La Tradició política alemanya : el pes del passat i la construcció de la nova República Federal

La tradició política alemanya: el pes del passat i la construcció de la nova República Federal Joan MARCET Universitat Autònoma de Barcelona Working Paper n.12 Barcelona 1990 L’any 1945 ha estat anomenat moltes vegades com l’any zero («Alemanya, any zero» —Roberto Rossellini— 1947), i s’ha associat al període de postguerra amb la idea de taula rasa. Però les estructures econòmiques i socials, les ideologies religioses i filosòfiques, les grans forces polítiques de l’Alemanya actual tenen, evidentment, les seves arrels en el passat. L’herència històrica alemanya es caracteritza, a l’inici de l’actual RFA (1949), en primer lloc per l’absència d’una tradició democràtica real. El país no havia conegut mai una veritable revolució liberal, fet que ha produït el relentiment de l’agonia de la monarquia i l’arrelament d’estructures autoritàries. La democràcia només s’ha implantat a Alemanya desprès de dues desfetes militars dramàtiques, el 1918 i el 1945. La segona característica de la història alemanya és el sentiment d’una frustració, la de la unitat perduda. La recerca de la unitat és una preocupació des dels inicis del segle XIX. L’empresa ha estat difícil i el preu a pagar elevat, ja que la burgesia ha sacrificat la democràcia a aquest objectiu. Durant la primera meitat del segle XIX, la lluita per la unitat alemanya es confon amb la lluita per la llibertat política i té un caràcter clarament idealista. Els liberals, que durant aquesta època intenten influir en el procés i el 1948 n’agafen la direcció, fracassen en trobar-se al davant l’herència de l’Alemanya luterana: el particularisme i el poder de les dinasties, l’església, l’aristocràcia i l’exèrcit, que no estaven disposats a abdicar de la seva secular autoritat. La unificació estatal, sota la forma d’un Estat federal i sota l’hegemonia de Prússia va ésser l’obra de Bismarck. Allò que la nació alemanya no havia pogut aconseguir per un acte de voluntat sobirana, Bismarck ho va realitzar en profit de l’Estat dels Hohenzollern, sense posar en perill els principis tradicionals sobre els quals s’havia edificat aquesta poderosa monarquia. Les dues grans realitzacions bismarckianes entre 1850 i 1871 varen ser, la formació de la unitat alemanya sota la direcció prussiana, i la integració de la burgesia en expansió dins aquest «Reich» unificat. Aconseguida la unificació, la Constitució de 1871, que inicia el IIn. Reich, pot definir-se com un conjunt de compromisos. Però la solidesa d’aquests compromisos reposa completament sobre la persona del Canceller (Bismarck fins el 1890, diversos personatges mediocres sota el regnat de Guillem II entre 1890 i 1918), veritable mestre de l’organització imperial, regulador de tots els poders, responsable de la política general davant l’emperador. La desfeta i la ruïna alemanya a la sortida de la guerra europea és total responsabilitat de les classes dirigents. Però, l’endemà mateix de l’armistici refusen declarar-se vençuts i busquen reprendre la seva posició dirigent. La manera com aconsegueixen aquest objectiu és la història de la República de Weimar. Abandonant el poder a la burgesia i al socialisme moderat, veuen amb satisfacció els errors i el declivi de la República de Weimar. Les temptatives que realitzen el 1920 i 1923 per retornar al poder són prematures i decideixen, llavors, aprofitar la galvanització que el nacional-socialisme va anar operant sobre la població, i finançar i utilitzar aquest poderós moviment per ta de conservar les seves posicions econòmiques i recuperar la seva influència social i política. El cop d’estat de Hitler el gener de 1933 és el resultat d’un acord entre les velles classes dirigents i el partit nazi. És en aquest context històric que aniran apareixent les diverses forces polítiques alemanyes, que en menor o major grau seran el precedent dels partits actuals a la RFA. a) El moviment liberal El moviment liberal apareix a Alemanya en la primera meitat del segle XIX, en medis universitaris primer, i després en una part de la burgesia i entre alguns aristòcrates. Es tracta, però, d’un moviment dividit i inorgànic: d’una banda els liberals favorables a una monarquia constitucional, al bicameralisme i a una prudent liberalització de l’Estat; d’una altra, els liberals-nacionals que busquen la unitat alemanya a través del reforçament de la federació (del «Bund») més que a través de les llibertats individuals; finalment, els radicals o demòcrates que eren republicans i volien promoure un model similar al dels Estats Units d’Amèrica. Els primers tenien influència al Sud (sobretot a Àustria), els segons al Nord (Prússia) i els tercers en els Estats més petits. Però tots els corrents varen suportar l’acusació d’inspirar-se en l’estranger i varen ser objecte de mesures repressives. Enfront del moviment liberal s’aixeca el nacionalisme, el romanticisme polític que busca en la història alemanya la font d’inspiració d’un Estat alemany original, orientació que troba un gran ressò dins el catolicisme alemany que està en ple creixement. Només les revolucions de 1848 donen un efímer triomf als corrents liberals. b) El moviment socialista El creixement del capitalisme a Alemanya, des de meitats del segle XIX, fa aparèixer una classe obrera forta i organitzada, a la vegada que la burgesia capitalista i la petita burgesia liberal i burocràtica reemplacen a la vella aristocràcia. A través d’una ràpida urbanització i d’un creixement econòmic capitalista intens, l’Alemanya de les fàbriques substitueix l’Alemanya rural i de les petites viles medievals. El moviment socialista és el fruit d’aquests canvis econòmics i socials, però es tracta també d’un moviment dividit. El «socialisme d’Estat», amb Ferdinand Lassalle al front, és el dominat fins el 1871. Influenciat per Marx, Hegel i Fichte, creu en la necessitat de donar a la classe obrera els mitjans per a la seva autonomia política, dotant-lo d’un partit polític independent, i manté la confiança en la capacitat d’un Estat nacional alemany de fer regnar la justícia econòmica i social contra la burgesia. El 1863, Lassalle funda l’«Associació General Alemanya de treballadors (ADA)» que s’anirà fent forta a Renània, Berlín, Hamburg i Frankfurt. Sobre bases diferents, amb una organització, descentralitzada, es va fundar, també el 1863, la «Unió d’associacions de treballadors alemanys (VDA)» per dos socialistes Wilhelm Liebknecht i August Babel. Malgrat l’amistat personal de Liebknecht amb Marx, fins el 1868 la VDA no adopta el programa socialista de la Internacional. L’any següent, la Unió es transforma, amb l’adhesió d’alguns lassalians, en el «Partit Social-Democrata dels treballadors (SDAP)» i adopta a Eisenach un programa d’inspiració marxista però favorable a reformes democràtiques. Aquest grup té la seva principal implantació a Saxonia. c) Els partits durant el IIn. Reich Poc abans de la constitució del IIn. Reich, es crea per impuls de Windthorst el «Partit del centre (Zentrum)» on conflueixen conservadors, liberals i catòlics i que es recolza sobre una xarxa d’organitzacions diverses (sindicats cristians, cooperatives, moviments juvenils) i sobre l’organització sòlida de la jerarquia catòlica i de les congregacions religioses. Contra aquest partit Bismarck desencadena el «Kulturkampf» amb l’objectiu de laïcitzar Alemanya. Després de la victòria conservadora de 1878, el zentrum recolzarà Bismarck en la lluita contra els socialistes (llei d’excepció). Per la seva banda, els socialistes aconsegueixen unificar els dos partits, sota la direcció de Liebknecht, que redactarà un programa comú adoptat en el Congrés de Gotha el 1875. El nou «Partit Socialista Obrer d’Alemanya» sorgit de la unificació és un partit fort, recolzat sobre els sindicats d’inspiració socialista. Les lleis d’excepció impulsades per Bismarck comporten una ràpida desorganització del partit i dels sindicats socialistes i obliguen a crear una organització clandestina (Rote Feldpost), diaris i revistes editats fora d’Alemanya (Der Social-Demokrat i Die Neue Zeit), i a desenvolupar organitzacions satèl·lits (associacions esportives, culturals...). A la tardor de 1890, després de la caiguda de Bismarck, les lleis d’excepció foren derogades i el Partit Socialista inicia la reconstrucció. En el congrés d’Erfurt (1891) s’adopta el nom de «Partit Social-Demòcrata d’Alemanya (SPD)» i s’encarrega a Karl Kautsky la redacció d’un nou programa. En poc temps el SPD es converteix en el primer partit socialista del món i, també ràpidament, en el primer partit alemany (35% dels vots i 1.700.000 afiliats el 1912), dins un quadre de multipartidisme extrem. d) La República de Weimar Fundada pel SPD, aliat als partits burgesos del centre catòlic i demòcrates liberal, la República de Weimar és una democràcia formal i una democràcia de partits («Parteienstaat»). El SPD, que com s’ha dit era abans de la guerra el primer partit alemany, veu trencada la seva unitat abans mateix del final de la guerra. L’ala esquerra revolucionària (Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht, Clara Zetkin...) s’escindeix del SPD i crea el 1916 la Lliga espartakista (Spartakusbund). L’abril de 1917, alguns eminents líders socialdemòcrates (Kautsky i Bernstein entre ells) s’escindeixen també i funden el Partit Social-demòcrata independent (USPD). El novembre de 1918, pocs dies després de la proclamació de la República a Berlín, els espartakistes i una fracció dels socialistes independents funden el Partit Comunista (KPD). Els socialistes del SPD, que dirigeixen el govern provisional, decideixen aixafar la revolta insurreccional desencadenada pels espartakistes del KPD el gener de 1919 i, al mateix temps, aconsegueixen triomfar (38% dels vots) en les eleccions constituents del 19 de gener de 1919, en les quals no participen els comunistes, els socialistes independents obtenen només el 8% dels vots, i les forces de centre i dreta se situen a més de vint punts del SPD. Fins a l’inici dels anys trenta, SPD, Zentrum i Liberals dominen l’escena política. Però el creixement de les forces extremistes és notable. L’octubre de 1920 la majoria de l’USPD s’integra al Partit Comunista i només una minoria retornarà el 1922 al SPD. El KPD és, a partir de llavors, un partit fort que aplica amb rigor i ceguesa l’estratègia revolucionària de «classe contra classe», situant-se de 1924 a 1933 entre 10 i 17% dels vots. A l’altre extrem, es funda a Baviera el Partit nacional-socialista (DNSAP), sobre bases anticapitalistes, antisocialistes, antiliberals i antiparlamentàries. Adolf Hitler, que n’esdevindrà ràpidament el seu cap, li donarà més tard l’orientació del totalitarisme racista i el caràcter messiànic. Després de les eleccions de març de 1933 (44% dels vots pel partit nazi), Hitler fa aprovar la llei de juliol de 1933 que suprimeix els partits i la de desembre de 1933 que formalitza la unió del partit nazi i l’Estat. e) La construcció de la RFA La República Federal d’Alemanya és, doncs, un producte de la post-guerra mundial, i la Llei Fonamental de Bonn de 1949 intenta bastir un sistema polític, enfrontant-se des del primer moment amb unes noves dificultats: construir una democràcia autèntica sense recaure en els errors del passat, fundar una societat unida sense comprometre la reunificació. El nou Estat alemany deu, en primer lloc, la seva existència a una voluntat estrangera, la dels aliats. Aquests han pres part activa en l’elaboració i han aprovat el projecte definitiu de la Llei Fonamental. Han controlat la vida política econòmica, ordenant mesures de desnazificació més o menys enèrgiques, distribuint llicències de premsa, i procedint a desmantellar els fruts i desconcentrar la indústria alemanya. Finalment, els americans han contribuït, a través del Pla Marshall, al redreçament econòmic alemany. La guerra freda és el segon element que marca la construcció de la RFA. Això produeix la separació d’una zona d’ocupació soviètica de la resta d’Alemanya i l’estatus especial de Berlín. Es també la guerra freda la que ha dirigit, accelerat i intensificat la integració del conjunt format per les zones americana, britànica i francesa en el camp occidental. Des de l’adopció de la Llei Fonamental de Bonn, la vida democràtica alemanya s’ha organitzat en el marc de les institucions dels Estats (Länder) i de la federació (Bundesrepublik), sobre la base dels partits polítics, que entre 1945 i 1949 s’han anat constituint o reconstituint. Les primeres eleccions al Bundestag (14 agost 1949) situen ja els partits que protagonitzaran la vida política de la RFA. El SPD (29,2%) i el KPD (5,7%) seran a l’oposició d’un govern integrat pels demòcrata-cristians (CDU-CSU31%), els liberals (FDP11,9%) i el Partit Alemany (DP4%) dirigit per Konrad Adenauer. L’estabilitat del govern i la ràpida reconstrucció material del país varen permetre a la RFA reconquerir les prerrogatives nacionals. Finalment, els acords de Paus d’octubre de 1954 posen fi al règim d’ocupació: «La República Federal exercirà en conseqüència la plena autoritat d’un Estat sobirà sobre els afers interiors i exteriors». ELS GRANS PARTITS ALEMANYS D’AVUI La República Federal d’Alemanya es caracteritza per l'existència de partits polítics poderosos i estables. La força dels partits és a la vegada jurídica i financera: la Llei fonamental de Bonn és la primera Constitució occidental que reconeix i defineix el paper dels partits polítics (art. 21); l’acord d’un finançament directe dels partits per l’Estat, juntament a un control públic dels seus recursos (previst en la Constitució de 1949 i ampliat en la reforma constitucional del 1983), atorguen als partits alemanys bona part de la seva força i legitimitat davant la societat. L’estabilitat dels partits polítics alemanys prové de l’existència d’un «consens de fons», que no sembla haver-se qüestionat amb l’aparició, en els anys vuitanta, d’una nova formació política, els Verds. I el «consens de fons» es va anar instaurant en un llarg procés que culmina el 1959-60 i que té com a continguts fonamentals: el manteniment de l’economia social de mercat; la democràcia autoritària o democràcia de Canceller, i una política exterior d’integració de l’occident. a) La democràcia cristiana Els demòcrata-cristians han estat sempre, a excepció de les eleccions de 1972, la primera força electoral de la RFA, mantenint-se en el govern de manera continuada de 1949 a 1969 i retornant-hi, després de més de 12 anys d’oposició, a partir de 1982. Quan es parla de la democràcia cristiana alemanya, s’està parlant de dos partits diferents: la «Christliche Demokratische Union» (CDU) i la «Christliche Sociale Union» (CSU). Ambdós partits es reuneixen només en un sol grup parlamentari i en una comunitat de treball. De fet, la CSU és el darrer gran partit regional d’Alemanya: el partit dominant de Baviera, Land que, a partir de 1945, s’ha desenvolupat amb una insòlita rapidesa, transformant-se en menys de 20 anys de zona agrària en zona industrial. Malgrat aquesta ràpida transformació de Baviera, la CSU continua essent un partit de classes mitges, compost d’agricultors, artesans, comerciants i empresaris, i que està ben implantat tant a les zones rurals com a les ciutats en una àrea principalment catòlica. La CSU no ha perdut encara la seva empremta catòlica: el 15 % dels seus afiliats són de religió evangelista, mentre el 84% son catòlics (a Baviera, el 70 % de la població és catòlica i el 25 % protestant). Des del punt de vista organitzatiu la CSU és un partit regional bavarès i autònom, que ha sabut doblar la seva afiliació entre 1969 i 1985. Present únicament a Baviera, la CSU, amb els seus 184.000 afiliats, sobrepassa àmpliament la FDP que té àmbit federal. Amb les majories absolutes més fortes en tota la RFA, la CSU està sòlidament afermada en el seu poder de Baviera. Des del punt de vista ideològic la CSU, per comparació amb la CDU, posa l’accent en el federalisme i es pronuncia per una lluita més directa contra l’adversari polític. El programa de 1968 ha estat reemplaçat en els anys setanta (sota l’impuls de Franz Josef Strauss, president del partit des de 1961) per un nou text que defineix la CSU com a partit conservador, liberal i social. En gran mesura la CSU s’ha sabut alliberar de la imatge de partit de notables, implantat sobretot entre la pagesia i l’artesanat, i s’ha anat afirmant com a partit urbà, capaç de mobilitzar els obrers i empleats, i trobant un feliç equilibri entre la tradició i la modernitat. Entre la CSU y la CDU existeix un «protocol territorial» sobre la base del qual els dos partits es divideixen les zones d’influència, en el sentit que, mentre l’organització de la CSU està circumscrita a Baviera, la de la CDU s'estén a la resta de Länder de la federació. La CDU té un origen molt descentralitzat. Es crea al llarg de 1945 per impuls de catòlics i protestants anti-hitlerians, a través de diverses iniciatives adoptades en un mateix sentit en diferents regions i que confluiran lentament en una sola organització. El desembre de 1945 té lloc la primera assemblea cristianodemòcrata a Bad-Godesberg; el febrer de 1947 es crea una comunitat de treball a Königstein, a Ahlen s’adopta pels demòcrata-cristians de la zona britànica un programa econòmic i social inspirat pel cataclisme social i el sindicalistes, i la CSU pren la decisió de mantenir la seva autonomia. En les eleccions de 1949, la CDU no és encara un partit, però un mes abans de les eleccions, a Düsseldorf, aprova un programa que esborra tot allò que de socialitzant tenia el programa d’Ahlen, i posa les bases de l’economia social de mercat, que esdevindrà la seva principal bandera. El partit, com a tal, comença a organitzar-se el 1950 (primer congrés a Goslar). Durant els primers 20 anys de la RFA, la CDU-CSU encapçala el govern, primer (1949-1966) en coalició amb els liberals (FDP) i algun petit partit (governs Adenauer [1949-1963] i Erhard [1963-1966]) i després en la gran coalició amb el SPD (govern Kiesinger [1966-1969]). Aquests governs demòcrata-cristians s’assimilen a la brillant reconstrucció d’Alemanya després de la guerra mundial anomenada el «miracle alemany». Després de 20 anys d’exercici del poder a nivell federal, la CDU-CSU ha acceptat malament el seu pas a l’oposició el 1969. L’alternança va fer néixer una profunda rancúnia contra els partits de la coalició SPD-FDP, i va conduir a la crisi de 1972. La desfeta electoral de setembre de 1972 (primera i única ocasió, fins el present, que la CDU-CSU no és el primer partit a nivell federal), va permetre però sobreposar-se a la decepció i preparar la seva renovació. Sota l’impuls dels seus Secretaris Generals, Biedenkopf (1973-1977) i Greissler (des de 1977), la CDU s’ha reorganitzat completament. Perd el seu caràcter de partit de notables i esdevé un partit de masses, doblant el nombre d’afiliats entre 1972 i 1976. Reflexiona sobre les bases teòriques de la seva acció (congressos programàtics de Düsseldorf [1971], Hamburg [1973] i Mannheim [1975]), essent el programa federal adoptat a Ludwigshafen el 1978 la culminació d’aquesta llarga recerca: confirmació del seu lligam a l’economia social de mercat, però reconeixement de la necessitat de correccions sociopolítiques («la nova qüestió social»). La referència al cristianisme es manté, però es mostra el desig d’establir una bona cooperació entre cristians i no cristians al si del partit. L’home que fa possible aquesta renovació de la CDU és Helmut Kohl, president del partit des de 1973 i candidat a Canceller des de 1976. Kohl representa una concepció suau del conservadorisme modern i, malgrat l’oposició de la CSU, no va trencar mai les relacions amb els liberals del FDP, fet que li permet retornar al govern federal (1982) després d’haver reforçat considerablement les seves posicions en els Länder. Organitzativament la CDU s’estructura federalment en base a seccions locals que culminen en una federació per Land. L’òrgan suprem és el Congrés que es reuneix cada dos anys i que elegeix una Comissió federal de 90 membres d’on sorgiran el Comitè director federal de 30 membres i el Presidium federal de 10 Entre 1976 i 1978 es formen diversos partits regionals de protesta, que confluiran el 1979 en «Unificació Política Alternativa-Els Verds» amb l’objectiu de participar en les eleccions al Parlament Europeu de juny de 1979. En aquestes eleccions obtenen un modest resultat (3,2% dels vots) però una substanciosa indemnització electoral (4,7 milions de marcs) que li serviran per finançar la infrastructura del partit Verd. Poc després de la seva constitució com a partit, els Verds aconsegueixen per primera vegada representació en un Landtag, el de Baden-Württemberg (5,3% vots). Els resultats de les eleccions federals d’octubre de 1980 són mediocres (15% vots), però s’inicia llavors un progressiu ascens electoral aconseguint l’entrada en els parlaments de diversos Länder: Berlín (1981-7,2%), Baixa-Saxonia (19826,5%), Hamburg (1982-7,7%) i Hesse (1982-8,0%). Les eleccions federals de març de 1983 consagren l’existència del nou partit amb 5,6% dels vots i 27 escons al Bundestag, fet que es reforma en les eleccions del Parlament Europeu de 1984 on aconsegueixen el 8,2% dels vots i 7 dels 81 escons de la RFA. A finals de 1984 esclata, però, la lluita oberta entre els ecologistes reformistes d’una banda, i els ecologistes radicals i ecosocialistes per altra (els «realos» i els «fundis»), i en el congrés d’Hamburg (desembre de 1984) es polaritza la discussió al voltant del tema de les aliances, produint-se l’abandonament del partit de Rudolf Bahro, un dels dirigents fonamentals més radicals. Les derrotes electorals al Sarre i a Renània-Nord Westfalia de 1985 enforteixen el corrent reformista, i a finals d’aquest any els Verds de Hesse donen un pas més en la seva política «realista» i entren en coalició de govern amb el SPD. D’aquesta manera Josef Fischer es converteix en el primer Ministre verd (de Medi Ambient i Energia) en un Land de la RFA. En les eleccions federals de 1987, Die Grünen obté més de 3 milions de vots (8,3% de vots) i 42 diputats al Bundestag, la qual cosa —junt amb els més de 40.000 afiliats amb què compta— el consolida com a quarta força política de la RFA, a poca distància del tercer partit, el FDP. L’ascensió dels Verds ha estat interpretada com una reacció dels electors contra la incapacitat aparent dels partits tradicionals a tenir en compte certs canvis que es produeixen en la societat industrial. Els Verds introdueixen elements nous en la vida política alemanya en tot allò que els diferencia dels altres partits. Partidaris d’una altra concepció de la democràcia, permeten una gran autonomia a les estructures locals i regionals del partit. Per tal de lluitar contra la distància que es crea entre els elegits i els ciutadans, van introduir la «rotació» que obliga als elegits a retirar-se en profit del següent de la llista, a meitat de la legislatura. Aquest principi ha estat creixentment contestat a l’interior del propi partit ja que impedeix tota continuïtat al treball parlamentari. Els Verds es consideren diferents de la resta de partits del Bundestag. Preconitzen una política, els valors de base de la qual són l’ecologia, els aspectes socials, la democràcia de base i la noviolència. Exigeixen canvis radicals d’orientació de la vida social i econòmica per tal de reconciliar l’home amb la natura. Però en la pràctica política no han pogut limitar-se només als problemes de l’ecologia sinó que han hagut d’elaborar tesis sobre el conjunt de les grans qüestions polítiques. Això, juntament amb la gran heterogeneïtat dels seus membres, ha comportat greus diferències internes entre els «realistes» disposats a cooperar amb el sistema polític amb l’objectiu d’introduir-hi reformes, i els «fonamentalistes» que preconitzen una modificació total del sistema sòcioeconòmic i industrial sense acceptar cap compromís amb el sistema polític. La progressió electoral dels Verds és important per l’evolució del sistema polític de la RFA. S’ha pogut comprovar que la clàusula del 5% no és infranquejable, de tal manera que ja no es pot parlar de l’immobilisme relatiu del sistema de partits i la conseqüent estabilitat d’aquest. e) Els grups extremistes Fora dels partits representants al Bundestag (tradicionalment CDU/CSU-SPDFDP, i des de 1983 els Verds), els petits grups han tingut des de 1949 una existència marginal. Aquests petits partits particularistes o extremistes s’han estrellat contra el mur del 5%. Efectivament, la llei electoral de la RFA preveu que, per poder beneficiar-se de la representació proporcional, un partit ha d’obtenir bé tres escons directes producte del vot per circumscripcions uninominals, bé el 5% dels sufragis expressats a nivell federal producte del vot a les llistes de partit presentades a cada Land. L’extrema dreta, ultra un important nombre de petits partits, ha estat representada sempre pel Partit Nacional-Demòcrata Alemany (NPD), creat el 1964 com a reagrupament de diverses tendències nacionalistes, xenòfobes i violentament antimarxistes. Després d’un resultat molt minso en les eleccions federals de 1965 (2,2%), aconsegueix avenços importants en diverses eleccions regionals, arribant al 9,8% dels vots a Baden-Württemberg el 1968, i no aconseguint per poc (4,3%) l’entrada al Bundestag l’any 1969. L’existència de la «gran coalició» i el rellançament del debat sobre la qüestió alemanya serien les causes principals d’aquests avenços. A partir d’aquell moment, la polarització electoral CDU/CSU amb el SPD retalla de forma considerable les expectatives del NPD que baixa per sota del 1,1% dels vots en totes les eleccions federals successives. La previsió constitucional que prohibeix els partits que atemptin a l’ordre constitucional lliure i democràtic, o a suprimir aquest, va portar que el Tribunal de Karlsruhe prohibís el 1952 el Partit Socialista del Reich (SRP). Malgrat tot, existeixen a la RFA un nombre no menyspreable de grupuscles violents que es reclamen de Hitler, del Iller Reich i del NSDAP. Recentment ha produït certa alarma entre els partits democràtics alemanys, l’aparició de «Die Republikanen», agrupació del NPD i altres grups d’extrema dreta i que ha aconseguit, el gener de 1989, el 7,5% dels vots i 11 escons en les eleccions de l’Assemblea de Berlín, i un bon resultat a les eleccions al Parlament Europeu de juny de 1989 (7,1% i 6 escons). La Guerra Freda i la por de la invasió soviètica fan del Partit Comunista d’Alemanya (KDP) el partit de l’estranger i del perill roig. Malgrat això, en les primeres eleccions al Bundestag (1949) el KDP obté 5,7% dels vots. Però en les eleccions següents, el 1953, ja cau al 2,2%, i en el 1956, el Tribunal de Karlsruhe prohibeix el partit en aplicació de la norma constitucional. Amb l’arribada de certa distensió internacional, s’autoritza en el 1968 la reconstrucció d’un nou partit comunista, el DKP que del 1972 a les darreres eleccions s’ha mogut entre el 0,2% i 0,3% dels vots. Només es pot parlar d’una certa activitat dels comunistes del DKP (que a l’inici dels vuitanta comptaven amb poc més de 48.000 afiliats per contrast amb els més de 70.000 que tenia el KPD abans d’ésser il·legalitzat), en les universitats i en certs sindicats. Com expressió del lligam del DKP amb els comunistes de la RDA, es pot assenyalar que no compta amb federació al Berlín-Oest, on existeix un apèndix del SED de la RDA amb el nom de Partit Socialista Unificat de Berlín Oest (SEW). EL SISTEMA DE PARTITS DE LA RFA: UN SISTEMA DE DOS PARTITS I MIG La realitat política alemanya mostra que els partits s’han imposat, des de 1949, com els representants exclusius de la voluntat política del poble, anant fins i tot més enllà de la previsió constitucional que els defineix com a elements que concorren a la formació d’aquesta voluntat. Les nombroses «iniciatives» o «comitès de ciutadans» que proliferen en els anys setanta expressen cert dèficit de representativitat dels partits. Però l’organització partidista sembla viva des del moment que moviments com els ecologistes i alternatius han recorregut a la creació de partits per expressar les seves reivindicacions i programes. Des del punt de vista numèric, els partits han sofert a la RFA un procés de concentració notable. El 1949 estaven representats onze partits al Bundestag, el 1953 només sis, quatre al 1957, i de 1961 a 1983 s’estableix en tres el nombre de partits amb presència parlamentària. Aquests tres partits (CDU/CSU, SPD i FDP) van concentrant, també, el nombre de sufragis. Així, mentre en el 1949 els tres partits sumaven el 72,1% dels sufragis, en el 1957 sumen ja el 89,7%, el 1965 el 96,4% i el 1976 el 99,1% i el 1980 el 98%. Si a aquest procés ajuntem que el tercer partit, el FDP, se situa a gran distància dels dos primers, que per ells sols representen al voltant del 90% dels sufragis, oscil·lant la diferència entre un i altre entre un màxim de 10 punts i mínim d’1 punt (fora del període 1957-1961, quan la CDU/CSU obté majoria absoluta), tindrem la raó principal que ha portat a qualificar el sistema alemany de partits com un sistema de dos partits i mig. La necessitat i la voluntat d’establir coalicions de govern, la utilització de totes les combinacions possibles en aquestes coalicions, així com la progressiva transparència dels processos d’aliances (formació de nova aliança abans de les eleccions i refrendament electoral posterior), abonen la caracterització del sistema de partits de la RFA, mostra l’existència de l’ample consens en matèria de política econòmica i social, i justifica, sobretot a partir dels anys setanta, la forta concurrència per ocupar el centre de l’escenari polític. La forta posició dels partits en les institucions i en els engranatges del país, el llistó del 5% de la llei electoral i les modalitats de finançament públic han evitat l’esmicolament característic de la República de Weimar, i semblava posar molt difícil l’aparició a nivell federal de nous partits. La presència creixent dels Verds ha vingut a modificar un mecanisme que semblava estabilitzat. És cert que l’entrada dels Verds al Bundestag l’any 1983, i refrendada en les eleccions de 1987 sembla pertorbar el joc a tres, sobretot perquè el SPD ja no és l’únic partit a l’oposició. Però més aviat pot pensar-se, de cara al futur, en l’obertura d’un joc diferent d’aliances que no trenca amb la transparència del sistema. L’elector es troba en el moment de la tria davant de dos blocs clarament delimitats, que, d’una banda, lluiten per ocupar el centre, i d’altra banda, cuiden d’equilibrar aquesta lluita amb el manteniment de la clientela més tradicional. L’evolució i l’acostament SPD-Verds i el manteniment del FDP com a tercer partit que pugui mantenir l’aliança amb la CDU/CSU que ha vist aparèixer el nou fenomen dels Republicans a la seva dreta, són en el present les perspectives que s’obren a un sistema que fins ara havia fet prova d’una remarcable estabilitat. Resultats_electorals Evolució_afiliació