Com la inseguretat desafia el sociòleg

COM LA INSEGURETAT DESAFIA EL SOCIOLEG Renaud Dulong (CRNS París) Hom podrh llegir el text següent mogut per tres menes d'inter?~. Primerament, hom pot trobar interessant una primera esbrossada sociolbgica d'aquest terreny encara desconegut que és la inseguretat. Hom pot, a continuació, interrogar-se sobre el desnivell dels jocs de Uenguatge que separen els discursos <cpolítics)> sobre la inseguretat i les formulacions de h gent que afirma viure aquesta inseguretat. Per últim, hom pot sentir-se més aviat esperonat per la dimensió epistemol6gica del text, pels reptes que la inseguretat planteja a la sociologia, reptes que imposen la revisió de les formes de producció del disci~rs sociolbgic o, si més no, obliguen a haver d'anar amb compte amb els ]problemes que aquest discurs provoca. Aquestes tres lectures del text són legitimes en tant que ja estaven conscientment en la ghnesi de la seva redacció; malgrat tot, cal subratllar -perqui: el text no el recull prou béun quart punt del qual desitjaríem que en quedés la c<lligÓn: que cap dels tres punts no hauria d'ésser pensat independentment dels altres dos.' 1. El text segueix el de la conferkncia pronunciada el 27 de marc de 1984 a 1'AssociaciÓ Catalana de Sociologia de Barcelona, que alhora es basava en una argumentació desenvolupada una mica abans en una exposició feta a les trobades crimin* lbgiques de la Universitat de Louvain-la-Neuve (Bilgica). <<Papers,: Revista de Sociologia 1. UN TERRENY SATURAT D'EXPLICACIONS La inseguretat planteja d'entrada problemes epistemolbgics a1 socibleg perqui: es presenta com una sociologia. Si deixem de banda -tot reservant la seva anhlisi per a un altre momentla relació que mantenen amb les prhctiques de protecció, els discursos sobre la inseguretat són discursos del tot sociolbgics. Si és legítim, en d'altres casos, proposar-se de construir l'objecte, de buscar les determinacions, de provar models, aquí l'objecte apareix ja amb la seva explicació, amb les seves explicacions.. . amb massa explicacions. Aquest és el particular repte que la inseguretat planteja al socibleg, es tracta d'un domini ja saturat d'explicacions. Per a demostrar-ho, passarem revista a alguna &aquestes explicacions. Tot fent-ho, no farem pas una crítica de cadascuna d'elles, ja que cadascuna conté un grau de veritat, cadascuna constitueix un candidat vilid per a explicar el fenomen. Perb, d'una banda, cadascuna es presenta com a explicació definitiva; supera aleshores la seva pertingncia per a =plicar qualsevol cosa i esdevé sospitosa de pervertir aquesta explicació en recerca d'un cap de turc. D'altra banda, a més, i és aquí sobretot on es planteja el problema, la seva seriació produeix un efecte global d'eq~ívoc.~ La primera explicació de la inseguretat atribueix aquesta a la delinqükncia. Evidentment no negarem que els delinqüents tenen alguna cosa a veure amb la inseguretat, per6 que aquests siguin la <{causa)> de la inseguretat és quelcom de dubtós. Una reducció com aquesta d'un fenomen respecte a un altre ensopega, si més no, amb un problema: com explicar que, abans que no es parlés d'inseguretat, ja hi havia delinqiiencia i, fins i tot, una mena de de1inqiii:ncia més perillosa? Explicar la inseguretat per l'augment de la delinqiiencia és induir uns raonaments molt dubtosos sobre els llindars de tolerhncia de la delinqiiencia que una població podria suportar, llindars més enllh dels quals es produiria el phnic. Dient-ho d'una altra manera, podríem partir de la idea de l'exist2ncia d'un desnivell entre la inseguretat i la delinqiikncia, desnivell que ve accentuat per la referitncia a situacions més crítiques com les de Nova York o Bogoth, per no parlar de Belfast o Beirut. La imatge del desnivell o sepa2. Cf. Werner Ackermann, Renaud Ludong, Henri-Pierre Jeudy: Imaginnires de I'insécurité. Librairie des Méidiens, París, 1983. Capítol 1: *Les kquivoques de i'insécuritéa. Com la inseguretat desafia el socibleg ració és &moda en tant que indueix la idea de mecanismes d'ampliíicació, mecanismes on conflueixen naturalment fendmens simbblics; tot i així, té una vessant enganyosa en tant que també suggereix que hi hauria una realitat delinqüent objectivament mesurable, cosa que, com veurem més endavant, és forca discutible. La inseguretat és una reacció davant de la delinqühcia, per6 no és tan sols aixb. Posa en joc una simbologia -representacions, esquemes d'acció, miiximesque mereix d'ésser analitzada com a tal. La reducció de la inseguretat a la delinqükncia és un procediment cbmode, utilitzat sovint amb fins corporatius, per a eliminar el fenomen i substituir-10 per tot un altre seguit de qüestions. En aquest capítol els arguments a.vangats tampoc no són falsos. La inseguretat és mantinguda pels mitjans de comunicat:ió. Anant més lluny: hom no ha comencat a parlar de la inseguretat fins que la premsa no l'ha produ'ida com a esdeveniment i no n'ha fornit, per sondeig, la mesura. Abans que els sondeigs d'opinió haguessin inscrit la inseguretat en llurs qüestionaris d'enquesta, ningú no en parlava. Aixb legitima que ens interroguem sobre la possibilitat d'una fabricació de la inseguretat per part de la premsa, fabricació que confirmaria el lloc que aquesta ha destinat des de sempre als successos: la premsa popular neix als segles XVIII i xrx amb les narracions de crims i cii~tigs.~ Una tesi semblant ens remet al problema de la relació de la premsa amb el seu públic. Ens guardarem prou bé d'entrar en un debat que s'assembla forca al de saber qu2 va ésser primer si I'ou o la gallina. Només seria interessant assenyalar una nova reducció que oblitera també la simbologia, perb aquesta vegada com a fenomen que la societat podria ésser capq de produir per ella mateixa al marge dels mitjans oficials de comunicació. 1.3. L'EXPLICACIÓ PER UNA VOLUN'i'AT POLÍTICA És una argumentació una mica diferent de la precedent i que disposa tambC d'una base histbrica: a Franca, fou la campanya presidencial del 1974 3. Cf. Georges Auciair: Le Mana quotidien. Semiologie du jait divers. Anthropos, París, 1973, reed. 1983. uPapers)>: Revista de Sociologia la que introduí la inseguretat com a tema polític. D'aixb a atribuir-la a Giscard d'Estaing només hi ha un pas, ben f&cil de realitzar tan bon punt hom vegi clar el benefici que qualsevol poder -i no només un poder de dretes i un poder d'Estatpot obtenir de la inseguretat. Tan sols cal recordar que en el domini del fet polític, la tesi del complot és el cami més curt i més decisiu per a eliminar tota mena d'anilisi. 1.4. L'EXPLICACI~ PER LA CRISI La crisi té e1 mkrit de presentar-se com una causalitat abstracta i de garantir així la recerca d'un cap de turc. Si aconseguíssim caracteritzar adequadament de quina mena de crisi es tracta, estaríem sens dubte en presencia d'un candidat ben seriós per a explicar la inseguretat. En boca d'aquells que avancen aquest argument ---en general són militants polítics o sindicalses tracta tan sols de la crisi econdmica i l'argumentació reposa en una triple equació: Crisi = atur = delinqiiencia = inseguretat. Deixant de banda l'anhlisi del valor de les dues primeres, apuntarem només que I'última és de nou l'explicació mitjan~ant la delinqiil.ncia, i que la cadena no representa altra cosa que una versió d'aquesta explicació rectificada per a desculpabilitzar els delinqüents. La llista no acaba aquí, fins i tot si només ens atenim al que és públic. Perd la presentació d'aquesta successió d'explicacions, donada la seva seriació, planteja el veritable problema: el de la possibilitat d'explicar el fenomen. Una competencia tan gran d'anhlisis torna aquestes possibilitats una mica irrisbries. El terreny esdevé equívoc ja que d'aquesta manera apareix saturat d'explicacicms que es neutralitzen quan entren en contacte. Aquest equívoc planteja aleshores un dilema al socibleg: ¿quina funció pot assignar, dins d'aquest imbit, al seu discurs? ¿Privilegiar& una explicaaó en detriment de les altres? ¿Afegir& a aquesta skrie la seva prbpia explicació? En ambdós casos només aconseguira engrossir la sobrecirrega i contribuir a la cacofonia. Fins i tot si I'explicació sociolbgica és argumentada sobre una base conceptual més afinada i fonamentada en un tractament més rigorós de les dades, no pot evitar d'entrar en competencia I Com la inseguretat desafia el soci6leg amb les altres, és a dir, no pot aparkixer sinó (:om un element d'aílb que vol explicar. Cal trobar, per tant, una forma de procedir que tingui en compte aquest fet primer de l'equivoc del terreny estudiat. Veurem que aixi, equival al renunciament de I'explicació. 2. EL DISCURS INSEGURITZADOR Totes les explicacions que hem revisat són discursos sobre la inseguretat, situant d fenomen exteriorment en relació amb el subjecte de I'enunciació. ¿Quina és, en relació amb aquest primer registre, l'especificitat del discurs inseguritzador, el discurs del subjecte que diu viure la in~eguretat?~ All& que sorprhn a primera vista en aquests enunciats és llur car2cter exorbitant, la utilització d'imatges crues, l'afirmaci6 peremptbria de solucions radicals, la imputació tot ras; és un discurs que no pateix cap mena de contradicció. Es també, a la seva manera, un discurs sociolbgic, perb que ve marcat pel segell del seu origen popular. Bs un discurs uben de casa*, que parla per a aquell que ha crescut a Fran~a en contacte amb el poble o amb el carrer, donades les seves múltiples referkncies o dusions a un cos de miximes, de proverbis constitutius ilel sentit comú. Malgrat aquesta dimensió una mica pintoresca no es pot amagar per molt de temps: 1) Que aquest discurs desenvolupa una argumentació unificada i coherent. 2) Que aquesta argumentació no reprsn cap de les explicacions avangades anteriorment sobrt: el fenomen. 3) Que els incidents delictius hi juguen un paper secundari i, podríem dir-ne, retbric. 4) Que no retrobem mai aquest discurs en la premsa. Essencialment es tracta d'un judici de la política penal de I'Estat, del seu carhcter liberal, o més encara, del fet que aquesta política est2 centrada en el problema de la delinqusncia. Esquematitzant l'argument, podem dir que aquest reposa sobre el teorema següent: si 1'Estat es preocupa pels - - bandarres (<tvoyozls~), per excusar-los, per desculpabilitzar-los, per atenuar el rigor del clstig, per reinserir-los, etchtera, se situa en llur terreny, que no és el de la gent honesta; mentre treballa per la inclusió dels que són fora de la llei, el poder exclou aquells que en són dins. 4. Elements d'aquest discurs han estat recollits durant l'enquesta sobre i'autodefensa feta en 1979-1980 i durant la realitzada sobre la inseguretat (en coUaboració amb Werner Ackermann i Henri-Pierre Jeudy) en 1980-1981. Cf. Renaud Dulong: L'autodéferzse, erzquhe sur quelques faits indécidables. Librairie des Méridiens, Paris, 1983. Capítol 3: c{Le discours de I'autod6fense)>. ctPapers)>: Revista de Sociologia En aquest context caldria subratllar tres punts. Primerament, la particular concepció de la llei que es pot deduir d'aquestes formulacions. La llei apareix com una entitat suprahumana que s'imposa fins i tot a 1'Estat; al mateix temps, hom li assigna com a única feina la garantia de la propietat privada; és la llei la que fonamenta un ordre de petits propietaris. D'altra banda, el carhcter neuriilgic de la fallida de la llei per a aquells que la denuncien. L'exorbithncia de les paraules i la violencia de les imatges no són un efecte d'estil, sinó que ens indiquen que all6 que est; en joc concerneix la gent d'una manera totalment crucial. Per últim, aquesta virulencia és encara més perniciosa car l'argument acaba desembocant en l'autodefensa: 1'Estat ja no exerceix adequadament el monopoli de la violkncia legítima i esdevé legítim que les comunitats locals o els individus se'n facin chrrec. El balang d'aquesta substitució de 1'Estat per l'individu és, a Franga, molt greu: una cinquantena de morts, més &un centenar de ferits. La presentació esquemhtica d'aquest discurs l'ha simplificat moltíssim i ha atenuat, en concret, les patinades fantiistiques que acompanyen la seva forma desorbitada. Per exemple, és si més no sorprenent veure com la figura del delinqüent, segons la caracterització del terme <<bandarra>> (voyou), desapareix tot deixant la seva placa de cap de turc a la figura del nen.' Uns altres trets subratllen que, a despit de la temhtica única que el sosté, aquest discurs és molt equívoc. El problema és saber, seguint la línia desenvolupada fins aquí, si aquest equívoc té alguna cosa a veure amb el precedent, amb aquell que es derivava de la multidimensionalitat dels discursos polítics sobre la inseguretat. Com a mínim podem trobar-hi una relació, la qual clarifica singularment el repte epistemdhgic que la inseguretat planteja al socibleg. L'afany d'explicació seria símptoma d'una incapacitat per a rebre aquest altre discurs a causa de la seva exorbithncia i de la seva inddncia. Per6 també ens indicaria que aquest discurs toca de prop quelcom que esth en joc i que és realment neurhlgic des del punt de vista de la societat política. Aquest diluvi d'explicacions tendiria a ofegar la virulhcia: amb la pretensió de reemplacar amb una anillisi racional all6 que és rebut com un crit, s'evitaria haver d'analitzar-10 precisament en el marc de l'afirmació política d'una incapacitat de 1'Estat per a mantenir un ordre moral i, per tant, un ordre social. El projecte d'una sociologia de la inseguretat esdevé així encara més problemitic. En el marc d'aquesta batalla d'eslbgans i d'arguments veiem massa clar el que signiiicaria, per exemple, una anhlisi de la inseguretat en termes de determinants sbcio-econbmiques. El socibleg és presoner d'wa I 5. Id., capitol 5: ctL'enfant qui mérite la mort),. Com la inseguretat desafia el socibleg xarxa significativa que preexisteix a la seva mirada. En aquest tema les exigencies d'objectivitat i de neutralitat que especifiquen un discurs amb pretensions científiques són pervertides pel lloc que 1'Estat ocupa en aquesta batalla d'arguments. Una sociologia que abordés el fenomen des &una orientació positivista només sabria inscriure's en el marc de la societat política, tot participant en el treball de repressió de la queixa popular o, si més no, desviant el procés que la gent en va intentar d'obrir. 3. JA NO EXPLICAR, SIN6 COMPRENDRE Interpeuat d'aquesta manera per un judici que concerneix tots els membres de la societat, el socibleg es veu obligat a reflexionar sobre alkb que fa, sobre alli, que diu, sobre la seva pretensió de produir arguments més vdids, sobre la posició que el seu discurs implica dins d'un terreny conflictiu, etc. Aquesta forma de procedir té evidentment valor per ella mateixa, perb, en el cas que ens ocupa, ha de conduir a solucions concretes: Qu6 fer? Qui. dir? Com dir-ho? A qui dir-ho? Només proposem aquí les dues <csolucions)> al problema amb caricter provisional i per a donar a conkixer una forma d'actuar que és encara a les beceroles. Aquestes solucions consisteixen en una renúncia a l'explícació en sociologia per a instaurar unes altres maneres de fer, comprendre d'una banda, descriure de l'altra. En l'exposició de la idea insistirem menys en les refer2ncies tebriques als corrents de pensament que han fecundat aquesta manera de treballar que no pas en les implicacions prhctiques que aquestes alternatives comporten des del punt de vista &una sociologia de la inseguretat. Si treballem des de la perspectiva d'una sociologia comprensiva, comengant per la primera de les dues alternatives, sento la necessitat d'indicar, d'una manera més personal, que aquesta mena de sociologia s'ha imposat no tant per una simpatia envers Max Weber i la tradició filosbfica alemanya de l'herrneneutica com per una exigencia més pragmitica lligada a la redacció de I'obra final de la meva investigació sobre l'autodefensa: tenia acumulada una gran quantitat de notes d'enquesta i em calia presentarles com un text sociolbgic. Més enlli de les qüestions d'estil, de la manera d'escriure, una qüestió em sembla decisiva: ¿qui seria el subjecte de l'enunciació? ¿Desapareixeria com ho fa en la majoria de la literatura sociolbgica? ¿O el discurs indicaria, ben al contrari, griicies a 1'6s de la primera persona del singular, el seu origen concret, la seva producció per un individu situat 15 1 <tPapersn: Revista de Sociologia socialment, culturalment, et~ttera?~ Urgit per la necessitat de respondre a aquestes preguntes vaig buscar l'opinió d'aquells que ja s'ho havien plantejat en un altre context. Aixb explica, per una banda, que, si les meves referencies van des de Weber fins a Gadamer, en tant que han treballat els considerants filosbfics d'aquest problema, estic en deute sobretot amb Jeanne Fravret-Saada, una etnbloga francesa que s'ha interessat per la bruixeria que encara existeix al departament de la Mayenne, perqut la seva experikncia serveix de base per a la meva, si no en les sducions que cal adoptar, sí, com a mínim, en els obstacles que cal evitar? Quant al tema de la redacció d'una obra sobre la bruixeria, ella denuncia pertinentment, crec, l'etnografia clhsica i el pensament postestructuralista francks <(en flur ideal comú de total atopia del subjecte que teorit~an.~ Més prosaicament, tot adoptant el <<jo)> per donar compte de la seva investigació, assenyala --en un to que em sembla autenticque hom no pot parlar de bruixeria si no ha estat apresa ell mateix pel proces de llenguatge que es desenvolupa en ella. Adoptar una perspectiva comprensiva té, per tant, la implicació prictica següent: del fet que el discurs mantingut per aquells que diuen viure la inseguretat divideix 1'Ambit social, es deriva imperativament la necessitat que el socihleg enunci'i el punt d'aquest Ambit, aixi delimitat, des del que enunciari el seu discurs. Aquest principi pot ésser argumentat a partir de tesis epistemolbgiques que ens remeten a corrents de pensament coneguts -no podem parlar de la societat sense adoptar un punt de vista dins de la societat, la sociologia dels altres no és mai totalment impertinent, la sociologia no és res més que un element del fenomen que vol explicar, etc.. . .-, per6 un cop més aquest argument ens ve imposat per la urgencia i només ha descobert els seus referents t&rics, aixi com les seves implicacions eticopolítiques quan ja era massa tard. I ha estat tant el producte &una reflexió sobre el material com el resultat d'una disquisició epistemolbgica. El moment decisiu d'aquesta forma de procedir ve donat pel reconeixement del fet que l'adopció d'un estil impersonal -ja sigui academic, cientific o simplement descriptiusituava el discurs com a un producte de la societat política. Aquest reconeixement no és el resultat d'una critica de la funció política del saber sociol6gic i de I'exemplaritat del positivisme dins d'aquesta funció de justificació de l'statu quo social, sinó que apareix després d'una reflexió especulativa sobre el discurs periodístic, ja que aquest oferia l'exemple d'allb que podia ésser un discurs sobre la inseguretat. Ara bé, l'expres6. Cf. <<On ne peut parler de l'autodéfense qu'A la premisre personne du singuliet, a ctProbEmes d'épistémologie en Sciences Sociales)>, núm. I1 CEMS, 1983. 7. Jeanne Favret-Saada: Les mots, la mort, les sorts. GaUimard, París, 1978. 8. Ibid., p. 29. Com la inseguretat desafia el socibleg si6 periodística del fenomen era també una expressió distanciada, una producció $exterioritat, una objectivació dessimplicant; especificava l'heteronomia de la por en la seva fixació en un punt concret del conjunt social --els seus baixos fonsi circumscrivia la seva pertinenga a aquest punt. Tot plegat ho trobem en les narracions d'autodefensa, en els editorials sobre la inseguretat, en els reportatges sobre la violencia urbana com si hom hi pogués assistir fent una abstracció de tota l'emoció que provoquen i banalitzant llur dimensió escandalosa. No només no es deixa parlar massa els actors -llur discurs és sens dubte més perillós que no pas indecentsin6 que s'atigmatitzen llurs paraules en uns termes que neutralitzen llur dimensió <cpolitica~, és a dir, llur capacitat de plantejar problemes que concerneixen tothom, cornegant per la persona mateixa que escriu. En definitiva la postura periodística és condemnable en el sentit que anuZla o exclou tota mena de relació amb aquells dels quals vol donar compte i en el sentit que reforga l'exclusió de la qual aquests se senten víctimes a causa d'un discurs que neutralitza llur queixa. Ara bé, de tot el que hem anat dient fins aquí -amb tot, ben poca cosa!-- se'n deriva que el discurs inseguritzador qüestiona la historicitat &aquells que el mantenen, que és una avaluació del canvi social, que 6s una forma de descripció de la relacici amb llur societat, és a dir, una ideologia. Una anhlisi més distanciada permet fhcilment el refús d'aquesta trascendencia politica. Pel mateix motiu, prepara i coprodueix la sordesa respecte dels blancs més específics d'aquesta revolta: els magistrats, els governants, els polítics, els intellectuals, Cs a dir, tota la societat política. Per tant, ¿calia restituir purament i simplement les formulacions recollides en la investigació i fer desapareixer el socibleg darrera de I'actor? Aquí, un cop més, obviarem les conseqüencies metodolbgiques (refús de tota especificitat en l'acte sociolbgic) i etiques (garantia de legitimació de l'autodefensa) per insistir en 1'obstac:le prhctic que fa que el projecte esdevingui insostenible. Presentar el discurs inseguritzador tan cruament com el recull l'enquesta és establir que aquest discurs pot passar tal com és de la situació en la que ha estat enunciat --tot sovint no com a resposta a l'investigador, sinó més aviat al marge de la seva presenciaa la inscripció en les pigines d'una obra. Toquem potser aquí el punt més problemhtic del nostre procediment, aquell en el que s'articula una anhlisi política i una reflexió sobre el llenguatge. La dificultat per a produir una versió escrita del discurs sobre l'autodefensa ens remet immediatament a la seva forma d'expressió oral, a les formes poc polides que fa servir, a la indecencia del seu lhxic, a l'absencia d'articulació interproposicional, etc.. . Es tracta d'un problema de forma més que no pas de contingut. Perb aquest problema de forma es deriva del fet que es tracta d'un discurs produi't i reprodu'it en ctPapers>>: Revista de Sociologia La distinción entre el viejo corporatismo (fascista) y el nuevo corporatismo, corporatismo estatal y societal, autoritari0 y liberal, es aplicable al caso de España, en la época en que la crisis económica mundiaI afecta profundamente a la economia española, por un lado; y por otro, en un periodo de despertar democrático en que se legalizan 10s sindicatos y 10s empresarios se asocian bajo nuevas reglas y normas de convivencia y negociación con el Estado. El debate sobre neocorporativismo tiene interés en su aplicación a España para definir o interpretar una nueva situación de creciente estabilidad democrática, basada en 10s acuerdos tripartitos entre el Estado, 10s sindicatos y las organizaciones empresariales, como sistema de intermediación de intereses, más allá del pluralismo y e1 parlamentarismo. El debate tiene interés hoy, a principios de 1984, por cuanto comienza a recrudecerse la conflictividad laboral, al haberse roto muchas de las negociaciones (sobre convenios, acuerdos salariales, condiciones de trabajo, etcétera) entre las partes interesadas (sindicatos, patronal) y no existir garantia de cumplimiento de 10s acuerdos establecidos (Pacto de la Moncloa, ANE, etc.). El interrogante sobre la viabilidad del neocorporatismo o neocorporativisme como forma de intermediación de intereses y de negociación de conflictos está abierto. Estas cuestiones generales fueron analizadas sistemáticamente por Philippe Schmitter, cuyo articulo publicado en 1974 (ictAún en el siglo del corporatismo?>>) centró el debate y es punto de referencia obligado para cualquier discusión sobre el tema. Ph. Schmitter hizo una brillante exposición de 10s conceptos básicos sobre el neocorporatismo englobando tres preocupaciones recurrentes de la filosofia política: la representación de 10s ciudadanos, el proceso de toma de decisiones y la organización del Estado y su control sobre la población. Después de distinguir entre neocorporatismo como autoorganización de la sociedad civil (es decir, cómo 10s ,mpos sociales que reconocen sus intereses formales se organizan) y como método de toma de decisiones e implementación de las mismas por la administración (pulblic decision making), explicó por qué emergió el tema y el fen6 meno del neocorporatismo y cuáles han sido las subteorías que han derivado de su aparición. Seguidamente expuso las ííneas de investigación que actualmente se siguen en el análisis del corporatismo en sus diversas versiones y gradas de desarrollo. La segunda sesión, del dia 28 de marzo de 1984, corri6 a cargo de Wolfgang Streeck, colaborador de Philippe Schmitter en un proyecto internacional en el que se comparan las prácticas neocorporativas en diversos sectores industriales de once países europeos y 10s USA. W. Streek habM de las formas que toman las relaciones industriales neocorporativas como sistema especifico de relaciones industriales; de las razones por las que 10s El debate sobre corporativisme-neocorporatismo actores sociales principales han estado interesados en entrar y llevar a cabo prácticas corporativas, razones que se centran en 10s beneficios económicos que obtienen empresarios y obreros en una estructura corporativa; cómo aparece el sistema de relaciones industriales corporativas y cómo mantiene su estabilidad; cuáles son 10s problemas económicos que surgen, y de ellos, cuáles son solucionables y cuáles no, a fin de llegar a la estabilidad. La definición de sistema de relaciones industriales corporativas que dio Streeck fue la de que <celementos significativos de la relación de empleo son regulados al nivel central, es decir, más allá y por encima de las empresas individuales; entre 10s sindicatos y las organizaciones empresariales, ambos monopolísticos y centralizados, sobre el proceso de regulación y 10s resultados del mismo, que son tratados como cuestión de interés público por parte de 10s agentes estataless. Se trata pues de una organización especifica de 10s actores involucrados: una estructura organizativa corporativa. Ejemplos de aplicabilidad de esta definición se p~~eden hallar en Austria, Suecia, Alemania occidental, Noruega, y Finlandia en algunos aspectos. De algunos de estos paises, en concreto, de Suecia, Alemania e Inglaterra, habló de nuevo W. Streeck en el curso de la mesa redonda que se organizó en la tercera sesión del curso. Los dos primeros paises, de larga experiencia en acuerdos neocorporativos contrastan con la situaci6n de Inglaterra, donde es impensable un pacto social en la actualidad. Ph. Schmitter se refirió al caso de Italia, donde en las dos últimos años se han producido sorprendentemente pasos importantes en la tendencia hacia prácticas corporativas. La sorpresa estriba especialmente en el cambio de actitud de uno de 10s sindicatos más importantes, la CGL, de orientación comunista, que se negaba secularmente a establecer acuerdos sectoriales con la patronal, ampliando su ámbito de protección a 10s intereses de grupos sociales que pueden beneficiarse de medidas como la escala móvil de salarios. La unión de 10s tres sindicatos más importantes en Italia en una asupraconfederacións actuando en algunos sectores como el del metal, por una parte, y por otra, en la segunda mitad de la década de 10s años setenta, el <<compromiso histórico)> a nivel de partidos políticos, por el cua1 el partido comunista se convirtió en un miembro de facto del gobierno, en cuestiones de legislación laboral, fueron dos factores importantes a tener en cuenta para entender el acuerdo social <<desde y por arriba)> hacia la base de 10s sindicatos y organizaciones empresariales. En cierto sentido representa históricamente la via inversa (a la de 10s Paises Escandinavos, por ejemplo) hacia el corporatismo. La idea de scrrmbio politico, o intercambio politico entre las élites gubernamentales, sindicales y empresariales refleja fidedignarnente esa realidad. Manuel de Lucena se refirió al caso de Portugal como ejemplo de <ccorporativismo)>, en línea de continuidad con <<Papers,: Revista de Sociologia la tradición ideológica salazarista. Igualmente, Juan Martinez Alier desarrolló en su exposición 10s sintomas de la tendencia clara hacia acuerdos neocorporativos en la época de transición democrática abierta en Espaiia desde la legalización de 10s partidos políticos y de 10s sindicatos en 19771978, a pesar de 10s altibajos de 10s acuerdos que las fuerzas sociales han establecido. Terminó el curso con la sesión a cargo de W. Streeck y Ph. Schmitter sobre la relación entre democracia y corporatismo. La cuestión central se plantea del siguiente modo: el neocorporatismo actúa en contra de la democracia, elíminando las formas de representación tradicionales, la libertad de asociación; de forma que se aleja cualquier posibilidad de monopolizar o imponer el poder político. El nemrporatismo viene a ampliar esa concepción clásica de democracia, como arte de asociación entre grupos sociales que se organizan temporalmente, al apuntar de forma realista, a la permanencia de esos grupos sociales organizados que continúan actuando asociativamente. Por otro lado, la actividad de las asociaciones hará decrecer el peso del Estado, se& la concepción Tocquevilliana de la democracia. Y, sin embargo, se constata la importancia creciente del Estado en las sociedades avanzadas. Esas dos razones dan pie a pensar que la organización de 10s intereses no es necesariamente un componente de la democracia. El neocorporatismo transforma el principio liberal de asociabilidad voluntaria en una concentración de participación en determinadas asociaciones, a la vez que éstas disminuyen en número. La elección Iibre deja de ser significativa para dejar paso a la defensa colectiva de la sociedad civil. La participación en el curso fue numerosa y contó con la presencia de estudiosos del tema, procedentes de Córdoba, Madrid y Barcelona. Al término de cada sesión, el coloquio y la discusión fueron únicamente interrumpidos por las obligaciones de horario. El próximo año 1985 se celebrará en Barcelona el meetilzg de la ECPR (Consorcio Europeo de Investigación en Ciencia Política). Los dias previstos son: del 25 al 30 de marzo. Ser6 una buena ocasión para volver a intercambiar información y estudiar el tema del neocorporatismo.