Els espais oberts en el planejament metropolità : realitats i propostes

PAPERS. REGIO METROPOLITANA DE BARCELONA núm. 20, octubre 1994, pigs. 37-47 ELS ESPAIS OBERTS EN EL PLANEJAMENT METROPOLITA: REALITATS I PROPOSTES ALBERT SERRATOSA Enginyer de camins, canals i ports. Director del Pla Tevitorial Metropolitu de Barcelona SUMARI 1. Introducció 4. Elements constitutius del conjunt d'espais oberts 2. Principis per a la definició del conjunt d'espais oberts 4.1. Espais del medi natural i espais febles a protegir 3. El conjunt d'espais oberts com a resposta 4.2. Els separadors-connectors: un valor afegit a la de la planificació a exigencies socials previes funció intrínseca dels espais oberts 4.3. Els nuclis urbans i les urbanitzacions dins dels 3.1. Consideracions previes espais oberts 3.2. Delimitació del conjunt d'espais oberts -- ABSTRACT L'espai obert en Brees urbanes no pot ser definit simplement de manera negativa, com un ambit residual del procés d'urbanització. Al contrari, ha de ser considerat com I'element primigeni, ampliament majoritari, estructurant i necessitat d'un tractament i una protecció específics. Partint d'aquesta constatació, el Pla Territorial Metropolita de Barcelona, en fase d1elaboraciÓ, proposa la classificació del territori metropolita en .espais oberts. (unes 246.000 ha, el 76% del sol metropolita) i .illes metropolitanes. (77.000 ha, el 24% del total). El treball explica els principis seguits en el pla per a la definició del conjunt d'espais oberts i enumera les exigencies socials a les quals aquesta definició respon. Tot seguit identifica els quatre criteris utilitzats en la seva delimitació concreta: objectivitat de les motivacions, especificitat de les regulacions aplicables, garantia d'accessibilitat, i caracter sistemic del conjunt d'espais oberts. Finalment, es detallen els elements que hauran d'integrar-se en aquest sistema: els espais naturals i els espais febles a protegir; els separadors-connectors; i els nuclis urbans i urbanitzacions continguts en espais oberts. El espacio abierto en áreas urbanas no puede ser definido simplemente de forma negativa, como un ámbito residual del proceso de urbanización. Al contrario, ha de ser considerado como el elemento primigenio, ampliamente mayoritario, estructurante y necesitado de tratamiento y proteccion especificas. Partiendo de esta constatación, el Plan Territorial Metropolitano de Barcelona, en fase de elaboración, propone la clasificacion del territorio metropolitano en ~espacios abiertosn (unas 246.000 ha, el 76% del suelo metropolitano) e <<islas metropolitanas. (77.000 ha, el 24% del total). El trabajo explica 10s principios seguidos en el plan para la definición del conjunta de espacios abiertos y enumera las exigencias sociales a las que esta definición responde. A continuación, identifica 10s cuatro criterios utilizados en su delimitacion concreta: objetividad de las motivaciones, especificidad de las regulaciones aplicables, garantia de accesibilidad y carácter sistémico del conjunt0 de espacios abiertos. Finalmente, se detallan 10s elementos que deberán integrarse a este sistema: 10s espacios naturales y espacios débiles a proteger; 10s separadores-conectores y 10s nucleos urbanos y urbanizaciones contenidos en espacios abiertos. L'espace ouvert dans les aires urbaines ne peut etre défini simplement de facon négative comme un secteur résiduel du procés d'urbanisation. Au contraire, il faut le considérer comme I'élément originaire et largement majoritaire, structurant et nécessiteux d'un traitement et d'une protection spécifiques. Partant de cette constatation, le Plan Territorial Métropolitain de Barcelona, en cours d'élaboration, propose la classification du territoire métropolitain en espaces ouverts (246.000 ha environ, soit 76% du sol métropolitain) et en iles métropolitaines (77.000 ha, soit 24% du total). Le travail explique les principes suivis dans le plan pour la définition de I'ensemble des espaces ouverts et énumere les exigences sociales auxquelles cette définition répond. Tout suivi, il identifie les quatre criteres utilisés dans leur délimitation: I'objectivité des motivations, la spécificité des régulations applicables, la garantie d'accessibilité et le caractere systemique de I'ensemble des espaces ouverts. Finalement, il détaille les elements qui devront s'intégrer dans ce systeme: les espaces naturels et les espaces faibles a protéger, les séparateurs-connecteurs; et les noyaux urbains et urbanisations contenus dans les espaces ouverts. ELS ESI'AIS OI3EIITS EN EL PLANEJAMENT METIIOI'OLITA: REALITATS I PROI'OSTES 1. Introducció La complexitat, i un territori metropolita és sempre un artefacte molt complex, només pot ésser abordada amb tractaments parcials. La síntesi final, tret fonamental de tot planejament, tan sols és possible després d'uns trencaments previs. El problema resideix precisament en I'oblit de I'exigencia de recomposició o en la incapacitat de resoldre el trencaclosques a partir d'una simple juxtaposició sense sentit de peces. Per tal de superar, almenys, la perdua de memoria, convé no parlar de ~~divisions~ de la realitat. El terme ((visions)) és més adient i recorda que I1analisi és només una eina. La unitat del producte observat s'ha de mantenir al llarg del procés d'estudi o de manipulació. És en aquest sentit que s'han d'entendre totes i cada una de les descomposicions possibles d'una realitat Única. La [(divisió. del territori en municipis, comtats, comarques, nacions, estats o continents no ha d'emmascarar I'essencia d'una Terra Única. Tampoc el zonning, segons usos o segons regim jurídic, no ha de contraposar separacions en recintes superficials a connexions directes o indirectes mitjancant fluxos de tota mena. El concepte matematic de conjunts borrosos (fuzzy, no representables o amb greus dificultats de representació) ajuda a entendre diferencies encara que no siguin visibles les fronteres entre un i altre component. Feta aquesta matisació, no hi ha cap inconvenient, més aviat molts avantatges, en la utilització de la tecnica instrumental de les classificacions, que aporten noves visions de fenomens massa complicats per esser abastats directament per la ment humana. El Pla General Metropolita de Barcelona (1974-1976) introduí a la normativa la classificació del territori en ((zones. i (<sistemes)>, en un intent de clarificar les relacions entre usos privats i usos d'interes col.lectiu, que requereixen tractaments molt diferents. De fet no era altra cosa que I'intent de compatibilitzar IIk bertat (el mecanisme de mercat) i equitat (les correccions per exigencies socials). Figura 1. Illes metropolitanes i espais oberts a 1'~rea Metropolitana de Barcelona (AMB-65) r I I - rea Metropolitana de Barcelona (AMB-65) 323.000 ha (100%) I I - Espais oberts 246.000 ha (76%) Illes - I 93,5 % metropolitanes - + T 77.000 ha (24%) I I 22 % 26 % . 52 % I I - -- - T T I m I :I 2 1 - I ;I z I z .. 1; 4 2' I ! ' 2 I i" I 'I) I I I I SNU cornli I SNU protegit I 1-1 1-1 i 1,- \/--F " ,, rx . J I - 122 $ 2 SUNP lSbl urban~tzable no programat) i' SUP (SbI urbanttzable programat) i' a Seguint una tecnica similar, el Pla Territorial Metropolita de Barcelona, en fase d'elaboració, proposa una nova classificació, inspirada en les vies i les intervies de Cerda, en un intent, una vegada mes, de permetre la convivencia sobre un mateix territori de camp i ciutat, de sol rural i de sol urba. Els .espais oberts. agrupen en un conjunt únic els sectors marcadament rústics. Les .illes metropolitanes~ permeten densitats i usos propiament urbans. Els espais oberts admeten certa edificabilitat i les illes necessiten espais lliures. Les diferencies arriben a ser qualitatives, pero vénen marcades per valors quantitatius. Molt sinteticament es pot avancar que, a I'any horitzó, el conjunt d'espais oberts acollira un maxim del 7% de sol urba, mentre les illes admetran fins a un 80% (o xifres similars) de sol urba (vegeu la figura 1). Els principis per a la definició del conjunt d'espais oberts, els objectius socials i els elements constitutius integren el contingut d'aquesta breu ponencia. 2. Principis per a la definició del conjunt d'espais oberts Els principis que han de guiar la definició del conjunt d'espais oberts en el nostre planejament metropolita són els que a continuació es detallen. 2.1. Protecció i continuitat El territori, substratum de la vida, I'hem heretat de les generacions passades, tenim dret a utilitzar-lo i I'hem de llegar a les generacions futures. La protecció de la vida i la varietat de les especies es responsabilitat humana per contribuir a la continuitat i a la diversitat biologica. 2.2. Limitacions a I'us funcional: espais amb tractaments específics El dret a un ús funcional de I'espai ve limitat, fins i tot per raons de conveniencia, per la necessitat indefugible de donar tractaments especifics a espais febles, a espais únics, a espais privilegiats o a espais de vocació definida. 2.3. Evitar agressions i reduir efectes secundaris Quan una actuació d'interes general comporti per algun motiu efectes secundaris no desitjats, sera inexcusable preveure simultaniament els mecanismes adients per reduir les molesties o els eventuals perills. Sense mitificar la situació del territori en un moment determinat, producte quasi sempre d'accions humanes, caldra una cura especial per tal d'evitar agressions desproporcionades, sobretot si tenen caracter relativament irreversible. 2.4. Garantir estrategies evolutivament estables Els criteris economics per si sols no garanteixen per a tothom els estandards socials mínims ni asseguren estrategies evolutivament estables de protecció ecologica del territori o d'integració en ambits mes amplis. 2.5. Un entorn mes agradable: densitats admissibles i graus de barreja d'activitats Les densitats admissibles i els graus de barreja d'activitats vindran condicionats pels nivells suportables de contaminació visual, sonica o atmosferica. Aconseguir un entorn urba més agradable, malgrat les dificultats de definició objectiva, es una finalitat fonamental. No són admissibles terrenys, edificis o barris degradats, ni situacions provisionals mes enlla d'uns pocs mesos. 2.6. Respectar la geomorfologia, els usos actuals i el planejament vigent La geomorfologia del territori, els múltiples usos actuals i la planificació vigent s6n fets essencials a considerar i respectar. Les modificacions han de justificar-se per exigencies de I'ecologia, del canvi social, de la innovació o de la millora del benestar dels ciutadans. 2.7. Precisar ordres de magnitud associats amb composició geologica de feble estabilitat, als tipus basics de sol s'han d'excloure del possible Ús urba per eliminar els efectes perillosos derivats d'esllavissaments, Fixar com a referencia, i en el marc del Pla Territorial per prevenir processos de desertització, per evitar General de Catalunya, els escenaris de població en el agressions de caire ecologic i, també, per mantetemps i les seves distribucions, precisant ordres de nir dintre de límits raonables els costos d'urbanitmagnitud associats als tipus basics d'usos del sol: zació i d'implantació de serveis. forestals, agrícoles, urbans, periurbans, etc. 2.1 1. Limitar la urbanització per Evitar congestions degradants i dispersions incomempit,r les inundacions patibles amb el caracter urba. Analitzar els espais de possible disposició, a fi de deli- En altres arees, especialment a les capcaleres de mitar-10s i calcular la capacitat d'acollida sense comles conques petites, s'hauran d'establir limitacions prometre els requeriments basics de I'ecologia i les a la urbanització per tal de no augmentar el risc exigencies dels nivells espacials i polítics més amplis. d'inundacions. 2.8. Els sols no urbanitzables com a 2.1 2. Protecció dels boscos, les terres d'alt components actius de I'ordre territorial valor agrícola, els paisatges reconeguts, els espais únics i irrepetibles Considerar els sols no urbanitzables, especialment els espais protegits, com a components actius de Els boscos, els terrenys d'especial valor agrícola, I'ordre territorial i del sistema regional d'espais les zones rurals amb fortes inversions de regadiu o 1 oberts, constituint referencia obligada per a la cond'altra mena, els paisatges de valor reconegut, els figuració de la urbanització dels espais confronespais únics i irrepetibles i el patrimoni cultural tants, per al tracat d'infrastructures i en tot cas per hauran de tenir especial reconeixement i protecció a la definició dels limitats usos permesos. adient. 2.9. La qualitat ambiental: una contribució 2.13. Protecció de la costa territorial al benestar social La costa haura de tenir un tractament adequat Assolir una qualitat ambiental alta és una manera especifica de contribuir des del vessant territorial donada la seva posició mediterrania en una latitud de clima suaument variat, en una situació geografial benestar social de la comunitat. ca relativament propera al centre dlEuropa i amb La qualitat ambiental ha de ser entesa en el sentit un seguit de platges de qualitat poc freqüent. més ample, des de la defensa ecologica de paratges naturals fins a I'ecologia urbana i periurbana. El pla 2-14. Protecció dels rius ha de protegir especificament en alguns casos, pero i les lleres fluvials també en molts altres ha d'estimular la qualitat i actuar sobre les causes generadores de degradació. Caldra reservar i protegir els espais necessaris per al bon funcionament del sistema hidrologic: lleres 2.1 0. Excloure, en principi, de I'ús urba dels corrents fluvials, arees de servitud, zones els terrenys amb pendent de mes del 20% inundables, espais necessaris per a les actuacions futures de regulació, compensació, correc- En principi, en el cas específic de I'ambit d'estudi, ció, laminació d'avingudes o emmagatzematge de els terrenys de més del 20% de pendent, sobretot recursos. 4 1 - 2.15. Assegurar la rendibilitat social del territori Aprofitar i assegurar la rendibilitat social present i futura dels avantatges naturals específics d'aquest territori, és un imperatiu indefugible. 3. El conjunt d'espais oberts com a resposta de la planificació a exigencies socials previes 3.1. Consideracions previes En abordar el tractament dels espais oberts cal partir d'una serie de consideracions previes. a) El sol no urbanitzable té un caracter primigeni. Una qüestió essencial per entendre i tractar el conjunt d'espais oberts de I'ambit metropolita és recordar el caire primigeni del sol no urbanitzable. La consideració negativa del sol no urbanitzable prové de la Llei del Sol. No té sentit, és confusionari i comporta molts mal entesos, designar la part aclaparadorament majoritaria del territori com a negació de la part minoritaria (quasi una excepció). No té cap sentit tractar-lo com un espai residual, no urbanitzable, amb cert valor simbolic de castig, quan representa prop del 70% de I'AMB-65 i més del 95% de I'Estat espanyol. b) Més de tres quartes parts de I'ambit metropolita no necessiten ser ocupades. Els estandards mes generosos d'urbanització fixats pel planejament obliguen a una major ocupació del territori al contrari del que succeeix a les denses ciutats tradicionals amb creixements especulatius. Així i tot, es comprova que les superfícies necessaries per a un desenvolupament assenyat del sistema metropolita es mouran entre el 20% i el 25% de I'extensió total. Es disposa d'entrada d'una superfície que no necessita ser ocupada equivalent al 75%' com a mínim, del total de I'ambit metropolita. Amb independencia de la voluntat planificadora. La constatació d'aquest fet allibera de la carrega pesant de justificar la funció (o funcions) dels espais lliures a I'entorn de les grans aglomeracions. J.C.N. Forestier (Grandes Villes et Systemes de Parcs) a comencaments de segle o més recentment William H. Whyte (The Last Landscape) fan esforcos (a vegades patetics i fins i tot paternalistes) per demostrar la necessitat dels green belts, o més enlla, del sistema de parcs. C) Cal tenir voluntat de contenir la ciutat. La simple qualificació urbanística amb mesures severes de restricció edificatoria no ha estat en molts casos suficient per resistir les pressions especulatives que, a onades i periodicament, han colpejat les administracions públiques, no sempre ben preparades per a la batalla (figures 2 i 3). Unes relliscades aquí i alla, a I'espai i en el temps, són suficients per malmetre la funció de contenció i per trencar el sistema global. Tres principis semblen haver estat demostrats: el sistema urba pot ser contingut, pero no ho pot ser mitjancant buits; I'absencia de desenvolupament no és una funció (I'ús i el coneixement de la gent poden ser uns bons aliats per a la protecció del espais oberts); no tot espai lliure ha de ser de domini públic ni tot transformat en parc artificialitzat. La contenció del creixement i el paisatgisme han trobat en I'ecologia el company ideal. No cal el domini públic en tots els casos per protegir els espais lliures. A vegades fins i tot pot ser contraproduent. d) Espai obert no vol dir lliure. Els espais oberts són zones on I'edificació sera molt limitada pero no sempre nubla. No s'han de confondre amb els espais naturals o els espais lliures donant la sensació que quasi tot estara protegit. Els pocs espais urbanitzats, classificats com a sol urba o urbanitzable (en general residencials de baixa densitat i altres), s'incorporen al conjunt d'espais oberts per raons de completitud, connectivitat i control de densitats i seran regulats a través de normatives específiques. 3.2. Delimitació del conjunt d'espais oberts La delimitació dels espais oberts ha de ser feta tot seguint quatre criteris basics: objectivar les moti- vacions, establir regulacions específiques, assegurar I'accessibilitat i concebre el conjunt dels espais oberts com un sistema complet i connex. a) Objectivar les motivacions de cada delimitació i definir limits clars, tant en els mapes com en el terreny. Una primera condició per consolidar el suport de la societat és encertar en I'eleccio dels espais que han de romandre lliures. L'opinió pública i els mateixos propietaris volen coneixer les motivacions de cada delimitació. Tota objectivació en el procés d'escollir sera sempre benvinguda. Uns forts pendents, un bosc, unes terres d'alt valor agrícola o uns aiguamolls són arguments que tothom entén, i el reforc dels quals es deu a I'ecologisme. Els límits, a més de ser clars en els mapes, ho han de ser en el'terreny. El ciutada ha de poder identificar-10s clarament, a més d'entendre'ls. Els penyasegats, els canvis evidents de pendent, les lleres del corrents d'aigua ... són exemples prou coneguts de límits entenedors. En aquest sentit el territori metropolita de Barcelona és privilegiat amb una riquesa i varietat morfologica, orografica, paisatgística, hidrologica i biologica que marquen les pautes per a una delimitació forca objectivada del conjunt d'espais oberts, d'aquest 75-80% de territori que s'ha de sostreure al procés d'urbanització densa. b) Establir regulacions, parametres i unitats especifiques per a cada part de I'espai obert. La segona condició és trobar unitats específiques per a cada part de I'espai obert. La norma és facil d'enunciar. Més difícil és precisar. Ha de ser rígid el principi de mantenir40 obert, és a dir, sense edificabilitat o amb usos molt limitats i selectius per tal d'evitar la transformació a sol urba i I'extensió de la taca d'oli. Pero hi ha d'haver flexibilitat a I'hora de permetre aprofitaments i utilitzacions no agressives, encara que Figura 2. Evolució de I'ocupació urbana a I'area metropolitana de Barcelona (AMB-65), 323.000 ha (1880-1992) 40.000 - 35.000 - 30 O00 - 20.000 - 15.000 - 10.000 - - 1875 1900 1925 1950 1975 2000 Anys Figura 3. Ritmes de lent de I ó urbana (1880-1992 3- - I P creixen 'ocupaci a vegades siguin diferents de les convencionals. Caldra fer un gran esforc de creació de doctrina per anar eliminant totes les actuacions dubtoses que intenten emmascarar un simple 1880 1920 1956 1972 1986 1920 1956 1972 1986 1992 Periodes guany economic amb perill d'esquitxar i empastifar tot el territori. No a les segones residencies disfressades de masies, no als diposits de cotxes vells amb justificació de menor cost dels terrenys, no als camps de golf amb urbanitzacions complementarie es^ ... S'ha de permetre millores de I'aprofitament agrícola o forestal i, si cal, s'ha de comencar a subvencionar certes activitats (públiques o privades) sempre que contribueixin a preservar el territori o a donar serveis d'interes col.lectiu no lligats a edificacions o a transformacions agressives de la natura. Més que una normativa casuística que el temps s'encarrega de deixar obsoleta molt de pressa, es proposa un sistema de control especial dels usos no explícitament permesos en el sol lliure o en part d'aquest. S'han d'articular garanties addicionals per a les autoritzacions provisionals o permanents en aquests tipus de sol, precedides sempre d'una informació excepcionalment intensa a I'opinió pública. C) Assegurar I'accessibilitat al conjunt d'espais oberts. La tercera condició per a la consolidació del conjunt d'espais oberts és assegurar I'accessibilitat. Els britanics s'han queixat repetidament que els green belts no són accessibles, no se'n pot fruir, ni tan sols són visibles. Cal insistir: la gent, molta gent, ha de poder gaudir dels espais lliures. Els antics camins no seran suficients. Calen noves formes d'accessibilitat que passen necessariament pels modes mecanitzats. El sistema hidrologic dóna pistes molt interessants a I'hora d'organitzar I'accessibilitat. No té sentit disposar de grans espais oberts a I'ambit metropolita i no posar-10s a I'abast dels ciutadans, malgrat el perill de presencies en massa en alguns casos. No val la simple extrapolació del passat, i I'esforc ha de consistir en no malmetre-ho tot, pero tampoc en prohibir-ho tot. Les servituds metropolitanes comporten desavantatges, pero també proporcionen pensament i mitjans mes sofisticats. d) El conjunt d'espais oberts: un sistema complet i connex. La quarta i última condició és la necessitat d'un tractament sistematic del conjunt d'espais oberts. Es tracta d'un vertader sistema amb elements que interaccionen i que en conjunt són quelcom més que la suma de les parts. El conjunt d'espais oberts no ha de ser la simple addició de productes residuals inconnexos, que s'obtenen al final d'unes actuacions edificatories o infrastructurals, considerades prioritaries per imperatiu economic del moment o, en la majoria dels casos, per logiques disperses de caire caotic (especulatives o no). El conjunt d'espais oberts és tan prioritari o més que molts elements que componen I'espai metropolita. És un component basic per a I'articulació i estructuració d'un territori complex que es vol d'alta qualitat i ha de tenir, per tant, una personalitat propia molt acusada amb un tractament molt específic. 4. Elements constitutius del conjunt d'espais oberts 4.1. Espais del medi natural i espais febles a protegir Els espais naturals i febles a protegir poden agrupar-se d'acord amb la següent tipologia: a) Nivell més alt de protecció (PEIN), assumit pel PTGC. b) Protecció urbanística: parcs forestals consolidats (PGOU); arees forestals (intersticis boscosos en sol no urbanitzable). C) Terrenys d'alt valor agrícola. Assimilables a parcs agrícoles per causa del seu interes col.lectiu i de la voluntat de protegir-los, pero diferents, al mateix temps, del concepte tradicional de parc, pel fet que no són ~4ntocablesm i tampoc no són obligatoriament de domini públic. d) Espais necessaris per al bon funcionament del sistema hidrologic: lleres dels corrents fluvials, arees de servitud, zones inundables, espais necessaris per a les actuacions futures de regu- lació, compensació, correcció, laminació d'avingudes o emmagatzematge de recursos. e) Sector costaner (franja litoral més immediata al mar). És un bé escas, únic i limitat. Per tant, s'ha de tendir a eliminar-ne aquells usos no directament relacionats amb el mar. f) Llocs d'interes paisatgístic i punts singulars per la seva especial morfologia o per la seva situació geografia irrepetible. g) Elements de continu'itat: conjunt heteroge- ni de superfícies que estructuren i relliguen els diferents components del conjunt d'espais oberts amb la finalitat de fer més coherent, eficac i entenedora la defensa del medi ambient. h) Espais febles. Són o poden ser qualsevol dels espais anteriors en relació a I'activitat cio i els valors paisatgístics que solen acompanyar-10s demanen una protecció graduada dels terrenys amb pendent superior al 20%. El perill de trobar-se envoltades per incendis forestals i les dificultats d'accés dels bombers i de disponibilitat d'aigua abonen encara més la conveniencia d'evitar urbanitzacions metropolitanes a la muntanya. 4.2. Els separadors-connectors: un valor afegit a la funció intrínseca dels espais oberts De I'objectiu políticament assumit de la necessitat de trencar la taca d'oli del creixement urba, se'n deriva la necessitat d'assegurar la delimitació d'uns recintes urbans en el territori o illes metropolitanes. Les illes metropolitanes hauran de ser: humana, relativament intensa, del seu entorn. D'aquí deiiva la necessitat generica de protec- - Prou completes en elles mateixes. cio amb diferents graus d'intensitat. Concre- - Amb contorns prou clars per evitar qualsevol tament, hi ha dos tipus de terrenys (a I'ambit temptació de cedir a pressions de creixements metropolita) que tenen trets específics molt imparables fins arribar a la conurbació informe. particulars: Les forces del mercat, la suma simple d'actuacions locals, porten inexorablement a un model - Els aiguamolls. Amb equilibris biologics molt sensibles i imprescindibles per a I'equilibri ecologic d'abast territorial molt més ampli. - Els terrenys amb pendent superior al 20% i en alguns casos, per la composició geologica, també determinats terrenys amb pendents superiors al 10%. La seva protecció tracta d'evitar els efectes negatius d'una utilitzacio intensiva, indiscriminada i sense precaucions molt especials d'uns terrenys febles d'entrada per les condicions morfologiques. La possibilitat d'una manipulació barroera que faciliti I'erosió i la desertització en una zona de regim pluvial subtropical; el perill d'esllavissament en cas d'usos residencials o intensius de qualsevol mena: els elevats costos d'accessibilitat i d'urbanitza- .espontani* en forma de magma caotic indesitjable. La voluntat de corregir aquesta tendencia de creixement, la més primitiva, la menys racionalitzada (observable arreu del món, pero de forma mes salvatge en els pa'isos subdesenvolupats), ha estat explícitament formulada en els objectius del pla. Encara més, en tots els contactes polítics, en tots els debats ha estat sempre unanime el desig de no omplir mai massissament tot el territori metropolita, ni una comarca sencera, ni tan sols un terme municipal complet. El continu edificat del Barcelones i part del Baix Llobregat o els municipis de IIHospitalet i Cornella són exemples esmentats una i una altra vegada en expressar la por a un model urbanístic de predomi- ni aclaparador del ciment i I'asfalt.