La República Francesa : el multipartidisme bipolaritzat

La República F ancesa: el mul ipa idisme bipola i za Joan MARCET Uni e si a Au ònoma de Ba celona Wo king Pape n.40 Ba celona 1991 A. DE LA REVOLUCIÓ A LA VA. REPÚBLICA: LA PERMANÈNCIA DE LA POLARITZACIÓ DRETA-ESQUERRA El sis ema polí ic ancès és el esul a d'una lla ga e olució que a enca el 1789. Aques any és l'inici de l'època mode na polí ica de F ança i el inal de l'An ic Règim. En poc mes de dos-cen s anys -des de la caiguda de l'An ic Regim ins a ui- F ança ha conegu p op de in ègims polí ics d'una du ació mi jana de se anys, si excep uem la IIIa. República que en a du a seixan a-cinc, i l'ac ual Va. República que é una pe manència de mes de en a anys. La Re olució ancesa de 1789 ha ingu una anscendència mol supe io als p ocessos e oluciona is anglesos o ame icans, g àcies a la uni e sali zació dels seus p incipis, com s'ha e pales en la celeb ació ecen del seu bicen ena i. En o a la his ò ia de la F ança mode na con à iamen al que succeeix en al es països ans o ma s pe p ocessos e oluciona is, com G an B e anya o Es a s Uni s, els pa i s polí ics hi enen un pape secunda i. Cald à espe a a inals del segle XIX pe eu e apa èixe un e i able pa i de quad es, i als inicis del segle XX pe eu e néixe un e i able pa i de masses. Pe ò, en can i, ou la Re olució de 1789 la que ins i ucionali zà i o gani zà l'es uc u a d e a-esque a. Al es es uc u acions que apa eixen més a d -com la geog à ica en e mun anya i plana- no du a an, men e que la dis inció d e a-esque a s'uni e sali za à ins el pun d'esde eni l'esquema de o a la ida polí ica en o s els països del món. His ò icamen , la dis inció en e la d e a i l'esque a es si ua a la sessió del 28 d'agos de 1789 en la qual es a deba e en l'Assemblea Nacional cons i uen sob e el e o eal. Va se en aques a sessió que aquells que man enien la necessi a del e o ana en a seu e a la d e a del p esiden , men e que els ad e sa is al man enimen del e o eal es eag upa en a l'esque a. La g an di isió ha nascu , enca a que es ac i només i du an mol de emps d'una es uc u a, és a di , d'un sis ema de elacions. D e a i esque a només enen sen i i exis ència en la elació de l'una a l'al a i ecíp ocamen . No es ac a an de alo s e e ns, ni d'essències immu ables, com de duali a ine i able d'idees, de compo amen s, d'in e essos, en on de la di e si a de qües ions que plan eja la ida en socie a . D'aques a mane a, d e a i esque a, pe me en classi ica , en els ègims polí ics plu alis es, les dues p incipals endències oposades. Di e sos au o s pa len de la pe manència en la ida polí ica ancesa del que anomenen empe amen s o endències polí iques (c . F ançois Goguel, "La poli ique des pa is sous la IIIe République", 1946) pe con aposició a les ac i uds poli iques (c . Jean Meynaud, Alain Lancelo , "Les a i udes poli iques", 1962), de inides com a o ma de eacció d'un indi idu o un g up en on d'un e o idea polí ica, men e que el empe amen polí ic es de ini ia com la endència a pe pe ua una ac i ud. La pe manència d'aques a es uc u ació d e a-esque a no compo a ni uni a ni homogeneï a dins de cada camp. Si bé el joc elec o al apa eix so in aconduï pe dos g ups an agònics des de l'inici de la F ança mode na, la ida polí ica in e na de cada endència és o ça més complexa. René Remond (c . "Les d oi es en F ance", 1982) dis ingeix la con inuï a de es co en s dins la d e a: el p ime po iden i ica -se des de 1815 com a d e a ul a, legi imis a, que ebu ja la Re olució i pos e io men ambé la República, que esso geix du an la gue a d'Algè ia i que a ui con lui ia en el F on Nacional. El segon és la d e a libe al, que accep a la Re olució i adme p og essi amen els alo s de la democ àcia; és la d e a o leanis a, que esde é e o mis a en la Ma. República i que en alguns momen s s'ha pogu a i ma so a els e s del gisca disme. El e ce se ia la d e a nacionalis a, d e a au o i à ia i mili an , enca nada p ime en el bonapa isme i que a ui es po assimila al gaullisme. Pel que a a l'esque a, Jean Toucha d (c . "La gauche en F ance depuis 1900", 1977) ambé dis ingeix es endències di e en s: l'esque a cen is a i libe al del adicalisme; l'esque a humanis a, ideològica i democ à ica del socialisme; i l'esque a au o i à ia, ex emis a i so in an idemoc à ica del comunisme. L'exis ència dels di e sos co en s dins la pe manen con aposició d e a-esque a, i l'es o ç pe adui -los a les g ans opcions polí iques ac uals, no signi ica la pe manència his ò ica d'aques es endències de mane a que es puguin iden i ica cada una a un sol pa i en el sen i o gànic del e me. Més a ia cada pa i és l'exp essió complexa en cada momen his ò ic de més d'un sol co en . B. L'EVOLUCIÓ DEL SISTEMA FRANCÈS DE PARTITS POLÍTICS De mane a genè ica es po esumi l'e olució his ò ica del sis ema de pa i s a F ança es ablin es g ans pe íodes. - De 1815 a 1875 els p incipals co en s polí ics, emb ions enca a dels u u s pa i s, a on en la qües ió onamen al del ègim polí ic, de la legi imi a i, pe an , del onamen del pode i de la se a o gani zació. Els co en s polí ics d'aques pe íode enen el seu p eceden en els anys immedia amen an e io s de la e olució i de l'impe i: l'ex ema d e a és legi imis a pe ideli a a l'an ic ègim i la d e a libe al i conse ado a dóna supo a la amília d'O leans; el cesa isme democ à ic és el bonapa isme eno a i adap a ; l'esque a libe al és la con inuado a dels Go ondins; l'esque a ideològica i democ à ica é les se es a els en els Jacobins; i l'ex ema esque a ep èn la adició dels "en agés" i de l'iguali a isme social de Babeu . La con on ació elec o al del pe íode es p odueix en el ma c d'un su agi censa a i pe elegi un Pa lamen on ni an sols es econeixen els g ups pa lamen a is. Únicamen es c een comi ès elec o als que elliguen, en el momen de les eleccions, els homes polí ics a les di e en s endències genè iques. El e i able eixi polí ic, que assegu a l'exis ència i ci culació de les idees i dels p og ames i la mobili zació de les o ces, el cons i ueixen la noblesa, la bu gesia libe al i dels negocis, els no ables locals, i sob e o l'Església ca òlica, la anc-maçone ia, les socie a s de pensamen i la p emsa. La implan ació del su agi uni e sal masculí el 1848 no can ia la si uació o gànica dels pa i s ins l'assen amen i consolidació de la IIIa. República. - El pe íode 1875-1945 e ma ca pe la o mació de e i ables pa i s o gani za s i pe la llui a polí ica sob e el model de socie a i el pape de F ança en el món. L'assen amen de la República, l'a e D ey us en el omban de segle, l'escla de la gue a eu opea el 1914, la di isió del mo imen ob e en els anys in , i l'apa ició dels eixismes que aboca an a la gue a mundial el 1939, ma quen l'e olució de les di e ses endències polí iques du an aques pe íode. El bonapa isme sembla o a de joc des de la mo del p íncep impe ial, ill de Napoleó III, el 1879. Pe ò el co en d'exal ació a la pà ia i p omo o d'una nació a e nal esso geix de la ma del gene al Boulange i el seu pa i epublicà nacional (el boulangisme) i mos a la o ça d'a acció d'un cesa isme democ à ic i popula , in e classis a i e o mis a. Fo a del cu episodi del boulangisme, la d e a cesa is a i democ à ica és absen del joc polí ic ins que el 1936, el co onel La Roc que c ea el Pa i Social F ancès que enca amb l'acció sub e si a de les lligues d'ex ema d e a i accep a el joc elec o al i pa lamen a i. L'expe iència d'aques PSF, que el 1938 comp a a amb 2 milions d'a ilia s, s'acaba amb la caiguda de la IIIa. República. L'ex ema d e a ag upa a l'inici del pe íode a legi imis es i o leanis es. L'o ien ació del papa Lleó XIII que p omou un ca olicisme social, popula i e o mis a, sembla deixa sense base social aques co en . Pe ò l'a e D ey us i la llui a an i eligiosa del go e n d'esque a mode ada i adical, e o nen a la d e a monà quica el supo de les masses ca òliques. El co en ag upa à, a an de l'a e D ey us, l'an isemi isme, l'an i epublicanisme i el pa io isme i ulen . El nacionalisme esde é la bande a de l'ex ema d e a. Les lligues pa iò iques cons i ueixen les p ime es mani es acions de l'o gani zació de pa i s d'ex ema d e a, donan a aques co en una o gani zació eal i una po en doc ina amb la c eació, el 1905, de la Lliga d'Acció F ancesa de la ma de Cha les Mau as. La condemna que en a el Va icà l'any 1926, p ohibin als ca òlics col·labo a amb l'Acció F ancesa, a escla a el co en en múl iples o gani zacions més o menys clandes ines i sub e si es, que eneixen so a la in luència del eixisme i alià i el nazisme alemany; ins a la c eació el 1936 pe un an ic comunis a i mili an ob e , Jacques Do io , del Pa i Popula F ancés, de cai e eixis a. La d e a libe al i conse ado a es oba ambé bloquejada, a l'inici de la IIIa. República, pe la qües ió del ègim polí ic. No se à ins a inals del segle XIX, desp és de les con ulsions des e mades pel boulangisme i l'escla de l'a e D ey us i l'an icle icalisme, que es o ma à una no a d e a conse ado a i libe al, in eg ada pe an ics o leanis es i ca òlics eag upa s amb an ics monà quics (l'Acció Libe al Popula ), que con lueixen en els p ime s anys del segle XX amb l'an iga esque a libe al. E ec i amen , l'esque a libe al i mode ada -els "opo unis es", elec o almen majo i a is en la dècada dels ui an a, anomena s epublicans d'esque a o p og essis es cap als inals de segle XIX- e oluciona cap a la d e a libe al i dóna lloc a dos g ups di e en s: l'ala d e a es eag upa el 1903 dins la Fede ació Republicana i esde ind à, desp és de la gue a eu opea, la p incipal o mació de la d e a libe al i conse ado a so a la di ecció de Louis Ma in; l'ala esque a o ma à el 1901 l'Aliança Republicana Democ à ica i dona à supo a Waldeck-Rousseau al on del bloc d'esque es. L'esque a ideològica i democ à ica es à ep esen ada, des de mei a s dels anys ui an a, pel Comi è d'acció pe a les e o mes epublicanes, que cons i ueix més un es a d'ànim que un e i able pa i . La qües ió que els uneix a o s és l'an icle icalisme, és a di , la olun a de sos eu e l'Es a i la socie a de la in luència de l'Església Ca òlica. L'a e D ey us susci a ac i uds mili an s epublicanes i an icle icals i uneix els di e sos componen s de l'esque a ideològica i democ à ica. El 21 de juny de 1901 es unda a Pa is el Pa i Republicà Radical i Radical Socialis a que ag upa a is cen ena s de comi ès elec o als, lògies maçòniques, socie a s de pensamen , la Lliga de l'ensenyamen i la Lliga dels d e s de l'home. Pa i de quad es i màquina elec o al, el Pa i Radical es si ua, des de la se a c eació i ins l'escla de la gue a mundial, com a p ime pa i de F ança. Els adicals po a an a e me una polí ica de e o mes, ímidamen iniciada ja pels opo unis es i mode a s, que posa les bases de l'es uc u a polí ica i social de la F ança con empo ània: assen amen i desen olupamen de les llibe a s públiques, sepa ació adical Església-Es a , escola laica i pública, exal ació del p og és pe l'acció de la aó i de la ciència, in e enció de l'Es a en ce s sec o s clau, com els e oca ils. Pe ò el Pa i Radical és ambé un pa i de base social mol ample que acull al seu in e io endències mol di e ses, e que p odui à una ines abili a go e namen al que esde ind à c ònica i es ansme à a la IVa. República. Les con adiccions adicals exp essen les ince eses d'una bona pa de les classes mi janes anceses que a iben ins els nos es dies. L'ex ema esque a, socialis a i e oluciona ia, es oba, a l'inici de la IIIa. República, aixa ada i di idida pe la ep essió de la Comuna de Pa ís, i necessi a à el pas dels anys pe a la se a econs ucció. El mo imen sindical, o ça impo an des d'abans del seu econeixemen legal el 1884, s'uni ica en e 1895 i 1902 en la C.G.T., eunin el sindicalisme de base geog à ica i el sindicalisme de base econòmica, i cons i uin -se au ònomamen al mo imen socialis a o amen di idi . Al lla g dels dos da e s decennis del segle XIX, la c eació i ec eació de g ups i pa i s d'o ien ació socialis a sembla consolida la di isió del mo imen . D'una banda, Jules Bazile, més conegu com Jules Guesde, jun a Paul La a gue, gend e de Ca les Ma x, di onen el pensamen ma xis a a F ança a pa i de 1879 i del Cong és Ob e de Ma sella. El 1883, Guesde c ea el Pa i Ob e , que esde ind à amb el emps Pa i Ob e de F ança (POF), doc ina i i mol o gani za , pe ò amb una implan ació limi ada. Pe la se a banda, els ana quis es i els blanquis es, he eus de la adició d'acció di ec a, s'o gani zen de la mà d'Edoua d Vaillan en el Comi è cen al e oluciona i, que es con e i à el 1898 en el Pa i Re oluciona i F ancès (PRF). El 1882, i so a la in luència de Paul B ousse, s'ha cons i uï la Fede ació de T eballado s Socials, d'o ien ació p oudhoniana i a o able al e o misme possibilis a. Del g up de B ousse en so i à el 1890 un sec o encapçala pe un líde ob e , Jean Allemande, que c ea à el Pa i Socialis a Ob e Re oluciona i (PSOR) g up al que s'inco po a an in el·lec uals p o inen s del adicalisme com Lucien He i Jean Jau és. Cap a inals de segle -so a la in luència d'un ce a enç elec o al, de l'èxi del adicalisme, i de l'adopció de la llibe a d’associació- els di e sos g ups socialis es endeixen a ap opa -se. El maig de 1901 a Lyon, el 3e . Cong és d'o gani zacions socialis es ind à com a esul a la c eació de dos pa i s con aposa s: el Pa i Socialis a F ancès (PSF) que ag upa els independen s de Mille and, els b oussis es i els allemanis es, i que so a la in luència de Jau és es mani es a à a o able al Bloc d'esque es en les eleccions de 1902; i el Pa i Socialis a de F ança (PSdF) que euneix als pa ida is de Guesde i Vaillan i que man é una ac i ud e oluciona ia i con à ia al Bloc d'esque es. La uni icació dels dos pa i s, imposada pe la In e nacional Socialis a, ind à lloc a Pa ís l'ab il de 1905. El nou pa i s'anomena à Secció F ancesa de la In e nacional Ob e a (SFIO) i expe imen a à ins a 1914 un impo an c eixemen i impuls de la mà de Jean Jau és. L'ac i ud dels socialis es el 1914, un cop mo Jau és assassina , o an a o ablemen els c èdi s de gue a i en an Guesde al go e n, "nacionali za" la SFIO, pe ò posa les bases de la di isió pos e io . El desemb e de 1920 la g an majo ia dels delega s al Cong és de Tou s o en a o ablemen les 21 esis leninis es i l'adhesió a la In e nacional Comunis a. De l'escissió en esul a un pe i pa i socialis a (al ol an de 50.000 a ilia s) que comença à a e e -se en a s els anys en a so a la di ecció de Léon Blum, i un g an pa i comunis a (PCF) que comp a d'en ada amb més de 100.000 a ilia s i amb el p es igiós ò gan d'exp essió c ea pe Jau és, l'Humani é, que es eu à agi a pe con lic es in e ns i pe les pu gues du an els p ime s anys de la se a exis ència, pe ò que es eo gani za à, es popula i za à i c eixe à de o ma no able so a la in luència de Mau ice Tho ez a pa i de mei a s dels anys en a. - El pe íode que s'inaugu a l'endemà de la gue a mundial i que a iba ins a ui con é dues ases di e enciades que es co esponen als dos ègims cons i ucionals: la IVa. República (1946-1958) i la Va. República (des de 1958 en enda an ). La IVa. República apa eix, en g an mesu a, com a con inuació o es au ació de la IIIa. República. El ipa idisme go e namen al inicial (1945-1947) associa a comunis es, socialis es i el ecen men c ea Mo imen Republicà Popula (demòc a a-c is ià). L'exclusió dels comunis es a pa i de 1947 ob e la po a a coalicions de e ce a ia ma cades pe la ines abili a i la con usió, e s que eco den el sis ema de la IIIa. República. Pe ò, pe al a banda, du an aques a p ime a ase es posen les bases de la ans o mació del sis ema de pa i s que es eali za à du an la Va. República. L'apa ició del gaullisme, so a o ces enca a poc es uc u ades, que e a ocupa l'espai de la d e a libe al i conse ado a; l'in en de c eació d'una o ça de cen e, el MRP, que eali zi el pape que els adicals han juga du an la IIIa. República (de e el MRP s'associa a la IVa. República com el Pa i Radical a la IIIa.); el joc de con aposicions i ece ca de con luències en e socialis es i comunis es. To s aques s elemen s es an p esen s en el desen olupamen de les o ces polí iques du an la IVa. República i ma quen la o mació i implan ació del sis ema ac ual de pa i s a F ança. C. LES TRANSFORMACIONS DELS PARTITS SOTA LA VA. REPÚBLICA Des de 1958 s'ha des uï el sis ema de pa i s que s'ha ia ana ins au an so a la IIIa. República, i que amb pe i es a iacions es a man eni du an la IVa. República: un sis ema lexible i plu alis a. La lexibili a del sis ema - ambé ca ac e i za com ines abili a go e namen al- e a la causa de la complexi a de la ida polí ica i la aó de la se a adap abili a . Això- a pe me e, el 1958, legali za el e o n al pode de De Gaulle i la ins au ació d'un nou sis ema ins i ucional, la Va. República. La ins au ació del nou sis ema es eali za en à ies ases i es a consolidan en cada p océs elec o al. De 1958 a 1962 es a p oduin la des ucció de l'an ic sis ema, pe ò la con igu ació del nou es oba a u ada pe la gue a d'Algè ia i pel pape que juga el gene al De Gaulle. El inal del con lic e a gelí i l'adopció de l'elecció di ec a pe su agi uni e sal del P esiden de la República el 1962, ma quen l'inici eal d'un nou sis ema que es man é mul ipa idis a pe ò que es con e i à ígid. Els esde enimen s de maig-juny de 1968 semblen pode en onsa el sis ema, pe ò la supe ació de la c isi endi à a e o ça -lo. El e majo i a i -inc emen a pel sis ema d'elecció p esidencial- obliga a la pola i zació dins de cada camp o a so i del sis ema. La bipola i zació anscendeix les di isions in e nes de cada g an endència, i les al e nances que es p odueixen en els anys ui an a mos en que aques a bipola i zació només po ans o ma -se si es p odueix un can i d'ac i ud dels g ans pa i s dins cada camp o bé pe una e isió del sis ema ins i ucional de la Va. República. Dins el ma c d'aques sis ema es desen olupen els p incipals pa i s ancesos: 1) EL GAULLISME L'apa ició, desen olupamen i man enimen d'un mo imen gaullis a o gani za és la p incipal no e a del sis ema de pa i s de la Va. República. Desp és de l'e íme a "Union gaullis e" de René Capi an el 1946 i de l'expe iència us ada del "Rassemblemen du Peuple F ançais" (RPF), de 1947 a 1953, cald à espe a el e o n del gene al De Gaulle a la di ecció de l'Es a , el 1958, i a la ins au ació de la no a Va. República, pe eu e el so gimen d'una o ça polí ica, que ol se el supo de l'acció emp esa pel nou P esiden de la República. Es o ma à lla o s (oc ub e de 1958) la "Union pou la Nou elle République" (UNR) a pa i de la unió de es co en s gaullis es p incipals: el Cen e nacional dels epublicans socials de Chaban-Delmas, la Unió pe la eno ació ancesa de Sous elle, i la Con enció epublicana c eada pe Madeleine Fou cade a pa i dels an ics comba en s de la F ança lliu e. La olun a exp essada pe De Gaulle de no lliga -se ni sen i -se lliga a cap pa i , acondueixen a la UNR no cap a un g an pa i de masses si ua a la d e a, sinó cap un g an pa i de quad es enca ega de canali za i enquad a l'elec o a i de man eni els di e sos pe sona ges que l'in eg en en el pode sense dic a cap línia de conduc a. Fins i o , la p òpia UNR ebu ja la de inició com a pa i i p e e eix desc iu e's com un mo imen . Desp és d'una apa ició modes a en les p ime es eleccions legisla i es de no emb e de 1958 -en les quals aconsegueix el 17,6% dels o s, si uan -se pe so a del cen e independen (23,1%) i del PCF (18,9%) malg a que aques pe d p op de 7 pun s- la UNR es e o ça a pa i del e e èndum de 1962 pe l'elecció del P esiden de la República pe su agi uni e sal di ec e, ja que només els gaullis es a en e campanya pel "si". És el momen del eag upamen de o s els gaullis es. El 1958, els gaullis es hos ils a l'Algè ia ancesa a en e usa d'en a a la UNR i c ea en el Cen e de la e o ma epublicana, que es con e i ia desp és en la Unió Democ à ica del T eball (UDT). Supe a el e e èndum, la UNR i la UDT s'ap open i p esen en candida s comuns a les eleccions de no emb e de 1962 aconseguin el 31,9% dels o s i con e in -se en la p ime a o ça polí ica ancesa. Les p ime es eleccions del P esiden de la República pe su agi uni e sal di ec e, el 1965, en on en De Gaulle a F ançois Mi e and, candida únic de l'esque a. La p esen ació d'un candida cen is a, Jean Lecanue (MRP), o ça De Gaulle a una segona ol a i mos a l'enca a dèbil implan ació elec o al de la UNR-UDT, que o mali za à un aco d amb la Fede ació dels Republicans Independen s de ca a les eleccions de ma ç de 1967 en les quals aconsegui an el 37,7% dels o s. En la IVa. Assemblea Nacional que é lloc a Lille el juny de 1967 la UNR i la UDT es usionen en la "Union des Démoc a es pou la Vé. République" (UDR), do an -se d'uns nous es a u s que donen més pes i pode als mili an s de la no a o mació. S'anomena un Sec e a i Gene al, Robe Poujade, i es ese a el pape de líde a Geo ges Pompidou. El gaullisme apa eix en aques s momen s com una o ça consolidada dins un ma c ins i ucional c ea a la se a mida. La compe ència en ci cumsc ipcions uninominals dona un ai e localis a sense massa con ingu s p og amà ics gene als a les eleccions, e que a a o eix la xa xa de no ables locals que ha ana c ean el gaullisme. El e o çamen d'es uc u a unciona ial de l'Adminis ació pública ancesa, on endeix a inc emen a -se el pape dels g ans cossos d'al s unciona is p o inen s de les g ans escoles (Ecole No male i ENA p e e en men ), augmen a l'au onomia de l'apa ell polí ic-adminis a iu i a con igu an l'apa ició d'una no a classe polí ica ecnoc à ica, que endeix a dis ancia -se de la ella classe polí ica p o inen de la IVa. República. (c . Pie e Bi nbaum: "Les somme s de l'Es a ", 1977). El mo imen gaullis a, a e ma sob e les se es bases i eag upa al ol an con a is, i apa eixen jun amb la es a de l'esque a ( ambé subme gida en g eus c isis) com els esponsables del acàs de la IVa. República . El sec o majo i a i de la SFIO, encapçala pe Molle i De e e, ecomana l'accep ació de la Cons i ució de la Va. República, men e que un sec o mino i a i i con a i a l'accep ació del p ojec e gaullis a, s'escindi à pe c ea la Unió de o ces democ à iques que es ans o ma à desp és en Pa i Socialis a au ònom i el 1960 en "Pa i Socialis a Uni ié" (PSU). Desp és de l'inicial supo a De Gaulle, la SFIO e o na a l'oposició, e que no impedeix la se a p og essi a escle osi. Man é una o a implan ació municipal i una o gani zació sòlida en alguns depa amen s, pe ò pe d mol s mili an s i e ocedeix elec o almen (15,5% el 1958; 12,5% el 1962). En el seu 51è. Cong és, el 1963, els socialis es es ma quen una doble asca: eag upa o s aquells que a F ança es eclamen de les idees socialis es, i o ma una coalició de demòc a es capaç d'imposa un go e n d'esque es. Desp és de l'in en acassa de Gas on De e e de cons i ui una ede ació capaç d'assegu a el seu iom en les eleccions p esidencials de 1965, la SFIO ep èn el p ime objec iu i accep a el p ojec e Mi e and de c eació d'una ede ació demòc a a-socialis a que uneixi els adicals, els clubs i la SFIO. La candida u a del p opi Mi e and a les eleccions p esidencials, amb el supo d'aques es o gani zacions, del PCF i del PSU, acili a les coses i el desemb e de 1965 es cons i ueix la Fede ació de l'esque a demòc a a i socialis a (F.G.D.S.), in eg ada pe la SFIO, sec o s del Pa i Radical, la Unió democ à ica i socialis a de la esis ència, la Con enció d'ins i ucions epublicanes (cons i uïda el 1964 i lide ada pe Mi e and) i els clubs (socie a s de pensamen apa egudes du an els anys 60, en e els quals, el club Jean Moulin, Ci oyens 60, el club dels jacobins ...) . La FGDS mul iplica les inicia i es i aconsegueix l'adhesió de la Unió de clubs pe la eno ació de l'esque a que lide a Alain Sa a y, que ha abandona el PSU; conclou un aco d elec o al de deses imen ecíp oc amb el PCF i amb el PSU; ob é un bon esul a (19,0%) en les eleccions de 1967; i, inalmen , aconsegueix un aco d dels di e sos pa i s que l'in eg en de ca a a e o ça -ne les es uc u es en l'ho i zó de con e i la Fede ació en un pa i d'a iliació di ec a. Pe ò, els e s de maig de 1968 p ime , i el e océs elec o al de les eleccions pos e io s (16,5%) a acassa el can i inicia ; Mi e and, malg a que la CIR que lide a ha eclama la cons i ució d'un nou pa i socialis a, dimi eix com a p esiden de la FGDS i signa l'ac a de de unció de la Fede ació, coincidin amb la sepa ació del pa i adical que e oluciona cap el cen isme. El acàs de 1969 en la o mació d'una candida u a única a les p esidencials, cons i ueix un nou cop a la línia es a ègica de la CIR. La SFIO, pe la se a banda, ha decidi inicia el can i cap un nou pa i socialis a, i malg a l'eno me de o a del candida socialis a Gas on De e e a les p esidencials (5,1% a la p ime a ol a), el "Nou eau Pa i Socialis e" es c ea el juliol de 1969 a Issy-les Moulineaux, amb l'en ada a la ella SFIO de la Unió de clubs d'Alain Sa a y (que esde ind à p ime sec e a i del nou pa i ), de la Unió de g ups i clubs socialis es i d'alguns memb es de la CIR. Cald à espe a , pe ò un any i mig pe què la uni icació sigui acomple a . Finalmen , desp és de la decisió de la CIR d'inco po a -se al nou pa i , el juny de 1971 a Epinay-Su -Seine es c ea el "Pa i Socialis e" (P.S.) que se à di igi pe F ançois Mi e and. El cong és d'Epinay s'ha con e i en una e e ència mí ica dins el P.S. La línia d'Epinay és l'anco a ge a l'esque a i, conc e amen , l'aliança amb el PCF. Pe ò Mi e and c eu necessa i que p ime el P.S. de ineixi el seu p og ama. Així el ma ç de 1972 s'ap o a el p og ama socialis a de go e n, "Change de ie", que se eix de base pe a la signa u a del p og ama comú de l'esque a (juny de 1972) amb el PCF i amb el MRG de Robe Fab e. Mi e and es consolida com a lide del P.S. i com a e e en de o a l'esque a, sob e o a pa i de la campanya p esidencial de 1974 que no guanya pe mol poc (49,3% con a 50,6% de Gisca d en la segona ol a). Enco a ja pe aques esul a , el PS o gani za l'oc ub e de 1974 les "assises du socialisme" on es p odueix l'en ada en el pa i del sec o del PSU que lide a Michel Roca d i de mili an s de la CFDT i d'associacions cí iques i socials. Les con e ses pe a l'ac uali zació del p og ama comú de l'esque a, al lla g de 1977, acassa an pe la olun a up u is a del PCF. L'esque a desunida acassa en l'in en de guanya les eleccions legisla i es de 1978, pe ò el PS se si ua com a p ime pa i amb gai ebé cinc pun s d'a an a ge sob e el PCF. El 1979, en el cong és de Me z, la majo ia mi e andis a del PS s'alia amb el co en d'esque a (CERES) i ap o a el p ojec e socialis a pels anys ui an a que de ineix una ambiciosa polí ica de ansició en e la socie a capi alis a i el socialisme au oges iona i. Els co en s mino i a is de Roca d i Mau oy queden o a de la di ecció del pa i i Roca d in en a p omou e la se a p e-candida u a a les eleccions p esidencials. La campanya p esidencial i sob e o la ic ò ia de Mi e and el 10 de maig de 1981 e an la uni a del pa i . En les eleccions legisla i es de juny, el P.S. ob é la majo ia absolu a d'escons a l'Assemblea Nacional i o ma un go e n amb pa icipació de comunis es. Lionel Jospin es elegi p ime sec e a i del pa i en subs i ució de Mi e and i so a els seus auspicis. El P.S. inicia a pa i d'aquell momen una e olució cap el que s'anomena à "cul u a de go e n". Al Cong és de Bou g-en-B esse (1983) iom a l'o ien ació de ensada, pe Jospin, Mau oy i Roca d sob e el iom del can i. Al cong és de Toulouse (1985) no amen coincideixen Roca d, Jospin i Mou oy, aques a egada ambé amb Che ènemen , en una es a ègia i unes o ien acions sob e el pac e nacional pel c eixemen , que mos en l'abandó de les esis del p ojec e socialis a adicional de up u a amb el capi alisme. Ni l'ap o ació d'un nou sis ema elec o al d'esc u ini p opo cional -ap o ació que p odueix la dimissió de Roca d com. a minis e i el seu en on amen amb la majo ia del pa i -, ni el can i de go e n impulsa pe Mi e and, nomenan com a p ime minis e un socialdemòc a a mode a , Lau en Fabius, impedeixen el iom de la d e a a les eleccions legisla i es de 1986, que ob e el pe íode de cohabi ació en e un P esiden de la República socialis a i un go e n RPR-UDF. El P.S., pe ò, ea i ma à en el cong és de Lille (1987) la se a olun a de man eni -se com a pa i de go e n, i desp és d'una lleuge a pugna en e Roca d i Mi e and pe la nominació com a candida p esidencial, ecupe a à la uni a al ol an de la no a candida u a Mi e and a les eleccions p esidencials de 1988. El nou iom del candida socialis a, el bon esul a de les eleccions legisla i es subsegüen s i la o mació del go e n Roca d, mos en el p edomini d'un P.S. uni , i la necessi a de busca supo mes enllà -del p opi elec o a pe aconsegui el iom . L'en ada de Jospin en el go e n ob e una llui a pe a la successió, dins els co en s majo i a is del pa i , en e Fabius i Mau oy de la que en so i à guanyado el da e , pe ò que mos a la manca de lide a ge in e n i l'es a de con usió en què es oba el pa i . El cong és de Rennes, el ma ç de 1990, és el camp d'un en on amen sense pie a en e les di e ses b anques de l'an ic co en mi e andis a (Mau oy-Jospin d'un can ó i Fabius de l'al e) i en e les quals no ol o no po a bi a el co en que encapçala Roca d, essen els al es co en s massa mino i a is pe decan a la balança. El Cong és es clou sense ha e -se ap o a cap o ien ació es a ègica, i si bé Mau oy es man ind à com a p ime sec e a i, els emo s i con usions del pa i endeixen a c éixe . Sembla que el P.S. ha en a en una e apa en la qual es qües iona la se a ideli a i la del Go e n (on pa icipen di e sos minis es independen s, no socialis es) als ideals de l'esque a. El nou ex dels es a u s ap o a unànimemen a Rennes de ineix el P.S. com un pa i de ans o mació social, a o able a una socie a d'economia mix a, que espon a les aspi acions onamen als de la pe sona humana. - L'o gani zació del P.S. és mol clàssica i ga an eix una g an llibe a de discussió i la lliu e elecció dels di igen s. Els a ilia s s'ag upen en seccions de base geog à ica. Les seccions d'un depa amen o men una ede ació. Les ins àncies nacionals, ul a el cong és del pa i , són el comi è di ec o in eg a pe 131 memb es elegi s pel cong és amb una ep esen ació p opo cional dels di e sos co en s o endències, el bu ó execu iu de 27 memb es i 13 suplen s, elegi ambé' amb ep esen ació p opo cional pel comi è di ec o , i un sec e a ia de 15 memb es i 5 suplen s que ep esen a els co en s majo i a is del pa i . Pel seu o igen i es uc u a, el P.S., com la ella SFIO, é una o gani zació eble, i es po di que és més una ede ació de co en s que un pa i uni ica i cen ali za . En l'ac uali a es po pa la de l'exis ència d'uns cinc co en s: un co en d'esque es, que de ensa un socialisme mol jacobí, enquad a adicionalmen en el Cen e d'es udis, ece ques i educació socialis es (CERES), ans o ma el 1986 en Socialisme i República so a el ma eix lide a ge de JeanPie e Che ènemen ; un co en encapçala pe Michel Roca d, poc o gani za i més ecen , que es de ineix c í ic en e s el socialisme es a alis a, que de ensa el pape del me ca , i p econi za una di usió del pode ; el co en que di igeix Pie e Mau oy més elliga à les adicions socialis es de la ella SFIO; i els dos co en s so gi s de la majo ia mi e andis a que ha di igi el pa i des de 1971, encapçala s espec i amen pe Lionel Jospin i Lau en Fabius i més en on a s pe que elles pe sonalis es que pe e i ables disc epàncies d'o ien ació es a ègica. El u u del P.S. sembla ine i ablemen lliga a la successió de F ançois Mi e and, no an en el lide a ge in e n, com en l'exp essió ex e io de la majo ia polí ica que pugui eag upa en u u es con eses elec o als. 4) ELS COMUNISTES - El PCF, del que ja s'ha pa la de la se a c eació l'any 1920, és un pa i en cons an c eixemen i in luències du an els in anys següen s, so a els auspicis de la IIIa. In e nacional p ime i de la mà e ma i in el·ligen de Mau ice Tho ez desp és. Du an la gue a mundial és el g an pa i de la esis ència a l'ocupació nazi de F ança. Du an o a la IVa. República el PCF és, elec o almen , el p ime pa i de F ança, man enin al ol an d'un qua de l'elec o a . Replega sob e si ma eix i sob e la ideli a incondicional a la URSS ins a 1956, els esde enimen s in e nacionals d'aquell momen (deses alini zació, c isi de Suez, in e enció so iè ica a Hong ia) el po en a si ua -se o a del sis ema. L'aïllamen del PCF s'inc emen a amb l'inici de la Va. República (en les eleccions de 1958 cau pe so a del 20% de o s), els p ime s anys de la qual eali za una du a oposició al ègim ins au a , denuncian p ime el pode pe sonal de De Gaulle i de inin desp ès la Va. República com el ègim del pode dels monopolis. Són els anys cen als de la ca ac e i zació del PCF com a pa i an isis ema que juga pe ò uncions ibunícies p ime i uncions de legi imació-es abili zació desp és (c . Geo ges La au: "Le communisme en F ance", 1969). No se à ins en a s els anys seixan a que el PCF inicia à el camí de einco po ació al sis ema, acos an -se p ime als pos ula s de De Gaulle en polí ica ex e io , eali zan aco ds elec o als amb els al es pa i s de l'esque a des de 1965, í jugan un pape de e minan en la econducció dels esde enimen s de maig-juny de 1968. A inals dels seixan a i p incipis dels se an a, el PCF sembla c ida a con e i -se en la p incipal o ça polí ica d'una esque a al go e n. La se a implan ació municipal (el 1971 os en a l'alcaldia de 50 ciu a s de les 220 de més de 30.000 habi an s, i a iba à a eni -ne 72 desp és de les eleccions de 1977), els seus es e s lligams amb la p incipal o ça sindical, la CGT, la se a o ça elec o al al ol an del 20%, i la se a cons an condemna a l'a en u isme esque anis a, semblen e e ma aques a hipò esi. El desemb e de 1968, en el mani es de Champigny, el PCF decla a que la ansició al socialisme no es eali za à mi jançan una e olució sinó a a és d'un p océs democ à ic. El p og ama ap o a el 1971 (Change de cap") com. un p og ama pe a un go e n democ à ic d'unió popula , se eix de base al PCF en la negociació del p og ama comú de l'esque a amb el P. S. Els anys següen s són anys con adic o is en l'e olució del PCF, des de 1972 di igi pe Geo ges Ma chais. D'una banda, el 1975 ap o a una decla ació de les llibe a s amb la qual p e én econcilia -se amb les llibe a s o mals, es dis ancia de les p àc iques del pode au o i a i a la URSS, busca do a -se d'un con ingu eu ocomunis a en con ac e amb l'e olució del PCI i del PCE, i en el 22è. Cong és (1976) abandona el concep e de dic adu a del p ole a ia . Pe ò d'al a banda, es mal ia cada egada més de la se a aliança amb el P.S., a qui eu acos a -se excessi amen en esul a s elec o als, i u ili za el p océs d'ac uali zació del p og ama comú pe in en a un es sob e la se a hegemonia dins l'esque a, encan els aco ds elec o als amb els socialis es. Comença lla o s el decli i elec o al i la c isi in e na del PCF. En les eleccions legisla i es de 1978 és àmpliamen supe a pel P.S. i pa al·lelamen la con es ació in e na de la línia Ma chais s'exp essa cap a l'ex e io . El 23è. Cong és (1979) man é la línia de la ia democ à ica cap el socialisme i pa ia de socialisme au oges iona i, pe ò conside a que el balanç dels països socialis es és globalmen posi iu; c i ica du amen l'o ien ació desas osa del P.S. cap a la d e a, pe ò c eu indispensable l'aliança amb aques pa i . No sembla que la cla eda i la cohe ència siguin les ca ac e ís iques p incipals de la línia ap o ada. La candida u a de Geo ges Ma chais a les p esidencials de 1981 i el esul a ob ingu (15,5% en la p ime a ol a), així com el 16,1% ob ingu en les legisla i es són un elec o-xoc pe un PCF que un mes desp és es oba associa al pode sense sabe massa com i amb decla acions con adic ò ies dels seus di igen s. El e ús a pa icipa en el go e n Fabius el 1984 o iciali za la up u a amb el PS i ob e no es dissensions in e nes. El 25é. Cong és (1985) mos a públicamen les di e gències dels líde s nacionals i locals sob e l’es a ègia a segui . La caiguda elec o al de 1986 pe so a del 10% de o s ag euja la c isi in e na. Els eno ado s, a qui Ma chais anomena liquidacionis es, eclamen un cong és ex ao dina i, i o bé són elimina s o bé se'n an del pa i , i les ede acions dissiden s són dissol es i di igides des dels ò gans cen als. El 26é. Cong és (1987) és únicamen un mí ing de Ma chais i una inacabable c í ica als 25 anys d'e o es a ègic que ha ep esen a la unió de l'esque a. L'elecció p esidencial de 1988 po a el PCF al lími de la desapa ició. Lajoignie, candida comunis a o icial, ob é només el 6,7% dels o s, i un any desp és la llis a PCF a les eleccions.eu opees només aconsegueix el 7,7% malg a que la implan ació local del pa i ha ia e que aconseguís el 11% en les legisla i es del ma eix 1988. L'oc ub e de 1989, Cha les Fi e man, núme o dos del PCF, es qües iona públicamen sob e la línia del pa i , en un momen en que els can is en el món comunis a i en la p òpia F ança s'accele en. Fi e man p oposa a e unda una iden i a comunis a mode na i no enuncia a a la unió de l'esque a. El ecen da e , cong és del PCF (desemb e 1990) no sembla que hagi ingu gai e en comp e aques es e lexions, i, més a ia , l'ha man ingu en la ia de e -se po a eu de o es les ei indicacions i p o es es. - El PCF ha ingu semp e el negui de l'o gani zació, an so a la di ecció de Tho ez ( ins 1964), com so a Waldeck Roche (1964-1971), com so a Geo ges Ma chais (des de 1972 ins a ui). Des de la gue a mundial les di e ses modi icacions es a u à ies han man ingu el p incipi onamen al de les o gani zacions comunis es: el cen alisme democ à ic. L'o gani zació així o amen cen ali zada i je a qui zada (c . Annie K iegel "Les communis es ançais", (1968) explica que el PC és, sob e o , una màquina polí ica, po en i pesada, di igida pe un pe i nucli coop a . Més in e essan que anali za la ja coneguda es uc u a o gani za i a del PCF i la se a o ça elec o al ja comen ada en la se a e olució, és des aca l'impo an sis ema de mi jans i d'o gani zacions sa èl·li s amb que comp a el pa i comunis a. Ul a el con ol absolu que exe ceix sob e la C.G.T., el PC con ola di e sos sindica s de la Fede ació de l'Educació Nacional, la Unió Nacional dels Es udian s de F ança ( endència eno ació), el Mo imen de de ensa de les explo acions amilia s, la Fede ació de lloga e s i la Fede ació espo i a i gimnàs ica del eball. Comp a amb una o gani zació ju enil i u ela la Unió de dones, l'Associació epublicana d'an ics comba en s i la Unió de ells eballado s. 5) ELS PARTITS FORA DEL SISTEMA A F ança és ela i amen àcil iden i ica els pa i s si ua s o a del sis ema no pe anyen ni a la majo ia ni a l'oposició al e na i a. Es ac a de pa i s col·loca s en els dos ex ems del en all polí ic: pa i s d'ex ema esque a i d'ex ema d e a. Dins del p ime g up cal des aca el PSU, que desp és d'una lla ga his è ia ha decidi ecen men (no emb e 1989) dissold e's dins "l'Al e na i e Rouge e Ve e" (ARV) en el camí de ece ca d'una esque a al e na i a. Una g an adició, pe ò amb cons an s di isions i emodelacions, enen ambé els di e sos g ups d'o ien ació o skis a, maoïs a i ana quis a. Pe la se a banda els ecologis es o men més un co en polí ic que un pa i i ins ben ecen men (eleccions eu opees de 1989) no han ingu gai e o ça de con oca ò ia elec o al. Dins dels g ups de l'ex ema d e a cal des aca el "F on Na ional" (F.N.) c ea el 1972 i lide a des de l'inici pe Jean M. Le Pen. El F.N. es de ineix com el eag upamen de la d e a social, nacional i popula que ol cons i ui -se en l'oposició nacional de l'esque a socialo-comunis a, pe ò ambé de la d e a gisca do-cen is a. Els èxi s elec o als del FN en els anys ui an a (11,1% en les eu opees de 1984; 9,8% en les legisla i es de 1986; 14,4% de Le Pen en les p esidencials de 1988; .9,6% en les legisla i es de 1988; 11,8% en les eu opees de 1989) mos en una ce a consolidació del o F.N. i po en una bona a dosi d'angoixa an a la d e a democ à ica pe la qües ió de les aliances de go e n, com a l'esque a pe la di usió i accep ació en e l'elec o a de de e mina s missa ges polí ics. D) EL MULTIPARTIDISME BIPOLARITZAT .Sembla cla que el sis ema ac ual de pa i s a F ança és conseqüència di ec a de les no es ins i ucions polí iques c eades en e 1958 i 1962. L'elecció del P esiden de la República pe su agi uni e sal di ec e, o ça la bipola i zació elec o al i conseqüen men polí ica. El pape juga pe les o macions gaullis es ins a p incipis dels anys se an a i pel Pa i Socialis a du an els da e s deu anys, han po a algun au o a pa la d'un sis ema de pa i dominan amb bipola i zació (F angoís Bo ella). Pe ò l'e olució del conjun del sis ema de pa i s i de cada un dels pa i s a l'in e io del doble pol d e -esque a, adicional en la his ò ia polí ica ancesa, al cos a de l'endèmic acàs de o s els in en s cen is es, po en a la majo ia d'au o s (Von Beyme, Sa o i, ...) a quali ica el sis ema de pa i s ancesos com un exemple ípic de mul ipa idisme bipola i za .