El segle XVII, el segle de Llull

Enrahonar 22, 1994 113-1 16 El segle XVII, el segle de Llull Josep Maria Ruiz Simon Resum El segle XVII esta marcat per la figura de Ramón Llull, indestriable del seu metode. Sigui amb la intenció de criticar-lo, recuperar-lo o millorar-lo, la majoria d'autors (Bacon, Gassendi, Descartes, Alsted, Izquierdo, Kircher, Leibniz) el prenen en consideració d'una forma o d'altra. Part de la importancia de Llull en el «segle del metode,) s'explica per ser aquest el primer en assajar un art inventiva universal no subjecta a les restriccions del metode aristotelic. (Redacció) Paraules clau: Filosofia del segle mi, Llull, metode. Abstract. X[/7Ith century. Llulli century. XVIIth century is marked by the figure of Ramon Llull and his method. However the intention was to criticize him, justify him or improve him, the majority of the authors (Bacon, Gassendi, Descartes, Alsted, Iquierdo, Kircher, Leibniz) consider him in some way or other. Part of Llull's importante during the «method centuryn is understood because he was the first in rehearsal an inventive universal art, free from the restrictions in Aristotelian method. Key words: XVIIth century Philosophy, Llull, method. Risiri Frondizi: «És justament la recerca d'un nou metode, considerat com a ars inveniendi, el que caracteritza el comencament de I'Edat Moderna)). La probabilitat de llegir un manual d'historia de la filosofia del segle XVII o una monografia sobre Bacon, Descartes o Leibniz sense ensopegar amb afirmacions d'aquesta mena és ben petita. Yvon Belaval, per exemple, comenca el seu llibre Leibniz critique de Descartes amb la següent variació sobre aquest motiu tematic: «Si se'l defineix pel seu caracter més pales, el segle XWI es manifesta com el segle del metode i es podria dir, més particularment, com el segle de Descartes)). També es podria dir, posats a particularitzar en una direcció menys obvia, que és el segle de Ramon Llull (1232-1 316). 114 Enrahonar 22, 1994 Josep Montserrar i Torrents Al llarg del segle XVII es pot detectar, en efecte, una autentica obsessió per la figura Llull. 1 aquesta obsessió és indestriable de l'obsessió pel seu metode: l'Art. Alguns autors -com Bacon, Gassendi o Descartesla critiquen amb més o menys coneixement de causa. Altres -com Alsted, Sebastián Izquierdo, Athanasius Kircher o Leibnizaccepten la seva pertinenca corn a projecte i, tot i que critiquen determinats aspectes o gairebé la totalitat de la seva realització, la reprenen, i volen simplificar-la o reelaborar-la. Tant pels uns corn pels altres 1'Art de Llull resulta, en qualsevol cas, un punt de referencia ineludible. Cinterh dels autors del sis-cents per Llull es tradueix en diversos fenbmens editorials. Cantologia lul.liana de Zetzner publicada per primer cop l'any 1598 a Estrasburg (que, a més de diverses obres autentiques i apbcrifes de Llull recollia quatre comentaris de Giordano Bruno a la seva obra i un d'Agrippa von Nettesheim), es reedita els anys 1609, 1617 i 1651. Zetzner també publica (Colonia, 1612), incompleta, en edició de Johannes Heinrich Alsted, la Ejcplanatio compendiosaque applicatio Artis Rairnundi Lulli (1 523)) de Bernat de Lavinheta, reintroductor de l'ensenyament del 1ul.lisme en la Universitat de París. Entre 1632 i 1634, es publiquen a París dos reculls de traduccions del llatí al frances (a carrec del conseller reial De Vassy) que apleguen, a més de 1'Ars generalis et ultima, alguns opuscles lbgics 1ul.lians i algunes obres apbcrifes. Entre 1646 i 1667 es publiquen també a París tres noves biografies de Llull que sumen un total de sis edicions. A més, es continuen reeditant algunes obres alquímiques pseudolul.lianes, per bé que en menor mesura que en epoques anteriors. El fenomen més interessant és, pero, el dels autors que pretenen replantejar explícitament el projecte d'ars inveniendi luleliana. Aquest és el cas de Johannes Heinrich Alsted (1588-1638)) un pensador alemany, pietista, molt influent en els medis academia de la seva epoca i mestre de Comenius, que va escriure, entre altres tractats sobre Llull, una Clavis artis lullianae (1609) i una proposta d'harmonització de les tres «sectes de logics avui vigentsn: els aristotklics, els ramistes i els lul.listes (1610). Alsted, que, tot i ser també editor d'obres de Giordano Bruno, es mostra crític amb els comentadors renaixentistes de l'Art, veu en aquesta un metode amb afinitats amb la matematica (i amb la &bala) capac d'ordenar i sistematizar enciclopedicarnent en una única ciencia universal, per mitja de la inventio i de la combinatbria, tots els sabers. L'interes de l'alemany Alsted per 1'Art de Llull corn a metode, corn a ars inveniendi, va trobar la seva replica a Franp en obres, corn l'Ars lulliana mmendata (1617) de Giulio Pace o el Traicté de la memoire artiJicielle ou Art de Raymond Lulle de Jean Belot (1 623), que recorren a 1'Art de Llull per renovar les arts de la memoria i l'art retorica. (La primera va ser tres vegades reeditada en llatí entre 16 18 i 1633 i una en francks (París 16 19); la segona va ser reeditada tres cops al llarg del segle XVII). 1 també troben resso en les ja esmentades edicions de De Vassy (1632, 1634), el qual afirma que les obres que tradueix són «el fonament de l'artifici universal.. . sobre el qual es pot basar el mitja per arribar a 1'Enciclopedia o universalitat de les cikncies per un ordre metbdic)). En els ambients parisencs platonitzants, corn va asenyalar EA. Yates, Vers una sociologia de I'exercici filosofic Enrahonar 22, 1994 115 I'interks per Llull anava unit indestriablernent als interessos pel copernicanisme, per la reforma ramista de la Ibgica i per I'hermetisme i la cdbala.. .; i, evidentment, a la recerca d'un nou Mktode i al projecte de crear, a partir d'aquest, una Enciclopkdia de totes les cikncies (cal remarcar respecte d'aixb, la reirnpressió a Lió (1635 i 1637) de la rnés enciclopkdica de les obres de Llull, de 1'Arbre de Sci2ncia). Aquest fervor 1ul.lístic també va tenir un irnportant ressb entre els jesuites alernanys, italians i espanyols. Entre els nornbrosos autors d'aquest orde interessats per Llull, cal destacar l'espanyol Sebastián Izquierdo, autor de Pharus scientiarum (1659) i I'alemany Atanasius Kircher (1602-1680). Tant Izquierdo corn Kircher, rnalgrat que critiquen arnb certa duresa (rnés el primer que el segon) alguns aspectes de les elucubracions lul-lianes, veuen en Llull un precursor dels seus propis intents d'elaboració d'un Mktode, d'una ciencia de les cikncies, útil per elaborar una Enciclopedia. 1 el que és més interessant: identifiquen la cornbinatbria arnb un calcul i, d'acord arnb el suggeriment d'illted, que feia confluir 1'Art arnb la matemdtica, assagen d'aproxirnar els procedirnents d'aquella als d'aquesta. És en aquest context on cal situar l'interks de Leibniz per 1'Art lul.liana, que troba la seva primera expressió en la Dissertatio de arte combinatoria (1666), un intent de reformular «m& científicameno) el projecte lul.lid, una obra en que, a més de Llull, té ben presents alguns altres autors els noms dels quals han anat sortint en aquesta nota (Agrippa von Nettesheim, Lavinheta, Bruno, Alsted, Izquierdo i Kircher). Leibniz coneixia, arnb bastanta profunditat, I'obra luleliana i la dels principals ((enciclopedistes)) lul.lians, i la principal intuició del leibnizianisme té la petjada de Llull. Ern refereixo a la idea del que Leibniz anornena, ben lul.lianarnent, en una de les seves cartes a la princesa Elizabeth, l'«art d'inventar en general)), una art que parteix de la prernissa segons la qual tot el que pensern té el seu origen en la idea de Déu, que inclou, sota la forma dels atributs, tots els principis simples del coneixement humd i, alhora també, tots els principis simples de la naturalesa. Una intuició sernpre present en I'obra de Leibniz i que es troba a la base de l'ontologia rnonadologica. Per bé que el ((lul.lisrne), de Leibniz no ha estat, encara, estudiat arnb detenirnent, aquest no és ignorat pels historiadors de la filosofia, tot i que tendeixen a reduir la influencia de 1'Art de Llull a la mera cornbinatoria, i obliden altres aspectes (Iogics, rnetafísics) no menys irnportants. Aquesta breu i incompleta síntesi de la presencia de Llull en el segle XVii, que barreja autors i obres de valor ben divers, pretén convidar a la consideració que, d'alguna manera, aquel1 segle, precisarnent en la mesura que era el segle del rnktode, considerat corn a ars inveniendi, tarnbé va ser, com s'ha apuntat a I'inici, el segle de Llull. Llull va ser el primer a assajar una art inventiva que, alhora que «inventiva» i universal -corn la tbpica aristotklica, l'ars inveniendi dels escoldsticsvolia ser tarnbé -com la de Descartes o Leibnizdemostrativa. Va protagonitzar el primer intent de buscar un mktode únic, no merarnent dialkctic, pretesament apodíctic, per a totes les cikncies; un rnktode que, a partir de la negació de l'axiorna de l'exclusió rnútua dels principis dels 116 Enrahonar 22, 1994 Iosep ~Monrserrar i Torrenrs diversos generes de I'ésser, trencava amb la restricció aristotelica que imposava una ciencia per a cada genere. Aquest va ser el gran gest filosofic lu.liA, i va ser, també, rnutatis mutandis, el gran gest filosbfic del segle XVH. Aquest és, entre d'altres, un dels motius de l'interes que aquella epoca va tenir pel lul.lisme. La raó que explica que tots els discursos del metode que apareixen en el disset es vegin obligats a referir-se a Llull, ja sigui com a precursor o com a impostor, se sentin obligats, en definitiva, a tenir-lo present. Caldria veure si no seria pertinent per a la historiografia d'aquest pedode que aquesta mateixa sensació s'anés estenent entre els estudiosos actuals. Perque, si bé és cert que estudiant la filosofia del segle XVII sense tenir en compte el 1ul.lisme i altres fenbmens confluents, com les arts de la memoria o l'hermetisme, s'acosta més els seus autors a la nostra epoca, també ho és que se'ls fa menys contemporanis d'ells mateixos.