La creació i gestió d'un sistema de parcs metropolitans

PAPERS. REGIO METROPOLITANA DE BARCELONA núm. 20, octubre 1994, plgs. 63-70 LA CREACIO I GESTIO D'UN SISTEMA DE PARCS METROPOLITANS MARIA MARTÍ Bidleg. Director-gerent del Patronat Metropolit& del Parc de Collserola SUMARI 1. Els espais naturals en un àmbit urbà particularment dens 2. El valor dels espais naturals: elements de qualitat ambiental, biològica i cultural 3. Les accions per a la recuperació i el desenvolupament dels espais naturals 4. Els grans espais naturals de l'àrea metropolitana de Barcelona i la seva gestió ABSTRACT Per imperatius d'ordre biològic, cultural, econòmic i social, la salvaguarda i la gestió eficaç dels espais naturals ha de ser un element essencial en el planejament territorial. Això és particularment cert en àrees urbanes que, com la de Barcelona, són molt denses i en les quals el medi natural està sotmès a pressions molt intenses. Un dels elements clau per aquesta política és la recuperació i preservació dels grans espais naturals, que en l'àmbit de l'àrea metropolitana de Barcelona són els següents: la Serra de Collserola, la Serralada de Marina, Garraf, el Delta del Llobregat, els rius Llobregat i Besòs i la franja costanera. Són aquests uns espais naturals o seminaturals que cal protegir especialment i potenciar tot assegurant-ne la rehabilitació, protecció, continuïtat i connexió. Per això és peremptòria l'elaboració de plans específics de protecció i la constitució d'organismes gestors en cada espai, amb la participació dels municipis afectats, l'AMB i la Diputació de Barcelona. Dels espais esmentats només dos (Collserola i Garraf) tenen normes aprovades i organismes de gestió d'aquest tipus. Caldria estendre aquest model a la resta finalment, establir algun tipus d'organisme que vinculi tots aquests parcs metropolitans i encara d'altres. Només així serà possible desenvolupar una política de directrius comunes que permeti una gestió de parcs naturals des de la perspectiva metropolitana i catalana. Por imperativos de orden biológico, cultural, económico y social, la salvaguarda i la gestión eficaz de los espacios naturales ha de ser un elemento esencial en el planeamiento territorial. Esto es particularmente cierto en areas urbanas que, como la de Barcelona, son muy densas y en las que el medio natural està sometido a presiones muy intensas. Uno de los elementos clave para esta política es la recuperación y preservación de los grandes espacios naturales que, en el ambito del àrea metropolitana de Barcelona, son los siguientes: la Sierra de Collserola, la Sierra de Marina, Garraf, el Delta del Llobregat, los ríos Llobregat y Besòs y la franja costera. Son éstos unos espacios naturales o seminaturales que deben ser especialmente protegidos y potenciados, asegurando su rehabilitación, protección, continuidad y conexión. Para ello, es perentoria la elaboración de planes específicos de protección y la constitución de organismos gestores en cada espacio, con la participación de los municipios afectados, la AMB y la Diputación de Barcelona. De los grandes espacios mencionados, sólo dos (Collserola y Garraf) tienen normal aprobadas y órganos de gestión de este tipo. Se debe extender este modelo al resto y, finalmente, establecer algún tipo de organismo que vincule todos estos parques metropolitanos y aún otros. Sólo así serà posible desarrollar una política de directrices comunes que permita una gestión de los parques naturales desde la perspectiva metropolitana y catalana. En raison des impératifs d'ordre biologique, culturel, économique et social, la sauvegarde et la gestion efficace des espaces naturels doivent étre des éléments essentiels dans l'aménagement territorial. Ceci est particulièrement vrai dans les aires urbaines qui, comme celle de Barcelona, sont très denses et dans lesquelles l'environnement est soumis à des pressions très intenses. Un des éléments clé pour cette politique est la récupération et la préservation des grands espaces naturels qui, dans le cadre de l'aire métropolitaine de Barcelona, sont les suivants: le Massif de Collserola, la chaine Marine, le Garraf, l'estuaire du Llobregat, les rivières du Llobregat et du. Besòs et la frange cótière. Ceux-ci sont des espaces naturels et semi-naturels qui doivent étre spécialement protégés afin de les renforcer tout en assurant leur réhabilitation, leur protection, leur continuité et leur connection. Pour cela il est péremptoire d'élaborer des plans spécifiques de protection et la constitution d'organismes de gestion dans chaque espace, avec la participation des municipalités concernées de l'AMB et de la Diputació de Barcelona. De ces grandes espaces, seulement deux (Collserola et Garraf) ont une règlementation approuvée et un organe de gestion comme ceux qui sont décrits ci-dessus. On devrait appliquer ce modèle à tous les espaces indiqués et, finalement i1 faudrait établir un organisme qui coordonne tous ces parcs métropolitains et encore d'autres. C'est l'unique façon de développer une politique commune qui permettra une gestion des parcs naturels avec une perspective métropolitaine et catalane. 64 1. Els espais naturals en un ambit urba particularment dens Una de les característiques que podríem ressaltar de I'entorn urba del nostre ambit metropolita és I'existencia d'una densitat d'urbanització i edificació molt elevades contrastant amb una redu'ida presencia d'espais verds, malgrat que en els darrers anys n'hi ha hagut un creixement progressiu. Aquesta tendencia de creixement encara continua. Els espais verds, o el que tradicionalment s'ha anomenat zones verdes urbanes (parcs ajardinats), constitueixen des de fa molt de temps un element de valoració urbanística i han esdevingut fins i tot un factor de promoció i d'incidencia especulativa, tant per la seva repercussió en el preu del sol com en el preu de les superfícies construides. La raó basica és que, en general, aquestes zones verdes aporten al ciutada una sensació positiva estetica, anímica, de possibilitats de lleure, etc., per la qual cosa la proximitat física per poder-ne gaudir esdevé un element de valorització. Per aixo cada vegada més són reclamades les zones verdes, i la mitjana de superfície de zona verda per habitant reflecteix un índex de qualitat urbana, de qualitat de vida. La impregnació de la societat amb la nova cultura mediambiental, que més que nova és retrobada, fa que el ciutada vagi més enlla i reclami la necessitat d'estar cada vegada més a prop de la natura i sigui més conscient al mateix temps que el contacte amb la natura és un bé important i necessari. 2. El valor dels espais naturals: elements de qualitat ambiental, biologica i cultural Els espais naturals en grans arees molt humanitzades i densament poblades, com una area metropolitana com la nostra, posseeixen un valor estrategic tant com a element de qualitat ambiental com també biologic i cultural. Pel que fa referencia a la qualitat ambiental, els espais naturals representen espais de diversitat biologica que permeten I'existencia d'especies animals i vegetals tot configurant ecosistemes propis de I'ambit biogeografic en el qual estan compresos. El seu valor rau, entre d'altres, en el fet de ser espais naturals discontinus territorialment, ja que estan envoltats, majoritariament, per trames urbanes de caire eminentment artificial, que formen illes de diversitat biologica. El microclima que s'hi forma, la configuració estetica i de I'espai, els colors, les olors, la presencia d'especies i de processos naturals, constitueixen factors de qualitat per a les persones i per a la ciutat en general. Al mateix temps, són una mostra real del que és el territori no alterat, i esdevenen així mateix un factor d'identitat cultural. Per aquestes raons, la gestió eficac i salvaguarda dels medis naturals com a recursos de qualitat de vida ha de ser un element més dins de la planificació territorial, i és un dels reptes principals que han d'encarar les societats industrialitzades, no solament per motius de tipus científic o cultural, sinó per raons economiques i socials. De la conservació i bona gestió d'aquests recursos depen la qualitat ambiental, i aquest element influeix en crear un entorn social equilibrat i de benestar que afavoreix un millor desenvolupament economic. Quan els sistemes naturals es barregen amb aglomeracions urbanes, la gestió correcta dels primers és encara mes essencial per mantenir la qualitat ambiental de la ciutat. Els processos naturals penetren a la ciutat, estableixen lligams entre la ciutat, I'aire, la terra, I'aigua i els organismes que hi resideixen, o els del seu voltant. Son recursos poderosos per desenvolupar regions metropolitanes més habitables. La Conferencia Cimera de la Terra, celebrada a Rio de Janeiro I'any 1992, ha llencat un crit d'alerta per lluitar pel manteniment de la diversitat biologica o, el que és el mateix, contra la desaparició d'especies, normalment conseqüencia directa de la desaparició dels seus habitats. En aquest context i per la seva capacitat d'actuació i el seu poder economic, polític i social, les ciutats poden i s'han de comprometre en I'establiment d'arees protegides com a garantia i necessitat per combatre les reduccions futures de la diversitat. Preservar la diversitat biologica significa mantenir la diversitat genetica. Aquesta existencia de mosaics en forma d'illes naturals protegides faciliten la supervivencia de moltes especies i que puguin sobreviure ¡/o evolucionar positivament davant de possibles canvis ambientals. Com més redu'ides siguin les poblacions, hi haura menys variabilitat i per tant més possibilitats de desaparició. En el cas dels espais naturals enclavats en arees metropolitanes, són molt susceptibles de patir modificacions o destrucció d'habitats per les activitats humanes, ja sigui pressió cinegetica, hiperfreqüentació, acumulació de residus, incidencia de contaminants, activitats extractives, implantació d'infrastructures, etc. Inserit en aquesta mateixa proposta de salvaguarda dlespais naturals o rurals, cal considerar un altre factor molt important, com és la preservació del patrimoni historico-arquitectonic en el seu propi entorn natural, que, quan fem referencia al patrimoni antic, dóna la coincidencia que esta generalment molt integrat al seu entorn físic; la seva dimensió cultural, per tant, és netament superior. Els espais naturals metropolitans ofereixen, així mateix, noves oportunitats per al lleure. Un lleure ensamblat en un medi físic i un entorn natural, com pugui ésser el picnic, la passejada, el trobament d'indrets tranquils, I'excursionisme o la practica d'altres esports respectuosos amb el medi. Aquesta mena de practica d'activitats de lleure permet promoure actituds perceptuals educatives, ja que facilita el coneixement d'ocells, plantes, flors, arbres, roques, valls; en definitiva, identificar i interpretar el paisatge. 3. Les accions per a la recuperació , i el desenvolupament dels espais naturals La concepció de recuperar els espais naturals ha d'anar de forma paral.lela i sincronica a les actuacions de desenvolupament, ja que avui difícilment es poden justificar unes pautes de desenvolupament salvatges que generin unes condicions de vida, tant laborals com residencials, artificioses i antinaturals. Cal per tant harmonitzar la intervenció infrastructural i el progrés urbanístic amb la preservació i regeneració dels espais naturals, afavorint una accessibilitat compatible, convertint-10s en espais de trobada, de comprensió i realització collectiva. És per tant necessari fer adequacions per a I1ús públic, que possibilitin llargs itineraris de passeig o lleure que representin una mínima actuació i impacte sobre el terreny. Cal potenciar la continu'itat dels espais naturals o seminaturals, tenint en compte la importancia de conservar les explotacions agrícoles com a un element del mosaic de paisatge estructurador del territori, i com a valor cultural i biologic. A més a més, les activitats agrícoles són un element decisiu de manteniment de bona part de la fauna salvatge. És del tot necessari planificar el territori incorporant com a elements d'actuació el que anomenem corredors biologies; és a dir, espais naturals o seminaturals que enllacen o pretenen enllacar al maxim els espais naturals de major importancia, de manera que determinades especies tant animals com vegetals puguin tenir una area de distribució dins I'ambit metropolita tan gran com sigui possible. Dins d'aquesta logica d'actuació, esdevé molt important que I'execució d'obres d'infrastructura siguin tan integrades com es pugui i el mínimament impactants: murs de contenció, línies electriques, instal.lacions de telecomunicacions, canalitzacions, xarxes viaries, etc. El gran perill per a les arees naturals encara existents és que des d'alguns ambits de les administracions són observades com a grans espais lliures en els quals resulta més facil situar les infrastructures que els nuclis urbans escupen de forma centrífuga, com per exemple les viaries, que quasi sempre estan en expansió. Així doncs, són observades en moltes ocasions pels planificadors com a reserves de sol, o si més no com els ambits territorials més facils d'intervenir i amb menys cost. Cal una voluntat molt decidida per evitar aquestes decisions i un gran convenciment de la valua del component mediambiental per tal de trobar opcions alternatives que, per ser molt menys impactants, són molt mes costoses. Cal tambe compaginar en arees verdes propiament urbanes I'establiment de petits espais naturals o seminaturals que, tenint únicament un paper d'entorn paisatgístic envers el ciutada, poden jugar un paper ecologic i de suport d'especies autoctones molt important. A mes a mes, aquesta proposta permet una gestió d'espais molt mes barata, ja que es tracta de sistemes seminaturals autoctons, no ha d'obligar a intervenir de forma continuada, com passa en els espais concebuts com a jardí artificial. naturals o seminaturals, conservades en bon estat o potencialment recuperables si estan en mal estat. Aquestes arees són: la Serra de Collserola, la Serra de Marina, la Serra del Garraf, el Delta del Llobregat, el riu Llobregat, el riu Besos, els espais agricoles esparsos i la franja costanera. Cal tambe considerar els parcs urbans de mitjana o gran extensió, com puguin ser la muntanya de Montju'ic de Barcelona, la Muntanyeta de Sant Boi, Can Zam a Santa Coloma de Gramenet, com a components d'un mosaic intersticial imbricat dins d'un continu urba, que pugui tenir un paper de component de diversitat i pugui exercir un paper de pont o enllac amb els sistemes naturals propiament dits, abans esmentats. És necessari tendir cap a la formació de corredors biologics a les arees urbanes existents i aplicar 4. Els grans espais naturals de I'area aquest criteri en els nous processos urbanitzametropolitana de Barcelona i la seva gestió dors. En aquest sentit, la recuperació ambiental dels rius Llobregat i Besos, i especialment els habi- Així doncs, dins I'area metropolitana de Barcelona tats situats a les seves marges, poden desenvolupodem observar que es disposa encara de grans par de manera extraordinaria aquest paper de unitats territorials que hom pot considerar com a corredor biologic. Per tant, la recuperació de la Figura 3. Delimitació de la proposta del Pla Especial de la Serralada de Marina (sector PGM) qualitat ambiental de I'aigua d'aquests rius te una importancia estrategica per a la planificació de I'acció territorial que es refereix a la política d'espais naturals. A part dels espais naturals vinculats a les tres serres, en els quals els criteris a aplicar semblen estar mes clars, cal fer especial esment a I'agricultura, des de fa anys en clara regressió, vers la qual caldria aplicar una política de preservació, tant pel seu valor mediambiental com cultural. Finalment, cal referir-se a la franja costanera, espai que cal considerar com el més artificial i que juga, en els ambits no ocupats per activitats portuaries comercials, un paper eminentment lúdic al qual no se li pot aplicar una projecció d'espai natural. Malgrat aixo, encara es possible preservar algun tram de platja com a espai natural, vinculat als sistemes humits de la Ricarda, el Remolar, la Murtra. Contrastant la realitat territorial amb la gestió que es porta a terme ens adonarem que dels tres grans espais muntanyosos esmentats abans, només dos d'ells tenen establerts un pla i un organ de gestió: la Serra de Collserola i el Massís del Garraf-Ordal (figures 1 i 2). En el cas de Collserola, existeix un Pla Especial de Protecció endegat des de les institucions metropolitanes, amb un patronat rector essencialment constitu'it pels representants dels municipis de I'ambit territorial de la Serra, de I'AMB i un membre de la Diputació de Barcelona. En el cas del Garraf-Ordal, es tracta d'un parc de la Diputació de Barcelona que supera I'ambit territorial metropolita, pero que integra totalment la franja metropolitana. Aquest parc disposa d'un consell rector compost per representants dels municipis i un membre de I'AMB. Pel que fa referencia a la Serra de Marina (figura 31, dins de I'ambit metropolita, des de fa temps esta congelada la constitució d'un consorci integrat per I'AMB i la Diputació de Barcelona. Per tant, a la practica, no hi ha cap organ de gestió ad hoc que regeixi aquest espai, ni tampoc cap pla especial de protecció. Quant al Delta del Llobregat, només el Remolar i la Ricarda han estat declarats reserva natural per la Generalitat, pero actualment no estan com a tals, ja que un recurs contenciós ha fallat en contra de les esmentades reserves. Pel que fa a la resta del Delta, com els espais fluvials, no hi ha cap pla ni organ gestor de protecció. Com a propostes de futur i basant-nos en experiencies reixides com la de Collserola o la del Garraf, I'alternativa passaria per delimitar estrictament els espais que han de rebre un tractament de protecció adequat, com són: - Serra de Marina (ja esta delimitat). - Espai fluvial del Besos. - Espai fluvial del Llobregat. - Delta del Llobregat. Posteriorment seria necessari desenvolupar sengles plans especials de protecció, i finalment constituir patronats o similars com a organs de gestió, que integressin els representants dels municipis afectats aixi com de I'AMB i de la Diputació de Barcelona, a imatge i semblanca de Collserola. Aquest procés hauria de comportar una participació molt decidida de les administracions municipals, en el sentit esmentat de dirigir la preservació dels espais naturals immediats i dins del propi terme, la qual cosa s'hauria de traduir en una aportació de recursos. L'estat actual dels entorns dels rius i els catastrofics incendis de I'estiu de 1994 a la Serra de Marina ens demostren la necessitat de crear plans especials de protecció i organs gestors que permetin anar actuant. Finalment, un cop conclos aquest procés, caldria crear un organisme que vinculés tots aquests parcs metropolitans i d'altres que puguin incorporar-se, amb representants de cadascun d'ells; és a dir, un mena de consell o comissió per tal de dur a terme una política de directrius comunes que permetessin homogene'itzar una gestió de parcs naturals des de la perspectiva i les optiques de gestió metropolitanes, inserides aixi mateix en les perspectives del conjunt del territori catala.