, ha preocupat i preocupa molt més als propis científics que als filbsofs que s'ocupen de la ciencia. Així, trobem un d'Espagnat, un Bohm, etc. qtie s'ocupen de les implicacions filosbfiques de les noves teories científiques!, perb difícilment trobarem un epistemoleg de la ciencia. Els científics són els que fan 78 Enrahonar 24, 1995 Angel Ros i Bosch extrapolacions filosofiques de la propia ciencia. Els filbsofs, mentrestant, fan només Iogica. Cap aquí sembla anar el retret final del llibre ja citar de Hawking, contra el filosof que ha renunciar a dir coses sobre el món deixantho fer a la ciencia. Coses que la propia ciencia no sembla capa5 de dir. Tot aixo posa de manifest la necessitat i conveniencia del segon tipus d'aproximació a la ciencia actual: la de la reflexió conceptual sobre el contingut de les seves teories. Tasca sempre minoritaria fins avui dins I'ambit de la filosofia de la ciencia, pero, de fet, tan antiga corn ella. Ho trobem ja a Bergson, i les seves discussions amb Einstein a propbsit de la relativitat i el seu concepte de temps. Es sabuda l'acusació dirigida pels científics als filbsofs de senzillament no haver entes res del que la teoria de la relativitat significa. És el perill a que el filosof es veu sempre abocat quan intenta interpretar conceptualment les teories científiques, abstrusament expressades en el llenguatge rigorós de les matemitiques. Complex del filosof, d'inferioritat, és clar, davant el científic, i que explicaria potser l'escas relleu d'aquesta manera de fer filosofia de la ciencia. Complex, pero, que el científic no té a l'hora de fer, ell, especulació filosbfica sobre els continguts de les seves propies teories científiques. Cal tenir preparació i formació específiques per interpretar la ciencia, pero sembla que no pot fer filosofia. Per la seva manca de rigor? perque és només reflexió i no coneixement? En tot cas, qualsevol coneixedor de la historia de la filosofia pot constatar l'escassa profunditat (i seriositat?) de les reflexions c(fi1osofiques)) d'alguns científics. 1 Einstein no n'era pas una excepció. El formalisme matematic és el problema. Porta inevitable d'entrada a la ciencia, corn a 1'Academia de Plató. Pero també origen i font de totes les dificultats de la ciencia actual per ser alguna cosa més que aplicacions tkcniques, per dir-nos quelcom sobre el que la realitat és, més enlla de dir-nos corn manipular-la. D'aquí la necessitat d'interp~etar les equacions. La necessitat d'una filosofia de la ciencia que sigui alguna cosa més que logica i epistemologia. 1 necessitat que és la propia ciencia que té, el propi científic que experimenta. El pur formalisme matematic, buit de contingut físic, per més tecnica que sigui capa$ de fornir, no satisfa. L'escola de Copenhaguen va acabar imposant-se en la concepció i en el fer de la mecanica quantica. Perb ni Schrodinger, ni De Broglie, ni Einstein mateix, no van ser mai convencuts per Heisenberg o Bohr. Avui, Hawking demana al filosof que torni a ser filosof. Fallida de la ciencia? Perb aixo posa de manifest quelcom molt important. Si la propia ciencia exigeix una filosofia de la ciencia que no sigui mera logica, el que esta exigint és reflexió filosofica més enlla de la pura epistemologia, esta exigint especulació filosofica, allo que fins ara ha estat considerat «pseudo-coneixement)). Si la filosofia no por realment fornir coneixements, aleshores l'exigkncia de la ciencia es en va. Passa, pero, que si el refugi de la racionalitat en que el segle xx ha convertir la ciencia es revela ara el1 mateix insegur, problematic, o, corn a mínim, insuficient, on caldra buscar-lo? O és que, senzillament, tot és pensament feble? No s'ha fet també de la ciencia, corn molt bé ens avisava ja la teoria crítica de la societat (Adorno, Horkheimer Habermas, etc.) un mite? corn abans de la raó, ara de la raó científica? Perquk, efectivament, les ideologies (filosofiques) Canvi de rumb en filosofia de la cikncia Enrahonar 24, 1995 79 han portat el segle xx al caos i la barbarie, pero de la m& amb la deessa cienciatecnica, el culte de la qual encara ara es manté. Perb tal deessa té tant de racional com l'anterior (Kuhn, Feyerabend millor, altra vegada). Així, finalment, els teorics de la ~ostmodernitat tenen raó, i el que cal és portar encara més lluny el seu programa, desubstancialitzar (que vol dir desmirol~~itzar) també el llenguatge científic, al cap i a la fi tan ideologic i fals, tan ((pseudo)), com el de la filosofia tradicional. Tot en l'home és, i només pot ser, tempteig i assaig, no hi ha, no n'hi pot haver, seguretats absolutes. Tot és, i ha de ser, light. Tal és la naturalesa humana. 1, tanmateix, no és aixb, també, ideologia? En el sentit marxista, tan desacreditat avui, de la paraula. Expressió del que és la societat actual, mentalitat reflex de les estructures. Per una societat light, pensament ligbt. Per a una societat feble, sense conviccions, que ha renunciat a tot valor que no sigui la subsistencia diaria, desmotivada i sense il.lusions, pensament feble, que no es fa il~lusions, que renuncia, que no té pretensions.. . Segurament Freud tindria molt a dir de les necessitats psicologiques de seguretat, de tenir un lloc ferm on poder-se arrapar. Les religions, la filosofia, el culte ilslustrat a la raó i el progrés, l'actual a la ciencia i a la tecnica, en són clara expressió. Segurament cal aprendre a viure sense seguretats absolutes, sense un lloc ferm on poder-se arrapar. Segurament cal evitar els mites i acceptar les realitats, que són les propies limitacions de la condició humana. Perb la racionalitat de l'home és ben real, encara que no ho sigui que la raó és la panacea. Acceptar la realitat és acceptar el que no som i el que no tenim, pero no renunciar al que soni i al que sí que tenim. El coneixement absolut por ser un mite, peró no ho és la possibilitat de coneixements, per provisionals i revisables que siguin. El segle xx comencava amb el (re)descobriment (ja Kant ens ho havia dit) que la filosofia no és autentic coneixement, que no hi ha en ella certesa seguretat. 1 acaba arnb el (re)descobriment (ja Nietzsche ens ho havia dit) que tampoc la ciencia no és certa ni segura, que també ella és problematica. Totes dues, filosofia i ciencia, són empreses humanes. Totes dues són expressió de I'esforc per comprendre el món i situar-s'hi, de la capacitat (limitada, és clar) de la raó humana. S'hi ha de renunciar? Fóra renunciar a la condició humana. Aixb, ja ho ha fet massa (encara ara!) el nostre segle XX. 1 és que és absurd renunciar al que es pot fer pel que no es pot fer. És des de la presa de consciencia dels propis Iímits que es pot tirar endavant. L'escepticisme i la desconfianca del segle XX, presa de consciencia, sovint dramatica del que no som, obre les portes a la possibilitat d'acceptar el que som. Aleshores l'escepticisme haura estat fructífer, haura esta de debó represa de forces per continuar. Si la propia ciencia sembla tocar els seus límits, caldra assumir-los. Si aixo exigeix del filosof repensar els seus, caldra que ho faci. La filosofia no pot donar a la ciencia la seguretat que li falta, ha d'acceptar les seves limitacions. Perb no ha de renunciar a les seves possibilitats, buscant en la ciencia allo que no troba en si mateixa. Paradoxalment, allo en que la filosofia buscava refugi en la cien- 80 Enrahonar 24, 1995 Angel Ros i Bosch cia, seguretat i certesa, autentic coneixement, tampoc la ciencia no ho té. 1 és ara la ciencia que demana a la filosofia aclariment i fonarnents. El que cal és el dialeg entre ciencia i filosofia, la superació de I'absurd divorci actual, cada una des d'ella mateixa. Que vol dir, la filosofia ha de sortir dels estrets límits en que ella mateixa s'havia tancat, ha de tornar a ser filosofia, i superar la mera logica i epistemologia. Sense triomfalismes que aboquen a dogmatismes, pero tarnbé sense complexos. 1 si cal tornar a fer filosofia, cal més que cap altra la filosofia en dialeg amb la ciencia, la filosofia de a1 ciencia, pero no la de formalisme buit, sinó la de la reflexió profunda sobre els continguts, sobre allo que la ciencia ens diu del món. Fer filosofia de la ciencia avui, en la nostra situació filosofica actual, passa per tornar a fer filosofia de la naturalesa. Passa, senzillament, per tornar a fer filosofia.