Companyonatge i contraposició entre filosofia i teologia

COMPANYONATGE 1 CONTRAPOSICIÓ ENTRE FILOSOFIA 1 TEOLOGIA Andreu MARQUES Segons el meu parer, filosofia i teologia són com dues germanes o companyes que, d'enca del naixement de la rnés jove, han anat quasi sempre juntes, s'han estimat i odiat alhora, han compartit sovint el mateix destí de ventura o desventura, s'han imitat mútuament o contraposat punt per punt, de tal manera que un observador exterior facilment les pren per bessones o fins potser les confon. Pero es tracta d'un companyonatge que no és pas sempre, ben al contrari, companyonia. 1 I'arrel del que, vist de fora estant, sembla disputes de família entre filosofs i teolegs es troba, probablement, en una diferent concepció de la realitat, concepció unitaria per part de la filosofia, concepció dual per part de la teologia. En recórrer la historia de les dues disciplines, hom té la impressió que les seves relacions han presentat tota la gamma possible de combinacions, des de la rnés íntima interpenetració fins a I'enemistat més declarada1. Filosofies, per una banda, que han pretes de ser autentiques teologies tot volent donar raó conceptualment de la dogmatica cristiana, o bé que s'han compres a si mateixes a partir de la seva contraposició arnb la teologia. Teologies, per I'altra banda, que semblen haver-se dissolt en la filosofia, o bé que han lluitat aferrissadament per desfer-se de tot contacte filosofic. Enuemig hi trobem, en tota I'escala de graduacions possibles, els intents per distingir de tal manera les dues disciplines que sempre romangui entre elles una relació de comunicació. Aquest estat de coses que la historia ens posa davant els ulls esta marcat, en tota la seva pluriformitat, per dos fets que són també d'ordre historic: I'anterioritat temporal de la filosofia respecte a la teologia i I'influx decisiu del pensament filosofic grec en el naixement de la teologia cristiana. Es tracta d'un influx de caracter constitutiu, en el sentit que la teologia cristiana, d'enc2 de les seves elaboracions rnés primerenques, conté en si mateixa una referencia explícita o implícita a la filosofia i que no pot existir sense aquesta referencia. Per tal de justificar, en forma d'esbós, aquesta última afirmació em cal referirme a I'origen filosofic del mot «teologia» i evocar també els orígens de la teologia cristiana. El mot «teologia» és d'encuny filosofic. Apareix per primer cop arnb Plató (Pol B 379a5 f) i no significa aquí altra cosa que «mitologia». Es tracta, per tant, d'un discurs de caracter purament religiós sobre el món diví, discurs que la filosofia es mirara de manera crítica. Aquest ús es va mantenir sempre en Plató (malgrat la comprensió que aquest filosof va mostrar per la utilització filosofica dels mites) i va ser durant molt de temps I'ús dominant. Pero, al seu costat, un altre ús lingüístic travessa la filosofia antiga a partir d'Arist6til: en la metafísica aristotelica I'adjectiu «teologic» és emprat per a qualificar la doctrina filosofica de Déu (Met e 1026a 19; Met K 1064b 3). Tot arnb tot, aquest sentit aristotelic del mot només va esdevenir relativament comú a l'epoca de 1'hel.lenisme tarda, probablement sota la influencia del cristianisme. Hi ha, a més, quelcom de remarcable en la situació intel.lectual del món grec: la religió grega no va produir cap mena de teologia en el sentit que nosaltres donem a aquesta paraula, és a dir, fou una religió que no es va preocupar per donar raó de si mateixa. La religió dels grecs va romandre sempre en I'ambit mítico-cultural i el fet que fos caracteritzada, entre altres maneres, com a «teologia» no significa pas, ans al contrari, que s'obrís de per si mateixa a una reflexió destinada a escatir la seva veritat, ni tan sols que estigués especialment preocupada per la qüestió de la veritat. Per alra banda, la filosofia grega, sobretot considerada en els seus rnés grans representants i prescindint de corrents menors, no es va dedicar a impugnar les formes religioses externes i, malgrat una innegable orientació crítica, va romandre sempre en un cert contacte arnb l'esperit de la religiositat tradicional. Aquesta filosofia, pero, mai no va enfocar la reflexió sobre la divinitat de tal manera que fos possible d'arribar a un punt de contacte arnb la religió, en contrast arnb allo que, en relació arnb la fe, creu possible la teologia cristiana. Les dues línies, doncs, que trobem en l'ús lingüístic antic del mot «teologia», teologia mítica i teologia filosofica, se separen I'una de l'altra i no arriben mai a una reconciliació, a situar-se en correlació; ni tan sols ho intenten. Veiem, per tant, que la filosofia grega va considerar com a propia la qüestió de Déu i s'hi va dedicar, pero sense estar arrelada de manera immediata en una determinada religió i sense sentir-se'n ni mica responsable. L'origen de la teologia cristiana no coincideix pas arnb l'acceptació, per part del cristianisme, del mot «teologia». En relació a aquest mot, el cristianisme dels primers temps va mostrar-se sumament reticent pel fet de considerar-lo profundament llastat de connotacions religioses paganes. En canvi, va ser possible d'utilitzar I'expressió «filosofia», ni que fos arnb l'accentuació crítica wertadera filosofia». Només la cristianitat de llengua grega, que se sentia, d'alguna manera, hereva de la religió pagana tot just vencuda (Eusebi de Cesarea), va apropiar-se decididament del mot «teologia», segons un ús que es limitava al discurs sobre I'essencia divina i que es distingia de «oikonomia», en tant que discurs sobre I'obrar historico-salvífic de Déu. En la cristianitat occidental, en canvi, va perdurar durant mslt de temps la malfianca envers el mot «teologia», fins que, en els canvis introduits per I'escoIistica, «teologia» va passar a significar, segons el sentit que ens és habitual, la totalitat de la dotrina cristiana reflexionada sistematicament. En aquesta innovació va ser decisiva la influencia de la idea d'una cepisteme theologike» (ciencia reoIogica), que es remunta, corn ja ha estat mencionat, a Aristotil (Met K 1064b 3), influencia vinculada a la utilització massiva de I'aristotelisme yer a l'elaboració de la teologia. Cal no oblidar, pero, que, independentment de la qüestió de la seva designació, hi havia hagut teologia, en tant que intent de donar raó reflexivament de la fe, d'encii de Sant Pau. Allb que ho va possibilitar i que hi va empenyer va ser I'especificitat propia de la fe cristiana. encara que hi fos present, fins i tot en sant Pau, un cert clima intel.lectua1 creat per la filosofia hel.lenística2. A més d'aixo, també la historia dels dogmes a I'epoca de l'església antiga fa veure de manera impressionant corn la confrontació intensiva arnb el pensament filosofic, comencada arnb la gnosi i els apolegetes, contribuí decisivament a la formació i consolidació de la teologia cristiana. La proximitat -sovint en forma de pugna amanscontinuara tot al llarg de la historia, plena de canvis, que filosofia i teologia han viscut. Sobresurten, és clar , les repercussions teolbgiques del pensament filosofic, encara que són evidents també les influencies en sentit contrari. Pero el que ara voldria remarcar, potser arnb massa gosadia, és que existeix, per a les dues disciplines, una certa comunitat de destí en bé i en mal. Encara que les seves mútues relacions puguin ser i, de fet, hagin estat molt variades, mirant les coses arnb perspectiva es pot observar com, en el curs de I'evolució historica, les dues disciplines es corresponen sovint mútuament i com, conjuntament, responen al seu temps i el reflecteixen. A I'epoca de la patrística predominava la tendencia a una mescla de filosofia i teologia, sense que s'arribés, pero, almenys en el terreny dels principis, a la completa supressió de tota diferencia. En canvi, va ser característica de 1 'escol2stica una creixent diferenciaciíi , sense , pero, que la relació es trenqués. Fins i tot aquel1 canvi historic decisiu que fou, per a la filosofia, el naixent esperit científic dels temps moderns i. per a la teologia, el retorn a 1'Escriptura preconitzat per la Reforma -canvi que va representar tant per a I'una corn per a I'altra, alrnenys a la llarga, una mena de nova naixen~ano va poder trencar la mútua vinculació. Va aicentuar molt , aixo sí, 1 'esforc d 'independització recíproca, tant pel cantó de la teologia, malfiada davant d'una raó autbnoma, corn pel cantó de la filosofia, cada cop més inclinada a una actitud amiteolbgica. Aixo no obstant, no van poder desferse unes relacions que, tant a partir de la historia corn a partir del tema de les dues disciplines, s'havien nuat tan estretament. Potser arnb tres exemples concrets -més que no pas arnb síntesis historiques forcosament descolorides i sense matisossera possible de fer-nos carrec de la realitat d'una certa solidaritat o comunitat de destí. Els exemples -trets no pas d'uria epoca de bona companyonia (si mai ha existit), sinó dels temps moderns de companyonatge antagdnicvoldrien mostrar que els paranys de la filosofia acostumen a ser els mateixos que els dc la teologia, i viceversa. Sovint, a una concepcié, positivista de la raó en el pla de la filosofia, hi correspon, en el pla teoIogic, un enfocament positivista de la fe. Aixo engendra un antagonisme tan fort i tan irreconciliable en relació a la comprensió de la realitat que fscilment pot passar per alt el parentiu estructural dels dos positivismes. En el pla filos& fic, el positivisme només concedeix valor a allo que ens és accessible empíricament, sense adonar-se que tst contacte cognoscitiu amb la realitat és ja interpretació d'aquesta realitat. Aquest positivisme considerara la fe com un succedani insatisfactori del veritable coneixemerie i se sentir2 confirmat en aquesta opinié, per un pssitivisme de la revelació de tipus teologic. En efecte, aquest segon pssitivisme refusa igual- ment, corn a innecessiria, tota reflexió de caire hermeneutic i s'enrigideix en la defensa de dades i fets suposadament revelats, considerats ailladament els uns dels altres, i presentats en unes proposicions que pretenen ser de la mateixa mena que les de les ciencies naturals (segons una concepció ingenua d'aquestes ciencies). La historia del pensament esta plena de tristos conflictes filosofico-teologics d'aquesta naturalesa, i que només impropiament poden ser caracteritzats corn a conflictes entre la fe i la raó. Hi ha també, en segon Iloc, conflictes que tenen les seves arrels en un racionalisme estret en el qual combreguen igualment els dos antagonistes i cap al qual s'empenyen l'un a l'altre. Podem trobar la causa d'aquests conflictes, en el pla filosofic, en una concepció esquifida de la raó que comporta una ceguesa parcial davant la realitat. Aixo és particularment visible quan, en nom d'una raó racionalista, poc atenta a la complexitat de I'experiencia, es fa a la fe cristiana el retret, precisament, de passar per alt I'experiencia. Certament que no és possible de negar que retrets d'aquesta mena troben una certa justificació en la manera corn de vegades la fe és presentada teologicarnent. 1 no em refereixo únicament a les construccions una mica esquifides de la teologia «il.lustrada», sinó principalment a I'equipament dogmatic pesat de la neoescolistica catolica o a les sistematitzacions de I'ortodoxia protestant. Tant en un cas corn en l'altre, hom pretén un estrictíssim caracter racional, de manera que pot néixer la impressió que les proposicions que expresen la fe no són altra cosa que proposicions metafísiques, o bé que la mateixa fe no és res més que I'acceptació d'un conglomerat de fragments doctrinals. En tercer Iloc, i finalment, filosofia i teologia poden correspofidre's mútuament en una actitud irracionalista. Passa sovint que, per part de la filosofia, la fe és titllada d'insensata i supersticiosa o, almenys, se la considera corn una actitud irracional que s'escapa a tota apreciació reflexiva. 1 no és del tot excepcional que la teologia mateixa arraconi la fe en la suposada fortalesa de la irracionalitat , es protegeixi precipitadament davant la raó amb jocs de paradoxes o cerqui la salvació en un entossudit credo quza abrurdum. Una fe així, que es malentén teologicarnent a si mateixa, esta predisposada a desqualificar d'entrada la raó en tant que forcosament incredula, de manera que. fins en la forma de raonat, queda obert el camp a I'irracionalismc. Cal dir, pero, que també per I'altra banda. pel cantó de la filosofia, es poden donar actituds que emboliquen fatalment les prou difícils relacions fe-raó i teologia-filosofia. Existeix un racionalisme que en els seus judicis pol?mics es comporta, estranyament, de manera poc racional, i un criticisnle que esti del tot detetminat per posicions dogmatiques. Per a ells, la fe no pot ser altra cosa que immunització (com avui dia se sol dir) enfront d'una raó, la qual no s'adona de la seva propia autoimmunització de cara a fer-se carrec del fenomen de la fe tal corn aquest fenomen se'ns dóna en la realitat de les coses. Pero queda, encara, la qüestió més difícil i decisiva: ion recolza, en última instancia, el companyonatge entre les dues disciplines? ¿Tenen. potser, totes dues un mateix tema que és tractat diferentment i que dóna lloc a expressioris diverses pel fet que filosofia i teologia es diferencien metodol6gicament i pouen a fonts heterogenies? Segur que no deu ser del tot desencertada una resposta afirmativa, amb els matisos que calgui, a aquesta pregunta, una resposta, per exemple, que vagi en aquest sentit: filosofia i teologia es troben en la qüestió de Déu o bé en la qüestió del sentit i el valor de la realitat i. per tant. del sentit i valor de I'home en relació a aquesta realitat en la seva totalitat. Es diferencien. en canvi, pel fet que la filosofia no coneix altra font ni altre jutge que la raó amb les seves exigencies d'autonomia i universalitat, mentre que la teologia remet a una revelació vinculada a purs esdeveniments histories i es troba sempre lligada a una tradició de caracter normatiu. Sense negar la part de veritat d'aquesta caracterització tradicional i sense entrar en la prolixitat d'antigues controversies, val la pena de preguntar-nos si, pel que fa a la filosofia, és correcte de parlar d'autonomia total, de comencament a partir de zero. Tot pensament, ho vulgui o no, es troba en una situació historica determinada, en una perspectiva finita, i precisament es realitza corn a pensament en la mesura que accepta de pensar allo que li és donat en aquesta situació historica, en el si d'aquesta perspectiva finita. L'acolliment atent i submís d'unes dades és, doncs, condició indispensable de tota autentica empresa reflexiva (i no, únicament, de la teologia). Fins potser es podria afegir, amb Gadamer, que, corn a con- dició de fecunditat, cal que la filosofia es vinculi a una determinada tradició de pensament. Sigui el que sigui d'aquestes complicades qüestions -on sempre, després d'haver pres una determinada posició, cal matisar en sentit contrariel que certament es pot dir és que I'autocomprensió que té una determinada (gran) filosofia es manifesta en la manera corn determina les seves relacions arnb la teologia. Recíprocament -pero aquí encara en un grau més elevattota autocomprensió teologica s'explicita en la manera de relacionar-se arnb la filosofia. Per aix6 cal dir que, malgrat tots els problemes de delimitació i les diferencies en la manera de resoldre'ls, I'interes per una diferenciació mútua és també un tret que vincula la filosofia i la teologia. Cal afegir, pero, que la diversa orientació de I'interes en un cas i en I'altre posa en evidencia una diferencia fonamental de les dues disciplines, més fonamental, probablement, que les mencionades anteriorment. Pel cantó de la filosofia es concedeix, evidentment, la maxima importancia a establir una distinció tallant i fins i tot una contraposició que subratlli la propia independencia i superioritat, sense que, normalment, aparegui un interes positiu per justificar filosoficament I'existencia de la teologia. En la mesura que es concedeix a la teologia un interes específicament filosofic, aquesta teologia és annexionada en tant que imbit filosofic parcial i, per aixo mateix, contraposada a la teologia «teologica» que, corn a tal, no és filosoficament acceptable. En canvi, pel cantó d'aquesta teologia «teologica», fora dels casos d'irracionalisme crispat, existeix un interes de ptincipi per I'existencia de la filosofia. Fins en els temps de predomini cultural quasi absolut del cristianisme, temps en que gairebé no existia una filosofia autonoma, la teologia va ocupar-se de la filosofia tot considerant-la corn a disciplina distinta i corn una tasca plena de sentit al costat del treball teologic. Més tard, en temps de I'emancipació de la filosofia, quan aquesta va deixar de ser una disciplina domesticada eclesiisticament i va tornar-se a presentar la possibilitat d'un antagonisme agut, la teologia no pogué desinteresssr-se d'una filosofia que se li havia convertit en enemiga (sense que aixo impliqués una renúncia a considerar críticament la filosofia). En aquesta diferenciació de les relacions mútues s'expressa, probablement, que la filosofia tendeix a una concepció unitaria de la realitat dintre de la qual la mateixa teologia ha de ser encabida segons criteris purament filosofics. La concepció teologica de la realitat, en canvi, d'acord arnb la fe cristiana, esta determinada per una distinció fonamental que reconeix a la filosofia tot el dret a la seva autonomia (sense que aixo tregui a la teologia la respsnsabilitat de pronunciar-se, des del seu punt de vista, sobre les posicions filosofiques). Mirant les coses des de la teologia, la relació arnb la filosofia és un dels punts on es concreta la distinció, que té el seu recolzament en I'evangeli, entre dos imbits, ambits que poden ser interpretats, corn ho fa la teologia catolica, en el sentit de natura i gracia, o, corn ho fa la teologia protestant, en el sentit de llei i evangeli. Aquesta distinció expressa un estat de coses, una condició humana concreta marcada pel pecat, que molt probablement se sostreu a les conceptualitzacions filosofiques (com ho ha remarcat, per exemple, Paul Ricoeur en les seves reflexions filosofiques sobre el pecat). La distinció entre filosofia i teologia es deixa constatar també en la diferencia de llur relació arnb la historia. No pas que aquesta distinció pugui caracteritzar-se prou correctament arnb les conegudes fórmules antitetiques: «paraula de Déu eterna» i «paraula humana caduca», «saviesa de Déu» i csaviesa humana», o bé cveritac racional intemporal» i «revelació historica)). Teologia i filosofia participen d'una mateixa historicitat i, l'una i I'altra, ens acosten cap a una veritat incondicionada que esta més enlla d'elles. Pero, dintre aquest marc comú, hi ha una diferencia fonamental: la teologia es refereix a una tradició ben determinada i, sobretot, pren part a la responsabilitat pel progrés d'aquesta tradició. Aixo, la teologia no ho entén corn un particularisme arbitrari sinó corn a conseqüencia del fet que té el seu fonament permanent en Jesucrist. Considerat filosoficament, aquest fet apareix corn una pretensió d'absolutesa que és incompatible arnb la recerca de la veritat. Aquí cal dir. pero, que la teologia és només una expressió mediata de la vetitat que es proposa reflexionar i explicitar, només una reflexió explícita d'aquell esdeveniment de fe que es produeix sempre en la predicació i en la pregiria en tant que realitats constitutives tant de I'existencia cristiana csm de la comunitat eclesial. De manera que en les tas- ques teologiques cal distingir entre aquel1 esdeveniment de fe al qual la teologia serveix i en el qual recolza, per una banda, i tot I'afany teol8gic de reflexió i explicitació, per I'altra. El problema de les relacions filosofia-teologia, pero, continua plantejat i demana de ser aprofundit. Segons el meu parer, el camí més fecund d'aprofundiment i que podria permetre un diileg entre filosofs i teolegs no hauria de consistir tant a escatir les diferencies entre veritats de raó i veritats de revelació (tot concebent la revelació com un fenomen estrany de caire supranaturalístic) com a donar raó de les dues concepcions de la realitat: la unitaria, de tipus filosofic, i la dual, de tipus teologic. En aquesta tasca, hi jugaria un gran paper I'elucidació del concepte d'experiencia, ja que quan el teóleg parla de natura i gracia pretén ser fidel a I'experiencia de la fe. Tot i que I'esperanca en una redempció total de la realitat no es pot pas deduir de I'experitncia. NOTES 1 Com a fonts immediates d'informació per a aquest esctit m'he servit dels treballs següents: WILHELM WEISCHEDEL. Der Gott de7 Philosophen, 2 vols. Wissenschaftliche Buchgesellschaft, Darmstadt, 1972. El primer volum presenta una amplíssima panoramica historica del tractament filosofic de la qüestió de Déu, des dels pre-socritics fins a Nietzsche i Heidegger. GERHARD EBELING. article aTheologiea, a Die Religion in Geschichte und Gegenwart, tercera edició, 1962, vol. VI, PP. 754-769. 2 Ni que pugui semblar massa obvi, potser val la pena de recordar -donades, sobretot, certes tendencies filosofiques i religioses actuals a revalorar el miteque per als traductors al grec de I'Antic Testament no va existir cap dubte que I'equivalent de debarlahwe (paraula de Jahve) no podia ser mythos sin6 només Logos. En el Nou Testament la fe es refereix sempre al logos tou theou, que és predicat com a logos tou staurou (paraula de la creu). 1 com Bultmann, entre altres, ha fet veure, en el Nou Testament es troba per primera vegada, de forma incipient, una crítica religiosa al mite. No és, doncs, estrany que més tard fos possible una certa alianga de la fe amb la filosofia de cara a combatre els mites, pero que, en canvi, no fos possible una alianga antifilosofica amb els mites. El trobament del cristianisme amb la filosofia porta moltes vegades a una lluita, pero és sempre -segons la convicció cristianauna lluita a favor del logos i de la saviesa veritable.