Partits i conformació d'elits polítiques autonòmiques : transició política i partits polítics al País Valencià

PARTITS I CONFORMACIÓ D'ELITS POLÍTIQUES AUTONÒMIQUES T ansició polí ica i pa i s polí ics al País Valencià Anselm Bodoque A ibas Analis a WP núm. 183 Ins i u de Ciències Polí iques i Socials Ba celona, 2000 2 L’Ins i u de Ciències Polí iques i Socials ou c ea l’any 1988 com un conso ci en e la Uni e si a Au ònoma de Ba celona i la Dipu ació de Ba celona. L’Ins i u es à adsc i a la Uni e si a Au ònoma de Ba celona. “Wo king Pape s” publica eballs en elabo ació, amb l’objec iu de acili a -ne la discussió cien í ica. Llu inclusió en aques a sè ie no limi a una publicació ul e io pe pa de l’au o , que conse a la in eg i a dels seus d e s. Aques eball no po se ep oduï sense el pe mís del seu au o . © Anselm Bodoque Disseny: Toni Viaplana Imp em a: A.bis c/ Lei a, 3, baixos. 08014 Ba celona ISSN: 1133-8962 DL: B-52.363-2000 3 0. INTRODUCCIÓ L’objec e d’aques eball és e un es udi explo a o i de la eali a polí ica alenciana del da e qua de segle, de enin -nos especialmen en l’anàlisi dels e s singula s de la ansició polí ica alenciana a la democ àcia i a l’au onomia, així com en el p océs de con o mació de les no es eli s polí iques i dels pa i s. De bon començamen , som conscien s que la eali a polí ica alenciana con empo ània és ela i amen poc coneguda, dins i o a del País Valencià, i que ha sigu el cen e d’escassos es udis poli ològics, o i que la pa icula i a iden i à ia alenciana haja p o oca un deba ex ens i no exemp d’in e ès. Assumim, pe an , les limi acions que es puguen de i a d’aques e i des aquem que les apo acions que puguem e -hi cald à conside a -les amb un g au de p o isionali a supe io al dels es udis sob e eali a s amb una adició d’anàlisis majo pe pa de la ciència polí ica. T ac em d’explica , ambé, pe què la ansició polí ica a eni una dinàmica singula men complexa al País Valencià, a gene a una di isió social impo an i es a anca sense ha e aconsegui un consens in e n su icien sob e els elemen s iden i a is col·lec ius. Cal di que, quan a i mem la complexi a de la ansició alenciana, ens e e im en eali a a la con lic i i a que des de les p ime es eleccions democ à iques a desen olupa -se a dins la socie a alenciana, amb un g au de mani es acions d’in ol·le ància i iolència supe io al que a p odui -se a la es a de e i o is de l’es a , excepció e a de l’à ea basco-na a esa. Si bé la limi ada capaci a del País Valencià pe condiciona o in lui decisi amen a Espanya, i el e que les accions més iolen es del con lic e alencià inguessen una mo i ació in eg ado a i e o cessen la isió d’una Espanya uni o me (p edominan adicionalmen als cen es de pode de l’es a ) ha con ibuï a e -ne una eali a més a ia desconeguda o a gene a , quan hi ha hagu algun ipus d’in e ès pe conèixe -la, una ima ge de socie a co oia i en on ada en discussions bizan ines i inacabables sob e qües ions de poc in e ès. Sens dub e, hi con ibueix el e que el País Valencià siga un espai subal e n an al con ex espanyol com a la Unió Eu opea, amb un dinamisme socioeconòmic mi jà, uns cen es de pensamen i inno ació més a ia dèbils1, insu icien men cohesiona , amb una cul u a cí ica i polí ica pob a en e mes ela ius, i escassa in luència més enllà de l’àmbi geog à ic es ic e. L’es udi cen a l’a enció onamen almen en els anys de la ansició polí ica alenciana (1975- 1982). El pe íode que a des del momen en què es p odueix el colapse de la dic adu a anquis a ins l’ap o ació de l’es a u alencià d’au onomia. Un emps que es ca ac e i za, des del pun de is a polí ic, no sols pe l’assen amen d’un nou sis ema democ à ic, sinó pe la c isi, econ igu ació i can i a les eli s polí iques alencianes. La si uació subal e na de la socie a alenciana a què hem e e e ència és causa i conseqüència alho a de la adicional inculació dependen de les eli s go e nan s alencianes espec e el cen e polí ic i ins i ucional espanyol. Una eali a que no ha es a subs ancialmen modi icada amb la ges ió dels di e en s go e ns au onòmics i l’assen amen de les in i ucions d’au ogo e n, que han ana con o man 4 una mena de p àc ica i discu s polí ic compa i en els e s bàsics sob e el que ha de se l’au onomisme alencià. En aques sen i , cal di que els p incipals pa i s han ana con e gin p og essi amen en idees i ac uacions genè iques an sob e la concepció de l’au onomia com del País Valencià i dels usos lingüís ics, e olucionan des dels inicis de la ansició ins a a. AP i UCD impulsa en a inals dels anys 70 un egionalisme an ica alanis a sense olun a au onomis a exp essa, i el PSPV-PSOE una mena de alencianisme a o able a una au onomia o a: ac ualmen an el PSPV-PSOE, el PP i en bona mesu a els pa i s meno s man enen una ac uació polí ica p àc ica que pod íem anomena d’au onomisme emula iu, aslladan al País Valencià inicia i es p è iamen adop ades a al es comuni a s, sense impulsa -ne de p òpies. AP i UCD de ensa en la p eeminència del cas ellà (en enen que és una llengua uni e sal i coneguda pe o hom) sob e el alencià (llengua egional, di e en de la ca alana, a ec i a i en esa només pe una pa dels ciu adans), men e que el PSPV-PSOE p e enia o malmen la ecupe ació de l’ús no mal d’aques a segona llengua: a a, hi ha un consens p àc ic que limi a la ecupe ació lingüís ica a l’àmbi de l’educació (ensenyamen obliga o i de la llengua ca alana i olun a ie a de l’escola i zació en alencià), sense que s’hi haja no mali za l’ús social o o icial, ni an sols a l’adminis ació au onòmica o local. Així ma eix, s’ha assen an una idea del País Valencià com a socie a egional espanyola dinàmica, in eg ado a (a di e ència d’al es pobles), que no iu del ic imisme i del eco d del passa , sense adició ni el·leï a s ac uals nacionalis es al e na i es al nacionalisme espanyol dominan ; un món libe al, mode n, expo ado i emp enedo 2. De e , és una cons ucció in el·lec ual a cida de òpics i llocs comuns més que discu ibles en e mes his ò ics, econòmics i polí ics, que busca gene a emocions i que s’assembla, si més no, a la isió adicional de la bu gesia alenciana3. El eball cons a de es pa s essencials. La p ime a se cen a en alguns aspec es conc e s de la ansició polí ica espanyola a la democ àcia pe comp end e millo les ca ac e ís iques singula s d’aques p océs al País Valencià. La segona a una anàlisi de l’accés a l’au onomia i del con lic e iden i a i que ha di idi la socie a alenciana du an les da e es dècades. La e ce a es de é en alguns e s que expliquen la con igu ació de les eli s polí iques alencianes i els pa i s polí ics en el pe íode es udia . Hi ha ambé dos apa a s complemen a is inals que més que conclusions ancades plan egen algunes hipò esis i e lexions que poden ajuda a explica la baixa singula i zació de les eli s polí iques alencianes a l’àmbi espanyol. 1. CONSIDERACIONS SOBRE LA TRANSICIÓ ESPANYOLA Hi ha un consens gene ali za sob e que la ansició espanyola a la democ àcia a se un p océs essencialmen pací ic i en mol s aspec es exempla . Segons aques a concepció, que no p e enem discu i ací, si excep uem les ag essions i a emp a s dels g ups d’ex ema d e a en els anys que an segui la mo de dic ado F anco i el e o isme d’ETA, el pas d’un ègim au o i a i a la democ àcia es a p odui sense gene a ensions impo an s en la socie a espanyola. Polí icamen , els p oblemes p incipals a què s’ha ia de dona espos a e en, p ime , com assen a un ègim democ à ic i, segon, com adequa l’es uc u a de l’es a a la plu ali a nacional espanyola. 5 Pel que a al p ime des ep es, només ens de ind em en el deba de la o ma d’accedi a la democ àcia ( e o ma- up u a); deixan a banda al es conside acions sob e aspec es d’in e ès sob e la ansició com a a les discussions sob e els ac o s mo o s (mona quia, sec o s del anquisme, bu gesia mode ni zado a, pa i s de l’oposició, socie a , e c.) i els p o agonis es (líde s, g ups), o sob e les limi acions ( eco d nega iu de les cu es expe iències democ à iques espanyoles dels dos da e s segles, cons ucció del consens mode n sob e l’amnesia i sob e una isió mis i icada de la gue a ci il: o hom a se culpable, p essions de pode s àc ics, po a les mobili zacions ciu adanes i excés de p o agonisme de les eli s4, e c.). Desp és de la mo de F anco, el deba polí ic se cen a a al ol an de dues opcions con aposades: el de ensa pe la majo pa de l’oposició democ à ica, a iba a la democ àcia mi jançan la up u a amb el ègim anquis a (es abli un go e n p o isional, o ma pe demòc a es an i anquis es, que posés en ma xa un p océs cons i uen ) o, el p opugna pel anquisme p agmà ic, a a és d’un p océs de e o ma de les ins i ucions exis en s. El acàs del go e n A ias (desemb e de 1975, juliol de 1976) a posa de mani es la impossibili a de du a e me una e o ma con inuis a que p ese és les ins i ucions anquis es, almenys sense inc emen a els con lic es i les mobili zacions socials i polí iques. Pe con a, la inicia i a polí ica del go e n Suá ez (des de juliol de 1976), l’ap o ació pe amplíssima majo ia de la llei de e o ma polí ica (desemb e de 1976) i la p og essi a di isió de l’oposició democ à ica a posa de mani es ambé la impossibili a pe a iba a la democ àcia amb un encamen adical amb el ègim an e io . El que a passa , inalmen , és que l’accés a la democ àcia d’Espanya es a p odui a a és d’una e o ma up u is a i p og essi a dels àmbi s de pode polí ic; és a di , es a pa i de les ins i ucions au o i a ies exis en s pe a iba a un ègim democ à ic i la democ a i zació de les ins i ucions i o ganismes de l’es a (adminis ació, policia, exè ci , e c.) es a p odui al lla g d’un pe íode de emps ela i amen lla g. Amb o , an els ni ells de pa icipació en el e e èndum sob e la llei pe a la e o ma polí ica (78%), en el qual l’oposició democ à ica demana a l’abs enció5, com, sob e o , les p ime es eleccions democ à iques ens mos en que la geog a ia espanyola de la ansició e a desigual. Així, si anali zem els esul a s de les eleccions de 1977 en una ag upació dels o s en e les o macions e o mis es (bàsicamen UCD) i pos anquis es (AP) i aquelles que ha ien de ensa en e mes gene als la necessi a de la up u a democ à ica (PSOE, PCE i nacionalis es pe i è ics) ind em, almenys, qua e espais polí ics di e enciables ( . Mapa 1): en p ime lloc, unes à ees d’hegemonia up u is a6 o mada pe Ca alunya, Biscaia, Guipúscoa i la p o íncia andalusa de Cadis, on el e o misme no a iba a assoli una e ce a pa dels o s emesos i el pos anquisme és p àc icamen inexis en ; un segon espai, on el up u isme és majo i a i pe ò el o e o misma i pos anquis a és impo an , compos a pe Àlaba, l’Andalusia del Guadalqui i (Se illa, Cò do a i Jaén), Màlaga, Mad id, i el cen e i el sud del País Valencià; una e ce a, dominada pel e o misme con o mada pel sud de Cas ella-La Manxa (Toledo, Ciu a Reial, Albace e) i d’Ex emadu a (Badajoz), Can àb ia, As ú ies, Mú cia, Na a a, la majo pa d’A agó (Osca i Sa agossa), el no d del País Valencià, i les p o íncies de G anada, Huel a i Valladolid, si bé a As ú ies, Sa agossa i Osca es po pa la de gai ebé empa i a Na a a d’un sis ema de o ces polí iques o ça complex i excindi ; men e que, inalmen , hi hau ia un al e conjun de ci cumsc ipcions 6 on la suma de e o misme i pos anquisme és ne amen hegemònic i el up u isme mino i a i (en ocasions, no a iba al 25%), o mada pe Galícia, Cas ella i Lleó (excepció e a de Valladolid), La Rioja, Canà ies, Balea s, el no d d’Ex emadu a (Càce es) i de Cas ella-La Manxa (Conca i Guadalaja a), i les p o íncies de Te ol i Alme ia, amb una p esència de o pos anquis a bas an ele ada en zones com Cas ella i Lleó o Galícia. Una si uació que només s’al e a mode adamen en les eleccions de 1979 ( . Mapa 2). És a di , un p edomini bas an conside able, geog à icamen pa lan , de la suma de e o mis es i pos anquis es, i una concen ació de les o macions up u is es a les zones més poblades, i, en alguns casos, més indus iali zades i amb un dinamisme social majo (Ca alunya, País Basc, País Valencià, Vall del Guadalqui i , Mad id). Si ac em de oba espos es a aques a di e sis a e i o ial i especialmen als casos més ex ems (l’hegemonia e o mis a-pos anquis a, d’una banda, i l’hegemonia up u is a, d’una al a) hau íem d’apun a , pel que a a l’Espanya d’hegemonia e o misma-pos anquis a les es uc u es socioeconòmiques (zones d’Espanya menys mode ni zades i amb majo pes de l’ag icul u a adicional), demog à iques (més despoblades i en ellides), de men ali a (majo conse adu isme social) o polí iques ( adicionalmen ha p edomina el o de d e a, han es a més incula s amb el anquisme i enen una isió d’Espanya acas ellanada i uni o me); men e que pel que a a les zones de p edomini o o a p esència del o up u is a cal des aca el majo dinamisme econòmic, cul u al, democ à ic o social, a què ja hem e e e ència, pe ò ambé al e que polí icamen inguessen, so in , una adició his ò ica de o p og essis a, haguessen sigu els cen es p incipals de l’oposició al anquisme i comp assen amb unes o gani zacions polí iques an i anquis es més o gani zades. Amb o , el e que explica la ní ida hegemonia up u is a, els baixos esul a s e o mis es i la insigni icàcia del o pos anquis a a Ca alunya i a la majo pa del País Basc en enem que és la consciència de la seua singula i a nacionali à ia, l’exis ència de o ces nacionalis es impo an s i la pa icula i a de la ep essió anquis a en aques s e i o is. Sense aques s e s possiblemen es pod ia ha e dona un p edomini de les opcions up u is es en pa de les à ees a què em esmen , pe ò ens sembla mol imp obable una hegemonia an conside able7. La iden i icació dels p incipals espais up u is es amb zones amb ensions nacionali à ies impo an s, ens duu a conside a b eumen en el p oblema de l’es uc u a e i o ial de l’es a i l’adequació de la eali a plu inacional espanyola, el segon in e ogan essencial que ha ia de espond e la ansició. En aques sen i , si pel que a als c i e is gene als de la democ àcia espanyola (mona quia, ins i ucions essencials, d e s, sis ema elec o al, e c.) hi a exis i un consens gene al i ela i amen àpid, espec e l’es uc u a e i o ial i a l’adequació i econeixemen de la plu inacionali a les posicions an se més encon ades i, de e , no a ha e un consens absolu sob e la ma è ia8 i l’aco d assolí a dona una espos a uncional, pe ò no su icien al p oblema. Un p oblema que, només si enim en comp e el deba acadèmic i polí ic que p o oca, és, possiblemen , un dels més impo an s emes obe s de la democ àcia espanyola9. 7 No olem di que aques a solució uncional no s’haja mos a posi i a pe ans o ma l’es a cen ali za i cen alis a espanyol en un es a d’au onòmia polí ica gene ali zada, pe ò cal econèixe que mos a algunes limi acions e iden s en aspec es com el econeixemen es ingi de la plu ali a lingüís ica espanyola (la plu ali a es ci cumsc iu a àmbi s egionals conc e s, pe ò no és assumida pel conjun de l’es a : la ima ge d’Espanya que es desp èn dels ce cles de pode cen al és uni o me i acas ellanada) i, de mane a semblan , la no conside ació de la eali a plu inacional, les endències a l’uni o misme au onomis a o, especialmen , l’escassa assumpció de la eali a au onòmica pe les eli s cen als de pode i pels ò gans cen als dels pa i s, on p edomina la conside ació de les au onomies com una eali a de segon o d e i no com una pa essencial de l’es a 10. Amb o , el que old íem des aca -hi és que la ees uc u ació e i o ial del pode polí ic ha compo a un can i en el sis ema espanyol d’eli s, en gene a nous cen es de decisió i d’in luència en la polí ica es a al. Un enomen que cal suma al de la p òpia ans o mació de les eli s i els g ups de pode de i ada de l’es ablimen d’un ègim democ à ic. A la majo pa de l’es a espanyol el consens social i de les eli s polí iques sob e les ca ac e ís iques del ègim democ à ic i sob e l’es a au onòmic an se p ou gene ali zades, malg a la di e si a d’in e p e acions en ma è ia au onòmica. Hi ha pe ò algunes excepcions, a l’à ea basco- na a esa el consens no ha es a absolu ni sob e el p ime aspec e (con lic e en e democ àcia i iolència) ni en e el segon (con lic e en e el nacionalisme espanyol i el nacionalisme basc), a di e ència del que ha passa en l’al e espai up u is a (Ca alunya) on hi ha un consens ele a sob e els alo s democ à ics i on el ca alanisme p edomina pe sob e dels nacionalismes espanyol o ca alà. Un al e espai de con lic e impo an du an la ansició ha sigu el País Valencià. Un e i o i on a p edomina un up u isme mode a , on el deba sob e les ca ac e ís iques del ègim democ à ic no a se signi ica iu, pe ò on hi a ha e un con lic e g eu que a di idi la socie a i a eni conseqüències di ec es sob e les eli s polí iques alencianes pel que a a la iden i a nacionali à ia i a la seua au onomia dins de l’es a espanyol. Cal di que el País Valencià és una socie a a ec ada pe di e ses ensions a l’inici de la ansició. P ime amen , la que de i a de la mode ni zació econòmica dels anys 60 i començamen s dels 70, en què a deixa de se una socie a amb una p esència o a del sec o ag a i, pe esde eni una economia indus ial. En segon lloc, la ensió demog à ica p oduc e del o inc emen de la u bani zació del país i de l’a ibada d’emig ació p o inen d’al es ind e s de l’es a . En e ce lloc, la ensió socioeconòmica que p oduïa la c isi econòmica de mi jans dels anys 70, que a ec a a les pe i es i mi janes emp eses alencianes i els seus sec o s econòmics bàsics (p oducció de béns de consum i u isme de masses) i a la seua mà d’ob a (en gene al, poc quali icada). Finalmen , una ensió polí ica o iginada an pe la con igu ació d’un nou ègim democ à ic amb un p edomini no hegemònic de les opcions up u is es i d’esque a al sud i al cen e del país, i de les opcions e o mis es i de d e a al no d, la ans o mació de les eli s polí iques i l’eme gència d’un nou nacionalisme alencià, amb o a p esència uni e si à ia i il·lus ada, que qües iona a adicalmen el egionalisme adicional de les eli s alencianes i el ma eix nacionalisme alencià an e io a la gue a ci il. Una si uació p oblemà ica que ac a em d’anali za o segui . 8 2. LA TRANSICIÓ VALENCIANA. L'ESTRATÈGIA DE LA CRISPACIÓ El País Valencià ha ocupa una posició pa icula du an la ansició polí ica espanyola i especialmen al lla g p océs de ans o mació d’Espanya d’es a o amen cen ali za en es a au onòmic. Des de la p ime a mei a dels anys 80, és una comuni a au ònoma amb un olum de compe ències i de ges ió simila al de les au onomies con encionalmen conside ades his ò iques (Ca alunya, País Basc i Galícia) i a Andalusia; pe ò, en e mes eals, la seua singula i zació polí ica dins de l’àmbi espanyol és in e io no solamen a aques es qua e comuni a s, sinó ins i o , en ocasions, a d’al es amb menys compe ències, menys pes demog à ic i econòmic, i sense e s lingüis ics, his ò ics i cul u als di e enciables dels p edominan s a l’es a espanyol. Es po a ança , abans d’ap o undi en l’exposició, que Andalusia o ma pa de les comuni a s amb majo capaci a polí ica desp és d’accedi -hi d’una mane a singula . Així, o i que a segui la ia de l’a icle 151 de la Cons i ució, el e e èndum andalús a l’au onomia àmplia no a supe a les es ic i es condicions cons i ucionals a la p o íncia d’Alme ia i a se necessa i un pac e polí ic pa icula pe e possible que hi a ibés pe aques a icle11. Men e que, pe con a, el País Valencià, que ha ia du a e me un p océs semblan a l’andalús pe accedi a l’au onomia pe la ia del 151, eu à impedida la inicia i a, com anali za em més enda an , en denega el Go e n espanyol la sol·lici ud pe eali za un e e èndum que pe me és aconsegui àpidamen una au onomia polí ica àmplia; e que a compo a que el País Valencià accedís a l’au ogo e n pe l’a icle 143 de la Cons i ució i l’aplicació complemen à ia del 150.2 pel qual el Go e n cen al a cedi a la Gene ali a Valenciana un nomb e de compe ències semblan al de les comuni a s del 15112. Amb o , l’au onomia alenciana, malg a el ni ell compe encial i de ges ió, se à in e io en e mes polí ics. L’explicació hem de busca -la, onamen almen , en un doble e : p ime amen , la incapaci a legal del P esiden del Go e n Valencià de dissold e les Co s Valencianes, i con oca eleccions au onòmiques obein la lògica polí ica p òpia del país, singula i zan així el emps polí ico- elec o al alencià dins el con ex espanyol; i, en segon e me, pel lloc subal e n de la socie a i les eli s alencianes dins de l’àmbi espanyol. La si uació ac ual con as a, pe ò, en una anàlisi àpida i un an supe icial, amb algunes de les expec a i es gene ades a les acaballes del anquisme i als p ime s momen s de la ansició, inculades a la desigual pe ò c eixen mobili zació ciu adana i ins i ucional a a o de les llibe a s democ à iques, l’amnis ia i un es a u amb “la màxima au onomia en el meno emps possible”13. De e , el p océs au onòmic alencià, malg a les decla acions polí iques conjun es i les mani es acions ciu adanes uni à ies i màssi es del 9 d’Oc ub e de 197714, no a comp a mai amb un consens social i polí ic ele a . L’impuls, amb di e sis a d’es a ègies, hi a p o eni onamen almen de les o ces polí iques d’esque a, dels alencianis es i dels nacionalis es alencians, men e que les oposicions, ambigüi a s o di icul a s, segons els casos, an eni els seus o ígens a les o ces polí iques de la d e a alenciana. 9 Els sec o s dominan s en la d e a alenciana no an dub a , mogu s pe la seua p eocupació a una hipo è ica pè dua d’in luència social i polí ica, i pe l’in e ès de millo a els esul a s elec o als, a di icul a el p océs au onòmic i a impulsa un con lic e social que a acaba di idin p o undamen els ciu adans15. Con ibuin , així, a la consecució d’una au onomia polí ica ela i amen limi ada pe al País Valencià, a en o i les endències adicionals a la subal e ni a de la socie a alenciana dins de l’àmbi espanyol, i a man eni la dependència de les eli s go e nan s alencianes dels cen es de decisió espanyols p incipals. Una dinàmica d’en on amen que ha e que els ciu adans acabessen pe ceben la iden i a alenciana com un e p oblemà ic16 i les ins i ucions au onòmiques més com una o ma de au oo gani zació conc e a i ci cums ancial de l’es a espanyol (descen ali zació polí ico-adminis a i a) que com un mi jà pe cons ui un au ogo e n p opi i polí icamen au ònom. A les eleccions gene als de 1977, les o gani zacions polí iques d’esque a del País Valencià (PSOE-PV, PCE-PCPV i PSP-PV; . Quad e 1) an supe a la d e a (UCD, AP i CAIC), men e que les dues o macions nacionalis es (PSPV, socialis a, i UDPV, democ a a c is ià) an ob eni un esul a s mol minsos. El esul a a cons i ui una so p esa ins i o pe al pa i que a aconsegui en aquell momen una p eponde ància elec o al, el PSOE-PV, que pa ia amb unes expec a i es més modes es: supe a ní idamen el PCE-PCPV i se la segona o ça polí ica alenciana pe da e e de la UCD. Siga com siga, la celeb ació de les eleccions i la ic ò ia de l’esque a a epe cu i decisi amen en la mobili zació ciu adana i polí ica a a o de l’au onomia, que a eni es da es des acables en aquells momen s: la cons i ució del Plena i de Pa lamen a is del País Valencià amb o s els dipu a s i senado s alencians, l’agos de 1977; la mul i udinà ia mani es ació del 9 d’oc ub e de 197717, i la cons i ució del Consell del País Valencià, go e n p eau onòmic, el ma ç de 1978. A a bé, du an el emps ansco egu en e la ic ò ia elec o al de l’esque a (juny de 1977) i la cons i ució del Consell del País Valencià (ma ç de 1978), la p incipal o gani zació de la d e a alenciana (UCD) passa à del desconce de la de o a a l’es uc u ació d’una es a ègia polí ica cada ol a més e iden i adicali zada. Així, men e que, du an la celeb ació dels ac es al ol an del 9 d’Oc ub e de 1977, les ac uacions an iau onomis es més ex emades an co espond e a g ups ul ad e ans, ins i ucions anquis es (dipu acions p o incials i ajun amen s de les capi als de p o íncia) i pa i s pos anquis es (AP)18, uns mesos desp és les igu es p incipals d’UCD an comença a dona aixopluc a les posicions an ica alanis es i, pa al·lelamen , a impulsa el localisme cas ellonenc (única p o íncia en la qual la UCD e a majo i à ia) con a un suposa cen alisme de València com a o mes de desgas a l’esque a socialmen i elec o almen 19. A pa i d’aques momen , començamen s de 1978, ins a la seua desapa ició desp és de les eleccions gene als de 1982; els eixos onamen als de la es a ègia polí ica de la UCD alenciana no es an al e a en els e s essencials: omen de l’an ica alanisme, dilació i e del p océs au onòmic alencià, i po enciamen de ic imismes p o incialis es20. Una es a ègia bàsicamen conduïda pels p incipals di igen s d’aques a o mació polí ica (Fe nando Ab il Ma o ell21, Manuel B ose a22 i Emilio A a d23) i 16 1978, el sec e a i gene al (Joan Pas o ) i la majo pa de l’execu i a del nou PSOE-PV a se adical, i an se especialmen bel·lige an s amb la p esidència socialis a del Consell p eau onòmic que os en a a Josep Lluís Albinyana i amb els p incipals di igen s mode a s alencians (Joan Le ma i An onio Ga cía Mi alles, aques da e memb e de l’Execu i a Fede al del PSOE com Albinyana) pe l’es a ègia dels mode a s des del Consell p eau onòmic de ac a d’a iba a sec o s de la bu gesia alenciana (diàleg amb emp esa is, col·labo ació amb B ose a, e c.) pe a eu e’ls al p océs au onòmic, en con a de l’opció dels adicals i nacionalis es de cons ui l’au onomia alenciana des de l’esque a. Els socialis es adicals alencians an de ensa les esis dels c í ics del PSOE i, com ells, an queda en una si uació polí ica p ecà ia quan González a abandona la sec e a ia gene al d’aques pa i . Du an 1979, els en on amen s en e adicals46 i Albinyana i els mode a s an ana a més; ins a iba al Cong és Ex ao dina i del PSPV-PSOE de juliol d’aquell any en què els mode a s, encapçala s pe Joan Le ma i amb el supo de l’an ic PSPV accedien al con ol del PSPV-PSOE i ma gina en p og essi amen els adicals, de mane a semblan al que a passa al conjun de l’es a . En el e ce eix de discussió, més implíci que explíci 47, compo a a la p e alència d’anàlisis ben di e en s al ol an de la ca ac e i zació de la socie a alenciana, sob e la bu gesia o les bu gesies au òc ones i, inalmen , sob e amb qui ha ien de pac a els socialis es pe aconsegui l’au ogo e n. Bona pa del nacionalisme alencià, i del alencianisme en gene al, ha ia man ingu des de la publicació de Nosal es els alencians de Joan Fus e (1962) la esi de l’absència d’una classe dominan amb capaci a de di igi i e eb a el país i concebien el País Valencià com una socie a inde inida on ha ia acassa la e olució indus ial, que es a a di igida pe una bu gesia ag à ia o ag a is a, p o inciana i sense capaci a pe lide a el país. És a di , es ac a a d’un país sense una bu gesia nacional conscien i di igen , a la mane a del que s’en enia ha ia e la bu gesia ca alana48. Una eali a alenciana que s’ha ia ans o ma als anys 60 i 70 amb la àpida indus iali zació i e cia i zació del país i l’apa ició d’una pe i a i mi jana bu gesia no a, nascuda sob e la base de la p oducció a esanal, i di e enciada de la adicional, de la qual podia se compe ido a, o a a o in el ed eçamen nacional alencià, si l’esque a ac ua a de mane a adequada i hi es ablia aliances49. Aques a esi en enia, de mane a implíci a, que la no a bu gesia indus ial e a més mode ni zado a i p og essis a que la adicional, e que apa en men la eia compa ible amb la conside ació que l’au onomia i la ans o mació e eb ado a del País Valencià ha ia de se du a a e me pe l’esque a ma ginan la d e a polí ica i la bu gesia adicional. Les posicions dels adicals i dels an ics memb es del PSPV du an 1978 i 1979 an segui de e aques a p oposició, a i man la al a d’in e ès de la d e a alenciana pe impulsa l’au onomia. Pe con a, en aques aspec e an p edomina les esis que de ensa en l’exis ència d’una classe dominan i di igen ac i a, es uc u ada al ol an del capi alisme inance i come cial, que enia el seus o ígens al segle XIX i comp a a amb un p ojec e sòlid i uns in e essos de ini s des de semp e, que no qües iona a la inculació subo dinada als àmbi s cen als de decisió de l’es a i que no enia cap in e ès a impulsa un p ojec e nacionalis a di e en al p edominan a Espanya du an el da e segle, si més no. Una bu gesia que, com man enia E nes Lluch50, podia adicali za -se cap a posicions conse ado es a causa de la c isi econòmica i de la apidesa de les ans o macions polí iques, a ossegan i in eg an en aques 17 p océs la majo pa de la no a bu gesia indus ial alenciana a què adés eiem esmen . Conseqüen men , qualse ol p océs pe aconsegui l’au ogo e n al País Valencià de ia passa pe a iba a aco ds amb aques a bu gesia, ac a d’e i a la seua adicali zació cap a posicions conse ado es i an i alencianis es, i no pe in en a ma gina -la i busca comp omissos amb bu gesies que no es a en su icien men es uc u ades socialmen i polí icamen , i que acaba ien inculades i subo dinades, a g ans e s, a la bu gesia adicional alenciana. El comp omís amb la bu gesia adicional e a la ia de ensada pels mode a s i és el que a ocó e inalmen , segons Bel an (1997), si bé desp és que la d e a alenciana s’hagués adicali za i s’hagués bloqueja la possibili a d’accedi a una au onomia àmplia i o a. El qua deba que a a ec a els socialis es alencians a in en a espond e a la doble qües ió de si es conside a a el País Valencià com una socie a nacionalmen singula dins de l’àmbi espanyol i sob e la posició que ha ia d’ocupa el pa i dels socialis es alencians dins del socialisme espanyol. A la segona de les qües ions ja hem espos en explica que la uni icació dels socialis es alencians es a e so a l’hegemonia del PSOE-PV i, de e , al País Valencià els socialis es ag upa s al ol an del PSP o del PSPV an acaba in eg an -se a les es uc u es cen ali zades del PSOE, com a ocó e a la majo pa d’Espanya, sense eni capaci a pe e de l’o gani zació socialis a alenciana esul an (PSPV-PSOE) una ede ació amb un g au d’au onomia especial, a semblança del PSC, com haguessen pogu ole di igen s p o inen s del PSPV i ambé del PSOE-PV51. Pel que a al deba sob e la qües ió nacional alenciana i el p ojec e polí ic pe al País Valencià, malg a que el PSPV-PSOE assumia o malmen la e minologia nacionali à ia del PSPV i l’adjec iu nacional pe als seus ò gans supe io s in e ns (execu i a, consell, cong essos, e c.), la posició del PSPV- PSOE sob e aques p oblema a se o ça ambigua. Oscil·lan en e, almenys, es posicions: una, la nacionalis a i alencianis a o mada gai ebé d’una mane a absolu a pels memb es de l’an ic PSPV i una pa de l’an ic PSOE-PV, impo an pe ò no majo i à ia; una al a, mino i à ia, on hi ha bona pa dels mili an s his ò ics i alguns dels adicals, amb uns alo s i una isió de l’es a lliga s al nacionalisme espanyol de adició epublicana, i, inalmen , una e ce a, p edominan als sec o s mode a s i adicals, que e a di usamen alencianis a i au onomis a, o i que no semp e amb una isió coinciden del que l’au onomia compo a a i de la con igu ació u u a del País Valencià. En aques sen i , cal di que aques deba es a conclou e amb la ma ginació de les posicions espanyolis es més adicional no exemp es de simpa ies cap al egionalisme an ica alanis a (Del Hie o), i ambé amb el p edomini d’una línia d’ac uació es a ègica au onomis a mode ada que p opugna a el pac e amb la d e a alenciana pe aconsegui una au onomia d’àmplies compe ències o i que de baixa signi icació polí ica. Un deba , en el qual els socialis es nacionalis es de l’an ic PSPV i els alencianis es52 que demana en un au onomisme o i la e eb ació nacionali à ia del País Valencià an queda p og essi amen elega s del nucli cen al de pode del PSPV-PSOE, o i la seua impo an p esència en llocs de esponsabili a s del go e n i de l’adminis ació au onòmica: la majo pa dels socialis es nacionalis es del PSPV, un g up de pe sones no massa nomb ós pe ò bas an quali ica , an eni una in luència desigual a dins del pa i i an a ia en di e ses ocasions les seues aliances amb els adicals i els mode a s, pe ac a de guanya espais de pode dins del PSPV-PSOE, una es a ègia en la qual no an eixi . 18 Així, inalmen , el PSPV-PSOE a acaba impulsan , especialmen amb la seua acció de go e n, un p ojec e polí ic p agmà ic que a eni com a eixos cen als la de ensa de la mode ni zació i l’eu opeï zació de la socie a alenciana i l’impuls d’un au onomisme polí ic o ça condiciona pel con lic e nacionali a i i la p essió an ica alanis a més de i a de la dinàmica de l’o gani zació e i o ial de l’es a que de la olun a de cons ui una iden i a alenciana o a en un con ex espanyol plu inacional; desplegan en ambdós casos de mane a egional un discu s i una p àc ica de go e n idèn ics al del PSOE es a al, al qual les mesu es economicis es i l’eu opeisme ocupa an un lloc nuclea dins de les inicia i es de go e n53. És a di , el p edomini, al País Valencià, d’un p ojec e socialis a amb componen s mode adamen au onomis es, pe ò on acaba à p edominan la egionali zació de les polí iques decidides al Go e n cen al socialis a o als ò gans cen als del PSOE. Els esul a s dels qua e deba s pel que a a la con igu ació de les eli s di igen s socialis es a conclou e amb la ma ginació o la in eg ació mode ada dels sec o s his ò ics i adicals, mol s dels quals an desapa èixe de l’àmbi públic (Pas o , Galdon) o an ocupa cà ecs de segon o d e ( egido s d’ajun amen s com Cab e a, senado s com Ruiz Mendoza, o dipu a s com Vicen Ga cés); la ubicació dels socialis es de l’an ic PSPV en cà ecs ins i ucionals de p ime a impo ància (conselle s com B u, Ga cia Reche, Llomba , Sole , Rome o; senado s com Cucó, o p esiden s de dipu acions p o incials com Gi ona o Ródenas; e c.), pe ò sense ocupa posicions cen als al PSPV-PSOE, lle a del cu pe íode en què Joan Rome o a se sec e a i gene al del pa i (de juliol de 1997 a ma ç de 1999)54. Men e que bona pa dels socialis es mode a s pa ida is d’un au onomisme més o o an acaba abandonan el pa i (Albinyana, Felip) o es an in eg a (Cisca , Asuncion, F au) dins del nucli di igen que es a assen a en e 1979 i 1982 (Le ma, Cisca , Blasco, Gua diola, Ga cía Mi alles) i que des del Cong és Ex ao dina i del PSOE de 1979 a es a es e amen incula a la dinàmica dels ò gans cen als del PSOE i que en a se subal e n55. Pe con inua amb l’esque a, al a di que el PCE-PCPV a conèixe uns deba s bens semblan s als dels socialis es alencians56; si bé, el PCE-PCPV no a discu i sob e com ag upa els di e en s i pe i s pa i s comunis es (ORT, PTE, OCE, UCE, MCPV, LCR o PCE-ML, en e d’al es) i el seu deba sob e la ca ac e i zació de la socie a alenciana o no a exis i , ni que os de mane a implíci a, o a se absolu amen ma ginal. Cen an -se la con o è sia al ol an de es qües ions: el model comunis a espanyol, que a en on a o odoxos i eu ocomunis es; la posició sob e la qües ió alenciana, que a di idi el PCE-PCPV en e alencianis es i espanyolis es, i la discussió sob e el lloc dels comunis es alencians dins del PCE, que a di idi l’o gani zació en e els pa ida is d’una inculació au ònoma (com el PSUC ca alà) i els que olien man eni la inculació adicional als ò gans cen als del PCE. A di e ència dels socialis es, els deba s dels comunis es alencians, possiblemen pe què e a un pa i amb més adició i no es a a cons i uï pe la suma d’o gani zacions amb ajec ò ies i di eccions polí iques di e ses, no an dona lloc a l’exis ència de múl iples g ups en els quals les ac u es en e adicalisme i mode an isme, espanyolisme i alencianisme, au onomia o gani za i a i cen ali zació ede al no semp e p oduien el ma eix ipus d’aliances. De e , el PCE-PCPV a acaba di idin -se en dos g ups p o undamen en on a s. D’una banda, els sec o s his ò ics de l’o gani zació, ob e is es, mol s nascu s o a del País Valencià, més o odoxos i espanyolis es, que no qües iona en l’o gani zació cen ali zada del PCE (An onio Paloma es, José Galán, Ped o Zamo a, Julio Lucas, Vicen e Za agozá, 19 An onio Ma ín Lillo) i, d’una al a banda, els sec o s més incula s als sec o s cul u als i in el·lec uals, en bona pa nascu s al país, eu ocomunis es i alencianis es, que, o i que la Comissió del País Valencià del PCE no s’ha ia cons i uï ins l’es iu de 1976, demana en una inculació au ònoma del PCPV (Isodo Balague , E nes Ga cia, Emè i Bono, Gus au Muñoz, Joan Oleza, Rami Reig, Ra ael Solbes, Ca les Mule , F ancesc Codonye o Pila B a o)57. Els en on amen s en e els dos sec o s, ag euja s pels disc e s esul a s elec o als ob ingu s pel PCE-PCPV, an se mol in ensos en els mesos següen s i, malg a que al p ime cong és del PCPV (gene de 1979) a se elegi E nes Ga cia com a sec e a i gene al, el con ol de bona pa de les es uc u es del pa i a con inua co esponen als o odoxos que comp a en amb el supo del sec e a i gene al cen al del PCE, San iago Ca illo, i que an o ça la dimissió d’E nes Ga cia el se emb e de 1980 i la subs i ució d’aques di igen pe José Galán al capda an de la sec e a ia gene al del PCE- PCPV, al segon cong és del pa i (juliol de 1981). El iom dels comunis es o odoxos alencians a compo a que bona pa dels di igen s alencianis es i eu ocomunis es abandonessen p og essi amen aques pa i : Isido Balague , Gus au Muñoz, E nes Ga cia an c ea i impulsa , du an un emps, pe abandona -ne pos e io men la mili ància ac i a, o macions nacionalis es d’esque a (Ag upamen d’Esque a del País Valencià, Uni a del Poble Valencià, e c.); Pila B a o, Pe e Beney o, Emè i Bono an acaba incula s al PSPV-PSOE; men e que al es o an abandona p og essi amen la mili ància polí ica (Ra ael Solbes o Joan Oleza) o an queda en una si uació ela i amen ma ginal (Feliciano Albadalejo, e c.). Així ma eix, cal di que el p edomini dels o odoxos al pa i comunis a alencià, a més de eni epe cusions sob e la composició de les eli s di igen s del pa i , a compo a l’esmo imen de les inicia i es pe do a -lo de majo au onomia dins del PCE, una majo subo dinació i dependència espec e als ò gans cen als del PCE, i, inalmen , la pa icipació en els aco ds sob e l’Es a u d’Au onomia, jun amen amb el PSPV-PSOE i UCD, i l’abandonamen eal, que no o mal, de la de ensa de la ia de l’a icle 151 com a únic model pe accedi a l’au onomia alenciana58. 3.2. Els pa i s de d e a Pel que a a les o ces polí iques de d e a59, la UCD alenciana ambé a eni p oblemes que an a ec a la con igu ació de les seues eli s di igen s i l’o ien ació de la polí ica d’aques a o mació espec e la socie a i l’au onomia alenciana. La coalició d’UCD a les eleccions gene als de 1997, es con igu a al País Valencià al ol an de g ups aïlla s de socialdemòc a es (Luis Gami , Luis Be engue ), del Pa i Popula Regional Valencià (PPRV) i el Pa i Demòc a a Libe al del País Valencià (PDLPV). P omogu el PPRV pel banque Emilio A a d, a comp a en e els seus memb es p incipals amb José Ramón Pin, Ja ie Agui e de la Hoz, Joaquín Fa nós o En ique Bel án; men e que al PDLPV des aca en Joaquim Muñoz Pei a s, F ancesc P. Bu gue a, José An onio Nogue a de Roig, En ique Monsonís o Josep Lluís Ba celó60. La discussió sob e l’encapçalamen de les candida u es d’UCD-València61 a les eleccions de 1977 a en on a pe p ime a egada a libe als i als memb es del PPRV i a conclou e amb el p edomini 20 dels p ime s en les llis es i la inclusió d’Emilio A a d al seu capda an 62. Un e que a pe me e A a d posa les bases pe al seu con ol p og essiu d’UCD-València i pe a la u ili zació de l’an ica alanisme com a ins umen pe debili a l’esque a i consolida el seu pode a dins d’UCD. De e , la inco po ació a UCD (oc ub e de 1977) de nous g ups polí ics com ANEPA (An onio López Sellés o Emilio Adán Ga cía), el Pa i Socialdemòc a a di igi pe José An onio So zano o un sec o de la UDPV ( alencianis es democ is ians) encapçala pe Vicen Ruiz Mon abal a con ibui a en o i el con ol pe Emilio A a d de la coalició a la p o íncia de València i a ma gina -hi els libe als. El con lic e en e PPRV i libe als inc emen a à la seua i ulència du an el mes de desemb e d’aquell any, momen en què el PDLPV qües iona à el p océs de ans o mació d’UCD de coalició elec o al en pa i polí ic, men e que sec o s de la no a UCD mani es a en l’oposició a la in eg ació de ca alanis es al pa i i A a d eali za à les p ime es mani es acions públiques an ica alanis es. El con lic e a compo a la ma ginació o expulsió dels sec o s més mode a s i alencianis es del pa i majo i a i de la d e a alenciana du an la ansició63, la adicali zació d’UCD cap a posicions decididamen an ica alanis es, especialmen quan Manuel B ose a i Fe nando Ab il Ma o ell accedeixen a la di ecció del Consell Regional del pa i (1980), i, inalmen , l’oposició de la UCD alenciana al p océs au onòmic segui ins en aquells momen s pe aconsegui una au onomia àmplia pe la ia de l’a icle 151 de la Cons i ució, sense de ensa , explíci amen , la ia au onòmica len a. Pel que a a les al es o ces de la d e a alenciana, hem de di que l’única que des aca és AP, que a les eleccions gene als de 1977 a ob eni un dipu a i 107.950 o s (5,83%) al País Valencià; o i que en les eleccions de 1979 a eu e disminui el supo elec o al i no a aconsegui cap escó. Du an la ansició polí ica espanyola i ins a la descomposició d’UCD al 1981-82, AP a se una o ça polí ica pos anquis a, conse ado a i an iau onomis a que a con ibui a una ce a in eg ació de sec o s socials en el sis ema democ à ic, que a pa icipa en l’elabo ació de la Cons i ució, o i que no a ecomana -hi el o a o able pe oposa -se al model d’o gani zació e i o ial de l’es a . Al País Valencià, AP a se una o ça pe i a, pe ò signi icada en el con lic e iden i a i, ja que a se el p ime pa i polí ic alencià que, al 1977, a onamen a bona pa del seu discu s polí ic sob e el ecu s a l’an ica alanisme, ac uan els seus líde s (Vicen e Gine Boi a o Albe o Ja abo) de mane a semblan a com ho enien en des de l’inici de la ansició els esponsables polí ics anquis es de la Dipu ació P o incial de València (Ignacio Ca au) i de l’Ajun amen de València (Miguel Ramón Izquie do) o pe sonali a s inculades al ègim au o i a i com l’alacan í Vicen e Ramos: omen de les mobili zacions ciu adanes an ica alanis es, c í iques a in el·lec uals i polí ics de o ces democ à iques acusan -los de ca alanis es o ala man con a la ca alani zació de la socie a alenciana64. Com a o mació polí ica no a pa icipa en la edacció i, p àc icamen ampoc, en el deba sob e l’au onomia, ja que des de 1979 e a un pa i ex apa lamen a i al País Valencià. Si bé, l’AP es a al es a mani es a con à ia al model d’es uc u ació e i o ial de l’es a espanyol, i al Cong és dels Dipu a s, els pa lamen a is d’AP es an oposa ambé a la p opos a d’es a u d’au onomia ap o ada pel Plena i de Pa lamen a is del País Valencià. Desp és del colapse d’UCD, AP a edui p og essi amen el seu conse adu isme i la seua cà ega pos anquis a; pe ò a con inua en de l’an ica alanisme un ins umen d’ac uació polí ica, 21 p esen an -se a les eleccions au onòmiques de 1983 coaligada amb UV i a a o in els mo imen s socials con a is a les inicia i es de la polí ica lingüís ica del go e n socialis a65. Des de 1983 a 1995, momen en què el PPCV a guanya les eleccions a Co s Valencianes, aques pa i ha iscu en una si uació de ce a ines abili a en les di eccions polí iques, ins a ana con igu an uns nous equips di igen s o ça incula s a Edua do Zaplana (elegi p esiden del PPCV al no emb e de 1993), amb pe sones p o inen s d’AP (Ripoll, Ba be á), d’UCD (Zaplana, Oli as, Ta ancón, Fa nós66), del PSPV-PSOE (Blasco, Such), d’UV (Ramon Llin) de o macions de l’esque a adical (Lis, Sanma ín) o, sob e o , inco po acions di ec es al PPCV (Cas ellano, Mas, Villalonga, Camps); men e que els sec o s més conse ado s de l’an iga AP han ana quedan ma gina s o, alguns d’ells, ocupen llocs secunda is dins de l’ac i i a pública alenciana (subsec e a is, di ec o s gene als, senado s, dipu a s au onòmics o p o incials, e c.). 3.3. Regionalis es i nacionalis es El nacionalisme con empo ani alencià é el seu o igen en els anys 60 i es oba di ec amen lliga com a enomen social a les ans o macions socioeconòmiques, als p ocessos de mode ni zació que coneix la socie a alenciana en aquells momen s i als mo imen s uni e si a is i in el·lec uals d’oposició al ègim anquis a d’aquells anys. És un nacionalisme que ind à com a e e en in el·lec ual bàsic l’ob a de Joan Fus e i enca adicalmen amb la adició del nacionalisme alencià i del alencianisme an e io a la gue a ci il espanyola i, sob e o , amb el alencianisme de la pos gue a, conside a pe Fus e com imp oduc iu. Fus e plan eja en els anys 60 la necessi a d’un es o ç ci il pe incula la cul u a i la p oducció in el·lec ual alenciana amb l’àmbi ca alà comú com la millo mane a pe ed eça nacionalmen la socie a alenciana i e e iden la seua ca alani a . L’a i mació de Fus e , “di -nos alencians, és la nos a mane a de di -nos ca alans”, o i ci cumsc i a bàsicamen a l’àmbi cul u al i lingüís ic, no deixa de eni conseqüències polí iques. El nou nacionalisme alencià alencianis a, no a iba a de ini ní idamen el País Valencià com un àmbi nacional p opi i dis in de Ca alunya, amb la qual es compa eix llengua i de e mina s e s cul u als. Malg a això, l’ob a de Fus e i el us e ianisme an acaba caien en una mena de llo en inisme polí ic. To i se mol c í ics amb el pape his ò ic de la igu a p incipal de la Renaixença alenciana, Teodo Llo en e, pe la seua conside ació de la llengua p òpia com una eali a del passa , el ebuig a la poli i zació del alencianisme i pel seu egionalisme bu gès i a a o ido de la subo dinació alenciana espec e els cen es de decissió espanyols; l’escep icisme de Fus e i l’in el·lec ualisme c í ic i mode ni zado , pe ò poc ac iu en l’acció polí ica quo idiana, del us e ianisme a con ibui a què la majo pa del nou nacionalisme alencià es e ugiés, decepciona ambé pe l’e olució de la ansició alenciana, en l’ac i isme cul u al o lingüís ic, i adop és una posició dis an de la polí ica. La inde inició sob e la nació dels alencians i aques a mena d’apa ia pe l’acció polí ica es an a la base de què el nacionalisme alencià haja sigu polí icamen dèbil, el o nacionalis a es iga dis ibuï ans e salmen i la in luència social del alencianisme haja sigu supe io a la impo ància polí ica67. 22 L’anàlisi de l’e olució de les p incipals o ces polí iques nacionalis es alencianes e o ça aques a hipò esi. Així, pa i s com el PSPV, que an eni una in luència no able en la con igu ació de les eli s de la ansició alenciana i del go e n socialis a, no a a iba a se una o ça polí ica es able du an el cu pe íode en què a exis i . De e , els dos g ups nacionalis es p incipals dels p ime s momen s de la ansició, PSPV i UDPV, cons i uï s o malmen uns mesos abans, an en a en c isi desp és dels pob es esul a s a les eleccions gene als de 1977, i els seus di igen s an acaba pe in eg a -se, amb un èxi desigual als pa i s majo i a is (PSOE i UCD) o an abandona l’ac i i a pública. Només a pa i de 1980 an ana ag upan -se pe i s col·lec ius nacionalis es (PNPV, AEPV, UEPV), so in p o inen s de les diàspo es p oduïdes pels con lic es in e ns de o macions com UCD o PCE-PCPV, o o ma s pe memb es de l’an ic PSPV no in eg a s al PSOE: el PNPV e a una o mació impulsada pel libe al d’UCD, F ancesc P. Bu gue a, desp és d’abandona aques a o mació el 1979; a AEPV des aca en els an ics eu ocomunis es Gus au Muñoz o E nes Ga cia; i a UEPV (Uni a d’Esque a del País Valencià) hi ha ia an ics memb es del PSV com Josep Lluís Blasco. Si bé, la ajec ò ia polí ica de mol s d’aques s col·lec ius a se mol e íme a. El PNPV es a p esen a en soli a i a les eleccions gene als de 1982 i a ob eni uns pèssims esul a s, e que a du al PNPV a busca una aliança amb els al es g ups nacionalis es a què hem e e e ència. La suma del PNPV, AEPV i UEPV a dona lloc a la c eació d’Uni a del Poble Valencià. UPV ha sigu un pa i amb uns esul a s elec o als limi a s (en e l’1% i el 3%) en o es les eleccions hagudes en e 1983 i 1996. Pe in en a inc emen a la seua in luència, ha can ia l’o ien ació del seu discu s polí ic (esque a ecologis a, eminis a, e c.; esque a socialdemòc a a nacionalis a; nacionalisme p og essis a i plu al) i les seues aliances ex e nes (pac es pe a les eleccions eu opees amb EE i més a d amb CiU) i in e nes (pac e pe a les Co s Valencianes amb EUPV o aco ds municipals amb o macions d’esque a i ac ualmen pac es amb qualse ol o ça polí ica); pe ò no ha aconsegui ideli za de mane a es able el seu elec o a po encial. La o mació ha conegu pe i es escissions (la més impo an la del PVN lide a pe Josepa Chesa), pe ò semp e ha man ingu un equip di igen simila i bas an es able, encapçala pe Pe e Majo , du an les úl imes dues dècades. Du an la segona mei a dels 90, el nacionalisme alencià ha alenciani za el seu discu s68, de ineix el País Valencià com el seu àmbi nacional d’ac uació, s’ha eag upa (1999) en una no a coalició, el BNV (Bloc Nacionalis a Valencià), con e ida en pa i des de gene del 2000, que ha suma les o ces d’UPV, el PVN, pe i s col·lec ius nacionalis es locals i alguns an ics mili an s socialis es (Al ons Llo ens o Al ons Cucó) i que ha ob ingu el millo esul a d’una o mació nacionalis a alenciana en unes eleccions (4,6% dels o s a les eleccions a Co s Valencianes de 1999: una xi a disc e a i insu icien pe aconsegui ep esen ació pa lamen à ia). Al País Valencià, hi ha hagu ambé o macions polí iques que, des de la ansció, han de ini els Països Ca alans com al seu àmbi nacional. A mi jans dels anys 70, el PSAN a eni una ce a elle ància pública, o i que mino i à ia i b eu; una egada iniciada la ansició el nacionalisme panca alanis a al País Valencià no ha passa d’es a con o ma pe pe i s g ups poc es ables, so in incula s a àmbi s d’es udian s uni e si a is bas an adicali za s en qües ions nacionali à ies. En e mes d’in luència i supo 23 elec o als, les o macions panca alanis es han ingu uns esul a s ín ims en les con oca ò ies elec o als a què s’han p esen a dins de les ci cumsc ipcions alencianes. El egionalisme alencià, bàsicamen an ica alanis a, ha ingu més èxi elec o al que el nacionalisme. Nascu amb el con lic e alencià en els p ime s momen s de la ansició, a c éixe socialmen en se impulsa pe UCD amb la in enció de debili a l’esque a i el nou nacionalisme alencià; e que explica que el p ime ep esen an an ica alanis a que a a iba a les ins i ucions alencianes os Ra ael O ellano, p esiden del GAV, i ho es pe les llis es municipals de la UCD a la ciu a de València en les eleccions locals 1979. To i que an exis i pe i es o macions egionalis es ela i amen au ònomes d’UCD, com URV; no a se ins la desapa ició de la UCD quan els pa i s egionalis es an comença a eni una ep esen ació polí ica d’una ce a impo ància. UV, un pa i nascu amb impo an s supo s de sec o s econòmics i medià ics, a aconsegui algunes egidu ies a les eleccions locals de 1983 i el ma eix any a en a al pa lamen alencià coaliga amb AP. Es a p esen a en soli a i a les eleccions de 1987 en què a aconsegui ep esen ació pa lamen à ia de mane a au ònoma ( . Quad e 1) i, so a la di ecció del seu líde , l’emp esa i populis a Vicen e González Lizondo, a ob eni els millo s esul a s del seu pa i qua e anys desp és (1991) en què González Lizondo a es a mol a p op de se alcalde de la ciu a de València (UV a aconsegui 8 egido s i el 21,8% dels o s a la ciu a , pe 9 egido s del PP encapçala pe Ri a Ba be á, 14 el PSPV-PSOE i 2 EUPV) i el 10,5% dels o s a les eleccions au onòmiques d’aquell any, con e in - se en la e ce a o ça polí ica del país. No obs an això, UV a comença lla o s una da allada p og essi a que coincideix, en el emps, amb el c eixemen de les expec a i es elec o als del PPCV: a les eleccions gene als de 1993 a aconsegui només el 4,6% i a les au onòmiques del 1995 el 7,1% i cinc dipu a s que li an pe me e ocupa la p esidència de les Co s Valencianes (Vicen e González Lizondo, p ime , i Hèc o Villalba, pos e io men ) i dues conselle ies al Go e n Valencià (Ma ia Àngels Ramon Llin i José Manuel Cas ellá). Du an l’e apa en què UV a o ma pa del Consell (1995-1999) a iu e la compe ència di ec a del PPCV que a ana inco po an líde s locals i nacionals d’aques a o mació (el cas més des aca a se el de la conselle a Ramon Llin), a pa i pe i es escissions (IPCV i AV)69, es a de ini com a o mació nacionalis a, a e in en s o mals pe supe a l’an ica alanisme o igina i i a ana con igu an p og essi amen dos sec o s que de ensa en es a ègies di e en s: el p ime , mode ni za el discu s d’UV, nacionali zan -lo i abandonan els aspec es an ica alanis es més es iden s (encapçala pe Hèc o Villalba, Ta silo Piles i an ics memb es del CDS com Fe mín A agoi ia); men e que l’al e p e enia man eni el pa i més lliga a la seua adició an ica alanis a (on des aca el dipu a al Cong és Vicen e Chiquillo). Desp és de les eleccions de juny de 1999, UV a pe d e la condició de pa i pa lamen a i a les Co s Valencianes, el seu p esiden (Villalba) a dimi i i el cong és ex ao dina i con oca pos e io men a dona la ic ò ia a les posicions més adicionals i la p esidència del pa i a Chiquillo. En gene al, les o macions egionalis es alencianes de les úl imes dues dècades han ingu les limi acions p òpies del mo imen an ica alanis a: concen ació e i o ial a les coma ques li o als de la p o íncia de València, bel·lige ància adical con a els àmbi s uni e si a is i in el·lec uals, oposició a les 24 inicia i es mode ni zado es i no mali zado es de la socie a alenciana, escasses p opos es en posi iu i, en el millo dels casos, emulació d’inicia i es d’al es comuni a s au ònomes. 4. UNA REALITAT PERIFÈRICA I SUBORDINADA La ansició polí ica a se , com hem is , un pe íode de c isi i con lic e dins la socie a alenciana, que a a ec a el p océs de o mació i can i de les seues eli s de pode i polí iques du an les úl imes dècades. Amb o , es imem que l’e olució i la esolució del p océs alencià d’accés a l’au onomia i el con lic e social p oduï no expliquen su icien men la con igu ació de les eli s polí iques alencianes ac uals. Sense nega -n’hi la impo ància, les causes no són ni an immedia es ni o es an conc e es. Així, cal eni en comp e que el País Valencià cons i ueix una pe i è ia in eg ada d’una mane a subo dinada dins de la eali a espanyola. Un e que explica la limi ada signi icació i capaci a d’in luència als àmbi s de decisió espanyols, l’escàs ascenden dels seus cen es d’inno ació cien í ica, social o polí ica, i la pa icipació ma ginal en la con igu ació del deba públic espanyol. Ce amen , no es em desc i in una eali a no a, sinó un p océs de lla g e mini que es emun a en el pe íode con empo ani a la consolidació del pode bu gès a Espanya amb la Res au ació; enca a que hi haja au o s que e o euen aques enomen ins el segle XVI70. No és que la socie a alenciana siga acè ala o que no hi haja una classe dominan i que aques a no inga objec ius de ini s com a i ma en els eò ics nacionalis es alencians als anys 60 i 70, so in espe an que les ans o macions socials d’aquells momen s essen so gi una bu gesia indus ial que assumís el pape de bu gesia nacional, os classe dominan i di igen alho a, i encapçalés la cons ucció d’un País Valencià nacionalmen o 71. Con à iamen , la bu gesia alenciana, g up social del que p o enen bona pa de les eli s de pode con empo ànies, mai ha sigu una classe social passi a i sense aspi acions de di igi la socie a . La bu gesia alenciana con o mada al lla g del segle XIX al ol an de les inances, el come ç i l’especulació i cons i uïda pe amílies alencianes en iquides amb las amo i zacions de mi jans d’aquell segle, a les quals es an a egi al s unciona is i come cian s ingu s de o a del e i o i alencià, es uc u a à un g up social cohesiona que con ola à els esso s de pode de la polí ica alenciana du an el ègim de la Res au ació. Pos e io men , una egada esgo a el sis ema polí ic de la Res au ació i la Dic adu a de P imo de Ri e a, s’ag upa à al ol an d’un pa i mode n, la D e a Regional Valenciana, que es adicali za à p og essi amen cap a posicions mol conse ado es du an la II República. Desp és de la gue a ci il, s’in eg a à àcilmen , lle a d’alguns casos mol excepcionals, dins l’en ama polí ic de la dic adu a anquis a. Men e que, inalmen , du an la ansició a la democ àcia, amb una c isi econòmica que l’a ec a especialmen , eme à que l’eme gència del mo imien ob e , dels pa i s p og essis es i del nou nacionalisme alencià, i el p edomini elec o al de l’esque a pod ia e on olla la seua si uació social i coneixe à un nou p océs de adicali zació cap a posicions conse ado es, inco po an -hi a bona pa de la no a bu gesia nascuda a les dues dècades an e io s72. 25 En qualse ol cas, his ò icamen , les eli s alencianes, an si o ma en pa de la bu gesia que con ola a els esso s de pode com si pe anyien a o ces polí iques i g ups socials di e en s ( epublicanisme pe i bu gès, sindicalisme, ana quisme, socialisme, comunisme, e c.), mai an qües iona , excepció e a de casos aïlla s i mino i a is, la inculació subo dinada als cen es de decisions es a als ni ampoc an ac a d’inc emen a -hi subs ancialmen la in luència. La posició subal e na de les eli s de pode alencianes, únicamen s’ha is qües ionada adicalmen , a les da e es dècades, pel discu s i la desigual ac i i a polí ica del nacionalisme alencià mode n, i l’acció social i polí ica del alencianisme a a o de la no mali zació lingüís ica, l’en o imen de la consciència comuni à ia alenciana. A a bé, cal insis i en el e que la in luència del alencianisme, en gene al, i el nacionalisme alencià, en pa icula , dins la socie a no se à causada an pe la o ça elec o al de les o gani zacions polí iques especí iques com pe la seua capaci a d’in lui , de mane a innegable du an la ansició, sob e els pa i s d’esque a d’àmbi es a al, sec o s de la d e a i segmen s socialmen elle an s (uni e si a , in el·lec uals, mi jans de comunicació, e c.). A a bé, els aspec es mode ni zado s del us e ianisme, i el nacionalisme i alencianisme que se’n de i en, o i la seua in luència di usa en el emps i la in ensi a , no ha al e a subs ancialmen la elació de dependència de les eli s alencianes espec e els cen es de decisió es a als; man enin els p incipals pa i s polí ics alencians (PSPV-PSOE, PP, UCD, PCE-PCPV, EUPV) una inculació je à quicamen subo dinada amb els ò gans de decisió cen al d’aques es o gani zacions, una au onomia escassa i una capaci a d’in luència in el·lec ual o polí ica ela i amen baixa, lle a d’ocasions pun uals, en l’àmbi es a al73. 5. CONTINUÏTAT ESTRUCTURAL DE LES ELITS VALENCIANES? UNA REFLEXIÓ FINAL OBERTA La ansició polí ica a cons i ui un momen c í ic pe al País Valencià i pe al conjun d’Espanya. No solamen pe què s’accedís a la democ àcia i es posés i a una lla ga dic adu a. Es ac a a d’un momen cons i uen , en el qual es deba ien concepcions di e ses de la democ àcia, de l’es a i la socie a ; les elles ins i ucions polí iques, socials i cul u als mos a en les seues limi acions i les no es o mes polí iques ha ien d’ins i ucionali za -se enca a o no exis ien. Ce amen , no e a una ansició obe a a qualse ol ipus d’e olució, des que es mani es en les limi acions del up u isme i del e o misme del ègim anquis a, hi an ana con igu an -se elemen s que in luien o condiciona en el p océs: s’e oluciona a des del ègim an e io sense enca adicalmen amb ell, l’oposició polí ica democ à ica e a dèbil lle a d’algunes pa s conc e es de l’es a (gene almen , on hi ha ia ensions nacionali à ies o es) i no duia la inicia i a polí ica, Espanya e a una país eu opeu i occiden al, es a a mol a p op l’expe iència po uguesa, hi ha ia emo a eincidi en els e o s de la II República, la memò ia de la gue a ci il e a impo an enca a, el con ol i la unció de l’exè ci (di igi s pe gene als encedo s a la gue a) no es a en cla s, la mona quia a se mol a ia una ins i ució gai ebé inqües ionable, e c. Pe ò, amb o , e a un pe íode de can i i de ans o mació polí ica e iden . 32 ac uació polí ica, a i ma ia el ca àc e plu inacional d’Espanya, l’exis ència d’un subjec e col·lec iu, el poble alencià, amb d e s his ò ics de ini s i una olun a d’ac uació en el u u , la necessi a de la enacionali zació dels alencians i la nacionali zació de les inicia i es polí iques alencianes. La di e encia po sembla de g au, pe ò és essencial ( . una e lexió semblan a G. JÁUREGUI: 1996 o E. LLUCH: 2000). Pel que a als socialis es alencians, des de la in eg ació del PSPV al PSOE els socialis es nacionalis es an dilui el seu discu s nacional i gai ebé no es di e encia an dels que anomenem alencianis es, que d’al a banda no han e no a polí icamen gai e la seua p esència di e enciada dins del PSPV-PSOE desp és de 1982. 53. Veu e A. BELTRAN: 1994 i 1997. 54. To i que, al 1997, eia ja gai ebé 20 anys que el PSPV no exis ia com a pa i , una de les p incipals c í iques que a eb e Joan Rome o dels companys del seu pa i con a is a que os sec e a i gene al del PSPV-PSOE a se la de ole e e el PSPV i enca la disciplina ede al del PSOE. En els úl ims anys, an ics alencianis es del PSPV-PSOE s’han inco po a al BNV (Llo ens) o han impulsa (Cucó) pla a o mes cí iques (Valencians Pel Can i) de supo a aques a o ça nacionalis a. 55. Veu e A. BELTRAN: 1994 i 1997, B. SANZ: 1988, 1990 i 1995-96, B. SANZ i M. NADAL: 1996, J. SANZ: 1982 o A. FABREGAT: 1976-77. 56. El PCE-PCPV, i pos e io men EUPV, no ha passa de se la e ce a o qua a o ça polí ica alenciana a conside able dis ància de les dues p ime es (PSPV-PSOE i UCD/AP/PP), amb un pes elec o al que ha obsil·la en e el 5% i el 14% i amb una capaci a d’in luència polí ica limi ada. 57. Veu e E. GARCIA: 1981a i 1981b. 58. Veu e J. SANZ: 1982. El PCE-PCPV es a si ua , en un p ime momen , de e , en una posició a o able a impulsa l’au onomia des de l’esque a i la subo dina -hi la d e a. No obs an això, no a alo a posi i amen l’abandonamen socialis a del Consell de gene de 1980. Malg a de ensa la ia de l’a . 151 pe a l’au onomia alenciana, quan es a p odui l’in en de colp d’es a , a adop a una ac i ud p agmà ica i a pa icipa en la edacció de l’Es a u de Benicàssim i el a o a posi i amen al Plena i de Pa lamen a is del País Valencià. Amb o , el can i de nom o icial de País Valencià pel de Comuni a Valenciana al Cong és dels Dipu a s, a e que el PCE o és en con a de l’es a u a les Co s Gene als (Veu e M. ALCARAZ: 1985). 59. Al País Valencià no es po pa la de o ces polí iques de cen e, si uades en una posició mi janamen equidis an de l’esque a i de la d e a, amb incidència social impo an . Excepció e a de la cu a expe iència empo al del CDS a inals dels 80 (du an un pa ell d’anys a se la e ce a o ça polí ica), els in en s apa eixen lliga s al nacionalisme mode a (la democ is iana UDPV o el social-libe al PNPV) o in eg a s a la UCD alenciana (PDLPV o PAD), que, pe ò, semp e a es a dominada pe sec o s més conse ado s i adicals. 60. En o s dos g ups hi ha ia pe sones p o inen s del mon inance (A a d, Pin, Nogue a) o ag a i (Pin o Monsonís). Els e s p incipals dels dos g ups e en: pel que a al PPRV, la ideologia con usamen democ is iana, l’ascendència de l’Opus Dei de pa dels seus di igen s més des aca s, el majo conse adu isme polí ico-social, els seus incles amb la d e a espanyola més adicional i les e icències au onomis es; men e que el PDLPV es de inia genè icamen com a libe al¸ es a a elaciona amb les inicia i es semblan s espanyoles de Joaquín Ga igues Walke , enia un discu s més eu opeis a i mode ni zado , o de ensan una au onomia àmplia pe al País Valencià. 61. UCD s’o gani za a alesho es sob e la base e i o ial de les p o íncies. El Consell Regional no es a cons i ui ins a se emb e de 1979; sen -ne p esiden Fe nando Ab il Ma o ell i seu sec e a i gene al Manuel B ose a. 62. La llis a d’UCD ha ia de se encapçalada pel libe al Joaquim Muñoz Pei a s, pe ò el e dels ò gans cen als d’UCD a la inclusió de F ancesc P. Bu gu a pe ca alanis a, a compo a la cessió de Muñoz Pei a s del p ime lloc de la llis a a Emilio A a d a can i de man eni Bu gue a, el p edomini libe al de les llis es i que UCD no u ili zés la discussió sob e la bande a alenciana com a a ma elec o al ( . J. SANZ: 1992). 63. Muñoz Pei a s, Nogue a, Ba celó o Bu gue a an acaba ma xan d’UCD, en alguns casos desp és d’ha e sigu expedien a s. Bu gue a a c ea i in en a impulsa , sense èxi el PNPV, pe ò desp és dels pob es esul a s elec o als de 1982 a abandona la polí ica ac i a. 64. Algunes d’aques es pe sones (Ramón Izquie do, Gine Boi a o Vicen e Ramos) an o ma pa o an se a ins al pa i egionalis a UV. Gine Boi a a esc iu e a l’inici del con lic e alencià un a icle incendia i sob e com els alencians, amb les p ime es eleccions democ à iques, ana en a esde eni ca alans. Cu iosamen , Vicen e Ramos, que al 1977 demana a la seg egació de la coma ca me idional alenciana del Baix Segu a pe la incomp ensió dels seus habi an s (cas ellanopa lan s) de les emissions en ca alà de la delegació alenciana de TVE, s’ha ia mani es a du an els anys 60 a a o de la c eació d’una no a egió espanyola (Sudes ) o mada pe les p o íncies d’Alacan , Mú cia, Albace e i Alme ia. El p ojec e del Sudes é una ce a p esència a la ciu a d’Alacan , especialmen en ce cles emp esa ials: ac ualmen , les camb es d’indús ia i come ç d’aques es 33 qua e p o íncies o men una mena de conso ci de col·labo ació de les camb es de come ç del Sudes . 65. AP es a abs eni en la o ació pe la qual les Co s Valencianes ap o a en la ímida Llei d’Ús i Ensenyamen del Valencià, bàsicamen pe què obliga a a l’ensenyamen de les dues llengües o icials del País Valencià, el cas ellà i el alencià. Di igen s d’AP an p omou e el boico de l’ex ensió de l’ensenyamen del alencià a la ciu a d’Alacan , a les coma ques me idionals alencianes i a al es ind e s del país a mi jans dels anys 80 (el p ime alcalde popula de Cas elló de la Plana, pe exemple, a encapçala l’oposició de g ups de pa es d’aques a ciu a a l’ensenyamen en alencià). Cal di , no obs an això, que des de la e undació d’AP en PP, l’an ica alanisme i els discu sos an i alencianis es han disminuï la seua impo ància p og essi amen a la d e a, sense que això haja compo a el desen olupamen de posicions menys cas ellani zado es. 66. La ajec ò ia de Joaquín Fa nós és lla ga, p esiden de la Dipu ació P o incial de Cas elló amb UCD (1979), s’inco po à a AP quan es disol UCD; a inals dels 80 és dipu a pe UV i uns anys desp és o ma pa del PP. 67. La ans e sali a del o nacionalis a alencià és cons an en les úl imes dues dècades. Així, pe exemple, segons els es udis sociològics, la majo pa dels o an s que s’au ode inien el 1995 com a nacionalis es an o a en p ime lloc el PSPV-PSOE, i desp és pe o d e descenden EUPV, UV i PP. 68. A mi jans dels 80, es an p opos es pe e isa la o mulació us e iana sob e la condició nacional dels alencians, com a a les de Mollà i Mi a: 1986 o les de Colome , Company, F anch i Nadal: 1988. Aques a e isió (anomenada la e ce a ia alenciana) a se mol c i icada pel nacionalisme alencià d’alesho es; pe ò en bona mesu a ha sigu assumida pe les o ces polí iques nacionalis es una dècada desp és ( . J.F. MIRA: 1997). 69. ICPV (Inicia i a de P og és de la Comuni a Valenciana) es o mà desp és de l’expulsió d’UV del undado del pa i , Vicen e González Lizondo, a inals de 1995 i ag upa a els anomena s lizondis es, en e els quals des aca en amilia s de González Lizondo i el senado Fe e o; aques pa i a dona supo al PPCV a les eleccions a Co s Valencianes de juny 1999, i es a dissold e immedia amen desp és pe inco po a -se al PP. AV (Al e na i a Valencianis a) és un pe i pa i que ac a de euni els sec o s més adicalmen an ica alanis es d’UV i que a apa èixe el 1998. A les eleccions de juny del 99 es a a encapçala pel p esiden del GAV, Ga cía San and eu. 70. Els his o iado s han des aca que la ma ginació polí ica alenciana desp és de la unió dinàs ica de les co ones de Cas ella i d’A agó a p incipis del segle XVI po se deguda a la de o a dels sec o s p o obu gesos alencians a les Ge manies i a la àpida inculació de les eli s a is oc à iques alencianes amb les cas ellanes ( eu e S. GARCIA: 1968, R. ARACIL i M. GARCIA: 1978, M. GARCIA: 1977, J. PALAFOX: 1977 o J. REGLÀ: 1989). 71. Sob e la ca ac e i zació del País Valencià des d’una òp ica nacionalis a es po consula V. VENTURA: 1978, V. FRANCH: 1988, A. COLOMER: 1988, J. FUSTER: 1962 i 1976, J.V. MARQUÉS: 1979, J. PALAFOX: 1978 o J.F. MIRA: 1997. 72. Veu e, pe exemple, E. LLUCH: 1976, A. CUCÓ: 1979, P. VICIANO: 1995, J. PICÓ: 1982, J. PALAFOX: 1978 i 1980 J.D. SIMEON: 1992, V. SOLER: 1990a i 1990b, o R. VALLS: 1992 i 1993. La adicali zació de la II República a se cle icalis a da an del epublicanisme i l’ob e isme, acusa s d’a eus; la dels anys 80, an ica alanis a con a un nacionalisme il·lus a i una esque a eme gen elec o almen als quals s’acusa a de ca alani zado s. En o s dos casos, els elemen s mobili zado s són p edominan emen sen imen als, de ensius, i sense capaci a pe anali za c í icamen la socie a , connec a amb co en s mode ns de pensamen i es uc u a p ojec es de u u . 73. Les ei indicacions au onomis es i nacionalis es dels anys 60 i 70 insis ien en què amb l’au onomia es enca ia la inculació dependen de la socie a alenciana espec e el Mad id o icial. BIBLIOGRAFIA CITADA AGUILAR FERNÁNDEZ, Paloma: “La amnesia y la memo ia: las mo ilizaciones po la amnis ía en la ansición a la democ acia”, a CRUZ, Ra ael; PÉREZ LEDESMA, Manuel (eds.): Cul u a y mo ilización en la España con empo ánea. Mad id, Alianza, 1997. AGUILÓ, Lluís: L’Au onomia. València, Ins i ució Al ons el Magnànim, Dipu ació P o incial de València, 1982. AJA, Eliseo: El es ado au onómico. Fede alismo y hechos di e enciales. Mad id, Alianza, 1999. ALCARAZ, Manuel: Cues ión nacional i au onomía alenciana. Alacan , Ins i u Juan Gil-Albe , 1985. 34 ALT CONSELL CONSULTIU EN INVESTIGACIÓ I DESENVOLUPAMENT DE LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT VALENCIANA: In o me anual sob e el es ado de la in es igación, el desa ollo y la ecnología en la Comunidad Valenciana. València, Gene ali a Valenciana, 1999. ARACIL, Ra ael; GARCIA BONAFÉ, Mà ius: “La no indus ialización alenciana: algunos p oblemas”, a AA.VV.: La indus ialización alenciana: his o ia i p oblemas. València, Almudín, 1978. ARCHILÉS, Fe an: “...o no se à’ 20 anys de nacionalisme polí ic al País Valencià”, L’A enç, nº 214/1997, Ba celona. BELLO, Vicen : La pes a bla a. València, T es i Qua e, 1988. BELTRAN, Adol : Un país possible (iden i a alenciana i mode ni zació). Ta e nes Blanques, L’Eixam, 1994. BELTRAN, Adol : “Els socialis es alencians da an la cons ucció d’un país”, L’A enç, nº 214/1997, Ba celona. BROSETA, Manuel: Som alencians. Selección de colabo aciones pe iodís icas publicadas desde 1974 has a 1979 en el pe iódico Las P o incias de Valencia. València, Las P o incias, 1979. BURGUERA, F ancesc de P.: És més senzill, enca a: digueu-li Espanya, València, T es i Qua e, 1991. CALPE, Ángel V.: La gue a insidiosa. El alencianisme i esolu . València, Lo Ra Pena , 1995. COLOMÉ, Gab iel: El Pa i dels Socialis es Ca alans. Es uc u a, uncionamen i elec o a (1978-1984). Ba celona, Edicions 62, 1989. COLOMER, Agus í: “Cap a la cons ucció d’un nou alencianisme”, a COLOMER, Agus í; COMPANY, Ra ael; FRANCH, Vicen ; NADAL, Miquel: Documen 88. València, T es i Qua e, 1988. COLOMER, Agus í; COMPANY, Ra ael; FRANCH, Vicen ; NADAL, Miquel: Documen 88. València, T es i Qua e, 1988. CORTÉS, Josepa: “La senye a dels alencians”, L’A enç, nº 214/1997, Ba celona. CUCÓ, Al ons: El alencianismo polí ico, 1874-1939. Ba celona, A iel, 1977. CUCÓ, Al ons: Sob e la ideologia blasquis a. València, T es i Qua e, 1979. CUCÓ, Al ons: País i es a : la qües ió alenciana. València, T es i Qua e, 1989. FABREGAT, Amadeu: Pa i s polí ics al País Valencià, 2 . València, T es i Qua e, 1976-1977. FRANCH, Vicen : “Memò ia his ò ica i consciència nacional”, a COLOMER, Agus í; COMPANY, Ra ael; FRANCH, Vicen ; NADAL, Miquel: Documen 88. València, T es i Qua e, 1988. FUSTER, Joan: Nosal es els alencians. Ba celona, Edicions 62, 1962. FUSTER, Joan: Un país sense polí ica. Re lexions alencianes. Ba celona, La Mag ana, 1976. FUSTER, Joan: Des ina (sob e o ) a alencians. València, T es i Qua e, 1981a. FUSTER, Joan: A a o Mai. València, T es i Qua e, 1981b. GARCIA, E nes : “País Valenciano: c isis de iden idad y ans o mación democ á ica”, Nues a Bande a, nº 98/ eb e de 1981, Mad id, 1981a. GARCIA, E nes : “Sob e el papel del P incipio Au onómico en el P og ama Comunis a”, Nues a Bande a, nº 106/no emb e de 1981, Mad id, 1981b. GARCIA BONAFÉ, Mà ius (1977): “Les a els d’una debili a nacional”, a SISÉ, Pe e: Raons d’iden i a del País Valencià, València, T es i Qua e, . GARCIA MARTÍNEZ, Sebas ià: Els onamen s del País Valencià. Ba celona, Col·lecció Ga bí, 1968. GINER BOIRA, Vicen e: “El día 16 deja ás de se alenciano, se ás ca alán”, Las P o incias, 12-6-1977, 1977. GUIA, Josep: És mol senzill digueu-li: Ca alunya. Cen e i pe i è ia en la nació ca alana. Ba celona, El Llamp, 1985. 35 HERNÀNDEZ, Gil-Manuel: “Bla e isme i alencianisme alle ”, L’A enç, nº 214/1997, Ba celona. HERRERO DE MIÑÓN, Miguel: De echos his ó icos y Cons i ución . Mad id, Tau os, 1998. JÁUREGUI, Gu u z: En e la agedia y la espe anza. Vasconia an e el nue o milenio. Ba celona, A iel, 1996. LLUCH, E nes : La ia alenciana. València, T es i Qua e, 1976. LLUCH, E nes : “Nacionalismo y ca alanismo”, La Vangua dia, 10-2-2000, 2000. MARQUÉS, Josep-Vicen : País pe plex. València, T es i Qua e, 1979. MARTÍNEZ SERRANO, J.A.: “¿Es ica la economía alenciana?”, El País (Comunidad Valenciana), 2 de no emb e 1999. MARTÍNEZ SOSPEDRA, Manuel: In oducción a los pa idos polí icos. Ba celona, A iel, 1996. MIRA, Joan-F ancesc: Sob e la nació dels alencians. València, T es i Qua e, 1997. MOLLÀ, Damià; MIRA, Edua d: De impu a na ione. València, T es i Qua e, 1986. MORENO, Luis: La ede alización de España. Mad id, Siglo XXI, 1997. ORTS, Pe e-Ma ia: His ò ia de la senye a al País Valencià. València, T es i Qua e, 1979. PALAFOX, Jo di: “P oblemes econòmics i espos a polí ica al País Valencià du an els anys en es”, a SISÉ, Pe e: Raons d’iden i a del País Valencià. València, T es i Qua e, 1977. PALAFOX, Jo di: “Capi alismo ag a io y capi alismo inancie o en el País Valenciano: 1900-1936 ”, a AA.VV.: La indus ialización alenciana: his o ia y p oblemas. València, Almudín, 1978. PALAFOX, Jo di: Los años 30: c isis económica y de echa alenciana. València, Almudín, 1980. PALAU, Dolo s: “El comp omiso que acabó u elado pe Mad id”, Le an e, 9 de oc ub e de 1998. València, 1998. PANIAGUA, Ja ie : “¿De qué discu en los socialis as alencianos?”, El País, 8 de no iemb e 1999. PICÓ, Josep: El anquisme. Valencia, Ins i ució Al ons el Magnànim, Dipu ació P o incial de València, 1982. REGLÀ, Joan: De les Ge manies a la No a Plana, en AA.VV.: His ò ia del País Valencià, olum 3, Ba celona, Edicions 62, 1989. REIG, Rami : “Un alencianisme mal educa ”, L’A enç, nº 214/1997, Ba celona. REQUEJO, Fe an: Fede alisme, pe a què? València, T es i Qua e, 1998. SÁNCHEZ GOYANES, En ique: Cons i ución Española comen ada. Mad id, Pa anin o, 1989. SANZ, Beni o: Los socialis as en el País Valencià (1939-1978). València, Ins i ució Valenciana d’Es udis i In es igació (IVEI), 1988. SANZ, Beni o: Sociología y polí ica del socialismo alenciano, 1939-1989. València, IVEI, 1990. SANZ, Beni o (di .): L’oposició uni e si à ia al anquisme. València, 1939-1975. València, DISE, Uni e si a de València, 1995-1996. SANZ, Beni o; NADAL, Miquel: T adició i mode ni a en el alencianisme. València, T es i Qua e, 1996. SANZ, Beni o; RODRÍGUEZ, Ramón I. (di s.): Memo ia del an i anquismo. La Uni e sidad de Valencia bajo el anquismo, 1939-1975. València, Uni e si a de València, 1999. SANZ, Jesús: La ca a sec e a de la polí ica alenciana, de la p edemoc acia al Es a u o de Benicàssim. València, Fe nando To es, 1982. SIMEON RIERA, Josep-Daniel: “Re lexions sob e la ideologia d’una classe dominan : la bu gesia e a inen lli iana (1833- 1965)”, Lau o, nº 6/1992, Llí ia. 36 SOLER, Vicen : “L’economia alenciana dins del model nacionalis a espanyol (1914-1959)”, a AA.VV.: His ò ia del País Valencià, olum 5, Ba celona, Edicions 62, 1990a. SOLER, Vicen : “L’a encada indus ial (1960-1975)”, a AA.VV.: His ò ia del País Valencià, olum 5, Ba celona, Edicions 62, 1990b. TUSELL, Ja ie : España, una angus ia nacional. Mad id, Espasa, 1999. VALLS, Ra ael: La d e a egional alenciana (1930-1936). València, IVEI, 1992. VALLS, Ra ael:: El pa i ca òlic. València, Uni e si a de València, 1993. VENTURA, Vicen : “Mini undio ag ícola e indus ialización en el País Valenciano”, a AA.VV.: La indus ialización alenciana: his o ia i p oblemas, València, Almudín, 1978. VICIANO, Pau: La emp ació de la memò ia. València, T es i Qua e, 1995. SIGLES AEPV Ag upamen d’Esque a del País Valencià AP Aliança Popula AV Al e na i a Valenciana BNV Bloc Nacionalis a Valencià CAIC Candida u a Independen de Cen e CDS Cen e Democ à ic i Social CiU Con e gència i Unió CP Coalició Popula GAV G up d’Acció Valencianis a EE Euskadiko Ezke a ETA Euskadi Ta Aska asuna EUPV Esque a Unida del País Valencià IPCV Incia i a de P og és de la Comuni a Valenciana LCR Lliga Comunis a Re olucionà ia MCPV Mo imen Comunis a del País Valencià OCE O gani zació Comunis a Espanyola ORT O gani zacióRe olucionà ia dels T eballado s PAD Pa i d’Acció Democ à ica PCE Pa i Comunis a d’Espanya PCE-ML Pa i Comunis a d’Espanya, Ma xis a-Leninis a PCE-PCPV PCE-Pa i Comunis a del País Valencià PDLPV Pa i Demòc a a Libe al del País Valencià PDP Pa i Popula PP Pa i Popula PPCV Pa i Popula de la Comuni a Valenciana PPRV Pa i Popula Regional Valencià PNPV Pa i Nacionalis a del País Valencià PSA Pa i Socialis a d’Andalusia PSAN Pa i Socialis a d’Allibe amen Nacional PSC Pa i Socialis a de Ca alunya PSC-PSOE Pa i dels Socialis es Ca alans-PSOE PSP Pa i Socialis a Popula PSP-PV PSP-País Valencià PSOE Pa i Socialis a Ob e Espanyol PSOE-PV PSOE-País Valencià PSPV Pa i Socialis a del País Valencià PSPV-PSOE Pa i Socialis a del País Valencià-PSOE PSUC Pa i Socialis a Uni ica de Ca alunya PSV Pa i Socialis a Valencià PTE Pa i del T eball d’Espanya PVN Pa i Valencià Nacionalis a UCD Unió de Cen e Democ à ic UCE Uni icació Comunis a d’Espanya UDPV Unió Democ à ica del País Valencià UEPV Uni a d’Esque a del País Valencià UL Unió Libe al UMD Unió Mili a Democ à ica UPV Uni a del Poble Valencià URV Unió Regionalis a Valenciana USO Unió Sindical Ob e a USPV Uni a Socialis a del País Valencià UV Unió Valenciana