El Comportament electoral dels espanyols al referèndum de la Constitució Europea

El comportament electoral dels espanyols al referèndum de la Constitució Europea JOAN MARCET Universitat Autònoma de Barcelona Institut de Ciències Polítiques i Socials JESÚS MAESTRO Institut de Ciències Polítiques i Socials LUCÍA MEDINA Institut de Ciències Polítiques i Socials WP núm. 240 Institut de Ciències Polítiques i Socials Barcelona, 2005 2 L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) és un consorci creat l’any 1988 per la Diputació de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona, institució aquesta última a la qual hi és adscrit a efectes acadèmics. “Working Papers” és una de les col·leccions que edita l’ICPS, especialitzada en la publicació –en la llengua original de l’autor– de treballs en elaboració d’investigacions socials, amb l’objectiu de facilitar-ne la discussió científica. La seva inclusió en aquesta col·lecció no limita llur posterior publicació per l’autor, el qual manté en tot moment la integritat dels seus drets. Aquest treball no pot ésser reproduït sense el permís de l’autor. Edició: Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) Mallorca, 244, pral. 08008 Barcelona (Espanya) http://www.icps.es © Joan Marcet; Jesús Maestro; Lucía Medina Disseny: Toni Viaplana Impressió:a.bís Travessera de les Corts, 251, entr. 4a. 08014 Barcelona ISSN: 1133-8962 DL: B-41.940-05 3 Durant els mesos de juny i juliol de 2005 els autors d’aquest “Working Paper” varen participar en diversos col·loquis i seminaris, organitzats per l’ICPS conjuntament amb altres centres de recerca en alguns casos, en els quals es va analitzar, principalment, el resultat del referèndum sobre la Constitució Europea a Espanya i a França. El present treball recull, de forma sintètica, algunes de les aportacions i reflexions que sobre aquest resultat varen realitzar els autors en aquests encontres Barcelona, setembre de 2005 4 Introducció: el context polític del referèndum El 20 de febrer de 2005 es celebrava a Espanya el primer referèndum d’una sèrie prevista a diversos països membres de la Unió Europea, depenent de la legislació de cadascun d’ells, per tal que els ciutadans d’aquests Estats membres es pronunciessin sobre el Tractat que institueix una Constitució per a Europa. En el cas d’Espanya, a diferència d’altres països, es tractava d’un referèndum de caràcter consultiu, d’acord amb les previsions contingudes en l’article 92 de la Constitució, per bé que abans i durant la campanya tant el Govern com els diversos partits polítics partidaris del vot afirmatiu varen comprometre la seva decisió parlamentària, és a dir, el seu vot a l’hora de ratificar el Tractat a les Corts Generals, al resultat del referèndum. En el marc constitucional i històric actual, un cop realitzats els referèndums constitucional i estatutaris celebrats entre 1978 i 1981, només havia tingut lloc un altre referèndum de caràcter consultiu, el celebrat el 12 de març de 1986 sobre el manteniment d’Espanya a l’Aliança Atlàntica, tot i que el caràcter i les circumstàncies polítiques d’aquell referèndum tenen poc a veure amb les que han envoltat el referèndum sobre la Constitució Europea (CE). El referèndum de 1986 sobre el manteniment a l’OTAN va acabar plantejant-se com un plebiscit pel Govern socialista de Felipe González, ja que només el propi Govern i el Partit Socialista que li donava suport varen realitzar campanya a favor del vot afirmatiu en el referèndum, mentre que, al marge dels partits i plataformes partidaris del vot negatiu, la resta de partits favorables al manteniment d’Espanya a l’Aliança Atlàntica –Alianza Popular, Convergència i Unió o el Partit Nacionalista Basc– preconitzaven bé l’abstenció bé, de manera més subtil, un vot negatiu o contrari al Govern. El propi Felipe González va arribar a comprometre la seva continuïtat i la del govern al vot afirmatiu en el referèndum. En aquestes circumstàncies, tant la participació com els resultats d’aquest referèndum de 1986 s’han de considerar una referència, però no un element estricte de comparació amb el referèndum sobre la CE, que, per altra banda, és la 5 primera consulta popular que es realitza a Espanya sobre una qüestió relacionada amb Europa. Ni en el moment de la incorporació d’Espanya a les Comunitats Europees el 1986, ni prèviament a la ratificació dels tractats de Maastrich, Amsterdam o Niça, ni per a la incorporació a la moneda única, l’euro, ni per ratificar l’ampliació de la Unió Europea cap al centre i l’est d’Europa, s’havia celebrat cap referèndum a Espanya. El referèndum de febrer de 2005 té, per diverses raons, un caràcter primerenc que ve determinat, en primer lloc, per una lògica política que abasta els dos principals partits espanyols. El referèndum havia estat ja anunciat o compromès pel govern del Partido Popular presidit per José M. Aznar durant l’elaboració del projecte de Constitució Europea per la Convenció, i després ratificat el compromís pel nou Govern socialista de José L. Rodríguez Zapatero ja en el tram final de la negociació del Tractat constitucional per la Conferència Intergovernamental que acabarà aprovant el text definitiu el 18 de juny de 2004, a escassos dos mesos de la presa de possessió del nou Govern socialista. En segon lloc, Rodríguez Zapatero vol que Espanya sigui el primer país a l’hora de celebrar una consulta popular sobre la Constitució Europea, per tal d’aprofitar l’onada que encara pot persistir menys d’un any després dels resultats electorals del 2004, els obtinguts el març en les eleccions generals i els reiterats en les eleccions al Parlament Europeu de juny. Igualment, els compromisos contrets pel Partido Popular durant l’elaboració del text constitucional, aprofitar abans no derivi cap a la defensa de les posicions nacionalistes espanyoles que havien contribuït a mantenir bloquejada la Conferència Intergovernamental durant bastants mesos. I finalment, per tal de ratificar mitjançant aquesta consulta la reorientació duta a terme pel nou Govern socialista en la política europea, a través del retorn a l’eix Paris-Berlín, el desbloqueig de la Conferència Intergovernamental per fer possible la nova Constitució, la renúncia a l’oferiment de la signatura d’aquesta Constitució a Madrid, realitzada després dels atemptats de l’onze de març, o la política de gestos concretada amb diverses trobades amb el president francès Jacques Chirac i el canceller alemany Gerard Schröeder. En aquest context polític, tot feia preveure la celebració d’un 6 referèndum sense sobresalts ni sorpreses. La pròpia autorització preceptiva concedida pel Congrés dels Diputats n’era ja una indicació. Els 300 vots favorables a l’autorització, amb cap vot negatiu i una sola abstenció, contrasten amb la votació realitzada el 1986 a l’hora de demanar l’autorització per celebrar el referèndum sobre l’OTAN. Llavors l’autorització es va concedir amb 207 vots a favor, corresponents als 202 diputats socialistes i a 5 d’altres formacions d’esquerres que encara que preconitzarien el vot negatiu al referèndum defensaven l’oportunitat de la seva celebració; 103 vots en contra de l’autorització, corresponents a Alianza Popular, i 20 abstencions expressades per CiU i PNB. Igualment la resolució del Tribunal Constitucional, dictada el 13 de desembre de 2004, d’acord amb les previsions de l’article 95 de la Constitució, considerant la inexistència de contradiccions entre els continguts del projecte de Constitució Europea i la pròpia Constitució Espanyola ajudava a aclarir qualsevol dubte que pogués subsistir sobre la “bondat” d’allò que es consultava als ciutadans. El precedent de l’autorització parlamentària, el decantament favorable al vot afirmatiu de la immensa majoria de formacions polítiques i el desenvolupament de la campanya donaven cos a les previsions optimistes sobre els resultats del referèndum, per altra banda avalades per tots els sondeigs previs a la seva celebració. Cap dels sondeigs realitzats preveia menys d’un 70-75% de vots afirmatius, si bé tots auguraven una escassa participació i senyalaven un important desconeixement del contingut del tractat constitucional. La campanya prèvia a la celebració del referèndum es preveu, doncs, com un element d’informació i expansió dels continguts de la Constitució Europea. Però la campanya que es realitza és molt minsa, de perfil baix i sense entrar massa en els elements de contingut i de fons. De fet apareix més com una campanya plebiscitària sobre Europa que sobre “quina” Europa. Els partits polítics participen d’aquest perfil baix de la campanya, apareixent amb més força la campanya governamental fins el punt que, en moltes ocasions, és fa difícil distingir entre la campanya institucional del govern i la campanya dels partits que promouen el vot favorable, 7 especialment la del Partit Socialista, sensació abonada per la visualització de la recerca d’un reforçament de la imatge europea del president del Govern, José L. Rodríguez Zapatero, celebrant actes de campanya al costat d’altres líders europeus. D’acord amb les dades que ens aporten els sondeigs postreferèndum, varen resultar clarament més eficaços i útils per als ciutadans els mitjans de comunicació en els seus missatges, que les informacions subministrades pels partits polítics o les institucions en les seves campanyes. L’estudi post-referèndum realitzat pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) (estudi núm. 2.595; febrer-març 2005) situa els mitjans de comunicació, amb un 67,4%, com a principal i destacada font d’informació per a conèixer la Constitució Europea, quedant molt darrera la subministrada pels partits polítics (12,4%), el conjunt d’institucions, europees, estatals, autonòmiques i locals (9,7%) o el propi text constitucional (9,6%). Per la seva banda, el sondeig post-referèndum “Eurobaromètre 168” (realitzat el 21-22 de febrer de 2005) ja apuntava aquesta preeminència dels mitjans de comunicació, tot ordenant de més a menys útils les següents vies d’informació: -Les informacions de la televisió (55%) -Les informacions de la ràdio (51%) -Els articles de premsa (50%) -La campanya de ràdio i televisió del Govern (41%) -Les informacions subministrades pels partidaris del “sí” (37%) -El text de la Constitució (33%) -La informació de les institucions europees (25%) -Les informacions subministrades pels partidaris del “no” (21%) No és d’estranyar, doncs, que com revela el mencionat estudi del CIS, només un escàs 13,2% dels enquestats declarin un coneixement alt o molt alt del contingut de la Constitució Europea, mentre que un 37,6% diuen tenir-ne un coneixement molt baix o nul, i un 48,4% declaren un coneixement baix. Entre aquells que diuen tenir-ne un coneixement molt baix o nul, un 40,8% assenyalen com a motiu la manca d’interès pel tema, però la resta ho justifiquen per les insuficients explicacions del Govern 8 (31,2%) o dels partits (18,2%). Cal considerar que tant la prelació de fonts d’informació com la manca d’incidència que sembla detectar-se en el posicionament dels partits han influït en els resultats de la consulta, tant pel que fa a la participació com en el decantament a favor o en contra de la qüestió plantejada Malgrat l’alt grau de desconeixement de la Constitució Europea manifestat, l’estudi del CIS mostra que un 63,7% dels enquestats consideren que aquesta Constitució suposa un avenç en el procés de construcció europea, i un 52,7% creuen que garanteix la pau i la prosperitat dels europeus. Contràriament, només un 15,2% consideren que, amb la Constitució, Espanya perd pes a Europa. Aquestes dades contrasten amb un difús sentiment de pertinença recollit en el mateix sondeig, on el 33,9% se sent per igual ciutadà europeu i ciutadà espanyol, un 52,7% es considera sobre tot ciutadà espanyol, un 4,1% sobre tot ciutadà europeu, i un 8,2% cap de les dues coses. La correlació d’aquest sentiment de pertinença amb la participació al referèndum i amb l’orientació del vot emès en el seu cas apareix també com un element més de clarificació. Aquells ciutadans que diuen sentir-se sobretot ciutadans espanyols han participat menys (47,5%) que aquells que se senten per igual ciutadans europeus i espanyols (69,4% de participació). Aquests darrers han votat majoritàriament a favor de la Constitució (62,8% del total d’aquest sentiment de pertinença), mentre que ho han fet en menor mesura els que se senten sobre tot espanyols (41,2% del total d’aquest segment). Realitzada aquesta aproximació inicial al context polític de la consulta refrendària, es pot abordar l’anàlisi de la participació en el referèndum així com les anàlisis de les dues opcions de vot, tant en els seus continguts polítics com de comportament electoral. La participació electoral al referèndum sobre la Constitució Europea a Espanya L’endemà de la celebració a Espanya del referèndum sobre la Constitució Europea, els mitjans de comunicació van subratllar en els seus 9 titulars la victòria del “sí”, però també l’escassa participació registrada. De fet tan sols es va apropar a les urnes un 42 per cent de l’electorat, essent aquest percentatge el més baix assolit en unes eleccions des que es va restaurar la democràcia en el nostre país. Una participació tan baixa resulta força preocupant. L’aprovació d’un tractat pel qual s’estableix una Constitució per a la Unió Europea no és una qüestió menor que es pugui tirar endavant sense conèixer i respectar l’opinió i la voluntat dels ciutadans. I un índex de participació tan “pobre” posa en dubte la legitimitat i el suport ciutadà amb què compta la manera com s’està conduint el procés d’integració europea. També és cert que el vot és un dret i no una obligació, i que la no participació pot significar simplement conformitat i assentiment amb el que decideixen els governants, però des del punt de vista teòric l’ideal democràtic té com a referent i estableix com a requisit una ciutadania compromesa amb els afers públics i que hi participa activament. En aquest apartat s’examinen les singularitats que van envoltar aquest referèndum i que expliquen aquesta abstenció tan elevada. D’una banda s’analitzen les característiques dels abstencionistes per esbrinar quin és el seu perfil social. Aquestes particularitats poden ajudar a entendre per què aquestes persones van decidir optar per no votar, en la mesura que expressen els recursos amb què compten per a l’acció política. Però des del moment que les característiques individuals de les persones que no voten tendeixen a ser les mateixes elecció rere elecció, per explicar la participació tan baixa al referèndum sobre la CE s’han de tenir en compte altres factors addicionals que tenen a veure amb l’especificitat pròpia de les eleccions al Parlament europeu o, més en general, de les consultes electorals sobre temes europeus. Com veurem més endavant, en aquesta distintivitat es barregen elements com el desinterès de la majoria dels ciutadans cap a la política europea i la manca d’un debat polític i una campanya electoral reals amb postures definides i diferenciades sobre la construcció Europea, que arribin a la ciutadania i que promoguin la competència i la participació electorals. Per tal d’analitzar tots aquests aspectes, hem utilitzat també les dades 16 referèndum No va votar N Tota la mostra 42 2477 Era vostè partidari de la celebració del referèndum? Sí 24* 1322 No 55* 290 Indiferent 63* 836 Grau d’interès en el seguiment de la campanya electoral Molt interès 17* 77 Bastant interès 19* 625 Poc interès 39 1090 Cap interès 68* 670 Grau de satisfacció amb els resultats del referèndum Molt satisfet 4* 190 Bastant satisfet 26* 1039 Indiferent 45* 646 Poc satisfet 11* 348 Gens satisfet 7* 135 Grau d’interès respecte de les notícies relacionades amb la UE Molt 33* 125 Bastant 27* 998 Poc 47* 954 Gens 69* 354 Si demà desaparegués la UE...? Me n’alegraria molt 44 23 Me n’alegraria una mica 29 58 Em seria indiferent 60* 777 Em desagradaria una mica 33* 827 Em desagradaria molt 25* 593 Els percentatges són de fila. Els asteriscos indiquen que aquests percentatges difereixen significativament del percentatge per al conjunt de la mostra per a un nivell de confiança del 95% Font: CIS, estudi núm. 2.595 D’altra banda, si la celebració d’un referèndum d’aquestes característiques i la seva campanya no interessen, el lògic és que els resultats de la votació i el futur de la UE tampoc no preocupin gaire. Així, quan es demana als entrevistats quin ha estat el seu grau de satisfacció amb els resultats del referèndum, el 45 per cent dels que van declarar que aquest resultat els deixava indiferents no va votar, mentre que els que van manifestar algun tipus de satisfacció o de descontentament van abstenir-se menys. I quan se’ls pregunta sobre els seu sentiments respecte una possible desaparició de la UE, els que van contestar que aquesta 17 desaparició els deixaria indiferents van participar molt menys que la resta de grups que van mostrar algun tipus d’alegria o desgrat amb aquesta possibilitat. Si més no, a les actituds indiferents dels espanyols respecte dels temes europeus, s’hi van unir altres factors de tipus contextuals que van desincentivar la participació. Els elements del context tenen a veure amb el to i el contingut del debat polític i la campanya electoral; amb el patró de la competència electoral que s’hi va desenvolupar, i amb la certesa respecte del resultat del referèndum. I tots aquests aspectes van venir definits pel desequilibri numèric i en ressò social entre els partidaris de l’aprovació de la CE i els qui es mostraven contraris. Bona part de les forces parlamentàries, i entre elles els dos partits més importants en nombre de vots (PSOE i PP), van donar el seu suport al “sí”, mentre que l’opció del “no” només va ser defensada per Izquierda Unida i d’altres partits minoritaris. Aquest fet, juntament amb la circumstància de què actors socials tan importants com els dos sindicats majoritaris (CCOO i UGT) també estiguessin a favor de la CE, i que els sectors i grups socials que n’estaven en contra no aconseguissin més visibilitat i mobilitzar part de la ciutadania, van provocar que la consulta no es polaritzés al voltant de dos blocs socials i polítics ben definits que defensessin postures contràries (com va passar a França), sinó que es desenvolupés en un context electoral de poca competitivitat entre les opcions a triar, on el “sí” tenia les de guanyar. Precisament aquesta manca de competitivitat, i la percepció general que es va estendre de què guanyaria el “sí”, van jugar en contra de la participació i van estimular l’abstenció. Amb tot això, el tipus de campanya electoral que es va dur a terme tampoc no va ajudar gaire a impulsar el vot. Com ja s’ha comentat abans, la campanya que es va realitzar va ser minsa i de perfil baix. Els partits i les plataformes politico-socials contràries a l’aprovació de la Constitució no van assolir prou visibilitat com per elevar el to i el contingut del debat polític, i l’opció del “sí” va aconseguir establir la campanya en termes d’un plebiscit sobre Europa, però sense entrar en detalls sobre el model de construcció Europea que suposava l’aprovació 18 de la Constitució. Aquest tipus de campanya no va contribuir a mobilitzar els electors i molts van preferir abstenir-se. De fet, quan se’ls pregunta, la majoria assenyala com a motiu principal per no participar-hi la manca d’informació (41 per cent dels entrevistats que no van votar, segons l’estudi CIS). En definitiva, són diversos els aspectes que incideixen sobre els nivells de participació en aquest referèndum. Un d’aquests aspectes són les característiques individuals dels ciutadans. Però a aquestes característiques es van sumar de manera especial factors contextuals que van contribuir al fet que la desmobilització hi fos molt més elevada que a qualsevol altra consulta electoral celebrada a Espanya. De fet, són aquests factors els que expliquen, en última instància, la forta abstenció que s’hi va produir. Un “sí” clar i molt majoritari Els resultats del referèndum donen un vot favorable al tractat constitucional que arriba al 76,9% dels votants. És, per tant, un “sí” clar, per bé que tenint en compte la baixa participació, el vot favorable representa només el 31,8% del cens electoral. Les diverses forces polítiques i socials que preconitzaven el vot favorable a la Constitució Europea estaven, en bona part, condicionades per la pròpia lògica constituent i per la coherència amb les seves posicions tradicionals d’orientació europeista. La participació, en major o menor grau, de manera directa o a través de la seva pertinença a forces europees afins, en el procés de la Convenció que va encarregar-se de la redacció del projecte de Constitució Europea, agafa i condiciona els posicionaments de partida de les principals forces polítiques espanyoles. Igualment, l’orientació europeista més o menys explicitada, d’assumpció més o menys recent segons els casos, marca també aquestes forces polítiques a l’hora d’explicitar la seva posició en el referèndum i en front del text constitucional. Dins el conjunt de forces polítiques favorables al “sí” trobem, d’una banda, la gran majoria de partits polítics situats a l’oposició parlamentària 19 del Govern socialista, si bé amb matisos i recorreguts diferenciats en cada cas. El partit majoritari de l’oposició, el PP, abona un “sí” sense gran entusiasme, tot movent-se entre la recança en front d’un procés de consulta popular l’èxit de la qual pot beneficiar, sobretot, al govern, i el seu compromís polític, derivat de la seva participació i protagonisme en el procés de la Convenció per a l’elaboració de la Constitució (cal recordar que, a més de la participació del parlamentari del PP, Gabriel Cisneros, i de la representant del Govern, Ana Palacio, un eurodiputat del PP, Iñigo Méndez de Vigo, formava part del restringit “Presidium” de la Convenció redactora del projecte constitucional). La campanya duta a terme pel PP serà de baixa intensitat i més centrada en la polèmica interior, amb el Govern socialista, que en l’explicació dels seus arguments a favor de la Constitució Europea o del model europeu que preconitzen. La federació Convergència i Unió, que defensarà finalment el vot favorable, mostra una confrontació interna important al llarg del procés d’adopció del seu posicionament. Unió Democràtica de Catalunya, sota l’impuls del seu màxim dirigent, Josep A. Duran Lleida, abona des del primer moment, i pràcticament sense fissures internes, el vot favorable a la Constitució. La seva llarga tradició europeista i les seves relacions amb la democràcia cristiana europea li marquen clarament el camí. En canvi, el partit majoritari de la federació, Convergència Democràtica de Catalunya, es veu sorprès per una resolució que preconitza el vot “no” en el referèndum aprovada majoritàriament en el seu Congrés ordinari del mes de juliol de 2004, situació que obliga a una intensa mobilització dels principals dirigents històrics del partit per tal d’aconseguir decantar l’opinió de la base militant i d’alguns sectors de la direcció, i a la celebració d’un Congrés extraordinari, el mes d’octubre de 2004, on s’aprova oficialment el vot favorable en el referèndum, encara que formalment condicionat al compromís governamental d’obtenció del reconeixement lingüístic i institucional de Catalunya a Europa, compromís que ja estava aconseguit abans de la celebració del Congrés. El Partit Nacionalista Basc, tot i preconitzar el “sí”, es mou entre la 20 seva vella tradició europeista d’arrel demòcrata cristiana i el manteniment de la tensió amb el Govern socialista fruit de la confrontació que, durant els mesos previs a la celebració del referèndum, s’ha produït arran de la presentació i discussió política i parlamentària del Pla Ibarretxe de modificació de l’estatus autonòmic d’Euskadi. Per la seva banda, Coalición Canaria i la Chunta Aragonesista, aliats o oposants parlamentaris del Govern segons els casos, preconitzen el vot favorable orientats per la lògica d’un regionalisme situat en zones beneficiàries de la pertinença d’Espanya a la Unió Europea. El Partit Socialista, que ha participat també de manera plena en tot el procés de la Convenció per a la Constitució Europea, apareixerà com a principal defensor del “sí” en el referèndum, sense debat ni confrontació interna (únicament el corrent Izquierda Socialista, de manera testimonial, defensarà un “sí crític” a la Constitució), i condicionat com és lògic pel seu suport a tota la política i posicions expressades des del Govern presidit pel seu líder J.L. Rodríguez Zapatero. Cal assenyalar també, dins d’aquest recorregut sobre els posicionaments favorables a la Constitució Europea i al vot afirmatiu en el referèndum, l’actitud a favor expressada per les principals centrals sindicals, UGT i CCOO, en coherència amb la posició mantinguda per la Confederació Europea de Sindicats. La major o menor solidesa de les posicions mantingudes pels diversos partits polítics, així com també la de les centrals sindicals, expliquen, com veurem més endavant, les actituds i el comportament de la base electoral i simpatitzant de les diverses opcions polítiques. A partir, doncs, d’aquest suport de les principals forces polítiques i socials, el vot favorable a la Constitució Europea guanya en el referèndum d’una manera clara i molt majoritària amb el 76,9% dels vots emesos, com s’ha assenyalat. És un “sí” que guanya a tot el territori, que es pot considerar més popular que burgès i que és expressió majoritària en tots els segments sociodemogràfics. El “sí” guanya a tot el territori espanyol, per bé que en quatre Comunitats Autònomes aquest vot favorable es situa per sota de la mitjana 21 espanyola: la Comunitat de Madrid (74,1%), Navarra (65,6%), Catalunya (64,8%) i Euskadi (62,8%). Per circumscripcions electorals, nou es troben per sota de la mitjana espanyola, coincidint amb les circumscripcions que integren les Comunitats Autònomes ja mencionades; cinc circumscripcions estan dins de la mitjana, és a dir no s’aparten més d’un 1% del resultat del conjunt del territori espanyol, i les 38 circumscripcions restants se situen per sobre de la mitjana, sobresortint dues circumscripcions més extremes, Tenerife (88,53%) i Almeria (86,21%), que coincideixen dins de comunitats, Canàries i Andalusia respectivament, que d’una manera més clara han gaudit dels beneficis de la pertinença d’Espanya a la Unió Europea. La visibilitat d’un vot favorable més popular queda prou clara quan s’analitzen els resultats a un nivell territorial inferior. Si descendim en l’anàlisi dels resultats als districtes i barris de les grans ciutats podem trobar una confirmació d’aquesta asseveració. Com es pot veure en l’exemple que ens ofereix la ciutat de Madrid (Quadre 1), els districtes on el vot afirmatiu se situa clarament per sota de la mitjana del conjunt de la ciutat (el 72,24%) són aquells que es poden considerar sociològicament com districtes de major nivell socioeconòmic i que políticament s’orienten de manera més majoritària cap a les formacions de dreta (són districtes on el PP supera normalment el 60% dels vots). El cas més extrem el trobaríem al barri de El Viso on el vot afirmatiu només va aconseguir el 55,2%. Contràriament, els districtes amb un nivell socioeconòmic més modest i orientats més cap a les formacions d’esquerres (on normalment el PP és superat per la suma de PSOE i IU ), han mostrat un suport al “sí” per sobre de la mitjana de la ciutat. Quadre1 L’exemple de la ciutat de Madrid (72,24% de vot “sí”) Districtes per sota la mitjana Districtes per sobre la mitjana Centro (69,9) Carabanchel (75,6) Retiro (66,5) Usera (79,6) Salamanca (61,4) Vallecas (78,9) Chamartín (66,3) Villaverde (79,0) Moncloa (66,6) Ciudad Lineal (78,8) Chamberí (62,0) San Blas (78,6) 22 Font: Ministeri de l’Interior Si bé, com s’ha assenyalat, el vot favorable és majoritari en tots els segments sociodemogràfics, es pot realitzar un perfil sociològic més precís d’aquest vot, a partir de les dades que ens ofereix el sondeig ja mencionat del CIS (Quadre 2). L’equilibri entre el vot masculí i femení coincideix pràcticament amb la distribució demogràfica per sexes. En canvi, el vot favorable per edats, encara que majoritari en totes les franges o cohorts al marge del nivell de participació, tenint aquesta en consideració, situa el seu perfil definidor en els més grans de 45 anys i ofereix un escalat ascendent des dels més joves (18-24 anys) fins els de més edat (65 anys i més). Quadre 2 El perfil sociològic del “sí” Font: CIS, estudi núm. 2.595 Les variables sociodemogràfiques referides al nivell d’estudis i la ubicació socio-professional ens reforça aquell caràcter més popular que ja s’ha indicat com a característica territorial, malgrat que apareguin els propietaris, que amb un 53,3% de vot favorable se situen en el primer lloc de les categories socioprofessionals, però que quantitativament són poc significatius. La ubicació en l’escala ideològica parteix del 54,2% de vot favorable entre aquells que s’ubiquen en el centre-esquerra i s’expandeix amb percentatges del voltant del 47% cap els que s’autoubiquen en el centre i el centre-dreta. Aquesta ubicació en l’escala ideològica és força coherent amb la correlació existent entre el vot favorable al referèndum i el record Home/Dona (49,8% v. 50,2%) De 45 anys o més Nivell d’estudis baix: -sense estudis -primaris Practicant de la religió Propietari/Obrer no qualificat Que se situa més aviat al centre-esquerra (46,6%) Que ha votat PSOE a les eleccions europees i a les generals Que ha votat PP a les eleccions europees 23 de vot en les dues eleccions precedents, les generals de març de 2004 i les europees de juny del mateix any, apareixent una correlació positiva entre “vot ‘si’ en el referèndum” i “vot PSOE” en ambdós supòsits electorals. Una imatge més precisa del comportament electoral en el referèndum ens l’ofereix la proximitat o simpatia partidària (Quadre 3), podent observar en aquest cas la variabilitat de comportaments al marge de les posicions oficials dels diversos partits, extrem que queda prou clar en el cas del PP quant a la participació, en el cas d’IU per la seva diversificació (on cal considerar no aliena a aquesta dada el posicionament favorable al Tractat constitucional de CCOO, com ja s’ha assenyalat), i les particularitats de CiU i PNB que expliquen, en part, els resultats de Catalunya i Euskadi. Quadre 3 La proximitat partidària (els molt propers) Font: CIS, estudi núm. 2.595 Els resultats favorables en el referèndum així com la composició sociològica d’aquest vot favorable responen a una imatge positiva Del PSOE: 76,3% vot “sí” 1,7% vot “no” 22,0% abstenció Del PP: 56,6% vot “sí” 8,4% vot “no” 34,9% abstenció De IU: 35,6% vot “sí” 33,3% vot “no” 31,1% abstenció De CiU 46,2% vot “sí” 15,4% vot “no” 38,5% abstenció Del PNB 57,1% vot “sí” 28,6% vot “no” 14,3% abstenció 24 d’Europa, de les seves institucions i a una valoració també favorable de la pertinença d’Espanya a la Unió, segons expressió dels propis votants. En el citat sondeig del CIS aquells ciutadans que declaren haver votat “sí” assenyalen com a raons fonamentals del seu vot que la victòria del “sí” era indispensable per tal de continuar la construcció Europea (38,7%); el seguiment de les indicacions dels partits afins (24,2%) i la creença que la Constitució crea una ciutadania europea (14,6%). En un sentit similar, el sondeig de “l’eurobaromètre” indica que l’opinió general sobre Europa (amb un 41%) i l’opinió general sobre la Constitució (amb un 25%) haurien estat las raons principals del vot favorable en el referèndum, quedant la proximitat partidista relegada en aquest cas al 19%. Segons aquest mateix sondeig, les institucions europees mantenen una bona imatge pel 63% del total de ciutadans, percentatge que s’eleva fins el 84% en el cas d’aquells que han emès un vot favorable. Quadre 4 La pertinença d’Espanya a la UE Font: Eurobaròmetre, núm. 168 El quadre precedent il·lustra l’opinió i valoració positiva que per als ciutadans espanyols té la pertinença a la Unió Europea. No solament es considera que aquesta pertinença és beneficiosa d’una manera general, si no que es precisa que els efectes beneficiosos abasten tant aspectes de matriu econòmica o social, és a dir la modernització de la societat, com aspectes de caràcter netament polític, com l’afermament de la democràcia o el rol que juga Espanya en el concert internacional. En aquest context de valoració favorable, tant de la idea d’Europa en el seu conjunt com dels efectes beneficiosos sobre Espanya de la seva És beneficiosa per a Espanya: 65,6% Ha produït efectes positius: -per a la modernització de la societat espanyola: 76,6% (87,3% dels que han votat “sí”) -per al funcionament de la democràcia: 71,9% (86% dels que han votat “sí”) -per al paper d’Espanya en el món: 70,8% (86% dels que han votat “sí”) 25 pertinença a la Unió, no pot semblar estrany que la majoria de ciutadans es mostrin satisfets o molt satisfets pel resultat del referèndum (el 49,5%). Aquest percentatge arriba a més del 80% entre els que varen emetre un vot favorable. Només una quarta part dels ciutadans es mostren indiferents respecte dels resultats de la consulta popular. El “no” a la Constitució Europea El context en el que s’esdevé el referèndum sobre el Tractat Constitucional europeu a Espanya és d’una menor mobilització que en altres casos. Els partits polítics que donen suport al vot negatiu foren, bàsicament, els que se situen a l’esquerra del PSOE i les formacions nacionalistes d’esquerres de Catalunya, Euskadi i Galícia. Els moviments socials, que tant d’èxit havien tingut en les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq, contra les reunions del Banc Mundial, el transvassament de l’Ebre, la política universitària i laboral del Govern d’Aznar, etc., no aconseguiren tenir un gran impacte en l’opinió pública. De fet, tots els actors comptaven amb una victòria del “sí”, la qual cosa actuà com a desmobilitzador de l’electorat. Els partidaris del “no” eren els partits de l’esquerra nacionalista, Esquerra Republicana de Catalunya, Eusko Alkartasuna (País Basc), Nafarroa Bai (Navarra) i el Bloque Nacionalista Galego. L’esquerra abertzale (patriota) del País Basc, il·legalitzada però present, es manifestà clarament en contra del Tractat Constitucional. A l’esquerra del PSOE, Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya Verds. Els moviments alterglobalitzadors només van tenir incidència a Catalunya i el País Basc. L’extrema dreta, que va cridar al vot negatiu, va ser residual. Una part del Partit Popular, tot i que la línia oficial era de donar suport al text, va aprofitar el referèndum per votar negativament com a càstig al Govern espanyol, tot i que només va tenir èxit parcial en alguns punts concrets, especialment en les zones més benestants de Madrid, com ja s’ha esmentat anteriorment. Els sindicats majoritaris (Comissions Obreres i la Unió General de Treballadors) s’inclinaren pel “sí”, tot seguint la recomanació de la Confederació Europea de Sindicats, la qual cosa va fer 32 Europa i en el plantejament d’alternatives al propi Tractat. No es pot parlar, en pràcticament cap cas, d’euroescepticisme. Fins i tot la feble participació s’entén, a més, per una manca d’informació manifestada per l’electorat. El vot afirmatiu va ser general i en totes les províncies. Només cal destacar que en el cas de Catalunya, País Basc i Navarra el vot negatiu va ser més alt, entre d’altres coses per la major implantació dels partidaris del “no”, essencialment els partits i formacions de l’esquerra nacionalista i dels que se situen a l’esquerra del Partit Socialista. Fins i tot el possible vot de càstig al Govern Zapatero va ser força residual. Els que més es van mobilitzar varen ser els més grans. Així, un dels factors explicatius de la mobilització i del vot més important és l’edat: a mesura que l’electorat és més gran augmenta la seva participació i, alhora, el vot afirmatiu. El resultat del referèndum, doncs, sembla coherent amb el context en què se celebrà, amb l’escassa mobilització i el to mateix de la campanya. Notes 1. Quan es parla de creients en relació al grau de religiositat, s’inclouen tant els catòlics com els creients d’altres religions. Si més no, al text ens referim sobretot als catòlics perquè representen el 81% de la mostra mentre que els creients d’altres confessions representen només un 1%.