La profilaxi de la verola : la seva difusió a Catalunya durant el set-cents

Enrahonar 22, 1994 9-19 La profilaxi de la verola. La seva difusió a Catalunya durant el set-cents* Núria Gorina i Josep Sinchez Aldeguer Departament de Filosofia. Universitat Autonoma de Barcelona 08 193 Bellaterra (Barcelona). Spain Resum La inoculació de la verola representa una de les primeres formes preventives de resoldre el problema de les malalties infeccioses. La inoculació de la verola esta íntimament relacionada arnb l'evolució de la maiaitia. El terror davant les horribles conseqükncies d'aquesta enfermetat forqa a cota mena de solucions. El metode, conegut com Inoculació de la verola, incloint-hi les seves diferents tkcniques, consisteix en la introducció de materia purulenta obtinguda d'una pústula de verola, per tal de reproduir una verola debilitada i estimular la immunitat. La inoculació de la verola va apareixer durant un gran canvi en les mentaiitats. Així va estimular una actitud i idees modernes en el món del segle XVIIi. Com a resultes d'aixo, la inoculació de la verola va provocar una gran quanritat de discusions. A Catalunya, la ((Academia Médica» va treballar intensament contra les epidemies. Tots els seus membres van demostrar un gran interes en l'estudi i prevenció de la verola. (*) ENRAHONAR es presenta a si mateix com a aQuaderns de filosofia,>. A l'ensems! pero, que fa filosofia a través de la lletra escrita, 13X"LHONAR exerceix una funció institucional: és el mitji de comunicació impresa del Departamenr de Filosofia de la Universitat Autonoma de Barcelona. Ara bé, els departaments de filosofia, aquí i arreu, assumeixen rasques acadkmiques i intel.lectuals interdisciplinars i frontereres amb aitres hbits del coneixement: el dret, la polírica, I'art, I'educació, la ciencia.. . Aquesta extensió del camp de trebail no ha d'afectar la nitidesa del conceote mateix de filosofia. No és la filosofia la aue s'ha d'amorllar a la multiolicació de les sevrts arribucions. sinó aue són els filosofs i els orofessors de filosofia els qu;s'han d'adaptar a les exigkncie; de la nova distribució de les arees cognoscitives. La polírica, la matemirica, la física, I'art.. . tenen el seu lloc propi en els curricula d'ensenyament i de recerca dels deparramenrs de filosofia, sense necessitat de procedir a una artificiosa alteració del concepte mateix de filosofia. És, doncs, amb plena conscikncia i amb satisfacció com el Departamenr de Filosofia de la UAB ha acollit una irea del coneixement tan proxima a la reflexió fiiosofica com és la Hisroria de la Ciencia. Aquest acolliment ha estat fet amb tores les seves conseqükncies. 1 una d'aquestes conseqükncies és la publicació a la revista del Departament dels treballs dels historiador~ de la ciencia amb rota la seva especificitat. Guiar per aquest criteri, el consell de redacció d'aquesta revista no ha tingut n: la més mínima vacil.lació a acceptar l'estudi d'hisroria de la medicina que el lector trobari a continuació: la historia de la medicina és una part de la historia de la ciencia, i aquesta és, i volem que sigui, part inregrant del camp d'estudis de la filosofia. (Redacció) 10 Enrahonar 22. 1994 Núria Gorina & Josep Sinchez Aldeguer De fet, la primera inoculació a Barcelona va tenir lloc el 1776. Un any després, F. Salvá publica el seu llibre anomenat Elprocés d'inoculació, que es convertí en el focus de gran quantitat de discusions entre el nucli mkdic catala. Finalment, la ben coneguda edició d'E. Jenner An Inquiriy into the causes and effects ofthe uariole uaccinae (1798) es va extendre per tot el món i va ser acceptada ripidarnent, gricies a les contribucions prkvies d'inoculació de verola. (Autor) Paraules clau: histbria de la medecina, inoculació, verola, Catalun~a, ~rofilaxi, Jenner, Salvá. Absuact. The inoculation of Small-pox The inoculation of Small-pox represents one of the first preventive ways to solve the problem of infectious illness. Inoculation of Small-pox is closely related to the evolution of the disease. The terror to the horrible consequences of that illness forced al1 kind of solutions. The method kwown as Inoculation of Small-pox, including its diferent techniques, lies in the introduction of purulent matter from a Small-pox pusrule, in order to reproduce a mild small-pox and estimulate immunity. Inoculation of Small-pox appeared in a moment or great change of mentalities. Thus it stimulated a modern attitude and new ideas of the world in eighteenth century. As a result of that, Inoculation of Small-pox provoqued a big amount of discussions. In Catalonia, The Medical Academy made a great work against epidemies. Al1 the members of the medical Academy demonstrated a big interest on the study and prevention of Small-pox. In fact, the first inoculation in Barcelona took place in 1776. One year later, F. Salva published his book called Process ofInoculation, that focused a lot or discussions among catalan medical nucleus. Finally, the wellknown edition of E. Jenner An inquiy into the causes and effects of the uariolae uaccinae (1798) was worldwide spread and quickly accepted, thanks to the previous contribution of inoculation of Small-pox. Key words: History of medecine, inoculation, smallpox, Catalonia, prophyilaxis, Jenner, Salvá. La historia de les malalties infeccioses ha despertat un notable interks. Especialment, l'atenció s'ha focalitzat a l'entorn de l'impacte demografic i social dels grans estralls epidkmics en el decurs dels segles. Es a dir, en la consideració de la historia de les civilitzacions, no podem ometre l'estudi de l'habitat cultural i social que envolti els problemes epidemiolbgics. Car, les epidkmies han canviat o influit d'una forma definitiva en el curs de la historia. Des d'una perspectiva més tkcnica, podem avancar que fins que no s'aclarí el concepte d'etiologia dels procesos morbosos, és a dir, el gran enigma que surava damunt del quefer mkdic, no s'assolí una comprensió autknticament biologica del fenomen de la malaltia. En aquest sentit, la historia de la practica de la inoculació contra la verola ofereix la possibilitat d'avaluar els errors que fou necessari vencer per superar l'empitisme dominant en la ciencia mkdica. En l'estudi de les malalties infeccioses i de llur prevenció, la inoculació contra la verola hi ocupa un lloc destacat. Actualment, el mal es considera extin- La profilaui de la verola Enrahonar 22. 1994 11 git, en virtut d'una efectiva campanya preventiva que ha tingut lloc en el decurs del nostre segle. Cany 1980 l'organització Mundial de la Salut va declarar la total eradicació de la malaltia sobre la terra. No obstant aixb, i d'acord amb Raymond, I'abskncia de casos constatats de la malaltia no permet afirmar la desaparició absoluta del germen1. Opinió que és confirmada a través de les indagacions paleopatologiques menades a terme per Fornaciari i Marquetti. Arnbdos autors, en el transcurs d'un rigorós estudi immunologic, aillaren el virus verolós en una momia de dos anys, la qual havia mort l'any 1 5862. L'establiment de normes profilactiques específiques contra el temut estrall epidkmic, significa el primer pas vers el control de la verola en el segle XmIi. gs a dir, la profilaxi antiverolosa constitueix un dels fets científics més rellevants del set-cents; una fita en l'establiment de les primeres tkcniques preventives per combatre les malalties infeccioses. Les paraules de G. Miller, recollides en el seu llibre sobre la inoculació antiverolosa, mostren la dimensió científica i social que assolí aquesta tkcnica preventiva, en els prolegomens de la mentalitat etipatogknica: «. . .the great Newton, with this theory of universal gravitation in the preceeding century had broken new paths in the physical Science, Inoculation led the way in the medical sciences~~. En realitat, el problema de la profilaxi antiverolosa és inseparable de la niateixa historia de la malaltia. Les investigacions erudites situen l'aparició del mal verolós durant l'edat mitjana a les regions subtropicals de I'Africa central i de l'fndia. Una de les primeres al.lusions en la literatura mkdica es troba en l'obra de Razhes De Variolis et Morbilis (1 170). Probablement els Arabs esdevingueren els transmissors del mal arreu d'Europa, a través d'Espanya. Pero, a les croniques del bisbe Mar2 d'Avenges i a les de Gregori de Tours, datades en el segle VI, ja es fa referencia a una afecció pustulosa arnb certa mortaldat4. En els primers temps, la verola, sovint confosa amb altres malalties exantematiques com el xarampió i la varicel.la, es consignava com una afecció infantil Ileu. Pero, en despuntar el sis-cents, la malaltia adquirí una gran virulencia, origina terribles epidkmies. Fins a l'extrem de convertir-se en una de les primeres causes de mort a les les ciutats, provocant tant de terror als ciutadants com als segles anteriors ho havien fet les epidkmies de pesta. En aquest context, la introducció de la profilaxi contra la verola resta lligada a l'epidemiologia del set-cents. La paüra a les horrides seqüeles que deixava la verola en els afectats, tals com la desfiguració i la ceguesa, quan no s'emportava el malalt o s'acompanyava de greus infeccions secundaries, motivaren la necessitat de buscar solu- 1. Raymond, J.F. (1982). ~Querelle de l'inoculation ou prehistoire de la vaccination>,, volum 8. Paris. 2. Fornaciari, G. & Marchetti, A. (1986). «Intact small-pox. virus particles in an italian mumary os sixteenth centuryn, tomo 11. Lancet. p. 625-632. 3. Miller, G. (1957). ~{The adoprion of inoculation for Small-Pox in England and France)). Philadelphia. p. 237. 4. Edwards, E.J. (1902). <(A concise history of srnail pox and vaccination in Europe)). London, p. 23. 12 Enrahonar 22, 1994 Núria Gorina & Josep Sinchez Aldeguer cions. En aquest sentit, és Iícit recordar, arnb certes prevencions que les penalitats viscudes durant les epidkmies de pesta foren un punt de partensa. L'experiencia acumulada estimula la idea d'una atenuació del mal. D'antuvi, s'assajaren mesures d'aillament dels malalts verolosos, arnb independencia de tot tipus de conductes supersticioses. En un mateix ordre d'importancia, s'empraren mesures higikniques, orientades a la preparació física i psíquica dels malalts. En definitiva, la inoculació antiverolosa fou el primer intent per aconseguir la prevenció dels estralls provocats per la funesta malaltia. El metode conegut actualment arnb el nom de verolització tingué un gran resso a Europa durant el segle XVIII, i motiva aferrissades discussions. En el decurs del set-cents sorgiren diverses variants tkcniques. A grans trets, consistien a efectuar petites incisions epidkrmiques, arnb I'ajut de llancetes o agulles especials prkviament en contacte arnb una pústula d'un malalt verolós. Una setmana després, el pacient inoculat presentava una erupció verolosa més Ileugera. Ara, en alguns casos, l'empelt verolós provoca la mort de l'inoculatj. Enlla de les puntualitzacions de caracter tkcnic, cal valorar el context en el qual va apareixer el sistema profilactic. La inoculació contra la verola sorgí en un moment de transició, dominat per la pugna entre una concepció teolbgica, caracteritzada per la resignació a l'ordre natural, i, d'altra banda, el pensament racionalista que marca el segle ~VIII. En aquest sentit, la polemica que esclata a I'entorn del mktode preventiu, de retop, actua afavorint una actitud moderna de transformació del món. Car, els grans promotors del pensament il.lustrat foren també apologistes de la tecnica preventiva. En línies generals, les implicacions que s'amaguen sota aquest fet medic són nombroses. De fet, provocaren enfrontaments a tota Europa a I'entorn d'unes argumentacions morals, socials i mediques. La profilaxi antiverolosa origina grans dissensions en el si de 1'Església6. Segons els més acerrims detractors, la tkcnica profilactica qüestionava la idea de la voluntat divina, tota vegada que manipulava el destí de cada ésser viu. Entre les connotacions socials que influiren en l'assentament de la profilaxi contra la verola, cal destacar les dificultats que SUPOSA introduir un metode, el qual, a més de la seva novetat, provenia de les llunyanes terres asiatiques. A I'Asia, el metode profilactic fou practicat arnb kxit per les inoculadores sense estudis, pero amb una notable experiencia. No obstant aixb, la noblesa europea l'accepta ampliament a causa de les seves bbvies repercussions estetiques. Així, el mktode preventiu troba molts adeptes entre les classes benestants. Contrariament, el rebuig popular inicial s'entén en virtut de les raons econbmiques que pesaven en I'aplicació del metode. Segons Baxby, les mesures de preparació del malalt, i també la prescripció de l'aillament del malalt durant 5. Raymond (1982), p. 65. 6. Razzell, P. (1977). (<The conquesr of small pox: the impact of inoculation on small pox mortaliry in the eigteenth century britainn. Sussex. La profilaxi de la verola Enrahonar 22, 1994 13 un període de quatre a sis setmanes, frenaren la plena acce tació i la difusió i P propagació de l'empelt verolós entre els sectors més debils . Entre la classe mkdica, les opinions foren ben desiguals. D'antuvi s'intenta coneixer la naturalesa de la inoculació, el seu valor profilactic, i la morbiditat i risc de transmissió d'altres malalties. El metode profilictic traba tota serie de reticencies. En realitat, l'acceptació de la tecnica procedent del Ilunya orient i arrelada en les avui denominades folkrnedicines, costa gairebé una centúria. Altrament, la penetració del metode a Europa suposava una autkntica revolució de les estructures vigents; es considerava un sistema molt allunyat dels vincles del saber tradicional. Els estudis demografics relatius a l'impacte de la verola estableixen que en el curs del segle a Europa la verola ocasionava un 25% de mortalitat. És a dir, una xifra al voltant dels 200 i els 600.000 morts per any Perb, si comparem aquesta xifra amb la mortaldat atribuida a la inoculació, la qual, segons els autors, oscil~lava al voltant d'un 0,5 i un 2%, la tkcnica profilictica antiverolosa queda plenament justificada. És difícil, perb, determinar el percentatge d'inoculats, que es varen contagiar per via inhalatbria en el moment de l'operació. En definitiva, sembla que la inoculació col.labora en la disminució de les més funestes seqüeles de la verola. Sobretot, de la broncopneumbnia i de la sepsi estreptocbcica. En aquesta línia de consideracions, la inoculació contribuí a incrementar les esperances de vida durant el segle divuits. Aitrament, recordem que l'aparició de la profilaxi antiverolosa coincideix amb el naixement d'una consciencia política sobre la necessitat de la salut pública. En conseqükncia, els corrents mercantilistes van comptabilitzar el poder del país en relació al nivel1 de salut dels seus habitants; la sanitat esdevenia un factor tan destacat com la venda de productes del país. Es a dir, la inoculació antiverolosa es va entendre com a un indicador del grau de salut pública de la població i una forma de preservar vides humanes. L'analisi de les circumstancies que van possibilitar l'adopció de la profilaxi antiverolosa a Europa ens porta vers l'evolució tkcnica de I'esmentat procediment preventiu. El mktode original asiatic gaudí d'uns immillorables resultats. Consistia ea efectuar ileugeres puncions en direcció oblíqua arnb agulles contaminades de pus verolós. Durant les hores successives al contagi es mantenia un embenatge de les petites lesions. Ara, els fracassos del metode a Europa guarden relació amb les modificacions tecniques introduides a les nostres contrades. Els primers inoculadors anglesos, malgrat comptar amb una mínima experiencia personal, no dubtaren a substituir les agulles per la Ilanceta, bo i efectuant una ferida amplia i profunda. Varies són les raons que s'hi argumenten. La desconfianca vers un mktode emprat per dones estrangeres, no massa doctes, i, per damunt de tot, l'actitud de superioritat respecte de les cultures asiatiques, 7. Baxby, D. (1981). ((Jenner's srnall pox vaccinen. London, p. 23. 8. Buer, M.C. (1968). iiHealth, wealth and popularion in the early days of the industrial reve lutionn. New York, p. 190-198. 14 Enrahonar 22, 1994 Núria Gorina 81 Josep Shchez Aldeguer va empknyer a modernitzar la tkcnica. Així mateix, el mktode de la inoculació havia de casar amb les explicacions vigents sobre el desenvolupament de la verola. D'acord amb aquests preceptes, l'exit de l'operació estava en relació amb l'adequada barreja de pus i sang, i també amb la sortida dels humors. En suma, no és estrany que els inicis de la inoculació de la verola a Europa i America esdevinguessin una font de polkmiques i desenganys: els inoculadors europeus van emprar una tkcnica molt més complexa i agressiva. La propagació de la tkcnica profilactica gairebé seguí el mateix itinerari que les epidkmies de verola. En la seva penetració a Europa, la influencia anglesa fou decisiva. La inoculació arriba a Europa I'any 172 1, gracies al convenciment de l'embaixadora anglesa lady M. Wortley Montagu, la qual, com és sabut, féu inocular a Londres la seva filla en presencia de l'aristocracia anglesa. De fet, la prevenció antiverolosa troba grans adeptes en els cercles anglosaxons9. Així mateix, les argumentacions més sblides en favor del mktode provingueren dels autors anglesos. També imprimiren una renovació de les mesures higikniques i de la terapkutica antiverolosa en eneral. Perb, a despit dels exits inicials, el F metode suscita moltes objeccionsl ' ". La millora del metode no es consuma fins al 1760, gracies a Sutton. Aquest celebre curander ang1k.s té el merit d'haver substituit les incisions profundes efectuades amb la Ilanceta, per unes Ileugeríssimes picades amb agulles. És a dir, simplement preconitza el retorn a la metodologia asihtica inicial. Tanmateix , Sutton escurca, i elimina en molts casos el temps de preparació del malait. De més a més, recomana I'aire lliure i l'exercici moderat, per deixar que les petites ferides resultants es curessin per si mateixes. Els bons resuitats no es feren esperar. A Gran Bretanya, les intuicions de Sutton, sens dubte impregnades d'un innegable carisma personal, aconseguiren l'acceptació popular de la inoculació antiverolosa a la segona meitat del segle ~II. Al continent europeu el mktode profdactic no supera mai del tot les retickncies. L'adopció del remei preventiu s'acompanya d'opinions contrastades. Per exemple, Franca protagonitza una sorollosa contesa, la qual culmina l'any 1768 amb l'aprovació definitiva del procediment preventiu. Els detractors de la tkcnica preventiva es recolzaren en l'opinió poc definida dels grans mestres europeus, entre els quais excel.leixen H. Boerhaave i G. Van Swieten12, 13. L'ackrrima oposició d'A. De ~aen'~, 15, va promoure directament les escarnides baralles entre els autors del set-cents. 9. Klebs, A. (1913). ((The historic evolution ofvariolisation». Bull. Joh. Hopkins Hosp. ~m, p. 69-83. 10. Anbnim (1754). «Recueil des pieces concernant I'inoculation». Paris. p. 53-60. 11. Miller (1957). p. 150. 12. Van Leersurn, E.L. (1910). «A couple of letters of G. Van Swietten on the liquor swietenii and Inoculation of Srnall-pox». Janus, III. p. 345-371. 13. Op.cit.n.9.p.78. 14. De Haen, A. (1773). ((Refutation de l'inocdation» in: Ratio Medendi Paris. wii. p. 319-453. 15. Jarcho, S. (1973). Anton de Haen, Louis Odier and the inoculation controversy. Bdl. of New York: Acad. of. Med. p. 43: 273. Des de 1'Estat espanyol, els esdeveniments que es succeien a Franca foren seguits arnb gran e~~ectació'~. Malauradament, pero, la inoculació topa arnb l'animadversió del Protomedicat, el qual atura les practiques preventiva. No obstant aixb, I'introductor del mktode profilactic antiverolós fou el destacat protometge d'origen irlandks Timoteo O'Scanlan. Aquest metge va viure de prop la llarga controversia que provoca la inoculació a Franp. Plenament convencut, el 1771 O'Scanlan mena a terme les primeres inoculacions massives en el territori espanyol. Les obres que deixa O'Scanlan sobre la tematia justifiquen amb escreix el seu mkrit d'introductor del mktode en litigi17. A Cataiunya, l'«Aademia Médico-Práctica» de Barcelona no estalvi& esforqos en el control de les epidemies. Tal con? s'adverteix en revisar el fons documental de I'arxiu de la Institució medica aleludida, els acadkmics van mostrar un gran interks per I'estudi dels estrds verolosos. Alguns membres de l'Aadkmia defensaren a capa i espasa la inserció del pus verolós. Els prolegbmens de la inoculació a Catalunya se situen geograficament a Vic. El metge Josep PasqualI8, un dels socis més prolífics de la institució medica barcelonina, hi inaugura aqueixa practica. Pasqual, en la decada del 1750, introduí i estengué arnb kxit la practica de la inoculació arreu de les poblacions veines a Vic. Perb l'empresa de Pasqual respon a una conscient iniciativa personal. 6s a dir, I'Acadkmia mkdica no arriba a pronunciar-se institucionalment sobre la validesa del metode. No obstant aixb, bona part dels seus membres van participar en la difusió de la inoculació antiverolosa, d'acord arnb els dictats dels celebres inoculadors europeus. Simulthiament a I'operació preventiva, l'atenció se centra en la terapkutica general del mal verolós. El remei profilactic s'associa amb noves mesures higikniques, basades en l'alimentació i I'aireació dels malalts. En una parada, els promotors de la inoculació foren alhora pioners en la terapkutica antiinfecciosa. Recordem que l'obra de Pasqual, Discurso sobre elsaludzble efecto de levantar los enfermos de la cama, n'és un testimoni claríssim; en relació amb la verola, la mentalitat preventiva s'associa amb una decisiva i eficac renovació terapkutica. A Barcelona, les primeres inoculacions van tenir lloc I'any 1776 a cirrec de I'acadkmic E Balmes. Segons es desprkn dels documents guardats en la Reial Academia barcelonina19, Balmes seguí fil per randa les recomanacions dels anglesos Sutton i Dimsdale, completades arnb certes innovacions personals. L'kxit inicial de Balmes fou seguit arnb minúcia en els cercles barcelonins. La felic inoculació de la filla del Comte de Carpio, féu créixer el nombre d'adep- 16. Serrano, M. «El mejor específico para viruelas». Madrid: 1768. reprin Med. Esp. 1940. VI: D. 399-410. 1 -- 17. O'Scanlan, T. <<La práctica moderna de la Inoculación~). Madrid, 1789. - Ensayo apogético d ela Inoculación)). Madrid, 1792. 18. Gorina, N. (1991). «Josep Pasqual i Campo. Una aportació desconeguda en la medicina catalana del set-cents,,. Barcelona. 19. Gorina, N. <Consideraciones técnicas sibre la primera inoculación anrivariólica en Barcelona. VIII Congreso Nac. Hisr. Med. Esp. 111: 1566-1573. 16 Enrahonu 22, 1994 Núria Gorina & Josep Sinchez Aldeguer tes, idhuc aconseguí més acceptació popular. Malauradament, pero, l'euforia envers el metode no dura gaire. La notícia d'una víctima de la inoculació a la ciutat comtal frena sobtadament totes les iniciatives; el temor i la prudencia imperaren per damunt de tot. En la divulgació del nou sistema profilactic l'obra de I'academic Francesc Salvá i Campillo titulada Elproceso de la inoc~lación~~, la qual veié la llum el 1777, tingué un paper destacat2'. Salvá partí d'un solid bagatge anatomo-clí- nic. Es basa en les lectures de l'escola clínica austríaca, és a dir, en l'anomenada Alte Wiener S~hul2~. Així, l'obra d'A. De Haen, que impugnava el remei profilactic, impulsa el jove barceloní a preparar una resposta apologetica. Cobra de Salvá representa un esforc per comentar i rebatre les opinions expressades per De Haen. En la introducció del seu Ilibret, declara que el proceso constitueix la resposta a la Refitation de ltnoculation de Haen. Salvá i Campillo pretenia respondre així al repte proclamat pel metge vienes. Malauradament, De Haen morí sense conkixer la vindicació del metode que li havia adrecat el jove metge catala. El Proceso s'inscriu en la línia de les primerenques reflexions científiques sobre el metode, publicades en el nostre país. Salvá bastí d'arguments favorables el nou metode profilactic, barrejant les dades demografiques. El Proceso desperta opinions radicalment contraries al metode. Per exemple, l'edició de l'obra de V. Ferrer Gorraiz, titulada Juicio o Dictamen sobre el Proceso de la inoculaciórS3, obrí el torn de les aferrissades discussions que esclataren a continuació. L'escrit de Ferrer critica la ineficacia de la inoculació, emparant-se en raonaments morals. Els judicis teologics de l'autor primaren per damunt dels criteris medics. Ferrer, dotat d'un coneixement ampli de la materia, no estalvia recriminacions contra Salvá. Altrament, l'ordre del discurs de Ferrer resulta caotic. Ferrer s'adoni del valor de les innovacions tecniques del metode. Pero refusa els exits aclamats en les primeres inoculacions massives a Espanya. Ferrer, tot atacant Salvá, negi obstinadament els optims resultats d'O'Scanlan. Ara, davant d'aixb, Salvá dona a la llum una resposta en forma de carta24. O'Scanlan ho féu a través del llibre titulat La inocuIaciÓl~ vindicad25. Allo interessant és que ambdós escrits delimiten el problema de la inoculació a casa nostra. Conduiren el litigi vers les argumentacions científiques. Així i tot, no impe- 20. Salvá i Campillo, F. (1777). «El proceso de la inoculación)). Barcelona. 21. Gorina, N. (1988). (<La penetració de la profilaxi antiverolosa a Catalunya. El problema de les inoculacions)). Barcelona, UAB. 22. López Piñero, J. (1976). «La mentalidad antisistematica en la medicina esparíola del siglo XVIII. La influencia de la Alte Wiener Schule>,. In. Medicina moderna y sociedad española, Cuadernos valencianos de historia de la medicina y de la Ciencia. Valencia, Instituto de Historia de la Medicina, 193-214. 23. Ferrer, V. (1785). (<Juicio o dictamen sobre el proceso de la inoculación>~. Parnplona. 24. Saivá i Campillo, F. (1785). ((Carta del Dr. Francisco Salvá al Licenciado Don Vicente Ferrer Gorraiz sobre la inoculación de las viruelas,>. Barcelona. 25. O'Scanlan, T. (1786). «La inoculación vindicada,,. Madrid. La profilaxi de la verola Enrahonar 22, 1994 17 diren les crítiques denigrants. En aquesta Iínia s'inscriu I'obra de J. Menos Memoria contra la Ino~ulación.~~ Menós capgira les inforrnacions en forma d'atacs personals contra els mernbres de I'«Academia Médico-Práctica)) de Barcelona, capdavanters en les campanye$ de prevenció antiverolosa a Catalunya. Menós irrita la corporació rnkdica barcelonina. Davant l'atac directe als seus inoculadors, l'any 1786 la corporació rnkdica va prendre partit en el debat2', per tal de demostrar les fal.lacies e~carn~ades~~, i, d'aquesta manera, posar fi a les fútils discussions. Per afegiment, Salvá encara publica la carta anbnirna titulada Memoria apologética a la carta que escribió Don Gil Blas a Don Blas Gil 29; una iniciativa que estimula noves reaccions d'enfrontarnent30. Deixant de banda les esterils argumentacions dels contraris a la inoculació, allb cert és que el litigi obtingué negatives repercussions populars. La practica preventiva s'esguarda amb rnés temor que abans. La inoculació antiverolosa queda relegada a un terrne rnolt tebric i marginal. En evaluar l'irnpacte que la inoculació contra la verola tingué a Catalunya, la participació de Salvá i Campillo pren una significació rnhirna. Certament, fou un dels grans prornotors del rnktode profilactic. A rnés dels escrits fins ací comentats, Salvá perfila altres aspectes de la prevenció antiverolosa. Per exernple, bon coneixedor de De Haen, oferí al públic La Respuesta a la Primerapieza quepublicó A. de Haen contra la ino~ulación~~. Salvá transcriu les opinions de Haen en les Quaestiones supermethodo inoculandi va~iola?~ i les acornpanya d'anotacions personals. Tanrnateix, hi adjunta dos escrits propis, per tal de completar el capítol referent a la terapkutica antiverolosa. Publicat aquest compendi, Salvá es dedica a altres temes rnkdics durant vuit anys, tot alirnentant un gran projscte. Conscient de I'abast tkcnic de la prevenció antiverolosa, Salvá treballava en un tractat practic sobre l'operació preventiva. Les circumstAncies manaren sobre la publicació del seu escrit. Sens dubte, l'aparició de La práctica moderna de la inoculación d'O'Scanlan li'n féu desestimar el projecte. En 1'al.ludida obra, Salvá tarnbé hi col.labora aportant les notícies referents als resultats i noves de la practica de la inoculació a Catalunya. Entre els treballs de Salvá referents a la inoculació, també hi excel.leix la memoria amb la qual participa en el prerni convocat per la Societé Roya1 de 26. Menós, J. (1785). aMemoria contra la inoculaciónn. Manresa. 27. (1770-1795). Amiu ReialAcadernia de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Libro de acuerdos. I. 28. Arxiu ReialAcad2mia de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Llig XIV. I. 29. Anbnirn (1786). ((Memoria de Don Gil Blas a Don Blas Gil)!. Barcelona. 30. Puigdoiiers, L. (1787). <<Memoria apologética a la carta que escribió Don Gil Blas a Don Blas Gil)!. Manresa. 31. Salvá i Campillo, F. (1777). ((Respuesta a la primera pieza que publicó A. de Haen sobre la inoculación». Barcelona. 32. De Haen, A. (1779). ({Quaestiones super methodo inoculandi variolas!). Parisiis, 1759. A: Ratio Medendi Parisiis, VI.