Les estratègies públiques per al foment de la competitivitat industrial a Barcelona

PAPERS. REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA núm. 18, juliol 1994, p2gs. 37-41 LES ESTRATEGIES PUBLIQUES PER AL FOMENT DE LA COMPETITIVITAT INDUSTRIAL A BARCELONA AMADEU PETITBÓ Economista. Vocal del Tribztnal de Defensa de la Compete'ncia -- - -- - -- SUMARI 1. Un nou context per al desenvolupament 3. Els clusters territorials, element estrategic economic de la ciutat de referencia 2. Polítiques públiques per fomentar la com- 4. Els costos del sol i I'habitatge, factor de petitivitat competitivitat de les empreses --- - -- ABSTRACT La creixent globalització i liberalització dels mercats imposa notables limitacions a la capacitat de les administracions públiques -i, en especial, de les localsper incidir en I'evolució de les activitats economiques radicades als respectius territoris. Tanmateix, el sector públic pot retenir una important funció si, en comptes de voler intervenir el mercat a través de la concessió d'ajudes i privilegis, es preocupa per la millora de I'entorn local i la provisió d'infrastructures. Aquestes actuacions -com demostra I'experiencia barceloninapoden contribuir en augmentar, en gran manera, la competitivitat de les empreses industrials i del territori on radiquen. Ara bé, a I'hora de dissenyar-les cal tenir en compte de manera prioritaria els condicionants i els efectes territorials. Així, I'afavoriment de I'emergencia de clusters territorials d'activitats i la reducció dels costos del sol i I'habitatge han de ser considerats -per les seves repercussions sobre la competitivitatelements estrategics de les polítiques industrials locals. La creciente globalización y liberalización de 10s mercados impone limitaciones notables a la capacidad de las administraciones públicas -y, en especial, de las localespara incidir en la evolucion de las actividades económicas en sus respectivos territorios. Sin embargo, el sector publico puede retener una función importante si, en vez de querer intervenir en el mercado a través de la concesion de ayudas y privilegios, se preocupa por la mejora del entorno local y la provisión de infraestructuras. Este tipo de actuaciones -como demuestra la experiencia barcelonesapuede contribuir a aumentar en gran manera la competitividad de las empresas industriales. Ahora bien, al diseñarlas hay que tener en cuenta de manera prioritaria 10s condicionantes y efectos territoriales de tales actuaciones. Asi, el favorecer la emergencia de clusters territoriales de actividades y la reducción de 10s costos del suelo y la vivienda tienen que ser considerados -por sus repercusiones sobre la competitividad- elementos estratégicos de toda política industrial local. La croissante globalisation et libéralisation des marchés impose de notables limitations a la capacité des administrations publiques -et particulierement des administrations localespour répercuter dans I'evolution des activités économiques situées dans leurs respectifs territoires. Malgré tout, le secteur public peut avoir une importante fonction si, au lieu d'intervenir dans le marché a travers de la concession des aides et privileges, il se préoccupe d'améliorer I'environnement local et la provision des infrastructures. Ce genre d'actuations -ainsi que prouve I'expérience barcelonaise- peut contribuer a augmenter de facon notoire la compétitivite des entreprises industrielles. Mais, au moment de les envisager, il faut tenir en compte de facon prioritaire les conditionnants et les effets territoriaux de telles actuations. Ainsi, favoriser I'émergence des clusters territoriaux des activités et réduire les coOts du sol et du logement doivent itre considerés -etant donné leur repercussion sur la compétitivitédes elements stratégiques de toute politique industrielle locale. LES ESTRATEGIES PUBLIQUES PER AL FOMENT DE LA COMPETITIVITAT INDUSTRIAL A BARCELONA En el programa de les jornades .La Barcelona industrial a debat. s'explicita clarament el nucli de la qüestió a examinar: ~L'exigencia de competitivitat a les empreses industrials, I'estructura economica a I'area de Barcelona i els propis factors locals de I'economia urbana de la ciutat condicionen la tipologia de la indústria que pot ubicar-se en aquests espais. Alhora, aquests tipus d'establiments industrials demanden un determinat disseny urbanístic d'aquests espais industrials.. La present reflexió -forcosament breues fa, fonamentalment, des de la perspectiva del sector industrial i té un caracter general. L'elecció no es deu a un intent de defugir I'analisi concreta, ans al realisme i el convenciment que cal situar els problemes dins el context on es plantegen. 1. Un nou context per al desenvolupament economic de la ciutat Per comencar, no s'ha d'oblidar que els avantatges competitius depenen cada vegada més del que fan les empreses i del context on duen a terme la seva activitat. Els protagonistes són les empreses, pero el paper d'acompanyament del sector públic és fonamental. Les infrastructures i la gestió pública tenen un impacte no negligible sobre els costos de les empreses. Tanmateix, aquest acompanyament ha canviat la seva naturalesa: els subsidis i els privilegis ja no constitueixen les normes de referencia. La millora de I'entorn i de les infrastructures actua com acceleradora dels canvis en tant que els ajuts i els privilegis, en general, retarden el canvi. En la situació actual no ha d'oblidar-se I'entorn. Ens trobem en un moment de frontera entre un passat caracteritzat per la certesa en relació al comportament de les principals variables economiques i de les relacions economiques internacionals i un futur la característica principal del qual és la incertesa: el canvi generacional, I'extensió paulatina dels mecanismes de mercat, I'evolució dels tipus d'interes, el futur dlAlemanya, Xina, els PECOS, les unions economiques, els resultats finals de I'EFTA, per citar tan sols alguns exemples, constitueixen algunes referencies que posen en relleu que la incertesa presideix el futur de les economies occidentals. Front d'aquesta incertesa, fins i tot els models econometrics perden part de la seva utilitat com a elements de referencia en el procés de presa de decisions. Aquesta situació té dues conseqüencies: el realisme es reforca i I'especulació intel.lectual s'allunya dels plantejaments dels economistes sensats. La racionalitat global s'imposa als desitjos de controlar i dirigir el moviment de les variables economiques. Aixo s'explica com a conseqüencia de la creixent interpenetració de les economies en un context progressivament globalitzat i liberalitzat i la gradual subordinació dels comportaments domestics -i les creences que aixo genera- a la disciplina economica internacional. En aquest nou context el marge de maniobra de les administracions publiques s'ha redu'it progressivament. Les responsabilitats s'han desplacat i s'han alterat les lleis que han regit els processos de (re)producciÓ de les modernes economies de mercat desenvolupades. Tot va comencar amb la crisi fiscal de I'Estat. D'aquest fet no se'n sostreuen ni les experiencies mercantils dels sindicats. Tot plegat pot completar-se amb la consideració de la globalització i la internacionalització dels mercats. Oblidar la nova situació suposa un risc elevat. 2. Polítiques públiques per fomentar la competitivitat Davant d'aquesta situació, la pregunta que cal ferse és la següent: que pot fer I'Ajuntament de Barcelona? Des d'una posició pesimista podria dir-se: no-res. Tanmateix aquesta resposta no seria realista. L'expansió economica d'un territori depen, fonamentalment, de la seva economia urbana. Les administracions locals són portadores d'una important capacitat d'acció i de gestió. Ho demostraren durant I'anterior etapa de recessió economica. Ho ha demostrat I'Ajuntament de Barcelona en ocasió dels Jocs Olímpics. El que cal fer és, en primer Iloc, dissenyar uns objectius clars i assolibles i, en segon Iloc, gestionar racionalment els seus recursos economics i humans. L'atracció d'activitat economica no ha de ser objecte de I'estrategia, ans el resultat de I'estrategia. Aquest no es el moment de fer una analisi exhaustiva d'aquests problemes. Aquesta analisi ja fou realitzada en bona mesura en I'extens procés de discussió i elaboració del Pla Estrategic de Barcelona. Ara es tracta, tan sols, de donar algunes idees que permetin encetar un debat concret adrecat a realitzar propostes concretes. L'objectiu fonamental consisteix ara a assegurar la contintitat de les empreses i a atreure noves empreses (nacionals o estrangeres) permanents. Tanmateix, no s'ha d'oblidar que la competencia entre empreses es complementa amb la competencia entre administracions (i entre territoris) per atreure empreses. Cal tenir en compte que les nostres empreses han de fer front a costos inexistents per a les empreses d'altres pa'isos. Cal, doncs, que les administracions siguin competitives. Les ciutats han de ser generadores d'economies externes i de benestar. Han de contribuir, per tant, a reduir els costos mitjans de les empreses afavorint la seva competitivitat. La competitivitat s'afavoreix, sobretot, amb infrastructures economiques i socials (obres públiques, port, aeroport, telecomunicacions, fires, recerca, formació, valorització del medi ambient, sanitat, suport logístic a les PME, energia, etc.) que permetin externalitzar part dels costos de les empre ses i mitjancant la millora de la capacitat de gestió de les administracions (menys carregues fiscals, més facilitats i menys temps necessari per a la creació de noves empreses, capacitat de promoció de xarxes d'empreses), d'atracció (de seus d'empreses multinacionals o d'empreses de serveis avancats), d1interlocuci6 (amb el govern central, els governs autonomics o les autoritats comunitaries). La indústria i els serveis necessaris s'han d'integrar al territori, a la ciutat. Tot plegat exigeix una forta capacitat de lideratge. Barcelona compta amb aquesta capacitat de lideratge i, a mes a més, amb la dimensió suficient com per ser atractiva per a les empreses. 3. Els clusters territorials, element estrategic de referencia No s'analitzaran les relacions entre el sector industrial i el sector de serveis ni el paper fonamental de les grans,ciutats com a centres polaritzadors i impulsors dels serveis. L'analisi es referira exclusivament al sector industrial. I, en aquest cas, I'anali- si s'ha de referir necessariament als clusters articulats en torn a un nombre redu'it de sectors en el territori (a les grans ciutats o al seu voltant). No hi ha hagut una argumentació contraria als clusters com a element de referencia. Tanmateix, tampoc no s'ha elaborat una estrategia'industrial que prengui els clusters com a element de referencia. Els clusters generen noves activitats, es beneficien de les economies d'aglomeració (serveis connexos, concentració d'indústries i serveis) i, sovint, han de fer front a la manca de forca de treball qualificada. Ates que les empreses localitzades als clusters territorials disposen d'infrastructures, forca de treball qualificada i una xarxa articulada de clients, competidors, subministradors, serveis.. . tenen avantatges en relació amb les empreses que resten al marge d'aquestes xarxes. Hi ha arguments suficients per defensar que la noció de cluster pot servir com a punt de partida d'una reflexió que condueix a I'articulació d'una estrategia industrial. Amb aquest concepte com a element de referencia, qüestions com la dimensió de les empreses assoleixen una importancia secundaria. Interessa el nucli dur de la indústria i les relacions cap amunt i cap avall que se'n deriven. No hi ha cap dubte respecte a la terciarització de la ciutat. Pero la terciarització no exclou el manteniment de les empreses industrials. Aquestes calen perque són mes estables. I aquestes hi caben a la ciutat sempre i quan siguin respectuoses amb I'entorn. I si no hi caben, poden instal.larse prop de la ciutat. Si ho fan ja s'articularan amb les activitats genui'nes propies de les ciutats. El que s'ha de fer és crear les condicions sense suplir el que ha de fer el mercat. Si les condicions en primer lloc, perque incrementa el capital necreades són adequades, les empreses prendran cessari per iniciar les activitats; en segon lloc, les decisions que considerin més adients. Si no hi perque pressiona a I'alca els salaris dels treballaha inversions voldra dir que el que s'ha fet no és dors. Com indica J. M. Naredo, mentre que I'any encertat. Si hi ha inversions, aquestes reflectiran 1984 amb un salari mig de 5-6 anys de treball es I'encert de les decisions. El voluntarisme ja no és podia comprar un pis de 80-100 m2 en el centre un instrument Útil. de Madrid, I'any 1989 era necessari un salari de 10-13 anys. Les autoritats locals han de discutir amb les administracions autonomiques i de I'Estat sobre el sen- Una disminució dels costos del sol i de I'habitatge tit de la política industrial i les seves connexions fins a situar-10s als nivells de la mitjana europea amb el territori. Hi ha elements per pensar que, en reduiria el capital necessari de les empreses, general, fins ara, la política territorial no ha tingut incrementaria la seva rendibilitat i faria factible prou en compte la indústria, i la política industrial (i reduir el salari nominal augmentant el salari real, la la política economica general) no ha tingut en capacitat de consum dels treballadors. Ara es procompte el territori. Els clusters han de ser objecte dueix un desplacament de renda de les activitats d'atenció i de prioritat. I els clusters connecten industrials (i terciaries), dels treballadors i de la indústria (i serveis) i territori. En conseqüencia, una propia Administració vers els propietaris de sol i política moderna, coherent, ha de tenir en compte d'habitatges i instal.lacions en detriment de les ambdós factors. Dir aixo no és dir res de nou. Tan activitats productives. Una correcció d'aquest fenosols es importar el que es detecta en altres palmen contribuiria a reduir les diferencies de compesos. Parlant de política industrial, els francesos titivitat -com ho ha fet la reducció dels tipus d'ins'han referit a un mou art de seducció: I'atracció teres, la devaluació de la pesseta o com ho fara la del territori.. liberalització del mercat de treballentre les nostres empreses i les empreses de fora. 4. Els costos del sol i I'habitatge, factor de competitivitat de les empreses En resum, cal doncs prendre en consideració que les noves c,ircumstancies han modificat substan- Per acabar faré esment al cost de I'habitage i del cialment les estrategies empresarials. És necessasol. Aquesta qüestió, poc tractada, és fonamenri, per tant, estimular el creixement endogen contrital per a la competitivitat de les empreses. Els buint a potenciar una ciutat eficient i d'eficiencia. costos de I'habitatge i del sol són mes alts a Aquesta ciutat ha de contribuir a promoure el crei- Espanya que als pa'isos competidors. Prenent xement de les empreses i de I'ocupació mitjancant I'any 1985 com a base 100, I'any 1992 els preus I'esperonament de pols de competitivitat. Aconmitjans del habitatges a Espanya assoliren I'índex seguir aquest objectiu exigeix I'elaboració d'un pro- 235. Els índexs corresponents a d'altres pa'isos grama internacional i assolible així com la col.laboforen: Alemanya: 139; Regne Unit: 189; Dinaració de totes les administracions i els agents marca: 96; Holanda: 139; Irlanda: 138. Aquest fet socials. La tasca no és senzilla, pero el futur grava els costos de les empreses per dues vies: depen del seu exit. i